E S P A R T A

Leònidas, els seus '300' i, en un mot,

E S P A R T A

U. ‘300'

L'any 480 a.C, el rei d'Esparta Leònidas, amb 300 guerrers espartans, aconseguí d'aturar durant alguns dies l'exèrcit invasor de Xerxes, l'emperador persa, al pas de les Termòpiles. Finalment, un traïdor (el nom del qual s'ha conservat: Efialtes) va ensenyar a l'exèrcit persa un pas estret pel qual es podria caure damunt d'aquells 300 homes per la reraguarda. Només 2 dels 300 homes de Leònidas van sobreviure: un d'ells es va suïcidar, per la vergonya de no haver mort amb els seus companys, mentre que l'altre es va rehabilitar als ulls dels seus en morir posteriorment, lluitant contra els perses a la batalla de Platea.



Aquesta història (que, recordem-ho, només coneixem a través de la versió dels grecs) dormia al calaix dels estudiosos de la història de la Grècia antiga, fins que un dibuixant de còmics, Frank Miller (que havia estat dibuixant de diversos còmics de la Marvel, com ara Daredevil; i d'altres de més modernes, com Sin City), en va fer una historieta acolorida, fantàstica i espectacular. I no massa respectuosa amb els fets històrics, tot s'ha de dir. Però prou inspirada perquè un director de cinema, Zack Snyder, decidís dur la història a la pantalla gran. El resultat, el film 300, va fer renéixer el nom d'Esparta al cor de molts espectadors. Una Esparta mítica, lloada, i en certa mesura enyorada. Ara que la Leònidasmania s'ha asserenat, fer un repàs als fets, i també al mite, pot ser alliçonador. Bé que 300 es basi en un fet real, l'Esparta de ‘300' és una Esparta mítica. La realitat sol ser més complexa, menys bonica sovint, però també molt més interessant.

Esparta, o Lacònia, o Lacedemònia, ocupava la part surt de la península del Peloponès, al sud de la Grècia actual. El mot espartà és el que actualment emprem; entre els grecs antics el mot lacedemoni era molt més habitual. Esparta és un tema perillós, perquè se n'ha escrit i discutit tant, hi ha tanta informació – i alhora, tan poca, quan comencem a preguntar-nos per detalls concrets – que el risc d'omplir dotzenes de pàgines és obvi. Aquesta Cort d'Apel·lació va dirigida, ben senzillament, a parlar de l'Esparta real. Menys coneguda del gran públic que la mítica; menys bonica, però també molt més interessant.

DOS. L'origen

Grècia fou el resultat d'un seguit d'invasions (eòlies, jòniques, aquees, dòriques) al dessota de les quals restà un element indígena (els anomenats pelasgs) que mai no acabà de desaparèixer. Cada invasió aportà nous pobladors que es van anar establint al territori de la Grècia actual i – en una part molt important – a la costa oest de l'actual Turquia. Les onades successives no es van repartir de manera homogènia per aquest territori. Algunes zones acabaren essent (poblacionalment parlant) majoritàriament eòlies, d'altres majoritàriament jòniques, d'altres aquees, i d'altres dòriques. L'antiga Grècia no era un país homogeni ni ètnicament ni culturalment; no era una nació en el sentit actual del terme, bé que el temps acabà imposant una llengua comuna i una evolució cultural força paral·lela en moltes de les ciutats-estat que la composaven.

Però hem de recordar el mot invasió, que hem emprat abans. Bé que no en tenim una informació molt extensa, sembla que les invasions eòliques i jòniques foren relativament pacífiques; no van deixar en el subconscient col·lectiu un record especialment dolorós. Les invasions aquees i dòriques, sí. Els aqueus, indoeuropeus i bel·licosos, varen esclafar les cultures preexistents i es van establir al territori com una aristocràcia terratinent i guerrera. Aqueus eren els que van destruir el que quedava de la cultura minoica de Creta. Avui sabem que eren aquests aqueus els que van aportar el grec com a llengua del país: la seva escriptura – coneguda com a linear B – fou finalment desxifrada com grec: una forma arcaica, però grec al capdavall. La Grècia aquea (micènica, segons el terme més usualment emprat) és la que ha estat incorporada als mites: aqueus eren – si és que van existir –Aquil·les, Ulisses, Agamèmnon, Menelau, Néstor, Àiax... No ens hem de fer il·lusions sobre la mena de societat que aquesta mitologia ens retrata: els déus aqueus, que finalment esdevingueren els déus grecs tout court, són els déus d'una aristocràcia guerrera, aliena a preocupacions com la pluja, la collita, la sembra o la fertil·litat de la poca terra que podien conrear. Només en les deeses – moltes, d'origen molt antic, anterior a les invasions aquees – podem flairar les restes de les cultures indígenes, anteriors a les invasions. Però també a aquests aqueus els arribà l'hora: una onada de pobles provinents del nord d'Europa, els doris, amarà tot el país i féu a miques l'ordre aqueu preexistent.

No hem de pensar en aquestes invasions com quelcom d'organitzat i planificat, com en una guerra del segle XX, ni tan sols com en una guerra medieval. Es tractava de grups armats aïllats que avançaven ça i llà, seguits eventualment per caravanes amb dones, fills i ancians. L'arribada de partides armades feia que la població de cada lloc recollís ràpidament els fòtils més imprescindibles i pugés a refugiar-se a l'acròpolis, generalment el punt més elevat dels voltants, que s'havien preocupat de fortificar d'una manera o altra i on podien esperar que el grup armat se n'anés o – cas que aquest fos especialment bel·licós – defensar-se amb un mínim de probabilitats d'èxit. Per pura lògica aquells camperols es van preocupar d'edificar llurs cases en punts no massa allunyats de l'acròpolis, que d'aquesta manera esdevingué el centre natural de les ciutats que van resistir l'onada dòrica. I també el centre espiritual: aventurar-se gaire més enllà del territori que es podia abastar des del cim de l'acròpolis era perillós, i poca gent ho feia. Una economia agrícola pobra però autosuficient feia la resta.

