Ricard Cor de Lleó

Ricard Cor de Lleó, segons una miniatura medieval. Altres imatges posteriors embelleixen i idealitzen molt el personatge, sense massa base.

Ricard I Plantagenet, conegut com ‘lionheart' (cor de lleó) és, juntament potser amb Enric VIII i la reina Victòria, el més conegut de tots els reis d'Anglaterra. Fou per als anglesos durant molt de temps un rei mític, paradigma del bon rei medieval: cantat pels joglars i personatge emblemàtic de contes populars i rondalles – Robin Hood n'és el cas més conegut – on apareix com el rei pacificador, que uneix el seu poble i aconsegueix de superar les divisions internes (la clàssica entre normands i saxons, per exemple) en favor d'un sentiment nacional únic, que trascendeix classes socials i orígens ètnics.

A través de pel·lícules i novel·les, aquest rei ha acabat essent conegut arreu del món, no només a Anglaterra. Però alhora que és un personatge conegut, és un gran desconegut. Se'n coneix el mite, no pas el personatge real que hi ha darrere. De fet entre els mateixos historiadors anglesos hi ha certa unanimitat a dir que fou un mal rei. Potser un guerrer vigorós i un líder militar de vàlua, però un monarca que va heretar un regne per governar-lo, i que més aviat va 'passar' de l'herència que havia rebut del seu pare, Enric II, i que es va dedicar a fer la guerra, que era el que més li agradava. S'ho va passar prou bé, sens dubte, però fou Anglaterra qui en va pagar les conseqüències en forma de desgovern, buit de poder i caos polític, social i econòmic.

El contrast entre el personatge real i el rei mític és el que ens ha fet portar Ricard I a la nostra Cort d'Apel·lació; no pas perquè sigui un personatge discutit ni discutible: entre els historiadors anglesos hi ha unanimitat a qualificar-lo de personatge lamentable.

U. El mite

El Ricard mític és el que coneix gairebé tothom. El coneix a través de mites com el de Robin Hood, i de novel·les com Ivanhoe, de Robert Luis Stevenson. En films antics com Les Croades, de Cecil B. de Mille, Ricard apareix com el súmmum del cavaller cristià, honrat i valent, misericordiós amb els presoners i audaç en la batalla. Cecil B. de Mille, però, no és precisament una font fiable pel que fa a l'exactitud històrica. Pel que fa a Robin Hood, el mite ha tingut moltes variants. La versió més coneguda, escrita per Norman Stinnett (i que la cèlebre pel·lícula d'Errol Flynn i Olivia de Havilland segueix, bàsicament), només fa aparèixer Ricard cap a la fi del conte, com un cavaller croat que ha tornat d'incògnit a Anglaterra i es revela a la fi com 'el rei absent' davant de tots els seus súbdits, imposant la pau i l'harmonia per damunt del conflicte – autèntica guerra civil – entre els senyors normands i el poble humil majoritàriament saxó. Altres pel·lícules més recents varien una mica en els detalls, però en totes Ricard apareix al final com a rei pacificador, que torna al seu reialme després d'haver actuat com un heroi i d'haver-se cobert de glòria a Terra Santa.

A Ivanhoe el paper de Ricard és el mateix, si fa no fa. El cavaller Ivanhoe és un noble saxó, fidel a Ricard, que torna a Anglaterra després d'haver seguit el seu rei fidelment a les croades. En tornar a Anglaterra es dedica amb totes les seves forces a reunir els diners per al rescat del rei Ricard, presoner de l'emperador del Sacre Imperi Romà-Germànic. Robert Louis Stevenson mira de seguir els fets històrics; però es manté fidel al Ricard llegendari. A la fi de la novel·la Ricard apareix de cop i volta i imposa la pau entre normands i saxons.

Totes dues històries – la llegenda de Robin Hood i la novel·la Ivanhoe – reflecteixen la imatge de Ricard Cor de Lleó que ha quedat gravada amb el temps al cor dels anglesos. És un rei desitjat, bàsicament; personifica el desig popular d'un monarca benefactor que governi el seu poble com un pare governa la seva família. Ricard personificaria el poder legítim, enfront de personatges usurpadors – Joan ‘sense terra' – o grimpadors polítics com Guy de Gisborne o Isambard de Bellame, en l'assumpció que la legitimitat dinàstica equival a bon govern, una assumpció que els fets demostren repetidament que és falsa. Només cal recordar el cas de Ferran VII, que fou anomenat ‘el desitjat' pels patriotes espanyols de la guerra del Francès contra l'ocupant napoleònic; el rei imposat per Napoleó, Joseph Bonaparte, conegut popularment com ‘Pepe Botella' malgrat que era abstemi, va intentar sincerament de ser un bon governant, mentre que Ferran VII, un cop restaurat al tron, fou un dels pitjors reis de la història d'Espanya. Però el sentiment popular no entén gaire de fets objectius; converteix en un fet indiscutible allò que vol creure, o que necessita creure. El Ricard llegendari és una creació de la ment popular, i reflecteix la necessitat de creure en un rei mític i bo, un punt de referència que els serveixi per comparar allò que tenen – potser un rei poc just, o poc simpàtic – amb allò que desitjarien de tenir. De la mateixa manera que cada civilització ha creat el seu paradís perdut, i que cada país té un segle d'or a la seva història que els serveix com a punt de referència d'allò que havien arribat a ser en el passat (i que, per tant, podrien tornar a ser si s'hi posen), la ment popular anglesa va crear el seu rei mític, cavaller perfecte, coratjós i valent.

El Ricard real és tota una altra història.

DOS. Els orígens familiars

Qualsevol afeccionat al cinema recordarà immediatament el film El Lleó a l'hivern, (1968, dirigida per Anthony Harvey) on un genial Peter O'Toole interpretava un Enric II casat amb Elionor d'Aquitània – Katherine Hepburn – i pare d'un Ricard, ja conegut com 'Cor de Lleó' – un Anthony Hopkins aleshores ben jove – atent a qualsevol maniobra que li pogués fer perdre l'herència paterna. Les tensions familiars, de vegades sufocants, estan admirablement retratades. El mateix Ricard va dir una vegada que una família com la seva havia d'estar barallada per força: tots venien del diable, i tornarien al diable. Enric II, pare de Ricard, havia rebut un regne enfonsat en l'anarquia – degut a un seguit de problemes dinàstics en els quals no entrarem – i en canvi l'havia conservat i consolidat. En comparació amb França i altres països del voltant, el regne anglès tenia punts molt sòlids. La invasió normanda de Guillem el Conqueridor, un segle abans, havia desfet tota l'estructura del reialme saxó original, i hi havia implantat una estructura homogènia. Anglaterra, per altra banda, aleshores no incloïa ni Gal·les ni Escòcia: era un país relativament petit, i justament per això més fàcil de governar, perquè els problemes de comunicació i transport aleshores eren determinants. Però els dominis d'Enric II no es limitaven a Anglaterra: també governava la Normandia – herència dels conqueridors normands que havien destruït la monarquia saxona – i l'Aquitània, herència de la seva esposa, Elionor. Era un petit imperi, del qual Anglaterra no n'era sinó una part. De fet, Aquitània (i no pas Anglaterra) era objectivament la joia d'aquella corona, i podem avançar que la conservació d'Aquitània com a possessió fou la causa principal de la Guerra dels Cents Anys amb França, un segle i mig més tard.

Elionor d'Aquitània era una dona d'una personalitat molt forta, que s'havia casat amb Enric II per pura passió: eren tots dos fets de la mateixa pasta. Enric II, un jove rei (dinou anys) fort i vigorós, havia anat a França a fi de retre homenatge, segons el costum feudal, al seu senyor, el rei de França: com a rei d'Anglaterra no ho havia pas de fer, però com a duc de Normandia sí. Es va trobar amb un rei dèbil, Lluís VII, casada amb una dona sensual i de temperament apassionat: Elionor d'Aquitània. Consta que alguna vegada Elionor havia dit que s'havia casat amb un monjo, no pas amb un rei. El fet és que en veure Enric va perdre el senderi, i s'hi va casar després d'obtenir el divorci del seu marit. La dot que va aportar al matrimoni fou substancial: Aquitània. A aquest territori li hem d'afegir el ducat de Normandia que Enric havia heretat de la seva mare Matilde, i dels territoris de Maine i Anjou que havia heretat del seu pare Geoffroy. Tot plegat feia que Enric II, que en principi era rei d'Anglaterra, fos més poderós a França que el mateix rei Lluís VII. En comparació amb aquests territoris, Anglaterra era un simple afegitó. Pels anglesos Enric II fou rei d'Anglaterra, però en realitat era més francès que altra cosa. Com tots els nobles normands, parlava més aviat en francès que no pas en anglès, llengua que no dominava. I de fet només va passar a Anglaterra una tercera part del seu regnat, si fa no fa. Un matrimoni entre dues personalitats tan fortes com Enric i Elionor no podia anar bé. El rei, finalment, fart de les maniobres polítiques i del caràcter de la seva esposa, vuit anys més gran que ell, la va confinar en una fortalesa.

Però mentrestant, la parella havia tingut fills, que van viure prou per participar en el joc d'odis i rancúnies de la família. S'odiaven entre ells i conspiraven contra el seu pare. Una vegada un missatger d'Enric II que havia anat a veure els seus fills per comminar-los a sotmetre's a la voluntat reial, va tornar cap al seu rei amb aquest missatge dels seus fills:

‘És a la nostra natura, i duem per herència, l'impuls que lluitem entre nosaltres, el germà contra el germà, i el fill contra el pare'.

Aquesta frase ens resumeix el panorama, que es va simplificar una mica perquè els dos fills grans, Enric i Geoffroy, van morir joves. Ricard, el futur Cor de Lleó, era el tercer, i per tant el principal candidat a heretar els regnes del seu pare, Enric II. Però aquest tenia una debilitat pel fill petit, Joan, el futur Joan sense terra de Robin Hood i d'Ivanhoe. Al film El Lleó a l'Hivern Joan és presentat com un jove mig ximple, però probablement és una visió equivocada del personatge. L'important és que Enric II tenia la intenció de deixar a Ricard Anglaterra i Normandia, mentre que Joan havia d'heretar l'Aquitània. Com ja hem dit, Aquitània era l'autèntica joia d'aquell imperi, i Ricard no podia tolerar que el seu germà petit l'heretés. Féu una jugada mestra: el rei d'Anglaterra no era vasall del rei francès com a rei d'Anglaterra, però sí que ho era com a duc de Normandia i/o d'Aquitània. Ricard anà a retre homenatge al rei de França, que el va reconèixer com a senyor de tots els territoris d'Enric II a França. Felip August, el rei de França, estava decidit a recuperar l'Anjou, que considerava seu: per fer-ho es va aprofitar de les baralles de la família Plantagenet. Enric II, que com diem passava més temps a França que no pas a Anglaterra, es va trobar a la ciutat de Mans quan tot aquest afer va tenir lloc: Felip August va assetjar la ciutat, i Enric va tenir sort de poder-ne fugir. El seu propi fill Ricard el va perseguir en la fugida al galop. Mentre fugia va saber que el seu fill preferit, Joan, també l'havia traït i conspirava contra ell a la cort del rei francès... La seva mort, a Chinon, on s'havia hagut d'aturar en la seva fugida, devia ser dramàtica. Va escridassar el seu canceller, que l'havia informat de la traïció del seu fill Joan:

‘Ja has parlat prou! Ja no em preocupa res, ni de mi ni del món.'

Va morir al cap de poc, després de delirar una estona. Era l'any 1189. Ricard heretava tots els territoris d'Enric II. Joan quedava com el príncep ‘sense terra', nom amb el qual passaria a l'imaginari popular.

El seu comportament només es pot qualificar de traïdor als nostres ulls. La seva actitud de perseguir el seu propi pare pels camins de França, després d'haver-lo literalment venut al rei de França, avui ens repugna. I anunciava com seria el seu regnat.

TRES. El temps dels cavallers

Ricard Cor de Lleó ha estat sovint definit com un rei-cavaller, i això no diu gaire en favor seu, malgrat que a primer cop d'ull sembli un apel·latiu ben romàntic. La figura del cavaller medieval, prou mitificada en les llegendes del cicle artúric i que molts afeccionats als còmics tenim al cap en forma de les vinyetes de Harold Foster – Prince Valiant, un dels millors comics de la història –, és una mitificació construïda sobre una realitat molt menys agradable.

Certament que l'església havia tingut influència sobre l'estament guerrer medieval: l'antic cavaller armat, en principi dedicat només al servei del seu senyor feudal, havia estat embellit per un seguit de principis cavallerescos i una parafernàlia de cerimònies, juraments i afegits estètics. El futur cavaller era armat en una cerimònia totalment cristianitzada, i havia de vetllar les seves futures armes la nit abans, a la capella del castell on s'esdevenia el ritual. La cerimònia incloïa una mena de baptisme, el bany de purificació, que indicava que amb les seves armes començava una nova vida i feia ras i net de la seva vida anterior. Les armes incloïen el perpunt – el vestit de malla, molt més costós que no ens pensaríem –, escut i llança, i sobretot l'espasa, l'arma més mitificada de totes. Era de doble tall, fet que simbolitzava que per una banda podia ferir el ric que oprimia el pobre, de l'altra el fort que oprimia el dèbil. Això en teoria; la pràctica era diferent. De fet els cavallers tenien fama, si més no a Anglaterra, de ser personatges brutals i cruels, que es guardaven les bones maneres per a les dames de certa classe, per a altres cavallers, i poc més. Per tots els altres només hi havia sang i violència, sense distinció d'edats ni sexe. De fet els cavallers medievals han estat alguns dels guerrers més brutals que hi ha hagut. És clar que l'època no era precisament pacífica (segle XII).

Parlar-ne es mereixeria tota una Cort d'Apel·lació. Aquí ens interessa constatar que Ricard Cor de Lleó es considerava un d'ells, i li agradava prou que se'l conegués sota l'apel·latiu de rei cavaller. I és revelador que els retrats que n'han deixat els contemporanis siguin tan coincidents amb la descripció dels cavallers que hem donat. Com diu André Maurois, Ricard era un resum de cortesia superficial i crueltat essencial. Era digne fill de son pare Enric II, violent, coratjós, amant de dones i de la bona taula. La diferència fou que Enric II fou alhora un rei conscient dels seus deures, i malgrat que fou dur de vegades, en general els historiadors anglesos el consideren un bon monarca, en el sentit que va llegar al seu fill Ricard un regne més fort, més sòlid i més pròsper que no pas el que ell havia heretat. I sobretot, fou un rei prou llest per adonar-se que la crida del papat a alliberar Terra Santa (les croades) eren una trampa en la qual calia no caure. Les croades han estat objecte d'uan gran nombre de llibres, treballs de recerca, i enciclopèdies senceres: el tema s'ho mereix. Aquí només volem esmentar que la crida papal a les dues primeres croades va arribar a Anglaterra en temps d'Enric II, i que aquest rei fou prou llest per respondre un sí però no. Sí, va acceptar l'obligació d'aportar fons monetaris i suport logístic a les expedicions militars, però ell no s'hi va embolicar personalment. I amb això va donar exemple a bon nombre de cavallers que adoraven la creu però també valoraven la pròpia vida. Està documentat que molts cavallers van fer promesa d'embarcar-se cap a Terra Santa però al darrer moment ho van substituir per un donatiu, en diner o en espècie (navilis, provisions, cavalls), o per una penitència que els bisbes anglesos donaven sense massa problemes. Consta l'exemple d'un cavaller que va cometre adulteri amb la dona d'un altre cavaller. Per expiar el seu pecat, es va comprometre no pas a anar en persona a Terra Santa, sinó a enviar-hi un soldat professional, les despeses del qual es comprometia a pagar. Tot plegat, no gaire romàntic. Enric II va anar més enllà: va establir per tot Anglaterra un impost especial, l'anomenat delme de Saladí, extremadament interessant perquè fou el primer impost que va gravar els béns de tots els seus súbdits, independentment de la seva classe social: cavallers, nobles, pagesos, comerciants. Tots els béns, no només les terres. Tothom havia de col·laborar a finançar la croada. Per animar-lo a embarcar-se, el patriarca de Jerusalem li va enviar un objecte d'un gran valor simbòlic: les claus del Sant Sepulcre. Però ni així. Sembla que un gran personatge del regne, Gerard de Galles, li va retreure el seu comportament, poc cavalleresc. La resposta d'Enric II, vista amb ulls actuals, és d'una sensatesa esborronadora:

‘El clergat és molt valent a l'hora de provocar-nos perquè ens exposem al perill: ell no rep cap cop a les batalles, ni ha de traginar cap pes que pugui evitar.'

Covardia? Potser realisme polític. Som en una època on l'ordre dins el regne depèn en gran mesura de l'autoritat directa del rei, un rei que ha de ser present al seu reialme per impartir justícia, mantenir a ratlla les ambicions dels nobles i fer equilibris amb clergues, bisbes i cardenals. El poder del rei no era ni de bon tros tan absolut com va arribar a ser a les monarquies il·lustrades del segle XVIII, ni tampoc era comparable al d'un sàtrapa oriental. La diferència entre un rei present i un rei absent era enorme, i Enric II – polític astut – n'era ben conscient.

Ricard no era res de tot això. La necessitat d'acció, aventura, risc i un cert romanticisme cavalleresc podien més que el raonament fred i sensat sobre quines eren les seves obligacions envers els regnes que havia heretat. Quan Ricard, ja rei, va rebre la crida del papa per la tercera croada, no s'ho va pensar dues vegades: s'hi va embarcar. I per finançar la seva participació en la croada, que no era pas minsa, es va vendre alguns comtats, a més lògicament de treure tot el que hi havia a les caixes del tresor reial. Va poder exercir de cavaller guerrer, certament, però fou el reialme qui en va pagar el preu.

QUATRE. Cap a les croades

Ricard d'Anglaterra i Felip August de França, ara amics en aparença, van agafar armes i bagatges i van sortir junts cap a Jerusalem. Quan van arribar a Sicília van renyir; les rivalitats eren prou freqüents entre les cases reials, i per altra banda cadascun d'ells volia constar com a cap de la croada.

El perill de parlar de les croades és que ens podem perdre en la descripció de l'aspecte militar del fet, que no ens interessa gaire perquè del valor militar de Ricard no en dubtem pas: era un líder a la manera de l'època, un líder que basava el seu prestigi més en el coratge i el valor físic personal que no pas en la saviesa estratègica o la capacitat tàctica: parlem, per entendre'ns, d'una mena de Cid Campeador, no pas en un Kutusov, un Wellington o un Lee. L'hem de veure com un guerrer brutal i sense escrúpols, ben lluny de la imatge endolcida que ens n'han ofert tantes i tantes pel·lícules de Hollywood que n'han cantat les suposades virtuts, des de Les Croades de Cecil B. de Mille fins les diverses i nombroses versions de Robin Hood o Ivanhoe. El film de 1976 Robin & Marian, de Richard Lester, amb Sean Connery i Audrey Hepburn, i un excel·lent Richard Harris en el paper de Ricard Cor de Lleó, és per ara l'aproximació més realista a l'actuació del nostre personatge a les croades.

La crueltat de Ricard el feu odiós per tothom, cristians i no cristians. Les matances de presoners eren per ell un fet habitual. Durant molt de temps després de la tercera croada, a Terra Santa encara les mares deien als seus fills, perquè obeïssin, que si no ho feien vindria el rei Ricard i se'ls enduria. Era l'equivalent a l'home del sac o al llop.

Per una descripció dels fets militars més essencials, recomanem la lectura del llibre d'Amin Maalouf, Les croades vistes pels àrabs, on la rivalitat entre Ricard i Saladino és descrita amb prou detall. Fou una guerra fins a cert punt cavallerosa i romàntica per als nobles, cavallers i grans senyors, brutal per a la resta – com gairebé sempre, ben mirat. Ens hem de quedar amb el fet essencial: l'objectiu de la croada era recuperar el Sant Sepulcre, i aquest objectiu no es va assolir. Per tant, al capdavall fou una carnisseria inútil. Ricard s'havia divertit prou; a la fi, se'n va tornar a casa havent afegit alguns capítols a la seva llegenda particular, no necessàriament positiva.

Mentrestant, Anglaterra estava submergida en el caos. El seu germà Joan ‘sense terra' – a qui dedicarem la propera Cort d'Apel·lació – mirava de governar com podia, però no tenia la confiança dels estaments poderosos, ni del clergat, ni tenia cap popularitat entre la gent humil. Hi tenia ben poc a fer.

CINC. Cap a casa

La tornada a Anglaterra de Ricard hauria de ser la fi d'aquell malson per als anglesos, però no ho va ser. Perquè en el viatge de retorn, Ricard va caure presoner del duc d'Àustria, que el va lliurar a Enric IV, l'emperador del Sacre Imperi Romà-Germànic. Objectivament això fou una il·legalitat per part d'aquests personatges, puix que els croats tenien un privilegi de pas sense restriccions per Europa. Però Ricard era vist arreu com un personatge perillós, agressiu i violent, una font potencial de conflictes per tots els estats europeus, i volien tenir-lo vigilat.

No estem parlant d'un presoner qualsevol: era un rei, i d'un rei se'n pot demanar un bon rescat. Cent mil lliures, una fortuna colossal. Per pagar aquest rescat, l'any 1113 es va establir a Anglaterra un impost especial, que afectava tota la població: nobles, comerciants, pagesos i – fet excepcional – fins i tot el clergat. Les parròquies van lliurar les vaixelles de plata i les obres d'orfebreria; les abadies van lliurar la recaptació annual de la llana esquilada. Els cavallers van pagar una taxa per cada quartera de terra, i en general tota la població va lliurar una quarta part de les seves rendes. El tribut no va afectar només Anglaterra; Normandia també va haver d'afluixar la mosca. Però ni tan sols així es va aconseguir reunir la quantitat demanada; un fet que ens diu fins a quin punt el rescat era enorme.

Per la informació que ens n'ha arribat, la presó de Ricard no va ser desagradable. Es dedicava a emborratxar els guàrdies i a jugar-hi a daus. Mentrestant, Anglaterra es dessagnava econòmicament. Però malgrat que no es va aconseguir reunir la quantitat demanada, finalment l'emperador va decidir alliberar Ricard. Per quina raó? La resposta no és òbvia. Potser es va adonar que el rescat demanat era impossible de pagar, i que no en treuria res més. Potser va pensar que Ricard era, ben mirat, un bèstia incorregible però justament per això predictible; qui el substituís podria ser un rei potser menys coratjós al camp de batalla però més difícil de manejar políticament. Joan sense terra ho va intentar i no se'n va sortir. I el següent, però? Ens és difícil de posar-nos al cap d'aquell emperador. El fet és que Ricard va tornar a Anglaterra, on fou rebut amb tota mena de festes, celebracions i manifestacions de joia popular.

Caldria haver esperat per part de Ricard un reconeixement envers un poble que s'havia mig arruïnat per alliberar-lo; una voluntat de rescabalar-lo de tantes privacions i una voluntat de – per dir-ho d'alguna manera – esmenar-se personalment i mirar de ser un bon rei per al seu poble, o més exactament, un bon senyor per als seus territoris, puix que cal no oblidar que era també senyor d'Aquitània i Normandia. Res de tot això. Tot seguit tornat a casa va anunciar a un país esgotat que encara hi hauria nous impostos. Però aquesta vegada per finançar la defensa de les seves possessions a França. Havia esclatat una sublevació a Aquitània, i les seves possessions d'Anjou i Poitou començaven a pensar seriosament que valia més tenir com a senyor directe el rei de França, un rei potser menys audaç al camp de batalla però que es prenia més seriosament la feina de monarca. Per altra banda, Felip August de França preparava l'atac a Normandia, una de les possessions més preuades de Ricard, i llar original de la seva família, els Plantagenet. Tot just tornat d'una guerra, Ricard s'embolicava en una altra.

SIS. Un final trist

Al film Robin & Marian, Richard Lester ens mostra un incident suposadament succeït a Terra Santa. Prop d'una ciutat d'allà – no identificada – es diu que s'ha trobat un tresor. Ricard considera immediatament que tot tresor trobat allà és seu: li pertany per dret. Exigeix a la ciutat que li lliuri el tresor; i com que la ciutat insisteix que tot plegat és una falòrnia i que en realitat el tresor no existeix, Ricard assetja la ciutat. Després d'un assalt en tota regla, les tropes de Ricard prenen la ciutat i exterminen tots els seus habitants. Finalment, s'adonen que el tresor no existeix: tot plegat no ha estat sinó una altra matança inútil.

Aquesta annècdota de la pel·lícula, que resumeix tota la violència i la brutalitat gratuïta del personatge, pot semblar un invent dels guionistes per retratar el caràcter de Ricard. Però es basa en un fet real. Ricard es trobava a Normandia, preparant-ne la defensa enfront dels exèrcits de Felip August de França, quan es va assabentar que prop del castell de Chalus el vescomte de Limoges, vassall seu, havia trobat una col·lecció de joies d'or. Probablement es tractava d'un tresor d'origen romà, enterrat en alguna de les èpoques d'anarquia militar o d'inseguretat, qui sap si durant la revolta dels bagaudes o de l'època de la invasió franca. No ho sabem. Però el fet és que Ricard va exigir que el tresor li fos lliurat, en considerar que qualsevol tresor enterrat en els seus dominis li pertanyia per dret. El vescomte de Limoges no ho va veure gens clar, i s'hi va negar. Ricard es va enfurismar i va assetjar el castell de Chalus, on el vescomte s'havia refugiat. I en l'assalt al castell, un dard fereix el rei. La ferida es va infectar, i li va provocar la mort, l'any 1199. Una fi ben absurda. Ricard fou enterrat a Fontevrault, llevat del cor, que fou extret del cadàver i enterrat a Rouen, la ciutat que li va ser fidel en tot moment. A França, no pas a Anglaterra.

Ricard hauria pogut ser un dels grans reis d'Anglaterra, però ho fou només en la ment popular, i cal dir que força més tard de l'època en qüestió. No es tracta només que no hagués estat mai un bon rei, sinó que de fet amb prou feines se'l pot considerar un rei anglès. Les seves possessions més estimades, per les quals estava disposat a batallar fins al final, eren a França – Normandia, Aquitània – i de fet era el francès la seva llengua; els testimonis que tenim ens diuen que amb prou feines parlava anglès. El seu pas per la història d'Anglaterra fou circumstancial; pertany, més aviat, a la història de França, un país que més aviat l'ha volgut oblidar. Un detall fa reflexionar: en moltes de les fonts angleses a l'abast, no s'anomena Ricard 'lionheart', sinó 'Coeur de Lion'.

Pere Rovira

****************

Per saber-ne més:

Qualsevol història d'Anglaterra mínimament objectiva parlarà amb prou detall de Ricard Cor de Lleó. Ens hem basat en la història clàssica escrita per André Maurois.

La pàgina de la wikipèdia en anglès, dedicada a Ricard Cor de Lleó, és extensa i detallada. Molt recomanable.

Hi ha força llibres dedicats a les croades. L'escrit per Amin Maalouf (Les croades, vistes pels àrabs) és molt recomanable. Retrata tota la brutalitat dels agressors cristians; parla extensament de la rivalitat militar entre Saladino i Ricard Cor de Lleó.

Films:

Les pel·lícules clàssiques sobre Robin Hood o Ivanhoe (i també bona part de les modernes) retraten el Ricard mític, ben allunyat del real. Hi ha pel·lícules, però, que donen una visió del personatge força més ajustada a la realitat:

- El Lleó a l'hivern, de 1968, pel·lícula d'Antony Harvey basada en l'obra teatral homònima de James Goldman. Amb un Peter O'Toole genial, Katherine Hepburn i Anthony Hopkins. Pel·lícula molt dramàtica sobre les tensions familiars dins la família d'Enric II: el mateix rei, la seva esposa Elionor d'Aquitània, el futur Ricard Cor de Lleó, el futur Joan sense terra, Artur de Bretanya (fill de Geoffroy, un dels fills morts d'Enric II). Magistral.

- Robin & Marian, 1976, de Richard Lester. Amb Sean Connery i Audrey Hepburn; Richard Harris retrata un Ricard violent i brutal. Pel·lícula desmitificadora, molt romàntica (l'amor que trascendeix el temps) i malgrat tot prou realista sobre l'època.

**************************

Al proper CriTeri:

JOAN ‘SENSE TERRA'

El germà de Ricard Cor de Lleó ha passat a la història com el paradigma del mal rei. Per als anglesos, és clar. És un dels dolents de totes les pel·lícules dedicades a Robin Hood. Però curiosament, del seu regnat en va sortir una de les fites de les llibertats angleses: la Carta Magna. Un fet que ens podria fer sospitar que al capdavall aquest subjecte no era tan pervers com ens han fet creure les llegendes populars. Com encaixa tot plegat? En parlarem al proper CriTeri.

Share this: