Per Àngel Carbonell

Es suposa que la joventut és el temps en què més gaudim de la vida, quan les forces resten intactes, quan la innocència resta intacta i, per tant, també les il·lusions. Per exemple, la il·lusió d’assolir una felicitat, en aquesta vida, que se’ns presenta com quelcom abstracte, perfecte, absolut, quelcom que, sovint em fa l’efecte, ningú sap realment en què consisteix, quelcom que només és això, una il·lusió que el pas dels anys sotmet a un desgast tal que lleva, a parer de molta gent, sentit a la vida. La maduresa potser ajuda a contemplar aquest desgast amb més serenitat o a contemplar la realització d’aquestes il·lusions, quan es realitzen, sota aspectes que no eren els somiats però que pel fet de ser reals, no quimèrics, són més valuosos perquè són factibles, nodreixen l’esperança i, no només donen sentit a la vida, també fan que la comprenguis millor, a la vida i al món terrenal.

Les il·lusions perfectes bones són, per al món de les idees i per a proporcionar-nos un model d’excel·lència; per a la caverna, per al món real, hem de saber acontentar-nos amb quelcom que s’hi assembli, tant com sigui possible, imperfecte naturalment, però real i meravellós perquè persegueix aquesta excel·lència. Dic tant com sigui possible perquè una vida viscuda és una vida treballada, lluitada, que ha mirat de realitzar els seus anhels i assolir l’excel·lència sense rendir-se ni desanimar-se, els moments de flaquesa i tot són comprensibles, els esforços titànics també requereixen un repòs.

Sembla paradoxal, però segurament no són l’adolescència o la joventut els moments en què més possibilitats tenim d’assolir els nostres anhels, sobretot perquè avui en dia desitgem assolir-los ràpidament, immediatament si és possible, sense treball ni paciència ni constància i, en poques paraules, tendeix a passar que l’oportunitat d’assolir un anhel et passi pel davant sense que tu l’hagis vist perquè esperaves quelcom més vistós o pot passar que l’assoleixis i no te n’adonis perquè no en reconeixes la vàlua inestimable i, tot seguit, el perdis i l’oblidis com foc d’encenalls.

Share this: