Werner Heisenberg

Al CriTeri anterior vam parlar d'Einstein, i un personatge va sortir esmentat repetidament: Werner Heisenberg, un dels pares de la teoria atòmica actual, cofundador de la Mecànica Quàntica, i pioner de la física atòmica. Un geni, sens dubte. I, degut a les seves aportacions a la física, un dels responsables que finalment Einstein quedés fora de joc.

Però també els genis tenen un cantó menys confessable. En el cas de Heisenberg, el cantó menys confessable té dues parts: d'una banda, la seva col·laboració amb el règim nazi, en l'intent de producció d'una bomba atòmica. De l'altra, el seu fracàs en aquesta tasca – un fracàs afortunat per a nosaltres, no cal dir-ho. Bona part de les fonts d'informació d'Internet (no pas la viquipèdia, cal dir-ho) obvien aquests detalls, i es centren en la seva aportació a la física. El seu encant innegable –bona part de les fotografies de la dècada dels 30 el mostren com un jove atractiu, agradable i rialler –i les seves aportacions fonamentals a la física, encara vigents avui, poden donar del personatge una imatge massa angelical. Fou un individu complex i discutible. Si no fos complex i discutible no apareixeria a la nostra Cort d'Apel·lació, ben mirat.



En el nostre context, un fracàs no és el mateix que un error científic. Tots els científics l'erren alguna vegada: un concepte incomplet o massa senzill és, al capdavall, un error, encara que al seu moment suposi un gran pas endavant per a la comprensió de la realitat. Fou el cas de l'àtom de Bohr, per exemple. Massa senzill per ser cert, però un gran pas endavant en relació a la concepció original de Rutherford. Un fracàs és alguna cosa més: és la no-consecució d'un objectiu ambiciós, important, prou valuós per merèixer els esforços d'equips extensos de gent competent i preparada, subjecta a una coordinació que permeti obtenir el millor de cadascú. En un marc com aquest, l'error d'un és subsanat per l'encert d'un altre: és senzillament impensable que una persona no l'erri mai, per genial que sigui. I no cal dependre de les idees d'algú molt concret, perquè en un equip ampli i brillant les idees apareixeran, tard o d'hora. Werner von Braun fou el catalitzador del projecte Apolo de la NASA, que dugué l'home a la Lluna; però el projecte Apolo no fou només von Braun. Els seus dissenys van ser la base, però després, tot un exèrcit d'enginyers, tècnics, físics, químics, metges, van crear un entorn tecnològic revolucionari que va fer possible aquella frase tan famosa d'Armstrong – un petit pas per a mi, un gran pas per la humanitat. Robert Oppenheimer ho va aconseguir per al projecte Manhattan, la bomba atòmica dels EEUU. Heisenberg va fracassar en aquesta tasca. El seu fracàs fou, segons tots els indicis, el d'un físic teòric genial que no va arribar a entendre que amb la teoria no n'hi ha prou.

U. Com s'hi va embolicar?
Temo que, en certa manera, algun lector trobarà que en aquest apartat repeteixo els raonaments exposats en l'article dedicat a Albert Speer. Heisenberg era alemany, i no pertanyia a cap dels grups que podrien rebre de valent al nou règim. No era jueu, ni gitano, ni de cap ètnia sospitosa; no era comunista. Era un alemany diguem-ne estàndard, correcte racialment i ideològicament. La major part d'aquesta població es trobava bé al nou règim. Podien rebutjar aspectes puntuals: consta, per exemple, que la violència barroera i gratuïta dels membres de les SA causava un gran rebuig a la població alemanya. Però es trobaven a gust en un règim que els donava una sensació d'estabilitat i fortalesa. Molts anys després, el 1979, Walter Scheel, president de la República Federal Alemanya, recordava la gent de la seva infantesa en aquest termes:

‘Aquesta gent tan extraordinàriament dotada tenia una relació infantil amb l'estat. Estat i Comunitat eren senzillament equivalents. Allò que l'estat els demanava, la Comunitat ho demanava. D'aquí, la seva aquiescència característica...'

Per molt que els alemanys dels anys 1925 i posteriors visquessin a la República de Weimar, eren fills de l'estat prussià. I la disciplina (a tots els nivells) i l'obediència al superior eren per la majoria d'ells un fet natural. Els alemanys van jurar fidelitat al führer de la mateixa manera que els italians la van jurar al seu duce, però la diferència fou que els italians no s'ho van prendre mai seriosament – com es veu pel trist final que ells mateixos van donar a Mussolini –, mentre que els alemanys van perseverar fins l'apocalíptic final. L'infantilisme de molts d'ells ens sembla esborronador, encara avui. Seguir creient en els discursos de Goebbels quan l'exèrcit rus era a les portes de Berlín – com retrata una famosa sèrie documental anglesa – és molt fort, certament.

Entre els científics les discussions devien ser dures, perquè les pressions sobre la comunitat científica van començar ben aviat. Part dels científics més brillants d'Alemanya eren jueus, i el seu lloc de treball perillava – després fou la seva vida, ben senzillament. Molts van fugir: Einstein, Born, Wiltner, Szilard, Schrödinger... Heisenberg no era jueu, però va patir l'atac continu i sistemàtic dels membres del moviment Deutsche Physik (vegeu més avall), que volia no només que els càrrecs universitaris fossin reservats a alemanys de pura raça ària, sinó que les doctrines considerades ‘judaiques' – que incloïen tant la teoria de la relativitat com la mecànica quàntica – fossin bandejades de les universitats alemanyes. Heisenberg va defensar la teoria de la Relativitat, i va patir les conseqüències d'aquesta presa de posició: fou l'objecte de totes les acusacions imaginables, començant per la de jueu. Malgrat tot, tenia certa llibertat de moviments, inclosa la capacitat de viatjar pel món, fent conferències. Fou en una d'aquestes conferències, a Ann Arbor (Estats Units), on un col·lega anomenat Goudsmit, assabentat de la seva posició delicada, i del caràcter insofrible del règim nazi, li ofereix quedar-se als Estats Units, en qualitat de refugiat. Heisenberg opta per tornar a casa, a Alemanya. No és tan fàcil abandonar el propi país: durant el règim de Franco la majoria dels antifranquistes no ho va fer. Però és impactant pensar en com hauria anat tot plegat si Heisenberg hagués acceptat la invitació. Potser no hi hauria hagut cap projecte alemany per obtenir la bomba; i potser en aquest cas tampoc no hi hauria hagut cap projecte Manhattan als Estats Units.

L'anomenat afer Heisenberg es va arrossegar a Alemanya durant anys, fins que el començament de la guerra va convertir els científics atòmics alemanys –els que no havien fugit – en personal intocable. La recerca sobre l'ús militar de la fissió nuclear, que fins aleshores s'havia dut a terme al Kaisers-Wilhelm Institut für Physik de Berlín – i per extensió a tot el que es va anomenar a Alemanya el club de l'urani – va quedar sota l'estricte control de la Wehrmacht. Només cap a la fi de la guerra, quan la Wehrmacht va arribar a la conclusió que l'arma atòmica no arribaria a ser rellevant durant dècades, es va alliberar aquest control, que va tornar a l'institut berlinès.



DOS. Per què una bomba atòmica?
És una creença arrelada en molta gent que la idea de construir una bomba atòmica va sorgir al si de l'Alemanya nazi. És fals. Pràcticament tots els països van pensar en aquesta possibilitat, abans que la II Guerra Mundial comencés.
Tot arrenca amb Otto Hahn, Lise Meitner i llur assistent Fritz Strassmann. Al seu laboratori de Berlin segueixen la línia de treballs començats per Enrico Fermi als Estats Units, consistent a ‘bombardejar' (la paraula en si és una ironia) urani amb neutrons. L'objectiu era intentar obtenir elements químics que anessin més enllà del número 92 (transurànids), que es creia que es podrien obtenir per aquest mètode. El químic alemany Ida Noddack havia suggerit que part dels nuclis atòmics es podrien fragmentar en nuclis més petits (= elements més lleugers), però ningú no n'havia fet massa cas. Cal entendre que aleshores el nucli atòmic s'entenia com una massa compacta, no divisible i poc o gens manipulable. Recordem que el mot àtom significa originalment no divisible. Però el 1938 comencen a observar que del bombardeig d'urani amb neutrons no en sortia un element més pesant, sinó tota una corrua d'elements més lleugers. Fonamentalment, bari. Aleshores ja s'havia esdevingut l'Anschluss, l'annexió d'Austria per Alemanya. Meitner era austríaca, i d'ascendència jueva; si fins aleshores l'estatus d'estrangera l'havia fins a cert punt protegit de la persecució, ara era una alemanya més, i estava en perill seriós. Hahn i Strassmann s'ho van manegar per fer-la sortir del país clandestinament, cap a Suècia. Però després van seguir tenint-la al corrent dels resultats que obtenien al laboratori.
Mentre que Hahn i Strassmann tenien sobretot una formació com a químics, Meitner era física, i estava ben al corrent dels progressos de la teoria atòmica. I diu la llegenda – bé, sembla que és rigorosament certa – que al bell mig d'una excursió amb esquís amb el seu nebot Otto Frisch, també físic i deixeble de Niels Bohr, no podia parar de pensar en aquells resultats tan estranys, es va aturar, va seure en un tronc caigut, va treure el seu quadern de notes, i es va posar a gargotejar una possible solució al problema. Calia abandonar la idea d'un nucli compacte. Els protons i neutrons que el formen no formen un conjunt estàtic: el nucli és un sistema dinàmic i fins a cert punt inestable, i la introducció d'un neutró pot accentuar aquesta inestabilitat fins a fer que el nucli es divideixi en trossos. Fou Frisch qui va encunyar el terme: fissió, que ben aviat fou conegut internacionalment.
Pel descobriment de la fissió Otto Hahn va obtenir el Nobel de química el 1945, quan era presoner de guerra dels anglesos; avui hi ha unanimitat a dir que el premi hauria d'haver estat compartit amb Lise Meitner. De fet, el fenomen fou publicat en alemany per Hahn i Strassmann, a la revista Naturwissenschaften, el gener de 1939; i en anglès (com a report) per Lise Meitner i Otto Frisch, a Nature, el febrer de 1939, a fi de donar al fenomen una difusió ràpida en cercles anglosaxons.
Però no només hi havia hagut divisió del nucli d'urani, sinó alguna cosa més. La massa dels nuclis lleugers generats no es corresponia amb la massa inicial dels nuclis d'urani. Una petita part de la massa s'havia perdut, convertida en energia: 200 milions d'electron-volts. Frisch va comentar aquest resultat a Niels Bohr, que en aquell moment preparava un viatge als Estats Units per fer-hi un cicle de conferències. Bohr va explicar aquests resultats als auditoris de físics americans, que òbviament en van quedar estupefactes.
La fisió havia tingut un resultat secundari. Com és ben sabut, com més gran és el nombre atòmic (nombre de protons del nucli atòmic) més gran és el nombre de neutrons que calen per estabilitzar el nucli. El nombre de neutrons que calen per estabilitzar els nuclis lleugers formats és inferior al nombre de neutrons que calen per estabilitzar l'urani. Semblava probable que hi hagués hagut una emissió de neutrons: aquests neutrons generats de novo podrien servir per fissionar més nuclis. A França, l'equip de Fréderic Joliot (gendre dels Curie, i que de fet acostumava a emprar el cognom Joliot-Curie) va calcular que la mitjana de neutrons generats per nucli fissionat seria al voltant de tres (específicament: de 2.3 a 3.5), i que aquest fet seria suficient perquè s'esdevingués una cadena d'emissions i noves fissions: només calia començar el procés fent el bombardeig inicial amb neutrons, i després la reacció s'autoalimentaria, generant nous neutrons i energia. Aquesta energia es podria alliberar de manera gradual i controlada, però no necessàriament. De fet, alguns físics van avisar del perill que l'urani fes explosió de manera espontània, si s'aconseguia concentrar aquest element. Hahn, Meitner i Strassmann havien treballat sempre a una escala de laboratori, prou petita per no considerar aquest perill.
Tot això succeïa els anys 1938-1939, just abans que esclatés la II Guerra Mundial, i avui ens sembla absolutament increïble que els científics que treballaven en aquests temes parlessin entre ells amb tanta desimboltura, es tinguessin al corrent de llurs resultats, discutissin lliurement els seus càlculs i especulessin sobre si era possible o no una aplicació militar d'aquelles troballes. Bohr, en la seva visita els Estats Units, va discutir obertament a Princeton sobre si era possible o no construir una bomba atòmica. Anys més tard, el mateix Bohr es declarava estupefacte pel que fa a llur pròpia irresponsabilitat, i la de molts col·legues seus, donat el clima de tensió internacional que es vivia, i tenint en compte que Alemanya ja s'havia annexionat Austria i Txecoslovàquia, i amenaçava Polònia. Oi més perquè fou Bohr – físic genial – qui es va adonar del punt central: no tots els isòtops de l'urani reaccionarien de la mateixa manera. Era l'isòtop lleuger, l'U235, el gran responsable del fenomen. L'isòtop majoritari, U238, era molt més estable, i no es fissionaria fàcilment. L'U238 només es podria fissionar si era atacat per neutrons ràpids de molt alta energia, mentre que l'U235 es fissionaria fins i tot amb neutrons lents. Per tant, si es volia construir una bomba atòmica, calia reunir una quantitat prou alta d'U235. Els primers càlculs sobre quant d'U235 calia perquè la reacció s'autoalimentés indicava que calia una esfera de poc menys d'un metre de diàmetre. Algunes tones d'U235. I en aquell moment això semblava un acudit, més que altra cosa. No hi havia una tecnologia per fer-ho. Com Bohr va comentar als seus col·legues americans, la idea de construir una bomba atòmica amb U235 era un somni impossible:
‘Caldria tot l'esforç conjunt d'un país sencer, durant anys, per construir-ne una sola unitat'
És en aquest detall que cal veure-hi la raó de la desimboltura amb què en parlaven; fins i tot en van sortir comentaris a The New York Times. No era un afer secret. Altres físics es van llançar a l'aventura de crear models teòrics i matemàtics que predissin probabilitats de col·lisions entre neutrons i nuclis, probabilitat que aquest nucli fos U235, nombre de neutrons generats, nombre de neutrons escapats del sistema abans d'haver pogut topar amb cap nucli, etc. Molts arribaven a la conclusió que la massa necessària perquè la reacció s'autoalimentés (en endavant coneguda com massa crítica) era gran: una tona, potser més. Impossible d'obtenir, amb els mitjans tècnics d'aleshores. Fins i tot Enrico Fermi va arribar a suggerir que la massa necessària era de la mida d'un petit estel – bé que sembla que tenia in mente tot l'urani, no només U235. En tot cas, aquests resultats feien que aquella discussió es veiés com purament acadèmica, sense trascendència pràctica.
Però mentrestant, tots els països industrialment forts ja havien mogut peça, i mobilitzat els seus experts en el tema. Cada govern va procurar reunir els seus físics atòmics perquè els responguessin la pregunta de si era factible una bomba atòmica, basada en la fissió (de l'urani en conjunt, o només de l'U235). Els caps de tots els exèrcits (anglesos, francesos, nord-americans, alemanys) van rebre els seus memoràndums. Generalment negatius. L'obstacle era sempre el mateix: la gran quantitat d'U235 necessari, que faria que la bomba, si és que es podia fabricar, fos pràcticament impossible de transportar, i per tant d'utilitat militar escassa o nul·la.
No cal dir que avui sabem que aquests càlculs eren equivocats. De fet això es va descobrir aviat – però no pas a Alemanya.
El setembre de 1939 l'exèrcit alemany envaeix Polònia. Comença la II Guerra Mundial. Des d'ara els avenços seran secrets, dins de cada país. Però curiosament és a partir de 1940 – quan la circulació d'informació ja no és lliure – que es faran els avenços seriosos. Es començarà a parlar de neutrons ràpids, molt més energètics que no pas els lents i per tant molt més eficients a l'hora de fissionar l'urani. Es començarà a parlar de difracció de neutrons dins el cos d'urani, que fa que part dels neutrons que són rebotats en topar amb un nucli puguin ser reincorporats al sistema. Es començarà a parlar de plutoni, molt més fissionable. De nous dissenys i nous conceptes. El primer autèntic disseny d'una bomba atòmica no és alemany: és anglès, del 1940. Però Anglaterra no va estar en condicions de dur a terme els treballs. Fou finalment l'equip nord-americà coordinat per Robert Oppenheimer qui va produir la primera bomba atòmica. Tot havia començat a Alemanya; però no és pas allà on va acabar aquesta història.
TRES. Raons científiques d'un fracàs
En el cas de la bomba atòmica, hi havia tot un abisme entre la idea (una fisió desbocada, provocada pel xoc de neutrons contra nuclis d'urani, que alliberaria quantitats immenses d'energia) i la seva realització pràctica. Es tractava d'una tecnologia totalment nova – més ben dit: d'una tecnologia que calia inventar tota sencera, des del començament –, i la possibilitat que un error de càlcul al laboratori experimental es traduís en una explosió que destruís una ciutat sencera no era cap broma. No era un camp en el qual es pogués anar per vies pràctiques del tipus prova-error-assaig, com s'esdevingué amb les bombes V-2 de Werner von Braun. En el cas de les V-2 les fallades en els assaigs es traduïen en desastres que no anaven més enllà d'unes desenes de metres (coet incontrolable). En el cas d'una bomba atòmica una relliscada greu era impensable: una ciutat sencera (una ciutat alemanya, caldria especificar) podia quedar esborrada del mapa. D'aquí se'n dedueix la necessitat d'un autèntic exèrcit de físics i matemàtics que a nivell teòric deixessin tot l'afer resolt i ben resolt en un full de paper, abans d'abocar-se a les proves pràctiques. I d'aquí també el problema essencial: tot el procés podia quedar aturat si en algun punt de l'anàlisi teòrica l'equip topava amb problemes conceptuals que no fos capaç de resoldre.
En el cas de Heisenberg el problema va venir en calcular la massa crítica d'U235 necessària perquè l'explosió tingués lloc. Reflexionava, calculava i re-calculava una vegada i una altra, i sempre arribava a la conclusió que una reacció de tipus explosiu no es podia desencadenar, fora que l'U235 fos una esfera de, com a mínim, 50 cm de radi. Tenint en compte que l'urani és l'element més pesant de tots els que es troben a la natura (deixem de banda els transurànids, tots artificials), i un cop fet el càlcul, això significa desenes de tones d'U235. Una massa tan fenomenal no es podia carregar en cap bombarder dels que aleshores tenia l'exèrcit alemany – bé que s'hauria pogut dissenyar un avió especial per a aquesta bomba, és clar. Però més greu era encara el problema de com obtenir més d'una tona d'U235, perquè dins l'urani natural aquest isòtop és molt minoritari. L'isòtop dominant és l'U238, més pesant i molt més estable, que no només no es fissiona fàcilment, sinó que pot aturar la reacció en cadena. D'una banda, perquè un neutró que hagi estat captat per un nucli de U238 (que no es fissionarà) quedarà fora de circulació i no seguirà participant en el procés; de l'altra, perquè encara que el neutró no quedi captat pel nucli de U238, en rebotar haurà perdut energia: el xoc no és elàstic, i una part de l'energia del xoc es tradueix en energia cinètica per al nucli de U238. Pel teorema de la conservació de l'energia, aquesta energia que el nucli de U238 haurà guanyat, el neutró l'haurà perdut. A cada xoc amb un nucli de U238 el neutró s'anirà frenant; i eventualment arribarà a un estat energètic tan pobre que no li permeti ni tan sols fissionar un nucli de U235... si és que té la xamba de topar amb un. Res no semblava viable, fora que s'aconseguís obtenir un urani prou enriquit en U235 perquè la reacció en cadena no s'aturés. I separar dos isòtops tan semblants (observem que la diferència de pes atòmic només és d'un 1.2%) no semblava factible a una escala industrial.
Ultra això, hi havia el problema de l'explosió en si mateixa. Suposem una massa esfèrica d'U235. En algun punt (al centre, per exemple) aconseguim de fer-hi arribar un feix de neutrons prou fort per desencadenar processos de fissió. Admetem que s'ha assolit una reacció en cadena prou continuada. Aquesta reacció alliberarà d'entrada prou energia perquè la zona on hagi començat exploti... i allunyi (físicament) la resta de la massa d'U235, que d'aquesta manera quedarà fora de l'abast dels neutrons, no es fissionarà, i la reacció en cadena quedarà aturada tot just començada. Hi haurà una explosió, certament, però no més forta (o no gaire més) de la que es podria obtenir amb explosius convencionals – que eren, per altra banda, una tecnologia que els alemanys dominaven prou. ¿Tenia sentit esmerçar esforços a obtenir un nou tipus de bomba que al capdavall no seria gaire més destructiva que un bon atac aeri convencional?
En realitat, bona part dels estudis fets dins l'equip de Heisenberg anaven en la direcció del que anomenaríem reactor-bomba. El concepte d'un reactor nuclear, on la reacció de fissió en cadena es pogués controlar per immersió en aigua pesada i, arribat el cas, per la immersió de barres de cadmi, metall que absorbeix neutrons amb una gran eficiència, ja estava prou avançat, si més no en la teoria. Una de les línies d'estudi de l'equip de Heisenberg anava precisament en la direcció de crear un reactor fora de control: l'eliminació dels procediments de control de la reacció en cadena faria que el nucli arribés a una temperatura prou alta per... explotar? Fondre's? No quedava del tot clar què passaria. En tot cas, del del punt de vista militar era una via morta: destruir Londres (posem per cas) amb una bomba d'aquesta mena volia dir anar a Londres a construir un mini-reactor atòmic, construir-lo d'estranquis – una operació de comando d'una envergadura fora mida – posar-lo en marxa, alliberar-lo dels dispositius que controlaven la reacció en cadena, i fugir abans de l'explosió. Inviable.
QUATRE. Raons humanes d'un fracàs
A la fi de la guerra, Heisenberg fou capturat i empresonat pels aliats. De fet la seva captura fou una peça més de diverses operacions de tipus comando (operacions Alsos i Epsilon), que tenien com a objecte capturar el màxim nombre possible de científics atòmics alemanys implicats en els treballs per l'obtenció de la bomba atòmica, i alhora esbrinar fins on havien arribat exactament. Al llarg de la guerra, bona part d'aquests treballs s'havien dut a terme a la Kaiser-Wilhelm Institut für Physik de Berlín; però amb els exèrcits aliats assetjant Alemanya i el risc de raids aeris, aquella posició era insostenible. Pràcticament tot l'equip fou traslladat a instal·lacions secretes a la Selva Negra. Allà van ser capturats, si més no la majoria. Heisenberg fou arrestat a Urfeld, el 3 de maig de 1945, en una autèntica operació de comando, puix que aquella zona encara es trobava sota control alemany. Fou dut a Heidelberg, aleshores ja sota control aliat: allà es trobà amb Goudsmit, a qui no veia d'ençà de la seva trobada a Ann Arbor, el 1939. Els científics atòmics alemanys foren confinats en unes instal·lacions apart (The Farm Hall), on totes les seves converses van ser meticulosament gravades. Els interrogatoris, duts a terme per personal científicament molt preparat, també. Qüestió essencial: fins on havien arribat? Tenien la bomba, ja? Molt probablement els interrogadors en van quedar decebuts: de la ciència alemanya, n'esperaven molt més.
Darrere del fracàs científic hi havia el fracàs d'una comunitat científica. Alemanya tenia a la seva disposició un bon cos de científics, enginyers i tècnics; però molt menys formidable del que hauria estat si no s'hagués polit pel camí bona part de les seves ments més brillants. Ben mirat, el destí de la ciència alemanya durant el nazisme fou tràgic. Durant el darrer segle, i fins aleshores, Alemanya havia estat no només la gran potència econòmica continental europea, sinó també – i sobretot – una gran potència cultural i científica. El nombre de premis Nobel alemanys fins l'any 36 és increïble. Bona part d'aquesta comunitat científica fou bandejada per raons polítiques o racials; potser Hitler i els seus n'eren els responsables últims, però és un fet que part de la població alemanya va assumir els seus plantejaments i els va dur a la pràctica. Pensar en la direcció del führer era una frase feta ben estesa entre la població, a la qual alguns alemanys es van abocar amb entusiasme. Més que no pas una obediència cega al führer, en molts dels fets que aleshores van succeir cal veure-hi un alliberament de tensions, odis profunds i tírries ocultes que fins aleshores havien quedat amagades sota una pàtina de civilització i cultura. El règim nazi fou en definitiva un marc on els odis (de vegades personals) entre científics van trobar unes estructures on es podien exercir, i una base ideològica que els justificava.
Dos personatges poden ser considerats com els líders de la nazificació de la ciència alemanya: Johannes Stark i Philipp von Lenard. Cap dels dos era precisament un no-ningú: tots dos eren científics molt brillants.

Johannes Stark fou premi Nobel de física el 1919. Fou un dels responsables directes de la ruïna de la ciència alemanya. Una paradoxa increïble és que fou també un dels responsables de la fama d'Einstein, perquè com a editor de la revista Jahrbuch der Radioactivität und Elektronik li va demanar, l'any 1907, que redactés un article de revisió sobre la Relativitat, que aleshores encara estava a les beceroles: recordem que el 1905 havia aparegut el primer article d'Einstein sobre aquest tema, mentre que la teoria general és de 1916. Llavors Einstein encara era força desconegut; la possibilitat de publicar en aquest mitjà era una oportunitat excel·lent per donar-se a conèixer.
És possible que l'origen de bona part d'aquesta fòbia fos de tipus personal. La tesi doctoral d'un deixeble seu, dedicada a les propietats òptiques de la porcellana, fou per ell un moment dur; no pas perquè fos un treball mediocre sinó perquè Max Planck no va admetre-la com a tesi doctoral de física, en considerar que es tractava d'un treball massa aplicat, propi d'una escola d'enginyeria. Sembla que Stark s'ho va prendre com un afront personal. Stark era sobretot un físic experimental, que havia fet també aportacions teòriques, bé que no comparables a les grans aportacions conceptuals dels Einstein, Planck, Born, Heisenberg, Schrödinger o Pauli. Aquella fou l'època on els teòrics de la física havien esdevingut les vedettes de la ciència, sobretot per l'exemple d'Einstein – físic genial que, recordem-ho, mai no va fer cap experiment: totes les seves reflexions són purament teòriques –, i després dels Bohr, Schrödinger i companyia. Stark era en molts aspectes un teòric frustrat, però sentia la necessitat de ser considerat com una part de l'olimp dels físics. El seu rebuig personal es va barrejar amb la frustració que com a alemany sentia per la República de Weimar, producte directe de la derrota alemanya a la I Guerra Mundial; un estat dèbil i a mercè dels aliats. La hiperinflació (que va causar un impacte fortíssim en la població alemanya, i que tothom atribuïa a les exigències dels aliats referents al pagament de les reparacions de guerra), la crisi econòmica i el caos polític (almenys, així era percebut) de la República de Weimar, van fer la resta. La irrupció del partit nazi a l'escena política el devia impressionar prou per adherir-s'hi de manera entusiasta.
En el cas de Stark la relació amb el NSDAP va anar més enllà d'una acceptació tàcita, i més o menys entusiasta. Stark va realment assumir com a propi bona part de l'ideari hitlerià, i en el seu camp – la ciència – va esforçar-se a dur-lo a la pràctica. Si fins aleshores havia existit, el seu antisemitisme havia estat latent i amagat; dins el règim nazi s'expressà d'una manera oberta i radical. Va mantenir públicament que els jueus no eren capaços del pensament creatiu necessari per a la ciència. Després d'haver escrit diversos opuscles pro-nazis (per exemple, un de titulat ‘Adolf Hitler: objectius i personalitat', el 1932), el 1934 publica el llibre Nazionalsozialismus und Wissenschaft (Nacionalsocialisme i Ciència), on exposava el seu ideari per a la ciència alemanya: els científics s'havien d'esforçar a servir el seu país d'una manera visible i pràctica. Aquesta ideologia deixava en segon terme les aportacions teòriques i el que anomenaríem ciència pura. Els camps essencials serien aquells que tinguessin una aplicació pràctica més o menys immediata, cosa que supeditava la ciència pura als enginyers. L'activitat de Stark fou intensa: s'esforçà a ser en la ciència alemanya el mateix que Hitler era per al país en conjunt: un führer que assenyalava el camí que els altres seguirien. En això el seu èxit fou relatiu. Certament que molts havien hagut de fugir, però entre els que seguien dins el Reich hi seguia havent personalitats prou impressionants per fer-li ombra. Planck, per exemple.
L'altre gran puntal de la ciència oficial nazi fou Philipp von Lenard, que de fet ni tan sols era alemany: era un hongarès de Presburg, avui Bratislava, i el seu nom original era Fulöp Lénárd. Va germanitzar el seu nom, fet usual a l'antic imperi austro-hongarès. Va obtenir el Nobel de física l'any 1905, pels seus treballs sobre els raigs catòdics. Deixant de banda el seu origen hongarès, se'l pot considerar un home que en molts aspectes va tenir una evolució paral·lela a la de Hitler: originari de l'Imperi Austríac, consternat per la derrota de la coalició germano-austríaca i la posterior desaparició de l'Imperi Austro-Hongarès; emigrat a Alemanya, país que veia com una nació forta enfront de la debilitat d'una Austria que li semblava insuportable; germanitzat totalment, fins al punt d'afegir un ‘von' al seu cognom. I el mateix que Stark, obsedit amb la creació d'una ciència específicament germànica, alliberada de tota contaminació no només jueva – era, també, un detractor radical de la Teoria de la Relativitat –, sinó també anglesa: segons ell la ciència anglesa era essencialment una ciència robada a Alemanya, pel que feia a les idees, conceptes i mètodes. Lenard fou assessor personal de Hitler en temes científics.
El fet crucial és que el moviment de la Deutsche Physik menyspreava profundament la física teòrica. Stark i Lenard van atacar de manera furibunda la Mecànica Quàntica i la Teoria de la Relativitat – que, recordem, el mateix Stark havia contribuït a popularitzar –, qualificant-les de ciència jueva. Stark va qualificar globalment de jueus tots els físics teòrics, tant els que ho eren (Einstein) com els que no ho eren (Heisenberg). Heisenberg féu una defensa exaltada de la Teoria de la Relativitat. En resposta, Stark va publicar a la revista Das Schwarze Korps (la revista de les SS) un article furibund, on acusava Heisenberg de ser un ‘jueu blanc'. El 1934 va escriure a Max von Laue, també premi Nobel de Física, perquè s'esforcés a adaptar el seu treball a la línia del partit (la carta acabava amb Heil Hitler).
És interessant esmentar aquests detalls; primer per fer notar que Heisenberg no era en absolut un bèstia com aquell parell (Stark i Lenard), i també per fer veure que els que optaven per quedar-se no tenien tampoc una vida còmoda, fora que fossin hitlerians furibunds. De fet, malgrat la seva col·laboració amb l'esforç de guerra alemany, Heisenberg fou sempre un personatge sospitós per a l'estat nazi, que no estava segur de la seva fidelitat al règim, atès que bona part dels experts estrangers en física atòmica – i que podien estar treballant en una bomba, per la seva banda – eren amics o antics professors seus. Està ben documentat el seu esforç per salvar alguns dels seus col·legues de ser expulsats de la Universitat, substituïts per altres científics més dòcils als postulats de Stark i Lenard. Però alhora, Heisenberg no fou mai un opositor al règim. El mateix que la majoria dels alemanys, s'hi va adaptar. I va adaptar la seva feina a allò que l'estat nazi esperava d'ell. Aquella ambigüitat irritant que ja vam veure en Speer, la trobem altra vegada en Heisenberg.
El bandejament dels físics teòrics fou un error terrible per a Alemanya, perquè precisament el desenvolupament de l'arma atòmica no era possible sense una bona dosi de teoria. Però només amb teoria no n'hi havia prou. Calia enginyeria, la millor que es pogués trobar a Alemanya. Si bona part del cos d'enginyers havia hagut de fugir del país, el risc que els que quedaven no tinguessin prou alçada per tirar endavant un projecte d'aquella envergadura era obvi. El fracàs de Heisenberg fou essencialment la incapacitat de crear un equip de teòrics, enginyers, tècnics, prou compromès amb la tasca, i prou creatiu per superar els entrebancs teòrics i pràctics que s'anaven presentant, i que per a ells finalment foren definitius. Cal tenir en compte que la manca de resultats palpables fou un problema greu a mesura que el conflicte avançava i els exèrcits alemanys començaven a recular. Part del seu equip fou mobilitzat per ser incorporat a l'exèrcit. Per altra banda, amb aquesta experiència potser Heisenberg va aprendre a respectar el treball d'enginyers i físics experimentals. Heisenberg era un teòric, cal no oblidar aquest detall; i un problema comú a tots els teòrics és que per fer funcionar llurs models necessiten donar a les seves variables i paràmetres valors numèrics concrets i específics, que generalment només es poden obtenir a través de l'experiment. Per dur a terme un projecte com obtenir una bomba atòmica, un cos d'experimentadors ben format, perfeccionistes, meticulosos i exactes era tan essencial com una col·lecció de cervells teòrics que elaboressin models sobre el paper.
No consta que les reflexions teòriques de Heisenberg i/o el seu equip haguessin arribat mai enlloc. Durant la postguerra Heisenberg i el seu entorn es van preocupar de presentar les seves anàlisis com pasos en la direcció de crear reactors atòmics, és a dir, de presentar els seus treballs no com dissenys per una bomba, sinó com a reactors nuclears per l'obtenció comercial d'energia. Avui aquesta visió no és acceptada pels historiadors.
CINC. Heisenberg i Bohr
De la relació Heisenberg-Bohr anterior a la guerra n'hem parlat al CriTeri anterior (article dedicat a Einstein). Aquí ens cal esmentar quina fou la seva relació durant la guerra. Molt tibant, com es pot suposar. El 1940 Alemanya va ocupar Dinamarca, i l'Institut de Física Teòrica de Copenhagen, dirigit per Bohr, fou sotmès al control de l'exèrcit. Bohr en aquell moment era a l'estranger, fent cicles de conferències... Era una oportunitat de fugir, perquè Bohr tenia ascendència jueva, i tots sabien prou bé que per gent com Stark o Lenard els lligams de camaraderia amb altres científics eren irrellevants davant el seu antisemitisme radical.
L'any 1941, Heisenberg va viatjar a Dinamarca. L'estat d'ànim de Bohr no podia ser pitjor, i es fa difícil d'imaginar com es devia sentir davant la visita del seu antic deixeble: sabia perfectament en què treballava Heisenberg, i que potser no era un nazi però al capdavall treballava per la potència ocupant que tenia sotmès el seu país. Però què volia, exactament? La informació que es té sobre aquesta trobada és molt contradictòria, perquè Heisenberg, tement la presència de micròfons i/o espies dins l'edifici (la residència particular de Bohr, a Tisvilde), va optar per convidar Bohr a una passejada pel bosc. No hi va haver testimonis d'aquella conversa. La versió de Bohr fou que Heisenberg mirava de convèncer-lo que l'arma atòmica decidiria el conflicte, i que ell tenia l'obligació de donar-la a Alemanya abans que a ningú. La versió de Heisenberg fou que ell havia mirat d'explicar-li a Bohr que l'arma atòmica era inviable, i que no tenia sentit que es continués preocupant d'aquell tema. No tenim manera de saber quina de les dues versions és la certa.
Heisenberg va explicar més tard que Bohr semblava totalment absent, que no escoltava ni entenia res del que li deia. Podria ser. En tot cas, en un moment més relaxat de la conversa, Heisenberg presenta a Bohr el seu disseny de... reactor? Reactor-bomba? Novament les informacions que en tenim són contradictòries. Però consta que Bohr es va adonar de seguida dels errors d'aquell disseny. Això el va tranquil·litzar: si els alemanys anaven per aquell camí, no era previsible que arribessin enlloc. Aquell disseny, però, era el veritable? S'ha suggerit que Heisenberg precisament volia que Bohr veiés aquell disseny amb errors, a fi que es convencés que els alemanys no eren a prop de la solució. Allò, tard o d'hora, arribaria a l'oïda dels informadors aliats, que potser d'aquesta manera afluixarien els seus esforços per obtenir la bomba: els alemanys sabien molt bé que ells no eren els únics que anaven a la recerca del giny nuclear.
Més senzillament, és possible que Heisenberg hagués anat a visitar Bohr per demanar el seu consell com a científic. No se'n sortien; els calia ajut. Potser creia que la seva antiga amistat, el record dels anys passats junts a Copenhagen quan Heisenberg era un jove científic prometedor, el tracte personal amb ell, podien afluixar les reticències del seu antic professor, que era reconegut arreu com una de les més grans figures de la física atòmica – potser la més gran de totes.
Però l'efecte secundari d'aquesta visita fou que els serveis secrets aliats van prendre consciència que Bohr, en mans dels alemanys, era un perill gegantí. No era creïble que Bohr col·laborés voluntàriament amb l'exèrcit alemany, però hi ha moltes maneres d'obligar algú a fer allò que no faria en circumstàncies normals: la Gestapo vigilava de prop Bohr, i podia prendre com a ostatges la seva dona, els seus fills... Què faria Bohr, en aquestes circumstàncies? A mesura que la guerra avançava i l'equip de Heisenberg no obtenia resultats, el risc que les pressions augmentessin començà a ser intolerable. I llavors, el 1943 el comandament aliat va dissenyar una operació secreta amb l'objectiu únic de treure Bohr de Dinamarca. Un vaixell anglès, camuflat com a vaixell de pesca – es fa impossible no pensar en Els canons de Navarone – el va dur a Suècia; allà l'esperava un avió militar de dues places, que el duria a Anglaterra. Tot just arribat a Anglaterra puja a un vaixell que el durà als Estats Units. El relat d'aquesta operació hauria pogut ser el tema d'una apassionant pel·lícula de Hollywood.
Allò que ens interessa, en tot cas, és que un cop als Estats Units va informar extensament les autoritats sobre l'estat de les recerques alemanyes. El seu informe fou molt tranquil·litzador. Potser hauria pogut aturar el projecte americà. Però ja era massa tard. El projecte Manhattan – nom en clau dels esforçps americans per obtenir la bomba atòmica – estava en marxa, i ja no es podia aturar. Hi havien invertit massa diners, massa mitjans, massa secret; era impensable que a aquelles alçades ho deixessin córrer.
SIS. La conseqüència colateral
La conseqüència colateral de tot plegat fou que els nord-americans van aconseguir la bomba. I després els russos, però això ja és una altra història.
La consecució de la bomba per part dels Estats Units està lligada estretament a l'intent alemany. Ara sabem que els alemanys mai no van ser a prop de l'objectiu. Però la comunitat de físics de fora d'Alemanya no ho sabia, i creia sincerament que eren capaços de reeixir. Niels Bohr, Max Born, Albert Einstein, Leo Szilard, Enrico Fermi, Lise Meitner i altres sabien prou bé qui era Werner Heisenberg, un dels pares de la física atòmica. Podia aconseguir-ho. La possibilitat que l'arma atòmica fos a disposició del règim nazi els aterria; l'única possibilitat era que algú de prou confiança arribés abans a l'objectiu.
Ja hem vist que als Estats Units es tenia noticia de la possibilitat teòrica de construir una bomba nuclear a partir d'una reacció en cadena, atacant amb neutrons el nucli de l'urani; però es veia com un senzill exercici teòric. Tampoc no hi havia una pressa especial per un esforç bèl·lic d'aquesta magnitud, perquè al capdavall era Europa qui estava en guerra, no pas els Estats Units. Si Roosevelt va permetre – avui sembla fora de dubte – l'atac japonès a Pearl Harbor era precisament per generar en l'opinió pública americana un sentiment bel·licista, perquè de fet la majoria de l'opinió pública americana era contrària a l'entrada directa dels Estats Units a la guerra. I de fet, hi havia entre els mateixos nord-americans un bàndol proalemany declarat: Charles Lindbergh, per exemple. Remarquem que l'intervencionisme militar americà arreu del món és més aviat recent: abans de la II Guerra Mundial l'opinió pública americana era obertament neutralista en els conflictes internacionals, i no intervencionista. Cosa que no era incompatible amb una obertura a rebre científics, tècnics, experts d'arreu – la majoria dels exiliats alemanys es van refugiar als Estats Units. Però rebre amicalment aquests nouvinguts era una cosa, i deixar que ells decidissin com havia d'actuar el seu país en política internacional n'era una de ben diferent.

Calia que fossin aquests mateixos exiliats els que prenguessin la iniciativa de fer canviar d'opinió el cercle d'experts més proper a Roosevelt, el president dels EEUU. El 1939, una visita de Szilard (a qui veiem a sobre, amb Einstein, en una fotografia presa a Princeton) i Wigner a Einstein, que des de 1933 vivia a Princeton, té com a objectiu avisar-lo de la seriositat de la situació: tothom està assabentat de la possibilitat d'emprar els processos de fissió nuclear per obtenir una bomba atòmica, Alemanya hi està treballant, i Heisenberg (Heisenberg!) és el cap de la recerca. Si Alemanya aconsegueix de posar a punt una bomba termonuclear, la seva victòria bèl·lica està assegurada. L'horror que aquesta perspectiva produeix en tots els que han hagut de fugir del règim nazi és comprensible.
Einstein suposa que la seva fama serà prou per facilitar-li una entrevista amb Roosevelt, i convèncer-lo de la necessitat que els Estats Units entrin en aquesta carrera, i s'avancin als esforços alemanys. S'equivoca. De fet, fins l'any 1941 els EEUU no es decideixen a entrar en el tema – per gran desesperació d'Einstein, Szilard, Wigner i tot el cercle que els assistia. Quan ho facin, porten tres anys de retard respecte d'Alemanya: tres anys que, segons temien Einstein i els altres, podien ser decisius. Ara sabem que s'equivocaven. En aquests tres anys l'equip de Heisenberg havia avançat poc: ni tan sols havien reeixit a calcular bé la massa crítica necessària per l'explosió. Però ells no ho sabien. La por que Alemanya se'ls avancés els esperonà. Amb el resultat que tots sabem. On Heisenberg va fracassar, Oppenheimer va reeixir. Oppenheimer no tenia l'alçada de Heisenberg com a teòric, certament, però no tot era teoria, en aquesta qüestió.
Queda, en tot cas, la reacció que va tenir Heisenberg quan li van anunciar que l'exèrcit americà havia llançat la bomba sobre Hiroshima. No s'ho va creure. Ell havia arribat a la conclusió que no hi havia manera de fer-ho.

Pere Rovira
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * ** * * * * * *

Al proper CriTeri:

MARIA MAGDALENA

Aquest personatge ha estat sempre un dels més famosos per a tots els cristians. Representada milers de vegades pels pintors, fou una icona per als cristians gnòstics dels segles II i III. I ben recentment, novel·les com EL CODI DA VINCI n'han augmentat la fama encara més, fins a fer-ne el que hauria pogut ser el personatge central d'un cristianisme alternatiu al de l'Església Catòlica: esposa de Jesucrist, hauria estat bandejada pel cristianisme oficial, que no podria tolerar que una dona en fos el cap visible. Fugida a França, tingué descendència: allò que després fou conegut amb el nom de Sang Real o, en clau, el Sant Grial.
La novel·la és prou interessant. Però és gairebé obligat preguntar-nos què hi ha de cert en tot aquest afer – si és que n'hi ha alguna engruna. Aquest serà el tema de la propera Cort d'Apel·lació. Que decebrà moltíssim els fans de Dan Brown: ho sento.

Share this: