La porta que grinyola entre
muntanyes.
Hi entro.
Immortalitzo al mòbil el moment.
Després edito el selfie en blanc i negre.
Entre la meva panxa i un horitzó
de creus,
entre el teu pròxim naixement i
tanta mort,
entre els nostres melics i tots
aquests, aquí estirats,
tu i jo
i el nostre part,
tots els nostres grinyols,
la teta i l'altra teta,
el teu primer pipí,
bolquers, caques i babes,
banyar-te, plors, massatges,
deixar que ta germana et bressoli
entre onades
i amoroseixi el gest, tan seu,
tan oceànic,
i que el teu pare et canti
invencions de les seves,
que un dia seran vostres,
quan ningú tingui son.
Portar-te de la mà i després ja
no.
Evitar-te alguns crits entre els adults.
Deixar-te espai.
Deixar-te més espai.
Un horitzó de passes que
s'allunyen.
Els meus bolquers, espero.
Que m'enterris tu a mi.
Que et facis tu, amb qui vulguis,
un selfie al meu davant, davant del
cementiri.
Que la porta grinyoli quan la
tanquis i marxis
i que calli,
que calli de bell nou.
.JPG)
Publica un comentari a l'entrada