Coma

“Si em sents prova de moure el dit petit de la mà.”

Res.

“Portes tres setmanes repetint-li el mateix. Crec que ja va sent hora que marxis cap a casa i dormis onze hores seguides. Ja em quedaré jo aquí aquesta nit.”

“Estic segura que m’està sentint. Ho noto aquí dins, al cor.”

La mare es posa la mà dreta sobre el pit esquerra i prem amb força.

“Mira, et sent o no et sent. Això no ho sabem. Però el que segur que no pot fer és respondre’t. Imagina per un moment que et sent i que t’entén i que cada vegada que li demanes de moure el dit petit s’esforça per moure’l i no pot. Creus que no li anirà bé una mica de pau i tranquil·litat a ell també?”

La mare se’ls mira amb ulls plorosos, primer al fill, després al pare.

“Potser tens raó.”

“És clar que en tinc, dona. Va, marxa cap a casa. I no vagis en metro a aquestes hores de la nit. Agafa un taxi.”

La mare fa un petó a la galta del fill. Li allisa la roba del llit. Al costat seu un monitor presenta oscil·lacions vermelles i verdes, regulars. Un respirador artificial marca el compàs com si fos un trist acordió. Cada alè estripa l’esperança a bocins i la torna a cosir, després, amb una agulla molt fina, com feta de gel fonedís. Quan la mare surt de l’habitació el pare s’asseu a la cadira i tanca els ulls. Sap que no dormirà.

He provat de despertar-me tantes vegades que ja ni ho intento més. Faig servir la paraula despertar de forma aproximada, és clar. Somio sovint. Per tant, d’alguna forma, suposo que dec estar adormit. Però les converses del pare i la mare, les paraules gentils de la infermera del torn de nit, la brusquedat del metge, se’m solapen als somnis. No és com quan abans tenia un somni tan vívid i real que, passats uns dies, no sabia si havia estat somiant o si aquells fets aparentment somiats eren, en realitat, viscuts. Ara puc distingir perfectament el que són somnis del que no ho és, però experimento ambdós de forma simultània. No sabria explicar-ho millor.

Noto com em punxen els braços, les infermeres. Al principi m’avisaven que em punxarien, em parlaven. Ara només em parla la infermera del torn de nit. Les altres entren en silenci a l’habitació. Només descobreixo la seva presència amb la punxada al braç. El metge també és silenciós i, si no fos per les preguntes insistents de la mare, que cada vegada respon de forma més incisiva i desagradable, moltes de les seves visites em passarien desapercebudes completament.

Sospito que hi ha la llum del sostre encesa, si més no algunes vegades sento el meu pare com passa els fulls d’un diari. No veig llum, però. No és que no en vegi pel fet de tenir les parpelles tancades. És més amunt que algú ha decidit d’apagar l’interruptor. De petit em feia por la foscor, em pensava que sota el llit, darrera l’armari, a tocar de la porta, hi havia uns monstres esgarrifosos que només esperaven que em tombés cap a l’altre costat per acostar-se’m sense fer soroll i acaronar-me l’esquena amb les seves mans llefiscoses. Ara veig que no hi ha monstres o que, si n’hi ha algun, el portem a dins des de què naixem i no és l’esquena el que ens acarona, sinó la flama de la consciència.

El temps és un líquid turbulent, molt viscós, ple de remolins, de tolls profunds i freds, de salts d’aigua, de ràpids vertiginosos. Sembla aturar-se, fins i tot retrocedir, i després s’enfurisma en una caiguda precipitada que em deixaria sense alè si no fos per l’assistència melòdica de la màquina que sento bategar al meu costat. Són precisament aquests batecs els que em feren adonar de l’asimetria dels segons, minuts i hores. Si em concentro en la cadència del respirador artificial, els segons són segons. Però si estic escoltant el rau-rau somort de l’aire condicionat, els segons són hores, o les hores segons, dins la foscor, la infermera de nit i la de dia semblen coincidir en el temps, les converses esdevenen indesxifrables efectes doppler.

Noto presències. No és que em vegi a mi mateix estirat, com si em mirés des d’un pla zenital, ni que pugui comunicar-me amb els morts, ni cap bajanada de les que m’agradava llegir a revistes de suposats fenòmens paranormals, experiències properes a la mort, viatges astrals, hipnosi, poltergeist. Però sí que em sembla perfilar la presència, o l’essència, de les tres o quatre persones (no n’estic segur) que es troben en una situació similar a la meva, en habitacions properes. És com si al voltant de cadascú de nosaltres hi hagués un camp elèctric i que, ara i adés, es produís una breu intersecció, un efímer solapament. No sabria com dir-ho, el llenguatge m’és tan insuficient per comunicar-me.

Sospito que elles o ells també em noten a mi però que, amb l’excepció d’aquests instants sense sentit en què compartim fragments d’un espai comú, tots seguim el nostre particular camí, sense acostar-nos ni allunyar-nos, indiferents a la llum, al temps, al melodiós xiuxiueig de l’existència. In-diferents.

Voldria despertar-me, però no puc. Ja ni ho intento. Voldria moure el dit petit de la mà cada vegada que la mare m’ho demana, però m’és impossible. Per molt que m’hi esforci, i al principi m’hi esforçava moltíssim, no me’n surto. Em sento sol, molt sol, i tinc por, molta por. Voldria que tot s’acabés però quan s’acaba, i ho fa sovint, tot torna a començar.

“Creu que ens pot sentir, doctor?”

“Li puc ben assegurar, senyora, que el seu fill no s’adona absolutament de res”.

Share this: