“Estan bojos aquests romans”
Obèlix
El romà ha estat l’imperi més durador de la història i el que ha aportat més a l’avenç de la civilització occidental. Entre altres coses va llegar llengua, dret, organització política, religió i urbanisme. Dit així ens pot semblar que els romans eren molt conscients del seu “destí universal”. Res ben lluny de la veritat, almenys al principi. Eren imperialistes improvisats. La República no s’havia proposat dominar les terres fora d’Itàlia d’una manera preconcebuda, com solia passar amb imperis anteriors, com el persa o posteriors, com el mongol o l’espanyol. El senat –i amb ell el poble romà- es va anar trobant al llarg dels segles II i I aC en situacions de domini per carambola, pel joc d’aliances o a conseqüències estratègiques d’altres guerres o per l’ambició dels seus generals.
Escenari: les Gàl·lies
Quan Juli Cèsar va ser investit com a procònsul de la Gàl·lia Transalpina la seva intenció no era envair-la tota set anys després. Si que anava a buscar al glòria personal i amb ella la de la República, però ni molt menys esperava a priori aquests èxits de conquesta. Li van portar les circumstàncies. Primer va ser la lluita contra els Helvecis. Havien abandonat amb tot el seu poble les seves valls alpines, fustigats per incursions germàniques. Van demanar als romans que intercedissin per ells davant els gals per poder-se establir a la Gàl·lia, però es clar, totes les terres ja tenien els seus habitants. Com que els helvecis no voleïn tornar enrere, al final Cèsar els va declarar enemics de Roma i els va vèncer. Va ser una situació ideal per posar sota la tutela de Roma els pobles de l’est de la Gàl·lia. Pel que fa els helvecis una part els acolliren finalment els poble gal dels hedus, aliat dels romans, i la resta els va aprovisionar de blat perquè poguessin tornar a reocupar les seves terres alpines, temorós que l’ envaïssin els germànics, els més bàrbars entre els bàrbars per als romans.
Poc temps després va venir la demanda d’ajut per part dels rivals dels hedus, els arverns i els sèquans, contra un cabdill germànic, Ariovist que s’havia instal·lat a les seves terres. Els germànics feien por. Eren alts, forts, acostumats a la vida a l’aire lliure, a exercitar-se amb les armes i a viure de la guerra una tribu contra l’altra. Per això els gals els llogaven con a mercenaris. Els arverns i els sèquans van demanar els serveis d’Ariovist, sense comptar que aquest s’emportaria a tota la tribu, unes cent vint mil persones, per establir-se a l’altra banda del Rin i exigir ostatges i tribut als gals. I ara els gals abans enfrontats demanaven ajut de comú acord a les poderoses legions, després de comprovar com de fàcilment s’havien desfet dels helvecis. Era l’ocasió perfecta per estendre la influència – amb de facto de domini – sobre la major part de la Gàl·lia. No obstant, els mateixos soldats romans estaven aterrits del que explicaven els gals sobre el valor en batalla dels germànics. Cèsar va reunir tots els centurions*, els va sermonejar i amb el seu ascendent sobre la tropa la va posar a motlle. En una sola batalla les legions van arrasar els temibles guerrers d’Ariovist. Cèsar va aprofitar la conjuntura per crear aliances, tota una sèrie de clientela de cabdills gals submisos. Cèsar va aprofitar a la perfecció la política de “divideix a venceràs”, ja que en més d’una ocasió va lluitar contra pobles gals a petició d’altres gals. I si no eres aliat de Roma havies de patir el seu domini de forma descarada, més fort com pitjor era l’ofensa. Si era lleu, es limitava a acceptar el domini de Roma i el pagament de tributs. Si el poble havia ofert una resistència obstinada, el més segur era que els vençuts acabessin venuts com a esclaus. No obstant, Cèsar es caracteritzava per les seves mostres de clemència i tendia a demanar ostatges i tributs per una insubordinació sense traïdoria i a respectar les institucions de govern locals.
