El criTeri de l'any 2009

dilluns, de gener 05, 2009

•

Editorial

Benvolguts lectors !

La revista criTeri comença aquest any 2009 consolidant ja el nou format: el blog. D'aquesta manera esperem que sigui més fàcil que interactuem els redactors amb els lectors.

Mentrestant, i més que mai, seguim repassant els articles de la Declaració Universal dels drets Humans. Aquí va l'article 13:

Article 13

1.Tota persona té dret a circular lliurement i a elegir la seva residència en el territori d'un Estat.
2. Tota persona té dret a sortir de qualsevol país, inclòs el propi, i a tornar al seu país.

http://www.un.org/spanish/aboutun/hrights.htm


criteri@elcrit.org

La revista criTeri no es fa responsable de les opinions expressades pels seus col·laboradors.

LLEGIR MÉS

Cadaqués

dilluns, de gener 05, 2009

•

Sensacions

Nada, nada, nada...sota unes aigües semicàlides, tranquil·les i cristal·lines. Un pop empordanès, curiós i extrevagant, abraça el mar.
Espantat de la presència humana retorna a la seva casa, el mar.
Montse i David

LLEGIR MÉS

LA COMTESSA DE MOLINS

dilluns, de gener 05, 2009

•

El racó de la mosca

A Catalunya som molt donats a la mitificació. Principalment d’aquells personatges que, d’una o altra manera, han fet de la seva vida una lluita contra l’opressor i l’invasor en cadascuna de les diferents etapes històriques que s’han succeït en els darrers, posem, 1200 anys. És a dir, des que tenim referències escrites dels catalans que han passat a la història.

Una de les èpoques més mitificades, ha estat el segle XVII, i principalment se n’han destacat, com a personatges històrics, els bandolers. Aquests homes dels quals ens ha arribat la noció de que eren els defensors del pobre enfront del ric i del poderós, han arribat fins els nostres dies en forma de mite com per exemple en Serrallonga, del qual haureu pogut veure fa poc la pel.lícula-sèrie que han produït per a TV3.

Però el món del bandolerisme a Catalunya no és exclusiu del segle XVII, sinó que també el segle XVIII i fins i tot els principis del XIX han tingut els seus bandolers.

I a més, hem caigut en el pecat d’oblidar que no només hem tingut bandolers en aquest país, sinó també alguna que altra bandolera, que en alguns casos, han esdevingut molt importants per a determinades localitats del nostre país.

Aquest és el cas de na Teresa Molins Bach, coneguda com la Comtessa de Molins. Teresa Molins no era comtessa, ni va arribar a ser-ho mai en quant al títol nobiliari es refereix. Era simplement el seu nom de guerra, o tal i com se la coneixia durant la seva època quan començaven a circular les llegendes sobre els seus actes, més o menys pèrfids i/o generosos, que de tot n’hi ha.

Teresa Molins va néixer a Sant Pere Pescador a finals del segle XVIII, possiblement entre el 1790 i 1792. Ja abans del seu naixement, una bruixa-endevinadora va pronosticar que “el seu destí serà tan gran que molts reis la voldrien com a filla”

Retrat de la Comtessa de Molins pintat per Prim Fullà

Després d’uns primers anys d’infantesa i joventut sense massa notícies al respecte de la seva vida, morts els seus pares, el primer fet destacat en la història de la Comtessa de Molins va ser el seu paper a l’hora d’alliberar Sant Pere Pescador del setge dels francesos. L’any 1808, Napoleó decideix ocupar Espanya per a ampliar el seu imperi, i com és lògic, comença fent avançar les seves tropes per Catalunya.

La mobilització de tots els homes de les poblacions empordaneses per anar al front, deixa aquests pobles habitats majoritàriament per vells, dones i nens, que no poden garantir una defensa enfront d’un exèrcit com el que comandava Napoleó. L’any 1809, després de la conquesta de Girona, els francesos posen setge a Sant Pere Pescador.

Els catalans que lluitaven al front es van tancar dins la vila, junt amb els habitants que allà hi quedaven.

Davant l’empenta del setge francès, finalment els defensors de la vila i els seus habitants van haver de tancar-se dins l’església de Sant Pere Pescador. Aquesta església tenia un túnel que comunicava amb l’exterior de la vila, per on van fugir tots els homes que lluitaven al front sense que els francesos els veiessin. Un cop van marxar tots els homes, la Comtessa de Molins va sortir a pactar amb els francesos, dels quals va aconseguir la promesa de que no farien víctimes ni arrasarien la població a canvi que els entreguessin tots els combatents que es trobessin dins l’església. Un cop fet el pacte, la sorpresa dels francesos va ser majúscula quan van veure que no hi havia cap jove dins de la parròquia, ja que prèviament havien sortit pel túnel, i van haver de complir la seva part del pacte sense fer cap presoner.

Acabat el setge i en una precària situació, la Comtessa es trasllada junt amb un germà seu, a viure a Barcelona on hi tenia uns oncles. Allà es casa i se’n va a viure amb el marit i la cunyada, i té un fill. El matrimoni es discutia dia rere dia, fins que en una discussió i per accident, el fill de na Teresa cau al terra i mor. Teresa culpa de la mort del petit al seu marit i la seva cunyada, i els assassina amb un ganivet que guardava com a record dels seus pares. Després de la matança, la minyona l’ajuda a escapar de Barcelona per tal que no l’empresonin, i viatja cap a Paris.

La llegenda diu que a Paris obre una sala de jocs, però sembla que sense massa fortuna, i marxa cap a Perpinyà, on es dedica a la pràctica del contraban.

Explica la història que, enyorada, se’n torna cap a Sant Pere Pescador i forma una banda de bandolers, que ella mateixa capitaneja, junt amb altres bandolers anomenats el “Monjo”, el “Pistola”, el “Cistella”, l’”Ànima de les gallines”, l’”Escolanet” i el “Pastor de Batipalmes”, establint el seu quarter general a Sant Feliu de la Garriga.

La banda es dedica, principalment, a l’assalt dels rics que viatjaven a través dels camins reials i també dels masos dels voltants, prenent tot allò que tingués algun valor, i fins i tot matant les seves víctimes. Algunes d’aquestes riqueses les donaven als més pobres, però la major part se les quedaven ells mateixos. La fama de la banda era creixent per la seva salvatgia i violència, fins a tal punt que fins i tot el Bisbe de Girona els contracta durant un viatge que havia de fer a Ventalló per evitar ser atacat per ells o qualsevol altra banda de bandolers.

En aquella visita a Ventalló, la Comtessa coneix el Gegant de Ventalló. Aquest personatge era un noi de Sant Pere Pescador que en una baralla havia matat un mala peça anomenat Magí “el ganivetaire”, i havia hagut de fugir del poble. A Ventalló, la Comtessa i el Gegant obliguen a la banda a tocar la “Corranda Reial”, una cançó que només es podia tocar i ballar en presència del rei Ferran VII, i la ballen creant una enorme batibull en el poble.

Poc més tard, el Governador de Girona rep l’ordre de detenir la Comtessa i la seva banda, i posa part de l’exèrcit a treballar en aquesta causa.

Durant un intent d’emboscada per part dels soldats del Governador, la Comtessa i la seva banda els fan presoners, i el Governador ha de pagar un rescat per tal que els alliberin.

En aquells temps, la Comtessa i la seva banda canvien el seu quarter general i s’estableixen al Castell de Quermançó.

En un dels atacs que la Comtessa infligia als masos veïns, va trobar una parella amb un infant petit, que li demanaven clemència per al nen. Aquest fet li va recordar a la Comtessa el seu fill mort, i va decidir que ja n’estava cansada de la mala vida que portava. Així, la Comtessa decideix deixar el bandolerisme i entrar com a monja en el convent de Garriguella. Quan rep notícia d’aquest fet, el Bisbe de Girona obliga a l’abadessa del convent a fer fora la Comtessa ja que les seves mans són tacades amb sang i això fa mal a la reputació del convent.

Expulsada del convent, decideix tornar al bandolerisme com a forma de guanyar-se la vida.

En tornar al Castell de Quermançó, la seva banda es va amotinar negant-li els drets de líder que tenia, i la Comtessa de Molins decideix volar el Castell de Quermançó amb tots els seus companys dins, morint també ella en l’explosió.

Diuen que el Gegant de Ventalló va recuperar el seu cadàver d’entre les runes i que va ser enterrada a l’església de Sant Pere Pescador.

D’aquesta història, no se sap del cert quines aventures són verídiques i quines no ho són, però és el mateix que passa amb tots aquells bandolers que són personatges reals del nostre país dels quals s’ha mitificat força vegades els seus actes. Tot i així, val la pena recordar que les dones també han format part de la història bandolera de Catalunya.

Per cert, si aneu a Sant Pere Pescador per Festa Major, heu de saber que els dos gegants del poble representen els personatges de la Comtessa de Molins i el Gegant de Ventalló.

Fins la propera

Drosophila Carcamalis

LLEGIR MÉS

Pirates contra la República

dilluns, de gener 05, 2009

•

Una de romans

El Mediterrani de fa 2100 anys era una xarxa comercial intricada que comunicava infinitat de ports, des de Gades a la mar Negra. Naus gregues, fenícies, egípcies i romanes, solcaven les aigües transportant matèries primeres i productes elaborats. La ruta més rica era la que comunicava els diferents ports d’Orient i Egipte amb les penínsules i illes gregues i italianes. A Tir i a Sidó no només s’embarcaven productes del seu entorn immediat, sinó que s’abastien de tota Anatòlia, de l’antiga Pèrsia i de la Índia. Roma era el principal mercat de les espècies i les sedes, com a gran metròpoli occidental de l’època. No és d’estranyar, doncs, que davant un tràfic d’aquest calibre es desencadenés una activitat paral•lela de pirateria, dedicada a abordar els vaixells mercants de qualsevol nacionalitat, especialment si eren romans. La República havia imposat el seu imperi i dominava la major part dels pobles mediterranis. La predilecció dels pirates contra ella no era doncs casual: lluitaven no només pel botí sinó contra l’ordre imperant. Quan apressaven una nau amb ciutadans romans a bord tenien dues opcions: o bé en demanaven un rescat o bé el convidaven, enmig grans reverències i llançant-se-li als peus per demanar clemència, a abandonar la nau per la borda. Era la seva petita venjança contra la prepotència romana. 

Van ser molts els ciutadans romans segrestats pels pirates. Juli Cèsar ho va ser quan era jove i anava a aprendre oratòria a Rodes. Cèsar era molt orgullós de la seva condició i orígens, fins a tal punt que es va queixar als pirates perquè havien demanat un rescat massa barat per a ell. Què dirien a Roma quan s’assabentessin del poc valor que li donaven els pirates a un dels joves més de moda de la ciutat! Es evident que els pirates no sabien amb qui se les havien, ja Cèsar els va advertir que els perseguiria fins a crucificar-los. Promesa que va complir escrupolosament un cop va poder reunir una flora de guerra contra els seus captors. A Roma corria el rumor que un altre playboy romà de l’època, Publi Clodi, famós pels seus escàndols, va pagar el seu rescat practicant el grec amb els pirates, i no precisament la llengua. 

Bona part de la flota pirata procedia de Cilícia, on les costes abruptes oferien ports i una reraguarda segura. Precisament, segons Stanley Kubric, sembla que eren pirates cilicis els que havien d’embarcar a l’exèrcit d’esclaus d’Espartac per repatriar-los. Això si, a un preu substanciós obtingut del pillatge de les riques finques romanes. El senat romà, assabentat per la seva xarxa d’espies de les intencions d’Espartac, van comprar a un preu més alt els serveis dels pirates perquè oblidessin els esclaus fugitius. 

Els saquejos dels pirates, tant al mar com a la costa, es van tornar un malson per a molts, però un lucratiu benefici per als mercaders esclavistes. El tràfic d’esclaus s’abastia en bona part de les guerres de la República. Però quan no n’hi havia, el principal proveïdor eren els pirates. I la República engolia cada vegada més i més esclaus. L’illa de Delos, on coincidien pirates i tractants romans, era el gran port franc on es podien negociar fins a deu mil esclaus en un dia. Grans fortunes romanes es forjaren amb aquest negoci, per escàndol dels ideòlegs de la República. Per més mal que fessin els pirates, dins el senat hi havia veus discordants sobre el que calia fer. Per alguns suposava un greu ofensa i se’ls havia de combatre. Per altres era millor no arriscar-se i fins i tot hi havia qui li interessava no fer res per mantenir el comerç d’esclaus, qui sap si subornats pels mateixos capitosts pirates. 

Mentrestant, e poder fàctic dels cabdills pirates va arribar al punt que es creien reis, i els seus homes soldats sense terra però amos del mar. Segons sembla la seva ambició era crear un poder antagònic al romà i arribar fins i tot a suplantar-lo. Només els feia falta unir-se sota un sol comandament, cosa difícil, i no hi hauria força que se’ls oposés. La fustigació i burla del poder romà era cada cop més agosarada. L’any 102 el senat va enviar una flota a combatre els pirates sota el comandament de Marc Antoni l’orador. Va tornar triomfant a Roma per haver saquejat alguns ports dels pirates. Però de combatre res de res. Els pirates es van amagar i van esperar que passés la maregassa per reprendre l’activitat d’abans. Curiosament, l’any 74 un altre Marc Antoni (el fill de l’orador, no el famós lloctinent de Cèsar) va ser l’almirall encarregat d’enfrontar-se als pirates. Els mèrtis del fill no van superar els del pare. El van derrotar clamorosament i els presoners romans van ser encadenats amb els mateixos grillets que portaven per als pirates. La gosadia dels pirates en el seu desafiant a la República no va acabar aquí. L’any 68 es van atrevir a saquejar Ostia, el mateix port de Roma i incendiar la flota consular. Aquesta acció va agreujar encara més la crítica situació que suportava la població de Roma. A part del negoci d’esclaus, els pirates escanyaven els rutes comercials i el blat escassejava a la ciutat. El poble ja no va aguantar més i es va manifestar al Fòrum per demanar a l’incompetent senat que acabés d’una vegada per totes amb els pirates. 

Desesperat per l’envergadura que anava prenent el problema, el senat no va tenir més remei que recórrer a l’estrateg més ben dotat: Gneu Pompeu. No sense reticències, ja que molts aristòcrates temien donar massa poder a un sol home, i el que era més preocupant, que se’n sortís amb èxit. Però no li quedava alternativa. El poble clamava perquè fos precisament Pompeu qui resolgués la crisi. Al final li van donar un comandament sense precedents: 500 naus i 120.000 homes per patrullar per tot el Mediterrani, les seves illes i 80 km terra endins durant tres anys. 

Pompeu en va tenir prou amb tres mesos de l’any 67 per esborrar la flota pirata en una sola batalla. Va comprendre que el problema dels pirates venia del desarrelament d’aquella gent. Per això, ben al contrari de crucificar-los com era usual en qualsevol general romà, els va proporcionar terres perquè trobessin un modus vivendi d’acord amb l’ordre romà. Pompeu hauria pogut aprofitar el gran èxit i l’enorme exèrcit de que disposava per quedar-se amb el poder absolut de l’imperi. Però lluny d’això, va llicenciar les tropes i va tornar triomfant a Roma com el ciutadà més famós de la història de la ciutat. 

Vint anys més tard els pirates van tornar i, paradoxes del destí, el seu capità era ni més ni menys que Sext Pompeu, el fill del famós general. El seu pare ja era mort i s’havia instaurat la dictadura cesariana. Els temps estaven canviant, i per molts segles.

 


Naus de guerra romanes pintades en una casa de Pompeia (selga I dC). La de l’esquerra es veu de popa i la de la dreta de proa.

Nau mercant romana del segle II sC. Museu Vaticà.

Moneda commemorativa de les victòries navals de Pompeu el Gran

LLEGIR MÉS

Preguntas asaz inquietantes (IV) – Vuelve la inquietud

dilluns, de gener 05, 2009

•

Observaciones aleatorias

Y con éste son cuatro capítulos de observaciones inquietantes…año nuevo, repetición nueva… qué le vamos a hacer, si no hay para más…sin embargo, este mes lo podremos colar en el rebufo de todos esos ritos ancestrales que se han ido sucediendo durante los últimos días (esos comentarios sobre el firme propósito de moderar la ingesta de comida i/o tabaco tras la navidad, esa nochevieja en el canal de televisión de siempre, las mismas bromas del mismo familiar de turno, la repetición de menús sucesivos durante los días señalados, la misma sensación de año que pasó demasiado rápido y del que ya no nos acordamos de casi nada, plantándonos estupefactos en un nuevo año extraño y hostil; los mismos informativos que destacan lo importante que es que el Gordo sea cuanto más repartido mejor, que los premios caigan donde más falta hacen, que un determinado premio ha caído en el barrio XXX de gente trabajadora, humilde, honrada y buenísima, y, por supuesto, los testimonios de los ganadores, repitiendo hasta la saciedad lo bien que irá el dinero para tapar agujeros…) cuyos ecos van poco a poco apagándose y que, tras oír o decir un año más, empezamos en el fondo a echar ya de menos… El caso es que vuelven a surgir nuevas dudas sobre las que se debería reflexionar aunque solo sea durante unos instantes para comenzar el año al menos tan perdidos como terminamos el anterior…

La Vall d’Ora

¿Qué hace que al caminar por un aparcamiento con gravilla sea inevitable dar una patada involuntaria y de potencia descomunal e inesperada a una piedra que permanecía suelta y que irremediablemente golpea ruidosamente a ese coche muy caro o bien de brillantes colores / alerones / llantas y cristales tintados? Normalmente es en ese preciso instante en el que llega el dueño del sublime vehículo con su pareja profiriendo aún más sublimes palabras…

¿De qué vivían los cerrajeros antes de que se inventaran esas pequeñas pegatinas de colores fluorescentes con las que empapelan las ciudades? ¿Cómo se anunciaban? ¿Cómo sabía la gente de su existencia?

¿Son realmente fiables los cajeros automáticos? Aparentemente, tienen una tecnología muy avanzada, conectados e interconectados desde todo el mundo con tus cuentas bancarias, te dan el saldo, los movimientos de los últimos días y semanas, puedes hacer diferentes consultas, sacar dinero confiando en que sin duda te lo dará exacto…pero eso sí, a la que marcas la opción de imprimir justificante descubres que es todo un montaje: sí, los cajeros funcionan con impresora de agujas como la que tenías en el Amstrad PCW monitor verde…lo cual explica la paupérrima calidad de la impresión y el tiempo que te tiene con el dinero en la mano y la larga espera del papelito mientras se empieza agolpar gente de todo pelaje en el exterior del cajero…

¿Podría plantearse (quizás en el marco de la famosa asignatura de “educación para la ciudadanía”, cuyo nombre por cierto merecería detallado análisis, ¿tan maleducados somos?) hacer algún módulo de componente teórica y práctica sobre cómo utilizar sofisticados artilugios como son los paraguas, para no causar gran perjuicio a otros usuarios de las vías públicas? Parece increíble que incluso los miembros más veteranos de la Sociedad, o especialmente ellos tienen enormes problemas en su manejo, con nudos gordianos bien definidos:

• La distancia tendente a cero entre el paraguas y la pared más cercana: conviene recordar que el paraguas SE PUEDE MOJAR, no hace falta acaparar la parte más seca de la acera impidiendo su uso a peatones desprovistos de paraguas.

• El “molinillo”: esa simpática costumbre de girar rápidamente el paraguas mojado mientras se espera en un paso de peatones, con ese efecto de centrifugado que tanto divierte a la gente que lo rodea.

• El caminar sobre raíles: el hecho de portar un paraguas no impide a su usuario realizar pequeños desvíos y cambios de dirección.

• La sombrilla impermeabilizada: antes de comprar un paraguas, basta con cerciorarse que cubre nuestra proyección en vertical, y un poco más, por si hay viento. Señora: por muy grande que sea el paraguas, el suelo que se pise siempre estará mojado, no monopolice la acera.

El establecimiento y cumplimiento de unas mínimas normas de comportamiento social respetuoso podría evitar a otros peatones la pesadilla de esquivar cientos de afiladas varillas situadas a la altura de los ojos y que avanzan impertérritas echando chispas con la pared más cercana…

¿A qué oscuro fenómeno atiende esa marcada tendencia de los cordones de los zapatos a desabrocharse en momentos clave, entre los cuales destacan a) la entrada en un lavabo público, aumentando la probabilidad con la suciedad y humedad existente en el suelo; b) justo antes de tener que bajar de un medio de transporte; c) al poco de comenzar a cruzar un paso de peatones de los peligrosos

¿Por qué, cuando manipulamos nuestro móvil en presencia de otras personas para buscar un número nuevo, añadir su teléfono a la agenda, etcétera, nos sentimos obligados a demostrar que, efectivamente, estamos haciendo, paso a paso, la operación que se espera de nosotros? “A ver...menú…agenda…nuevo contacto…vale, dime”. Otra modalidad de habla innecesaria son ciertos usuarios de taxis y bus: el sujeto del que hablamos espera a avistar uno, levanta la mano y añade a media voz: “taxi”. Bien sabe el interfecto que, de otra manera, el taxista le habría ignorado por completo. Esta audaz e infalible técnica se utiliza en ocasiones menos frecuentes para detener un autobús, en este caso recurriendo a un “pare” o “aquí” o “ya, ya”.

¿Por qué no llegaron a triunfar esas fundas de tapa del váter mullidas y con flecos (generalmente de color verde o azul feo)? De acuerdo que, higiénicamente, nos acercaba a la Edad Media, pero quizá debería reconsiderarse su reimplantación o adaptación a los tiempos actuales, con el fin de evitar esas congelaciones en pernil posterior y nalgas al mínimo contacto…algunos países del Este de Europa tuvieron la idea poco chic de poner esa pieza de madera (o símil madera), con notables efectos térmicos que sus usuarios agradecen en los meses invernales…tenemos aún mucho que aprender de esos sabios eslavos…

El observador

Se recomienda:

La película “El héroe del río”, de Charles Reisner (personalmente, creo que los efectos especiales aún no han sido superados por ninguna otra película)

La canción “Minor Swing”, del maestro Django Reinhardt

El libro “Miau”, de don Benito Pérez Galdós

LLEGIR MÉS

Podcasting – Ràdio a la carta

dilluns, de gener 05, 2009

•

Llaminadures electròniques

S’anuncia la mort de la ràdio des de que va néixer la televisió però res més allunyat de la realitat perquè la ràdio està més en forma que mai i explora un nou format: el podcasting.

LLEGIR MÉS

Senyàlia

dilluns, de gener 05, 2009

•

Senyàlia

Comencem l’any amb nous senyals que hem trobat pel mòn...recordeu que esperem les vostres aportacions a: criteri@elcrit.org

1. Algun centre comercial

Aqui tenim l’oferta d’aquest nadal...qui es pot resistir? (foto rebuda per internet)

1.

2. Vilanova i la Geltrú

Aquesta gran ciutat de gran gent no només compta amb una de les millors geladeries del mòn, sinò que hi ha altres negocis que han anat guanyant prestigi amb els pas dels anys...si no voleu fallar amb aquell regal important que heu de fer a la parienta / al parent ja sabéu...si us animeu a trucar, recordeu de dir que aneu de part del criTeri...

3. Cambodja

Els nostres prolífics amics de terres sorianes ens envien aquesta foto que no té desperdici, ni pel fons (perill elefants) ni per la forma (caracteres curiosos, i el careful escrit malament...)

LLEGIR MÉS

AIRE DE SEVILLA (Sevilla)

dilluns, de gener 05, 2009

•

VADEBARS

Les festes de Nadal i el canvi d’any ens han portat una nevada i un fred que, tot i ésser del més normal per l’època de l’any en que estem, no deixen de sorprendre per afectar dates tan assenyalades on hi ha un cert moviment de persones que viatgen cap a casa dels seus familiars, i que en molts casos fan veritable la frase de “Vuelve a casa por Navidad”.

En cas que algú no vulgui tornar a casa per Nadal, o realment el que vol és escapar de l’ambient de sempre i del fred que patim, sempre està en disposició de viatjar cap al sud de la Península Ibèrica on el temps és una mica més benevolent.

Tot i així, hi fa fred d’hivern, i en aquests casos, què hi ha de millor que refugiar-se en un agradable raconet amb un tè a les mans.

Així doncs, aquest mes us proposo que visiteu la teteria que trobareu als banys àrabs anomenats Aire de Sevilla.

Aquest magnífic establiment es troba en ple barri de Santa Cruz de la capital sevillana, és a dir, en ple centre de la ciutat. Més concretament el trobareu al Carrer Aire, número 15.



La seva funció principal ha estat la recuperació de la tradició dels banys de l’antiga Hispalis, i ho fan exactament on es trobaven restes arqueològiques dels primers banys romans i que els àrabs van aprofitar per a construir les seves pròpies instal•lacions. Durant el segle XVI un virrei arribat de les colònies americanes es va construir un palau en aquell lloc, fent que en el segle XVII desapareguessin per sempre els establiments públics de banys a Sevilla.
Així, en aquell mateix lloc es recupera aquesta tradició. No només les piscines de banys, sinó que també s’inclouen tot tipus de tractaments corporals com massatges, pedicures, depilacions, xocoteràpia, fangteràpia, tractaments anti-estrés, ... Trobareu més informació visitant el web www.airedesevilla.com

Però com que aquesta secció va de bars, us recomano que no us perdeu la seva teteria. Un local molt agradable, amb una decoració excel•lent, i en el que es pot gaudir d’una tranquil•litat insuperable.

La vivència personal :
Si es busca definir amb una paraula la vivència d’aquest lloc, aquesta hauria de ser tranquil•litat. A més, pot anar acompanyada de pau, sensació de benestar, i finalment una sensació de que allà dins, el temps i el món semblen aturar-se, permetent-te de gaudir d’una quietud i un harmonia incomparables. Assegut en qualsevol dels raconets de la teteria, gaudint d’un esplèndid té amb menta (o qualsevol dels altres de l’extensa carta) tens la sensació que, en aquell moment, no importa res més que la companyia i la conversa que pots gaudir sense cap mena de molèstia. Si a més, pots gaudir, amb anterioritat o posteriorment, d’una sessió de banys i massatges, no cal que us digui res més



El millor :
A part de l’ambient de la teteria, en la qual us podeu imaginar que és per anar acompanyat de la parella, o de bons amics, sense cap altre interès que gaudir de la pau i la conversa entranyable i agradable, us recomanaria que no us perdéssiu la terrassa de l’Aire de Sevilla. Per accedir-hi haureu d’entrar als banys com a usuaris, però realment val la pena ja que gaudireu d’unes vistes a la Giralda, la Catedral de Sevilla i els seu barris antics absolutament immillorables, com podreu comprovar en la fotografia.



El pitjor :
Hi ha vegades, que per molt que ho intentis, no pots trobar el pitjor d’un lloc en el qual, tant les sensacions, com la decoració, et produeixen una sentiment tan agradable com el d’Aire de Sevilla. Per tant, aquest mes, l’apartat “el pitjor” queda desert.

Espero que ho pugueu gaudir


Fins la propera

LLEGIR MÉS

El lluç del Capa

dilluns, de gener 05, 2009

•

La recepta

Ja hi tornem a ser! Perdoneu el retard!!!

Després de festes i d’haver menjat com animals (que ens coneixem...) farem un peixet amb verdures fàcil de fer i que passa molt i molt bé.

Com que amb el títol no us dono gaires pistes us explico que es tracta d’un lluç al forn farcit d’”ensaladilla” russa, gambes i maionesa. Ja sé que sona estrany però feu-me cas, està boníssim.

Som-hi. Primer de tot ens cal un lluç sencer, que el peixater us en tregui els dos lloms sencers.

Posem a bullir l’”ensaladilla” (d’aquesta congelada) amb una mica d’aigua i sal.

Mentre va bullint, en una altra paella fregim les gambes pelades amb una mica d’oli i un gra d’all picat.

Quan les gambes ja estiguin a punt, les posem en un morter i les aixafem, junt amb els alls. Hi barregeu la maionesa i en feu una pasteta ben homogènia. Ho reserveu.

Escorrem la verdura.

Ho preparem tot per anar al forn. Posem una meitat del lluç a la plata del forn, amb la pell cap a sota. Una mica de sal. A sobre hi escampem la verdura. A sobre d’aquesta, hi posem la maionesa amb les gambes. Finalment, a sobre de tot, l’altra meitat del lluç, fent un “entrepeix” d’”ensaladilla”.

I al forn, que ja teníeu calent i a tota potència. Depèn una mica de la mida del peix, però amb un quart o vint minuts n’hauríeu de tenir prou. (La prova és punxant el peix amb un escuradents i, si entra amb facilitat i surt net, ja està).

Fins al mes que ve. Bon profit!!!

xafi.rp@gmail.com

LLEGIR MÉS

SYRAH CON CRITERIO

dilluns, de gener 05, 2009

•

Botellón

En dos semanas el ejército israelí ha matado a 900 personas en Gaza, la mitad civiles, sin que ningún dirigente occidental mostrara ni siquiera un claro rechazo. Vaya mierda de mundo.

Mientras, nosotros intentamos descubrir una botella de syrah de buena calidad, así son las cosas.
Syrah es una variedad de uva tinta, como lo puede ser la garnacha, el tempranillo o el merlot. Su origen está disputado aunque cierta corriente indica que proviene de la ciudad iraní de Shiraz. Es una uva que necesita mucho sol y altas temperaturas y su rendimiento es bajo. Es muy común en Australia, California, Chile, Sudáfrica y Francia. Personalmente las botellas de esta variedad que había probado no habían sido nunca de una calidad alta, sin embargo, internacionalmente la variedad de syrah es muy apreciada, así que me he dejado aconsejar por varias tiendas de vinos para poder convencerme de las cualidades de esta variedad y estas han sido las propuestas, todas ellas monovarietales.

Infinitus Syrah 2007

Familia Martínez Bujanda es una empresa que consta de tres bodegas ellas mismas gigantescas: Finca Valpiedra, con más de 4.000 barricas de roble, Finca Antigua, con más de 1.000 hectáreas a su disposición y Cosecheros y Criadores, la más reciente, fundada en 1951. El vino que probamos es de ésta última, sin denominación de origen, referido como “vino de la tierra de Castilla”. Se trata de un vino con una crianza corta, variable, que no dura nunca más de seis meses. Tapón metálico. Alcohol, 13,5%, precio, 4 euros.
En copa es de color cereza, clarito, con toques violetas.
En nariz es muy fresco, huele bien a hierbas y algo de violetas, aunque no muy marcada. Divertido. Algo de fruta.
En boca es un pelo ácido, pero controlable. Marcado carácter alcohólico no desarrolla taninos ni postgusto largo. Sencillo pero franco.

Mad Fish Shiraz 2004

Desde las paradisíacas tierras del suroeste de Australia nos ha llegado esta botella. El nombre de la bodega viene dado por un extraño comportamiento que sufren los peces cuando ciertas mareas ocurren en la bahía local. Todo un misterio.
Contrariamente a las costumbres europeas, el vino ha sido elaborado con racimos de tres localidades diferentes, mezclados en diversas proporciones para proporcionar un vino de mejor calidad. Todos ellos syrah, claro está. Además, el caldo de esta botella pasó doce meses en barrica de roble francés. Tapón sintético. Alcohol, 14.5 %, precio, 14 euros.
Tiene en la copa un color rojo cereza, con ciertos tonos ocres.
No tiene una nariz intensa, principalmente maderas y hojas secas.
En boca se comporta mucho mejor, es dulce, estructurado, caliente, aunque no tan equilibrado como quisiéramos. Tiene un postgusto corto, sin notas de los taninos de la barrica, balsámico, algo salado.

Crozes Hermitage 2005

Cerca de Valence, Francia, Alain Graillot, una persona que se recicló a sí mismo con el mundo de los vinos, se ha convertido en un referente vitivinícola de la región.
Probamos una botella de tapón de corcho. Alcohol 13 %, precio 18 euros.
Color cereza oscura, opaco.
Tiene una nariz no muy expresiva en fruta, pero sí despliega maderas muy finas.
En boca tiene un cuerpo muy estructurado, marcada acidez equilibrada, muy agradable, perfectamente ensamblada con la madera. Posee un complejidad muy agradable, notas de cacao, incluso recuerda al plátano frito. Posteriormente evoluciona hacia los balsámicos, menta, tomillo, madera de bosque bajo, laurel. Postgusto largo y complejo, taninos muy finos y entretenidos.

Opinión

Ciertamente esta cata no encerraba ningún truco. El Crozes Hermitage es un vino de gran calidad, armoniza la gran acidez de la variedad syrah con los taninos de la barrica. Es complejo y agradable, gustará a todos. Buena relación calidad precio. El australiano, no está mal, seguramente hay vinos mucho mejores por su precio, pero tal vez no australianos ni de syrah. En cuanto al Infinitus, es afrutado y no excesivamente desequilibrado para el maravilloso precio de 4 euros que tiene. Incluso recomendable si no queremos gastarnos mucho dinero. Eso sí, si queremos disfrutar de un buen vino, comprad el francés.

Burbujita Freixenet

criteri@elcrit.org

LLEGIR MÉS

LA HIDRATACIÓ

dilluns, de gener 05, 2009

•

Nutrició

Després de parlar durant diferents mesos sobre la nutrició aquest mes parlarem d’un tema que ha estat molt oblidat durant anys i es la hidratació. Tots sabem que podem estar dies sense menjar però sense beure amb dificultat resistirem més de cinc dies.

Els informes recents sobre la població espanyola indiquen que la meitat no està ben hidratada i que les 2/3 parts de la gent gran s’hidrata de manera insuficient.

El cos humà no te capacitat de retenir al líquid i per poder estar ben hidratats hem de consumir la mateixa quantitat de líquid que perdem. S’estima que al dia perdem de l’ordre de 2 a 3 litres en funció de l’edat ,estat ,activitat i condicions climàtiques a les que estem exposades, per tant hem de recuperar aquesta quantitat amb els líquids que ingerim ja sigui aigua, sucs, infussions o bél’aigua que contenen.

A nivell de guia durant el recent acabat 2008 la SENC ( Societat Española de Nutrición Comunitaria) ha publicat la Piramide de la Hidratació que a continuació trobareu

En termes generals amb vuit gots d’aigua envasada al dia és suficient. Podem definir una pauta per pendre’ls i d’aquesta forma us pot ser més fàcil arriba a la ingesta diaria recomenada.

1 got al mati al llevar-se

1 got a mig mati

2 gots amb el dinar

1 got a mitja tarda

2 gots amb el sopar

1 got abans d’anar a dormir.

Fins aqui el primer article del 2009. Ara comentaré breument la recepta, aquest mes tenim pràcticament un plat complert amb el lluç farcit de gambes amb verdures, nomes cladria per assegurar la racció de verdura una amanida amb formatge blanc i uns quants fruits secs que ens aporten molts minerals.

LLEGIR MÉS

INTELLIPOKER

dilluns, de gener 05, 2009

•

Escala de color

Degut a les festes nadalenques he cregut convenient deixar de banda, momentàniament, la teoria del pòquer per ajudar-vos a fer els primers passos en aquest joc sense haver d’apostar els vostres diners.

Tal i com us vaig anunciar durant les primeres entregues, totes les webs que es dediquen al pòquer online, ofereixen als seus clients la possibilitat de jugar amb diner fictici per tal que puguin practicar.

Això està molt bé, sobretot per veure si el pòquer us agrada i si hi voleu invertir més temps (de moment, no invertirem diners, o almenys això intentarem)

Però un dels problemes de jugar amb diner fictici és que la gent no es pren seriosament les partides i les mans, ja que guanyar o perdre no té cap mena d’interès, a no ser pel propi orgull personal. Així, en les partides de diner fictici la gent és molt loose i maniac, i aposten amb qualsevol cosa per passar l’estona. Això fa que, jugant mitjanament bé i sense tenir en compte les dosis de mala sort que de tant en tant tenim, jugant amb diner fictici sembla que guanyar diners (en aquest cas fitxes falses) és molt fàcil. En poques setmanes pots multiplicar fàcilment els 1000$ ficticis que et donen a l’entrar a la web per 40 o 50, obtenint 40.000$ o 50.000$ ficticis. I d’aquí a pensar que si haguéssim posat 10$ reals ja en tindríem 500$, va un pas.

Però la realitat és molt més dura, i en el moment en que poses diners de veritat sobre la taula tot es complica més : inexplicablement la gent té més bones mans que el passerell que hem pelat amb diners ficticis. Com és possible ?? Doncs perquè la gent és més bona i juga millor perquè s’està jugant diners de veritat. El problema de venir com a triomfador del diner fictici és que penses que perds per mala sort i segueixes jugant malament, perquè ho fas de manera inconscient tal i com passava amb diner fictici. I sense adonar-te, en un parell de dies perds els 10$ d’inici que amb tanta il·lusió havies posat.

Llavors poden passar dues coses : que pensis que el pòquer no està fet per tu i no ingressis més diners (amb el qual estalvies, però no tens la possibilitat de guanyar en el futur), o que et piquis i segueixis ingressant (amb el que tornaràs a perdre cada cop com no aprenguis a jugar bé)

En les anteriors edicions us he estat explicant les principals idees i estratègies per a iniciar-se en el món del pòquer. Ara només falta poder practicar sense perdre diners i amb possibilitat de guanyar-ne. Com ??

Doncs aquest mes us presento una web anomenada Intellipoker (www.intellipoker.com). Intellipoker va néixer com una pàgina web alemanya amb la idea de fer d’escola de pòquer per a les persones registrades.

Al cap d’uns anys de funcionament, van establir un conveni de col·laboració amb la principal pàgina de pòquer online del món, Pokerstars (www.pokerstars.com). Pokerstars (i gairebé totes les webs de pòquer online, com Full Tilt Poker, Bodog, Unibet, Caradepoker, entre moltes d’altres) funciona de manera que es pot jugar amb diner fictici (com he explicat abans), amb diner real i també amb el que s’anomenen Punts de Jugador Freqüent (coneguts amb les sigles FPP, de l’anglès Frequent Poker Player). Aquests FPP no són res més que punts que vas acumulant a mida que vas apostant diners reals. Les webs de pòquer online guanyen els seus diners en base a les comissions que tots posem quan juguem una mà. És a dir, l’avantatge és que nosaltres mai juguem contra una màquina programada per guanyar-nos (com si fos una banca de Casino), sinó que juguem contra altres persones que han de prendre les seves decisions i que per tant, com nosaltres, poden equivocar-se i fer que ens quedem els seus diners. A canvi d’això, de cada aposta que fem, l’empresa (la web) es queda una comissió per tal de mantenir el funcionament de la web, millorar la seguretat, vigilar que no hi hagi trampes i pagar els seus treballadors.

Per cada certs diners de comissió que es generen per jugada, et premien amb FPP. Aquests FPP serveixen després per a jugar en torneigs l’entrada dels quals és en FPP i els premis són en diners reals o en forma d’entrades per altres torneigs més cars. Per exemple, per 111 FPP podríeu participar en una sèrie de torneigs que us podrien fer guanyar un pack que inclou l’entrada a un torneig de l’European Poker Tour (EPT), l’estança a l’hotel i 1000€ en metàl·lic per despeses, tot valorat entre els 8000€ i els 12.000€ depenent del torneig. Per tant els FPP poden ser molt importants si no volem invertir massa diners propis, però guanyar-ne d’aliens. Es pot aconseguir el mateix pack guanyant torneigs de 2.22€ de Buy-in, assequible per gairebé tothom, però amb FPP encara és més barat.

O bé, per 10FPP es fan torneigs en els que es poden guanyar més de 60$ reals, o per 8 FPP classificar-se per un torneig amb 1 milió de $ reals en premis a repartir (uns 200.000$ pel primer classificat).

Intellipoker ha tret la seva versió en espanyol i manté la col·laboració amb Pokerstars. Aquesta web dóna als seus usuaris IPP (Intelli Poker Points) que es poden transformar directament en FPP de Pokerstars. Ara mateix, hi ha una promoció per a usuaris no registrats a Pokerstars. Si us registreu a Pokerstars (sense necessitat de posar un duro), seguint les instruccions que trobareu a http://www.intellipoker.com/articles/?id=656 , us regalen 500 IPP pel registre. Aquests 500 IPP els podreu transformar des del vostre perfil d’Intellipoker a 500 FPP que podreu utilitzar per intentar guanyar torneigs i diners reals a Pokerstars.

A més, Intellipoker té un Fòrum on els usuaris expressen opinions i fan preguntes. Si es fan una sèrie d’entrades al mes, et regalen 50 IPP més que també podreu utilitzar a Pokerstars.

I no acaba aquí la cosa. Intellipoker també organitza partides exclusives per als seus usuaris, gratuïtes, on els premis són en diners reals que es poden utilitzar a Pokerstars.

I finalment, com he dit anteriorment, Intellipoker va néixer amb la vocació de ser una escola de pòquer. Amb aquest objectiu, hi ha una sèrie de vídeos i articles per a aprendre a jugar correctament al pòquer. Si veieu i estudieu aquests vídeos i articles, us podreu presentar a un examen, que si s’aprova ofereix premis en diners reals per utilitzar a Pokerstars.

Hi ha un primer examen, molt i molt bàsic, que ofereix 5$ a qui l’aprovi. Els exàmens es poden repetir totes les vegades que faci falta fins que s’aprovin, però un cop aprovats ja no es poden tornar a repetir (o sigui, es poden cobrar els 5$ només un cop). Amb el que hem anat explicant durant els darrers mesos en aquesta secció, hauria de ser suficient per aprovar sobrats el primer examen.

Hi ha un segon examen, força més complicat, en que ensenyen altres estratègies (bona part d’elles vistes aquí), però també exemples de com pensar a l’hora de decidir si jugar o no una mà, condicionats per les outs, les Pot Odds, els moviments dels rivals, C-Bet, ...

La matèria que entra a l’examen és molt important per a començar a jugar un bon pòquer, que ens pot donar guanys (almenys no pèrdues) i per tant, val la pena d’estudiar-la per a aprendre els fonaments bàsics del joc.

Els premis també són molt millors, regalant entre 30$ i 100$ reals depenent del percentatge de preguntes encertades, tal i com podeu veure a http://www.intellipoker.com/articles/?id=1129

Si esteu pensant en provar de jugar al pòquer online, us aconsello que ho feu d’aquesta manera, ja que podreu jugar amb diners reals (i per tant, amb la possibilitat de guanyar-ne) sense apostar els vostres diners. En el cas d’aprovar el segon examen, us obligaran a fer un ingrés d’un mínim de 10$ si voleu cobrar el premi. Però us ben asseguro que tot és del més segur i correcte, per experiència pròpia.

Fins la propera

Mr. Holdem

LLEGIR MÉS

EUTERPE: KINGS OF CONVENIENCE

dilluns, de gener 05, 2009

•

L'art de les muses

Info: Erlend Øye y Eirik Glambek Bøe són els reis noruecs de la conveniència i amics des dels onze anys. Els kings són un grup indie-pop de veus relaxants, delicats sons i subtils melodies. Al 2001 graben el seu primer àlbum Quiet is the New Loud. Versus, apareix poc després, un re-mix del primer àlbum on artistes com Ladytron, Röyksopp, Four Tet o Alfie juguen amb les cançons dels noruecs. Els Kings començaven a ser convenients. És al 2004 quan Erlend i Eirik demostren que la seva abdicació queda més aviat llunyana amb l'àlbum Riot On Empty Street on col·labora la cantautora Feist i també quan la MTV els atorga el premi al millor videoclip europeu del any pel tema I'd Rather Dance With You . Un d'eixos grups que enamora amb el temps.

Els Kings, una musa que sempre relaxa.

Àlbums recomanats: Versus (2001), Riot On Empty Street (2002).

Cançó: I'd Rather Dance With You http://es.youtube.com/watch?v=2iDNMUtw_CQ

Moment per a escoltar-los: Música per a moments de relaxació; mateixos efectes que la reflexologia o el Reiky. Consell, a vora mar les seves lletres augmenten el seu potencial tranquil·litzador: http://es.youtube.com/watch?v=TXwvKZz71rk

LA COMPILATION: dolç o dolçor”

Mini compilation no apta per a diabètics. Nadal + Torró + Pastissets + Bombons = Femme du chocolate d’Olivia Ruiz http://es.youtube.com/watch?v=kBPlP3tQeyE.

La dolçor no te perquè ser exclusiva del sentit del gust, la veu de Kimya Dawson pot resultar com una piruleta per a les orelles a So nice so smart (http://es.youtube.com/watch?v=0WJplZorjDo ). La vista és capaç d’alimentar-se d’imatges glucosídiques i sinó mira el vídeo d’Angus & Julia Stone Paper Aeroplane ( http://es.youtube.com/watch?v=en03MHejlxs ) , però si el que busques és una mescla de dolços visuals i auditives et recomano First day of my life del grup Bright Eyes (http://es.youtube.com/watch?v=zwFS69nA-1w)...i si aquesta petita degustació no t’ha satisfet del tot aleshores hauràs de sentir Language d’Scott Mathew; al principi notaràs un gust amarg com de tristesa... però la veu d’Scott és aquell troçet de xocolata que després de sopar sempre porta la calma (http://es.youtube.com/watch?v=8uOG841g5EU ).

Fins un altra.

Lady Godiva. 

LLEGIR MÉS