Otium

Otium (I)

Un tòpic immediat que ve al cap al pensar en l’antiga Roma és el del vici desenfrenat i orgiàstic. Si bé aquesta imatge se la ben guanyar la nobilitas imperial, no sempre va ser així. La festa i l’espectacle eren una part essencial de la cultura romana, però no necessàriament s’han d’associar a la bacanal o simplificar als gladiadors i lleons menja-cristians, sinó que la vida lúdica era molt rica i variada al llarg de l’any i va anar canviant amb la història de la ciutat. En el seu origen el poble romà era auster i poc refinat (un altre tòpic), i això constituïa una de les seves virtuts, de les quals la seva classe senatorial n’estava més orgullosa. Aquesta austeritat es va anar perdent a mesura que els dominis de la república es van ampliar. Primer amb el contacte amb els grecs del sud d’Itàlia i després amb els costums orientals. També el costum era diferent entre la metròpoli i el romà de províncies, més auster i mesurat. No per això menys mancat de distraccions, sobretot a partir de l’època imperial, ja que cada ciutat de l’imperi tenia fòrum, circ, teatre, termes i biblioteca. Eren petites romes construïdes a la seva semblança.

Amb la primera guerra púnica els romans van entrar en contacte amb la refinada cultura grega itàlica i siciliana, molt més opulent que la de Grècia, on en alguns llocs com Esparta la vida encara més austera que la dels propis romans. El poeta Horaci escriu “Grècia captiva captivà al ferotge vencedor i portà les seves arts al Laci camperol”. La veu otium graecum feia referència precisament a l’oci incontrolat, que tant molestava als senadors i intel·lectuals moralistes i conservadors, defensors del puritanisme rústico-militar. Pensaven que els costums forans, etruscs, grecs o egipcis, eren el germen causant de la decadència moral de la ciutat. Per a ells un sopar nostre de Cap d’Any seria una autèntica obscenitat.

Alguns legisladors, com Cató el Censor i el propi August van provar de regular determinats costums per llei, que consideraven s’havien passat de la ratlla de la virtut, com ara les festes after particulars o l’enjoiament opulent de les dones. Cató, que no devia ser un personatge divertit però si virtuós a la seva manera, creia en un oci constructiu com ara la història i els discursos, en contraposició al teatre i la filosofia gregues. Els esforços moralitzadors fracassaren a curt i llarg termini, ja que el que es prohibia públicament, com ara el joc amb apostes, s’acabava fent de sotamà. La gran llibertat de costums i les possibilitats d’oci de la major part dels ciutadans difícilment és reproduïble en cap altra època de la humanitat històrica fins a temps moderns.

Calendari festiu

En temps de la república no hi havia un calendari de laborals ni festius com l’entenem avui en dia, però si que es distingia entre els dies de “fastos” i els “nefastos”, on no es podia celebrar cap acte festiu. Al final de l’imperi es va arribar a un màxim de 175 festes oficials durant l’any. Cal pensar que no tothom feia festa, si més no els esclaus.

Festes i banquets

L’origen de les festes romanes és màgic i religiós, com en l’antiga Grècia. Respon a una veneració als déus per aplacar la seva ira o per demanar-los un favor. Inicialment eren festes rurals, per celebrar la collita i evitar desgràcies que amenacessin la següent. Es van anar convertint en celebracions urbanes un cop es van ajuntar els pobles dels set turons per consolidar la futura ciutat.

Durant l’hivern se celebraven les festes del sol invicte i les saturnals, que venien a la festa del solstici i el carnaval. El 25 de desembre els romans del baix imperi celebraven el naixement del sol i era un dels dies més importants de l’any. El poble es reunia per contemplar la sortida del sol, com a símbol de renaixement. Era un culte monoteista d’origen siri, introduït a Roma el 274 dC, que va ser fàcilment assimilat pel cristianisme. L’eclèctic Constantí, mentre erigia esglésies a una part de l’imperi, a una altra, inaugurava estàtues al sol invicte.

El carnaval sembla trobar els seus orígens en les saturnals, dedicades a Saturn, i amb el canvi de papers i funcions que s’hi celebrava. Volien rememorar els temps feliços en els que Saturn, destronat de l’Olimp pel seu fill Júpiter, es va refugiar al Laci i va ensenyar als seus habitants a cultivar la terra, creant un època d’abundància. Les festes duraven diversos dies i se celebraven sobretot durant la nit, a casa d’uns i altres. Els esclaus tenien uns dies de certa llicència, ja que al commemorar temps en que no existia l’esclavatge, podien assistir als sacrificis i eren tractats com a iguals i compartir la taula dels amos. Fins i tot eren servits per ells per un dia. Per cert, les saturnals eren un moment idoni perquè un amo li concedís la llibertat a un esclau domèstic. S’autoritzaven els jocs d’atzar durant les festes, normalment prohibits.

A les lupercals, celebrades al febrer, els joves mig despullats empaitaven les noies pegant-les amb tires de pell d’un cabró (els lupercles) sacrificat dins la cova on segons la llegenda la lloba capitolina havia alletat a Ròmul i Rem, els mítics fundadors de Roma. Encara que no ho sembli eren festes de purificació, on l’assot amb lupercles simbolitzava la fertilització. El papa Gelasi les va reconvertir en el que avui es coneix com a Candelària o festa de purificació de la Verge Maria.

Les matronals, celebrades al març, eren les festes de les matrones o dones casades i es consagraven a Juno, deessa de la llar i esposa de Júpiter. Les esposes rebien regals dels marits i es recordava la seva mediació decisiva en el rapte de les sabines. La tradició explicava com els primers romans, faltats de dones per esposar, van raptar les donzelles del poble veí dels sabins. Com és natural, els sabins s’hi van tornar, però mentre arreplegaven les armes i posaven setge a Roma, les sabines raptades, que ja s’havien acomodat a la nova situació i estaven prenyades o eren mares de fills romans, van posar pau entre les parts.

Les festes de primavera eren molt diverses i en general celebraven la renovació de la fertilitat de la terra. Per aquesta raó estaven, en major part, consagrades a deesses, a part de les famoses bacanals, dedicades a Dionisos o Baco, déu del vi. Les bacanals originàriament, en el món hel·lenístic, estaven reservades a les dones i les organitzaven les matrones i eren un misteri iniciàtic envoltat de tot un ritual i secretisme. Els frescos de la Vila dels Misteris de Pompeia il·lustren com devia ser el ritual, on les dones mantenien el protagonisme. Podien acabar derivant en grans orgies, fins al punt que el senat va haver d’intervenir pel que consideraven excessos sexuals contraris als bons costums.

Imatge parcial d’un dels frescos de la Vila dels Misteris a Pompeia, que representa una dansaire i uns faunes en plena celebració dels misteris dionisíacs.

Els banquets

La imatge tòpica dels romans lliurats constantment a la golafreria i l’orgia està totalment deformada per la literatura, ja des del temps dels mateixos romans. Petroni en el Satiricó, precisament ridiculitza els excessos d’un nou ric, però no per això s’ha d’entendre que els excessos orgiàstics eren el pa de cada dia, excepte d’una petita minoria de play boys -i no tant joves, com el vell Tiberi segons es diu- que tenien estómac i prou temps i diners per poder-s’ho permetre. I com ens passa avui en dia, tampoc és d’imaginar que a la majoria de romans els anés tant la marxa com per provar-ho tot cada setmana de la seva vida.

Els banquets o simples sopars amb invitats eren freqüents. S’invitaven els uns als altres a festes familiars, comiats i retrobaments amb motiu dels viatges, per un èxit professional o simplement per xerrar amb els amics. Entre la burgesia i l’alta societat es va adoptar el costum grec, al seu temps copiat d’orient, de celebrar el sopar tombats en un triclinium. En el convit s’ajuntaven homes i dones indistintament. Durant els primers temps de la república no hi havia esclaus especialitzats en la cuina, però a mesura que els banquets es van fer habituals, els potentats romans es disputaven els millors cuiners, entre els quals destacaven els grecs.

Cada vianda era servida en el recipient que li corresponia per esclaus-cambrers, escollits pel seu atractiu físic. Es menjava amb les mans, i només s’utilitzava cullera quan es tractava de buidar ostres o prendre els postres. A falta de coberts hi havia l’esclau encarregat de trinxar degudament el menjar. Però abans de res l’higiene: entre plat i plat els comensals es rentaven els dits amb aigua perfumada, mentre els esclaus més modestos s’encarregaven de netejar les restes de menjar del terra.

El banquet constava de diferents parts. Començava pels entremesos o gustatio, on eren components obligats l’ou dur, les olives, els cogombrets, els raves, el peix en escabetx i el vi dolç o mulsum. El sopar consistia en un principi en dos plats o millor dir, fercula (safata), tot i que a partir de l’emperador Claudi es va anar ampliant, fins a set plats o més, de carn o peix amanits amb variades salses. S’acabava amb postres, formats per fruita, pastissets i “chuches”. Una part essencial del banquet eren els intermedis amb espectacles, entre els que destacaven la música i la dansa. Segons el que es podia gastar l’amfitrió es podia incloure a més de grups professionals de dansaires i músics, equilibristes, rapsodes, actors i, com a súmmum, lluites de gladiadors.

Imatge parcial d’un els frescos de la Casa dei Casti Amanti a Pompeia, que representa un banquet.

Existia una forma de banquet més donat a la conversa: el convivium, que els grecs en deien symposium. Després del sopar els comensals xerraven animadament sobre totes les qüestions que es plantejaven, sobretot quan s’estava entre amics. Un dels temes estrella era l’actualitat política i, com no, la xafarderia i els esports, sense oblidar tampoc la literatura, l’art i la filosofia pels més refinats. El vi circulava generós, es feien rondes i es proposaven brindis, que es beneïen amb frases fetes com ara bene tibi, bene te, bene nos o bene vivas. En els primers temps els romans no estaven gaire acostumats al vi i a les dones no se’ls estava permès beure. Però en plena república i en època imperial les dones s’emborratxaven amb els homes i, com ells, combinaven el vi amb psicotròpics. En aquestes circumstàncies el banquet podia derivar en orgia fins entrat el matí, on no necessàriament es quedaven tots els convidats.

Rara Avis

Share this: