Cruyff–Núñez, el matrimoni de conveniència que va canviar la història del Barça

A la primavera de l’any 1988, desprès del motí de l’Hespèria, Josep Lluís Núñez volia crear un projecte ferm, dirigit per un entrenador amb mà de ferro. El perfil que millor encaixava amb els esquemes mentals de l’empresari immobiliari era Javier Clemente, i només havia de fer que creuar la Diagonal, passant de la banqueta de Sarrià a la del Camp Nou. Però finalment, l’escollit va ser Johan Cruyff.


Josep Lluís Núñez estava profundament seduït per la cultura de l’esforç del futbol anglès. Havia portat a Terry Venables al Barça per recomanació de Sir Boby Robson, i volia que el seu successor fos Javier Clemente, un tècnic representava l’essència del futbol britànic: esperit competitiu, motivació, raça i duresa. De futbol poc, tot sigui dit. El palmarès del tècnic basc era ple d’èxits, i a l’any 1988 el seu equip, l’Espanyol, va arribar la final de la Copa de la UEFA i estava per sobre del Barça a la lliga domèstica. Però l’afició blaugrana recordava l’etapa de Clemente com entrenador de l’Athletic, en que el jove central Goikoetxea, amb dos duríssimes entrades va lesionar greument primer a Schuster i desprès a Maradona. A l’afició la música de Clemente no li sonava bé. Volia algú que li seduís més, però que també tingués mà de ferro per dirigir una plantilla carregada de joves consentits. I en aquesta situació, va aparèixer Johan Cruyff: des d’Holanda feia arribar el seu missatge al soci, sense donar una sola entrevista però utilitzant com altaveu els contactes que tenia a la premsa catalana. Segons Cruyff, els eixos que havia de tenir el Barça del futur eren els següents: al rectangle de joc, futbol ofensiu, espectacle i oportunitats per la gent de la pedrera. Al vestidor, ell seria el sheriff. Aquestes premisses si seduïen al soci. I Josep Lluís Núñez va donar el braç a tòrcer: els desitjos de l’afició van ser materialitzats. De fet, el president estava en deute amb Cruyff ja que el flaco havia ajudat a l’empresari a arribar a la presidència del Barça l’any 78. Però Cruyff també havia deixat deutes amb Hisenda que la directiva de Núñez va netejar....Total, que l’un i l’altre ja estaven en paus.
El matrimoni de conveniència s’escenificava definitivament el dia 4 de maig a la tarda. Cruyff es convertia en entrenador plenipotenciari del Barça, i més de mitja plantilla se’n va anar al carrer.


Foto. Cruyff i Núñez escenifiquen l’acord que va canviar la història del Barça

La directiva del Barça va triar la data de la presentació de Cruyff per fer contraprogramació de l’altre equip de la ciutat, l’Espanyol, que jugava al cap de poques hores la final anada de la Copa de la UEFA. La jugada li va sortir gaire bé al club, ja que la victòria de l’Espanyol va ocupar menys espai a les portades que no pas la presentació de Cruyff (qué n’aprenguin!, com diria l’actual representant del grup mixt al Parlament, Joan Laporta).


Foto. Portada de Mundo Deportivo el 5 de maig de 1988. Cruyff i l’Espanyol comparteixen portada, però la foto és per l’holandès

I la temporada següent es va comprovar que Cruyff tenia paraula. Les seves premises es van acomplir: futbpol d’atac i oportunitats pels joves valors de la pedrera.

Premisa 1: al futbol s’hi juga amb la pilota
“si tu tienes el peloto, el rival no te puede marcar un gol”. És la frase que millor resumeix l’idea futbolística de Cruyff. A partir de la seva arribada el Barça tenia l’obligació moral de tenir la possessió de la pilota, i cada jugador la de cedir en les mateixes condicions, o millors, de les que l’ha rebut. El porter patia molt, perquè havia de jugar bé amb els peus. De fet, Zubizarreta no es va sentir mai còmode en el Barça de Cruyff.
Es diu que quan Cruyff va arribar al vestidor del Barça va dibuixar la tàctica de l’equip a la pissarra i va posar el porter i els defenses al mig del camp. Tot una declaració d’intencions. A més, el Barça només jugava amb tres defenses, per un motiu ben clar per a Johan: “si el rival juega con 2 delanteros, tres defensas es suficiente”. El Barça assumia molts riscos, i tot plegat donava sensació de vulnerabilitat defensiva que va acompanyar força vegades l’equip, però que afavoria l’espectacle. La prensa parlava de “riesgo innecesario” o “defensa Hitchcoch”.
Qui millor va definir la situació va ser Zubizarreta: “En el Barça de Cruyff siempre había espectáculo; si no lo ponía el Barça, lo ponía el rival”.

Premisa 2: Oportunitats per la pedrera.
A l’arribada del flaco, el panorama era patètic, i com a mostra un botó: un dels últims canterans que havien pujat al primer equip era Ramon Maria Calderé, a la temporada 84 – 85, amb 24 anys! Cruyff va decidir tallar de socarrel aquesta tendència tan pèssima i se’n va emportar uns quants jugadors del filial en una gira del primer equip. Al tornar, va decidir que Milla, Amor i Roura es quedessin al primer equip.
Milla va ser titular, ocupant la posició de centrecampista organitzador (un quatre en terminologia cruyffista) i va ser el jugador revelació de la lliga. Al acabar la temporada va venir Ramon Mendoza amb un feix de bitllets i se’l va emportar per compartir tardes de glòria amb el Madrid de la Quinta del Buitre.
Amor va entrar poc a poc a l’equip i es va convertir en pedra angular. Desprès de Xavi Hernàez, Migueli, Rexach i Zubizarreta és el jugador amb més partits jugats a l’història del Barça, i autor del gol 4.000. El Dream Team no es pot entendre sense ell.
De Roura no se’n va saber mai més res. Arriscar amb la gent del filial te aquestes coses: uns arriben, altres es queden a mig camí.

Desprès d’ells però, molts més van pujar al primer equip. Alguns per quedar-s’hi, com Chapi Ferrer, Guardiola o Sergi Barjuan. Altres, per entrar e n un període d’indefinició a la seva carrera professional: no eren prou bons pel Barça però tampoc volien marxar (Sergi Lòpez, Delfí Geli, Lucendo, Cristiansen, Sebastià Herrera, etc).

Johan entrenador va ser geni i figura. Geni perquè va dibuixar un futbol diferent al que s’entenia a finals dels anys 80. Ofensiu, atrevit, estètic, captivador per l’aficioant. I amb conceptes elementals que ningú s’atrevia a posar en pràctica: velocitat de circulació de la pilota, joc de bandes per obrir el camp, movilitat total. I figura perquè en feia de grosses: es jugava alineacions a cara o creu, quan no tenia arguments per pendre una decisió delegava en Rexach o Toni Bruins Slot, i donava les culpes al “entorno” quan no trobava justificació pel mal joc de l’equip.

Share this: