Entrevista a Pol Fuentes, artista estrany i reconfortant

Quan vaig conèixer el Pol Fuentes el grup Rosa Luxemburg ja havia plegat; els he escoltat després i encara ho faig sovint. El que sé d'ell és que és un valent capaç de teletransportar-se fins allà on li permetin penjar-se la guitarra o desplegar el teclat —des del Palau de la Música Catalana fins a un poblet de muntanya—, capaç de disfressar-se i de compondre una cançó meravellosa només per presentar un llibre —meu, quin honor! —, capaç de cantar sarsuela o d'encarnar el perruquer Pirelli del musical Sweeney Todd, capaç de fer d'actor en un videoclip propi, en un documental ple de ficció o en un anunci per a la televisió.




El disc que acaba de treure en solitari, Una altra guerra, fa temps que volta per casa meva, perquè vam tenir l'honor de ser consultats abans de la seva edició. Al cotxe, la nostra filla de dos anys demana un cop i un altre "la cançó del Pol, la de la cova del drac, l'últim batec, l'últim batec"; de casa a l'escoleta només podem escoltar-la quatre cops seguits, però esperem pacients la tornada per escoltar-la quatre cops més. Sempre he pensat que les bones cançons no són les que encanten a la primera sinó les que no cansen. Les del Pol, màgicament, compleixen totes dues condicions.
El disc ja es considera un dels millors discos del pop català del 2016. La majoria de mitjans de comunicació ja se n'han fet ressò. En aquesta Litespurna, secció literària, em proposo d'aprofundir en la literaritat dels textos de les seves cançons, sabedora que els timbres, l'agògica, la dinàmica, l'harmonia... són també part, inspiració o conseqüència d'aquest qualitat literària.
MURIEL: Comencem per aquí, Pol: la música, com a part del que la cançó expressa, del que connota, del que li és subjacent... en el teu cas, és anterior o posterior a la lletra, en el procés de creació? Depèn de cada tema?
POL: Normalment treballo les dues coses per separat. Durant l'any vaig enregistrant melodies (cada cop més en el telèfon en detriment de la gravadora de casset). I vaig anotant idees, sentències o temes dels que m'agradaria parlar en post-it o en notes de text al telèfon.
Arriba un dia que després de triar-les, combinar-les i arranjar-les, les melodies del manyoc es converteixen en cançons. Normalment aquesta cançó en gestació, abstracta i sense lletra m'evoca a una sensació que sé lligar amb alguna idea de la l'altra pila, la de les lletres. 
Si això casa arriba el moment de desenvolupar la idea i convertir-la en la lletra final, adaptant-me a la mètrica dictada per la melodia de la veu i a la intensitat de la interpretació de la resta d'instruments.
MURIEL: Crec poder afirmar que, malgrat tot soni poètic per la mètrica, les lletres del disc fan gala de tres gèneres literaris: narrativa, poesia i assaig. Comencem pel primer, el que més sovinteja a la teva obra. Amic voltorLa cova del drac, o Bol de llet, entre altres, són clarament contes, bons contes. No expliquen només una situació, sinó que hi trobem un temps que corre, uns personatges que avancen i, sobretot, un final clarament colpidor. Penses les lletres com a contes, en termes narratius? Importa, que sigui ficció o que no ho sigui?
POL: Doncs has ordenat millor que ningú els meus tres tipus de lletres, moltes gràcies! Les cançons narratives són aquelles en que hi ha una transformació. Jo sóc de temperament ideològic i sempre que explico una història és perquè la narració m'ofereix un bon vehicle per a defensar una tesi que podria ser discutida en un debat o argumentada en un assaig. Cançons com Bol de llet per a mi són un succedani d'un article d'opinió, unes memòries personals i la militància ideològica alhora.
MURIEL: Anem al segon grup, la cançó més poètica, com ara Esquelets o Una nova guerra. Les trobo menys narratives perquè el temps no sembla córrer i no trobem una clara evolució de personatges, però hi trobem també una mena de ficcions o metàfores que amaguen el jo líric, que vesteixen amb capes l’expressió del sentiment més pur i explícit. De fet, en aquesta mena de cançons, sols expressar el “jo” com a “tu”. Què pots explicar-nos al respecte?
POL: Vaig començar a utilitzar el “tu” a les cançons l'any 2008, quan feia les lletres per al Com cremar una ciutat, venia d'haver escrit l'Autobiografia Oficial, que era un disc on (tal com ironitza el títol) vaig abusar del “jo” a tots els nivells. En un principi ho vaig començar a fer per esport i trencar la monotonia del “jo” i de seguida a les cançons van començar a aflorar espontàniament intents de dissecció de les personalitats més enrevessades que m'envoltaven i que més em removien els ànims i els desànims. També hi ha ocasions en que aquest “tu” es converteix en una peça genèrica per referir-me a la societat, el ramat o la majoria; aquest és el cas de Una nova guerra.
MURIEL: Potser podríem dir, doncs, que totes les cançons tenen un subtext, un “missatge”? Vull dir, que algunes són més explicites en aquest sentit, per exemple Marit o La llei de la plaga, però que pel que dius entenc que les més narratives o poètiques, per a tu, també tenen com a objectiu traspassar a qui escolta la teva mirada sobre el món en el sentit més filosòfic o reivindicatiu. Sí?
POL: Doncs podríem dir que sí, sempre he estat racional i ideològic, he estat educat amb valors científics, laics i força marxistes.  La meva particularitat es que també tinc el caràcter caòtic i creatiu de l'artista i d'aquesta pugna surt tot el que faig. M'agrada pensar que explicar la meva vida en cançons pot ser útil per a mi i per a qui ho escolta, per a poder estudiar escenes de la vida que ens passen a totes però que sovint no tenen ni nom ni visibilitat. 
MURIEL: Has parlat de l’Elisenda Solsona, la teva dona, com a la teva “assistent literària” en l’escriptura de les lletres de les cançons. Què hi ha aportat?
POL: Moltíssim, des de les pel·lícules i llibres que m'ha fet descobrir fins a les seves opinions cada cop que li deixava llegir un esborrany de lletra. El més important es que moltes idees embrionàries de les lletres han sortit de les nostres tertúlies, passejant o després de menjar, a casa. Tinc la immensa sort de compartir amb ella la passió per l'anàlisi de la vida tot jugant a trencar mites, mofant-nos de la paradoxa i rebolcant-nos en el buit existencialista. 
Amic voltor, per exemple, vam analitzar un tipus d'amistat tòxica a partir d'una experiència viscuda, l'Eli en va escriure una al·legoria en forma de petita faula que després vam transportar a l'estructura dels versos.
Exploradors, en canvi, volia fer una cançó d'amor que no begués dels tòpics de l'amor romàntic sinó dels entrebancs de l'amor real que havíem viscut junts. Partint d'un paisatge vernià d'exploradors decimonònics vaig utilitzar formes inspirades en les seves Cirurgies com a homenatge a ella.
MURIEL: Elisenda, ets escriptora, autora de Cirurgies, i acompanyes el Pol als concerts amb el saxo. Entenem que domines els dos codis —lletra i música— i que la teva implicació creativa en Una nova guerra ha estat cabdal. Què pots compartir amb nosaltres, de la teva experiència?
ELISENDA: La música sempre ha estat molt present a la meva vida. Els meus pares tenen una escola de música a Olesa i jo hi estudiava, però d’adolescent vaig anar deixant la música per concentrar-me en l’escriptura. Tot i així, la petjada musical es va traduir en el fet que mai he pogut escriure res sense posar-me música de fons, i no una música qualsevol, sempre necessito trobar la banda sonora específica per cada escrit. Inclús per contestar aquesta pregunta! La música em marca el ritme de l’escriptura. Al cap d’uns anys, em vaig aparellar amb el Pol, un músic (entre altres coses). Al principi, a l’època de Rosa Luxemburg, a vegades em demanava l’opinió d’algun esborrany de lletra o que sortís a tocar el saxo disfressada en algun concert especial. Ara, amb el canvi de projecte, les col·laboracions s’han fet més habituals i estretes, fins al punt que hem escrit lletres del disc a quatre mans i toquem junts a tots els concerts. Ara miro enrere i m’adono que sense voler he acabat relligant els meus dos universos.
MURIEL: Elisenda, sents que la sonoritat del disc Una nova guerra (les harmonies i melodies del Pol, els vostres arranjaments) representen el que se't mou quan escrius les paraules que has aportat al projecte?
ELISENDA: Totalment. A més, va ser la primera vegada que unes melodies no només em van servir com a acompanyament per a l’escriptura sinó que  també es  convertirien en l’hàbitat per als escrits resultants. Quan vaig escriure el conte d’Amic Voltor, vaig estar escoltant en bucle la melodia que havia creat el Pol. A partir d’aquí, em va sortir tota la trama, les escenes, el paisatge. També recordo que em van inspirar molt les melodies d’Esquelets i La Plaga, em van transportar totalment a les imatges que després vam crear. Realment, totes les melodies que tenia gravades el Pol em van suggerir moltes històries, però un cop ideades, escrites, imaginades, el Pol es va encarregar d’adequar-les a la mètrica de la cançó. Procés que considero de molta dificultat!

MURIEL: Pol, L'Eli parla de dos universos, però hi ha un tercer, per a tu: l'audiovisual. Com complementa la imatge la teva música? Estic pensant, esclar, en el videoclip d'Amic Voltor. Pots compartir amb nosaltres l'experiència de l'escriptura del guió, el rodatge, el muntatge...? Que hi aporta, en termes literaris (connotació, relectura del conte que s'hi explica)?
POL: Exactament, fins i tot afegiria que existeix un quart univers, que és el de la interpretació. Per a mi sempre ha anat tot molt lligat. De petit vaig començar a somiar en fer cinema a partir d'imaginar escenes suggerides per les cançons que sonaven al cotxe dels pares, i així també a voler-les interpretar. A vegades, amb cançons de lletra narrativa, aquests engranatges s'activen sols i la cançó es converteix en un guió que dicta amb tot detall una història en imatges. Passa poques vegades i és quan més gaudeixo de tot el procés creatiu d'un videoclip. Durant tota la feinada de creació del vídeo d'Amic voltor tenia la certesa d'estar fent “allò que havia vingut al món a fer”. És una sensació estranya i molt reconfortant, perquè les preocupacions per si allò que estàs fent serà entenedor, tindrà cert èxit o lligarà amb alguna corrent artística desapareixen completament. Saps que allò que estàs fent és allò que tens a dins i et fa ser qui ets.
MURIEL: Doncs estic encantada, que siguis qui ets, Pol, estrany i reconfortant, i alhora entenedor, i tan tu. Espero que tots dos seguiu gaudint del que feu. Pel que a mi respecta, penso seguir esprement tot aquest art amb profunda intensitat. Moltes gràcies per la vostra sinceritat i lucidesa.


Share this:

Publica un comentari

 
Copyright © Revista CriTeri. Designed by OddThemes