“Què fas que no dorms?”
“Tinc por”
“Por? De què tens por?”
“Del monstre blanc que hi ha dins l’armari”
“Un monstre? A l’armari?”
“Sí, mira, es veu des d’aquí, està allà amagat, esperant que marxis i apaguis la llum per sortir i menjar-se’m”
“L’únic que veig és l’anorac que et poses per anar a l’escola. Va, tanca els ulls i a dormir”
“No, que tinc por”
“Els monstres no existeixen i tu ho saps. Només són aquí, dins del teu caparró, a la teva imaginació. O sigui que si el vols fer desaparèixer només has d’imaginar que ja no hi és. Ja ho veuràs: imagina que el monstre de dins l’armari ja ha marxat cap a casa, amb la cua entre cames, i que ell, també, té tanta son que ja ha anat a dormir. Fa uns roncs i unes ganyotes que fan molt riure. Fins i tot la seva senyora, la senyora monstre, li pica a les cames amb els peus, i a la panxa amb el colze, per fer-lo callar i que pari de roncar, però ell ronca que roncaràs”
“Es difícil”
“Prova-ho. Què? Encara és dins l’armari?
“No ho sé, no el veig ara”
“Ho veus. Va, ara a dormir”
“Deixa la llum encesa, però”
“Ja ets grandet per dormir amb la llum encesa”
“Es que el monstre té por de la llum”
“Deixa’t de monstres. No t’hauria d’haver deixat mirar aquells dibuixos a la tele. Va, dorm”
La mare surt de l’habitació del nen i deixa la porta una mica oberta, la llum encesa. Va a la cuina, renta plats, frega el fogó i passa l’escombra. Després seu al sofà i es posa a llegir. S’adorm, com gairebé cada dia, a la pàgina que fa quatre.
Es desperta una bona estona més tard. Espia a l’habitació del nen i el veu adormit, amb un braç aferrant el gosset de peluix que li va comprar el seu pare el darrer cap de setmana que li tocava passar-lo amb ell. Apaga la llum i, sense fer gens de soroll, surt de l’habitació i ajusta la porta.
L’endemà al matí la mare crida el nen, des de la cuina. Li diu que es llevi, que farà tard a l’escola i haurà de marxar sense esmorzar. El nen no respon i la mare el torna a cridar. Cansada, entra a l’habitació del nen per donar-li pressa.
El troba dormint. El desperta i, malgrat que s’afanya tant com pot a vestir-se i esmorzar, malgrat que ni tant sols té temps de rentar-se les dents, torna a fer tard a l’escola i la mestra s’anota a la llibreta diària que aquell mateix vespre trucarà a la mare per demanar-li que la vingui a veure.
La mare, a casa, posa una rentadora i rumia què farà per dinar i si li cal sortir a comprar o en té prou amb el que hi ha a la nevera. Ordena la seva habitació i també l’habitació del nen. És quan s’ajup per recollir el gosset de peluix, que ha caigut a terra, que descobreix, sota el llit, el blanc cadàver del monstre.
“Tinc por”
“Por? De què tens por?”
“Del monstre blanc que hi ha dins l’armari”
“Un monstre? A l’armari?”
“Sí, mira, es veu des d’aquí, està allà amagat, esperant que marxis i apaguis la llum per sortir i menjar-se’m”
“L’únic que veig és l’anorac que et poses per anar a l’escola. Va, tanca els ulls i a dormir”
“No, que tinc por”
“Els monstres no existeixen i tu ho saps. Només són aquí, dins del teu caparró, a la teva imaginació. O sigui que si el vols fer desaparèixer només has d’imaginar que ja no hi és. Ja ho veuràs: imagina que el monstre de dins l’armari ja ha marxat cap a casa, amb la cua entre cames, i que ell, també, té tanta son que ja ha anat a dormir. Fa uns roncs i unes ganyotes que fan molt riure. Fins i tot la seva senyora, la senyora monstre, li pica a les cames amb els peus, i a la panxa amb el colze, per fer-lo callar i que pari de roncar, però ell ronca que roncaràs”
“Es difícil”
“Prova-ho. Què? Encara és dins l’armari?
“No ho sé, no el veig ara”
“Ho veus. Va, ara a dormir”
“Deixa la llum encesa, però”
“Ja ets grandet per dormir amb la llum encesa”
“Es que el monstre té por de la llum”
“Deixa’t de monstres. No t’hauria d’haver deixat mirar aquells dibuixos a la tele. Va, dorm”
La mare surt de l’habitació del nen i deixa la porta una mica oberta, la llum encesa. Va a la cuina, renta plats, frega el fogó i passa l’escombra. Després seu al sofà i es posa a llegir. S’adorm, com gairebé cada dia, a la pàgina que fa quatre.
Es desperta una bona estona més tard. Espia a l’habitació del nen i el veu adormit, amb un braç aferrant el gosset de peluix que li va comprar el seu pare el darrer cap de setmana que li tocava passar-lo amb ell. Apaga la llum i, sense fer gens de soroll, surt de l’habitació i ajusta la porta.
L’endemà al matí la mare crida el nen, des de la cuina. Li diu que es llevi, que farà tard a l’escola i haurà de marxar sense esmorzar. El nen no respon i la mare el torna a cridar. Cansada, entra a l’habitació del nen per donar-li pressa.
El troba dormint. El desperta i, malgrat que s’afanya tant com pot a vestir-se i esmorzar, malgrat que ni tant sols té temps de rentar-se les dents, torna a fer tard a l’escola i la mestra s’anota a la llibreta diària que aquell mateix vespre trucarà a la mare per demanar-li que la vingui a veure.
La mare, a casa, posa una rentadora i rumia què farà per dinar i si li cal sortir a comprar o en té prou amb el que hi ha a la nevera. Ordena la seva habitació i també l’habitació del nen. És quan s’ajup per recollir el gosset de peluix, que ha caigut a terra, que descobreix, sota el llit, el blanc cadàver del monstre.
·
·
.JPG)
N'hauríem de fer un curtmetratge !
ResponEliminaArmando