Arriba setembre i tornem al cole, acostumats ja al desgovern i endinsats en el debat de si cal suspendre l'aplicació de la LOMCE. L'educació és la base del progrés de qualsevol societat. Els nostres polítics semblen saber-ho, si s'ha de jutjar per la quantitat de lleis educatives aprovades. El que no semblen saber és que les lleis no són varetes màgiques, i que hi ha problemes profunds que requereixen de debats fondos i tranquils, complicitats, horitzons comuns i... pressupost.
Des de l'any 1980, una llei educativa ens dura una mitjana de poc més de cinc anys. Després, la llencem a les escombraries i en fem una de nova. Sense pactar amb l'oposició, perquè pactar és de covards. Amb unes senzilles divisions i multiplicacions, tenim que quan un estudiant acabi la universitat haurà passat per unes 3 lleis educatives distintes. El resultat és que Espanya és l'estat de la Unió Europea amb una major tassa d'abandonament escolar (segons Eurostat, al 2015 el 19,97% dels joves abandonava prematurament els estudis a Espanya, quan la mitjana europea és del 11%).
Des de l'any 1980, una llei educativa ens dura una mitjana de poc més de cinc anys. Després, la llencem a les escombraries i en fem una de nova. Sense pactar amb l'oposició, perquè pactar és de covards. Amb unes senzilles divisions i multiplicacions, tenim que quan un estudiant acabi la universitat haurà passat per unes 3 lleis educatives distintes. El resultat és que Espanya és l'estat de la Unió Europea amb una major tassa d'abandonament escolar (segons Eurostat, al 2015 el 19,97% dels joves abandonava prematurament els estudis a Espanya, quan la mitjana europea és del 11%).