Cató el Censor cada cop que s’adreçava al senat, fos per naps o per cols, acabava amb la mateixa frase delenda est Cartago (Cartago ha de ser destruïda), enlloc d’acabar amb un Vivat Roma, com seria el més normal, almenys per a un polític dels nostres dies. El perquè d’aquesta mania del Censor l’hauríem de buscar en l’antagonisme ancestral entre les dues grans potències del Mediterrani occidental. La Roma republicana havia vençut en a les forces cartagineses, obligant a la metrópoli única abandonar Còrsega, Sardenya i Sicília, i havia imposat als vençuts un enorme tribut com a compensació de guerra (el mateix procediment que ni més ni menys van imposar les tropes aliades a l’Alemanya vençuda a la primera Guerra Mundial; per això les coses van anar com van anar). No obstant, Cartago havia aconseguit recuperar-se de les ferides i refer el seu petit imperi comercial. Com a descendents dels fenicis portaven els negocis a la sang, un costum que repugnava als nobles terratinents romans.
Cató tenia les seves raons per desitjar una Cartago destruïda. I quan deia això ho pensava literalment: arrasada i convertida a l’esclavitud. I això és el que les legions van acabar fent (la tradició conta que no van deixar pedra sobre pedra, i van enterrar les runes, escampant-hi sal a sobre perquè no hi creixés mai més res). Es conta que en una ocasió Cató va ensenyar una figa al senat dient que havia estat collida tres dies abans a Cartago i portada al mercat de Roma, com a prova de la recuperació comercial dels africans malgrat la derrota. Tot i que molts romans eren partidaris de manetnir el status quo, una part dels patricis romans més poderosos temien que Cartago representés deu nou una amenaça seriosa contra l’hegemonia política i l’existència de la mateixa Roma. A finals del segle III aC aquesta amenaça estava ben viva en el record de tots els romans va tenir un nom propi: Aníbal Barca.
Quan Aníbal només era un nen, el seu pare Amílcar Barca li va fer prometre odi perpetu als romans. Això va passar abans de travessar les columnes d’Hèrcules, camí al sud d’Hispània, la “província” dels cartaginesos, o millor dit, de la família Barca. I és que el seu pare marxava a una exili forçat per les desavinences amb l’altre facció dominant al govern oligàrquic de Cartago, el partit de Hannó el Gran. A Gades els Barca van treure gran profit de l’explotació de les mines de plata (si fa no fa les mateixes que van provocar el desastre ecològic d’Aznalcóllar) i es van aliar o combatre ibers i celtíbers per estendre el seu domini per tot el sud de la Península Ibèrica. Alarmats per les activitats dels bàrquides a Hispània, el senat romà va demanar explicacions. Li van respondre que la plata que extreien no era per rearmar Cartago sinó per pagar el deute de guerra amb Roma. Era una veritat a mitges. El govern de Cartago, desfavorable als bàrquides, es va desentendre de les seves activitats per no enrabiar a la fera romana.
Sembla ser que Amílcar covava un contracop contra Roma, pensant en envair Itàlia des d’Hispània. La mort li va impedir veure complert el seu somni (que potser era només això). El relleu el va prendre el seu fill Aníbal, que el 218 aC va emprendre una de les campanyes militars més llegendàries de la Història al travessar els Pirineus i els Alps amb un exèrcit d’uns setanta mil homes, tots mercenaris, i una trentena d’elefants (les representacions en monedes han permès identificar-los com a elefants de selva Loxodonta africana cyclotis o Loxodonta atlantica, més petits que els de sabana). La marxa pels Alps durant una tardor hivernal va passar una forta factura a l’exèrcit cartaginès. Només van sobreviure uns 27.000 infants i cap elefant. Tot i això, el cop d’efecte sobre els romans va ser brutal. No s’ esperaven tenir l’enemic al rebedor de casa. A part de l’èpica travessa, allò que va fer brillar a Aníbal per sobre de tot van ser les seves dots d’estrateg. Utilitzava maniobres d’engany, tals com l’ocultació de tropes i les falses retirades per desconcertar el contrari o atreure’l cap a una trampa. Per als tradicionals generals romans eren tàctiques infames i de seguida van divulgar una imatge pèrfida i degradant d’Aníbal, en part per intentar justificar els propis fracassos. Però bé que en van aprendre, ja que després de les clamoroses derrotes van començar a adoptar els mètodes del cartaginès. Primer va ser el general Fabi Màxim, el Temporitzador. L’àlies li bé de la seva estratègia de terra cremada i de no confrontació amb grans forces a camp obert (vist l’èxit obtingut fins al moment), practicant tàctiques de “guerrilla” i esperant que el temps anés desgastant l’exèrcit d’Aníbal en terra estranya. Però el senat romà es va cansar d’esperar, considerant que el del Temporitzador era un mètode covard, impropi del caràcter romà. Van decidir passar a l’acció novament i novament l’exèrcit consular romà va sucumbir. A Cannas, amb el doble d’efectius que les tropes cartagineses, els romans van atacar en bloc compacte. Aníbal va idear un dispositiu d’encerclament i un cop tancats al mig, va esclafar les legions amb l’atac combinat de cavalleria i infanteria. Després de la batalla semblava que res aturaria als vencedors. Els comandants cartaginesos ja es veien sopant al Capitoli, però sorprenentment, Aníbal va decidir no atacar Roma. Va ser llavors quan un lloctinent seu li va espetar decebut: “saps vèncer Aníbal, però no saps aprofitar la victòria”. El general va respondre que necessitava temps per pensar. El perquè no va assetjar la ciutat és la gran pregunta que encara avui es fan els historiadors. Poques vegades el futur del món occidental, del que som avui a Solsona, París o Londres, ha estat tant pendent de la decisió d’un sol home.
Aníbal va pensar que no tenia prou forces per assetjar una ciutat que es defensaria a mort. A ell li faltaven reforços i queviures. Per reforçar-se va enviar al seu germà Magó1 a Cartago amb els anells d’or arrancats dels dits de centenars de cavallers romans morts a Cannas, per impressionar al govern cartaginès i demanar-los suport legal i material (la guerra l’havia emprès pel seu compte). La resposta dels seus compatriotes va ser freda. Gats escaldats, tot i la tremenda victòria, no volien arriscar-se a perdre de nou i, alhora, temien les ambicions del “seu” general. Per altra banda, sembla ser que Aníbal no volia una guerra d’extermini, sinó recuperar la glòria i hegemonia de Cartago. Esperava que Roma, després de caure a Cannas, li enviaria una delegació per negociar la pau. Però perquè algú es pugui considerar vencedor cal que l’altre es consideri vençut. I aquest no era el cas. Un altre poble menys tenaç, auster i bel·licós hauria sucumbit. Però els romans van mobilitzar a tothom, es va instaurar l’economia de guerra total, i es va preparar pel pitjor, convençuts que era preferible morir abans que rendir-se. Van recuperar l’estratègia del seu denostat Temporitzador i amb anys i paciència van aconseguir arraconar a Aníbal al sud d’Itàlia, mancat de suport del seu govern i del socors per la reraguarda del seu germà Asdrúbal, derrotat pels romans a Hispània. Precisament per tallar el subministrament a Aníbal, les legions romanes van penetrar a la Península Ibèrica i ho van fer desembarcant a Empúries, on tenien el suport dels grecs locals.
La victòria final dels romans la va perpetrar el seu jove general Publi Corneli Escipió. Oficial de les legions a Cannas, Escipió va estudiar meticulosament l’estratègia i les tàctiques militars del seu oponent, i les va seguir al peu de la lletra: va envair Àfrica per atreure’l cap a la seva ciutat d’origen i no es va equivocar. Ara si, el govern cartaginès va demanar socors a Aníbal, que no va tenir més remei de deixar Itàlia després d’una llarga guerra de 14 anys i plantar cara a un enemic totalment renovat, però aquest cop a la seva pròpia terra, que no havia trepitjat des del jurament fet al seu pare de nen. Ni el reclutament de més mercenaris ni l’ús d’elefants de combat van donar a Aníbal la victòria. A Zama, l’alumne Escipió, a partir de llavors anomenat l’Africà, va superar al mestre.
Aquesta no va ser, de moment, la fi ni l’Aníbal ni de Cartago. El general fins i tot va exercir el poder de la ciutat durant un any, fins que les faccions contràries el van fer fora com havien fet amb el seu pare. Es va refugiar a Orient, on es va oferir d’assessor militar als reialmes hel·lenístics en lluita amb els romans, sense perdre l’esperança d’un altre envestida contra els seus eterns enemics. Va morir de vell, als 63 anys, empassant-se el verí que sempre duia amb ell, abans de caure en mans d’agents dels romans.
Que hauria pogut passar, si després de Cannas, Aníbal hagués decidit atacar Roma? Possiblement no se n’hauria sortit, però aquest dubte ben segur que el devia rossegar de tant en tant en el seu llarg exili oriental. I si hagués guanyat? Doncs és possible que avui nosaltres parléssim un derivat del púnic i que el nostre referent cultural fos el nord d’Àfrica i no Grècia i Roma. No hauria existit un Renaixement o, en tot cas, un altre redescobriment, en aquest cas de les arrels africanes, després de ser envaïts pels bàrbars del nord. Potser no tindríem democràcia a la grega, sinó a la púnica. Qui sap... El que si em pregunto sovint és perquè Aníbal havia de ser tant obstinat i engegar una guerra pel seu compte per encrespar encara més l’odi romà contra el seu poble. Potser sense un Aníbal, cartaginesos i romans haurien pogut finalment conviure, i Cató no hauria fet el corcó cada dia al senat demanant la destrucció total de Cartago, com a eterna bestia negra. Finalment, la metròpoli fundada pels fenicis, va caure el 146 aC i els seus habitants van ser assassinats o esclavitzats. Més d’un segle després, Juli Cèsar, reconeixent que els seus avantpassats s’havien passat, va reconstruir Cartago per iniciativa pròpia. La nova ciutat va esdevenir la capital de la província d’Àfrica i, amb el temps, el Tunis que coneixem avui en dia2. Però aquest gest del Clement no va servir per salvar a cap cartaginès, poble culte i emprenedor condemnat a l’extermini per ser massa gallet3.
Rara Avis
1 A més de militar sembla ser que Magó era un expert en viticultura. Va escriure un tractat d’agronomia molt apreciat i traduït pels agrònoms romans.
2. Les runes que es poden visitar a Tunis pertanyen majoritàriament a la ciutat romana. Tot i això, les excavacions dels últims anys han posat al descobert els fonaments de la Cartago púnica, entre les quals, possiblement, part dels nous barris que va urbanitzar Aníbal durant el seu breu mandat de la ciutat després de l’aventura italiana.
3 No obstant, l’herència cartaginesa no es va perdre del tot. Cartago tenia tres-centes ciutats al nord d’Àfrica al final de la seva història. Malgrat el domini romà, la cultura i la llengua púnica va perdurar fins ben entrat el segle V.
Reconstrucció hipotètica de la ciutat púnica de Cartago en l’època de màxima esplendor (sII-II aC).
Detall del port circular de Cartago, meravella de l’enginyeria naval.
Moneda encunyada a Cartago on s’observa un elefant al revers. Font: GEA OnLine.
Esquema de la famosa batalla de Cannas. A l’esquerra s’observa la disposició inicial de la batalla i l’avanç de les legions dels cònsols Tarenci i Varró, després d’un avanç inicial de la infanteria cartaginesa amb la missió d’atreure els romans a la trampa. A la dreta es mostra la fase següent, amb la maniobra d’encerclament programada per Aníbal per les ales (infanteria) i la reraguarda (cavalleria, després de posar en fuga la cavalleria romana, inferior en nombre i habilitat).
Font: Vantage Art.
.JPG)
