Agost, estimat agost

Ja n’estem farts de la crisi i de totes les invencions d’aquest mon. A
veure, pel què sembla tot continuarà igual, els rics, rics i els
pobres pobres. El que s’està medint ara mateix és el de sempre (per
part dels rics): Quina quantitat de pobresa han de tenir els nostres
pobres ? A costa de quins rics seràn més o menys pobres els nostres
pobres ? Ho deixo aquí perquè aquest petit paràgraf sembla molt
enrevessat. La mateixa estratègia dels grans economistes: és molt
complicat, no ho pots entendre, confia en nosaltres i t’enduràs un
petit pessic del pastís.

Continuem, mentrestant, amb coses realment interessants:

Article 19
Tot individu té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió; això comporta el dret a no ésser inquietat per causa de les opinions i el de cercar, rebre o difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà d'expressió i sense consideració de fronteres.

http://www.xtec.cat/~lvallmaj/passeig/dudh.htm

ORIGEN DE LA VIDA

Dins el Morning Glory Pool s'amaguen bactèries primigèniques a 100ºC.

Piscines calentes, gèisers, mud pots... esculpeixen la caldera termal d'un impressionant espai verd, Yellowstone.

La geologia d'aquest territori és fascinant.

Montse & David

POSTAL DES DE TOSSA DE MAR

Vacances, vacances, vacances !!! Merescudes vacances !!!

Tot i que les vacances són, purament, un espai per oblidar la rutina, canviar d'aires i també passar uns dies allunyats de les cares que veiem dia a dia en el nostre entorn, hi ha una tasca que habitualment serveix per vincular-nos, emotivament i momentània, amb aquella gent que hem deixat enrera durant dues setmanes o un mes. Aquesta tasca no és cap altra que escriure una postal del lloc de vacances.

Aquesta tasca serveix per reivindicar que estàs alliberat temporalment de les teves obligacions i/o maldecaps mentre els altres s'encarreguen dels mateixos, per donar una mica de ràbia als receptors del missatge, però també per mostrar-los que tard o d'hora ells també seran beneficiaris d'aquesta passatgera felicitat.

Una postal que, des d'aquest racó de la Costa Brava on m'estic oblidant de tots vosaltres, us voldria fer arribar per explicar-vos alguns detalls de Tossa de Mar.

De Tossa a primera vista sobresurt la magnífica muralla amb les seves torres que envolten la ciutat vella, i un mar ben blau que us captiva des de les seves cales d'Es Codolar, la Platja Gran o la Mar Menuda.
Però Tossa té els seus mites i llegendes, alguns del quals seran recollits en aquest Racó de la Mosca.

Tossa va ser habitada per íbers i romans (anomenada Turissa, segons sembla) durant els segles inicials de la nostra era. Com a mínim entre els segles II i IV d.C., de quan data la Vil.la Romana trobada al nord de l'actual nucli de Tossa i que era una esplèndida vil.la on es treballava en vi, oli i salaons. Es poden visitar les restes d'aquesta vil.la romana.

El primer esment del poble o vila de Tossa es troba en un document de l'any 966.

LA LLEGENDA DEL FRARE PREDICADOR

L'any 1286 arriba a Tossa el frare predicador Sant Ramon de Penyafort. Sant Ramon venia de camí d'Itàlia i es dirigia cap a Barcelona.
La llegenda diu que Sant Ramon va escoltar un moribund que es trobava a la platja de la Mar Menuda, i va voler donar-li els sants sacraments i escoltar-lo en confessió abans de morir. Malgrat tot, Sant Ramon havia de donar la volta a les roques que tancaven la Mar Menuda abans de desembarcar en ella. Tement que aquesta maniobra el fes arribar massa tard, Sant Ramon va obrir, utilitzant la seva creu, un pas entre les roques crant-se el lloc conegut avui en dia com a Port de Sant Ramon o Banyera de les dones, una petita entrada de mar en la qual es forma una mena de piscina natural ideal per als nens. Segons es diu, encara s'hi pot veure la marca de la creu en els felspats de les roques que tanquen aquest petit port. Avui, el camí que duu del centre del poble cap a la cala de la Mar Menuda és l'Avinguda Sant Ramon de Penyafort.

El Port de Sant Ramon a la cala de la Mar Menuda

EL PELEGRÍ DE TOSSA (llegenda extreta de la web http://www.xtec.cat/)

Al segle XIV, Tossa de Mar era un poble petit i tranquil, envoltat de muntanyes per tots costats menys per la part del mar. Molt poques vegades la gent de Tossa viatjava a d'altres pobles doncs no hi havia carreteres i el camí s'havia de fer per la muntanya o bé pel mar, i era molt llarg i pesat. Un dia, va arribar a la platja un vaixell molt gros que venia d'un país molt llunyà. Per tal de poder descansar uns dies, els mariners van baixar a terra i van instal·lar-se en unes habitacions que el senyor del castell els va cedir.
Un dels mariners que estava malalt i tenia molta febre va morir el dia següent. De mica en mica d'altres mariners i alguna gent del poble van anar-se posant malalts i tots es morien al cap de pocs dies. Una epidèmia de pesta, malaltia molt perillosa i mortal en aquell temps, havia arribat d'aquesta manera al poble.
Una dona que va decidir fugir del poble per por a la malaltia, en arribar al mas de can Serra es va trobar amb un jove que li va recomanar que tornés a Tossa i comuniqués a les autoritats que demanessin ajut a Sant Sebastià i que resessin a la imatge del sant que tenien arraconada a l'església. També va recomanar que fessin un pelegrinatge a l'ermita més propera del sant fora del terme municipal de Tossa. El camí i la direcció que haurien de seguir la indicaria un xai que havien de penjar a la torre més alta de la Vila Vella.
Així ho varen fer i el xai es va tornar negre pel costat que indicava la posta de sol. I és precisament en aquesta direcció -oest-, que es trobava l'ermita de Sant Sebastià a Santa Coloma de Farners.
Varen enviar-hi un home que va oferir les ofrenes al sant. Pocs dies després l'epidèmia va anar desapareixent. El poble, molt content, considerà que havia estat obra del sant i com a senyal d'agraïment decidiren que cada any enviarien un pelegrí a la capella perquè mai més tornés la terrible malaltia.

Encara avui en dia, cada 20 de gener, el poble de Tossa envia un pelegrí, que recorre a peu els 40 kms que separen la vila marinera de l'Ermita de Sant Sebastià de Santa Coloma de Farners, com a agraïment al miracle del Sant.

MARC CHAGALL I EL PARADÍS BLAU

Marc Chagall fou un pintor bielorrús nascut l'any 1887. Durant els primers anys del segle XX va ser un personatge actiu de la Revolució Russa, però l'any 1923 decideix marxar de Rússia i s'estableix a París. Als anys 30, passa per diferents localitats costaneres, entre elles Tossa de Mar.
A Tossa pinta alguns dels seus quadres més coneguts (que a dia d'avui encara es poden contemplar al Museu Municipal de Tossa), com "El Violinista blau". Durant la seva estada al poble durant dos estius consecutius, Marc Chagall no va dubtar a anomenar Tossa com "el paradís blau".

El Violinista Blau

Encara avui, passejant pel costat de la muralla en direcció a la Platja d'Es Codolar, es pot veure una de les cases on sembla es va allotjar Marc Chagall en les seves estades a Tossa.

"Vista per la finestra - Tossa de Mar", pintat per Marc Chagall

A TOSSA ES PARLA "SALAT"

Tossa de Mar és un dels pocs municipis del nostre territori on encara s'utilitzen els articles "salats", és a dir, que utilitzen la S enlloc de la L en els articles determinats. Per tant fan servir l'article Es enlloc de El i l'article Sa enlloc de La (per exemple, diuen Es Far enlloc de El Far, o Es Codolar enlloc de El Codolar. O bé, Sa barca enlloc de La barca).

De la mateixa manera que Cadaqués, sembla que la causa d'aquesta excepció a Catalunya, es deu a que la millora de les comunicacions terrestres entre aquestes localitats i les més properes a elles són relativament recents. El fet d'estar gairebé aïllats fins als anys 20 o 30 del segle XX, ha permès que en aquestes dues poblacions s'hagi mantingut el parlar salat.

Avui en dia, principalment només l'utilitza la gent gran, pel que sembla que ben aviat es perdrà aquesta interesant variant de la nostra llengua, el que ens farà perdre malauradament una mica de la diversitat de la nostra llengua. Es pot comparar a l'extinció d'una espècie, en termes filològics ? Possiblement sí.

AVA GARDNER I FRANK SINATRA

És una de les històries i mites més explicats i documentats de Tossa de Mar. Durant la gravació de la pel.lícula "Pandora y el Holandes Errante", l'any 1951, Ava Gardner era la gran protagonista de la mateixa. Segons es diu, Ava s'allotjava a una casa de la ciutat vella de Tossa i era una persona molt amable i que tractava amb gran respecte a la família que es cuidava d'ella durant aquells dies.

Durant el rodatge hi va haver nits de festa, on els habitants del poble que durant el dia es dedicaven a fer de figurants en la pel.lícula, durant la nit animaven els personatges arribats d'Amèrica amb nits de música, beguda i ball.

D'una d'aquestes nits va aparèixer el rumor, publicat en multitud de diaris i revistes, que Ava Garder, en aquell moment dona de Frank Sinatra, havia tingut un idili amb Mario Cabré, torero català i protagonista de la pel.lícula juntament amb la que es considerava "l'animal més bell del món"

Ava Gardner i Frank Sinatra a Tossa, amb el Castell i la platja Gran com a telò de fons

Les veus van arribar a Sinatra, que de l'empipament que va agafar, va decidir volar instantàniament des dels Estats Units fins a la petita localitat costanera catalana de Tossa de Mar. A l'arribar Sinatra, va canviar l'ambient del rodatge. La gelosia del mític cantant afectava les escenes que mostraven més afecte entre la parella protagonista, i Sinatra va arribar a Catalunya amb un collaret valorat en 10.000 dòlars per recordar a Ava que la seva era una relació lligada pel destí. Davant de les preguntes de Frank, Ava sembla que mai va reconèixer l'afer amb Cabré, sino que va dir que degut a l'alcohol que havia begut, no recordava què havia passat aquella nit.

Una estàtua de tamany real d'Ava Gardner dins de la ciutat vella de Tossa (us la trobareu mentre pugeu cap al Far de Tossa seguint el camí dins de la muralla), recorda per sempre l'estada de la dona més bonica del món en els seus temps per aquesta, llavors pintoresca, vila marinera catalana.

La tradició diu que, si voleu tornar a Tossa, heu de tocar un pit de l'estàtua d'Ava Gardner. El reconeixereu per lo desgastat que està respecte el conjunt de l'escultura.

Escultura d'Ava Gardner a Tossa

Fins aviat,

Drosophila carcamalis

De re coquinaria

Els antics romans menjaven bé i no només els patricis i plebeus enriquits, servits en triclini i vaixella de bronze o aram. A les cases corrents la dieta era prou rica i equilibrada, a menys que es passés per un període de fam. Això si, els àpats de cases humils se servien a taula (res de triclinis, música ni dansaires) i en vaixella de fusta o terrissa. Ni rics ni pobres no prenien res de pasta estil fideus, ni de tomàquet, pebrot, patata ni sucre, que no apareixerien en l’escena europea fins segles més tard, de part de Marco Polo i de la conquesta europea d’Amèrica.

El principal transmissor fins avui en dia de l’art culinari durant l’imperi romà ha estat Apici, autor de l’obra De re coquinaria, literalment “sobre la cuina”, però per no semblar massa vulgar, s’ha traduït com l’Art de la cuina. El primer que s’ha d’aclarir és que no es tracta d’una obra uniforme i d’un sol autor, sinó d’un recull de receptes. Algunes pertanyen a Apici i altres a autors posteriors. De fet no se sap pràcticament res de l’autor primigeni i tot s’ha d’aventurar a partir de l’onomàstica del cognom Apici. Els textos parlen de diferents Apici, uns a l’època de Tiberi, altres entre Trajà i Còmode. El que si sembla cert és que no es tractava de cap Ferran Adrià de l’època, però si d’un gourmet ric i prou famós perquè el seu nom fos recordat de generació en generació El més creïble és que es tractés del Marc Gavi Apici que descriu l’historiador Tàcit com a gastrònom reconegut, almenys pel que fa a grans fartaneres.

El llibre d’Apici es va fer famós fins al punt que al final de l’Imperi per qualificar de gourmet o mestre en la cuina, es deia, “aquest és un apici”. Malgrat això, l’obra del gastrònom no detalla només receptes a l’estil bacanal, amb ingredients exclusius, pensats per gent rica i àpats estil “bodas y banquetes”. També hi consten receptes tipus “cuina per a solters” per als dies de cada dia i assequibles a totes les bosses. També hi entren receptes per a una millor administració de la casa (estil “recien casados”) i receptes per dietes delicades o per curar excessos gàstrics. Finalment, també s’inclouen receptes dedicades a personatges famosos: cuiners, sibarites i emperadors, alguns tant distanciats en el temps que demostra que el receptari és un recull que potser va començar Apici, però que es va anar completant amb els segles. Això encara el fa més interessant per conèixer la gastronomia romana.

Ja es pot comprendre com la cuina romana dels temps de l’Imperi era més aviat cosmopolita i havia incorporat ingredients i idees d’arreu de la Mediterrània, per exemple de Grècia, Àfrica i del Proper Orient. Per exemple, de la Índia arribava el pebre a través de l’Àsia Menor, i de l’Àfrica Tropical, a través d’Egipte, s’havien importat les síndries i els melons. No ens costa però que a la cuina romana hi aportessin gaire els pobles “bàrbars” del Nord, tradició que encara es manté avui en dia.

Vi prodigiós codimentat

Així arranca Apici el seu llibre. El vi era l’element indispensable en tota taula patrícia romana. A les altres, aigua de la font i vi els dies de festa. En els primers temps no es bevia un vi com el coneixem avui en dia. No es controlava del tot bé el procés de fermentació del most i solia tractar-se d’un vi fort que se solia rebaixar amb aigua. En temps d’Alexandre el Gran, l’amfitrió d’una festa decidia en quina proporció s’havia d’aigualir el vi. Si l’endemà tocava batalla el més normal és pensar que no es carregava gaire.

El llibre d’Apici descriu no pocs tipus de vins. El costum era que fossin condimentats amb mel (l’edulcorant universal a falta de sucre) i espècies, com el popular mustum i l’absinti, més fort, el vi de roses o el de violetes. Al festival Tarraco Viva es pot degustar un intent d’emulació del mustum, això si adaptat al paladar actual. El vi especiat que en surt té un regust a ratafia i no és pas dolent del tot.

L’omnipresent gàrum

Miris la recepta que miris és rar no trobar-hi la condimentació del plat amb la salsa més famosa dels antics romans, una pasta de visceres peix anomenada gàrum. Vistes les exquisiteses actuals de la cuina italiana no es pot dir que fos una “delicatesen” exportable en el temps. Més aviat ens faria un cert fàstic, però en aquells temps era àmpliament utilitzada arreu de l’Imperi. Avui en dia es poden visitar les ruïnes d’una factoria de gàrum a sota la plaça del Rei de Barcelona. Segurament es destinava a l’exportació.

Sauseurs

Tot cuiner de prestigi era un autèntic sauseur. Els peixos, fossin bullits o rostits, eren amanits per salses variades, algunes estil vinagreta i mostassa, altres amb abundància de plantes aromàtiques (sèseli, comí, orenga, llavors d’api, sajolida, fonoll o coriandre), la majoria fàcils de trobar als camps itàlics, de la Gàl·lia Narbonense o d’Hispània. S’elaboraven salses amb reduccions de vi i vi de panses, vi cuit o vi amb mel, amb gàrum (en si mateix ja era una salsa), i amb fruits secs (prunes de Damasc, dàtils, panses, pinyons, ametlles, nous, avellanes) i rovells d’ou, sense oblidar el pebre. Apici recomana tenir sempre bols amb aquests ingredients, guardats en un rebost fresc i sec, perquè no falti mai res a la cuina.

La ruta de les espècies

Els comerciants fenicis, grecs i egipcis havien obert rutes comercials amb orient i l’Àfrica, que permetien la difusió arreu del Mediterrani espècies com pebre, coriandre, safrà, gingebre, laserpici, fulla de nard, cost, espiga índia i cardamom, entre altres. Aquests condiments es combinaven amb els autòctons, com passa avui en dia, per elaborar des dels plats més simples als més elaborats.

Les mandonguilles de l’àvia

Apici diu: “Les mandonguilles a la marinera es fan amb llagostins i crancs, sèpia i llagosta. La mandonguilla l’amaneixes amb pebre, sèseli, comí i arrel de laserpici”. Ben bé com si fos un dinar de festa major.

Brou pel ventre

Les receptes d’Apici no obliden plats digestius per quan els comensals s’havien posat com uns bacons. “Fas bullir bledes petites i porros conservats. Esmicoles pebre i comí, per sobre i vesses gàrum i vi de panses perquè tingui certa dolçor”. Ni que fos per la panxa, el gastrònom no es podia estar d’especiar bé el plat. No hem d’oblidar, però, que això era un receptari i que no calia, per tant, escriure-hi plats excessivament simples. De fet, la cuina pobre dels romans es basava en farinetes, llegums cuites, purés d’api o de fulles d’enciam i cebes i molta col (Brassica oleracea var. asparagoides, és a dir, el bròquil). El puré d’ortigues era recomanat prendre’l contra el malestar, això si, amb ortiga femella collida quan el sol estigués a la constel·lació d’Àries.

Cassola d’anxova sense anxova

Els romans sabien el que era servir gat per llebre i Apici ho conta al llibre sense embuts: “Trosseges carn d’un peix fregit o bullit. Esmicoles pebre i una mica d’oli i tot plegat ho barreges a la cassola amb el peix i també amb ous crus per tal de lligar una bona pasta. Ho poses a coure al vapor de manera que no es barregin amb els ous i, quan sigui ben cuit, hi espolses per sobre pebre esmicolat i ho presentes. A taula, ningú no descobrirà què és el que està menjant”.

L’exquisit pels més sibarites

Els plats sofisticats eren molt valorats als sopars i festes romanes, derivessin o no en una bacanal. Alguns plats forts estaven composats per peces de caça (o de granja) com la grua, l’estruç, el faisà o el francolí. En alguns casos eren molt elaborats, com és el cas de la cassola anomenada, precisament, d’Apici: “Trossets de tetina de truja cuits, carn de peix i de pollastre, papafigues1 o bé pits de merla i tot allò que tinguis de la millor qualitat. Tot plegat ho trinxes amb cura, excepte els papafigues. Desfàs ous crus amb oli. Esmicoles pebre i sèseli, hi vesses gàrum, vi i vi de panses, ho poses tot a l’olla per escalfar-ho, i ho lligues amb fècula. Quan sigui cuit, ho treus amb el seu suc, amb l’ajut d’un un culler i ho vas col·locant a la cassola amb capes alternes, amb grans de pebre sencers i pinyons de pi. Ho has de fer de manera que per cada capa que hi posis, per sota, n’hi col·loquis una altra, i amb la coca ho fas de la mateixa manera. Totes les coques que hi posis les has d’anar cobrint amb la mateixa pasta, però damunt de tot hi ha d’haver una capa de pasta, foradada amb una canya”.

1 Ficedula en llatí, probablement un papamosques o papafigues (Muscicapa striata), mastegatatxes (Ficedula hypoleuca) o ocell insectívor similar.

Un altre plat, exquisit per l’època, era el guisat de flamenc: “Treus la pell del flamenc i el poses dins l’olla. Afegeix-hi aigua, sal, anet i una mica de vinagre...Fes el mateix amb el papagai”. O aquesta altra: “Vulves de truja vella i jove. Presenta-les amb pebre, gàrum i laserpici pàrtic.

Tòfones

Plini el Vell anomena diferents tipus de tòfona apreciada a la cuina: la tòfona blanca, la negra amb interior blanc, la completament negra, etc. Per si mateixes esdevenien un plat per un menú degustació del qual n’eren el ingredient principal, rostides, a l’ast o bullides, ben especiades i si es volia, acompanyades amb un oment de carn.

La caça

Aviram i quadrúpedes eren plats habituals a la cuina romana, fos de campanya amb les legions, a les suntuoses vil·les. El senglar, el cérvol, el mufló i la llebre figuren com a plats destacats del receptari d’Apici. Tampoc hi falten els lirons (glires), molt apreciats i que se servien rostits o farcits i guisats. No només servien de complement proteic per a economies pobres, sinó que eren un bon regal per obsequiar a uns amics, a uns clients o als sogres. Fins i tot sembla ser que existia un forn especial per a coure els lirons, segurament fet a mida de l’animaló.

Del mar

Tenint en possessió el Mare Nostrum per totes les costes possibles, no és d’estranyar que els productes de la pesca formessin una part important del gust culinari de l’Imperi. Apici relata com preparar la llagosta, el torpede, la sèpia, el calamar (precisament no “a la romana”), el pop, l’eriçó, les ostres, els musclos i tot altre tipus de marisc de closca, la sardina, la llisa o l’anguila. La tonyina era tant valorada com ho és ara pels japonesos. Li donaven diferents noms segons l’edat del peix i el seu pes: cordula, tonyina jove; pelamys, de menys d’un any; sarda, emigrada de l’Atlàntic, etc. Algunes vil·les potents disposaven de piscifactories de morenes que eren una de les exquisideses de l’estiueig de la jet set a la Campània.

Farinetes

El pultes, una mena de farinetes, era un plat important en la dieta de tot romà i la base de l’alimentació de les temibles legions. Apici n’ofereix una versió més elaborada: “Farinetes cuites amb salsa de vi. Amaneixes les farinetes amb salsa cuita amb vi i també unes escalopes, flor de farina o sèmola cuita i ho presentes amb unes escalopes de porc amanides amb aquesta salsa de vi”.

Els postres

Apici no ens ha llegat un gran assortit de postres. No obstant, hi havia plats dolços, això si de paladar una mica picant: “Esmicola pebre, pinyons, mel, ruda, i vi de panses, ho cous amb llet i pasta. Quan aquesta massa estigui compacta, la cous amb uns quants ous. L’untes amb mel i la presentes després d’espolsar-hi pebre”.

Rara Avis

Nota: totes les transcripcions de receptes procedeixen del llibre d’Apici, L’art de la cuina, traducció de Joan Gómez i edició a càrrec de la Fundació Bernat Metge, 1990.

Akhenaton

AKHENATON

Amenhotep IV, conegut també amb el nom d’Akhenaton, era absolutament desconegut abans de finals del segle XIX. El seu nom havia estat esborrat de moltes llistes reials i de totes les inscripcions d’indrets estudiats pels egiptòlegs (Karnak, Luxor, la Vall dels Reis...). No en quedava cap rastre.

Fins que Wilkinson i Lepsius, a finals del segle XIX, van començar a estudiar tombes rupestres trobades prop d’un indret anomenat Tell-el-Amarna. En una de les campanyes, el 1887, uns obrers van trobar restes d’una paret. En esmicolar-la amb els pics, van accedir a una mena de cambra plena de taules de fang cuit amb textos cuneïformes. La tècnica arqueològica d’aleshores era força més barroera i expeditiva que ara; aneu a saber quants de manuscrits van quedar destruïts per aquests mètodes! Però la troballa fou l’avís que allò no era un tell com tants d’altres, sinó un jaciment arqueològic de primera magnitud. Flinders Petrie va prendre el relleu, i juntament amb Howard Carter (el descobridor de la tomba de Tutankhammon) va començar el 1891 l’excavació ordenada i sistemàtica del lloc. Havien fet una troballa extraordinària: Akhetaton, la ciutat perduda d’Amenhotep IV, el faraó oblidat que, en un rampell de religiositat va endegar una revolució religiosa, artística i cultural que va trastocar tot Egipte.

La curiosa promoción de la lengua

Aprovechando que en agosto solo quedan trabajando los becarios (donde los haya) y que bajan las audiencias habrá que polemizar un poco por aquello de aumentar (o conseguir!) algunos comentarios en este blog tan presuntamente concurrido; al parecer es la única manera que tenemos de saber si alguien lee esto o si solo estamos malgastando nuestro tiempo y no el de nuestros lectores…

Es siempre interesante aquello de aprender idiomas, especialmente los propios de las zonas en las que uno tiene la ocasión de vivir. También está más que justificada la promoción y la salvaguarda de toda manifestación cultural o histórica, incluyendo las lenguas, de las diferentes regiones, incluso (o especialmente) las que no tienen una administración o una masa crítica suficiente como para preservarlas. Se puede aceptar que se exija el conocimiento de toda lengua oficial de una región a aquellos que quieren vivir y trabajar en ella. Sin embargo, hay aspectos más que criticables en las formas…y es que una inversión pública de más de 150 millones de euros anuales para la promoción del catalán debería al menos conseguir que la gente mínimamente capacitada y con ganas de aprenderlo sea capaz de llegar a trabajar en el idioma establecido por ley como propio.

El sur de Cerdeña; tan recomendable como el centro y el norte!

Sin embargo, sorprende ver cómo las facilidades para aprender catalán se diluyen según uno intenta sacarse el nivel C, llamado “suficiència”. Por ejemplo, es muy significativo que exista solo UNA convocatoria oficial al año, mientras que muchos centros de la Universidad de Cambridge y asociados organizan dos o tres convocatorias anuales, de títulos que se organizan a nivel mundial. Una buena opción para que la gente pueda preparar y conseguir el título sería hacer, al menos, dos o tres convocatorias…

Sorprenderá al que haga el examen por primera vez la cantidad de gente que se presenta, más de 2000 personas solo en Barcelona en 2009. También sorprenderá al que no haya visto anteriormente modelos de examen la dificultad de la prueba, que incluye un 10% de la nota basada en expresiones tradicionales. La estrella de este año ha sido “fer córrer l’ungla”, de la cual no se ha encontrado el significado tras una tosca encuesta a personas de diferentes comarcas; si alguien se molesta en mirar en google, lo encontrará rápidamente, porque solo tiene una entrada. Por cierto, que esta parte del examen es de las de multiopción (es decir, que puede haber una o varias soluciones correctas). El valor de este ejercicio cuenta un 10% de la nota, que en una prueba en la que se pide el 70% para aprobar (frente al 60% que piden los de Cambridge) no es una cifra nada despreciable. Por cierto que abundando en el inglés de Cambridge, el nivel “Advanced” no incluye expresiones de este tipo, que se reservan para el “Proficiency”, el nivel máximo, y que equivaldría al “D”.

