EL CRITERI

divendres, de febrer 05, 2010
Hola estimats lectors,

El pròxim mes celebrarem el 4rt any de l'inici d'aquesta aventura de fer una revista/blog de manera mensual. Ininterrompudament, cada mes, hem estat al peu del canó. Dels històrics del principi en queden pocs, però la força del criTeri ha estat aquesta capacitat per trobar noves ànimes afines que fan girar aquesta bola i tirar endavant amb noves propostes i fantàstiques novetats que ens fan descobrir aquest mon tan immens i amb tantes idees en el que hem tingut la sort d'estar. Des d'aquí volem fer un reconeixement a tots aquests redactors que ens han anat deixant (d'escriure, que no de llegir), sense ells no hauríem pogut arribar fins aquí:

GRÀCIES !!

Per a què podeu veure que estem en bon estat de forma, aquest mes estrenem tres novetats:

1- Nova secció "Imaginarium",on ens regalaran un conte cada mes, no us el perdeu perquè val molt la pena !

2- Nova secció "Internacional" on pretenem tenir contacte amb blogs o revistes estrangeres. Tenim la intenció d'ampliar aquesta secció. De moment, però, hem començat a tenir contactes amb un blog Italià i publicarem una de les seves seccions cada mes, al mateix temps, al blog Italià ens publicaran una secció nostra. Així comencem un procés d'obrir contactes a fora del nostre petit país. La nostra secció Italiana es dirà senzillament, "des d'Italia".

3- Nova secció per democratitzar el cinema. És a dir, que cadascú podrà votar la pel·lícula del mes. D'aquesta manera podrem saber quines són les vostres preferències en quant a pel·lícules. Amb això us volem implicar més i fer-vos més partícips del nostre blog. Us convidem a participar-hi !

Mentrestant continuem amb la lliçó de la Declaració Universal dels Drets Humans, aquest mes toca l`article 25, ben interessant per cert,
Article 25
  1. Tota persona té dret a un nivell de vida que asseguri, per a ell i la seva família, la salut i el benestar, especialment quant a alimentació, vestir, habitatge, assistència mèdica i als serveis socials necessaris; també té dret a la seguretat en cas d'atur, malaltia, incapacitat, viduïtat, vellesa o altra manca de mitjans de subsistència independent de la seva voluntat.
  2. La maternitat i la infantesa tenen dret a una cura i a una assistència especials. Tots els infants, nascuts d'un matrimoni o fora d'un matrimoni, gaudeixen d'igual protecció social.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Declaraci%C3%B3_Universal_dels_Drets_Humans


divendres, de febrer 05, 2010

Retorn al Paleolític

divendres, de febrer 05, 2010
Aquest mes us mostrem un vídeo d'un grup de la tribu Hadzabe del llac Eyasi (Tanzània). s'estan menjant tres monos que acabaven de caçar amb arcs i fletxes. És la seva dieta habitual, ja que són caçadors-recolectors. Es considera el grup tribal més antic i primitiu de l'est d'Àfrica.

Essència pura dels nostres avantpassats.

Coma

divendres, de febrer 05, 2010
“Si em sents prova de moure el dit petit de la mà.”

Res.

“Portes tres setmanes repetint-li el mateix. Crec que ja va sent hora que marxis cap a casa i dormis onze hores seguides. Ja em quedaré jo aquí aquesta nit.”

“Estic segura que m’està sentint. Ho noto aquí dins, al cor.”

La mare es posa la mà dreta sobre el pit esquerra i prem amb força.

“Mira, et sent o no et sent. Això no ho sabem. Però el que segur que no pot fer és respondre’t. Imagina per un moment que et sent i que t’entén i que cada vegada que li demanes de moure el dit petit s’esforça per moure’l i no pot. Creus que no li anirà bé una mica de pau i tranquil·litat a ell també?”

La mare se’ls mira amb ulls plorosos, primer al fill, després al pare.

“Potser tens raó.”

“És clar que en tinc, dona. Va, marxa cap a casa. I no vagis en metro a aquestes hores de la nit. Agafa un taxi.”

La mare fa un petó a la galta del fill. Li allisa la roba del llit. Al costat seu un monitor presenta oscil·lacions vermelles i verdes, regulars. Un respirador artificial marca el compàs com si fos un trist acordió. Cada alè estripa l’esperança a bocins i la torna a cosir, després, amb una agulla molt fina, com feta de gel fonedís. Quan la mare surt de l’habitació el pare s’asseu a la cadira i tanca els ulls. Sap que no dormirà.




He provat de despertar-me tantes vegades que ja ni ho intento més. Faig servir la paraula despertar de forma aproximada, és clar. Somio sovint. Per tant, d’alguna forma, suposo que dec estar adormit. Però les converses del pare i la mare, les paraules gentils de la infermera del torn de nit, la brusquedat del metge, se’m solapen als somnis. No és com quan abans tenia un somni tan vívid i real que, passats uns dies, no sabia si havia estat somiant o si aquells fets aparentment somiats eren, en realitat, viscuts. Ara puc distingir perfectament el que són somnis del que no ho és, però experimento ambdós de forma simultània. No sabria explicar-ho millor.

Noto com em punxen els braços, les infermeres. Al principi m’avisaven que em punxarien, em parlaven. Ara només em parla la infermera del torn de nit. Les altres entren en silenci a l’habitació. Només descobreixo la seva presència amb la punxada al braç. El metge també és silenciós i, si no fos per les preguntes insistents de la mare, que cada vegada respon de forma més incisiva i desagradable, moltes de les seves visites em passarien desapercebudes completament.

Sospito que hi ha la llum del sostre encesa, si més no algunes vegades sento el meu pare com passa els fulls d’un diari. No veig llum, però. No és que no en vegi pel fet de tenir les parpelles tancades. És més amunt que algú ha decidit d’apagar l’interruptor. De petit em feia por la foscor, em pensava que sota el llit, darrera l’armari, a tocar de la porta, hi havia uns monstres esgarrifosos que només esperaven que em tombés cap a l’altre costat per acostar-se’m sense fer soroll i acaronar-me l’esquena amb les seves mans llefiscoses. Ara veig que no hi ha monstres o que, si n’hi ha algun, el portem a dins des de què naixem i no és l’esquena el que ens acarona, sinó la flama de la consciència.

El temps és un líquid turbulent, molt viscós, ple de remolins, de tolls profunds i freds, de salts d’aigua, de ràpids vertiginosos. Sembla aturar-se, fins i tot retrocedir, i després s’enfurisma en una caiguda precipitada que em deixaria sense alè si no fos per l’assistència melòdica de la màquina que sento bategar al meu costat. Són precisament aquests batecs els que em feren adonar de l’asimetria dels segons, minuts i hores. Si em concentro en la cadència del respirador artificial, els segons són segons. Però si estic escoltant el rau-rau somort de l’aire condicionat, els segons són hores, o les hores segons, dins la foscor, la infermera de nit i la de dia semblen coincidir en el temps, les converses esdevenen indesxifrables efectes doppler.

Noto presències. No és que em vegi a mi mateix estirat, com si em mirés des d’un pla zenital, ni que pugui comunicar-me amb els morts, ni cap bajanada de les que m’agradava llegir a revistes de suposats fenòmens paranormals, experiències properes a la mort, viatges astrals, hipnosi, poltergeist. Però sí que em sembla perfilar la presència, o l’essència, de les tres o quatre persones (no n’estic segur) que es troben en una situació similar a la meva, en habitacions properes. És com si al voltant de cadascú de nosaltres hi hagués un camp elèctric i que, ara i adés, es produís una breu intersecció, un efímer solapament. No sabria com dir-ho, el llenguatge m’és tan insuficient per comunicar-me.

Sospito que elles o ells també em noten a mi però que, amb l’excepció d’aquests instants sense sentit en què compartim fragments d’un espai comú, tots seguim el nostre particular camí, sense acostar-nos ni allunyar-nos, indiferents a la llum, al temps, al melodiós xiuxiueig de l’existència. In-diferents.

Voldria despertar-me, però no puc. Ja ni ho intento. Voldria moure el dit petit de la mà cada vegada que la mare m’ho demana, però m’és impossible. Per molt que m’hi esforci, i al principi m’hi esforçava moltíssim, no me’n surto. Em sento sol, molt sol, i tinc por, molta por. Voldria que tot s’acabés però quan s’acaba, i ho fa sovint, tot torna a començar.

“Creu que ens pot sentir, doctor?”

“Li puc ben assegurar, senyora, que el seu fill no s’adona absolutament de res”.

MIKLOS RÓZSA

divendres, de febrer 05, 2010
Miklos Rózsa va néixer a Budapest (Hongria), el 19 d’abril de 1907.
Fill d’una família benestant de la capital hongaresa, el petit Miklos va mostrar ben aviat una especial predilecció per la música. La seva mare era pianista de música clàssica i el seu pare mostrava una especial predilecció per les composicions folklòriques hongareses, tot i no estar relacionat directament amb el món musical.



Així, als 5 anys Miklos va aprendre a tocar el violí, i també va iniciar els seus estudis de viola i piano.
Als 8 anys va tocar per primer cop en públic, disfressat de Mozart, i l’èxit assolit en les seves interpretacions i composicions li van valer l’honor de ser considerat un nen prodigi.


Per tal de millorar la seva formació musical, Miklos es matricula al Conservatori de Leipzig, i comença a crear les primeres composicions catalogades com a adultes o serioses.


L’any 1929 rep la seva diplomatura cum laude per part del Conservatori de Leipzig, i el seu amic, i també compositor, Marcel Dupré l’anima a que viatgi a París amb l’objectiu de facilitar-li la seva carrera en el món musical, i el 1932 Miklos s’instala a París on segueix composant obres clàssiques en les quals mostra una important influència de la música folklòrica hongaresa, de la mateixa manera que anteriorment havia succeït amb altres grans compositors com Bela Bartok.





A París coneix Arthur Honegger, també músic i amb el qual cultiva una bona amistat. Durant un concert que fan plegats on tocaven composicions d’ambdós, Arthur comenta a Miklos que ha composat la música per una pel·lícula basada en la novel·la Els miserables, de Victor Hugo.



Quan Miklos va a veure la pel·lícula queda especialment impressionat per la funció de la banda sonora dins de la mateixa i decideix que li agradaria composar música per a cinema.


Tot i això, segueix composant obres de tall clàssic ja que, en un primer moment, no troba la manera d’introduir-se al món del cinema.


L’any 1934 decideix viatjar i instal·lar-se a Londres, on coneix el seu compatriota Alexander Korda. Korda, que era 14 anys més gran que Rózsa, era un conegut productor de cinema que el 1932 havia fundat la companyia London Films, i que havia obtingut una nominació als Oscar per la seva película La vida privada d’Enric VIII, de l’any 1933.


Rózsa explica a Korda la seva idea de dedicar-se a crear bandes sonores per al cinema, i aquest decideix donar-li una oportunitat en la seva propera pel·lícula, anomenada La comtessa Alexandra, protagonitzada per Marlene Dietrich l’any 1936.


Amb aquesta pel·lícula s’inicia una etapa de col·laboració entre Rózsa i Korda que té com a colofó la pel·lícula El lladre de Bagdad, del 1940.
Aquesta pel·lícula és especialment important en la carrera de Rózsa, ja que per un costat inicia el que es va anomenar el seu període oriental, format principalment per l’esmentada El lladre de Bagdad i també per El llibre de la selva, del 1942 i ambdues protagonitzades pel jove actor indi Sabú, i en les quals Rózsa va ser capaç de transmetre les sensacions i emocions que requeria la pel·lícula, integrant l’ancestral cultura i harmonia orientals com a base de les cançons que integren el film. Totes dues van ser nominades a l’Oscar com a millor banda sonora original, malgrat que cap d’elles va poder guanyar-lo.


La qualitat de Rózsa com a creador de música per a cinema queda demostrada amb el fet que va ser nominat a l’Oscar en 4 ocasions entre els anys 1940 i 1942, gràcies als seus 2 treballs mencionats anteriorment (del 1940 i del 1942), mentre que l’any 1941 va rebre dues nominacions pels seus treballs a Lídia i Cuando muere el día, malgrat que no va guanyar cap estaueta.


Però, principalment, la importància de El lladre de Bagdad es deu al fet que Miklos Rózsa ha de viatjar als Estats Units per acabar la banda sonora de la pel·lícula, on s’exilia degut a l’inici de la 2ª Guerra Mundial durant la producció de la pel·lícula. Miklos Rózsa ja no es mouria dels Estats Units, i es dedicaria a treballa exclusivament creant bandes sonores per films a Hollywood, on va sonoritzar més de 100 pel·lícules al llarg de la seva vida.


Instal·lat ja a Hollywood, i precedit per les nominacions anteriors, treballa amb Billy Wilder creant la banda sonora de la pel·lícula Perdición el 1944, la qual torna a ser nominada a l’Oscar com a millor banda sonora original, però torna a quedar-se sense el preuat premi.

L’any 1945, Alfred Hitchcock inicia una de les seves més importants produccions cinematogràfiques, basada en un guió que relata la vida d’un home amnèsic que té una sèrie de somnis que, de manera subconscient, contenen la informació que requereix per recordar un assassinat que ha visualitzat. La pel·lícula, anomenada Recuerda, comptava amb un espectacular repartiment encapçalat per Gregory Peck i Ingrid Bergman. El guió de la pel·lícula requereix, segons Hitchcock un tractament especial de tots els elements que formen la base de la pel·lícula junt amb els actors, i per tant vol donar una gran importància tant als escenaris com a la banda sonora que acompanya les escenes. Per a obtenir el millor resultat possible, Hitchock no dubta a contractar els que creu els més adequats per a generar l’atmosfera que busca, i contracta Salvador Dalí per a que creï els escenaris que apareixen en els somnis de Gregory Peck, creant d’aquesta manera una recreació de l’onirisme inherent als somnis, i també decideix contractar Miklos Rózsa per a composar la banda sonora que acompanyi de manera ideal les escenes preparades.

La pel·lícula és considerada, avui en dia, una de les obres mestres del cinema, i amb 6 nominacions a l’Oscar, només aconsegueix guanyar el de millor banda sonora, el que proporciona el primer Oscar a Miklos Rózsa com a compositor de música de cinema.


Aquell any 1945, a l’igual que havia passat el 1941, Rózsa estava nominat a l’Oscar per dos dels seus treballs, Recuerda i Días sin huella (que va ser premiada amb l’Oscar a la millor pel·lícula).


Fins que va guanyar aquesta primera estatueta el 1945, Rózsa havia estat nominat en 9 ocasions entre 1940 i 1945, el que mostra clarament la consideració que tenia dins de la composició de bandes sonores cinematogràfiques.
Aquest premi suposa l’inici d’una carrera imparable cap a l’èxit, en la qual seria nominat 7 vegades més a l’Oscar (17 en total), guanyant un total de 3 Oscars.

Però els seus treballs més valorats encara estaven per venir. A partir de l’any 1948 és contractat per la Metro-Goldwyn-Mayer i comença la seva època daurada com a compositor de grans epopeies històriques. Així, durant aquest període composa, entre d’altres, bandes sonores com Quo Vadis (1951), Ivanhoe (1952) i Julio Cèsar (1953), totes 3 nominades a l’Oscar, però sense premi.


L’any 1959 arriba la seva obra mestra quan William Wyler li demana que composi la banda sonora de la seva propera pel·lícula, una superproducció que tindrà una durada de 2 hores i 42 minuts, i que serà protagonitzada per Charlton Heston : Ben Hur


Amb Ben Hur, Miklos Rózsa crea una banda sonora que es converteix en el millor acompanyament a tota l’escenografia preparada per a la mateixa, i que dota a la pel·lícula de l’èpica necessària, transportant a més a l’espectador a l’època romana mitjançant les importants orquestracions que en aquell moment eren la darrera novetat cinematogràfica. Així, Miklos Rózsa es va convertir en un dels màxims exponents musicals del cinema èpic, el qual anava acompanyat d’espectaculars bandes sonores que no només complien la funció d’acompanyar les escenes filmades, sinó que també aprofundien en la psicologia i els estats d’ànim dels personatges, a més de formar part integral de l’obra.

Així, en aquestes magnes obres de tan llarga durada, es va imposar que les bandes sonores es treballessin dins del film com si aquest es tractés d’una gran composició operística o teatral. Per exemple, en Ben Hur, com en moltes d’altres pel·lícules del gènere èpic, l’obra comença amb una obertura musical, només acompanyada per un cartell que anuncia que és l’Obertura i on es poden veure les mans de Déu i Adam, corresponents a la pintura de La Creació d’Adam, pintada per Michelangelo al sostre de la Capilla Sixtina del Vaticà. Aquesta obertura, de més de 6 minuts de durada, és l’encarregada de donar a conèixer a l’espectador els “leit motiv” o petites composicions que acompanyen cadascun dels seus personatges de la pel·lícula, i que posteriorment els acompanyaran en els seus moments de grandiositat, felicitat, tristesa, ... al llarg del film.

Aquesta obertura, d’una gran emotivitat i bellesa, és digne d’escoltar-se per si sola, i us convido a que ho feu si cliqueu aquest enllaç : http://www.youtube.com/watch?v=dApIMjrn2Vg

Per a musicar moltes de les seves películes, com El lladre de Bagdad, El llibre de la selva, la mateixa Ben Hur, així com també Quo Vadis o Julio Cèsar, Miklos Rózsa va haver de fer un enorme treball d’estudi de la musicologia que resta en els nostres dies d’aquelles èpoques, utilitzant principalment estructures musicals hebrees, orientals i gregues per tal de fer el màxim de veraç la composició musical a ulls i oïda de l’espectador.


Ben Hur va guanyar 11 estatuetes de l’Oscar, només superada recentment per El senyor dels anells, una d’elles a la millor banda sonora original, que va suposar el tercer Oscar per Miklos Rózsa. Anteriorment, el 1947, n’havia guanyat un altre per la banda sonora de Doble vida, dirigida per George Cukor.

Després de Ben Hur, Miklos Rózsa va composar les bandes sonores d’altres películes èpiques com El Cid (dirigida per Anthony Mann, protagonitzada per Charlton Heston i nominada a l’Oscar com a millor banda sonora, sense ser premiada, en la qual Rózsa va viatjar a Espanya i va utilitzar com a base per a la composició musical les “Cantigas de Santa Maria”, recopilades segles abans pel rei Alfons X el Savi) i Rey de reyes (dirigida per Nicholas Ray i que narrava la vida de Jesús de Natzaret).

Al llarg de la seva vida, Miklos Rózsa va seguir composant, tant obres per al cinema, com música clàssica, fins que el 1982 va morir a Los Angeles.
Abans de morir, però, va aconseguir deixar el seu llegat i saber fer en la música cinematogràfica a un dels seus deixebles, que no va dubtar a seguir (i podríem dir que fins i tot va superar) els passos del seu mestre. Aquest deixeble s’anomena John Williams, i en els darrers 40 anys ha estat el creador de bandes sonores com La guerra de les galàxies, ET, Tiburón, Superman, Indiana Jones, Parc Juràssic, La lista de Schindler i, més recentment, la música per a la saga de Harry Potter

Fins la propera,
Drosophila carcamalis

Otium

divendres, de febrer 05, 2010

Otium (I)

Un tòpic immediat que ve al cap al pensar en l’antiga Roma és el del vici desenfrenat i orgiàstic. Si bé aquesta imatge se la ben guanyar la nobilitas imperial, no sempre va ser així. La festa i l’espectacle eren una part essencial de la cultura romana, però no necessàriament s’han d’associar a la bacanal o simplificar als gladiadors i lleons menja-cristians, sinó que la vida lúdica era molt rica i variada al llarg de l’any i va anar canviant amb la història de la ciutat. En el seu origen el poble romà era auster i poc refinat (un altre tòpic), i això constituïa una de les seves virtuts, de les quals la seva classe senatorial n’estava més orgullosa. Aquesta austeritat es va anar perdent a mesura que els dominis de la república es van ampliar. Primer amb el contacte amb els grecs del sud d’Itàlia i després amb els costums orientals. També el costum era diferent entre la metròpoli i el romà de províncies, més auster i mesurat. No per això menys mancat de distraccions, sobretot a partir de l’època imperial, ja que cada ciutat de l’imperi tenia fòrum, circ, teatre, termes i biblioteca. Eren petites romes construïdes a la seva semblança.

Amb la primera guerra púnica els romans van entrar en contacte amb la refinada cultura grega itàlica i siciliana, molt més opulent que la de Grècia, on en alguns llocs com Esparta la vida encara més austera que la dels propis romans. El poeta Horaci escriu “Grècia captiva captivà al ferotge vencedor i portà les seves arts al Laci camperol”. La veu otium graecum feia referència precisament a l’oci incontrolat, que tant molestava als senadors i intel·lectuals moralistes i conservadors, defensors del puritanisme rústico-militar. Pensaven que els costums forans, etruscs, grecs o egipcis, eren el germen causant de la decadència moral de la ciutat. Per a ells un sopar nostre de Cap d’Any seria una autèntica obscenitat.

Alguns legisladors, com Cató el Censor i el propi August van provar de regular determinats costums per llei, que consideraven s’havien passat de la ratlla de la virtut, com ara les festes after particulars o l’enjoiament opulent de les dones. Cató, que no devia ser un personatge divertit però si virtuós a la seva manera, creia en un oci constructiu com ara la història i els discursos, en contraposició al teatre i la filosofia gregues. Els esforços moralitzadors fracassaren a curt i llarg termini, ja que el que es prohibia públicament, com ara el joc amb apostes, s’acabava fent de sotamà. La gran llibertat de costums i les possibilitats d’oci de la major part dels ciutadans difícilment és reproduïble en cap altra època de la humanitat històrica fins a temps moderns.

Calendari festiu

En temps de la república no hi havia un calendari de laborals ni festius com l’entenem avui en dia, però si que es distingia entre els dies de “fastos” i els “nefastos, on no es podia celebrar cap acte festiu. Al final de l’imperi es va arribar a un màxim de 175 festes oficials durant l’any. Cal pensar que no tothom feia festa, si més no els esclaus.

Festes i banquets

L’origen de les festes romanes és màgic i religiós, com en l’antiga Grècia. Respon a una veneració als déus per aplacar la seva ira o per demanar-los un favor. Inicialment eren festes rurals, per celebrar la collita i evitar desgràcies que amenacessin la següent. Es van anar convertint en celebracions urbanes un cop es van ajuntar els pobles dels set turons per consolidar la futura ciutat.

Durant l’hivern se celebraven les festes del sol invicte i les saturnals, que venien a la festa del solstici i el carnaval. El 25 de desembre els romans del baix imperi celebraven el naixement del sol i era un dels dies més importants de l’any. El poble es reunia per contemplar la sortida del sol, com a símbol de renaixement. Era un culte monoteista d’origen siri, introduït a Roma el 274 dC, que va ser fàcilment assimilat pel cristianisme. L’eclèctic Constantí, mentre erigia esglésies a una part de l’imperi, a una altra, inaugurava estàtues al sol invicte.

El carnaval sembla trobar els seus orígens en les saturnals, dedicades a Saturn, i amb el canvi de papers i funcions que s’hi celebrava. Volien rememorar els temps feliços en els que Saturn, destronat de l’Olimp pel seu fill Júpiter, es va refugiar al Laci i va ensenyar als seus habitants a cultivar la terra, creant un època d’abundància. Les festes duraven diversos dies i se celebraven sobretot durant la nit, a casa d’uns i altres. Els esclaus tenien uns dies de certa llicència, ja que al commemorar temps en que no existia l’esclavatge, podien assistir als sacrificis i eren tractats com a iguals i compartir la taula dels amos. Fins i tot eren servits per ells per un dia. Per cert, les saturnals eren un moment idoni perquè un amo li concedís la llibertat a un esclau domèstic. S’autoritzaven els jocs d’atzar durant les festes, normalment prohibits.

A les lupercals, celebrades al febrer, els joves mig despullats empaitaven les noies pegant-les amb tires de pell d’un cabró (els lupercles) sacrificat dins la cova on segons la llegenda la lloba capitolina havia alletat a Ròmul i Rem, els mítics fundadors de Roma. Encara que no ho sembli eren festes de purificació, on l’assot amb lupercles simbolitzava la fertilització. El papa Gelasi les va reconvertir en el que avui es coneix com a Candelària o festa de purificació de la Verge Maria.

Les matronals, celebrades al març, eren les festes de les matrones o dones casades i es consagraven a Juno, deessa de la llar i esposa de Júpiter. Les esposes rebien regals dels marits i es recordava la seva mediació decisiva en el rapte de les sabines. La tradició explicava com els primers romans, faltats de dones per esposar, van raptar les donzelles del poble veí dels sabins. Com és natural, els sabins s’hi van tornar, però mentre arreplegaven les armes i posaven setge a Roma, les sabines raptades, que ja s’havien acomodat a la nova situació i estaven prenyades o eren mares de fills romans, van posar pau entre les parts.

Les festes de primavera eren molt diverses i en general celebraven la renovació de la fertilitat de la terra. Per aquesta raó estaven, en major part, consagrades a deesses, a part de les famoses bacanals, dedicades a Dionisos o Baco, déu del vi. Les bacanals originàriament, en el món hel·lenístic, estaven reservades a les dones i les organitzaven les matrones i eren un misteri iniciàtic envoltat de tot un ritual i secretisme. Els frescos de la Vila dels Misteris de Pompeia il·lustren com devia ser el ritual, on les dones mantenien el protagonisme. Podien acabar derivant en grans orgies, fins al punt que el senat va haver d’intervenir pel que consideraven excessos sexuals contraris als bons costums.

Imatge parcial d’un dels frescos de la Vila dels Misteris a Pompeia, que representa una dansaire i uns faunes en plena celebració dels misteris dionisíacs.

Els banquets

La imatge tòpica dels romans lliurats constantment a la golafreria i l’orgia està totalment deformada per la literatura, ja des del temps dels mateixos romans. Petroni en el Satiricó, precisament ridiculitza els excessos d’un nou ric, però no per això s’ha d’entendre que els excessos orgiàstics eren el pa de cada dia, excepte d’una petita minoria de play boys -i no tant joves, com el vell Tiberi segons es diu- que tenien estómac i prou temps i diners per poder-s’ho permetre. I com ens passa avui en dia, tampoc és d’imaginar que a la majoria de romans els anés tant la marxa com per provar-ho tot cada setmana de la seva vida.

Els banquets o simples sopars amb invitats eren freqüents. S’invitaven els uns als altres a festes familiars, comiats i retrobaments amb motiu dels viatges, per un èxit professional o simplement per xerrar amb els amics. Entre la burgesia i l’alta societat es va adoptar el costum grec, al seu temps copiat d’orient, de celebrar el sopar tombats en un triclinium. En el convit s’ajuntaven homes i dones indistintament. Durant els primers temps de la república no hi havia esclaus especialitzats en la cuina, però a mesura que els banquets es van fer habituals, els potentats romans es disputaven els millors cuiners, entre els quals destacaven els grecs.

Cada vianda era servida en el recipient que li corresponia per esclaus-cambrers, escollits pel seu atractiu físic. Es menjava amb les mans, i només s’utilitzava cullera quan es tractava de buidar ostres o prendre els postres. A falta de coberts hi havia l’esclau encarregat de trinxar degudament el menjar. Però abans de res l’higiene: entre plat i plat els comensals es rentaven els dits amb aigua perfumada, mentre els esclaus més modestos s’encarregaven de netejar les restes de menjar del terra.

El banquet constava de diferents parts. Començava pels entremesos o gustatio, on eren components obligats l’ou dur, les olives, els cogombrets, els raves, el peix en escabetx i el vi dolç o mulsum. El sopar consistia en un principi en dos plats o millor dir, fercula (safata), tot i que a partir de l’emperador Claudi es va anar ampliant, fins a set plats o més, de carn o peix amanits amb variades salses. S’acabava amb postres, formats per fruita, pastissets i “chuches”. Una part essencial del banquet eren els intermedis amb espectacles, entre els que destacaven la música i la dansa. Segons el que es podia gastar l’amfitrió es podia incloure a més de grups professionals de dansaires i músics, equilibristes, rapsodes, actors i, com a súmmum, lluites de gladiadors.

File:Pompeii - Casa dei Casti Amanti - Banquet Detail 2.jpg

Imatge parcial d’un els frescos de la Casa dei Casti Amanti a Pompeia, que representa un banquet.

Existia una forma de banquet més donat a la conversa: el convivium, que els grecs en deien symposium. Després del sopar els comensals xerraven animadament sobre totes les qüestions que es plantejaven, sobretot quan s’estava entre amics. Un dels temes estrella era l’actualitat política i, com no, la xafarderia i els esports, sense oblidar tampoc la literatura, l’art i la filosofia pels més refinats. El vi circulava generós, es feien rondes i es proposaven brindis, que es beneïen amb frases fetes com ara bene tibi, bene te, bene nos o bene vivas. En els primers temps els romans no estaven gaire acostumats al vi i a les dones no se’ls estava permès beure. Però en plena república i en època imperial les dones s’emborratxaven amb els homes i, com ells, combinaven el vi amb psicotròpics. En aquestes circumstàncies el banquet podia derivar en orgia fins entrat el matí, on no necessàriament es quedaven tots els convidats.

Rara Avis

Werner Heisenberg

divendres, de febrer 05, 2010
Al CriTeri anterior vam parlar d'Einstein, i un personatge va sortir esmentat repetidament: Werner Heisenberg, un dels pares de la teoria atòmica actual, cofundador de la Mecànica Quàntica, i pioner de la física atòmica. Un geni, sens dubte. I, degut a les seves aportacions a la física, un dels responsables que finalment Einstein quedés fora de joc.

Però també els genis tenen un cantó menys confessable. En el cas de Heisenberg, el cantó menys confessable té dues parts: d'una banda, la seva col·laboració amb el règim nazi, en l'intent de producció d'una bomba atòmica. De l'altra, el seu fracàs en aquesta tasca – un fracàs afortunat per a nosaltres, no cal dir-ho. Bona part de les fonts d'informació d'Internet (no pas la viquipèdia, cal dir-ho) obvien aquests detalls, i es centren en la seva aportació a la física. El seu encant innegable –bona part de les fotografies de la dècada dels 30 el mostren com un jove atractiu, agradable i rialler –i les seves aportacions fonamentals a la física, encara vigents avui, poden donar del personatge una imatge massa angelical. Fou un individu complex i discutible. Si no fos complex i discutible no apareixeria a la nostra Cort d'Apel·lació, ben mirat.

El Hombre es distinto de la mujer (por tanto, no es igual) - II – La publicidad, gran servicio

divendres, de febrer 05, 2010
Continuamos este mes tratando la cuestión de género, esta vez desde una óptica concreta: la publicidad. ¿Es discriminatorio, ofensivo, denigrante, retrógrado y machista que en un anuncio aparezca una mujer haciendo de ama de casa? Es uno de los temas a discutir.

Antes de nada, conviene recordar que, si bien tiene un ligerísimo margen para modificar la manera de pensar de la sociedad, y que tiene cierto poder desde el punto de vista educativo que por supuesto conviene potenciar (habrá quien no haya visto nunca en la vida real a un hombre ayudando en labores domésticas, no está mal que lo vea, aunque sea en televisión), la publicidad se dedica principalmente a recrear dicha sociedad. Más que nada porque de esta manera es mucho más fácil captar la atención del público, al sentirse éste identificado en lo que ve, se hace partícipe de la escena de la pantalla. La publicidad se limita la mayor parte de las veces a reflejar la realidad, de manera que nos haga ver que nosotros tenemos un problema similar al del sujeto que aparece en el anuncio y así se nos crea una empatía, nos sentimos identificados y percibimos su misma necesidad de hacernos con el bien o servicio ofrecido, obviamente, pasando por caja. La otra gran técnica, el “anuncio reclamo”, consiste en escapar de la realidad y llamar la atención de un determinado grupo objetivo (ya sea por razones de edad, género, poder adquisitivo, etc.) mediante reclamos, imágenes o situaciones que nos atraigan, tienten o sorprendan, y que se comentarán posteriormente…

Un meandro del río Crnojevici, Montenegro


Los anuncios tipo “hombre solvente y triunfador, mujer sumisa” están tan desfasados que hoy hacen más gracia que otra cosa, claro está, a quien sea capaz de darse cuenta que la sociedad hace 50 años debía ser, en general, de ese estilo, y anuncios así debían parecer totalmente normales:
http://www.youtube.com/watch?v=ZDC2-Qm9qrM
Ninguna empresa se atrevería hoy a hacer nada parecido, no solo por cuestión de imagen y denuncias - boicot casi garantizadas, que también, sino porque directamente no hay un mercado importante que se pueda sentir identificado con la situación descrita, y la cosa no funcionaría. Con la evolución de la sociedad hacia la igualdad de derechos hombre – mujer, analizada, discutida y comentada desde diversos puntos de vista el mes anterior, la cosa ha ido cambiando. En la publicidad actual las mujeres han pasado frecuentemente a tomar la iniciativa, y aparecen más independientes, seguras (y finas), de manera que en una elevada cantidad de anuncios los papeles que hacen actores y actrices, especialmente cuando son medianamente jóvenes, podrían intercambiarse sin que a nadie le llamara especialmente la atención. Sin embargo, hay algunas excepciones en este sentido:
a) El anuncio de las amas de casa de entre 40 y 60 años que comparten con otras coetáneas los problemas a la hora de resolver una determinada labor doméstica: no hay anuncios de hombres de esas edades discutiendo entre ellos cómo solucionar estas vicisitudes. Quizá el motivo de que la publicidad incida, insista y abunde en estos patrones de amas de casa, tan criticados, denunciados y perseguidos desde ciertos sectores, sea que hay más mujeres que hombres que son amas de casa, especialmente entre las generaciones referidas. Inciso: en términos generales, todos conocemos mujeres de esas edades y aún mayores que trabajan o han trabajado fuera del hogar y, generalmente, también han tenido que hacer además de amas de casa. Aun pudiendo llegar a un consenso en cuanto a que hay actualmente más amas de casa que amos de casa, siempre habrá gente hipersensible que criticará encarnizadamente todo anuncio de productos del hogar anunciado por mujeres, y exigirá quizás que aparezca al menos un 50% de actores hombres en cada anuncio, lo cual no se sabe muy bien si sería discriminación positiva no negativa para con el colectivo.



b) Los anuncios mujer dominante – hombre retrasado: como suele pasar, la gente que quiere seguir forzadamente una tendencia (en este caso, la toma de poder por parte de las mujeres en la vida pública) tiende a extrapolar e ir un paso más allá, y para contraponerse a los anuncios antiguos han pasado a resaltar el papel de la mujer mediante la sólida y firme base de la humillación al hombre, mostrándolo torpe, estúpido e inútil. Algunos ejemplos de anuncios actuales:
http://www.youtube.com/watch?v=DhE0qu1KJcc; http://www.youtube.com/watch?v=mIkOxXE3iS0

Inimaginable si se hubieran cambiado los papeles: dimisiones de la junta directiva, boicot generalizado a la marca, empapelado de calles por parte de todo tipo de activistas; el fin de quien que ignoró los tiempos que corren. Sin embargo, estos anuncios resultan incluso graciosos y aplaudidos por algunos grupos sociales, todo lo que sea hacer patente el lado más mandril del hombre es comercial, divertido, celebrable y aun fomentable. Lo peor es que habrá mujeres en contra de la figura de las amas de casa en televisión que aplaudirán estos anuncios como prueba de emancipación y otros progresos, sin darse cuenta de que el anuncio va precisamente destinado a ellas, que es por lo que quizá podrían haber tenido algún motivo de queja.

c) Los “anuncios reclamo”: siempre llamativos y de más o menos gusto o estridencia, están claramente diferenciados según si van destinados a uno u otro género, aunque haya gente que proteste por esta cuestión. Los reclamos utilizados en los anuncios destinados a hombres son bien sencillos, de conocimiento común y aplicados de manera masiva con las correspondientes quejas periódicas por parte de quien alega cuestiones “feministas” (revisen la definición de feminismo y me explican qué tiene que ver la igualdad de derechos con el hecho de que una mujer mayor de edad, consciente de sus actos, actriz o modelo profesional, pose ligera de ropa por propia voluntad y a cambio de una notoriedad que le puede reportar futuros trabajos y de momento unos cuartos) protestando contra la imagen de mujer como objeto, etc. Si bien se trata de un terreno espinoso en el cual se pueden llegar a cometer excesos en la búsqueda de la provocación y la instrumentalización (que en ocasiones ocurre), es un camino lleno de matices en los que la frontera entre lo llamativo y lo ofensivo es subjetiva; el actual extremo de hipersensibilidad e histerismo hace que no pocas asociaciones esperen o busquen con el cuchillo entre los dientes el menor matiz interpretable como discriminación hacia una minoría (o hacia una mayoría como es el caso de las mujeres) para poner la protesta y, de paso, dar más publicidad (tan gratuita como la que hacen a las grandes empresas de internet cuando dan una noticia suya en el telediario sin venir a cuento) a la marca a la que pretendían demonizar.


No se puede finalizar esta breve compilación sin mentar los anuncios de colonias, de los cuales nunca sabes bien qué te quieren decir; entre lo abstracto y abrumador de las imágenes y el hecho de que no traduzcan ni una palabra la cosa suele dejar bastante perplejo al televidente; hay quien al menos es capaz de discernir, al menos, si la colonia es de hombre o mujer...

Personalmente, los únicos anuncios que desde aquí se propone censurar son los de moda infantil: aunque en opinión de algunos haya que ir preparando a las nuevas generaciones para producir y especialmente consumir masivamente, imitando modelos vistos en televisión y frustrándose en el intento, consumiendo más para consolarse, debería ponerse coto a la proliferación de una industria siniestra en el sentido en que fomenta en los críos necesidades propias de adultos, con el agravante de no poder alegar que es una prenda para toda la vida. Mucho asco esa lucha contra la infancia. Pero claro, contra eso no tiene tanta gracia protestar, al menos mientras no haya un ministerio de la infancia...

En fin, de momento termina aquí esta mini-serie sobre género que posiblemente sea continuada en el futuro, según se vaya recogiendo información de fenómenos como los “taxis rosas” de Barcelona y otras tantas perlas que nos ofrece cada día la realidad…

El observador


La cita:
“El tiempo es la más artificial de todas nuestras invenciones”
WG Sebald, Austerlitz

La anécdota de ascensor:
La teína no existe. La sustancia excitante del té, del mate, etc., que nos quita el sueño es la misma que está presente en el café, y que en general se admite como “cafeína”.


El enlace:
Un clásico
http://www.youtube.com/watch?v=Xj3zLP-rHpw&feature=related

Evernote: Memòria d’Elefant

divendres, de febrer 05, 2010
La capacitat de memòria personal és un bé escàs i més avui en dia on estem immersos per una banda a la societat de la informació (o sobre-informació) i per altra a l'estrès. Factors directament proporcionals a la falta de memòria.
De la informació que rebem o generem cada dia segurament només un 2 % volem guardar al nostre cap... però el nostre cap es despista sovint. Que tal si us dic que la solució es que us compreu un elefant perquè us guardi a la seva gran memòria tot el que vosaltres vulgueu?, des de les vostres idees personals, a notes de les reunions, fotos d’una tarjeta de visita, factures, horaris de tren, Blogs, notícies d’Internet, registre dels vins que més us agraden o de pel·lícules recomandades, la llista de la compra, etc.

Aquest elefant existeix, és digital i és gratuït. El seu nom es Evernote i el podeu descarregar de:

Barroers del món (I)

divendres, de febrer 05, 2010
Comencem una nova sèrie de “moments barroers”, amb imatges que il·lustren que la manca de temps i motivació a la feina no és una cosa exclusiva d’aquestes latituds...


1. Dubrovnik (Croàcia)

Que no entra el camp de basquet sencer? Cap problema



2. Conca

Que els cables pengen perillosament? Té solució



3. Rebuda per internet

Que ens queden només dues senyals per instal·lar i tenim ganes d’acabar aviat la feina?
divendres, de febrer 05, 2010


Per Àngel Carbonell

Es suposa que la joventut és el temps en què més gaudim de la vida, quan les forces resten intactes, quan la innocència resta intacta i, per tant, també les il·lusions. Per exemple, la il·lusió d’assolir una felicitat, en aquesta vida, que se’ns presenta com quelcom abstracte, perfecte, absolut, quelcom que, sovint em fa l’efecte, ningú sap realment en què consisteix, quelcom que només és això, una il·lusió que el pas dels anys sotmet a un desgast tal que lleva, a parer de molta gent, sentit a la vida. La maduresa potser ajuda a contemplar aquest desgast amb més serenitat o a contemplar la realització d’aquestes il·lusions, quan es realitzen, sota aspectes que no eren els somiats però que pel fet de ser reals, no quimèrics, són més valuosos perquè són factibles, nodreixen l’esperança i, no només donen sentit a la vida, també fan que la comprenguis millor, a la vida i al món terrenal.

Les il·lusions perfectes bones són, per al món de les idees i per a proporcionar-nos un model d’excel·lència; per a la caverna, per al món real, hem de saber acontentar-nos amb quelcom que s’hi assembli, tant com sigui possible, imperfecte naturalment, però real i meravellós perquè persegueix aquesta excel·lència. Dic tant com sigui possible perquè una vida viscuda és una vida treballada, lluitada, que ha mirat de realitzar els seus anhels i assolir l’excel·lència sense rendir-se ni desanimar-se, els moments de flaquesa i tot són comprensibles, els esforços titànics també requereixen un repòs.

Sembla paradoxal, però segurament no són l’adolescència o la joventut els moments en què més possibilitats tenim d’assolir els nostres anhels, sobretot perquè avui en dia desitgem assolir-los ràpidament, immediatament si és possible, sense treball ni paciència ni constància i, en poques paraules, tendeix a passar que l’oportunitat d’assolir un anhel et passi pel davant sense que tu l’hagis vist perquè esperaves quelcom més vistós o pot passar que l’assoleixis i no te n’adonis perquè no en reconeixes la vàlua inestimable i, tot seguit, el perdis i l’oblidis com foc d’encenalls.

VINOS PARA LA SOLEDAD

divendres, de febrer 05, 2010
Cada día estamos más solos, lo queramos o no. No me refiero a la sensación de soledad, a ese sentimiento de esperar un trato diferente por parte de nuestros seres queridos, sino a la soledad física. Tanto en las ciudades como en los pueblos, mucha gente vive sola, trabaja sola, se divierte sola, padece sola. Vivimos en la sociedad de los medios de comunicación y de las redes sociales; nunca antes la tecnología nos había permitido acercarnos tan fácil e inmediatamente a otras personas. Y tal vez por ello, paradójicamente, vivimos cada vez más solos.
Esta nueva forma de vida llega a muchas actividades, incluso a la gastronomía. Una contextualización natural para abrir una botella de vino es una cena en compañía de amigos. Nunca nos imaginaríamos abriendo una botella solos, en casa. ¿O sí? ¿Hay vinos para beber solos? Nos atrevemos a sugerir tres.

Frisant de Gel 2009

Gramona es una conocida bodega de Sant Adorní d’Anoia que se dedica tanto a los vinos como al cava, fundada en 1881. Una de las últimas elaboraciones la encontramos en esta botella, Frisant de Gel, que comienza como un “vi de gel” 100% Gewürztraminer. Al alcanzar los 9 volúmenes de alcohol se para la fermentación y se realiza una segunda para convertirlo en un vino de aguja dulce. Adquirido en Vinoteca Voramar por 14,95 euros, una botella de tan sólo 375 ml, alcohol 9,5% en volumen. Tomar muy frío, a 6 grados.
En copa es brillante, color oro, más ambarino de lo que pensaba. Las burbujas son pocas y más grandes que las esperables para un cava.
En aromas, es intenso y complejo. Predomina la manzana verde y la ciruela. Algo de pera y membrillo, frutas blancas. Todo en paralelo con un toque ahumado, pansificados y maderas de la cuba.
En boca tiene un cuerpo medio, mucho más alto del esperable para un cava. Equilibra dulce y aguja. Muy poco desarrollo de los caracteres varietales. Posgusto cítrico y amargo, recuerda a un tokaj o un sauterne.

Les Sorts 2009 Jove

Con denominación de origen Montsant esta cooperativa con 500 hectáreas trabaja desde hace un siglo. La botella que probamos es un vino joven de maceración carbónica obtenido en Vila Viniteca a un precio de 5,95 euros. 13,5% de volumen alcohólico.
Presenta en copa una muy buena capa para un joven, color rubí claro brillante. Lágrima notablemente marcada.
En nariz, está marcado por la cereza, los frutos rojos, muy bien conseguidos. Tiene unos aromas frescos, muy limpios. Secundariamente tiene algo de tabaco, algún balsámico, algo de tierras.
En boca, estos aromas secundarios se convierten en protagonistas. Los balsámicos tienen protagonismo desde el principio, algo parecido a la canela, pero mucho más amargo, madera de romero o violetas. Un pelín ácido para mi gusto (algo extraño en un vino de maceración carbónica). Por otro lado queda una especie de aguja, bastante divertida, que recuerda a la maceración carbónica. Es de cuerpo suave, en conjunto equilibrado y bastante amargo. No es precisamente un vino débil. Postgusto largo con algo de pimienta negra.

Gilbert’s ruby Porto

Este vino ha sido elaborado por las bodegas Sogevinus, situada en la denominación de origen Porto. Esta bodega posee varias marcas comerciales de oporto, entre ellas, la Gilbert’s. El oporto es un vino fortificado al que se le añade brandy durante la fermentación para así pararla (de ahí que el contenido en azúcar sea mayor) pudiendo aumentar el contenido alcohólico hasta el 25%. La botella que probamos, de 50 cl, la adquirimos en Vila Viniteca por 7,95 euros.
En copa se presenta con capa media, bastante oscuro, color rubí (como bien indica su nombre).
Tiene aromas de frambuesa, algo de compota, caramelo y naranjas. Bastante sencillo en conjunto.
En boca es de gran cuerpo, de impresiones altamente alcohólicas. No resulta lo equilibrado que quisiéramos por las sensaciones de alcohol. Tiene ciertos aromas más sutiles a golosina y maderas, pero en general, pobre expresión. Postgusto a caramelo.

Opinión

El Frisant es diferente, todo un experimento con buen resultado. Sin embargo sorprende negativamente por la falta de desarrollo de los aromas varietales: las rosas no están presentes. Y ciertamente es muy caro.
Les Sorts es un vino con personalidad, tal vez algo tosco pero más que aceptable. No es extraordinario, pero presenta una calidad muy superior a su precio. Muy entretenido.
El oporto, tal vez demasiado alcohólico para disfrutar de él.

En cuanto a posibles maridajes, el que más nos ha gustado ha sido el Frisant de Gel, aunque tal vez sea a un precio demasiado alto. Aún así, lo recomendamos. El que menos nos ha gustado, el oporto. Es demasiado simple, acapara demasiado la atención. En cuanto al tinto, es mucho más que correcto, probadlo, es bastante interesante.

Son varias las situaciones en las que estando solos, podríamos abrir una botella de vino. Algunas situaciones serían: mientras leemos un libro una tarde invernal de domingo (el oporto), a mediodía, un día cualquiera, comiendo en casa rápido antes de ir al trabajo (el tinto de maceración carbónica) o mientras cocinamos un sábado de verano antes de que lleguen los amigos (el Frisant de Gel).




Burbujita Freixenet
adrianlopezgarciadelomana arroba gmail punto com

L'Art de les Muses

divendres, de febrer 05, 2010

EUTERPE: THE SWELL SEASON (Glen Hansard i Marketa Irglova)

Info: Glen Hansard és un dels membres de la banda de rock irlandesa The frames, actor a la pel·lícula The Commitments d'Alan Parker i, durant 2003, presentador del programa de la televisió irlandesa Other Voices: Songs from a Room. Marketa Irglova és una compositora i multi-instrumentista txeca que des de ben petita ja mostrava grans habilitats musicals. Al 2005, una visita de Glen a la bella i vella ciutat de Praga, possibilita l’encontre d’aquest dos artistes. La connexió musical que es produeix entre ambdós és, si més no, culpable que la cançó Falling Slowly, escrita i interpretada per aquest duet, fos la guanyadora del Oscar 2008 a la millor cançó original. La connexió emocional entre Glen i Marketa, junt a la forma en la que els seus ulls es miren, són motius més que suficients com per a que el director John Carney confies amb ells per a ser els protagonistes del musical Once. Però, això no ho és tot, després de l’èxit de la banda sonora, The Swell Season han tornat amb el seu nou àlbum Strict Joy.

The Swell Season, una musa que commou.

Àlbums: Strict Joy (2009), Once b.s.o (2007)


Moment per a escoltar: aconsegueix la pel·lícula Once, estirat al sofà i deixa’t portar.


LA COMPILATION: "el desig"

Vist el poc èxit de la convocatòria passada (ningú va enviar cap cançó), Lady Godiva, decebuda, ha buscat a la literatura fragments que mostren les distintes formes en les que ens pot visitar el desig i els hi ha elegit una música.

"...Bajo el mantel, las rodillas se rozan por azar y ese contacto, casi imperceptible, los golpea como una corriente poderosa; una llamarada iracunda sube por los muslos y enciende los vientres. Nada cambia en sus posturas, pero el deseo es tan intenso, que puede verse, palparse, como una niebla caliente borrando los contornos del mundo circundante..." Isabel Allende, Afrodita (2001).

"...Ella le pide que no se mueva. Déjame. Le dice que quiere hacerlo ella. Lo hace. Le desnuda. Cuando se lo pide, el hombre desplaza su cuerpo en la cama, pero apenas, levemente, como para no despertarla..." Margarite Duras, El amante (1984).

"No podía dejar de amarla porque el olvido no existe, y la memoria es modificación, de manera que sin querer amaba las distintas formas bajo las cuales ella aparecía en sucesivas transformaciones y tenía nostalgia de todos los lugares en los cuales jamás habíamos estado, y la deseaba en los parques donde nunca la deseé y moría de reminiscencias por las cosas que ya no conoceríamos y eran tan violentas e inolvidables como las pocas cosas que habíamos conocido." Cristina Peri Rossi, Lingüista General (1979).

"...Como puedo agarrar la ilusión, empuñarla en la mano y soltártela en la cara como una paloma feliz que saliera a descubrir la tierra después del diluvio; descubrirte hasta en los reflejos más ignorados, irte absorbiendo lentamente, como un secante, perdiéndome, perdiéndonos los dos, en la mañana en la que hicimos el amor con todo el sueño, el olor, el sudor de la noche salada en nuestro cuerpos, untándonos el amor, chorreándolo en el piso en grandes olas inmensas, buceando en el amor, duchándonos con el amor que nos sobra." Gioconda Belli, Escribirte, Sobre la grama (1970-1974).

"Regresa a menudo y tómame/ sensación bien amada/ regresa y tómame/ cuando la memoria se despierte/ cuando un antiguo deseo pase por la sangre/ cuando los labios y la piel recuerden/ y las manos crean tocar de nuevo... Regresa a menudo y tómame de noche / a la hora en que los labios y la piel recuerdan." Cavafis (1863-1933), Regresa y tómame.

Fins aviat,

Lady Godiva.


 
Copyright © Revista CriTeri. Designed by OddThemes