MIKLOS RÓZSA

Miklos Rózsa va néixer a Budapest (Hongria), el 19 d’abril de 1907.
Fill d’una família benestant de la capital hongaresa, el petit Miklos va mostrar ben aviat una especial predilecció per la música. La seva mare era pianista de música clàssica i el seu pare mostrava una especial predilecció per les composicions folklòriques hongareses, tot i no estar relacionat directament amb el món musical.

Així, als 5 anys Miklos va aprendre a tocar el violí, i també va iniciar els seus estudis de viola i piano.
Als 8 anys va tocar per primer cop en públic, disfressat de Mozart, i l’èxit assolit en les seves interpretacions i composicions li van valer l’honor de ser considerat un nen prodigi.

Per tal de millorar la seva formació musical, Miklos es matricula al Conservatori de Leipzig, i comença a crear les primeres composicions catalogades com a adultes o serioses.

L’any 1929 rep la seva diplomatura cum laude per part del Conservatori de Leipzig, i el seu amic, i també compositor, Marcel Dupré l’anima a que viatgi a París amb l’objectiu de facilitar-li la seva carrera en el món musical, i el 1932 Miklos s’instala a París on segueix composant obres clàssiques en les quals mostra una important influència de la música folklòrica hongaresa, de la mateixa manera que anteriorment havia succeït amb altres grans compositors com Bela Bartok.

A París coneix Arthur Honegger, també músic i amb el qual cultiva una bona amistat. Durant un concert que fan plegats on tocaven composicions d’ambdós, Arthur comenta a Miklos que ha composat la música per una pel·lícula basada en la novel·la Els miserables, de Victor Hugo.

Quan Miklos va a veure la pel·lícula queda especialment impressionat per la funció de la banda sonora dins de la mateixa i decideix que li agradaria composar música per a cinema.

Tot i això, segueix composant obres de tall clàssic ja que, en un primer moment, no troba la manera d’introduir-se al món del cinema.

L’any 1934 decideix viatjar i instal·lar-se a Londres, on coneix el seu compatriota Alexander Korda. Korda, que era 14 anys més gran que Rózsa, era un conegut productor de cinema que el 1932 havia fundat la companyia London Films, i que havia obtingut una nominació als Oscar per la seva película La vida privada d’Enric VIII, de l’any 1933.

Rózsa explica a Korda la seva idea de dedicar-se a crear bandes sonores per al cinema, i aquest decideix donar-li una oportunitat en la seva propera pel·lícula, anomenada La comtessa Alexandra, protagonitzada per Marlene Dietrich l’any 1936.

Amb aquesta pel·lícula s’inicia una etapa de col·laboració entre Rózsa i Korda que té com a colofó la pel·lícula El lladre de Bagdad, del 1940.
Aquesta pel·lícula és especialment important en la carrera de Rózsa, ja que per un costat inicia el que es va anomenar el seu període oriental, format principalment per l’esmentada El lladre de Bagdad i també per El llibre de la selva, del 1942 i ambdues protagonitzades pel jove actor indi Sabú, i en les quals Rózsa va ser capaç de transmetre les sensacions i emocions que requeria la pel·lícula, integrant l’ancestral cultura i harmonia orientals com a base de les cançons que integren el film. Totes dues van ser nominades a l’Oscar com a millor banda sonora original, malgrat que cap d’elles va poder guanyar-lo.

La qualitat de Rózsa com a creador de música per a cinema queda demostrada amb el fet que va ser nominat a l’Oscar en 4 ocasions entre els anys 1940 i 1942, gràcies als seus 2 treballs mencionats anteriorment (del 1940 i del 1942), mentre que l’any 1941 va rebre dues nominacions pels seus treballs a Lídia i Cuando muere el día, malgrat que no va guanyar cap estaueta.

Però, principalment, la importància de El lladre de Bagdad es deu al fet que Miklos Rózsa ha de viatjar als Estats Units per acabar la banda sonora de la pel·lícula, on s’exilia degut a l’inici de la 2ª Guerra Mundial durant la producció de la pel·lícula. Miklos Rózsa ja no es mouria dels Estats Units, i es dedicaria a treballa exclusivament creant bandes sonores per films a Hollywood, on va sonoritzar més de 100 pel·lícules al llarg de la seva vida.

Instal·lat ja a Hollywood, i precedit per les nominacions anteriors, treballa amb Billy Wilder creant la banda sonora de la pel·lícula Perdición el 1944, la qual torna a ser nominada a l’Oscar com a millor banda sonora original, però torna a quedar-se sense el preuat premi.

L’any 1945, Alfred Hitchcock inicia una de les seves més importants produccions cinematogràfiques, basada en un guió que relata la vida d’un home amnèsic que té una sèrie de somnis que, de manera subconscient, contenen la informació que requereix per recordar un assassinat que ha visualitzat. La pel·lícula, anomenada Recuerda, comptava amb un espectacular repartiment encapçalat per Gregory Peck i Ingrid Bergman. El guió de la pel·lícula requereix, segons Hitchcock un tractament especial de tots els elements que formen la base de la pel·lícula junt amb els actors, i per tant vol donar una gran importància tant als escenaris com a la banda sonora que acompanya les escenes. Per a obtenir el millor resultat possible, Hitchock no dubta a contractar els que creu els més adequats per a generar l’atmosfera que busca, i contracta Salvador Dalí per a que creï els escenaris que apareixen en els somnis de Gregory Peck, creant d’aquesta manera una recreació de l’onirisme inherent als somnis, i també decideix contractar Miklos Rózsa per a composar la banda sonora que acompanyi de manera ideal les escenes preparades.

La pel·lícula és considerada, avui en dia, una de les obres mestres del cinema, i amb 6 nominacions a l’Oscar, només aconsegueix guanyar el de millor banda sonora, el que proporciona el primer Oscar a Miklos Rózsa com a compositor de música de cinema.

Aquell any 1945, a l’igual que havia passat el 1941, Rózsa estava nominat a l’Oscar per dos dels seus treballs, Recuerda i Días sin huella (que va ser premiada amb l’Oscar a la millor pel·lícula).

Fins que va guanyar aquesta primera estatueta el 1945, Rózsa havia estat nominat en 9 ocasions entre 1940 i 1945, el que mostra clarament la consideració que tenia dins de la composició de bandes sonores cinematogràfiques.
Aquest premi suposa l’inici d’una carrera imparable cap a l’èxit, en la qual seria nominat 7 vegades més a l’Oscar (17 en total), guanyant un total de 3 Oscars.

Però els seus treballs més valorats encara estaven per venir. A partir de l’any 1948 és contractat per la Metro-Goldwyn-Mayer i comença la seva època daurada com a compositor de grans epopeies històriques. Així, durant aquest període composa, entre d’altres, bandes sonores com Quo Vadis (1951), Ivanhoe (1952) i Julio Cèsar (1953), totes 3 nominades a l’Oscar, però sense premi.

L’any 1959 arriba la seva obra mestra quan William Wyler li demana que composi la banda sonora de la seva propera pel·lícula, una superproducció que tindrà una durada de 2 hores i 42 minuts, i que serà protagonitzada per Charlton Heston : Ben Hur

Amb Ben Hur, Miklos Rózsa crea una banda sonora que es converteix en el millor acompanyament a tota l’escenografia preparada per a la mateixa, i que dota a la pel·lícula de l’èpica necessària, transportant a més a l’espectador a l’època romana mitjançant les importants orquestracions que en aquell moment eren la darrera novetat cinematogràfica. Així, Miklos Rózsa es va convertir en un dels màxims exponents musicals del cinema èpic, el qual anava acompanyat d’espectaculars bandes sonores que no només complien la funció d’acompanyar les escenes filmades, sinó que també aprofundien en la psicologia i els estats d’ànim dels personatges, a més de formar part integral de l’obra.

Així, en aquestes magnes obres de tan llarga durada, es va imposar que les bandes sonores es treballessin dins del film com si aquest es tractés d’una gran composició operística o teatral. Per exemple, en Ben Hur, com en moltes d’altres pel·lícules del gènere èpic, l’obra comença amb una obertura musical, només acompanyada per un cartell que anuncia que és l’Obertura i on es poden veure les mans de Déu i Adam, corresponents a la pintura de La Creació d’Adam, pintada per Michelangelo al sostre de la Capilla Sixtina del Vaticà. Aquesta obertura, de més de 6 minuts de durada, és l’encarregada de donar a conèixer a l’espectador els “leit motiv” o petites composicions que acompanyen cadascun dels seus personatges de la pel·lícula, i que posteriorment els acompanyaran en els seus moments de grandiositat, felicitat, tristesa, ... al llarg del film.

Aquesta obertura, d’una gran emotivitat i bellesa, és digne d’escoltar-se per si sola, i us convido a que ho feu si cliqueu aquest enllaç : http://www.youtube.com/watch?v=dApIMjrn2Vg

Per a musicar moltes de les seves películes, com El lladre de Bagdad, El llibre de la selva, la mateixa Ben Hur, així com també Quo Vadis o Julio Cèsar, Miklos Rózsa va haver de fer un enorme treball d’estudi de la musicologia que resta en els nostres dies d’aquelles èpoques, utilitzant principalment estructures musicals hebrees, orientals i gregues per tal de fer el màxim de veraç la composició musical a ulls i oïda de l’espectador.

Ben Hur va guanyar 11 estatuetes de l’Oscar, només superada recentment per El senyor dels anells, una d’elles a la millor banda sonora original, que va suposar el tercer Oscar per Miklos Rózsa. Anteriorment, el 1947, n’havia guanyat un altre per la banda sonora de Doble vida, dirigida per George Cukor.

Després de Ben Hur, Miklos Rózsa va composar les bandes sonores d’altres películes èpiques com El Cid (dirigida per Anthony Mann, protagonitzada per Charlton Heston i nominada a l’Oscar com a millor banda sonora, sense ser premiada, en la qual Rózsa va viatjar a Espanya i va utilitzar com a base per a la composició musical les “Cantigas de Santa Maria”, recopilades segles abans pel rei Alfons X el Savi) i Rey de reyes (dirigida per Nicholas Ray i que narrava la vida de Jesús de Natzaret).

Al llarg de la seva vida, Miklos Rózsa va seguir composant, tant obres per al cinema, com música clàssica, fins que el 1982 va morir a Los Angeles.
Abans de morir, però, va aconseguir deixar el seu llegat i saber fer en la música cinematogràfica a un dels seus deixebles, que no va dubtar a seguir (i podríem dir que fins i tot va superar) els passos del seu mestre. Aquest deixeble s’anomena John Williams, i en els darrers 40 anys ha estat el creador de bandes sonores com La guerra de les galàxies, ET, Tiburón, Superman, Indiana Jones, Parc Juràssic, La lista de Schindler i, més recentment, la música per a la saga de Harry Potter

Fins la propera,

Drosophila carcamalis

Share this: