Respiro

Respiro. Respiro. Respiro. El cap em diu que no. Els peus ballen que no. Respiro estirada al terra, tapadeta amb una manta blanca. Respiro. Respiro. Les mans se'm van adormint i el cap em diu que no. I no respiro.

Una veu de dona em diu a l'orella: inspira com si oloressis una flor, espira com si caigués una fulla. Veig la flor, lila, farcida de pètals. Intento ensumar-la però no puc. Oloro però no hi tinc dret, no sóc qui per olorar una flor, ella no em deixa, no em va donar permís, la dona de la mare repartia permisos i mai no em va dir inspira com si oloressis una flor. No tinc dret a inspirar flors perquè ella no tenia dret a inspirar flors. Ella no va ser mare.

No tinc dret a ser mare.

M'estic pixant.

Mi abuela parió a mi madre, mi madre me parió a mí... Em ve al cap la cançó de Rosa Zaragoza que escoltava durant l'embaràs: Mi madre me parió a mí, todas paren en mi casa, yo también quiero parir. Tu no has parit però jo sí, jo sí que puc, perquè l'àvia va parir ma mare, ma mare em va parir a mi, totes pareixen a casa, jo també vull parir.

La flor que inspiro ara és color rosa i és la rosa de bardissa que tenim al balcó de casa. Rego el roser amb la meva filla i plegades cridem de joia quan floreix. Me'l va regalar una senyora quan jo estava embarassada i també em va regalar una tovallola amb el nom de ma filla brodat per ella. Portava un braçalet amb les inicials dels néts.


Estiro els braços i em canto per dins que mi abuela parió a mi madre i li dic a la iaia que em doni forcis per parir, que vull ser mare de nou i que no vull tornar a passar trenta-set hores dilatant perquè després acabin esquinçant-me.

M'estic pixant.

Sóc la meva àvia parint ma mare sobre dues taules de planxar, a casa. No sento res per la nena que em neix perquè quan tenia quatre anys se'm va morir la mare. M'abraço a la manta blanca i ploro l'orfandat.

Iaia, ensenya'm a parir, sóc la teva néta i tinc dret a parir.

Em pixo.

Sóc la meva mare parint-me sola en un hospital fred amb una llevadora tibada i amb oxitocina en vena. Ploro perquè tinc la nena al bressol, perquè no vol mamar, perquè no sé ser mare.

Mare, ensenya'm a parir, sóc la teva filla i tinc dret a parir.
Sóc jo parint la meva filla i no puc.

Miña avoa pariu miña nai, miña nai pariume a min, todas paren na miña casa, eu tamben quero parir.

Un veu d'home em pregunta què sento. Por. De quin color és la por? Lila. On és. Aquí. I m'assenyalo el coll de l'úter. És por a parir, dic. I quina forma té? Responc fent un rombe entre polzes i índex. Respira aquí, em diu l'home. Segueixo estirada a terra i respiro pel coll de l'úter. De quin color és la por ara? Color de rosa.

Em pixo molt. No puc parir si no pixo.

Recordo que la dona de la mare no sap pixar. Recordo que seu al vàter dos minuts abans no surti la primera gota. Ha estat així tota la seva vida.

M'estic pixant però pareixo la meva filla i l'agafo i l'abraço sobre el meu pit. Què abraces?, pregunta la veu. La meva maternitat. El meu dret a la maternitat. Abraço la meva pròpia abraçada.

Aixeco el cap del terra i defalleixo. El crani xoca contra l'aïllant.

Estàs bé?

He de pixar, és molt important, però no em puc aixecar, dic.

L'home m'incorpora a poc a poc. Em posa els bíceps sota les aixelles i m'alça molt a poc a poc, perquè sóc un sac de penes i pixum, un sac eufòric perquè aviat ho pixarà tot. 

M'acompanya al lavabo perquè no caigui pel camí. Trontollejo.

Em diu que em renti la cara i em mulla el clatell amb aigua i al mirall em veig tan viva que em felicito tota i em dic guapa.

Et puc deixar sola?, pregunta. T'espero fora, em diu, i em tanca la porta.

Surto del lavabo i l'home em retorna a la sala i m'ajuda a seure, em prepara un petit tro de coixins a la paret.


Faig un cop de puny al terra i crido un sí curt però intens. M'acabo d'adonar que els tres avortaments i el part tan llarg van ser perquè ella, la meva mama, la que m'ha fet de mama, a qui sovint tant odio per robar-me la mama, ella mai no ha parit i mai no ha pogut pixar.

Obro els ulls.

Cal que jo ho pixi tot. Ara.
Séc al vàter. Les mans em tremolen. Tremolo tota. I pixo finalment. Aquest pipí és teu i va per tu, li dic a dona que no sap pixar, que no ha sabut parir, que em va fer tancar el cony des de petita a base de mirades. És un pipí llarg. Tot teu. Aquí va el teu pipí.


María no tiene niños, pero ella también es madre: envuelve con su cariño a quien se pone delante.

Muriel Villanueva
murielvillanueva.com

Share this:

Publica un comentari

 
Copyright © Revista CriTeri. Designed by OddThemes