Apocalipto

dimecres, de maig 05, 2010
Som petites formiguetes que formem part d'un clan. Ara mateix passa alguna cosa i no sabem ben bé el què, però alguna cosa no funciona. S'hi pot fer alguna cosa ? Qui ? Com ? Mentrestant només podem agafar-nos fort a alguna cosa, esperar i aguantar el temporal mentre veiem com els del costat cauen. Però ja sabeu aquella famosa dita de Martin Niemoeller (atribuida a Bertolt Brecht erroneament) (extret de Wikiquote)

Cuando los nazis vinieron a buscar a los comunistas,
guardé silencio,
porque yo no era comunista,
Cuando encarcelaron a los socialdemócratas,
guardé silencio,
porque yo no era socialdemocrata
Cuando vinieron a buscar a los sindicalistas,
no protesté,
porque yo no era sindicalista,
Cuando vinieron a buscar a los judíos,
no protesté,
porque yo no era judío,
Cuando vinieron a buscarme,
no había nadie más que pudiera protestar.


Article 28

Tota persona té dret a un ordre social i internacional en què els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració puguin ser plenament efectius.

http://www.ohchr.org/EN/UDHR/Pages/Language.aspx?LangID=cln


La llum del capvespre

dimecres, de maig 05, 2010

És l'hora màgica. La nit embolcalla la llum al so de les onades. Son moments d'inspiració, de tranquil·litat, de passió. És la millor manera d'acabar un dia fantàstic i més si s'està abraçat a un cos desitjat.

David i montse

Julià, l'Apòstata

dimecres, de maig 05, 2010

Julià
dit l'Apòstata

Últim emperador pagà de Roma




Julià, nebot de Constantí, fou l'últim emperador romà no cristià. Ser "l'últim dels X" no hauria de ser cap vergonya: algú ha de ser l'últim. El problema de Julià és que va triar ser pagà havent estat educat com a cristià. I als ulls de l'Església i de tots els cristians això el va convertir en l'Apòstata. Llavors, l'apostasia no era gens habitual: els cristians s'imposaven arreu amb força, i estaven ben convençuts que Déu beneïa tots els seus esforços per esdevenir l'única religió de l'Imperi, i acabar amb – exterminar, caldria dir – qualsevol altra religió i tots els seus creients. En una època d'expansió incontenible del cristianisme, que algú l'abandonés públicament per abraçar una altra religió era un fet insòlit. Que aquest algú, a més, justifiqués la seva posició en opuscles i assaigs – perquè era, a més, un individu d'una gran cultura, bé que no necessàriament pensador profund –, el feia perillós. Que fos ni més ni menys que l'emperador, l'August, qui fes aquest pas, era una ferida extremadament punyent.

Preguntas asaz inquietantes (V)

dimecres, de maig 05, 2010
Vamos a por la ya quinta edición de preguntas que nos causan tan profunda desazón que, al menos al que suscribe, le hacen replantearse si realmente conocemos la realidad tan bien como nos pensamos, después de tanto microprocesador, nanotecnología, sincrotrones Alba y otras lindezas, no estamos en realidad tan perdidos como cuando nos dedicábamos a tallar sílex sin tener que fichar; igual no estaba tan mal eso de limitarse a cazar y recolectar sin esclavizarse a un terruño al que, para más inconvenientes, un día alguien pudiera exigir o imponer derechos de propiedad, tributos, etc…

- ¿Qué clase de mente podrida y con toda seguridad anglosajona o anglosajonizante optó por invertir el orden de los números del teclado del teléfono y de las calculadoras? Será como mínimo de un grado de subnormalidad similar a los que hayan fomentado la existencia de distintos lenguajes de signos en cada país, incluso diferentes dialectos en cada región.

- En una época de sofritos y refritos (véase las pruebas que estaban haciendo de selección de candidatos para un musical sobre cuéntame (como para perdérselo), y ya que han comenzado a reponer series míticas de la televisión (Uve, el equipo A, el coche fantástico), ¿cuánto tendremos que esperar para ver el retorno de esa especie de olimpiadas para aficionados (¿o quizá una eurovisión deportiva?) que era Juego de Naciones? Inolvidable programa gracias al cual muchos comenzamos a conocer países como por ejemplo San Marino…

- ¿Cómo puede haber gente en el Siglo XXI en nuestro desarrolladísimo país que aún utilice Horribles Pronunciaciones (sí, en mayúsculas) para palabras de uso relativamente común? A modo de ejemplo: “picsa”, “subrealista”, “estratachela”, “rebundancia”…

La reserva natural de "Piscinas", en Cerdeña


- Hay fenómenos de la Naturaleza que la ciencia no ha sido capaz de explicar de manera razonable (se aceptan hipótesis): ¿cómo es posible que los huevos estén en las tiendas en estanterías normales, haya que mantenerlos refrigerados después de su compra, y sin embargo su fecha de caducidad sea fija? Hay algo que simplemente no cuadra; ¿se estropearía antes el huevo si lo dejamos en casa fuera de la nevera, o duraría mucho más si en las tiendas estuviera refrigerado? ¿Hay que dar importancia al tiempo que pasa en la tienda hasta su adquisición o no influye para nada?

- ¿Qué beneficio encuentran los perros al sacar la cabeza por la ventana del coche, cuando es evidente que les molesta mucho que les soples en el hocico? ¿Será que hay una velocidad o intensidad concreta de viento que les resulta insoportable, y al aumentar se hace insoportablemente irresistible? Oído a M, pensado previamente…

- ¿Por qué hay niños actores pero sin embargo la mayor parte de los actores de doblaje que ponen la voz a niños son adultos? ¿O es que hace falta mucha más preparación y experiencia para doblar que para actuar poniendo la cara?

- ¿Puede realmente alguien llegar a ser tan impresentable e insensible como para haber renombrado la Copa Libertadores (una especie de Liga de Campeones de fútbol a nivel de Sudamérica) como “copa Santander Libertadores”? Hay que tener falta de tacto; una copa que toma el nombre de los que lucharon contra el colonialismo español y le dan el nombre de uno de los abanderados del colonialismo español moderno…

- Joan Manuel Serrat: ¿es el primer caso de corrección política charnega? No deja de ser, cuanto menos, una curiosa mezcla; la otra combinación habría sido Juan Manel, en fin, cuestión de gustos; agradecido al Mozo por la idea.


- ¿Por qué hemos adoptado como figura navideña a “Papá noel”, curiosa adaptación de Noël, navidad en francés, consistiendo además la leyenda en que el tipo viene de Finlandia?. O es que sería razonable que los franceses tuvieran una figura llamada “Père navidad” Para mayor dolor, su equivalente en la mitología cristiana es San Nicolás, pero claro, sería demasiado absurdo llamarle San Nicolás directamente. Vamos a por “Santa Claus” o Klaus, abreviatura germánica de Nicklaus o Niklaus. Claro que puestos a dar asco en Navidad también nos puede dar por enviar “crismas” (Christmas), asimilación vergonzosa donde las haya.

- ¿Qué brillante guionista con años de estudios en las más prestigiosas universidades decidió que los actores pusieran horribles muecas cuando tragan una pastilla en una serie o película, teniendo en cuenta que las pastillas no saben a nada? Da lo mismo, el fulano ha creado escuela y cuenta con numerosos imitadores que han difundido su Palabra…en línea con el tema, ¿qué coño de sales eran aquellas que daban a oler a las mujeres que se desmayaban, para que volvieran en sí?

- ¿Qué fenómeno hormonal hace que las mujeres que han sido madres comiencen a blandir cuchillos descuidadamente al hablar, exagerando la gesticulación habitual? Además de este extraño fenómeno, las interfectas tienden a desarrollar nuevas expresiones como por ejemplo “botorras” (tus botas de siempre, pero no colocadas donde tocan, o bien cuando están algo sucias) o “grasaza” (suciedad existente si ha cocinado alguien que no son ellas), etc.

- ¿A qué mente brillante se le ocurrió crear una opción tan molestísima e inoportuna como el mensaje que te pregunta si estás seguro de que quieres copiar un archivoide llamado “thumbs” o cualquier otro ente de “solo lectura”, preferentemente cuando dejas al ordenador haciendo una copia de seguridad de horas, que aprovechas para hacer recados urgentes y volver solo para cerrar el ordenador y descubrir que no solo no ha terminado la copia sino que apenas ha copiado unos megas hasta que le ha entrado la duda de si copiar o no dicha partícula insignificante, cuando había habido tiempo de sobra para copiar todo el resto y haber dejado la preguntita para el final? No se pudo haber hecho peor. La culpa, de Microsoft, como siempre.



- ¿En serio el abaratamiento del despido fomentará la contratación? Si nos ponemos, podríamos por ejemplo abaratar las multas por sabotaje a multinacionales para fomentar que nadie se atreva a hacerlo.

- Quién es el desgraciado sordo genocida amargado que elige los sonidos de final de mensaje en audioguías y cursos de idiomas con audio? ¿O sería posible acaso que pudieran ser más irritantes y dañinos? Con la práctica, y dependiendo de las secuelas, se puede llegar a conseguir detectar el momento en que acaba el mensaje y justo antes del dolor consigues apartar la cabeza de la trayectoria del campanazo agudísimo, pero los primeros te los llevas puestos.

- ¿Por qué meten tantas y tan variadas vitaminas en los cereales (7 vitaminas y hierro) y sólo en los cereales? No hay galletas o yogures con vitaminas, las deben meter todas en los cereales. El único competidor serio serían los “añadidos”, es decir, productos caracterizados por ser ricos en algo pero a los que se les añade una cantidad adicional de ese algo: véase el zumo de naranja con vitamina C añadida (alimentando estúpidos mitos como el poder de la vitamina C en la prevención de resfriados) o la leche con calcio añadido (échate cada día un vaso de agua del grifo del área mediterránea y ya tienes calcio para unos días). Quizá lo siguiente sea aceite de oliva con olivas añadidas, puestos a promover productos nacionales. Al tiempo.

- ¿Por qué nos referimos a un salami (que en italiano significa “salames”) cuando nos referimos a un salame? Sería el equivalente a ir a comprar “un chorizos”.

- ¿Qué ha hecho que ninguna de las lenguas derivadas del latín (vale, salvo el Rumano y el Moldavo) tenga declinaciones, cuando el latín sí que las tenía? En algún momento algo falló, probablemente, el hecho de ser latinos…


En fin, tantos y tantos misterios que nos asolan…


El observador



La cita:

Pero un acontecimiento, ¿no es tanto más significativo cuantas más casualidades sean necesarias para producirlo? Solo la casualidad puede aparecer ante nosotros como un mensaje. Lo que ocurre necesariamente, lo esperado, lo que se repite todos los días, es mudo. Solo la casualidad nos habla.
Milan Kundera, La insoportable levedad del ser


La anécdota de ascensor:
La fenil etil amina es la endorfina responsable de esas curiosas y agradables reacciones del cuerpo en lo que algunos llaman amor (la sonrisa tonta, el absurdo cambio del tono de voz, en fin). No sorprenderá, por tanto, que el chocolate sea rico en esta interesante sustancia…No escatimen en su abuso!


El enlace:
Una canción curiosa:
http://www.youtube.com/watch?v=emb0fjuA2qk

Eines online

dimecres, de maig 05, 2010

Cada vegada tenim més eines al núvol que fan que necessitem instal·lar menys programes i programets al nostre ordenador. Desde totes les eines de Google (CorreuMapes i Ofimàtica) al reproductor de música online Grooveshark.

Aquest mes us recomano petits programes que no s'han d'instal·ar, ni actualitzar, ni ocupen espai al nostre ordenador... son les "Eines online".

Senyàlia

dimecres, de maig 05, 2010
1. Xile


Xile i els simpàtics viatgers que el visiten són una font inesgotable de senyals interessants. Aquí tenim la famosa "polla loto" en la que et conviden a jugar-te-la...





2. Per aquí



Sembla ser que el típic cartell “cuidado con el perro” ha quedar enrere…agraïments al valent terolenc que ens va passar la imatge





3. Rebuda per internet


A la fi hem pogut trobar el lloc on compra la carn en Ferran Adrià

dimecres, de maig 05, 2010

Per Àngel Carbonell

Bé, qualsevol diria que aquest país, ara mateix, es troba en un carreró sense sortida, que sense ni adonar-se l’han col·locat entre l’espasa i la paret. Sembla ser que qualsevol sentència que surti del Tribunal Constitucional respecte de l’estatut d’autonomia vigent avui a Catalunya, comportarà retallades que podrien afectar fins i tot a l’estatut de 1979.

No cal que digui que cap catalanista, per no dir nacionalista o independentista, no ha contemplat mai, al llarg dels darrers trenta anys i escaig, la possibilitat d’haver d’acceptar mai la més mínima involució respecte de l’esquifit grau de sobirania política assolit per aquest país, ans al contrari, quan semblava que començava a no haver-ne prou amb l’autonomia, els diversos partits mínimament sensibles als interessos del país van pensar en la solució federal, o van pensar a bastir un estatut que trenqués amb el cafè per tothom o van pensar en la independència, sempre amb molta discreció per evitar una trencadissa de plats, una esguerradissa de vestidures, tot en va.

Ara, en l’avinentesa d’haver d’acceptar una involució, què faran catalanistes, nacionalistes, independentistes, confederalistes, federalistes, etc..., catalans tots, cap d’ells espanyol, cap ni un en absolut, què faran? Ha arribat l’hora de la veritat? Demostrarà per fi la classe política catalana que, en l’hora de la veritat, és capaç, una de dues, o de posar els collons sobre la taula (perdoneu pel llenguatge) i escombrar els miserables obstacles que es posen a les necessitats i els interessos del país o bé acabarà de demostrar la seva mediocritat i covardia i, senzillament, no farà res en absolut, a part de fer el ploricó de cara a la galeria, perquè els ciutadans catalans no es pensin que són uns inútils i uns traïdors de tan covards?. Per a mi la solució és òbvia. S’ha d’anar endavant i no enrere. Em costa de creure, no vull creure que el país, els seus ciutadans, la seva classe dirigent puguin acceptar marxar enrere com els crancs, com no sigui per enganyar els seus depredadors.

Cada vegada és més gran la decepció respecte de l’autonomia i la percepció que aquesta s’ha convertit en una gàbia molt petita dins la qual no podem disposar dels diners generats pels nostres afanys, ni tan sols per a dur a terme les inversions públiques que el país, la seva població i la seva economia requereixen per al seu simple manteniment, per a sentir que el país té un futur; que ells, com a habitants d’aquest, tenen un futur; que ni ells ni el seu país corre el perill de caure en l’estancament o en la decadència i, en aquesta decadència, trobar-se a la mercè d’un estat que només l’ha volgut per a esprémer-lo com una llimona. Encara rai si, un cop espremudes, decidissin desfer-se d’aquestes províncies per no trobar-les ja rendibles econòmicament; la idea d’Espanya, però, no admetria semblant possibilitat, continuarien estimant-nos tant com fins ara, és a dir gens ni mica, però sempre dins d’Espanya.

Ja he dit que, per a mi, la solució és òbvia; aquesta passa senzillament perquè aquells territoris madurs per poder-ho assolir, i ara parlo només del territori estricte de la Catalunya de les quatre províncies, s’independitzi quan pugui i com pugui, perquè és el just per al nostre país, perquè faria justícia a la nostra història i a la nostra cultura, perquè faria justícia a la nostra economia, al nostre treball i a la nostra gent i perquè és el que ens convé.

Maig o cançó quasi trista de semi-primavera

Obro la porta i plou. Quina sorpresa. Em resigno, camino cap la feina i em mullo. També fa fred. Quina il·lusió. I et veig i no et conec. I quan et tinc a prop et miro els ulls, però no els veig.  Au! Em claves el paraigua al cap. Mantinc la calma i canto una cançó. Tranquils, que improviso.

Calat fins el moll de l'os
suco el peu fred en un bassal
em claves el teu paraigua
em sento xarrup de primavera fred
Ou ie-a


El paraigua no m'agrada. Trobo que és un estri molt poc pràctic i poc eficient i que en poques ocasions compensa el fet de no mullar-se sota la pluja. Al segle XXI (i ja ens n'hem polit deu anys!) no entenc com no hi ha una alternativa que encara no s'hagi estès i que hagi substituït el rudimentari paraigua. Un estri per a resguardar de la pluja que consisteix en un tros de tela cosida a unes barnilles d’acer articulades a l’extrem d’un bastó, que permeten d’estendre-la o de plegar-la amb facilitat. Tros de tela cosida?! Barnilles?! Que s'estén i es plega amb facilitat?! La definició evidencia el ridícul retard l'aparició d'un nou invent que el jubili d'una vegada.

Quantes barnilles deu tenir un paraigua? Sis, vuit? Segur que ja hi ha paraigües que en tenen deu. Paraigües d'aquests gegants que van posar de moda els valents executius i les grans senyoretes, perquè ells no es podien mullar tant. Ara els regalen; de promoció. Et donen un TAE de l'hòstia per domiciliar la minúscula nòmina i un paraigua gegant. I té deu barnilles. I surts de l'agència 02 de l'entitat 3025, cap cota, trista; d'acord, potser només pensativa. Perquè, tot i que tens un paraigua nou de trinca, immens, multicolor i amb un TAE de la hòstia (que supera en un percentatge ínfim als de l'entitat 2200, però al cap i a la fi, percentatge) has de tornar a la crua realitat. Vas a la feina a treballar per aquell idiota. O tens un examen i estàs repassant. A no, que treballes. Bé, podria ser...  O tens les sabates foradades, com jo, i no vols posar el peu en un bassal. Lògic. I mires a terra. Inconscient que portes deu barnilles afilades i punxants entre les mans. 

I no t'alteres, i no em mires, i me'n claves una al cor. I jo canto una cançó.

Calat fins el moll de l'os
suco el peu fred en un bassal
em claves el teu paraigua
em sento xarrup de primavera fred

Ou ie-a
Ou ie-a


Sòcrates

DE PICNIC

dimecres, de maig 05, 2010
Si vamos por la sombra, nos entra el frío; al sol, no paramos de sudar. Con la rebequita, tenemos calor, en camisa nos pelamos de frío .. así es la primavera. Podemos quejarnos de que llueve, pero no servirá de nada. Mucho mejor irnos de picnic. Sacar aquella jarapa de colorines, olvidada en algún lugar de casa para ponerla en su terreno natural, un buen prado de verde hierba. Debajo de un árbol, como si tal cosa, abrimos tres botellas, ideales para un picnic. No olvidéis la cubitera. O mejor, buscad un río.

Pouilly Fumé 2008

Monovarietal de sauvignon blanc del Valle del Loira. Botella adquirida en Lavinia (Barcelona). Precio 16 euros. Servir a 10 grados.
Presenta color amarillo paja, tirando al dorado. Capa media, alta para ser un blanco. Brillante, nítido. En nariz es complejo. En un primer momento se perciben aromas de humo, hierba. Luego los cítricos, lima ... Entonces los afrutados, la piña. En boca es untuoso, caliente pero equilibrado. Muy goloso. En el paladar destacan los sabores afrutados como la piña, el melocotón, los orejones. Postgusto largo.

Gessamí 2009

Ensamblaje de sauvignon blanc y moscatel. DO Penedès. Adquirido en Vila Viniteca por 7,40 euros. Servir 8-10 grados.
En copa tiene poca capa, ribete blanco-verdoso, de color pálido en su conjunto. En boca aparecen primero algo de cítricos, pero principalmente desarrolla aromas de jazmín y lirios. Flores blancas en gran intensidad. En boca, tiene un cuerpo flojo, con unos toques ácidos dentro de lo agradable. Le falta algo de cuerpo, pero es equilibrado en su conjunto. Postgusto largo. Agradable.

El grifo 2007

Monovarietal de malvasía, procedente de la DO Lanzarote. Adquirido en Lavinia por 10,9 euros. Servir entre 8 y 10 grados.
Destaca en la copa por la alta cantidad de glicerina, lágrima muy marcada. Capa media, color amarillo paja, sin llegar a dorado. En nariz sorprende. En un primer momento aparecen olores que uno no esperaría de un vino: algo parecido a la goma quemada, pegamento. Los aromas de la malvasía quedan poco desarrollados. En boca es potente. Poco cuerpo, casi salino. Caliente, con toques de regaliz amargo. Acidez alta. Posgusto intenso y largo.

Opinión

Es sorprendente la complejidad del Pouilly Fumé. Es un vino fantástico, de un precio alto y una calidad alta. No decepciona en absoluto. Al contrario es uno de esos vinos con los que uno puede jugar a encontrar aromas. Personalmente, uno de los mejores blancos que he probado. Eso sí, no lo llevéis a un picnic. Es una botella para abrir en casa, estando máximo 4 personas, preferiblemente con motivo de disfrutar del vino, requiere atención.
Si lo que queremos es acompañarnos de un vino fresco, que todo el mundo quede muy contento (“¡Uy, pero qué bueno está este vino!”) y que se acabe la botella en un suspiro, el Gessamí es vuestro vino. Equilibrado, agradable y sin ningún defecto. Buena elección.
El Grifo ... nos cuesta entenderle. Es diferente, con carácter, pero, a mí personalmente no me gusta. Pierde fruta y superlativa el mineral. No dudamos de su calidad, pero no sería nuestra primera elección para una excursión al campo.




Burbujita Freixenet
adrianlopezgarciadelomana arroba gmail punto com

Nadie Sabe Nada de Gatos Persas

dimecres, de maig 05, 2010

Títol original: Kasi az gorbehaye Irani Khabar nadareh.
Direcció: Bahman Ghobadi.
País: Iran.
Any: 2009.
Durada: 106 min.
Gènere: Drama.
Interpretació: Hamed Behdad (Nader), Ashkan Koshanejad (Ashkan), Negar Shaghaghi (Negar).
Guió: Bahman Ghobadi, Roxana Saberi i Hossein M. Abkenar.
Producció: Behroz Ghobadi.
Fotografia: Turaj Aslani.
Muntatge: Hayedeh Safiyari.
Distribuïdora: Alta Classics.
Estrena a Catalunya: 16 abril 2010.


Dos joves músics-un home i una dona-que acaben de sortir de la presó decideixen formar un grup musical. Junts exploren el submón del Teheran contemporani a la recerca d'altres intèrprets. Quan les autoritats els prohibeixen cantar a l'Iran, planegen escapar de la seva existència clandestina i somien amb actuar a Europa, però, sense diners i sense passaports, no serà fàcil ...




La lliga

dimecres, de maig 05, 2010

EL CONCURS

dimecres, de maig 05, 2010
Benvolguts concursants,


M’ho poseu cada vegada més difícil. No hi ha personatge que se us resisteixi...!

A veure com va aquest mes..


Us recordo de nou l’adreça a la que cal enviar les respostes:

elconcurs.criteri@gmail.com.


S’atorgarà un punt per resposta endevinada!



“QUI ES?”

Les fotos dels personatges:


1.- Actualitat:



2.- Contemporani:



3.- Històric:





Respostes del “Qui és?” del mes d’abril:


- Actualitat: Lech Aleksander Kaczynski (Varsòvia, 1949 – Smolensk 2010)


- Contemporani: Mohamed VI de Marroc (Rabat, 1963 - )


- Històric: Édith Piaf (París, 1915 – Plascassier, 1963)



“DE QUÈ ES TRACTA ?”



Si coneixeu que s’apaga darrera les pistes que us presentem, envieu les respostes a: elconcurs.criteri@gmail.com


S’atorgarà 2 punts a qui ho encerti!


Aquest mes es tracta d’endevinar una coneguda i preciosa cançó, que no podeu deixar d’escoltar


La cançó :


  • En aquesta cançó hi conflueixen, d’una o altra manera, fins a 4 grans músics de les dècades dels 60 i 70
  • La cançó està inspirada en l’amor impossible explicat en una antiga llegenda iraniana, i pren el nom de la seva protagonista
  • Si bé va ser composada per 3 músics diferents, el més conegut d’ells és el que ha quedat com a autor de la cançó, essent una de les més representatives de la seva discografia
  • Tot i això, la cançó en realitat va néixer per formar part d’un disc de cançons assortides d’un grup que devia ser aficionat a cert joc de taula
  • Però com que les coses impossibles de vegades es converteixen en realitat, l’amor que la cançó demandava va arribar, i més tard es va acabar


Resposta del “De què es tracta?” del mes d’abril:



- Cannes (França)


Vista de Cannes des del seu barri antic, Le Suquet


CLASSIFICACIÓ PROVISIONAL:



PUNTS

1. Poca sé pas

25

2. Anna

25

3. Lluís-Xavier

25

4. El observador

22

5. M.J. Salvadó

20

6. Lady Godiva

14

7. Genís

7

8. Mr. Flower

7

9. Santi

5

dimecres, de maig 05, 2010

Les hommes bleus

dimecres, de maig 05, 2010

Anyway !

dimecres, de maig 05, 2010
AVÍS IMPORTANT: EN AQUEST HORÒSCOP POT HAVER-HI PARAULES OFENSIVES.
ABSTENIR-SE DE LLEGIR-LO ELS QUE NO HO SUPORTIN.

AQUARI (del 20 de gener al 20 de febrer)
Aquest mes sonaràs com una guitarra distorsionant al màxim amb un amplificador a vàlvules vintage !!

PEIXOS (del 18 de febrer al 20 de març)
Com un tigre amb gana et llançaràs sobre les teves preses important més aviat poc la resta. Només penses en l'objectiu de menjar una mica de carn. En pagaràs les conseqüències.

ARIES (del 21 de març al 20 d’abril. )
Aquest mes estaràs més místic que mai, Ayurvedes, incens, misticismes i malediccions. Seràs un pesat/da. Potser tens raó, però no ho volem saber. Queda't tu solet/a amb les teves paranoies que ja tenim feina amb nosaltres mateixos.

TAURE (del 21 d’abril al 20 de maig)
Aquest mes et sentiràs una desferra humana que camina sense sentit. S'et podrà aplicar aquella màxima que diu "no money, no honey".

BESSONS (del 21 de maig al 20 de juny)
Aquest mes et proposaràs casar-te. La llàstima és que no acabes de tenir una parella prou estable, ehem, en fi, estable sí que la tens, però potser és massa estable i tu vols "desmelenar-te". Gasta-t'ho tot !!!!

CÀNCER (del 21 de juny al 21 de juliol)
Aquest viatge primaveral et sortirà tota la excentricitat que tens guardada dins. sorprent-nos !

LLEÓ (del 22 de juliol al 21 d’agost)
Sentiràs una baixada en tot, en pulsió, en reg sanguini, en desig sexual. Ves a comprar-te unes vitamines.


VERGE (del 22 d’agost al 21 de Setembre)
Aquesta vegada et toca reposar perquè el mes passat va ser terrible (et remeto a rellegir l'horòscop passat).

BALANÇA (del 22 de setembre al 22 d’octubre)
Intenta passar aquest mes com puguis, no pinta molt bé. Haurem de fer un esforç tots els que tens al teu voltant per ajudar-te a acabar aquests temes que tens pendents.

ESCORPÍ (23 d’octubre al 21 de novembre)
Continues més cremat que "la pipa d'un indi". La recomanació del mes passat no te la vas pendre prou seriosament, ara això et passarà comptes.

SAGITARI (del 22 de novembre al 21 de desembre)
Continues amb els teus dilemes. Podríes deixar de pensar i deixar-te anar, simplement caminar i estar absort, no parlar no contestar no pensar, no parlar no pesar no contestar, no contestar.....

CAPRICORN (del 21 de desembre al 19 de gener)
Sex, sex, sex, money, honey


Armando Rampas
Per a consultes, suggerències o soborns: armandorampas.criteri@gmail.com
 
Copyright © Revista CriTeri. Designed by OddThemes