Conte: Nino en un cotxe

Ara que el meu darrer llibre, el recull de contes Nines, publicat al març, encara sembla estar en apogeu, comparteixo amb vosaltres un dels contes que vaig acabar descartant per ser-hi inclosos. Li tinc una estima especial, malgrat s'allunya força de la temàtica general del llibre. Aquí el teniu:

NINO EN UN COTXE


El balanceig del cap del nino li recorda el lleu sacseig involutari del cap de la portera de l'edifici on vivia de petit.

La tarda en què se li havia enganxat el paper de la fotocopiadora per enèsima vegada, el Pere havia cridat: Cagumlou hòstia puta quina mala sort! N'estic fins als collons! Si el somni de la meva vida era ser crupier, joder, què foto aquí?


Tothom a l'oficina havia callat i li havia clavat els ulls a sobre i ell havia deixat caure un perdoneu, perdoneu, la màquina aquesta, nois, que em treu de polleguera. Durant els dies següents havia copsat un silenci estrany per part dels companys, que xiuxiuejaven entre ells però que callaven quan el veien. El moviment dels fils invisibles que havien teixit les seves veus aràcnides havien desembocat en un vine, Pere, que el Roger et vol dir una cosa. I tots l'havien seguit per escoltar la conversa.
El Roger, repentinat rere la seva taula i ajuntant les mans, va informar el Pere que tinc un amic que té un tiet que té una nòvia que té un casino enmig de la Manxa. I que t'hi he recomanat i que et trucarà així que necessiti un crupier. Tu ja tens formació en això, noi? I el Pere va deixar-se caure a la butaca negra, va deixar caure les mans als braços de la butaca i va respondre: Ostres, Roger, quina forma d'acomiadar-me, no? Ja sé que el noi de les fotocòpies us resulta força prescindible, però... I el Roger: Que no, que t'ho dic de debò, i tu aquí tens feina fins que es resolgui això, home, no fotis. Jo només et dic que, si vols treballar de crupier, allà ja estàs recomanat. El Pere es va aixecar i va plegar el cos endavant, quasi tot ell estirat sobre la taula de fusta ratllada, i fa fer un petó sonor a la galta del Roger, que va aixecar una cella.

El balanceig del cap del nino li recorda el vaivé gairebé imperceptible del cap de l'àvia asseguda a la butaca quan ell, als quinze anys, anunciava a la mare ei, torno tard, i la mare li responia okay, Pere.

Enmig de la Manxa, caram. Quina mala sort. No podia ser a la Costa Brava, per no deixar tirats els pares? Però, bah, ell només volia ser crupier i més endavant, amb experiència al currículum, podria buscar un altre casino, oi?
Al cap de tres mesos de l'enèsima batussa amb la fotocopiadora, el Pere ja havia passat la selecció de l'acadèmia i havia obtès el diploma del Curso intensivo de Crupier Completo en instalaciones que reproducen fielmente una sala de juego real: manipulació de fitxes, cálcul i agilitat mental, emplaçament d'apostes, adopció del comportament del crupier profesional, Ruleta Americana, Black Jack, Pòker... S'havia acomiadat de la feina i els companys l'havien sorprès amb una festa i li havien regalat, molt ben embolicat i acompanyat d'una targeta molt infantil signada per tots, el nino: un Elvis Presley de plàstic vestit de blanc que movia el maluc i el cap com el propi Rei del rock and roll. L'havia enganxat pels peus al davantal del seu mercedes matrícula de Girona i ara es passava els trajectes ballant a cada sotragada. Finalment s'havia comprat fixador per domar els seus cabells negres, que ni acabats de tallar s'endolcien, quina mala sort, i una camisa blanca impecable amb uns pantalons negres que tant li havien servit per a l'entrevista de feina com ara li servirien per lluir-se durant els primers dies rere la taula de joc.
Va mirar la nacional rectilínia, que departia en dos els camps de girasols, plans i infinits. L'asfalt semblava treure fum, enllà sobre l'horitzó. Ni una casa, ni una gasolinera, ni un ocell. L'aire condicionat del vell mercedes combatia sorollosament una calor seca. L'Elvis li ballava sobre el davantal, a contra llum, retallant un sol que es ponia. Enmig de la Manxa, esclar, on si no? Li feia pensar en totes les roadmovies americanes localitzades en trànsit cap a Las Vegas. D'acord, sobraven els girasols, però i què? Va picar l'ullet al nino.
En accelerar, el mercedes blanc rugia. No hi havia senyals ni cotxes ni camions ni radars. Rere l'horitzó, a poc a poc, va parèixer la silueta de la seva destinació. Quina forma feia aquella construcció mal il·luminada amb quatre neons vells? Eren gegants? El casino Los Molinos del Quijote l'esperava per a engegar la seva primera jornada laboral. Quina sort.

Ja ho té. Ara ho sap. El balanceig del cap del nino li recorda el pàrkinson del pare, crupier experimentat, prejubilat de cap de partida.

Avui ja fa deu anys que el Pere reparteix cartes i així que arriba al casino a primera hora de la tarda els companys li regalen un molí horrible de ceràmica envernissada. A la base de fusta hi ha gravat el nom del casino: Los Molinos del Quijote. Tots riuen al seu voltant, perquè és el regal estàndard pels que suporten deu anys en plantilla i perquè tots saben que és espantós. Ell es mira el regal i també riu.
Fa deu anys que es pregunta per què el logo de l'empresa no és un gegant esdentegat que aixeca els braços; com el seu cap de partida, gras i lleig com un pecat, que put a suor, mentre a ell no l'han fet encara ni cap de taula, quina mala sort; com la silueta que endevina quan mira el casino des del retrovisor cada cop que, de matinada, torna cap a casa.
Fa deu anys que completa el sou de mil euros bruts amb les propines dels guanyadors. Sap que depèn de l'atzar, perquè com a bon crupier entén que només pot conduir-se per regles preestablertes i procediments estrictes i que no té cap capacitat de decisió.


El balanceig del cap del nino li recorda que ha de pintar-li el vestit de negre amb un retolador permanent, com el vestit del pare. Segur que el que abunda a Las Vegas són els caps de partida, no els crupiers pringats que reparteixen cartes, i molt menys els elvispresleys.

A les cinc de la matinada surt del casino mentre es descorda el botó de la camisa. Es fica la mà a la butxaca i treu la clau del mercedes blanc atrotinat. Travessa el pàrquing entre converses de perdedors borratxos, badalls, motors que engeguen, focus de descapotables que marxen. Obre el cotxe, hi entra, seu, estira els braços amunt. Fa un copet al cap de l'Elvis: Viva Las Vegas, eh?, li retreu amb un somriure àcid, mentre el nino respon tot fent que sí amb el cap. Busca el mòbil a la guantera i l'engega.
Encén una cigarreta mentre introdueix el codi pin i espera que l'aparell s'iniciï. Vibra. Hi ha deu trucades de la mare realitzades entre la una i quarts de cinc. Esbufega i es descorda un altre botó. Abaixa la finestra fent rodar la manovella, que grinyola i fa un parell d'anys que va perdre l'embellidor. Deu perdudes de la mare, coi, algun dia havia de passar. Li truca:
—Mare.
—Pere.
—Ja està?
—Sí, fill.
Les mans del pare havien començat a tremolar poc després de fer els cinquanta-vuit anys. Cinquanta-vuit només, i ja prejubilat forçós del casino, prejubilat de la il·lusió de la seva vida, repartidor de sort amb les mans lligades. Allò de moure el cap com l'Elvis havia arribat més tard. I el que més li esfereïa, almenys al Pere, eren els ulls oberts del pare rere un parpelleig que va anar desapareixent fins tornar-se gairebé invisible. Ara se n'adona: l'Elvis no té parpelles. Ja fa uns anys que la mare li explica que el pare no dorm: No dorm, Pere, i el veig molt depre, saps? I ja fa molt que el pare no es posa al telèfon i ja no li demana per què ja no ve a veure'ls ni li pregunta entre dents però tu què collons se t'ha perdut a la Manxa.
—Vinc, mare. Acabo de sortir de la feina. Si surto ara, arribo a casa abans de dinar.
—Calla, burro, que el teu mercedes ja no aguanta. Vés a dormir i a la tarda o demà t'agafes un tren.
—Em sap greu.
—Que no te'n sàpiga. Darrerament era una agonia, fill, molt millor així.
—Encara ho feia?
—El què?
—Encaparrar-se a entrenar-se cada tarda davant la tele repatint cartes en muntonets i disposant-les en ventalls i en fileres perfectes.
—No, què va. Fa un parell d'anys que ja no. Des que em vaig cansar de recollir-li les cartes del terra.
El Pere treu pel nas el darrer fum de la cigarreta i llença la burilla encesa per la finestra a l'asfalt vell del pàrquing.
—Ja no ho feia i no em vas avisar?
—No sé. Què importa?
—Joder, doncs... No importa? —Es mira la mà lliure, visualitza les seves mans hàbils i lleugeres repartint cartes sobre el tapet verd.— Suposo que no importa.
—Què vols dir, Pere? —El Pere imagina la mare arronsant els ulls verds en plena nit.
—Estàs trista?
—Sí i no. L'home que estimava ja no hi era, ja ho saps. I millor per a ell, la veritat. Quasi que me n'alegro. Ja m'entens.
—Sí. Penjo, mare.
—Véns demà?
—Hm.

El balanceig del cap del nino li recorda el balanceig del cap de l'Elvis Presley, el cantant, el de debò, i la seva veu profunda: He has gone away to live in that bright city. He's preparing me a mansion there, I know.

Engega el motor del mercedes blanc i, en els tres segons que triga, com sempre, a aconseguir fer entrar la primera marxa, es pregunta si estamparà el cotxe contra un fanal que l'envïi directe a la versió de Las Vegas que està segur que trobaria al cel o si se'l vendrà per comprar-se una màquina fotocopiadora i muntar-se una copisteria al poble que l'ha acollit durant la darrera dècada.

Mentre el cel es va aclarint, des de la carretera rectilínia, el Pere mira el casino per darrer cop des del retrovisor. I ara se n'adona, quina bona sort, just a temps: Los Molinos del Quijote no dibuixen la silueta il·lusionista d'uns quants gegants cansats. Potser no l'han dibuixada mai. No. Ara ho veu. Són clarament molins a contrallum.

Muriel Villanueva

Share this:

Publica un comentari

 
Copyright © Revista CriTeri. Designed by OddThemes