Carreres de carros
Entre les jocs més antics, segurament ja en temps del a monarquia, figuren les curses de cavalls. Se celebraven al Circ Màxim. Igual que altres espectacles, com els gladiadors, tenien un origen religiós, en el qual se sacrificava el cavall vencedor. La seva sang es vessava per garantir la fecunditat de la terra i de la gent. El fet que fos el cavall vencedor el sacrificat no era gratuït, ja que en ser el millor, s’assegurava que la terra rebia el millor tribut. L’espectacle era un afegit. Evidentment, en plena república la gent anava a les carreres a divertir-se i a apostar. La seva popularitat era aprofitada per festejar les victòries en la guerra i solien anar precedides per la desfilada triomfal.
Les carreres de carros no tenien res a envejar a les curses de motos o cotxes actuals. Requerien tècnica, velocitat, reflexos, audàcia, riscos. El carro era lleuger i alhora resistent amb un sol timó, eix per dues rodes i plataforma. El conduïa l’auriga protegit per un casc i amb les regnes enrotllades al pit, que tallava amb un ganivet molt afilat en cas d’accident. Cada auriga, carro i parella (bigae) o quartet (quadrigae) de cavalls anava d’un color: blanc, verd, blau i vermell, per cadascuna de les quals hi havia supporters incondicionals.
El magistrat que presidia la cursa donava el senyal de sortida ventant un mocador des de la tribuna, senyal que repeteixen els presidents de les corridas de toros per iniciar una lídia. Donat el senyal, s’obrien els panys de les barreres de les cotxeres i els carros sortien disparats a la pista aixecant núvols de pols davant els crits de la gent. Molts carros xocaven entre ells o no prenien bé les corbes maleïdament tancades i els aurigues acabaven per terra. Segurament l’espectacle més semblant que es pot contemplar avui en dia és el palio de Siena.
Mosaic d’una quàdriga con servat a Barcino, on es poden llegir els noms del cavalls. Al sigle II dC., un ciutadà de Barcino, Lucius Minicius Natalis, va formar part de l’equip de campions de quàdriques dels 227 jocs olímpics.
Gladiadors
Els grecs moderns no coneixien les lluites de gladiadors. Però tampoc en van ser els romans els inventors. Se’n sol atribuir l’origen als etruscs, tot i que possiblement ho practicaven altres pobles de l’arc mediterrani (ibers i aqueus homèrics inclosos). Tot i no deixar de ser sanguinaris, tenien un origen funerari. Els lluitadors devien ser presoners de guerra o esclaus obligats a combatre durant els funerals de personatges importants. La sang del vençut era un ofrena als Manes del difunt.
La lluita de gladiadors es va convertir en un espectacle de petit format a la Campània, on parelles de lluitadors s’enfrontaven, a mort o no, per divertir els convidats de les festes de la jet set. La variant lúdica es combinava amb la ritual i en aquesta forma es van importar per primer cop a Roma l’any 264 aC en uns funerals privats. A partir de llavors es van convertir en un mandat habitual dels testaments de les grans famílies. Amb el temps van deixar la necròpolis per passar definitivament a l’amfiteatre i s’esvaí el significat religiós, tot i que va perdurar encara en alguns casos, com en els oferts per Juli Cèsar en el funeral de la seva filla Júlia.
La popularitat dels gladiadors va ocasionar que els emperadors tendissin a reservar-se’n el monopoli. A partir dels Flavis es va prohibir als particulars tenir escoles de gladiadors i els espectacles privats. Eren font de tanta popularitat que fins i tot els nobles acabaven lluitant a l’arena, tot i que els gladiadors “professionals” solien ser esclaus o homes lliures arruïnats. Marc Aureli va frenar aquest costum, però el seu propi fill Còmode el va trencar, com magnifica el peplum Gladiator.
El combat clàssic de gladiadors ofert en un amfiteatre s’iniciava amb la desfilada, no molt diferent del paseillo de les corridas. S’examinaven les armes (no fos que fossin de poca qualitat per tallar i matar) i es sortejaven les parelles o grups. En temps imperials els gladiadors feien la típica salutació i seguidament passaven a fer l’escalfament “prematx”. A toc de trompeta s’encaraven les parelles i s’iniciava el combat cos a cos. Quan un gladiador queia ferit alçava la mà esquerra en petició de gràcia. Si li era denegada oferia el coll a l’oponent. Era una manera digna de morir segons els romans, fins al punt que Ciceró, que no era precisament un amant dels jocs, la va escollir davant el sicari enviat per Marc Antoni. El vencedor rebia una corona o una palma de premi i donava la volta al ruedo. Comptava les victòries per palmes rebudes (el palmarès), a més de regals i diners. Quan un gladiador acumulava un palmarès prou imponent se’l jubilava atorgant-li simbòlicament un gladius (espasa d’on li ve el nom) de fusta, com les que feien servir per entrenar-se. El més segur és que es convertís en coach.
Els cadàvers dels que no havien tingut sort eren trets de l’arena per uns funcionaris vestits de barquer Queront i déu Mercuri (guardians del Hades). Un ferro roent assegurava que no fos una mort fingida (el gremi se les pensava totes). Els gladiadors solien estar col·legiats pagant una quota mensual per poder assumir les despeses dels funerals dels companys i atendre les necessitats de les vídues. En vida eren entrenats, atesos per metges i, alguns arribaven a formar família. Tot i ser esclaus, qualsevol treballava a la mina.
Grafitti de gladiadors que representa a un retiarius, amb xarxa, enfrontat a un secutor, de casc tancat i escut gran.
Panem et circenses
La utilització demagògica dels jocs i representacions teatrals ja va ser iniciada pels grans homes del final de la república. Gneu Pompeu va ser molt criticat per erigir el primer teatre permanent (de pedra) a Roma. Fins llavors, els teatres es muntaven i desmuntaven com els escenaris dels concerts de rock. Va haver de justificar l’obra, com una annex al temple de venus que hi havia al costat. No és que Pompeu fos un declarat teatrero. Era la seva ,manera de deixar empremta amb una obra colossal de la que Roma estava mancada. Cinquanta anys després, August i els seus successors van començar a cobrir l’Imperi de teatres de pedra. Només a Turquia avui en dia se’n poden visitar més d’una trentena. En temps posteriors, els emperadors es guanyaven el poble organitzant grans jocs, al Circ Màxim i, després de Titus, al Coliseu, on les lluites de gladiadors n’eren el plat fort. A falta d’eleccions, els aplaudiments del públic al aparèixer a la tribuna la família imperial i l’èxit dels jocs, era un baròmetre que permetia sondejar el nivell de popularitat de l’emperador o d’un protegit seu i de satisfacció del poble. A falta d’altra participació pública, cada ciutadà censat a Roma tenia dreta a un seient gratuït al Coliseu. Hi accedia amb una entrada, degudament numerada i amb accés per una determinada porta. Auxò si, segons la categoria social li corresponia un nivell més privilegiat. I les dones a part. D’igual manera que s’omplia es buidava ordenadament i sense embussos, com un Camp Nou per a 55.000 espectadors.
Rara Avis
7
.JPG)