Otro detalle bastante interesante que conviene saber es que hasta después de haber terminado la prueba escrita nadie informa de cuándo es la prueba oral, que puede ser ese mismo sábado por la tarde, o bien alguno de los tres sábados siguientes. El cambio de fechas solo puede ser realizado por motivos médicos o laborales, así que mejor no hacer planes o comprar billetes de avión o tren en el mes en el que harás el examen…


Lo que puede molestar a algunos es el hecho de que los resultados de los exámenes no sean comunicados hasta 4 meses después (el examen de 2009 ha sido el 3 de junio, mientras que el resultado sale el 22 de septiembre); no está nada mal para un examen que consta en su mayoría de ejercicios tipo test que se corrigen a máquina. Curiosamente (¿o no?) el 22 de septiembre cualquier escuela o academia ha cerrado inscripciones, así que puedes optar por arriesgarte a adelantar la matrícula anual en una academia o cruzar los dedos para no estar un año después en la misma situación...

Valdría la pena saber si esta manera de planificar un examen oficial es lo que se considera promocionar el idioma, o si de hecho la idea es solo promocionarlo hasta cierto punto, véase el nivel A, que no vale absolutamente para nada, pero es fácil y gratuito. Que cada uno saque sus conclusiones.


No se pretendía que esto pareciera una pataleta o un enfado repentino, sino exponer una situación que se considera injusta y que no solo afecta a los de más allá de la Franja o de los Pirineos, sino muy significativamente a los oriundos que no tuvieron la posibilidad o la suerte de tener reconocido el nivel de catalán de COU o bachillerato, de manera que entre los apellidos que pueden verse en estas pruebas abundan los locales, frecuentemente con el catalán como lengua materna, pero con dificultades para demostrarlo…

Conclusión para los no masoquistas que quieran sacarse el nivel C: ve a una escuela oficial, que con evaluación continua todo es posible; o si no, pues todos a Vinarós...

Corolario: sí a la promoción del catalán (y del aranés, bable, etc.) pero sin trampas que pudieran acabar justificando vagamente a algunos descerebrados que hablan de los horrores de Cataluña sin conocer (ni tener ganas) la realidad de lo que pasa por estas magníficas tierras…

Sea bienvenida la polémica, ya sabéis que podéis hacer comentarios!!




Se recomienda:


La película “Bloody sunday”, de Paul Greengrass;
La canción “Mess around”, de Ray Charles
El libro “Sostiene Pereira”, de Antonio Tabucchi

Soffing 1.0 – Ens canviem la TV !!!

La Tele és un invent fantàstic... vídeo i so integrat en un aparell còmode d’utilitzar i que crea un ambient hipnòtic semblant a quan mires un foc a terra. Deu ser alguna fet del funcionament de les neurones (que jo no he acabat d’entendre mai) i que produeix el síndrome de “neurones distretes” que fa que et puguis passar hores i hores davant la TV; a vegades sense arribar a mirar res que t’interessi.

Es tant fantàstic que alguns s’han adonat d’aquest poder i ens han espatllat l’invent. S’aprofiten per controlar-nos mentalment, per fer que comprem i no parem de gastar, per fer-nos veure que necessitem aquell cotxe o aquella colònia, perquè ells son els millors i volen que els votem... Sí, és inevitable i no podem escapar i en part ens agrada.

Revolució Televisiva: Ara tot això pot canviar de cop i ve tota una revolució per tres motius:

Senyàlia

1. La jungla urbana

La integració paisatgística dels elements de senyalització és sempre un repte dels pressumptes arquitectes urbans. De vegades, és la natura la que s’integra en la senyalització…

2. Rebuda per internet

No sempre es disposa de tots els models de senyals en tot moment…en tot cas, sempre es poden buscar solucions…


3. Estació de trens de Tudela (de Navarra)

El moment de canvi d’hora pot complicar la vida a les persones a càrrec dels rellotges públics, especialment perquè toca treballar en diumenge…en cas que el responsable tingui res millor a fer el dia clau, es poden buscar solucions perquè els usuaris puguin saber quina hora és…

Agost a Barcelona o un cafè amb gel

El gaspatxo ha traspassat entre el flan casero amb nata i el cafè amb gel; sort que ho ha pogut enterrar quasi tot dins la tassa del vàter del bar Manel. En Manel, quin tiu el Manel; sempre té un plat a taula per als seus veïns, encara que siguin les cinc de la tarda. És un bon home, però una mica brut, tot s'ha de dir. La resta del menú de vuit euros amb trenta ha sobreviscut dins del seu organisme uns deu minuts més, fins al replà del tercer primera; per cert, senyora Pilar, molt maca l'estoreta de l'entrada. Un cop sanejada la zona ha promès que l'estoreta recuperaria el seu esplendor amb un tractament estrella a la bugaderia del germans Rovira i l'ha embalsamat dins una bossa de plàstic. Per fi s'ha pogut reunir amb el seu estimat senyor Roca; tot assegut ha repassat com el tribunal suprem de valència (ho poso tot en minúscules, suposo que en aquest cas ningú s'ofendrà) es ventilava els escàndols ppúblics, més que amb un auto, amb una moto (otro regalito de otro amigo del alma); això sí que és justícia poètica. Per cagar-s'hi, i efectivament. Després s'ha dutxat a plaer, això és veritat, i ha trencat totes les previsions de consum d'aigua pel mes d'agost a Barcelona fent augmentar inexplicablement el volum d'aigua dessalada fins als nivells previstos per al mes d'octubre, la qual cosa podria provocar una nova compareixença al parlament del president tritranquil; bé, aquest no, l'altre. S'ha estirat al sofà, i ha pogut encendre el televisor abans de quedar fregit, mentre tothom se'n fotia de tothom, en John matava a en Wayne i l'Eto'o es feia el suec. S'ha despertat vora les deu, amarat de suor amb la pell més unida que mai al seu sofà de l'ànima; pels crits que feia, el forat a l'estómac era considerable. Ha descartat la idea de sopar l'especial d'esqueixada del Manel, tampoc cal arriscar. Finalment, ha optat per un àpat d'acord amb el contingut de la seva nevera. És platan (ibrahimovic) i iogurt, no està malament; el plàtan sempre va bé per evitar les rampes de mitja nit i amb el iogurt recuperarà la seva flora interior. Ha tornat a prendre possessió del seu tro disposat a veure un capítol sencer, del que fos, però després de veure la tercera tia bona que es posava a règim a base de barretes de xocolata ja no sabia si el poli original descobria un nou cas de lupus o el metge coix havia de caçar a l'assassí subtil; ja és hora d'anar a clapar. Llavors és quan arriba el moment tràgic de la nit: sentir el silenci relatiu que a aquestes hores regna a la ciutat. Estirat al llit agraeix a l'alcalde la suau brisa que envaeix l'ambient, acompanyada dels roncs de la senyora Pilar, quina apnea sí senyora!, i els rugits ferotges dels aires condicionats que a tota màquina refresquen els escamarlans del nord que jeuen a les habitacions de l'hotel del costat, mentre els serveis de neteja apliquen la seva dosi de sostenibilitat tot estomacant als contenidors d'orgànica de la cantonada. I s'aixeca emprenyat i surt de l'habitació a les palpentes, i es menja la tauleta amb el dit gros, però no s'immuta i persevera, arriba a la cuina i obre la nevera d'on treu una cervesa ben freda, sí senyor!, i se la veu quasi d'una glopada. Aaaaaaaaah... que bona que està. Sospira, i pensa que demà, havent fitxat vint minuts més tard del compte, quan amb prou feines hagi pogut obrir els ulls i encara no hagi engegat l'ordinador, l'optimista del despatx, el típic pringat com ell que no se'n vol adonar, vindrà per darrere i li dirà ei tiu, treballar a l'agost té molts avantatges i és l'hòstia amb patinet, estic súper content que m'hagi tocat, i que a l'octubre farà un viatge que t'hi cagues... agafarà aire, com quan la senyora Pilar vol superar el seu rècord d'apnea, i contarà fins a tres o fins a cent, i es girarà i dirà, que sí, que és de puta mare treballar a l'agost, i somriurà, es girarà, engegarà l'ordinador i pensarà en un cafè. Un cafè amb gel, per favor.

Sòcrates

SA BAUMA (TOSSA DE MAR)

Potser us preguntareu com passa les vacances un intrèpid redactor del CriTeri ??

Doncs, malgrat que és època de relax i repòs, els redactors sempre estem treballant i pensant en els nostres inestimables lectors, als quals devem el nostre efímer èxit, i dels que valorem la seva interminable paciència.

Així doncs, des del meu lloc d'esbarjo estiuenc us presento la darrera descoberta a l'hora de passar uns moments joiosos al costat d'una beguda amb més o menys graduació alcohòlica, al gust del consumidor.

Avui us presento Sa Bauma, a Tossa de Mar. Si haguessim de definir aquest "local", sense dubte hauríem d'utilitzar la següent frase : Xiringuito de dia, música i cocktails de nit, tal i com diuen els rètols que anuncien aquest xiringo que trobareu a la cala de la Mar Manuda de Tossa.

Situat en la mateixa sorra de la cala, Sa Bauma és un petit xiringo que de dia fa les clàssiques funcions de xiringuito. Però de nit es transforma en un lloc gairebé màgic, tant pel seu emplaçament que ofereix unes inmillorables vistes del poble de Tossa amb la seva muralla il.luminada i coronada pel Far de Tossa, com per la seva proximitat a l'aigua del mar, com per l'ambient que creen les torxes enceses envoltant el perímetre de Sa Bauma i les espelmes enceses a les taules.

El preus molt assequibles, per exemple un Mojito (molt bo, per cert) us costarà 6,5 euros

LA VIVÈNCIA PERSONAL

Caminant per l'Avinguda de St. Ramon de Penyafort en direcció a la Mar Menuda, crida l'atenció un lloc a la platja envoltat de llum d'espelmes i torxes amb les seves flames movent-se al ritme del vent. De lluny el lloc sembla buit i decideixes apropar-t'hi per veure de què es tracta. A l'arribar, la primera sorpresa és que tot allò que semblava buit, en realitat es tracta de taules plenes de gent que fa una copa acompanyada de la llum de la lluna i del foc, escoltant la música tranquila i suau junt amb la remor de les onades trencant a la sorra. Fent la vista enrere, una magnífica postal de la muralla i el poble mariner de Tossa encantadorament il.luminat, pel qual decideixes que tu has de formar part d'aquell màgic entorn.

EL MILLOR

La ubicació és insuperable, romàntica, estoradora, i molt i molt agradable. Us ho recomano de totes totes. La música, des del Chill Out relaxant i evocador d'Hotel Costes fins a clàssics de totes les èpoques que us fan reviure experiències viscudes en el passat.

EL PITJOR

En aquest cas em decanto per les taules i les cadires, que són de plàstic, ja que són les mateixes que es fan servir de dia com a xiringuito. En aquest ambient nocturn es troba a faltar alguna cosa més sofisticada, i també algun que altre matalàs en plan Chill Out per a estirar-se i gaudir del moment. Però no es pot tenir tot !!

Un lloc aconsellable, 100%, no us el perdeu

Fins la propera

PD : per veure les fotografies haureu d'esperar un parell de setmanes que no puc descarregar-les a l'ordinador

Bacallà al “Pimentón de la Vera”

Aquest mes us vull presentar, pels què no el coneixeu ja, un producte extraordinari. Es tracta del “Pimentón de la Vera” (http://www.pimentonvera-origen.com/), que és un pebre vermell d’excel·lents qualitats culinàries, ja sigui en les seves versions dolç, agredolç o picant. El farem servir per fer un bacallà inspirat en la recepta del clàssic “ajoarriero”.

En primer lloc ens cal un bacallà dessalat. La bona qualitat del bacallà que feu servir marcarà l’exit del plat.

L’eixugueu amb un paper de cuina a fi i efecte d’eliminar tota l’aigua sobrant. Tot seguit l’enfarineu i l’espolseu per eliminar, també, l’excés de farina. El poseu a fregir amb oli d’oliva a foc mitjà. Només cal que es dauri una mica de cada costat.

El retireu i, en el mateix oli i a foc tan baix com pugueu, hi sofregiu els alls tallats a làmines. Quan aquests estiguin lleugerament daurats, apagueu el foc i hi afegiu un parell de cullerades del “pimentón” dolç. Hi feu unes voltes perquè tot s’ajunti.

Finalment, poseu el bacallà en una safata d’anar al forn i el banyeu en l’oli amb els alls i el pebre vermell. També, si voleu, hi podeu posar uns ous durs partits per la meitat. Ho poseu al forn a foc mitjà fins que el bacallà estigui a punt, tot regant-ho de tant en tant amb el propi suc.

Bon profit!!!

xafi.rp@gmail.com

Finançament

EL CONCURS

Hola artistes!!!

IMPORTANT: Com veureu, en aquesta edició la classificació NO SURT ACTUALITZADA perquè hem tingut un problema amb el correu electrònic. Per això, us agrairia que enviéssiu, en el transcurs d’aquest mes, les respostes del concurs tant del mes de JULIOL com d’AGOST a l’adreça: elconcurs.criteri@gmail.com

Gràcies i sentim el contratemps!

“QUÈ ÉS?”

Les obres:

1.- Pintura

2.- Escultura

3.- Arquitectura

Respostes del “Què és?” del mes de juliol:

Degut al problema que hem tingut amb el correu electrònic, les donarem a l’edició del proper mes (conjuntament amb les respostes del mes d’agost) !!

“QUI ÉS?”

Si coneixeu el nom del personatge envieu la resposta a: elconcurs.criteri@gmail.com. S’atorgarà 2 punts a qui encerti de qui es tracta!

El personatge:

• Va viure a cavall dels segles XII i XIII, naixent i morint en dues localitats del mateix país

• Al llarg de la seva vida va visitar diversos països, principalment d’Europa però arribà també a l’Àfrica per tal de dur a terme la seva tasca

• La seva tasca el va dur a realitzar algun extraordinari miracle i també cruels encàrrecs

• Durant la seva vida va conèixer de ben prop grans personalitats de l’època com el papa Gregori IX, el rei Jaume I o Sant Tomàs d’Aquino

• Forma part del santoral, celebrant-se la seva onomàstica durant el primer trimestre de l’any. A més, amb poc esforç podríeu anar a veure el seu sepulcre

• És patró de diversos il·lustres col·legis catalans

• Qui és ????

Resposta del “Qui és?” del mes de juliol:

Busqueu, busqueu...encara sou a temps d’enviar la resposta a : elconcurs.criteri@gmail.com

CLASSIFICACIÓ PROVISIONAL:

	PUNTS
1. Llesca	35
2. Anna	29
3. El observador	22
4. Ull de poll	20
5. Dormilega	19
6. M.J. Salvadó	15
7. Buris	14
8. Trilok	14
9. Elena	7
10. Mr Flower	7
11. Aitor	5
12. Núvol Kindom	5
13. Wilke	2