Van a buscar els seus capitans: els han d’arrencar dels braços de mullers i amants, de dones desconegudes i de gerres mig buides. Els condueixen fins dalt de les muralles i senyalen el cavall amb dits de pell endurida, marcada per la forma de la corda dels seus arcs. Els capitans no s’ho acaben de creure: la seva vista no és el que era al matí i el seu equilibri tampoc. Alguns es tapen un ull amb la mà i fixen la nineta solitària cap a la direcció de la platja d’arena blanca. Els arquers tenen raó i els capitans els la donen.
Baixen a buscar-lo. Obren les portes que feia tants i tants dies que estaven tancades i baixen fins la platja; esborren les petjades dels que han fugit enmig de l’embriaguesa del plaer i de la rialla. Lliguen cadenes i cordes al cap i a les potes del cavall i se l’emporten cap a dins de la ciutat. Són molts a tibar i alguns cauen ben llargs al terra; altres fan cabrioles d’alegria i tiben ben poc. Alguns esclaus serien de gran ajuda però els esclaus estan morts o tancats en cel·les buides amb l’excepció d’algun insecte fosc de caminar inversemblant.
Els paràgrafs se succeeixen els uns als altres amb la mateixa cadència de la història que pretenen explicar, una història que s’ha explicat moltes vegades des de què fou viscuda. Tots els paràgrafs intenten una idèntica longitud, si bé fracassen en l’intent de la importància relativa i la puntuació indiscriminada. Sigui com sigui, el cavall entra dins la ciutat, les portes es tanquen i els capitans retroben les gerres de licor, les dones de somriures càlids i la boira dels sentits. Dins del cavall: homes armats, esperen la nit.
Alguns del homes de dins del cavall són herois. Ho han estat sempre, des del moment en què van néixer, marcats per la mà dels déus. Alguns han emplenat pàgines de poesia amb les seves gestes i n’estan orgullosos: se’ls hi coneix per la forma com agafen l’espasa, com es protegeixen darrere d’escuts treballats i ornamentats fins al límit de la filigrana. Porten hores tancats a la foscor de la fusta, cargolats de cames i braços, amb els ulls mig closos, alerta, amb la sang bullint. Aviat sortiran i faran el que han vingut a fer.
La nit es tanca. Les estrelles han desaparegut del cel, ni elles no volen ser testimonis del que passarà, ja ho saben massa bé. Elles també ho han llegit als clàssics. Els núvols cobreixen la lluna i la ciutat s’omple de torxes, de fogueres, d’espelmes regalimant cera blanca i vermella. Els arbres tremolen de fred i de por, esdevenen tristos espectadors d’una nit d’amor distorsionat, precipitat, buit de sentit, desequilibrat per la guerra que tot just acaba o, potser, tot just comença. Ja n’hi ha prou: els homes de dins del cavall es preparen per sortir.
L’Agathos és lluny d’allà, seu al costat de la vela major d’un dels vaixells que fugen. Dels vaixells que esperen amagats darrera de l’illa, a poques braçades de la platja que els ha vist partir. A la seva butxaca l’Agathos porta una bossa de cuir mastegat i, dins la bossa, hi ha moltes monedes d’or i de plata. També hi ha un contracte mercantil que el convertirà en rei d’un trosset de terra, d’una illa miserable plena d’ovelles i de raïm. L’Agathos és fuster, el millor de tots: A ell li ha pertocat de posar els darrers claus al cavall de fusta. Ell ha dissenyat el curiós sistema mecànic que permetrà als homes de dins del cavall de sortir fora, amb un breu moviment de les palanques situades just per sota del morro del cavall. Ell ha rebut unes monedes d’or per què aquell curiós sistema mecànic tanqui els homes per sempre dins del cavall.
Aquella nit, els capitans, els arquers, els homes i dones de la ciutat fan una gran foguera. Cremen un cavall de fusta i, per la voluntat dels déus, la fusta fa l’olor de la carn cremada dels seus enemics. L’endemà, entre les cendres del cavall, troben espases de metall i escuts meravellosos. El darrer paràgraf es clou i la història s’alterna.
Baixen a buscar-lo. Obren les portes que feia tants i tants dies que estaven tancades i baixen fins la platja; esborren les petjades dels que han fugit enmig de l’embriaguesa del plaer i de la rialla. Lliguen cadenes i cordes al cap i a les potes del cavall i se l’emporten cap a dins de la ciutat. Són molts a tibar i alguns cauen ben llargs al terra; altres fan cabrioles d’alegria i tiben ben poc. Alguns esclaus serien de gran ajuda però els esclaus estan morts o tancats en cel·les buides amb l’excepció d’algun insecte fosc de caminar inversemblant.
Els paràgrafs se succeeixen els uns als altres amb la mateixa cadència de la història que pretenen explicar, una història que s’ha explicat moltes vegades des de què fou viscuda. Tots els paràgrafs intenten una idèntica longitud, si bé fracassen en l’intent de la importància relativa i la puntuació indiscriminada. Sigui com sigui, el cavall entra dins la ciutat, les portes es tanquen i els capitans retroben les gerres de licor, les dones de somriures càlids i la boira dels sentits. Dins del cavall: homes armats, esperen la nit.
Alguns del homes de dins del cavall són herois. Ho han estat sempre, des del moment en què van néixer, marcats per la mà dels déus. Alguns han emplenat pàgines de poesia amb les seves gestes i n’estan orgullosos: se’ls hi coneix per la forma com agafen l’espasa, com es protegeixen darrere d’escuts treballats i ornamentats fins al límit de la filigrana. Porten hores tancats a la foscor de la fusta, cargolats de cames i braços, amb els ulls mig closos, alerta, amb la sang bullint. Aviat sortiran i faran el que han vingut a fer.
La nit es tanca. Les estrelles han desaparegut del cel, ni elles no volen ser testimonis del que passarà, ja ho saben massa bé. Elles també ho han llegit als clàssics. Els núvols cobreixen la lluna i la ciutat s’omple de torxes, de fogueres, d’espelmes regalimant cera blanca i vermella. Els arbres tremolen de fred i de por, esdevenen tristos espectadors d’una nit d’amor distorsionat, precipitat, buit de sentit, desequilibrat per la guerra que tot just acaba o, potser, tot just comença. Ja n’hi ha prou: els homes de dins del cavall es preparen per sortir.
L’Agathos és lluny d’allà, seu al costat de la vela major d’un dels vaixells que fugen. Dels vaixells que esperen amagats darrera de l’illa, a poques braçades de la platja que els ha vist partir. A la seva butxaca l’Agathos porta una bossa de cuir mastegat i, dins la bossa, hi ha moltes monedes d’or i de plata. També hi ha un contracte mercantil que el convertirà en rei d’un trosset de terra, d’una illa miserable plena d’ovelles i de raïm. L’Agathos és fuster, el millor de tots: A ell li ha pertocat de posar els darrers claus al cavall de fusta. Ell ha dissenyat el curiós sistema mecànic que permetrà als homes de dins del cavall de sortir fora, amb un breu moviment de les palanques situades just per sota del morro del cavall. Ell ha rebut unes monedes d’or per què aquell curiós sistema mecànic tanqui els homes per sempre dins del cavall.
Aquella nit, els capitans, els arquers, els homes i dones de la ciutat fan una gran foguera. Cremen un cavall de fusta i, per la voluntat dels déus, la fusta fa l’olor de la carn cremada dels seus enemics. L’endemà, entre les cendres del cavall, troben espases de metall i escuts meravellosos. El darrer paràgraf es clou i la història s’alterna.
.JPG)
Molt bo! Final alternatiu per una història coneguda. De fet jo hauria volgut que guanyessin els troians...
ResponElimina