Un bon dia el rei Antíoc III de Síria va desplegar orgullós les seves tropes en un camp de maniobres davant els ulls d’Aníbal, exiliat a la seva cort. Les sarises de la falange s’eriçaven cap al cel, els guarniments d’or de la cavalleria brillaven espurnejants al sol, els carros de combat lluïen ornamentacions al·legòriques a la mort, els dromedaris i els elefants formaven imponents amb les seves torres plenes d’arquers. El rei va preguntar a Aníbal si tot aquella exposició de força seria suficient per lluitar amb els romans. El vell general cartaginès li va respondre irònicament que segurament si, allò seria prou botí de guerra per als romans, per més cobdiciosos que fossin. I no ho deia gratuïtament. Sabia el que era enfrontar-se als romans. Per més que els hagués vençut en el seu propi terreny una i altra vegada, Roma havia refet l’exèrcit i, aprenent dels seus propis errors, havia arribat a copiar el millor de les tàctiques del púnic fins a derrotar-lo. Per més maquinària de guerra que tingués Antíoc o qualsevol cabdill d’orient o occident no hi havia exèrcit que pogués derrotar als romans a camp obert.
Roma havia estès els seus dominis gràcies a un exèrcit ciutadà altament compromès amb la seva causa i que basava la seva gran força en la disciplina i el compromís dels seus components, des del general en cap fins a l’últim soldat. Ben diferent era la situació de la majoria d’exèrcits de les potències cartagineses o orientals del moment, formades bàsicament per mercenaris. Si un soldat romà abandonava el seu lloc o es mostrava covard era castigat durament. Si desertava se’l condemnava a l’exili fins la fi dels seus dies. No és que els càstigs fossin estranys en qualsevol exèrcit organitzat de l’època. En el cas romà la conducta indigna d’un soldat durant el servei de les armes era considerada, a més, una vergonya per la seva pròpia família, fos de cònsols o de pagesos pobres. L’austeritat, la valentia i el deure de servei a l’Estat eren sagrats per a qualsevol romà que es fes valdre.
A mesura que l’imperi es va anar fent gran, es van incorporar soldats a sou d’altres pobles. Per exemple, eren molt valorats els genets gals i germànics, els foners balears o la infanteria ibera. Al llicenciar-se honrosament rebien la ciutadania romana (més o menys com esperen ara els marines mexicans dels EUA). Quan l’imperi va començar a fer aigües cap a finals del segle III, la major part de l’exèrcit ja estava composat per mercenaris, sobretot germànics i gals. Per un recluta romà de llavors ser cridat a files se’n deia anar-se’n amb els bàrbars. Fins i tot, al segle IV, els generals van acabar sent germànics més o menys romanitzats. Ben diferent d’aquell exèrcit republicà que lluïa amb orgull el seu estendard amb les sigles SPQR (Senatus Populusque Romanus), símbol inequívoc de que era comandat per ordre del govern i en nom del poble de Roma.
En els orígens de la ciutat l’exèrcit era convocat pel rei, i temps després pel senat, al camp de Mart, déu de la guerra, situat fora muralles. Cada pagès deixava l’arada, cada menestral el taller i cada senador la toga per agafar les armes que guardava a casa i reunir-se en perfecte ordre de campanya. Els soldats formaven al camp de Mart segons el seu ordre social i la seva riquesa personal en esquadrons fins a completar una legió. Temps després, un cop consolidada la República, el camp de Mart es va convertir en la seu de les eleccions a càrrecs públics, on els ciutadans reunits per votar s’ordenaven de la mateixa manera que ho havien fet els seus avantpassats cridats a armes.
Amb l’expansió territorial i les contínues lluites, primer a Itàlia i després més enllà, l’exèrcit republicà es va anar professionalitzant sense perdre de moment el seu caràcter ciutadà. El general Gai Màrius, cònsol set vegades, va ser el primer gran reformador de l’exèrcit a finals del segle II aC. Fins llavors, cada soldat podia dur almenys un esclau que li portés l’armament i els bagatges, que eren variables segons la riquesa de cadascú. Màrius va modernitzar aquest costum per fer-lo més operatiu. A partir de llavors es van unificar els armaments, que els proporcionava l’Estat, i cada soldat ras havia de portar les seves armes i el seu bagatge, entre el qual s’incloïa el ranxo individual, composat bàsicament de farinetes de blat. Un altre element indispensable era la sal, de la qual cada legionari en rebia un quantitat fixa, el salarium (salari), d’on sembla que prové el nom modern de paga. Tot l’armament i l’utillatge plegat podia arribar a pesar uns 40 quilos.
L’entrenament no diferia de qualsevol cos d’infanteria actual. Els soldats havien de resistir dures marxes a peu de 20-25 km, que en situacions forçades podien arribar fins a 50 km diaris, per després aixecar el campament nocturn a base de tendes, perfectament ordenades i encerclades per un fossat i una empallissada. I això cada dia mentre durés l’expedició i s’establissin en un campament permanent, més ben fortificat. L’interior del campament era ordenat a semblança de l’urbanisme d’una ciutat romana, on les tendes eren les cases: dos carrers principals, el cardus (o via principalis) i el decumanus i la plaça de reunió al mig a forma de fòrum, davant el pretori o estat major, el qüestori i el tribunal. Un campament era, doncs, una petita Roma, i es regia per unes lleis semblants. Precisament, molts campaments permanents van acabar convertits en ciutats, com la població castellana de León, que rep el seu nom de Legio i no de l’animal. Com tantes altres, deu la seva existència a un campament d’hivernada, costum romà per acantonar les tropes després de la campanya estival, no gaire lluny dels pobles que havia sotmès, en aquest cas els càntabres per part d’August.
El reclutament era voluntari i el servei militar regular durava 25 anys cap al final de la República. Els soldats havien de romandre casts durant el servei i, amb sort, podien rebre una dispensa per casar-se. En tot cas, acostumaven a sufocar els fogots anant als lupanars o, en el pitjor dels casos, violant les dones dels poblats saquejats. Però no sempre era així. Segons les conveniències polítiques pactades amb els vençuts i aliats es podien prohibir els abusos i castigar-los severament. Aquesta fèrria disciplina no podia durar sempre i per reivindicacions diguem-ne sindicals, els legionaris van aconseguir tenir parella estable i fins i tot casar-se i tenir família, prop del campament. Al segle II no era estrany doncs, trobar autèntics poblats, en forma de raval, fora de les fortificacions, amb parades de mercat, lupanars, tallers i cases (o barraques) de les parelles i famílies dels soldats. En algunes inscripcions en pedra s’han trobat referències de soldats que per anomenar el lloc on havien nascut citaven el campament, senyal que probablement havien nascut d’aquestes unions castrenses i no havien conegut altra vida que la del soldat.
La unitat fonamental de l’exèrcit romà era la legió, composada per uns cinc mil infants perfectament armats, complementada amb el suport de cavalleria i de tropes auxiliars. Cada legió estava dividida en unitats administratives i tàctiques, d’organització una mica complicada. Simplificant, una legió la composaven deu cohorts i cada cohort tres maniples, la unitat bàsica de maniobra en combat, format al seu torn per dues centúries (d’uns 60 homes cadascuna). El comandament d’una centúria es confiava a un oficial de grau menor, el centurió, generalment ascendit per mèrits entre els legionaris. Els càrrecs de govern (tribuns i prefectes, el llegat o cap de la legió i el llegat de l’exèrcit) es reservaven en un principi a l’ordre dels cavallers (ciutadans amb una fortuna d’almenys un milió de sestercis, més que suficient per comprar-se una muntura) i als aristòcrates. Amb el pas del temps, els plebeus van arribar a legats i fins i tot a emperadors, empesos per l’exèrcit, com per exemple Vespasià. Cada legió tenia com a ensenya una àguila a la que es rendia culte i portada per un aquilifer. Cada maniple comptava amb un altre estendard, el signum confiat al signifer. Tenia una gran importància ja que s’encarregava de transmetre les ordres als soldats durant la marxa i en combat i d’administrar l’avituallament.
La cavalleria, comandada per decurions, “només” tenia funcions de transport dels oficials, defensa de les ales de la infanteria, exploració, missatgeria i fustigament de la reraguarda enemiga. No va ser fins a l’edat mitjana que la cavalleria va passar a ser la força de xoc principal dels exèrcits, gràcies en bona part a la introducció de l’estrep (sembla ser que a partir dels genets de les estepes) i a la millora genètica de cavalls forts i resistents, autèntiques màquines de guerra.
Un cop es llicenciaven els soldats podien tornar a casa, si en tenien, o bé se’ls assignava un lot de terra com a propietat i recompensa pels serveis prestats. Primer molts es van instal·lar a Itàlia, però amb els anys se’ls va ubicar a les províncies i cada cop més lluny de Roma, cosa que sovint suscitava protestes entre els llicenciats, junt amb les pagues pendents. Pels estadistes no era fàcil reubicar-los, sobretot durant les llargues guerres civils, que van arrossegar milers homes a un bàndol i altre. Les ciutats fundades en antics campaments es van poblar en bona part de veterans. A Saragossa (l’antiga Caesaraugusta romana) encara es poden veure els carreus de l’antic moll fluvial amb les inscripcions de les tres legions fundadores el 14 aC: la IV Mecedonica, la VI Victrix i la X Gemina. Els primers saragossans van ser legionaris i la ciutat n’estava orgullosa, com mostren les encunyacions de monedes amb els signes i ensenyes de les legions. Els veterans llicenciats (emeriti) de la mateixa Gemina (unitat bessona escindida de la mítica Legio X de Juli Cèsar), va fundar Augusta Emerita, l‘actual Mérida el 25 aC. Barcino també va tenir un origen semblant, nascuda entre el 15 i 10 aC com a colònia a l’ombra de Tarraco, capital de la Hispania Citerior. Ves a saber, ens agradi o no, potser algun dels nostres ancestres havia estrat un soldat romà llicenciat amb honor, casat amb una pubilla local i reconvertit en pagès en un pagus de províncies.
Rara Avis
Recreació de la centúria d’una legió en formació de combat en temps de Juli Cèsar (I aC). El del casc amb plomall és el centurió i al darrera es veu l’estendard amb el nom de la legió (VII Gemina). Fotograma de la sèrie Roma (HBO/BBC).
Columna trajana. sII. Els romans creuant el Danubi i construint una fortificació. Els treballs d’enginyeria militar ocupaven bona part de l’activitat de les legions durant una campanya.
Reconstrucció del campament de Juli Cèsar durant el setge de l’Alèsia de Vergingètorix. S’observa el mur (vallum) i torres (turris) de troncs aixecats sobre el terraplè (agger) del fossat (fossa). Es pot visitar a Alice-Sainte-Reine (França).
.JPG)