La ciutat-estat fou la forma més general de govern al món antic. Ur, Lagash, Jericó, Babilònia, foren ciutats, abans que altra cosa, bé que el poder polític i militar d'algunes acabés abastant imperis sencers. Però en la nostra imaginació el paradigma de la ciutat-estat com a forma de govern és a Grècia. Quatre-cents anys d'arribada de partides armades, d'inseguretat, de no aventurar-se més enllà del hinterland de la pròpia ciutat (llevat de casos particulars: mercaders, missatgers, pastors trashumants...) van crear una mentalitat que ara anomenaríem estreta però que aleshores era forçada per les circumstàncies. La pàtria d'un atenenc era Atenes, la d'un corinti Corint, la d'un espartà, Esparta.

Atenes, ciutat jònica, va resistir l'onada d'invasors doris. Esparta (la ciutat de Menelau, el marit d'Helena, cal recordar-ho) no la va resistir. Al llarg del segle VIII a.C., l'invasor dori va arribar a la península del Peloponès, va sotmetre ciutats i poblats, i va reduir la població autòctona a un estat de submissió absoluta. El nou amo s'establí a les ciutats conquerides com una aristocràcia guerrera – que esdevingué a la fi també aristocràcia terratinent – i sotmeté la població original (aquea, jònica, eòlica, o pelasga). El grau de submissió fou desigual en funció de l'indret exacte. Sovint, com ha passat tantes vegades, el dominador es cansa de fer de dominador i acaba barrejant-se amb la població sotmesa. D'altres vegades la barreja és forçada, perquè l'invasor/ocupant és molt minoritari davant la població autòctona, i un domini indefinit basat en la força és insostenible. El fet és que els doris van ocupar i dominar moltes ciutats (Corint, Megara, Siracusa...), i es van mantenir segles com a una aristocràcia guerrera i terratinent; però un règim com l'espartà només s'esdevingué a Esparta.

És possible que una qüestió racial fos clau en aquesta evolució. Els doris eren un poble d'origen centre-nord europeu, probablement d'estatura més elevada i complexió més robusta que els pobladors preexistents. Rossos i d'ulls blaus? Podria ser. En tot cas, l'existència d'un sentiment de menyspreu de tipus racista envers els conquerits podria explicar l'entestament de l'invasor dori a no barrejar-s'hi. Mantenir al llarg de segles una separació tan estricta entre dues poblaciones que conviuen en un mateix territori és molt difícil, fora que hi hagi una incompatibilitat substancial pel que fa a la religió – que no era el cas – o un racisme persistent. El fet és que la població autòctona fou rebaixada a un estat d'esclavatge o semi-esclavatge: esdevingueren els hilotes, una capa de població dedicada a tota mena de treballs domèstics, manobres al camp i a les ciutats, encarregats de fer produir els conreus i de treure rendiment al bestiar. Però la guerra, l'ofici militar, es reservava per als espartans sensu stricto. Era, de fet, la seva ocupació única. Un ciutadà d'Esparta només podia ser soldat; cap altra ocupació no era concebible. Com es deia fins fa poc de l'estat modern d'Israel, Esparta no tenia exèrcit, sinó que era un exèrcit. És molt possible que això fos possible a Esparta – i no a altres ciutats sotmeses pels doris – perquè a Esparta, essent una minoria, l'invasor dori tenia una massa crítica que li permetia la perpetuació i la continuació indefinida en el seu status. A condició, òbviament, de crear una estructura social i política que mantingués la població sotmesa en un estat de submissió.

L'organització de la vida d'Esparta, l'establiment del codi de lleis que va fixar allò que coneixem com el mode de vida de l'Esparta clàssica, s'atribueix tradicionalment a un personatge anomenat Licurg. Es discuteix si existí realment. Majoritàriament es creu que no: el desenvolupament progressiu de les lleis d'Esparta (consuetudinàries, més que no pas escrites) es va produir al llarg dels segles VIII-V a.C, és a dir, immediatament abans del període clàssic grec.

TRES. L'Esparta de Plutarc

La Vida de Licurg, de Plutarc, és la font més important per conèixer l'Esparta mítica, la que realment ha esdevingut un dels mites fundacionals d'Occident. I, pel que fa a la vida dels guerrers, no val la pena parlar-ne gaire perquè és prou coneguda. Que si els nens eren examinats tot just néixer i llençats a un precipici si no feien pinta de sans i forts; que si quan eren petits se'ls enduien de casa per sotmetre'ls al que anomenaven agoge (una vida de lluita contínua, agresivitat, exercici, fortalesa física); que si vivien en comú a la caserna; que si fins a seixanta anys els homes menjaven a la taula comuna; que si a l'hora de casar-se les dones havien de desfilar nues davant els possibles candidats perquè aquests poguessin jutjar de visu les seves qualitats i llur aptitud per la procreació; que si... (etc). I òbviament, l'entrenament militar, sostingut i continu. La falange, el tipus de formació de combat que empraven, era aleshores inexpugnable, i ho fou fins l'arribada de les falanges macedòniques de Filipos (pare d'Alexandre) – això no vol pas dir que els espartans fossin invencibles, com veurem. La insistència obsessiva en el sacrifici pel seu país, vida inclosa, l'obsessió per no retrocedir, no rendir-se, el rebuig de la retirada com a tàctica militar, eren fets característics atribuïts a la mentalitat guerrera dels espartans, que els altres grecs temien però alhora admiraven.

