Maria Magdalena, segons el quadre de Georges de La Tour (1593-1652)
MARIA MAGDALENA
Maria Magdalena és un dels personatges preferits del Cristianisme. La seva iconografia és immensa: és més representada que no pas Sant Josep, Sant Pere o qualsevol altre sant; més representada que no pas Déu-pare. Només Jesús mateix i la Verge Maria la superen. Els segles XVII-XVIII, era fet comú que moltes dames de l’alta societat demanessin a grans pintors composicions amb la Magdalena, on la Magdalena en qüestió fos de fet el seu retrat. Per l’Església era, a més, una santa important: permetia d’establir un exemple cabdal de penitència i perdó dels pecats, molt útil davant d’un protestantisme que – recordem-ho – havia suprimit la penitència com a sagrament. La imatge de la pecadora penitent, redimida per l’amor del Salvador, impressionada per la grandesa d’algú que li perdona les faltes, ha estat sempre enormement atractiva. Segurament perquè era algú en qui molts es podien sentir reflectits, almenys parcialment: les contalles populars explicaven tants casos de sants tan perfectes i angelicals, tan extraterrestres, que un personatge que abans de ser sant hagués comès pecats, que hagués errat alguna vegada, havia de resultar molt més humà. La devoció per la Magdalena, al llarg dels segles, ha superat de molt la devoció per altres sants que han estat, històricament, molt més importants – Sant Pau, per exemple.
El film El Codi da Vinci, de Ron Wood, basat en la novel·la homònima de Dan Brown, ha tornat a col·locar la Magdalena poc menys que en un altar per a molta gent. En aquesta obra (tant la novel·la com la pel·lícula) hi ha encerts, com ara rebutjar que fos una prostituta, però també errors i inexactituds flagrants. Hom no pot evitar de preguntar-se si Dan Brown es creu realment allò que escriu. Certament que només es tracta d’una novel·la (i d’una pel·lícula), però temo que acabi passant com amb Amadeus, que a la fi ha estat la font principal de la imatge que té tothom del pobre Salieri – inexacta i injusta.
Més enllà de les inexactituds i errors del Codi da Vinci, rere totes aquestes històries hi ha un personatge real del qual en sabem molt poc. Però el poc que en sabem en fa un personatge molt interessant, que val la pena de recuperar per se, més enllà de la llegenda que duu associada. És per aquesta raó que aquest mes la Magdalena visita la nostra Cort d’Apel·lació.
El film El Codi da Vinci, de Ron Wood, basat en la novel·la homònima de Dan Brown, ha tornat a col·locar la Magdalena poc menys que en un altar per a molta gent. En aquesta obra (tant la novel·la com la pel·lícula) hi ha encerts, com ara rebutjar que fos una prostituta, però també errors i inexactituds flagrants. Hom no pot evitar de preguntar-se si Dan Brown es creu realment allò que escriu. Certament que només es tracta d’una novel·la (i d’una pel·lícula), però temo que acabi passant com amb Amadeus, que a la fi ha estat la font principal de la imatge que té tothom del pobre Salieri – inexacta i injusta.
Més enllà de les inexactituds i errors del Codi da Vinci, rere totes aquestes històries hi ha un personatge real del qual en sabem molt poc. Però el poc que en sabem en fa un personatge molt interessant, que val la pena de recuperar per se, més enllà de la llegenda que duu associada. És per aquesta raó que aquest mes la Magdalena visita la nostra Cort d’Apel·lació.
U. La Magdalena llegendària de Dan Brown
L’estrena de la versió cinematogràfica d’El Codi da Vinci em va enganxar a Montpellier, mentre hi feia una estada post-doctoral. S’hi va organitzar un merder de ca l’ample. Cada dia hi havia manifestants davant dels cinemes, demanant a la gent que s’abstinguessin d’anar a veure aquella pel·lícula que, segons ells, destruïa la fe cristiana. No cal dir que el resultat fou que més i més gent es va sentir atreta pel film de Ron Wood...
A El codi da Vinci Dan Brown es basa en un seguit de textos anteriors; The Holy Blood and the Holy Grail [L’enigma sagrat], de Michael Baigent, Richard Leigh i Henry Lincoln és un dels més famosos. En conjunt, es presenta (i) la Magdalena com l’esposa de Jesús, que (ii) estava embarassada en el moment de la crucifixió. (iii) Va fugir cap a França (bé, la Gàl·lia), on (iv) va infantar una nena que batejà com a Sara. Després l’autor esdevé més prudent: no entra en més detalls sobre la seva vida ulterior, i només esmenta que va morir i fou enterrada en algun lloc ignot. El punt (i) encara podria ser objecte de discussió, i ho serà en aquesta Cort d’Apel·lació. La resta no té cap base sòlida.
Bona part d’aquesta història es basa en un llibre medieval, la Llegenda Àuria (Legenda Aurea o Legenda Sanctorum), que recopilava les vides de tota una col·lecció de sants venerats per l’Església. L’autor d’aquest llibre fou Jacob de la Voragine (o de Varese, segons altres transcripcions; Santiago de la Vorágine pels traductors castellans); el llibre es data al voltant de 1260, i fou un autèntic best-seller de l’Edat Mitjana, traduït a moltes llengües, copiat i estès arreu. Jacob de la Voragine, frare dominic, es va basar en altres obres prèviament escrites sobre el tema, sobretot per altres frares dominics (i que, òbviament, podia llegir a la biblioteca del seu convent): l’Abbreviato in gestis miraculis sanctorum, de Jean de Mailly, i l’Epilogum in gesta sanctorum, de Bartomeu de Trent. S’han identificat moltes altres fonts, cap de les quals és massa antiga, i ben poques de les quals tenen algun fonament en el Nou Testament. Es tracta sobretot d'obres molt posteriors a les vides dels sants que intenta biografiar. De fet, per a molts dels sants biografiats no s’ha pogut establir en què es va basar , cosa que no vol dir que s’ho inventés ell, personalment: reflectia tradicions ben vives a Occident. Cal dir que el mateix Jacob de la Voragine va procurar fer una bona esporgada d’aquestes vides de sants, suprimint vides que ell mateix considerava massa absurdes per ser veritat. Però fins i tot després d’aquesta esporgada bona part de les vides de sants que va publicar són, com a mínim, molt discutibles.
La llegenda popular diu que Magdalena i altres deixebles (entre ells Llàtzer) van arribar a Sainte-Marie de Mer. D’allà van anar fins a Massilia (Marsella), des d’on van iniciar l’evangelització de la Provença. La llegenda també diu que els darrers 30 anys de la seva vida es va retirar a una cova dels afores de Marsella, des d’aleshores coneguda com a la Sainte Baume (la Santa Balma), on es va dedicar a fer penitència i penedir-se dels seus pecats passats. La roba se li va podrir, i a la fi anava ben nua, només tapada per la pròpia cabellera – i és d’aquesta manera que ha estat representada per molts pintors. A l’hora de la mort, uns àngels la van recollir i la van dur a Ais de Provença, on fou sepultada en un oratori que des d’aleshores és conegut com a Sant Maximí de la Santa Balma – perquè fou Sant Maximí qui li va donar la darrera eucaristia. Sant Maximí, per cert, també és un personatge semiinventat, perquè barreja el personatge històric Maximí, bisbe de Provença, amb un tal Maximí, deixeble de Jesús, que segons la Llegenda Auria la va acompanyar en el viatge a la Gàl·lia. N’he fet un resum perquè la història és ben enrevessada; hi ha una bona colla de miracles pel mig, que farien llarga la narració.
En tot cas, aquesta llegenda no té cap fonament. Tampoc no en té (contràriament al que diuen la Llegenda Àuria i El Codi da Vinci) que la Magdalena tingués ni gota de sang reial. I encara menys que la seva nissaga fos l’origen de la dinastia merovíngia, que regnà entre els francs després de la caiguda de l’Imperi Romà i abans de la pujada al poder de la dinastia carolíngia. Els estudis d’ADN fets el 2006 sobre les restes d’una reina merovíngia (Aragunda, esposa de Clotari I) la sepultura de la qual restà miraculosament intacta van demostrar que no hi havia cap rastre de traçadors propis de Terra Santa: els reis merovingis eren germànics fins al moll de l’os.
Per què aquesta rondalla? Segurament Jacob de la Voragine recollí una història inventada per necessitat. A la Borgonya, a Vézelay, hi havia un temple dedicat a la mare de Déu, que un bon dia, per decisió dels frares de la seva abadia, passà a estar sota el patronatge de la Magdalena, perquè els frares van decidir per alguna raó (potser, senzillament, per nassos) que en aquella església hi havia el sepulcre d’aquesta santa. No era un mer acudit: es tractava d’atreure peregrins, i en aquell moment Maria Magdalena era molt més popular que no pas la Verge Maria. La popularitat de la Magdalena, esmentem-ho de seguida, era estesa arreu del món cristià, tant a Orient com a Occident. Fins i tot hi havia la creença entre la gent de Corbera de Llobregat que la Magdalena havia viscut allà. Triar-la com a atracció per als peregrins no era cap bajanada, i de fet ja hi ha testimonis de peregrinatges a Vézelay des de 1030. Crear una llegenda que fonamentés la veneració de la Magdalena al bell mig de França era important.
De fet, no sabem ni on ni quan va morir Maria Magdalena. La tradició oriental, molt més simple que l’occidental, diu que es va retirar a Efes, on va morir als voltants de l’any 41. Les seves restes hi foren enterrades, bé que posteriorment (segle IX) el cos fou exhumat i traslladat a Constantinoble. Novament, la base per tot això és molt feble, però es pot dir que en conjunt sona més creïble que la llegenda que la fa arribar a la Provença. No és incompatible, en tot cas, amb el furtum sacrum, la pispa a posteriori de restes i fragments del cos de la Magdalena – si és que ho era, és clar, cosa dubtosa – per ser venerats arreu. El culte de les relíquies era un fenomen molt important a l’Edat Mitjana, perquè el fet que en un lloc es conservés una mà, uns cabells, un fragment del vestit, algun os d’un sant o d’una santa convertia aquest indret en lloc de peregrinació. Que arreu apareguin fragments d’un dit, un os, cabells, etc., de la Magdalena, no ens ha d’estranyar en absolut. De fet, a l’Edat Mitjana les relíquies eren objecte de comerç a escala de tota la Mediterrània.
DOS. L’origen de la ‘invenció’ de Maria Magdalena
En la seva Història de la Filosofia, Bertrand Russell fa un comentari molt interessant en parlar dels pares de l’església durant els primers segles posteriors a la caiguda de Roma. Es tractava, segons ell, de personatges menys dotats, menys profunds, més barroers que els pensadors de segles anteriors i posteriors. Però en canvi, foren personatges que van tenir molta més influència. Potser perquè un coix pot ser rei al país dels cecs. Els pares de l’església van enxampar una època d’esfondrament cultural, anímic i psicològic col·lectiu, on qualsevol que tingués la gosadia d’aportar quelcom de nou podia començar nous camins en l’ànima d’una població – hereva de les poblacions romanes, ara sotmeses al nou amo bàrbar – que ho havia perdut tot. El papa Gregori el Gran fou un d’ells.
Fou ell qui va decidir que una sola i única persona (Maria Magdalena) era l’esmentada pels evangelistes en tres episodis diferents:
a) La dona adúltera salvada de la lapidació. Aquest episodi (popularíssim! Qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra...) només és esmentat en l’evangeli de Joan. Enlloc no s’esmenta que aquesta dona es digués Maria.
b) Una dona que ungeix Jesús. Segons el més antic dels evangelis (Marc 14, 3ss), la dona en qüestió va ungir Jesús als cabells amb perfum de nards. Sembla una mena de regal de benvinguda, o una demostració d’afecte, perquè es tractava d’un perfum car. Mateu (26, 6ss) bàsicament segueix el mateix relat. Però Lluc (7, 36ss) ja ho fa més fort: la dona era una dona pecadora – no esmenta quin pecat, exactament –, i ja no li ungeix els cabells sinó els peus, que abans mulla amb plors i després eixuga amb els seus cabells. Joan (12, 3ss) segueix aquest relat. Que aquesta annècdota es trobi present a tots quatre evangelis ja ens suggereix que deu ser autèntica. Però quina versió és la més creïble? Els evangelis de Lluc i (molt especialment) el de Joan són sens dubte els més teològics, en el sentit que són aquells on s’intenta elaborar d’una manera coherent un discurs on totes les peces generadores d’aquella nova religió encaixessin perfectament. Marc, pel fet de ser el més antic, el més despullat d’interpretació, és probablement el més creïble. Allò que ens cal retenir és que el fet que la dona fos pecadora és un detall que no hi era inicialment; sembla un afegit posterior. I un fet essencial, és que ni Marc, ni Mateu ni Lluc esmenten que aquella dona es digués Maria. Ho diu només Joan: pel fet de ser el més tardà dels evangelis canònics, el que més cal agafar amb pinces. Segons Joan, es tractava de Maria de Betània. En Joan la narració és molt problemàtica, perquè conté detalls que clarament són elaboracions posteriors, com ara el fet que Judes intenti apropiar-se de les restes de perfum, i Jesús el renyi adduïnt que ha de guardar aquell perfum que ha quedar per ungir el seu cadàver. Res de tot això no apareix als tres evangelis anteriors: només esmenten que els deixebles s’escandalitzen que algú gasti tant de perfum per no res.
c) Maria de Betània: ja hem vist que a l’evangeli de Joan aquesta dona és identificada amb la dona que ungeix els peus de Jesús. Maria de Betània era la germana de Llàtzer, el ressucitat, i apareix en altres passatges d’aquest evangeli.
L’Evangeli de Joan, com hem vist, és força cabdal en aquesta discussió. Segons Joan, l’episodi de la dona penitent, que renta els peus de Jesús amb els seus cabells, tingué lloc a casa de Llàtzer, el ressucitat – i d’aquí que la identificació amb Maria de Betània vingui com l’anell al dit. Però segons Marc, Mateu i Lluc l’episodi va tenir lloc a casa d’un tal Simó el leprós, de Betània. Lluc el presenta com un fariseu, un detall que no esmenten ni Marc ni Mateu. Qui ens hem de creure? Cal filar prim: Lluc escrivia des d’Antioquia i sembla que mai no va viatjar a Judea. En tot cas, Gregori el Gran no era home d’aturar-se amb subtileses; més aviat era expeditiu, amic de resoldre les qüestions tallant el nus gordià. En una homilia datada el 591, decidí que tots tres personatges eren la mateixa persona: Maria Magdalena, que d’aquesta manera quedava en certa manera creada ex novo. L’autoritat de Gregori – no només material, també espiritual – era enorme durant la seva època, i en segles posteriors: les seves homilies van circular extensament per tot Europa al llarg de l’Edat Mitjana, i van influir tota la literatura teològica europea.
La seva identificació com a prostituta fou una mica posterior. En una atmosfera puritana com la de l’Edat Mitjana, una dona pecadora difícilment es podia identificar d’altra manera. I aquesta identificació – que, repetim, no té cap base – va fer fortuna, i s’ha mantingut fins als nostres dies. El 1988, a La darrera temptació de Crist (basada en la novel·la homònima de Nikos Kazantzakis), Martin Scorsese pinta la Magdalena com a prostituta. Kazantzakis era un escriptor profundament cristià – només cal recordar la seva obra cabdal El Crist de nou crucificat, una de les més grans novel·les del segle XX – i no podem esperar que abans del concili Vaticà II algú com ell dubtés d’una tradició transmesa al llarg de segles.
TRES. Els fets nus
Quant a la Magdalena, els fets nus i incontrovertibles seran ben pocs, perquè les fonts que cal tenir especialment en compte, que són els tres primers evangelis (Marc, Mateu i Lluc, anomenats sinòptics degut a la consistència del relat que mostren tots tres) senzillament pel fet de ser els més antics dels que han arribat fins a nosaltres, parlen molt poc de Maria Magdalena. Perquè el personatge ha estat objecte d’una purga posterior, que n’ha eliminat força fragments que en parlaven? Podria ser. En tot cas, a partir del què n’ha quedat, hi ha fets que es poden establir clarament.
Primer fet. No hi ha cap fonament per atribuir-li la prostitució com a professió. Els evangelis diuen que d’ella havien sortit set dimonis (el nombre de set és, òbviament, mític: set era el número perfecte de l’antiguitat), cosa que pot voler dir moltes coses en general i cap en particular, o bé simplement que era una dona pecadora – ídem que abans. Esmentem que la societat jueva era especialment repressora, plena de tabús, prohibicions i exigències difícils de suportar que fàcilment acabaven amb l’exclusió social de bona part de la població. La visió de la Magdalena com una dona pecadora podia venir senzillament del fet de ser una dona forta, amb caràcter, i aparentment no subjecta a cap home.
Segon fet. Era una deixebla de Jesús, segurament de la mateixa importància que els que a posteriori han quedat com a apòstols oficials. De fet, caldria considerar la un apòstol més, i no precisament un dels menors. Hi ha unanimitat entre els estudiosos del Nou Testament en el fet que les dones eren una part molt substancial, probablement majoritària, del cos dels seguidors/deixebles/admiradors de Jesús. La Magdalena n’era una, sens dubte.
Tercer fet. Ella, juntament amb altres dones, fou dels pocs que no van fugir com conills quan Jesús fou arrestat. De tota manera, cal assumir com a falsa la història d’una Magdalena (amb altres dones) ubicada estoicament al peu de la creu, plorosa i reconfortant Crist en el suplici. La documentació que tenim relativa al suplici de la crucifixió diu clarament que no es permetia que ni amics ni familiars hi fossin a prop, potser per (i) impedir que el reu tingués cap mena de consol i la seva mort fos més penosa, (ii) estalviar als familars i amics la visió del crucificat, que devia ser molt dura – la crucifixió era considerada com una mort brutal pels mateixos legionaris romans, no precisament poc acostumats a la brutalitat –, o (iii) per evitar aldarulls que poguessin dificultar la tasca de vigilància dels legionaris que hi devia haver al voltant. Fos com fos, no tenim cap raó per suposar que en el cas de Jesús es fes cap excepció a la regla. En llurs evangelis, Marc, Mateu i Joan elaboren relats prou bonics i poètics del que va passar al peu de la creu, amb diàlegs entre Jesús i els seus deixebles. A l’evangeli de Lluc no hi ha res de tot això, sinó que s’esmenta senzillament que unes dones, entre elles la Magdalena, s’ho miraven de lluny: aquesta versió és considerada avui dia la més creïble.
Quart fet. Maria Magdalena és esmentada de manera repetida com una de les dones que van anar al sepulcre de Jesús i que fou testimoni de la resurrecció. De fet, el tema de la resurrecció donaria per tota una tesi doctoral... Un relat del tipus trompetes i timbals, llamps i trons i l’àngel del senyor que baixa com el que fa Mateu (recomano la lectura, però) serà descartat immediatament per algú que visqui en ple segle XXI. El relat de Marc, cronològicament anterior, és molt més nu i creïble, però tot i així es veu clarament que almenys en part és producte d’una elaboració teològica posterior. Podem quedar-nos amb quelcom de molt més raonable, que és que davant el sepulcre de Jesús (o, més probablement, la fossa comuna o el pou de calç on llençaven sense massa contemplacions els cossos dels reus executats) els deixebles, o almenys alguns deixebles destacats, recordessin que un dels manaments que Jesús havia fet als seus deixebles era que anessin a predicar allò que ell els havia ensenyat. En aquest punt tots els evangelis – canònics i apòcrifs – són unànims. Predicar a tothom, o només als jueus? Tema discutit. En tot cas, desobeir aquest manament convertia la mort del mestre en una mort inútil. Hauria estat un reu executat més, un entre tants, no precisament escassos en aquella època ni en aquell país. Obeir-lo, en canvi, era una manera de superar el dolor que els havia produït la mort del mestre estimat i, al capdavall, una manera de compensar la vergonya d’haver fugit com conills quan els legionaris els van caure al damunt. Maria Magdalena és esmentada repetidament com el primer (o un dels primers) testimoni(s) de la resurrecció, qualsevulla que sigui el sentit que vulguem donar a aquest terme: un altre dels arguments a tenir en compte per repetir que no es tractava d’una deixebla més, sinó d’una de ben destacada. De fet, quan ho explica als altres apòstols – a Pere, més específicament –, aquests no se la creuen. Addueixen que el fet de ser una dona fa el seu testimoni poc creïble. Detall que ja ens anuncia el conflicte posterior.
QUATRE. L’esposa de Jesús?
No hi ha cap fonament seriós per considerar la Magdalena com l’esposa de Jesús. No és impossible, certament, però no hi ha cap base seriosa per afirmar ho. Esposa és un títol seriós; una esposa és algú important per a un home. Que la Magdalena hagués estat ni més ni menys que l’esposa de Jesús i que després d’un lligam tan important no en quedés cap esment clar en els centenars de documents del primer cristianisme que ens han arribat, ens hauria de fer sospitar que aquest rol d’esposa és més aviat quelcom que alguns romàntics desitgen veure, més que no pas un fet real. Aquesta és, en resum, l’opinió de la majoria d'experts.
S’ha repetit manta vegada que arreu queden rastres del paper d’esposa de Jesús, en textos apòcrifs i rebutjats per l’Església. Dan Brown, a El codi da Vinci, fa dir al professor Teabing que aquests textos són nombrosos. S’equivoca: són molt escassos. Però fins i tot quan esmenta textos reals Dan Brown sovint es fica de peus a la galleda. Per exemple, a l’Evangeli de Felip podem llegir:
‘N’hi havia tres que sempre anaven amb el Senyor: la seva mare Maria, la seva germana i Magdalena, que era anomenada la seva companya. La seva germana, la seva mare i la seva companya eren cadascuna una Maria’ [paràgraf 32, segons la versió d’Enciclopèdia Catalana; cf. vide infra]
Dan Brown esmenta que en arameu, el mot companya s’ha d’assimilar a esposa. El problema d’aquest argument és que l’Evangeli de Felip no és escrit en arameu, sinó en copte, amb fortes influències del grec. El copte, com sabem, és el darrer estadi de l’evolució de l’antic egipci. El mot exacte que utilitza és koinonós, clarament manllevat del grec, que segons els estudiosos s’ha de traduir com ‘col·lega’, en el sentit de company de feina. I després, empra el mot copte hotre, un terme tècnic que denomina la conjunció dels eons masculí i femení. De fet, el fragment que hem esmentat pot tenir moltes interpretacions, perquè bona part dels evangelis que ara anomenem apòcrifs estan farcits d’influències filosòfiques gregues, sobretot gnòstiques, i molts dels personatges del drama de Jesús, originalment persones de carn i ossos, esdevenen símbols per identificar conceptes filosòfics, més que no pas altra cosa. S’ha comentat, per exemple, que el final d’aquest text sembla voler fondre les tres maries en una de sola, com donant a entendre que la veritat triple es fon en una de sola i única. És obligat, en aquest punt, recordar la importància que en la religió grega prèvia a les invasions aquees, tenia la deesa triple, composta de tres deïtats ara diferenciades ara reunides en una de sola – la vella, la mitjana, la núbil –, i que van acabar sucumbint davant una invasió de pobles indoeuropeus que adoraven una deïtat masculina també triple (Indra, Mitra, Varuna), de la qual al capdavall la tríade dels grans déus grecs (Zeus al cel, Posidó als mars i la terra, Hades als inferns) no n’és sinó un reflex. Que en un món culturalment grec el déu únic dels jueus esdevingués un déu únic però alhora triple (pare, fill i esperit sant) potser era inevitable, ben mirat.
Un altre fragment, incomplet, sembla més explícit:
‘La Sophia denominada ‘eixorca’ és la mare dels àngels. I la companya del [...] és Maria Magdalena. [...] més que als deixebles [...] besar la [...]. Els altres [...]. Ells li digueren: ‘Per què l’estimes més a ella que a tots nosaltres?’. El Senyor els respongué: ‘Per què no us estimo com a ella?’ [Evangeli de Felip, paràgraf 55]
El papirus és fragmentari i ple de forats, que es tradueixen en buits al text. S’han proposat diverses addicions per omplir aquests buits. La versió més típica és la següent:
‘La Sophia denominada ‘eixorca’ és la mare dels àngels. I la companya del Salvador és Maria Magdalena. Crist l’estimava més que als deixebles i solia besar la a la boca. Els altres deixebles s’ofengueren i manifestaren llur desaprovació. Ells li digueren ‘Per què l’estimes més a ella que a tots nosaltres?’. El Senyor els respongué: ‘Per què no us estimo com a ella?’
Observem que el text diu ‘els altres deixebles’: si la reconstrucció és correcta, significaria que la Magdalena era, en principi, un deixeble més, al qual Jesús demostra tenir en una estima especial. Admetent que aquest reconstrucció sigui correcta – sembla versemblant, si més no – la primera pregunta seria per quina raó els apòstols s’escandalitzen que un marit besi la seva esposa. Si Jesús era, com volen Dan Brown i altres, un home feliçment casat amb la Magdalena, llavors la pregunta dels deixebles per què l’estimes més a ella que a nosaltres esdevé una pregunta ben estúpida. En realitat, el simple fet que la qüestió es plantegi més aviat demostra que la Magdalena no era l’esposa de Jesús. Per altra banda, cal recordar que l’Evangeli de Felip és un text clarament gnòstic, on molts dels paràgrafs s’han d’interpretar tenint ben present el vocabulari simbòlic emprat pels gnòstics. El bes a la boca era, per als gnòstics, un sagrament:
‘Tots els qui són engendrats en el món, ho són de manera natural, però els altres ho són d’una manera espiritual. Els qui són engendrats per ell [...] des d’aquest lloc l’home, [...] en la promesa respecte al lloc celestial [...] de la boca, car si la paraula ha existit d’aquest lloc serà nodrida des de la boca i esdevindrà perfecta. Car és per un bes com els perfectes conceben i infanten. Per això nosaltres ens besem mútuament, i rebem concepció de la gràcia que es troba en cadascú.’ [Evangeli de Felip, paràgrafs 30 i 31]
Cal parar atenció: aquests paràgrafs no esmenten per res la Magdalena. Parlen del sentit del bes de manera genèrica, dins la comunitat per a la qual l’Evangeli de Felip fou escrit. No és gens obvi, doncs, que en parlar del bes que Jesús feia a la Magdalena l’autor es referís a cap bes de tipus sensual, tendre o amorós, en el sentit mundà i senzill d’un bes d’un espòs a la seva esposa. Sembla tenir un significat simbòlic d’iniciació, transmissió de saviesa i de coneixement. La lectura d’aquests fragments, i d’altres que trobem en molts altres evangelis apòcrifs, ja ens avisa que molts dels textos que alegrement es prenen com a proves d’una relació marital entre Jesús i la Magdalena s’han d’interpretar amb molta precaució. L’escàndol suscitat entre els apòstols més aviat faria referència al fet que Jesús triés Magdalena de manera preferent com a receptora de saviesa, un deixeble molt especial, potser el deixeble preferit: potser, com a conseqüència d’això, diana preferida de les tírries dels altres deixebles, que es podien sentir menystinguts.
CINC. La deixebla predilecta?
La societat jueva d’aleshores era molt fortament masclista i patriarcal. Era la línia paterna, no pas la materna, allò que importava. En canvi, es dóna per fet que entre els primers seguidors de Jesús les dones eren nombroses; potser eren la majoria. Les successives redaccions, afegitons i correccions que han patit els evangelis canònics fins arribar a la seva forma definitiva, tal com avui els coneixem, poden haver censurat part dels textos que donarien a algunes dones (Magdalena entre elles) un paper molt rellevant en aquest cristianisme emergent. Però malgrat tot, ça i llà han quedat prou fragments que han passat per alt als censors, i que deixen poc marge per al dubte.
Entre els evangelis apòcrifs n’hi ha un de ben particular, l’Evangeli de Maria Magdalena, atribuït a la Magdalena – erròniament, és clar, perquè el text tal com ens ha arribat no pot ser anterior a l’any 100. De tota manera sembla segur que aquest evangeli es va originar en una de les comunitats cristianes fundades per la Magdalena. El text ens ha arribat incomplet, però allò que ens ha arribat reflecteix un conflicte entre la Magdalena – que exposa l’ensenyament rebut del mestre – i alguns apòstols (Simó/Pere entre ells) que rebutgen clarament que Jesús hagués pogut ensenyar quelcom d’important a algú que no fos ells, i menys encara a una dona. Encara que el diàleg exposat en aquest evangeli apòcrif sigui imaginari, sens dubte reflecteix un conflicte real dels primers temps del cristianisme.
Molt probablement, entre la Magdalena i els altres apòstols hi va haver conflictes importants. Potser no entre ells a nivell personal, però sí diferències clares pel que fa al missatge exacte de Jesús i l’ensenyament exacte que n’havien rebut, i la manera exacta d’interpretar l’experiència que tots plegats havien tingut seguint aquell mestre (mesies?) tan insòlit.
La diversitat d’interpretacions era inevitable perquè Jesús – aquest punt sembla indiscutible – no anà a buscar el seu públic entre gent entesa, culta i formada, sinó entre gent senzilla, inculta i pobra. Mitjançant aquesta tria – que avui ens sembla reveladora d’una alta categoria moral, però que aleshores fou vista com un veritable frikisme – s’assegurava un públic potencial ampli, puix que la població pobra i senzilla era molt majoritària a Judea. Però alhora comportava un problema greu: fer-se entendre, sobretot quan Jesús proposava quelcom que no encaixava del tot amb allò que per als jueus era un costum, o bé quelcom que demanava atenció per ser entès. Simó (= Pere), Andreu, Joan, eren pescadors analfabets, i el retrat que ens en fan els evangelistes és més aviat de gent rude, no gens cultivada, que sovint no estaven massa segurs d’entendre bé què els volia dir el mestre – cosa que no era incompatible amb què l’estimessin profundament. L’obsessió per explicar el seu pensament en forma de paràboles, per fer se entenedor, va en aquest sentit. Per altra banda, un problema afegit devia ser l’heterogeneïtat del públic que se l’escoltava, en el sentit que tothom que anava a sentir lo atret per la seva reputació devia anar hi amb alguna mena d’expectativa, que podia quedar decebuda. Entre els seus deixebles hi havia un tal Simó Zelotes: un zelota? Dubtós… (seria llarg de discutir!). En tot cas, si ho era devia quedar ben decebut, perquè sembla clar que la via d’actuació proposada per Jesús no anava en la línia de provocar una nova revolta armada contra els romans. La mateixa traïció de Judes és vista per alguns exègetes com el resultat d’una decepció profunda davant d’un mestre que al capdavall resultava no ser el messies que ell s’esperava.
La presumible preferència de Jesús per algunes deixebles femenines podria respondre al fet que se sentís més entès per elles que no pas pels seus deixebles masculins. També, molt possiblement, per una simpatia instintiva envers les dones, producte de ser fill de qui era. Jesús era anomenat sovint ‘fill de Maria’, fet extremadament sospitós en una societat patriarcal, on tothom esmentava qui era el seu pare. Deixant de banda la història de la seva fecundació per l’Esperit Sant – interpretació teològica molt posterior als fets – sembla clar que en el seu naixement hi va haver quelcom de poc confessable, i tots els indicis diuen que Josep no n’era el pare biològic. Un crític romà del cristianisme, Cels, esmenta que el tal Jesús era fill d’una dona violada per un soldat romà a qui anomenaven Pantera. És possible. Els legionaris eren gent brutal, i sembla que ho eren particularment a Judea, província rebel i problemàtica per a l’autoritat romana. I només cal recordar que al llarg de la història la violació de les dones ha estat utilitzada com arma de guerra pels exèrcits ocupants. A títol d’exemple, el 1945, quan el III Reich es va esfondrar, es calcula que més del 50% de les dones de Berlín van ser violades pels exèrcits ocupants, principalment el rus. És impossible de dir, avui, si Cels l’encertava, però la hipòtesi de la violació és molt creïble. No cal dir quines conseqüències devia haver tingut això per Maria, en el sentit de ser objecte de rebuig, menyspreu social i potser fins i tot menyspreu dins la seva família. Com a fill seu, Jesús devia haver estat testimoni d’humiliacions prou dures per sentir una simpatia instintiva pel gènere femení, que es devia traduir en una presència important i significativa de dones entre els seus seguidors, fet que no devia agradar sempre els seguidors masculins – apòstols inclosos.
Que dins aquestes deixebles femenines la Magdalena tingués un paper destacat és, com hem dit, gairebé segur. Si Jesús sentia per ella una certa predil·lecció – com sembla deduir-se dels pocs fragments de textos que ens n’han arribat – cal deduir que era perquè (i) tenia amb ella una relació de major intimitat, no necessàriament de tipus matrimonial, o bé (ii) perquè veia en ella un deixeble que comprenia millor que ningú el que intentava d’explicar a tota la gent que l’envoltava. Quin era el missatge exacte que Jesús predicava és un tema discutit: els evangelis canònics, tal com els coneixem ara, no van ser elaborats d’una sola tacada, sinó que són producte de revisions, afegits, supressions, que fan que en alguns punts concrets sigui difícil de dir quina part dels ensenyaments que s’hi proposen són originals del mestre i quina part són resultat d’una elaboració pròpia dels escriptors que van donar forma final a aquests textos. Però allò que sembla indiscutible és que sovint els deixebles tenien dificultats per entendre el mestre. Jesús no era tan revolucionari com agradaria a alguns: si hagués estat tan radicalment i absolutament nou, ningú l’hauria seguit, o gairebé ningú. Era un jueu que predicava com un jueu i es dirigia a jueus. Però alhora, en el seu ensenyament sens dubte hi havia quelcom de nou, meravellós per alguns i com a mínim incòmode per altres, i podem estar segurs que més d’una vegada uns deixebles rudes i senzills com devien ser la majoria dels apòstols es devien preguntar què rediantre els estava dient el mestre, un home a qui admiraven i estimaven pero a qui no sempre entenien. La predil·lecció per la Magdalena podia ser deguda al fet que era, de tots els seus deixebles, qui l’entenia millor. Almenys, els textos fragmentaris que ens han arribat ho insinuen repetidament.
SIS. De Magdala?
De fet, un detall que crida l’atenció és el seu nom mateix. Tradicionalment s’ha interpretat com a Magdalena = provinent de Magdala. Magdala era una ciutat de construcció recent, als voltants del 19 d.C., obra d’Herodes Agripa i dedicada a l’emperador Tiberi. L’activitat econòmica de la ciutat es centrava fonamentalment en la venda i tractament del peix que es pescava al llac Tiberíades, incloses indústries dedicades al salaó i a la producció de garum, condiment imprescindible a qualsevol taula romana de certa categoria. Devia atreure molts de pobres que hi arribaven a la recerca de feina com a manobres; pobres provinents sobretot d’una pagesia arruïnada per sequeres, deutes, o més senzillament pels canvis deguts al domini romà, que havien convertit un bé sagrat com era la terra de conreu en un bé sotmès a l’especulació, compra-venda, acumulació i al capdavall, capital pur i simple. No és probable que Magdala fos la gran ciutat que esmenta Flavi Josep, però és obvi que en comparació amb tants i tants pobles petits i llogarrets de poca volada com els que dominaven la Judea, era una ciutat important: uns 40000 habitants, una petita metròpoli. Era, a més, una ciutat molt hel·lenitzada. Cosa que per a un poble tan purità com el jueu devia significar poc menys que Sodoma i Gomorra tot junt. Era una ciutat de mala reputació, i que una dona provinent d’aquella ciutat fos considerada pecadora no havia d’estranyar ningú.
Cal pensar en Magdalena com una dona feta i pujada en aquesta ciutat. Probablement una dona amb mitjans econòmics: Lluc esmenta que ella i altres dones procuraven mitjans per a tot el grup, però sembla que amb això el que fa és extrapolar al temps de Jesús allò que ell havia vist a les seves comunitats d’Antioquia. En tot cas, sembla clar que es tractava d’una dona amb mitjans propis. Per l’època, una dona alliberada, intel·ligent i molt probablement culta.
Tot encaixa, llevat d'un detall. Aleshores la ciutat no es deia Magdala.: el nom amb què era conegut era Tariqueia, mot grec que vol dir salaó. Tots els autors grecs i romans empren aquest nom. Flavi Josep, no: ell en diu Migdol Nunayà, nom arameu que significa torre del peix. Sembla que era el nom d’un llogarret de pescadors damunt el qual es va bastir la ciutat greco-romana que es va trobar Jesús. El mot Magdala apareix als evangelis, però sembla que és una mala traducció, més aviat recent. L’evangeli de Mateu, per exemple, esmenta Magdala, però les còpies més antigues que ens n’han arribat (el Codex Sinaiticus i el Codex Vaticanus, còpies del segle IV) no anomenen la ciutat Magdala, sinó Magadan. En tot cas, degut a l’arribada de gent d’arreu, i l’extensió del grec com a llengua de relació entre totes aquelles comunitats culturalment tan variades, és molt improbable que el nom original arameu fos l’emprat per la població. I és gairebé segur que ningú no en deia Magdala. Finalment, repetim el fet essencial: que la identificació de la Magdalena amb la dona pecadora és recent. Pares de l’Església de l’època romana (Tertul·lià, Jeroni, Agustí) no fan aquesta identificació; per ells la Magdalena és Maria de Betània, germana de Marta i de Llàtzer, el ressucitat. Discutir aquest punt seria llarguíssim; l’important és que de Magdala, ni se’n parla. Aquest problema onomàstic en planteja un altre: si el mot Magdalena no és un gentilici (és a dir, no és obvi que signifiqui ‘de Magdala’), la pregunta òbvia és: què vol dir, exactament?
Una estudiosa americana, Margaret Starbird, conclou que la traducció exacta de Magdalena seria Magnífica o Enaltida. És un apel·latiu que fa referència a la seva importància dins la comunitat dels seguidors de Jesús. En arameu, migdol vol dir ‘torre’, però també es pot traduir com ‘gran’, o ‘alt’. Magdalena seria una versió helenitzada del mot. És una hipòtesi raonable, i en tot cas coherent amb la importància que té la Magdalena entre els deixebles, fàcilment detectable fins i tot als evangelis canònics malgrat la purga en sentit masclista que sens dubte hi va haver durant els segles II i III.
SET. El ‘deixeble estimat’?
Dan Brown ho té ben clar: deixeble estimat = Maria Magdalena. El professor Teabing, a partir del mural del Sant Sopar de Leonardo da Vinci, n’arriba a convèncer els seus convidats, Sophie Neveu i Robert Langdon. Per curiós que sembli, aquest és un dels detalls on potser Dan Brown podria encertar-la.
Recapitulem: el deixeble estimat és un personatge enigmàtic que apareix als evangelis canònics. El més jovenet, el més bell, el més pur... i el que Jesús estimava més. Als quadres dels pintors retratant el Sant Sopar sovint apareix molt a prop de Jesús, de vegades recolzant-se a la seva espatlla. Tradicionalment s’ha identificat aquest deixeble amb Joan, l’autor del quart Evangeli – i darrer dels canònics – i del llibre de l’Apocalipsi. Avui cap estudiós del Nou Testament es pren seriosament aquesta hipòtesi. Joan era un senzill pescador del llac de Tiberíades; l’autor de l’evangeli de Joan demostra estar ben format en filosofia grega, i és capaç de crear per a Jesús uns discursos d’un estil que ja voldrien molts polítics actuals. De fet, alguns estudiosos – Geza Vermes, per exemple – dubten que l’autor fos jueu, perquè l’obra traspua un antisemitisme fort. Aquest argument es pot discutir: cal recordar que tots els evangelis han patit afegits posteriors i correccions tardanes, i que després de l’assalt a Jerusalem per Titus els jueus van esdevenir una minoria sospitosa, cosa que obligava els cristians a mirar de diferenciar-se’n a fi d’estalviar-se més persecucions. Potser Joan era el deixeble estimat, però en tot cas no fou l’autor del quart evangeli. Qui el va escriure era una persona culta que potser va créixer dins una de les comunitats joàniques – fundades per l’apòstol Joan –, però no pas l’apòstol mateix. Per als que van escriure aquest evangeli, atribuir-lo al fundador de la seva comunitat devia ser un fet natural: al capdavall, aquest fundador havia conegut personalment el mestre; ells no.
Objectivament, no sabem qui era aquest famós deixeble estimat. La hipòtesi que fos Maria Magdalena ha estat molt discutida. En conjunt, es pot dir que l’anàlisi atenta de l’evangeli no permet afirmar-ho ni descartar-ho. Podria ser. Si admetem que era una dona culta i alfabetitzada, és ben possible que fos ella (o algú sota la seva direcció més o menys directa) qui posés en negre sobre blanc la primera versió d’aquest evangeli, l’esquelet damunt el qual amb el temps s’anaren afegint retocs, correccions, fins a arribar a la versió actual, la que finalment ha estat acceptada dins el cànon del Nou Testament. L’evangeli de Joan, darrer dels canònics, és força diferent dels altres tres (Marc, Mateu, Lluc), anomenats sinòptics. Els fets són explicats d’una manera diferent, alguns fets només són explicats en aquest evangeli, i en conjunt els crítics han dit tradicionalment que l’autor d’aquest evangeli – l’autor del primer esborrany, si més no – sembla tenir de tots aquells fets un coneixement de primera mà, que fa pensar que havia estat testimoni presencial dels fets, o almenys dels fets més importants, cosa que no haurien estat ni Marc, ni Mateu, ni Lluc. D’aquí la creença que l’autor primigeni hauria estat un dels apòstols en persona. Si Magdalena era un d’aquests deixebles directes, cosa que sembla fora de dubte, és com a mínim creïble que fos ella l’autora dels escrits de base, damunt els quals es va bastir aquest evangeli.
En tot cas, la versió actualment establerta d’aquest evangeli és força més tardana que els altres tres canònics: l’evangeli se sol datar de començament del segle II, i tenint en compte que els Còdexs de què disposem són força posteriors (segle IV, la majoria), és molt possible que la versió que coneixem hagi patit canvis substancials en relació als textos originals. Només cal recordar que l’episodi de la dona penitent que li renta els peus amb les seves llàgrimes està literalment calcat de l’evangeli de Lluc. Admetent que la Magdalena fos l’autora o inspiradora del que anomenaríem primera versió de l’evangeli de Joan, els canvis posteriors deuen haver anat en el sentit de reduir el paper de les dones dins el conjunt dels deixebles de Jesús, exaltar el paper d’alguns deixebles (Pere, fonamentalment) i, sobretot, reinterpretar el missatge de Jesús a la llum de les discussions teològiques que apareixien dins el grup. I això devia incloure la mateixa Magdalena, la importància de la qual es va anar reduïnt a mesura que l’elaboració dels evangelis canònics avançava. Fins i tot en l’episodi de la resurrecció, del qual (un cop re-elaborat i embellit pels narradors) la Magdalena n’és el primer testimoni, de bell antuvi la Magdalena no reconeix Jesús ressucitat. I aquest esdevindrà un més dels seus pecats, pel qual haurà de fer penitència. Noli me tangere! – no em toquis! – li dirà Jesús, potser com a càstig per la seva incredul·litat. Una escena que serà tema recurrent en molts pintors del Renaixement i el Barroc (vegeu-ne el meravellós quadre d'Il Correggio, pintor manierista italià)
L’estrena de la versió cinematogràfica d’El Codi da Vinci em va enganxar a Montpellier, mentre hi feia una estada post-doctoral. S’hi va organitzar un merder de ca l’ample. Cada dia hi havia manifestants davant dels cinemes, demanant a la gent que s’abstinguessin d’anar a veure aquella pel·lícula que, segons ells, destruïa la fe cristiana. No cal dir que el resultat fou que més i més gent es va sentir atreta pel film de Ron Wood...
A El codi da Vinci Dan Brown es basa en un seguit de textos anteriors; The Holy Blood and the Holy Grail [L’enigma sagrat], de Michael Baigent, Richard Leigh i Henry Lincoln és un dels més famosos. En conjunt, es presenta (i) la Magdalena com l’esposa de Jesús, que (ii) estava embarassada en el moment de la crucifixió. (iii) Va fugir cap a França (bé, la Gàl·lia), on (iv) va infantar una nena que batejà com a Sara. Després l’autor esdevé més prudent: no entra en més detalls sobre la seva vida ulterior, i només esmenta que va morir i fou enterrada en algun lloc ignot. El punt (i) encara podria ser objecte de discussió, i ho serà en aquesta Cort d’Apel·lació. La resta no té cap base sòlida.
Bona part d’aquesta història es basa en un llibre medieval, la Llegenda Àuria (Legenda Aurea o Legenda Sanctorum), que recopilava les vides de tota una col·lecció de sants venerats per l’Església. L’autor d’aquest llibre fou Jacob de la Voragine (o de Varese, segons altres transcripcions; Santiago de la Vorágine pels traductors castellans); el llibre es data al voltant de 1260, i fou un autèntic best-seller de l’Edat Mitjana, traduït a moltes llengües, copiat i estès arreu. Jacob de la Voragine, frare dominic, es va basar en altres obres prèviament escrites sobre el tema, sobretot per altres frares dominics (i que, òbviament, podia llegir a la biblioteca del seu convent): l’Abbreviato in gestis miraculis sanctorum, de Jean de Mailly, i l’Epilogum in gesta sanctorum, de Bartomeu de Trent. S’han identificat moltes altres fonts, cap de les quals és massa antiga, i ben poques de les quals tenen algun fonament en el Nou Testament. Es tracta sobretot d'obres molt posteriors a les vides dels sants que intenta biografiar. De fet, per a molts dels sants biografiats no s’ha pogut establir en què es va basar , cosa que no vol dir que s’ho inventés ell, personalment: reflectia tradicions ben vives a Occident. Cal dir que el mateix Jacob de la Voragine va procurar fer una bona esporgada d’aquestes vides de sants, suprimint vides que ell mateix considerava massa absurdes per ser veritat. Però fins i tot després d’aquesta esporgada bona part de les vides de sants que va publicar són, com a mínim, molt discutibles.
La llegenda popular diu que Magdalena i altres deixebles (entre ells Llàtzer) van arribar a Sainte-Marie de Mer. D’allà van anar fins a Massilia (Marsella), des d’on van iniciar l’evangelització de la Provença. La llegenda també diu que els darrers 30 anys de la seva vida es va retirar a una cova dels afores de Marsella, des d’aleshores coneguda com a la Sainte Baume (la Santa Balma), on es va dedicar a fer penitència i penedir-se dels seus pecats passats. La roba se li va podrir, i a la fi anava ben nua, només tapada per la pròpia cabellera – i és d’aquesta manera que ha estat representada per molts pintors. A l’hora de la mort, uns àngels la van recollir i la van dur a Ais de Provença, on fou sepultada en un oratori que des d’aleshores és conegut com a Sant Maximí de la Santa Balma – perquè fou Sant Maximí qui li va donar la darrera eucaristia. Sant Maximí, per cert, també és un personatge semiinventat, perquè barreja el personatge històric Maximí, bisbe de Provença, amb un tal Maximí, deixeble de Jesús, que segons la Llegenda Auria la va acompanyar en el viatge a la Gàl·lia. N’he fet un resum perquè la història és ben enrevessada; hi ha una bona colla de miracles pel mig, que farien llarga la narració.
En tot cas, aquesta llegenda no té cap fonament. Tampoc no en té (contràriament al que diuen la Llegenda Àuria i El Codi da Vinci) que la Magdalena tingués ni gota de sang reial. I encara menys que la seva nissaga fos l’origen de la dinastia merovíngia, que regnà entre els francs després de la caiguda de l’Imperi Romà i abans de la pujada al poder de la dinastia carolíngia. Els estudis d’ADN fets el 2006 sobre les restes d’una reina merovíngia (Aragunda, esposa de Clotari I) la sepultura de la qual restà miraculosament intacta van demostrar que no hi havia cap rastre de traçadors propis de Terra Santa: els reis merovingis eren germànics fins al moll de l’os.
Per què aquesta rondalla? Segurament Jacob de la Voragine recollí una història inventada per necessitat. A la Borgonya, a Vézelay, hi havia un temple dedicat a la mare de Déu, que un bon dia, per decisió dels frares de la seva abadia, passà a estar sota el patronatge de la Magdalena, perquè els frares van decidir per alguna raó (potser, senzillament, per nassos) que en aquella església hi havia el sepulcre d’aquesta santa. No era un mer acudit: es tractava d’atreure peregrins, i en aquell moment Maria Magdalena era molt més popular que no pas la Verge Maria. La popularitat de la Magdalena, esmentem-ho de seguida, era estesa arreu del món cristià, tant a Orient com a Occident. Fins i tot hi havia la creença entre la gent de Corbera de Llobregat que la Magdalena havia viscut allà. Triar-la com a atracció per als peregrins no era cap bajanada, i de fet ja hi ha testimonis de peregrinatges a Vézelay des de 1030. Crear una llegenda que fonamentés la veneració de la Magdalena al bell mig de França era important.
De fet, no sabem ni on ni quan va morir Maria Magdalena. La tradició oriental, molt més simple que l’occidental, diu que es va retirar a Efes, on va morir als voltants de l’any 41. Les seves restes hi foren enterrades, bé que posteriorment (segle IX) el cos fou exhumat i traslladat a Constantinoble. Novament, la base per tot això és molt feble, però es pot dir que en conjunt sona més creïble que la llegenda que la fa arribar a la Provença. No és incompatible, en tot cas, amb el furtum sacrum, la pispa a posteriori de restes i fragments del cos de la Magdalena – si és que ho era, és clar, cosa dubtosa – per ser venerats arreu. El culte de les relíquies era un fenomen molt important a l’Edat Mitjana, perquè el fet que en un lloc es conservés una mà, uns cabells, un fragment del vestit, algun os d’un sant o d’una santa convertia aquest indret en lloc de peregrinació. Que arreu apareguin fragments d’un dit, un os, cabells, etc., de la Magdalena, no ens ha d’estranyar en absolut. De fet, a l’Edat Mitjana les relíquies eren objecte de comerç a escala de tota la Mediterrània.
DOS. L’origen de la ‘invenció’ de Maria Magdalena
En la seva Història de la Filosofia, Bertrand Russell fa un comentari molt interessant en parlar dels pares de l’església durant els primers segles posteriors a la caiguda de Roma. Es tractava, segons ell, de personatges menys dotats, menys profunds, més barroers que els pensadors de segles anteriors i posteriors. Però en canvi, foren personatges que van tenir molta més influència. Potser perquè un coix pot ser rei al país dels cecs. Els pares de l’església van enxampar una època d’esfondrament cultural, anímic i psicològic col·lectiu, on qualsevol que tingués la gosadia d’aportar quelcom de nou podia començar nous camins en l’ànima d’una població – hereva de les poblacions romanes, ara sotmeses al nou amo bàrbar – que ho havia perdut tot. El papa Gregori el Gran fou un d’ells.
Fou ell qui va decidir que una sola i única persona (Maria Magdalena) era l’esmentada pels evangelistes en tres episodis diferents:
a) La dona adúltera salvada de la lapidació. Aquest episodi (popularíssim! Qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra...) només és esmentat en l’evangeli de Joan. Enlloc no s’esmenta que aquesta dona es digués Maria.
b) Una dona que ungeix Jesús. Segons el més antic dels evangelis (Marc 14, 3ss), la dona en qüestió va ungir Jesús als cabells amb perfum de nards. Sembla una mena de regal de benvinguda, o una demostració d’afecte, perquè es tractava d’un perfum car. Mateu (26, 6ss) bàsicament segueix el mateix relat. Però Lluc (7, 36ss) ja ho fa més fort: la dona era una dona pecadora – no esmenta quin pecat, exactament –, i ja no li ungeix els cabells sinó els peus, que abans mulla amb plors i després eixuga amb els seus cabells. Joan (12, 3ss) segueix aquest relat. Que aquesta annècdota es trobi present a tots quatre evangelis ja ens suggereix que deu ser autèntica. Però quina versió és la més creïble? Els evangelis de Lluc i (molt especialment) el de Joan són sens dubte els més teològics, en el sentit que són aquells on s’intenta elaborar d’una manera coherent un discurs on totes les peces generadores d’aquella nova religió encaixessin perfectament. Marc, pel fet de ser el més antic, el més despullat d’interpretació, és probablement el més creïble. Allò que ens cal retenir és que el fet que la dona fos pecadora és un detall que no hi era inicialment; sembla un afegit posterior. I un fet essencial, és que ni Marc, ni Mateu ni Lluc esmenten que aquella dona es digués Maria. Ho diu només Joan: pel fet de ser el més tardà dels evangelis canònics, el que més cal agafar amb pinces. Segons Joan, es tractava de Maria de Betània. En Joan la narració és molt problemàtica, perquè conté detalls que clarament són elaboracions posteriors, com ara el fet que Judes intenti apropiar-se de les restes de perfum, i Jesús el renyi adduïnt que ha de guardar aquell perfum que ha quedar per ungir el seu cadàver. Res de tot això no apareix als tres evangelis anteriors: només esmenten que els deixebles s’escandalitzen que algú gasti tant de perfum per no res.
c) Maria de Betània: ja hem vist que a l’evangeli de Joan aquesta dona és identificada amb la dona que ungeix els peus de Jesús. Maria de Betània era la germana de Llàtzer, el ressucitat, i apareix en altres passatges d’aquest evangeli.
L’Evangeli de Joan, com hem vist, és força cabdal en aquesta discussió. Segons Joan, l’episodi de la dona penitent, que renta els peus de Jesús amb els seus cabells, tingué lloc a casa de Llàtzer, el ressucitat – i d’aquí que la identificació amb Maria de Betània vingui com l’anell al dit. Però segons Marc, Mateu i Lluc l’episodi va tenir lloc a casa d’un tal Simó el leprós, de Betània. Lluc el presenta com un fariseu, un detall que no esmenten ni Marc ni Mateu. Qui ens hem de creure? Cal filar prim: Lluc escrivia des d’Antioquia i sembla que mai no va viatjar a Judea. En tot cas, Gregori el Gran no era home d’aturar-se amb subtileses; més aviat era expeditiu, amic de resoldre les qüestions tallant el nus gordià. En una homilia datada el 591, decidí que tots tres personatges eren la mateixa persona: Maria Magdalena, que d’aquesta manera quedava en certa manera creada ex novo. L’autoritat de Gregori – no només material, també espiritual – era enorme durant la seva època, i en segles posteriors: les seves homilies van circular extensament per tot Europa al llarg de l’Edat Mitjana, i van influir tota la literatura teològica europea.
La seva identificació com a prostituta fou una mica posterior. En una atmosfera puritana com la de l’Edat Mitjana, una dona pecadora difícilment es podia identificar d’altra manera. I aquesta identificació – que, repetim, no té cap base – va fer fortuna, i s’ha mantingut fins als nostres dies. El 1988, a La darrera temptació de Crist (basada en la novel·la homònima de Nikos Kazantzakis), Martin Scorsese pinta la Magdalena com a prostituta. Kazantzakis era un escriptor profundament cristià – només cal recordar la seva obra cabdal El Crist de nou crucificat, una de les més grans novel·les del segle XX – i no podem esperar que abans del concili Vaticà II algú com ell dubtés d’una tradició transmesa al llarg de segles.
TRES. Els fets nus
Quant a la Magdalena, els fets nus i incontrovertibles seran ben pocs, perquè les fonts que cal tenir especialment en compte, que són els tres primers evangelis (Marc, Mateu i Lluc, anomenats sinòptics degut a la consistència del relat que mostren tots tres) senzillament pel fet de ser els més antics dels que han arribat fins a nosaltres, parlen molt poc de Maria Magdalena. Perquè el personatge ha estat objecte d’una purga posterior, que n’ha eliminat força fragments que en parlaven? Podria ser. En tot cas, a partir del què n’ha quedat, hi ha fets que es poden establir clarament.
Primer fet. No hi ha cap fonament per atribuir-li la prostitució com a professió. Els evangelis diuen que d’ella havien sortit set dimonis (el nombre de set és, òbviament, mític: set era el número perfecte de l’antiguitat), cosa que pot voler dir moltes coses en general i cap en particular, o bé simplement que era una dona pecadora – ídem que abans. Esmentem que la societat jueva era especialment repressora, plena de tabús, prohibicions i exigències difícils de suportar que fàcilment acabaven amb l’exclusió social de bona part de la població. La visió de la Magdalena com una dona pecadora podia venir senzillament del fet de ser una dona forta, amb caràcter, i aparentment no subjecta a cap home.
Segon fet. Era una deixebla de Jesús, segurament de la mateixa importància que els que a posteriori han quedat com a apòstols oficials. De fet, caldria considerar la un apòstol més, i no precisament un dels menors. Hi ha unanimitat entre els estudiosos del Nou Testament en el fet que les dones eren una part molt substancial, probablement majoritària, del cos dels seguidors/deixebles/admiradors de Jesús. La Magdalena n’era una, sens dubte.
Tercer fet. Ella, juntament amb altres dones, fou dels pocs que no van fugir com conills quan Jesús fou arrestat. De tota manera, cal assumir com a falsa la història d’una Magdalena (amb altres dones) ubicada estoicament al peu de la creu, plorosa i reconfortant Crist en el suplici. La documentació que tenim relativa al suplici de la crucifixió diu clarament que no es permetia que ni amics ni familiars hi fossin a prop, potser per (i) impedir que el reu tingués cap mena de consol i la seva mort fos més penosa, (ii) estalviar als familars i amics la visió del crucificat, que devia ser molt dura – la crucifixió era considerada com una mort brutal pels mateixos legionaris romans, no precisament poc acostumats a la brutalitat –, o (iii) per evitar aldarulls que poguessin dificultar la tasca de vigilància dels legionaris que hi devia haver al voltant. Fos com fos, no tenim cap raó per suposar que en el cas de Jesús es fes cap excepció a la regla. En llurs evangelis, Marc, Mateu i Joan elaboren relats prou bonics i poètics del que va passar al peu de la creu, amb diàlegs entre Jesús i els seus deixebles. A l’evangeli de Lluc no hi ha res de tot això, sinó que s’esmenta senzillament que unes dones, entre elles la Magdalena, s’ho miraven de lluny: aquesta versió és considerada avui dia la més creïble.
Quart fet. Maria Magdalena és esmentada de manera repetida com una de les dones que van anar al sepulcre de Jesús i que fou testimoni de la resurrecció. De fet, el tema de la resurrecció donaria per tota una tesi doctoral... Un relat del tipus trompetes i timbals, llamps i trons i l’àngel del senyor que baixa com el que fa Mateu (recomano la lectura, però) serà descartat immediatament per algú que visqui en ple segle XXI. El relat de Marc, cronològicament anterior, és molt més nu i creïble, però tot i així es veu clarament que almenys en part és producte d’una elaboració teològica posterior. Podem quedar-nos amb quelcom de molt més raonable, que és que davant el sepulcre de Jesús (o, més probablement, la fossa comuna o el pou de calç on llençaven sense massa contemplacions els cossos dels reus executats) els deixebles, o almenys alguns deixebles destacats, recordessin que un dels manaments que Jesús havia fet als seus deixebles era que anessin a predicar allò que ell els havia ensenyat. En aquest punt tots els evangelis – canònics i apòcrifs – són unànims. Predicar a tothom, o només als jueus? Tema discutit. En tot cas, desobeir aquest manament convertia la mort del mestre en una mort inútil. Hauria estat un reu executat més, un entre tants, no precisament escassos en aquella època ni en aquell país. Obeir-lo, en canvi, era una manera de superar el dolor que els havia produït la mort del mestre estimat i, al capdavall, una manera de compensar la vergonya d’haver fugit com conills quan els legionaris els van caure al damunt. Maria Magdalena és esmentada repetidament com el primer (o un dels primers) testimoni(s) de la resurrecció, qualsevulla que sigui el sentit que vulguem donar a aquest terme: un altre dels arguments a tenir en compte per repetir que no es tractava d’una deixebla més, sinó d’una de ben destacada. De fet, quan ho explica als altres apòstols – a Pere, més específicament –, aquests no se la creuen. Addueixen que el fet de ser una dona fa el seu testimoni poc creïble. Detall que ja ens anuncia el conflicte posterior.
QUATRE. L’esposa de Jesús?
No hi ha cap fonament seriós per considerar la Magdalena com l’esposa de Jesús. No és impossible, certament, però no hi ha cap base seriosa per afirmar ho. Esposa és un títol seriós; una esposa és algú important per a un home. Que la Magdalena hagués estat ni més ni menys que l’esposa de Jesús i que després d’un lligam tan important no en quedés cap esment clar en els centenars de documents del primer cristianisme que ens han arribat, ens hauria de fer sospitar que aquest rol d’esposa és més aviat quelcom que alguns romàntics desitgen veure, més que no pas un fet real. Aquesta és, en resum, l’opinió de la majoria d'experts.
S’ha repetit manta vegada que arreu queden rastres del paper d’esposa de Jesús, en textos apòcrifs i rebutjats per l’Església. Dan Brown, a El codi da Vinci, fa dir al professor Teabing que aquests textos són nombrosos. S’equivoca: són molt escassos. Però fins i tot quan esmenta textos reals Dan Brown sovint es fica de peus a la galleda. Per exemple, a l’Evangeli de Felip podem llegir:
‘N’hi havia tres que sempre anaven amb el Senyor: la seva mare Maria, la seva germana i Magdalena, que era anomenada la seva companya. La seva germana, la seva mare i la seva companya eren cadascuna una Maria’ [paràgraf 32, segons la versió d’Enciclopèdia Catalana; cf. vide infra]
Dan Brown esmenta que en arameu, el mot companya s’ha d’assimilar a esposa. El problema d’aquest argument és que l’Evangeli de Felip no és escrit en arameu, sinó en copte, amb fortes influències del grec. El copte, com sabem, és el darrer estadi de l’evolució de l’antic egipci. El mot exacte que utilitza és koinonós, clarament manllevat del grec, que segons els estudiosos s’ha de traduir com ‘col·lega’, en el sentit de company de feina. I després, empra el mot copte hotre, un terme tècnic que denomina la conjunció dels eons masculí i femení. De fet, el fragment que hem esmentat pot tenir moltes interpretacions, perquè bona part dels evangelis que ara anomenem apòcrifs estan farcits d’influències filosòfiques gregues, sobretot gnòstiques, i molts dels personatges del drama de Jesús, originalment persones de carn i ossos, esdevenen símbols per identificar conceptes filosòfics, més que no pas altra cosa. S’ha comentat, per exemple, que el final d’aquest text sembla voler fondre les tres maries en una de sola, com donant a entendre que la veritat triple es fon en una de sola i única. És obligat, en aquest punt, recordar la importància que en la religió grega prèvia a les invasions aquees, tenia la deesa triple, composta de tres deïtats ara diferenciades ara reunides en una de sola – la vella, la mitjana, la núbil –, i que van acabar sucumbint davant una invasió de pobles indoeuropeus que adoraven una deïtat masculina també triple (Indra, Mitra, Varuna), de la qual al capdavall la tríade dels grans déus grecs (Zeus al cel, Posidó als mars i la terra, Hades als inferns) no n’és sinó un reflex. Que en un món culturalment grec el déu únic dels jueus esdevingués un déu únic però alhora triple (pare, fill i esperit sant) potser era inevitable, ben mirat.
Un altre fragment, incomplet, sembla més explícit:
‘La Sophia denominada ‘eixorca’ és la mare dels àngels. I la companya del [...] és Maria Magdalena. [...] més que als deixebles [...] besar la [...]. Els altres [...]. Ells li digueren: ‘Per què l’estimes més a ella que a tots nosaltres?’. El Senyor els respongué: ‘Per què no us estimo com a ella?’ [Evangeli de Felip, paràgraf 55]
El papirus és fragmentari i ple de forats, que es tradueixen en buits al text. S’han proposat diverses addicions per omplir aquests buits. La versió més típica és la següent:
‘La Sophia denominada ‘eixorca’ és la mare dels àngels. I la companya del Salvador és Maria Magdalena. Crist l’estimava més que als deixebles i solia besar la a la boca. Els altres deixebles s’ofengueren i manifestaren llur desaprovació. Ells li digueren ‘Per què l’estimes més a ella que a tots nosaltres?’. El Senyor els respongué: ‘Per què no us estimo com a ella?’
Observem que el text diu ‘els altres deixebles’: si la reconstrucció és correcta, significaria que la Magdalena era, en principi, un deixeble més, al qual Jesús demostra tenir en una estima especial. Admetent que aquest reconstrucció sigui correcta – sembla versemblant, si més no – la primera pregunta seria per quina raó els apòstols s’escandalitzen que un marit besi la seva esposa. Si Jesús era, com volen Dan Brown i altres, un home feliçment casat amb la Magdalena, llavors la pregunta dels deixebles per què l’estimes més a ella que a nosaltres esdevé una pregunta ben estúpida. En realitat, el simple fet que la qüestió es plantegi més aviat demostra que la Magdalena no era l’esposa de Jesús. Per altra banda, cal recordar que l’Evangeli de Felip és un text clarament gnòstic, on molts dels paràgrafs s’han d’interpretar tenint ben present el vocabulari simbòlic emprat pels gnòstics. El bes a la boca era, per als gnòstics, un sagrament:
‘Tots els qui són engendrats en el món, ho són de manera natural, però els altres ho són d’una manera espiritual. Els qui són engendrats per ell [...] des d’aquest lloc l’home, [...] en la promesa respecte al lloc celestial [...] de la boca, car si la paraula ha existit d’aquest lloc serà nodrida des de la boca i esdevindrà perfecta. Car és per un bes com els perfectes conceben i infanten. Per això nosaltres ens besem mútuament, i rebem concepció de la gràcia que es troba en cadascú.’ [Evangeli de Felip, paràgrafs 30 i 31]
Cal parar atenció: aquests paràgrafs no esmenten per res la Magdalena. Parlen del sentit del bes de manera genèrica, dins la comunitat per a la qual l’Evangeli de Felip fou escrit. No és gens obvi, doncs, que en parlar del bes que Jesús feia a la Magdalena l’autor es referís a cap bes de tipus sensual, tendre o amorós, en el sentit mundà i senzill d’un bes d’un espòs a la seva esposa. Sembla tenir un significat simbòlic d’iniciació, transmissió de saviesa i de coneixement. La lectura d’aquests fragments, i d’altres que trobem en molts altres evangelis apòcrifs, ja ens avisa que molts dels textos que alegrement es prenen com a proves d’una relació marital entre Jesús i la Magdalena s’han d’interpretar amb molta precaució. L’escàndol suscitat entre els apòstols més aviat faria referència al fet que Jesús triés Magdalena de manera preferent com a receptora de saviesa, un deixeble molt especial, potser el deixeble preferit: potser, com a conseqüència d’això, diana preferida de les tírries dels altres deixebles, que es podien sentir menystinguts.
CINC. La deixebla predilecta?
La societat jueva d’aleshores era molt fortament masclista i patriarcal. Era la línia paterna, no pas la materna, allò que importava. En canvi, es dóna per fet que entre els primers seguidors de Jesús les dones eren nombroses; potser eren la majoria. Les successives redaccions, afegitons i correccions que han patit els evangelis canònics fins arribar a la seva forma definitiva, tal com avui els coneixem, poden haver censurat part dels textos que donarien a algunes dones (Magdalena entre elles) un paper molt rellevant en aquest cristianisme emergent. Però malgrat tot, ça i llà han quedat prou fragments que han passat per alt als censors, i que deixen poc marge per al dubte.
Entre els evangelis apòcrifs n’hi ha un de ben particular, l’Evangeli de Maria Magdalena, atribuït a la Magdalena – erròniament, és clar, perquè el text tal com ens ha arribat no pot ser anterior a l’any 100. De tota manera sembla segur que aquest evangeli es va originar en una de les comunitats cristianes fundades per la Magdalena. El text ens ha arribat incomplet, però allò que ens ha arribat reflecteix un conflicte entre la Magdalena – que exposa l’ensenyament rebut del mestre – i alguns apòstols (Simó/Pere entre ells) que rebutgen clarament que Jesús hagués pogut ensenyar quelcom d’important a algú que no fos ells, i menys encara a una dona. Encara que el diàleg exposat en aquest evangeli apòcrif sigui imaginari, sens dubte reflecteix un conflicte real dels primers temps del cristianisme.
Molt probablement, entre la Magdalena i els altres apòstols hi va haver conflictes importants. Potser no entre ells a nivell personal, però sí diferències clares pel que fa al missatge exacte de Jesús i l’ensenyament exacte que n’havien rebut, i la manera exacta d’interpretar l’experiència que tots plegats havien tingut seguint aquell mestre (mesies?) tan insòlit.
La diversitat d’interpretacions era inevitable perquè Jesús – aquest punt sembla indiscutible – no anà a buscar el seu públic entre gent entesa, culta i formada, sinó entre gent senzilla, inculta i pobra. Mitjançant aquesta tria – que avui ens sembla reveladora d’una alta categoria moral, però que aleshores fou vista com un veritable frikisme – s’assegurava un públic potencial ampli, puix que la població pobra i senzilla era molt majoritària a Judea. Però alhora comportava un problema greu: fer-se entendre, sobretot quan Jesús proposava quelcom que no encaixava del tot amb allò que per als jueus era un costum, o bé quelcom que demanava atenció per ser entès. Simó (= Pere), Andreu, Joan, eren pescadors analfabets, i el retrat que ens en fan els evangelistes és més aviat de gent rude, no gens cultivada, que sovint no estaven massa segurs d’entendre bé què els volia dir el mestre – cosa que no era incompatible amb què l’estimessin profundament. L’obsessió per explicar el seu pensament en forma de paràboles, per fer se entenedor, va en aquest sentit. Per altra banda, un problema afegit devia ser l’heterogeneïtat del públic que se l’escoltava, en el sentit que tothom que anava a sentir lo atret per la seva reputació devia anar hi amb alguna mena d’expectativa, que podia quedar decebuda. Entre els seus deixebles hi havia un tal Simó Zelotes: un zelota? Dubtós… (seria llarg de discutir!). En tot cas, si ho era devia quedar ben decebut, perquè sembla clar que la via d’actuació proposada per Jesús no anava en la línia de provocar una nova revolta armada contra els romans. La mateixa traïció de Judes és vista per alguns exègetes com el resultat d’una decepció profunda davant d’un mestre que al capdavall resultava no ser el messies que ell s’esperava.
La presumible preferència de Jesús per algunes deixebles femenines podria respondre al fet que se sentís més entès per elles que no pas pels seus deixebles masculins. També, molt possiblement, per una simpatia instintiva envers les dones, producte de ser fill de qui era. Jesús era anomenat sovint ‘fill de Maria’, fet extremadament sospitós en una societat patriarcal, on tothom esmentava qui era el seu pare. Deixant de banda la història de la seva fecundació per l’Esperit Sant – interpretació teològica molt posterior als fets – sembla clar que en el seu naixement hi va haver quelcom de poc confessable, i tots els indicis diuen que Josep no n’era el pare biològic. Un crític romà del cristianisme, Cels, esmenta que el tal Jesús era fill d’una dona violada per un soldat romà a qui anomenaven Pantera. És possible. Els legionaris eren gent brutal, i sembla que ho eren particularment a Judea, província rebel i problemàtica per a l’autoritat romana. I només cal recordar que al llarg de la història la violació de les dones ha estat utilitzada com arma de guerra pels exèrcits ocupants. A títol d’exemple, el 1945, quan el III Reich es va esfondrar, es calcula que més del 50% de les dones de Berlín van ser violades pels exèrcits ocupants, principalment el rus. És impossible de dir, avui, si Cels l’encertava, però la hipòtesi de la violació és molt creïble. No cal dir quines conseqüències devia haver tingut això per Maria, en el sentit de ser objecte de rebuig, menyspreu social i potser fins i tot menyspreu dins la seva família. Com a fill seu, Jesús devia haver estat testimoni d’humiliacions prou dures per sentir una simpatia instintiva pel gènere femení, que es devia traduir en una presència important i significativa de dones entre els seus seguidors, fet que no devia agradar sempre els seguidors masculins – apòstols inclosos.
Que dins aquestes deixebles femenines la Magdalena tingués un paper destacat és, com hem dit, gairebé segur. Si Jesús sentia per ella una certa predil·lecció – com sembla deduir-se dels pocs fragments de textos que ens n’han arribat – cal deduir que era perquè (i) tenia amb ella una relació de major intimitat, no necessàriament de tipus matrimonial, o bé (ii) perquè veia en ella un deixeble que comprenia millor que ningú el que intentava d’explicar a tota la gent que l’envoltava. Quin era el missatge exacte que Jesús predicava és un tema discutit: els evangelis canònics, tal com els coneixem ara, no van ser elaborats d’una sola tacada, sinó que són producte de revisions, afegits, supressions, que fan que en alguns punts concrets sigui difícil de dir quina part dels ensenyaments que s’hi proposen són originals del mestre i quina part són resultat d’una elaboració pròpia dels escriptors que van donar forma final a aquests textos. Però allò que sembla indiscutible és que sovint els deixebles tenien dificultats per entendre el mestre. Jesús no era tan revolucionari com agradaria a alguns: si hagués estat tan radicalment i absolutament nou, ningú l’hauria seguit, o gairebé ningú. Era un jueu que predicava com un jueu i es dirigia a jueus. Però alhora, en el seu ensenyament sens dubte hi havia quelcom de nou, meravellós per alguns i com a mínim incòmode per altres, i podem estar segurs que més d’una vegada uns deixebles rudes i senzills com devien ser la majoria dels apòstols es devien preguntar què rediantre els estava dient el mestre, un home a qui admiraven i estimaven pero a qui no sempre entenien. La predil·lecció per la Magdalena podia ser deguda al fet que era, de tots els seus deixebles, qui l’entenia millor. Almenys, els textos fragmentaris que ens han arribat ho insinuen repetidament.
SIS. De Magdala?
De fet, un detall que crida l’atenció és el seu nom mateix. Tradicionalment s’ha interpretat com a Magdalena = provinent de Magdala. Magdala era una ciutat de construcció recent, als voltants del 19 d.C., obra d’Herodes Agripa i dedicada a l’emperador Tiberi. L’activitat econòmica de la ciutat es centrava fonamentalment en la venda i tractament del peix que es pescava al llac Tiberíades, incloses indústries dedicades al salaó i a la producció de garum, condiment imprescindible a qualsevol taula romana de certa categoria. Devia atreure molts de pobres que hi arribaven a la recerca de feina com a manobres; pobres provinents sobretot d’una pagesia arruïnada per sequeres, deutes, o més senzillament pels canvis deguts al domini romà, que havien convertit un bé sagrat com era la terra de conreu en un bé sotmès a l’especulació, compra-venda, acumulació i al capdavall, capital pur i simple. No és probable que Magdala fos la gran ciutat que esmenta Flavi Josep, però és obvi que en comparació amb tants i tants pobles petits i llogarrets de poca volada com els que dominaven la Judea, era una ciutat important: uns 40000 habitants, una petita metròpoli. Era, a més, una ciutat molt hel·lenitzada. Cosa que per a un poble tan purità com el jueu devia significar poc menys que Sodoma i Gomorra tot junt. Era una ciutat de mala reputació, i que una dona provinent d’aquella ciutat fos considerada pecadora no havia d’estranyar ningú.
Cal pensar en Magdalena com una dona feta i pujada en aquesta ciutat. Probablement una dona amb mitjans econòmics: Lluc esmenta que ella i altres dones procuraven mitjans per a tot el grup, però sembla que amb això el que fa és extrapolar al temps de Jesús allò que ell havia vist a les seves comunitats d’Antioquia. En tot cas, sembla clar que es tractava d’una dona amb mitjans propis. Per l’època, una dona alliberada, intel·ligent i molt probablement culta.
Tot encaixa, llevat d'un detall. Aleshores la ciutat no es deia Magdala.: el nom amb què era conegut era Tariqueia, mot grec que vol dir salaó. Tots els autors grecs i romans empren aquest nom. Flavi Josep, no: ell en diu Migdol Nunayà, nom arameu que significa torre del peix. Sembla que era el nom d’un llogarret de pescadors damunt el qual es va bastir la ciutat greco-romana que es va trobar Jesús. El mot Magdala apareix als evangelis, però sembla que és una mala traducció, més aviat recent. L’evangeli de Mateu, per exemple, esmenta Magdala, però les còpies més antigues que ens n’han arribat (el Codex Sinaiticus i el Codex Vaticanus, còpies del segle IV) no anomenen la ciutat Magdala, sinó Magadan. En tot cas, degut a l’arribada de gent d’arreu, i l’extensió del grec com a llengua de relació entre totes aquelles comunitats culturalment tan variades, és molt improbable que el nom original arameu fos l’emprat per la població. I és gairebé segur que ningú no en deia Magdala. Finalment, repetim el fet essencial: que la identificació de la Magdalena amb la dona pecadora és recent. Pares de l’Església de l’època romana (Tertul·lià, Jeroni, Agustí) no fan aquesta identificació; per ells la Magdalena és Maria de Betània, germana de Marta i de Llàtzer, el ressucitat. Discutir aquest punt seria llarguíssim; l’important és que de Magdala, ni se’n parla. Aquest problema onomàstic en planteja un altre: si el mot Magdalena no és un gentilici (és a dir, no és obvi que signifiqui ‘de Magdala’), la pregunta òbvia és: què vol dir, exactament?
Una estudiosa americana, Margaret Starbird, conclou que la traducció exacta de Magdalena seria Magnífica o Enaltida. És un apel·latiu que fa referència a la seva importància dins la comunitat dels seguidors de Jesús. En arameu, migdol vol dir ‘torre’, però també es pot traduir com ‘gran’, o ‘alt’. Magdalena seria una versió helenitzada del mot. És una hipòtesi raonable, i en tot cas coherent amb la importància que té la Magdalena entre els deixebles, fàcilment detectable fins i tot als evangelis canònics malgrat la purga en sentit masclista que sens dubte hi va haver durant els segles II i III.
SET. El ‘deixeble estimat’?
Dan Brown ho té ben clar: deixeble estimat = Maria Magdalena. El professor Teabing, a partir del mural del Sant Sopar de Leonardo da Vinci, n’arriba a convèncer els seus convidats, Sophie Neveu i Robert Langdon. Per curiós que sembli, aquest és un dels detalls on potser Dan Brown podria encertar-la.
Recapitulem: el deixeble estimat és un personatge enigmàtic que apareix als evangelis canònics. El més jovenet, el més bell, el més pur... i el que Jesús estimava més. Als quadres dels pintors retratant el Sant Sopar sovint apareix molt a prop de Jesús, de vegades recolzant-se a la seva espatlla. Tradicionalment s’ha identificat aquest deixeble amb Joan, l’autor del quart Evangeli – i darrer dels canònics – i del llibre de l’Apocalipsi. Avui cap estudiós del Nou Testament es pren seriosament aquesta hipòtesi. Joan era un senzill pescador del llac de Tiberíades; l’autor de l’evangeli de Joan demostra estar ben format en filosofia grega, i és capaç de crear per a Jesús uns discursos d’un estil que ja voldrien molts polítics actuals. De fet, alguns estudiosos – Geza Vermes, per exemple – dubten que l’autor fos jueu, perquè l’obra traspua un antisemitisme fort. Aquest argument es pot discutir: cal recordar que tots els evangelis han patit afegits posteriors i correccions tardanes, i que després de l’assalt a Jerusalem per Titus els jueus van esdevenir una minoria sospitosa, cosa que obligava els cristians a mirar de diferenciar-se’n a fi d’estalviar-se més persecucions. Potser Joan era el deixeble estimat, però en tot cas no fou l’autor del quart evangeli. Qui el va escriure era una persona culta que potser va créixer dins una de les comunitats joàniques – fundades per l’apòstol Joan –, però no pas l’apòstol mateix. Per als que van escriure aquest evangeli, atribuir-lo al fundador de la seva comunitat devia ser un fet natural: al capdavall, aquest fundador havia conegut personalment el mestre; ells no.
Objectivament, no sabem qui era aquest famós deixeble estimat. La hipòtesi que fos Maria Magdalena ha estat molt discutida. En conjunt, es pot dir que l’anàlisi atenta de l’evangeli no permet afirmar-ho ni descartar-ho. Podria ser. Si admetem que era una dona culta i alfabetitzada, és ben possible que fos ella (o algú sota la seva direcció més o menys directa) qui posés en negre sobre blanc la primera versió d’aquest evangeli, l’esquelet damunt el qual amb el temps s’anaren afegint retocs, correccions, fins a arribar a la versió actual, la que finalment ha estat acceptada dins el cànon del Nou Testament. L’evangeli de Joan, darrer dels canònics, és força diferent dels altres tres (Marc, Mateu, Lluc), anomenats sinòptics. Els fets són explicats d’una manera diferent, alguns fets només són explicats en aquest evangeli, i en conjunt els crítics han dit tradicionalment que l’autor d’aquest evangeli – l’autor del primer esborrany, si més no – sembla tenir de tots aquells fets un coneixement de primera mà, que fa pensar que havia estat testimoni presencial dels fets, o almenys dels fets més importants, cosa que no haurien estat ni Marc, ni Mateu, ni Lluc. D’aquí la creença que l’autor primigeni hauria estat un dels apòstols en persona. Si Magdalena era un d’aquests deixebles directes, cosa que sembla fora de dubte, és com a mínim creïble que fos ella l’autora dels escrits de base, damunt els quals es va bastir aquest evangeli.
En tot cas, la versió actualment establerta d’aquest evangeli és força més tardana que els altres tres canònics: l’evangeli se sol datar de començament del segle II, i tenint en compte que els Còdexs de què disposem són força posteriors (segle IV, la majoria), és molt possible que la versió que coneixem hagi patit canvis substancials en relació als textos originals. Només cal recordar que l’episodi de la dona penitent que li renta els peus amb les seves llàgrimes està literalment calcat de l’evangeli de Lluc. Admetent que la Magdalena fos l’autora o inspiradora del que anomenaríem primera versió de l’evangeli de Joan, els canvis posteriors deuen haver anat en el sentit de reduir el paper de les dones dins el conjunt dels deixebles de Jesús, exaltar el paper d’alguns deixebles (Pere, fonamentalment) i, sobretot, reinterpretar el missatge de Jesús a la llum de les discussions teològiques que apareixien dins el grup. I això devia incloure la mateixa Magdalena, la importància de la qual es va anar reduïnt a mesura que l’elaboració dels evangelis canònics avançava. Fins i tot en l’episodi de la resurrecció, del qual (un cop re-elaborat i embellit pels narradors) la Magdalena n’és el primer testimoni, de bell antuvi la Magdalena no reconeix Jesús ressucitat. I aquest esdevindrà un més dels seus pecats, pel qual haurà de fer penitència. Noli me tangere! – no em toquis! – li dirà Jesús, potser com a càstig per la seva incredul·litat. Una escena que serà tema recurrent en molts pintors del Renaixement i el Barroc (vegeu-ne el meravellós quadre d'Il Correggio, pintor manierista italià)
Noli me tangere! Quadre de Il Correggio (Antonio Allegri)
VUIT. L’heroïna d’un cristianisme alternatiu?
Aquesta és, sens dubte, la tesi essencial de Dan Brown. I no només de Dan Brown. La idea que la Magdalena hagués estat la llavor d’un altre cristianisme, diferent, que finalment fou anorreat pel cristianisme oficial a partir del Concili de Nicea, és extremadament atractiva, sobretot per aquells que no suporten veure una sotana ni de lluny.
Per estrany que sembli, en aquest aspecte El Codi da Vinci només l’erra a mitges. L’erra en la seva obsessió que la principal diferència era que en el cristianisme alternatiu no creia que Jesús fos Déu, sinó només un home i prou. És un exemple irritant de fins a quin punt els autors de best-sellers (sobretot, els americans) necessiten una realitat simple i senzilla, una historieta de bons i dolents sense complicacions i sense matissos. En realitat, entre els primers cristians el tema de la divinitat de Jesús no era important en absolut: dins la literatura cristiana, aquesta qüestió triga força a aparèixer. Les diferències cabdals entre Magdalena i altres deixebles (sobretot Pere) més aviat semblen haver estat en el sentit de tota l’experiència viscuda. La lectura atenta dels evangelis apòcrifs on Magdalena té un paper important, sobretot el mateix Evangeli de Maria Magdalena, suggereix que per ella i els seus seguidors la crucifixió fou un fet terrible, extremadament dolorós, però un fet sense cap sentit teològic particular. Si Jesús hagués seguit viu, el seu missatge hauria seguit essent perfectament vàlid. El valor del personatge no rau en el seu martiri, sinó en allò que predicava quan era viu, l’exemple que donava a tots els que l’envoltaven, i el manament que els féu que anessin arreu i ensenyessin a tothom allò que ell els havia ensenyat. Aquesta visió queda molt lluny de la interpretació teològica posterior, on Jesús és l’anyell de Déu, que repeteix el sacrifici pasqual per redimir els pecats del món. Aquesta interpretació teològica – que de fet és deguda sobretot als anomenats Pares de l’Església: Tertul·lià, Jeroni, Bonaventura, Agustí – conclou que Jesús havia de morir a la creu perquè tot plegat tingués un sentit. No cal dir que aquestes interpretacions, unides a la necessitat que Jesús encaixés perfectament en la figura del messies tal com aquest estava predit pels profetes, van fer que durant segles el repte principal dels pares de l’Església fos donar a tot plegat un mínim de coherència. Cosa que sovint era urgent, perquè comentaristes pagans – Cels, per exemple, o el mateix Plotí – no s’estaven d’assenyalar les contradiccions aparents o reals d’aquella nova religió tan estranya.
I, òbviament, les diferències entre Magdalena i els altres deixebles directes de Jesús incloïen el paper de la dona. Arreu dels evangelis apòcrifs trobem testimonis de la irritació profunda que la Magdalena causava en els altres apòstols. Pel fet de ser dona, pel fet de ser brillant, pel fet que probablement havia entès el mestre millor que no pas ells. Com ja sabem tots, el masclisme dominant acabà imposant-se. En aquest aspecte foren cabdals les epístoles de Sant Pau, d’una misogínia ferotge, amb alguns passatges tan incòmodes que fa molt de temps que no són llegits en públic a cap església. Però d’una importància i una influència històrica enormes. Al capdavall, Pau de Tars fou l’autèntic fundador del cristianisme tal com avui el coneixem.
A partir del segle II, la Magdalena passà a ser un personatge essencial en els evangelis apòcrifs, sobretot en els que actualment es reuneixen sota la categoria de gnòstics – un nom que, de fet, els ha estat donat posteriorment. Pels gnòstics Magdalena fou la Sophia, la personificació d’aquest estat de saviesa i perfecció al qual ells aspiraven mitjançant una vida ordenada, abstèmia, de penitència i reflexió. El gnosticisme, que passà a ser extraoficial a partir del concili de Nicea, fou un corrent molt important en el cristianisme antic, sobretot a la part oriental de l’Imperi. Un tema que, per si mateix, mereixeria tota una Cort d’Apel·lació. Però no pas aquesta.
Pere Rovira
**********
Per saber-ne més
Òbviament, cal repassar els evangelis canònics. Particularment agradable de llegir trobo la traducció recent de Joan F. Mira:
Els evangelis. Pròleg i traducció de Joan F. Mira. 2004. Proa edicions.
Hi ha molta literatura sobre la Magdalena. Pel fet de ser un llibre assequible i alhora complet, el llibre fonamental (i suficient, fora que vulguem esdevenir experts en el tema) és:
Lluís Busquets i Grabulosa. 2009. Els evangelis secrets de Maria i de la Magdalena: La història amagada. Ara Llibres.
Com a recopilació de textos antics, que inclouen textos referents al gnosticisme, Magdalena, els primers cristians, els apòstols, etc., cal esmentar:
Cebrià Pifarré i Clapés. 2008. Literatura cristiana antiga. Publicacions de l’Abadia de Montserrat (2ª ed, 2009).
Els evangelis apòcrifs son nombrosos, i sencers omplirien molts volums. Hi ha edicions completes en castellà, però difícils de trobar. Una edició molt assequible és aquesta:
Armand Puig (coord). 1990. Apòcrifs del Nou Testament. Edicions Proa, col·lecció ‘Clàssics del Cristianisme’.
Sobre Jesús de Natzaret, amb una visió actual i crítica, que intenta situar el personatge en el seu context històric i cultural, de vegades arribant a conclusions força heterodoxes, hi ha força llibres. Recomanables:
Armand Puig. 2004 . Jesús: un perfil biogràfic. Proa edicions. [un èxit editorial, fa alguns anys. Llibre complet i erudit, bé que dintre de tot es manté dins la ortodòxia]
Jordi Llimona. 1980. Jesús de Natzaret. Edicions 62, col·lecció ‘Llibres a l’Abast’. [text magnífic, crític i erudit. Molt heterodox per l’època que fou escrit]
Lluís Busquets i Grabulosa. 2006. Última notícia de Jesús el Natzarè. Edicions Proa [molt complet, erudit i crític; probablement, el llibre de referència actual, en català]
Geza Vermes. 2009. The true Gospel of Jesus. Folio, London [llibre important i polèmic; suposo que tard o d’hora en sortirà traducció al castellà com a mínim]
Òbviament, cal recordar el best-seller que ha tornat a posar la Magdalena a l’altar dels personatges populars i coneguts:
[llibre] Dan Brown. El Codi da Vinci. Edicions 62.
[pel·lícula] Ron Wood (dir): El Codi da Vinci. Film. DVD, Columbia Pictures.
Fonts d’informació interessants a Internet:
Sobre la Llegenda Àuria. Hi ha una edició en castellà, en dos volums. Una font més immediatament assequible és la següent pàgina web, amb els textos traduïts a l’anglès antic, segons l’edició original de William Caxton (1483).
http://www.aug.edu/augusta/iconography/goldenLegend/magdalene.html
Vegeu també la pàgina web de Ramón K. Jusino:
(http://ramon_k_jusino.tripod.com/magdalena.html).
Ramón K. Jusino és un dels principals defensors de la tesi segons la qual el cristianisme que ara anomenem gnòstic era, de fet, l’original. Molt discutible, però molt interessant.
**********
Més enllà d'una iconografia que ens la presenta com una dona angelical i de vegades un pèl repel·lent i pàmfila, l'anàlisi de les fonts sembla revelar una camperola forta i rude, testimoni de les atrocitats d'un exèrcit d'ocupació - el romà - habituat a la brutalitat envers tots els pobles ocupats. De fet, d'ella en sabem poquíssim, encara menys que de la Magdalena. Però les poques dades són suficients per endevinar un personatge molt més interessant que no semblaria. Òbviament, no era verge: però allò interessant, a parer meu, és per quina raó per alguns dels primers cristians era tan important que ho fos. Mirar d'entendre els orígens de creences que han marcat la història d'Occident bé es mereix una Cort d'Apel·lació.
**********
Per estrany que sembli, en aquest aspecte El Codi da Vinci només l’erra a mitges. L’erra en la seva obsessió que la principal diferència era que en el cristianisme alternatiu no creia que Jesús fos Déu, sinó només un home i prou. És un exemple irritant de fins a quin punt els autors de best-sellers (sobretot, els americans) necessiten una realitat simple i senzilla, una historieta de bons i dolents sense complicacions i sense matissos. En realitat, entre els primers cristians el tema de la divinitat de Jesús no era important en absolut: dins la literatura cristiana, aquesta qüestió triga força a aparèixer. Les diferències cabdals entre Magdalena i altres deixebles (sobretot Pere) més aviat semblen haver estat en el sentit de tota l’experiència viscuda. La lectura atenta dels evangelis apòcrifs on Magdalena té un paper important, sobretot el mateix Evangeli de Maria Magdalena, suggereix que per ella i els seus seguidors la crucifixió fou un fet terrible, extremadament dolorós, però un fet sense cap sentit teològic particular. Si Jesús hagués seguit viu, el seu missatge hauria seguit essent perfectament vàlid. El valor del personatge no rau en el seu martiri, sinó en allò que predicava quan era viu, l’exemple que donava a tots els que l’envoltaven, i el manament que els féu que anessin arreu i ensenyessin a tothom allò que ell els havia ensenyat. Aquesta visió queda molt lluny de la interpretació teològica posterior, on Jesús és l’anyell de Déu, que repeteix el sacrifici pasqual per redimir els pecats del món. Aquesta interpretació teològica – que de fet és deguda sobretot als anomenats Pares de l’Església: Tertul·lià, Jeroni, Bonaventura, Agustí – conclou que Jesús havia de morir a la creu perquè tot plegat tingués un sentit. No cal dir que aquestes interpretacions, unides a la necessitat que Jesús encaixés perfectament en la figura del messies tal com aquest estava predit pels profetes, van fer que durant segles el repte principal dels pares de l’Església fos donar a tot plegat un mínim de coherència. Cosa que sovint era urgent, perquè comentaristes pagans – Cels, per exemple, o el mateix Plotí – no s’estaven d’assenyalar les contradiccions aparents o reals d’aquella nova religió tan estranya.
I, òbviament, les diferències entre Magdalena i els altres deixebles directes de Jesús incloïen el paper de la dona. Arreu dels evangelis apòcrifs trobem testimonis de la irritació profunda que la Magdalena causava en els altres apòstols. Pel fet de ser dona, pel fet de ser brillant, pel fet que probablement havia entès el mestre millor que no pas ells. Com ja sabem tots, el masclisme dominant acabà imposant-se. En aquest aspecte foren cabdals les epístoles de Sant Pau, d’una misogínia ferotge, amb alguns passatges tan incòmodes que fa molt de temps que no són llegits en públic a cap església. Però d’una importància i una influència històrica enormes. Al capdavall, Pau de Tars fou l’autèntic fundador del cristianisme tal com avui el coneixem.
A partir del segle II, la Magdalena passà a ser un personatge essencial en els evangelis apòcrifs, sobretot en els que actualment es reuneixen sota la categoria de gnòstics – un nom que, de fet, els ha estat donat posteriorment. Pels gnòstics Magdalena fou la Sophia, la personificació d’aquest estat de saviesa i perfecció al qual ells aspiraven mitjançant una vida ordenada, abstèmia, de penitència i reflexió. El gnosticisme, que passà a ser extraoficial a partir del concili de Nicea, fou un corrent molt important en el cristianisme antic, sobretot a la part oriental de l’Imperi. Un tema que, per si mateix, mereixeria tota una Cort d’Apel·lació. Però no pas aquesta.
Pere Rovira
**********
Per saber-ne més
Òbviament, cal repassar els evangelis canònics. Particularment agradable de llegir trobo la traducció recent de Joan F. Mira:
Els evangelis. Pròleg i traducció de Joan F. Mira. 2004. Proa edicions.
Hi ha molta literatura sobre la Magdalena. Pel fet de ser un llibre assequible i alhora complet, el llibre fonamental (i suficient, fora que vulguem esdevenir experts en el tema) és:
Lluís Busquets i Grabulosa. 2009. Els evangelis secrets de Maria i de la Magdalena: La història amagada. Ara Llibres.
Com a recopilació de textos antics, que inclouen textos referents al gnosticisme, Magdalena, els primers cristians, els apòstols, etc., cal esmentar:
Cebrià Pifarré i Clapés. 2008. Literatura cristiana antiga. Publicacions de l’Abadia de Montserrat (2ª ed, 2009).
Els evangelis apòcrifs son nombrosos, i sencers omplirien molts volums. Hi ha edicions completes en castellà, però difícils de trobar. Una edició molt assequible és aquesta:
Armand Puig (coord). 1990. Apòcrifs del Nou Testament. Edicions Proa, col·lecció ‘Clàssics del Cristianisme’.
Sobre Jesús de Natzaret, amb una visió actual i crítica, que intenta situar el personatge en el seu context històric i cultural, de vegades arribant a conclusions força heterodoxes, hi ha força llibres. Recomanables:
Armand Puig. 2004 . Jesús: un perfil biogràfic. Proa edicions. [un èxit editorial, fa alguns anys. Llibre complet i erudit, bé que dintre de tot es manté dins la ortodòxia]
Jordi Llimona. 1980. Jesús de Natzaret. Edicions 62, col·lecció ‘Llibres a l’Abast’. [text magnífic, crític i erudit. Molt heterodox per l’època que fou escrit]
Lluís Busquets i Grabulosa. 2006. Última notícia de Jesús el Natzarè. Edicions Proa [molt complet, erudit i crític; probablement, el llibre de referència actual, en català]
Geza Vermes. 2009. The true Gospel of Jesus. Folio, London [llibre important i polèmic; suposo que tard o d’hora en sortirà traducció al castellà com a mínim]
Òbviament, cal recordar el best-seller que ha tornat a posar la Magdalena a l’altar dels personatges populars i coneguts:
[llibre] Dan Brown. El Codi da Vinci. Edicions 62.
[pel·lícula] Ron Wood (dir): El Codi da Vinci. Film. DVD, Columbia Pictures.
Fonts d’informació interessants a Internet:
Sobre la Llegenda Àuria. Hi ha una edició en castellà, en dos volums. Una font més immediatament assequible és la següent pàgina web, amb els textos traduïts a l’anglès antic, segons l’edició original de William Caxton (1483).
http://www.aug.edu/augusta/iconography/goldenLegend/magdalene.html
Vegeu també la pàgina web de Ramón K. Jusino:
(http://ramon_k_jusino.tripod.com/magdalena.html).
Ramón K. Jusino és un dels principals defensors de la tesi segons la qual el cristianisme que ara anomenem gnòstic era, de fet, l’original. Molt discutible, però molt interessant.
**********
Al proper CriTeri:
LA VERGE MARIA
LA VERGE MARIA
Més enllà d'una iconografia que ens la presenta com una dona angelical i de vegades un pèl repel·lent i pàmfila, l'anàlisi de les fonts sembla revelar una camperola forta i rude, testimoni de les atrocitats d'un exèrcit d'ocupació - el romà - habituat a la brutalitat envers tots els pobles ocupats. De fet, d'ella en sabem poquíssim, encara menys que de la Magdalena. Però les poques dades són suficients per endevinar un personatge molt més interessant que no semblaria. Òbviament, no era verge: però allò interessant, a parer meu, és per quina raó per alguns dels primers cristians era tan important que ho fos. Mirar d'entendre els orígens de creences que han marcat la història d'Occident bé es mereix una Cort d'Apel·lació.
**********
.JPG)
 MARIA MAGDALENA Maria Magdalena és un dels personatges preferit...){kind=link}
Moltíssimes gràcies !
ResponElimina