Revista CriTeri

Superstició i crisi

2012-02-05T06:25:00.000+01:00

Ara, més que mai, ens fa falta el CriTeri. CriTeri per triar què em de deixar de fer i què podem provar de nou per millorar. Intentar una transformació. Malgrat el sofriment per abandonar el sistema vell. L'alerta de la crisi per canviar és una bufetada dolorosa, però potser una bufetada necessaria.

Això s'enfonsa, estarem pitjor, les alarmes sonen, no podem dormir....La crisi la decidim entre tots. Ens falta criTeri per pensar què puc fer jo.

Ara tots els gurús ens expliquen i alimenten el que volem sentir. Trobem a faltar arguments en contra del corrent. No ens va anar gaire bé seguir la corrent, ara tampoc. On estan les veus que discenteixen ? Anem una altra vegada a la vía d'escapament de la xenofòbia, búsqueda d'un lider fort i implacable ? Repetirem els errors ? Ens agrada aquest punt sadomassoquista ?

Tal i com deia Ghandhi, "a la terra hi ha suficient per satisfer les necessitats de tots, però no n'hi ha suficient per sastisfer l'avaricia d'alguns".

Al respecte, també us deixo un video, recomanat per Mr. Llaminadures, de José Luís Sampedro.

Que no quedi tot en paraules que es gasten i s'utilitzen massa. Si jo surto de la crisi, vosaltres també.

Ara, més que mai, criTeri !!!

revistacriteri

Radiografía de La Manzana (I)

2012-02-05T06:15:00.018+01:00

Aun a riesgo de exponernos a ser quemados física o virtualmente bajo la acusación de blasfemia, herejía y sacrilegio, utilizaremos el nombre del Mesías Steve Jobs en vano para intentar analizar de la manera más neutra posible cómo funciona la marca de la manzana...los hooligans, cruzados y talibanes de Apple pueden dejar de leer aquí, si creen que no serán capaces de soportarlo...

Pocas veces una marca ha conseguido tal nivel de fanatismo entre sus clientes, que, más que usuarios, llegan a convertirse a menudo en fervorosos fieles prestos a hacer publicidad gratuita mediante pegatinas en sus vehículos o, en el peor de los casos, hacer colas de varias noches para adquirir el último producto que su Marca haya tenido a bien parir. Este tipo de compra eucarística ha dejado de atender a razones de necesidad o siquiera de mejora o actualización del equipo, ya que la principal motivación es la de ser de los primeros en disponer de un producto que, en algunos casos, no se sabe ni para qué se puede llegar a utilizar. ¿Cómo ha conseguido una empresa privada llegar a este punto, en el que el consumidor está agradecido al fabricante por proporcionarle un nuevo producto que comprar?

Algunas bromas sobre Apple que esperemos no ofendan a casi nadie

Es incuestionable que el diseño de todos los productos Apple de los últimos años es absolutamente maravilloso y tienen “algo” que los hace atractivos incluso para los no tecnófilos: una de las claves es su apariencia diáfana y sencilla; parecen aparatos sacados de una película futurista; formas redondeadas, pocos botones (y bien camuflados) y mucha pantalla. También hay que valorar las enormes posibilidades que ofrecen sus productos para usos concretos: no es casualidad que la mayoría de profesionales y aficionados al diseño gráfico o a la edición multimedia trabajan con Mac. El servicio técnico está muy bien valorado, otro aspecto interesante. La menor cantidad de virus respecto a los PC también es algo positivo, si bien la prudencia en el uso de internet y un control consistente de los USB que le presten a uno es igual de eficiente...

Pero estos factores no llegan a explicar por sí mismos el gran éxito de Apple. Si se une el factor del precio de sus productos, que suele doblar el de la competencia para unas mismas prestaciones, aparecen principalmente dos tipos de usuarios potenciales: quien necesita las prestaciones multimedia antes citadas y los usuarios de electrónica de lujo (que siempre comprarán el producto más caro, por el hecho de serlo). Pero no explican la devoción por parte de todo el resto de compradores de Apple, que no es descabellado pensar que son de hecho la mayoría. A continuación veremos unos cuantos factores que deberían haber hecho que esta marca fuera incompatible con la aceptación y el aura de respetabilidad que suscita en general, y que debería hacer pensar a más de uno sobre si la pleitesía que es rendida a esta marca se ajusta a su comportamiento.

Ahí van unos cuantos motivos para apostatar:

- La marca no es ningún ejemplo, precisamente, de responsabilidad social corporativa (RSC): se puede aceptar, sin que sirva de exonerante, que pocas empresas de semejante tamaño suelen funcionar mucho mejor en este sentido, y que al menos Apple hace auditorías que luego publica; siempre nos quedará la duda razonable de si los informes son totalmente veraces o no, y la duda aún más seria sobre si las vagas intenciones de mejora que se mencionan van a ser realmente aplicadas. Según no pocas fuentes, la transparencia de Apple deja bastante que desear más allá de sus informes propios, como se explica aquí y aquí. Por otro lado, hay estudios sobre RSC que indican que al menos tres grandes marcas de electrónica están haciendo las cosas mejor que Apple, aumentándose el número a 6 si se mira exclusivamente la parte medioambiental...

Estamos frente a una marca sin fábricas propias, con toda su producción externalizada, principalmente, en China. Este interesante artículo hace un resumen del informe de 2011 sobre los proveedores de Apple, que desde aquí no podríamos mejorar. Algunas de las notas a destacar son: sobre las 156 fábricas y proveedores auditados, existe exceso sistemático de horas de trabajo en el 60% de ellos. Es llamativo que se esté excediendo el tiempo de trabajo máximo fijado por el Código de Conducta que Apple impone a sus proveedores, limitado a unas nada despreciables 60 horas a la semana con un día de descanso cada 7 días. Luego hay otras joyitas como son la realización de pruebas de embarazo a las empleadas en el 15% de las fábricas o que más de la mitad no den cobertura médica o vacaciones pagadas a sus trabajadores, no hayan completado la evaluación de impacto ambiental o no almacenen o manejen material peligroso con la protección adecuada. Además, el 6% de las fábricas empleaba mano de obra infantil y el 11% tenía trabajadores extranjeros contratados mediante préstamos, una modalidad semiesclavista consistente en que el trabajador renuncia a la mayor parte de su salario como compensación por haberle trasladado a otro país con un puesto de trabajo, de manera que la mayor parte de su jornada laboral durante años servirá para pagar el viaje más los intereses que le impongan. Bien, con estos bonitos antecedentes Apple solo han cancelado su contrato con UNO de estos 156 proveedores; el motivo: haber intentado sobornar a los auditores.

Para quien quiera más información de cómo funcionan estos proveedores por dentro, que tienen nombres y apellidos, se proponen un par de artículos: en éste varios ex-directivos de Apple explican cómo funciona una fábrica y en el segundo apartado de este otro también hay información jugosa. Esto no va sobre Apple, sino que la idea es que reflexionemos cada vez que compramos cualquier cosa hecha en China.

En un bello gesto que le podría honrar, Apple dijo en abril de 2011 que dejaría de utilizar coltán producido en África central, ya que su política es no emplear materiales procedentes de zonas de conflicto. Para los despistados, el coltán es una mezcla de minerales rico en tantalio, básico para producir cualquier aparato electrónico moderno cuyas mayores reservas mundiales están, oh sorpresa, en Congo (80%) y, en menor medida, en Australia y Brasil. Se trata de un tema que mecerería unas observaciones ex profeso (todo llegará), pero si se quiere ir echando un ojo a estos vídeos...

Bien, el detalle es muy bonito, aunque a poco que uno busque puede encontrar cómo Australia importa coltán procedente del Congo para convertirlo en democrático y sostenible tantalio comercializado en Australia; así el comprador (en este caso, un cliente chino de Apple) queda como un señor y el proveedor australiano que compró el coltán africano hace una buena caja. Más información aquí.

La política ambiental de la marca es, como mínimo, dudosa: además de la fabricación de sus productos, con los fallos manifiestos indicados en sus auditorías en lo relativo al reciclaje y manipulación de sustancias tóxicas, tampoco es que pongan demasiado empeño en generar productos más sostenibles: las baterías del iPod no son recambiables, lo que les valió una efímera campaña de denuncia, mostrada en este interesantísimo documental. De esta manera, si se te estropea la batería por el motivo que sea, o si te empieza a durar poco, ya puedes ir a tu tienda Apple a comprarte otro nuevo, seguro que encuentras algún modelo más moderno o en algún color hasta entonces inédito. Dicen que uno de los objetivos de Steve Jobs en los últimos años fue hacer que Apple llegara a ser más sostenible...esperemos que los actuales dirigentes se tomen en serio este tema en el que hay una capacidad de mejora casi infinita...

- La fiabilidad: sin ser una mala marca, ni mucho menos, no estamos frente a una marca especialmente boyante, como demuestran varios estudios como éste o éste.

El próximo mes, a menos que algún tipo de intifada acabe con esta sección o con quien la suscribe, continuaremos arriesgando la Eternidad por arrojar luz sobre otros detalles sobre los cuales valdría la pena reflexionar: ¿Es Apple menos monopolista que (vadre retro) Microsoft? ¿Trata Apple a sus clientes mejor que cualquier otra marca? ¿Devuelve a la Sociedad lo que ésta le proporciona?

En fin, no se quería con estas Observaciones criticar gratuitamente (tampoco cobrando) a los consumidores acérrimos o puntuales de esta marca que, como todas, tiene sus cosas buenas y sus cosas malas. De hecho, el objetivo no era en absoluto atacar a Apple en concreto, sino intentar reflexionar sobre el poder que tienen las Enormes Marcas, y cómo llegan a conseguir crear, además, fascinación y devoción, cuando su objetivo exclusivo es sacar el máximo de dinero al resto de la Sociedad.

Se agradecerán como siempre los comentarios y el debate, siempre que no sea para justificar las prácticas injustificables de Apple a través de la descalificación de cualquier marcucha de la competencia; si se quiere defender a Apple, que sea sin compararla con marcas peores, que para eso son inferiores y viven en la ignominia y la impureza...

El observador

La cita:
“La muchedumbre siempre ríe contigo, pero solo llora un día por ti”.
King Vidor, The Crowd (traducida por algún motivo como “Y el mundo marcha”)

El enlace:
Una curiosidad sobre qué es McIntosh

El momento jocoso:
Este mes, un acertijo: a ver si alguno de nuestros queridos lectores sabe por qué en este año (de recortes masivos en temas básicos) se ha decidido cambiar el uniforme de los Mossos d'Esquadra...
Pista: no es un premio por agredir a personas sentadas y desarmadas (a priori)
La respuesta
La verdad es que lo de CiU empieza a merecer unas Observaciones monográficas; propuesta de título: El nepotismo lustrado. Se agradecerán títulos mejores (a poco) y grandes ideas y temas a abordar...

Opinions sobre la Roomba: El robot de neteja perfecte ?

2012-02-05T06:10:00.000+01:00

A ningú li agrada netejar però a tothom li agrada tenir-ho net. Amb aquesta premissa aparells com el rentaplats, la rentadora i ara el neteja-terres (Roomba) triomfen.

Avui un article realitzat a 4 mans entre Armando Rampas i Mr.Llaminadures on tots dos podem parlar per experiència del iRobot de neteja Roomba.

D’on ve la Roomba ?

L’origen es ben curiós, havia sentit alguna cosa però investigant per l’article ho he confirmat. La Roomba ve d’una empresa anomenada iRobot fundada el 1990 amb la perspectiva de crear robots per exploració a l’espai. Van treballar per la NASA i altres organitzacions desenvolupant amb èxit un robot per l’exploració lunar.

Aquesta empresa va fer els robots que es van utilitzar per buscar supervivents en les ruïnes de les Torres Bessones de Nova York l’11 de setembre de 2001. També s’han utilitzar aquests tipus de robots a l’Iraq i l’Afganistan per desactivar bombes o per temes de seguretat militar i sanitària.

Sembla increïble que tinguem un robot fill d’un desactivador de bombes a casa. Però l’experiència sempre va bé mentre no es reveli contra nosaltres.

Models i preus

Hi ha molts models. Actualment el model més bàsic és el 521 per uns 300 €, el programable (model 555 per 429 €), el que es porta bé amb els animals de companyia (model 564 Pet per 480 €) i el que frega el terra (model 385 per 460 €). Us deixo tots els models oficials aquí així com la pàgina de Pixmania on està uns 70 € més barat.

Hi ha d’altres marques, algunes més barates, però no les conec. Si algú té experiència que ens escrigui un comentari.

On comprar la bateria de recanvi

La bateria és un dels punts febles d’aquest aparell, sembla que al cap de 2 anys pot fallar. Jo la tinc sempre connectada però n’hi ha que després de carregar-la la desconnecten, potser és millor.

El cas és que el recanvi oficial val més de 100 € i als meus pares no els hi va durar. Després van comprar una bateria no oficial i encara els hi funciona així que la puc recomanar.

http://www.batteryupgrade.es/

Opinions familiars

per Mr.Llaminadures

Ma mare és una autèntica fanàtica dels trastes, així que deu venir de família això de provar aparells. Fa més de 5 anys que té la Roomba. La va obtenir de regal en comprar una olla (coses que passen amb els packs). Des del primer dia que en parla meravelles i li haurien de pagar una comissió perquè de parlar-ne tant ma germana fa 3 anys que en té una i jo un any. Aquí les seves impressions:

Menys cuina i bany no cal ni fregar ja que queda millor amb la Roomba.
Si tens rajoles les juntes no queden negres (al fregar si).
El que treus amb la Roomba no ho treuries escombrant.

Ma germana porta 3 anys amb la Roomba i ja va per la segona bateria (comprada també a batteryupgrade), li he preguntat i m'ha dit això:

Si tens nens petits, és a dir, un menjador tot ple de trastos, és més pràctic escombrar.
Amb el parquet es nota molt la Roomba i no cal fregar. Amb l’escombra sempre es veu brut.

Això sí que és una autèntica Llaminadura Electrònica !!!

per Armando Rampas (1 mes amb la Roomba)

Des del meu punt de vista, lo autènticament estrany és com no s’havia llençat al mercat abans. Fa molt temps que veiem artilugis que fan els mateixos moviments que fa el robot netejador (Roomba). Com a exemple podem posar el neteja-piscines, robot que fa exactament el mateix i ja existeix des de fa molts anys (jo he trobat un anunci del 1990 i segurament n’hi ha d’anteriors aquí). Vist això, el que sorprèn, també, és que no hem estat capaços de fer un artilugi encara més complert. Pel què fa a mi, estic esperant, amb candeletes, un robot més complert a un preu assequible.

Feta aquesta reflexió, anem a veure quines opinions he pogut copsar, del grup de gent que gaudeixen d’un robot netejador (Roomba és una marca comercial, i de robots netejadors n’hi ha d’altres marques). Els puc classificar en dos grups ben diferenciats: els que no els hi agrada i els que l’adoren. Això sí, una gran majoria de gent amb la que he intercanviat opinions al respecte, són gent entre els 30 i els 40 anys. Per què ? (una pregunta que us convido a ajudar-nos a respondre).

Els arguments dels que no la suporten són bàsicament que no neteja bé. La meva opinió al respecte, i la meva opinió, és clar, és del tot subjectiva, és que l’error que han comès aquestes persones, és fer la comprovació de la neteja en el mateix moment que la màquina l’està fent. Això fa que vegin com el robot corre d’un costat a l’altre sense cap lògica humana i un, veient-la, creu que ho faria molt millor, més net i més ràpid si ho fes ell/a mateix. Aquesta premissa pot ser verdadera o falsa depenen dels casos. En el meu cas, ja us puc dir que ho fa millor ella. Així doncs, el que us recomano és que la deixeu treballar i no mireu el que fa mentre ho fa, sinó que mireu el resultat final.

Els que l’adoren, entre els quals jo em compto, és una màquina que senzillament ens fa la vida més fàcil. Li poso tot apunt perquè pugui netejar. L’engego i marxo. Quan torno està tot més net del que ho feia jo amb una aspiradora Miele de l’últim model, que xucla com cap al mercat.

No voldria acabar sense fer un petit comentari al respecte de quin robot us podeu comprar. Jo vaig comprar-me el programable, per allò de que és el preu mitjà, no és el millor ni tampoc el pitjor, etc... A mi realment no em serveix de res que sigui programable ja que la poso quan em ve de gust. Si teniu horaris molt establerts, segur que us anirà bé, però els que som més caòtics en la nostra vida diària, doncs no cal que sigui programable. Simplement la poseu quan us vingui de gust, us n’aneu a donar una volta, a comprar o el que vulgueu, i quan torneu, trobareu a faltar aquell borró que tanta companyia us feia !

QUAN ARRIBARÀ EL ROBOT QUE CAMINI I PUGUI NETEJAR EL LAVABO, FER ELS LLITS, CUINAR, FER-NOS UN MASSATGE I FER-NOS LA PILOTA CONTÍNUAMENT DE MANERA QUE NO ES NOTI QUE HO ESTÀ FENT?

Vídeo del mes: Es pot caure un robot Roomba del llit ?

Salut i CriTeri

Mr.Llaminadures i Armando Rampas

"Alégrame el día"

Clint Eastwood (Harry el sucio)

Plega Fàcil

2012-02-05T06:05:00.014+01:00

Bon any!!!

Si si, ja se que és febrer...però és que m'he despisat i he estat cel·lebrant el cap d'any fins ara! ;p
Així que com que estic molt cansada de tota la festa, començarem el Fes'ho-tu del 2012 amb un taller ben senzillet!

No us passa a vosaltres que quan heu de plegar samarretes acabeu dels nervis??? Doncs avui construirem un utensili que ens servirà de molta ajuda!!

El material que necessitem és ben poquet, uns cartrons, cinta adhesiva, regle i tissores:

Amb el cartró (que ha de ser el més rígid possible) obtindrem 4 peces de les següents mides:

La peça A serà la base, les peces B seran les laterals i la peça C la posarem a la part inferior. Enganxem els marges amb la cinta adhesiva de manera que les peces es puguin doblegar:

Podem veure que la peça C només està enganxada per la part superior, de manera que la podem aixecar:

Si voleu podeu pintar el cartró perquè us quedi més original. Podeu fer servir pintures tempera barrejades amb cola blanca (perquè agafi millor al cartró) o fins i tot enganxar-hi papers de colors amb la tècnica decoupage (que ja hem comentat en anteriors Fes-t'ho tu). Heu de vigilar de no posar molta pintura per evitar així que no es doblegui el cartró.

Vualà!! Ja ho tenim!!
Ara només queda que veieu com fer-ho servir:

També he trobat altres tècniques per doblegar les samarretes sense cap mena d'ajut! Per si li voleu fer un cop d'ull:

Plegar una samarreta a la japonesa!

Miedo al éxito

2012-02-05T05:57:00.000+01:00

Qué tal,

"He fallado más de 9.000 tiros en mi trayectoria profesional. He perdido casi 300 partidos. En 26 de las ocasiones en que me han confiado el tiro decisivo del partido, lo he fallado. He fracasado una y otra vez en mi vida. Y por eso soy un triunfador.”

Las palabras las pronuncia el mítico jugador de baloncesto Michael Jordan en un fantástico anuncio de Nike. Puede que esa sea precisamente una de las grandes diferencias entre el carácter estadounidense y el europeo: los americanos parecen no tenerle miedo al fracaso, nosotros sentimos pavor. Son innumerables los ejemplos de conocidos empresarios estadounidenses que se han arruinado y han vuelto a rehacer sus fortunas con solidez. Fracasar ayuda a mejorar. Y a juzgar por lo que se nos viene encima, y por esa regla de tres, en los próximos años vamos a mejorar a marchas forzadas.

No sé cómo están los ánimos en USA en estos momentos, pero por lo que veo a diario nuestro país vive aterrorizado, y se halla inmerso en la más absoluta parálisis. ¿Hay motivos para tener miedo? Por supuesto. La situación no es mala, es dramática. Muchos en el sector financiero, por poner un ejemplo próximo, parecen pensar que poca cosa se puede hacer al respecto. Su reacción es apoltronarse en la silla compadeciéndose de sí mismos. Evitan levantar el teléfono, no se vayan a dar de bruces con un cliente preocupado, unos mercados a punto de hundirse o una catastrófica salida del euro. Conozco a más de uno en mi sector que se está aferrando a la silla, sabedor de que tiene los días contados en su entidad, confiando en que le indemnicen con cuatro chavos. La situación se arreglará por sí sola, parecen pedirle a Lourdes. Pero se equivocan. La parálisis es nuestra peor enemiga. Ahora más que nunca es tiempo de oportunidades. Es momento para llamar a los clientes y cuidarlos, es la ocasión perfecta para atraer nuevos clientes (por lo general maltratados por la inmensa mayoría de entidades), es tiempo de buscar oportunidades en el mercado y de gestionar con tanto esmero como sea posible. El coste de oportunidad es ínfimo. Pero también es tiempo, como decía el profesor Alfredo Pastor, de hacer las cosas bien, hacerlas bien a la primera, y entregarlas a tiempo, condiciones indispensables para atraer y fidelizar a esos nuevos clientes. Con esto no solo nos ayudaremos a nosotros mismos, sino que también ayudaremos al país en general.

También es cierto que este país solo va a levantar el vuelo si aumentamos la competitividad, la productividad y la inversión. Solo lo vamos a levantar animando a la gente a emprender: únicamente lo vamos a conseguir si le perdemos el respeto al fracaso y nos aplicamos en lo nuestro, como el crac del baloncesto americano. (¿En qué emprendemos cuando los analistas más solventes apuntan a que la salida de la crisis pasa por un empobrecimiento masivo durante los próximos años? Pues igual hay que invertir en negocios y servicios para pobres.)

De acuerdo, ya hemos interiorizado que hay que trabajar con más ahínco, con más esmero y con puntualidad. Hemos interiorizado que hay que arriesgar y emprender. No es imprescindible inventar nada nuevo: con hacer lo mismo de siempre pero mejor ya es suficiente. ¿Qué hacemos ahora? Nos acercamos al Banco para que nos ayuden a financiar nuestro sueño. ¿Qué obtenemos por respuesta? Nuestra entidad, apreciado cliente, sí concede créditos. El apreciado cliente respira aliviado. Condiciones de un crédito hipotecario (que han ofrecido a un servidor esta misma semana): euríbor +4,5% (omito el resto de condiciones porque ¿pa’ qué?). Es decir, un diferencial (comisión que se lleva la entidad durante toda la vida del crédito) diez veces superior al de hace dos o tres años. Esta es la misma gente que después nos apremia a abordar la reforma laboral.

La situación es insostenible. Esperemos que las medidas anunciadas por Luis de Guindos, ministro de Economía, respecto a la cartera inmobiliaria de los bancos surtan efecto. De lo contrario, ya puestos a volcar cantidades ingentes de fondos públicos sobre el sector financiero, igual no sería mala idea hacer lo que sugiere un amigo de Esade: nacionalizar la banca (y si además lo hacemos al grito venezolano de ¡Exprópiese!, seguro que muchos no cabrán en sí de júbilo).

Feliz mes de febrero,

Óscar Ramírez

oscarramirezbcn@gmail.com

Volver

2012-02-05T05:50:00.000+01:00

Este mes volvemos a Suiza y volvemos a la rutina enológica. Se trata de un vino local. Ni blanco, ni rosado, sinceramente tiene tonos naranjas. Curioso. Adquirido en el super de la esquina, unos 10 francos, unos 8 euros.

En copa es anaranjado, muy claro. Poca capa, sin lágrima. En nariz apreciamos frutos rojos, aromas dulces. Algunos errores, pero tras coger otra copa vacía del armario, nos damos cuenta de que es la copa la que olía mal.

Buen cuerpo buena acidez, fluído. Toque fino de amargor pero muy suave. Pequeña burbujita al entrar, poco alcohol, fresco. Refrescante y suave. Fresas. Postgusto a lima. Alguna maderita también en el postgusto. Corteza de cereza. Delicado de cuerpo, casi sandía, fresquísimo. Al día siguiente, con la botella en la nevera y quitar el corcho, explota de carbónico; se intensifican los aromas de humo y amargor.

Opinión

Estamos en febrero, hace frío y este es un vino claramente de verano, pero está buenísimo, muy recomendable. Un vino suave y refrescante, un vino para el que no le guste el vino. Sencillo, pero correcto. Armonioso. Perfecto para un risotto. A pesar de ser suizo, las uvas fueron muy bien de sol. Recuerda a los vinhos brancos portugueses en algunos aromas.

Burbujita Freixenet
adrianlopezgarciadelomana@gmail.com

Shame

2012-02-05T05:45:00.001+01:00

A "Shame" coneixerem Brandon, un home de trenta i tants anys que viu en un confortable apartament a Nova York. Per evadir-se de la monotonia del treball, sedueix a les dones en una sèrie d'històries sense futur i trobades d'una nit.
Però el ritme metòdic i ordenat de la seva vida es veu alterat per la imprevista arribada de la seva germana Sissy, una noia rebel i problemàtica. La seva presència explosiva portarà a Brandon a perdre el control sobre el seu propi món.

Pel · lícula: Shame.
Direcció: Steve McQueen.
País: Regne Unit.
Any: 2011.
Durada: 99 min.
Gènere: Drama.
Interpretació: Michael Fassbender (Brandon), Carey Mulligan (Sissy), James Badge Dóna-li (David), Nicole Behari (Marianne), Hannah Ware.
Guió: Steve McQueen i Abi Morgan.
Producció: Iain Canning i Emile Sherman.
Música: Harry Escott.
Fotografia: Siguin Bobbitt.
Muntatge: Joe Walker.
Disseny de producció: Judy Becker.
Vestuari: David C. Robinson.
Distribuïdora: Alta Classics.
Estrena a Catalunya: 17 febrer 2012.

EL 5 DE 9 AMB FOLRE, LA BASILICA!!!!

2012-02-05T05:35:00.003+01:00

Bé, comencem l’any.

En primer lloc demano disculpes per no haver escrit el mes passat. Ja se sap, les vacances de Nadal, la “cuesta de enero”, etc, etc...

Però ara ja estem aquí i tornem a encetar una temprada castellera.

A l’últim numero del criteri varem parlar de com es podien dir els castells de maneres diferents i la meva opinió sobre el concurs dels castells. Vaig intentar crear una mica de polèmica, però ningú que està d’acord amb el concurs ha dit res, la meva conclusió és, “quien calla otorga”.

Avui, per això parlarem d’un altre castell mític, el 5d9f

5D9F

Com ja varem posar en un dels primers capítols del CriTeri, una estructura de 5 esta formada per un 3 i un 2. Per fer el castells son necessaris, quatre dosos, dos acotxadors i una enxaneta. L’enxaneta un cop ha coronat l’estructura del tres, ha de fer l’aleta en la estructura del dos tot passant per sobre els dosos, és a dir, s’han de fer dues aletes.

El pas de l’enxaneta es bastant complicat, tant per l’equilibri que ha de tenir l’anxaneta com per la tècnica que han de tenir els dosos per aguantar la traspassada. Això pel que fa al pom de dalt.

Pel que fa al tronc, la complexitat recau en com es munta l’estructura. El tres, s’agafen de manera normal, però el dos agafa una mà de manera normal i l’altra s’agafa a la rengla del 3, cosa que fa anar tota la inèrcia del castell sobre la rengla del mig (tant la del dos com la del tres).

A nivell de soca (pinya) i folre, la cosa es complica moltíssim. Si un 5d8 ja es complicat fer cabre totes les mans necessàries per parar el castell, quan l’has de posar amb folre ja es gairebé inverosimil, doncs les mans del mig de l’estructura del 3, i les mans i les corses de l’estructura del 2 gairebé no hi caben.

La història del castell és bastant antiga, doncs data el dia de Santa Úrsula de l’any 1883 (no he pogut trobar imatges). Aquell dia la cosa va ser molt més meritòria, ja que prèviament havien fet un intent (val a dir que abans es considerava carregat, quant l’anxaneta i l’acotxador tocaven pinya), doncs el van assolir a la segona.

Fins l’any 1994 no es va poder veure intentar el 5d9f, de la mà de la colla jove dels xiquets de Tarragona, sense èxit.

Va ser l’any 1995 quant els Minyons de Terrassa el van carregar per la diada de la Mercè. La temprada següent, la colla Vella dels Xiquets de Valls el va descarregar el 27 d’octubre.

Amb aquesta taula veureu que el castell és dels més difícils que es fan, doncs en total “només” s’ha descarregat, en 200 anys d’història en 29 vegades.

ACTUACIONS:

La temporada encara no ha començat, les colles preparen els seus equips tècnics i directius.

Els assajos començaran en breu i també en breu començaran les actuacions.

Pel que fa a les dues colles de les quals escric Castellers de Solsona (per proximitat) i Minyons de Terrassa (per sentiment i pertinença), han pres camins diferents.

Els primers han apostat per la continuïtat en els seus equips tècnics i directius. En canvi els Minyons estan canviant els dos equips, fent una renovació total.

Al no tenir actuacions, avui posaré més vídeos castellers.

LA HAKA DELS CASTELLERS DE MALLORCA ABANS DE LES ACTUACIONS

CELEBRACIÓ CASTELLERS DE SANTS

TRAILER CASTELLS 3D

CASTELLS PATRIMONI IMMATERIAL DE LA HUMANITAT

TOC DE CASTELLS

ENDAVANT

Introducción a la nada

2012-02-05T05:35:00.000+01:00

Lo que suscribo como parte de una verdad real
nunca tuvo forma y no existe.
Escucho aquel discurso platónico,
insurrecto de símbolos
porque lo repetible ha perdido toda memoria
y es una retahila de actos antagónicos
pero convincentes en su tautología.

Por si no lo oyes,
yo hablo de irregularidades
de la razón ingrata y aún cuerda,
que olvidada de todo
sin percatarse de las circunstancias
de la morderna foma implícita
de excusas simultáneas
que son presente y ayer consistentes
sopesados de mentiras.
Reconozco que la realidad es frágil
que por su destino, irrepetible,
carente de toda asa
de todo sustrato sólido
que imaginado,
es garra y peso, laberinto y decepción.
E inaccesible al secreto y a la duda
siempre impone su materia
la pared blanca invencible
la frecuencia de eventos
que corrompen la luz y retornan
por uno u otro medio
al presente ensordecedor
de luz y más luz iluminado
hasta la alucinación
y con ello recalcan
la fracción que de frágil manera
deja de ser sólo símbolo y perdura,
declara,
por esta puerta,
a través de este trono
escaramuzas que se angostan
escasas cada vez más de medios
de representaciones aceptables
porque digámoslo como es:
es como la máscara que aún preservo
que no me atrevo a negar
porque de hacerlo
esencias incomprendidas
se esparcirían pululando
los aires hasta la hendidura
que por debajo de la piel
y hasta los resquicios
rezuman impidiendo
que algo diferente a sí mismo
prolifere y conquiste
envuelto en la misma fragancia
en el mismo espíritu insurrecto.
Yo a nada de eso ya le temo
como tampoco temen palabras extrañas
a discursos impensables
que permanecen sin declamar.
Yo soy esa hendidura
la que permanece abierta
la ecuación llena de misterio
absuelta de todo lo tangible
de aquello en lo que radica
su poder inquisidor
su supuesta verdad,
todo lo suscrito,
que nunca realmente tuvo forma
que se ignora a sí misma
y que por lo tanto
pierde credibilidad
hasta dejar de existir
hasta la nada.

Reinaldo Reyes

2012-02-05T05:25:00.000+01:00

Transcripcions

2012-02-05T05:15:00.000+01:00

No és senzill passar del registre parlat al registre escrit...tots dubtem sobre com escriure determinades paraules, fem errades ortogràfiques...però hi ha gent que directament no coneix paraules que semblaven de domini públic...agraïments a A per les contribucions!

1. La Fidegua

Al menys han escrit "Paella" correctament...

2. La guardilla

Aquests tenen l'agreujant del reciclatge barroer d'un cartell...

3. Rebuda per internet

Desprès d'uns segons sabreu quin negoci és aquest...

Adolf Hitler (VI)

2012-02-05T05:05:00.011+01:00

HITLER

VI

Hitler i la Guerra

Hitler és el culpable de la Segona Guerra Mundial. És la visió oficial, clàssica i acceptada de manera gairebé unànime. I la citació de frases textuals de Hitler no ajuda precisament a pensar el contrari. Frases com ara ‘Els exèrcits no hi són per fer bonic, sinó per a l'exercici victoriós de la guerra' més aviat deixen Hitler com un bel·licista compulsiu.

Alhora, deixen atònit discursos com ara el que va pronunciar tot just començada la guerra:

‘Si el poder jueu que governa les potències occidentals s'entesta a dur Alemanya a una nova guerra a Europa, us aviso, aquesta serà la fi dels jueus d'Europa!'

Frases com aquesta causen repugnància. Però Hitler era sincer quan les pronunciava. Ell no tenia cap mena de dubte sobre la seva pròpia innocència. Hitler havia volgut restaurar Alemanya com a potència dominant a Europa; almenys a l'Europa continental. No havia volgut un cataclisme bèl·lic generalitzat que destruís Europa, encara que les imatges de les ciutats bombardejades per la Luftwaffe indiquin el contrari. Per ell, els moviments de l'Alemanya nazi previs al desencadenament de la guerra no demostraven cap voluntat bel·licista per part d'Alemanya, sinó només la voluntat de restablir l'statu quo previ al tractat de Versalles. Alemanya va ocupar la Renània, es va annexionar Àustria i Txecoslovàquia i, finalment, Polònia. Per ell, això no era una guerra europea. Una guerra europea volia dir una guerra contra els aliats: França i la Gran Bretanya. I no fou Alemanya qui va declarar la guerra als aliats, sinó els aliats els qui van declarar la guerra a Alemanya. Un detall que, des del punt de vista del règim nazi, era extremadament rellevant.

U. Esborrar Versalles

Im kriege unbesiegt! Mai vençuts en la guerra. Un lema que va acompanyar els soldats alemanys que tornaven a casa després de la Primera Guerra Mundial. I que, com vam comentar en una Cort anterior, va donar peu a un malentès terrible. Molts alemanys assumien com un fet que, des d'un punt de vista militar, Alemanya no havia perdut la guerra. Potser l'havia perdut en l'aspecte econòmic, però no pas al camp de batalla. Com també vam comentar, era un error immens. L'Alemanya del kaiser Guillem II va capitular no només perquè al seu interior era a punt d'esclatar una revolució, sinó perquè als diferents fronts, i especialment a l'occidental, davant els aliats, havien patit desfetes gegantines que no es podien reparar de cap manera. L'exèrcit del kaiser s'enfonsava, literalment. I abans que aquest esfondrament es produís, els caps de l'exèrcit van saber maniobrar perquè bona part de l'exèrcit que els quedava pogués tornar a casa, raonablement sans i estalvis. Sens dubte que això fou bo per la moral del país, però va tenir alguns efectes perversos. Un d'ells, la creença, arrelada en molts alemanys, que veritablement no havien perdut la guerra.

Aquest sentiment feia que la població esclatés de ràbia davant el tractat de Versalles, un tractat que suposava per Alemanya – sentien – una humiliació de proporcions col·losals. El lema Esborrar Versalles va esdevenir leit-motiv de bona part de la intel·lectualitat i de la classe política alemanya. Per dividida que es trobés, per moltes que fossin les opcions que oferissin als alemanys per triar, es pot dir que pràcticament ningú no volia deixar les coses com estaven. Al llarg de la dècada dels 20, la nova República de Weimar ben rarament tindrà un paper submís i passiu davant els aliats victoriosos. Incomplirà les reparacions de guerra imposades pels aliats, per exemple – fet que, com ara veurem, tindrà conseqüències greus. I Esborrar Versalles també va ser una de les frases estel·lars de Hitler, un objectiu que l'obsedia i al qual es va dedicar des dels primers anys del seu govern. Per adonar-nos de fins a quin punt era per ell una obsessió, podem recordar la capitulació de França, el 1940. Hitler va imposar que la signatura de la rendició es fes al mateix vagó de tren on els dirigents alemanys havien capitulat davant els aliats, a la fi de la I Guerra Mundial; un vagó de tren que havia estat custodiat com una peça de museu pels diferents governs francesos. Un cop signada la capitulació francesa, Hitler va ordenar destruir aquell vagó, aquell record maleït de la humiliació alemanya del 1918.

DOS. El jugador de póquer

Mein Kampf és l'obra que molts biògrafs de Hitler i molts estudiosos del nazisme analitzen amb tota cura per establir la ideologia de Hitler; el pla vital que duia al cervell i que el va guiar al llarg de tota una vida. Però els estudiosos més crítics – el mateix Ian Kershaw, i sobretot A.P. Taylor – van amb molt de compte a donar-li més importància de la que toca. Per començar cal recordar que, estrictament parlant, Hitler no va escriure Mein Kampf. A la presó de Landsberg, a petició de Rudolf Hess, Hitler va escriure un esborrany de l'obra; un esborrany que va horroritzar els seus mateixos companys, que hi van veure – paraules de Georg Strasser – un veritable caos de banalitats, prejudicis, fòbies i odis primaris. Van ser els seus companys els que, amb paciència, van compondre a partir de tot allò un cos doctrinari mínimament coherent i un text mínimament publicable. En aquest text hi trobem, desenvolupats amb més o menys consistència, conceptes com la necessitat per Alemanya d'espai vital, un antisemitisme ferotge i pretesament científic, la glorificació de l'acció, i tot allò que, ben amanit posteriorment, esdevindrà la ideologia nazi tal com ha quedat en la ment popular. Una ideologia no gaire sòlida intel·lectualment parlant, però més o menys coherent. Una ideologia per a un partit, el NSDAP.

Allò que és més discutible, a parer de molts, és suposar que això reflecteix que en la ment de Hitler hi havia una ideologia coherent i consistent; un pla de treball que el guiaria al llarg de tota una vida. I l'anàlisi a fons dels fets fa planar dubtes seriosos sobre el tema. I això afecta el tema d'aquesta Cort d'Apel·lació: la qüestió de si el desencadenament de la Segona Guerra Mundial, o almenys de la guerra a Europa, era part del – diguem-ne – pla vital de Hitler. Aquesta és la tesi que llegim reiteradament als manuals d'història per als estudiants de batxillerat; i avalada per historiadors com Eberhard Jackel, a l'obra Hitler idéologue, on destaca la coherència doctrinal del govern de Hitler amb les tesis desenvolupades a Mein Kampf. Però això suposa donar a Mein Kampf una importància potser excessiva.

Per altres historiadors (per exemple, A.J.P. Taylor, a la seva obra The Origins of the Second World War) els fets són molt més rellevants. Passen per davant de discursos, i analitzats fredament, no permeten concloure que Hitler busqués conscientment i deliberadament la guerra. Perquè el fet és que Hitler no va preparar seriosament Alemanya per a cap guerra. Taylor insisteix que el famós rearmament alemany de la dècada dels 30 és més un mite que altra cosa, almenys fins 1936. Llavors Hitler va donar instruccions a Goebbels perquè preparés el país – concretament, l'exèrcit i l'economia – per a una guerra en un futur indeterminat; però van ser instruccions vagues i molt poc específiques, no pas diferents de les instruccions que donaven els primers ministres de França i Gran Bretanya als seus generals, davant l'eventualitat que la situació a Europa es tornés a emmerdar. Si hem de jutjar per la posterior evolució de la guerra entre 1939 i 1941 – que comentem més avall –, en el cas d'Alemanya aquesta preparació per a la guerra no es va complir.

Abans de 1938, la Wehrmacht no es podia enfrontar de cap manera amb l'exèrcit britànic, molt més fort i poderós. I encara menys amb un exèrcit combinat franco-britànic. Els generals alemanys s'oposaven a la guerra; i s'hi oposaven amb més força com més alt era el rang del general. Estaven a favor d'un rearmament alemany que els permetés sortir de l'estat de prostració en què sentien que els havia deixat el tractat de Versalles, però eren conscients que reconstruir un exèrcit que, arribat el moment, es pogués enfrontar de nou a britànics i francesos no era cosa de quatre dies. Al llarg de la dècada dels 30 diverses vegades la Wehrmacht va enviar memoràndums referents a quan l'exèrcit podria estar a punt; i mai donaven dates anteriors a 1943. I sovint se n'anaven a 1945. De fet, algunes xifres són molt suggeridores. Per exemple, en començar la Segona Guerra Mundial, el 1939, la Wehrmacht tenia 3500 carros de combat. Els aliats, Gran Bretanya i França, en tenien 3850. La Wehrmacht superava els aliats pel que fa a caces: en tenia 1450, mentre que els aliats només en tenien 950. Però estava en clar desavantatge pel que feia a bombarders: 800 enfront dels 1300 dels aliats. El darrer any abans de la guerra – 1938-1939 – Alemanya va invertir en la preparació i l'equipament de l'exèrcit el 15% del seu producte interior brut: exactament el mateix percentatge que el Regne Unit, no pas més.

El gran problema de la formació que reben els militars, és que mai cap guerra s'assembla a l'anterior. Almenys, d'ençà que la part tecnològica – més enllà de les garrotades pures i simples – és crucial per guanyar una guerra. L'experiència de la guerra anterior no val. A títol d'exemple, durant la Primera Guerra Mundial el paper de l'aviació no va ser molt rellevant: fou essencialment una guerra terrestre i, en menor mesura, marítima. Però al llarg de la dècada dels 20, quan el desenvolupament de l'aviació era vertiginós, els teòrics de la guerra van començar a ser conscients que els bombarders serien una arma formidable. No semblava que hi hagués defensa possible contra una esquadreta de bombarders enviada per destruir una ciutat, Manchester posem per cas. Els canons antiaeris eren d'una eficàcia dubtosa; no n'encertaven ni una, i si tots els exèrcits en tenien era perquè els calia fer veure a la població que alguna cosa feien. L'alt comandament britànic va fer les seves previsions: preveien que un cop una guerra a Europa comencés, la majoria de ciutats europees serien destruïdes en poques setmanes. Les previsions de víctimes mortals que van fer per a Londres durant els primers mesos de guerra van ser finalment superiors a totes les baixes britàniques durant tota la guerra, militars i civils. Avui podem somriure davant aquests errors d'apreciació; és molt (massa) fàcil saber a posteriori que anaven errats. Però recordar-los és útil per posar-nos a la pell d'uns polítics que volien evitar la guerra de la manera que fos.

Hitler no era cap excepció. Per estrany que ara ens sembli – i més encara després de documentals i més documentals, pel·lícules i més pel·lícules on és presentat com un sonat assedegat de guerra –, Hitler no tenia una pressa especial per començar cap guerra: tenia sempre davant la taula els informes dels seus generals que li deien clarament que l'exèrcit alemany no estava preparat per enfrontar-se als exèrcits combinats de França i la Gran Bretanya, i no era tan ximple d'ignorar l'opinió dels seus experts. Alhora, estava fermament decidit a tornar a Alemanya el paper de potència dominant al continent; i la seva decisió es va demostrar molt més ferma que els dubtes i les desavinences entre els aliats. Hitler era, per altra banda, un jugador per temperament. No era un diplomàtic de carrera sinó un jugador de póquer, preparat per una guerra de nervis on la seva decisió fèrria podia triomfar sobre els dubtes dels altres. Ho havia demostrat arran del putsch de 1927, a Múnic, que li va costar la presó. Certament que ell també era, en certs moments, un individu extremadament dubitatiu. Però un cop havia arribat a alguna conclusió clara, no ho era pas. Sobretot, quan sentia, o creia que sentia, la seva famosa ‘veu interior', que per ell no era altra cosa que un missatge directe de la providència:

‘...fins que no arribo a la convicció absoluta que la solució és aquesta, no actuo. Encara que tot el partit m'hi obligui. Passi el que passi. Ara: quan em parla la veu...'

Una de les condicions importants d'un bon jugador de póquer és saber presentar un bon farol als seus contrincants. L'exèrcit alemany no superava el dels aliats, ni en equip ni en homes. Però Hitler s'ho va fer per fer-los creure que sí: que la maquinària de guerra alemanya estava a punt, greixada i preparada per la guerra que calgués, i que ell mateix no dubtaria a posar-se en marxa. Hitler, essencialment, jugava a posar cara ferotge davant l'enemic, perquè aquest cedís sense necessitat de cap guerra de debò. L'ocupació de la Renània no fou violenta. L'annexió d'Austria, tampoc: coincidia amb la voluntat de la majoria del poble austríac – ens agradi o no. La qüestió de Txecoslovàquia ja va ser més arriscada; però a la fi se'n va sortir: el país fou annexionat sense guerra. Amb Polònia la guerra era, ara sí, inevitable: però Hitler estava convençut – i els seus generals també – que l'exèrcit Polonès no podria res davant la Wehrmacht. L'error fou que Hitler estava convençut que els aliats protestarien i prou. Fou aquesta jugada, la quarta, la que li va sortir malament.

Com explicarem tot seguit.

Un soldat francès amenaçant un alemany de la concva del Ruhr, durant l'ocupació d'aquesta zona pels exèrcits francès i belga. Fotografia de 1923. L'ocupació del Ruhr, desmilitaritzat per imposició del tractat de Versalles, va impactar profundament l'opinió pública alemanya.

TRES. Primera jugada: la Renània

Entre 1923 i 1925 França, amb la col·laboració de Bèlgica, havia ocupat militarment – en breu: s'havia annexionat – la conca de Rhin de manera unilateral, com una manera de cobrar-se les reparacions de guerra que Alemanya li devia. Unes reparacions que Alemanya deia que no podia pagar. I de fet la informació que tenim ens diu que, essencialment, no volia pagar. Els incompliments per part alemanya, constants durant els primers anys 20, eren interpretats pels aliats com una prova de força: la República de Weimar, militarment molt dèbil, posava a prova la decisió o indecisió dels aliats, llur voluntat d'actuar. Aquesta vegada la jugada de póquer va sortir malament, perquè els aliats, i específicament França i Bèlgica, van actuar.

El desencadenant van ser els impagaments en matèria de provisió de fusta, que de fet es basaven en les pròpies estimacions de producció de fusta del mateix govern alemany. Però hi va haver altres fets desencadenants. Per exemple, el fet que Gran Bretanya i França tenien posicions molt diferents relatives a l'actitud que calia tenir amb Alemanya. França havia patit la guerra al seu propi territori, econòmicament havia perdut molt i era òbviament molt el que volia recuperar. Gran Bretanya havia perdut homes, vaixells i avions, però no havia patit els terribles combats terrestres al seu propi sòl. No podia tenir envers Alemanya els mateixos sentiments que tenien els francesos. I sobretot, no volia enfonsar la República de Weimar. Al llarg dels primers anys de la post-guerra, la diplomàcia de la Gran Bretanya anirà assuaujant les exigències sobre l'Alemanya vençuda, i les famoses reparacions de guerra que després van ser acusades de provocar el caos econòmic a Alemanya – la famosa hiperinflació – en realitat van quedar reduïdes a una petita part de les exigències inicials. Amb un gran desesper per part francesa, no cal dir-ho.

Quan, finalment, el 1923 el cap d'estat francès, Poincaré, decideixi l'ocupació del Ruhr, el motiu adduït per part francesa serà cobrar-se en espècie les reparacions. El marc alemany estava tan devaluat que les reparacions monetàries eren impossibles: França anava a buscar les reparacions en forma de carbó i acer.

Aquella mutilació territorial va tenir un impacte profund en la mentalitat dels alemanys: una frustració profunda davant del fet de trobar-se a la mercè de les potències aliades. I el que és més important – i que a França no es va saber copsar en el seu moment – un corrent de simpatia a tot Europa envers Alemanya. Els anys 1923-1925 Alemanya tenia un exèrcit reduït al mínim: al mínim que els aliats li havien permès, després d'obligar la República de Weimar a gairebé liquidar l'exèrcit. Era molt difícil evitar la impressió que França, que sí que tenia un exèrcit potent i operatiu, abusava de la seva força després d'haver suprimit la de l'adversari.

Finalment res no va anar del tot com els francesos esperaven. Durant l'ocupació, la hiperinflació va devastar Alemanya encara més, i també França va patir el seu propi col·lapse econòmic. Les pressions combinades dels EEUU i la Gran Bretanya sobre França van fer efecte. França es va retirar el 1925, després que Alemanya hagués acceptat – per l'anomenat ‘Pla Dawes' – una revisió de les reparacions de guerra que les deixava molt per sota de les quantitats pactades inicialment al tractat de Versalles. Fou una victòria per la República de Weimar, ni que fos moral: el camí cap a la revisió de facto del tractat de Versalles quedava obert. Mentrestant els alemanys havien respost l'ocupació amb moviments de resistència passiva i sabotatge; l'ocupació va deixar 130 morts entre la població alemanya, que no està malament tenint en compte que tècnicament França i Alemanya estaven en pau.

Després de 1925, la conca del Rhin sempre va ser per als dirigents alemanys – no només per Hitler; també per als anteriors – una obsessió. Certament que les tropes franco-belgues se n'havien retirat, però aquella ocupació havia estat per a tots els alemanys un recordatori de fins a quin punt es trobaven a la mercè dels aliats. El tractat de Versalles es trobava darrere bona part del problema. El tractat permetia que els aliats s'annexionessin parts del territori alemany, ni que fos temporalment, com a cobrament de les indemnitzacions de guerra imposades a Alemanya. Alhora, el tractat prohibia a l'exèrcit alemany – reduït a ben poc després de les mutilacions que va patir com a conseqüència del tractat – tenir presència a la riba oest del Rhin, i fins a 50 km a l'est. Bé que s'adduís que la intenció original era reduir la possibilitat d'un atac alemany cap a França des d'aquesta zona, l'efecte colateral – o el volgut? – era que l'exèrcit francès podia penetrar per allà en territori alemany. I en ocupar el Ruhr entre 1923 i 1925, França havia establert un precedent insofrible per als alemanys; no només per a Hitler. Oi més perquè aquell status especial de la Renània havia estat ratificat posteriorment en un altre tractat, el de Locarno (1925), signat també pel govern de la República de Weimar.

El 1936, Hitler donà a la Wehrmacht – l'exèrcit alemany, reconstituït al llarg dels anys anteriors – l'ordre d'ocupar militarment la zona que, segons els tractats de Versalles i de Locarno, tenia prohibit d'ocupar: la conca del Rhin. Tota.

Certament que Alemanya ja havia incomplert abans el tractat de Versalles. El tractat, per exemple, ordenava la destrucció de tota la força aèria alemanya, i li prohibia de tenir aviació en un futur; en canvi, des de feia anys Goering havia anunciat a ambaixadors estrangers i diplomàtics que Alemanya estava construint una nova Luftwaffe. Fet consumat: francesos i britànics, fora que estiguessin disposats a ocupar militarment Alemanya, hi podien fer ben poc, apart de protestar diplomàticament. Per altra banda, entre francesos i britànics feia temps que es covava el sentiment que el tractat de Versalles era certament injust i humiliant, i a la llarga insostenible. Però l'ocupació de la conca del Rhin era per part del règim nazi una declaració pública d'intencions, un avís que per ell el tractat de Versalles era paper mullat, i que aquesta vegada no es trobaven davant un diplomàtic educat sinó davant un cap d'estat plenament decidit a actuar per resituar Alemanya al lloc que li corresponia, segons ell. I també segons la majoria dels polítics europeus, que així ho reconeixien soto voce.

El cop fou realment impactant, teatral; per Hitler la teatralitat era un element important de la política. Detalls interessants: les tropes alemanyes tenien ordre de Hitler de retirar-se immediatament si detectaven per part francesa cap intenció hostil – és a dir, cap voluntat de tornar a penetrar a la Renània. L'exèrcit francès, però, finalment es va mantenir dins les seves fronteres, quiet. En aquella jugada de póquer hi havia hagut un cert risc, bé que tampoc no cal exagerar-lo. Per altra banda, el 1936 es començava a detectar en capes força extenses de la població alemanya els primers senyals de desencís en relació al règim nazi. Per Hitler era important proporcionar als alemanys raons per a l'eufòria, ni que fossin temporals i momentanis. Fet addicional, per Hitler aquella primera jugada de póquer va ser un test, per avaluar fins a quin punt els seus contrincants – fonamentalment, França i la Gran Bretanya – estaven disposats a actuar. En aquell moment no van actuar; entre altres raons perquè, com retrata molt bé Ian Kershaw en la seva biografia de Hitler, ells mateixos no estaven gens segurs que l'ocupació militar de la Renània, al capdavall territori alemany, pel mateix exèrcit alemany, no fos quelcom lògic i esperable.

La primera jugada de póquer havia sortit bé. Valia la pena seguir jugant.

QUATRE. Segona jugada: Austria

La segona jugada fou l'Anschluss, l'annexió d'Austria per Alemanya. Quelcom prohibit expressament pel tractat de Versalles, però que objectivament coincidia amb els desitjos de la majoria dels austríacs. Quan les tropes del III Reich van penetrar en territori austríac i van desfilar pels carrers de Viena, l'entusiasme popular no era fingit, ens agradi o no. Entendre la posició de la majoria dels austríacs es mereix un petit esforç. L'Imperi Austro-Hongarès, cal recordar-ho, havia perdut la majoria del seu territori com a resultat del tractat de Versalles. Les nacionalitats no germàniques que en formaven part havien esdevingut estats independents; Austria havia quedat reduïda al territori estrictament de població austroalemanya; i de fet ni tan sols això, perquè als territoris dels nous estats independents havien quedat bosses de població germanoparlant: unes poblacions que de sobte es trobaven que ja no eren la nacionalitat dominant, quelcom que per molts d'ells era intolerable. Molt especialment a Txecoslovàquia, la qüestió dels Sudets generava tensions molt fortes entre la població austroalemanya (germanoparlant) i la població txeca, majoritària al nou país (Txecoslovàquia) però minoritària als Sudets.

La població austroalemanya, en conjunt, havia quedat profundament desmoralitzada; sentien que com a país havien perdut la raó d'ésser, i la posició de reunir-se amb els altres alemanys en un país únic, fort i unit, era compartida per molta gent. Certament que també hi havia austríacs – Stefan Zweig ens ho fa notar a les seves memòries – que se sentien prou a gust amb el nou estat: sentien que Austria havia perdut l'imperi, però que d'aquesta manera s'havia alliberat d'un pes gegantí que li impedia de retrobar-se ella mateixa. Però per molts altres la sensació de debilitat, de desempar, d'aïllament, era intolerable. I mentre la República de Weimar fou un estat dèbil, podríem dir que a la recerca d'ell mateix, la unió d'Austria amb Alemanya no va ser una perspectiva gaire seductora per ningú. Però quan entre els austríacs va créixer la sensació que a Alemanya hi havia per fi un govern fort i poderós, la nostàlgia de formar part d'un país fort i poderós va predominar.

El problema era que el tractat de Versalles prohibia expressament la unió política d'Alemanya i Austria o, més exactament, la incorporació d'Austria al nou estat alemany. Una prohibició imposada per França, que temia que el nou estat alemany que sortís d'aquesta unió fos encara més fort que l'anterior; però una prohibició que exasperava alemanys i austríacs perquè al capdavall significava que un país estranger – França, essencialment – els impedia de decidir el seu futur.

Schusschnigg, canceller d'Austria al moment de l'annexió al III Reich. És paradoxal que en el fons no es trobava gaire lluny del nazisme alemany; de fet generalment se l'ubica dins el nazisme, ideològicament. Però volia un estat austríac independent.

No podem aquí explicar en detall l'Anschluss, el procés d'annexió. Recomanem la lectura d'alguna de les biografies de Hitler, o la consulta de la Viquipèdia – l'article que dedica a l'Anschluss està molt bé, ben documentat i detallat; almenys a la Viquipèdia en anglès. Per nosaltres, de cara a aquesta Cort, ens interessa recalcar un parell de fets essencials. Primer, que els primers moviments en favor de l'annexió d'Austria van venir de la mateixa Austria, no pas d'Alemanya: els nazis austríacs foren els que van començar els moviments. Segon, que de bell antuvi Hitler no va fer cas d'aquests moviments; més aviat els va desaprovar. Encara no feia prou temps que havia arribat al poder; tenia nervi però poca (cap) experiència en política internacional i, sobretot, sabia prou bé que el seu exèrcit no estava preparat per enfrontar-se als aliats. La història de l'Anschluss és la d'un estira-i-arronsa per part de tots, amb un progressiu envalentament de les posicions de Hitler a mesura que comprovava que els desacords entre els aliats francesos i britànics eren profunds, que aquests desacords es traduïen en una indecisió absoluta, i que – per estrany que ara ens sembli – en bona part de la classe política francesa i britànica s'establia l'acceptació que aquesta annexió no era un fet antinatural; que al capdavall tenia una lògica absoluta. Els fets, vistos amb una perspectiva actual, són extremadament desagradables. Les pressions cada vegada més violentes per part de Hitler envers el canceller austríac Kurt Schuschnigg, obligant-lo a cedir parcel·les de poder cada vegada més grans als membres del partit nazi austríac, ens resulten avui repugnants. Però això no ens ha de fer perdre de vista que quan, el març de 1938, la Wehrmacht entri en territori austríac i es produeixi l'annexió, no serà pas amb l'oposició de la població ni la protesta muda de la població austríaca, sinó enmig d'un gran entusiasme popular. Un entusiasme que els aliats no podien ignorar de cap manera. Al referèndum que hi va haver posteriorment, on la població havia de ratificar – o rebutjar – l'annexió, més del 99% de la població hi va votar a favor. Les pressions en favor del ‘sí' van ser molt fortes; amb detencions prèvies d'elements de l'esquerra i – no cal dir-ho – jueus. Però tot i admetent la manipulació de vot, es fa molt difícil pensar que el percentatge de població austríaca contrari a l'Anschluss fos gaire rellevant.

Tercer fet a recalcar, és que l'annexió d'Austria batia tots els rècords pel que feia a la voluntat d'esborrar Versalles. I aquest fet va reportar a Hitler un triomf en política interior abassegador. Prou fer donar-li ànims i decisió per la següent jugada de póquer, encara més atrevida.

CINC. Tercera jugada: Txecoslovàquia

La qüestió dels Sudets – una bossa de població alemanya, força extensa, en territori de la nova república de Txecoslovàquia – fou el detonant de l'annexió de Txecoslovàquia. També aquí el detonant van ser les activitats dels líders nazis locals, en aquest cas Konrad Henlein. També aquesta vegada, al començament Hitler va refusar d'embolicar-s'hi – detall no esmentat a tot arreu, per cert; per exemple, no apareix a l'article de la Viquipèdia. També aquesta vegada, a mesura que la tensió anava pujant i que la indecisió dels aliats s'anava fent evident, la decisió de Hitler s'anava afermant. Taylor ens recorda que l'augment de la tensió no només fou cosa de Hitler: el mateix Beneš va fer esforços considerables per pujar-la, però amb la idea que així forçaria els aliats, França i Gran Bretanya, a actuar d'una vegada per frenar les ambicions de Hitler, tot fent honor als pactes de mútua defensa que tenien establerts amb la república de Txecoslovàquia. Degué ser terrible per ell anar comprovant de mica en mica que ni Gran Bretanya ni França tenien cap intenció de tenir amb Alemanya un conflicte bèl·lic de grans dimensions per culpa d'aquell nou país tan estrany, ficat com una falca en territori germànic.

Beneš, president de la República de Txecoslovàquia al moment de la seva annexió forçosa el III Reich. Va resistir fins al darrer moment les pressions d'Alemanya, però també de França i Gran Bretanya. Paradoxalment, la seva rendició va salvar Txecoslovàquia de la destrucció que van patir altres països durant la guerra.

En la crisi de Txecoslovàquia hi va haver altres factors, que avui són convenientment recollits als llibres d'història però que en pel·lícules de l'època són curosament obviats. Per exemple, que Alemanya no era l'únic país que tenia reivindicacions territorials sobre Txecoslovàquia: Polònia també volia un tros del pastís, i de fet el va tenir, perquè mentre Alemanya s'annexionava gairebé el 40% del territori de Bohèmia, Moràvia i Silèsia, Polònia s'annexionava algunes regions de l'actual Eslovàquia, on certament hi havia població polonesa però de cap manera majoritària. Hongria també es va apuntar a la festa, i es va annexionar bona part del territori de l'actual Eslovàquia. En aquest cas la reivindicació tenia més fonament: Hongria havia estat literalment esquarterada com a resultat del tractat de Versalles, i tots els països que l'envoltaven es van trobar de sobte que s'havien apropiat d'àrees extenses on la població era majoritàriament hongaresa, i de vegades gairebé exclusivament. En tot cas, ens ha de quedar el fet que la zona era un vesper farcit de conflictes potencials, conflictes resultat de l'estupidesa absoluta d'uns polítics – els que havien redactat el tractat de Versalles – que creien que podien fer i desfer nacions com si res, en funció d'un nou dibuix de les fronteres dels estats que a ells els semblava prou bonic. I en aquest vesper Hitler s'hi movia la mar de bé.

Bona part d'aquesta història avui és ignorada pel públic; a les pel·lícules de la II Guerra Mundial, Polònia és una víctima del nazisme, i no quedaria bé fer observar que l'any anterior a l'esclat de la guerra la seva actuació no va ser del tot presentable. En tot cas, el resultat final de tot el procés fou que tot Txecoslovàquia, i no només la regió dels Sudets, va quedar annexionada a Alemanya. Beneš, el canceller de l'estat txecoslovac, va resistir fins al darrer moment. Es diu que quan finalment va cedir davant les pressions – terrorífiques – dels enviats del III Reich, que l'amenaçaven amb una guerra total que literalment destruiria el seu país, va sortir al carrer i en un rampell va exclamar,

‘No és bonica? L'única ciutat d'Europa Central que no serà destruïda. I tot és obra meva.'

Tenia part de raó. Certament, la rendició de Txecoslovàquia fou una tragèdia per a aquella república; però els va estalviar la guerra que al cap de poc devastaria Europa. Els txecs van patir l'opressió nazi; però no pas la guerra. Gràcies a la capitulació del seu canceller, Beneš.

I és especialment il·lustratiu el missatge de Chamberlain a Hitler, poc després de l'annexió de Txecoslovàquia per Alemanya, el 30 de setembre de 1938:

‘Hem decidit que el mètode de consultes hauria de ser l'adoptat per tractat qualsevol altra qüestió que puguin afectar els nostres dos països, i estem decidits a seguir els nostres esforços per suprimir possibles fonts de discrepàncies, a fi de contribuir a assegurar la pau d'Europa'

Hitler va rebre el missatge amb entusiasme. L'actitud quasi servil d'un dels països vencedors de la I Guerra Mundial no podia sinó convèncer-lo que en aquella partida de póquer destinada a esborrar del tot el tractat de Versalles era ell, Hitler, qui tenia tots els trumfos. I que podia arriscar-se a fer una nova aposta amb la seguretat total que, una altra vegada, els aliats farien proclames i més proclames, protestarien enèrgicament, però al capdavall es retirarien de la partida i renunciarien a jugar. Objectivament, només es va equivocar en part.

SIS. Quarta jugada: Danzig

La quarta jugada de pòquer fou la que va sortir malament. No pas pel que fa al resultat militar – Alemanya es va annexionar Polònia –, però sí pel que fa al resultat posterior. Hitler estava convençut que ocuparia Polònia i, de nou, no passaria res. I aquesta vegada es va equivocar.

La qüestió de Polònia era essencialment el problema de Danzig. Una metròpoli alemanya que havia quedat isolada, lluny del territori de l'estat alemany, i envoltada de territori del nou estat, Polònia, l'existència del qual fou un dels resultats del tractat de Versalles. Danzig – avui, Gdansk – era un focus de tensió clar, i molt específicament la qüestió de la seva comunicació amb la resta del territori del Reich. La majoria dels historiadors reconeixen que, si alguna cosa hi havia en la qual Alemanya tenia raó de no voler acceptar el tractat de Versalles, era en la qüestió de Danzig. Després de la Renània, d'Austria, dels Sudets – que finalment havia dut a l'annexió de Txecoslovàquia –, Danzig era l'última baula, l'última peça que acabaria de deixar el tractat de Versalles en no res.

El final de tot plegat el sabem tots; per tant pot resultar sorprenent descobrir que a començament de 1939 Hitler no tenia un interès especial a destruir l'estat polonès. L'escalada de tensió que es va produir al llarg del darrer any abans de la guerra va obeir a un seguit de factors, entre ells l'obsessió dels aliats – França i Gran Bretanya – que ja no podien cedir més. I a l'entrada en joc d'un actor que fins aleshores s'havia quedat al fons del decorat: la Unió Soviètica. I d'un polític que serà important des d'ara: Molotov. Fins aleshores, el càrrec de ministre d'afers estrangers – sota denominacions diverses – havia estat ocupat per personatges de poca entitat dins la jerarquia del Kremlin; era la primera vegada que el càrrec era ocupat per un pes pesant: Molotov era el segon dins la jerarquia del Kremlin, només darrere Stalin. Fet que tots els historiadors interpreten com un senyal que el govern bolxevic, fins aleshores voluntàriament auto-marginat de totes les tensions i maniobres diplomàtiques d'Europa, finalment es prenia seriosament la política exterior. Senzillament perquè aquesta vegada en podia quedar afectada directament.

Era, al capdavall, pura geografia. Si Alemanya s'annexionava aquesta vegada Polònia, Alemanya i la URSS tindrien una frontera directa. L'exèrcit soviètic era enorme però havia quedat seriosament debilitat per les purgues gegantines de Stalin, que pràcticament havien destruït l'oficialitat per damunt del grau de capità. Els russos temien Alemanya; però alhora sentien la necessitat d'un canvi en l'statu quo en què es trobaven: no en tenien prou amb quedar-se tranquils on eren. Abans del tractat de Versalles, humiliant per Alemanya, hi havia hagut la pau de Brest-Litovsk (1917) entre el Reich del kàiser Guillem i la nova URSS de Lenin: una pau que Lenin havia considerat, segurament amb raó, com totalment imprescindible per poder tirar endavant la seva revolució, però que havia estat humiliant per a Rússia. I els resultats de Brest-Litovsk eren ben presents.

La geografia era també essencial per altres raons, tan òbvies com les anteriors. Els aliats eren conscients que cedir una vegada més significava la pèrdua total del seu prestigi en política internacional. El seu compromís amb la integritat territorial de Polònia fou proclamat. Però de fet, què podien fer? Un simple cop d'ull a un mapa d'Europa anterior a la II Guerra Mundial ja ens diu que ben poc. Tropes de reforç franco-britàniques només podien arribar a Polònia pel Bàltic, un mar aleshores totalment dominat per Alemanya. Alternatives? Dur tropes pel Sud d'Europa tenia l'inconvenient que caldria passar per Hongria, país aliat d'Alemanya. És més que obvi que l'única manera viable que tenien francesos i britànics de donar a Polònia alguna garantia era comptar amb l'ajut rus. Això tenia problemes per una altra banda. Recordem que Polònia devia la seva recuperada independència al tractat de Versalles. Abans havia estat una possessió russa; i en la memòria del poble polonès havia quedat gravada amb foc la resistència als intents – molt seriosos – d'anihilació cultural i de russificació forçada del país. La Rússia dels tsars havia estat un imperi dur i opressor, i Polònia servava de Rússia una imatge clara: l'antic amo i opressor. Que la seva integritat quedés confiada a aquest antic enemic era poc menys que tabú.

Signatura del pacte Molotov-Ribbentrop (1939), que implicava per part d'Alemanya i l'URSS un compromís de no-intervenció mútua en cas que qualsevol dels dos països ataqués un tercer país. Un pacte que de fet deixava Polònia indefensa, que fou molt mal rebut pels aliats franco-britànics però que, objectivament, responia del tot a les preocupacions de l'URSS.

Alhora quedava la qüestió de què es podia oferir a Rússia – bé, l'URSS – a canvi d'un compromís d'intervenció en cas que Alemanya ataqués Polònia. Concessions territorials? (Òbviament aquest era un possible aspecte d'un possible tractat que provocava pànic a Polònia). En tot cas les negociacions entre els aliats i Molotov aviat es van començar a embolicar. Cadascun dels actors – Rússia, Gran Bretanya, França – tenia les seves raons i, no cal dir-ho, els seus interessos; i no tots eren sumables. Punt essencial: ningú no volia la guerra a Europa: ni Alemanya, ni Rússia, ni França, ni Gran Bretanya ni, és clar, Polònia. Gran Bretanya i França buscaven algú que els tragués les castanyes del foc; algú que arribat el moment actués militarment i, per tant, els tragués a ells la responsabilitat de fer-ho. Rússia per la seva banda volia garanties d'ajut aliat en cas d'atac alemany. Atès l'estat lamentable de l'exèrcit rus, Stalin i la resta de jerarques soviètics eren conscients que els calia temps per posar dempeus una força militar capaç, arribat el moment, d'enfrontar-se a la Wehrmacht. Mentrestant, els calia pau al preu que fos. Una aliança amb França i Gran Bretanya era per ells un regal del cel, sempre que aquesta aliança inclogués per part franco-britànica un veritable compromís d'intervenció en cas d'atac alemany. I als diplomàtics francesos i britànics els costava sospitosament molt fer aquest pas. Quan finalment es va anunciar el pacte Molotov-Ribbentrop, un pacte de no-agressió mútua en cas d'atac alemany a Polònia, les reaccions entre els aliats foren d'estupor, ràbia i indignació: Lord Chamberlain ho va qualificar de ‘punyalada per l'esquena'. Però com recalca Taylor, revisant els fets d'aquells dies un té la sensació que als diplomàtics de les potències aliades, Gran Bretanya i França, els costava molt d'entendre que Rússia també tenia els seus propis interessos, les seves pròpies pors i les seves pròpies prioritats. Certament que era una jugada que deixava Polònia a punt per l'escorxador. Amb la neutralitat de Rússia, no hi havia ajut possible per a la república polonesa: ni Gran Bretanya ni França podien enviar tropes de reforç.

Com així fou. El 9 de setembre de 1939, amb l'excusa d'assegurar la comunicació entre Danzig i la resta d'Alemanya, la Wehrmacht travessa els posts fronterers entre Alemanya i Polònia. És la data que se sol prendre com a començament de la II Guerra Mundial. L'exèrcit polonès era, en homes, gairebé tan gran com l'alemany; però no tenia un equipament comparable a les divisions pànzer motoritzades de la Wehrmacht. Ni Hitler ni cap dels seus generals tenia cap dubte sobre quin seria el resultat final – i ràpid – de l'enfrontament. Però fins i tot en aquestes circumstàncies podem preguntar-nos si realment l'ocupació de Polònia era un pla premeditat i estudiat amb cura o bé el resultat d'un rampell de ràbia del Führer. Taylor no es cansa de recalcar que a començaments de 1939 Hitler no tenia cap intenció d'assaltar Polònia. De fet volia l'existència d'un estat polonès, per raons òbvies: com a coixí entre Alemanya i l'URSS, a fi d'assegurar que no hi havia entre els dos països una frontera per on algun dia es pogués desencadenar un conflicte militar seriós. I el mateix Ian Kershaw, molt més procliu a suposar en Hitler un pla militar concebut a llarg termini, no es pot estar de comentar amb certa estupefacció el fet que a la fi de la blitzkrieg germano-polonesa, la majoria del parc mòbil de la Wehrmacht estava avariat i inutilitzat. Malgrat la victòria abassegadora alemanya, una sensació de gran improvisació plana quan s'analitza a fons la batalla de Polònia.

En tot cas, Hitler creia fermament que a l'hora de la veritat les potències aliades farien el mateix que havien fet amb Renània, amb Austria i amb Txecoslovàquia: res. Tenien un pacte amb Polònia pel qual esdevenien els garants de la integritat territorial i del simple fet de l'existència d'aquell estat recuperat; però l'ajut militar era impossible. Per tant, els agradés o no acceptarien el fet consumat. No se li acudia l'existència d'una segona possibilitat. Gran Bretanya i França no van ajudar Polònia; però un cop ocupat el país, van declarar la guerra a Alemanya. Ha quedat per a la història la reacció de Hitler, una reacció extremadament significativa a parer meu. Va rebre per telèfon la notificació de guerra per part de les potències aliades; es va girar cap a Ribbentropp, que en aquell moment era amb ell, i li va preguntar, amb una veu espantada i sense energia:

— I ara, què?

Era la reacció d'un nen enxampat en haver comès una malifeta; de cap manera la reacció forta i orgullosa d'un líder que, havent buscat conscientment una guerra, es troba que finalment en té una a les mans.

SET. Guerra, però no

Avui hi ha força consens a reconèixer que Hitler no volia una guerra generalitzada a Europa. Almenys, no encara. I potser no l'hauria volguda mai. Un cop assegurat Danzig i eliminat l'estat polonès, Alemanya tornava a ser si fa no fa la mateixa que era abans de la fi de la I Guerra Mundial. Versalles havia estat suprimit. ¿Podria haver estat que, si França i Gran Bretanya no haguessin declarat aleshores la guerra a Alemanya, Hitler s'hagués aturat aquí? La història-ficció, malauradament, no és història: només és ficció.

El mateix desenvolupament immediat de la guerra, un cop declarada, deixa sorprès un observador imparcial. En començar 1940, els aliats (França i la Gran Bretanya) estaven en guerra amb Alemanya però, de fet, no passava res. Tant a França com a la Gran Bretanya hi havia una mobilització massiva de la població, l'enquadrament dels nous reclutes en unitats de l'exèrcit, en una paraula el mateix que havia passat al començament de la Primera Guerra Mundial. Però cap escaramussa, cap fet militar, cap atac ni cap defensa. Com si cap dels dos bàndols volgués començar de debò. Aquest període fou batejat com ‘La Guerra Falsa', perquè aquesta fou la impressió que en van tenir les opinions públiques dels països implicats. No hi havia pau, però de fet tampoc no hi havia guerra.

No cal dir que fou Hitler qui, finalment, va prendre la decisió de tirar endavant. Una vegada més, un afer de decisió. L'ocupació d'Holanda i Bèlgica, aliats de França i Gran Bretanya, era un pas absolutament lògic des d'un punt de vista militar. L'única línia de frontera directa entre França i Alemanya estava defensada per la línia Maginot, una formidable construcció equipada amb artilleria de tota mena, molt difícil de superar per un cos expedicionari de terra. Però que al capdavall fou inútil: l'exèrcit alemany va travessar Bèlgica i va envair França pel nord. Per als francesos, sorpresa total; i diguem que també ho va ser per als generals alemanys, que havien presentat a Hitler un pla d'invasió de França que bàsicament repetia el de la Primera Guerra Mundial; pla que Hitler va rebutjar tot exigint-los una mica més d'imaginació.

L'exèrcit aliat franco-britànic no era inferior a l'alemany. Ni en equipament ni en armament. Va resultar ser inferior en la qualitat dels seus comandaments, que van cometre un error militar rere l'altre. La victòria relativament fàcil sobre l'exèrcit francès va sorprendre els mateixos alemanys, inclòs Hitler. Però no es pot deduir de cap manera que Alemanya s'hagués rearmat de manera espectacular per esclafar els exèrcits aliats. Senzillament, els exèrcits aliats no van saber què fer davant la blitzkrieg de la Wehrmacht. La blitzkrieg – guerra llampec – ha esdevingut també un mite per als historiadors. Una prova del poder militar alemany. Però l'anàlisi de la reraguarda no dóna resultats tan espectaculars. La blitzkrieg va començar a fallar en el cas de la Gran Bretanya; en aquest punt es va fer evident que per l'exèrcit alemany no era tan fàcil derrotar un país a qui no havien pogut derrotar de manera ràpida en poques setmanes – com havia estat en tots els casos anteriors. Quan es tractava de fer un esforç bèl·lic continuat i metòdic, pacient i sostingut, les mancances de l'economia alemanya, no preparada per una guerra sostinguda, van quedar en evidència.

Gran Bretanya no es va rendir a l'exèrcit alemany, però l'estiu de 1940 es trobava contra les cordes i no podia fer gran cosa davant la plenitud del poder que Alemanya havia aconseguit a Europa. L'objectiu essencial de Hitler i del seu partit, reinstaurar Alemanya com a potència dominant a l'Europa continental, tot deixant gentilment a la Gran Bretanya el govern dels mars, s'havia complert. Quan parts substancials de l'exèrcit alemany van tornar a casa després d'un any de guerra-llampec, victoriosos, van ser rebuts amb un entusiasme gegantí per la població. Sobretot perquè sentien que la guerra s'havia acabat. Quedava Gran Bretanya, certament; però en aquest punt Hitler comptava amb una peça al tauler: el que havia estat rei Eduard VIII, ara ‘simplement' duc de Windsor després del seu matrimoni amb Wallis Simpson i la seva abdicació forçada, era pro-nazi, admirador de Hitler, i partidari de fer un tractat de pau obert i generós amb el III Reich. Churchill l'havia tret fora de joc tot enviant-lo com a ambaixador a unes illes irrellevants dels tròpics. Però avui sabem – un cop els arxius britànics s'han obert, dècades després dels fets – que la idea que Eduard tenia in mente era tornar a Anglaterra com a rei reinstaurat, després que els britànics es cansessin d'un primer ministre, Winston Churchill, entossudit en una guerra que esgotava el seu país.

Pel cantó est, els alemanys tenien un tractat de pau amb l'URSS i tractats comercials perquè els subministressin matèries primeres i carburants, tractats que els soviètics complien escrupolosament. La perspectiva per als alemanys, doncs, era força còmoda. L'agost de 1940, Hans Kehrl, ministre d'economia del Reich, va rebre ordre de reduir al mínim la producció de material bèl·lic i armament: la guerra s'havia acabat. Posteriorment ell mateix va declarar que mai no s'havia cregut que tot plegat s'hagués acabat: creia que els britànics resistirien fins al final i que, tard o d'hora, els nord-americans els recolzarien militarment, o se'ls unirien de fet. Però queda el fet que l'esforç bèl·lic – que, com hem remarcat, tampoc no havia estat gegantí, en tot cas no pas més que l'esforç bèl·lic de britànics i francesos – es va aturar, si no totalment almenys en gran part.

La data és important. Som al 1940, l'any abans que l'exèrcit alemany es llanci a la conquesta de Rússia. ¿Com encaixa tot plegat amb la creença d'una guerra mundial planificada pels nazis des del començament? Convinguem que no gaire. Per molt que a Mein Kampf es parli de la necessitat per Alemanya de conquerir espai vital – Lebensraum –, i que s'identifiqui Rússia en general i Ucraïna en particular com possibles territoris a considerar, si l'atac a Rússia hagués estat quelcom planificat de feia temps, de cap manera s'hauria aturat l'esforç en armaments. La retòrica és una cosa; la política real n'és una altra. És molt més raonable pensar en l'atac a Rússia no pas com quelcom planificat amb temps i que entrava dins la lògica del nazisme, sinó com quelcom decidit de sobte, en un dels rampells tan típics de Hitler. Sembla que fou després d'una visita a Alemanya de Molotov, ministre d'afers estrangers de l'URSS, i després de discussions fortes entre Hitler i Molotov referents a Finlàndia, un aliat vital per Alemanya que Rússia sempre havia vist com una possessió natural i que havia ocupat parcialment tot just després que els alemanys s'anexionessin Polònia. Fou just després d'aquesta visita – i no abans – que Hitler va ordenar els seus generals que comencessin a pensar en un pla per envair Rússia. I la informació que tenim ens diu que al si d'Alemanya ben poca gent pensava en una guerra amb Rússia. Kehrl recordava, en una entrevista televisiva, que el 1941, just abans que l'exèrcit alemany creués la frontera amb l'URSS per envair-la, ell tenia plans per vendre a Rússia una partida de telers de fibra sintètica; ja tenien les comandes i havien preparat els primers lliuraments. Tot se'n va anar en orris d'un dia per l'altre. I és un exemple de fins a quin punt la majoria d'alemanys, inclosos molts alts càrrecs – recordem que Kehrl era ministre d'economia –, no preveien cap conflicte militar amb l'URSS. La decisió de Hitler va agafar per sorpresa la majoria.

Les victòries abassegadores de la Wehrmacht contra l'exèrcit roig, els primers mesos de l'ofensiva, no ens han de fer perdre el món de vista. L'exèrcit roig havia patit moltíssim sota el règim de Stalin, amb purgues polítiques que havien suposat l'extermini de bona part dels seus caps i oficials. Els experts parlen d'un exèrcit mutilat. Quan la Wehrmacht travessi la frontera, la manca de caps i oficials preparats es notarà pertot arreu. Derrota rere derrota, pèrdues massives de soldats i armament, el món assistia estupefacte a l'esclafament total de l'exèrcit roig. Semblaba impossible que cap exèrcit, cap país es pogués refer després de rebre una pallissa militar d'aquella dimensió. Però això no ens ha de fer concloure que l'atac a Rússia era quelcom ben estudiat i preparat des de feia temps. La improvisació, de vegades a nivells increïbles, fou la norma.

Les victòries alemanyes inicials es poden atribuir sobretot a l'empenta d'un exèrcit motivat, tècnicament ben entrenat i amb una moral molt alta després d'haver apallissat els francesos; enfront d'un exèrcit soviètic desmotivat per les purgues constants, amb un equipament antiquat i mal comandat. Però a la llarga la manca de preparació dels alemanys per aquella guerra s'havia de fer evident. Que a la tardor les carreteres russes esdevenen un fangar intransitable, on un exèrcit motoritzat es podia quedar encallat, era quelcom que qualsevol aprenent d'espia els podia haver dit – i, de fet, els ho havien dit. Que l'hivern rus és molt dur i que els lubricants normals per als motors es poden congelar (com va passar), era quelcom previsible – i no haver pensat en aquells detalls, una imprevisió notable per part alemanya. Sobretot, allò que encara avui ens sembla increïble és que el comandament alemany – i Hitler al capdamunt – pensés que podia enviar un exèrcit immens a un país on l'hivern és terrorífic, pràcticament sense cap provisió d'equips d'hivern, roba d'abric, calçat adequat per a nits on la temperatura podia baixar per sota dels -30 graus. La crida de Goebbels perquè tots els alemanys donessin roba d'abric, esquís, equipament per zones nevades, per a proveir l'exèrcit alemany atrapat a les neus de Rússia, reproduïda en molts documentals emesos per TV, és una escena patètica. Consta que quan un coronel va enviar un missatge al quarter general preguntant quan els arribarien els equips per l'hivern, va rebre com a resposta que no tenien prevista cap tramesa en aquest sentit, i que fes el favor de no fer-los perdre el temps amb missatges estúpids com aquell.

L'atac a Rússia no va ser quelcom de premeditat, preparat amb temps, part integrant d'una política a llarg termini del partit nazi. Fou un rampell improvisat, una nova jugada de póquer. Quan també aquesta jugada va sortir malament, els caps nazis es van adonar de sobte que Hitler no tenia per aquesta avinentesa cap ‘pla B'. Ara haurien de lluitar contra l'URSS tant sí com no. Com tots sabem, la batalla de Rússia – la més gegantina que hi ha hagut mai, almenys pel que fa al combat terrestre – fou la que finalment va decidir el resultat de la guerra.

VUIT. Guerra, ara sí

En aquestes condicions de guerra de debò – i no simplement la blitzkrieg, sinó una guerra llarga, de desgast, on tot l'aparell productiu del país i la capacitat de resistir es posarien a prova – es farien evidents les insuficiències d'un país que s'havia llançat a una guerra sense estar-hi realment preparat. La guerra no podia durar gaire.

Però s'esdevingué el miracle. Fritz Todt, cap suprem de l'esforç bèl·lic a la reraguarda – des de producció d'armaments fins a construcció de fortificacions – va morir en un accident d'aviació, el 1942. Ja era el segon any de la guerra amb Rússia. Dins el seu equip hi havia algú prou conegut nostre, perquè li vam dedicar una Cort d'Apel·lació: Albert Speer. I Hitler va nomenar Speer successor de Todt en tots els càrrecs. Speer no havia ocupat mai cap càrrec semblant: ell havia estat sempre l'arquitecte del Reich, l'encarregat de dissenyar i construir els edificis emblemàtics del nou règim, des de l'estadi pels Jocs Olímpics de Berlín fins la nova Cancelleria del Reich. No sabia res d'armament. Però això potser fou precisament providencial, perquè en ser un home ‘nou' per aquestes funcions, era totalment aliè als cercles d'interessos que s'havien format a l'entorn de Hitler, a les tensions internes entre els grans caps del nazisme i a tot l'aparell burocràtic, immens, que s'havia aixecat durant els anys de govern de Hitler. Un aparell burocràtic que ofegava qualsevol iniciativa i que feia extremadament lenta no només la presa de decisions sinó també la seva aplicació pràctica. Speer va eliminar bona part de l'aparell burocràtic, va imposar una racionalització radical de l'esforç bèl·lic, i va aconseguir multiplicar la producció pràcticament en tots els camps. No va tenir èxit en tot, certament. Per exemple, no va aconseguir el permís de Hitler per integrar les dones a l'esforç de producció – Hitler s'entestava a dir que el paper de les dones alemanyes era la llar, i fer de bones mares per als seus fills –, cosa que hauria estalviat a Alemanya la necessitat d'importar mà d'obra dels països ocupats. Tampoc no va aconseguir racionalitzar tots els aspectes de la producció, com ara unificar els tipus de canons, tancs, vehicles blindats, etc., cadascun dels quals tenia unes necessitats pròpies pel que feia a la munició que feien molt complicat que, davant d'una batalla, totes les armes tinguessin munició a l'abast. I això era degut al fet que cada fabricant era un món, tenia els seus propis interessos i sovint els feia valer davant les exigències d'aquell nouvingut que gosava dir-los coses com ara que els calibres de les armes s'havien d'estandaritzar. Ell mateix recorda a les seves Memòries que sovint no aconseguia que s'obeïssin les seves ordres: els diferents Gauleiter de cadascun dels Länder – una mena de governadors civils – tenien poders amplis, només retien comptes al Führer, i si volien ignorar olímpicament alguna directriu de Speer, ho feien.

Malgrat tot, amb Speer per Alemanya començà la guerra de debò, entesa en el sentit que tot l'aparell productiu és posat al servei de l'esforç bèl·lic, d'una manera organitzada, racional i metòdica. Amb Speer els alemanys descobreixen que estan en guerra de debò. I és a causa de Speer que la guerra va durar fins al 1945. Sense ell, hauria acabat molt abans. És paradoxal pensar que aquell que no volia la guerra ni va preparar-la (Hitler) al capdavall fou qui la va provocar; mentre que aquell que per pròpia inclinació no l'hauria provocat mai (Speer) fou qui finalment es va encarregar de preparar el país per a la guerra.

Però llavors ja era massa tard.

Pere Rovira

**********************

Propera Cort

Hitler VII (i darrer)

L'antisemitisme

Hitler no va inventar l'antisemitisme; ni tampoc el va dur a l'extrem, afirmació que pot resultar sorprenent. Però el va – per dir-ho d'alguna manera – industrialitzar. Sota el seu règim la violència gratuïta, pura i dura i immediata contra els jueus va quedar substituïda per una maquinària estatal freda i eficient. Analitzar-ne les arrels suposa penetrar als racons més desagradables de la ment d'un individu extremadament limitat en molts aspectes, però prou llest per dissimular-ho.

Grassa pel fred

2012-02-05T05:00:00.000+01:00

AVÍS IMPORTANT: EN AQUEST HORÒSCOP POT HAVER-HI PARAULES OFENSIVES.

LLEGIU-HO ENCARA QUE NO HO SUPORTEU !!

AQUARI (20 de gener al 20 de febrer)

Vols ser cosmopolita i veure el món, vols ser un Pink Floïd. Busca`t una Ingrid o un Josep Mª, lloga't un hotel a algún lloc i forniqueu, per tocar el cel. Gaudeix del seu culet. Imagina't que estàs a Valldemosa amb en Michael Douglas, o amb la Shakira a qualsevol illa del Carib.El que tu vulguis.

PEIXOS (18 de febrer al 20 de març)

El teu ego fa dies que et traeix i ho seguirà fent aquest febrer. Sembla que se t'ha congelat la neurona des de fa molts dies. Et creus més "puta" que els altres i resulta que les freqüències solars han afectat alguna cosa dins del teu cap i ets tan mediocre com la majoria de nosaltres. Algú t'ho ha de fer veure. Has de ser tu que ho vegi. Mentrestant hem de suportar-te. Buf ! Quin pal !

ARIES ( 21 de març al 20 d’abril )

Aquest febrer seràs un instrument que ocuparà tot l'espectre dels sons greus, aquells que són capaços de travessar parets més gruixudes que les muralles de qualsevol castell. Esperem que utilitzis aquest do a fi de bé.

TAURE (21 d’abril al 20 de maig)

Tossut/da però terriblement sexy. I aquest febrer més que mai. Pren molta cafeïna per aprofitar el temps. Crema tot l'oxigen que puguis. Busca't alguna puta o alguna fulana, o algun puto o fulano. Diverteix-te com un nen/a, com si no coneguessis els límits.

BESSONS (del 21 de maig al 20 de juny)

Estaràs fart de veure les notícies, de veure màquines perfectes, de discursos buits que sonen a repeticions a Copy/Paste. Tot amb la mateixa cadència de pluges i gotes constants de mentides. Ningú pot enyorar això que s'ensorra. Fes-te astronauta i busca la veritat "allà fora". Si arribes avisa, o millor, no avisis.

CRANC (del 21 de juny al 21 de juliol)

Aquest mes pots agafar les teves pinces, les que fas servir per fer mal allà on arribes i te les pots fotre pel cul. No emprenyis més als que estem al teu voltant. Ja n`hi ha prou ! Aprèn a cuidar als altres amb més exquisitesa que a tu mateix. Algun visionari, fa molts anys ja ho predicava. Ja no és nou. Sembla que no te n`has adonat.

LLEÓ (del 22 de juliol al 21 d’agost.)

Ens miraràs des del cel, allunyat, des de l'espai, a través d'ones ultraviolades, infraroges i explosions solars nuclears. I des d'allà, entremig de partícules d`Hidrogen, des de la distància i l'alçada, amb la mirada fixa, sense escrúpols, però amb certesa (i al mateix temps la incertesa). La connexió, aquest febrer, estarà lluny d'establir una comunicació fluida. On aniràs a parar ? Perdut en la immensitat dels teus pensaments.

VERGE (del 22 d’agost al 21 de Setembre)

Bones notícies aquest febrer. Tot està en marxa, endavant. Bufa el vent de popa i la brúixola marca cap on ha de marcar. Semblava complicat però ens en sortirem. Felicitats Verge, aquest mes es veurà el final del túnel, veuràs els cartells que confirmen que la teva direcció és correcte i això t'omplirà de felicitat.

BALANÇA (del 22 de setembre al 22 d’octubre)

Aquest febrer serà un mes tranquil, d'impàs, d'entremig, de ben bé no sé què, ni com ni perquè. Armando no acaba de veure si serà la calma abans de la turmenta o un principi d'un llarg temps de calma. Repassa la geografia del cos que tinguis més aprop, que això sempre va bé per passar aquests temps confosos i tranquils.

ESCORPÍ (del 23 d’octubre al 21 de novembre.)

Et matarà la mirada que plora i diu que no. El teu amor et negarà el que pensaves que era teu. I al vespre, amb el fred, malgrat hagi sortit el sol, i t'adonis que no és de dia ni de nit, i que no tens alló que pensaves que era teu i et faci mal. Que t'estimen massa i al mateix temps massa poc. I t'entri aquella nàusea que va explicar Sartre. Noi/a, saps què, tampoc ningú té la solució. Endavant i ja passarem !! Gas.

SAGITARI (del 22 de novembre al 21 de desembre)

Et saps totes les cançons i t'agraden. Aquest febrer tindràs moltes gales i festivals. Seràs aclamat/da. Veuràs festes de colorins a cada finestra que obren els nous matins, universos de festa, llums, orquestres i banderoles.

CAPRICORN (del 22 de desembre al 19 de gener.)

Aquest febrer la barca anirà on voldrà. Vigila no encallis, vigila la major i les pedres i els vents. Estira't, relaxa`t i deixa còrrer el vent entre els teus cabells, en els que ja hi ha caigut neu des de fa uns quants anys. Deixa que faci el que vulgui aquest collons de barca i si hem d'encallar, encallarem, però el gaudí de deixar-se dur per el paradís del destí, també deu tenir la seva recompensa.

Armando Rampas

Per a consultes, suggerències o soborns:

armandorampas.criteri@gmail.com

2012

2012-01-05T06:25:00.000+01:00

BONES FESTES, BON NADAL, FELIÇ 2012 !

Encarem un nou any amb tota la maquinària del criTeri apunt, malgrat tot siguin mal auguris, a nosaltres no ens queda més remei que aguantar i, senyors i senyores, lectores i lectors, estem apunt, tenim tota la tinta digital, les nostres idees i ganes de tirar endavant preparada per aguantar les retallades econòmiques i financeres i el que hagi de caure. Pas a pas, cap endavant, compartint idees i visions del món. Perquè el criTeri és això, un reflex plural de moltes coses, un popurri interessant, un intercanvi a cost 0. No podem fer res més que el que fem. Ànims a tots !!!

També us volem anunciar que aquest mes el Concurs està en període de reflexió. Després de molts concursos, els responsables es prenen una temporada sabàtica de la qual, esperem, tornin amb noves idees i ganes ! Els enviem molts ànims i sobretot un gran agraïment pels bonics moments que hem passat amb els seus desafiaments. També excusen la seva presència els Italians ja que estaran 2 criTeris sense aparèixer degut a que estan fent una travessia per l'Atlàntic direcció a la Martinica, bon viatge d'anada i de retorn !!

La resta tot igual. Amb ganes d'encarar un 2012 on s'espera de tot, crisis, retallades i potser la fi d'una era, tal i com ja anunciaven els Mayes. En fi, passi el que passi, aquí estem !!

Salut i criTeri !

Millonarios al tren (II) – Estudio de caso: ¿Qué fue de….los trenes nocturnos?

2012-01-05T06:15:00.005+01:00

Para cualquier persona a la que no le sobre el tiempo, el tren nocturno, especialmente en cama, es sin duda la opción más eficiente para viajar por pocos días a un destino situado a más de 6 horas de distancia. De esta manera no se pierde, por ejemplo, todo el viernes y todo el domingo para hacer un viaje de fin de semana, ni pierdes entre dos y tres días de trabajo para una reunión laboral de un día...subes al tren, duermes unas cuantas horas (hay a quien le cuesta y también hay quien duerme mejor que en una casa), y aprovechas íntegramente tanto el día de ida como el de vuelta. Por lo que se ve, la renfe no es de la misma opinión, y parece que para ellos lo importante no es tanto que el tren nocturno dé un servicio a la máxima cantidad de viajeros sino que los trenes que circulen de noche sean rápidos y bonitos. La explicación, a continuación.

Durante años uno ha podido disfrutar de numerosas plazas en litera en los míticos trenes “Pío Baroja” (que circulaba viernes y domingos) y “Estrella de Galicia” (diario) que unían todo el tercio norte peninsular (Cataluña, Aragón, Navarra, País Vasco, Castilla y León, Asturias y Galicia), mediante empalmes que iban distribuyendo y añadiendo vagones en dos puntos del recorrido. Se trataba de un talgo bastante abarrotado y con solera, aunque limpio y decente. Este tren tenía dos clases: preferente (asientos mullidos vagamente reclinables) y litera (compartimentos de 6 literas, no menos espaciosas que las de cualquier tren nocturno del Mundo). Un día de principios de 2009 renfe decidió que había que hacer sitio al progreso y parió lo que se ha venido a llamar “Trenhotel”: nuevas máquinas, nuevos vagones y, por supuesto, nuevos precios, en tres tipos de billete: butaca gran confort (un asiento amplio reclinable), cama turista (compartimentos de 4 personas) y cama preferente (compartimento de 2 personas). Evidentemente, todo tiene un precio: el billete entre Barcelona y Palencia para ir tumbado (antes en litera, ahora en la cama más barata) ha pasado de 55 € a 116,6 € con este cambio. Eso sí, ahorras 60 valiosísimos minutos (7h20' en vez de 8h20'); el de Lleida a Palencia ha pasado de 49,4 € a 103,4 €, para llegar 24 minutos antes. Cada uno es libre de calcular en cuánto valora la renfe cada minuto de adelanto...

Para redondear la jugada, y debido a que la idea de montar y desmontar trozos de tren por el camino ya no está de moda, han optado por sustituir los trenes nocturnos mencionados por dos Trenhotel diarios, uno con destino a Galicia y el otro con destino a Asturias, programados con una hora de diferencia y pensados (con perdón de la palabra) exclusivamente para unir los extremos de la línea: todo lo que hay entre Galicia / Asturias y Zaragoza queda denostado, limitándose a las paradas que están estrictamente en el camino directo, y sin ramales ni derivaciones: Tudela, Castejón, Calahorra, Logroño, Burgos, Palencia, Sahagún y León (614.000 habitantes en total) son las únicas paradas. Como el tren no se separa en diferentes ramales, ha dejado de parar en Pamplona, Vitoria, San Sebastián, Bilbao, Valladolid, Salamanca y Zamora (las paradas que hacían los trenes nocturnos anteriores, con 1.650.000 habitantes en total), ciudades que han quedado, por tanto, sin conexión en tren nocturno.

¿A qué se debe esta aparentemente estúpida estrategia?

Una de fotos geométricas...

Tras interponer numerosas reclamaciones y a base de una tenacidad a la altura de la indecencia de la renfe, se puede llegar a elevar este asunto (la supresión de trenes nocturnos y la política de precios) hasta la oficina del Defensor del Pueblo, para que arbitre sobre esta política de precios y eliminación de servicios en un tema que uno podría pensar que es un bien público; ahí va el resumen del expediente 10003383: Renfe-Operadora alega que se ha atendido a dos motivos, a cual más obtuso:
- la modernización de los trenes: lo cual no explica en absoluto la supresión de paradas;
- el aprovechamiento era del 54% (por supuesto, en ningún momento se explica cómo se calcula el aprovechamiento, es decir, si se trata de plazas vacías durante todo el trayecto desde la primera parada hasta la última o si se trata de plazas vacías entre cada par de estaciones consecutivas). La percepción de quien ha realizado este recorrido con bastante frecuencia es que se trata de una mentira flagrante, ya que los compartimentos iban casi siempre completos, pero imposible de desmontar por falta de datos. Por otro lado, podrían aplicar este mismo criterio a todos los trenes AVE y de media y larga distancia que circulan actualmente y suprimir automáticamente los que tengan este aprovechamiento, a ver cuántas líneas quedan operativas.

El veredicto final del Defensor del Pueblo fue que renfe operadora tiene derecho a definir su política de gestión del transporte de pasajeros, y que no ha actuado de manera ilícita.

En otras palabras, los que permiten esta situación son conscientes de que están degradando un servicio público que fomentaba la movilidad eficiente, dejando a los usuarios pocas alternativas:
- si tienes la suerte de querer realizar el recorrido exacto que hacen los trenhotel, así como el dinero necesario, y además el tren llega a una hora normal (olvídense los que no vivan en los extremos de las líneas), aún puedes disfrutar del tren nocturno, muy cómodo, aunque carísimo.
- el autobús nocturno: es sin duda el gran beneficiado de la política de la renfe; ALSA está creando una potente red de autobuses nocturnos con parada en todas las ciudades medianamente grandes, con interconexiones entre líneas, una puntualidad absoluta y un precio muy competitivo: el billete entre Barcelona y Palencia, vale 42 € (34 € si lo compras con su tarjeta monedero gratuita). Eso sí, dormir en un autobús no es lo mismo que en una litera, a menos que tengas facilidad para dormir, tu esqueleto sea plegable y tu compañero/a de asiento tenga unas dimensiones y un olor corporal moderados.

Otras alternativas que obligan a perder al menos medio día de ida y otro tanto de vuelta, y que harán las maravillas de los países productores de petróleo son:
- el avión, generalmente más barato que el tren nocturno aunque solo válido si las ciudades de origen y destino están unidas por una línea comercial, además de la gracia de requerir de la inestimable ayuda de grandes amigos que te lleven y te traigan de los aeropuertos que no tengan buena comunicación con transporte público.
- el coche (el que tenga): con sus riesgos y su cansancio añadidos.

Como corolario cabe decir que tras los 145 millones de Euros que han sido invertidos en esta “modernización”, han usado los trenes nocturnos entre Barcelona y Galicia 20.000 pasajeros menos entre Enero y Mayo de 2009 (trenhotel), respecto a 2008. Enhorabuena a los premiados.

Por último, y para cerrar el robo al que nos están sometiendo con la política ferroviaria, ahí va una tabla comparativa de cuántos kilómetros se pueden recorrer en algunos países europeos con el salario anual bruto (no ponemos el salario mínimo por no escandalizar)...

Es decir, que con la tarifa normal que gastamos Aquí estaríamos ante el precio medio más alto de los países analizados, en relación con el salario medio. Sólo al considerar la tarifa web, o en el caso del tren internacional entre Barcelona y París el precio en relación al salario medio se sitúa en un nivel parecido al de Italia, pero aún muy lejos del resto de países.

El observador

La Noticia Nostálgica: vaya cosas que pasaban en 2007, oiga...
http://www.elpais.com/articulo/economia/pasara/precios/vivienda/empiecen/caer/elpporopi/20070426elpepieco_11/Tes

La cita:
“La envidia es hija de la superficialidad mental y de falta de grandes preocupaciones íntimas”
Miguel de Unamuno, Pensamientos y Sentimientos

El enlace:
Como epílogo de este doble capítulo ferroviario, y por si queréis una sugerencia para un viaje a regalar a esa persona especial, ahí va una propuesta en la cual disfrutar de este medio de transporte tan memorable (ojo, no es ninguna broma):
http://www.eltranscantabricogranlujo.com/salidas-programadas-y-precios-2/

Les tisores de Steve Jobs (“Esteve el treballador”)

2012-01-05T06:10:00.000+01:00

Steve Jobs abans de fundar l’empresa de la poma treballava en una granja hippy amb la tasca de podar les pomeres. D’aquí el nom de l’empresa que va fundar amb Steve Wozniak i que va anomenar Apple.

Has llegit el totxo de llibre de la seva biografia ?

Doncs sí, i he de dir que m’ha encantat. Però m’he adonat llegint la premsa, blocs o fins i tot veien el programa especial de Millennium, que gairebé ningú parla d’un tema que em va sorprendre molt llegint el llibre i que trobo clau per explicar l’èxit de Steve Jobs. Les seves tisores.

Les seves tisores?

El seu sistema de descartar la gent, les idees i tot el que pogués interferir en el resultat final d’un bon producte (Mac, iPod, iPhone, iPad,...).

Normalment presenten a Steve Jobs com un visionari que va tenir bones idees. Jo crec que de visionari res, ell creava el futur perquè s’imaginava una idea, l’evolucionava amb els millors professionals que ell seleccionava i la portava a la perfecció d’una manera tal que quan ho tenies a les mans era la canya, o almenys significativament millor que qualsevol altra cosa existent.

“La senzillesa és la màxima sofisticació”

Explica per exemple el cas de l’iPhone

Feia molts anys que Nokia, Blackberry o Windows Mobile tenien smartphones (el que en deien telèfons intel·ligents), la cosa anava evolucionant però molt a poc a poc i cap companyia feia un canvi significatiu tot i els grans diners que es movien, era evident que es podia fer millor però ningú pensava res més que en el pròxim model que fos un pèl millor que el model anterior. A mi per aquella època m’havien deixat un HTC amb Windows Mobile, amb GPS, càmera i que em va durar dues setmanes ja que vaig tornar al meu antic Nokia (per cert sense Symbian). Symbian no m’agradava i he de dir que el millor telèfon que he tingut mai com a telèfon és un Nokia petit.

Havia de ser Steve Jobs i una empresa que es dedicava als ordenadors qui portés llum al camí. Ho havia fet igual amb els reproductors de música (iPod), on va agafar un reproductor de mp3 i ho va perfeccionar cap a una direcció fins al final. Tornant als telèfons; jo encara crec que el millor telèfon ha de ser més petit, amb unes tecles per despenjar o fins i tot amb teclat. Però ell va fer un nou sistema basat en una pantalla tàctil amb un sol botó i el va perfeccionar tant que superava la versió amb teclat i el resultat és que s’ha menjat el mercat amb el seu iPhone. Ara tothom intenta seguir-lo, i això no és perquè tingués la millor idea, sinó perquè la va millorar tant que la resta d’empreses estan a anys llum.

La pregunta seria doncs:

perquè les empreses estan a anys llum de la innovació i no poden crear un producte com fa Steve Jobs?.

Crec que és simplement perquè es necessari una gran empresa per crear un producte així i les empreses grans no funcionen. Potser són llocs plens de galifardeus chupopters de diners, directius que només pensen en les vacances i els diners, tècnics frustrats perquè les seves idees no evolucionen, etc. Tal com deia ell mateix:

“El meu objectiu és mantenir-me alerta a la “proliferación de capullos” que porta una empresa a veure’s arrossegada per gent amb talent de segona”.

Això per mi és la gran feina de Steve Jobs, podar la púrria i ajuntar els talents dels tècnics i els dissenyadors junts per fer un gran producte.

“L’experiència amb Macintosh em va ensenyar que als jugadors de primera els hi agrada jugar només amb els de la seva divisió, el que significa que no es pot tolerar als de segona”.

I al tornar a Apple, més tisores ?

Suposo que molts sabreu que després de fundar l’empresa Apple (1976) el van acomiadar (1985). I va ser l’antic directiu de Pepsi (Sculley), a qui el mateix Steve Jobs va convèncer perquè anés a Apple amb la famosa frase:

“Vols passar la resta de la teva vida venent aigua ensucrada

o vols canviar el món?“.

Mentre va estar fora d’Apple Steve Jobs era un noi de 30 anys multimilionari que casi s’arruïna amb algun fracàs (Next,...). Però també va tenir grans èxits com crear Pixar, l’empresa que va fer la primera pel·lícula d’animació (Toy Story). Aquí va passar el mateix de sempre, amb un dissenyador molt bo (John Lasseter), que havia marxat de Disney per frustració, i amb més gent (tots ben seleccionats) i tisores a tot el demés. Va revolucionar les pel·lícules de dibuixos en una època que Disney ja no feia res interessant. Molt bonic és el primer videoclip de Píxar (Luxo Jr. (1986) http://youtu.be/qGxoui3IFS0) que va rebre molts premis i els va animar a crear el logo de Pixar i a fer finalment la pel·lícula Toy Story.

Després d’11 anys sense Steve Jobs Apple estava a punt de desaparèixer. Ell va tornar el 1996. Us deixo un fragment del llibre sobre aquesta fase i que trobo especialment interessant:

Una de las primeras cosas que hizo Jobs durante el proceso de revisión de los productos fue prohibir los PowerPoints. «Detesto que la gente recurra a las presentaciones de diapositivas en lugar de pensar —recordaba Jobs—. La gente se enfrentaba a los problemas creando una presentación. Yo quería que se comprometieran, que discutieran los temas sentados a una mesa, en lugar de mostrarme un puñado de diapositivas. La gente que sabe de lo que está hablando no necesita PowerPoint».

Aquella inspección de los productos puso de manifiesto lo poco centrada que se había vuelto Apple. La empresa estaba fabricando múltiples versiones de cada producto por pura inercia burocrática y para satisfacer los caprichos de los minoristas. «Era una locura —recordaba Schiller—. Miles de productos, la mayoría de ellos pura porquería, hechos por equipos que preferían seguir engañados». Apple contaba con una docena de versiones del Macintosh, cada uno con un número confuso y diferente que iba desde el 1400 hasta el 9600. «Estuve tres semanas pidiéndole a la gente que me lo explicara —comentó Jobs— y no lograba comprenderlo». Al final comenzó a plantear preguntas sencillas, como: «¿Cuáles les digo a mis amigos que se compren?».

Cuando no lograba obtener respuestas sencillas, se ponía a suprimir modelos y productos. Al poco tiempo había acabado con el 70 % de ellos. «Sois gente brillante —le dijo a un equipo—. No deberíais estar perdiendo el tiempo con esta porquería de productos». Muchos de los ingenieros se pusieron furiosos con aquellas tácticas de recortes y cancelaciones, y aquello tuvo como resultado una serie de despidos masivos. Sin embargo, Jobs afirmó después que los buenos trabajadores, incluidos algunos cuyos proyectos se habían suspendido, le estaban agradecidos. «El equipo de ingenieros está completamente entusiasmado —anunció durante una reunión de personal en septiembre de 1997—. Salía de una reunión con gente cuyos productos acababan de ser cancelados y estaban que no cabían en sí de gozo porque por fin habían comprendido qué dirección estábamos tomando».

Tras unas cuantas semanas, Jobs había tenido suficiente. «¡Ya basta! —gritó durante una sesión en la que se planificaba la estrategia comercial de un gran producto—. Esto es una locura». Cogió un rotulador, se acercó a una pizarra y dibujó una línea horizontal y otra vertical para formar un gráfico con cuatro cuadrantes. «Aquí está lo que necesitamos», prosiguió. Sobre las dos columnas escribió «Consumidor» y «Profesional». Etiquetó las dos filas con «Escritorio» y «Portátil». Su trabajo, anunció, consistía en crear cuatro grandes productos, uno para cada cuadrante. «En la sala reinó un silencio sepulcral», recordaba Schiller.

Aquest paràgraf em sembla digne d’emmarcar, vaia crack. No hi ha ningú en cap empresa gran capaç d’aquesta radicalitat simplificada.

Uf m’he perdut, resumeix

Steve Jobs va començar com a podador de pomeres i la resta de la seva vida, sobretot amb el retorn a Apple, va fer evident l’eficàcia de les seves tisores selectives i esmolades.

En les seves pròpies paraules en els seu últims dies de vida:

“Tengo mi propia teoría acerca de por qué compañías como IBM o Microsoft entran en decadencia. Una empresa hace un gran trabajo, innova y se convierte en un monopolio o en algo cercano a ello en un campo determinado, y entonces la calidad del producto se vuelve menos importante. La compañía comienza a valorar más a los grandes comerciales que tienen, porque ellos son los que pueden aumentar los beneficios, y no a los ingenieros y diseñadores de productos. Así pues, los agentes de ventas acaban dirigiendo la compañía.”

Podem aprendre alguna cosa de tot això ?

(Retallades en temps de crisis)

Ara més que mai ens fan falta unes bones retallades: amb els polítics, amb els banquers, amb les administracions, amb les grans empreses... que bé aniria tenir les tisores de Steve Jobs. Tisores que tallen on han de tallar i no indiscriminadament, fa falta tallar el que no és necessari, els “capullos”, per deixar ressorgir les bones idees i els èxits.

Salut i CriTeri per aquest 2012

Mr. Llaminadures

Referències: El llibre de Steve Jobs que m’ha encantat i que recomano a tothom. El podeu trobar gratis en castellà aquí o en català aquí, aquí o aquí.

Probablement només tenim l'oportunitat de fer unes quantes coses que siguin realment excepcionals i de fer-les bé.

Steve Jobs (1955-2011)

L'hivern

2012-01-05T06:04:00.000+01:00

L'hivern s'ha fet notar aquests dies, aturant l'aigua, tot desafiant la gravetat...

objectiu sigma 28-135mm, f4 - 1/30seg. iso 1600

Loa a María

2012-01-05T05:57:00.000+01:00

Si en noviembre el gobernador del Banco de Inglaterra advertía a los bancos británicos que se preparasen para la posible ruptura del euro, en diciembre The Telegraph explicaba que los ministerios de Asuntos Exteriores y del Tesoro al servicio de su graciosa Majestad estaban preparando un plan de emergencia. El rotativo londinense, diario euroescéptico donde los haya, se explayaba en los detalles haciendo las delicias de sus acérrimos seguidores: los ministerios británicos están ultimando un plan de contingencia para evacuar y repatriar a sus ciudadanos residentes en España y Portugal en caso de que los sistemas financieros ibéricos se desmoronen, venía a decir la noticia. Además, también habrían remitido sendas notas a sus embajadas advirtiendo de posibles disturbios y violencia callejera, y dando instrucciones sobre cómo actuar llegado el momento.

Pero al sur de los Pirineos la vida transcurre más plácidamente, relativamente ajena a tanto alboroto. Lejos del sensacionalismo británico, aquí preferimos la técnica del avestruz: el negacionismo. Hace una semana un conocido catedrático de economía de la tierra (la nostra) nos confirmaba en una cadena de televisión (la teva) que las probabilidades de que desaparezca el euro son mínimas. Pues ya me quedo mucho más tranquilo… sobre todo porque el individuo en cuestión es de los que no hace mucho afirmaba que en España ni había burbuja inmobiliaria ni se la esperaba. Recientemente otro conocido profesor patrio de una puntera escuela de negocios también aseveraba en un debate televisivo que el euro no iba a desaparecer porque las consecuencias serían tales que es “impensable”. Poderoso argumento, ciertamente. Todo muy tranquilizador.

Algunos defienden que el único propósito de la prensa británica y del malvado David Cameron, como habría quedado patente en la última cumbre europea, es el de garantizar que los especuladores anglosajones campen a sus anchas. En la Europa continental, sin embargo, no somos dados a esos perversos excesos. Protegemos al humilde. Es de todos sabido que en Celtiberia, a diferencia de la Pérfida Albión, velamos por el bien del prójimo. Dos ejemplos cercanos de nuestro desinteresado altruismo institucional: Con el beneplácito del Banco de España, a toda señora María que se precie se le han enchufado las famosas (acciones) preferentes de la banca, que tienen mucho de acciones y poco de preferentes, como alternativa al depósito de toda la vida. Las preferentes no son más que renta fija perpetua de muy alto riesgo cuyo cupón (o intereses) depende de que la entidad financiera de marras genere beneficios. Traducción: Quien las compró hace tres o cuatro años y las quiera vender ahora a precio de mercado, recuperará de media la mitad de lo que puso (y no las emitieron chiringuitos financieros sino las grandes cajas y bancos del país). Pero no hay por qué preocuparse, ha sido la respuesta de nuestros banqueros, ya que a la afortunada que invirtió en ellas le ofrecen ahora la posibilidad de convertirlas en acciones ordinarias de la entidad de turno. Conclusión: nuestra señora María hace cuatro años tenía un depósito mondo y lirondo y ahora tiene un puñado de acciones de una entidad financiera en el peor momento de la historia económica reciente de nuestro país.

Otro ejemplo aún más chachi, ya que concierne a bancos y Administración: Hace poco nos colocaron el famoso bono patriótico, que a dos años rendía el cinco y pico por ciento. La última vez que lo miré, ese mismo bono con un añito más de vencimiento rendía en el mercado secundario (a disposición de todo quisqui, sea o no señora María) más de un 9% anual (si en lugar de euros escogemos el franco suizo como divisa, la deuda de la Generalitat estaba pagando ¡más de un 15% anual!). Conclusión: si compro el bono del govern de mi corazón a instancias de mi entidad financiera de toda la vida, asumo un riesgo estratosférico y me pagan una miseria.

Alguien tiene que levantar este maltrecho país, parecen pensar banqueros y gobernantes al unísono, pero, ya puestos, casi mejor que lo haga la señora María. Y es que a esta buena señora hay que erigirle un monumento: financia generosamente a la Generalitat y a la banca pidiendo nada o muy poco a cambio, y encima ahora se va a comer el marrón del grueso de las medidas de austeridad, pues no solo va a pagar más impuestos y va a recibir menos a cambio, sino que además tiene muchos números para que sus retoños, ahora en paro, acaben, ellos sí, por repatriarse al hogar materno.

Feliz mes de enero,

Óscar Ramírez

oscarramirezbcn@gmail.com

Nostalgia de la luz

2012-01-05T05:50:00.000+01:00

Después de un año viviendo en Suiza, probando vinos suizos, uno se acuerda de sus primeros referentes con nostalgia. Probamos tres botellas, con la intención también de compartir lo que uno conoce con otras personas, locales y de tierras lejanas. Adquiridas en Viadukt, un curioso espacio recuperado con carisma urbano. En el arco 48 encontramos una tienda de vinos.

Ijalba Crianza 2006

La primera propuesta es un sencillo crianza de La Rioja. 90% tempranillo, 10% graciano, 12 meses en barrica. Cultivo ecológico, 13% en alcohol, precio 15 CHF, unos 12,30 euros.

En copa presenta capa media, ribete anaranjado, marcada lágrima. Acercamos la nariz y lo primero que notas es la barrica. Pero no está muy cerrado, hueles una madera fresca. Hueles las hojas del roble, las raíces. Al moverlo en la copa al principio, aprecias tonos más cerrados, cuero, barro, pero no es excesivo. Al airear vuelven los tonos verdes, musgo. En boca tiene un cuerpo suave, aromas herbáceos, tomillo, matorral de bosque aromático. Astringente.

Finca Resalso 2009

Una botella de ribera para seguir con las referencias más típicas. Monovarietal de tinto fino, también conocido como tempranillo. Las bodegas Emilio Moro se localizan en el corazón de la DO, cerca de Pesquera de Duero. La botella envejeció durante cuatro meses en barrica de roble francés. 14 volúmenes de alcohol, precio 17.9 CHF, unos 14.7 euros.

Se trata de un vino con capa muy opaca. Ribete malva, denota juventud. Lágrima marcada. En nariz, notamos el tabaco, humo, ceniza. Si se airea, aparecen unos pequeños defectos de barro que desaparecen. Se vuelve intenso, negro, frutos negros. Humo oscuro. En boca tiene un cuerpo medio. Tonos ácidos y amargos. Presencia de taninos. Suavemente salado, postgusto a regaliz.

Quindals 2007

Mas Estela es una bodega localizada en un emplazamiento privilegiado: la página web de la bodega lo deja claro. DO Empordà, cepas en pizarra, ensambla garnacha (90%), syrah (5%) y cariñena (5%). Alcohol, 15 volúmenes, precio 21 francos suizos, unos 17.25 euros.

Presenta igualmete gran capa, muy opaca. Ribete más claro, color granate, lágrima marcada. En nariz es muy afrutado, pasas negras, ciruelas, miel. Buscando, buscando, a uno se le aparecen cerezas y canela. En boca tiene un grandísimo cuerpo. Alto en alcohol, caliente. Aparece notables notas de regaliz. Mantiene la estructura. Postgusto aterciopelado.

Opinión

El rioja es bastante representativo, muy tranquilo, con notas verdes. Equilibrado y clásico. El ribera es correcto, tal vez no es extraordinario, no tiene una gran complejidad, pero es equilibrado. No sorprende, pero es muy bueno expresando los aromas más negros. La botella Quindals 2007 ha sido mi preferida, meloso, con gran estructura. No es un vino de verano, fresco, pero tiene unos toques de miel y frutos negros de lo más interesante.

Burbujita Freixenet

adrianlopezgarciadelomana@gmail.com

La chica más feliz del mundo

2012-01-05T05:45:00.007+01:00

"La chica más feliz del mundo" ens explica la història de Delia, una adolescent que viu en un petit poble de Rumania. Acaba de guanyar un automòbil en un concurs d'una companyia de refrescs i viatja amb els seus pares a Bucarest per recollir-lo i participar en el rodatge de l'anunci testimonial.

La dinàmica sembla senzilla: Delia s'asseurà al volant del cotxe amb un refresc a la mà i donarà les gràcies a l'empresa que li atorga el premi. Però en els descansos del rodatge, les converses entre Delia i els seus pares acaben convertint-se en baralles familiars. L'essència de la discussió gira entorn del que faran amb el cotxe nou: els seus pares volen vendre'l i així solucionar els problemes familiars, ella, en canvi, vol quedar-se'l per presumir davant els seus amics i companys. La tensió creix per moments i el rodatge de l'anunci cada vegada es torna més absurd: a Delia se li oblida el text, el refresc no es veu prou bé per satisfer els desitjos del client, l'equip de maquillatge interromp constantment les preses ... I el que al principi semblava un cop de sort, es converteix per Delia en una situació dolorosa i extrema en la qual haurà de decidir si anteposa els seus desitjos personals a les necessitats de la seva família.

Títol original: Cea mai fericita fata din Lume.
Direcció: Radu Jude.
Països: Rumania i Holanda.
Any: 2009.
Durada: 99 min.
Gènere: Drama.
Interpretació: Vasile Muraru (Sr Fratila), Andreae Bosneag (Delia Cristina Fratila), Violeta Haret (Sra. Fratila), Doru Catanescu (Sr Arvunescu), Alexandru Georgescu (client), Diana Gheorghian, Bogdan Marhodin (Viorel).
Guió: Radu Jude i Augustina Stanciu.
Producció: Ada Solomon.
Fotografia: Marius Panduru.
Muntatge: Catalin Cristutiu.
Disseny de producció: Augustina Stanciu.
Distribuïdora: Piràmide Films.
Estrena a Rumania: 8 Maig 2009.
Estrena a Catalunya: 25 de novembre 2011.
Qualificació per edats: No recomanada per a menors de 7 anys.

Ché, qué bueno que viniste!!!

2012-01-05T05:43:00.008+01:00

Al món del futbol els llaços entre els països del Sud d’Europa, especialment Itàlia i Espanya, i els països llatinoamericans han estat constants. Això no és una qüestió de les darreres dècades, sinò que ven de lluny, i com a exemple es pot citar al dictador Mussolini, que als anys 30 del segle XX va nacionalitzar com a italians diferents integrants de la selecció d’Uruguai que llavors era campiona del món. Resultat: el pròxim campió del món va ser Itàlia!
I especialment, destaca el fet que molts jugadors o entrenadors argentins hagin viscut a lligues com l’espanyola o la italiana els millors moments de les seves carreres professionals. En aquest article destacarem les aventures de diversos entrenadors argentins, que en algun moment o altre de la seva carrera, han passat per la Lliga espanyola, i que alhora han intentat deixar un segell de futbol ofensiu amb bon gust pel toc de pilota, cosa rara avis en l’evolució del futbol a les darreres dècades.

César Luis Menotti: “El Flaco”.
Home de verb fàcil, grans dots de convicció envers els seus jugadors i idealista consumat. Per ell és més important el com que no pas el que: aplicat al futbol, cal buscar el camí de la victòria però s’ha de fer captivant a l’afició a través del relat futbolístic. El futbol és un espectacle més, per l’aficionat ha de suposar un plaer com podria ser anar a l’òpera, el teatre o el cinema. Un entrenador d’esquerres, vaja.
Querdaran per a la història però grans frases seves com le definició de gol “Un gol es un pase a la red”, o la definició de l’estat d’ansietat permenent que vivia el Barça a principis dels anys 80 on portava només una lliga guanyada en les dos darreres dècades “este es un club con urgencias históricas”. Deixebles seus han estat Jorge Valdano o Àngel Cappa, i el futbol argentí encara es divideix actualment entre Menottistas i Bilardistas. Avui en dia segueix captivant la seva oratòria i prova d’això és l’entrevista que li va fer Lu Martin pel diari El País aquest darrer estiu:

http://www.elpais.com/articulo/deportes/futbol/robaron/gente/elpepidep/20110711elpepidep_17/Tes

Com a tècnic guanya el torneo Metropolitano amb el Club Atlético Huracán l’any 1973 (és l´unic títol en la història d’aquest modestíssim club) i ho fa captivant a l’afició que encara recorda gestes com la victòria per 5 a 0 enfront Boca Juniors. El bon futbol practicat li valen el nomentament com a seleccionador argentí i aquí escriu la pàgina més gran del seu curriculum ja que guanya el primer Mundial per a Argentina l’any 1978. A inicis dels 80 decideix empendre l’aventura europea entrenant al Barça, i aquí comença la seva travesía pel desert: pocs títols i el futbol dels seus equips ja no captiva.

Marcelo Bielsa: “El Loco”
Metòdic i perfeccionista fins a l’extenuació, el sobrenom d’El Loco fà referència precisament a aquesta característica del seu caràcter: loco per obsessiu. El seu concepte de futbol és tremendament valent i ofensiu: anar a buscar al rival al seu propi terreny de joc, pressionar-lo, no deixar-lo sortir amb la pilota controlada i a partir d’aquí convertir el partir en un intercanvi de cops. L’exigència física i mental pels seus jugadors és brutal, i nombrosos futbolistes que han estat a les seves ordres parlen meravelles dels seus mètodes.
El seu caràcter és espartà i com a mostra d’això, actualment va a entranar a Lezama (ciutat esportiva de l’Athlètic de Bilbao) amb un Seat Ibiza de poca cilindrada, fugint del glamour dels grans cracks mediàtics, i sempre va amb xandall a la banqueta durant un partit. Viu allunyat de la seva dona i les filles, que s’han quedat a Argentina, per a poder permetre que Marcelo estigui les 24 hores del dia concentrat amb el futbol i l’Athletic de Bilbao. Aquesta mateixa circumstància ja es va donar en el periple en que va ser entrenador de la selecció de Xile, durant 4 anys: deu estar contenta la seva dona…..El seu verb és prosaic i una resposta en una roda de premsa pot durar de mitja entre 3 i 4 minuts sense que l’entrevistador pugui arribar a entendre res del que diu Marcelo. Defineix al Barça de Guardiola com a “novedos, contracultural i revolucinari” entre d’altres raons perquè és capaç “de treure un còrner en curt i generar una ocasió de gol a la mateixa jugada”.
Les seves principals gestes són tres lligues argentines consecutives, dues amb Newel’s Old Boys i Vélez Sarsfield, i un campinat sots -20 amb Argentina al Jocs Olímpics d’Atenes 2004.

Jorge d’Alessandro: “El Gordo”
Com a jugador va ser porter de San Lorenzo de Almagro i una visita per disputar un torneig d’estiu a Espanya va fer que el president del Salamnca s’enamorés del seu estil i el fitxés: coses dels presidents de club espanyols, ves!. La seva gran complexió física va fer que l’anomenéssin El gordo, un sobrenom no porta bons auguris ni es pot considerar gaire encertat per un porter. Ha continuat la seva carrera com a entrenador a Espanya, on ha dirigit clubs modestos protagonitzant salvacions de descens, ascensos de segona divisió a primera, etc, deixant estrampes curioses santigüant-se de forma repetida a les baquetes implorant ajuda a Déu Nostre Senyor. El tipus de clubs que ha entrenat no li han permès desenvolupar un futbol preciosista però ell sempre defensa aquest tipus de joc quan parla en públic. Tertulià i comentarista de pedigrí, vehement en el seu discurs, ha deixat frases mítiques com “Ha lanzado un penalty al palo corto”. Crítica òbvia: com hi pot haver pal curt en un penal si la distància és la mateixa als dos pals!. O una altra: “El Madrid juega con un 4-4-2: cuatro defensas, cuatro medios i un solo delantero”. Crítica òbvia: en un 4-4-2 sempre hi ha dos davanters!
Actualment dirigeix al Nàstic havent aconseguit millorar notablement el rendiment de l’equip des que el va agafar. Si es salva del descens a 2a B, a Tarragona li faran un monument!

PINCHE TU TUBO, WEY, NO MAMES!

2012-01-05T05:38:00.000+01:00

Después de pasar por los estados unidos americanos nos metemos en los mexicanos. Un viajecito por músicas del llorar, el beber, el traficar y el bailar, todo bien cargado de culantro y picante… y, ya se sabe, lo que pica repica. Ah! Y el Mariachi es patrimonio inmaterial de la humanidad. Digo yo que un 3d10 amb corrido i mariachi sería una innovación hiperpatrimonial… vamos, que la UNESCO se nos queda sin palabras.

Los Tigre del Norte- Juan Guerreo

Pues llegamos a la frontera y nos encontramos de lleno con mamoneos fronterizos. Historias de asesinatos, el paso de la línea, traficantes, mucha bala y mucho macho, macho. Me da a mí que los Tigres y otros del palo son como Los Chichos con otro contexto.

Jorge Negrete - Allá En El Rancho Grande

Negrete es uno de los mitos de la canción mexicana, seguramente engrandecido por el morirse joven, que siempre favorece. Es todo un galán por el que suspiraría más de una de nuestras abuelas, con un vozarrón… aunque la verdad es que el rollito de barítono potente que gastaba se ha quedado un poco viejuno. Hay formas de cantar que aguantaron mejor el envejecimiento. De todas formas, lo del rancho grande y los calzones de lana y cuero (un gustazo en México) seguirá siendo siempre brutal… bueno, aquí va otra Me he de comer esa tuna, higochumbo, aunque me espine la mano.

Lola Beltrán- La Noche De Mi Mal

A nadie se le quiebra la garganta en medio de rancheras del mucho sufrir como a Lola Beltrán. Esta es una voz tremenda que ha envejecido mucho mejor y que es hoy el espejo donde se mira gente como Lyla Downs. Me imagino que para entender el contexto en el que actúa habrá que ver la película… así de buenas a primeras se ve un poco rarito. Aquí, 20 años después, se canta, con su autor, Se Me Olvidó Otra Vez. Impresionante la coreografía de mariachis

Pedro Infante- Me Cansé De Rogarle

Este hombre es otro tremendo cantador de penas insoportables, que le suelen venir a la garganta en una mesa llena de botellas vacías y extrañamente rodeado de mariachis… aquí canta penas de amores y, cuando cree recibir al amigo, se lleva la puñalada gorda (pobrecillio). Bueno, para que no todo sean corazones reventados, aquí va una de temas más ligeritos (¿zoofilia?).

Antonio Aguilar- Pa Todo El Año

Otra vez botellas, mariachis, amarguras y caballos metidos en el bar… y el tequila, pa el caballo. Muchas gracias, muchachones!

Paquita la del Barrio - Rata de Dos Patas

Bueno, pues acabamos la racha de sufrimientos desgarrados con la apoteosis final. Rata inmunda, animal rastrero, escoria de la vida, adefesio mal hecho… qué bonito es el amor! Paquita tiene más, todas ellas dedicadas a que sufran los inútiles, como Que Me Perdone Tu Perro (por compararlo contigo), o esta, Tres Veces Te Engañé.

Ferrusquilla & Banda Sinaloense el Recodo - En Sinaloa Nací

En Sinaloa se toca una música de banda de metales en plan pasacalles, que son como mega-chimpún verbeneros. Este es una canción de esas de alabanza ciega del terruño, que parece que es una temática importante de las bandas de Sinaloa. Por si no habéis tenido suficiente, aquí vuelven El Recodo con un popurrí sinaloense, donde se ve la que pueden liar en un concierto… aunque el cantante tiene una voz raruna (ya lo dice un comentarista del Tu Tubo “Pinche vocalista... canta como joto. Necesitan un wey con mas voz”).

Los Vega- La Morena

El Son Jarocho es una música del estado de Veracruz, con mucha cuerda rasgueada, mucho cante cruzado y un zapateado que parece flamenco primigenio. A menudo incluye también el arpa (jarocha, claro), un bajo de percusión llamado marimbol y la quijada de burro como percusión. El ambiente apropiado para el son jarocho son los fandangos, fiestas musicales donde se da rienda suelta a la música y las rimas. Este primer vídeo muestra una actuación callejera de una familia que parece llevar generaciones en esto del jarocheo. ´La imagen la monta Sonpallevar, un colectivo mexicano que graba actuaciones de calle o más bien lleva las actuaciones a las calles para sus grabaciones.

Son La Fábula- El Colás

Un son jarocho tradicional preciosamente tocado por estas gentes de La Fábula… lástima que lo cierren con el final del programa de la tele. Pero por si queréis más, aquí van Los Juiles, también la mar de bonito, y donde se utiliza la quijada de burro como percusión.

Son De Madera- La Bamba

Pues sí, La Bamba es un son jarocho. Aquí la tocan Son de Madera, uno de los grupos nuevos que tiene unos instrumentistas alucinantes. El vídeo es bastante casero, pero aun así es muy bonito y vale la pena. Aquí hay otra mucho mejor grabada, metidos en el estudio.

Caña Dulce y Caña Brava- El Buscapié

Una canción bien bonita grabada en una terraza del DF… viene de un canal que se llama Balcony TV que cuelga actuaciones musicales grabadas en terrazas, balcones y azoteas, con corresponsales en muchas ciudades del mundo. Aquí toca la jarana una mujer que ya vimos con su familia, los Vega.

Acerina y Su Danzonera - Salón México

La música cubana tuvo y tiene mucho eco en México, pero ningún ritmo se introdujo tanto como el Danzón. De hecho el danzón es mas hoy de sus padres adoptivos que de los naturales… el corte es de una de las orquestas pioneras del danzón mexicano, liderada por Acerina, que como el danzón, nació en Cuba y creció en México.

Danzón- Lágrimas Negras

Danzón es una película mexicana que tiene como hilo conductor el baile. La primera escena son los pies de los bailadores que siguen esta versión preciosa de lágrimas negras … se ve claramente que el danzón mexicano es un baile mucho más relajadito que el de los cubanos.

Marimba Nandayapa - Sones Chiapanecos

Y terminamos en Chiapas, donde en cada rincón de las ciudades un poquito grandes suena siempre una marimba. Aquí va un montaje a diez manos donde los músicos entran y salen de los esmóquins que da gusto

Chespiritiando - Las coplas Rancheras

… y esteee… es que apareció y no me pude contener. Viva Chespiritooooo!!!!

Huida improvisada

2012-01-05T05:35:00.000+01:00

Todo se alza y se extingue.
Todo es dos fuerzas fundamentales y opuestas,
tan peculiares, tan verdaderas y macabras,
porque incesantes crean y destruyen
cual máquinas de influjo energético perpetuo.

Con terror a lo perdido
entre la niebla de estas calles grises
de esta isla fría,
mientras el futuro es incierto
debido a divisiones político-internacionales
y a definiciones voluptuosas del amor
o abstracciones hechas palabras rimbombantes
que en un espejismo parecen
proporcionar más información
acerca de los conflictos brutalmente desconocidos
que atribulan a la humanidad.
Y algunos siguen soñando con más petróleo, más oro
y huelgas barullentas amenazan embajadas
decapitan a miembros diplomáticos de castas inferiores
y palabras de tu idioma las pronuncian jóvenes
con nombres de poemas de amor
o cincuentones de mustacho y pensamiento convencional.
Como si dos pequeñas ardillas
a cada lado de una puerta
también pequeña
disputaran con sus voces de ardillas
los sentimientos incomprensiblemente heridos
que separaron sus vidas pequeñas
de animalitos de bosque.
Yo me marcho de esta isla
cruzo el atardecer y me dirijo
hacia otra noche oscura
hacia otra ciudad de cuya niebla
aún no puedo hablar
porque la imaginación me tiembla
cuando descubro el verde
oscuro llamado horizonte
y de pronto los canales del norte remoto
creados para el transporte
de materiales durante la revolución industrial
se me aparecen como líneas luminosas
como hilos tenebrosos
tapizados por el bosque negro
ya imposibles de navegar.

Reinaldo Reyes

Adolf Hitler (V)

2012-01-05T05:25:00.001+01:00

Hitler i el sexe

L'anormalitat sexual de Hitler és un fet comentat per tots els que un moment o altre han volgut estudiar el personatge. I que en ell hi havia desviacions respecte del comportament de podríem qualificar d'estàndard. Però precisar més es fa molt difícil. Hitler va crear al seu voltant una barrera absoluta: en la seva intimitat no hi podia entrar ningú, i certament que no hi va entrar ningú. Cap de les dones que van tenir amb ell una relació mínimament profunda (sobretot, Geli Raubal i Eva Braun) no van penetrar de debò en el seu jo íntim.

U. Asexual o pervertit?

El primer que hem d'avisar és que en aquest capítol veurem ben poques certeses. Que en l'aspecte sexual Hitler era un subjecte clarament anormal, és ben acceptat. Allò que no és clar és en què consistia exactament la seva anormalitat. Si ens hem de quedar amb allò que sabem del cert, haurem de concloure que Hitler era clarament asexuat. No es té constància de cap dona que l'inspirés un desig fort, ni tan sols aquelles dones que s'estimava, almenys aparentment. Tenim constància que, durant la guerra, alguns companys li havien proposat d'anar amb ells a lligar, i que ell sempre els havia respost que no tenia temps per a aquestes collonades, o frases d'aquesta mena. Cap dels testimonis de la seva joventut – Kubizek, Hanish – no pot esmentar cap exemple de relació de tipus romàntic amb una noia, cap enamorament de joventut. L'únic exemple que esmenta Kubizek seria potser una admiració purament estètica i platònica per una joveneta a qui Hitler coneixia només de vista i que probablement no va arribar mai a saber que aquell adolescent tan estrany se la mirava.

En principi això es podria interpretar de diverses maneres. Pot ser timidesa, senzillament, com a resultat d'una inseguretat profunda. Hitler certament feia sempre davant els amics el paper de gran artista incomprès, de geni per descobrir, de persona absolutament segura de tot allò que diu, però en aquesta actitud hi havia sempre una punta de teatralitat: representava un paper, i aquesta representació – essencial per a la seva autoestima – no sempre funcionava. Funcionava davant d'amics ingenus i devots com Kubizek, davant masses anònimes o davant auditoris convençuts a priori. No funcionava en distàncies curtes, on les debilitats del personatge, la seva inseguretat, la seva manca de coneixements sobre els temes de què parlava, podien quedar en evidència. Albert Speer va reconèixer una vegada que si algú havia estat a prop de Hitler com a persona era ell: perquè com a arquitecte que era, tenia una cosa que a Hitler li interessava realment. Però el mateix Speer reconeixia que ni tan sols ell no podia dir que hagués estat amic seu de debò. L'amistat sincera suposa el trencament d'una barrera: és a un amic íntim a qui se li fan confidències sobre les pròpies debilitats, les pròpies pors, inseguretats, vergonyes fins i tot. Speer esmenta explícitament que el més probable era que darrere les barreres no hi hagués res, i que fos precisament aquesta buidor com a ésser humà allò que Hitler tenia pànic que algú descobrís.

Marlene Dietrich deia de Hitler que era un ximple que tenia por de les dones. És un diagnòstic encertat, però que es queda en la superfície del problema, perquè no especifica què tenia por que les dones descobrissin. S'ha parlat d'impotència, d'homosexualitat, de problemes d'identitat sexual (que Hitler se sentís una dona), però de res no en podem estar segurs, perquè moltes de les fonts d'informació són poc de fiar. No hi ha cap indici seriós que Hitler fos homosexual, per exemple: sabem del cert que Röhm, un dels caps de les SA que fou executat durant la nit dels punyals, era homosexual declarat, i sabem també que Hitler havia expressat una repugnància extrema davant els ambients homosexuals que Röhm freqüentava – i que van ser extensament esmentats durant la campanya de desprestigi contra la seva persona, després que fos executat. Alhora que milions d'admiradors, Hitler tenia també molts detractors, i per repel·lent que ens sembli el personatge hem d'anar amb compte a donar per bo el testimoni de perversions o desviacions sexuals quan aquest testimoni prové d'un enemic declarat.

DOS. Grandesa versus sexe

La tesi de l'historiador Guido Knopp és que la raó última de l'asexualitat de Hitler era el convenciment de la pròpia grandesa. Hitler repetia sovint que ell estava maridat amb Alemanya; i que aquell matrimoni excloïa qualsevol altra relació. Aquesta ha estat una excusa clàssica per molts dictadors i reis, i no es pot prendre seriosament. Consta que una vegada una germanastra de Hitler, Bridget, li va preguntar per quina raó no es casava i posava seny; Hitler li va respondre que si es casava amb alguna de les milions de dones alemanyes que l'adoraven, les altres passarien a odiar-lo per pur ressentiment, i que mantenint-se solter s'assegurava que les dones alemanyes seguissin estimant-lo. Alguns autors s'han pres aquesta declaració com una prova de la megalomania de Hitler i del seu convenciment messiànic, però per mi és força evident que no és sinó un acudit, una bravata en forma de resposta enginyosa. Bé que en aquesta bravata hi havia una part de veritat, com veurem més avall.

En tot cas, l'obsessió per la pròpia grandesa probablement no era sinó una excusa per amagar una por profunda de les dones. Això incloïa una por del contacte físic. Christa Schröder, una de les secretàries que Hitler va tenir al llarg de la seva carrera, explicava una vegada que en una recepció una dona va agafar Hitler del braç amb tendresa; Hitler es va quedar estupefacte i tímidament li va demanar que el deixés. Aquesta mena de reacció fa pensar en la que tenia Franco, que no permetia el contacte físic amb ell a ningú (fora de la seva dona): quan una vegada al bell mig d'una recepció, i quan la calidesa del moment ja havia estovat el gel de la formalitat, un home li va tocar el braç per atreure la seva atenció, se'l va mirar furiós. El rebuig de qualsevol mena d'intimitat amb ningú és una reacció d'autodefensa molt pròpia dels que tenen por dels altres, o més exactament d'aquells que tenen pànic de quedar exposats davant dels altres sense alguna de les seves disfresses.

Però el fet és que l'excusa de la pròpia grandesa va funcionar, si més no per a ell mateix. Quan responia als seus companys de trinxera – durant la I Guerra Mundial – que no els volia acompanyar al poble a buscar dones perquè no tenia temps per aquestes collonades, era sincer. Creia sincerament que (= s'havia auto-convençut que) el seu temps era massa important per perdre'l en aquestes collonades. O bé – explicació alternativa, més exacta – al cap dels anys, immers del tot en la seva carrera política, quan explicava aquesta annècdota a Mein Kampf ja s'havia auto-convençut a posteriori que si llavors no va voler acompanyar els seus amics a la recerca de dones era perquè apuntava a fites massa altes per perdre el temps en aquestes collonades. Com vam esmentar a l'anterior Cort, el primer i màxim creient en el hitlerisme com a religió (o quasi-religió) fou el mateix Hitler; i Hitler en fou la primera víctima, perquè fou l'alemany més profundament ofuscat per aquesta nova religió. Una religió feta a mida que era en definitiva un tel als ulls que li impedia enfrontar-se a la realitat, inclosa la pròpia.

TRES. Perversions?

La distància, però, no sempre era fàcil de mantenir. Sobretot quan Hitler es trobava enmig de grups de gent, amics de confiança – malgrat el significat limitat del mot ‘amic' en el cas de Hitler –, que acudien amb amigues, companyes o esposes, sovint admiradores enceses del Führer. I sembla precisament que era en situacions d'aquesta mena, relaxades i tranquil·les, on la calidesa del contacte humà s'imposava a diatribes i discursos polítics, on l'autoritat del Führer quedava en no res perquè al capdavall en reunions d'aquesta mena es pot acabar parlant d'afers tan trivials com els pentinats femenins de moda. En aquestes situacions la manca d'experiència de Hitler pel que feia al contacte humà quedava en evidència. Semblava literalment un adolescent que va a una festa per primera vegada i no sap com diantre s'ha de comportar. Davant una dona bonica començava a dir que ell no era digne de seure al mateix sofà que ella, s'asseia a terra, deia que no era digne ni de besar-li la mà, s'agenollava davant seu, i altres frikades que de primer podien ser divertides – com un acudit teatralitzat – però que a mesura que es veia que anaven de debò provocaven en tothom una greu incomoditat, una sensació de vergonya aliena i, en el cas de la dona afectada, una estupefacció absoluta. Sobretot perquè sovint els assistents eren admiradors de Hitler que no entenien el perquè d'aquella conducta tan ridícula. Aquestes annècdotes ens han arribat de diversos testimonis – Hanfstaengl, Rausching, Strasser... – i en general s'accepten com a creïbles.

Més enllà d'aquests comportaments clarament anormals, d'altres de més patològics s'han de prendre amb molta precaució, perquè la fiabilitat de les fonts és més discutible. Una font important d'informació ha estat el llibre de Walter Langer, Psychological Analysis of Adolph Hitler, his Life and Legend, de 1943. Al llibre s'arribava a la conclusió que Hitler era un pervertit sexual de la pitjor mena, que no podia arribar a l'orgasme ni a la satisfacció sexual si no era observant defecant i orinant els altres. Déu n'hi do. Langer era un psiquiatre nord-americà que va rebre l'encàrrec de compilar testimonis que ajudessin els serveis secrets dels EEUU a comprendre la psicologia de l'enemic. El problema era que aquests testimonis eren, òbviament, d'exilats, adversaris i enemics de Hitler, i per molta simpatia que sentim per ells cal ser prudent a l'hora de jutjar l'objectivitat dels seus testimonis, perquè no eren gent propera al cercle íntim del Führer i és dubtós que poguessin parlar de la seva sexualitat amb coneixement directe de causa. S'ha parlat de pedofília, per exemple; però no hi ha cap indici seriós que Hitler se sentís atret sexualment pels nens. Que fos afectuós amb els nens dels altres – amb els de Goebbels, per exemple – i li agradés fer-se fotografies amb mainada, no vol dir res.

Pel que fa a l'homosexualitat, el mateix informe de Langer reconeix que no hi ha prou evidències per parlar-ne. El tema de l'homosexualitat de Hitler apareix i re-apareix de tant, quan algun historiador jove decideix tirar pel dret i presentar una nova teoria revolucionària sobre el Führer. Però en la biografia de Hitler no hi ha cap indici seriós d'homosexualitat. I això que d'oportunitats no n'hi van faltar.

L'única manera d'abordar el tema de la sexualitat de Hitler és passar revista breument a les diferents dones que van tenir importància en la seva vida. Objectivament ens podríem centrar en només dues: Geli Raubal i Eva Braun. Però n'hi va haver d'altres, i esmentar-les és una bona estratègia per completar el retaule de la vida amorosa del personatge – admetent que el mot ‘amorosa' sigui adequat en aquest cas.

QUATRE. Geli Raubal

Angela ('Geli') Raubal va ser probablement el gran amor de Hitler. Més, segurament, que no pas la mateixa Eva Braun (amb qui finalment es va casar, com és ben sabut el dia abans de suïcidar-se). I que la tractés com la va tractar ja indica que el mot 'amor' per Hitler volia dir quelcom de ben diferent que per a la majoria de mortals.

Geli era la filla d'Angela Raubal, nascuda Angela Hitler, germanastra d'Adolf Hitler. Angela Raubal (mare) s'havia presentat a casa de Hitler el 1925, per tenir-ne cura; Hitler era ja aleshores un líder polític molt ocupat amb les seves campanyes electorals, els seus discursos i les seves reunions de partit, i tenir algú que posés a casa seva un mínim d'ordre li devia fer molta falta. Angela hi va anar amb la seva filla, Geli, llavors tot just de 17 anys. Sembla que Hitler va fer fora Angela Raubal perquè aquesta, que coneixia el seu germanastre des de petit, no hi tenia gaires miraments i volia guiar-lo pel bon camí. Angela se'n va anar. Però la seva filla Angela, ‘Geli', neboda per tant de Hitler, s'hi va quedar.

Hitler i Geli Raubal, en una fotografia de l'època que es van conèixer. Llavors Geli era tot just una adolescent.

La rumorologia es va disparar des del començament. Ens han arribat diversos retrats de Geli fets pel mateix Hitler – llavors, encara dibuixava de tant en tant –, retrats que per una banda ens recorden fins a quin punt Hitler era maldestre en el dibuix de figura humana (el fet que el va fer suspendre els exàmens a l'Acadèmia d'Art de Viena), però per l'altra ens indiquen també el grau d'intimitat que hi devia haver entre tiet i neboda, perquè alguns dels retrats de Geli són precisament nus.

Geli era, segons tots els testimonis, una noieta agradable, no especialment bonica i, sobretot, no gaire llesta. Les fotografies que ens n'han arribat suggereixen una ingenuïtat quasi adolescent. Que Hitler se'n va enamorar, almenys durant un temps, és força innegable. De fet aquesta fou una de les raons de l'hostilitat de molts membres del partit cap a Geli, perquè les expansions amoroses de la parelleta es podien produir a qualsevol lloc i en qualsevol moment, i atesa la dependència que el partit tenia respecte de Hitler, personatges com Strasser o Röhm – homes d'acció per damunt de tot – no podien sentir simpatia per aquella joveneta que els robava bona part del temps que el seu Führer adorat els podia dedicar. Ernst Hanfstaengl, agregat de premsa de Hitler, testimoni de primera mà dels fets, va descriure Geli com una joveneta amb poca personalitat: mandrosa, capriciosa i un punt barjaula, no gaire llesta però submisa a les fantasies de Hitler. Aquest darrer punt, crucial, suggereix que Hitler no en tenia prou amb unes relacions sexuals més o menys típiques, sinó que necessitava experiències anormals per trobar satisfacció.

Nu de Geli Raubal, dibuixat pel mateix Hitler. La seva manca de destresa en el dibuix de figura humana és patent; fou la principal raó de la seva no-admissió a l'Acadèmia d'Art de Viena.

Aquestes experiències anormals incloïen violència física – Hitler suposadament demanava a Geli que el pegués –, i també demanar-li a Geli que es posés arrupida damunt seu i l'hi defequés (o orinés) damunt seu. És un dels poquíssims testimonis on la ‘coprofília' de Hitler, s'especifica clarament.

Queda el dubte de saber si ens l'hem de creure. En aquest punt és gairebé obligat aplicar a aquesta història un mínim de sentit comú. Si Geli hagués sentit repugnància per aquesta mena de pràctiques n'hauria fugit de seguida. Cal recordar que la relació entre Geli i Hitler va durar entre 1925 (o una mica després, cas que la relació entre ells no hagués començat immediatament) i 1931, l'any del seu suïcidi. Aquests anys Hitler no era canceller: no tenia poder polític ni capacitat per manipular tribunals ni procediments judicials. Geli podia fugir del seu oncle perfectament. Que no ho fes, que la relació entre ells durés ben bé cinc anys, ens ha de fer pensar que, (i) o bé la relació sexual no era d'aquesta mena sinó molt més diguem-ne normal, o bé (ii) que, si hi havia alguna mena de conducta desviada, no devia ser tan terrorífica com això, o bé que (iii) la mena de relació amb Hitler – desviada o no – a Geli ja li esqueia prou bé. Que almenys durant un temps la noia estigués realment enamorada del seu oncle certament que és possible, fins i tot probable. La vida de la parella estava envoltada en tot moment de companys del NSDAP que literalment idolatraven Hitler: en aquest clima d'adulació contínua, per a una joveneta inexperta i ingènua com Geli no devia ser difícil pensar que tenia molta sort de ser la parella d'aquell heroi.

De tota manera, el caràcter inestable de Geli tard o d'hora havia de dur aquesta relació a la tragèdia. Geli es va suïcidar el 18 de setembre de 1931. S'ha especulat molt sobre si es tractava en realitat d'un assassinat. De tota manera – i en aquest punt coincideixo amb la visió de Vallejo-Nájera – el suïcidi és la hipòtesi més probable. De causes per al suïcidi n'hi podia haver moltes. Certament que la submissió sexual al seu oncle podia haver esdevingut un calvari insuportable, sobretot si són certs els testimonis de desviacions sexuals; però ja hem comentat abans els dubtes raonables que podem tenir respecte d'això. Cal recordar que en la família de Hitler els desordres mentals no eren quelcom inusual; Geli tenia, el mateix que el seu oncle Hitler, crisis psicològiques cícliques, depressions periòdiques, i que en una d'aquestes depressions optés per la via expeditiva no seria tan anormal. Els darrers anys de la seva relació amb Geli, Hitler li fou infidel amb diverses dones, i és molt raonable pensar que aquestes infidelitats van tenir part de la culpa de l'estat depressiu i desesperançat enmig del qual Geli va decidir suïcidar-se, el 1931. Esmentem també que una de les dones amb les quals Hitler va començar a ser infidel a Geli era, precisament, Eva Braun, aleshores una joveneta de dinou anys.

Vallejo-Nájera afegeix a tot això el fet que al capdavall Hitler i Geli vivien una relació incestuosa, i la consciència d'aquest fet podia haver anat augmentant amb el temps: Geli era catòlica practicant i devota, i és molt possible que tingués problemes morals seriosos referents a la seva situació sentimental. Ultra això, cal donar per gairebé segur que amb el temps l'aspecte sexual d'aquesta relació anava esdevenint menys satisfactori per Geli, atesa la probable impotència de Hitler. Hanfstaengl dóna un fet addicional – molt difícil de verificar, avui –, que seria definitiu. Geli, insatisfeta de la seva relació, va tenir un amant, a més jueu (!!!), i havia quedat embarassada. No cal dir que Hitler es va enfurir d'una manera inimaginable. Segons Hanfstaengl, fou el Führer mateix qui la va empènyer a suïcidar-se.

De tota manera, és obligat recalcar que el testimoni de Hanfstaengl és molt dubtós. És una de les poques persones que manifestaven una opinió negativa o despectiva de Geli; la majoria dels que la coneixien reconeixen que no era cap lluminària, però que era una noia senzilla i agradable. El contrast entre l'opinió de Hanfstaengl i la de la resta pot tenir a veure amb el fet que precisament una germana seva, Erna Hanfstaengl, fou amant de Hitler: seria ben lògic que Hanfstaengl mirés d'obtenir-ne un profit personal per a ell – en forma de promoció social o dins l'estructura del partit – i, lògicament, que Geli seguís a prop de Hitler devia ser un inconvenient.

Les circumstàncies precises del suïcidi van donar peu a un munt d'especulacions. Geli fou trobada morta d'un tret al cap que, aparentment, s'havia disparat ella mateixa. Només que l'arma – una Walther – era de Hitler... Però Geli es trobava dins una habitació tancada per dins, i no es veien senyals estranys que la porta hagués estat forçada. La hipòtesi del suïcidi semblava lògica. De tota manera, un detall no va passar desapercebut: Geli Raubal era una catòlica devota i practicant. Llavors l'Església no considerava que un suïcida pogués tenir dret a unes exèquies en tota regla, puix que el suïcidi era vist com un assassinat – el d'un mateix, però assassinat al capdavall. En canvi, el sacerdot, un tal Johann Pant, li va fer unes exèquies catòliques i un enterrament en tota regla. Ell mateix va dir posteriorment, en un diari francès, el 1939 – tot just abans del començament de la Guerra –,

‘Treieu-ne les vostres pròpies conclusions'

Una frase que suggereix moltes coses. Però que no demostra res. Suggereix que el sacerdot potser creia fermament que la jove en realitat havia estat assassinada. Però no demostra que realment hagués estat assassinada.

La rumorologia sobre la mort de Geli va arribar a tal extrem que el mateix Hitler es va veure obligat a publicar en un diari de Múnic un comunicat on desmentia categòricament moltes de les coses que circulaven en boca de molts. Es va dir que els dies abans Hitler i Geli havien discutit de manera molt dramàtica, però els testimonis són molt contradictoris. Però alguna de les coses que es van comentar és prou interessant per esmentar-la. Sobretot el fet que Geli, en saber que Hitler li era infidel, va començar a pagar-li amb la mateixa moneda. Mentre els seus amants van ser jovenets inofensius com ara Emil Maurice, xòfer de Hitler i membre fundador de les SS, no hi va haver massa problemes. Però segons Murray Davis (2006), el seu affaire final fou amb Georg Strasser, un dels caps de les SA, personatge de pes al NSDAP i molt crític amb Hitler. En la intimitat del llit, ¿podria ser que Geli hagués explicat a Strasser força detalls mòrbids, sòrdids i/o poc confessables de la sexualitat de Hitler: impotència (el més probable), desviacions de tipus massoquista, perversions diverses...? El 1931 Hitler no era al poder; Strasser no corria cap perill. Però després de la mort de Geli, quan el NSDAP va arribar al poder i Hitler esdevingué canceller, algú com Strasser que sabia tantes coses de Hitler – i tan inconfessables – devia ser percebut com un autèntic perill. Podia haver estat una raó addicional per assassinar-lo durant la famosa Nit dels Punyals, on bona part de la cúpula de les SA fou exterminada.

Qui hagi seguit el text fins aquí pot estar sorprès de la quantitat enorme d'explicacions contradictòries, mútuament excloents, dels fets. Lamentablement, aquest és el terreny on ens movem, extremadament fangós i insegur. Amb seguretat, sabem ben poques coses de la relació entre Geli i Hitler. Hipòtesis, les que vulgueu: totes possibles, però cap de gaire sòlida. L'afer de Geli amb Strasser és possible, però de fet no ho sabem – malgrat la insistència de Murray Davis sobre el tema. Bona part de les hipòtesis es basen en fonts molt dubtoses. Hanfstaengl, per exemple, com a agregat de premsa de Hitler era un mestre a l'hora de muntar pel·lícules en benefici del seu Führer. Cosa que no treu que allò que deia sobre Geli fos possible.

D'allò que podem estar segurs, és que la mort de Geli va afectar Hitler profundament. Va caure en un estat depressiu tan fort que els mateixos membres del NSDAP van témer que en un moment d'enfonsament agut ell mateix es suïcidés; i van establir torns de vigilància contínua per no deixar-lo sol ni un moment. En general es considera que la mort de Geli va marcar un punt d'inflexió (negatiu) en el seu desenvolupament personal – ja prou limitat, d'altra banda.

CINC. Artistes: Leni Riefenstahl i Renata Müller

El culte a la personalitat de Hitler l'havia de fer una personalitat atractiva per a molta gent, inclosa gent que ja era famosa per una raó o altra. Això inclouria estrelles del cinema alemany. I en aquest apartat, dos noms han estat repetidament esmentats com a membres de la cort de dones que van fer el borinot al voltant del Führer, un moment o altre: Leni Riefenstahl i Renata Müller. En ambdós casos, la relació es va reduir a no res.

Leni Riefenstahl, tal com apareix al seu film Das Blaue Licht (La Llum Blava), de 1932, del qual fou productora, directora i actriu protagonista. Una mena de versió alemanya femenina d'Orson Welles. Sense ser una gran bellesa, tenia unes faccions prou interessants per atreure Hitler.

Leni Riefenstahl era una dona d'una bellesa interessant, una gran directora i creadora de cinema i, en tot cas i segons tots els testimonis, una dona d'una gran intel·ligència. Que se sentís atreta pel nacionalsocialisme i col·laborés a la creació del seu entourage fílmic, les seves imatges i la seva iconografia, és una cosa. Que tingués una relació íntima amb Hitler, és tota una altra.

De fet el nom de Riefenstahl apareix sempre, quan es tracta de fer una llista de dones amb qui Hitler va tenir alguna relació; però després sembla que no hi hagi manera de concretar res. L'opinió majoritària és que mai no hi va haver res, perquè Leni fou prou llesta per aprofitar les facilitats donades pel règim per a la seva expansió creativa, sense haver d'estar gaire a prop físicament del Führer. És molt possible que hi hagués hagut alguna temptativa inicial per part d'un dels dos, però que Leni procurés tallar l'afer abans que comencés, en adonar-se que darrere la façana de Führer infal·lible hi havia ben poc, si més no en l'aspecte humà.

Un fotograma del film 'Els déus de l'estadi', pel·lícula oficial dels Jocs Olímpics de Berlín i obra mestra del cinema. Riefenstahl fou un dels creadors de l'univers iconogràfic del nazisme. Objectivament, les seves imatges són d'una gran bellesa, i han inspirat (encara que ells no ho vulguin reconèixer) creadors posteriors com Steven Spielberg.

El cas de Renata (o Renée) Müller és força diferent; molt més dramàtic.

Renata Müller era una actriu molt famosa a Alemanya, ja abans de l'arribada de Hitler al poder. És molt possible que Hitler n'estigués enamorat de feia temps, ni que fos platònicament – de la mateixa manera que els espectadors americans podien estar enamorats de Greta Garbo o Mary Pickford, per entendre'ns. En arribar al poder, i ser objecte d'una adulació sense límits que vorejava pura i simplement la religió, i esdevenir el mateix Hitler un objecte de desig de moltes dones alemanyes – inclosa potser la mateixa Renata Müller –, és raonable pensar que Renata sentís per aquell subjecte una barreja de devoció política, admiració i si més no curiositat. El fet és que Renata va visitar Hitler a la Cancelleria i... no sabem exactament què va passar. Adolf Zeissler, director de cinema, va explicar anys després que Müller li havia explicat que Hitler i ella s'havien quedat sols en una cambra. Es van despullar: semblava que el final lògic d'aquella escena seria una relació sexual. Però llavors Hitler es va llançar a terra i li va demanar que el pegués. Renata, no cal dir-ho, es va quedar estupefacta. Hitler insistia a demanar-li, a exigir-li violència física: s'auto-insultava, s'acusava de mil coses, s'auto-humiliava d'una manera ferotge. Espantada, Renata va cedir a les exigències de Hitler i va començar a pegar-lo. Va semblar que amb aquest tractament Hitler s'excitava, li demanava més i més violència i proclamava que era indigne de ser a la mateixa habitació que ella. L'escena va anar in crescendo: Renata el pegava, i Hitler s'excitava més i més. A la fi, Renata va fugir de la Cancelleria en plena nit, aterrida i confosa.

Renata (o Renée) Müller, estrella del cinema alemany. Es va suïcidar el 1937, segurament com a resultats de les pressions psicològiques que rebia de totes bandes, i de la persecució de Goebbels. Molt possiblement havia estat testimoni directe de les desviacions sexuals de Hitler.

El testimoni de Zeissler és un dels pocs mínimament directes (en aquest cas, de segona mà) que explícitament posen exemples d'un fort component sado-massoquista en la sexualitat de Hitler. Cal insistir en aquest fet: de rumorologia n'hi ha molta, però d'exemples concrets i testimonis específics en tenim ben pocs. Aquest n'és un, i no tots els historiadors el veuen gaire fiable.

En tot cas, aquest fou el començament del calvari per a Renata Müller. Goebbels també n'estava enamorat, i a diferència de Hitler Goebbels no volia experiències massoquistes sinó sexe amb tots els ets i uts. La passió de Goebbels per Müller va estar a punt de provocar el seu divorci de Magda – que Hitler va evitar, per cert. Finalment, el 1937 Renata es va internar en una clínica, afectada per una crisi nerviosa intolerable, resultat de la tensió a què estava sotmesa. Al cap de pocs dies, el 10 d'octubre de 1937, Renata Müller va aparèixer morta al paviment de l'hotel on s'hostatjava. La mort de Renata Müller fou un desastre propagandístic per al règim. Ningú no va dubtar de la intervenció dels homes de Goebbels en aquell afer, i la hipòtesi d'un assassinat polític va córrer arreu. Per compensar aquests rumors, Goebbels va fer córrer els seus: que Renata havia esdevingut alcohòlica i que patia trastorns mentals.

Objectivament, és possible que aquella nit desastrosa a la Cancelleria hagués estat el començament de tot. Renata segurament havia quedat terriblement decebuda del Führer que havia conegut – admetent que la història de la relació massoquista sigui certa –, però també era conscient que haver-ho explicat a Zeissler havia estat un error immens. Renata havia passat a ser un perill per al règim nazi, i era prou conscient de com les gastaven. El 1936 va accedir a participar com a actriu en un film ferotgement antisemita (Togger, estrenada el 1937), potser com a manera de fer les paus ni que fos parcialment amb Goebbels i el seu ministeri de propaganda, o simplement per fer-los veure que no era cap amenaça per a ells. És possible que Goebbels i els seus col·laboradors de la Gestapo fossin inductors del seu suïcidi; però també és perfectament possible que la por de les represàlies, el dolor d'haver descobert l'autèntic Hitler rere aquell Führer admirat de tothom, i l'ansietat davant la perspectiva d'esdevenir la destructora de la imatge de Hitler, aleshores literalment adorat per les masses populars alemanyes. Tot plegat, un còctel que en un moment de desesperança podia haver estat prou per induir-la a una mort voluntària.

SIS. La ingenuïtat: Inge Ley

Robert Ley, cap del Deutsches Arbeitsfront ('Front del treball alemany'), alt jerarca nazi i alcohòlic reconegut. Apareix fent part d'un discurs al film El triomf de la Voluntat, de Leni Riefenstahl, i la impressió que dóna és força penosa.

Inge Ley era l'esposa de Robert Ley, conegut jerarca nazi. Ley era un antic aviador, idealista i somiador, i amb problemes seriosos d'alcoholisme. Dins la jerarquia nazi el seu càrrec era el de director del Deutsches Arbeitsfront (DAF).

Inge era certament una dona d'una gran bellesa. Robert Ley va encarregar un retrat nu de la seva dona, i el va penjar a casa en lloc prominent, segurament per lluir d'esposa davant les visites. Certament que, malgrat que fos una dona casada, Inge estava molt enamorada de Hitler. La seva devoció pel Führer era ben coneguda de tothom. Una nit, aprofitant l'absència del seu marit, va fugir de casa per anar a trobar Hitler a l'Obersalzberg, la seva residència privada. No sabem res de la reacció de Ley davant la infidelitat de la seva esposa, bé que davant la identitat del rival òbviament l'única opció era callar i dir amén.

La imatge més famosa que tenim d'Inge Ley, esposa d'un alt jerarca nazi (Robert Ley) i certament dona d'una gran bellesa. El seu suïcidi molt possiblement no té res a veure amb el seu amor per Hitler.

Queda la pregunta de si a l'Obertsalzberg va passar alguna cosa diguem-ne excitant, entre Inge i Hitler. La resposta obligada és que no ho sabem. Novament, tot són hipòtesis. La hipòtesi més probable, o almenys la més consistent amb el que sabem del personatge, és que no passés res. Si fem cas de les mostres de timidesa patològica de Hitler envers les dones, que abans hem comentat, que s'atrevís a fer res amb una bellesa com Inge Ley és bastant improbable. Després de l'experiència desastrosa amb Renata Müller és més que probable que Hitler refusés sempre més qualsevol mena de situació íntima amb una dona. Bé que una altra possibilitat és que Inge Ley mateixa dugués la iniciativa i s'endugués una decepció profunda davant la (gairebé segura) nul·litat sexual del seu ídol. El fet essencial – i un dels pocs fets indubtables de tota aquesta història, diguem-ho clarament – és que Inge se'n va tornar amb el seu marit, Robert Ley. Per ordre de Hitler o per voluntat pròpia? Potser tot alhora.

L'altre fet indubtable és el suïcidi posterior d'Inge Ley. Es va disparar un tret, el 1942. I com calia esperar, van abundar les especulacions sobre el fet que aquest suicidi tenia alguna cosa a veure amb la seva relació (?) frustrada amb Hitler. Però a mesura que més i més fets es van posant damunt la taula és obligat concloure que, ben mirat, potser no. Cap al 1942 Robert Ley estava greument alcoholitzat, i sembla que Inge el seguia per aquest camí. Era una dona psicològicament molt inestable, immadura i insegura, que va patir una depressió greu després del seu tercer embaràs, difícil i amb complicacions. Havia rebut tractament farmacològic i n'havia sortit drogo-dependent. És molt possible que el seu suïcidi no tingués una relació directa amb la seva probable desil·lusió amorosa amb el seu adorat Führer. Coneixem aquesta història sobretot a partir de les declaracions de la secretària personal de Ley, Hildegard Bruninghoff, i ens és impossible de saber fins a quin punt coneixia les interioritats del matrimoni. Qui ens hauria pogut il·luminar sobre el tema, Robert Ley – a qui la seva esposa Inge bé deuria haver explicat alguna cosa sobre què va passar a l'Obersalzberg –, es va suïcidar el 1945, poc després de caure presoner dels aliats.

SET. La companya pacient: Eva Braun

Eva Braun és, de les diverses dones de Hitler, la que ha passat realment a la història. Només va ser la seva esposa durant 40 hores, però havia estat la seva parella, més o menys oficial, durant una bona colla d'anys. Era una presència habitual al Berghof, a l'Obersalzberg, i era admesa per tot el cercle íntim del Führer com la seva parella – de fet, si no de dret.

Eva Braun en una fotografia sense datar però segurament d'abans de fer els vint anys. Aquest és l'aspecte que devia tenir quan Hitler la va conèixer.

De fet Hitler havia conegut Eva Braun quan aquesta era tot just una joveneta de disset anys: era l'ajudanta/secretària de Heinrich Hoffmann, fotògraf personal de Hitler i nazi convençut. En aquell moment Hitler vivia amb Geli Raubal en un pis de Múnic. No sabem segur si van començar a ser amants tan aviat; però sembla que ja tenien una relació sentimental el 1931, l'any del suïcidi de Geli Raubal, bé que sembla que aleshores no eren, encara, amants. La mort de Geli va deixar Hitler en un estat d'enfonsament anímic tan fort que va deixar de banda Eva Braun de facto. I és fet a destacar que tot just un any després del suïcidi de Geli fos Eva Braun qui va intentar suïcidar-se, l'agost de 1932. Fou un intent maldestre i sembla que no gaire seriós – si ho hagués estat, hi hauria reeixit: al capdavall suïcidar-se no és tan difícil –, però que fou prou per treure Hitler del seu entotsolament i adonar-se que aquella noia, aleshores de tot just vint-i-un anys, estava realment enamorada d'ell.

El fet és que a partir de 1932 Eva Braun i Adolf Hitler eren amants. Però és un fet a mitges: ni tan sols d'això no en podem estar segurs, perquè la relació entre ells dos era ben estranya. Es podria dir que era una relació fins i tot casta. El 1935 – quan el partit nazi ja era al poder, per tant – Eva va fer un segon intent de suïcidi, aquesta vegada ingerint un excés de medicaments. La raó era novament sentir-se abandonada per Hitler. Novament Hitler va reaccionar: va instal·lar Eva en un pis confortable de Múnic, i per ella i la seva germana – també fotògrafa, i també ajudanta de Hoffmann – una vil·la al camp. Però no va viure amb ella, com a parella estable. Certament que Eva es trobava sovint prop de Hitler, per una raó o altra i/o amb una excusa o altra, i era evident per tothom que era algú important dins l'estructura mental afectiva del Führer.

Els testimonis del que anomenaríem cercle íntim de Hitler són unànims en dir que Eva Braun estava realment enamorada d'ell. L'estimava tal com era, amb totes les seves rareses. El seu amor es centrava únicament en l'aspecte humà del personatge. Per exemple, Eva no era membre del partit, ni ho va ser mai. No va tenir mai cap mena d'influència política sobre Hitler, sobre les seves opinions ni sobre la seva actuació. Aparentment l'únic objectiu d'Eva era de ser per Hitler una esposa devota i obedient: que legalment no ho fos, semblava per ella un problema menor.

En canvi la relació de Hitler amb ella era més complexa, com calia esperar. El fet que no s'hi casés fins el 1945, tot just un dia abans del seu final, ja és un indicador ben clar. Per quina raó no es va decidir fins al darrer moment a oficialitzar aquella relació és un misteri. Com en tants altres detalls sobre la vida amorosa del Führer, ens movem en terreny fangós, ple de sots i amb ben poques certeses. Hi ha, però, alguns fets que es poden esmentar, perquè són pistes que potser algun dia ens duran a la resposta correcta. Per exemple, la bravata que hem esmentat al començament d'aquesta Cort – Hitler dient que si es casava amb una dona concreta la resta d'alemanyes passarien d'adorar-lo a odiar-lo – potser només és una broma en part. Hitler assumia que era un home realment atractiu per les dones, i la seva condició de solter i oficialment sense compromís augmentava les possibilitats en aquest aspecte. De fet, sabem que la relació entre Eva Braun i Adolf Hitler només era sabuda dins el cercle de persones properes al Führer: era desconeguda per la majoria d'alemanys durant la guerra, i no va ser divulgada fins després de 1945. Relacions (flirts) com les que va tenir amb Renata Müller o Inge Ley segurament no haurien estat possibles si Hitler hagués estat un home casat. Que després aquests flirts no es traduissin en res, degut a la probable incompetència sexual de Hitler, és tot un altre tema. Sentir-se seductor i admirat devia ser una part important del seu ego.

Hitler i Eva Braun. Fotografía típica 'de parella', a l'Obersalzberg. Coneguda per tot el cercle íntim com la parella de Hitler, de fet la relació entre Hitler i Eva Braun fou desconeguda per la immensa majoria dels alemanys.

Però altres detalls suggereixen possibilitats interessants. De vegades un té la sensació que Hitler s'avergonyia d'Eva davant dels altres, i no sabia exactament com presentar-la. És com si no s'atrevís mai a presentar-la com la seva parella. Fou providencial que Eva fos l'ajudanta i col·laboradora de Heinrich Hoffmann, i per tant una de les fotògrafes oficials dels actes públics del NSDAP. Sota aquest paraigüa, Eva podia ser present en molts d'actes oficials del partit, i amb aquesta excusa ser prop de Hitler tot sovint. Però allò que fou aparentment providencial, és que la germana d'Eva, Grettl Braun, es va casar amb Hermann Fegelein, comandament de les SS, que fou promocionat a ajudant personal de Himmler, i en qualitat de membre destacat de les SS ser present al Berghof i a l'Obersalzberg tot sovint. Allò permetia Hitler presentar Eva com a cunyada de Fegelein, i justificar d'alguna manera la seva presència dins l'entorn immediat de Hitler. Tot això fou el 1944, quan la derrota alemanya es veia venir clarament. En conjunt, l'obssessió de Hitler per buscar excuses per la presència d'Eva dins el seu entorn – en lloc de, senzillament, reconèixer-la com la seva parella – és sorprenent. Suggereix alguna mena de complex de pecat en la seva relació amb Eva, i en tot cas que aquesta relació era força més complexa que una senzilla i natural relació de parella. Speer esmenta en les seves memòries que Hitler i Eva rarament (o mai) dormien junts. En cert moment, no es pot estar de deixar anar una frase intrigant,

‘Eva Braun serà una gran decepció per als historiadors'

Com insinuant que els estudiosos del futur es trencaran el cervell intentant veure quelcom allà on potser no hi ha res. És possible.

VUIT. Devotes: Magda Goebbels

Magda Goebbels és un altre exemple de dona casada amb un altre (Goebbels, en aquest cas, el genial/diabòlic ministre de propaganda nazi), però enamorada profundament del Führer d'Alemanya. O almenys de la imatge del Führer que la propaganda del seu marit expel·lia contínuament.

Magda Goebbels. Altres fotografies d'aquesta dona la mostren de manera força més seductora (gairebé com una estrella del cinema), però aquesta fotografia és probablement la que millor reflecteix les seves faccions. Profundament enamorada de Hitler fins a la mort; no hi ha indicis, però, que Hitler sentís per ella res de semblant, fora d'un afecte sincer.

Johanna Maria Magdalena Goebbels (nascuda Behrehdt) va estar casada durant força anys (de 1921 a 1929) amb Günther Quandt, un magnat industrial alemany: tenia interessos a l'empresa Wintershall (dedicada a la producció i el comerç de potassa) i amb diverses empreses metal·lúrgiques i armamentístiques. Quandt fou un dels primers financers i mecenes del NSDAP. Magda Quandt es va separar del seu marit el 1030, amb una pensió sucosa. Tot just un any després es va casar amb Josef Goebbels, el que després seria totpoderós ministre de propaganda del III Reich. Però el 1931 el NSDAP no era pas al poder, ni es veia imminent que hi fos: ¿per quina raó Magda va triar un individu sens dubte molt llest però aleshores sense cap poder, i a més amb una fama de faldiller sembla que ben merescuda? Sembla força acceptat pels historiadors del III Reich que es va casar amb Goebbels precisament per assegurar-se que podria estar regularment ben a prop del seu veritable ídol: Hitler. Otto Wegener, a les seves memòries, esmenta que va ser ell precisament qui va recomanar a Magda de casar-se amb Goebbels, com a via directa a la intimitat de Hitler, perquè Magda era, segons ell, ‘la dona que Hitler necessitava'. Recordem que el 1931 fou l'any del suïcidi de Geli Raubal; la relació de Hitler amb Eva Braun tot just s'apuntava. Magda potser hauria pogut aspirar a alguna cosa més que Goebbels – a Hitler mateix –, però el fet és que durant els anys següents va semblar prou satisfeta amb la posició aconseguida amb el seu matrimoni. Efectivament, en tant que esposa de Goebbels era a prop de Hitler gairebé sempre. Va tenir sis fills de Goebbels, tots amb noms començats per 'H' [Helga, Hildegard, Helmut, Hedwig, Holdine, Heidrun], i ella i els nens pujaven sovint a l'Obersalzberg amb el ministre Goebbels. La presència de la família Goebbels prop de Hitler era tan ostensible que acabava provocant la irritació d'altres nazis – en particular, Goering –, gelosos de la proximitat d'aquella dona al el seu Führer adorat. Sembla que Goering l'anomenava Pompadour, despectivament.

Matrimoni de Goebbels amb Magda. Segons tots els indicis el matrimoni fou purament per poder estar ben a prop del seu ídol, Hitler.

De tota manera això no treia que Goebbels seguia sent un faldiller, i la seva obsessió per dones de tota mena – i en particular per Renata Müller – acabés treient Magda de polleguera. Es va plantejar diverses vegades de divorciar-se de Goebbels, però Hitler li va treure del cap, enèrgicament. Magda era massa important com a imatge de la dona alemanya ideal – fèrtil, nazi convençuda i devota del seu marit – per poder-ne prescindir així com així. No sabem si entre Magda i Hitler hi va haver alguna vegada alguna relació més íntima d'allò diguem-ne correcte. Segurament no. Es va arribar a dir que l'únic fill masculí de Magda i Goebbels, Helmut, era en realitat fill de Hitler; però és molt poc probable. El més versemblant és que l'amor que Magda sentia per Hitler no anés més enllà d'una relació platònica; però molt intensa.

És ben conegut el trist final: ella i el seu marit es van suïcidar al búnker de la Cancelleria del Reich, poc després del suïcidi de Hitler i Eva Braun. Més repugnant als nostres ulls és que ella mateixa matés els seus fills abans de permetre que visquessin en un món sense Hitler. El fill gran, tingut abans del seu matrimoni amb Goebbels, en aquell moment servia a l'exèrcit, i gràcies a això es va salvar d'aquella hecatombe que avui ens resulta incomprensible.

NOU. Una visió de conjunt, si tal cosa és possible

Hem fet una visió ràpida de les dones que van ser importants en la vida de Hitler. Per algú que volia passar a la història com al gran governant cast, no està malament. I certament que ens n'hem deixat algunes, que hem jutjat com a menys rellevants que les que hem explicat. Maria (‘Mitzi') Reiter, que va intentar suïcidar-se el 1927 en saber que Hitler estava en relacions amb Geli Raubal; o Martha Dodd, filla de l'ambaixador dels EEUU a Berlín; o l'anglesa Unity Mitford, que va intentar suicidar-se el dia que la Gran Bretanya va declarar la guerra a Alemanya. Els intents de suïcidi – de vegades reeixits – de moltes de les dones que van gosar enamorar-se de Hitler o que hi van tenir alguna mena de relació, és un patró aterridor, de tan consistent.

Qui hagi arribat fins aquí pot estar una mica irritat del cúmul d'incerteses que hem anat explicant en aquesta Cort. Cap aspecte de la vida o de la personalitat de Hitler no és tan enigmàtic. Que era un subjecte que amb el sexe tenia problemes seriosos, és indubtable. Entendre quins eren exactament aquests problemes són figues d'un altre paner. Hitler no era home de permetre que ningú tingués amb ell una intimitat veritable, i dels milers de coses que s'han dit d'ell i la seva sexualitat podem estar segurs que bona part no tenen fonament.

Les poques que semblen fonamentades suggereixen que en Hitler les tendències massoquistes eren un problema seriós. I molt possiblement la causa del seu tancament envers tota mena de relació íntima de debò amb alguna altra persona. Sol amb una dona en una habitació deixava de ser el Führer i es quedava en Adolf, amb tot un cúmul de febleses que a ell mateix li devien semblar tan intolerables que es va estimar més tancar-se del tot abans d'exposar-se a ser vist en aquelles circumstàncies. Les poques vegades que va baixar les defenses i va cedir als seus instints – la seva relació amb Geli o amb Renata Müller, admetent que ens haguem de creure tots els detalls escabrosos – el resultat fou desastrós, i té certa lògica que la seva reacció davant d'aquest resultat fos tancar-se ell mateix la porta a qualsevol relació humana que el pogués deixar indefens d'aquella manera. Per una persona més normal, diguem-ne, quedaria una tercera opció, la de demanar ajut a un professional: psiquiatre, psicoterapeuta o el que fos. Òbviament en Hitler això hauria estat impensable.

És poc probable que l'anormalitat sexual de Hitler fos la causa de les seves obsessions polítiques, dels seus odis i dels seus somnis delirants. Ja vam parlar extensament a la segona Cort d'aquesta sèrie (Els orígens de l'odi) de com els odis i les obsessions de Hitler es corresponen amb les de molts austríacs germanoparlants de començaments de segle, i aquests odis, tírries i obsessions hi haurien estat també encara que Hitler hagués estat sexualment normal. Però és evident que la no existència d'aquesta normalitat va impedir que en la personalitat de Hitler hi hagués un factor de relaxament de tensions, un component d'afecte o tendresa per altres éssers humans i – en definitiva – de satisfacció amb la vida, que hagués pogut atemperar els instints ferotges que finalment van dur un món sencer a la guerra.

Pere Rovira

**********************

A la propera Cort:

Hitler (VI)

Hitler i la Guerra

S'accepta generalment que Hitler fou el causant de la Segona Guerra Mundial, i objectivament cap historiador no en dubta. Ell, en canvi, no va tenir mai la sensació que fos així. Les seves diatribes davant el 'poder jueu' que – sempre segons ell – provocava la guerra, avui ens deixen estupefactes.

Però l'anàlisi freda dels fets ens pot dur algunes sorpreses. Val la pena donar-hi un cop d'ull en profunditat.

2012, Año olímpico.

2012-01-05T05:22:00.003+01:00

Empezó el año de otras Olimpiadas. Si hoy se me concediera un deseo, pediría ser parte del equipo olímpico español. En cualquier deporte. Me bastaría estar ahí, en la Villa Olímpica , conociendo gente de países que no sé colocar en el mapa. No me gustaría tanto encontrar a los famosos y los divos sino a gente de deportes menos conocidos, pero seguramente que entienden el verdadero sentido del deporte. Seguramente me habría llevado la guitarra para hacer corro con gente de todos los sitios, para cantar el himno de Uzbekistán con su representante de halterofilia, y tatarear “only one” con un jugador de ping pong japonés. ¡Envidio y admiro a mi amiga Vanja por haber participado en Barcelona 92!.

A partir de mañana, nos seguiremos haciendo las mismas preguntas: ¿Por qué los de Jamaica sólo son buenos en 100 m y los de Kenia sólo en los 10.000?. (Quizás es por que en Jamaica los campos de entrenamiento son muy pequeños, o por que no tienen más que 10 segundos para hacer deporte, y lo hacen muy rápido). ¿Por qué en fútbol no pueden participar todos los jugadores?. ¿Por qué el futbolín no es olímpico?. ¿Por qué la medalla de balonmano, fútbol o cualquier deporte de equipo, cuenta lo mismo en el medallero que una de las que ganará Michael Phelps en natación sin esforzarse?. Etc

En esos días, haremos un montón de deporte. Del sillón al frigorífico a por más agua. Y es que la temperatura en el verano londinense es muy alta, y tanto esfuerzo…

También por fortuna, nos daremos cuenta de que hay muchos deportes, de que las mujeres también hacen deporte, de que uno puede disfrutar muchísimo tirando con arco, o arbitrando un combate de judo,… ¡Qué bien que en Septiembre algún niño pida a su padre que le lleve a entrenar a tenis de mesa, o a piragüismo, despegando los pulgares de la “Nintendo” por unas horas!.

Espero que España consigamos un montón de medallas. Y que Italia y los países latinoamericanos se lleven otras tantas. Y que cada medalla lleve a cada punto de planeta, mucha felicidad, y muchas ganas de hacer deporte. Y que el deporte, sea sobretodo un instrumento de unión y de amistad como siempre ha sido. En Grecia se paraban las guerras para hacer las Olimpiadas. Mis mejores amigos siempre me los ha dado el deporte y la música. (En deporte no podía ser de otra manera: Estar tanto tiempo en banquillos, da libertad de movimientos para hacerte amigo de cualquiera).

En fin: ¡Viva el deporte, y vivan los Juegos Olímpicos!. Nabrazo, Alberto

Luxe asiàtic

2012-01-05T05:15:00.004+01:00

1. El club d'amics internacionals

En aquest selecte garito d'Ulan Bator (Mongòlia) ofereixen un ambient internacional, per a la qual cosa sembla que era inevitable no posar a ínclits personatges com Bush, Merkel, Putin o Blair...per si falta algun motiu per denunciar el lloc per publicitat enganyosa (no sembla probable que tal elenc coincideixi sovint per compartir uns vins amb el primer que passi per la zona, menys encara en Ulan Bator) es pot dubtar de que el passeig marítim de la foto estigui a la ciutat...

2. Vigileu amb les granges xineses

En aquesta borsa de joguines xinesa han destacat, com a animals de granja, un drac, un mono o un tigre...

3. Més de xinesos (rebuda per internet)

Per poc no encerten...

Solstici d'hivern

2012-01-05T05:00:00.000+01:00

AVÍS IMPORTANT: EN AQUEST HORÒSCOP POT HAVER-HI PARAULES OFENSIVES.

LLEGIU-HO ENCARA QUE NO HO SUPORTEU !!

AQUARI (20 de gener al 20 de febrer)

Algun cor t'està cridant ! Tu necessites sentir-te estimat/da. Secretament algú ho fa. El teu estat econòmic acapararà tots els teus pensaments. Potser no serà la millor opció. Deixa't anar, no et preocupis i busca aquest amor, aquest cor que et busca.

PEIXOS (18 de febrer al 20 de març)

La teva parella ja no t'agrada. No té atencions per tu, tot és una rutina i malgrat portes temps reclamant un canvi de rumb en tot això no sembla que l'altre se n'adoni. Arribats aquí no saps què fer. Aquest Gener tot continuarà igual. No cal que et precipitis, però ves madurant la idea.

ARIES ( 21 de març al 20 d’abril )

Aquest gener serà perfecte per a tu. Vindran novetats que feia molts mesos que esperaves. Tot anirà perfecte. Estaràs nerviós/a però serà fins i tot millor del que esperaves. Et canviarà la vida, però a millor. Una manera perfecte per encarar aquest 2012. A gaudir-ne !!

TAURE (21 d’abril al 20 de maig)

El teu talent s'accentuarà aquest 2012. A veure si pots potenciar aquest talent que tens. Posa-hi esforç, de vegades et sentiràs que fas alguna cosa sense sentit, intenta no fer cas d'aquests sentiments. Continua endavant !!!

BESSONS (del 21 de maig al 20 de juny)

Aquest gener és el mes de l'aigua. Et sentiràs atret per l'oceà i ja saps que el mar és perillós, però tot anirà perfecte. Gaudiràs com poca gent en té la ocasió. Coneixeràs el millor i el pitjor de la incertesa i la immensitat blava. L'arribada al port esperat serà un bany de confiança i gaudiràs de l'arribada del mariner al port ansiat. Gaudeix-ne i practica el Zouck !!

CRANC (del 21 de juny al 21 de juliol)

La cadència dels minuts i les hores s'et farà insuportable. La rutina, el mateix de sempre. La gent et molestarà i no tindràs absolutament cap impuls sexual. Armando et recomana alguna masturbació encara que no et vingui de gust, només per sortir de la rutina en la que t'estàs enfonsant. Potser és el síndrome post-vacances de Nadal, això sempre costa superar.

LLEÓ (del 22 de juliol al 21 d’agost.)

Continues aquest rumb estrany que vas començar a finals de l'any passat. Nosaltres no ho entenem. No oblidis buscar la brúixola abans de començar a remar.

VERGE (del 22 d’agost al 21 de Setembre)

Aquest gener continuaràs posant-te aquells pantalons tant estrets que tant ens agraden. Definitivament et sentiràs sexy i perseguit/da per tots els homes/dones que tu vulguis. tindràs l'autoestima a tope aquest gener !!

BALANÇA (del 22 de setembre al 22 d’octubre)

Has de continuar amb la tensió amb totes les coses que tens entre mans. Aquest any serà difícil per tu i pels que t'envolten, hi has de posar el doble d'energia en comptes de reduir-la a la meitat. Cuida als del teu voltant !!

ESCORPÍ (del 23 d’octubre al 21 de novembre.)

Després del cúmul d'equivocacions que has comès el mes passat, ara et toca patir-ne les conseqüències. T'ho mereixes. Esperem que n'hagis tret alguna lliçó que puguis aplicar aquest gener.

SAGITARI (del 22 de novembre al 21 de desembre)

Aquest gener tindràs moltes ventositats. No et preocupis, això és resultat dels temps que corren. La connexió còsmica entre el teu cos i la crisi de valors (financers?!?!?). Armando només pot pregar perquè aquestes ventositats no siguin cometes que deixin el seu rastre en algun lloc. La marca efímera que pot deixar a les nostres pituitaries serà fàcilment oblidable, malgrat la fortor del moment.

CAPRICORN (del 22 de desembre al 19 de gener.)

Quan vegis els fills dels teus amics finalment oblidaràs aquestes ganes que tens de tenir-ne. Si ja has fet tard i t'adones que a casa teva també n'hi tens algun...doncs posa una cançoneta del nou disc de la Familia Torelli i balla una mica d'ska per oblidar les penes. Armando et recomana Juan Pescao (anda camina, camina Juan Pescao, anda camina, no seas descarao).

Armando Rampas

Per a consultes, suggerències o soborns:

armandorampas.criteri@gmail.com

Encarem el final d'any

2011-12-05T06:25:00.000+01:00

Doncs el 2011 s'està acabant i des del criTeri volem acomiadar aquest any amb afecte i sobretot, preparant-nos, tots plegats per al 2012, que, diuen, serà pitjor. Per tant, acabem de gaudir del desembre que ens queda !

En quant al criTeri, aquest mes presentem una GRAN novetat: hem fitxat un brillant gestor d'inversions i docent (formació acadèmica en Anàlisi d'Inversions) per fer una secció que, de ben segur, es posarà de moda entre criTerians: "Economia sense maquillatge". Gaudiu-ne ! Aquest mes ens regala el primer, "corralito diabólico". Us posem, també, alguns altres escrits anteriors per a què en pugueu gaudir AQUÍ.

En quant al criTeri continuem gaudint de salut i preparant la reunió anual per veure'ns les cares i intentar fer algunes millores en el criTeri. Sobretot pel què fa a l'apartat de difusió, en el qual estem una mica estancats des de fa temps. Acceptem les vostres idees i suggeriments.

Mentrestant, salut i criTeri !!

Millonarios al tren (I) – La misteriosa política ferroviaria de Aquí

2011-12-05T06:15:00.009+01:00

En el imaginario popular persisten los trenes como un medio de transporte popular, con sus poetas, estudiantes, aldeanos, bohemios, milicos y familias; maletas, bultos y cajas; siempre llenos y con una comodidad relativa, pero cumpliendo con un servicio que unía, siempre con retraso, varios puntos lejanos de la geografía. Si uno mal no recuerda, podía meterse en un Talgo Pendular algo viejillo pero que le daba como para recorrer media Península a un precio razonable, con unas cuantas horas de camino en las que se llegaba a conocer en detalle la vida y obras del compañero de asiento, pasar apuntes, avanzar ese libro tanto tiempo postergado, echar una cabezada, dar un paseo, comer y sufrir alguna de las infames películas con las que la renfe nos atormentaba. Los días cercanos a la navidad el pasillo se llenaba de maletas, para desesperación del revisor y alegre complacencia de los viajeros en el camino de vuelta a casa... Bien, todo esto se acabó, llegó el progreso: ahora tenemos trenes ultrarrápidos, de interior frío y futurista, llenos de gente trajeada con un maletín en hora punta y medio vacíos el resto del tiempo.

En el otro extremo, el avión siempre fue el medio de transporte sofisticado; los pasajeros iban bien vestidos, sin estridencias, no era común ver grupos numerosos o gente mayor, solo gente sana, activa y con recursos, de ésa que sale en los anuncios de la tele. Hoy las colas de facturación son un desconcierto de gritos, empujones y malas caras; los controles de seguridad están abarrotados de gente que hace exactamente lo contrario de lo que debe hacer, pasan por el lado del arco de seguridad, meten la mano en la máquina de rayos X, no sueltan la maleta para pasar bajo el arco, no se enteran de que (por algún motivo aún no aclarado, aunque cuenta la leyenda que todo atiende a un informe del servicio secreto británico, ése que casi acierta con los laboratorios móviles iraquíes en camiones, según el cual es posible hacer bombas con geles y líquidos, por lo que las únicas botellas que puedes meter en cabina (en la bodega, lo que quieras!!) son las que compres en las tiendas del aeropuerto, que al parecer inspeccionan una a una con extremo detalle) no se pueden meter botellas ni envases llenos, como habían anunciado no menos de treinta carteles de tamaño descomunal puestos antes del arco de seguridad...el griterío continúa en la sala de espera, en la que es apreciable gran parte de la fauna que atesta los metros de las grandes ciudades.

Un poco de primavera para este tiempo invernal...

¿En qué momento se produjo esta transfusión de pasajeros, con ricos, yuppies y gente bien yendo en tren y el populacho en avión? Principalmente hay que dar las gracias a la casi siempre execrable Renfe.

La única palabra capaz de describir la política ferroviaria española de los últimos años es Antisistema. Cada vez hay menos trenes que, sí, van más rápido, son más limpios, cómodos y bonitos, e incluso tienen la decencia inédita en estas tierras de llegar puntuales. Ventajas todas ellas que no sirven de mucho si las puede disfrutar poca gente, porque el precio es obscenamente alto.

¿Tiene sentido que se construya en España más kilómetros de vía de alta velocidad que el resto de la UE junta, siendo el segundo país del Mundo en kilómetros construidos solo después de China? Uy, cómo recuerda eso a otras noticias ahora pretéritas, ¿no? (interesante tercer párrafo). ¿Estamos frente a una burbuja ferroviaria o simplemente es una inversión absurda que morirá cuando no haya para pagar nada más? El AVE ha acortado innegablemente distancias, aunque lo paguemos entre los no usuarios y los usuarios: la inversión prevista sólo por el PEIT entre 2005 y 2020 para infraestructuras ferroviarias es de unos 40.000 millones de euros (M€, en lo sucesivo)...que seguramente se colectarán de donde sobra. Por supuesto, no todo es construcción de nuevas líneas de alta velocidad, aunque sí es una parte importante: la idea es (o era) llegar hasta los 10.000 km de vías de alta velocidad, frente a los 2.600 km que ya están en servicio. Hacer un kilómetro cuesta entre 12 y 30 M€, por lo que estamos hablando de una inversión de unos 150.000 M€ para completar esta red. Las cifras de mantenimiento son el doble que las de vía convencional: unos 100.000 € por km y año. Sin disponer de más equipo que una calculadora para diseñar por dónde andan los costes de esta infraestructura, uno llega a la conclusión rápida de que serán necesarios anualmente, cuando esté la red completa, un mínimo de 1.000 M€ anuales para el mantenimiento de esta gloriosa red de vías, sin contar con el mantenimiento de los túneles, de coste dos veces más alto.

Aun en el supuesto de que hubiera ese dinero (que no es el caso) no hace falta tampoco ser muy brillante para ver lo absurdo del proyecto: se estima que, para que una línea de AVE financie como mínimo los costes de mantenimiento, debe ser utilizada por, al menos, seis millones de pasajeros anuales, cifra que sólo la línea Madrid-Barcelona cumple. Y es que la alta velocidad española solo ha comenzado a obtener beneficios en 2010. No por casualidad los países que tienen más dinero que nosotros no se han vuelto locos con este tipo de trenes: el estado de California ha descartado construir una línea de alta velocidad entre sus dos principales ciudades (San Francisco y Los Ángeles), situadas a 600 kilómetros de distancia y con casi 20 millones de habitantes en la suma de las áreas metropolitanas. Y no será porque no haya grandes empresas con ganas de construirlo...Otro caso interesante es Francia, donde llevan años de ventaja con el TGV, que por cierto se aprovecha mucho más: el ratio de pasajeros por kilómetro en trenes de alta velocidad es de 2,8 en España, mientras que en Francia llega a 41,5. Además, un tren de alta velocidad en Francia recorre unos 2.000 km/día, el doble que en España.

Entre los servicios absurdos que ya se están comenzando a suprimir, de esta red en teoría incipiente, destaca el atajo Toledo - Albacete (dos metrópolis que en total suman 250.000 habitantes, claro que no se ha contado los pueblos cercanos); una línea que no llegaba a diez viajeros al día. En otras palabras, tras una inversión de 3.700 M€ esta línea ha sido utilizada por 2.796 pasajeros en seis meses de actividad. Si obviamos el coste de construcción (que ya es obviar tal y como están las cosas), el coste de mantenimiento ascendió a 3,2 M€; en otras palabras, que cada usuario ha costado al erario público 1.158 € de los que hay que restar lo que pagaran por el billete. Pero hay más estaciones de AVE cuya elección es ciertamente discutible: Tardienta (1000 habitantes), Calatayud (20.000), Puente Genil (30.000), Antequera (40.000); incluso en el servicio que era el llamado a acabar con gran parte de los atascos de Madrid (el AVE desde Guadalajada) sirve a nada menos que 19 pasajeros al día (mientras que 10.500 pasajeros siguen optando por el cercanías). El proyecto (en marcha) de unir Madrid y Barcelona con París con trenes de alta velocidad tampoco parece una idea brillante…hacer el viaje en 9 horas desde Madrid y en 6 desde Barcelona no parece demasiado atractivo frente a las 1,5 horas del avión, que, en estas distancias, no tiene competidor.

¿Se podía haber hecho mejor? La respuesta es, obviamente, sí. Si en vez de volverse locos con la alta velocidad se hubieran dedicado a desdoblar las vías existentes para hacer todos los tramos de vía doble, con una inversión razonable en trenes más modernos y en fomentar el transporte de mercancías por tren (en 2005 suponía el 3% del transporte de mercancías, frente al 85% del transporte por carretera, medido en t/km) y alguna infraestructura estratégica como el corredor mediterráneo mejor nos luciría el pelo. En fin, será que nosotros, humilde populacho, no somos capaces de comprender los designios de la flamante Ley 2/2011 de Economía Sostenible que tan bien suena.

Como siempre, estas sorprendentes cifras tienen siempre una explicación, véanse, los auténticos beneficiarios del AVE:

- las empresas que trabajan en varias provincias y regiones, que pueden enviar a sus trabajadores en AVE para que vayan trabajando todo el camino.
- los dueños de los terrenos donde se construyen las estaciones: entre los notables pelotazos en áreas fuera de las ciudades (esta gente tan inquieta ha hecho una bonita recopilación) y los sorprendentes soterramientos en aquellas en las que aún llegaba al centro hay gente que está sacando un provecho ciertamente jugoso...

En el próximo capítulo mostraremos un interesante estudio de caso con lo que fueron los trenes nocturnos, cómo han sido suprimidos en su práctica totalidad y las alternativas existentes para el viajero sin dinero infinito.

El observador

Aprovechando que esta sección cumple en diciembre 5 años y 2 meses haremos un nuevo añadido a esta creciente postdata: al igual que en el sublime programa de radio Asuntos Propios tienen las "Noticias del Porvenir" y El Mundo Today se centra en la "Actualidad del Mañana" haremos cada mes, mientras la salud lo permita, la.......trrrrrrrrr psss! Noticia Nostálgica

Viaje al lejano 2003 (los últimos párrafos son memorables)
http://www.cincodias.com/articulo/economia/espana-construye-doble-casas-francia-alemania/20030617cdscdieco_2/

La cita:

“El hombre es la suma de sus experiencias climáticas”. William Faulkner, El ruido y la furia.

El momento jocoso:
http://www.publico.es/espana/396571/el-director-del-aeropuerto-sin-aviones-de-castellon-cobra-84-000-euros

El enlace:
Algunas fuentes utilizadas para la elaboración de este artículo:
http://www.nabarralde.com/es/munduan/4944-ave-la-ruina-del-estado
http://www.sintetia.com/analisis/el-ave-una-verdad-realmente-incomoda
http://www.tranviaportal.org/modules.php?name=News&file=print&sid=7270
http://www.asturbulla.org/index.php/politica-y-represion/javascript:fAbrirVentana(
http://www.sostenibilidad-es.org/sites/default/files/8.3._distribucion_modal_del_transporte_de_mercancias_y_porcentaje_de_camiones_en_el_transporte_por_carretera.pdf
http://www.publico.es/espana/363473/las-estaciones-fantasma-del-ave

Llibre electrònic (ebook)

2011-12-05T06:10:00.000+01:00

Tot i la crisi,l'estrella d'aquest Nadal pot ser el llibre electrònic, una afició digital queja és tot un fenomen.

Per no quedar-seenrere moltes botigues estan intentar rebaixar preus i fer competitius tant elsaparells com els llibres. Per exemple Amazon, la tenda online més gran del mónespecialitzada en llibres, acaba de presentar el seu nou Kindle per 99€. Per altra banda la Fnac i la casa del llibre fa poc també varenpresentar els seus aparells digitals de lectura, a 129€ i 119€ respectivament.També hi ha moltes altres marques, de les que destacaria el Sony Reader, que tédiferents models i dimensions, tot i que els preus són una mica més cars.

Per suposat també estàl'iPad, però al ser una pantalla d'ordinador en comptes de ser de tintaelectrònica cansa massa la vista per llegir durant llargues estones.

ON TROBAR LLIBRES?

Jo m’he aficionat a la lectura electrònica gràcies a una pàgina fantàstica on es poden trobar els llibres molt ordenats, amb la seva portada, comentaris, valoracions.... i es poden descarregar gratis.

http://epubgratis.me/

A vegades els llibres no estan perfectes, us heu de fixar en els que hi ha una tira de color blau on diu: REVISADO. I si us agafa una dèria de descàrrega puntual quan realment us vulgueu llegir un llibre torneu a mirar si hi ha nova versió del llibre i si és el cas us el torneu a descarregar abans de llegir-ho.

Més llocs on trobar llibres:

Si busquem llibres no actuals o tan famosos una web on es poden trobar algunes rareses sobretot en format PDF és http://www.bibliotheka.org
També podem buscar en Google directament amb el nom del llibre i la paraula clau PDF o ePub o en pàgines especialitzades de descàrrega (Taringa, Rincon del Vago, etc.).
Projecte Gutenberg amb els llibres lliures. http://www.gutenberg.org
Tendes online per comprar llibres. Per exemple la del Amazon (Kindle), Apple (iPad, iPhone), Fnac o Casa del libro. Els llibres comprats tindran DRM (veure més avall)

FORMATS

El format del llibre electrònic més habitual és el ePub, que seria com el PDF però del llibre electrònic. El format ePub és millor perquè és més lleuger, permet canviar la mida de lletra (ideal per aparells amb pantalla petita) i fer anotacions o marques fàcilment.

Si vols llegir directament en format PDF l’únic recomanable és l'iPad per la seva dimensió de pantalla i rapidesa. Per la resta el més pràctic és convertir-lo a ePub amb el programa CALIBRE.

CALIBRE

CALIBRE és un programa gratuït fantàstic que permet convertir gairebé qualsevol fitxer (PDF, Word, etc) a ePub o crear fins i tot el teu propi llibre electrònic.

http://calibre-ebook.com/download

Normalment tots els lectors utilitzen el format ePub menys el Kindle que utilitza el format mobi. CALIBRE també permet passar a mobi (explicat aquí).

DRM

El DRM és un sistema anticopia. Si ens baixem un llibre de epubgratis, d’internet o lliure no tindrà DRM i el podrem copiar en qualsevol aparell, convertir en un altre format sense problema o compartir amb un amic.

Si ens comprem un llibre en una tenda online tindrà DRM i el text estarà codificat; per tant no el podrem copiar lliurement i haurem de validar l’aparell.

ARTICLES RELACIONATS

Un article molt recomanable és el de Ludo, de Mossegalapoma, on parla de l’experiència amb diferents lectors de llibres electrònics i de la diferència entre llegir amb un llibre electrònic i amb un iPad (hi estic totalment d’acord). També parla de l’experiència de comprar un llibre a la tenda d'Amazon. Enllaç
En Genbeta parlen si l'entrada del Kindle a España canviarà la indústria. Enllaç
A Applesfera expliquen tots els secrets del programa Calibre. Enllaç

Si coneixeu més pàgines webs llamineres sobre llibres electrònics o teniu algun dubte podeu afegir un comentari.

Salut, CriTeri i lectura nadalenca

Mr.Llaminadures

Hay crímenes peores que quemar libros. Uno de ellos es no leerlos

Joseph Brodsky

qui té un amic, té un tresor!

2011-12-05T06:05:00.002+01:00

Què hi ha millor que els teus amics et facin un regal creat per ells??
Doncs que t'enviin el procés i ho puguis penjar al Fes-t'ho tu!!!

Així és! Aquest mes, aprofitant que ve Nadal i que els regals seran els protagonistes, aprofito per ensenyar-vos el que m'ha fet en Mario, una super fusta per tallar. I si teniu les eines adequades (jo ja les he demanat als reis) també podeu fer la vostre versió a casa... Així doncs, comencem!!!

El material que necessitem aquesta vegada, no el trobarem a casa la iaia (bé, depen de com sigui la iaia...):

Un olivo bien grande, por ejemplo éste:

Una motosierra bien grande, por ejemplo ésta:

Un cop ja tenim el material... comença l'espectacle!!!

Se saca una buena troza y se deja secar:

Se hacen filetes de 4 cm. Según la dirección del corte saldrá un dibujo diferente en la madera. En este caso se hacen cortes longitudinales para buscar la veta:

Se igualan los cantos y se busca una buena combinación para crear la tabla. En este caso se ha mantenido la corteza puesto que no está decidido el diseño final, así se mantienen más opciones:

Una vez decidida la combinación, la posición de cada pieza se marca en un lateral. Después de cepilla un canto y una cara:

A partir de los cantos y caras cepilladas se regruesan todas las piezas a la misma medida:

Se monta la combinación para comprobar las medidas finales de las piezas. Si son correctas se encola un lateral por cada unión. En este caso, que son tres piezas, basta con encolar el lateral liso de las piezas exteriores:

La tabla se coloca con tres gatos para apretar en los extremos y en el centro. Se ponen listones (mejor aglomerado, que absorbe la presión de un punto y la reparte por todo) entre los gatos y la tabla. Si la tabla tiene muchas curvas se usan calces. A la hora de apretar, se aprietan poco a poco todos los gatos. La cola ha de sobresalir de la unión. Importante nivelar todas las piezas. Dejar secar en función de la cola utilizada y la temperatura ambiente:

Al quitar los gatos, es buen momento para saber ya la forma que se le va a dar. En este caso, se ha optado por una hoja de Acer opalus, desechando la opción de mantener la corteza:

Para cortar la tabla, se recomienda una sierra con mucho trisque que ayude a las curvas y permita cortes laterales y hacia atrás. El primer paso es ponerse unos buenos tapones de los oídos y después cortar alrededor del dibujo toda la madera sobrante:

Y ahora toca seguir la línea, siempre por el exterior:

Se recomienda separar la mirada del punto de corte de vez en cuando y comprobar el avance de la figura. Al final tiene que salir como estaba dibujada:

Si al terminar en vez del dibujo inicial tienes algo como ésto:

Es que algo no ha ido bien. Se recomienda quemar esta figura y volver a empezar.

Si la cosa ha ido bien, ahora se quita el exceso de cola con un formón ancho, se liman las grandes marcas que ha dejado la sierra en el borde y se lija toda la pieza. Primero con una lija gruesa, de 50 o 60, luego una fina, de 200 o 250. Con la lija gruesa se mata el canto de la cara más bonita, que será la superior:

Una vez lijado todo bien, se quita el polvo con aire a presión y un trapo húmedo:

I ja està!!!!! Una passada oi?? Doncs ara la tinc a la cuina i és l'enveja de totes les fustes!
Només queda dir... MOLTES GRÀCIES MARIO!!!!

I si algú més s'anima, ja ho sabeu... em podeu fer regals sempre que vulgueu!!

Bon CriTeri!

Carbó

2011-12-05T06:04:00.000+01:00

Una foto lleugerament cremada en monocromo per donar-l'hi una aire de dibuix
ISO 100, f5, 1/5 seg.