Figura 1. La Gàl·lia tal com la dividien els romans en temps de Cèsar.Obèlix
El romà ha estat l’imperi més durador de la història i el que ha aportat més a l’avenç de la civilització occidental. Entre altres coses va llegar llengua, dret, organització política, religió i urbanisme. Dit així ens pot semblar que els romans eren molt conscients del seu “destí universal”. Res ben lluny de la veritat, almenys al principi. Eren imperialistes improvisats. La República no s’havia proposat dominar les terres fora d’Itàlia d’una manera preconcebuda, com solia passar amb imperis anteriors, com el persa o posteriors, com el mongol o l’espanyol. El senat –i amb ell el poble romà- es va anar trobant al llarg dels segles II i I aC en situacions de domini per carambola, pel joc d’aliances o a conseqüències estratègiques d’altres guerres o per l’ambició dels seus generals.
Escenari: les Gàl·lies
Quan Juli Cèsar va ser investit com a procònsul de la Gàl·lia Transalpina la seva intenció no era envair-la tota set anys després. Si que anava a buscar al glòria personal i amb ella la de la República, però ni molt menys esperava a priori aquests èxits de conquesta. Li van portar les circumstàncies. Primer va ser la lluita contra els Helvecis. Havien abandonat amb tot el seu poble les seves valls alpines, fustigats per incursions germàniques. Van demanar als romans que intercedissin per ells davant els gals per poder-se establir a la Gàl·lia, però es clar, totes les terres ja tenien els seus habitants. Com que els helvecis no voleïn tornar enrere, al final Cèsar els va declarar enemics de Roma i els va vèncer. Va ser una situació ideal per posar sota la tutela de Roma els pobles de l’est de la Gàl·lia. Pel que fa els helvecis una part els acolliren finalment els poble gal dels hedus, aliat dels romans, i la resta els va aprovisionar de blat perquè poguessin tornar a reocupar les seves terres alpines, temorós que l’ envaïssin els germànics, els més bàrbars entre els bàrbars per als romans.
Poc temps després va venir la demanda d’ajut per part dels rivals dels hedus, els arverns i els sèquans, contra un cabdill germànic, Ariovist que s’havia instal·lat a les seves terres. Els germànics feien por. Eren alts, forts, acostumats a la vida a l’aire lliure, a exercitar-se amb les armes i a viure de la guerra una tribu contra l’altra. Per això els gals els llogaven con a mercenaris. Els arverns i els sèquans van demanar els serveis d’Ariovist, sense comptar que aquest s’emportaria a tota la tribu, unes cent vint mil persones, per establir-se a l’altra banda del Rin i exigir ostatges i tribut als gals. I ara els gals abans enfrontats demanaven ajut de comú acord a les poderoses legions, després de comprovar com de fàcilment s’havien desfet dels helvecis. Era l’ocasió perfecta per estendre la influència – amb de facto de domini – sobre la major part de la Gàl·lia. No obstant, els mateixos soldats romans estaven aterrits del que explicaven els gals sobre el valor en batalla dels germànics. Cèsar va reunir tots els centurions*, els va sermonejar i amb el seu ascendent sobre la tropa la va posar a motlle. En una sola batalla les legions van arrasar els temibles guerrers d’Ariovist. Cèsar va aprofitar la conjuntura per crear aliances, tota una sèrie de clientela de cabdills gals submisos. Cèsar va aprofitar a la perfecció la política de “divideix a venceràs”, ja que en més d’una ocasió va lluitar contra pobles gals a petició d’altres gals. I si no eres aliat de Roma havies de patir el seu domini de forma descarada, més fort com pitjor era l’ofensa. Si era lleu, es limitava a acceptar el domini de Roma i el pagament de tributs. Si el poble havia ofert una resistència obstinada, el més segur era que els vençuts acabessin venuts com a esclaus. No obstant, Cèsar es caracteritzava per les seves mostres de clemència i tendia a demanar ostatges i tributs per una insubordinació sense traïdoria i a respectar les institucions de govern locals.
La postura d’un o altre general amb càrrec de pròconsul durant la república era observada amb lupa des del senat. A causa de la seva ambició – i la des altres- Cèsar no tenia pocs enemics. Els seus adversaris del senat van aprofitar per declarar que emprenia una guerra il·legal contra els gals, ja que havia actuat fora els límits de la província assignada (la Gàl·lia Cisalpina, és a dir el nord d’Itàlia) sense l’aprovació del senat. Fins i tot van acusar-lo de vulnerar el “dret de gens”, al lluitar contra pobles que no havien ofès a Roma. Tot era un joc polític. Però el poble ras romà estava meravellat pels triomfs europeus de Cèsar, tant o més que si hagués guanyat la Champions de l’època, això si, a sang i fetge. No hem d’oblidar que Cèsar era el líder el patit popular, format per membres de l’aristocràcia empobrida que no trobaven setial entre els conservadors optimates del senat.
Cèsar, amb l’excusa de buscar la seguretat de les conquestes o dels pobles gals aliats de Roma, va portar la guerra fins al país dels belgues i més endavant a Britània, amb l’excusa que aquets oferien ajut des de les Illes als seus cosins del continent. I així va aconseguir apropiar-se de tota la Gàl·lia i fer les primeres incursions a Britània (tot i que el domini de les illes no va arribar fins més tard). Fins i tot, com a demostració de força, va travessar el Rin i penetrar els frondosos boscos de Germània per demostrar als seus pobles, que tanta propensió tenien a travessar el riu per ocupar les fèrtils terres gales, que els romans també els podien amenaçar el seu país. La travessa del canal de la Manxa i del Rin tenien un efecte més propagandístic que de conquesta, però que a Cèsar li reportarem fama entre els romans, que esperaven ansiosos els seus “articles” de corresponsal de guerra, que es convertiren en els famosos “Comentaris de la Gerra a les Gàl·lies”, el best seller de l’època. Ho sento, però l’irreductible poble gal de Bretanya no apareix en aquests comentaris, i no hi ha raó per pensar que va existir mai.
* Veure lliurament d’Una de romans SPQR.
Escenari: Hispània
A Hispània, la conquesta també va tenir un major grau d’improvisació, en bona part perquè no tenia un únic protagonista, sinó que eren els diferents procònsuls, que eren enviats pel senat els que intentaven assegurar els territoris d’ibers, celtibers i lusitans aconseguits als cartaginesos. Però allí la lluita va durar molt més temps, i fins a August no es va pacificar del tot, amb la victòria de la seva mà dreta Agripa sobre càntabres i bascos, últims resistents, que podrien representar perfectament el paper d’Astèrix sense necessitat de poció màgica.
A Hispània el domini romà va venir sobrevingut per la segona guerra púnica. Els cartaginesos havien fet seu el domini de la meitat sud d’Hispània. Un tractat amb Roma establia el límit nord dels dominis a l’Ebre i en tot cas sembla que els romans, al principi, no tenien massa clar quin dels dos rius eren). El fet és que el rearmament dels cartaginesos va alertar Roma, que ja no se’n fiava d’ells, després de la victòria romana a la primera guerra púnica. La guerra oberta es va acabar desencadenant amb el setge d’Aníbal a la ciutat grega de Sagunt, aliada dels romans. Va ser la gota que va fer vessar el got de les reticències dels senadors antibel·licistes per declarar la guerra a Cartago. L’escenari d’operacions es va traslladar Sicília, ja romana, a Hispània i amb ell el desembarcament de les primeres tropes a Empúries el 218 a C.
La situació a Hispània va ser conflictiva. Primer es van subjugar els pobles ibers, amb els ilergetes, habitants de la plana de Lleida, com a os pedrer molt dur de rossegar. Després els celtibers i els lusitans i finalment els càntabres, després de més de 150 anys de lluites i tractats. No es va establir un ordre polític clar, ja que el govern romà anava prenent mesures sobre l marxa en funció de cada campanya i cada situació. No era un propòsit premeditat de fer-se amb tota la península fins a Pompeu el Gran i, sobretot, posteriorment ja amb l’emperador August.
Font: www.tesorillo.com/hispania/mapas1.htm
Escenari: la Hèl·lade
A Orient va passar tres quarts del mateix. Mitrídates, rei de Pontus, va amenaçar l’hegemonia romana a la incipient província d’Àsia (l’oest de l’actual Turquia), presentant-se com el nou Alexandre Magne que recuperaria la llibertat dels grecs. S’hi van aliar diverses ciutats gregues sota tutela romana. L’història va acabar fatal per les polis gregues que encara gaudien d’un ampli grau d’autonomia política. El futur dictador romà Sila, va comandar la represàlia contra Mitrídates. El va derrotar i va signar una pau amb ell, que abans de perdre bous i esquelles es va retirar el seu Pontus. Si s’hagués quedat a casa hauria estalviat la pèrdua definitiva de llibertat dels grecs, almenys durant alguna temporada. El triomf li va permetre a Sila apoderar-se personalment de Grècia i subjugar-la difinitivament a Roma sota forts tributs. Alhora, va aprofitar per rapinyar cap a la capital totes les escultures que va trobar a les àgores i temples, així com tresors votius dipositats durant segles al santuari de Delfos. Els escultors romans van tenir a partir de llavors els models originals de les més famoses escultures gregues (els Picasso de l’època) per poder fer-ne còpies a l’engròs. Això explica, com a mal menor, perquè avui en dia coneixem la majoria d’originals grecs només a partir de les còpies romanes.
I així anar fent. Gràcies al poder del seu exèrcit, la seva força de determinació, la gran capacitat d’organització i un poder polític sòlid, a comparació de la fragmentació política de la major part dels seus oponents, des d’ibers a grecs, Roma va anar conquerint ara un poble ara un altre fins a envoltar tot el Mediterrani sota els designis d’una sola ciutat. No obstant, no era un pla predeterminat al principi, quan les legios van començar a sortir d’Itàlia. Roma va anar improvisant segons l’ocasió, i conscient amb el pas del temps, de la seva superioritat militar i organitzativa va anar tirant del carro.
Fi de la història
L’imperi romà no va arribar fins a la seva màxima extensió fins al segle II, als temps de Trajà, quan el poder imperial ja estava més que consolidat. De fet, la dinastia dels antonins va ser l‘edat d’or de l’Imperi. En aquella època ja es tractava descaradament d’expedicions de conquesta pura i dura, on els emperadors romans, amos i senyors dels designis de l’Imperi (amb el permís ja no del senat sinó de les legions), pretenien guanyar-se la glòria eterna i l’admiració del poble emulant les antigues patums: els escipions, Cèsar, Pompeu, August o Vespasià. Trajà va subjugar els dacis (actual Romania, on encara parlen una llengua llatina enmig del món eslau) i derrotar finalment els temibles parts (els successors de l’imperi persa), que sempre havien ridiculitzat militarment els romans. Trajà no va aconseguir gaire d’ells, més aviat van quedar en taules. Però tant o més important va ser recuperar les ensenyes de les legions perdudes 150 anys abans pel triumvir Crassus, una derrota que els romans no havien paït i que era una nafra a l’orgull romà. Adrià, el successor de Trajà i d’origen hispà com ell, va posar fi a les guerres de conquesta, per decepció de l’exèrcit, ansiós de més glòria i botí, i del poble, que esperava renovar més victòries en les “competicions” internacionals. Trajà va ser més sensat. Conscient de les dificultats de mantenir un Imperi tant bast i complex es va dedicar a administrar-lo visitant constantment les províncies, i ben fet que va fer. Qui els havia de dir als romans, convençuts ja llavors dels designis universals de la seva ciutat, que un segle després, el teatre d’operacions es traslladaria a camp propi.
La decadència del poder i de l’ànima romana, la crisi econòmica, i l’avenç militar cultural dels pobles germànics en va propiciar la caiguda, lenta, però inexorable del poder romà d’occident. Després d’un segle de davallada el cop definitiu va arribar el 476 amb la caiguda de Ràvena (capital llavors de l’Imperi d’occident) i la deposició de Ròmul August (curiosament primer i únic emperador amb el nom del mític fundador de Roma) en mans dels ostrogots d’Odoacre. Però la influència i prestigi de l’imperi romà d’occident havia estat tant forta que precisament a l’any 800, Carlemany, rei dels francs (un poble germànic), es va fer coronar pel papa Lleó III com emperador del sacre imperi romanogermànic, successor d’un títol que encara enlluernava i que va ser utilitzat pels emperadors austríacs fins que Napoleó els en va deposar.
Rara Avis
.JPG)
Molt bé!
ResponEliminaPere :-)
boníssim, we'll miss you
ResponEliminaNo ens abandonis !!!
ResponElimina