Les estructures polítiques d'Esparta reflecteixen un arcaisme conservador. Mentre que la majoria de les ciutats gregues van eliminar llurs reis, a Esparta es van mantenir. Però els reis eren dos, no pas un: sembla que un d'ells tenia el poder màxim en temps de guerra, mentre que l'altre el tenia en temps de pau. Una institució sembla específicament espartana: els èfors, que en nombre de cinc fiscalitzaven la tasca dels reis, tant a la vida civil com al camp de batalla. Per sota d'aquests dos reis i dels cinc èfors hi havia un Senat de vint-i-vuit membres, tots més grans de seixanta anys, una edat força avançada en aquella època, i que garantia una visió conservadora de les coses, decisions prudents i res d'aventures exteriors extemporànies. Quan un d'ells moria, els candidats a substituir-lo es presentaven davant el públic: qui més aplaudiments rebia era escollit. No era un fet aïllat; també era habitual que a les discussions del Senat s'imposés aquell que cridava més. La força era, aparentment, l'únic argument al qual eren sensibles. L'elaborada retòrica dels atenencs els quedava molt lluny.

Apart dels espartans sensu stricto, ciutadans-guerrers, i dels hilotes – assimilables als esclaus –, hi havia a Esparta un tercer grup de població: els periecs, força mal coneguts. Eren lliures, no pas esclaus, però estaven fora de tota influència política. El seu nom mateix – periecs – ja indica el seu caràcter perifèric dins l'estructura social d'Esparta. No podien sortir de les fronteres, però podien dedicar-se al comerç, als oficis, i estaven alliberats de tota obligació militar. Als nostres ulls, devien ser el grup que vivia millor, dins la Lacònia.

Altres aspectes d'aquella Esparta mítica són interesants perquè palesen la voluntat de crear un estat que anomenaríem para-socialista. L'estat mantenia una bona extensió d'agro públic, que dividia en lots, cadascun dels quals havia de servir per al manteniment d'un ciutadà-guerrer. Els lots no podien ser venuts pel ciutadà que en treia benefici; però els lots podien passar de pares a fills. Aquest benefici s'havia de repartir entre el ciutadà-guerrer propietari i l'hilota que treballava el lot.

La qüestió hilota, com veurem, fou crucial. Licurg mateix es veu obligat a parlar-ne, tot i reconèixer que era la part més desagradable del seu conte de fades. Algunes poblacions hilotitzades de ben antic havien assumit molt profundament el seu estatus, i no solien engegar revoltes. Les que havien caigut de feia poc en aquest estat no oblidaven que havien estat lliures una vegada, i òbviament volien la recuperació d'aquell estat. Per mantenir-los en estat de submissió es va anar desenvolupant una política de terror sistemàtic en contra d'aquesta població, aplicant un principi d'impunitat cap a qualsevol agressió que rebessin per part d'un guerrer espartà. Hi havia dies establerts on un ciutadà-guerrer podia impunement matar qualsevol hilota que volgués, sense cap impediment legal. Es tractava del dia de fúria on qualsevol podia alliberar els seus instints assassins contra aquella malaurada població sotmesa. Altres aspectes de la repressió contra els hilotes són rellevants. Per exemple, l'obsessió per evitar que tinguessin vigor físic. L'entrenament militar podia endurir els membres; el dur treball als camps també. Mantenir la població hilota en un estat d'inferioritat pel que fa a la condició física facilitava la seva repressió en cas de revolta; per aquesta raó, un hilota que fos massa alt, massa fort, massa vigorós, podia ser executat sense contemplacions. En pensar en aquesta pràctica se'ns fa molt difícil no recordar l'obsessió nazi pel vigor físic dels que anomenaven aris, l'obsessió per presentar altres races com una desviació degenerada de l'evolució humana; i molt específicament, en la necessitat de convertir-los de debò en éssers físicament inferiors, mitjançant la fam programada als ghettos, o mitjançant llur submissió a condicions de vida insuportables que els reduïen a un estat d'humanitat dubtosa – en el cas extrem dels camps d'extermini. Digues si això és un home, es preguntava Primo Levi. Sembla obvi que per als espartans era important creure que els hilotes no ho eren del tot.

QUATRE. Les raons del mite

L'Esparta de Plutarc es basa en la realitat, però sobretot és un mite. Ara bé, el mite d'Esparta no va ser un invent de Plutarc. Molt abans d'ell, quan Esparta no era encara un record mig esborrat sinó una realitat política i militar ben viva, Esparta ja era un mite en la consciència de molts grecs. Fins i tot entre els altres grecs que es van trobar combatent contra Esparta un moment o altre de la seva història, eren molts els que admiraven Esparta. Plató, per exemple; i això en plena Guerra del Peloponès, quan la seva pàtria, Atenes, s'enfrontava amb Esparta en una guerra esgotadora. Aquest sentiment d'admiració fins i tot ha rebut un nom: Laconofília.

Avui dia, per nosaltres és més aviat aquella Atenes curulla de genis (Esquil, Sòfocles, Eurípides, Sòcrates, Plató, Fidias, i una llista inacabable) la que es podria considerar un mite. Per nosaltres, que en som culturalment hereus, el valor de tot allò és immens. Ens sobta saber que per a molts atenencs aquella immensa creativitat cultural tenia un valor relatiu, per no dir gairebé nul. La majoria dels atenencs contemporanis no eren gent de cultura, i veien en tota aquella explosió d'escoles filosòfiques, poètiques i artístiques una marea desintegradora que destruïa llurs creences ancestrals, la fortalesa de la joventut i molts dels valors que, segons creien, havien fet forta la seva ciutat. I cal parar atenció al fet que molts atenencs de gran cultura no pensaven massa diferent: Plató, a la seva utopia, proposa una ciutat ideal sense filòsofs, amb ben pocs artistes i amb una educació per al jovent no massa diferent (si més no, en el fons) de la que rebien els joves espartans. A les seves comèdies, Aristòfan fa barrila de les acadèmies filosòfiques que segons ell perdien el temps en disquisicions inútils. Durant la Guerra del Peloponès, que va literalment arrasar Grècia, Atenes va lluitar ferotgement contra Esparta. Atenes va perdre, i el dolor per la derrota estava exacerbat pel fet que molts d'aquells atenencs admiraven l'enemic que els havia derrotat. N'admiraven l'estabilitat política, el manteniment d'aquelles virtuts ancestrals que feien dels grecs uns guerrers temibles, el seu menyspreu per la riquesa, la fidelitat – fins a la mort – a la seva ciutat, el menyspreu de totes aquelles comoditats i nicieses que, segons creien, els havien estovat fins a fer-los mereixedors de tots els mals que patien. Admiraven la manera de parlar dels espartans, sense retòrica ni refinaments, clara i directa, curta i sintètica, lacònica (aquest és l'origen del mot, per cert). Admiraven l'Esparta-mite que ells mateixos havien creat.

Vista amb perspectiva, aquesta laconofília pot fer somriure més d'un. Però ens pot ser útil recordar la simpatia que sentia per l'antiga URSS bona part de la intel·lectualitat d'esquerra de l'Europa occidental. Quan Stalin va fer cinquanta anys va rebre obsequis de tot arreu, inclosos obsequis de ciutadans de països occidentals – un de Picasso, per exemple. Quan estudiava a l'institut, el meu professor d'història, un marxista convençut – i professor magnífic, d'altra banda – havia comentat una vegada a classe que Stalin fou un personatge necessari per al desenvolupament del socialisme. Sabia molt bé que hi havia hagut fets lamentables, certament, però s'esforçava a veure el resultat positiu d'aquella política: un estat fort i poderós, que havia esdevingut una potència mundial on – creia, i crèiem gairebé tots – no hi havia fam ni misèria, la societat era més justa que no pas als països occidentals i la població patia molt menys l'alienació, l'ànsia de diner, la insolidaritat, i tots els mals que s'associaven al capitalisme. Bona part d'Occident també ho creia: per manca d'informació sovint, però també perquè aquella imatge de l'Est era allò que volien creure, entre altres raons perquè necessitaven creure que un món alternatiu era possible. Aquella URSS mítica, no pas la real, seduïa aquells que creien (o volien creure, o necessitaven creure) que era possible una alternativa al món on vivien. Aquesta alternativa existeix – ho crec sincerament –, però l'exemple no era l'URSS, ni la Xina de Mao, si cap país de més enllà del Mur de Berlín. Cal recordar que el gran cisma dins la intel·lectualitat francesa va succeir a partir del moment que es va fer massa evident que la realitat dels països de l'Est era menys desitjable que la realitat dels països occidentals, per imperfecta que aquesta fos. Camus va abandonar l'esquerra comunista militant, mentre que Sartre insistia a mantenir el mite malgrat tot, com a necessitat per una societat capitalista que no es podia permetre de perdre la seva utopia, l'anhel d'una realitat millor, i la creença que aquesta utopia era possible.

Els grecs que combatien Esparta admiraven l'Esparta mítica que ells mateixos havien creat. Fóra injust menysprear-los; els que desitjaven el mite van ser els primers a adonar-se que en aquell mite hi havia quelcom que no acabava d'encaixar.

CINC. La crisi del mite

Durant la Guerra del Peloponès, algunes ciutats de la Lliga de Delos – una confederació de ciutats gregues, dominada per Atenes, i no precisament d'una manera democràtica – van voler aprofitar l'ocasió per treure's del damunt l'amo atenenc, del qual n'estaven més que farts. La lliga de Delos era un imperi de facto; en aquest aspecte ningú no s'enganyava. Algunes van passar-se a l'altre bàndol, a la Lliga del Peloponès, que englobava altres ciutats gregues, aliades d'Esparta i dominades per Esparta. El fet va ser facilitat per l'estratègia inicial d'Atenes en aquella guerra: tancar-se a les seves muralles, tingudes per inexpugnables, i confiar en l'absoluta superioritat de la seva armada. Esparta era una potència fonamentalment terrestre: no tenia una flota capaç d'enfrontar-s'hi. La superioritat naval d'Atenes li garantiria el subministrament de blat, i la capacitat de fustigar els exèrcits de la Lliga del Peloponès, allà on fossin: el temps i l'esgotament s'encarregarien de fer que la Lliga s'esfondrés sola. Finalment aquesta estratègia no va reeixir, perquè Atenes, tancada a les seves muralles, fou arrassada per una greu epidèmia... tot això és un altre tema, però.

L'important, per a la nostra reflexió, és que la Guerra del Peloponès (431-404 a.C) fou l'escenari on la fama d'invencibles dels guerrers espartans es posà a prova. No podem fer aquí una exposició detallada dels fets (vegeu bibliografia, a sota); ens interessa el fet que finalment Esparta guanyà la guerra. Però la lectura de Tucídides – concretament la seva Història de la Guerra del Peloponès, llibre extraordinari – ens revela que els espartans no quedaven vencedors per sistema, ni tan sols en cas de combat terrestre. Una guerra tan llarga (més de vint anys, amb algun curt període de pau enmig) no és possible si un dels contrincants és realment invencible. Certament que la guerra no era només entre Atenes i Esparta; altres ciutats també combatien (Còrcira, Corint, Megara, Siracusa...), però en tot cas la durada de la guerra no fou deguda només a l'habilitat dels atenencs com a mariners ni al poder de la seva flota. Sense necessitat d'un règim de vida com l'espartà, també en el combat terrestre els atenencs i llurs aliats sovint se'n sortien prou bé. O el que és el mateix: un entrenament com el que rebien els espartans no garantia l'èxit a la batalla. Un problema no massa diferent del que es troben els estrategs americans a l'Irak o a l'Afganistan.

Tucídides esmenta una annècdota que ens força a la reflexió. Durant un combat a l'illa de Pilos, entre atenencs i espartans, l'exèrcit espartà destacat en aquella illa quedà encerclat. No tenien sortida. L'exèrcit atenenc, sota el comandament de Cleó, es preparà per un setge sagnant, conscient que els espartans farien honor a llur fama i no es rendirien ni es deixarien mai capturar vius: tornarien a Esparta dempeus i amb l'escut, o moririen allà mateix. Ja aleshores l'Esparta mítica era ben viva al cor dels grecs. Tot Grècia es preparà per assistir a una batalla heroica. Els atenencs, però, a fi d'evitar una carnisseria inútil, van presentar als espartans una proposta de rendició.

I llavors, els espartans assetjats van fer quelcom d'increïble. Es van rendir.

Per qualsevol militar mínimament raonable d'avui dia, rendir-se forma part de les enventualitats a considerar. Lluitar fins a la mort té sentit si el destí del vençut és un esclavatge brutal o la mort segura a mans de l'enemic. Fora d'aquests casos, rendir-se té molta més lògica que lluitar fins al final en una batalla perduda. Un batalló que es rendeix és una arma encara útil: l'exèrcit vencedor ha de vigilar els presoners, alimentar-los, i evitar que fugin. Tot això suposa un esforç que ha de sostreure a l'esforç de guerra en sentit estricte. Un presoner, si es manté viu, és un soldat que en potència pot retornar amb els seus i seguir contribuint de manera útil a la victòria; un heroi mort fa bonic i prou. A l'Esparta mítica que ens retrata Plutarc aquesta visió pràctica dels fets hauria estat impensable. Però l'annècdota que ens explica Tucídides ja féu sospitar molt grecs – si més no, els que tenien un mínim d'esperit crític – que entre l'Esparta mítica i la real hi havia certa diferència.

La victòria final d'Esparta en la Guerra del Peloponès va tenir com a resultat que a moltes de les ciutats que havien format part de la Confederació atenenca s'instituís un govern satèl·lit: un governador militar espartà, amb una petita guarnició espartana, encarregats tots plegats de vetllar perquè cada ciutat lliurés al nou amo espartà el tribut que li pertocava. Una política imperialista, ben clarament. Totes les ciutats sotmeses s'esperaven l'arribada d'un espartà de cap a peus que els imposés disciplina, rigor i austeritat. I aquí els càlculs van fallar. Els governadors enviats per Esparta van resultar arbitraris, brutals, obtusos i increïblement corruptes. Els espartans potser eren virtuosos a casa seva, en un entorn on no se'ls toleraven els vicis, la debilitat ni l'amor al luxe. Lluny de la pàtria originària, immersos en un món on no es menyspreava el luxe ni la riquesa, es lliuraven a una vida desenfrenada, més pròpia d'una mena de sàtrapa oriental que no pas d'algú que – suposaven – els havia de regenerar dels vicis de la pretesa civilització. De fet, ja abans d'aquesta època força testimonis – per exemple, Herodot – parlaven del fet que cap espartà no era immune al suborn; i el pitjor és que subornar-los era ben fàcil, degut a la seva pobresa i al fet de no estar gens acostumats al diner. Subornar un pobre de solemnitat sempre és més fàcil i econòmic que no pas subornar algú que té prou mitjans per viure bé, i que ha tingut prou temps per cansar-se d'esmorzar en vaixella d'or.

I llavors, aparegué un personatge inesperat: Epaminondas. Sota el seu comandament, l'exèrcit de Tebes va literalment destrossar l'exèrcit espartà, a la batalla de Leuctra (371 a.C). L'exèrcit tebà només tenia 6000 homes, era poc conegut i no tenia gairebé prestigi; l'espartà tenia uns 10000 homes, i tot el prestigi que calgui imaginar. Grècia estava atònita. Però l'anàlisi dels fets ens revela una de les debilitats d'Esparta, producte directe de la seva organització social: la incapacitat d'enfrontar-se a quelcom de nou, d'inesperat, com a resultat d'una societat immobilitzada que creava bàsicament ments immòbils. L'exèrcit espartà estava habituat a l'atac frontal, on la cuirassa contínua formada pels hoplites i les llances projectades cap endavant enfonsaven les línies enemigues que se'ls oposessin. Mai no els havien atacat pels flancs, i menys una tropa tan peculiar com la que Epaminondas havia preparat: l'èlit dels soldats tebans la formaven parelles de soldats homosexuals que eren, a més, amants. Aquestes parelles de fet, que diríem avui, van resultar ser especialment efectives, perquè la por de perdre el company feia que cadascun d'ells s'acarnissés a defensar-lo de l'enemic. Els espartans no van saber com enfrontar-s'hi i foren derrotats estrepitosament. Els anys immediatament següents, Epaminondas i el seu exèrcit anaren alliberant els pobles del Peloponès sotmesos a Esparta (Messènia, l'Arcàdia), va fundar la fortalesa de Megalòpolis perquè els arcadians es poguessin defensar, i van penetrar dins la regió de Lacònia mateix, és a dir, ben endins del hinterland d'Esparta, que resultava ser tan tova com la mantega. Grècia seguia atònita. Però aleshores Atenes reaccionà: era la gran adversària d'Esparta, sí, però no veia gens bé l'aparició d'una nova potència – Tebes – capaç d'imposar l'hegemonia a tot Grècia. S'esdevingué l'increïble: els exèrcits espartans i atenencs van fer una coalició, per derrotar junts l'exèrcit tebà d'Epaminondas. S'hi van enfrontar a la batalla de Mantinea (362 a.C), que també van perdre. Però la victòria tebana fou pírrica, perquè Epaminondas va morir en el combat. I amb ell s'acabà la supremacia de Tebes, clarament lligada al geni d'un general més que no pas producte d'una organització social disciplinada – contràriament al cas de Roma.

Però el fet era que Esparta havia estat derrotada, i per partida triple. Primer, perquè havia perdut, tècnicament: tant a Leuctra com a Mantinea. Segon, perquè en aquestes batalles (a Leuctra, especialment) havia perdut bona part del seu exèrcit, i donada l'estructura social d'Esparta, on l'exèrcit estava reservat a una casta reduïda i molt determinada, la reposició d'aquelles pèrdues no era fàcil – ho hauria estat si l'exèrcit hagués estat obert a hilotes i periecs. Tercer, i qui sap si el més fonamental, perquè creà dubtes fonamentals sobre la validesa de l'estructura social espartana com a opció de vida. Aquests dubtes ja s'arrossegaven de feia temps, però es van fer evidents per a tothom. Per més que Esparta fos un món tancat on només es permetia l'entrada d'alguns ambaixadors, les notícies sobre la Grècia de més enllà de la Lacònia arribaven; i els espartans estaven ben assabentats de l'existència al seu voltant de ciutats on la vida era diferent. La seva era ruda: menyspreu de tota mena de comoditats, pobresa imposada per la força, l'exercici de les armes com a única finalitat per tota una vida. Tot allò podia ser difícil de suportar, però tindria sentit si garantia per a la seva ciutat una posició inexpugnable, i per als seus exèrcits l'èxit indefinit al camp de batalla. Si una vida tan dura no garantia l'èxit en cap dels dos objectius, quin sentit tenia tot plegat?

SIS. L'Esparta d'Aristòtil

Aristòtil és una altra de les fonts importants per al coneixement d'Esparta. Aristòtil era ben diferent de Plató: mentalment vivia en un món ben real, i estava molt menys fet a imaginar utopies i molt més a observar d'una manera científica i desapassionada el món que l'envoltava. El seu llibre La Política no descriu un estat ideal; analitza les diferents constitucions de molts estats (en general, ciutats-estat), observa quin és el resultat pràctic, i arriba a conclusions sobre si una forma de govern és reeixida o no. Com tants llibres d'Aristòtil, sembla que ens ha arribat en forma d'esbós, o d'esquema per a les seves conferències. No és agradable de llegir – ben al contrari que Plató, escriptor genial. Però el seu punt de vista per nosaltres té un valor molt gran. I, òbviament, dins La Política dedica un capítol a Esparta.

No podem saber si l'Esparta d'Aristòtil és l'Esparta real; però ho sembla. Sobretot si prenem com a referent el record de l'impacte que han tingut règims autoritaris i repressius sobre les societats que han governat: Rússia, Romania, Alemanya oriental, i altres països de l'Est en els anys més foscos de l'estalinisme; per no parlar de la Xina de la Revolució Cultural. Aristòtil no ens parla d'una societat idíl·lica on tots els homes són herois, sinó d'un conjunt d'homes sotmesos a una vida de privació i vigilància contínua, que malden per trobar on sigui una via d'escapament, si més no psicològica. Per exemple, se'ns explica que a Esparta les monedes eren de ferro i tenien molt poc valor: l'objectiu era dissuadir els espartans de l'ànsia d'acaparar-ne, i extirpar l'ànsia de posseir res que no fos terra per mantenir-los. Però l'efecte fou ben a l'inrevés, puix que es desenvolupà entre els espartans un deliri incontenible per posseir moneda (estrangera: dracmes) i una autèntica obsessió per la riquesa. Cal esmentar que sovint els mateixos èfors eren molt pobres: això feia que fossin molt fàcilment subornables pels aristòcrates terratinents, que podien acabar imposant lleis i disposicions al seu gust. Alhora, el poder polític d'aquests èfors anà augmentant amb el temps; acabà superant en la pràctica el de molts reis. Sembla que els èfors no feien cap esforç per atenir-se a l'ideal de vida espartà: els ciutadans, en canvi, estaven obligat a seguir-lo, fet que acabà produïnt en capes extenses de la població un desencís envers els propis costums i dubtes seriosos sobre llur valor real. Després de Leuctra (371 a.C), era comentari usual a tot Grècia que els joves espartans tenien ben poc interès a seguir el camí dels seus avant-passats.

Aristòtil revela la seva vena puritana quan parla de les dones d'Esparta, a qui retrata com llicencioses i llibertines. Segons ell, Licurg no aconseguí de sotmetre-les a les seves lleis, i hagué de resignar-se que seguissin ‘en un estat d'intemperància i luxúria complets' [sic]. Avui ens és molt difícil de jutjar què volia dir realment; però no és impossible que el paper de la dona a Esparta – molt superior al que tenia en altres ciutats gregues – fos una de les claus per entendre els problemes interns que van acabar minant les forces d'aquell estat. Certament, el fet que una dona pogués heretar lots de terra i esdevenir propietària és un gran què als nostres ulls. Aristòtil esmenta que dues cinquenes parts de la terra pertanyien a dones. Però una de les conseqüències que va tenir és la reducció del nombre de ciutadans-guerrers, perquè allò que s'exigia per formar part de l'exèrcit era precisament la possessió d'un lot de terra – treballat per hilotes, és clar – que garantís el manteniment d'aquest soldat. Un lot de terra posseït per una dona – que no formaria part de l'exèrcit – era un lot de terra que no mantenia un ciutadà-guerrer. Fet rellevant, perquè el dret a la ciutadania estava associat a la capacitat d'aportar gra, vi i altres productes a la taula comuna on s'alimentava tot l'exèrcit. I poder fer aquesta aportació depenia de tenir un lot de terra per explotar.

Qui no posseís un lot havia de treballar en algun ofici – fet degradant per un espartà –, i ja no formava part de l'exèrcit. A aquest fet s'afegí la progressiva concentració de terres en mans d'una aristocràcia terratinent. En teoria l'organització d'Esparta hauria impedit aquest fenomen, puix que encara que els grans terratinents tenien terres pròpies, l'estat disposava de lots de terra que cedia als ciutadans. Aquests ciutadans (= guerrers) no podien vendre aquests lots, però podien cedir-los en donació, o legar-los. D'una manera o altra semblava impossible de contenir la concentració de la propietat agrària – propietat de facto, si no de iure –, que resultava en una disminució constant de l'exèrcit. Si el 480 a.C. els ciutadans-guerrers (homoioi) eren uns 8000, el 371 només eren uns 1500. Bona part d'aquesta força de combat fou exterminada a Leuctra per l'exèrcit tebà, com hem vist. Per refer-se d'aquestes pèrdues hauria calgut que Esparta revisés a fons la seva estructura social i política: obrir l'exèrcit a la incorporació d'hilotes i periecs, o com a mínim a la gran massa d'espartans sensu stricto que progressivament en quedaven exclosos. Però la pròpia organització d'Esparta – no només social, també mental – era un obstacle seriós per a qualsevol innovació.

La decadència d'Esparta fou imparable després de Mantinea, i sobretot després d'Alexandre el Gran. Hi ha força acord a assumir que la ruïna d'Esparta fou deguda, més que no pas a influències pernicioses externes (altres ciutats gregues que haurien corromput els seus costums), a la seva incapacitat d'aturar aquella evolució que resultava en un abisme progressiu entre pobres i rics. Precisament perquè aquesta evolució era conseqüència de la mateixa estructura socio-econòmica del país. El sistema de producció per lots de terra era en potència una gran font de conflicte, sobretot quan el lot, per esgotament de la terra o per una sequera persistent, donava prou per mantenir el guerrer o l'hilota, però no pas tots dos. El costum indicava que l'hilota havia de donar al propietari unes 52 quarteres de blat per al guerrer, més nou per a la seva dona, i a més una porció fixa de fruita i vi. Tot allò que el lot produís per damunt d'aquestes quantitats pertanyia a l'hilota. Certament que això era un estímul perquè l'hilota s'afanyés a produir més: com més produís, més tindria. Però el sistema deixava en suspens què passava si la producció del lot disminuïa, per pur esgotament del sòl o senzillament perquè el treball esclau no ha estat mai tan productiu com el treball dels ciutadans lliures.

SET. El mite que perdura

Esparta fou realitat i mite. Per als antics grecs Esparta simbolitzava la Grècia que enyoraven: senzilla, forta, allunyada d'aquella civilització sofisticada que els estovava, lluny de tants retòrics i sofistes que posaven en dubte tantes coses – els déus, per començar. Nosaltres som en gran part hereus d'aquella cultura, i n'hem heretat també els seus paradisos perduts. Esparta n'és un.

El mite d'Esparta era viu als primers temps de l'Imperi Romà. Octavi August va concedir a Esparta certa autonomia, en senyal d'admiració pel que aquella ciutat havia significat segles abans. I també perquè estava entestat a reformar els costums de la societat romana, precisament en un sentit més espartà. Fracassà, com tots sabem. Però dins el món romà, i sobretot dins el cor dels romans més il·lustres, l'Esparta mítica seguí tenint un lloc de privilegi. Plutarc és posterior a August: va viure els anys 50-120 d.C. Quan va escriure la Vida de Licurg, Esparta dormia el son dels justos, i l'Esparta de què ens parla aquest autor ja era quelcom de molt llunyà (400 anys!). Però amb Plutarc, escriptor prolífic, molt popular al seu temps i també a tota la posteritat, el mite esdevingué fet indiscutible. Per a qualsevol governant que volgués crear un exèrcit fort i disciplinat, parlar dels espartans als seus soldats era un recurs obvi: aquells guerrers invencibles havien existit una vegada, i per tant podien tornar a existir, si es creaven les condicions perquè això passés. Fins i tot avui, per a molts, una vida espartana és sinònim de virtut. Ho fou per als antics romans. Ho era per a Rousseau. L'Esparta de Plutarc sembla haver estat la guia dels que han creat els manuals d'instrucció a tots els exèrcits, almenys per a les tropes d'èlit. Vegeu, per exemple, la primera part de Full Metal Jacket, de Stanley Kubrick. Del seu oficial instructor, els futurs marines no en reben sinó crits, i només responen a crits. Crits curts, frases curtes, lacòniques.

El film 300, prou conegut, suposa el retorn a l'imaginari popular de l'Esparta mítica. Per molts adolescents d'avui la cultura clàssica ha desaparegut com a referent. Redescobrir la figura de Leònidas i la batalla de les Termòpiles va ser divertit. Després, però, potser hauria estat positiu que en programes de televisió o articles als diaris es recordés als espectadors embadalits que la major part dels costums i dels principis que guiaven la vida quotidiana dels ciutadans-guerrers d'Esparta no eren massa diferents dels valors que l'estat nazi volia inculcar a la població alemanya. De fet, les rels del nazisme són a Licurg. I un motiu de reflexió seria que el gust que molts espectadors van trobar en la visió de 300 i l'exaltació dels ideals espartans, es troba molt més a prop que no voldrien de l'embadaliment que la majoria dels espectadors d'Europa van sentir davant les pel·lícules propagandístiques de Leni Riefenstahl. En certa manera, veure el film 300 és una manera d'entendre el perquè del suport popular al règim de Hitler. Potser en contra de les intencions originals del director del film.



Pere Rovira

***

Per saber-ne més:

L'antiga Grècia és un tema tan clàssic i conegut que de bibliografia en podem trobar a dojo. Només esmento les obres que he consultat, específicament, per aquest text; i també el llibre d'Indro Montanelli, perquè el trobo ideal per a qui vulgui introduir-se en aquest tema. Llevat del llibre de Michel Austin & Pierre Vidal-Naquet, i de l'enciclopèdia Oxford, cap no és un llibre especialitzat, i es pot trobar fàcilment.

Indro Montanelli. 1959. HISTORIA DE LOS GRIEGOS. Edició en castellà de Plaza & Janés, molt antiga (1974), reeditat recentment en col·lecció de butxaca (2001). 357 pp. [No en conec edició en català]. Llibre força senzill i entenedor, bé que òbviament molt superficial en alguns temes (la qüestió social i econòmica, per exemple). De tota manera és un llibre magnífic, molt amè i agradable de llegir, i per tant cal recomanar-lo com a primer pas per qui vulgui començar a llegir sobre temes de l'antiga Grècia.

Tucídides. HISTÒRIA DE LA GUERRA DEL PELOPONÈS. Edició en català a la col·lecció Bernat Metge; en castellà a Alianza Editorial. Llibre extraordinari, ple de detalls sobre els sentiments mutus d'espartans i atenencs, tècniques de combat, intrigues polítiques i militars. Favorable als atenencs, òbviament, però molt respectuós amb els fets [llevat del detall de posar discursos polítics en boca d'altri].

Plutarc. VIDA DE LICURG. Edició en català a la col·lecció Bernat Metge; en castellà (molt antiga) a la col·lecció Austral d'Espasa-Calpe.

Michel Austin & Pierre Vidal-Naquet. ÉCONOMIES ET SOCIÉTÉS EN GRÈCE ANCIENNE. Colin éditeur, Masson, Paris. 1a edició: 1972. 8a edició: 2007. Important per l'anàlisi dels factors econòmics en l'evolució de Grècia, inclosa Esparta, a qui dedica un capítol força extens.

Bertrand Russell. HISTÒRIA SOCIAL DE LA FILOSOFIA. Edicions 62. L'autor dedica un capítol extens a Esparta, a fi d'explicar l'origen de les concepcions polítiques totalitàries de Plató. Important per l'exposició de la influència del mite d'Esparta en la ideologia d'Occident.

Aristòtil. LA POLÍTICA. En català a la col·lecció Bernat Metge. L'autor analitza les constitucions de tot un seguit de ciutats-estat del món civilitzat que ell coneixia; bàsicament – però no únicament – ciutats gregues. Dedica un capítol molt crític a Esparta; la seva visió és totalment contraposada a la de Plató.

Jean-Jacques Rousseau. DISCURS SOBRE SI EL RESTABLIMENT DE LES CIÈNCIES I LES ARTS HA CONTRIBUÏT A DEPURAR ELS COSTUMS. Presentat a l'Acadèmia de Dijon el 1750. Edició en català: Ed. Laia, 1983. Diverses reedicions. Un dels exemples més clamorosos de la influència del mite d'Esparta sobre la consciència d'Europa.

Simon Hornblower & Antony Spawforth (eds), THE OXFORD COMPANION TO CLASSICAL CIVILIZATION. 2004. Oxford University Press. 800 pp. Enciclopèdia del món clàssic. Dedica articles força extensos i molt interessants a l'esclavatge (amb una exposició àmplia del cas dels hilotes). Articles addicionals dedicats a Esparta, Epaminondas, el Peloponès, Plutarc, etc.

* * *

Al proper CriTeri:

GEORGES REMI

Ben poca gent haurà reaccionat davant d'aquest nom, m'imagino. Però el seu pseudònim, adoptat de ben jovenet, i resultat d'invertir les inicials del seu nom (R.G.) és mundialment conegut. HERGÉ és l'autor de les Aventures de Tintín, mundialment conegudes, objecte de culte per part de la majoria dels afeccionats al còmic, i objecte de menyspreu per part de bona part de la intel·lectualitat progre, que no ha dubtat a qualificar-lo de feixista, pro-nazi, misògin, i un munt d'adjectius (des)qualificatius. Per a qualsevol afeccionat al còmic – com és el meu cas – era inevitable dedicar esforços i atenció a esbrinar què hi ha de cert en tota aquesta corrua d'acusacions. Serà l'objecte de la propera Cort d'Apel·lació.

Share this: