La Verge Maria

La Verge Maria

Portar la Verge Maria a la nostra secció generarà urticària en més d'un lector. Potser seran pocs, aquesta vegada, els que facin ‘clic' en aquesta secció. Hi ha pocs personatges que suscitin un desencís tan gran en una població com la nostra, obsedida per la modernitat i propensa a rebutjar qualsevol creença d'avis i de gent suposadament ximple i inculta. Reconeguem que bona part de la iconografia tradicional — estampetes i coses per l'estil — resulta mel·liflua, pàmfila i carrinclona. Veure avui dia a la TV pel·lícules com La Cançó de Bernadette, cursi de mena, no ajuda precisament a canviar aquest estat de coses.

Però aquesta Maria és, essencialment, una construcció intel·lectual. Una imatge abstracta, tant com ho pugui ser el rostre de qualsevol estàtua grega de Fidias o Praxitel·les. Ideal, metafòrica, abstracta; un concepte, més que no pas un ésser humà. Però aquest concepte fou edificat a partir d'un ésser humà, una dona de carn i ossos que va viure, patir, passar per moments de joia i altres de sofriment immens. La Maria real, com devia ser? És una pregunta que té el seu interès: conèixer els pares sovint és la clau per comprendre els fills. Les biografies de Tiberi inverteixen moltes pàgines a parlar de Lívia. Potser Maria es mereix també aquest esforç.

El problema és que d'ella no en sabem gairebé res. Jesús no va néixer a Betlem; de fet no en tenim ni idea, d'on va néixer. Es fa difícil prendre's seriosament la rondalla del bou, la mula i l'angelet avisant els pastors, i de fet tota la iconografia cristiana que representa la Sagrada Família com Josep, Maria i el nen amaga el fet essencial que Jesús va néixer al si d'una família nombrosa: cinc germans i probablement almenys tres germanes. De fet, bona part del que ocupa l'imaginari popular avui s'admet que no té cap base sòlida. Però queden prou fragments per poder dir alguna cosa. La reflexió sobre el poc que en sabem pot ser prou per fer de Maria un esbós que pot resultar molt més interessant del que molts podrien pensar.

U. Per què (rediantre) havia de ser verge?

Òbviament, la mare de Jesús no era verge. Tècnicament, almenys. I en realitat — diguem-ho de bon començament — els teòlegs d'avui dia no tenen massa dubtes a dir que aquesta virginitat s'ha d'entendre més com un concepte teològic que no pas com un fet físic — clínic, hauríem de dir. Sens dubte que la qüestió de la virginitat és una de les que fan riure més un lector del segle XXI, més amic fer mofa de la ignorància de temps pretèrits i de creure's superior a la gent que els va viure. Molt més interessant és, a parer nostre, intentar comprendre d'on ve aquesta creença. Però per això cal fer una mica d'història.

Cap al segle I a.C., l'arameu s'havia estès com a llengua parlada entre bona part dels pobles de la zona que actualment correspon a Síria, Jordània i Israel. L'hebreu havia desaparegut com a llengua parlada habitual, o gairebé. Es conservava sobretot a les sinagogues, en els escrits sagrats que llegien els rabins — i que, per altra banda, han permès que bona part de l'Antic Testament s'hagi pogut conservar en la seva versió hebrea original. Alhora, el territori anomenat Judea, de contorns imprecisos, ja no era l'únic lloc on es podia trobar població hebrea: hi havia comunitats judaiques una mica pertot arreu dels regnes hel·lenístics que havien heretat l'imperi d'Alexandre el Gran. En un d'aquests regnes es féu un pas essencial. A l'Egipte dels Ptolomeus — faraons d'origen grec, que sempre van ser vistos com estrangers per la població egípcia autòctona —, el faraó d'aleshores va decidir que calia incorporar una nova obra a la seva ja enorme biblioteca d'Alexandria: el llibre magne dels jueus, el llibre dels llibres que avui coneixem com a Antic Testament. La tasca va durar molt anys, sembla que es va començar essent faraó Filadelf, i es va acabar en temps de Ptolomeu VI Filomètor (181-145 a.C.), bé que aquest detall varia força segons les fonts. La colònia hebrea a Alexandria era molt nombrosa, i va poder reunir un equip d'escrivents hebreus, setanta-dos segons la tradició (la xifra es va arrodonir ben aviat a 70), que tenien com a missió traduir aquella obra magna al grec, que havia esdevingut la lingua franca — i la llengua de cultura — de tota la regió del Pròxim Orient. Fou així com va néixer l'anomenada Bíblia dels Setanta, o La Septuaginta, que fou durant molt de temps la versió de referència per tots aquells que no sabien llegir l'original hebreu, que de fet eren la majoria.

Diu la tradició que, malgrat que fossin setanta-dos traductors diferents, la feina dels quals es superposava — diversos traductors es podien encarregar d'un mateix llibre, o fragments d'un llibre concret —, finalment la versió grega de tots ells era exactament coincident, fet que calia interpretar com una intervenció divina directa. Avui sabem que entre les diverses versions hi podia haver diferències de vegades substancials, fet que no ens ha de sorprendre, tenint en compte tres fets fonamentals: (i) l'hebreu havia estat una llengua en evolució, i el significat exacte d'alguns mots podia haver canviat, almenys de matís; (ii) cal preguntar-nos fins a quin punt els traductors dominaven realment l'hebreu antic; (iii) cal preguntar-nos fins a quin punt aquells traductors dominaven el grec, llengua que potser coneixien al nivell que nosaltres coneixem l'anglès — mai de la manera que ho faria un nadiu. El significat exacte d'algunes frases podia canviar si alguna paraula no era traduïda amb exactitud i precisió, i cal recordar que de vegades la diferència entre dues paraules és una qüestió molt fina: el matís que va de neta a pura, de pura a verge, o de verge a sens màcula (immaculada).

Aquest fou el problema que es presentà en traduir el llibre d'Isaïas, un dels profetes més famosos, i ben característic de la mena de profeta apocalíptic tan típica de l'univers jueu. Enmig d'un Israel amenaçat per totes bandes (arameus, moabites, assiris...) Isaïas pronosticava la desgràcia dels pobles que amenaçaven el seu país. El llibre prediu la caiguda d'imperis com l'assiri, el babilònic, la desfeta dels arameus, moabites i una llarga llista de pobles amb els quals els jueus havien tingut conflictes. El llibre òbviament fou escrit amb força posterioritat als fets que, suposadament, profetitza. Per als jueus, els segles II-I a.C. semblava que fossin veritables dies de l'apocalipsi: tot el seu món s'esfondrava, déus aliens eren ubicats al seu temple sagrat, l'estament sacerdotal assolia cims de corrupció mai vistos. Era com si les amenaces patides al llarg de la història s'haguessin materialitzat totes alhora, cristal·litzant en una situació apocalíptica que ho resumia tot: la submissió a Roma, a través del seu rei-titella, Herodes. Per sempre més? Fou en moments de desesperació com aquells que els sectors cultes i crítics del poble jueu (fariseus, essenis, natzarens) van mirar enrere, als textos sagrats, per recordar els mots d'Isaïes [1, 21-23 i 25]:

Ah, com s'ha prostituït la ciutat fidel! Hi habitava el dret, s'hi allotjava gent honrada;

però ara és plena d'assassins.

Jerusalem: eres argent de bona llei; ara brilles i no vals. Eres un vi selecte

que ara han aigualit.

Els teus governants són uns bandolers, companys de lladres. Tots busquen els suborns,

van darrere els obsequis. No defensen els orfes, no admeten el plany

que els adrecen les viudes.

(...)

Descarregaré la mà contra tu, Jerusalem; eliminaré les teves escòries,

com fonen la plata per refinar-la.

Que els mals que patien fossin el càstig de Déu per la corrupció dels seus prohoms, no era gaire difícil d'entendre. Però l'abandó de Déu, era definitiu? Segons Isaïes, no [11, 1-5]:

Un rebrot naixerà de la soca de Jessè, brotarà un plançó de les seves arrels.

L'Esperit del Senyor reposarà damunt d'ell: esperit de saviesa i d'enteniment, esperit

de consell i de fortalesa, esperit de coneixement i de reverència pel Senyor;

esperit que li inspiri com reverenciar-lo. No jutjarà per les aparences ni decidirà

pel que senti a dir;

farà justícia als desvalguts, sentenciarà amb rectitud a favor dels pobres. La seva paraula

serà un flagell en el país, una sentència que farà morir el malvat.

S'armarà de justícia, se cenyirà de fidelitat.

Encara sort que Déu no els abandonava del tot. Com reconèixer aquest cabdill alliberador, però? El llibre d'Isaïes no era gaire clar en aquest punt. Però hi ha un verset essencial [7, 14]:

Doncs ara el Senyor mateix us donarà un senyal: la noia que ha d'infantar tindrà un fill,

i li posarà el nom d'Emmanuel, que vol dir "Déu amb nosaltres".

Observem que aquest verset apareix al capítol 7, mentre que la cita de l'heroi salvador de la casa de Jessè és al capítol 11, força més endavant. No és obvi que Isaïes — més ben dit, els autors del llibre anomenat d'Isaïes — es referís al mateix personatge en els dos fragments esmentats. Però fou així com es va interpretar. El verset 7,14 és crucial en aquesta història, per tant. La versió catalana que he transcrit és la que es dóna a la BCI (Bíblia Catalana Interconfessional), dotzena edició, revisada (2008). Aquesta versió, molt acurada, empra el terme noia, que és la traducció més exacta del terme hebreu almah: una dona jove. Però els traductors al grec de la Bíblia dels Setanta van emprar el terme parthenos: verge. El terme parthenos era aplicat, entre altres, a la deesa Atenea (la Minerva romana), coneguda com la deesa verge (Athenea parthenos). Una estàtua monumental d'aquesta deesa dominava l'acròpolis d'Atenes, al costat del temple que li era dedicat: el famosíssim Partenó, conegut arreu ja en aquella època. Volem dir amb això que no hi podia haver dubtes pel que fa al significat de parthenos; l'error en la traducció cal atribuir-lo a un coneixement imperfecte de l'hebreu per part del traductor. El terme hebreu per designar una verge era betulah. Al capdavall, el fet que ens interessa és que el verset quedà de la manera següent:

Doncs ara el Senyor mateix us donarà un senyal: la verge que ha d'infantar tindrà un fill,
i li posarà el nom d'Emmanuel, que vol dir "Déu amb nosaltres".

No cal dir quines conseqüències, fins i tot històriques, va tenir aquest error de traducció. En intentar de fer correspondre els fets de la vida de Jesús amb les profecies que anunciaven la vinguda d'un messies, la qüestió de la virginitat de la dona que parís aquest Messies seria crucial.

[Diguem, de passada, que cap edició actual mínimament bona de la Bíblia no agafa la Septuaginta com a punt de partida. Els traductors van a buscar directament la font original, és a dir, la versió en hebreu].

La qüestió de la virginitat de Maria, doncs, està estretament relacionada amb l'acceptació de Jesús com el Messies que anunciaven els profetes: en poques paraules, si Jesús era el Messies anunciat, la seva mare per nassos havia de ser una verge. I la qüestió de la virginitat de Maria va apareixent en la literatura cristiana a mesura que la identificació ‘Jesús = Messies anunciat' va essent més i més acceptada. Així, veiem que la qüestió de la virginitat de Maria no és esmentada en les cartes de Pau — que inclouen el document més antic del Cristianisme: la primera epístola als cristians de Tessalònica, de l'any 50 aprox. —, tampoc no és esmentada en l'evangeli de Marc — el més antic dels canònics — , i amb prou feines al de Mateu. No apareix a l'evangeli de Joan. En canvi apareix plenament a l'evangeli de Lluc, on l'elaboració teològica agafa molta volada. Lluc era un grec (o jueu hel·lenitzat?) d'Antioquia; escriu en un grec excel·lent, i combina la fal·lera del narrador amb la de l'historiador. Segurament pel seu bagatge cultural grec, es preocupa moltíssim de la coherència global i doctrinal de tot allò que escriu: les diferents peces han d'encaixar. És l'autor neotestamentari que desenvolupa amb més detall tota la qüestió de l'origen diguem-ne biològic de Jesús, la seva concepció, naixement i infantesa. Tot interpretat d'acord amb els escrits profètics veterotestamentaris, i si cal, adaptat perquè les profecies es compleixin. És gairebé impossible d'exagerar la importància de l'evangeli de Lluc; podria ser que fos el llibre que ha tingut una influència més decisiva en les creences d'Europa.

DOS. El ‘naixement vergonyós' esdevé celestial

Jesús emprava el mot 'pare' — Abbà — per referir-se a Déu; sobre aquest punt hi ha prou unanimitat entre els estudiosos. Però en realitat anomenar-se fill de Déu era un fet força comú entre molts jueus de l'època. Eren fills de Déu en la mesura que sentien que havien estat creats per ell, que n'eren una creació especial — no pas al mateix nivell que un camell, per entendre'ns —, i que el destí dels homes era per Déu un tema molt més transcendent que, per entendre'ns, el dels camells. Però no hi havia res, més enllà d'aquest significat simbòlic. De fet Jesús empra més sovint el terme Fill de l'Home, habitual entre els jueus però incomprensible per a un grec. En la cultura hebraica, entre Déu i el món dels homes hi ha un abisme. Déu és més enllà de la simple percepció física, més enllà del temps, més enllà de tot. Al llarg de la història dels jueus hi havia hagut homes excepcionals, que havien arribat a tenir amb Déu una comunicació més íntima, més personal; homes als quals Déu havia parlat personalment: Elies, Isaïes, Moisès, Abraham mateix. Déu podia parlar als homes, però això era tot. Ni se'ls acudia pensar en una relació de tipus carnal. Que Jesús es proclamés fill de Déu no era malinterpretat per ningú, almenys a la Judea de la primera meitat del segle I.

Fora de Judea, la cosa canviava, perquè l'entorn cultural patia influències de tota mena, des d'egípcies fins a babilòniques, siríaques, i per damunt de tot, gregues. Aquestes influències afectaven tothom, inclosos els jueus establerts a d'altres llocs. El mot judeohel·lens és emprat per referir-se a aquells jueus, que eren vistos com gent força heterodoxa pels jueus de Terra Santa. Els judeohel·lens mantenien el culte jahvista, però estaven alliberats de molts dels tabús que afectaven la vida quotidiana dels jueus de Terra Santa. Era amb aquests jueus que se les havien d'haver els primers deixebles que van sortir a predicar: hi trobaven gent força més receptiva que no pas la que trobaven a Terra Santa mateix, on el missatge de Jesús havia de competir amb les doctrines de fariseus, essenis, zelotes, i altres grups que — el mateix que el de Jesús — suposaven una alternativa al judaisme oficial de la casta sacerdotal — els saduceus —, col·laborador de l'opressor romà. Amb el temps el públic d'aquests predicadors anà eixamplant-se, i incloent no només jueus de la diàspora, sinó també altra gent d'origen no jueu, de cultura esquitxada d'influències molt variades però essencialment grega, més precisament hel·lenística. Aquest fou un fet fonamental, perquè els nous arribats a aquella religió no hi arribaven en blanc: tots ells duien un bagatge cultural, unes arrels no judaiques que per força havien de quedar reflectides d'alguna manera en aquella nova religió.

En la mitologia grega la relació entre els déus i els homes té ben poc a veure amb la relació entre Jahvé i els homes, els jueus específicament. En el món grec els déus no són un simple concepte metafísic, no són irrepresentables ni omnipotents: tenen una forma física pròpia, idèntica a la dels humans — bé que es poden metamorfosar en animals si s'escau —, parlen i senten com els humans, i entre ells i els humans no hi ha un abisme infranquejable, sinó graus d'enaltiment molt diversos. El pare Zeus va desterrar Apol·lo i Hermes a la terra durant alguns anys, i allà van treballar-hi com a humils pastors i cuidadors de ramats. Era freqüent que els déus i les deeses baixessin de l'Olimp a la terra, per tenir-hi aventures de caire decididament sexual. El producte d'aquestes aventures alguna vegada era un altre déu. En la Teogonia d'Hesíode, Dionisos és fill de Zeus (déu) i Semelé (mortal). Més habitualment, el producte era un personatge excepcional, en principi humà, però dotat de capacitats extraordinàries, valor, força física, bellesa — l'atribut més preuat pels antics — i, sovint, alguna mena de contacte directe amb el seu déu-pare (o deesa-mare) que podia resultar molt útil quan les coses anaven de mal borràs. Jasó, per exemple, va tenir prou sort de poder contactar amb déus diversos al llarg del seu viatge amb els argonautes, a la recerca del velló d'or. Aquil·les, per altra banda, era fill de Peleu (mortal) i de Tetis (deesa menor, però deesa al capdavall). Ser fill de qui era li va anar prou bé quan va perdre armes i armadura: Tetis va convèncer Hefestos perquè li fes un equip nou de trinca — inexpugnable, és clar.

Tots els herois i semidéus havien tingut naixements on havia passat quelcom d'excepcional. Danae, mare de Perseu, fou tancada en una torre perquè l'oracle havia predit al seu pare, Acrisi, rei d'Argos, que el seu nét el mataria. Zeus, enamorat d'ella, va prendre la forma d'una pluja d'or, i sota aquesta forma va aconseguir d'infiltrar-se a través de les escletxes dels murs i fecundar la noia, que va quedar embarassada de l'heroi Perseu, que després mataria la Medusa Gorgona i acabaria matant també Acrisi. També entre els romans els naixements excepcionals eren objecte de rondalla. Segons el mite, Ròmul i Rem eren fills de Mart (déu) i Rhea Silvia (mortal). Silvia era vestal, verge per obligació. En quedar embarassada es féu evident que havia faltat al seu vot, i el càstig fou que va ser enterrada viva. Posats a esmentar més casos, recordem que la mateixa família Júlia — la de Juli Cèsar — incloïa la deesa Venus a la seva genealogia, detall que avui més aviat fa riure i que en realitat no sabem si els membres d'aquesta família es prenien seriosament.

Danae essent fecundada per Zeus, arribat en forma de pluja d'or; quadre de Rembrandt.

En algun cas l'herència divina incloïa la immortalitat: Pòlux, per exemple, fill de Zeus i Leda (tota aquella rondalla de Leda i el cigne). En aquest cas, caldria parlar d'un semidéu. És més aviat una excepció. La majoria dels herois no eren déus: morien. Però en algun cas, el seu destí després de morts podia ser diferent del de la resta d'homes. Mentre que la resta de mortals havien de travessar el riu Estigi a la barca de Caront, sotmetre's al judici d'Hades i, al capdavall, entrar als Camps Elisis — el cel dels grecs — o bé a l'infern — que no és en absolut un invent del Cristianisme —, alguns herois podien tenir un destí ben diferent. Perseu, el vencedor de la Medussa Gorgona, va tenir una vida llarga i venturosa al costat de la seva esposa, Andròmeda; un cop morts tots dos, els déus els van col·locar al cel per tota l'eternitat.

El cas d'Hèrcules es mereix un comentari especial. Fill de Zeus (déu) i Alcmena (mortal), va començar a fer proeses ja al seu bressol. Molt després dels seus famosos dotze treballs, fou enverinat mitjançant una túnica màgica que li havia enviat Dejanira, la seva esposa — la història és llarga: deixem-ho per una altra ocasió —. El fet és que Hèrcules, en sentir que el verí l'havia penetrat profundament i que no se'n sortiria, opta per acceptar la seva pròpia mort. Puja a la muntanya d'Eta, talla alguns arbres, en fa una pira funerària, hi posa al damunt la pell del lleó de Nemea (que era, com deveu recordar, la seva vestimenta habitual), s'hi ajeu ell mateix al damunt, i demana al seu amic Filoctetes que hi cali foc. Una autoimmolació amb tots els ets i uts. Davant la consternació dels déus, Zeus mateix els consola:

‘No tingueu por: Hèrcules sobreviurà a aquestes flames!
La vida que va rebre de mi no pot morir.
Quan el foc l'hagi purificat, vindrà a seure entre nosaltres a les mansions cel·lestials,
on tots vosaltres aplaudireu aquesta distinció tan merescuda'.

Era l'apoteosi de l'heroi: mor, però no mor. Després del trànsit, és acollit entre els déus i esdevé, a efectes pràctics, un déu més. No de la categoria de Zeus, posem per cas, però en definitiva un déu. La mateixa Hera li va donar com a esposa la seva filla Hebe, deesa de la joventut. El cas d'Hèrcules és excepcional: la majoria dels herois finalment moren, són incinerats i allà s'acaba la seva història. Però el lloc preponderant que tenia Hèrcules en l'univers d'herois i semidéus dels grecs fa que aquesta faula calgui posar-la en un lloc especial. L'heroi, (a) fill d'un déu i una mortal, (b) té una vida farcida de proeses i fets meravellosos; (c) és traït i (d) s'autoimmola a la pira; (e) mor; (f) després de mort, és exaltat i ocupa un lloc entre els déus. L'estructura mental és prou familiar.

Òbviament, Jesús no és una simple versió del mite d'Hèrcules. L'objectiu del que hem explicat no és dir que Jesús és un simple heroi grec més, sinó fer entendre com era l'univers mític on es movien els homes que s'anaven incorporant a la nova fe, el Cristianisme. Un univers on (i) un déu podia fecundar una dona humana, d'on en sortia un naixement anormal; (ii) el fill d'una tal relació resultava ser un home excepcional, capaç de fer proeses, i (iii) el fill d'una tal relació podia ser exaltat després de mort i ser col·locat entre els déus (Hèrcules) o al cel (Càstor / Pòlux, Perseu i Andròmeda). I tenir en compte aquest univers mític és important, perquè fou al si d'aquestes comunitats molt hel·lenitzades que es van anar elaborant les interpretacions mítico-filosòfiques (diguem-ho clarament: la teologia) de tot allò que feia referència a la vida de Jesús, inclòs el seu naixement anormal. En aquest context, que Jesús digués de si mateix que era fill de Déu prenia un significat nou, clar i obvi, ben diferent del que podia tenir originalment per un jueu. Aquest nou significat feia que detalls com el naixement de Jesús en estranyes circumstàncies, vergonyoses per a un jueu, fossin ben reveladores per a un grec. A partir d'aquí, el camí cap a la interpretació teològica d'aquell embaràs no desitjat — per dir-ho en termes actuals — quedava servit.

TRES. De Verge a Immaculada

La història d'aquest procés de re-interpretació de l'embaràs no desitjat seria llarga; i segurament avorrida per la majoria de lectors. Hi intervindrien conceptes platònics (el verb), puritanisme dut a l'extrem (horror de la unió carnal), i l'intent de donar a tot plegat un mínim de coherència, que resistís els atacs que en feien els crítics pagans. Si en les cartes de Pau hi ha certa exhortació a la continència carnal, que s'ha d'entendre com una reacció al campi qui pugui que imperava arreu de l'Imperi Romà en aquest aspecte, amb el temps aquesta actitud s'anà exacerbant fins arribar a extrems ridículs:

‘Amb raó, Santedat, heu sentit horror que del mateix ventre virginal del qual va néixer el Crist segons la carn en pogués haver sortit un altre part. Perquè el Senyor Jesús no hauria escollit néixer d'una verge, si hagués previst que aquesta havia de ser tan incontinent que, amb semen d'unió humana, havia de tacar el si on es formà el cos del Senyor, aquell si que fou Palau del Rei etern'.

[Carta de Sirici a Anisi, bisbe de Tessalònica, datada l'any 392]

Implica donar per fet que Maria no va tenir cap relació carnal, ni cap fill més, després d'haver infantat Jesús. Cosa que de fet no sabem: podria molt bé ser que Maria hagués tingut (de Josep) altres fills, després de Jesús. Sirici, basant-se exclusivament en la seva repugnància del sexe, conclou que d'això ni parlar-ne. L'argumentació de Sirici, que avui cap teòleg no es pren seriosament, reflecteix una actitud que va perdurar durant molts segles, amb conseqüències doctrinals nefastes per al gènere femení. Altres argumentacions teològiques eren menys ferotges, i reflecteixen la voluntat d'interpretar la figura de Maria en un context més ampli, el significat que podia tenir dins el conjunt de la Creació divina i el seu devenir al llarg dels temps. Maria (dona puríssima) com a exemple oposat a Eva (la primera dona, i l'origen del pecat). Podem quedar-nos amb una cita de Tertul·lià (160-222), que ho resumeix prou:

‘La paraula del diable, artífex de la mort, es posà dins d'Eva quan aquesta era encara verge; paral·lelament, la paraula de Déu, constructora de vida, havia de posar-se dins de la Verge, perquè es pogués restablir la salut de l'home mitjançant el mateix sexe pel qual li havia vingut la perdició.'

[Tertul·lià: De Carne Christi, 17].

No cal dir que per una mentalitat moderna tot això té ben poc sentit. En tot cas, anomenar-se fill de Déu en el sentit que finalment ha tingut — la segona persona de la Trinitat — és alguna cosa més, força més que el paper de Messies; i és una de les creences, esdevinguda dogma, que va separar doctrinalment d'una manera definitiva el Cristianisme del Judaisme original, del qual en principi no n'era sinó una derivació. La mare del Messies passa a ser Mare de Déu, i això durà els primers pares de l'Església a forçar encara més la redefinició de Maria com a personatge: a més de verge, haurà de ser immaculada; lliure del pecat original que, des dels temps d'Adam i Eva, és heretat per tots els homes i totes les dones. L'excepció, l'única excepció, serà ella. Jesús havia d'estar lliure del pecat original; per tant no el pot haver heretat de la seva mare. I la resposta al 'com' ja tenia ben poc d'herència cultural jueva; era metafísica grega pura i dura. Encara ara recordo que al catecisme que estudiàvem a l'escola hi havia una pregunta sobre com això fou possible; calia aprendre-la de memòria perquè no hi havia manera d'entendre res.

En aquest punt, Maria ja era una construcció intel·lectual més que no pas una dona real. La dona de carn i ossos ha desaparegut del tot, sepultada per tota aquest allau de mites, interpretacions, adaptacions a profecies més que dubtoses i retocs perquè s'adaptés a les manies d'alguns jerarques eclesiàstics obsedits pel rebuig del sexe. Una llàstima.

La Verge de Benifallet (Terres de l'Ebre), recentment restaurada. Una reina medieval; res a veure amb la camperola galilea pobra que fou Maria. Un símbol més que no pas una dona real.

QUATRE. Rere tot això, una dona de carn i ossos

I és aquesta la raó que m'ha fet dur-la a la Cort d'Apel·lació. Qui estigui fart de veure Vergemaries somrients i etèries, quadres del Renaixement o reproduccions de la verge de Lourdes pot trobar difícil d'entendre què hi fa aquest personatge en aquesta secció. Però rere aquella dona abstracta — com abstracte és el Dorífor de Policlet o el Discòbol de Miró: construccions intel·lectuals més que no pas retrats de persones reals — hi havia una dona real. Una dona que no ens hem d'imaginar com una dona permanentment jove, de cutis ben suau i somriure tènue. Més aviat una dona molt forta, inserida en el seu temps, i plenament partícip dels desenganys, les pors i la desesperança (i esperança) del seu país.

Els propers paràgrafs tindran com a objectiu intentar de fer-nos una imatge alternativa del personatge. Però per això ens cal explicar el context històric on els fets del naixement, la predicació i la mort de Jesús van tenir lloc. El resultat final, la imatge que proposo, potser sorprendrà.

Dones palestines desplaçades, el 1948, ran del conflicte judeo-àrab. Maria es devia assemblar a aquestes dones molt més que no pas a la Pietà de Miquel Angel.

CINC. El context històric: Galilea

Maria no era exactament jueva: era de Galilea. És un detall molt rellevant. Per entendre el perquè, hem de fer una mica d'història.

El regne jueu d'Herodes, titella de l'estat romà, a més de la Judea sensu stricto incloïa la Galilea, vista pels jueus com una regió ocupada per creients poc de fiar. Galilea no havia format sempre part del regne hebreu. El regne dels jueus s'havia mantingut unit en temps dels primers reis, Saül, David i Salomó; però amb la crisi de Roboam, fill de Salomó, es produí l'escissió de part del regne sota el comandament de Jeroboam, general de l'exèrcit. De fet només una part petita dels jueus es mantingué fidel a Roboam: les tribus de Judà i Benjamí, i part dels levites. Amb aquestes tribus quedà constituït l'anomenat regne de Judà. La resta de tribus van formar el regne d'Israel, que incloïa la regió de Galilea. Els redactors dels textos bíblics no s'estan d'assenyalar la caiguda del regne d'Israel en la idolatria d'altres déus, però és una visió falsa. De fet, l'evolució dels jueus cap al monoteïsme i l'adoració de Jahvé com a déu únic fou un procés gradual: tota la recerca arqueològica conclou que en temps dels primers reis d'Israel no es veu una diferència substancial entre la seva religió i la dels pobles del voltant.

Amb el temps, tant Israel com Judà acabaren engolits per la voràgine de lluites i expansions imperials que hi hagué en aquella zona; sobretot l'expansió d'Assíria i, després, el reialme Neobabilònic. Foren els anys del captiveri: bona part de la població dels regnes de Judà i Israel fou deportada a Nínive i Babilònia, i bona part de l'antic territori d'aquests regnes fou repoblada amb poblacions deportades d'altres llocs de l'imperi assiri. Amb l'esfondrament de l'imperi assiri i la caiguda i destrucció de Nínive, l'imperi assiri fou substituït pel nou regne babilònic, que finalment no duraria pas gaire: una nova potència — Pèrsia — s'expandia de manera incontenible, en una marea que va acabar submergint tots els pobles de la zona, des de l'actual Turquia — l'antic regne hitita, desaparegut feia molt de temps — fins Egipte, passant per la Messopotàmia, Fenícia, Judea, Síria i el nord de l'actual Aràbia.

Els segles del captiveri van ser crucials per a l'evolució cultural dels jueus, puix que l'enyorança del regne perdut va determinar una part important de la seva psicologia col·lectiva. Aleshores (i no abans) es va escriure bona part dels llibres històrics de l'Antic Testament; certament que es basaven en materials recollits de molt de temps enrere, però la redacció definitiva (o gairebé definitiva) fou durant l'època del captiveri. És en aquest context que cal entendre el sentit global de bona part del Pentateuc (que no va ser escrit per Moisès, contràriament al que diu la tradició), el llibre de Josuè, els Llibres dels jutges, i els dos Llibres dels Reis: els caps espirituals jueus s'esforcen a interpretar tot allò que els ha passat, per què eren en una època un poble vencedor — si és que mai ho van ser — i el perquè de tot el procés que els va dur a ser on eren.

La religió dels perses, el Zoroastrisme, manava la benevolència amb el vençut. Cirus, el sobirà d'aquell imperi immens, autoritzà els jueus a tornar al seu país (538 a.C.). No tots els jueus van optar per tornar; part de la població d'origen hebreu feia generacions que vivien a d'altres llocs de l'imperi persa (on havien estat establerts per força pels emperadors assiris i després babilònics), i després de tant de temps hi havien creat tants de lligams de tipus personal i comercial que per ells no devia ser fàcil deixar-ho córrer tot i tornar a un país que no havien vist mai, i que sobretot coneixien a través de contes explicats a la vora del foc. Però una part va tornar. I es va trobar que part de l'antic territori de l'Israel de David i Salomó havia canviat prou per fer-lo difícil de reconèixer. Els jueus que havien estat deportats a Assíria i Babilònia havien estat substituïts per poblacions d'origen caldeu i arameu, que s'havien barrejat amb les poblacions jueves que havien quedat al país i no havien estat deportades. El resultat fou un sincretisme cultural i religiós que resultava en una barreja entre tradicions jahvistes i cultes babilònics. Barreja que devia ser prou interessant, però que devia horroritzar els jueus que s'havien mantingut fidels al Jahvisme estricte. Esdres, vers el 500 a.C., parla despectivament de la gent d'aquests territoris, els galileus i samaritans. Els jueus retornats, sobretot els retornats a l'antic regne de Judà — que havia mantingut la independència durant més temps, i havia patit menys influències de cultures foranes — van mantenir amb la gent d'aquestes contrades, Galilea i Samària, relacions desiguals: etapes de certa convivència i etapes de tensions que van arribar a les armes, amb ràtzies constants d'una banda i de l'altra que resultaven en morts, odis, revenges i menyspreu mutu.

La conquesta d'aquest país per les tropes d'Alexandre el Gran acabà de complicar la història, perquè amb l'establiment dels regnes hel·lenístics – en el cas de Judea, la monarquia dels Selèucides – començà l'hel·lenització massiva de la cultura, les institucions i, malauradament per als jueus, la religió. Parlar de tot aquest procés seria llarg; cal esmentar que la cultura grega es trobava en ple procés d'expansió, era d'una creativitat molt superior a la de les altres cultures de la zona, i resultava enormement atractiva per les èlits de tots els països conquerits, que devien trobar els diàlegs de Plató molt més enriquidors i interessants que no pas l'epopeia de Gilgamesh. Alhora, no es pot evitar sentir repulsió per actes d'imposició forçada de patrons culturals, com ara el sacrilegi absolut i la provocació increïble de col·locar una estàtua de Zeus al bell mig del Temple de Jahvé (aprox. 170 a.C.), que féu esclatar de ràbia i desesperació els jueus. Judea fou un dels territoris del regne selèucida on la resistència a l'hel·lenització fou més rabiosa. Els llibres dels Macabeus reflecteixen, més o menys objectivament, la rebel·lió dels jueus contra l'amo greco-sirià. Judà (o Judes) Macabeu aconseguí expulsar els selèucides del Temple, el 164 a.C, i el purificà de tots els elements estrangers (estàtues de déus, etc). Jonatan, el seu germà, crearà la institució dels sacerdots, i Simó, el tercer dels germans Macabeus, s'autoproclamarà gran sacerdot i governador. Així comença la dinastia asmonea, que donarà al país un cert temps d'autogovern, però que també serà a l'origen de les divisions posteriors entre els jueus, puix que bona part no veien gens clara aquella acumulació de càrrecs i poders en una mateixa família. El poder corromp, i el poder absolut corromp absolutament; la casta sacerdotal del Temple de Jahvé acabà essent tan corrupta que fou insuportable per bona part del poble. L'aparició dels fariseus com a secta ben diferenciada cal entendre-la com una reacció dels estaments cultes del poble jueu envers unes castes sacerdotals que predicaven la puresa de les pràctiques quotidianes però les practicaven ben poc. La secta dels Essenis apareix en aquesta època (finals del segle II – segle I a.C.), com un intent de viure la fe jahvista lluny del culte oficial.

De moment, Galilea havia quedat fora del nou regne de Judà. No per gaire temps. Joan Hircà, fill de Simó Macabeu, conquesta Galilea i l'annexiona al nou regne de Judea. Semblaria que es tracta d'una reunió entre germans, però no ho fou en absolut. Temps enrere, els galileus, que també practicaven el culte de Jahvé, havien ofert ajuts i aportacions per reconstruir el temple de Jerusalem; però els jueus no ho havien permès, en considerar-los impurs. A fi de poder practicar el culte de Jahvé per la seva pròpia banda, a Galilea s'havien construït altres temples. Les tropes de Judea els van enderrocar tots: només un temple estava permès, el de Jerusalem, aquell i cap altre. Entre altres raons, perquè per als sacerdots era un negoci més que rodó. Galilea es revoltà diverses vegades, i fou sotmesa a sang i a foc. Contra els galileus, els jueus van posar en pràctica un nou suplici ben divertit — per a ells, és clar —, la crucifixió, sembla que invent dels cartaginesos. Pensar en jueus crucificant galileus pot sobtar qui només conegui la història de Terra Santa a través de les pel·lícules de Hollywood, més atentes a exaltar el món jueu que no pas a explicar els fets amb objectivitat.

No és difícil d'imaginar el pòsit de ressentiment, odi i ànsia de rebel·lió que hi va haver entre els galileus. El 47 a.C., a Migdol Nurayà (= Magdala, = Tariqueia) — que com explicàvem a la Cort d'Apel·lació anterior era la ciutat a la riba del llac Tiberíades d'on provenia Maria Magdalena —, un tal Ezequies (que cal no confondre amb Ezequies, rei jueu anterior al captiveri a Babilònia) comanda una revolta contra el despòtic governador de Galilea enviat pels asmoneus, un personatge que ens sonarà de seguida: Herodes. La revolta fou reprimida bestialment. Es diu que durant dies era impossible acostar-se al llac de la ferum dels milers de cadàvers en putrefacció que hi suraven. Les aigües arribaren a estar tan carregades de sang que van trigar dies a recuperar un color diguem-ne normal. Els presoners i supervivents van ser venuts com a esclaus. Llavors, en una reacció increïble, una corrua de vídues, òrfernes, mares de fills morts, van peregrinar a peu fins a Jerusalem, i van exigir al gran sacerdot Hircà II que processés i condemnés Herodes. Hircà II era un simple aliat/titella de Pompeu, governador romà; però es devia adonar que amb un subjecte com Herodes tindria el seu reialme en permanent estat de guerra. Herodes va haver de fugir a refugiar-se entre els romans... per tornar al cap de pocs anys, però aquesta vegada amb un exèrcit romà al darrere. Les legions van col·locar Herodes com a rei dels jueus, després de sotmetre a sang i foc tant Judea com Galilea. Estalviem-nos els detalls de la campanya; fan feredat.

SIS. De la imatge embellida a la dona real

Fou en aquesta Galilea farcida d'horrors on va néixer la tal Maria que seria la mare de Jesús. Podem imaginar en quin entorn: arreu les famílies que els envoltaven, i segurament la seva pròpia, devien tenir membres que havien patit les bestialitats de la soldadesca, tant jueva com romana. El record d'Ezequies, l'heroi revoltat, devia ser ben viu. Els guerrillers que durant anys havien atacat les tropes jueves i romanes devien haver trobat refugi més d'una vegada a casa dels seus pares, o els veïns, o d'algun amic. Per ella no devia ser rar de veure homes amb ferides terribles, mutilats, o crucificats. No és difícil que ella mateixa imaginés, alguna vegada, que si tenia fills tenia tots els números perquè almenys algun d'ells fos mort — crucificat — en alguna revolta de les que sovintejaven. A totes les famílies del seu voltant n'hi devia haver.

Ben lluny de la imatge etèria i perfecta que ens en donen els pintors i escultors — només cal recordar La Pietà de Miquel Àngel, on el rostre de Maria és d'una bellesa extrema —, cal pensar en una dona molt endurida pel patiment. Probablement envellida abans d'hora. Als trenta anys devia tenir l'aspecte d'una dona actual de cinquanta.

Alhora, Galilea. Habituada a patir opressió tant per part de l'ocupant romà com per part de l'ocupant bis, els jueus sensu stricto. L'opressió genera decisió; la violència extrema genera ofuscació.

Alhora, dona. Amb totes les conseqüències que això té en una societat tan fortament patriarcal com la jueva. Persona potser intel·ligent — no ho sabem, de fet! —, però en tot cas menystinguda i sotmesa a una discriminació que seria intolerable per una dona d'avui. La situació de la dona als països musulmans més radicals ens en pot donar una idea. Devia haver estat una dona molt endurida pel dur treball a la casa, amb el seu propi fill (Jesús, i potser algun més: Tomàs?) i amb els germans de Jesús, és a dir els fills i filles que Josep havia tingut del(s) seu(s) anterior(s) matrimoni(s). Que Jesús vivia al si d'una família nombrosa, amb germans i germanes, pot sobtar més d'un; però és un fet ben establert, i de fet acceptat per tots els teòlegs.

Alhora, una dona pobra. La dura tasca de tenir cura d'una família nombrosa ho devia ser encara més amb un marit d'ingressos minsos, en un entorn empobrit per la destrucció de les estructures tradicionals, propiciada pel govern romà, que havia convertit un bé sagrat com era la terra de conreu en un producte d'especulació com qualsevol altre. Que Josep practiqués un ofici devia ser una humiliació, per un home de cultura judeo-galilea on el conreu de la terra era la més honorada de totes les ocupacions, superada només pel sacerdoci. Josep devia ser un més de tants ex-pagesos desnonats pels deutes contrets per fer front a les exaccions dels recaptadors d'impostos d'Herodes, temuts per la pagesia com autèntics depredadors, i al capdavall responsables de la ruïna de milers de petits propietaris.

Molt probablement era, a més, una dona menyspreada. Les fonts són unànimes en dir que en el seu embaràs hi va haver quelcom de poc confessable. En una societat tan radicalment puritana com la jueva, això era una màcula que la devia perseguir per sempre; a ella i a Jesús mateix. Només cal recordar aquell fragment [Joan 8, 39-41]:

‘El nostre pare és Abraham, li replicaren. Si fóssiu fills d'Abraham faríeu les obres d'Abraham. Ara, però, voleu matar-me, a mi que us he dit la veritat que he sentit de Déu; això, Abraham no ho va pas fer. Vosaltres només feu les obres del vostre pare. Li digueren: Nosaltres no hem pas nascut de fornicació; només tenim un pare que és Déu.'

Aquest fragment, on Jesús és acusat pels sacerdots de ser poc menys que un fill de meuca, ha sobreviscut miraculosament al sedàs dels copistes que ens han transmès els textos dels evangelis, que en la seva forma actual segurament no coincideixen amb els escrits originals. Que els mateixos sacerdots coneguessin aquesta història suggereix que devia ser del domini públic. No cal tenir gaire imaginació per fer-se una idea de la vida que Maria havia tingut, en un entorn tancat farcit de murmuracions i malvolença.

Cels, filòsof grec del segle II i autor d'una obra titulada Discurs Veritable — que sobretot coneixem a través de la refutació que en va fer Orígenes —, esmenta (llibre primer, I, 7) que Maria era una pobra camperola que va tenir relacions amb un soldat a qui deien Pantera, que pot ser un nom veritable o un apel·latiu. És molt plausible. Més que no pas en una infidelitat conjugal sembla raonable pensar en una violació. Les brutalitats dels legionaris romans eren llegendàries a tots els territoris ocupats, i els testimonis que en parlen indiquen que la violació de dones era un fet habitual allà on anaven. També caldrà recordar que arreu la violació de dones ha estat emprada com arma de guerra: la violació massiva de dones bosnianes pels milicians serbis, a la Guerra de l'antiga Iugoslàvia, és una referència obligada. Si la violació d'una dona és un exercici de brutalitat, en el context d'una guerra pren un significat addicional, puix que resulta en l'obligació de la dona de dur al seu si la llavor de l'ocupant odiat. Mitjançant la violació l'opressor genera auto-odi en l'oprimit. Recordem que l'evangeli de Mateu ens fa observar que la reacció de Josep fou d'antuvi la de repudiar-la. Sembla clar que s'ho va repensar després, segurament en imaginar quin futur li esperava a una dona prenyada, acusada de relacions impures i que segurament no devia tenir on anar. Josep es devia empassar l'orgull ferit, però en una societat tan puritana i reprimida com la jueva, i en un llogarret petit com aquell on vivien — Natzaret? Dubtós... — no és gaire difícil d'imaginar entre ells una vida quotidiana amargada per l'incident vergonyós. Cels rebla el clau, en un paràgraf certament repugnant:

‘¿Que potser la teva mare seria tan bella (...)? Que potser un Déu voldria gaudir de les seves carícies? Però a un Déu li repugna que Ell hagi estimat una dona sense fortuna ni naixement reial com la teva mare, perquè ningú no la coneixia, ni tan sols els seus veïns. I quan el fuster, ple d'odi per ella, la va expulsar, ni el poder diví ni el ‘Logos', hàbil en la persuassió, la poden salvar d'un afront com aquest. Res no hi ha, en tot això, que faci pressentir el Regne de Déu'

[Cels: Discurs Veritable I, 1, 8]

Després, el patiment afegit de la mort brutal de Jesús. Encara que, com vam comentar a la Cort d'Apel·lació anterior, el més probable és que ella no assistís personalment a la crucifixió, perquè els romans no ho permetien, és fàcil d'imaginar l'estat de desesperació en què la devia deixar el suplici i mort del seu fill.

SET. La imatge alternativa

De tot el que hem dit en surt, per a una dona, una imatge molt diferent de la reina que se'ns retrata en les icones antigues o en les escultures del Romànic. Per tenir-ne una imatge realista potser hauríem d‘oblidar tota la iconografia cristiana clàssica i pitjar el botó de la televisió, a l'hora de les notícies. Busquem els documentals sobre el conflicte entre israelians i palestins. Al capdavall, després de dos mil anys Terra Santa no ha canviat tant. Busquem la imatge de les dones desesperades quan els soldats d'Israel han mort a trets algun dels seus fills. Busquem la imatge de les dones palestines enfrontant-se com bonament poden als bulldòzers d'Israel que els enderroquen les cases perquè els colons jueus tinguin una zona verda. Busquem les dones palestines que miren d'arribar al seu terròs per recollir-ne la magra collita, sota l'atenta amenaça dels soldats que les apunten amb el fusell. Llavors, busquem el rostre d'una dona de, posem, quaranta-cinc anys — probablement ens semblarà que en té més —, colrada pel sol i endurida pel sofriment: posem que dos o tres membres de la seva família hagin mort pels trets de l'exèrcit. Serà això, si fa no fa.

Impressiona pensar en l'analogia entre els temps actuals i l'època de Jesús. El conflicte entre jueus i palestins recorda en molts punts el conflicte entre jueus i galileus. Al capdavall, no fa gaire que els jueus actuals han tornat a Israel. I en tornar-hi, s'han trobat que des de feia segles allà hi vivia gent, una gent que no són ells: fa més de dos mil anys van ser els galileus; ara són els palestins. Una gent a la qual després han conquerit militarment, a la qual menyspreen, però que ben mirat són dins del seu territori — i no és tan fàcil desfer-se'n. Podem rumiar quines converses hi ha avui a les cases de palestins que viuen amb l'ai al cor l'arribada de tropes d'Israel, per desnonar-los o metrallar-los, per imaginar si fa no fa com deuria ser la vida quotidiana en llogarrets com Natzaret o on fos que vivia la família de Jesús. I també quin devia ser l'ambient que s'hi coïa, que és l'ambient on degué créixer Jesús. Potser en aquell país, a hores d'ara, i el mateix que fa 1970 anys, un altre mestre és a punt d'aparèixer?

Pere Rovira

******

Per saber-ne més:

Vegeu les fonts esmentades a la Cort d'Apel·lació anterior (Maria Magdalena).

Una traducció completa del text de Cels és disponible via internet [busqueu el ‘link' al peu de l'article de ‘Cels' a la viquipèdia, versió en castellà]

Pel llibre d'Isaïes: Biblia Catalana Interconfessional, edició de 2008. Claret editor. Traducció molt acurada.

******

Al proper CriTeri:

JULIÀ, L'APÒSTATA

Vet-ho aquí: no pretenc prendre-li el tema al meu estimat company de la secció ‘Una de Romans', però el proper personatge d'aquesta secció serà un emperador romà. Un de ben fugaç, perquè només va regnar tres anys. Però aquests tres anys van ser prou per fer-lo entrar a la història com un dels emperadors més interessants de tota la història de Roma. Per als cristians, gairebé satànic: com a molt admeten que era un home capaç però en el fons ben ximple. Haver intentat aturar l'expansió del Cristianisme, i restablir el paganisme, és l'acusació essencial que se li fa. Quan s'explora a fons l'home, trobem un personatge apassionant, i avui dia valorat molt més positivament que no pas fa dos segles. Un personatge que bé es mereix una Cort d'Apel·lació.

Share this: