El paisatge ha canviat exageradament. De cop i volta, l'horitzó s'ha apropat i ha quedat fet miques. Ja no hi ha muntanyes velles i boscoses ni núvols amb història i vida pròpia, sinó un cel trencat i enteranyinat darrere un vidre brut.
Un aire grisenc ha difuminat qualsevol esperança de veure l'arc de Sant Martí, encara que sigui reflectit a l'edifici d'oficines del davant. El punt de fuga ha desaparegut d'un dia per l'altre i em sento desenfocat. Intento perdre la mirada davant del monitor amb l'esperança de que un vaixell o qualsevol altra figura aparegui del no res entre les lletres de color verd alzina sobre el fons negre carbó de la vella aplicació administrativa.
Un aire grisenc ha difuminat qualsevol esperança de veure l'arc de Sant Martí, encara que sigui reflectit a l'edifici d'oficines del davant. El punt de fuga ha desaparegut d'un dia per l'altre i em sento desenfocat. Intento perdre la mirada davant del monitor amb l'esperança de que un vaixell o qualsevol altra figura aparegui del no res entre les lletres de color verd alzina sobre el fons negre carbó de la vella aplicació administrativa.
Surto al carrer a estirar les cames i l'alè bullent dels aires condicionats (un gran exemple d'estupidesa humana) em rosteix el clatell. Creuo buscant un racó lliure de calor artificial. Quan me'l faig meu, l'autobús de gas expulsa naturalment el seu fum negre davant meu i decideixo fer-me un cigarret. Faig una calada i el gust em resulta amarg. Observo l'antic edifici d'oficines on treballo. De fora presenta un aspecte sobri i elegant. Una façana interessant que amaga uns envans de metacrilat esgrogueïts pel pas del temps i la pols, que ja tenen un color com de nicotina fumada. Vuit o nou plantes de papers amuntegats, esperant el moment en que algú els hi doni tràmit. L'hivern serà llarg.
Faig una altra calada, i em ve de gust fer un gest de tiu dur, tipus Humphrey Bogart. Aixeco la mirada tot expirant el fum de biaix mentre escruto les finestres de l'edifici d'esperit burocràtic, amb unes parets de gruix considerable per aïllar-se de la realitat. Potser hi busco alguna cosa interessant, algun signe contrari a l'avorriment, però res vol destacar. Arribo a l'última planta i des de darrere les respectives banderes constitucionals apareix el sol, que m'enlluerna a plaer. Quan fixo la mirada al sol penso que sóc una mica idiota. I penso com d'idiota em sentiria si l'hagués de mirar cada matí, obligat.
Observo de nou el cel, aquest cop cap a l'oest. Potser no és tan gris com m'havia semblat. El que neteja els vidres deu estar encara de vacances. Per sort, Barcelona encara no és Pequín i un núvol en forma de vaixell o qualsevol altra cosa creua el cel. Somric, els semàfor es posa en verd i pensant ja en les properes vacances, em disposo a tramitar.
Sòcrates
.JPG)
Fantàstic!!! Molt inspirat!
ResponEliminaGràcies!
ResponEliminaUn plaer