“Txutxeries electròniques” són aquelles petites coses tan chules que moltes vegades no serveixen per res però són boniques, et distreuen i són dolces. Correctament seria “llaminadures electròniques” però ens permetem la llibertat (uf, si estigues viu el POMPEU!).
El primer dia de la secció us vull parlar de la txutxeria electrònica per excel·lència. Es un aparell de música casi de culte anomenat “iPod”.
Suposo que molts no en teniu cap i que penseu que carai. Quina diferència hi ha entre un reproductor normal mp3 i un iPod ?
Moltes persones pensen que la diferència és el disseny (són xulíssims), o la bateria, o la qualitat del so, o la sincronització amb el programa iTunes o simplement pensen que a la gent li agrada pagar més diners perquè així ets més cool.
Doncs jo crec que la petita diferència és algo que Apple (l’empresa que fa aquesta Txuxeria) anomena “Experiència d’usuari”. Uf, això de l’experiència d’usuari sembla un tema difícil de valorar.
Normalment es valora només les coses que fa l’aparell, la seva la capacitat, que puguis triar el disc, passar de cançó, etc. Això és un error que sovint es té i que porta a unes expectatives i a una posterior frustració sovint experimentada en els aparells electrònics (s’encallen, s’espatllen, no entens com funciona, la poca bateria, etc.). Així que a partir d’ara un aparell electrònic que té una bona “experiència d’usuari” la podríem anomenar “Txutxeria elctrònica”.
Això fa que els iPods no es quedin al calaix de la tauleta de nit al cap d’uns mesos d’utilització. L’iPod es converteix objecte d’aquells que et portaries si s’incendia la casa i has de sortir corrents o te’n vas una temporada en una illa deserta.
Jo recordo ara fa menys de 10 anys en el pis d’estudiants de Lleida que escoltava la música en k7 bàsicament i començàvem amb els CDs. Un dia va arribar el format mp3 i teníem que deixar tota la nit l’ordenador encès per comprimir un CD en aquest format. Al principi només el podies escoltar a l’ordenador i casi que no podies ni escriure amb Word quan estaves escoltant música... però et sortia el nom de la cançó i el grup quan escoltaves i això era brutal.
Quan va sortir un reproductor de CDs que llegia mp3 me’l vaig comprar de seguida. Podies tenir un munt de discos en un CD però no sortia el nom de les cançons (era complicat d’utilitzar” i tenia en un paperet que posava el disc 1 és “Raons de pes d’ UMPAH-PAH” el disc 2 “el nou d’Albert Pla”,...)...
Ara fa uns 6 mesos que tinc un iPod i m’he adonat que en menys de 10 anys hem passat de rebobinar el k7 a poder triar el disc tocant la portada i tenir tota la música sempre a sobre. L’experiència us asseguro que és fantàstica.
L’iPod touch és una passada però també es una passada de car. Però d’iPods no només n’hi ha un, Anem a fer un repàs dels disponibles:
iPod shuffle més petit, és com un clip que et pots penjar a la camisa. Es per escoltar en modo Shuffle (Aleatori) però jo el trobo massa petit. 1 GB de capacitat (unes 240 cançons, uns 20 discos), ara a sortit un de 2GB. Per anar a córrer potser està bé però jo recomano directament el nano.
iPod nano. No el tinc però m’encanta. És molt bonic, petit i no pesa. Porta memòria Flash (no disc dur) això significa bàsicament que és més ràpid, gasta menys bateria i te’n pots anar a trote que no li passa res. Capacitat de 4 o 8 GB (uns 150 CDs). Sempre el portaràs a sobre i per mi el millor reproductor Mp3 que existeix.
iPod classic. El més gran però també amb més capacitat. Porta un disc dur (no memòria flash) de 80 fins a 160 GB (més de 3.000 CDs). Si tens molta molta música i sempre la vols portar a sobre és el teu iPod. També interessant per connectar-ho a la TV i veure pel·lícules i podcast de video.
iPod touch. El que jo tinc. Es el millor aparell electrònic que he tingut mai, ideal per mp3, mp4 (vídeo) i a més tens Internet. Porta memòria Flash de 8 fins a 32 GB (per exemple en 32 GB pots portar 300 discos, 20 pelis i 2.000 fotos). Té un germà gran que a més de tot això porta telèfon (us sona un tal iPhone?).
Andrés Calamaro: "NO ES PIRATERÍA, ES TECNOLOGÍA"
Yo creo que no es piratería, ¿no? Es tecnología, en realidad. Siempre sostuve que el compact, la ventaja que tiene es que es barato, siempre vi a los CDs como si fuera una mortadela que se corta y se vende al peso.
Pero la tecnología superó la teoría de la mortadela y ahora el formato de la música no ocupa ningún espacio. Yo no sé en qué se van a transformar los discos. De momento se están transformando en MP3, pero si los conciertos están llenos, la piratería no me molesta
Yo soy de la época en la que un disco pirata era un disco no oficial de Led Zeppelin, o de los Rolling Stones, eran estos vinilos blancos, con una fotocopia... Para mí el disco pirata fue siempre algo difícil de conseguir, un artículo de colección, una especia de joya única.
.JPG)
Publica un comentari a l'entrada