Tiberi. Segona Part.

La segona part de la Cort d’Apel·lació dedicada a Tiberi parla dels seus anys com a emperador. Recomanem de llegir primerament el capítol que vam dedicar a la seva figura abans d’esdevenir successor d’August; la problemàtica psicològica i familiar que hi retratem és important per entendre la seva actuació un cop assolit el poder.



U. L’afer Pòstum, mal començament

De fet allò que anomenem 'afer Pòstum' es va esdevenir abans que Tiberi fos proclamat emperador. Pòstum Agripa era fill de Marc Vipsani Agripa i de Júlia, la filla d’Octavi. Per tant, nét d’Octavi August, i candidat clar a ocupar algun dia el càrrec imperial. A Jo, Claudi, Robert Graves dóna una imatge força angelical d’aquest jove. De fet la informació que ens n’ha arribat el retrata com a un jove depravat, violent i brutal, sobretot degut al seu gran vigor i força física, de la qual n’estava molt orgullós. Tàcit el considera un jove bastant estúpid. Però era nét d’August, i aquest l’estimava – mentre que no podia sentir cap afecte per Tiberi, com sabem. August no era cec, i de cap manera podia confiar a Pòstum càrrecs públics i de responsabilitat.

Malgrat el que digui Robert Graves, sembla clar que Pòstum estava descartat de la ‘carrera’ cap a la successió d’August. Però Lívia amb això no en tenia prou, i no va parar fins aconseguir que August el desterrés a l’illa de Planàsia – la mateixa on, anys a venir, aniria a parar Napoleó, per cert. Acusat de què, exactament? Graves imagina un complot on Pòstum és acusat falsament d’intent de violació de Livil·la, neboda de Tiberi. No és impossible, però de fet la poca informació que en tenim apunta en una altra direcció. Suetoni esmenta dos subjectes, Juni Novat i Cassi de Pàdua, que feien públiques cartes de Pòstum contra August. Eren cartes falses, òbviament, però van ser suficients perquè August es cregués Lívia quan aquesta va presentar l’afer com un complot pur i simple contra l’emperador. Consta, això sí, que l’exili de Pòstum fou un fet públic, de cap manera una manifaseria secreta de Lívia.

Poc abans de morir, August va voler visitar el seu nét a l’illa de Planàsia, on, segons sembla, ambdós es van reconciliar. La història, tal com s’explica a Jo, Claudi (on Lívia s’assabenta que August ha canviat el seu testament manipulant la sacerdotessa de Vesta), és inexacta: ben senzillament, sembla que August es féu acompanyar per un amic anomenat Fabi Màxim, i que fou la dona d’aquest la que en una imprudència increïble ho va comentar a Lívia. Lívia i Tiberi no van perdre el temps. Pòstum fou assassinat després de la mort d’August, i poc abans de la proclamació de Tiberi com a nou emperador. Per ordre de qui? Graves acusa Lívia, sempre entestada a ordir complots per instaurar Tiberi com a emperador; però hi ha sospites molt fortes que fou el mateix Tiberi l’ordidor d’aquest assassinat. Es desempallegava de l’últim obstacle que quedava entre la seva persona i l’herència d’August. Si fou així, no es podria demanar un pitjor començament per al seu regnat.

‘Hauria estat millor per a Tiberi i per a Roma si August hagués mort abans: la durada de la seva vida, que va acostumar les mentalitats dels homes al Principat com a quelcom de permanent, i augmentant el seu propi prestigi més enllà del d’un simple mortal, alhora que consolidava el seu propi règim i el del seu sistema de govern, feia més delicada i difícil la tasca del seu successor’.

Són paraules de Ronald Syme (cf. vide infra), i resumeixen bé el problema de succeir algú que ha governat tant de temps. Quan Tiberi va arribar al poder, la majoria de la població de l’Imperi no havia conegut cap altre governant que August; se’ls devia fer estrany que algú altre fos al capdamunt de l’estat. Als ulls de bona part de la població August era una mena de semidéu; la seva deïficació un cop mort fou per tothom quelcom de ben natural. Tiberi era ben conscient que sempre que prengués una decisió, el pes de ‘què hauria fet August?’ el perseguiria. També hi havia un fet incontrovertible: tothom sabia que August no sentia cap mena d’afecte ni simpatia pel seu fillastre Tiberi, i que l’havia triat com a successor perquè a la família ja no hi quedava ningú més. I el pitjor és que el mateix Tiberi també ho sabia. Això no ajudava pas; agreujava el seu rencor contra el seu padrastre, i li feia prendre la toga imperial més per despit que no pas per autèntica vocació. Per altra banda, ja es trobava al començament de la seva vellesa; el poder absolut el devia temptar ben poc.


DOS. La Roma que Tiberi va heretar

I, malgrat tot, els primers anys, Tiberi fou un emperador impopular... però excel·lent. Tàcit mateix esmenta que la primera part del seu regnat fou per Roma una època daurada, o gairebé.

En canvi, sí que sembla cert que la investidura de Tiberi com a nou August no va ser fàcil. Va passar alguna cosa, però no se sap exactament què. La versió clàssica diu que al començament Tiberi va refusar de rebre el poder, però que finalment els senadors el van convèncer d’acceptar l’herència d’August. Sembla, però, que hi va haver alguna cosa més. Els darrers anys d’August aquest havia constituït un consell consultiu que havia usurpat prerrogatives i competències polítiques del Senat; l’emperador, cada vegada més autocràtic i menys amic d’entendre’s amb l’aristocràcia senatorial, optava per governar de manera expeditiva, sense el Senat. Segurament en ocasió del traspàs de poders d’August a Tiberi aquesta aristocràcia va veure l’oportunitat de recuperar el status que havia tingut des de sempre, i tornar a ser un cos polític viu i decissori. Tiberi s’hi va avenir. El consell governatiu fou dissolt, i les seves funcions van ser transferides al Senat. Una veritable Restauració. Tiberi actuava, en aquest aspecte, com un august tradicionalista, respectuós de les estructures polítiques de la Roma republicana – cal observar que Roma, oficialment, no havia deixat de ser una república – i preparat per governar de comú acord amb el Senat.

Hi va haver, certament, aixecaments militars. Graves es recrea en recordar-nos que les unitats revoltades eren les que havien estat sota el comandament de Tiberi en el passat, i en atribuir-ho al record de la seva duresa com a general. Cal anar amb compte a prendre’s massa seriosament aquesta interpretació dels fets. A les legions romanes la vida havia estat sempre dura, i no hi ha base per afirmar que sota Tiberi hagués estat pitjor. Per altra banda la tropa perdonava fàcilment la duresa i la gasiveria del seu general si això es traduïa finalment en victòries – com fou sempre el cas amb Tiberi, cal recordar-ho. Més senzillament, sembla documentat que la revolta de les legions de Panònia fou deguda al no cobrament d’una prima que August els havia promès; promesa que després Tiberi va ignorar.

Però la raó addicional de les revoltes era probablement política. A Roma, i sobretot després de Màrius, l’exèrcit era en si mateix una força política. No era senzillament el poble en armes – entre altres raons perquè no era un exèrcit de lleva, sinó professional –; representava alguna cosa més. L’exèrcit de Màrius era un exèrcit antisenatorial i popular, l’exèrcit de Sul·la era un exèrcit senatorial i antipopular. L’exèrcit de Pompeu defensava (almenys en teoria) el Senat i les institucions republicanes, mentre l’exèrcit de Cèsar era fidel a un home que pertanyia a la petita aristocràcia – els Julis no eren ni de bon tros una de les grans famílies romanes –, que era a més nebot de Màrius, i que es proclamava el defensor de les classes populars, que odiaven intensament una classe senatorial opressora. Un cop al poder, Cèsar fou conciliador i magnànim amb la classe senatorial. Però Octavi no era d’aquesta pasta; quan formà el seu exèrcit, aquest fou clarament seu: servia els seus interessos i obeïa la seva voluntat. Ja no era l’exèrcit romà; era el seu exèrcit, i no va dubtar a emprar-lo com a força de coerció per destruir les institucions republicanes – o reduir-les a un estat purament decoratiu, que si fa no fa és el mateix. Quan finalment es va haver desempallegat d’Antoni i Cleopatra i fou l’amo absolut de Roma, fou senzill establir l’equació ‘exèrcit Octavià = exèrcit romà’. El nou estat es pretenia unificador de classes socials, sentiments i interessos; a l’hora de la veritat l’emperador – i no diguem Lívia, una Clàudia – tenien molt clars els seus orígens aristocràtics i que formaven part d’una casta social que es trobava molt per damunt d’una plebs pobra, inculta i degradada. Però això no vol dir en absolut que l’exèrcit hagués oblidat qui era i què representava. A cada nou emperador, l’exèrcit es mantenia amatent per veure com bufava el vent. I les primeres disposicions de Tiberi foren vistes com antipopulars, perquè suposaven una certa Restauració, com hem dit: retorn al Senat dels poders polítics que li havien estat arrabassats els darrers anys del govern d’August, en favor d’un consell imperial que fou immediatament dissolt.

És en aquest sentit, molt probablement, que cal interpretar les revoltes militars dels primers temps de Tiberi: un avís a l’emperador perquè no seguís en aquesta via. Germànic, fill de Drus i per tant nebot de Tiberi, i un gran general, fou el gran pacificador de les legions amotinades de Germània, mentre que Drus II, fill de Tiberi, fou enviat a sufocar el motí de les legions de la Pannònia, assessorat per Sejà – atenció a aquest nom; en parlem més tard.

Però a més d’aquests aixecaments militars – que no van anar més enllà de motins de poca volada – hi va haver altres revoltes més serioses, que malgrat la insistència de Robert Graves i altres van tenir poc a veure amb la popularitat personal de Tiberi. Van tenir a veure amb la greu situació econòmica de l’Imperi, o de parts de l’Imperi. Els problemes de fons de l’Imperi Romà, que al capdavall acabarien enfonsant-lo, ja començaven a aparèixer aleshores. La desaparició d’aquella societat original de petits i mitjans agricultors, en favor de grans latifundis treballats per esclaus, s’havia esdevingut feia molt de temps, sobretot a la fi de la segona guerra púnica. Com a sistema de producció, l’esclavisme és molt ineficient: si l’esclau no treu un profit monetari per treballar de valent, per què hauria de treballar de valent? Ser esclau era un ofici que cal aprendre: treballar el mínim imprescindible perquè el capatàs no se n’adoni, i no encaparrar-se a tenir un compromís personal amb la finca on es treballa, perquè el benefici se’n va ben lluny. La productivitat d’una finca treballada per esclaus era molt inferior a la d’una finca treballada per una família d’agricultors-propietaris. I dos-cents anys d’un sistema de producció esclavista començaven a passar factura. Oi més perquè l’esclau no només produeix poc: també procrea poc. Per tant una condició necessària pel manteniment del sistema era l’existència d’un flux d’esclaus més o menys continuat. La font principal de nous esclaus eren les guerres exteriors, i aquesta font començà a fer figa quan els limes de l’Imperi van quedar fixats. La repressió de revoltes era una font d’esclaus ocasional, no contínua. L’activitat econòmica fonamental de l’Imperi era l’agricultura: si la producció agrària havia disminuït, això significava que l’imperi en conjunt, i Itàlia en particular, s’havien empobrit, per molt que els propietaris dels grans latifundis fossin gent molt rica:

‘Era un temps que els problemes venien en batallons: manca de diners per pagar l’exèrcit, la insurrecció a Il·líria, manca d’esclaus, manca de ciutadans soldats, plaga a Roma, fam a Itàlia.’

Són paraules de Plini el Vell, referides als darrers deu anys del regnat d’August, molt il·lustratives de la situació que Tiberi va heretar: un imperi econòmicament en crisi, militarment debilitat per les campanyes costoses al limes de Germània i pel mateix retrocés econòmic d’Itàlia. La pax augusta era molt menys pax que no podríem pensar. La disciplina militar no s’havia relaxat, però l’estat de misèria de bona part de les legions, que rebien la paga amb retard, en feien un brou de cultiu ideal per als motins. I de fet ja en temps del mateix Octavi August hi va haver revoltes militars. Una opció hauria estat reduir les dimensions de l’exèrcit, però atès el perill de les tribus germàniques més enllà del limes, aquesta opció quedava descartada. Alhora, Tiberi havia d’alimentar Roma com fos, perquè la plebs que vivia del blat que l’estat donava gratuïtament era nombrosíssima, i aquella era una subvenció que no es podia tallar si no volia córrer el risc d’un motí general a Roma mateix. Per tant el blat d’Egipte havia d’arribar, al preu que fos, i aquest preu no era altre que escanyar Egipte. De manera general es pot dir que l’estat romà, molt costós, s’havia de finançar escanyant les províncies. Sembla que les revoltes a la Gàl·lia s’han d’entendre en aquest sentit, més que no pas com una demostració de rebuig personal cap a Tiberi.

Opcions? Reduir la despesa pública, sobretot en aquells aspectes menys imprescindibles. L’exèrcit i la provisió de blat per a la plebs eren intocables – fora de circumstàncies excepcionals – però altres despeses no. Els espectacles de circ, per exemple. O la construcció de grans edificis majestuosos d’utilitat dubtosa, o més temples – cal insistir en el seu escepticisme religiós. Aquesta política de prudència en la despesa avui ens sembla lloable, però els seus contemporanis en tenien una altra opinió. Per a la plebs, ben poques coses eren més importants que el circ, i per als historiadors posteriors – Suetoni, per exemple – la grandesa d’un emperador es mesurava per la seva fúria edificadora. Garrepa era un adjectiu sovint emprat contra Tiberi, i estrictament parlant era cert; però això que als nostres ulls el dignifica, a ulls dels seus contemporanis el desqualificava. Un emperador era bo en la mesura que era pròdig amb el seu poble. Ningú no tenia al cap conceptes com ara deute públic, inflacció o equilibri pressupostari, cosa que per a Tiberi també era mala sort. L’economia de l’estat es regia pel dia a dia, fet que la complicava moltíssim en la mesura que l’Imperi s’engrandia i creixia la mateixa dimensió de l’estructura estatal – fins arribar a literalment esclafar la vida econòmica de l’Imperi, a partir del segle III.


TRES. Agripina

Agripina és un personatge central en el drama de Tiberi. Era filla de Júlia i Agripa, i esposa de Germànic, fill de Drus. Germànic era un militar excel·lent, que havia tingut un paper important en la campanya de Germània contra Varus, juntament amb el mateix Tiberi. Quan Tiberi fou adoptat com a fill per August, abans de succeir-lo, Tiberi va adoptar Germànic com a fill. L’estructura familiar quedava, doncs, establerta. Sembla que entre Germànic i Tiberi hi va haver més d’un desacord en temes militars. Com hem dit, Germànic no compartia la prudència de Tiberi (i d’August) pel que fa a la qüestió germànica, i sembla que era partidari d’una empresa de conquesta duta fins al final. Avui, amb perspectiva, podríem dir que si Germànic s’hagués sortit amb la seva potser l’Imperi d’Occident no hauria caigut el segle V... però alhora és difícil no entendre la posició de Tiberi, que no només havia de pensar com a militar sinó també com a governant. Si ja era prou difícil mantenir les legions que guardaven el limes, d’on treurien els diners per finançar un exèrcit addicional, que és el que hauria calgut per una guerra de conquesta?

Que Tiberi no sentís simpatia per Germànic no ha de sorprendre: Tiberi no sentia simpatia per ningú, i en aquest punt no tractava pas Germànic pitjor que a la resta. Però Germànic era molt popular entre la gent, molt semblant al seu pare Drus. És difícil, amb la distància, fer-se una idea exacta de com era Germànic. Als ulls de la gent era angelical, però molt probablement era una imatge tergiversada, que responia més al desig popular de tenir un líder idealitzat més que no pas d’un coneixement real i de primera mà del personatge. No tenim cap fonament, cap fet concret, per afirmar que fos cap defensor dels pobres, ni de la justícia social ni de res de semblant. Llevat de la seva indubtable capacitat com a militar, en sabem ben poc. En tot cas, per Tiberi tenir a Roma algú tan popular com Germànic – mentre ell, l’emperador, era tan impopular – era una font de conflictes que calia evitar. Va enviar-lo a diverses províncies de l’imperi, sempre en missió oficial. En aquestes missions Germànic sempre es feia acompanyar per la seva família: la seva esposa Agripina i els seus fills – Drus, Neró, Gaius (el futur Cal·lígula), Agripinil·la, Drusil·la. I en una d’aquestes missions, a Síria, Germànic va morir misteriosament.

Assassinat? Probablement no. Els detalls que ens han arribat del seu emmalaltiment i la seva mort més aviat fan pensar en una malaltia infecciosa de desenvolupament lent, encomanada molt abans de la seva anada a Orient. Probablement una tuberculosi. Però no era això el que la plebs volia sentir. Germànic era un Juli, un dels seus; popular i estimat. Tiberi era un Claudi tristot, rancuniós i molt impopular. El veredicte popular era obvi.

Però en aquesta història hi havia aspectes sòrdids, poc clars. Pisó, un col·laborador de Tiberi – sembla però que home honest al capdavall – fou assenyalat immediatament per la gent com a sospitós d’haver tingut alguna cosa (poc confessable) a veure amb aquell afer. Pisó estava casat amb Plancina, una amiga íntima de Lívia, mare de Tiberi i que seguia movent fils a l’ombra. Sembla cert que Pisó havia estat enviat a Orient personalment per Tiberi, amb instruccions escrites referents... a què, exactament? No ho sabem. Però l’home fou prou irresponsable per esmentar davant d’amics les cartes amb el segell imperial tot dient que les cartes duien instruccions precises de Tiberi referents a Germànic. El més probable era que les instruccions es referissin només a vigilar-lo i tenir-lo informat de què feia exactament. Una actitud paranoica, però fins a cert punt comprensible tenint en compte la popularitat de Germànic arreu. El fet, però, és que quan aquesta brama va començar a córrer, la posició de Tiberi va quedar en entredit. I no va ajudar en res la seva actitud de no acompanyar el seguici fúnebre i d’ordenar per Germànic uns funerals senzills i sense massa pompa. Ben idiota: encara que no estimés Germànic, per una vegada hauria pogut fer una mica de comèdia.

Potser Agripina estava enamorada de Germànic, però sens dubte també estava enamorada de la seva pròpia imatge. Va cultivar fins a l’extrem el posat de vídua inconsolable, es va prestar a tota mena d’espectacles públics de dolor, demostracions públiques d’afecte, i va augmentar la seva popularitat fins a límits estratosfèrics. I va acusar públicament Pisó de la mort de Germànic. I com a enviat personal de Tiberi, també va incloure en l’acusació el mateix emperador. Una temeritat increïble.

Com a senador i enviat personal de l’emperador, però, Pisó només podia ser jutjat al Senat. El relat que Tàcit ens dóna del judici és prou per no prendre’ns seriosament l’acusació d’assassinat; de fet el mateix Tàcit – gens sospitós de simpatia envers Tiberi – sembla concloure (Annals, III) que no hi havia fonament per acusar Pisó de res seriós. Viteli, un dels acusadors, basava la seva acusació d’emmetzinament en el fet que quan el cos de Germànic fou incinerat, el cor va resistir el foc; argument que avui més aviat fa riure. Però l’ímpetu dels diferents senadors, amics d’Agripina, que una vegada i una altra acusaven Pisó, amb acusacions de tota mena que tenien ben poc a veure amb l’afer – per exemple, no haver estat un bon governador a Hispània – indicaven clarament que l’afer s’havia desbocat, i que tots plegats volien el coll de Pisó, com fos. Pisó, en veure’s perdut, va prendre la decisió de fer públiques les cartes amb les instruccions de Tiberi. No va arribar a fer-ho, perquè aleshores va intervenir Sejà, el cap de la guàrdia pretoriana: va anar a veure Pisó a casa seva i el va convèncer (obligar?) que li donés les cartes. L’endemà Pisó va aparèixer mort. Potser assassinat. Va deixar una súplica a Tiberi perquè fos clement amb el seu fill.

Aquesta és la versió de Tàcit, i és la que segueix Robert Graves, bàsicament, a Jo, Claudi. Graves hi afegeix detalls imaginats però no impossibles. Per exemple, que les cartes en realitat no eren de Tiberi sinó de Lívia. Fins i tot deixant de banda que Germànic fos assassinat, fet que cal descartar, queda tot un pòsit d’afer no resolt que fa de mal pair. Fins i tot la història de les cartes – que de fet ningú no va veure mai, només n’havien sentit a parlar – no acaba de quedar clara: Tàcit en parla basant-se en els records d’ancians que ja eren molt vells quan ell els va interrogar, i que tampoc no eren testimonis de primera mà. Però allò que queda molt clar, és la conclusió que Tiberi en va treure: que ell mateix era en realitat l’objectiu d’Agripina, dels seus amics, dels senadors que s’havien prestat a aquell joc. Pisó només era l’excusa.

Avui, vist aquell afer amb perspectiva, se’ns fa molt difícil sentir cap simpatia per Agripina. Per la informació que ens n’ha arribat sembla més aviat una dona amb un irreprimible afany de protagonisme; alhora no podem evitar la sensació que volia emular Cèsar, o Octavi August, en el sentit de violentar el Senat i les institucions basant-se en la seva popularitat personal i qui sap si pensant que el record de Germànic i la seva imatge de vídua inconsolable farien que l’exèrcit es revoltés i deposés Tiberi.

‘Tant de greu et sap, no ser tu l’emperadriu?’

Aquesta és la frase que Tiberi li repetia constantment, una cita de la Il·líada, i que Robert Graves creu injusta; però bona part dels historiadors posteriors creuen que Tiberi – que devia conèixer bé la seva fillastra – no s’equivocava de gaire. En tot cas, l’actitud d’Agripina fou d’una irresponsabilitat increïble. Pensar que amb la seva popularitat n’hi havia prou, que podia acusar sense contemplacions el mateix emperador de ser culpable d’assassinat, i que no passava res, demostra fins a quin punt tenia una imatge poc realista de la situació. Allò que va aconseguir fou que Tiberi se sentís amenaçat de debò, i mai no es pot minusvalorar com pot reaccionar un home ressentit – i poderós – quan se sent amenaçat. Oi més quan l’emperador tenia una arma a les mans: Sejà, de qui parlem tot seguit.


QUATRE. Sejà

Moneda d'or amb l'efígie de Sejà. Bé que s'esmenta l'emperador Tiberi al text, l'efígie podia ser la de qui en aquell moment ocupés el càrrec de cònsol. Al revers, l'anagrama d''Aelius Seianus'.

Sejà és l’altre personatge crucial del regnat de Tiberi. Fou el precedent clar de personatges com els validos de la corona espanyola – el duc de Lerma, el comte-duc d’Olivares, Godoy –, governants de facto en qui el rei delegava a la pràctica bona part dels seus poders. Fou un dels responsables de la degradació del regnat de Tiberi, que va passar d’un govern autoritari a una tirania terrible, del tipus de la Rússia de Stalin. Senzillament perquè, com a comandant dels pretorians, va posar aquest cos al servei de la repressió política.

Aeli Sejà era fill de Seius Estrabó, un cavaller de la Toscana, que en vida d’August havia arribat a ser governador d’Egipte, i finalment comandant de la guàrdia pretoriana: ambdós càrrecs eren de molta confiança. Gràcies al seu pare, doncs, Sejà tenia un bon punt de partida. La major part dels fets de la seva vida reflecteixen una voluntat de pujar graons en l’entorn imperial, que era com dir en l’escala social. L’any 14 d.C., quan August mor i Tiberi el succeeix, Estrabó era el cap de la guàrdia pretoriana, però ben aviat el seu fill Sejà n’heretà el càrrec i les prerrogatives. En realitat, el lligam entre Tiberi i Sejà ve de molt abans. Es van conèixer quan Tiberi es trobava confinat a Rodes, caigut en desgràcia dins el si de la família imperial, avorrit i menyspreat per August malgrat els esforços de Lívia. Que l’herència d’August aniria a parar a algun dels fills de Júlia i Agripa, tothom ho tenia ben clar. Però Sejà va tenir la intuïció genial que aquella història no s’havia acabat, i que aquell personatge exiliat, culte i taciturn, no massa agradable però molt més llest que no pensaven molts, encara no havia dit la darrera paraula. Apostà per ell i es convertí en el seu aliat, confident i amic. Quan el seu amic arribà a ocupar el seient d’August es va veure prou clar que l’havia encertat de ple. I Tiberi el va recompensar abocant en ell honors i càrrecs. Sejà va arribar a aparèixer en efigie en monedes, al costat del mateix emperador; se n’han trobat algunes a Hispània, per cert.

El mateix que amb Germànic, Pòstum i altres personatges contemporanis de Tiberi, no és gens fàcil de fer-se una idea exacta de com era aquell individu. Tàcit el veu d’una manera molt negativa:

‘La seva ànima era audaç, hàbil a l’hora de dissimular i confondre els altres, trepador però alhora orgullós; sota una capa de modèstia amagava una set inesgotable de grandesa; de vegades, per arribar allà on volia simulaba ser generós i fastuós, altres vegades, era vigilant i atent...’

Al costat d’aquesta descripció, n’hi ha de molt més favorables. Però els fets nus més aviat donen la raó als que el veuen com un trepador, un personatge ambiciós que desitjava arribar ben amunt malgrat els seus orígens plebeus – per molt que hagués estat adoptat per la gens Aelia, d’aquí el nom d’Aeli Sejà. Marañón dóna per fet que s’emmirallava en Agripa, també home d’orígens humils però que arribà molt amunt gràcies a la seva amistat íntima amb August, fins al punt d’esdevenir el seu gendre i el pare d’uns fills que van ser adoptats per August com a fills propis, un honor immens. La diferència és que Agripa va demostrar moltes vegades la seva vàlua com a general i defensor de l’Imperi, quelcom que Sejà no va fer mai. Va arribar a acompanyar Drus II ‘Càstor’, fill de Tiberi, en alguna campanya militar, però sempre amb la missió de vigilar-lo, no pas de participar ell en els combats.

El mèrit de Sejà fou a la reraguarda, com a comandant de les cohorts pretorianes. I la seva habilitat principal fou, sens dubte, la de conspirador: era un intrigant nat, algú capaç d’ordir complots contra els enemics – reals o imaginaris – de Tiberi, i de passada pujar graons i enriquir-se. Va entendre que, com a resultat de l’hostilitat d’Agripina i del seu entorn, de les revoltes dels seus antics soldats, de la tírria que li tenia la plebs romana – i no únicament la plebs –, el ressentiment de Tiberi i la seva tristor essencial havien derivat en una veritable paranoia, i que si l’explotava bé en podia treure un profit enorme.

Ben aviat l’Imperi es va submergir en un devessall de denúncies de complots, traïcions, judicis, execucions sumàries, suicidis – per estalviar-se una execució brutal o la tortura. El règim autoritari dels primers anys de Tiberi es va convertir en un autèntic estalinisme, que faria pensar en els anys més foscos del dictador soviètic. I a redós d’aquest règim de terror, el poder personal de Sejà augmentava. Convertit en la mà dreta de Tiberi, era el punt central de la política de l’Imperi, i qualsevol que volgués grimpar socialment i/o dins l’estructura del poder imperial havia de formar part de la seva xarxa d’amistats i de relacions d’interès. Qui formés part d’aquesta xarxa, òbviament, s’havia de prestar al joc de delacions, denúncies de traïció, conjures i altres acusacions reals o imaginàries a través de les quals el valido enfortia el seu poder i la seva fortuna.

Sejà va entendre que els membres encara vius de la família Júlia – Agripina i els seus fills, essencialment – eren part essencial de la paranoia de Tiberi. I contra ells va dirigir la seva atenció. Ben aviat amics, confidents i partidaris d’Agripina van començar a caure sota acusacions de conspiració contra l’emperador, deslleialtat, traïció. Molts se suicidaven, després d’haver estat acusats en judicis que eren en realitat una veritable pantomima. El setge contra Agripina s’anava estrenyent cada vegada més. Quan les acusacions es van dirigir obertament contra Agripina, aquesta fou confinada a l’illa de Pandatària, mentre que els seus dos fills grans van ser empresonats; cap dels dos no va sobreviure.

La raó exacta de la caiguda de Sejà no és gens clara, i les fonts són confuses. Cal avisar que segons quina font es consulti es pot trobar informacio molt contradictòria. A Jo, Claudi, Robert Graves ho relaciona amb les seves relacions amb Livil·la, filla de Drus – neboda de Tiberi, per tant –, i vídua de Drus II ‘Càstor’, fill de Tiberi. Tiberi s’hauria oposat al matrimoni de Sejà i Livil·la. Livil·la, obsessionada amb casar-se amb Sejà, de qui estava perdudament enamorada, arriba a plantejar l’assassinat del mateix emperador perquè Sejà ocupi el poder i totes les traves a aquest matrimoni desapareguin. Graves arriba a plantejar que foren Sejà i Livil·la els causants de la mort de Drus II ‘Càstor’ per enverinament. Tot plegat, un garbuix. L'article dedicat a Sejà dins la viquipèdia (en anglès) segueix aquesta versió. Però altres fonts plantegen els fets d’una manera ben diferent: podria ser que, realment, Sejà i Livil·la haguessin plantejat un complot contra Tiberi, en aliança amb Agripina – que aleshores vivia exiliada en una illa – i els membres encara vius de la gens Julia: la jugada hauria estat que Sejà seria adoptat per la gens Julia com un dels seus, es casaria amb Livil·la, i actuaria com a tutor o governant-pont fins que els membres encara ben joves de la gens Julia estiguessin en condicions d’heretar l’imperi. Molt rocambolesc. Altres autors són molt més prudents, i esmenten que no sembla que Livil·la hagués tingut aquest caràcter tan intrigant i manipulador que Graves li atribueix; era, això sí, una dona d’una gran bellesa i sensualitat, i és possible que Sejà se n’enamorés.

En realitat, no hi ha gaire base per dir que Drus II 'Càstor' fos assassinat; la seva mort sembla natural, deguda entre altres fets a la vida disbauxada que duia. És ben cert que Sejà plantejà a Tiberi la possibilitat de casar-se amb Livil·la, vídua de Drus II 'Càstor'; de fet Tiberi no s’hi va oposar de manera oberta. El deixava tenir esperances que potser algun dia allò fóra possible. Però no va arribar a donar el seu consentiment. Sobre aquest tema s’ha especulat molt. El més probable és que Tiberi mai no hagués volgut que Sejà arribés a casar-se amb cap membre de la família imperial, perquè això l’obligava gairebé a designar-lo successor. Sejà no deixava de ser un personatge d’orígens humils, i allò, en aquella Roma on l’aristocràcia senatorial filava tan prim en matèria de dignitats familiars basades en avantpassats il·lustres, era un hàndicap molt greu. Hi havia hagut el precedent d’Agripa, home d'origen humil, però per Tiberi això probablement no era suficient.

La versió més raonable, vista amb la distància, és que després de la mort de Drus II ‘Càstor’, Livil·la temés pel futur del seu fill, Gemel·lus; per la possibilitat que quedés fora de la cursa per l’herència imperial. Per assegurar-se una bona posició, devia buscar l’aliança – matrimonial, entre altres coses – del personatge més poderós d’aleshores, Sejà. Aquest s’hi deuria acomodar, car el càrrec de pare adoptiu del futur emperador (que aleshores encara era un nen menut) el posaria en una posició immillorable de cara a ocupar el poder. Que Livil·la i Sejà haguessin estat amants de feia temps – com pretén Robert Graves – és possible, però no gaire versemblant: cal tenir present que Sejà era molt més gran que Livil·la – era d’una edat semblant al mateix emperador –, mentre que Drus II ‘Càstor’ era jove i sembla que físicament molt atractiu. Drus era, per altra banda, el fill de l’emperador, i primer de tots en la cursa successòria: que Livil·la sacrifiqués aquesta posició i fins i tot assassinés amb verí el seu propi marit, és molt poc creïble.

En tot cas, si ho hem de jutjar per la brutalitat de la reacció de Tiberi, cal pensar que les acusacions concretes contra Sejà devien ser d’una gravetat extrema. Per desgràcia, les dades que ens n’han arribat són, com hem dit, molt poc clares – entre altres raons, perquè fragments de l’obra de Tàcit i Suetoni s’han perdut. De tota manera, que Sejà pensés a eliminar Tiberi no fóra tan estrany. El seu poder, policial, econòmic i polític, era enorme. El fet que Tiberi li hagués barrat el pas a la família imperial significava que ja no podia pujar més: el futur que l’esperava era el d’una mena de lord protector dels joves membres de la família imperial, fins que aquests fossin adults i poguessin heretar el poder imperial de manera efectiva. Un cop d’estat en tota regla potser no hauria estat impopular, puix que Tiberi era odiat per la població.

De fet, molts indicis diuen que en aquella època Sejà ja havia començat a caure en desgràcia. Hi ha exemples d’amics seus que començaven a apartar-se’n, preveient que les coses començaven a anar de mal borràs. Molt probablement el règim policial i de terror que havia desencadenat a Roma es traduïa en una onada d’odi popular; contra Sejà, però de retruc també contra l’emperador mateix. L’acumulació de càrrecs i sobretot la fidelitat de la guàrdia pretoriana el feia tan poderós que era un perill. De fet, no seria irracional pensar que l’intent de Sejà d’esdevenir parent familiar del mateix Tiberi era un intent desesperat d’evitar la seva pròpia caiguda.

Sobre els fets nus referents a la detenció de Sejà, l’acord entre les fonts fan que hi hagi pocs dubtes. Secretament, Tiberi va nomenar Macró – el segon de Sejà – nou comandant de la guàrdia pretoriana. Sejà fou convocat al Senat, aparentment per proposar-lo per un nou càrrec que l’exaltava encara més. Però un cop al Senat, allò que semblava de primer un panegíric dedicat a Sejà va esdevenir una acusació d’alta traïció. Sejà fou empresonat immediatament, i executat al cap de poc. Una llista de proscripció va condemnar a mort immediatament un gran nombre d’amics, partidaris, parents i simplement ciutadans que hi havien tingut alguna relació, ni que fos tangencial i momentània. Roma va reviure els anys de terror soferts sota Sul·la, un segle abans. Els fills de Sejà, encara uns nens, van ser executats. La filla petita fou violada abans de ser executada, puix que la lei impedia que una noia verge fos condemnada a mort. L’esposa de Sejà, Apicata, es va suïcidar. Livil·la va morir de fam, tancada en una cambra per la seva pròpia mare Antònia. Els cronistes parlen d’una matança que es va estendre per tota la ciutat, i en la qual van participar directament molts de romans que havien incubat de feia molt de emps un odi irreprimible contra el que havia estat totpoderós cap de la guàrdia pretoriana, i que aprofitaven l’avinentesa per venjar-se de confidents, espietes, delators. Van ser dies aterridors, que van quedar clavats com falques d’acer a la memòria dels romans, i que, potser just el contrari del que Tiberi hauria volgut, no van contribuir a rescatar-lo de la seva impopularitat.

La manera com Tiberi es desempallegà de Sejà, brutal i terrorífica, retrata una persona que en l’exercici del seu ressentiment, el seu odi i la seva paranoia s’ha degradat profundament com a ésser humà. La manera com va atraure Sejà a la trampa és definitivament roí.

CINC. Tiberi i Cal·lígula

La família de Germànic, Agripina i els seus fills, van ser el blanc directe de l’odi que Tiberi havia concentrat contra els Julis al llarg de tota una vida. El ressentiment pel menyspreu que n’havia rebut, combinat amb els favors i l’afecte que August havia demostrat des de sempre envers ells –en contrast amb la tírria contra Tiberi –, i combinat sobretot amb les acusacions de complot que eixien contínuament de les intrigues de Sejà, els feien víctimes propiciatòries. Però el fill petit, Cal·lígula, es va salvar de la persecució. I com tots sabem, a la mort de Tiberi el va succeir. Per què?

La versió que popularment es coneix més, que presenta Graves a Jo, Claudi, és que Cal·lígula era ja un monstre des de menut, i que les seves perversions divertien Tiberi, que va voler fer-lo el seu successor sabent que seria un emperador encara pitjor que ell: aspirava a ser estimat després de mort, per pura enyorança. La cunyada de Tiberi, Antònia, hauria conegut les perversions de Cal·lígula d’ençà que era un infant, i les hauria combatut amb energia – inútilment, perquè finalment aquest esdevingué un emperador foll i tirànic. Aquesta història s’ha de matisar molt. Certament Cal·lígula duia una vida disbauxada, però no pas més que la de molts joves romans patricis de l’època, ni més que la de molts joves de la família Júlia que l’havien precedit. Tenia tendències homosexuals, però això no era estrany aleshores. Pel que fa a la seva follia, indubtable, sembla que no se li va desencadenar fins després d’haver accedit al tron imperial: de fet els seus primers mesos com a emperador el jove semblava tenir força sentit comú, i el govern semblava en bones mans. Pel que fa a Antònia, la informació que en tenim és que fou ella precisament qui va salvar Cal·lígula de la fúria venjativa de Tiberi, tot fent-li entendre que es tractava d’un noiet inofensiu.

Cal·lígula es va salvar de la persecució senzillament perquè no va seguir la política de la seva mare, Agripina, d’assetjar l’emperador amb acusacions contínues. Ben al contrari, sembla que li era devot, submís i obedient. I això féu que Tiberi el tingués en una gran estima. En aquest comportament sembla que hi va tenir molt a veure la seva àvia, Antònia, cunyada de Tiberi. De fet, sembla que Antònia va tenir molt a veure amb la caiguda del mateix Sejà; es va atrevir a visitar l’emperador i parlar-li amb franquesa dels actes del valido, de la persecució a què sotmetia tota la gens Julia –de Claudis en quedaven ben pocs –, i de fer-li veure que d’aquesta manera Sejà estava aplanant el seu propi camí vers el poder: ben aviat Tiberi ja no tindria ningú en qui delegar el poder un cop mort... llevat de Sejà. Que Tiberi s’escoltés la seva cunyada i es prengués seriosament els seus raonaments suggereix que al capdavall tampoc no era un individu tan tancat i obtús: calia, senzillament, tractar-lo amb un mínim de mà esquerra.

SIS. Els darrers anys d’un emperador absent

Ja en temps de Sejà Tiberi es va retirar a Capri, tot fugint de Roma i del clima que s’hi respirava. Podia gairebé palpar l’odi que els romans li tenien, l’hostilitat del Senat. Es va dir que havia estat el mateix Sejà qui li havia recomanat els aires de Capri, de fet per treure-se’l de sobre i poder governar Roma sense traves. No és gaire probable, perquè un cop mort Sejà Tiberi no va tornar pas a Roma, sinó que es va quedar a Capri. Sembla més raonable pensar que la fugida a Capri era una reedició de la seva fugida a Rodes, quan era encara el marit de Júlia. Era una fugida en tota regla: per amagar-se del món, per estar sol, per no veure ningú i per evitar que ningú el veiés, vell, malalt i amb aquella maleïda malaltia a la pell que el feia tan desagradable.

Els detalls de la seva vida a Capri eren del tot desconeguts per la gent; i la resposta a aquesta situació sol ser imaginar qualque cosa de poc confessable. Es va teixir al seu entorn tota una llegenda d’orgies sexuals, vicis indescriptibles importats de racons llunyans, perversió, crueltat. Cal·lígula forma part de la llegenda de vida sexual depravada que s’atribuïa a Tiberi. Historiadors antics s’hi van abonar abastament. Ambdós personatges, pervertits i viciosos, hi haurien trobat un nexe comú que els unia. Cal dir que avui s’accepta que tot això és, bàsicament, una llegenda; una llegenda que reflecteix més la imaginació popular que no pas altra cosa. L’emperador vivia isolat, allunyat de tot i de tothom, odiat, menyspreat i temut: una combinació ideal perquè la fèrtil imaginació popular s’hi aboqués. Tiberi havia estat sempre molt tímid en qüestions sexuals, era conegut com a persona casta i poc sensible a seduccions d’aquesta mena, i la majoria dels psicòlegs estan d’acord a dir que amb l'edat aquesta característica no desapareix fàcilment. Per molt que com a emperador gaudís d’un poder absolut i pogués fer literalment el què li plaïa, un canvi sobtat de personalitat sexual es veu molt improbable.

De fet, la poca informació fiable que ens ha arribat referent al seu retir a Capri ens dóna una imatge molt trista de la seva vida quotidiana. La seva personalitat solitària s’anà exacerbant a mesura que envellia, que s’anava fent més i més retret, i sobretot a mesura que les persecucions polítiques i el clima de terror que havia imposat a tot l’Imperi anaven buidant el seu entorn d’amics veritables i, a la fi, fins i tot d’aduladors. Les fonts contemporànies, que sempre havien descrit l’emperador com un home infeliç i malaurat, no s’estan de considerar-lo 'el més trist dels homes' (Plini). Cap a la fi dels seus dies sembla que estava trastocat: deambulava pel palau, mut i taciturn, i en una ocasió va voler acostar-se a Roma amb tot el seu seguici, però desistí en no atrevir-se a entrar-hi. Comportament ben estrany en algú que tenia un poder absolut per anar on volgués quan volgués. Però era ben conscient – i això li exacerbava el ressentiment i la tristor – de l’odi popular contra ell, un odi que cal dir que s’havia guanyat a pols, perquè un cop mort Sejà el clima de persecució política no es va acabar. Segons els historiadors clàssics, un estat de terror col·lectiu es va apoderar de la societat, una atmosfera de delació, de traïció d’uns contra altres – per por de ser acusats, o bé per aprofitar-se de la situació i pujar graons en la confiança imperial. Caldria recórrer als temps de Robespierre, durant la Revolució Francesa, per trobar una època semblant. Els darrers anys de la vida de Tiberi l’únic desig compartit per tota la població de Roma era que l’emperador es morís d’una vegada.

Sobre la seva mort hi ha diverses versions. Una rondalla popular – que Robert Graves es creu i va incloure a Jo, Claudi – diu que Cal·lígula el féu matar per Macró, el substitut de Sejà com a cap dels pretorians, a fi d’heretar el poder d’una vegada. Tiberi s’havia adormit profundament i semblava mort; Cal·lígula i Macró van anunciar la seva mort i que havia designat Cal·lígula com a successor; però mentre hio feien, Tiberi va revifar i demanà que li portessin el sopar, amb gran estupefacció dels senadors que s’havien presentat a Capri per rebre les noves. Immediatament, Macró va prendre la decisió d’anar a la cambra de l’emperador i escanyar-lo. No és impossible. Però hi ha una altra versió, molt més simple – i per aquest fet, potser la més creïble – que és la que ens dóna Sèneca. Ben senzillament, l’emperador se sentia morir, i es va treure l’anell imperial per donar-lo a algú, després s’ho repensà i se’l tornà a posar. Va jugar amb l’anell una bona estona, rumiant. I mentre ho feia, va morir. És una versió versemblant; si Cal·lígula estava impacient per heretar la porpra imperial, només calia que esperés una mica: el metge (un tal Càricles) havia dit prou clarament que l’emperador ja no duraria gaire.

La seva mort fou motiu de joia entre els romans. Tiberi al Tíber!, cridaven. El Tíber, riu al voltant del qual es va gestar la ciutat de Roma, era on llençaven els cossos dels reus, dels criminals i dels traïdors. I era allà on a bona part dels romans els hauria agradat que el cos de Tiberi fos llençat sense contemplacions. Aquest desig no es va complir, però. El cos de Tiberi fou incinerat com calia, amb tot el ritual, i les seves cendres van ser dipositades al costat de les d’August.

En tot cas, per als romans el malson s’havia acabat. En començava un altre de pitjor, el del curt – però embogit! – regnat de Cal·lígula. Però això ja és una altra història.

SET. I, malgrat tot...

I malgrat tot, llegint sobre Tiberi, tornant a les fonts originals, analitzant els fets, un sempre té la sensació que alguna cosa no acaba d’anar a l’hora. L’home més trist del món, tal com Plini el va retratar, havia estat un governant excel·lent pel que fa als aspectes tècnics. Era, com diu molt bé Marañón, el perfecte buròcrata, complidor i puntual. Quelcom que també és molt necessari per fer funcionar la màquina imperial, com ben aviat van descobrir els romans sota Cal·lígula –el paradigma del desgovern absolut. I estudiosos recents posen en dubte l’exactitud del judici de Tàcit o Suetoni. Així, un recompte dels personatges processats per traïció indica que aquests no van arribar a la seixantena, i que de fet més de la meitat finalment no van ser condemnats. La Roma de Tiberi no era una democràcia; però potser tampoc no era la Rússia de Stalin – on els executats, depurats i torturats s’han de comptar per milers. Caldrien més dades, moltes més.

Potser una annècdota pot ser útil per deixar un regust incòmode a la boca, la sensació que tot no ha estat dit. A mitjan regnat de Tiberi, Roma es debatia en una crisi bancària desencadenada per la manca de diner líquid: la població havia cedit al pànic i s’havia abocat a les oficines dels bancs exigint la restitució dels fons. Davant la imminent fallida del sistema bancari, Tiberi va decidir que era essencial que el diner tornés a circular, a fi que l’economia rutllés. Va buidar el tresor públic i va fer una fortíssima injecció de fons als bancs, amb una ordre molt clara – la desobediència de la qual podia costar la vida –. Els bancs estaven obligats a prestar aquest diner als ciutadans... sense cobrar interès. I l’economia va tornar a rutllar amb força. En una època com la nostra, on hem haguit de veure com el diner dels contribuents va a parar a les arques d’uns bancs irresponsables, i com aquests bancs, ben lluny de fer circular aquest diner per fer rutllar l’economia, se’l queden per fer quadrar els seus balanços, un no pot evitar de pensar que potser caldria un Tiberi a la presidència. Només que, òbviament, menys trist, menys amargat, sense paranoies ni manies persecutòries, sense odis ni rancúnies.

Conten que cap a la fi de la seva vida un lacai li deia, per animar-lo, ‘Recordes, Cèsar, quan...?’. La seva resposta fou ben amarga:

–No. No ho recordo. Ja no recordo res del que he estat.

Potser en altres circumstàncies, tot hauria estat diferent. Si no hagués estat obligat a separar-se de Vipsània, la dona que estimava, si el seu fill Drus II (amb qui estava molt unit) no hagués mort, si August l'hagués tractat amb més deferència, si la seva mare no hagués estat tan manipuladora, potser hauria estat un gran emperador. I si no hagués arribat al tron imperial, potser hauria estat un filòsof estoic que impartia classes des d'alguna ciutat grega. Mai no ho sabrem.

Pere Rovira

************************

Per saber-ne més:

Gregorio Marañón. Tiberio. Edició original de 1939. Reedició recent (2006) a Espasa-Calpe, seguint la segona edició, de 1941. Bona penetració psicològica del personatge, moltes dades, bé que la seva interpretació de Tiberi com a exponent del paganisme final, abans de l’ascens del món cristià, és molt discutible (Marañón era un cristià fervent).

Suetoni. Vida dels dotze cèsars. Biografia dels cèsars i augusts romans, des de Juli Cèsar fins a Domicià. Ronald Syme. The Roman Revolution. Versió definitiva de 1956. Edició de 2009 a The Folio Society. Anàlisi molt detallada de la transició del món republicà a l’imperi d’August. Parla de Tiberi en tractar els conflictes successoris.

Tàcit. Annals. Edició en castellà a Alianza Editorial, col·lecció ‘Clásicos de Grecia y Roma’. Edició original de 1993. Segona edició de 2008.

Robert Graves. Jo, Claudi. Visió novel·lada (però molt completa) dels conflictes de la família Júlia-Clàudia, fins a l’ascens al poder de Claudi, fill de Drus i nebot de Tiberi. Basat essencialment en Tàcit i Suetoni. No sempre objectiu. Disponible una edició en català a Edhasa.

Indro Montanelli. Història de Roma. Diverses edicions en castellà; editat en català recentment (edicions Destino). Llibre molt amè i agradable de llegir. El capítol dedicat a Tiberi és força suau; l’autor no pot amagar certa simpatia pel personatge.

Ronald Syme. The Roman Revolution. The Folio Society, 2009. Anàlisi detallada de la fi de les institucions republicanes i l'establiment de l'Imperi amb Octavi August. Molta informació sobre el patriciat romà, del qual els Claudis formaven part. Parla extensament de Tiberi quan tracta el tema de la successió i els conflictes provocats.

************************

Al proper CriTeri:

RUDOLF HESS

El III Reich està farcits de personatges repugnants: Ribbentrop, Bormann, Himmler, Heydrich, Mengele, Hitler mateix. Algun de molt interessant, com ara Albert Speer, a qui vam dedicar una Cort d’Apel·lació. Rudolf Hess és, dins aquest mar de personatges, la figura patètica. És un personatge tràgic. Hi ha cert acord (el mateix Winston Churchill ho va reconèixer posteriorment) que la seva condemna a cadena perpètua al judici de Nuremberg fou injusta. En parlarem al proper CriTeri.

Share this: