Johan Cruyff, el noi rebel esdevé poeta del gol

Als 10 anys, Johan Cruyff, un noi entremaliat, escarransit i amb aparença famèlica va fer unes proves per entrar als equips inferiors de l’Ajax d’Amsterdam. Encara que el seu talent innat sembla que va captivar als tècnics de l’equip, aquests no van veure massa clar la incorporació del jove Johan.
Hi veien problemes, i el motiu era que la seva aparença fràgil els feia creure que no estava capacitat per respondre bé a l’esport d’alta competició. I en aquesta situació, va haver de ser la seva mare, que treballava com dona de neteges al club, qui va demanar als tècnics que acceptessin la incorporació de Johan, encara que només fos com a favor personal.

L’any 1965, quan ell en tenia 18, i després d’haver realitzat un pla específic de treball físic durant diverses temporades, debuta al primer equip de l’Ajax. La seva trajectòria des de llavors va ser meteòrica: cada any marca més de 25 gols, guanya Lligues i Copes d’Holanda, Copes d’Europa, i l’any 1971 també s’endu la Pilota d’Or, trofeu concedit a partir del vots emesos pels corresponsals a cada país de la revista francesa France Football. I durant la seva llarga estància a l’Ajax no només deixa clara la seva qualitat futbolística sinó que també mostra el seu esperit rebel sense el qual no es pot entendre la seva carrera futbolística. Alguns exemples són els següents:

- Després d’una llarga lesió, torna als terrenys de joc en un partit entrant a la segona part amb el 14 a l’esquena, jugant uns bons minuts. A l’endemà la premsa holandesa diu que a Johan només li falta el 9 a l’esquena per a tornar a ser el que era. A Cruyff no li sembla bé aquest comentari i a partir de llavors sempre que pot surt a jugar amb el 14, encara que en aquells temps, per norma no escrita, els dorsals titulars anessin del 1 al 11.

- La temporada 72 -73 la directiva de l’Ajax va pensar que havia arribat el moment de fer calaix amb Johan, i és clar, per maximitzar l’import de l’operació res millor que dirigir-se al club més ric del món, i aquest no era cap altre que el Reial Madrid de don Santiago Bernabéu. Quan Cruyff es assabentar que la directiva de l’Ajax i la del Madrid estaven negociant el seu traspàs munta en còlera i demana al seu club que el traspassi, però al Barça, el màxim rival del club blanc. Al final, la jugada no li surt malament a l’Ajax, ja que el traspàs esdevé el més car de la història fins aquell moment (60 milions de pessetes), ni tampoc li surt malament al jugador, que arrenca el compromís per part del Barça de cobrar 12.000 dolars mensuals. Ja podia sortir bé....

Engegada la temporada 1973 - 1974 Cruyff arriba al Barça, amb l’equip situat a prop de les posicions de descens. Més enllà d’aquest fet concret, la situació del club català és esportivament parlant, ruïnosa i catastròfica. Des de fa més d’una dècada, l’equip de futbol no guanya cap lliga domèstica ni cap competició europea. Només alguna Copa del Generalísimo serveix per a saciar la set de l’afició blaugrana. L’arribada de Johan resulta ser balsàmica: arriba el bon joc, el Barça guanya partits, l’afició disfruta, cosa que no feia des de les èpoques de Kubala. En pocs mesos, l’equip es posa líder del campionat, condició que ja no abandonaria durant aquella temporada. Encara es recorden grans tardes de la trajectòria cap a aquell títol:

- En el Barça – Atlético de Madrid, Cruyff recull una centrada de Rexach que anava a l’alçada del pit i es perdia per la línia de fons, i fent un salt espectacular i en posició inverosímil, aconsegueix rematar amb l’esperó i marca un gol de traca i mocador que perfora la porteria del matalasser Reina. El Camp Nou embogeix, i Mundo Deportivo bateja a l’endemà a Johan com a El holandés volador. Aquest sobrenom, o el de poeta del gol, són els que l’han acompanyat durant la seva carrera com a futbolista. Aquell gol, espectacular ha passat a la història. Prova d’això és que avui encara és pot trobar a You Tube (vegeu l’enllaç de peu d’article). En canvi, un gol pràcticament calcat al de Cruyff però que no és tan recordat, el va marcar el davanter paraguaià Miguel Àngel Benítez, la temporada 1995 – 96, en un partit Mérida - Espanyol que va acabar 0-1. Avui en dia, un servidor no ha aconseguit trobar aquest gol a la xarxa, mentre que el de Cruyff hi és a cabassos. Gent de l’Espanyol, a veure si us poseu les piles i poseu el gol de Benítez a la xarxa!

- El Barça va deixar gelat l’estadi del Madrid. En una nit freda de febrer, l’equip blaugrana va assaltar Chamartín i va perforar cinc vegades la porteria defensada per García Remon, el porter del Reial Madrid. Més que mai, a Madrid feia falta una bona bufanda per passar el fred... Dos dies després de la derrota blanca, amb el Madrid sense opcions a la lliga, el president de l’entitat merengue, don Santiago Bernabéu va declarar a Mundo Deportivo “el Madrid parece un vertedero de basuras” (hemeroteca de Mundo Deportivo, 19 de febrer de 1974). Sembla que moltíssima gent va sortir al carrer a Catalunya per celebrar aquesta victòria. Aquella gesta tenia sabor a títol, i seria invocada per l’afició i premsa blaugrana durant molt anys, perquè encara que el Barça va guanyar la Lliga aquell any, desgraciadament la sequera tornaria a Can Barça, i passarien 11 anys a tornar a guanyar aquest títol.

- En un partit contra l’Sporting de Gijón jugat a El Molinón el Barça es proclama campió de Lliga derrotant l’equip local per 2 a 4. Finalitzat el partit es viuen dues de les anècdotes més recordades d’aquell vestidor, i totes dues amb monedes de 25 pessetes com a element protagonista. Així, Johan Cruyff es gasta 25 pessetes del seu sou astronòmic en una Coca Cola i davant de tot el vestidor la dona a l’encarregat de manteniment de la plantilla, el Papi Anguera, dient-li: “Toma Papi, esto es para usted”. Cosa que demostra que quan hi ha alguna cosa per celebrar, Johan Cruyff pot arribar a ser generós!. En canvi, el Cholo Sotil, davanter centre peruà d’aquell equip campió, va decidir gastar-se 25 pessetes en realitzar una trucada a la seva mare, al Perú. Les paraules que va deixar anar el Cholo van ser “Mamita, campeonamos!!”.

Amb una lliga al cabàs, amb Johan integrat al vestidor blaugrana, essent el líder de l’equip sobre el terreny de joc i havent significat l’element que havia canviat l’estat d’ànim de l’afició blaugrana, va començar una nova etapa, en la qual l’holandès seria protagonista tant als terrenys de joc com fora d’ells. Lluny de la gespa, Johan va ser un dels primers esportistes en cedir la seva imatge per a una casa comercial, ja que la marca catalana Pinturas Bruguer va creure en el davanter holandès com a icona publicitària per a promocionar els seus productes. En un moment on el marketing encara no havia arribat al món de l’esport, Johan ja cobrava ingressos atípics...

Al vestidor, Cruyff es va erigir com un dels pesos pesants i es va decidir a agafar l’altaveu sindicalista per a demanar millores laborals: així, la plantilla va entendre que el sou astronòmic que cobraven els futbolistes per fer el que més els agrada, és a dir, per donar puntades a una pilota, no era motivació suficient per als grans reptes que es presentaven (revalidar la lliga espanyola i lluitar per la Copa d’Europa, competició mai assolida fins aquell moment per l’entitat blaugrana). Era la primera vegada que al Barça es plantejava una situació d’aquest tipus. Així, es va constituir un taula de negociació entre els jugadors (amb Cruyff al capdavant) i directiva, en la qual després de molts estira i arronsa, de maratonianes reunions, la plantilla blaugrana va pactar un bon botí per assolir títols esportius. No hi va haver, això sí, manifestacions a la Diagonal ni piquets informatius. La directiva cedia davant dels jugadors, i de fet, es posava en un escenari de molt de compromís ja que si s’assolissin els èxits esportius, la despesa econòmica per a pagar el botí posaria en greu risc les arques del club. Johan i la plantilla del Barça havien estat pioners en la negociació de les primes, i avui encara tots els clubs de futbol de prestigi segueixen el diví mestratge d’aquells jugadors que es sentien poc valorats i van saber lluitar per una bona causa.

Però els èxits esportius no van arribar, i la directiva es va estalviar el botí promès. A la Copa d’Europa, el Leeds tomba al Barça a les semifinals, i així no es va arribar a produir l’enfrontment entre el Barça de Cruyff i el millor equip del moment, el Bayern de Beckenbauer. A la lliga, l’equip jugava bé... només alguns partits. Johan donava espectacle pel seu bon joc... i per les trifulques amb els àrbitres. Un dels capítols més sonats arriba a la temporada 76 – 77 en un Barça-Màlaga. L’àrbitre Melero anula dos gols legals als blaugrana i després el Màlaga s’avança al marcador amb gol del Boquerón Esteban en posició d’aquelles que se sol dir dubtosa. Els nervis a la graderia estan a flor de pell, i els grisos prenen posició per evitar problemes amb l’àrbitre al final del partit. A l’últim minut es monta una batalla campal impressionant en la qual Cruyff és expulsat, suposadament, per protestar. El Barça perd tota opció a guanyar la lliga i el desànim de l’afició i el cabreig amb l’àrbitre són monumentals. En declaracions a la premsa catalana, Johan nega haver insultat a l’àrbitre i diu que s’estava dirigint al seu company i davanter centre de l’equip, Manolo Clares, que estava en un sequera golejadora angoixant, dient-li “Manolo marca ya”. Anys després Cruyff afirma que no cal que repeteixi el que veritablement va dir a l’àrbitre del partit, perquè l’únic perjudicat seria el Barça com institució. Al loro!

Esportivament, els anys que van des del segon fins al cinquè i últim de Johan a Barcelona, van ser agredolços tirant cap a amargs. A la lliga, quan l’equip jugava al Camp Nou, passava com un rodet per sobre del seus rivals. El públic disfrutava i les golejades eren constants. En els desplaçaments però l’equip oferia una cara força diferent i perdia partits amb facilitat. Els periodistes del moment, alguns dels quals encara estan en actiu, com per exemple Joaquim Maria Puyal, diuen que el que va passar aquells anys és molt similar als darrers anys de Ronaldinho i Deco al Barça: un equipàs que després d’assaborir les mels de l’èxit només demostra la seva categoria en alguns partits, normalment jugant a casa, i que després té actuacions decebedores, amb un divisme gegant d’alguns dels seus jugadors més importants. El terme autocomplaença (tothom diu el bons que som però després sortim escaldats del camp del cuer!) serveix tant per a definir els darrers anys de Cruyff al Barça com els de Ronaldinho i Deco. Qué serveixi d’exemple per a les noves generacions de talents de la Masia!

I l’any 1978, abans de deixar el Barça, la traca final. Eleccions a la presidència del club, i els candidats més ben col·locats, igualats a les enquestes, són Ferran Ariño (directiu que havia negociat les primes amb Cruyff), i Núñez. Des dels anys 50 el club ha estat en mans d’empresaris tèxtils (un club tan plural i uns dirigents sempre tallats pel mateix patró!). Ariño simbolitza la continuïtat, ja que representa al tèxtil i a la burgesia catalana, i el senyor Núñez, fill de Barakaldo, nouvingut a Catalunya, i triomfant empresari immobiliari a l’Eixample de Barcelona, simbolitza la renovació. Tres dies abans de les eleccions Cruyf declara a TVE “que el socio vote a culaquiera menos a Ariño” (el motiu era perquè no s’havien portat bé al negociar les primes). Això i una entrevista de Reixach a La Vanguardia, dient que votaria Núñez, desequilibren la balança en favor del jove empresari immobiliari.

Cruyff se’n va amb un palmarès esportiu discret (una lliga, una copa del Rei), però amb el record del bon futbol i del 0-5 al Bernabéu, i ajudant a decidir a la massa social qui serà el futur gestor de la nau blaugrana. Anys després, Cruyff i Núñez es tornaran a trobar, i al pròxim capítol en parlarem.

enllaços:

Gol de Cruyff a Reina: http://www.youtube.com/watch?v=vfvf91EHToo

Share this: