Com que Cèsar m’estimava, jo el ploro; com que era afortunat me n’alegro; com que era valent l’honoro; però, com que era ambiciós, jo l’he mort. Aquí hi ha llàgrimes pel seu afecte; alegria per la seva fortuna; honor pel seu coratge i, per la seva ambició, la mort.
Brutus a Juli Cèsar de W. Shakespeare
Quan Juli Cèsar va iniciar el seu particular cop d’estat, Marc Juni Brutus devia ser l’home amb els sentiments més dividits de tota Roma. L’unia una forta amistat, quasi paternal amb el futur dictador. Servília, la mare de Brutus, havia estat el gran amor de Cèsar i la xafarderia romana havia escampat que el mateix Brutus era fill de Cèsar, cosa del tot improbable perquè Cèsar tenia 15 anys quan Brutus va néixer i no va ser amant de Servília fins temps més tard. Per altra banda, era un membre destacat de senat i seva formació intel·lectual el feia estar al costat la legalitat de l’estat contra els deliris de grandesa dels seus generals.
Cèsar tampoc era un subversiu qualsevol. Els seus enemics polítics, entre ells l’implacable Marc Porci Cató, l’havien acorralat de tal manera que li volien tallar les ales d’una vegada per totes. L’acusaven d’haver iniciat una guerra il·legal contra la Gàl·lia –la majoria del poble romà, però, no pensava igual- per no comptar amb l’aprovació del senat. Li exigien llicenciar totes les seves tropes i lliurar-se a un judici, no com a aforat, sinó com a un ciutadà qualsevol. En cas de perdre el litigi significava la fi de la seva carrera política. No li va ser fàcil prendre la decisió de creuar el límit de la seva província i marxar contra Roma, però a falta d’un suport majoritari al senat, no tenia alternativa si volia continuar influint el els afers públics de la ciutat. Brutus era conscient que Cèsar no era cap destraler, però la seva moral l’impedia unir-se a ell i, al final va pesar més el seu deure de defensor de la legitimitat i es va unir al senat.
Al seu pas per Itàlia Cèsar no va saquejar ni assassinar i rebia el suport de moltes ciutats, com a líder del partit popular, l’oponent al partit conservador, els optimates de la majoria del senat. Els seus veterans infonien respecte i no hi havia en tota la península un cos d’exèrcit prou aguerrit per enfrontar-s’hi. Total, que Gneu Pompeu, l’estrateg dels optimates, va obligar als senadors a abandonar Roma per fer front a Cèsar més al sud. “Només que jo clavi una coça al terra i s’aixecaran legions de sota les pedres” havia dit Pompeu. Ara es feia més que evident la seva fanfarronada. Brutus i molts altres senadors del partit conservador no podien dissimular el seu descontent, titllant-lo d’incompetent. Però la majoria de polítics no tenien grans dots d’estratègia i Pompeu, gran general en el seu temps, en part no s’equivocava: necessitava temps. Però la seva estratègia era més que arriscada. Fora de Roma l’autoritat del senat perdia la seva força i un ciutadà influent era poc menys que un exiliat. I ara Cèsar entrava a Roma, on el poble ja estava mosquejat amb els seus dirigents per deixar-los a l’estacada. I Cèsar bé que ho va aprofitar per guanyar-se el favor de la majoria i de pas apropiar-se del tresor de la ciutat que no s’havien endut els seus adversaris. Amb l’or públic va pagar i refer les tropes. Pompeu i el Senat no van tenir més remei que emigrar a Grècia, on al cap d’uns mesos els va encalçar les legions de Cèsar.
A la plana de Farsàlia cesarians i pompeians estaven a punt de batalla. Pompeu no havia perdut el temps i havia reunit, en unes terres plenes de clients seus, un poderós exèrcit. Els cesarians, en canvi, estaven acorralats i famèlics. Només era qüestió d’esperar i el bloqueig a l’avituallament de Cèsar acabaria provocant la seva rendició. Però per molts orgullosos senadors, entre els que no constava Brutus, aquesta era una victòria poc gloriosa. Amb aquest argument van tocar la fibra sensible del gran general, que a desgrat seu, s’ho va jugar tot a una sola carta, plantant batalla confiant en la seva superioritat numèrica i millor estat de forma. Els homes de Cèsar s’ho jugaven tot: era vèncer o morir. Abans de la batalla, un soldat va informar a Cèsar que en una escaramussa de cavalleria els pompeians semblava que tenien por de que la lluita els hi esgarrés la cara. Cèsar en va prendre bona nota i va ordenar als seus soldats que ferissin amb les llances els rostes dels cavallers romans, entre els quals es comptava la major part de la jove jet set romana. Durant la batalla la cavallaria pompeiana, molt superior en nombre, va fugir a la desbandada davant la mala llet dels cesarians.
Cèsar va vèncer contra pronòstic. Quan va entrar al campament de Pompeu va trobar-hi la taula parada, no per a ell evidentment, sinó que era el banquet amb que es volien regalar els senadors pompeians després de la victòria. Alguns havien mort, altres havien fugit, però Brutus no estava entre ells. Cèsar va ordenar als seus oficials que busquessin Brutus i que sobretot no li causessin cap mal. Quan Brutus va decidir demanar-li el perdó, Cèsar se’n va alegrar, no només per l’afecte que li tenia sinó també per interès polític: el prestigi de Brutus podia portar a la deserció de molts optimates. Es va mostrar clement amb ell, amb Ciceró, amb Càssius i amb tots quants se li van sotmetre i a Brutus se’l va quedar com a protegit especial, confiant-li càrrecs en el nou govern.
Comptat i a la fi aquest home poderós potser tornaria a instaurar el govern republicà, com de fet anys abans va fer Sil·la, un dictador optimate i enemic de la família de Cèsar. Però no va ser així. Després de les victòries finals a l’Àfrica i a Hispània contra els últims senadors resistents, entre els Cató, i els fills del difunt Pompeu, el nou senat el va escollir com a dictador perpetu. Per a alguns fills de la República aquest era un premi massa alt, massa proper a la monarquia repudiada a mort per qualsevol romà que es fes valdre. I per a ells era massa vergonya acceptar el perdó del clement i aplaudir-lo per la seva entronització. Brutus estava entre ells. En els seus pensaments l’acompanyava Càssius, antic oficial de Cèsar a les Gàl·lies, i promotor de la conjura per assassinar el dictador. Per segon cop Brutus es va trobar inundat pels dubtes. Era la mort la única via possible? Havia d’afegir-s’hi tenint en el fons a Cèsar com a amic i protector? Però l’ambició i arrogància havien corromput el seu antic heroi. I com a home de lliure pensament i acció va decidir alçar la daga i fer caure Cèsar, al mateix edifici del senat, durant els idus de març (dia 15 del mes).del 44 aC.
Un cop fet públic l’assassinat van sortir de seguida dos bàndols ben definits. Els senadors defensors de la República que havien estat callats, com Ciceró, van aplaudir als conjurats. Els lloctinents fidels a Cèsar, entre els que destacava Marc Antoni, van reagrupar-se davant l’atac de pànic inicial. Els redemptors de la República pensaven que mort el cap morts els membres i no van prendre accions contra Antoni i els altres destacats cesarians. Però no va ser així. Van pensar que si no repetirien els assassinats del règim de Sil·la d’anys aconseguirien guanyar-se el poble i desarmar la reacció dels cesarians. Però de seguida es van adonar compte del seu error. Ciceró ja els va reprotxar d’actuar “amb l’esperit dels homes però amb la previsió d’uns nens”. L’estira i afluixa de republicans i cesarians va acabar per decantar el poble cap als segons un cop es va fer públic el testament de Cèsar i les donacions que feia al poble, unit a la seva aureola gloriosa.
Va començar una cursa per reclutar afectes, addictes i forces per part de les dues bandes. Brutus i Càssius van arribar a recórrer les colònies de veterans de Cèsar buscant suport. Però com és evident poc en van trobar. Al final, els que havien tingut el restabliment de la República a la punta dels dits, van abandonar Itàlia per reclutar diners i exèrcit a Grècia, com havia fet abans Pompeu. Per la seva banda, a Roma es va fer molt difícil defensar la causa de la República estant fora els conjurats. Només Ciceró va aguantar el tipus i ben car que li va costar. Els cesarians es van replegar al voltant de dos notables: Marc Antoni, el general veterà i lloctinent fidel, i Octavi, el jove nebot de Cèsar, afillat i hereu seu per testament. Per evitar que acabessin barallant-se entre si pel llegat del Clement, van establir un triumvirat amb un home de palla, Lèpid. Junts van reclutar un poderós exèrcit i van marxar a enfrontar-se a Brutus i Càssius al seu terreny, a Grècia.
L’oest de la ciutat macedònia de Filipos va ser escenari de la batalla més cruent de la història romana. Allí es va decidir el futur de la República i una certa mesura del que som avui en dia. Tot i que el triumvirat era superior en forces, Brutus i Càssius jugaven a casa: estaven ben parapetats, tenien les tropes més ben alimentades i dominaven el mar, avantatge estratègica per avituallar-se i tallar les provisions dels enemics. Bé haurien pogut esperar a matar de gana als cesarians, com havia ideat Pompeu a Farsàlia. Però enlloc d’això van voler acabar d’un cop amb els dos llargs anys d’espera des de la mort del dictador. En dos enfrontaments successius Càssius i Brutus van morir per la seva pròpia espasa. Amb ells van morir descendents dels antics enemics de Cèsar, entre ells un fill de Cató, que traient-se l’armadura es va llançar al cos dens de les tropes enemigues. Abans morir que ser un titella dels tirans. Quan la notícia va arribar a Roma, Pòrcia, la dona de Brutus es va suïcidar discretament empasant-se carbons encesos. Era l’agonia final de la República, representada per la desesperació d’una de les romanes més virtuoses. Poques dones, però, van seguir el seu exemple.
Amb Brutus es va acabar una era en que la llibertat d’expressió i el respecte per les institucions eren l’essència del govern romà. Entre el poble es creia que per la sang de les antigues famílies nobles, plenes de càrrecs públics al llarg de generacions, transcorria la mateixa història de la ciutat. Per això, amb l’extinció d’una família notable, com la de Junis, es perdia una part essencial del tot. Sembla ser que Antoni, fill de la República, no era indiferent a aquest pensament. Va retre homenatge a les despulles de Brutus i va enviar les seves cendres a Servília.
El jove Octavi o Octavià era d’una altra mena. Fred, calculador i molt, molt ambiciós es va proposar substituir al seu difunt pare adoptiu. No queia massa simpàtic i se li veia el llautó. Es diu que quan els soldats republicans presoners van desfilar davant els vencedors, van saludar Antoni i insultar Octavi. L’emperador en projecte, va prendre bona nota de la fi tràgica de Cèsar. Massa clement, va perdonar els seus enemics i ho va pagar amb la vida. Cèsar creia que la seva autoritat i bona fortuna eren un escut suficient per dissuadir una conspiració. Octavià no va perdonar. Ell i Marc Antoni van fer assassinar a tot oponent real o potencial. Es van assegurar bé de tenir el poder ben lligat, abans d’acabar atancant-se l’un a l’altre en una lluita a mort anys més tard.
Avui en dia no deixa de traspuar un sentiment de justícia el magnicidi de Cèsar, semblant al que desperta en molts contemporanis la volada pels aires d’un tal Carrero Blanco. No obstant, hi ha proves que Cèsar desitgés realment perpetuar el seu règim? Del tot cert no se sap, però el fet que designés al jove Octavi com a fill adoptiu i únic hereu de la seva fortuna, sense consignar en el seu testament un retorn del govern a mans del senat, ho insinua.
De guanyar Brutus i Càssius la República hauria pogut sobreviure. Segurament només això. Entrats com a vencedors a Roma no hi ha res que faci pensar en una altra voluntat que la de restaurar les velles institucions. Potser l’experiència els hauria ensenyat a ser menys nobles però més eficients, i haurien acabat amb la vida dels últims cesarians resistents. Però retornar el govern al senat renovat era com llançar carn fresca a un fossat de cocodrils famèlics. I encara més tenint en compte la difícil direcció d’uns dominis ja massa grans, massa difícils de governar de forma col·legiada. Nous senyors de la guerra s’haurien enfilat amb exèrcits acòlits al darrera per acabar amb l’últim alè d’un estat semidemocràtic.
Rara Avis
Marc Juni Brutus en un denari de plata del 43-42 aC.
Mort de Juli Cèsar als peus de l’estàtua de Pompeu. Pintura de Vicenzo Camuccini. Scala/Art Resource, NY.
Ruines de Filipos, a Mecedònia. En una plana a l’oest de la ciutat es van enfrontar cesarians i republicans.
.JPG)
