Viajar a Chernobyl

dimecres, d’abril 05, 2017
Siguiendo una inesperada senda iniciada en el número anterior con las plantaciones de aceite de palma, a uno le ha entrado tremenda curiosidad por ver cómo han cambiado en los últimos años algunos puntos de la Tierra que han sufrido fuertes convulsiones en las últimas décadas…en algunos casos iremos a lugares tristemente famosos, pero también visitaremos zonas que presenten evoluciones muy positivas…Hoy vamos a uno de los primeros casos, de los más sonados: Pripyat y Chernobyl, en el norte de la actual Ucrania, en la frontera con Bielorrusia.

Como todo el mundo sabe, esta ciudad sufrió la mayor catástrofe nuclear de la Historia en 1986, cuando una serie de carambolas y torpezas durante unos ensayos dieron lugar a la destrucción de la cubierta protectora de la central y a la liberación a la atmósfera de material radioactivo cuyos efectos siguen siendo patentes más de 30 años después, y lo seguirán siendo durante siglos. El papel de las autoridades soviéticas fue muy discutido, principalmente por el secretismo propio de aquellos años… Las noticias sobre el accidente llegaron mucho más tarde que nube radioactiva que hizo saltar todas las alarmas instaladas en las centrales nucleares del norte y este de Europa, instaladas para detectar escapes propios. A nivel de la población local, fue informada tarde (aunque pudo ser peor) pero fue eficientemente evacuada en autobuses, con la justificación de que volverían a sus casas tras unos días…aunque nunca pudieron volver.

Los trabajos realizados posteriormente fueron heroicos…los bomberos y los militares, con un índice de bajas atroz, hicieron lo imposible para enfriar el núcleo con agua y boro. Posteriormente, el área fue limpiada y sellada con una bóveda de hormigón por los célebres “liquidadores”, unas 300.000 personas de las cuales se estima que murieron la mitad después de unos años.

¿Pudo ser peor? El accidente pudo haber sido infinitamente más grave si no se hubiera conseguido evacuar el agua acumulada en el suelo bajo la central y, en paralelo, aislado el combustible nuclear activo que comenzaba a filtrarse bajo la central. Si hubieran entrado en contacto ambos elementos la explosión resultante habría sido una catástrofe no ya a nivel local sino que es posible que Europa entera podría haberse vuelto inhabitable.

Como el resto de la historia es bien conocida y mejor accesible, vamos a compartir unas imágenes, cortesía de Google Earth, de cómo ha cambiado esta zona entre 2002 (16 años después del accidente; es una pena que no haya imágenes públicas anteriores) y 2014, que es la fecha más reciente que hemos podido conseguir. Lo que vamos a ver es cómo evoluciona una ciudad abandonada abruptamente, y deshabitada durante 30 años…


1. Asilvestramiento de los parques
Una de las imágenes más chocantes de Prypiat en la actualidad es la colonización de todo tipo de espacios abiertos (parques, jardines, descampados) por los árboles de la zona, que poco a poco van ocupando los espacios disponibles…en 2002 ya podían verse estos bloques de casas siendo “rodeados” por la masa forestal, aun manteniéndose bastante superficie abierta…
 

 En 2014 prácticamente no hay espacios abiertos y los árboles ocupan prácticamente todo el espacio disponible, a excepción de los edificios y de las carreteras asfaltadas, que en algún momento también sucumbirán al paso del tiempo. Quizá dentro de unos años no sea posible más que intuir el tejado de los edificios…




2. Densificación forestal
Como en todas partes, el abandono de la agricultura da lugar a la expansión del bosque…en 2002 ya podían verse algunas islas de árboles entrando poco a poco en los terrenos agrícolas, y cómo los márgenes arbolados que separan los campos empezaban a verdear el terreno adyacente.


En 2014 el proceso está mucho más avanzado, con la isla central del campo grande mucho más extendida, y con un incremento muy notable en la anchura de los márgenes que separan los campos. En unos años toda esta superficie será un bosque…


3. Los canales del río Prypiat

En 2002 aún podían verse unos pocos barcos de transporte fluvial, en un avanzado estado de oxidación.


En 2014 la mayor parte de estos barcos se habían hundido o semihundido...



4. El parque de atracciones de Pripyat

Uno de los sitios más tristemente famosos de Prypiat, y destino oficial del turismo morboso que empieza a visitar la zona, es el parque de atracciones que estaba a punto de ser inaugurado, con una tétrica noria conocida por ser uno de los sitios del Mundo más contaminados por la radiactividad, y un recinto deportivo (¿un estadio o un velódromo?) que empezaban a verse cubiertos de vegetación en 2002.


En 2014 el estadio es ya difícilmente visible, mientras que la noria aguanta en pie, rodeada de cada vez más vegetación.
 


El observador

El enlace:
Si mirar desde un satélite acaba siendo monótono, Yandex ofrece la posibilidad de dar un paseo interactivo por Pripyat (marcando la opción “panorama”, parte derecha superior): https://yandex.com/maps/29082/pripyat/. Los de google no se han atrevido a entrar con su coche del street view

* Actualización 23 abril 2017: como me comenta el amigo Pedro, sí que está diponible Prypiat en el street view de google:
https://www.google.es/maps/place/Pr%C3%ADpiat



Punt i seguit (iii)

dimecres, d’abril 05, 2017

Seguint amb les històries (de Muriel Villanueva) lligades a fotografies (d'Abel Pau) aquest mes tenim tres fotografies que tenen un nexe en comú... la vellesa, amb V. Un avi confós, una àvia que els engega a tots, i una vella que no plora.
 

Entrevista a Núria Segarra, princesa de plom

dimecres, d’abril 05, 2017
Núria Segarra és escriptora, llicenciada en periodisme, princesa de plom i supervivent a un limfoma de Hodking. Acaba de publicar Algunes princeses són de plom (en Fanbooks en català i en Cross Books en castellà), novel·la basada en la seva experiència personal al voltant de la superació de la malaltia. El llibre inclou subtrames amoroses i d'amistat i ens regala una mirada fresca, natural i desdramatitzada sobre el diagnòstic i el llarg camí recorregut des d'aleshores.




Un gran Duke per una gran orquestra

dimecres, d’abril 05, 2017
Benvinguts al Footprints.

En aquest espai mensual de jazz estarem una mica més estrets  que de costum i no és només degut a que cada vegada tinguem més adeptes als nostres concerts, sinó que avui contem amb la presència de la més talentosa big band, dirigida magistralment per un dels músics més influents de mitjans de segle XX. Avui us presentem a Duke Ellington.

La gran virtut de Duke Ellington, tot i ser un excel·lent pianista, fou saber recollir-se de grans artistes i saber-los fer brillar com a conjunt, amb un mateix llenguatge, amb una mateixa manera d'entendre la música. Tot i això, ell no va ser el primer d'agrupar les anomenades big bands. La música de big bands (definides per tenir quatre seccions: saxos, trompetes, trombons i la secció rítmica) es desmarcà dels corrents jazzístics més populars, enfocant la seva energia en la banda i no en la creativitat dels solos; centrant-se en la orquestració i no en la improvisació; donant pes a les seccions i no pas als instruments individuals. Louis Armstrong i Earl Hines ja s'atreviren a adoptar el nou corrent artístic de les big bands, però no deixaven de ser improvisadors que canviaven de registre (per demanda comercial) i no pas grans orquestradors ni compositors. Els primers en guanyar-se aquest estatus van ser compositors talentosos com Fletcher Henderson, Don Redman o Louis Russell entre altres, que van saber desxifrar les implicacions artístiques d'aquest canvi d'estil i concebre una verdadera revolució en el so del jazz. Estil que assoliria l'excel·lència amb al nostre artista d'avui, Duke Ellington.

Edward Kennedy Ellington (1899-1974) va fer honor del seu sobrenom de Duke (originat com un joc adolescent per donar-se importància entre amics i noies) amb un estil artístic elegant i sobri tan a l'hora d'interpretar, de composar i de dirigir. Com a compositor va ser tan productiu i influent que es fa difícil d'imaginar un sol músic de jazz (des del professional al més voluntariós amateur) que no hagi tocat un tema seu. Les primeres composicions de Duke es movien en l'estil Jungle, una música eminentment expressionista que, des del Footprints estant, ben bé en podria transportar al mig de la selva, en una terra fantàstica regnada per sortilegis i perills. La bateria i el baix proporcionen una base rítmica accentuant un temps de cada dos; el clarinet i els saxos insisteixen amb frases curtes i sòbries; les trompetes i trombons conspiren amb sonoritats wah-wah. L'atmosfera creada és preciosa. Són temes com Blak and Tan Fantasy, Blues I Love to Sing, Creole Love Call i The Mooche que es converteixen en els primers èxits insígnia de la banda de Duke Ellington.

Resultat d'imatges de duke ellington and orchestra
Duke Ellington i la seva orquestra dins l' "A" Train, durant la gravació del film Reveille with Beverly l'any 1943;
Lluny d'estancar-se, la música de Duke Ellington feu un viratge cap a una vessant més endolcida (comercial i estovada, podrien criticar alguns), però no per això menys interessant. D'aquest època surten alguns dels temes més coneguts de Duke, com són Mood Indigo, In a Sentimental Mood, It Don't Mean a Thing i Solitude. Amb un to trist, com els títols dels propis temes ja insinua, aquest música juga amb sensacions nostàlgiques i precioses. La versió de Solitude que afegeixo a la llista d'Spotify, interpretada per Ella Fitzgerald i Barney Kessel, és tota ella una carícia. La veu s'allarga el final de cada fraseig i no vols que t'abandoni mai, sinó que et segueixi escalfant amb tanta tendresa. Agafeu-vos fort i gaudiu, que quan la guitarra calla, només queda la solitud.

Altres big bands de l'època competien per la popularitat de Duke Ellington. Les formacions de Jimmie Lunceford i, sobretot, Count Basie proposaven una música més salvatge, al servei de l'excitació rítmica. Count Basie, deixeble de l'eufòric pianista Fats Waller, contava amb una banda de músics de primer nivell (i la millor secció rítmica del moment) que obligava a ballar el públic de les sales de concerts les principals capitals del jazz. El seu estil desenfadat anava des del blues a un swing tradicional, tot dirigit subtilment per Basie. D'aquesta "rivalitat" (vegeu el vídeo i entendre que hi ha massa respecte entre els dos artistes per tractar-se realment d'una rivalitat), Duke Ellington en va revifar fent un pas endavant en les seves composicions i, a partir de l'any 1940, reafirmà de manera incontestable la superioritat de la seva big band. És l'època daurada de Jack the Bear, In A Mellow Tone, Take A Train, Bojangles, Ko-Ko i una llarga llista d'èxits. Duke dota les seves composicions d'un deix més violent, més rítmic, més swing. Les modulacions melòdiques queden substituïdes per frases curtes repetitives (riffs) i Duke s'atreveix a jugar amb fins a 6 línies melòdiques combinades.


Cal destacar, però, que el gran mèrit de Duke Ellington va ser el de saber unir i dirigir una banda d'autèntics monstres del jazz. Per fer-ho, no n'hi ha prou en trobar els músics sinó que se'ls ha de saber fer brillar, arribant al punt que ja no se sap si és el músic que fa bona a la banda o al revés. Duke, en aquesta faceta de "suscitador de talents" (en paraules de Boris Vian), començà a composar temes sencers per l'exhibició d'un músic concret. Són temes com Concerto for Cootie, Ko-ko o Clarinet lament on un sol músic porta el pes de tota la composició. Quin músic no voldria tocar a una banda on el millor compositor de jazz del moment t'escriu un tema perquè el puguis protagonitzar? A part de saber trobar els músics i saber-los fer brillar, també se'ls ha de saber tractar. I en això Duke també era un expert. La orquestra anà evolucionant com una família, on la mentalitat comuna del grup no ofegava la virtut de cada músic, reforçant l'homogeneitat del grup.

Podríem seguir escoltant obres de Duke Ellington, com quan flirteja amb la música simfònica, segueix el passos de Gerswin, col·labora amb els més grans músics en duets preciosos, però ens quedarem aquí, amb aquesta banda unida en amistat i música que és la que avui ens omplert l'escenari del Footprints. Cada músic brilla per si sol però, sota la batuta de Duke Ellington, emergeixen com una gran constel·lació que encara avui és present per tots els amants del jazz. Espero que us hagi agradat el concert, que al Footprints seguirem portant la flor i nata de la història del jazz. Fins aviat!


Decepcions a Dinamarca

dimecres, d’abril 05, 2017
Copenhague, una meravellosa ciutat, de record entelat per algunes imatges vistes que van arruïnar parcialment una visita que d’altra manera hauria estat plenament satisfactòria...


1. Maleïts pokemons

El joc de moda de l’estiu 2016 va ser hàbilment explotat per algun mag dels negocis turístics...posen com a al·licient per fer el viatge (un recorregut pels canals de la ciutat) la possibilitat de caçar pokemons...qui es pot resistir?


2. Pont sense cadenats

Una altra moda inexplicable per als que hem fet tard a aquestes coses és la de posar cadenats en ponts per commemorar un etern amor adolescent (esperem). El problema és quan han de demanar la gent que no posi cadenats en un pont de manera preventiva, per no danyar la barana amb el pes...


3. Alter ego’s

El mític KingAfrica sembla tenir una competidora a Dinamarca...Queen Ifrica! Qui va ser abans? No ho comprovarem.


 4. Publicitat enganyosa (Odense)


Qui ha fet un tomb per Mongòlia sap que en aquestes dues fotos s’han confós amb el nom de l’assortit o bé amb no menys de 16 dels 19 aliments mostrats. 


Paréntesis

dimecres, d’abril 05, 2017
Aquest mes seguim amb el cançoner il·lustrat Cansiones para una dama de la Teresa, us presentem un bolero de la veu de Javier Krahe. Amic dels concerts íntims, se sent còmode en actuacions minimalistes a locals petits, on el públic es troba a tocar amb la punta dels dits. És en un d'aquests locals, a la Mandrágora (Madrid), on coneix a Joaquín Sabina i Alberto Pérez. Els tres joves barbuts graven un disc en directe on l'esperit crític flueix lliurement, entre whiskies i maria.

En solitari, Krahe és un autor prolífic, produint nombrosos discos al llarg de la seva vida. L'estil senzill de la seva música contrasta amb la complexa el·laboració de les seves lletres crítiques i compromeses. La ironia és la reina de l'escenari, mentre les rimes enginyoses animen el compàs. Qui l'escolta es diverteix en les seves actuacions properes i divertides, que el converteixen en un cantautor de culte amb un públic reduït però fidel. 

Malauradament ja no podem gaudir del seu directe burlesc, la veu de Krahe s'apaga el 2015. Però, pel nostre consol, ens deixa un munt de gravacions que podem escoltar i re-escoltar quan ens vingui de gust.
  
Teresa Blasco i Raquel Ubach

Podeu veure més il·lustracions de la Teresa a http://teresa-blasco.es 







Más bien perplejo recorría las aceras,
Oh, cuan curiosa -me decía- es la mujer”,
cuando el paréntesis cordial de unas caderas
interrumpió mi melopea y el anochecer.

Sus ojos negros bajo el ala de un sombrero
me sorprendieron, yo sentí su bisturí.
¿Puedo besarte -dije- bella mosquetero?”
y ella no quiso decir no, pero tampoco si.
¿Cómo saber si su silencio era sincero?
Mi mano diestra hasta su cara se acercó.
¿Puedo quitarte por lo menos el sombrero?”
y ella no quiso decir sí, pero tampoco no.

Se lo quité, naturalmente, y suavemente
y con su pelo, su sonrisa vió la luz.
Una farola iluminó lo suficiente
y acarició mi corazón la pluma de avestruz.
Y nos besamos, vive Dios que nos besamos,
que conocí antes su lengua que su voz.
si quieres - dije- aquí mismo nos casamos”
Los barrenderos -respondió- nos echarán arroz”.
Llevo las llaves, casualmente, de El Retiro
que es un jardín con un palacio de cristal...”
Soy friolera, y Retiro, por retiro,
en mi buhardilla hay plantas y no se está nada mal”.

Y era verdad que era bonito invernadero,
entre sus plantas unas cuantas de fumar
y en la pared un gran retrato de Durero
que me miró un tanto celoso. Y la volví a besar.
Hacia las seis de la mañana me lo dijo:
aún no lo sabes pero soy una canción”
Si lo sabía, pero yo nunca corrijo
a una canción que está conmigo bajo un edredón.
Ahora te vas y por la calle me recuerdas,
deja la llave del portal en el buzón
o si prefieres te la quedas, no la pierdas
pero no vuelvas por aquí si no es con mi canción”.

Y regresé más bien perplejo a las aceras
¡Oh! cuan curiosa -me decia- es la mujer”,
tras el parentesis fugaz de sus caderas
y me abracé A mi melopea y al amanecer.

Javier Krahe 

 
Copyright © Revista CriTeri. Designed by OddThemes