John I Plantagenet, Joan 'sense terra'. La imatge és òbviament molt posterior al monarca, i no es pot prendre com un retrat del personatge.
Joan I Plantagenet, conegut popularment com ‘Joan sense terra' (John Lackland, des d'ara respectarem el nom original anglès), ha passat a l'imaginari popular com el personatge malvat i pervers de Robin Hood, personatge semi-mític amb el qual ni tan sols és segur que coincidís en el temps. En aquesta narració, John fa el paper del germà corrupte i dèbil que intenta usurpar el tron de Ricard Cor de Lleó (Richard Coeur de Lion), tot aprofitant que aquest és a Terra Santa (la Tercera Croada). A Ivanhoe té el mateix paper: l'usurpador malvat que mira de prendre el tron del seu germà, Richard, el rei estimat, noble i desitjat per tothom. Com en totes les llegendes, hi ha una part de veritat, una part de mentida pura i simple, i una part del que anomenaríem matís: la visió de les coses pot dependre molt del punt de vista, dels plantejaments previs i de l'època.
Ja vam explicar a l'anterior Cort d'Apel·lació que en realitat Richard Coeur de Lion era un bestiota acabat. Ara, per completar el quadre, volem parlar de John Lackland.
Els tractats clàssics d'història d'Anglaterra mantenen la visió popular, tot considerant-lo un mal rei, un dels pitjors d'Anglaterra. Els estudiosos recents, malgrat que no arriben a considerar-lo un àngel ni de bon tros, matisen força aquesta visió clàssica. Com ja hem dit en altres Corts d'Apel·lació, cal parar atenció al risc que, en voler ser justos amb un personatge, acabem presentant-lo falsament com a un ésser angelical, per allò de la llei del contrast. Joan I d'Anglaterra fou un rei dur i tirànic en molts aspectes; però per ser justos amb ell caldrà dir que es va trobar immers en un mar de turbulències dins el qual no era fàcil de navegar. Ell ho va agreujar, amb els seus errors i amb el seu caràcter, marcat pel ressentiment i les reaccions colèriques i poc meditades.
U. Els antecedents familiars
Bé que en part ja els vam esmentar en parlar de Richard Coeur de Lion, val la pena recordar-los. John era el fill petit de Henry II, quart fill mascle, i com a tal ben poca herència podia esperar. Henry, Geoffroy i Richard anaven davant. La família de Henry II era un autèntic cau de conspiracions, tírries i odis. Un testimoni explica que a l'alcova del rei hi havia un quadre que representava una àguila atacada pels seus polls: Henry no s'estava d'explicar que res no representava millor la seva situació. En aquestes conspiracions hi intervenia la mateixa esposa de Henry II, Elionor d'Aquitània. Finalment el 1173 Henry II se'n va afartar i la va fer empresonar; una presó daurada (tenia tota una fortalesa per ella sola), però presó al capdavall. No és difícil d'imaginar l'impacte d'aquell fet en la psicologia d'un nen de cinc anys, que és l'edat que aleshores tenia el príncep John.
Però malgrat tot, John era el fill preferit del seu pare; potser senzillament perquè en ser tan petit, era l'únic que no conspirava en contra seva. L'atmosfera de conspiració, odis i rancúnies dins la família reial – admirablement retratada al film El lleó a l'hivern, amb un Peter O'Toole genial fent de Henry II –es va simplificar una mica per la mort prematura dels dos fills grans del rei, Henry i Geoffroy. Només quedaven dos fills mascles: Richard, ja aleshores conegut com Coeur de Lion, i John, el petit i preferit del seu pare. I un tercer personatge en discòrdia: Arthur, fill de Geoffroy i per tant nebot de Richard i John. En parlarem més endavant perquè, com veurem, John el va fer executar.
Henry, John, Richard Coeur de Lion, són noms que tots plegats associem amb Anglaterra. Però és inexacte: els Plantagenet eren una família poderosa que a més de reis d'Anglaterra eren ducs de Normandia – herència de Guillem el Conqueridor – i comtes d'Anjou. Elionor havia afegit a aquesta herència un territori especialment suculent, el ducat d'Aquitània, aleshores una regió molt rica i pròspera. Les possessions de Henry II eren, per tant, una mena d'imperi franco-anglès, un imperi del qual Anglaterra n'era només una part. Com sabem, els Plantagenet eren més francesos que no pas anglesos, era el francès la llengua que parlaven normalment, i sovint passaven més temps a França que no pas a Anglaterra. La simplificació de l'herència familiar per la mort de Henry i Geoffroy obria la possibilitat que, al capdavall, John heretés alguna cosa.
Però John era el fill estimat de Henry II, segurament perquè era el que havia viscut més amb ell, i l'havia vist créixer al palau. Henry II devia ser prou conscient que aquest fill petit corria el risc de ser deixat de banda pels seus germans grans, i durant força anys va fer mans i mànigues perquè tingués una herència digna del seu rang. Quan amb prou feines tenia cinc anys el va prometre en matrimoni (futur) a la princesa de Maurienne-Savoia, un territori estratègit perquè controlava rutes comercials entre França, Borgonya, Itàlia i els Països Baixos. Després el matrimoni no fou possible, per raons poc clares. El seu pare el va fer hereu de castells, terres i rendes tant a Anglaterra com a França. El 1176 el va prometre amb l'hereva del comtat de Gloucester, Isabel, i el 1177 va obtenir el compromís que seria acceptat com a senyor d'Irlanda – que ja aleshores començava a ser colonitzada per anglesos. Objectivament aquest darrer no era un títol massa seductor – Irlanda era un territori pobre i vist com una terra poblada de semi-bàrbars hostils. El 1185 va ocupar aquest càrrec de manera efectiva, però sembla que no hi va fer un bon paper. Llavors només era un adolescent insolent i malcriat de divuit anys, i es féu enemic tant de les classes dominants com dels camperols: en va tornar al cap de pocs mesos amb la cua entre cames.
En tot cas, aquesta acumulació de terres i títols impressiona en algú que després seria anomenat 'Lackland'. L'obsessió de Henry II amb aquest fill petit ens fa pensar que devia témer quin futur li esperava en mans dels seus germans grans. Finalment els dos germans grans, Henry i Geoffroy, van morir. Això simplificava l'herència. O potser no, perquè quedava Richard, ja aleshores conegut com Coeur de Lion. Potser fou el fet de conèixer la brutalitat d'aquest tercer fill el que va fer prendre a Henry II una decisió sensacional: donar a John com a herència el territori d'Aquitània, probablement la joia de la corona de tot aquell imperi familiar. Greu error! Richard Coeur de Lion era un individu particularment brutal, violent i ambiciós, que no estava disposat a perdre la part més sucosa del pastís territorial per un escrúpol miserable com hauria estat respectar la voluntat del seu pare – a qui odiava, d'altra banda. Què podia fer, però? Com a rei d'Anglaterra no devia vassallatge a ningú llevat del Papa de Roma; però com a duc de Normandia, comte d'Anjou i duc d'Aquitània devia vassallatge al rei de França, que era en teoria el senyor últim d'aquells territoris. Per un rei, rendir vassallatge a un altre rei (a qui deuria veure com a un igual, no pas com a un superior) devia ser dur; i això havia estat font de conflictes permanents. Però ben astutament Richard ho va fer, i en tant que duc de Normandia, Aquitània i comte d'Anjou, va agenollar-se davant Felip II ‘August' de França. La recompensa fou que el rei de França el reconegué com a duc i comte d'aquells territoris! Aquesta jugada mestra – que, de passada, foragitava John de qualsevol reclamació del pastís – va enxampar el seu pare, Henry II, a França. A l'anterior Cort d'Apel·lació ja hem parlat del seu trist final, perseguit de nit pels sequaços del seu fill gran.
A darrera hora, John es va unir al complot contra el seu pare. Per què? Es fa difícil de dir, i és ben possible que no tinguem tota la informació. Podria ser que flairés que Richard tenia tots els asos, i que el complot triomfaria de tota manera. Estar de la banda del guanyador i demostrar-li la seva fidelitat en certa manera el blindava contra la possibilitat – gens improbable – que Richard, un cop rei, el suprimís sense contemplacions amb qualsevol excusa i quedés com a amo i senyor únic de tots els territoris dels Plantagenet.
Mentre fugia, a darrera hora de la nit, Henry II va saber que el fill petit mateix, el més estimat de tots, John, s'havia unit a Richard en el seu complot. El rei no va voler sentir res més; va morir a la seva tenda, sol i abandonat. Tràgic.
Ja vam explicar a l'anterior Cort d'Apel·lació que en realitat Richard Coeur de Lion era un bestiota acabat. Ara, per completar el quadre, volem parlar de John Lackland.
Els tractats clàssics d'història d'Anglaterra mantenen la visió popular, tot considerant-lo un mal rei, un dels pitjors d'Anglaterra. Els estudiosos recents, malgrat que no arriben a considerar-lo un àngel ni de bon tros, matisen força aquesta visió clàssica. Com ja hem dit en altres Corts d'Apel·lació, cal parar atenció al risc que, en voler ser justos amb un personatge, acabem presentant-lo falsament com a un ésser angelical, per allò de la llei del contrast. Joan I d'Anglaterra fou un rei dur i tirànic en molts aspectes; però per ser justos amb ell caldrà dir que es va trobar immers en un mar de turbulències dins el qual no era fàcil de navegar. Ell ho va agreujar, amb els seus errors i amb el seu caràcter, marcat pel ressentiment i les reaccions colèriques i poc meditades.
U. Els antecedents familiars
Bé que en part ja els vam esmentar en parlar de Richard Coeur de Lion, val la pena recordar-los. John era el fill petit de Henry II, quart fill mascle, i com a tal ben poca herència podia esperar. Henry, Geoffroy i Richard anaven davant. La família de Henry II era un autèntic cau de conspiracions, tírries i odis. Un testimoni explica que a l'alcova del rei hi havia un quadre que representava una àguila atacada pels seus polls: Henry no s'estava d'explicar que res no representava millor la seva situació. En aquestes conspiracions hi intervenia la mateixa esposa de Henry II, Elionor d'Aquitània. Finalment el 1173 Henry II se'n va afartar i la va fer empresonar; una presó daurada (tenia tota una fortalesa per ella sola), però presó al capdavall. No és difícil d'imaginar l'impacte d'aquell fet en la psicologia d'un nen de cinc anys, que és l'edat que aleshores tenia el príncep John.
Però malgrat tot, John era el fill preferit del seu pare; potser senzillament perquè en ser tan petit, era l'únic que no conspirava en contra seva. L'atmosfera de conspiració, odis i rancúnies dins la família reial – admirablement retratada al film El lleó a l'hivern, amb un Peter O'Toole genial fent de Henry II –es va simplificar una mica per la mort prematura dels dos fills grans del rei, Henry i Geoffroy. Només quedaven dos fills mascles: Richard, ja aleshores conegut com Coeur de Lion, i John, el petit i preferit del seu pare. I un tercer personatge en discòrdia: Arthur, fill de Geoffroy i per tant nebot de Richard i John. En parlarem més endavant perquè, com veurem, John el va fer executar.
