Una altra primavera

I love my man

I'm a liar if I say I don't

But I'll quit my man

I'm a liar if I say I won't

[…]

I ain't good-looking

And my hair ain't curled

I ain't good-looking

And my hair ain't curled

But my mother, she gave me something

That's gonna tear me through this world

Some men like me 'cause I'm happy

Some 'cause I'm snappy

Some call me honey

Others think I got money

Some tell me "Billie,

Baby you're built for speed."

Now if you put that all together

It makes me everything a good man needs

Una Senyora s'ha apoderat avui del Footprints.  Omple l'escenari i tota la sala amb la seva presència. L'omple amb la plenitud d'una aurora i l'elegància d'una gardènia blanca com la que llueix al cap i que fa joc amb els llargs guants que li tapen els braços quasi enterament. Es tan grossa com sexy i, sabedora d'això, mou els braços, les mans, posiciona els malucs de manera hipnòtica. Els ulls li brillen quan canta sobre les seves desgràcies, sobre els seus amors no correspostos, sobre com la maltracten els homes. I ho canta delicadament, utilitzant el seu fatalisme com a poderós atractiu. Més d'un oient a la sala sent que li canta només a ell, com si li dediquessin un crit de socors per salvar la vida d'una dona sense salvació. Sí, estimats assistents al Footprints, qui ens ha enamorat  avui des del primer moment és LA Senyora: Lady Day.

Billie Holiday, va néixer com Eleonora Fagan a Baltimore l'any 1915 entre alegries i tristeses, encara que més de les segones. Va viure en la misèria en una família on l'àvia havia sigut esclava d'una plantació de Virgínia, el pare malaltís i desentès amb la família i la mare treballava de criada en diverses cases de Baltimore i més tard Filadèlfia i Nova York, on s'emportà la petita Billie. Com si d'una novel·la de Dickens es tractés, la infantesa de Billie Holiday fou protagonitzada per assetjaments sexuals, alguna temporada en un correccional, treballs com a "criada" en un "hostal" on només hi anaven homes, la mort de la besàvia, per qui Billie sentia devoció, a les pròpies mans de la cantant mentre dormien (diuen que a causa del rigor mortis la nena quedà atrapada a l'abraçada de la difunta fins que finalment li tallaren els braços), el racisme a cada cantonada (el pare de Billie morí al no ser atès a temps després d'un infart, ja que els hospitals més propers on es trobava eren només per a blancs), etc.

La seva carrera artística començà a petits clubs del Harlem de Nova York, al principi com a ballarina mediocre fins que va començar a descobrir-se com a cantant. Amb 15 anys passà per alguns clubs com el Nest Club, el Pod's and Jerry's-Log Cabin, el Monette's Supper Club, on la sort porta la seva veu a les orelles de John Hammond crític musical que quedà hipnotitzat per la veu i presència de Billie Holiday des del primer moment. Del braç de John Hammond, començà la trajectòria daurada de Billie Holiday: cantà i gravà amb l'orquestra de Teddy Wilson, que finalment acabà compartint nom i protagonisme amb Billie; més tard formà una de les parelles més màgica de la història jazz amb Lester Young; tocà també amb Louis Armstrong, el seu (i de molts altres) ídol de petita; l'orquestra de Count Basie, la més important del jazz amb el permís de Duke Ellington (com ja havíem comentat aquí); compartint cartell amb un all-star de jazzman com Coleman Hawkins, Lester Young, Freddie Green, Gerry Mulligan, Benny Goodman, etc; fins i tot tingué alguna aparició com a actriu a Hollywood (vegeu aquest un fragment de la película Nova Orleans (1947) aquí ,on es mostren sense escrúpols els blancs fent de senyors i els negres fent de criats cantaires).

Billie Holiday, Lester Young, Coleman Hawkins i Gerry Mulligan, 1957

Tot i que la vida artística de Bilie Holiday avançava brillantment, la seva condició d'infortunada la perseguí tota la vida. Alternà amistat glamouroses com Orson Welles, Bettie Davis, Lana Turner i Bob Hope amb altres persones més indesitjables com els seus dos marits, primer Jimmy Monroe (trombonista mediocre, faldiller i abusiu) i anys més tard amb Louis McKay (sicari mafiós que també la va maltractar). Tampoc van faltar alcohol i drogues, que la dugueren a la presó durant nou mesos l'any 1949. Billie Holiday sempre es va poder sobreposar a aquestes situacions, però el seu cos destrossat i la seva veu cada vegada irreconeixible (escolteu, per exemple, Deed I do i All of you gravades al 1959) s'apagaren definitivament el juny de 1959.

My man don't love me
Treats me oh so mean
My man he don't love me
Treats me awfully
He's the lowest man
That I've ever seen

[…]

But when he starts in to love me
He's so fine and mellow

But if you treat me right baby
I'll stay home everyday
If you treat me right baby
I'll stay home everyday
But you're so mean to me baby
I know you're gonna drive me away

Diu el crític de jazz Albert Murray que si les vides complicades treuen el millor dels artistes tenim sort de l'accidentada vida de Billie Holiday. I és que Billie té el do de prendre el dolor i fer-ne cançó. Les seves lletres són punyents, parlen d'amors frustrats, de cors partits. Però encara prenen una dimensió més profunda quan són cantades amb aquesta veu que sona com un lament carregat de sensibilitat, on els sentiments flueixen per expressar tota una vida en una sola veu. Tot i això, la veu de Billie no té molt volum, la tessitura és reduïda (una octava i mitja), sense vibrato, fent poc ús de tècniques com l'scat (improvisació melòdica jugant amb la veu com si fos un instrument), però tot era compensat per la gran capacitat de comunicar amb la veu. Una altra característica interpretativa de Billie Holiday és la manera que té de jugar amb les melodies, estirant i escurçant notes que sonen disteses, com suspeses per sobre del ritme que marca l'orquestra. Billie Holiday no només cantava, sinó que interpretava. I ho feia segons la conjuntura del cada moment, de manera que és difícil sentir-la repetir un tema igual dues vegades.

Un símil comunament usat entre amants i crítics de jazz és comparar la veu de Billie Holiday amb el so d'un saxo. I no un saxo qualsevol, sinó el de Lester Young, de so trencat, amb vent, sense obligacions rítmiques ni melòdiques. Un exemple curiós el proposa Andre Hodeir que troba un paral·lelisme en escoltar la versió de cada un de These Folish Things i notar la mateixa intenció interpretativa del saxo i la veu, fins i tot el mateix salt de quarta en els primers compassos i la mateixa elecció de clímax expressiu i la mateixa nota de recaiguda. La veu i el saxo interpreten igual. Cantant i saxofonista entenen la música igual. Billie i Lester entenen la vida igual.

La relació entre Billie Holiday i Lester young no és només professional sinó que van tenir una gran amistat. Diuen que va ser Lester Young, anomenat The President, qui va motejar a Billie com a Lady Day, nom amb el que va ser coneguda als cercles jazzístics. Fins i tot durant un temps van viure junts en un apartament de Nova York, també amb la mare de Billie, per qui Lester Young sentia una gran simpatia. D'aquesta amistat en sortiren moltíssimes gravacions, per privilegi nostre: Easy living, All of me, The man I love, When you're smiling, etc.

The Press and the Lady

Billie Holiday interpretà majoritàriament estàndards de jazz i encara que la seva producció com a compositora no és molt àmplia, sí que és molt famosa. Potser el tema de Billie més conegut és Strange fruit, un poema de Lewis Allen que tracta dels linxaments dels negres al sud dels EEUU. Impressionada per la lletra, Billie i el pianista Sonny White (també té gràcia el seu nom) li posaren lletra. Quan volgué enregistrar-la, la CBS, discogràfica amb qui Billie tenia contracte, s'hi negà degut al fort contingut social, però sí que permeteren que Billie la gravés amb alguna altra discogràfica. Des de llavors és convertí en el tema predilecte dels admiradors de Lady Day, qui la tocava a cada concert escoltant la llarga introducció de piano, carregant les emocions per expressar-les cruament mentre interpretava:

Southern trees bear strange fruit

Blood on the leaves and blood at the root

Black bodies swinging in the southern breeze

Strange fruit hanging from the poplar trees

Pastoral scene of the gallant south

The bulging eyes and the twisted mouth

Scent of magnolias, sweet and fresh

Then the sudden smell of burning flesh

Here is fruit for the crows to pluck

For the rain to gather, for the wind to suck

For the sun to rot, for the trees to drop

Here is a strange and bitter crop

En conèixer la vida de Lady Day seria fàcil fer un símil entre aquesta estranya i maltractada fruita i ella mateixa. Però a mi m'agrada pensar que perquè surti una fruita abans hi ha d'haver una flor, per exemple una gardènia com les que lluïa al cap. La flor subtilment realça la gràcia femenina, alhora que és manifestació màxima de vitalitat. Es tracta d’una flor que sembla delicada i que necessita ser curosament cuidada, però alhora és plena de bellesa, tan gran i tan sincera. Així és com m'agrada entendre a Lady Day.

Fonts:
- Malson, Lucien. Los maestros del jazz. Editorial Alba, 2008.
- Busquets, Oriol. Billie Holiday. Edicions la Magrana 1995
- Blackburn, Julia. Con Billie Holiday. Una biografia coral. Global Rythm Press, 2007
- Lady Day, the many faces of Billie Holiday. NTV Entertainment, 1991.


Llista Spotify:

Share this: