El dia que esclatà el Sol començà com un dia qualsevol i ningú no hauria dit que allò acabaria d’aquella manera. Bé, potser sí que ho hauria dit algú, o hauria volgut dir-ho, però si fou així, i això segurament no ho sabrem mai, aquest algú callà i no digué res fins que no fou massa tard.
El dia que esclatà el Sol, els científics del tercer planeta també començaren el dia com solien començar qualsevol altre dia. Esmorzaren als menjadors comunitaris dels seus respectius laboratoris i centres de recerca, tots junts però cadascú en solitari, alguns llegint el diari, altres dispersant enters a les caselles d’un sudoku, uns pocs amb els ulls perduts en el reflex fosc i lleugerament oliós que formava d’ells la superfície del cafè. Les lectures anòmales que de mesos ençà enregistraven els seus sensors més sensibles s’havien convertit, per força de repetició, en normals, aquella molesta col·lecció de xifres en vermell s’havia esvaït al perfum suau i alegre de la monotonia.
El dia que esclatà el Sol ningú tingué temps d’enfilar-se a una nau i fugir galàxia enllà, com sempre havien assegurat que farien alguns dels enginyers més esperdigolats d’aquell tercer planeta. Tampoc els calgué tancar-se a cap refugi soterrani i dividir els darrers segons de la seva vida a l’observació de quatre parets de formigó i de metall, efímeres com paper de fumar davant l’onada destructiva de la reacció nuclear expansiva i desbocada. Això sí, al costat fosc d’aquella trista pedra que alguns anomenaven Terra, a la nit punxada d’estels, els que estaven desperts van poder gaudir de l’aurora boreal més preciosa mai vista, i els colors s’entortolligaren de tal manera, amb una cadència tan precisa, que els poetes, d’haver disposat d’uns minuts, haurien descrit una doble hèlix d’ADN a l’abraçada dolça de Cassiopea, un acte de creació desoxiribonucleica que només podia precedir, per obligació, l’apocalipsi.
El dia que esclatà el Sol sortírem a mirar-ho i meravellar-nos. La nostra estructura adimensional ens permeté veure-ho tot des de la primera fila del teatre de l’existència, sense por de cremar-nos les ales ni els rínxols. Alguns volàrem per sobre del pla de l’eclíptica, per tenir una visió més global, una perspectiva més geomètrica de les el·lipsis. Hi hagué uns pocs que fins i tot ho celebraren, i composaren cançons amb les seves lires i arpes i trompetes daurades i tornassolades, i les cantaren fins a quedar afònics i esgargamellats. La jornada laboral dels àngels de la guarda és molt exigent i aquell dia, el dia que esclatà el Sol, quedàrem tots a l’atur.
.JPG)
Publica un comentari a l'entrada