Feia temps que duia al cap dedicar una Cort d'Apel·lació a aquest personatge, virtualment desconegut del gran públic, que crec sincerament que sorprendrà els lectors. Un personatge que hauria pogut canviar la història i que, malauradament, no ho va fer. Perquè qui se l'hauria d'haver escoltat no en va fer cas. Un home del qual en sabem molt poc: ni tan sols ens ha arribat un trist retrat (ni que fos fet per un pintoret de segona). He hagut d'improvisar un petit 'collage' perquè tinguem una idea de com devia ser el seu aspecte.
Els personatges que han aparegut a la nostra Cort d'Apel·lació podien ser més o menys famosos, però en principi la seva existencia era sabuda (o suposem que hauria de ser coneguda) per qui tingués un mínim de cultureta. Antonio Salieri seria un gran desconegut si no fos pel film Amadeus, de Milos Forman; però dono per fet que qui més qui menys ha vist la pel·lícula - l'han passada per TV diverses vegades -. Ricard Cor de Lleó i Joan 'sens terra', els emperadors Tiberi i Julià l'Apòstata, Akhenaton i Tutankhamon, Hergé, Albert Speer i Rudolf Hess… són al capdavall personatges dels quals la majoria de lectors en podrien dir alguna cosa, ni que fos un comentari general. I el motiu de dur-los a la nostra Cort d'Apel·lació era el fet que són coneguts d'una manera com a mínim parcial, discutible, incompleta, de vegades molt inexacta.
En canvi, Luis de Ortiz és un personatge totalment desconegut del gran públic, fins i tot del públic culte. No té un article propi a la Wikipèdia – detall il·lustratiu. No en tenim cap retrat conegut. Només és conegut pels especialistes en història de l'economia, i en general dels historiadors que treballen en una època molt concreta: l'època dels Àustries, i específicament de Carles V i Felip II. L'apogeu de l'imperi. Allò que és injust és precisament aquest oblit: el desconeixement total. Desconeixement que aquí mirarem de reduir una mica.
U. El context històric
El context històric en el qual ens movem són els darrers anys – diguem, quinze anys – del regnat de l'emperador Carles V (Carles I, per als espanyols), i els primers anys – diguem, quinze anys – del rei Felip II. Anys gloriosos, o anys miserables, segons com es miri.
Hi ha hagut ben pocs reis tan discutibles com l'emperador Carles V. Un rei amb ideals europeus, segons uns. Un ximple obsedit a guerrejar sense tenir en compte el dolor que deixava darrere seu, segons altres. Cal ser just, però: era un personatge que per herència havia rebut un nombre de possessions tan gran que se'l podia considerar ben bé que havia esdevingut el quasi-amo d'Europa amb menys de vint anys. De menut ens feien aprendre les possessions d'aquest rei com a 'Imperio Español': que si Flandes, que si el Milanesat, que si Àustria, que si Sicília… Una manera molt inexacta de dir-ho. No era l'imperi espanyol, sinó les possessions de la família Habsburg, quelcom de molt diferent. Ducats, regnes i territoris amb estatus diversos que havien anat a parar tots plegats a les mans d'aquell individu per una carambola de la història: era l'únic hereu viu masculí de la família, tota la resta se n'havia fet l'estella. La mateixa pertinença de la Corona d'Aragó a aquell imperi era també fruit de la casualitat. Ferran el Catòlic, un cop vidu d'Isabel, havia estat foragitat de Castella per 'catalanote' (rigorosament històric: i ben curiós atès que l'home mai no va aprendre català, ni consta que Catalunya fos per ell cap possessió gaire estimada). Llavors es va casar amb Germana de Foix; i tots dos van posar tot l'esforç del món a tenir un fill, que hauria heretat una Corona d'Aragó que s'hauria tornat a separar de Castella. Potser Espanya no existiria, avui, o no pas tal com la coneixem. El destí no ho va voler: Germana de Foix no va arribar mai a infantar.
Cal donar un cop d'ull al mapa d'Europa per adonar-se del problema immediat: les possessions de Carles V envoltaven França. I això devia ser ben incòmode pel rei francès. Bona part del seu regnat, Carles V el va passar en guerra amb França, indirectament – a través d'aliats col·laterals, com en el cas de les guerres a Itàlia – o directament, en la seva guerra personal amb Francesc I. Guerres on l'emperador i els seus generals van fer valer el seu geni militar, la superioritat dels seus tercios – la millor infanteria de l'època, sens dubte – i, quan calia, la seva condició de majestat catòlica i per tant defensora de la fe cristiana. Objectivament, en un moment que el perill turc era enorme, tant a Austria com a la Mediterrània, la divisió entre europeus no podia sinó beneficiar Solimà el Magnífic, que en treia profit obtenint-ne ara una concessió d'un, ara de l'altre.
Carles V, cap a la fi del seu regnat, poc després de la batalla de Mühlberg, a l'apogeu del seu poder militar i del seu prestigi polític. Era l'autèntic àrbitre d'Europa. Però una Castella devastada per la inflació, arruïnada per impostos i taxes, econòmicament improductiva, en va pagar les conseqüències. El Memorial de Luis de Ortiz s'ha d'entendre, per molts, com una crítica molt dura al (des)govern d'aquest rei.El problema de les guerres és que s'han de finançar. I Espanya – més exactament, el regne de Castella – no podia finançar indefinidament aquell conflicte. Ni amb l'or d'Amèrica.
Amb criteris actuals, Carles V no fou un bon rei per Castella. Castella acabà arruïnada i famolenca, i davant d'això les victòries militars tenen un valor més que relatiu. Carles V no vivia al seu país – qualsevol que fos el país que sentia com a 'seu': Flandes? Castella? El ducat de Milà? –, sinó que era gairebé sempre en un campament militar, i la seva realitat quotidiana era la de la batalla, la d'un castell que calia prendre, la d'una ciutat per sotmetre, la dels soldats que lluitaven, morien i reclamaven la paga. Una paga que sovint s'endarreria, es feia escadussera, i que provocava la ruïna dels estats que l'havien de finançar. Fonamentalment, Castella. Carles V confiava cegament en l'arribada de l'or d'Amèrica per finançar la guerra; quan les remeses d'or no aribaven amb prou freqüència, va recórrer als crèdits de la banca europea, sobretot d'Alemanya. Aquesta banca exigia un interès del 17% al començament del seu regnat (1520 i següents); però a mesura que les guerres seguien, inacabables, i la feblesa econòmica del país esdevenia més i més patent, la banca no va estar disposada a fer cap préstec a un interès tan baix. Als darrers anys del seu regnat, l'interès exigit era del 49%, cosa que si per una banda ens diu que els banquers eren rapinyaires, també ens dóna una idea de la situació econòmica real de Castella, que els banquers (sempre molt ben informats) coneixien molt bé. Una situació no pas diferent de l'actual: si el govern alemany d'Angela Merkel pot col·locar bons a baix interès, és perquè els inversors internacionals tenen plena confiança que recuperaran el capital aportat: si aquesta confiança falla, el govern emissor ha d'apujar l'interès per atreure capitals, com ha hagut de fer el govern espanyol. Un interès del 49% ens diu que pels banquers fer un préstec a l'emperador devia ser un risc tan gran que no estaven disposats a córrer-lo si no era per una recompensa al nivell del risc. Alhora ens diu també quin devia ser el grau de tossuderia de l'emperador, entestat a fer la guerra encara que això li costés la ruïna econòmica. No la seva personal: la de Castella, que finalment hauria de pagar els plats trencats.
Mentre l'emperador feia la guerra a Europa, el seu fill (futur Felip II) feia de regent als regnes d'Espanya, òbviament envoltat d'una bona colla de consellers. Aquest període dura onze anys: de 1543 a 1554. S'ha conservat la correspondència entre pare i fill (emperador i regent): és impressionant. De manera reiterativa i monòtona, l'emperador demana al seu fill diners per pagar els soldats, diners per comprar canons i armes, diners per pagar els préstecs dels banquers alemanys. De manera reiterativa i monòtona, el príncep li respon suplicant-li que acabi la guerra d'una vegada, perquè el país s'està enfonsant en la misèria. Per exemple: carta de setembre de 1544 del príncep Felip a l'emperador, el seu pare:
‘Todos los medios, formas y expedientes, son acabados; los dineros del servicio, así ordinario como extraordinario, consignados; las otras consignaciones, del todo consumidas. Y de dónde se haya de proveer lo que no se pueda excusar, no se puede alcanzar...'
‘...la gente común, a quien toca pagar los servicios, está reducida a tan extrema calamidad y miseria que muchos andan desnudos sin tener con qué se cubrir. Y es tan universal el daño que no sólo se extiende esta pobreza a los Vasallos de V.M., pero aún es mayor los de los señores, que ni les pueden pagar sus rentas, ni tienen con qué.'
Suplica a son pare que faci la pau amb França i acabi la guerra d'una vegada: si no es pot guanyar, no es pot guanyar, i prou. Els plans grandiosos s'han de rendir davant la realitat:
‘V.M., que lo sabe y entiende mejor todo, lo puede considerar si fuere servido, que de acá no paresce que se pueda dexar de acordárselo, para que desengañado de lo de adelante, pueda medir las cosas según lo que se podrá y no según sus grandes pensamientos...'
La situació era tan greu que els jutges no donaven l'abast per tants de plets per impagaments de taxes i contribucions, robatoris (per pura necessitat de menjar) i pillatge. La població reclusa saturava les presons. Amb tot, el príncep Felip (o els seus consellers, a través seu) van aconseguir que l'emperador fes marxa enrere d'una idea que havia tingut: Carles V pretenia incautar-se dels carregaments vinguts d'Amèrica per a particulars. Una decisió que hauria estat un veritable suïcidi polític, i – el simple fet d'haver considerat aquesta opció – un signe de fins a quin punt la situació de l'emperador, malgrat les victòries militars, era veritablement desesperada. La guerra va seguir, però. Dos anys després de la carta de la qual n'hem extret aquests fragments tan significatius, el 1546, comença una nova campanya militar a Alemanya, en contra dels prínceps protestants. El 1547 l'emperador guanya la batalla de Mühlberg, que segons Fernández Álvarez és ‘acaso la más notable acción de armas emprendida por Carlos V'. Però sota aquesta aparença gloriosa, hi havia una dura realitat, que heretaria el seu fill.
Amb criteris actuals, Carles V no fou un bon rei per Castella. Castella acabà arruïnada i famolenca, i davant d'això les victòries militars tenen un valor més que relatiu. Carles V no vivia al seu país – qualsevol que fos el país que sentia com a 'seu': Flandes? Castella? El ducat de Milà? –, sinó que era gairebé sempre en un campament militar, i la seva realitat quotidiana era la de la batalla, la d'un castell que calia prendre, la d'una ciutat per sotmetre, la dels soldats que lluitaven, morien i reclamaven la paga. Una paga que sovint s'endarreria, es feia escadussera, i que provocava la ruïna dels estats que l'havien de finançar. Fonamentalment, Castella. Carles V confiava cegament en l'arribada de l'or d'Amèrica per finançar la guerra; quan les remeses d'or no aribaven amb prou freqüència, va recórrer als crèdits de la banca europea, sobretot d'Alemanya. Aquesta banca exigia un interès del 17% al començament del seu regnat (1520 i següents); però a mesura que les guerres seguien, inacabables, i la feblesa econòmica del país esdevenia més i més patent, la banca no va estar disposada a fer cap préstec a un interès tan baix. Als darrers anys del seu regnat, l'interès exigit era del 49%, cosa que si per una banda ens diu que els banquers eren rapinyaires, també ens dóna una idea de la situació econòmica real de Castella, que els banquers (sempre molt ben informats) coneixien molt bé. Una situació no pas diferent de l'actual: si el govern alemany d'Angela Merkel pot col·locar bons a baix interès, és perquè els inversors internacionals tenen plena confiança que recuperaran el capital aportat: si aquesta confiança falla, el govern emissor ha d'apujar l'interès per atreure capitals, com ha hagut de fer el govern espanyol. Un interès del 49% ens diu que pels banquers fer un préstec a l'emperador devia ser un risc tan gran que no estaven disposats a córrer-lo si no era per una recompensa al nivell del risc. Alhora ens diu també quin devia ser el grau de tossuderia de l'emperador, entestat a fer la guerra encara que això li costés la ruïna econòmica. No la seva personal: la de Castella, que finalment hauria de pagar els plats trencats.
Mentre l'emperador feia la guerra a Europa, el seu fill (futur Felip II) feia de regent als regnes d'Espanya, òbviament envoltat d'una bona colla de consellers. Aquest període dura onze anys: de 1543 a 1554. S'ha conservat la correspondència entre pare i fill (emperador i regent): és impressionant. De manera reiterativa i monòtona, l'emperador demana al seu fill diners per pagar els soldats, diners per comprar canons i armes, diners per pagar els préstecs dels banquers alemanys. De manera reiterativa i monòtona, el príncep li respon suplicant-li que acabi la guerra d'una vegada, perquè el país s'està enfonsant en la misèria. Per exemple: carta de setembre de 1544 del príncep Felip a l'emperador, el seu pare:
‘Todos los medios, formas y expedientes, son acabados; los dineros del servicio, así ordinario como extraordinario, consignados; las otras consignaciones, del todo consumidas. Y de dónde se haya de proveer lo que no se pueda excusar, no se puede alcanzar...'
‘...la gente común, a quien toca pagar los servicios, está reducida a tan extrema calamidad y miseria que muchos andan desnudos sin tener con qué se cubrir. Y es tan universal el daño que no sólo se extiende esta pobreza a los Vasallos de V.M., pero aún es mayor los de los señores, que ni les pueden pagar sus rentas, ni tienen con qué.'
Suplica a son pare que faci la pau amb França i acabi la guerra d'una vegada: si no es pot guanyar, no es pot guanyar, i prou. Els plans grandiosos s'han de rendir davant la realitat:
‘V.M., que lo sabe y entiende mejor todo, lo puede considerar si fuere servido, que de acá no paresce que se pueda dexar de acordárselo, para que desengañado de lo de adelante, pueda medir las cosas según lo que se podrá y no según sus grandes pensamientos...'
La situació era tan greu que els jutges no donaven l'abast per tants de plets per impagaments de taxes i contribucions, robatoris (per pura necessitat de menjar) i pillatge. La població reclusa saturava les presons. Amb tot, el príncep Felip (o els seus consellers, a través seu) van aconseguir que l'emperador fes marxa enrere d'una idea que havia tingut: Carles V pretenia incautar-se dels carregaments vinguts d'Amèrica per a particulars. Una decisió que hauria estat un veritable suïcidi polític, i – el simple fet d'haver considerat aquesta opció – un signe de fins a quin punt la situació de l'emperador, malgrat les victòries militars, era veritablement desesperada. La guerra va seguir, però. Dos anys després de la carta de la qual n'hem extret aquests fragments tan significatius, el 1546, comença una nova campanya militar a Alemanya, en contra dels prínceps protestants. El 1547 l'emperador guanya la batalla de Mühlberg, que segons Fernández Álvarez és ‘acaso la más notable acción de armas emprendida por Carlos V'. Però sota aquesta aparença gloriosa, hi havia una dura realitat, que heretaria el seu fill.
DOS. Arriba un oferiment
L'any 1556, Felip II puja al tron de Castella. Hereta també Aragó, Flandes, les colònies d'Amèrica… però no pas Alemanya ni Àustria, que són heretades pel seu cosí. Malgrat tot, un imperi impressionant i poderós. Però només poderós aparentment. Tot just coronat, ha de prendre la seva primera gran decisió de govern, una decisió que no era cap guerra, cap invasió ni cap persecució de jueus. Ben senzillament, declara públicament, l'abril de 1557, la fallida de la hisenda castellana. Es reconeix incapaç de pagar els deutes contrets amb els banquers, els prestamistes, els particulars, les tropes. Europa va quedar atònita. I Castella, també. Una Castella que de sobte descobria que malgrat tot l'or d'Amèrica, malgrat totes les proeses fetes pels conqueridors, malgrat totes les batalles guanyades, era un país molt pobre.
El xoc fou ben fort per la majoria de la població, i sobretot per una població il·lustrada que, orgullosa de la preponderància de Castella en la política europea, orgullosa de les victòries militars del seu rei anterior – Carles V –, orgullosa de l'extensió dels territoris que ocupa i/o domina d'una manera o altra, de sobte despertava a una realitat ben crua. I és en el context d'aquest xoc que Luís de Ortiz escriu un memoràndum al seu rei. Un memoràndum on li fa una proposta formal referent a l'orientació que ha de tenir el futur govern del país. Pel to del text d'Ortiz no és difícil detectar que era extremadament crític amb la manera com Carles V havia governat – cosa que no és incompatible amb un orgull pel paper que aquest emperador havia donat a Castella, com a potència dominant a Europa.
L'any 1556, Felip II puja al tron de Castella. Hereta també Aragó, Flandes, les colònies d'Amèrica… però no pas Alemanya ni Àustria, que són heretades pel seu cosí. Malgrat tot, un imperi impressionant i poderós. Però només poderós aparentment. Tot just coronat, ha de prendre la seva primera gran decisió de govern, una decisió que no era cap guerra, cap invasió ni cap persecució de jueus. Ben senzillament, declara públicament, l'abril de 1557, la fallida de la hisenda castellana. Es reconeix incapaç de pagar els deutes contrets amb els banquers, els prestamistes, els particulars, les tropes. Europa va quedar atònita. I Castella, també. Una Castella que de sobte descobria que malgrat tot l'or d'Amèrica, malgrat totes les proeses fetes pels conqueridors, malgrat totes les batalles guanyades, era un país molt pobre.
El xoc fou ben fort per la majoria de la població, i sobretot per una població il·lustrada que, orgullosa de la preponderància de Castella en la política europea, orgullosa de les victòries militars del seu rei anterior – Carles V –, orgullosa de l'extensió dels territoris que ocupa i/o domina d'una manera o altra, de sobte despertava a una realitat ben crua. I és en el context d'aquest xoc que Luís de Ortiz escriu un memoràndum al seu rei. Un memoràndum on li fa una proposta formal referent a l'orientació que ha de tenir el futur govern del país. Pel to del text d'Ortiz no és difícil detectar que era extremadament crític amb la manera com Carles V havia governat – cosa que no és incompatible amb un orgull pel paper que aquest emperador havia donat a Castella, com a potència dominant a Europa.
Felip II, de ben jove, segons un dels nombrosos retrats que li va fer Tiziano. Un aspecte molt semblant al que devia tenir quan, tot just coronat rei, va haver de declarar la hisenda de Castella en fallida, i va rebre el Memorial de Luis de Ortiz.És impensable que un subjecte anònim i desconegut s'atrevís a fer això. Per tant, és obligat concloure que Luis de Ortiz no era cap subjecte anònim, sinó que ja devia ser conegut pels governants i devia haver-hi tingut tractes. De fet, tota la informació que tenim sobre Luis de Ortiz – força escadussera, cal dir-ho – va en aquesta direcció. Ell mateix esmenta en el seu text – a la part inicial, on fa la seva presentació – que el 1543 ja havia donat idees sobre política recaptatòria que havien estat molt ben aprofitades pels governants, però que ell, personalment, no n'havia tret cap profit. Luis de Ortiz havia estat editor, a Burgos, i era arbitrista des de feia catorze anys: arbitrio era el nom de l'epoca pel que ara anomenem impost; el seu lloc era per tant aproximadament equivalent al d'un inspector d'hisenda actual. Per tant, un personatge que es trobava en una posició ideal per tenir una visió molt exacta, objectiva i desapassionada de la situació del país, oi més perquè en aquell moment Burgos era la capital econòmica de Castella. Luis de Ortiz els ofereix escriure un programa d'actuació que tregui el país de l'enfonsament econòmic on es troba. Anuncia que pot proposar un seguit de mesures que faran augmentar la recaptació monetària per l'estat. Però aquesta vegada reclama un pagament: un percentatge (5%? No és clar, per les fonts) dels ingressos extres que l'estat hagi aconseguit seguint les seves instruccions. I el que és més important, la capacitat de designar i dirigir el funcionariat que calgui per dur-les a terme. Demanava també quelcom addicional: el compromís de la Corona de no endeutar-se més: sense aquesta condició, devia calcular que qualsevol proposta que fes seria inútil. Són condicions que fan pensar en una gran seguretat en si mateix, però alhora una fatxenderia que avui ens sorprèn. I malgrat tot, el Consell d'Hisenda les va acceptar. Increïble? Potser estaven en una situació econòmica massa desesperada per fer altra cosa, i esperaven amb un ciri a la mà un miracle del cel que els tragués de la situació dramàtica que patien; potser pensaven, ben senzillament, que no hi tenien res a perdre.
Finalment, un any després, el 1558, Luis de Ortiz presenta el seu memorial, bé que de fet no és massa clar quin era el rang de l'escrit que va fer arribar al rei. Ell mateix ho esmenta com a libro. El coneixem com a
Sabem, en tot cas, que quan presenta el seu memoràndum el Consell li rebaixa la recompensa al 3% de la recaptació extra que s'aconsegueixi duent a terme aquelles mesures. Ortiz accepta. Després, aquest 3% no el va arribar a cobrar mai. Vuit anys més tard, el 1566 Ortiz escriu una carta on reclama a la Corona que li pagui el 3% que havien acordat. La resposta fou el silenci administratiu. Potser no hi havia manera de calcular quin havia estat l'increment de la recaptació, o potser senzillament no en volien saber res. Sembla clar que Ortiz no va treure cap profit del seu Memorial, tot i que consta que alguna de les mesures proposades es van arribar a aplicar. Així, el 1558, tot just un mes després que Ortiz presentés el seu memoràndum, la princesa regent Juana – germana del rei – va imposar un arbitri a l'exportació de llana, una de les diverses i nombroses mesures que Ortiz proposava. Això ens indica que el Memorial va ser llegit pels que l'havien de llegir: no va caure directament al bagul de la paperassa acumulada, contràriament al que hauríem pogut témer.
Però el fet és que en conjunt els governants van llegir el Memorial, però després el van arxivar i oblidar. Mai no es van plantejar de prendre's seriosament cap de les seves propostes – llevat d'alguna excepció puntual, com hem vist. Seria inexacte dir que el Memorial fou totalment ignorat per la posteritat. Alguns estudiosos espanyols el van esmentar, de primera o de segona mà, i en conjunt es pot dir que moltes de les idees d'Ortiz van ser el nucli del que es va anomenar mercantilisme castellà de la decadència: Cellorigo (1600), Moncada (1619), Fernández de Navarrete (1626), Martínez de Mata (1650), Uztáriz (1726), Ulloa (1740), foren intel·lectuals preocupats per comprendre els problemes d'un país que no funcionava ni amb rodes, que s'enfonsava en una decadència econòmica imparable (regnats de Felip II i Felip III) o que, un cop tocat fons, cap a la fi del regnat de Felip IV, semblava incapaç de sortir del pou. Buscaven les raons dels mals del país no pas en algun complot satànic de l'exterior, sinó en els errors comesos en el seu govern intern. Per ells, Ortiz serà alguna cosa més que un record. El Memorial de Luis de Ortiz era citat sovint per aquests estudiosos, ni que fos a través de segones fonts, cosa que vol dir que almenys tenien notícia de la seva existència. Un estudiós anglès, E.J. Hamilton, en la seva obra ‘American Treasure and the price revolution in Spain, 1501-1650', publicada el 1934 (hi ha traducció al castellà), ja esmenta el text de Luis de Ortiz.
Calia que algú es decidís a recuperar-lo. Finalment, el 1957 el professor Manuel Fernández Álvarez publica, a la revista Anales de Economía, el text complet del Memorial. Luis de Ortiz ressucitava. El text, llegit quatre-cents anys després, fa certa impressió. Impressió per l'actualitat de moltes de les coses que diu Ortiz. Impressió perquè en aquest Memorial hi descobrim un país ben diferent de l'actual, però malauradament molt més semblant que no ens agradaria.
Finalment, un any després, el 1558, Luis de Ortiz presenta el seu memorial, bé que de fet no és massa clar quin era el rang de l'escrit que va fer arribar al rei. Ell mateix ho esmenta com a libro. El coneixem com a
‘Memorial al Rey para que no salgan dineros de estos Reinos de España'
Sabem, en tot cas, que quan presenta el seu memoràndum el Consell li rebaixa la recompensa al 3% de la recaptació extra que s'aconsegueixi duent a terme aquelles mesures. Ortiz accepta. Després, aquest 3% no el va arribar a cobrar mai. Vuit anys més tard, el 1566 Ortiz escriu una carta on reclama a la Corona que li pagui el 3% que havien acordat. La resposta fou el silenci administratiu. Potser no hi havia manera de calcular quin havia estat l'increment de la recaptació, o potser senzillament no en volien saber res. Sembla clar que Ortiz no va treure cap profit del seu Memorial, tot i que consta que alguna de les mesures proposades es van arribar a aplicar. Així, el 1558, tot just un mes després que Ortiz presentés el seu memoràndum, la princesa regent Juana – germana del rei – va imposar un arbitri a l'exportació de llana, una de les diverses i nombroses mesures que Ortiz proposava. Això ens indica que el Memorial va ser llegit pels que l'havien de llegir: no va caure directament al bagul de la paperassa acumulada, contràriament al que hauríem pogut témer.
Però el fet és que en conjunt els governants van llegir el Memorial, però després el van arxivar i oblidar. Mai no es van plantejar de prendre's seriosament cap de les seves propostes – llevat d'alguna excepció puntual, com hem vist. Seria inexacte dir que el Memorial fou totalment ignorat per la posteritat. Alguns estudiosos espanyols el van esmentar, de primera o de segona mà, i en conjunt es pot dir que moltes de les idees d'Ortiz van ser el nucli del que es va anomenar mercantilisme castellà de la decadència: Cellorigo (1600), Moncada (1619), Fernández de Navarrete (1626), Martínez de Mata (1650), Uztáriz (1726), Ulloa (1740), foren intel·lectuals preocupats per comprendre els problemes d'un país que no funcionava ni amb rodes, que s'enfonsava en una decadència econòmica imparable (regnats de Felip II i Felip III) o que, un cop tocat fons, cap a la fi del regnat de Felip IV, semblava incapaç de sortir del pou. Buscaven les raons dels mals del país no pas en algun complot satànic de l'exterior, sinó en els errors comesos en el seu govern intern. Per ells, Ortiz serà alguna cosa més que un record. El Memorial de Luis de Ortiz era citat sovint per aquests estudiosos, ni que fos a través de segones fonts, cosa que vol dir que almenys tenien notícia de la seva existència. Un estudiós anglès, E.J. Hamilton, en la seva obra ‘American Treasure and the price revolution in Spain, 1501-1650', publicada el 1934 (hi ha traducció al castellà), ja esmenta el text de Luis de Ortiz.
Calia que algú es decidís a recuperar-lo. Finalment, el 1957 el professor Manuel Fernández Álvarez publica, a la revista Anales de Economía, el text complet del Memorial. Luis de Ortiz ressucitava. El text, llegit quatre-cents anys després, fa certa impressió. Impressió per l'actualitat de moltes de les coses que diu Ortiz. Impressió perquè en aquest Memorial hi descobrim un país ben diferent de l'actual, però malauradament molt més semblant que no ens agradaria.
TRES. El Memorial: alguns detalls previs
L'original del Memorial no ha estat trobat, per ara. Se'n conserven diverses còpies, d'èpoques diferents, i no del tot coincidents – algun error dels copistes, ça i llà. La còpia emprada per Fernández Álvarez és la que hi ha a la Biblioteca Nacional, manuscrit 6487, fol. 73. Aquesta còpia té una cal·ligrafia (i una ortografia) del segle XVI. L'altra còpia és certament posterior, puix que té una cal·ligrafia del segle XVIII, i respecte de la còpia anterior conté alguns errors (bé que és útil quan al manuscrit del segle XVI hi ha alguna paraula il·legible). Hi ha encara una altra còpia, catalogada com a manuscrit 1390 de la ‘Biblioteca de Palacio'; Fernández Álvarez considerava que aquesta còpia és poc de fiar, però Ernest Lluch no hi estava gens d'acord: mantenia, ben al contrari, que era una còpia probablement anterior i més fidel a l'original que el manuscrit emprat per Fernández Álvarez. La discussió seria llarga i farragosa. Només volem constatar que alguns detalls varien d'una versió a l'altra, en el sentit que el copista corregeix (i actualitza) l'ortografia, interpreta què llegeix... i en algun punt pot arribar a canviar el sentit d'una frase!
De tota manera, el sentit global del text es manté, i és en això que ens fixarem. Els fragments que cito respecten la versió de Manuel Fernández Álvarez tal com la va publicar el 1957, i que després ell mateix cita a la seva obra Felipe II y su tiempo. Allò que m'he permès en els fragments que esmento és actualitzar l'ortografia (no el vocabulari ni la manera d'escriure), a fi de fer menys farragosa la lectura.
Cal esmentar també que el títol (‘Memorial...') és el que li van donar els copistes. No coneixem quin títol va posar Luis de Ortiz al seu escrit, originalment. Ortiz parla de ‘libro', ‘volumen', ‘tratado', cosa que ens suggereix que potser pensava publicar-lo, i fins i tot que és possible que s'arribés a publicar. El nom de ‘Memorial' segurament el van posar perquè al capdavall Ortiz demanava una recompensa pel seu treball, que era l'objectiu típic d'un Memorial adreçat al rei. El títol que proposa Ernest Lluch, ‘Cómo quitar de España toda la ociosidad', és possible que s'acosti més al títol original.
Un darrer detall: el nom exacte del personatge. Fernández Álvarez l'esmenta com Luis de Ortiz, però a d'altres fonts (per exemple, E. Lluch) se l'esmenta com Luis Ortiz. En aquest text he seguit el nom tal com diu Fernández Álvarez, gran estudiós de l'Espanya dels Austries, però és possible que la versió d'E. Lluch sigui més exacta.
QUATRE. Diagnosi dels problemes d'un país
Castella havia deixat de ser un país productor de béns. Era, en canvi, un gran productor de bens (xais), si em permeteu el joc de paraules. En aquell temps, la indústria tèxtil era, amb diferència, l'activitat manufacturera més important del món. La indústria tèxtil castellana, que havia estat certament poderosa, havia caigut molt perquè els ramaders van trobar un client que els pagava la llana a més bon preu: els comerciants de Flandes. El paño castellà, abans molt apreciat, havia caigut davant el paño flamenc. La raça de xai dominant a Castella, l'ovella merina, produïa la millor llana del món, cobejada per tots els fabricants tèxtils arreu d'Europa, que òbviament podien pagar-ne un preu superior al que un ramader en podria treure si ho venia els teixidors de Segovia, Cuenca, Toledo i Béjar, on es concentraven les manufactures autòctones. Com que per altra banda els propietaris dels grans ramats eren sovint els mateixos senyors feudals – inclosos els reis, detall que sovint s'oblida –, que els interessos immediats d'aquells senyors passessin per davant dels interessos dels teixidors castellans era previsible.
Però això havia enfonsat el tèxtil castellà. Les manufactures castellanes tenien a més el problema d'estar atomitzades en gran nombre de petits tallers, sovint familiars, que ben poc podien fer davant el poder del consell de La Mesta, que reunia els grans ramaders. El problema dels teixidors castellans s'agreujà durant el regnat de Carles V, però de fet havia començat molt abans. Feia molt de temps que els ramaders havien pres consciència de la qualitat de la llana merina, i les corts castellanes de 1313 a 1378 van prohibir l'exportació de xais d'aquesta raça, alhora que n'afavorien l'exportació de la llana. Els ramaders havien de respectar un topall: un terç de la llana produïda no podia ser exportada a l'exterior, sinó que s'havia de vendre als teixidors de Castella. Un percentatge insuficient perquè les manufactures pròpies poguessin tirar endavant. Els teixidors, finalment, van recórrer al rei Carles V per suplicar-li que d'un terç es passés a la meitat. Carles V de primer hi va accedir, però l'oposició dels ramaders i nobles fou tan ferotge que hagué de desistir. Els interessos particulars dels ramaders van prevaldre.
L'original del Memorial no ha estat trobat, per ara. Se'n conserven diverses còpies, d'èpoques diferents, i no del tot coincidents – algun error dels copistes, ça i llà. La còpia emprada per Fernández Álvarez és la que hi ha a la Biblioteca Nacional, manuscrit 6487, fol. 73. Aquesta còpia té una cal·ligrafia (i una ortografia) del segle XVI. L'altra còpia és certament posterior, puix que té una cal·ligrafia del segle XVIII, i respecte de la còpia anterior conté alguns errors (bé que és útil quan al manuscrit del segle XVI hi ha alguna paraula il·legible). Hi ha encara una altra còpia, catalogada com a manuscrit 1390 de la ‘Biblioteca de Palacio'; Fernández Álvarez considerava que aquesta còpia és poc de fiar, però Ernest Lluch no hi estava gens d'acord: mantenia, ben al contrari, que era una còpia probablement anterior i més fidel a l'original que el manuscrit emprat per Fernández Álvarez. La discussió seria llarga i farragosa. Només volem constatar que alguns detalls varien d'una versió a l'altra, en el sentit que el copista corregeix (i actualitza) l'ortografia, interpreta què llegeix... i en algun punt pot arribar a canviar el sentit d'una frase!
De tota manera, el sentit global del text es manté, i és en això que ens fixarem. Els fragments que cito respecten la versió de Manuel Fernández Álvarez tal com la va publicar el 1957, i que després ell mateix cita a la seva obra Felipe II y su tiempo. Allò que m'he permès en els fragments que esmento és actualitzar l'ortografia (no el vocabulari ni la manera d'escriure), a fi de fer menys farragosa la lectura.
Cal esmentar també que el títol (‘Memorial...') és el que li van donar els copistes. No coneixem quin títol va posar Luis de Ortiz al seu escrit, originalment. Ortiz parla de ‘libro', ‘volumen', ‘tratado', cosa que ens suggereix que potser pensava publicar-lo, i fins i tot que és possible que s'arribés a publicar. El nom de ‘Memorial' segurament el van posar perquè al capdavall Ortiz demanava una recompensa pel seu treball, que era l'objectiu típic d'un Memorial adreçat al rei. El títol que proposa Ernest Lluch, ‘Cómo quitar de España toda la ociosidad', és possible que s'acosti més al títol original.
Un darrer detall: el nom exacte del personatge. Fernández Álvarez l'esmenta com Luis de Ortiz, però a d'altres fonts (per exemple, E. Lluch) se l'esmenta com Luis Ortiz. En aquest text he seguit el nom tal com diu Fernández Álvarez, gran estudiós de l'Espanya dels Austries, però és possible que la versió d'E. Lluch sigui més exacta.
QUATRE. Diagnosi dels problemes d'un país
Castella havia deixat de ser un país productor de béns. Era, en canvi, un gran productor de bens (xais), si em permeteu el joc de paraules. En aquell temps, la indústria tèxtil era, amb diferència, l'activitat manufacturera més important del món. La indústria tèxtil castellana, que havia estat certament poderosa, havia caigut molt perquè els ramaders van trobar un client que els pagava la llana a més bon preu: els comerciants de Flandes. El paño castellà, abans molt apreciat, havia caigut davant el paño flamenc. La raça de xai dominant a Castella, l'ovella merina, produïa la millor llana del món, cobejada per tots els fabricants tèxtils arreu d'Europa, que òbviament podien pagar-ne un preu superior al que un ramader en podria treure si ho venia els teixidors de Segovia, Cuenca, Toledo i Béjar, on es concentraven les manufactures autòctones. Com que per altra banda els propietaris dels grans ramats eren sovint els mateixos senyors feudals – inclosos els reis, detall que sovint s'oblida –, que els interessos immediats d'aquells senyors passessin per davant dels interessos dels teixidors castellans era previsible.
Però això havia enfonsat el tèxtil castellà. Les manufactures castellanes tenien a més el problema d'estar atomitzades en gran nombre de petits tallers, sovint familiars, que ben poc podien fer davant el poder del consell de La Mesta, que reunia els grans ramaders. El problema dels teixidors castellans s'agreujà durant el regnat de Carles V, però de fet havia començat molt abans. Feia molt de temps que els ramaders havien pres consciència de la qualitat de la llana merina, i les corts castellanes de 1313 a 1378 van prohibir l'exportació de xais d'aquesta raça, alhora que n'afavorien l'exportació de la llana. Els ramaders havien de respectar un topall: un terç de la llana produïda no podia ser exportada a l'exterior, sinó que s'havia de vendre als teixidors de Castella. Un percentatge insuficient perquè les manufactures pròpies poguessin tirar endavant. Els teixidors, finalment, van recórrer al rei Carles V per suplicar-li que d'un terç es passés a la meitat. Carles V de primer hi va accedir, però l'oposició dels ramaders i nobles fou tan ferotge que hagué de desistir. Els interessos particulars dels ramaders van prevaldre.
Ramat d'ovelles merines; raça que encara avui té una gran importància a tot Castella i Extremadura. Ramats gegantins recorrien la Meseta en temps dels Àustries, i n'ocupaven territori en detriment dels agricultors. L'exportació de la llana a Flandes era el principal negoci dels grans propietaris ramaders, inclòs el rei.Uns interessos particulars, però, que anaven contra els del país. Perquè la llana exportada a Flandes, Gènova, Florència, Rouen, es convertia allà en tela – paño –, i aquesta tela tornava a Castella amb el preu augmentat enormement, fet lògic puix que es tractava d'un producte amb molt més valor afegit. I el que passava amb el paño passava també amb moltes altres matèries. Es podria pensar que això és molt fàcil de dir ara, perquè al cap dels anys podem tenir una perspectiva de conjunt. Però de fet era un problema que ja aleshores es veia ben clar:
‘Entendido está que de una arroba de lana que a los extranjeros cuesta quince reales, hacen obraje de tapicerías y otros paños y cosas labradas fuera de España, de que vuelven dello mismo a ella, valor de más de quince ducados y por el semejante de la seda cruda en madeja, de dos ducados que les cuesta una libra, hacen rasos en Florencia y terciopelos de Génova, telas de Milán y otras de que sacan aprovechamiento de más de veinte ducados; y en el fierro y acero, de lo que les cuesta un ducado hacen frenos, tenazuelas, martillos, escopetas, espadas, dagas y otras armas y cosas de poco valor, de que sacan más de veinte ducados, y a veces más de ciento'.
Ortiz atribuïa a aquest problema l'augment meteòric dels preus a Castella. Una inflació incontrolada i sobtada, que havia agafat tothom desprevingut. Estudiosos recents (Hamilton, Carande, Vilar) no dubten a assenyalar l'arribada massiva d'or d'Amèrica com a responsable d'aquesta hiperinflació. L'or d'Amèrica, però, semblava fugir de Castella: se n'anava de seguit cap a Europa. Per pagar els productes manufacturats que importava, per pagar els soldats que hi tenia, embolicats en mil-i-una guerres, per pagar els interessos dels banquers amb qui Carles V havia contret deutes enormes.
L'origen d'aquesta situació no era únicament l'egoisme dels ramaders. Tot plegat responia a una raó més complexa; la d'un país on el treball manual era vist amb menyspreu. Per exemple:
‘En España hay minas de oro y de plata y de otros metales, y por no haber en ella oficiales que sepan dividirlos se está escondido en la tierra, que si los hubiese como en Alemania y en otros reinos habría más oro y plata que en las Indias.'
Un problema greu, puix que la producció de béns materials és, per definició, l'activitat econòmica. Guicciardini, ambaixador de Florència, va escriure un relat de la seva estada a Espanya els anys 1512 i 1513. Retrata un país on la gent és decididament hostil als treballs manuals, a l'artesania, a la manufactura, a la producció de béns. Fins i tot els artesans, segons explica, eren poc propensos al treball: s'hi posaven quan la necessitat els obligava, i un cop cobrada la seva feina anaven vivint mentre els diners els duraven. Guicciardini esmenta que aquesta era una de les raons que els treballs manuals fossin molt cars a Espanya. Tampoc no els agradava dedicar-se al comerç: ho consideraven vergonyós. Tots tenien, segons aquest ambaixador, certs fums d'hidalgos [textual], i només trobaven honorable dedicar-se a la milícia. O bé servir algun gran personatge, ni que fos passant misèries. Un detall que esmenta Guicciardini, és que ja aleshores es començava a notar la manca de gent dedicada als oficis: observa que gairebé tots els artesans i gent d'ofici que hi ha a la mateixa cort del rei eren francesos o d'altres països d'Europa. Es pot pensar que aquest ambaixador italià era poc objectiu. Podia veure les coses des d'un cert biaix d'italià. Però el fet és que el mateix Luis de Ortiz parla del tema amb una preocupació evident. Al començament del seu Memorial ens descriu l'home típic del seu país, i enmig d'allò que havia de ser una lloança, se li escapa aquesta frase:
‘Los cuerpos de los hombres son dispuestos para sufrir hambres y trabajos; los ánimos aparejados para morir por su ley y por su rey. Si no tienen guerra de fuera la procuran entre sí, porque en ella toda o la mayor parte de la gente son de natural coléricos y orgullosos; y como viven los más ociosos, sin letras, ni oficios mecánicos, hállase en ellos más presto aparejo para cualquiera sedición que en otra ninguna nación'.
Ociosos, sin letras ni oficios mecánicos. Pocs artesans; i Ortiz també veia greu que bona part dels que quedaven es dedicaven a fer productes de luxe per consum de la gent rica; sobretot, roba. S'escandalitza de l'ostentació en la vestimenta dels nobles espanyols, que compara amb la relativa senzillesa dels vestits dels grans senyors genovesos, milanesos, flamencs... que eren més rics, sovint:
‘...Lo otro que en muchos pueblos de Flandes y de otros extraños, viendo la desorden que en otros tiempos ha habido en lo de los trajes, tienen hechas ordenanzas con que no sólo conservan sus repúblicas, mas vánlas acrecentando en grande riqueza. Especialmente esta gente tiene una ley que ninguno puede vestir de seda, ni menos de paño, que no sea labrado en su misma ciudad. Y en Portugal ninguno viste de seda...'
La profusió de brodats, que es pot veure en els retrats de l'època, el treia de polleguera:
‘Y hase de considerar que en lo de los labrados anda la profanidad y rotura que en lo de los trajes de los vestidos, y es la cosa menos lucida y desaprovechada que se pudo inventar; y no embargante esto, todo estado de mujeres ya no entienden ni saben de otra cosa más de tomar sus almohadillas, y de la labor dells no ganan para agua, y lo necesario las más buscan para escándalo de sus almas.'
El brodats demanaven moltes hores de feina i es pagaven pobrament; requerien una força de treball que s'hauria pogut dedicar a altres tasques més beneficioses per al país. És aquest el sentit del paràgraf, que suggereix a més que com que les hores de feina de les dones no eren suficients per guanyar-se la vida, s'havien de guanyar un sobresou de maneres poc honorables.
El problema de restablir la producció no era només la manca d'una població treballadora preparada, sinó que a més, la poca que quedava havia quedat tecnològicament endarrerida respecte dels seus competidors a Europa. Per exemple, Ortiz esmenta que a molts llocs de Castella – no pas a tots, atenció – encara es filava de manera manual, mentre que a Europa la tècnica del filat s'havia mecanitzat, fet que permetia un augment de la producció de fil i també una millora de la qualitat del fil produït. Es podia aconseguir que tot Castella es posés a produir fil, però ¿es podia obligar el mercat exterior a consumir aquest fil, que seria necessàriament més car, i de menor qualitat? Ortiz proposa, senzillament, prohibir la fabricació manual de fil (‘al pulgar'). Fins i tot pel que fa a l'exportació de ferro, Ortiz esmenta un detall significatiu:
‘Y ha venido la cosa a tanta rotura, que aun la bena de que se hace el fierro llevan a Francia, y allá tienen de poco acá herrerías nuevas, todo en daño no sólo de nuestras honras, pues nos tratan peor que a bárbaros...'
Pel que fa als problemes impositius, Ortiz tenia molt clara la injustícia de la situació. No era tan sorprenent, ben mirat, que una ciutat fos lliure del pagament de certes taxes. Quan, de tant en tant, el rei tenia ganes de fer la guerra – perquè s'avorria, ves –, bé havia de treure d'algun lloc els diners per pagar els soldats professionals, i una manera òbvia era demanar els diners als consells municipals, que els concedien a canvi d'alguna cosa: l'exclusiva de l'exportació de cert producte, l'alliberament de cert pagament, etc. Any rera any, aquests compromisos havien creat una teranyina de privilegios, exempcions i drets adquirits enmig dels quals es feia difícil de navegar. Però un fet era clar: era l'individu més humil, el pagès, el treballador agrari, els petits artesans que no vivien a ciutat, els que no podien defugir de cap manera el pagament d'impostos. Amb la qual cosa resultava que bona part dels ingressos de l'estat depenia precisament de les possibilitats dels que menys tenien. Perquè no cal dir que nobles, eclesiàstics, monjos, hidalgos, estaven exempts d'obligacions impositives.
‘...en el reino hay muchos pueblos, como en Toledo, Valladolid, Burgos y otros, que por ser libres de pecho, padecen en los repartimientos los pecheros que viven en las tales comarcas, pues a ellos se carga lo que a los pueblos libres se quita. Y así mesmo hay gran suma de hidalgos, monasterios, clérigos y otras personas de orden que son libres, y todo lo vienen a pagar los labradores, que los más son pobres y desventurados, en lo cual se recibe gran escrúpulo de conciencia.'
I aquest, atenció, era un detall conegut pel mateix príncep, futur Felip II, tal com ho esmenta a la carta al seu pare (‘...la gente común, a quien toca pagar los servicios, está reducida a tan extrema calamidad...'). Diu molt poc en favor d'aquest rei que, coneixent la situació, no fes res per corregir-la quan exercí el poder; tot i que va regnar prou temps per haver intentat alguna cosa.
CINC. El Memorial: les propostes
Les propostes de Luis Ortiz es podrien resumir en dos blocs: per una banda, un seguit de disposicions destinades a reordenar el comerç exterior de manera que la fugida de capitals a l'estranger s'aturés o almenys es reduís de manera considerable. De l'altra, un seguit de mesures destinades a fer del regne de Castella allò que havia estat altre temps i ja no era aleshores: un país econòmicament productiu. En realitat, Ortiz fa propostes de moltes menes; moltes són detalls referents a la gestió dels conreus, les aigües dels rius, vies de comunicació, comerç. Massa llarg per una Cort d'Apel·lació. Però podem resumir les línies essencials.
Pel que fa al comerç exterior, les mesures proposades eren ben clares: prohibició absoluta d'exportar matèries primeres (llana fonamentalment, però no únicament), i prohibició d'importar productes manufacturats d'altres països, fora que fos totalment imprescindible i que es tractés de productes que el país no pogués produir:
‘Que no salgan del Reino mercaderías por labrar ni entren en él mercaderías labradas'
Ortiz calculava que impedint l'exportació de llana, ferro ‘grana y cochinilla' (matèries colorants obtingudes, segons sembla, d'una mena de xinxe importada de Mèxic), i impedint la importació de productes fets amb aquests materials, l'estalvi seria de més de dos milions de ducats. La prohibició d'exportar determinades mercaderies incloïa extrems curiosos. Per exemple, Ortiz volia prohibir l'exportació d'oli a França: deia que aquest oli tornava a Castella convertit en sabó – producte de més valor afegit. El mateix es podia aplicar al vi – que tornava transformat en aiguardent –i, atenció, als llibres (per evitar despeses, i també per evitar que arribessin doctrines pernicioses, com ara el luteranisme) . En conjunt, Ortiz proposava serioses limitacions al comerç amb França. Es tractava en definitiva d'invertir el flux de mercaderies. Que Castella deixés de ser un país tercermundista – com diríem amb criteris actuals: un país que tenia com a única riquesa pròpia les matèries primeres – per tornar a ser un país avançat – exportador de productes manufacturats, d'alt valor afegit. Segons Ortiz, això també tindria com a resultat que els artesans d'arreu no tindrien altre remei que venir a treballar a Espanya, fet que solucionaria més d'un problema:
‘Lo otro, que vedándose la salida de lo por labrar, vendrán de fuera del Reyno gran suma de oficiales [d'oficis artesanals, s'entén] que comenzarán a hacer la obra, entretanto que en España los hay; los cuales, además de ser necesarios para lo susodicho, casarán en el Reyno con doncellas pobres, de que hay multitud que se pierden y son malas, por no tener con qué se casar.'
L'arribada d'artesans i gent d'ofici en general no només seria una manera d'engegar de nou una activitat artesanal i manufacturera autòctona; també podia ajudar a solucionar el problema de la despoblació que es començava a detectar. La frase d'Ortiz (‘que se pierden y son malas') suggereix que la fugida cap a Amèrica d'elements masculins joves es traduïa en una sobreabundància de dones joves solteres, que s'espavilaven com podien per tirar endavant. Com ja esmenta Pierre Vilar, no era només un problema la quantitat de gent que emigrava a Amèrica, sinó que ho era encara més el tipus de gent que emigrava: homes joves en edat de procrear.
El problema era que un daltabaix d'aquesta magnitud en l'estructura econòmica del país no es podia fer senzillament per decret. Un país no pot exportar allò que no fabrica, i refer la indústria de Castella (sobretot tèxtil, però no únicament) no era cosa de quatre dies, senzillament perquè el proletariat avant la lettre associat a la indústria s'havia reduït molt. Els oficis mecànics no només eren objecte de lleis que les perjudicaven enormement: eren també objecte de menyspreu popular, de cap manera una opció a seguir per cap individu humil que volgués guanyar-se la vida de manera honrada. No seria exacte dir que no hi havia gent que treballés; però per Ortiz, no pas en oficis veritablement productius, sinó en oficis que no produïen béns que enriquissin el país. Cap país no podria funcionar sense escrivans ni comptables, però a Castella la proporció d'aquests oficis en relació a la població directament productiva era molt alta, insostenible a llarg termini. A Castella es podia aguantar perquè hi havia una arribada contínua d'or d'Amèrica, però Ortiz tenia ben clar que aquesta no era riquesa veritable. Per ell, la veritable riquesa d'un país era allò que el país produïa amb el seu treball, i en aquest aspecte a Castella la situació era catastròfica. Ortiz s'escandalitzava del fet que tan poca gent del país es dediqués a feines realment productives: ho veia com la raó del gran nombre de plets i afers judicials que absorbien les energies del país. Si el país tornava al treball productiu, tot s'arreglaria sol:
‘Lo otro, que habiendo oficiales y personas ocupadas en sus oficios, no habrá la multitud de pleitos que se levantan de entre manos, a causa de los muchos letrados que hay, los cuales y los escribanos y procuradores animan a las partes a ellos y al día de hoy es tan grande la holgura y perdición de España, que cualquier persona de cualquier estado o condición que sea, no sabe otro oficio ni negocio sino ir a Salamanca o a la guerra de Italia, o a las Indias, o ser escribano y procurador; y todo en daño de la república.'
Davant d'aquest problema, l'opció d'Ortiz era ben clara: calia refer tota aquesta classe social, productiva i treballadora, que havia estat seriosament delmada per tants anys de menyspreu i lleis que semblaven directament destinades a destruir la producció. Com? Establint un autèntic programa de formació professional, amb escoles d'oficis on tota la població ociosa del país – a parer d'Ortiz, la majoria – aprengués quelcom d'útil i productiu. Ortiz, però, anava més lluny. No només les classes humils desocupades havien d'aprendre un ofici manual i tornar a la feina. També els nobles s'havien d'esbandir els prejudicis:
‘Se ha de mandar que todos los que al presente son nacidos en estos años, de 10 años abajo, y los otros que nacieren de aquí adelante para siempre jamás, aprendan letras, artes u oficios mecánicos, aunque sean hijos de Grandes y de caballeros y de todas suertes y estados de personas...'
Òbviament, els camperols i pastors quedaven exempts: ja feien prou feina, i Ortiz n'era ben conscient. Però pretendre que un noble es rebaixés a exercir un ofici manual era delirant, i és obvi que en aquest aspecte demostrava un greu allunyament de la realitat. Tampoc queda clara la qüestió de ‘aprendan letras', perquè aquestes ‘letras' precisament on s'aprenien era a la universitat – que ell bescanta en una altra banda. En tot cas, clama perquè la població torni a tenir ocupacions útils per a la productivitat del país. Algunes mesures que proposa eren realment dràstiques: qui a divuit anys no hagués après un ofici, havia de ser desterrat:
‘...sean habidos por extraños destos Reinos y se executen en ellos otras graves penas'.
Ortiz es referia òbviament a feines manuals que creessin veritable riquesa. No pas a la fabricació d'estris de luxe per als rics. Per exemple, referent al tema de l'ostentació en la vestimenta, i més concretament als brodats (que hem esmentat abans), la solució d'Ortiz és dràstica. Ni brodats ni puntetes, fora que siguin per exportar i fer venir diner a casa:
‘Para remedio desto se debe ordenar que ninguna persona de ningún estado o condición que sea traiga labrados, deshilados ni redes. Y si se labraren sea para enviarlas a reinos extraños, porque dello se haga algún trato como venga dinero al reino.'
El problema de refer les capes productives de la població era que els oficis mecànics i artesanals havien estat molt delmats per dècades de lleis abusives i per una cultura que les havia convertit en menyspreables. Per Ortiz, aquests oficis havien de passar a ser la nineta dels ulls de l'administració:
‘Lo primero, que deroguen las leyes del Reino por las cuales están los oficiales mecánicos aniquilados y despreciados, y se promulguen y hagan otras en favor dellos, dándoles honras y oficios, como se hace en Flandes y en los otros Reynos, donde hay ordenadas repúblicas con estas libertades.'
‘Para remedio desto se puede ordenar que todos los oficiales (de oficios mecánicos, se entiende) sean libres de servicios ordinarios y extraordinarios, y lo mesmo los labradores, pastores, traxineros y carreteros y los demás que vivieren del trabajo de sus manos...'
L'objectiu no havia de ser només refer les classes artesanals, sinó fins i tot crear una situació de protecció d'aquests oficis que fes que artesans d'arreu d'Europa veiessin Castella com un bon lloc on instal·lar-se. Cosa que, de passada, es podria traduir en un augment de la població. Ja en aquella època els problemes de despoblació de Castella començaven a ser preocupants; el segle següent esdevindran dramàtics.
SIS. I per la Mediterrània...
Ortiz dedica uns paràgrafs a la situació a la Mediterrània. I molt concretament, al perill poblacional. Conscient com era del despoblament del país, no s'està de comparar-ho amb l'expansió demogràfica dels països del nord d'Àfrica:
‘Háse de considerar que a causa de casarse el moro con siete mujeres, o con las que más o menos puede sustentar, es tan grande su multiplicación que se averigüa hay en Argel algunos moros, y en otros muchos pueblos de Africa, que tienen a sesenta y a setenta hijos varones, y algunos más, sin las hijas, por lo cual fácilmente pueden conquistar el mundo, si Nuestro Señor no lo remedia, porque está claro que tanta gente, aprendiendo la orden de la guerra, por mar y por tierra y las fortificaciones y otras cosas, será en su mano conquistarlo todo...'
La solució: cent galeres ben armades, sempre en formació i patrullant la costa.
‘... que se remedia por la orden que se da, armando las dichas cien galeras y arrasando las dichas fronteras de Africa y proveyendo de lo demás destas relaciones.'
‘Y si por esta orden Su Majestad no remedia ni provee lo susodicho y atiende a consejos de personas que pretenden sus particulares intereses, yo lo doy todo por perdido, y no sólo reinos de Valencia, Murcia y Granada y toda la costa de España se perderá y asolará, mas aun en las entrañas de Castilla llegarán los turcos, moros y otros enemigos; y vendrá tiempo que no haya quien se remedie ni sepa darse maña ni consejo a las calamidades que se esperan, de que doy al tiempo por testigo.'
Sense comentaris.
SET. Els errors d'un arbitrista
És evident que Ortiz va cometre alguns errors d'apreciació. D'aquests errors ell no en podia ser conscient, perquè en aquell temps l'economia com a ciència – ciència 'tova', però ciència en definitiva, puix que es basa en l'observació, l'anàlisi retrospectiu, les dades i l'experiència – tot just era a les beceroles. Per exemple, en conjunt es pot dir que la seva obsessió era evitar que l'or que venia d'Amèrica sortís de Castella. Atribuïa a aquesta fugida la ruïna del país. Però en realitat, perquè l'economia funcioni és vital que el diner circuli, precisament. La retenció del diner no enforteix l'economia, com saben bé els polítics que malden perquè els bancs donin crèdit, en lloc de retenir el diner ben desat a les caixes fortes. Segons Manuel Martín Rodríguez, que Ortiz s'entestés a retenir l'or és senyal que no entenia la teoria quantitativa del diner, i per tant que no s'adonava de les conseqüències que tindria sobre els preus la retenció a Castella de l'or que venia d'Amèrica. L'or no s'havia d'acumular ni guardar: s'havia d'utilitzar. Però no pas per gastar-lo simplement, sinó per invertir-lo, quelcom que a Anglaterra, a Flandes o al Nord d'Itàlia van entendre a la perfecció, i a Castella no.
Els economistes d'avui tenen prou après que l'existència dins un país d'una gran massa monetària, molt més gran que la necessària per als intercanvis econòmics usuals dins d'aquest país, sol tenir com a conseqüència el desencadenament d'una espirall inflacionista. De fet, els alts preus que imperaven al regne de Castella es poden atribuir en gran part a l'entrada massiva d'or provinent d'Amèrica. Un or que no arribava a les classes productives, però que bé era en algun lloc. Una de les armes actuals dels governs per aturar la inflació és, precisament, reduir la massa de diner en circulació, quelcom que avui es fa apujant els tipus d'interès i la consegüent restricció del crèdit. Impedir la circulació de l'or d'Amèrica cap a Europa hauria inundat d'or el mercat espanyol, i l'or és, al capdavall, moneda: el resultat econòmic hauria estat probablement catastròfic. El problema econòmic del regne de Castella és que no va esmerçar esforços en una política econòmica que estimulés la producció; si tot just abans del descobriment d'Amèrica el regne de Castella s'anunciava com una de les grans potències europees per al segle XVI, a mig segle XVI n'era, objectivament, un dels països més pobres – en renda per càpita –, quelcom que les guerres contínues de Carles V no va fer sinó agreujar.
Potser l'error més greu fou suposar que el tarannà d'un país sencer es podria canviar en poc temps i simplement per una ordre reial. Les mesures que proposava no es van dur a terme perquè eren senzillament impracticables: implicaven un daltabaix cultural i ideològic tan gran que cap rei no es va decidir a dur-ho a terme. Però no eren impractiicables totes: algunes feien referència a maneres de gestionars els conreus, els rius, els càrrecs municipals, que bé haurien estat un pas endavant i que, no obstant, també van ser ignorades. Per damunt de tot, amb les mesures que proposava, Luis de Ortiz volia crear una cultura del treball en un país que majoritàriament aspirava a assolir un estatus aristocràtic no-productiu. El menyspreu per les classes productives era el punt final d'una cultura creada al llarg de segles, interioritzada per la noblesa que n'era la gran beneficiària però també per unes classes humils que, encara que en fossin les grans perjudicades, no podien tenir un sistema de valors diferent.
Una societat no pot tenir dos sistemes de valors contraposats: o bé les classes altes adopten els valors de les classes humils,o bé (el més general) és a l'inrevés. A la seva obra La genealogia de la moral, Nietzsche ens recorda que bona part dels adjectius qualificatius per designar qualitats morals són de fet antics substantius per designar la gent de classes superiors: ‘noble', ‘cavaller', ‘tot un senyor', ‘equitatiu' (que va a cavall); mentre que el mot castellà 'villano', malvat, es refereix originalment a algú que viu en una villa, i no a ciutat. Posats a donar un altre exemple, el mot gorrero es refereix als estudiants pobres de la Universitat d'Alcalà, que es podien distingir perfectament dels fills de casa bona perquè vestien com la gent humil, cosa que incloïa una gorra ampla, molt útil per quan plovia i també útil per protegir-se del sol inclement; els estudiants que ‘anaven de gorra' eren, ben senzillament, els fills de classes humils que havien aconseguit de ser admesos a la Universitat i que es pagaven els estudis i la subsistència fent de criats dels estudiants de casa bona. Amb el temps, ‘anar de gorra' ha acabat tenint un significat pejoratiu (també el tenia aleshores), però estrictament parlant fa referència a l'única manera de tirar endavant a l'abast dels estudiants de classe humil. Quan un pobre pagès veia un gran senyor no podia aturar-se a reflexionar que aquell gran senyor era, des del punt de vista econòmic productiu, un perfecte inútil: l'admirava precisament per ser un gran senyor i aspirava a assemblar-s'hi algun dia. A Castella tot habitant d'origen humil aspirava a ser ‘Hijo de algo' (per cert que aquest és l'origen del mot: hijodalgo = hidalgo). Els hidalgos que poblen les novel·les picaresques eren individus inútils i improductius, però de fet ben entrat el regnat de Felip II, la venda dels títols d'hidalgo serà una font important d'ingressos per l'estat, però un suïcidi a la llarga perquè els hidalgos estaven exempts d'impostos. Molts d'ells, pobres de solemnitat, vegetaven amb prou feines; però això no canviava el fet que esdevenir un d'ells era una manera d'exemplificar un progrés social.
Pel que fa a les mesures en contra de l'exportació de matèries primeres, el resultat estava cantat. Eren els mateixos nobles, grans latifundistes, i el mateix rei, els propietaris dels grans ramats d'ovelles merines que inundaven la Meseta. Pretendre que aquests grans senyors, i el mateix rei, renunciessin als beneficis immediats (i enormes) que els proporcionava vendre la llana als manufacturers de Flandes i del Nord d'Itàlia, a canvi dels beneficis inferiors que els hauria proporcionat vendre la llana als manufacturers de Castella – encara que a la llarga això fos extremadament beneficiós per al país –, era fer volar coloms.
VUIT. Després d'Ortiz
Als mals que – amb més o menys encert – denunciava Luis de Ortiz no s'hi va posar cap remei. I la situació es va agreujar amb el temps. El 1619, Sancho de Moncada publica ‘Restauración Política de España', on denuncia una situació encara pitjor que la que Ortiz havia retratat seixanta anys abans: exportació encara més massiva de matèries primeres i importació encara més massiva de productes manufacturats. Cap interès per la indústria, fet que es traduïa en deixar les indústries en mans d'estrangers. El ciutadà típic era un desocupat. La riquesa del país, esfumada del tot. El país, greument despoblat, entre altres raons perquè qui vulgués progressar tenia com a opció òbvia emigrar a Amèrica. I la cosa no es va aturar aquí: encara quedava el regnat dels anomenats Austrias menores – Felip III i Felip IV –, amb els quals la situació socio-econòmica del país assolirà proporcions de catàstrofe. Curiosament, el regnat de Carles II, un rei greument malalt i inútil, fou de certa recuperació econòmica, entre altres raons perquè Castella havia abandonat del tot les pretensions de ser una potència militar europea, que havien estat heretades per la França de Lluís XIV.
En tot cas, tots els analistes econòmics que, com Ortiz, van mirar de posar fil a l'agulla de fer propostes per treure el país del marasme, es van trobar amb el menyspreu absolut de les classes dominants, i també de la intel·lectualitat. Cervantes fa mofa dels arbitristas als seus textos, i Quevedo els destrossa. Quevedo critica ferotgement l'Espanya del seu temps; però alhora en defensa la grandesa, n'exalta les virtuts i en proclama la superioritat davant altres països d'Europa, als quals menysprea profundament. Representa bé l'actitud de la intel·lectualitat espanyola, que davant l'esfondrament del regne – evident per a tothom – es va aplicar la màxima de sostenella y no enmendalla: una fugida cap endavant, en la seguretat que tots els mals del país eren deguts a jueus, moriscos, traïdors i la malvolença de països envejosos. També Ortiz en el seu text fa una lloança inicial del seu país, però de seguida entra en matèria, tot demostrant una clarividència esborronadora i en tot cas una voluntat real d'entendre què estava passant. L'estil literari de Quevedo és molt superior al d'Ortiz, però en comparació la seva visió dels problemes era d'una miopia increïble.
Pierre Vilar, a la seva Historia de España, ens dóna un quadre resumit de la decadència dels segles XVI i XVII, que en definitiva no és sinó allò que calia esperar de la continuïtat dels problemes que Ortiz denunciava. Despoblament, degut a la fugida cap a Amèrica dels individus emprenedors i joves. Ruïna, per l'ensorrament de l'aparell productiu. Augment fins a extrems insostenibles de la desigualtat social, per la riquesa increïble d'alguns nobles i terratinents que es feien d'or amb la venda de la llana merina, i la pobresa absoluta dels que miraven de fer altres oficis. Ensorrament de la producció agrària, per la prioritat que es donava a la ramaderia, inclosa la prioritat a l'hora d'apoderar-se de terres agrícoles per a la pastura. Desaparició de bona part dels agricultors, pagesos, bracers, peons agraris, perquè damunt d'ells pesava la major part de les càrregues impositives – de les quals l'Església, nobles i hidalgos estaven exempts en bona part. Expansió de càrrecs eclesiàstics, monestirs, l'església en general. L'exèrcit com a sortida gairebé única per tot home d'origen humil que no volgués emigrar a Amèrica, amb la consegüent disminució de la qualitat d'aquest exèrcit (que no podia filar massa prim a l'hora de seleccionar el seu personal, degut a la greu despoblació). Es calcula que en els temps pitjors del regnat de Felip IV, un individu productiu – pagès i artesà – havia de mantenir amb el seu treball, de manera directa o indirecta, deu individus improductius: nobles, clergues, hidalgos, soldats, el rei mateix i tota la seva cort. Es calcula, també, que els captaires eren un 10% de la població total del país. En temps de Velázquez, el manteniment del palau reial i tota la seva cort (coperos, majordoms, caballerizos, sastres, guardians, bufons, criats diversos, donzelles i dames de cort, cuiners i un llarg etcètera) s'enduia el 10% del pressupost total de l'estat. No cal dir que l'esfondrament d'aquell edifici només era qüestió de temps.
Molt més dolorós és el fet que el poder, sempre a la recerca de l'explicació dels mals del país, en lloc de buscar-los en problemes socioeconòmics interns els busqués en l'enemic exterior i/o interior, que en va pagar les conseqüències. Moriscos, xuetes, jueus que havien quedat al país i se n'amagaven, protestants, van ser víctimes de persecucions dramàtiques.
Fins al segle XVIII no hi haurà canvis reals. Sota els borbons, i amb la influència cultural francesa, començarà a aparèixer a Espanya – ara ja cal parlar d'Espanya, després del decret de Nova Planta que va fer desaparèixer políticament Catalunya, Aragó, València i Mallorca – un seguit de ministres que comprendran la situació i miraran d'aplicar alguna de les idees d'Ortiz, de qui potser ni coneixien el nom. De tota manera, els mals del país eren tan evidents, i tan semblants als de segles anteriors, que les solucions proposades no podien ser gaire diferents. Al segle XVIII, com al XVI, Espanya era un país exportador de matèries primeres, sobretot llana merina. Aquesta exportació, que abans de la Revolució Francesa sobretot tenia França com a destí, va donar vuitanta milions de rals (reales) l'any 1792, segons càlcul de Fernández Álvarez; i era tan enorme que a França mateix es van arribar a plantejar aconseguir ovelles merines per mirar d'aclimatar-les, segons confessió de l'ambaixador francès Bourgoing. Però durant el XVIII va seguir el problema de les enormes importacions de productes manufacturats. En temps d'Alberoni, per exemple, les compres d'Espanya a Anglaterra assolien els dos milions de lliures esterlines, una quantitat enorme. Ministres com Campillo, Ensenada, Alberoni, es van plantejar diverses solucions d'aquest problema. Llur política fou la implantació d'empreses creades des de dalt, Real Fábrica de Tabacos, Real Fábrica de Tapices, per exemple, amb l'intent de donar una empenta a una indústria manufacturera que frenés les importacions massives de productes fets a l'estranger – des de paños fins armes, tabac, eines de tota mena, artesania, i un llarg etcètera. Bé que aquestes fàbriques eren un pas en la bona direcció, com ens explica Josep Fontana cap a la fi del regnat de Carles III es veié clarament el fracàs d'aquesta política, puix que moltes d'aquelles fàbriques van tenir una vida curta i atzarosa. Però aquesta ja seria tota una altra història.
Ens interessa constatar, aquí, que van caldre dos segles perquè algunes de les idees d'Ortiz es comencessin a dur a la pràctica. Si més no, l'intent de substituir la mentalitat senyorial dominant per una mentalitat de producció de béns, serveis i mercaderies manufacturades.
NOU. Punt final
L'Espanya de Luis de Ortiz no és tan diferent de l'actual. Ja no ve or d'Amèrica, però el turisme i l'especulació immobiliària l'han substituït, en el sentit que són dues fonts de recursos en els quals bona part de la població confia que seran suficients per mantenir un país. I encara que els pares de la ideologia del pelotazo (Mario Conde, Javier de la Rosa i personatges semblants) fa temps que han perdut rellevància, no és tan evident que la seva ideologia hagi estat superada. Potser fóra interessant preguntar-se si hi ha realment tanta diferència entre aquell país on ningú no volia produir sinó esdevenir hidalgo, i un país on una part substancial de la població té Belén Esteban com una heroïna. En tot cas, de vegades és descoratjador veure els sous escandalosos de banquers que no tenen massa escrúpols a rebre diners dels contribuents – no massa diferents dels ramaders de la Mesta – mentre analistes, periodistes i experts en economia clamen per un canvi de model productiu i un retorn a uns valors de treball, perquè és obligat de témer que se'ls farà el mateix cas que a Luis de Ortiz: cap.
Pere Rovira
Per saber-ne més:
Manuel Fernández Álvarez, 1957. El Memorial de Luis de Ortiz. Anales de Economía, vol. XXVII, pp. 101-200.
Manuel Fernández Álvarez, 1998. Felipe II y su tiempo. Ed. Espasa, Madrid.
Manuel Fernández Álvarez, 1999. Carlos V, el césar y el hombre. Ed. Espasa, Madrid.
Pierre Vilar, 1963. Historia de España. Publicada originalment en francès, i prohibida pel franquisme. Edició en castellà per Editorial Crítica, Barcelona, 1l 1981. Malgrat els anys transcorreguts, una obra mestra. Magistral la síntesi de les raons de la decadència de l'Imperi dels Austries.
Ramón Carande, 1943. Carlos V y sus banqueros. Revista de occidente, Madrid. Diverses reedicions. El text fonamental sobre el procés de ruïna econòmica de la hisenda de Castella sota l'emperador Carles V.
Sancho de Moncada, 1619. Restauración política de España. Edició (1974) a càrrec de Jean Vilar. Madrid, Instituto de Estudios Fiscales. Disponible a Internet: http://www.cervantesvirtual.com /servlet/SirveObras/01371529211252601870035/index.htm. Un document excepcional que mostra l'agreujament dels problemes , seixanta anys després del Memorial de Luis de Ortiz.
Manuel Martín Rodríguez, 1999. Luis Ortiz, cuna del mercantilismo español. Dins: Enrique Fuentes Quintana (ed), ‘Economía y economistas españoles. Vol. 2: De los orígenes al mercantilismo'. Pp. 425-428. Galaxia Guttenberg & Círculo de Lectores.
Ernest Lluch Martín, 1999. ‘Cómo quitar de España toda ociosidad e introducir el trabajo'. Comentario al memorial del contador Luis Ortiz a Felipe II. Dins: Enrique Fuentes Quintana (ed), ‘Economía y economistas españoles. Vol. 2: De los orígenes al mercantilismo'. Pp. 429-449. Galaxia Guttenberg & Círculo de Lectores.
Una exposició recent a Madrid (Centro de exposiciones Arte Canal, a Madrid: 350 peces d'alt valor) em serveix en safata el personatge del proper CriTeri. Amb motiu d'aquesta exposició, han aparegut presentadors a la televisió exalçant-lo. És probablement un dels personatges històrics més admirats a totes les èpoques i per gent de tots els països; i no únicament militars. Per als romans era un mite. Per Juli Cèsar, gairebé un déu (‘a la meva edat ja havia conquerit el món, mentre que jo m'estic aquí...', diuen que va dir). I fins i tot avui, després de dos milers d'anys es faria difícil trobar un text que fos crític amb ell. Comentaristes actuals potser fan algun escarafall amb la seva brutalitat innata i amb la seva fam insaciable de noves conquestes, però alhora el reconeixen com el portador de la flama grega a orient i el creador d'un imperi que fou l'avant-sala del mon greco-romà. Pocs poden resistir-se a l'encant d'algú que simbolitza com pocs el triomfador absolut. D'ell se n'han fet pel·lícules sempre en clau de lloança o d'exaltació, i sèries de novel·les que han tingut prou èxit.
Fóra interessant conèixer el punt de vista de perses, babilònics, egipcis i, en general, de la gent dels països que va conquerir. Però és obligat recordar que és algú que només coneixem a partir de fonts gregues, que insisteixen sobretot en els aspectes militars de la seva vida. M'interessa, en canvi, el rerefons polític, econòmic i ideològic de la seva aventura. Per quina raó es va llançar, furibund, a la conquesta d'un imperi immens? Què n'esperava treure? Per què tants de grecs el van seguir? Fins a quin punt els pensadors grecs li havien preparat el camí, ideològicament parlant, i en quin sentit? Segons quina sigui la resposta a aquestes preguntes, el personatge ens pot aparèixer d'una manera força menys amable de com hi estem acostumats.
És en aquests punts que voldria centrar la propera Cort d'Apel·lació.
‘Entendido está que de una arroba de lana que a los extranjeros cuesta quince reales, hacen obraje de tapicerías y otros paños y cosas labradas fuera de España, de que vuelven dello mismo a ella, valor de más de quince ducados y por el semejante de la seda cruda en madeja, de dos ducados que les cuesta una libra, hacen rasos en Florencia y terciopelos de Génova, telas de Milán y otras de que sacan aprovechamiento de más de veinte ducados; y en el fierro y acero, de lo que les cuesta un ducado hacen frenos, tenazuelas, martillos, escopetas, espadas, dagas y otras armas y cosas de poco valor, de que sacan más de veinte ducados, y a veces más de ciento'.
Ortiz atribuïa a aquest problema l'augment meteòric dels preus a Castella. Una inflació incontrolada i sobtada, que havia agafat tothom desprevingut. Estudiosos recents (Hamilton, Carande, Vilar) no dubten a assenyalar l'arribada massiva d'or d'Amèrica com a responsable d'aquesta hiperinflació. L'or d'Amèrica, però, semblava fugir de Castella: se n'anava de seguit cap a Europa. Per pagar els productes manufacturats que importava, per pagar els soldats que hi tenia, embolicats en mil-i-una guerres, per pagar els interessos dels banquers amb qui Carles V havia contret deutes enormes.
L'origen d'aquesta situació no era únicament l'egoisme dels ramaders. Tot plegat responia a una raó més complexa; la d'un país on el treball manual era vist amb menyspreu. Per exemple:
‘En España hay minas de oro y de plata y de otros metales, y por no haber en ella oficiales que sepan dividirlos se está escondido en la tierra, que si los hubiese como en Alemania y en otros reinos habría más oro y plata que en las Indias.'
Un problema greu, puix que la producció de béns materials és, per definició, l'activitat econòmica. Guicciardini, ambaixador de Florència, va escriure un relat de la seva estada a Espanya els anys 1512 i 1513. Retrata un país on la gent és decididament hostil als treballs manuals, a l'artesania, a la manufactura, a la producció de béns. Fins i tot els artesans, segons explica, eren poc propensos al treball: s'hi posaven quan la necessitat els obligava, i un cop cobrada la seva feina anaven vivint mentre els diners els duraven. Guicciardini esmenta que aquesta era una de les raons que els treballs manuals fossin molt cars a Espanya. Tampoc no els agradava dedicar-se al comerç: ho consideraven vergonyós. Tots tenien, segons aquest ambaixador, certs fums d'hidalgos [textual], i només trobaven honorable dedicar-se a la milícia. O bé servir algun gran personatge, ni que fos passant misèries. Un detall que esmenta Guicciardini, és que ja aleshores es començava a notar la manca de gent dedicada als oficis: observa que gairebé tots els artesans i gent d'ofici que hi ha a la mateixa cort del rei eren francesos o d'altres països d'Europa. Es pot pensar que aquest ambaixador italià era poc objectiu. Podia veure les coses des d'un cert biaix d'italià. Però el fet és que el mateix Luis de Ortiz parla del tema amb una preocupació evident. Al començament del seu Memorial ens descriu l'home típic del seu país, i enmig d'allò que havia de ser una lloança, se li escapa aquesta frase:
‘Los cuerpos de los hombres son dispuestos para sufrir hambres y trabajos; los ánimos aparejados para morir por su ley y por su rey. Si no tienen guerra de fuera la procuran entre sí, porque en ella toda o la mayor parte de la gente son de natural coléricos y orgullosos; y como viven los más ociosos, sin letras, ni oficios mecánicos, hállase en ellos más presto aparejo para cualquiera sedición que en otra ninguna nación'.
Ociosos, sin letras ni oficios mecánicos. Pocs artesans; i Ortiz també veia greu que bona part dels que quedaven es dedicaven a fer productes de luxe per consum de la gent rica; sobretot, roba. S'escandalitza de l'ostentació en la vestimenta dels nobles espanyols, que compara amb la relativa senzillesa dels vestits dels grans senyors genovesos, milanesos, flamencs... que eren més rics, sovint:
‘...Lo otro que en muchos pueblos de Flandes y de otros extraños, viendo la desorden que en otros tiempos ha habido en lo de los trajes, tienen hechas ordenanzas con que no sólo conservan sus repúblicas, mas vánlas acrecentando en grande riqueza. Especialmente esta gente tiene una ley que ninguno puede vestir de seda, ni menos de paño, que no sea labrado en su misma ciudad. Y en Portugal ninguno viste de seda...'
La profusió de brodats, que es pot veure en els retrats de l'època, el treia de polleguera:
‘Y hase de considerar que en lo de los labrados anda la profanidad y rotura que en lo de los trajes de los vestidos, y es la cosa menos lucida y desaprovechada que se pudo inventar; y no embargante esto, todo estado de mujeres ya no entienden ni saben de otra cosa más de tomar sus almohadillas, y de la labor dells no ganan para agua, y lo necesario las más buscan para escándalo de sus almas.'
El brodats demanaven moltes hores de feina i es pagaven pobrament; requerien una força de treball que s'hauria pogut dedicar a altres tasques més beneficioses per al país. És aquest el sentit del paràgraf, que suggereix a més que com que les hores de feina de les dones no eren suficients per guanyar-se la vida, s'havien de guanyar un sobresou de maneres poc honorables.
El problema de restablir la producció no era només la manca d'una població treballadora preparada, sinó que a més, la poca que quedava havia quedat tecnològicament endarrerida respecte dels seus competidors a Europa. Per exemple, Ortiz esmenta que a molts llocs de Castella – no pas a tots, atenció – encara es filava de manera manual, mentre que a Europa la tècnica del filat s'havia mecanitzat, fet que permetia un augment de la producció de fil i també una millora de la qualitat del fil produït. Es podia aconseguir que tot Castella es posés a produir fil, però ¿es podia obligar el mercat exterior a consumir aquest fil, que seria necessàriament més car, i de menor qualitat? Ortiz proposa, senzillament, prohibir la fabricació manual de fil (‘al pulgar'). Fins i tot pel que fa a l'exportació de ferro, Ortiz esmenta un detall significatiu:
‘Y ha venido la cosa a tanta rotura, que aun la bena de que se hace el fierro llevan a Francia, y allá tienen de poco acá herrerías nuevas, todo en daño no sólo de nuestras honras, pues nos tratan peor que a bárbaros...'
Pel que fa als problemes impositius, Ortiz tenia molt clara la injustícia de la situació. No era tan sorprenent, ben mirat, que una ciutat fos lliure del pagament de certes taxes. Quan, de tant en tant, el rei tenia ganes de fer la guerra – perquè s'avorria, ves –, bé havia de treure d'algun lloc els diners per pagar els soldats professionals, i una manera òbvia era demanar els diners als consells municipals, que els concedien a canvi d'alguna cosa: l'exclusiva de l'exportació de cert producte, l'alliberament de cert pagament, etc. Any rera any, aquests compromisos havien creat una teranyina de privilegios, exempcions i drets adquirits enmig dels quals es feia difícil de navegar. Però un fet era clar: era l'individu més humil, el pagès, el treballador agrari, els petits artesans que no vivien a ciutat, els que no podien defugir de cap manera el pagament d'impostos. Amb la qual cosa resultava que bona part dels ingressos de l'estat depenia precisament de les possibilitats dels que menys tenien. Perquè no cal dir que nobles, eclesiàstics, monjos, hidalgos, estaven exempts d'obligacions impositives.
‘...en el reino hay muchos pueblos, como en Toledo, Valladolid, Burgos y otros, que por ser libres de pecho, padecen en los repartimientos los pecheros que viven en las tales comarcas, pues a ellos se carga lo que a los pueblos libres se quita. Y así mesmo hay gran suma de hidalgos, monasterios, clérigos y otras personas de orden que son libres, y todo lo vienen a pagar los labradores, que los más son pobres y desventurados, en lo cual se recibe gran escrúpulo de conciencia.'
I aquest, atenció, era un detall conegut pel mateix príncep, futur Felip II, tal com ho esmenta a la carta al seu pare (‘...la gente común, a quien toca pagar los servicios, está reducida a tan extrema calamidad...'). Diu molt poc en favor d'aquest rei que, coneixent la situació, no fes res per corregir-la quan exercí el poder; tot i que va regnar prou temps per haver intentat alguna cosa.
CINC. El Memorial: les propostes
Les propostes de Luis Ortiz es podrien resumir en dos blocs: per una banda, un seguit de disposicions destinades a reordenar el comerç exterior de manera que la fugida de capitals a l'estranger s'aturés o almenys es reduís de manera considerable. De l'altra, un seguit de mesures destinades a fer del regne de Castella allò que havia estat altre temps i ja no era aleshores: un país econòmicament productiu. En realitat, Ortiz fa propostes de moltes menes; moltes són detalls referents a la gestió dels conreus, les aigües dels rius, vies de comunicació, comerç. Massa llarg per una Cort d'Apel·lació. Però podem resumir les línies essencials.
Pel que fa al comerç exterior, les mesures proposades eren ben clares: prohibició absoluta d'exportar matèries primeres (llana fonamentalment, però no únicament), i prohibició d'importar productes manufacturats d'altres països, fora que fos totalment imprescindible i que es tractés de productes que el país no pogués produir:
‘Que no salgan del Reino mercaderías por labrar ni entren en él mercaderías labradas'
Ortiz calculava que impedint l'exportació de llana, ferro ‘grana y cochinilla' (matèries colorants obtingudes, segons sembla, d'una mena de xinxe importada de Mèxic), i impedint la importació de productes fets amb aquests materials, l'estalvi seria de més de dos milions de ducats. La prohibició d'exportar determinades mercaderies incloïa extrems curiosos. Per exemple, Ortiz volia prohibir l'exportació d'oli a França: deia que aquest oli tornava a Castella convertit en sabó – producte de més valor afegit. El mateix es podia aplicar al vi – que tornava transformat en aiguardent –i, atenció, als llibres (per evitar despeses, i també per evitar que arribessin doctrines pernicioses, com ara el luteranisme) . En conjunt, Ortiz proposava serioses limitacions al comerç amb França. Es tractava en definitiva d'invertir el flux de mercaderies. Que Castella deixés de ser un país tercermundista – com diríem amb criteris actuals: un país que tenia com a única riquesa pròpia les matèries primeres – per tornar a ser un país avançat – exportador de productes manufacturats, d'alt valor afegit. Segons Ortiz, això també tindria com a resultat que els artesans d'arreu no tindrien altre remei que venir a treballar a Espanya, fet que solucionaria més d'un problema:
‘Lo otro, que vedándose la salida de lo por labrar, vendrán de fuera del Reyno gran suma de oficiales [d'oficis artesanals, s'entén] que comenzarán a hacer la obra, entretanto que en España los hay; los cuales, además de ser necesarios para lo susodicho, casarán en el Reyno con doncellas pobres, de que hay multitud que se pierden y son malas, por no tener con qué se casar.'
L'arribada d'artesans i gent d'ofici en general no només seria una manera d'engegar de nou una activitat artesanal i manufacturera autòctona; també podia ajudar a solucionar el problema de la despoblació que es començava a detectar. La frase d'Ortiz (‘que se pierden y son malas') suggereix que la fugida cap a Amèrica d'elements masculins joves es traduïa en una sobreabundància de dones joves solteres, que s'espavilaven com podien per tirar endavant. Com ja esmenta Pierre Vilar, no era només un problema la quantitat de gent que emigrava a Amèrica, sinó que ho era encara més el tipus de gent que emigrava: homes joves en edat de procrear.
El problema era que un daltabaix d'aquesta magnitud en l'estructura econòmica del país no es podia fer senzillament per decret. Un país no pot exportar allò que no fabrica, i refer la indústria de Castella (sobretot tèxtil, però no únicament) no era cosa de quatre dies, senzillament perquè el proletariat avant la lettre associat a la indústria s'havia reduït molt. Els oficis mecànics no només eren objecte de lleis que les perjudicaven enormement: eren també objecte de menyspreu popular, de cap manera una opció a seguir per cap individu humil que volgués guanyar-se la vida de manera honrada. No seria exacte dir que no hi havia gent que treballés; però per Ortiz, no pas en oficis veritablement productius, sinó en oficis que no produïen béns que enriquissin el país. Cap país no podria funcionar sense escrivans ni comptables, però a Castella la proporció d'aquests oficis en relació a la població directament productiva era molt alta, insostenible a llarg termini. A Castella es podia aguantar perquè hi havia una arribada contínua d'or d'Amèrica, però Ortiz tenia ben clar que aquesta no era riquesa veritable. Per ell, la veritable riquesa d'un país era allò que el país produïa amb el seu treball, i en aquest aspecte a Castella la situació era catastròfica. Ortiz s'escandalitzava del fet que tan poca gent del país es dediqués a feines realment productives: ho veia com la raó del gran nombre de plets i afers judicials que absorbien les energies del país. Si el país tornava al treball productiu, tot s'arreglaria sol:
‘Lo otro, que habiendo oficiales y personas ocupadas en sus oficios, no habrá la multitud de pleitos que se levantan de entre manos, a causa de los muchos letrados que hay, los cuales y los escribanos y procuradores animan a las partes a ellos y al día de hoy es tan grande la holgura y perdición de España, que cualquier persona de cualquier estado o condición que sea, no sabe otro oficio ni negocio sino ir a Salamanca o a la guerra de Italia, o a las Indias, o ser escribano y procurador; y todo en daño de la república.'
Davant d'aquest problema, l'opció d'Ortiz era ben clara: calia refer tota aquesta classe social, productiva i treballadora, que havia estat seriosament delmada per tants anys de menyspreu i lleis que semblaven directament destinades a destruir la producció. Com? Establint un autèntic programa de formació professional, amb escoles d'oficis on tota la població ociosa del país – a parer d'Ortiz, la majoria – aprengués quelcom d'útil i productiu. Ortiz, però, anava més lluny. No només les classes humils desocupades havien d'aprendre un ofici manual i tornar a la feina. També els nobles s'havien d'esbandir els prejudicis:
‘Se ha de mandar que todos los que al presente son nacidos en estos años, de 10 años abajo, y los otros que nacieren de aquí adelante para siempre jamás, aprendan letras, artes u oficios mecánicos, aunque sean hijos de Grandes y de caballeros y de todas suertes y estados de personas...'
Òbviament, els camperols i pastors quedaven exempts: ja feien prou feina, i Ortiz n'era ben conscient. Però pretendre que un noble es rebaixés a exercir un ofici manual era delirant, i és obvi que en aquest aspecte demostrava un greu allunyament de la realitat. Tampoc queda clara la qüestió de ‘aprendan letras', perquè aquestes ‘letras' precisament on s'aprenien era a la universitat – que ell bescanta en una altra banda. En tot cas, clama perquè la població torni a tenir ocupacions útils per a la productivitat del país. Algunes mesures que proposa eren realment dràstiques: qui a divuit anys no hagués après un ofici, havia de ser desterrat:
‘...sean habidos por extraños destos Reinos y se executen en ellos otras graves penas'.
Ortiz es referia òbviament a feines manuals que creessin veritable riquesa. No pas a la fabricació d'estris de luxe per als rics. Per exemple, referent al tema de l'ostentació en la vestimenta, i més concretament als brodats (que hem esmentat abans), la solució d'Ortiz és dràstica. Ni brodats ni puntetes, fora que siguin per exportar i fer venir diner a casa:
‘Para remedio desto se debe ordenar que ninguna persona de ningún estado o condición que sea traiga labrados, deshilados ni redes. Y si se labraren sea para enviarlas a reinos extraños, porque dello se haga algún trato como venga dinero al reino.'
El problema de refer les capes productives de la població era que els oficis mecànics i artesanals havien estat molt delmats per dècades de lleis abusives i per una cultura que les havia convertit en menyspreables. Per Ortiz, aquests oficis havien de passar a ser la nineta dels ulls de l'administració:
‘Lo primero, que deroguen las leyes del Reino por las cuales están los oficiales mecánicos aniquilados y despreciados, y se promulguen y hagan otras en favor dellos, dándoles honras y oficios, como se hace en Flandes y en los otros Reynos, donde hay ordenadas repúblicas con estas libertades.'
‘Para remedio desto se puede ordenar que todos los oficiales (de oficios mecánicos, se entiende) sean libres de servicios ordinarios y extraordinarios, y lo mesmo los labradores, pastores, traxineros y carreteros y los demás que vivieren del trabajo de sus manos...'
L'objectiu no havia de ser només refer les classes artesanals, sinó fins i tot crear una situació de protecció d'aquests oficis que fes que artesans d'arreu d'Europa veiessin Castella com un bon lloc on instal·lar-se. Cosa que, de passada, es podria traduir en un augment de la població. Ja en aquella època els problemes de despoblació de Castella començaven a ser preocupants; el segle següent esdevindran dramàtics.
SIS. I per la Mediterrània...
Ortiz dedica uns paràgrafs a la situació a la Mediterrània. I molt concretament, al perill poblacional. Conscient com era del despoblament del país, no s'està de comparar-ho amb l'expansió demogràfica dels països del nord d'Àfrica:
‘Háse de considerar que a causa de casarse el moro con siete mujeres, o con las que más o menos puede sustentar, es tan grande su multiplicación que se averigüa hay en Argel algunos moros, y en otros muchos pueblos de Africa, que tienen a sesenta y a setenta hijos varones, y algunos más, sin las hijas, por lo cual fácilmente pueden conquistar el mundo, si Nuestro Señor no lo remedia, porque está claro que tanta gente, aprendiendo la orden de la guerra, por mar y por tierra y las fortificaciones y otras cosas, será en su mano conquistarlo todo...'
La solució: cent galeres ben armades, sempre en formació i patrullant la costa.
‘... que se remedia por la orden que se da, armando las dichas cien galeras y arrasando las dichas fronteras de Africa y proveyendo de lo demás destas relaciones.'
‘Y si por esta orden Su Majestad no remedia ni provee lo susodicho y atiende a consejos de personas que pretenden sus particulares intereses, yo lo doy todo por perdido, y no sólo reinos de Valencia, Murcia y Granada y toda la costa de España se perderá y asolará, mas aun en las entrañas de Castilla llegarán los turcos, moros y otros enemigos; y vendrá tiempo que no haya quien se remedie ni sepa darse maña ni consejo a las calamidades que se esperan, de que doy al tiempo por testigo.'
Sense comentaris.
SET. Els errors d'un arbitrista
És evident que Ortiz va cometre alguns errors d'apreciació. D'aquests errors ell no en podia ser conscient, perquè en aquell temps l'economia com a ciència – ciència 'tova', però ciència en definitiva, puix que es basa en l'observació, l'anàlisi retrospectiu, les dades i l'experiència – tot just era a les beceroles. Per exemple, en conjunt es pot dir que la seva obsessió era evitar que l'or que venia d'Amèrica sortís de Castella. Atribuïa a aquesta fugida la ruïna del país. Però en realitat, perquè l'economia funcioni és vital que el diner circuli, precisament. La retenció del diner no enforteix l'economia, com saben bé els polítics que malden perquè els bancs donin crèdit, en lloc de retenir el diner ben desat a les caixes fortes. Segons Manuel Martín Rodríguez, que Ortiz s'entestés a retenir l'or és senyal que no entenia la teoria quantitativa del diner, i per tant que no s'adonava de les conseqüències que tindria sobre els preus la retenció a Castella de l'or que venia d'Amèrica. L'or no s'havia d'acumular ni guardar: s'havia d'utilitzar. Però no pas per gastar-lo simplement, sinó per invertir-lo, quelcom que a Anglaterra, a Flandes o al Nord d'Itàlia van entendre a la perfecció, i a Castella no.
Els economistes d'avui tenen prou après que l'existència dins un país d'una gran massa monetària, molt més gran que la necessària per als intercanvis econòmics usuals dins d'aquest país, sol tenir com a conseqüència el desencadenament d'una espirall inflacionista. De fet, els alts preus que imperaven al regne de Castella es poden atribuir en gran part a l'entrada massiva d'or provinent d'Amèrica. Un or que no arribava a les classes productives, però que bé era en algun lloc. Una de les armes actuals dels governs per aturar la inflació és, precisament, reduir la massa de diner en circulació, quelcom que avui es fa apujant els tipus d'interès i la consegüent restricció del crèdit. Impedir la circulació de l'or d'Amèrica cap a Europa hauria inundat d'or el mercat espanyol, i l'or és, al capdavall, moneda: el resultat econòmic hauria estat probablement catastròfic. El problema econòmic del regne de Castella és que no va esmerçar esforços en una política econòmica que estimulés la producció; si tot just abans del descobriment d'Amèrica el regne de Castella s'anunciava com una de les grans potències europees per al segle XVI, a mig segle XVI n'era, objectivament, un dels països més pobres – en renda per càpita –, quelcom que les guerres contínues de Carles V no va fer sinó agreujar.
Potser l'error més greu fou suposar que el tarannà d'un país sencer es podria canviar en poc temps i simplement per una ordre reial. Les mesures que proposava no es van dur a terme perquè eren senzillament impracticables: implicaven un daltabaix cultural i ideològic tan gran que cap rei no es va decidir a dur-ho a terme. Però no eren impractiicables totes: algunes feien referència a maneres de gestionars els conreus, els rius, els càrrecs municipals, que bé haurien estat un pas endavant i que, no obstant, també van ser ignorades. Per damunt de tot, amb les mesures que proposava, Luis de Ortiz volia crear una cultura del treball en un país que majoritàriament aspirava a assolir un estatus aristocràtic no-productiu. El menyspreu per les classes productives era el punt final d'una cultura creada al llarg de segles, interioritzada per la noblesa que n'era la gran beneficiària però també per unes classes humils que, encara que en fossin les grans perjudicades, no podien tenir un sistema de valors diferent.
Una societat no pot tenir dos sistemes de valors contraposats: o bé les classes altes adopten els valors de les classes humils,o bé (el més general) és a l'inrevés. A la seva obra La genealogia de la moral, Nietzsche ens recorda que bona part dels adjectius qualificatius per designar qualitats morals són de fet antics substantius per designar la gent de classes superiors: ‘noble', ‘cavaller', ‘tot un senyor', ‘equitatiu' (que va a cavall); mentre que el mot castellà 'villano', malvat, es refereix originalment a algú que viu en una villa, i no a ciutat. Posats a donar un altre exemple, el mot gorrero es refereix als estudiants pobres de la Universitat d'Alcalà, que es podien distingir perfectament dels fills de casa bona perquè vestien com la gent humil, cosa que incloïa una gorra ampla, molt útil per quan plovia i també útil per protegir-se del sol inclement; els estudiants que ‘anaven de gorra' eren, ben senzillament, els fills de classes humils que havien aconseguit de ser admesos a la Universitat i que es pagaven els estudis i la subsistència fent de criats dels estudiants de casa bona. Amb el temps, ‘anar de gorra' ha acabat tenint un significat pejoratiu (també el tenia aleshores), però estrictament parlant fa referència a l'única manera de tirar endavant a l'abast dels estudiants de classe humil. Quan un pobre pagès veia un gran senyor no podia aturar-se a reflexionar que aquell gran senyor era, des del punt de vista econòmic productiu, un perfecte inútil: l'admirava precisament per ser un gran senyor i aspirava a assemblar-s'hi algun dia. A Castella tot habitant d'origen humil aspirava a ser ‘Hijo de algo' (per cert que aquest és l'origen del mot: hijodalgo = hidalgo). Els hidalgos que poblen les novel·les picaresques eren individus inútils i improductius, però de fet ben entrat el regnat de Felip II, la venda dels títols d'hidalgo serà una font important d'ingressos per l'estat, però un suïcidi a la llarga perquè els hidalgos estaven exempts d'impostos. Molts d'ells, pobres de solemnitat, vegetaven amb prou feines; però això no canviava el fet que esdevenir un d'ells era una manera d'exemplificar un progrés social.
Pel que fa a les mesures en contra de l'exportació de matèries primeres, el resultat estava cantat. Eren els mateixos nobles, grans latifundistes, i el mateix rei, els propietaris dels grans ramats d'ovelles merines que inundaven la Meseta. Pretendre que aquests grans senyors, i el mateix rei, renunciessin als beneficis immediats (i enormes) que els proporcionava vendre la llana als manufacturers de Flandes i del Nord d'Itàlia, a canvi dels beneficis inferiors que els hauria proporcionat vendre la llana als manufacturers de Castella – encara que a la llarga això fos extremadament beneficiós per al país –, era fer volar coloms.
VUIT. Després d'Ortiz
Als mals que – amb més o menys encert – denunciava Luis de Ortiz no s'hi va posar cap remei. I la situació es va agreujar amb el temps. El 1619, Sancho de Moncada publica ‘Restauración Política de España', on denuncia una situació encara pitjor que la que Ortiz havia retratat seixanta anys abans: exportació encara més massiva de matèries primeres i importació encara més massiva de productes manufacturats. Cap interès per la indústria, fet que es traduïa en deixar les indústries en mans d'estrangers. El ciutadà típic era un desocupat. La riquesa del país, esfumada del tot. El país, greument despoblat, entre altres raons perquè qui vulgués progressar tenia com a opció òbvia emigrar a Amèrica. I la cosa no es va aturar aquí: encara quedava el regnat dels anomenats Austrias menores – Felip III i Felip IV –, amb els quals la situació socio-econòmica del país assolirà proporcions de catàstrofe. Curiosament, el regnat de Carles II, un rei greument malalt i inútil, fou de certa recuperació econòmica, entre altres raons perquè Castella havia abandonat del tot les pretensions de ser una potència militar europea, que havien estat heretades per la França de Lluís XIV.
En tot cas, tots els analistes econòmics que, com Ortiz, van mirar de posar fil a l'agulla de fer propostes per treure el país del marasme, es van trobar amb el menyspreu absolut de les classes dominants, i també de la intel·lectualitat. Cervantes fa mofa dels arbitristas als seus textos, i Quevedo els destrossa. Quevedo critica ferotgement l'Espanya del seu temps; però alhora en defensa la grandesa, n'exalta les virtuts i en proclama la superioritat davant altres països d'Europa, als quals menysprea profundament. Representa bé l'actitud de la intel·lectualitat espanyola, que davant l'esfondrament del regne – evident per a tothom – es va aplicar la màxima de sostenella y no enmendalla: una fugida cap endavant, en la seguretat que tots els mals del país eren deguts a jueus, moriscos, traïdors i la malvolença de països envejosos. També Ortiz en el seu text fa una lloança inicial del seu país, però de seguida entra en matèria, tot demostrant una clarividència esborronadora i en tot cas una voluntat real d'entendre què estava passant. L'estil literari de Quevedo és molt superior al d'Ortiz, però en comparació la seva visió dels problemes era d'una miopia increïble.
Pierre Vilar, a la seva Historia de España, ens dóna un quadre resumit de la decadència dels segles XVI i XVII, que en definitiva no és sinó allò que calia esperar de la continuïtat dels problemes que Ortiz denunciava. Despoblament, degut a la fugida cap a Amèrica dels individus emprenedors i joves. Ruïna, per l'ensorrament de l'aparell productiu. Augment fins a extrems insostenibles de la desigualtat social, per la riquesa increïble d'alguns nobles i terratinents que es feien d'or amb la venda de la llana merina, i la pobresa absoluta dels que miraven de fer altres oficis. Ensorrament de la producció agrària, per la prioritat que es donava a la ramaderia, inclosa la prioritat a l'hora d'apoderar-se de terres agrícoles per a la pastura. Desaparició de bona part dels agricultors, pagesos, bracers, peons agraris, perquè damunt d'ells pesava la major part de les càrregues impositives – de les quals l'Església, nobles i hidalgos estaven exempts en bona part. Expansió de càrrecs eclesiàstics, monestirs, l'església en general. L'exèrcit com a sortida gairebé única per tot home d'origen humil que no volgués emigrar a Amèrica, amb la consegüent disminució de la qualitat d'aquest exèrcit (que no podia filar massa prim a l'hora de seleccionar el seu personal, degut a la greu despoblació). Es calcula que en els temps pitjors del regnat de Felip IV, un individu productiu – pagès i artesà – havia de mantenir amb el seu treball, de manera directa o indirecta, deu individus improductius: nobles, clergues, hidalgos, soldats, el rei mateix i tota la seva cort. Es calcula, també, que els captaires eren un 10% de la població total del país. En temps de Velázquez, el manteniment del palau reial i tota la seva cort (coperos, majordoms, caballerizos, sastres, guardians, bufons, criats diversos, donzelles i dames de cort, cuiners i un llarg etcètera) s'enduia el 10% del pressupost total de l'estat. No cal dir que l'esfondrament d'aquell edifici només era qüestió de temps.
Molt més dolorós és el fet que el poder, sempre a la recerca de l'explicació dels mals del país, en lloc de buscar-los en problemes socioeconòmics interns els busqués en l'enemic exterior i/o interior, que en va pagar les conseqüències. Moriscos, xuetes, jueus que havien quedat al país i se n'amagaven, protestants, van ser víctimes de persecucions dramàtiques.
Fins al segle XVIII no hi haurà canvis reals. Sota els borbons, i amb la influència cultural francesa, començarà a aparèixer a Espanya – ara ja cal parlar d'Espanya, després del decret de Nova Planta que va fer desaparèixer políticament Catalunya, Aragó, València i Mallorca – un seguit de ministres que comprendran la situació i miraran d'aplicar alguna de les idees d'Ortiz, de qui potser ni coneixien el nom. De tota manera, els mals del país eren tan evidents, i tan semblants als de segles anteriors, que les solucions proposades no podien ser gaire diferents. Al segle XVIII, com al XVI, Espanya era un país exportador de matèries primeres, sobretot llana merina. Aquesta exportació, que abans de la Revolució Francesa sobretot tenia França com a destí, va donar vuitanta milions de rals (reales) l'any 1792, segons càlcul de Fernández Álvarez; i era tan enorme que a França mateix es van arribar a plantejar aconseguir ovelles merines per mirar d'aclimatar-les, segons confessió de l'ambaixador francès Bourgoing. Però durant el XVIII va seguir el problema de les enormes importacions de productes manufacturats. En temps d'Alberoni, per exemple, les compres d'Espanya a Anglaterra assolien els dos milions de lliures esterlines, una quantitat enorme. Ministres com Campillo, Ensenada, Alberoni, es van plantejar diverses solucions d'aquest problema. Llur política fou la implantació d'empreses creades des de dalt, Real Fábrica de Tabacos, Real Fábrica de Tapices, per exemple, amb l'intent de donar una empenta a una indústria manufacturera que frenés les importacions massives de productes fets a l'estranger – des de paños fins armes, tabac, eines de tota mena, artesania, i un llarg etcètera. Bé que aquestes fàbriques eren un pas en la bona direcció, com ens explica Josep Fontana cap a la fi del regnat de Carles III es veié clarament el fracàs d'aquesta política, puix que moltes d'aquelles fàbriques van tenir una vida curta i atzarosa. Però aquesta ja seria tota una altra història.
Ens interessa constatar, aquí, que van caldre dos segles perquè algunes de les idees d'Ortiz es comencessin a dur a la pràctica. Si més no, l'intent de substituir la mentalitat senyorial dominant per una mentalitat de producció de béns, serveis i mercaderies manufacturades.
NOU. Punt final
L'Espanya de Luis de Ortiz no és tan diferent de l'actual. Ja no ve or d'Amèrica, però el turisme i l'especulació immobiliària l'han substituït, en el sentit que són dues fonts de recursos en els quals bona part de la població confia que seran suficients per mantenir un país. I encara que els pares de la ideologia del pelotazo (Mario Conde, Javier de la Rosa i personatges semblants) fa temps que han perdut rellevància, no és tan evident que la seva ideologia hagi estat superada. Potser fóra interessant preguntar-se si hi ha realment tanta diferència entre aquell país on ningú no volia produir sinó esdevenir hidalgo, i un país on una part substancial de la població té Belén Esteban com una heroïna. En tot cas, de vegades és descoratjador veure els sous escandalosos de banquers que no tenen massa escrúpols a rebre diners dels contribuents – no massa diferents dels ramaders de la Mesta – mentre analistes, periodistes i experts en economia clamen per un canvi de model productiu i un retorn a uns valors de treball, perquè és obligat de témer que se'ls farà el mateix cas que a Luis de Ortiz: cap.
Pere Rovira
********
Per saber-ne més:
Manuel Fernández Álvarez, 1957. El Memorial de Luis de Ortiz. Anales de Economía, vol. XXVII, pp. 101-200.
Manuel Fernández Álvarez, 1998. Felipe II y su tiempo. Ed. Espasa, Madrid.
Manuel Fernández Álvarez, 1999. Carlos V, el césar y el hombre. Ed. Espasa, Madrid.
Pierre Vilar, 1963. Historia de España. Publicada originalment en francès, i prohibida pel franquisme. Edició en castellà per Editorial Crítica, Barcelona, 1l 1981. Malgrat els anys transcorreguts, una obra mestra. Magistral la síntesi de les raons de la decadència de l'Imperi dels Austries.
Ramón Carande, 1943. Carlos V y sus banqueros. Revista de occidente, Madrid. Diverses reedicions. El text fonamental sobre el procés de ruïna econòmica de la hisenda de Castella sota l'emperador Carles V.
Sancho de Moncada, 1619. Restauración política de España. Edició (1974) a càrrec de Jean Vilar. Madrid, Instituto de Estudios Fiscales. Disponible a Internet: http://www.cervantesvirtual.com /servlet/SirveObras/01371529211252601870035/index.htm. Un document excepcional que mostra l'agreujament dels problemes , seixanta anys després del Memorial de Luis de Ortiz.
Manuel Martín Rodríguez, 1999. Luis Ortiz, cuna del mercantilismo español. Dins: Enrique Fuentes Quintana (ed), ‘Economía y economistas españoles. Vol. 2: De los orígenes al mercantilismo'. Pp. 425-428. Galaxia Guttenberg & Círculo de Lectores.
Ernest Lluch Martín, 1999. ‘Cómo quitar de España toda ociosidad e introducir el trabajo'. Comentario al memorial del contador Luis Ortiz a Felipe II. Dins: Enrique Fuentes Quintana (ed), ‘Economía y economistas españoles. Vol. 2: De los orígenes al mercantilismo'. Pp. 429-449. Galaxia Guttenberg & Círculo de Lectores.
*******
Al proper CriTeri
ALEXANDRE EL GRAN
Al proper CriTeri
ALEXANDRE EL GRAN
Una exposició recent a Madrid (Centro de exposiciones Arte Canal, a Madrid: 350 peces d'alt valor) em serveix en safata el personatge del proper CriTeri. Amb motiu d'aquesta exposició, han aparegut presentadors a la televisió exalçant-lo. És probablement un dels personatges històrics més admirats a totes les èpoques i per gent de tots els països; i no únicament militars. Per als romans era un mite. Per Juli Cèsar, gairebé un déu (‘a la meva edat ja havia conquerit el món, mentre que jo m'estic aquí...', diuen que va dir). I fins i tot avui, després de dos milers d'anys es faria difícil trobar un text que fos crític amb ell. Comentaristes actuals potser fan algun escarafall amb la seva brutalitat innata i amb la seva fam insaciable de noves conquestes, però alhora el reconeixen com el portador de la flama grega a orient i el creador d'un imperi que fou l'avant-sala del mon greco-romà. Pocs poden resistir-se a l'encant d'algú que simbolitza com pocs el triomfador absolut. D'ell se n'han fet pel·lícules sempre en clau de lloança o d'exaltació, i sèries de novel·les que han tingut prou èxit.
Fóra interessant conèixer el punt de vista de perses, babilònics, egipcis i, en general, de la gent dels països que va conquerir. Però és obligat recordar que és algú que només coneixem a partir de fonts gregues, que insisteixen sobretot en els aspectes militars de la seva vida. M'interessa, en canvi, el rerefons polític, econòmic i ideològic de la seva aventura. Per quina raó es va llançar, furibund, a la conquesta d'un imperi immens? Què n'esperava treure? Per què tants de grecs el van seguir? Fins a quin punt els pensadors grecs li havien preparat el camí, ideològicament parlant, i en quin sentit? Segons quina sigui la resposta a aquestes preguntes, el personatge ens pot aparèixer d'una manera força menys amable de com hi estem acostumats.
És en aquests punts que voldria centrar la propera Cort d'Apel·lació.
.JPG)
Excel·lent document, personatge molt interessant (una pena no conèixer més de les seves altres propostes) i molt bones reflexions, especialment per la semblança a com està ara el tema...la cultura del treballar el mínim i especular al màxim mirant únicament pel benefici propi.
ResponEliminaAfegiria una breu reflexió, també com a paral·lelisme: un payo que, a dia d'avui, tingui un pis (no diguem, un bloc) decent a Barcelona / Madrid i el pugui llogar per 1000 euros (res de l'altre món ara mateix) té uns ingresos propers al sou mitjà. Sense moure un dit durant tot el mes. Si ha heredat el pis, no cal ni que hagi treballat en tota la seva vida. Té sentit això?
[Resposta al comentari anònim]
ResponEliminaDe fet, m'has tret la paraula de la boca. Ho anava a posar al meu text, però trobava que ja era massa llarg. Però és cert que segueix existint l'ideal del 'gentleman': l'home que té unes rendes, i d'això viu. I que la bombolla immobiliària ha donat peu a l'existència d'una nova classe de propietaris que, pel fet de TENIR, ja poden viure. Sense aportar res a la riquesa del país. Com a mínim, però, paguen impostos (perquè els guanys els han de declarar a hisenda). Ja és alguna cosa.
Pere
Encara un detall: dius que és una pena no conèixer més de les seves altres propostes. El problema és que moltes de les seves propostes són de caràcter molt tècnic, i parlen de multitud de temes: que si la manera de gestionar els ruscos d'abelles, la manera de gestionar les aigües dels rius, com conrear el lli, càrrecs municipals... Seria llarguíssim. I podria distreure de l'obsessió d'aquell home, que era erradicar l'ideal de la 'hidalguía': tenir un aire noble i altiu, però ser del tot improductiu. Ortiz estava també obsedit amb què a Espanya les coses es feien rematadament malament: 'todo se hace sin gracia ni imaginación...', en comparació amb com es feien les coses a Flandes o al N d'Itàlia.
ResponEliminaSi vols, passa't un dia pel despatx i et passo el text complet del Memorial.
Pere :-)
Molt adequat aquest text. Sembla que no avancem, malgrat passen els anys, el nostre somni de ser un "hidalgo" perdura.
ResponElimina