Henry, John, Richard Coeur de Lion, són noms que tots plegats associem amb Anglaterra. Però és inexacte: els Plantagenet eren una família poderosa que a més de reis d'Anglaterra eren ducs de Normandia – herència de Guillem el Conqueridor – i comtes d'Anjou. Elionor havia afegit a aquesta herència un territori especialment suculent, el ducat d'Aquitània, aleshores una regió molt rica i pròspera. Les possessions de Henry II eren, per tant, una mena d'imperi franco-anglès, un imperi del qual Anglaterra n'era només una part. Com sabem, els Plantagenet eren més francesos que no pas anglesos, era el francès la llengua que parlaven normalment, i sovint passaven més temps a França que no pas a Anglaterra. La simplificació de l'herència familiar per la mort de Henry i Geoffroy obria la possibilitat que, al capdavall, John heretés alguna cosa.
Però John era el fill estimat de Henry II, segurament perquè era el que havia viscut més amb ell, i l'havia vist créixer al palau. Henry II devia ser prou conscient que aquest fill petit corria el risc de ser deixat de banda pels seus germans grans, i durant força anys va fer mans i mànigues perquè tingués una herència digna del seu rang. Quan amb prou feines tenia cinc anys el va prometre en matrimoni (futur) a la princesa de Maurienne-Savoia, un territori estratègit perquè controlava rutes comercials entre França, Borgonya, Itàlia i els Països Baixos. Després el matrimoni no fou possible, per raons poc clares. El seu pare el va fer hereu de castells, terres i rendes tant a Anglaterra com a França. El 1176 el va prometre amb l'hereva del comtat de Gloucester, Isabel, i el 1177 va obtenir el compromís que seria acceptat com a senyor d'Irlanda – que ja aleshores començava a ser colonitzada per anglesos. Objectivament aquest darrer no era un títol massa seductor – Irlanda era un territori pobre i vist com una terra poblada de semi-bàrbars hostils. El 1185 va ocupar aquest càrrec de manera efectiva, però sembla que no hi va fer un bon paper. Llavors només era un adolescent insolent i malcriat de divuit anys, i es féu enemic tant de les classes dominants com dels camperols: en va tornar al cap de pocs mesos amb la cua entre cames.
En tot cas, aquesta acumulació de terres i títols impressiona en algú que després seria anomenat 'Lackland'. L'obsessió de Henry II amb aquest fill petit ens fa pensar que devia témer quin futur li esperava en mans dels seus germans grans. Finalment els dos germans grans, Henry i Geoffroy, van morir. Això simplificava l'herència. O potser no, perquè quedava Richard, ja aleshores conegut com Coeur de Lion. Potser fou el fet de conèixer la brutalitat d'aquest tercer fill el que va fer prendre a Henry II una decisió sensacional: donar a John com a herència el territori d'Aquitània, probablement la joia de la corona de tot aquell imperi familiar. Greu error! Richard Coeur de Lion era un individu particularment brutal, violent i ambiciós, que no estava disposat a perdre la part més sucosa del pastís territorial per un escrúpol miserable com hauria estat respectar la voluntat del seu pare – a qui odiava, d'altra banda. Què podia fer, però? Com a rei d'Anglaterra no devia vassallatge a ningú llevat del Papa de Roma; però com a duc de Normandia, comte d'Anjou i duc d'Aquitània devia vassallatge al rei de França, que era en teoria el senyor últim d'aquells territoris. Per un rei, rendir vassallatge a un altre rei (a qui deuria veure com a un igual, no pas com a un superior) devia ser dur; i això havia estat font de conflictes permanents. Però ben astutament Richard ho va fer, i en tant que duc de Normandia, Aquitània i comte d'Anjou, va agenollar-se davant Felip II ‘August' de França. La recompensa fou que el rei de França el reconegué com a duc i comte d'aquells territoris! Aquesta jugada mestra – que, de passada, foragitava John de qualsevol reclamació del pastís – va enxampar el seu pare, Henry II, a França. A l'anterior Cort d'Apel·lació ja hem parlat del seu trist final, perseguit de nit pels sequaços del seu fill gran.
A darrera hora, John es va unir al complot contra el seu pare. Per què? Es fa difícil de dir, i és ben possible que no tinguem tota la informació. Podria ser que flairés que Richard tenia tots els asos, i que el complot triomfaria de tota manera. Estar de la banda del guanyador i demostrar-li la seva fidelitat en certa manera el blindava contra la possibilitat – gens improbable – que Richard, un cop rei, el suprimís sense contemplacions amb qualsevol excusa i quedés com a amo i senyor únic de tots els territoris dels Plantagenet.
Mentre fugia, a darrera hora de la nit, Henry II va saber que el fill petit mateix, el més estimat de tots, John, s'havia unit a Richard en el seu complot. El rei no va voler sentir res més; va morir a la seva tenda, sol i abandonat. Tràgic.
DOS. Un príncep a l'ombra
A la mort de Henry II, el 1189, Richard fou coronat rei d'Anglaterra. Ja ho tenia tot; John no tenia res. Era, definitivament, Lackland (sense terra), i John sabia perfectament que el seu germà gran n'era el responsable, puix que li havia impedit d'heretar Aquitània. Richard no era tan ximple de deixar el seu germà petit sense res de res; això l'hauria fet massa impopular. Va respectar els seus drets sobre les rendes d'alguns comtats d'Anglaterra, en va afegir algun més, i en general no va tocar res de les seves possessions; però això era ben poc al costat del que hauria pogut tenir. No cal ser massa llest per suposar el rencor intens que devia sentir per Richard; però el caràcter ferotge i brutal del seu germà el feien massa temible. Calia mantenir-se en un discret segon terme, fer poc soroll, i esperar l'oportunitat.
Havia de saber que aquesta oportunitat arribaria tard o d'hora. A l'anterior Cort d'Apel·lació ja vam parlar de Richard Coeur de Lion, però hi ha un detall que no vam esmentar: la seva homosexualitat. Mantinguda en secret de cara al poble, però massa difícil de dissimular dins els cercles més íntims de la Cort. Deixant de banda la qüestió del rebuig moral que aleshores provocava – i encara avui, per molta gent –, ser homosexual era un problema extremadament greu per un rei, perquè per un rei era vital tenir descendència, tan directa com fos possible. Tenir una esposa oficial no hauria estat massa problema, però ningú no hauria dubtat que la reina s'ho hauria hagut de manejar amb algú altre per la reproducció; un príncep bastard hauria estat presa fàcil d'enraonies i desqualificacions de tota mena, i difícilment hauria pogut ser proclamat com a hereu. Per altra banda, la passió de Richard per córrer cap a Terra Santa i lluitar en la Tercera Croada era ben coneguda. Era ben possible que morís allà, en combat, o víctima d'alguna de les moltes malalties que feien estralls entre les tropes occidentals. John devia saber que el temps corria a favor seu. Havia d'esperar, senzillament.
TRES. Un rei usurpador
Finalment la seva oportunitat va arribar. Richard, després d'alguns anys de preparatius, s'embarcava cap a Terra Santa, com a un dels líders de la Tercera Croada. Però John es va quedar amb un pam de nas en saber que Richard havia establert un consell regent per governar el país en la seva absència, i que d'aquest consell John n'estava exclòs. Per ell devia ser un afront - l'enèssim. I quan tot just Richard s'havia embarcat per trobar-se amb Felip August, rei de França, i anar tots junts a Terra Santa, va saber a més que Richard havia nomenat com a hereu – davant la possibilitat que morís en la Croada – Artur de Bretanya, fill del seu germà mort Geoffroy, i per tant nebot seu i de John.
Quan Richard va haver marxat, John no va perdre temps i va conspirar contra el consell regent, i específicament contra el canceller William Longchamp. Sembla que es tractava d'un individu impopular, per raons no prou clares. El fet és que John va obtenir el recolzament dels ciutadans de Londres i, cal dir-ho, de bona part de la noblesa anglesa, i va destituir el canceller i col·locar-se com a rei regent. Consta que els londinencs el van aclamar amb entusiasme; no devia ser per tant un individu tan satànic com apareix en moltes versions de Robin Hood., si més no aleshores Però fou, tècnicament, un usurpador. I una etiqueta com aquesta no s'esbandeix fàcilment.
Han quedat massa pocs testimonis contemporanis per poder dir com va governar John aquell temps tan curt (amb prou feines quatre anys). El mite popular de Robin Hood el pinta com a malvat i traïdor, però cal anar amb molt de compte a creure's uns contes populars que no sempre es fixaven en els fets objectius. Sobretot perquè posteriorment, quan John fou finalment rei d'Anglaterra, fou un administrador molt més competent que no s'esperava tothom. Però no avancem esdeveniments. Som el 1192, i Richard torna a Anglaterra després de quatre anys de croada finalment inútil: no s'ha recuperat el Sant Sepulcre, i ell s'ha cobert d'infàmia per la seva crueltat i la seva afició a les matances de poblacions senceres. Per John devia ser un moment de pànic, però va tenir la sort immensa que Richard va caure presoner del duc d'Austria, Leopold, que el va lliurar a l'emperador del Sacre Imperi Romà-Germànic com a presoner. Ja hem parlat a l'anterior Cort d'Apel·lació de com va acabar aquesta història: l'emperador va exigir un rescat enorme, i Anglaterra es va literalment dessagnar per pagar-lo (i tot i així, no es va aconseguir reunir la suma demanada). El més greu fou que John va pactar amb Felip August de França i altres aliats del continent perquè l'emperador mantingués presoner Richard: en una presó daurada, però fora de joc. Però aquesta vegada la jugada no va anar bé, perquè l'emperador finalment va decidir alliberar Richard i deixar-lo tornar a Anglaterra, malgrat que, com hem dit, el rescat no havia estat pagat totalment. El 1194 Richard finalment torna a Anglaterra, aclamat per tot el país.
Calia esperar un bany de sang: la venjança del rei. I, en canvi, no va passar res, o ben poc. Curiosament aquest és un punt on les diverses versions de Robin Hood l'encerten: totes acaben amb el retorn de Richard i una crida a l'harmonia dins el regne. John, per si de cas, havia fugit a França poc abans. Però Richard va decidir no prendre cap mena de represàlia contra John, el va perdonar i els dos germans van conviure de manera força harmònica fins la mort de Richard, cinc anys després (1199). Més encara, al seu llit de mort – vegeu l'anterior Cort d'Apel·lació, per més detalls sobre l'absurda mort de Richard – va fer que els seus nobles li prometessin que serien lleials a John, a qui nomenava successor de tots els seus títols. Per una pirueta del destí, espectacular i inesperada, el germà 'sense terra', Lackland, a la fi ho heretava tot: Anglaterra, Aquitània, Normandia, Irlanda, Anjou, Bretanya. Richard es desdeia del seu testament anterior, on nomenava hereu el seu nebot Artur.
Tenint en compte que nou anys abans Richard havia exclòs John de tota possibilitat d'accedir al poder mentre ell era a la Croada, cal dir que el canvi d'actitud és espectacular. Per què aquest bouleversement? No és fàcil respondre a aquesta qüestió. S'ha dit que Artur aleshores només tenia dotze anys, i era impensable que governés Anglaterra. Però bé l'havia anomenat hereu anys abans, quan Artur era encara més petit... no? És possible que Elionor d'Aquitània hi tingués a veure. Elionor era una dona de personalitat molt forta, que devia tenir sobre els seus fills una autoritat moral i potser alguna cosa més que moral. Quan Richard va coronar-se rei d'Anglaterra, sembla que Elionor va pressionar-lo perquè permetés que John visqués a Anglaterra, en lloc de fer-lo marxar al continent. En tot cas, el canvi fou profund i real. No va canviar el caràcter brutal de Richard, però per alguna raó es mirava el seu germà amb uns altres ulls, més benevolents.
A la mort de Henry II, el 1189, Richard fou coronat rei d'Anglaterra. Ja ho tenia tot; John no tenia res. Era, definitivament, Lackland (sense terra), i John sabia perfectament que el seu germà gran n'era el responsable, puix que li havia impedit d'heretar Aquitània. Richard no era tan ximple de deixar el seu germà petit sense res de res; això l'hauria fet massa impopular. Va respectar els seus drets sobre les rendes d'alguns comtats d'Anglaterra, en va afegir algun més, i en general no va tocar res de les seves possessions; però això era ben poc al costat del que hauria pogut tenir. No cal ser massa llest per suposar el rencor intens que devia sentir per Richard; però el caràcter ferotge i brutal del seu germà el feien massa temible. Calia mantenir-se en un discret segon terme, fer poc soroll, i esperar l'oportunitat.
Havia de saber que aquesta oportunitat arribaria tard o d'hora. A l'anterior Cort d'Apel·lació ja vam parlar de Richard Coeur de Lion, però hi ha un detall que no vam esmentar: la seva homosexualitat. Mantinguda en secret de cara al poble, però massa difícil de dissimular dins els cercles més íntims de la Cort. Deixant de banda la qüestió del rebuig moral que aleshores provocava – i encara avui, per molta gent –, ser homosexual era un problema extremadament greu per un rei, perquè per un rei era vital tenir descendència, tan directa com fos possible. Tenir una esposa oficial no hauria estat massa problema, però ningú no hauria dubtat que la reina s'ho hauria hagut de manejar amb algú altre per la reproducció; un príncep bastard hauria estat presa fàcil d'enraonies i desqualificacions de tota mena, i difícilment hauria pogut ser proclamat com a hereu. Per altra banda, la passió de Richard per córrer cap a Terra Santa i lluitar en la Tercera Croada era ben coneguda. Era ben possible que morís allà, en combat, o víctima d'alguna de les moltes malalties que feien estralls entre les tropes occidentals. John devia saber que el temps corria a favor seu. Havia d'esperar, senzillament.
TRES. Un rei usurpador
Finalment la seva oportunitat va arribar. Richard, després d'alguns anys de preparatius, s'embarcava cap a Terra Santa, com a un dels líders de la Tercera Croada. Però John es va quedar amb un pam de nas en saber que Richard havia establert un consell regent per governar el país en la seva absència, i que d'aquest consell John n'estava exclòs. Per ell devia ser un afront - l'enèssim. I quan tot just Richard s'havia embarcat per trobar-se amb Felip August, rei de França, i anar tots junts a Terra Santa, va saber a més que Richard havia nomenat com a hereu – davant la possibilitat que morís en la Croada – Artur de Bretanya, fill del seu germà mort Geoffroy, i per tant nebot seu i de John.
Quan Richard va haver marxat, John no va perdre temps i va conspirar contra el consell regent, i específicament contra el canceller William Longchamp. Sembla que es tractava d'un individu impopular, per raons no prou clares. El fet és que John va obtenir el recolzament dels ciutadans de Londres i, cal dir-ho, de bona part de la noblesa anglesa, i va destituir el canceller i col·locar-se com a rei regent. Consta que els londinencs el van aclamar amb entusiasme; no devia ser per tant un individu tan satànic com apareix en moltes versions de Robin Hood., si més no aleshores Però fou, tècnicament, un usurpador. I una etiqueta com aquesta no s'esbandeix fàcilment.
Han quedat massa pocs testimonis contemporanis per poder dir com va governar John aquell temps tan curt (amb prou feines quatre anys). El mite popular de Robin Hood el pinta com a malvat i traïdor, però cal anar amb molt de compte a creure's uns contes populars que no sempre es fixaven en els fets objectius. Sobretot perquè posteriorment, quan John fou finalment rei d'Anglaterra, fou un administrador molt més competent que no s'esperava tothom. Però no avancem esdeveniments. Som el 1192, i Richard torna a Anglaterra després de quatre anys de croada finalment inútil: no s'ha recuperat el Sant Sepulcre, i ell s'ha cobert d'infàmia per la seva crueltat i la seva afició a les matances de poblacions senceres. Per John devia ser un moment de pànic, però va tenir la sort immensa que Richard va caure presoner del duc d'Austria, Leopold, que el va lliurar a l'emperador del Sacre Imperi Romà-Germànic com a presoner. Ja hem parlat a l'anterior Cort d'Apel·lació de com va acabar aquesta història: l'emperador va exigir un rescat enorme, i Anglaterra es va literalment dessagnar per pagar-lo (i tot i així, no es va aconseguir reunir la suma demanada). El més greu fou que John va pactar amb Felip August de França i altres aliats del continent perquè l'emperador mantingués presoner Richard: en una presó daurada, però fora de joc. Però aquesta vegada la jugada no va anar bé, perquè l'emperador finalment va decidir alliberar Richard i deixar-lo tornar a Anglaterra, malgrat que, com hem dit, el rescat no havia estat pagat totalment. El 1194 Richard finalment torna a Anglaterra, aclamat per tot el país.
Calia esperar un bany de sang: la venjança del rei. I, en canvi, no va passar res, o ben poc. Curiosament aquest és un punt on les diverses versions de Robin Hood l'encerten: totes acaben amb el retorn de Richard i una crida a l'harmonia dins el regne. John, per si de cas, havia fugit a França poc abans. Però Richard va decidir no prendre cap mena de represàlia contra John, el va perdonar i els dos germans van conviure de manera força harmònica fins la mort de Richard, cinc anys després (1199). Més encara, al seu llit de mort – vegeu l'anterior Cort d'Apel·lació, per més detalls sobre l'absurda mort de Richard – va fer que els seus nobles li prometessin que serien lleials a John, a qui nomenava successor de tots els seus títols. Per una pirueta del destí, espectacular i inesperada, el germà 'sense terra', Lackland, a la fi ho heretava tot: Anglaterra, Aquitània, Normandia, Irlanda, Anjou, Bretanya. Richard es desdeia del seu testament anterior, on nomenava hereu el seu nebot Artur.
Tenint en compte que nou anys abans Richard havia exclòs John de tota possibilitat d'accedir al poder mentre ell era a la Croada, cal dir que el canvi d'actitud és espectacular. Per què aquest bouleversement? No és fàcil respondre a aquesta qüestió. S'ha dit que Artur aleshores només tenia dotze anys, i era impensable que governés Anglaterra. Però bé l'havia anomenat hereu anys abans, quan Artur era encara més petit... no? És possible que Elionor d'Aquitània hi tingués a veure. Elionor era una dona de personalitat molt forta, que devia tenir sobre els seus fills una autoritat moral i potser alguna cosa més que moral. Quan Richard va coronar-se rei d'Anglaterra, sembla que Elionor va pressionar-lo perquè permetés que John visqués a Anglaterra, en lloc de fer-lo marxar al continent. En tot cas, el canvi fou profund i real. No va canviar el caràcter brutal de Richard, però per alguna raó es mirava el seu germà amb uns altres ulls, més benevolents.
QUATRE. El caràcter de John
Un problema seriós que tenim en jutjar John Lackland és que bona part de les fonts històriques hi són ben contràries. Els cronistes de l'època, com Roger de Wendover, John de Wallingford o Matthew Paris, li són força hostils. Aquests historiadors són parcialment injustos, puix que paren poca atenció al fet que John va viure un període particularment turbulent, poc propici perquè els beneficis d'un bon govern quedessin a la vista. En una època que adorava els reis que s'armaven fins les dents per encarar l'enemic a primera línia de batalla – encara que hi perdessin bous i esquelles, a més de la vida, i que amb aquestes collonades arruïnessin el reialme – hi va anar a parar un rei que ni era particularment amant de batalles ni era un gran capità a l'hora de comandar les tropes. Era competent com a polític, negociador, gestor, administrador... quelcom que ara valoraríem molt però no pas a la fi del segle XIII. Però fins i tot admetent que el judici dels seus contemporanis pot ser esbiaixat, és evident que al costat de bones qualitats John tenia defectes prou greus per comprometre tota una obra de govern.
En comparació amb el seu pare Henry II i amb el seu germà Richard Coeur de Lion, dos bestiotes (encara que prou intel·ligents), John era força més culte i refinat. Tenia una bona biblioteca – fet poc usual a l'època, fins i tot entre els reis –, era molt intel·ligent i interessat pel saber i el coneixement. Era, sembla, persona molt treballadora i ordenada, fet que es va notar en la seva administració de l'estat, quan fou coronat rei: el dia a dia de l'administració el duia molt millor que no pas els seus antecessors. La cancelleria estava al dia pel que fa a documents i correspondència reial, es va crear l'Armada Reial, es va encunyar nova moneda – fet necessari perquè Anglaterra patia un procés inflaccionari agut – i, entre altres detalls, es va fundar la ciutat de Liverpool. Era devot: va fundar l'abadia de Beaulieu (1204). Les fonts indiquen que tenia l'obsessió que la justícia reial arribés a tots els seus súbdits, fet que en potència el podia enemistar amb més d'un senyor feudal.
Alhora, hi ha unanimitat entre els seus contemporanis a dir que era un autèntic tirà. Sabia que no tenia la confiança dels seus súbdits; davant d'aquesta manca, optava per una suspicàcia paranoide. Tenia un temperament colèric que el duia a prendre decisions impulsives, que l'enemistaven amb els notables del seu regne, i també amb els de l'estranger, França sobretot. Una mancança que il·lustra una debilitat de la seva intel·ligència: si era conscient que no era un gran líder al camp de batalla, com a rei assenyat hauria d'haver establert una política tant interior com (sobretot) exterior de confiança amb els seus veïns, evitant conflictes innecessaris i tensions que podien desembocar en un enfrontament militar. Però en el noble art d'evitar conflictes innecessaris John va demostrar ser particularment inepte.
La seva vida matrimonial n'és un exemple clar. Al contrari que el seu germà Richard, John no era homosexual, però no aconseguia de tenir fills amb la seva primera esposa, Isabel de Gloucester, anomenada ‘Hadwisa'. S'hi havia casat el 1190, quan tenia vint-i-dos anys i tot just en feia un que el seu germà Richard regnava. Al cap de deu de matrimoni Isabel no havia quedat mai embarassada. John per la seva banda havia tingut una filla il·legítima, Joana; per tant semblava lògic suposar que el problema era a la part femenina. Llavors John va conèixer una noble francesa, Isabel d'Angoulème, sembla que dona d'una gran bellesa i sensualitat. I ben jove: dotze anys tot just. Se'n va enamorar fulminantment. Per poder-s'hi casar, John va aconseguir el divorci d'Isabel de Gloucester. Aquesta història en si no és sorprenent. El problema és que la seva primera esposa era membre (i hereva) d'una de les millors famílies d'Anglaterra: la noblesa anglesa es va prendre aquest rebuig com un menyspreu, oi més perquè l'esposa substituta era membre d'una de les grans famílies nobles franceses. Aquesta manca de respecte per la noblesa anglesa – així es va entendre en aquell moment – hauria pogut ser compensat per l'aliança amb nobles francesos, però tampoc: quan John va conèixer Isabel d'Angoulème aquesta estava promesa amb un noble francès, Hug de Lousignan, que sembla a més que era l'home de qui estava enamorada. Però el comte d'Angoulème, Ayme de Taillefer, pare d'Isabel, va veure una oportunitat única d'ascens social, i es va preocupar de desfer el compromís dels dos enamorats.
Casament de John Lackland i Isabel d'Angoulème, segons miniatura de l'època. El matrimoni va tenir conseqüències desastroses, tant a nivell personal com polític.
Cal dir que la versió francesa dels fets, més romàntica – però no necessàriament equivocada – és força menys agradable per John: ell es trobava en aquell moment a Bordeus, i era un dels convidats al casament d'Hug i Isabel, i la seva tasca era acompanyar la núvia a l'altar; en el viatge se'n va enamorar tan violentament que, un cop a l'abadia de Saint-Cybard, va ordenar l'abat que els casés. L'abat no es va atrevir a desobeir el rei d'Anglaterra i duc d'Aquitània. Aquesta versió – que, atenció al detall, implica que aleshores John ja estava divorciat d'Isabel de Gloucester, detall ben poc clar – és interessant perquè convertiria tot l'afer en un rapte: fet que hauria estat l'excusa adduïda pel rei de França per desposseir John dels seus territoris a França com un acte de lesa justícia.
El fet és que el 1200 John I Plantagenet i Isabel d'Angoulème es casen: van tenir dos fills mascles (Henry i Richard) i tres filles (Joana, Isabel i Elionor). Però el matrimoni en si fou un pou d'amargor per John: Isabel no havia oblidat Hug de Lousignan, odiava el marit que el seu pare li havia imposat, i li era infidel d'una manera pública i notòria. Si hem de fer cas de la rumorologia, li fotia banyes amb el primer que es presentava, fos noble o simple criat. També si hem de fer cas de la rumorologia, John se'n venjava fent buscar els amants de la seva esposa, lligant-los als peus del llit nupcial, i fuetejant-los amb ferocitat davant d'Isabel, que no sabem si devia estar divertida, horroritzada o senzillament estupefacta.
És ben possible que en tota aquesta història hi hagi part d'exageració, però il·lustra un dels problemes cabdals del personatge: la seva incapacitat de tenir un comportament coherent i reflexiu, la seva tendència a guiar la seva vida quotidiana – i encara pitjor, la seva política exterior i interior – a partir d'impulsos primaris que no podia o no volia controlar. En aquest aspecte fa pensar en Ivan el Terrible, el gran tsar de Rússia. Els impulsos primaris sovint es resolien en accessos de ràbia i de violència, en els quals podia ser particularment brutal. Un d'ells li va costar car, com veurem en parlar d'Artur de Bretanya. L'instint sexual és perillós a l'hora de guiar un rei: la política exterior i interior no es poden basar en una qüestió de bragueta. En conjunt, per un rei és fatal no tenir un domini de si mateix que l'impedeixi de prendre iniciatives que poden resultar greus per al seu reialme com a resultat d'un moment d'ofuscació o com a resultat de passions baixes com ara el rencor personal, l'ànsia de revenja, o el ressentiment.
Si almenys hagués estat reconeixedor dels que li eren fidels i volien treballar amb ell per al bé d'Anglaterra, encara se n'hauria sortit. Però les fonts indiquen també que la ingratitud envers els que li donaven un suport més sincer era un fet habitual. A la seva cort sobretot hi tenien cabuda aventurers, arribistes i gent de pocs escrúpols.
El mot ressentiment – que a la propera Cort d'Apel·lació emprarem abastament quan parlem de l'emperador romà Tiberi, perquè és un personatge semblant en molts aspectes – és potser el més crucial per definir el personatge de John Lackland. La perspectiva constant de ser deixat de banda pels seus germans grans, d'esdevenir veritablement Lackland, el devia obsedir de ben petit. Alhora, el fet de ser el petit de la família, i de viure tants d'anys al costat del seu pare Henry II, un pare avesat als complots i traïcions dels seus fills grans, el devien haver convertit en una mena de nen consentit. Només així es pot entendre que el seu pare s'entestés a fer-lo hereu de terres i més terres, tot i que sempre que havia tingut alguna responsabilitat de govern i/o comandament de tropes havia estat força desastrós. Potser fou la mateixa ceguesa paternal que va fer que Marc Aureli nomenés successor un inepte com Còmmode; qui sap. En tot cas, característica del personatge ressentit és el seu entestament a creure que totes les seves desgràcies vénen d'un complot del món exterior en contra seva, mai dels seus propis errors ni de la seva manca de qualitats per a la tasca de govern – una manca que mai no admetria en veu alta. John podia dur al dia la cancelleria, però no aconseguia la confiança ni la fidelitat dels seus súbdits, quelcom que els seus antecessors, menys avesats a la paperassa però més coherents en llur actuació – per brutal que fos en determinades circumstàncies – havien tingut sense massa problemes.
CINC. Guerra amb França
Objectivament, durant pràcticament tot el seu regnat (1199-1216) es pot dir que John va estar en guerra amb França. Sempre per mantenir o defensar les seves possessions davant l'ambició del rei francès. Una posició ben incòmoda; però cal reconèixer que en gran part els problemes que va tenir eren deguts a la seva malaptesa com a rei.
Tot va començar amb l'afer d'Isabel d'Angoulème, que hem esmentat més amunt. Aquest afer no es va acabar amb el casament: va tenir conseqüències polítiques greus, perquè Hug de Lousignan, el promès frustrat, es va queixar al seu senyor, el rei de França Felip August. Aquest, que ja se les havia tingut amb Richard Coeur de Lion, va veure en aquella relliscada de John (un rapte d'Isabel, pur i simple...?) una oportunitat única per fer valer la seva autoritat a França. A Anglaterra John era rei; però a França només era duc i comte de diversos territoris, i com a tal li devia vassallatge a ell, el rei de França, que tenia, entre altres, l'autoritat de poder-lo desposseir dels seus territoris. Amb Henry II o Richard Coeur de Lion difícilment s'hauria atrevit a fer un pas com aquest, que significava la guerra; però a Felip August l'havien informat que John Lackland era menys temible al camp de batalla que el seu pare o el seu germà.
A fi que no semblés tot plegat un complot contra Anglaterra ni contra els Plantagenet, va fer una jugada mestra: va nomenar Artur, fill de Geoffroy i per tant nebot de John, senyor de tots aquells territoris. Això també podia posar en un conflicte de fidelitats els mateixos anglesos, puix que eren molts els que davant el govern tirànic de John no havien oblidat que, en principi, era Artur de Bretanya, nebot de Richard Coeur de Lion, qui havia estat nomenat hereu d'Anglaterra quan Richard va marxar cap a la croada. John n'era prou conscient, i es va preparar per a la guerra de seguida, per defensar els seus territoris a França.
El fet és que el 1200 John I Plantagenet i Isabel d'Angoulème es casen: van tenir dos fills mascles (Henry i Richard) i tres filles (Joana, Isabel i Elionor). Però el matrimoni en si fou un pou d'amargor per John: Isabel no havia oblidat Hug de Lousignan, odiava el marit que el seu pare li havia imposat, i li era infidel d'una manera pública i notòria. Si hem de fer cas de la rumorologia, li fotia banyes amb el primer que es presentava, fos noble o simple criat. També si hem de fer cas de la rumorologia, John se'n venjava fent buscar els amants de la seva esposa, lligant-los als peus del llit nupcial, i fuetejant-los amb ferocitat davant d'Isabel, que no sabem si devia estar divertida, horroritzada o senzillament estupefacta.
És ben possible que en tota aquesta història hi hagi part d'exageració, però il·lustra un dels problemes cabdals del personatge: la seva incapacitat de tenir un comportament coherent i reflexiu, la seva tendència a guiar la seva vida quotidiana – i encara pitjor, la seva política exterior i interior – a partir d'impulsos primaris que no podia o no volia controlar. En aquest aspecte fa pensar en Ivan el Terrible, el gran tsar de Rússia. Els impulsos primaris sovint es resolien en accessos de ràbia i de violència, en els quals podia ser particularment brutal. Un d'ells li va costar car, com veurem en parlar d'Artur de Bretanya. L'instint sexual és perillós a l'hora de guiar un rei: la política exterior i interior no es poden basar en una qüestió de bragueta. En conjunt, per un rei és fatal no tenir un domini de si mateix que l'impedeixi de prendre iniciatives que poden resultar greus per al seu reialme com a resultat d'un moment d'ofuscació o com a resultat de passions baixes com ara el rencor personal, l'ànsia de revenja, o el ressentiment.
Si almenys hagués estat reconeixedor dels que li eren fidels i volien treballar amb ell per al bé d'Anglaterra, encara se n'hauria sortit. Però les fonts indiquen també que la ingratitud envers els que li donaven un suport més sincer era un fet habitual. A la seva cort sobretot hi tenien cabuda aventurers, arribistes i gent de pocs escrúpols.
El mot ressentiment – que a la propera Cort d'Apel·lació emprarem abastament quan parlem de l'emperador romà Tiberi, perquè és un personatge semblant en molts aspectes – és potser el més crucial per definir el personatge de John Lackland. La perspectiva constant de ser deixat de banda pels seus germans grans, d'esdevenir veritablement Lackland, el devia obsedir de ben petit. Alhora, el fet de ser el petit de la família, i de viure tants d'anys al costat del seu pare Henry II, un pare avesat als complots i traïcions dels seus fills grans, el devien haver convertit en una mena de nen consentit. Només així es pot entendre que el seu pare s'entestés a fer-lo hereu de terres i més terres, tot i que sempre que havia tingut alguna responsabilitat de govern i/o comandament de tropes havia estat força desastrós. Potser fou la mateixa ceguesa paternal que va fer que Marc Aureli nomenés successor un inepte com Còmmode; qui sap. En tot cas, característica del personatge ressentit és el seu entestament a creure que totes les seves desgràcies vénen d'un complot del món exterior en contra seva, mai dels seus propis errors ni de la seva manca de qualitats per a la tasca de govern – una manca que mai no admetria en veu alta. John podia dur al dia la cancelleria, però no aconseguia la confiança ni la fidelitat dels seus súbdits, quelcom que els seus antecessors, menys avesats a la paperassa però més coherents en llur actuació – per brutal que fos en determinades circumstàncies – havien tingut sense massa problemes.
CINC. Guerra amb França
Objectivament, durant pràcticament tot el seu regnat (1199-1216) es pot dir que John va estar en guerra amb França. Sempre per mantenir o defensar les seves possessions davant l'ambició del rei francès. Una posició ben incòmoda; però cal reconèixer que en gran part els problemes que va tenir eren deguts a la seva malaptesa com a rei.
Tot va començar amb l'afer d'Isabel d'Angoulème, que hem esmentat més amunt. Aquest afer no es va acabar amb el casament: va tenir conseqüències polítiques greus, perquè Hug de Lousignan, el promès frustrat, es va queixar al seu senyor, el rei de França Felip August. Aquest, que ja se les havia tingut amb Richard Coeur de Lion, va veure en aquella relliscada de John (un rapte d'Isabel, pur i simple...?) una oportunitat única per fer valer la seva autoritat a França. A Anglaterra John era rei; però a França només era duc i comte de diversos territoris, i com a tal li devia vassallatge a ell, el rei de França, que tenia, entre altres, l'autoritat de poder-lo desposseir dels seus territoris. Amb Henry II o Richard Coeur de Lion difícilment s'hauria atrevit a fer un pas com aquest, que significava la guerra; però a Felip August l'havien informat que John Lackland era menys temible al camp de batalla que el seu pare o el seu germà.
A fi que no semblés tot plegat un complot contra Anglaterra ni contra els Plantagenet, va fer una jugada mestra: va nomenar Artur, fill de Geoffroy i per tant nebot de John, senyor de tots aquells territoris. Això també podia posar en un conflicte de fidelitats els mateixos anglesos, puix que eren molts els que davant el govern tirànic de John no havien oblidat que, en principi, era Artur de Bretanya, nebot de Richard Coeur de Lion, qui havia estat nomenat hereu d'Anglaterra quan Richard va marxar cap a la croada. John n'era prou conscient, i es va preparar per a la guerra de seguida, per defensar els seus territoris a França.
Artur de Bretanya (1187-1203), mort en estranyes circumstàncies quan era presoner de John Lackland; suposadament mort pel mateix rei, potser després d'haver estat castrat.
Com, però? Necessitava diners. Anglaterra passava per una situació econòmica difícil, immersa en un procés d'inflacció que semblava impossible d'aturar. Mantenir un exèrcit pagat des d'Anglaterra era tot un problema. Llavors va optar per armar els exèrcits in situ – a Normandia, Anjou, Bretanya... – amb impostos cobrats també in situ: va augmentar la pressió fiscal als seus territoris francesos, un error greu perquè va sembrar el descontentament en aquests territoris. Felip August va començar l'ocupació de Normandia, i va cedir tropes a Artur de Bretanya perquè acabés la feina. Però s'esdevingué l'inesperat: el 1202 els exèrcits de John Lackland i Artur s'enfronten a Mirebeau, a la regió de Poitou, i Artur fou derrotat i capturat. Al capdavall John tampoc no era tan inepte al camp de batalla, doncs. Però John demostrà ser, com ja hem esmentat, totalment inepte a l'hora d'evitar conflictes innecessaris. El 1203 Artur fou assassinat a la seva presó. Només tenia setze anys. Ningú no va dubtar que havia estat per ordre de John. Algunes fonts esmenten que John el va fer castrar (si no ho va fer ell, personalment) abans de matar-lo. Es fa difícil de dir si això és cert, tot i que atesos els antecedents del personatge, i els seus moments de gran violència, és versemblant. En tot cas, això va fer que la seva popularitat, ja molt baixa a tots els seus territoris, caigués en picat i de manera definitiva a les seves possessions a França. De sobte, Poitou, Anjou, Turenne, Maine, van descobrir que s'estimaven més estar sota el poder directe del rei de França, i van jurar obediència a Felip August, els exèrcits del qual van ocupar aquests territoris gairebé sense oposició.
Quedava Normandia, és clar: els barons normands li eren fidels, potser en memòria de l'origen normand dels Plantagenet (d'allà n'havia sortit Guillem el Conqueridor). Però el seu germà Richard Coeur de Lion ja havia dit que John era capaç de conquerir qualsevol reialme, ‘sempre que ningú s'hi oposi'. John no es va veure amb cor d'enfrontar-se a Felip August. Covardia? Potser seny: no s'enganyava gens ni mica sobre el grau de fidelitat que li tindrien els seus nobles i barons d'Anglaterra, i que arribat el moment podia perfectament trobar-se sol contra tothom enmig d'un camp de batalla. L'any 1203 va tornar a Anglaterra, i va deixar que els barons normands aguantessin el tipus. Òbviament, no van trigar a rendir-se al rei de França. En tres anys més, Felip August va ocupar els darrers castells d'Anjou i Bretanya que encara retien homenatge a John.
Fa cert vertigen pensar-ho: en tot just cinc anys de regnat havia perdut la majoria de les seves possessions a França. Només li quedava Aquitània – territori per ara intocable, puix que Elionor d'Aquitània encara vivia – i les illes del Canal de la Mànega. El sobrenom Lackland, ‘sense terra', en principi adjudicat perquè li havien impedit heretar territoris, va acabar referint-se a tots els territoris que perdia, un rera l'altre. Sempre degut a conflictes desencadenats pels seus propis errors.
Òbviament, John no podia deixar passar aquesta catàstrofe sense fer res. El 1206 va engegar una expedició punitiva, i va aconseguir de recuperar el Poitou. Però això fou tot. Es va haver de resignar a renunciar a la resta de possessions a França que li havien estat arrabassades. No podia finançar un exèrcit per recuperar-les, i els nobles anglesos no estaven per la feina de jugar-se-la per un rei a qui respectaven ben poc.
Quedava Normandia, és clar: els barons normands li eren fidels, potser en memòria de l'origen normand dels Plantagenet (d'allà n'havia sortit Guillem el Conqueridor). Però el seu germà Richard Coeur de Lion ja havia dit que John era capaç de conquerir qualsevol reialme, ‘sempre que ningú s'hi oposi'. John no es va veure amb cor d'enfrontar-se a Felip August. Covardia? Potser seny: no s'enganyava gens ni mica sobre el grau de fidelitat que li tindrien els seus nobles i barons d'Anglaterra, i que arribat el moment podia perfectament trobar-se sol contra tothom enmig d'un camp de batalla. L'any 1203 va tornar a Anglaterra, i va deixar que els barons normands aguantessin el tipus. Òbviament, no van trigar a rendir-se al rei de França. En tres anys més, Felip August va ocupar els darrers castells d'Anjou i Bretanya que encara retien homenatge a John.
Fa cert vertigen pensar-ho: en tot just cinc anys de regnat havia perdut la majoria de les seves possessions a França. Només li quedava Aquitània – territori per ara intocable, puix que Elionor d'Aquitània encara vivia – i les illes del Canal de la Mànega. El sobrenom Lackland, ‘sense terra', en principi adjudicat perquè li havien impedit heretar territoris, va acabar referint-se a tots els territoris que perdia, un rera l'altre. Sempre degut a conflictes desencadenats pels seus propis errors.
Òbviament, John no podia deixar passar aquesta catàstrofe sense fer res. El 1206 va engegar una expedició punitiva, i va aconseguir de recuperar el Poitou. Però això fou tot. Es va haver de resignar a renunciar a la resta de possessions a França que li havien estat arrabassades. No podia finançar un exèrcit per recuperar-les, i els nobles anglesos no estaven per la feina de jugar-se-la per un rei a qui respectaven ben poc.
SIS. El conflicte amb l'Església
John va repetir el conflicte que ja havia tingut el seu pare, Henry II: l'enfrontament amb el papa de Roma per la tria de l'Arquebisbe de Canterbury, figura que suposava, de facto, el cap de l'església d'Anglaterra i per tant personatge d'una gran influència en aquell reialme. Henry II havia aconseguit d'imposar Thomas Beckett, personatge ben estrany – a qui potser algun dia dedicarem una Cort d'Apel·lació – que suposava que actuaria com a subordinat seu; finalment Thomas Beckett va actuar de manera prou autònoma per ser un autèntic contra-poder a Anglaterra. El seu assassinat, del qual popularment es va acusar el rei, va trasbalsar el país. A fi d'evitar una excomunió amb tots els ets i uts, Henry II havia hagut de suplicar perdó i sotmetre's a ser fuetejat en públic com a penitència.
Sens dubte John no havia oblidat aquest afer; i quan es va tractar de triar un personatge per ocupar l'arquebisbat de Canterbury, va voler imposar un candidat de la seva confiança, que fou rebutjat pel papa Innocent III. Aquest va decidir que el personatge que volia per aquest lloc era Stephen Langton, un prestigiós canonge anglès. John es va enfurismar; s'ho va prendre com un desafiament a la seva autoritat, i no va permetre que el nou arquebisbe de Canterbury desembarqués a Anglaterra. Fou el detonant: el papa Innocent III el va excomunicar el 1209.
Ser excomunicat aleshores era un problema molt greu; podia implicar la pèrdua de tots els títols, inclòs el de rei, que en principi era concedit i reconegut pel papa de Roma. Segles després, Enric VIII se sentirà prou fort per tirar endavant malgrat tot; però en ple segle XIII això és senzillament impensable. Innocent III representa, de fet, el zènit del poder temporal de l'Església: segurament mai cap papa no ha tingut tant de poder efectiu sobre reis, bisbes, ducs, l'emperador mateix. Un altre rei hauria mirat de ser raonable; potser John s'hauria pogut arriscar a tirar endavant si fos un rei popular amb tot un país al darrere, però aquest no era el cas. Malgrat això, John va triar l'audàcia, i va respondre aquesta excomunió amb la confiscació de totes les rendes eclesiàstiques i els beneficis de les propietats de bisbats i monestirs. Tot plegat donava una xifra enorme: 100.000 lliures!
John va aprofitar bé aquells fons, que li arribaven com caiguts del Cel, i mai tan ben dit: va equipar bé l'exèrcit, i el 1209 va enfrontar-se amb els escocesos per assegurar bé la frontera – sempre turbulenta en aquella zona: l'afecció dels escosesos a fer ràtzies punitives contra Anglaterra ve de lluny –, el 1210 va reforçar les posicions angleses al nord d'Irlanda. Menys assenyada fou la campanya en contra dels gal·lesos (1211), que va provocar una rebel·lió oberta d'aquests contra Anglaterra. En tot cas, aquests èxits ens diuen que tot i que al camp de batalla John no era un gran cabdill com havien estat el seu pare i el seu germà, la seva suposada inutilitat militar és, com a mínim, matisable.
Però a la llarga, i encara que el papa no l'havia destituït com a rei (contràriament al que diuen algunes fonts), l'excomunió deixava John en una situació insostenible. A Occident no hi podia haver un rei fora de l'òrbita papal, que era com dir fora de la cristiandat. L'excomunió obria la porta al fet que algú volgués optar al títol de rei d'Anglaterra, i Felip August de França no va trigar a presentar el seu propi fill, Lluís, com a candidat. Es va preparar una invasió d'Anglaterra. Mentrestant, dins l'illa mateix alguns nobles s'havien afartat prou del govern de John per endegar una rebel·lió oberta. La situació era prou desesperada per obligar algú com John a empassar-se l'orgull i cedir en alguna cosa. Va triar cedir davant el papa, Innocent III, i va permetre la restauració del clergat amb totes les seves possessions i drets, i l'entrada a Anglaterra del nou arquebisbe de Canterbury, Stephen Langton. Llavors, Innocent III el va perdonar: volia la submissió dels reis a la seva autoritat, no pas cap bany de sang. És clar que els francesos, impacients, ja havien preparat una armada per envair Anglaterra, però l'armada de John Lackland la va destruir a Damme, el 1213.
Aquest èxit militar, que devia sorprendre més d'un, el va fer pensar que podia engegar una contra-invasió a França per recuperar els territoris perduts. Però no. El 1213 fou també, recordem-ho, l'any de la batalla de Muret, en la qual l'exèrcit francès va destrossar l'exèrcit catalano-occitano-aragonès i on va morir Pere I el Catòlic; l'exèrcit de terra francès demostrava ser un dels més forts d'aleshores, i els barons anglesos no van veure gens clar això d'embolicar-se en operacions a gran escala al continent. John ho va intentar, malgrat tot. El 1214 va voler engegar operacions al Poitou, però per assegurar-se la reraguarda va establir una aliança amb Otó IV, l'emperador del Sacre Imperi. La idea era que John i els seus barons del Poitou – no havia aconseguit d'engrescar els barons anglesos en l'aventura, com hem dit – atacarien per l'oest, mentre que Otó i les seves tropes envairien França pel Nord-est. Però tot va fallar. El mateix any 1214 Felip August va derrotar Otó IV a Bouvines, i – el més significatiu de tot – no li va caldre derrotar John perquè aquest es va trobar que, un cop arribats a Angers, els seus barons francesos del Poitou es van negar a lluitar contra el rei de França. És un fet il·lustrador: les nacionalitats modernes estaven en plena fase de construcció, i per una vegada aquests barons pensaven més com a francesos que no pas com a simples vassalls del seu senyor immediat – John, en aquest cas.
Per John era una humiliació més. S'havia gastat en aquesta aventura bous i esquelles, i n'havia tret ben poc. Va tornar a Anglaterra amb la cua entre cames. Una altra vegada.
SET. La Carta Magna
La situació militar del rei no va passar desapercebuda als nobles anglesos, que feia temps que covaven l'ànsia de revenja per tots els afronts rebuts. Els barons del nord d'Anglaterra, especialment els més joves (i eixelebrats, diríem) es van aixecar en armes contra el rei; la resta de barons se'ls va unir o bé se'n va mantenir al marge, i el rei es va trobar sol contra tothom. Malgrat tot, tenia tropes per resistir. Tot plegat hauria pogut ser una veritable guerra civil, si no fos que l'arquebisbe de Canterbury, Stephen Langton – a qui John havia hagut d'acceptar vulgues o no, recordem – i un consell de barons moderats, van aconseguir de negociar amb el rei un document que significava, almenys de moment, la pau al regne. Parlem, com ja deveu haver endevinat, de la famosa Carta Magna, que fou signada pel rei a Runnymede el 15 de juny de 1215.
En si mateixa, la Carta Magna no és quelcom de nou. En la coronació dels reis, aquests ja juraven per escrit la seva fidelitat a lleis i tradicions. La novetat de la Carta Magna, que la convertia en una de les primeres constitucions d'Europa (caldria discutir si realment fou la primera) era que detallava les limitacions del poder del rei, detallava institucions, consells de notables i assemblees, i la capacitat exacta d'actuar que tenia cadascun. Sobretot – i aquest era un senyal clar de quin havia estat el principal motiu de la impopularitat de John – establia límits a la capacitat del rei de crear i recaptar impostos. Els impostos ja existents es mantenien i també, òbviament, els drets que el rei ja tenia sobre alguns d'ells –puix que la Cort reial bé s'havia de mantenir d'una manera o altra –, però per crear nous impostos calia l'aquiescència d'una assemblea de nobles.
De la Carta Magna se'n van fer un gran nombre de còpies, que es van distribuir per tot Anglaterra i es van custodiar com el document preciós que era. Moltes d'aquestes còpies encara es conserven. Ben aviat aquesta llei va esdevenir un mite, i fou acceptada per tots com la llei primera del regne, la llei en el marc de la qual totes les altres lleis s'havien d'encabir. Una autèntica Constitució, que diríem ara.
De tota manera, tot plegat no fou prou per apaivagar els ànims dels nobles anglesos en contra del seu rei. El mateix any 1215, malgrat haver signat la Carta, John es va trobar amb una nova rebel·lió. Signar el document, doncs, havia estat inútil? Bé que la Carta Magna és un mite dins la història d'Anglaterra, la veritat és que John la va signar a contracor. Era una limitació per al seu poder reial, i per tant per ell una humiliació més; avui aquestes limitacions al poder reial ens semblen normals, però en aquell temps eren un fet inaudit. En contra d'aquesta humiliació, i en una pirueta sorprenent, va recórrer al seu antic enemic, i ara aliat: el papa Innocent III. No sabem del cert els arguments que va emprar per convènce'l que tot plegat era obra del diable o gairebé, però ens els podem imaginar. Espiritualment parlant, el poder temporal dels reis prové de Déu, a través del papa que és qui l'atorga físicament. Un document com la Carta Magna suposa que homes d'inferior condició gosen posar límits al poder que Déu dóna als reis. Sembla que també va adduir que havia signat la Carta Magna per força, no amb llibertat de decisió. El fet és que Innocent III va condemnar la Carta. Això donava a John certa autoritat moral per lluitar contra els seus enemics, ara a dins mateix d'Anglaterra. Però amb l'autoritat moral concedida per un papa que vivia ben lluny d'Anglaterra no n'hi havia prou, com ben aviat es va veure.
El 1216 la insurrecció ja era generalitzada. Hi ha unanimitat en les fonts a dir que els darrers dos anys del regnat de John van ser terribles per al país, que patia la violència d'una guerra civil en tota regla. Els cronistes parlen de ciutats saquejades, comarques senceres arrassades, sobretot pels soldats del rei: aquest havia hagut de recórrer a mercenaris vinguts d'arreu, puix que a casa seva podia comptar amb la fidelitat de ben pocs barons – tenia barons fidels, però: la fidelitat al rei legítim sempre ha estat un argument de molt de pes per a molts nobles. El fet és que en aquesta guerra civil John va demostrar que la fama de mal guerrer que li havien encolomat no estava tan justificada com molts pensaven. Llavors els nobles rebels, en adonar-se que la cosa anava de mal borràs, van optar per una solució extrema: oferir el tron d'Anglaterra a Lluís, fill de Felip August de França. Per al rei de França era una oportunitat única d'afegir Anglaterra al botí familiar, i de passada recuperar un control efectiu sobre Aquitània: era impensable que no enviés tropes per ajudar els nobles rebels. I en efecte, el mateix any 1216 Lluís va desembarcar a Anglaterra amb un exèrcit que, amb l'ajut dels barons rebels, va fer recular les posicions del rei d'Anglaterra, John. Però aquest demostrava ser dur de pelar: ben aviat va recuperar el terreny.
John Lackland va morir el 18 d'octubre de 1216, al castell de Newark, sembla que de disenteria. Les fonts són contradictòries a l'hora de valorar si en aquell moment estava guanyant o no la guerra contra els seus enemics. Certament que poc abans de morir havia estat derrotat a la batalla de Walsh (1216). En tot cas, la seva mort va suposar la fi de la guerra: com per art de màgia, els ànims de tots es van apaivagar. Els nobles anglesos d'una banda i de l'altra (rebels i fidels) van arribar ben aviat a un compromís de pau, i Lluís de França es va trobar que la promesa de donar-li el tron d'Anglaterra de sobte s'havia esvaït, davant l'existència d'un fill primogènit de John, encara menut, però que després seria Henry III, a qui tots els nobles anglesos juraven fidelitat com a rei. La legitimitat dinàstica, i sens dubte també un sentiment nacional, s'imposava per davant les promeses fetes al príncep francès. La dinastia dels Plantagenet, de moment, s'havia salvat.
Lluís se'n va tornar cap a França abans d'un any. Aquesta vegada li tocava a ell, d'anar-se'n amb la cua entre cames. Notem que si John no hagués mort el 1216, ben probablement Lluís hauria estat coronat rei d'Anglaterra; puix que també hauria heretat França, l'imperi franco-anglès que havia estat el somni dels Plantagenet s'hauria realitzat, encara que per una altra banda. I sens dubte la història d'Europa hauria estat diferent: la rivalitat França-Anglaterra, que fou motor de conflictes durant els segles següents, s'hauria esvaït del tot.
VUIT. L'herència de John Lackland
Hi ha unanimitat entre els historiadors anglesos a dir que l'estat desastrós del regne anglès durant els darrers anys de John Lackland fou deguda, si no únicament, almenys principalment al seu mal govern. Com ja hem dit, no era un administrador incompetent; però fer de rei és alguna cosa més que fer d'administrador. A l'hora de jutjar el seu caràcter, hi ha també unanimitat a dir que les seves capacitats – innegables – van quedar totalment tapades per defectes clamorosos: el comportament capriciós i inconseqüent, la violència gratuïta, la crueltat amb els que queien en desgràcia per algun motiu, el ressentiment contra tothom que hagués estat fidel al seu pare o al seu germà, el comportament impulsiu que de vegades anava en contra de raons d'estat poderoses – l'exemple més clar fou el seu segon matrimoni. Defectes que al capdavall va pagar cars, en la forma d'un regnat turbulent (un dels menys pacífics de la història d'Anglaterra), en guerra contínua contra literalment tothom.
En un món feudal, on el territori es dividia en baronies, comtats i ducats, mantenir una relació harmònica i de confiança amb les classes poderoses era essencial, sobretot perquè eren aquests barons, comtes i ducs els que en cas de guerra haurien d'aportar la majoria de l'exèrcit; generar una teranyina d'afronts personals, amenaces, sospita permanent de complots i coaccions vergonyoses no era la millor manera d'assegurar-se la fidelitat de la noblesa – fet absolutament essencial per a qualsevol rei medieval. En la tasca de crear una xarxa de relacions harmòniques amb la noblesa, el clergat, i les classes urbanes i camperoles, en un mot, en la tasca de generar confiança en els homes que havia de governar, John va demostrar ser un inepte absolut. I en aquest aspecte, recalquem-ho, fou més aviat una excepció dins la dinastia Plantagenet.
Alhora, també entre els historiadors anglesos s'observa una constatació reveladora: que molt probablement Anglaterra deu més al regnat turbulent d'aquest rei que no pas al de molts reis, anteriors i posteriors. La Carta Magna, per exemple, fou el resultat d'un conflicte seriós del rei amb les classes altes i el clergat anglès: no s'hauria escrit mai si el rei hagués tingut una relació harmònica amb ells, però justament per això les limitacions del poder reial es van haver de posar per escrit, un fet que va fer que aquestes limitacions quedessin fermament gravades en una llei que, des d'aleshores, va formar part de la cultura anglesa. Els futurs reis anglesos estaran en deute amb John en una qüestió crucial: el perfeccionament de l'aparell administratiu, i sobretot dels sistemes de taxació – ras i curt: impostos –, que gràcies a aquest rei van assolir a Anglaterra un grau de perfecció insòlit per l'època. Certament que per John això fou una necessitat per finançar les seves guerres, sobretot per recuperar i/o mantenir els seus feus a França; però el fet és que els futurs reis anglesos es trobaran el sistema en funcionament, i podran treure'n un profit. Quan, un segle més tard, els Plantagenet vulguin fer valer els seus drets al tron de França –s erà el començament de la Guerra dels Cents Anys –, es trobaran amb un país més intensament governat que no pas la majoria dels països europeus de l'època, i això es traduirà en una capacitat de mobilitzar recursos, homes i diplomàcia molt superior a la dels reis francesos. Els hagués agradat o no reconèixer-ho, en gran part fou herència de la reforma de l'administració duta a terme per John Lackland.
Que, malgrat tot, fou un mal rei. Un rei que en morir deixa el seu regne en una situació tan desastrosa com l'Anglaterra de 1216, i degut als seus errors i a la seva incapacitat, és un mal rei. En aquest aspecte hi ha poca discussió possible. Una corona com la d'Anglaterra li venia gran, bé que ell, com a bon ressentit, no ho hauria admès mai.
NOU. Punt final
No em puc estar d'explicar què va passar amb Isabel d'Angoulème, després de la mort de John, el seu marit imposat i odiat. Va anar a buscar el seu antic promès, Hug de Lousignan, de qui sempre havia estat enamorada. S'hi va casar el 1220, i hi va tenir nou fills. Va morir el 1246. Va intervenir en política activament – no sempre de manera gaire ètica, per cert, però això ja seria tota una altra història. Una dona notable, certament digna d'una sèrie de televisió.
Pere Rovira
Tiberi és un personatge molt difícil per a un historiador. Cobert d'oprobi i acusacions greus de corrupte i depravat pels historiadors antics, han calgut segles per recuperar la seva imatge com un emperador molt més competent que no apareix a la cèlebre sèrie Jo, Claudi. Però alhora, la seva figura és ben plena d'ombres. Avui cap historiador seriós no es pren seriosament algunes acusacions que se li van fer – la seva depravació sexual o la seva vida desenfrenada a Capri, per exemple –, altres acusacions s'han de matisar molt. Però tot i això, la imatge de Tiberi com a ésser humà segueix essent negativa per als nostres ulls. És justa, aquesta visió? En parlarem a la propera Cort d'Apel·lació.
John va repetir el conflicte que ja havia tingut el seu pare, Henry II: l'enfrontament amb el papa de Roma per la tria de l'Arquebisbe de Canterbury, figura que suposava, de facto, el cap de l'església d'Anglaterra i per tant personatge d'una gran influència en aquell reialme. Henry II havia aconseguit d'imposar Thomas Beckett, personatge ben estrany – a qui potser algun dia dedicarem una Cort d'Apel·lació – que suposava que actuaria com a subordinat seu; finalment Thomas Beckett va actuar de manera prou autònoma per ser un autèntic contra-poder a Anglaterra. El seu assassinat, del qual popularment es va acusar el rei, va trasbalsar el país. A fi d'evitar una excomunió amb tots els ets i uts, Henry II havia hagut de suplicar perdó i sotmetre's a ser fuetejat en públic com a penitència.
Sens dubte John no havia oblidat aquest afer; i quan es va tractar de triar un personatge per ocupar l'arquebisbat de Canterbury, va voler imposar un candidat de la seva confiança, que fou rebutjat pel papa Innocent III. Aquest va decidir que el personatge que volia per aquest lloc era Stephen Langton, un prestigiós canonge anglès. John es va enfurismar; s'ho va prendre com un desafiament a la seva autoritat, i no va permetre que el nou arquebisbe de Canterbury desembarqués a Anglaterra. Fou el detonant: el papa Innocent III el va excomunicar el 1209.
Ser excomunicat aleshores era un problema molt greu; podia implicar la pèrdua de tots els títols, inclòs el de rei, que en principi era concedit i reconegut pel papa de Roma. Segles després, Enric VIII se sentirà prou fort per tirar endavant malgrat tot; però en ple segle XIII això és senzillament impensable. Innocent III representa, de fet, el zènit del poder temporal de l'Església: segurament mai cap papa no ha tingut tant de poder efectiu sobre reis, bisbes, ducs, l'emperador mateix. Un altre rei hauria mirat de ser raonable; potser John s'hauria pogut arriscar a tirar endavant si fos un rei popular amb tot un país al darrere, però aquest no era el cas. Malgrat això, John va triar l'audàcia, i va respondre aquesta excomunió amb la confiscació de totes les rendes eclesiàstiques i els beneficis de les propietats de bisbats i monestirs. Tot plegat donava una xifra enorme: 100.000 lliures!
John va aprofitar bé aquells fons, que li arribaven com caiguts del Cel, i mai tan ben dit: va equipar bé l'exèrcit, i el 1209 va enfrontar-se amb els escocesos per assegurar bé la frontera – sempre turbulenta en aquella zona: l'afecció dels escosesos a fer ràtzies punitives contra Anglaterra ve de lluny –, el 1210 va reforçar les posicions angleses al nord d'Irlanda. Menys assenyada fou la campanya en contra dels gal·lesos (1211), que va provocar una rebel·lió oberta d'aquests contra Anglaterra. En tot cas, aquests èxits ens diuen que tot i que al camp de batalla John no era un gran cabdill com havien estat el seu pare i el seu germà, la seva suposada inutilitat militar és, com a mínim, matisable.
Però a la llarga, i encara que el papa no l'havia destituït com a rei (contràriament al que diuen algunes fonts), l'excomunió deixava John en una situació insostenible. A Occident no hi podia haver un rei fora de l'òrbita papal, que era com dir fora de la cristiandat. L'excomunió obria la porta al fet que algú volgués optar al títol de rei d'Anglaterra, i Felip August de França no va trigar a presentar el seu propi fill, Lluís, com a candidat. Es va preparar una invasió d'Anglaterra. Mentrestant, dins l'illa mateix alguns nobles s'havien afartat prou del govern de John per endegar una rebel·lió oberta. La situació era prou desesperada per obligar algú com John a empassar-se l'orgull i cedir en alguna cosa. Va triar cedir davant el papa, Innocent III, i va permetre la restauració del clergat amb totes les seves possessions i drets, i l'entrada a Anglaterra del nou arquebisbe de Canterbury, Stephen Langton. Llavors, Innocent III el va perdonar: volia la submissió dels reis a la seva autoritat, no pas cap bany de sang. És clar que els francesos, impacients, ja havien preparat una armada per envair Anglaterra, però l'armada de John Lackland la va destruir a Damme, el 1213.
Aquest èxit militar, que devia sorprendre més d'un, el va fer pensar que podia engegar una contra-invasió a França per recuperar els territoris perduts. Però no. El 1213 fou també, recordem-ho, l'any de la batalla de Muret, en la qual l'exèrcit francès va destrossar l'exèrcit catalano-occitano-aragonès i on va morir Pere I el Catòlic; l'exèrcit de terra francès demostrava ser un dels més forts d'aleshores, i els barons anglesos no van veure gens clar això d'embolicar-se en operacions a gran escala al continent. John ho va intentar, malgrat tot. El 1214 va voler engegar operacions al Poitou, però per assegurar-se la reraguarda va establir una aliança amb Otó IV, l'emperador del Sacre Imperi. La idea era que John i els seus barons del Poitou – no havia aconseguit d'engrescar els barons anglesos en l'aventura, com hem dit – atacarien per l'oest, mentre que Otó i les seves tropes envairien França pel Nord-est. Però tot va fallar. El mateix any 1214 Felip August va derrotar Otó IV a Bouvines, i – el més significatiu de tot – no li va caldre derrotar John perquè aquest es va trobar que, un cop arribats a Angers, els seus barons francesos del Poitou es van negar a lluitar contra el rei de França. És un fet il·lustrador: les nacionalitats modernes estaven en plena fase de construcció, i per una vegada aquests barons pensaven més com a francesos que no pas com a simples vassalls del seu senyor immediat – John, en aquest cas.
Per John era una humiliació més. S'havia gastat en aquesta aventura bous i esquelles, i n'havia tret ben poc. Va tornar a Anglaterra amb la cua entre cames. Una altra vegada.
SET. La Carta Magna
La situació militar del rei no va passar desapercebuda als nobles anglesos, que feia temps que covaven l'ànsia de revenja per tots els afronts rebuts. Els barons del nord d'Anglaterra, especialment els més joves (i eixelebrats, diríem) es van aixecar en armes contra el rei; la resta de barons se'ls va unir o bé se'n va mantenir al marge, i el rei es va trobar sol contra tothom. Malgrat tot, tenia tropes per resistir. Tot plegat hauria pogut ser una veritable guerra civil, si no fos que l'arquebisbe de Canterbury, Stephen Langton – a qui John havia hagut d'acceptar vulgues o no, recordem – i un consell de barons moderats, van aconseguir de negociar amb el rei un document que significava, almenys de moment, la pau al regne. Parlem, com ja deveu haver endevinat, de la famosa Carta Magna, que fou signada pel rei a Runnymede el 15 de juny de 1215.
En si mateixa, la Carta Magna no és quelcom de nou. En la coronació dels reis, aquests ja juraven per escrit la seva fidelitat a lleis i tradicions. La novetat de la Carta Magna, que la convertia en una de les primeres constitucions d'Europa (caldria discutir si realment fou la primera) era que detallava les limitacions del poder del rei, detallava institucions, consells de notables i assemblees, i la capacitat exacta d'actuar que tenia cadascun. Sobretot – i aquest era un senyal clar de quin havia estat el principal motiu de la impopularitat de John – establia límits a la capacitat del rei de crear i recaptar impostos. Els impostos ja existents es mantenien i també, òbviament, els drets que el rei ja tenia sobre alguns d'ells –puix que la Cort reial bé s'havia de mantenir d'una manera o altra –, però per crear nous impostos calia l'aquiescència d'una assemblea de nobles.
De la Carta Magna se'n van fer un gran nombre de còpies, que es van distribuir per tot Anglaterra i es van custodiar com el document preciós que era. Moltes d'aquestes còpies encara es conserven. Ben aviat aquesta llei va esdevenir un mite, i fou acceptada per tots com la llei primera del regne, la llei en el marc de la qual totes les altres lleis s'havien d'encabir. Una autèntica Constitució, que diríem ara.
De tota manera, tot plegat no fou prou per apaivagar els ànims dels nobles anglesos en contra del seu rei. El mateix any 1215, malgrat haver signat la Carta, John es va trobar amb una nova rebel·lió. Signar el document, doncs, havia estat inútil? Bé que la Carta Magna és un mite dins la història d'Anglaterra, la veritat és que John la va signar a contracor. Era una limitació per al seu poder reial, i per tant per ell una humiliació més; avui aquestes limitacions al poder reial ens semblen normals, però en aquell temps eren un fet inaudit. En contra d'aquesta humiliació, i en una pirueta sorprenent, va recórrer al seu antic enemic, i ara aliat: el papa Innocent III. No sabem del cert els arguments que va emprar per convènce'l que tot plegat era obra del diable o gairebé, però ens els podem imaginar. Espiritualment parlant, el poder temporal dels reis prové de Déu, a través del papa que és qui l'atorga físicament. Un document com la Carta Magna suposa que homes d'inferior condició gosen posar límits al poder que Déu dóna als reis. Sembla que també va adduir que havia signat la Carta Magna per força, no amb llibertat de decisió. El fet és que Innocent III va condemnar la Carta. Això donava a John certa autoritat moral per lluitar contra els seus enemics, ara a dins mateix d'Anglaterra. Però amb l'autoritat moral concedida per un papa que vivia ben lluny d'Anglaterra no n'hi havia prou, com ben aviat es va veure.
El 1216 la insurrecció ja era generalitzada. Hi ha unanimitat en les fonts a dir que els darrers dos anys del regnat de John van ser terribles per al país, que patia la violència d'una guerra civil en tota regla. Els cronistes parlen de ciutats saquejades, comarques senceres arrassades, sobretot pels soldats del rei: aquest havia hagut de recórrer a mercenaris vinguts d'arreu, puix que a casa seva podia comptar amb la fidelitat de ben pocs barons – tenia barons fidels, però: la fidelitat al rei legítim sempre ha estat un argument de molt de pes per a molts nobles. El fet és que en aquesta guerra civil John va demostrar que la fama de mal guerrer que li havien encolomat no estava tan justificada com molts pensaven. Llavors els nobles rebels, en adonar-se que la cosa anava de mal borràs, van optar per una solució extrema: oferir el tron d'Anglaterra a Lluís, fill de Felip August de França. Per al rei de França era una oportunitat única d'afegir Anglaterra al botí familiar, i de passada recuperar un control efectiu sobre Aquitània: era impensable que no enviés tropes per ajudar els nobles rebels. I en efecte, el mateix any 1216 Lluís va desembarcar a Anglaterra amb un exèrcit que, amb l'ajut dels barons rebels, va fer recular les posicions del rei d'Anglaterra, John. Però aquest demostrava ser dur de pelar: ben aviat va recuperar el terreny.
John Lackland va morir el 18 d'octubre de 1216, al castell de Newark, sembla que de disenteria. Les fonts són contradictòries a l'hora de valorar si en aquell moment estava guanyant o no la guerra contra els seus enemics. Certament que poc abans de morir havia estat derrotat a la batalla de Walsh (1216). En tot cas, la seva mort va suposar la fi de la guerra: com per art de màgia, els ànims de tots es van apaivagar. Els nobles anglesos d'una banda i de l'altra (rebels i fidels) van arribar ben aviat a un compromís de pau, i Lluís de França es va trobar que la promesa de donar-li el tron d'Anglaterra de sobte s'havia esvaït, davant l'existència d'un fill primogènit de John, encara menut, però que després seria Henry III, a qui tots els nobles anglesos juraven fidelitat com a rei. La legitimitat dinàstica, i sens dubte també un sentiment nacional, s'imposava per davant les promeses fetes al príncep francès. La dinastia dels Plantagenet, de moment, s'havia salvat.
Lluís se'n va tornar cap a França abans d'un any. Aquesta vegada li tocava a ell, d'anar-se'n amb la cua entre cames. Notem que si John no hagués mort el 1216, ben probablement Lluís hauria estat coronat rei d'Anglaterra; puix que també hauria heretat França, l'imperi franco-anglès que havia estat el somni dels Plantagenet s'hauria realitzat, encara que per una altra banda. I sens dubte la història d'Europa hauria estat diferent: la rivalitat França-Anglaterra, que fou motor de conflictes durant els segles següents, s'hauria esvaït del tot.
VUIT. L'herència de John Lackland
Hi ha unanimitat entre els historiadors anglesos a dir que l'estat desastrós del regne anglès durant els darrers anys de John Lackland fou deguda, si no únicament, almenys principalment al seu mal govern. Com ja hem dit, no era un administrador incompetent; però fer de rei és alguna cosa més que fer d'administrador. A l'hora de jutjar el seu caràcter, hi ha també unanimitat a dir que les seves capacitats – innegables – van quedar totalment tapades per defectes clamorosos: el comportament capriciós i inconseqüent, la violència gratuïta, la crueltat amb els que queien en desgràcia per algun motiu, el ressentiment contra tothom que hagués estat fidel al seu pare o al seu germà, el comportament impulsiu que de vegades anava en contra de raons d'estat poderoses – l'exemple més clar fou el seu segon matrimoni. Defectes que al capdavall va pagar cars, en la forma d'un regnat turbulent (un dels menys pacífics de la història d'Anglaterra), en guerra contínua contra literalment tothom.
En un món feudal, on el territori es dividia en baronies, comtats i ducats, mantenir una relació harmònica i de confiança amb les classes poderoses era essencial, sobretot perquè eren aquests barons, comtes i ducs els que en cas de guerra haurien d'aportar la majoria de l'exèrcit; generar una teranyina d'afronts personals, amenaces, sospita permanent de complots i coaccions vergonyoses no era la millor manera d'assegurar-se la fidelitat de la noblesa – fet absolutament essencial per a qualsevol rei medieval. En la tasca de crear una xarxa de relacions harmòniques amb la noblesa, el clergat, i les classes urbanes i camperoles, en un mot, en la tasca de generar confiança en els homes que havia de governar, John va demostrar ser un inepte absolut. I en aquest aspecte, recalquem-ho, fou més aviat una excepció dins la dinastia Plantagenet.
Alhora, també entre els historiadors anglesos s'observa una constatació reveladora: que molt probablement Anglaterra deu més al regnat turbulent d'aquest rei que no pas al de molts reis, anteriors i posteriors. La Carta Magna, per exemple, fou el resultat d'un conflicte seriós del rei amb les classes altes i el clergat anglès: no s'hauria escrit mai si el rei hagués tingut una relació harmònica amb ells, però justament per això les limitacions del poder reial es van haver de posar per escrit, un fet que va fer que aquestes limitacions quedessin fermament gravades en una llei que, des d'aleshores, va formar part de la cultura anglesa. Els futurs reis anglesos estaran en deute amb John en una qüestió crucial: el perfeccionament de l'aparell administratiu, i sobretot dels sistemes de taxació – ras i curt: impostos –, que gràcies a aquest rei van assolir a Anglaterra un grau de perfecció insòlit per l'època. Certament que per John això fou una necessitat per finançar les seves guerres, sobretot per recuperar i/o mantenir els seus feus a França; però el fet és que els futurs reis anglesos es trobaran el sistema en funcionament, i podran treure'n un profit. Quan, un segle més tard, els Plantagenet vulguin fer valer els seus drets al tron de França –s erà el començament de la Guerra dels Cents Anys –, es trobaran amb un país més intensament governat que no pas la majoria dels països europeus de l'època, i això es traduirà en una capacitat de mobilitzar recursos, homes i diplomàcia molt superior a la dels reis francesos. Els hagués agradat o no reconèixer-ho, en gran part fou herència de la reforma de l'administració duta a terme per John Lackland.
Que, malgrat tot, fou un mal rei. Un rei que en morir deixa el seu regne en una situació tan desastrosa com l'Anglaterra de 1216, i degut als seus errors i a la seva incapacitat, és un mal rei. En aquest aspecte hi ha poca discussió possible. Una corona com la d'Anglaterra li venia gran, bé que ell, com a bon ressentit, no ho hauria admès mai.
NOU. Punt final
No em puc estar d'explicar què va passar amb Isabel d'Angoulème, després de la mort de John, el seu marit imposat i odiat. Va anar a buscar el seu antic promès, Hug de Lousignan, de qui sempre havia estat enamorada. S'hi va casar el 1220, i hi va tenir nou fills. Va morir el 1246. Va intervenir en política activament – no sempre de manera gaire ètica, per cert, però això ja seria tota una altra història. Una dona notable, certament digna d'una sèrie de televisió.
Pere Rovira
*******************
Al Proper CriTeri:
TIBERI
Segon emperador romà
Al Proper CriTeri:
TIBERI
Segon emperador romà
Tiberi és un personatge molt difícil per a un historiador. Cobert d'oprobi i acusacions greus de corrupte i depravat pels historiadors antics, han calgut segles per recuperar la seva imatge com un emperador molt més competent que no apareix a la cèlebre sèrie Jo, Claudi. Però alhora, la seva figura és ben plena d'ombres. Avui cap historiador seriós no es pren seriosament algunes acusacions que se li van fer – la seva depravació sexual o la seva vida desenfrenada a Capri, per exemple –, altres acusacions s'han de matisar molt. Però tot i això, la imatge de Tiberi com a ésser humà segueix essent negativa per als nostres ulls. És justa, aquesta visió? En parlarem a la propera Cort d'Apel·lació.
.JPG)
Publica un comentari a l'entrada