Desert

El sol li crema la cara, li trenca la pell dels llavis, estellosos com un tronc d’arbre esqueixat pels llamps, a l’alta muntanya. Camina de forma feixuga, primer un peu, un moment de fràgil equilibri, després l’altre. No li costaria gens de caure a terra, però sap que si cau, si s’enfonsa a l’arena d’aquell infinit desert, ja no tornarà a aixecar-se, seran els xacals que s’enduran la seva carn. Per això no s’atura i l’ombra, clavada a la seva esquena, arrossega la pesada indiferència de la seva existència.

Fa tants dies que camina que ha oblidat el motiu que l’impulsà a començar a caminar. De fet, si algú li hagués demanat, aquell matí quan sortí de casa i entortolligà les passes cap a l’est, cap al desert, segurament no hauria pogut explicar exactament quin era el seu objectiu i quina l’ànima del seu peregrinatge. Probablement el mateix fet de caminar era, alhora, instrument i final, causa i conseqüència.

La nit passada, mentre jeia cargolat de gel sota un cel aglevat d’estels, s’acabà les darreres gotes d’aigua de l’ampolla que portava i pensà que ben aviat li caldria trobar-ne més. En cap moment reflexionà sobre la possibilitat de tornar enrere. Ja era massa tard per girar cua, de totes formes. Només li quedava posar un peu davant de l’altre i caminar cap a l’est, sempre cap a l’est.

El sol és ben bé com una pedra incandescent al mig del cel, sembla inamovible, un ull indolent que segueix el progrés d’aquell ridícul ésser que s’esforça a no caure a terra en el seu efímer deambular. Tindria ganes de desafiar-lo amb la mirada, de fixar-hi les ninetes fins a notar l’empremta càustica a la retina, fins a encegar-se de llum. Quan no pugui caminar més ho farà, s’estirarà a l’arena, cara amunt, i deixarà que l’escalfor voraginosa penetri al seu cos, pels ulls, per la boca, pel nas, pels porus de la pell, i li oxidi fins la darrera gota de sang.

Camina cap a l’est, sense aigua ni menjar, sense cap neguit més enllà de la següent passa. El desert, al seu voltant, batega de miratges i sembla que l’arena, a l’horitzó, vulgui abraçar el cel, com un cordó umbilical que uneix la vida i la mort, la vetlla i el somni.

No coneixem res més de la seva història. Mai sabrem si continuà caminant cap a l’est o si decidí dirigir-se cap el nord, o desfer-se a les entranyes del món. Les seves passes, a l’arena, formen petites dunes, proporcionen vida a una estructura fractal de desert, sol i vent on, si tinguéssim paciència, veuríem avançar altres caminants que, al seu torn, amb el seu caminar estèril i creador alhora, generarien noves, minúscules, dunes per les que, en un etern desfici espiral, la fluïdesa del temps s’obriria com una flor al vòrtex on conflueixen, des dels orígens de l’univers, l’atzar i el destí.

Share this: