HERGÉ (Primera part)

Georges Remi,
altrament conegut com

HERGÉ

U. Per què una CORT D'APEL·LACIÓ?

Els àlbums d'Hergé (sobretot els de Tintin, però no únicament) s'han venut arreu del món, en nombre astronòmic (milions). S'han traduït a pràcticament tots els idiomes cultes – mot un pèl repel·lent, ho reconec. El cèlebre repòrter del tupè és conegut arreu: qui no sàpiga qui és el professor Tornassol o el capità Haddock necessita una dutxa d'aigua freda. I malgrat tot, el nom d'Hergé ha estat bescantat fins a l'extrem per alguns, recentment i fa dècades, alhora que ha estat pràcticament beatificat per altres.

No puc oblidar un col·leccionable del diari EL PAIS dedicat als còmics, on dedicaven un número íntegrament a l'estil que s'ha anomenat línia clara, herència de l'estil Tintin. Entre els signants dels articles hi havia Enric Sió, gran autor català de còmics. Tot el fascicle estava amarat d'ideologia. Bàsicament, retreien a Tintin haver estat un heroi popular i una lectura per a tothom, més enllà de classes socials i de criteris ideològics. Després – com un senzill apèndix de tot això –, venia la desqualificació d'Hergé com a creador gràfic. Una desqualificació radical i absoluta.

Aquesta desqualificació em va afectar ben poc. Des dels quinze anys i fins no fa gaire, vaig treballar com a il·lustrador. I entre els deu i els setze anys, si fa no fa, vaig tenir l'obsessió de dedicar-me als còmics. Van ser uns anys d'activitat frenètica a la taula de dibuix. I entre els meus punts de referència, hi havia Hergé – òbviament. Tot intentant copiar-ne l'estil i la manera de fer vaig tenir prou temps per adonar-me que darrere d'aquella aparent simplicitat hi havia tot un procés de depuració, que les històries que s'explicaven a Tintin – sobretot, a partir d' El Lotus Blau – estaven molt pensades, construïdes i planificades. Potser a cap altre còmic no hi ha un procés tan gran de depuració del guió. Descobrir Flash Gordon, Prince Valiant o Spirit fou molt excitant; descobrir el Mort Cinder d'Alberto Breccia també. Però rellegir les aventures de Tintin, al cap d'uns anys, lliure de prejudicis i amb els coneixements adquirits des de l'experiència d'autor de còmics frustrat, em van fer adonar que aquells àlbums aparentment per criatures eren en realitat magnífics. No tots, però sí molts d'ells – a partir d' El Ceptre d'Ottokar, per posar un abans/després. L'Afer Tornasol o Tintin al Tibet són obres mestres del còmic. Al seu costat, l'obra d'irreductibles autors progres – no em feu dir noms – avui és força discutida, i no només pel que fa al dibuix.

La biografia d'Hergé a la Viquipèdia deixa un regust desagradable. A parer de l'autor – anònim, és clar – era un individu sospitós. A parer meu, si un tipus de personatge s'ha estès els darrers anys, ha estat l'intel·lectual entestat a actuar com a membre d'una policia ideològica, entestat a descobrir (sempre en els altres) senyals d'ideologia burgesa, feixisme, nazisme, racisme, masclisme, i tots els ismes que vulgueu. Hergé ha estat acusat de tot això i més. Al costat d'arguments relativament sòlids, n'hi ha d'extremadament elàstics, que poden ser interpretats de moltes maneres. Recordo la sensació de cansament (ideològic) que vaig tenir en llegir, a la ja desapareguda revista de còmics TROYA, un article extens sobre René Goscinny, on la frase final declarava que els àlbums d'Astèrix eren una agressió als interessos de la classe obrera. L'obsessió per aparèixer públicament com el personatge més progre, combinat amb un desinterès total per ser equànim, fan un còctel perillós.

Avui, Hergé ve a la nostra Cort d'Apel·lació. Malgrat que no fos un polític, ni un militar, ni un filòsof, sinó – per entendre'ns – un ninotaire, la seva obra és tan coneguda que ha esdevingut trascendent en el sentit popular de la paraula. El tema és extens; i el problema és que la discussió sobre el seu (suposat) feixisme, antisemitisme, racisme i tot el que vulgueu no s'entenen si abans no coneixem la biografia del personatge. Per això aquesta Cort d'Apel·lació serà dividida en dues parts. En aquesta primera ens centrarem a conèixer el personatge. Sense això, no s'entendrà la discussió sobre les acusacions de què ha estat objecte – que serà l'objecte de la segona part, al proper CriTeri.

DOS. L'origen de TINTIN

Georges Remi va néixer el 1907, a Etterbeeck (Bèlgica). Era fill d'una parella treballadora, però solia anar ben vestit perquè el seu pare treballava en una fàbrica de roba infantil. Tot i així, no va créixer en allò que anomenaríem una llar culta. Ell mateix explicava, a tall d'exemple, que a casa seva no hi havia cap llibre. Tenia un germà petit, Paul, amb el qual mai no va tenir massa relació – en parlarem al proper CriTeri, però. L'escola primària la va passar en una escola municipal, però per als estudis secundaris els seus pares el van matricular a l'escola catòlica de Saint-Boniface. Sembla que les pressions del seu cap, home molt conservador, hi van tenir a veure, com també van tenir a veure amb el fet que l'home tregués el petit Georges d'un agrupament escolta laic i l'inscrivís a l'agrupament escolta del mateix Saint-Boniface, on el rerafons catòlic militant era fort. Cal tenir en compte aquests detalls per entendre el primer Hergé – que és com dir els primers àlbums de Tintín. Tot fa pensar en una infantesa grisa i més aviat trista, com s'escau a una família tocada per le vent du nord, que diria Brel.

Hergé explicava ben poques coses de la seva estada a l'escola, però moltes, moltíssimes, del seu pas per l'agrupament escolta, que per ell fou sens dubte un alliberament emocional i qui sap si també físic. En recordava les aventures dels seus viatges a peu per Europa, les acampades, ascensions a la muntanya – als Alps, sobretot – i un gust per la camaraderia a la vora d'un foc de camp que retornen, una vegada i una altra, en moltes de les aventures de Tintin – sobretot, però no únicament, a Tintín al Tibet. Vegeu la fotografia del costat: Georges Remi és el tercer, començant per l'esquerra.

Els darrers anys del seu pas per l'agrupament escolta comença a col·laborar a la revista Le Boy-Scout, que després es rebatejarà com Le Boy-Scout Belge. Hi dibuixa il·lustracions, alguna portada... Ben aviat els que l'envolten s'adonen que allà hi ha un magnífic il·lustrador en potència – encara no en la realitat: no podem esperar trobar en els dibuixos d'un adolescent la maduresa que assolirà al cap dels anys. En parlen amb Norbert Wallez, abat, i director d'un diari belga conservador, catòlic i monàrquic: Le Vingtième Siècle. Bèlgica, cal observar-ho, és un estat relativament recent i que mai no ha estat gaire sòlid. La monarquia era una de les poques institucions que pel seu prestigi podien unir les comunitats valona i flamenca; el monarquisme és una peça essencial en l'afirmació de Bèlgica com a estat.

Georges Remi es troba treballant al diari com una mena d'il·lustrador per a tot: una notícia de darrera hora, una cantonada per fer encaixar una notícia en l'espai que té assenyalat, i tot l'etcètera que calgui. Un bon dia, l'abat Wallez crida Georges al seu despatx: acabava de decidir que els dimecres el diari ha de sortir amb un suplement infantil, Le Petit Vingtième. Li encomana la direcció d'aquest suplement, i que l'ompli de contingut, és clar. Contes, acudits, il·lustracions per als contes d'altres... i bande déssinnée: còmics.

Hem dit còmics, i cal recordar que som a la fi de la dècada dels 20. A Europa, tot això dels còmics no s'acaba de veure clar. Llavors la majoria eren senzillament una seqüència de dibuixos amb un text explicatiu a sota. Harold Foster, potser el més gran autor de còmics de tots els temps (Prince Valiant), mai no va superar aquest estadi evolutiu. El nuvolet amb el diàleg, amb una mena de fletxa assenyalant la boca de qui parla (‘fumetto' pels italians, ‘bocadillo' en l'argot espanyol, ‘comic' en anglès) és rar, i molts editors creuen que allò no és prou clar i que els lectors no entendran que ‘allò' és el que diu un personatge. Només un autor a França, Alain Saint-Ogan (autor de Zig, Pouce et Alfred) els utilitza de manera habitual. De primer, Hergé crea el personatge de Totor, un cap escolta, que ja s'assembla força al futur Tintin, i Tim l'Écureil, animaló ben insípid... Després, amb guió d'un company de redacció, crea Flup, Nénesse, Poussette et Cochonnet, aventura ben estúpida de la qual queda molt descontent. Potser aquí rau un dels orígens de la seva aversió a il·lustrar guions escrits per altri. Tots els guions de Tintin seran seus. I Tintín és l'alter ego de Georges Remi, com ell mateix va esmentar en alguna entrevista.

A Le Vingtième Siècle Hergé hi coneixerà la que serà la seva futura (primera) esposa, Germaine Kieckiens, i un jove periodista, Léon Degrelle (atenció al nom), que li fa arribar mostres de còmics americans de l'època. Allà Georges Remi hi descobreix l'obra de Geo MacCannus, un caricaturista americà que serà una influència decisiva en el seu estil inicial. Wallez el pressiona perquè tregui d'una vegada un cert personatge que (deia) estava creant, i així, segurament abans d'hora, Tintin apareix per primera vegada el 1929. El nom és una barreja de Totor i Tim. S'assembla físicament a Totor, però amb el nom una mica canviat i, sobretot, amb la professió canviada: ara és repòrter, el somni daurat de Georges Remi, i l'acompanya un gos que trenca el silenci de les vinyetes: Tintin explica a Milú què fa i per què ho fa... i d'aquesta manera el lector també ho pot saber. Fa el mateix paper que el doctor Watson envers Sherlock Holmes. Tintin canvia molt, en aquesta primera aventura: el ninot de la primera pàgina no s'assembla gens ni mica al de la darrera, fet que indica prou bé que les primeres pàgines són producte de la pressió de Wallez, més que no pas d'un treball previ de pensar la forma del ninot. El tupè, per exemple, triga una mica a aparèixer...

A la seva primera aventura, Tintín és enviat pel director Le Vingtième Siècle (que l'acomiada a l'estació de tren) a la malvada Rússia comunista: no queda clar si en la tria d'aquest destí l'abat Wallez hi va tenir alguna cosa a veure. En canvi, se sap prou bé que Wallez fou qui va imposar a Georges Remi el Congo belga com a escenari de la seva segona aventura. Tintín al Congo – probablement, el més fluix de tots els àlbums – és un àlbum forçat, del qual el mateix Hergé s'avergonyia força. Hergé va haver d'esperar a haver enllestit aquesta aventura per poder enviar el seu heroi a l'Amèrica, per combatre els gàngsters d'Al Capone, personatge mític de l'època. Després, a Els Cigars del Faraó, Tintín viatja a l'Orient: Egipte, Aràbia, la Índia...

El primitivisme, i en certs moments barroeria, del dibuix d'Hergé són ben patents en aquests primers àlbums. No us refieu dels àlbums actuals: llevat de Tintín al País dels Soviets, tots van ser re-dibuixats posteriorment (primers anys 40). De fet, malgrat que en certs moments s'endevina que l'autor té ‘pasta' de gran il·lustrador, la qualitat del dibuix és en general inferior a la de moltes il·lustracions (no còmics) fetes per Georges Remi per a Le Vingtième Siècle. Per entendre-ho, cal recordar que som a la fi dels anys 20 i començament dels 30. La majoria del públic adult veu en els còmics un divertiment poca-solta. Els grans clàssics del còmic americà tot just comencen a treure el nas, i cal recordar que Flash Gordon, Mandrake, Buck Rogers, etc., eren certament molt infantils al començament. Tintín és molt antic, molt: anterior al mateix Tarzan (potser el primer còmic 'seriós'), que fou dibuixat per primera vegada per Harold Foster el 1930. Que el mateix Hergé no posés massa atenció a abocar tot el seu talent en aquella activitat ‘irrellevant' no ens ha d'estranyar. De fet, Hergé va crear l'Atélier Hergé, especialitzat en publicitat i disseny gràfic, amb la idea de dedicar-s'hi en un futur. Òbviament no creia pas que aquella bestiesa dels còmics durés gaire.

L'èxit de Tintín fou una sorpresa per a tothom, inclòs el mateix Hergé. Ben aviat, dimecres esdevindrà el dia que Le Vingtième Siècle es ven més, perquè és el dia que surt Le Petit Vingtième. A la fi de l'aventura de Rússia, Tintin torna a Bèlgica en tren. L'abat Wallez va tenir la idea de convocar els lectors a anar a l'estació de tren de Brusel·les, per rebre el jove repòrter que tornava de la seva aventura. Van vestir un figurant com a Tintin, i el van fer pujar al tren just a l'estació prèvia a Brusel·les. D'aquesta pantomima, Hergé se'n fotia bastant; ell creia que a l'estació serien quatre gats i prou. Es va quedar estupefacte de veure que l'estació estava literalment col·lapsada de públic que anava a rebre el jove repòrter que, suposadament, tornava de Rússia. La jugada es va repetir altra vegada a la fi de les aventures al Congo, amb el mateix èxit. En certa manera, Tintín es va imposar a Hergé. L'èxit de Tintin va decidir la carrera d'Hergé com a dibuixant de còmics, una professió que no era la que ell hauria triat al començament.

TRES. L'evolució (o revolució, si ho preferiu)

Georges Remi provenia d'una família diguem-ne gris i inculta. L'abat Wallez, conservador, catòlic estricte, monàrquic i reaccionari en molts aspectes, era un home culte. Solia estimular Hergé a cultivar-se, a documentar-se i a ser curós en els detalls. Als primers àlbums això només s'aconsegueix de tant en tant. Però és a la cinquena aventura de Tintin, El Lotus Blau, on es produeix el daltabaix – en el sentit més positiu de la paraula. Els lectors de Le Petit Vingtième van ser informats que a la seva propera aventura Tintin viatjaria a la Xina. Wallez, i un altre eclesiàstic anomenat Gosset, que tenia a càrrec seu els estudiants xinesos de la Universitat catòlica de Louvaine, parlen amb Hergé, i li recalquen la necessitat de documentar-se, de fugir dels tòpics. Qui hagi vist alguna de les pel·lícules de Fu Manxú dels anys 30, increïblement naïfs, sabrà prou bé de què parlem. Mitjançant Gosset, Hergé coneix Tchang Tchong-Jen, un estudiant d'esculptura a Brusel·les. Entre els dos joves neix una amistat que marcarà Hergé profundament. Tchang – que entrarà a la història perquè Hergé en fa un dels personatges d' El Lotus Blau – revela a Hergé una Xina ben allunyada de la caricatura barroera que en tenien la majoria dels occidentals.

Amb El Lotus Blau algunes de les característiques dels futurs àlbums de Tintin queden establertes. Un guió ben estructurat i pensat; una història complexa amb un desenvolupament lògic. L'ambientació cuidada a l'extrem: l'ambient dels carrers és perfecte. Amb tots els detalls: els anuncis reflectits a les parets són trets de la realitat (fotografies de l'època), i els ideogrames xinesos són de debò, dibuixats pel mateix Tchang Tchong-Jen. Els carros de combat, vestuari, paisatges urbans... tot. Quan Tintin és passejat pels soldats japonesos duent un carcan al voltant del coll, aquest carcan duu una inscripció en xinès. Un xinès real, no pas inventat: ‘Condemnat a mort per haver-se oposat a l'exèrcit japonès'. Però la cosa va més enllà. Hergé pren partit clarament pels xinesos, alhora que l'opinió pública a Europa era majoritàriament pro-japonesa. I no a Alemanya (el seu aliat futur), sinó a Anglaterra, França i Bèlgica, perquè el Japó, enemic tradicional d'una Rússia sempre sospitosa d'ambicions imperials, havia estat aliat de les potències occidentals durant la Primera Guerra Mundial. Per als europeus d'aleshores el Japó era un país avançat, disciplinat i civilitzat, alhora que la Xina era un país immens submergit en un caos permanent, que demanava a crits l'arribada d'alguna potència estrangera que tingués prou força per posar-hi una mica d'ordre. Una orientació tan clarament pro-xinesa en un personatge tan popular com Tintin era quelcom d'explosiu. L'ambaixada japonesa a Bèlgica va protestar. Un general belga l'hi va dir clarament:

‘Això que expliqueu no és un conte per a nens... ¡Esteu parlant de tot el problema de l'Est d'Àsia!'

Esmentem, de passada, que avui dia El Lotus Blau és un dels Tintins més venuts al Japó.

Quan, de menuts, hem llegit El Lotus Blau, òbviament amb prou feines enteníem res de tot això. L'acció, l'aventura pura i simple, ens absorbia del tot. El context històric se'ns escapava. Al següent Tintin això es repetirà. Qui llegeixi L'Orella Escapçada probablement no associarà aquesta aventura amb una de les guerres més injustament oblidades del segle XX: la Guerra del Chaco, un conflicte sagnant que va enfrontar el Paraguai i Bolívia pel control d'una regió (el Chaco) on els experts assenyalaven l'existència de riques bosses de petroli. Cadascun dels dos països – o més ben dit, dels governs oligàrquics dels dos països – tenia una gran companyia petroliera al darrere. Milers de morts: camperols i soldats analfabets que no sabien exactament per què combatien. Quan arriba l'armistici i els dos països es reparteixen la regió, ambdues companyies s'aboquen a una prospecció furiosa. Ves per on, no hi havia petroli. Hergé retrata molt bé aquest conflicte; però opta per ubicar-lo en dos països inventats (Sâo Rico i San Teodoro, cadascun sotmès a una dictadura militar). La regió d'El Chaco es converteix en El Chapo. La resta és força exacta: la manipulació dels dos dictadors pels caps de les companyies petrolieres, la presència del mercader d'armes que es fa d'or venent canons a tots dos bàndols... L'Orella Escapçada té ben poc de conte infantil inofensiu. Està ben ancorat en una realitat política, econòmica i social, i en un moment històric força concret, avui malauradament oblidat. Però malgrat tot, no és un còmic polític. És aventura, intriga policial, misteri, emoció. Hergé no fa còmics polítics. Fa còmics d'aventures. Només que el rerafons de cada aventura és un país on hi ha una situació política, social o militar molt determinada, respecte de la qual Hergé de vegades pren partit – encara que no sempre d'una manera tan explícita com a El Lotus Blau.

L'Illa Negra, l'aventura següent, sembla un respir entre tanta aventura en terres exòtiques. És una aventura que ha estat dibuixada tres vegades, per cert (tres!). La versió actualment en venda fou redibuixada a la dècada dels 60; a les versions anteriors hi havia massa inexactituds... La següent, El Ceptre d'Ottokar, és una obra cabdal per moltes raons. Però per entendre per què és cabdal, abans ens hem d'aturar en una cantonada anomenada Rexisme.

QUATRE. Feixistes, rexistes i Georges Remi

Bé, arribem a Léon Degrelle. L'hem esmentat més amunt: un company de redacció de Le Vingtième Siècle, corresponsal a Mèxic i als Estats Units, que havia fet conèixer al jove Georges Remi els còmics nord-americans. Però Léon Degrelle fou alguna cosa més que això. Fou el cap del partit Rexista: el partit polític que, a Bèlgica, adoptà el feixisme com a ideologia. A llur joventut, Degrelle i Georges Remi eren amics. L'embolic està servit. El Rexisme, un més dels moviments feixistes que van pul·lular a l'Europa dels anys 30 i 40 (que van ser nombrosos) seria tot un tema en si mateix. Aquí, hem d'escurçar.

Per als que han viscut tota la vida en un país més o menys democràtic, habituats a gaudir de drets humans i a veure per la televisió de tant en tant algun documental sobre Auschwitz, tenir alguna relació d'amistat amb un líder nazi o feixista és gairebé impensable. Però llavors no era 2009 sinó l'època 1929-1933. Mussolini gaudia del poder a Itàlia des de feia anys, sota el paraigua tàcit del monarca italià i amb la benedicció tàcita (que avui ens costa d'imaginar) de la majoria de la població italiana. La Itàlia feixista funcionava bé, o això semblava. Hitler encara no havia arribat al poder a Alemanya. A Europa encara no hi havia cap camp de concentració. A la majoria de països europeus hi havia forces polítiques que s'inspiraven en Itàlia, i que de manera de vegades sincera buscaven una alternativa a un sistema parlamentari que a molts els semblava esgotat. Potser no serà sobrer recordar que fins no fa gaire bona part de la intel·lectualitat d'esquerres europea no s'estava de qualificar despectivament de ‘democràcia burgesa' els règims parlamentaris d'Europa occidental. De fet, avui ens trobem en una crisi semblant de manca de confiança en les institucions democràtiques. L'ascens de personatges com Berlusconi o Gil y Gil no es pot entendre d'altra manera. I no pensem que els partidaris d'aquells partits eren sempre gent barroera i inculta; recordem Tessenov (que havíem esmentat en parlar d'Albert Speer), o Evelyn Vaughn (autor de Retorn a Brideshead), que en la seva joventut va tenir conegudes simpaties feixistes. Per no parlar de Martí de Riquer, prohom de la cultura catalana i falangista reconegut durant la seva joventut.

El primer rexisme era prou light per atreure un públic conservador, catòlic, monàrquic, i decebut amb la vida política imperant al petit regne belga. Degrelle va anar desenvolupant ideològicament el seu Rexisme, en articles i llibres. Un d'ells, el llibre Histoire de la Guerre Scolaire, va ser il·lustrat pel seu amic i company Hergé. De mica en mica, a mesura que moviments feixistes prenien el poder a diferents països europeus – per damunt de tots, Alemanya –, i que les polítiques feixistes prenien forma arreu, part del públic seguidor i/o simpatitzant del Rexisme el va anar abandonant. Podien estar d'acord amb algun dels principis fundacionals del Rexisme, però això no volia dir que els agradés en què es traduïa tot allò a la pràctica.

Degrelle es va llançar a una furiosa fugida ideològica cap endavant; el Rexisme va esdevenir un moviment clarament feixista i públicament pro-nazi. L'admiració de Degrelle i el Rexisme per Hitler i pel seu règim van esdevenir un fet públic. Alemanya es rearma. S'esdevé l'Anschluss, el derrocament del règim republicà d'Àustria, l'entrada de les tropes alemanyes i l'annexió d'Àustria a Alemanya. Amb l'acolliment entusiasta de bona part dels austríacs, caldria recordar-ho.

En aquell moment, el març de 1938, Le Petit Vingtième comença la publicació d'una aventura titulada inicialment Tintin en Syldavie, que actualment coneixem com El Ceptre d'Ottokar: és la història d'un Anschluss avortat, en un país imaginari anomenat Sildàvia on un líder anomenat Müsstler (contracció de Mussolini + Hitler), cap de l'anomenat Partit de la Guàrdia de Ferro (nom ben feixista) pretén derrocar la monarquia i instaurar, amb l'excusa del caos en el país, un règim de tipus totalitari feixista, amb l'ajut logístic de la potència veïna, Bordúria. Òbviament, el jove repòrter els desfà el pla.

Sildàvia és reconeguda avui com una creació genial d'Hergé, un país dissenyat, pensat i creat per situar-hi intrigues polítiques que poguessin desenvolupar-se en un país aliè, sense que ningú se sentís clarament assenyalat ni al·ludit. Ja havíem vist aquesta estratègia a l'Orella Escapçada, ambientada a Sâo Rico i San Teodoro, dues repúbliques sudamericanes imaginàries. Però Sildàvia és un univers molt més estudiat, elaborat i coherent, sobretot després que Edgar Pierre Jacobs, un altre il·lustrador meticulós i perfeccionista, comencés a col·laborar amb Hergé a refer els àlbums de Tintin a partir de 1942. Hergé inventa per a aquest país una història, unes tradicions, uns conflictes polítics, en gran part bastits a partir de fets històrics de països de l'Est d'Europa, particularment Polònia i Txecoslovàquia, bé que l'aspecte extern del país és clarament balcànic (esmentem que el rigor en el ‘balcanisme' de l'ambientació és degut en gran part a Edgar Pierre Jacobs). Hergé va acabar El Ceptre d'Ottokar pocs mesos abans que Alemanya envaís Polònia i la segona Guerra Mundial comencés oficialment. El Ceptre d'Ottokar és un àlbum essencial, perquè Hergé hi deixa clara la seva posició. Tintin impedeix l'ascens al poder d'un partit feixista; clar i net. Les simpaties rexistes que hagués pogut tenir anys abans semblen haver desaparegut en la bugada.

Mentrestant, alhora que perd suport popular a Bèlgica, Léon Degrelle es radicalitza. Durant la guerra, Bèlgica cau fàcilment en mans dels alemanys. El partit rexista és un aliat de l'exèrcit alemany, i Léon Degrelle organitza una unitat militar, l'anomenada Legió Valona, que anirà a Rússia a combatre contra els bolxevics (de manera semblant a la División Azul espanyola) i que el 1943 serà integrada dins les Waffen SS de Himmler. Declara la seva admiració per Hitler (vegeu la fotografia), a qui qualifica de "l'home més gran del nostre temps". Per la seva banda, Hitler correspon a aquesta admiració declarant que si alguna vegada hagués tingut un fill, li hauria agradat que fos com Degrelle.

A la fi de la Guerra, Degrelle es va veure desposseït de la nacionalitat belga i condemnat a mort per col·laboracionisme amb els nazis. Per sort per ell, llavors es trobava a Dinamarca. Fugí a Oslo, i després a Espanya, refugi segur per a molts nazis: hi va viure molts anys, ben protegit pel règim, sense abjurar mai de la seva ideologia ni de la seva admiració per Hitler. Bé que les potències occidentals van pressionar sovint Franco perquè els lliurés Degrelle, el dictador els va ignorar. Degrelle va fer molts de diners, féu de la seva finca La Carlina un lloc de reunió per molts ex-nazis i per futurs comandaments de moviments neonazis (CEDADE, per exemple), i acabà els seus dies ben tranquil i enriquit. Un tipus amb estrella, sens dubte.

L'antiga amistat amb Degrelle passarà factura a Hergé un cop acabada la guerra. Però aquest tema serà tractat amb detall al proper CriTeri.

CINC. Guerra, nazis, i Le Soir volé

Tot just acabat El Ceptre d'Ottokar, Alemanya envaeix Polònia. És la Guerra. Georges Remi és mobilitzat i incorporat a una unitat d'infanteria a Turnhout: els seus soldats eren majoritàriament flamencs, per cert... Durant alguns mesos Hergé segueix enviant originals a Le Petit Vingtième, on ha començat una nova aventura: Tintin au pays de l'or noire (Tintin al país de l'or negre), que quedarà a mig fer. L'estiu de 1940 l'exèrcit alemany ocupa Bèlgica. L'exèrcit belga, com calia esperar, no hi pot fer res de res. El rei Leopold III capitula, a fi d'evitar un bany de sang, prou conscient que el seu petit país ben poc podia fer per aturar un exèrcit tan poderós com el de Hitler. Tot just després de la capitulació, el rei fa un discurs al país, demanant a tots els belgues que tornin a la feina; que el país recuperés una normalitat quotidiana era vist com quelcom d'essencial, un cop perduda la guerra contra Alemanya.

A la Brusel·les ocupada, el diari Le Vingtième Siècle és clausurat (detall a recalcar per a aquells que s'entesten a no voler veure la diferència entre ser conservador i ser feixista). Òbviament, el suplement infantil també desapareix. Annècdota curiosa, les darreres pàgines de Tintin publicades a Le Petit Vingtième el mostren estabornit pel ‘dolent' de l'aventura (el doctor Müller, alemany), lligat de peus i mans i a punt de ser engolit per la sorra del desert, enmig d'un simun eixordador. Tota una premonició.

L'ocupació de Bèlgica va suposar la submissió de tots els mitjans de comunicació al nou ordre. Res de premsa lliure, res de canals de comunicació fora de l'àmbit oficial, cap possibilitat d'expressió d'idees alienes al poder nazi o aliat als nazis. El nou règim manté alguns mitjans de comunicació, convenientment redefinits com a afins a la seva ideologia i amb personal fidel. El diari Le Soir, per exemple (el més important de Bèlgica en francès, més que no pas Le Vingtième Siècle), és mantingut; amb la nòmina de col·laboradors canviada és clar. Popularment serà conegut com Le Soir Volé (Le Soir robat). Els nous amos volen ampliar el seu públic. Es plantegen l'edició d'un suplement infantil, Le Soir Jeunesse. El nou redactor en cap, Raymond de Becker, havia triat conscientment col·laborar amb els nazis. Raymond de Becker era amic d'Hergé, i òbviament li va proposar de seguir publicant les aventures de Tintin en aquest suplement. Hergé accepta. Aquesta decisió – que més endavant li costarà cara – és tan sorprenent com lògica.

Sorprenent en algú que a El Ceptre d'Ottokar deixava clar el seu rebuig als règims feixistes. Però lògica. Només qui no s'hagi trobat mai en la tesitura d'haver de viure sota un règim totalitari pot ser incapaç d'entendre que aquells que viuen en un país ocupat per una potència estrangera han de seguir vivint malgrat tot. Hergé era dibuixant de còmics: vivia d'això. Deixar de treballar no era una alternativa plausible, sobretot en un moment en el qual els exèrcits alemanys literalment arrassaven arreu, on França mateixa havia estat ocupada, i on la perspectiva d'una Europa futura totalment dominada pel règim nazi no era una hipòtesi etèria sinó una perspectiva ben real. La batalla d'Anglaterra encara no havia començat; ningú no sabia de què serien capaços els anglesos després del desastre de Dunkerque. Quedaven els russos, és clar. Però l'URSS de Stalin havia fet amb Hitler un pacte de no-agressió (el pacte Molotov-Ribbentrop), i a Alemanya mateix ja es creien que la guerra s'havia acabat, amb una victòria absoluta de les forces de l'Eix Berlín-Roma. Arreu d'Europa, els països que no havien estat ocupats tenien governs pro-nazis (Espanya, Hongria, Romania). Els ciutadans d'un país petit i insignificant com Bèlgica, ocupat pels nazis, podien fer ben poc. Alguns podrien col·laborar amb una Resistència que aleshores només era un somni – encara que es va anar perfilant de mica en mica. La majoria no podien fer sinó seguir vivint el seu dia a dia, esperant que la tempesta parés; els pastors pasturant el bestiar, els pagesos cultivant la terra, els paletes posant totxos, els dibuixants dibuixant. Fugir podia ser una alternativa per a grups petits de la intel·lectualitat, no pas per a un país sencer.

A l'Espanya franquista, un comunista convençut com Víctor Mora va seguir treballant com a guionista de còmics: va crear els personatges d' El Capitán Trueno, El Jabato i d'altres, trampejant com podia la censura, creant aventures inofensives, gens revolucionàries, però molt més tolerables que El Guerrero del Antifaz, de Manuel Gago – d'ideologia molt més clarament feixistoide. A la seva novel·la Paris Flash-Back el mateix Víctor Mora retrata les habilitats d'un guionista de còmics per trampejar la censura, per crear històries que malgrat tot l'ambient opressiu fossin raonablement liberals o, com a mínim, poc o gens influïdes per la ideologia dominant. A la mateixa Alemanya nazi, Max Planck – contrari al nazisme – no va marxar, sinó que es va mantenir al seu lloc. L'alternativa hauria estat cedir el lloc a un científic clarament nazi, que no tingués contemplacions a l'hora de desfer-se de científics poc compromesos amb el règim, i que destruís encara més la ja prou destruïda ciència alemanya, amb bona part dels seus cervells fugits a l'estranger – Einstein, per exemple; però també Max Born, un dels pares de la Mecànica Quàntica, i molts altres. Des del seu lloc al capdamunt de la ciència alemanya Max Planck va mirar de salvar tanta gent com podia de la repressió de les SS, mantenir tant com pogués al seu lloc científics poc ‘col·laboradors', salvar els mobles, en una paraula; encara que això suposés fer de tant en tant una conferència científica amb una esvàstica al seu darrere – fet que fou criticat abastament per aquells que fàcilment obliden que el pobre home no podia demanar que treguessin aquell símbol de darrere seu.

La posició d'Hergé fou, senzillament, seguir dibuixant les aventures del repòrter del tupè. Quines aventures, però? Tintin a Amèrica i L'Illa Negra havien estat prohibits: massa simpatitzants amb americans i anglesos. Era l'avís que podia seguir dibuixant, però que havia d'anar amb compte amb què dibuixava, com ho dibuixava, i quines històries es podia permetre d'explicar. Hergé tenia dues alternatives: dibuixar històries pro-alemanyes, o dibuixar evasió pura i simple. Trià la segona opció; de fet hauria estat impensable la primera, per algú que poc temps abans havia signat El Ceptre d'Ottokar. Fins a quin punt Hergé es va trobar a gust a Le Soir és tema de discussió. L'home que l'havia anat a buscar era amic seu, certament; i podem suposar que dins aquella redacció hi devia haver, al costat de gent convençuda de la bondal del nazisme, altra gent que senzillament hi feia la seva feina. Le Soir tenia força col·laboradors ocasionals; Hergé n'era un més. Però important. Enmig d'un país afectat per la guerra, les aventures de Tintin serien l'evasió preferida dels belgues, i no només dels nens.

Hergé aparca Tintin al país de l'or negre, i enceta una nova aventura: El cranc de les pinces d'or, on no hi ha cap rastre de la situació política d'aleshores. Hauria pogut retratar soldats alemanys conquerint gallardament un país qualsevol; recordem que aleshores els exèrcits alemanys duien la inciativa arreu. Però no hi surt cap alemany. Qui apareix per primera vegada és el capità Haddock (creació genial). Certament que un dels malvats de la història és Alan (nom anglo-saxó), contramestre del vaixell Karaboudjan; però també hi apareix una guarnició colonial anglesa en terres àrabs, i no precisament de manera desqualificativa. Tot plegat, ben neutre. A un lector d'avui li pot costar de creure que aquest Tintín fou dibuixat mentre les tropes alemanyes es llançaven a la conquesta dels Balcans.

Però a la següent aventura la cosa es complica. L'Estel Misteriós és, en principi, una aventura políticament neutra. Però qui vulgui trobar-hi senyals d'una actitud pro-nazi ho té més fàcil que a l'anterior. Una expedició científica europea va a l'Àrtic a la recerca d'un aerolit que sembla tenir un nou metall, el calixteni, de propietats sorprenents. L'expedició és formada per científics de països de l'Eix i de països aliats o neutrals: un alemany, un francès (la França de Vichy?), un espanyol (Porfirio Bolero Calamares, nom ben curiós), un suec, etc. Cap científic de països de l'Est, cap anglès. A aquest detall se li pot donar la importància que es vulgui; en la meva opinió en té ben poca. Hauria pogut posar-hi un anglès, entre els científics, si hagués volgut? Més rellevant és el fet que el científic alemany pràcticament no té cap paper en la història: sembla que Hergé l'hagués posat per complir l'expedient, res més, mentre que li hauria pogut donar un paper més decisiu, com a científic-líder dins el grup, o quelcom per l'estil. De fet, és un mariner amic del capità Haddock qui els treu de l'embolic de no poder carregar fuel, al mig del seu viatge, i aquest mariner (el capità Chester) té un nom ben anglès. El capità Chester apareix per primera vegada a l'Estel Misteriós; és un personatge que es podria haver ben estalviat, per evitar problemes... però l'hi posa. Però sens dubte el detall que més va exaltar els ànims dels futurs caçadors de nazis és el fet que el financer que envia un altre vaixell (el Peary) a la recerca de l'aerolit – és a dir, el rival en la recerca d'aquell tresor – era en principi un nord-americà amb cognom jueu: en la primera versió s'anomenava Blumenstein. Davant les acusacions d'antisemitisme, canvia el guió: des d'ara el vaixell és finançat per capital de Sâo Rico (recordem-ho: aquella república sudamericana que s'havia inventat a l'Orella Escapçada), i el financer ja no es dirà Blumenstein, sinó Bohlwinkel. El nom Bohlwinkel estava inspirat en Bollewinkel, que és com se'n diu en dialecte brusel·lès d'una botiga de confits. Per entendre'ns, en català el nostre magnat de Sâo Rico es diria Konfittaire. Més endavant Hergé va descobrir, estupefacte, que no havia arreglat res, perquè Bohlwinkel també és un cognom jueu!

A les aventures següents, Hergé anirà encara amb més cura. La història no pot ser més neutra: la recerca d'un tresor enfonsat, al Carib, en un magnífic duetto d'àlbums consecutius. El Secret de l'Unicorn (1943) i El tresor de Rackham el Roig (1944) són dos àlbums excel·lents, el segon precisament l'àlbum de Tintin més venut arreu del món. No és estrany: les imatges del jove del tupè al seu submarí en forma de tauró, i després ficat en una escafandra de les clàssiques, tenen una capacitat de suggestió extraordinàries. A El Secret de l'Unicorn no hi ha malvats que puguin donar peu a cap mena d'acusació d'anti-elquèsigui: només els germans Loiseau (l'Ocell, en la versió catalana), nom ben francès o belga-francoparlant (Való), o sigui que no va protestar ningú. A El tresor de Rackham el Roig els dolents són els taurons, que no consta que tinguin nacionalitat. El tresor de Rackham el Roig és, recordem-ho, l'àlbum on apareix per primera vegada el professor Tryphon Tournesol (Silvestre Tornassol, en la versió catalana), personatge clarament inspirat en el cèlebre científic Auguste Piccard, que va batre diverses vegades el rècord mundial de profunditat d'immersió mitjançant el batiscaf Trieste. Tot just enllestida aquesta aventura, la següent durà Tintin a una intriga que havia d'acabar al Perú, entre els inques: Les 7 Boles de Cristall comença el desembre de 1943, pocs mesos després que a l'estepa russa de Kursk milers de tancs alemanys esgotessin les darreres forces davant milers de tancs russos, en la batalla motoritzada més gran que hi ha hagut mai. A partir d'aleshores, per al III Reich tot serà caiguda lliure: al front rus, a l'Àfrica, als Balcans, arreu – encara que a l'Oest la cosa trigarà una mica més, fins que es produeixi el desembarcament de Normandia. La parella d'àlbums formada per Les Set Boles de Cristall i El Temple del Sol trigarà més de quatre anys a acabar-se, com a resultat de l'esfondrament que s'endurà per davant l'Alemanya nazi, Le Soir (més ben dit, Le Soir Volé), i que va estar ben a punt d'endur-se'n també Tintin i el mateix Hergé.

Amb l'enduriment de la situació, el paper comença a ser un bé escàs, fins i tot per mitjans impresos fidels, com ho era Le Soir. Cada vegada menys fulls; per Tintin, també, cada vegada menys espai. La pàgina sencera es redueix finalment a una tira de vinyetes – fet rellevant, perquè és el format que Hergé adoptarà des d'ara. Fou a Le Soir on l'estil primitiu d'Hergé (en el dibuix dels personatges) deixà pas a l'estil madur, on els personatges ja tenen la forma i l'aire de l'època de plenitud: el Tintin de l'Orella Escapçada és (morfològicament) ben diferent del Tintin d'El Temple del Sol. Cap a la fi, Le Soir ja només apareixia de tant en tant, en funció de les possibilitats d'impressió i d'edició. Llevat d'aquest breu estadi final, els anys de guerra havien estat per Hergé anys d'activitat frenètica. Sis àlbums: quatre de complets i dos d'incomplets (Tintin al País de l'Or Negre i Les 7 Boles de Cristall). Impressiona força; és probable que la immersió en la seva feina fos per Hergé una evasió necessària, la fugida d'un món opressiu, com ho és sempre la vida en un país que hostatja un exèrcit d'ocupació. Malgrat la guerra, les vendes dels àlbums van ser espectaculars (més de 600.000), fet que diu ben clar que el públic els volia llegir – potser els necessitava, molt més que no hauria agradat reconèixer als que després de la guerra es van entestar a empresonar Georges Remi.

L'ocupació s'acabava. El 3 de setembre de 1944 Brusel·les és alliberada. Le Soir (‘Volé') és ocupat. L'edició s'interromp durant uns pocs dies; després, reapareix amb tot l'equip directiu i redactor canviat. Tots els que havien estat implicats en la publicació durant la guerra (a qualsevol nivell: impressors inclosos) van ser despatxats. El 8 de setembre, un ban del Comandament dels Aliats prohibeix l'exercici de la professió periodística a qualsevol que l'hagués exercit durant l'ocupació nazi. De moment. Això, òbviament, incloïa Georges Remi. Les aventures de Tintin s'havien acabat, semblava.

SIS. Postguerra

Els moments d'eufòria popular de tipus revolucionari, de canvi de règim, són ideals per qui vulgui fer carrera de manera ràpida. Si es tracta d'una revolució comunista, ingressant al partit i destacant-se en la tasca de denunciar suposats burgesos hostils al nou ordre, acusant-los d'activitats col·laboracionistes amb l'enemic o de sabotejar els esforços del nou ordre per canviar el país (se suposa que a fi de bé). Si la revolució ha estat en sentit contrari, destacant-se en la recerca de suposades arrels comunistes en gent que vulgui introduir-se a l'administració, per exemple. Le Revolució Francesa fou un cas extrem d'això. Els mateixos líders revolucionaris, després d'haver enviat a la guillotina ciutadans sospitosos de no ser prou revolucionaris, eren enviats a la guillotina per revolucionaris que volien anar més enllà (o, més simplement, pujar graons en el poder) i els acusaven de no ser prou revolucionaris. El gran problema dels moments revolucionaris és la cridòria, enmig de la qual s'imposa qui crida més, no pas qui és capaç d'exposar els arguments de manera més raonada.

Avui, quan la partida ha passat, algú diria que Hergé no va calibrar prou bé l'impacte de la seva decisió de publicar Tintin a Le Soir ‘Volé'. Les aventures de Tintin eren políticament asèptiques, però allò que es publicava al costat de Tintin no ho era: Le Soir ‘Volé' era un diari pro-nazi. Després de l'alliberament de Bèlgica s'esdevingué un període on tothom que volia passar comptes amb algú altre ho tenia fàcil, acusant-lo (no sempre injustificadament, cal dir-ho) de col·laborar amb l'enemic. La Patrie, un diari que havia tingut lligams amb la Resistència, va publicar un còmic que era una paròdia de Les Aventures de Tintin: Les Aventures de Tintin et Milou au pays des nazis:

Tintin: Capitaine, enfin libérés! Hergé a levé le pied!

Haddock (amb una ampolla de whisky a la mà): Hergé est un marin d'eau douce, un Bachi-Bouzouk, un canaque. Au fond, j'ai toujours été anglophile!

Tintin: Moi, Hergé n'a jamais pu m'empêcher d'aimer les cow-boys.

Milú: Et moi, j'amais il n'a pu me faire passer pour un berger allemand!

Per qui hagi llegit L'Illa Negra o hagi vist Tintin vestit de cow-boy (a Tintin a Amèrica), aquest diàleg és surrealista. Però al seu moment, acusacions com aquesta van fer efecte. Cal tenir en compte també la rancúnia que li devien tenir altres autors de còmics que durant l'ocupació s'havien vist privats de treballar. Georges Remi va ser empresonat un parell de dies, alliberat però sota vigilància, empresonat altra vegada... I, és clar, a l'atur. Un atur relatiu, puix que va aprofitar per desfer-se de la pressió d'haver de publicar cada dia una ‘tira', i es va centrar a refer antics àlbums, acolorir-los, fer-hi correccions, amb la col·laboració d'Edgar Pierre Jacobs. Aquesta situació va durar un any sencer. Un any dur i amarg, que ell no va oblidar mai.

Va caldre que algú com Raymond Leblanc prengués la iniciativa. Els primers anys de la postguerra foren a la major part d'Europa occidental (llevat d'Anglaterra i Espanya) anys d'eufòria ciutadana. Hi havia fam de coses noves, i una perspectiva de creixement econòmic – ara que ja no calia que tot l'aparell econòmic fos dedicat a l'esforç bèl·lic. Per al món editorial també van ser anys d'eufòria: qualsevol nova revista, col·lecció de novel·la, tenia grans probabilitats d'èxit. Raymond Leblanc era un editor conegut, i va proposar a Hergé de crear una revista que s'anomenaria precisament Tintin, on les aventures del repòrter serien part essencial. Un detall addicional, és que Raymond Leblanc havia estat membre actiu – i reconegut – de la Resistència a l'ocupació alemanya. Que fos ell personalment qui anés a buscar Hergé per proposar-li aquest projecte, és un bon indicador de fins a quin punt ens podem prendre seriosament bona part de les acusacions que es van fer a Hergé, a la post-guerra immediata. La revista surt per primera vegada el 26 de setembre de 1946. L'èxit fou immediat. Els primers números (on reprèn la història de Les 7 Boles de Cristall, que ara es dirà El Temple del Sol) van ser un èxit aclaparador: s'esgotaven gairebé de seguida, tot obligant l'editor a augmentar la tirada un número rera l'altre.

La resta, és la història de la plenitud d'un autor de còmics. Des de 1946 fins el 1968, Hergé – de primer, amb l'ajut d'Edgar Pierre Jacobs, després amb la col·laboració de tot un estudi fundat per ell mateix – crea un seguit d'àlbums magnífics, veritables clàssics: El Temple del Sol (1949), Tintin al País de l'Or Negre (reprès a la post-guerra, i força canviat, òbviament; l'àlbum en colors és de 1950; modificacions posteriors), els dos àlbums del Viatge a la Lluna (1953 i 1954, increïblement ben documentats), L'Illa Negra (totalment redibuixada), que culminarien en un grapat de veritables obres mestres: L'Afer Tornasol (1956), Estoc de coc (1958), Tintin al Tibet (1960), Les joies de la Castafiore (1963). Vol 714 a Sidney (1968) va ser força discutit, bé que jo el tinc per un dels millors àlbums. Al darrer, Tintin i els Picaros (1976), es nota un descens de la força creadora, fet normal si es té en compte que Georges Remi ja tenia setanta anys. La darrera, Tintin et l'Alph-Art, fou tot just començada: només en tenim croquis a llapis. Georges Remi va morir abans de poder fer res més, el 3 de març de 1983, als 75 anys. Els esbossos a llapis es van publicar el 1986.

El salt qualitatiu en el dibuix és tan espectacular que no cal gairebé ni esmentar-lo. Un simple exemple (a sota), pot ser comparar una vinyeta de Tintin al País dels Soviets (mai redibuixada: manté l'estil inicial) i una de Les joies de la Castafiore (un dels darrers àlbums). Qualsevol comentari és superflu. Llevat d'un: en aquell col·leccionable de EL PAIS on desqualificaven Hergé com a creador gràfic, esmentaven contínuament els primers àlbums de Tintin. Si algú jutgés la vàlua de Velàzquez com a pintor, obviant els quadres que va pintar a la fi de la seva vida - Las Meninas, per exemple - seria titllat de ximple. Potser per aquesta raó em va semblar tan ximple aquell col·leccionable. Per cert, i com a annècdota curiosa, al cap de poc, al suplement dominical de EL PAIS van començar a publicar aventures de Tintin, fent cas omís del judici dels doctes crítics que l'havien desqualificat, menys d'un any abans.

SET. Acusat de tots els mals
El record de l'assetjament de què fou objecte després de l'alliberament de Bèlgica pels Aliats no el va deixar mai. En quedà el regust amarg, la impressió de veure's convertit en la diana de tots els dards acusadors de qualsevol que volgués fer-se notar. De fet, això va seguir passant fins a la fi dels seus dies, sotmès a tota mena d'acusacions: de pro-nazi, de ser d'extrema dreta, de misògin, d'homosexual reprimit, d'antisemita, de racista... Els darrers anys de la seva vida era un personatge intocable a Bèlgica, gairebé un heroi nacional. Podia prescindir de tot plegat. Però consta que els atacs el seguien ferint profundament. Sovint, els àlbums de Tintin canviaven d'una edició a l'altre. Algú l'acusava de racista perquè al diàleg 'X' de la vinyeta 'Y' un personatge (negre, àrab o el que sigui) no parla del tot correctament; Hergé canviava el diàleg immediatament. Pàgines senceres de Tintin al Congo van ser re-dibuixades, per exemple.
Cap d'aquestes acusacions no es pot despatxar en quatre mots, perquè totes tenen una característica: es basen en, almenys, algun fet cert. Alhora, ignoren altres fets que contradiuen aquestes acusacions. O bé, obliden l'època en què cadascun dels àlbums de Tintin va ser realitzat. Explicar bé tot plegat, és massa llarg per un sol CriTeri.

Al proper, seguim. Aprofiteu per rellegir-vos tots els àlbums que pugueu. Sobretot, els que esmento més avall. Així gaudireu més del proper CriTeri.

Pere Rovira

********************

PER MÉS DETALLS:

Philippe Godin, 1986. Hergé et Tintin, Reporters: Du Petit Vingtième au Journal Tintin. Editions du Lombard, Brusel·les. 256 pp. Biografia d'Hergé, amb testimonis de la vídua, antics col·laboradors, Raymond Leblanc, etc. Descriu amb molt de detall el mètode de treball dels estudis Hergé, responsable de la perfecció dels àlbums de la postguerra. Parla també dels films de Tintin, de tota la tintinofília... etc. Que jo sàpiga, aquest llibre no ha estat traduït.

Michael Farr, 2001. TINTIN: Le rêve et la réalité. Éditions Moulinsart. 206 pp. Hi ha edició en català i en castellà. Analitza els àlbums un per un, situats en el seu context històric; fonts d'inspiració, anàlisi (amb el qual no sempre estic d'acord) del dibuix i el guió. Imprescindible per a qualsevol afeccionat als còmics de l'escola franco-belga.

Numa Sadoul. 1989. Entretiens avec Hergé. Édition définitive. Casterman. Hi ha edicions anteriors, que van ser traduïdes al català i castellà.

Aventures de TINTIN que seran comentades en detall al proper CriTeri (perquè és en aquests àlbums on se centraran les discussions sobre el racisme, antisemitisme, extrema-dretanisme o simpaties nazis d'Hergé):

Tintin al país dels soviets

Tintin al Congo

Tintin a Amèrica

El Lotus Blau

L'Orella Escapçada

El Ceptre d'Ottokar

L'Estel Misteriós

El Temple del Sol

L'Afer Tornasol

Estoc de coc

Tintín i els Pícaros

***********************************

Proper CriTeri:

HERGÉ

(Segona part)

Share this: