TIBERI
(42 a.C. - 37 d.C.)
Segon emperador romà
PRIMERA PART
(42 a.C. - 37 d.C.)
Segon emperador romà
PRIMERA PART
Tiberi és un personatge molt difícil per a l'historiador. Perquè d'ell n'ha quedat una llegenda d'infàmia, perversió i degradació moral que no és fàcil ni de rebatre ni de matisar. Ben pocs contemporanis en van parlar, i els pocs rarament li van ser favorables. L'ànsia de tractar els personatges històrics amb justícia no era cap característica dels historiadors romans de l'època. Però a més ha tingut la mala sort de ser conegut sobretot per historiadors posteriors – fonamentalment, Tàcit i Suetoni – que escrivien per un públic determinat i escrivien sobretot allò que aquell públic volia llegir. Després, cal no oblidar el paper que escriptors com Robert Graves han tingut en el procés de satanització de Tiberi: obres com Jo, Claudi, de primer èxits editorials i després èxits a la televisió – parlo, és clar, la sèrie de la BBC, justament famosa, on vam descobrir actors formidables com John Hurt, Siân Phillips o Derek Jacobi – són les que han deixat en la ment popular una imatge de Tiberi que podem qualificar de quasi-definitiva.
Voldria avisar que al llarg d'aquesta Cort d'Apel·lació faré esment més d'una vegada de Jo, Claudi, tant la novel·la original de Robert Graves com la sèrie de televisió de la BBC (de manera més o menys indistinta, puix que la sèrie segueix fidelment la novel·la), per la senzilla raó que el Tiberi que apareix a Jo, Claudi, és finalment el que bona part de la gent coneix. I és un Tiberi molt parcial. Aquesta sèrie televisiva, tot seguint la novel·la de Robert Graves, una mica simplificada, retratava un Tiberi rossegat pel rencor, l'enveja i el ressentiment, cruel, depravat i, en definitiva, malvat. Cal·lígula era boig; Tiberi era malvat. Lívia apareixia com el súmmum de la dona intrigant, manipuladora, una autèntica governant a l'ombra; però sempre apareixia el bé de Roma com a finalitat última de les seves intrigues. A Jo, Claudi, se'ns retrata un Tiberi indiferent al bé de Roma; pervers, senzillament. Un Tiberi que la historiografia actual no accepta, o que almenys matisa molt.
Un personatge tan discutit i discutible com Tiberi era un candidat obvi a venir a la nostra Cort d'Apel·lació. Com ja hem fet alguna vegada (en el cas d'Hergé, per exemple), dividirem aquesta Cort en dues parts. En aquesta primera part ens centrarem en la psicologia i els trets del personatge, i la seva evolució personal abans de ser emperador. La segona part es centrarà en la seva etapa com a emperador, des dels primers anys – lloats pels historiadors – fins als darrers, en que fou, segons tots els testimonis, un tirà terrible.
U. Compte amb els clàssics...
Les dues fonts clàssiques més importants per al coneixement de Tiberi són Suetoni i Tàcit. També – no tant – les obres de Dió Cassi i Plini el Vell.
Suetoni és autor de la Vida dels dotze cèsars, on fa una biografia dels dotze Cèsars anteriors a la dinastia dels Antonins: des del mateix Juli Cèsar (que estrictament no arribà a ser emperador) fins Domicià, el tercer i últim emperador de la dinastia dels Flavis. Tàcit té una obra cabdal, els Annals, on es centra en la família d'emperadors Júlia-Claudia. Tots dos comparteixen un fet fonamental: van viure sobretot durant l'època dels emperadors Antonins (Nerva, Trajà i Adrià, sobretot), i no poden fugir dels punts de vista propis de l'època ni de les conveniències polítiques que hi dominaven. No podien ser imparcials. L'època dels Antonins fou (llevat de l'època final, sota l'emperador Còmmode) una època de plenitud per a l'Imperi, i sobretot una època on els emperadors governaven en bona harmonia amb el Senat. L'ideal imperial semblava haver-se assolit: era normal, per un intel·lectual romà, exaltar el present pel mètode de satanitzar el passat. El contrast entre un present (suposadament) brillant i un passat (suposadament) farcit de corrupció, degradació moral i perversions de tota mena havia de ser per força un afalac important per uns emperadors que, com tot aquell que gaudeix d'un poder absolut, necessita legitimar-lo mitjançant el fervor popular.
Ni Tàcit ni Suetoni eren contemporanis d'August, Tiberi, Cal·lígula, Claudi, Neró, ni de la majoria dels personatges que retraten. Suetoni va néixer el 70 d.C., i es creu que va morir cap al 130 d.C. Per tant començà a escriure aquesta obra quan feia uns seixanta anys que Tiberi havia mort. Tàcit és, sembla, una mica anterior, però en tot cas va néixer cap a l'any 53 a 57 d.C., uns 20 anys després de la mort de Tiberi. Podem postular, per tant, que quan va començar a escriure la seva obra feia almenys 40 anys que Tiberi havia mort. Cap dels dos no podia parlar per experiència pròpia, i s'havien de basar en fonts no sempre fiables.
Bé que en ocupar diversos càrrecs en l'administració de Trajà i Adrià devien tenir accés als arxius imperials i a fonts oficials d'informació, avui sembla clar que només van tenir un accés limitat als arxius imperials de l'època Júlia-Claudia o dels Flavis. Però aquestes fonts, imprescindibles a l'hora de documentar la tasca diplomàtica i de govern d'un emperador, no haurien donat una informació massa valuosa pel que fa a la personalitat del personatge que s'estigui estudiant (llevat del cas que els fets nus palesin la bogeria de l'emperador, com fou el cas de Cal·lígula). A l'hora de presentar annècdotes que retratin un emperador poc accessible – com fou el cas de Tiberi, que va passar llargues temporades retirat a Capri, lluny de Roma – hi ha el perill de col·leccionar-ne de poc documentades, degudes purament a la fantasia popular, o bé que, essent certes en principi, hagin estat exagerades amb el temps fins a fer-les irreconeixibles. També cal tenir en compte el perill d'utilitzar fonts d'una fiabilitat més que discutible. Per exemple, Agripinil·la, l'última esposa de l'emperador Claudi i mare del següent emperador, Neró, a la fi de la seva vida, reclosa per ordre del seu propi fill, va escriure una autobiografia que, atesa la personalitat intrigant i assassina de l'autora – no oblidem que va matar l'emperador Claudi, marit seu, emmetzinant-lo amb un plat de bolets mortals – no es pot suposar que sigui gaire digna de crèdit. Però escriptors posteriors com Tàcit o el mateix Suetoni s'hi van abraonar a la recerca de detalls escabrosos.
Fins i tot Robert Graves cau en l'error de creure's massa Tàcit i Suetoni. Potser era en gran part inevitable, puix que Graves era un especialista dels clàssics greco-llatins. De tota manera cal reconèixer que l'escriptor anglès va amb compte amb retratar de manera explícita un Tiberi degradat en perversions sexuals o plaers inimaginables; els personatges que duen el pes de la narració – el mateix Claudi – parla de rumors, ‘es diu que', i ben poca cosa més. En tot cas, la historiografia actual utilitza els clàssics d'una manera crítica. Així, Crescente López de Juan, al seu pròleg de la seva pròpia traducció dels Annals de Tàcit, esmenta que el seu Tiberi és una gran creació literària, no historiogràfica.
Molts anys després de Tàcit i Suetoni, en ple segle XVIII, va començar una tendència cap a la recuperació del personatge. No calia esforçar-s'hi massa, perquè enmig d'un text extens com el que Tàcit dedica a Tiberi als seus Annals, apareixen ça i llà decisions de govern, problemes quotidians de la ciutat de Roma als quals l'emperador s'havia d'enfrontar, i com s'hi enfrontava, que suggerien que aquell individu tan menyspreat no era, objectivament, un governant incompetent. Voltaire fou un dels intel·lectuals que amb més força van reivindicar el personatge. Bona part de la llegenda negra associada a Tiberi va quedar descartada: per exemple, tota la història de les seves perversions sexuals. Alhora, avui s'admet que en la seva recuperació els pensadors europeus il·lustrats van anar un pèl massa lluny: van proposar un Tiberi gairebé angelical, que no encaixa amb molts fets històrics plenament comprovats, que parlen d'un subjecte que a voltes podia ser realment molt dur. La visió actual del personatge intenta ser equànim: no presenta Tiberi com un depravat, però tampoc no pot presentar-lo com un governant angelical. Sobretot, en la part psicològica es fa un esforç per entendre'l.
DOS. El context familiar
Qui hagi vist la recent sèrie de televisió Roma, justament lloada, n'haurà tret una imatge inexacta del començament de la relació entre Octavi i Lívia. En aquesta sèrie, Lívia és casada amb Tiberi Claudi Neró [a qui des d'ara anomenarem Claudi, per no confondre'l amb Tiberi, el seu fill], de la família dels Claudi. Quan Octavi va conèixer Lívia aquesta ja havia tingut un fill, el futur emperador Tiberi, i quan Octavi i Lívia es van casar Lívia estava embarassada. Res de tot això apareix a la sèrie de televisió ‘Roma', on Lívia apareix com una noia jove i sense cap fill.
Lívia. Bust sense datar, però que ens retrata una dona d'uns quaranta anys. Mare de Tiberi i esposa d'August, màxima responsable de col·locar un membre de la gens Claudia al capdamunt de l'imperi. Acusada popularment d'haver enverinat o d'haver-se desfet de tots els candidats a la successió de la gens Júlia; probablement en la majoria dels casos es tracta d'una acusació sense fonament.
La versió oficial diu que Octavi va conèixer Lívia quan aquesta estava embarassada del seu segon fill, Drus. Se'n va enamorar, va convèncer el marit de Lívia que se'n divorciés, aquest hi va consentir, i llavors Octavi va poder casar-se amb la seva estimada. Altres autors (per exemple, Marañón, vegeu a sota) creuen que la versió més raonable és que en realitat Drus fos fill d'Octavi, no pas de Claudi: Lívia hauria estat infidel al seu marit, i aquesta hauria estat la raó que Claudi s'avingués al divorci sense massa problemes. Si l'amant de la dona hagués estat un altre potser hi hauria hagut sarau, però Octavi tenia tot un exèrcit darrere, era l'hereu de la fortuna del Cèsar, cònsol, triumvir i malgrat la seva joventut un autèntic tirà dedicat a destruir la República i construir-se un poder absolut: buscar-hi raons hauria estat suïcida. Sembla a més que Claudi era home reservat, taciturn, retret i solitari, característiques que com veurem el seu fill Tiberi va heretar. Pel que fa als motius de Lívia, no cal tenir gaire imaginació. Les perspectives polítiques d'Octavi eren més que optimistes, i de fet ja era el personatge polític més important de Roma. Lívia tenia un caràcter fred i calculador; unir el seu destí a Octavi era obrir unes perspectives inimaginables amb Claudi, home molt menys ambiciós, i a més molt més vell que no pas Lívia.
El fet essencial és que Lívia va abandonar la casa de la gens Claudia i va marxar a viure a la casa de la gens Júlia, embarassada del seu segon fill (Drus) que sembla que ja no va arribar a conèixer personalment Claudi. Tiberi, que llavors tenia quatre anys, es va quedar a casa del seu pare, i fou testimoni del dolor que aquest divorci li havia causat. Pare i fill van estar molt units els cinc anys següents, fins que Claudi va morir. Tiberi no va oblidar mai el seu pare humiliat. Tenia nou anys quan fou acollit a casa dels Julis, i no podia veure en Octavi August altra cosa que l'home que havia enfonsat el seu pare, i en Lívia la dona que havia abandonat la seva família (els Claudis) per desig de poder. En potència, un conflicte molt perillós.
TRES. Julis contra Claudis
Hi ha un fet que sovint s'oblida, i que és clau per entendre els conflictes posteriors que afectarien tota la família: que Lívia també formava part, per dret propi, de la gens Claudia. Era una Claudia per origen familiar i pel primer matrimoni. A Roma, i entre l'aristocràcia, la gens a la qual pertanyia un noble era un fet extremadament important; al capdavall moltes d'aquelles grans famílies patrícies eren més antigues que no pas la mateixa ciutat de Roma. El mot pietas, que finalment ha acabat significant compassió, originalment es referia a la devoció dels nobles romans per la seva pròpia gens, el seu honor, el seu patrimoni, el seu prestigi i la fidelitat als vincles de sang. La fidelitat dels nobles romans a la seva família era per molts més important que no pas la fidelitat a la pàtria romana; de fet sovint vetllar pels interessos de la pròpia família s'identificava amb vetllar pels interessos de la mateixa Roma. Octavi no va dubtar a violar totes les lleis romanes que calgués i dur un exèrcit a la ciutat mateixa per venjar la memòria del seu oncle adoptiu, Juli Cèsar. I Lívia, casada amb un membre de la gens Julia i vivint a la casa dels Julis, va vetllar pels interessos de la gens Claudia dins la mansió dels Julis. Bona part de la guerra familiar posterior s'entén per l'ambició de Lívia de situar un Claudi al capdamunt de l'Imperi, alhora que Octavi lluitava per situar-hi un Juli.
Abans de casar-se amb Lívia, Octavi havia estat casat amb una dona anomenada Escribònia, i d'ella n'havia tingut una filla: Júlia. Júlia havia estat casada amb Marcel, un jove sembla que sa i ben plantat, fill d'Octàvia, germana d'Octavi August. Era, per tant, un Juli de cap a peus. Marcel fou el favorit d'August, i abundaven els signes que aquest el considerava el seu successor. Però va morir sobtadament, i la rumorologia popular no va dubtar a acusar Lívia d'haver-lo enverinat. Llavors August va casar Júlia amb el seu gran amic (i gran general) Marc Vipsani Agripa. La parella va tenir diversos fills: Gai, Luci, Pòstum, Agripina i Júlia II. Tota una prole. Agripa era home d'orígens humils, i no podia adduir avantpassats famosos: els nens s'havien de considerar, per tant, cadells de la gens Julia, i per tant als ulls d'August anaven en primera posició pel que fa a la futura herència imperial. L'herència de la gens Júlia semblava assegurada.
Per la banda dels Claudis la situació era menys afalagadora. Drus era, oficialment, un Claudi, però probablement era fill biològic d'Octavi, i segurament tant Octavi com Lívia el veien més com un Juli. Tiberi era l'únic membre jove de la família que es podia considerar com un Claudi de cap a peus, i de moment quedava força lluny de l'herència imperial, no només perquè els Julis tenien preferència sinó també perquè entre Tiberi i Octavi hi havia una aversió mútua. A l'hora de prometre Tiberi i Drus en matrimoni, els van triar parelles que eren tota una declaració de principis: van casar Drus amb Antònia, filla de marc Antoni i per tant dona de llinatge poderós, mentre que Tiberi fou casat amb Vipsània, filla d'Agripa i per tant dona de llinatge humil: una plebea. La baixa posició de Tiberi en les preferències d'August quedava clara. Curiosament, tots dos germans es van enamorar sincerament de les parelles que els havien tocat; ambdós matrimonis van ser feliços.
Agripa va morir el 12 a.C. La rumorologia popular va culpar Lívia d'haver-lo enverinat, com sempre, però sembla que sense cap base. El gran general va morir d'un atac de gota, i punt. Llavors, inesperadament – i sembla que això és rigorosament cert – a la mort d'Agripa Júlia s'encaterina de Tiberi. Aquest és obligat a separar-se de Vipsània, i quasi-obligat a casar-se amb Júlia. Aquesta separació fou una de les grans tragèdies de la vida de Tiberi, i una de les que el van afectar més profundament.
El matrimoni de Tiberi amb Júlia, que unia de nou les dues línies familiars, Julis i Claudis, no tenia altre objecte que fer pujar graons a Tiberi, en l'escala de candidats a l'herència imperial. És molt probable que Lívia fos darrere d'aquesta maniobra, que al capdavall va sortir malament perquè Tiberi i Júlia eren mútuament incompatibles. Júlia era dona molt promíscua, mentre que Tiberi era molt tímid en qüestions sexuals – no pas impotent, però, puix que la parella va arribar a tenir un fill, que va morir de menut. La incontinència sexual de Júlia, dona extremadament sensual que cercava el plaer arreu i amb qui fos – la llista dels seus amants era inacabable – era una font d'historietes divertides per a la plebs, que sentia una simpatia instintiva per aquella dona, però òbviament també era una font d'escàndols i d'amargor per Tiberi, que indirectament en resultava objecte de burla popular – el marit cornut.
L'exili a Rodes (6 a.C) fou una fugida d'aquella situació absurda. Va significar també una caiguda en desgràcia, i la pèrdua de tota posició dins l'estructura de poder de la família imperial. Drus havia mort a Germània, d'una fatídica caiguda de cavall. Novament els rumors van acusar Lívia, novament sense fonament. La casa familiar d'Octavi i Lívia ja només tenia descendència ‘Júlia'. Octavi havia adoptat com a hereus els dos fills grans de Júlia i Agripa, Gai i Luci, i els cobria d'atencions. Un tracte que contrastava amb la brutalitat amb què va tractar la seva filla Júlia, desterrada a l'illa de Pandatària el 2 a.C, quatre anys després que el seu marit Tiberi fugís d'ella. El perquè d'aquest tracte tan bèstia s'ha discutit; podria ser que hi hagués alguna cosa més que un simple càstig per la seva promiscuïtat.
Com va acabar aquesta història, tots ho sabem: Gai i Luci van morir. Els rumors populars ho atribuïen, com sempre, a maquinacions de Lívia, i Robert Graves, a Jo, Claudi, no dubta a seguir aquesta teoria. Però de fet no hi ha cap fonament per atribuir a Lívia la mort de Gai i Luci, dos germans sembla que força dèbils físicament. Luci va morir el 2 d.C., en un viatge a Marsella. El cas de Gai és més curiós; August el va enviar a Orient perquè s'exercités en el futur ofici de governant; i en una aventura amb una patrulla romana va caure en una emboscada. En va sortir viu, però ferit. Sembla que l'aventura el va mig trastocar, perquè immediatament va renunciar a tots els honors i va demanar humilment ser admès en un vaixell de càrrega. En el viatge de tornada a Roma va morir, prop de Rodes. Era l'any 4 d.C. La desolació d'August fou immensa.
L'herència de la gens Júlia s'havia reduït dràsticament. Quedava Pòstum Agripa, certament, germà petit de Gai i Luci, però aquest encara era menut; de cap manera no podia heretar l'imperi, en cas que August morís – cosa no impensable, puix que ja era gran i mai no havia tingut bona salut. Quedaven els fills masculins de Drus, també menuts – Germànic i Claudi. Li agradés o no, August no tenia altre remei que tornar a cridar Tiberi al seu costat.
De nou, un Claudi tornava a estar en primera posició pel que fa a la possible successió d'August.
Tiberi. Bust sense datar, probablement de quan tenia al voltant de trenta anys.
QUATRE. La plebs, contra els Claudis
Hi ha una preguntar que val la pena de plantejar. Per quina raó la plebs sempre suposava maquinacions de Lívia, enverinaments, maniobres fosques? Més endavant veurem que Tiberi era una persona molt desagradable i que una certa tírria contra ell era comprensible; però per què contra Lívia? La sèrie de televisió Jo, Claudi ens retrata un Tiberi repulsiu mentre que els altres membres masculins de la família, els de la gens Júlia (Pòstum, Gai, Luci) són presentats sota un prisma angelical: sembla que realment aquesta era la imatge que els romans en tenien. En canvi, força testimonis que ens n'han quedat indiquen que cap d'aquests joves no era particularment virtuós. Per què aquesta diferència de tracte entre els Claudis – sempre bescantats – i els Julis – sempre lloats i/o estimats?
Aquesta pregunta admet dues respostes. Hi havia una antipatia personal contra Tiberi, per les raons que detallem més avall. Però també contra Lívia, per raons semblants. Lívia representava la virtut absoluta; no era promíscua ni havia estat mai infidel a August. Dirigia la casa dels Julis amb mà de ferro i era un exemple per totes les altres dones de la seva família – un exemple que no seguien, però aquest és un altre tema. Les persones perfectes poden ser objecte d'admiració, però l'afecte, impuls humà irracional, sol estar dirigit cap als éssers imperfectes, perquè en les imperfeccions dels altres els homes troben un mirall de les pròpies. Mentre que Lívia podia inspirar admiració des d'un punt de vista fredament intel·lectual, Júlia inspirava un afecte sincer. La disbauxa dels joves de la família Júlia, les seves nits desenfrenades als bordells o a les tavernes de Roma, inspiraven molta més simpatia que la superioritat estoica i distant de Tiberi, personatge molt cast.
Però hi havia aspectes addicionals, tant o més importants. Les dues famílies (Julia i Claudia) representaven coses força diferents. Què representava la gens Claudia? Una de les millors famílies aristocràtiques, amb una llarga llista de cònsols, pretors, questors i càrrecs importants, civils i militars, i una llarga història de servei a Roma. I, com moltes altres famílies aristocràtiques, profundament odiada per la plebs, que se sentia molt més identificada amb la gens Julia. La família Julia no podia presumir ni de bon tros d'un pedigree comparable als Claudis, ni als Emilis, ni als Catons, ni als Aelis, ni a cap de les grans famílies aristocràtiques. En la seva genealogia hi havien introduït la deesa Venus com a origen de la família, però és dubtós que ells mateixos s'ho prenguessin seriosament. Eren, dins l'aristocràcia, una família de baixa estofa. I fou precisament d'aquella família – nadius o per adopció – d'on en van sortir els generals i els campions de les causes populars. Màrius, i el seu nebot Juli Cèsar, foren dos exemples cabdals de generals que van defensar els drets de les classes populars davant el domini de l'aristocràcia. Observem que a Roma els conflictes entre patricis i plebeus van assolir una dimensió i un grau de violència terrible, autèntiques guerres civils que van deixar una empremta profunda en la població, i un record llarg i dolorós d'execucions, proscripcions, confiscacions de béns, pèrdues de posició social. I un odi de classes que malgrat la pax augusta es va mantenir viu, perquè tant de dolor acumulat no s'esbandia tan fàcilment.
Potser en aquesta identificació cal buscar-hi la raó profunda de la simpatia popular pels membres de la casa Júlia, i la tírria contra els Claudis. En els Julis hi devien veure la seva gent, o almenys algú que desitjava representar-los, mentre que en els Claudis hi veien l'aristocràcia odiada. I cada mort d'un Juli que afavorís la posició d'un Claudi no podia ser vist d'altra manera com una batalla perduda, dins una guerra a molt més llarg termini. Juli Cèsar, i després Octavi August, s'havien imposat al Senat, i per a la plebs això no significava altra cosa que mantenir a ratlla aquella aristocràcia orgullosa, rica i vista com a opressora. Allò no podia acabar; havia de seguir: i la millor manera era assegurar que un membre d'aquella família menor – un Juli – heretés el poder.
CINC. Tiberi, militar incompetent?
A Roma, qualsevol membre de la família imperial que volgués fer-se un nom havia de passar per l'exèrcit. La sèrie de televisió Jo, Claudi no deixa en gaire bon lloc la capacitat militar de Tiberi: el presenta com un professional competent però sense imaginació, rutinari i cruel amb els seus homes. Els fets, però, diuen una altra cosa: la simple enumeració de les campanyes militars de Tiberi només deixa una successió de victòries, una rera l'altra, que al capdavall van fer que el mateix August el tingués com el primer de la llista dels seus consellers militars. La seva primera campanya fou a Armènia, el 20 a.C., quan només tenia 22 anys. Cinc anys més tard (15-14 a.C.), juntament amb el seu germà Drus – també gran militar – va conquerir el territori dels Alps, que fins aleshores havia estat un niu d'amenaces per part de tribus germàniques cap a Itàlia. Aquesta successió d'èxits millitars, que enfortien la posició de Roma i n'asseguraven la seguretat davant els atacs de tribus bàrbares, van fer que August el fes cònsol dues vegades, la segona el 7 a.C. Tot seguit va tornar a muntar a cavall per fer-se càrrec altra vegada de l'exèrcit d'Armènia, on havia esclatat una altra insurrecció. La seva darrera tasca fou la repressió de les tribus germàniques de l'altra banda del Rin, on Varus havia estat massacrat juntament amb tres legions. En aquesta darrera campanya també hi va tenir una participació destacada Germànic, fill de Drus i nebot de Tiberi; però cap historiador romà discuteix els mèrits de Tiberi, autèntic comandant en cap dels exèrcits romans a Germània.
Atesos aquests precedents, cal preguntar-se el perquè de l'hostilitat de molts historiadors cap a Tiberi, en l'aspecte purament militar. Sens dubte no era un cap militar de la mena que molts desitjaven: era eficient, tenaç i silenciós, no s'arriscava a una batalla si ho veia innecessari i la seva tàctica preferida era posar les coses tan difícils a l'enemic que aquest es desintegrés tot sol. Fins a cert punt semblava com si un dels seus principis fos reduir les pèrdues de legionaris al mínim. Era una estratègia molt assenyada per un general romà, atès que cap altre exèrcit al món – i encara menys les tribus germàniques o celtes – no podia competir amb les legions romanes pel que feia a perseverança i disciplina. Sens dubte tenia ben presents els exemples de Pompeu, que tenint l'exèrcit de Cèsar assetjat, en inferioritat numèrica i de condicions, i en estat de semidesintegració, es va arriscar a enfrontar-s'hi: la batalla de Farsàlia fou un desastre per als pompeians, i la batalla que al capdavall va decidir la sort de la guerra entre Cèsar i Pompeu. O, per posar un altre exemple, Haníbal, a qui els romans no van poder derrotar a Itàlia. Poc després de la batalla de Trasimè, Haníbal estava en una situació desesperada, i però el Senat va insistir en l'honor de Roma i va exigir als seus generals que, en lloc d'esperar pacientment que l'exèrcit d'Haníbal es desintegrés, s'hi enfrontessin en una batalla decisiva: fou la batalla de Cannas, desastrosa per als romans. Tiberi sens dubte coneixia aquests precedents; i era de l'opinió que si una guerra es pot guanyar sense batalles espectaculars, i reduint les pèrdues humanes – romanes, és clar – al mínim, era això el que calia fer. Cosa que no vol dir que defugís la batalla quan calia.
Aquella estratègia de l'eficiència sense espectacularitat innecessària no era del gust dels romans, gent necessitada de contes per explicar i batalles de les quals enorgullir-se. Drus, o el seu fill Germànic, eren generals d'una altra mena, més del gust d'una plebs que sempre es delia per assistir a un triomf que inclogués jocs i abundants presoners de guerra – mà d'obra esclava. També August gaudia dels triomfs dels seus exèrcits; i el favor que va dispensar a Drus – fins la seva mort –, i també a Germànic, són senyals de fins a quin punt apreciava aquesta manera de fer. Però l'emperador, home intel·ligent, no podia limitar-se a actuar com la plebs, sinó que estava obligat a mirar els fets de cara. Les guerres de Germània eren ruïnoses per l'estat, pel gran nombre de soldats que calia enviar-hi amb freqüència i pels escassos resultats positius, econòmicament parlant. Cap al final de la seva vida – i sobretot després del desastre de Varus – veia clar que Germània era un objectiu inassolible, i va optar per una política de contenció i negociació amb les tribus germàniques de l'altra banda del Rin. El limes de l'imperi en aquella zona va anar fluctuant, però Roma no es va llançar seriosament a la conquesta de l'actual Alemanya, gaire més enllà del Rin. I sembla clar que en aquest aspecte de la seva política Tiberi hi va tenir una gran influència. Quan, ja emperador, Tiberi va insistir a mantenir el limes amb la Germània allà on era, sense entestar-se a dur-lo més enllà, sempre va invocar com a guia per al seu comportament el criteri d'August – criteri que en definitiva era també el seu.
SIS. Un home poc atractiu
Tots els testimonis són unànims sobre aquest punt: Tiberi no era un home atractiu ni seductor – en el sentit ampli de la paraula, no necessàriament sexual. Per als seus contemporanis no era un personatge que seduís pel seu tracte bondadós i dolç, com haurien estat Antoní Pius o Marc Aureli, ni com un personatge envoltat d'una aurèola d'enginy i atractiu personal, com per exemple Adrià. Era home fred i distant, amb un aire d'amargor i de desdeny pels altres que feia difícil que els que l'envoltaven sentissin per ell cap mena d'afecte genuí. És molt possible que una certa malenconia innata – heretada del seu pare Claudi, com hem dit – fos agreujada per la manca de simpatia que August li va demostrar sempre, juntament amb la pressió de Lívia, que l'empenyia cap al poder polític en lloc de la filosofia, que era potser allò que l'interessava de debò.
La seva formació com a filòsof – Tiberi fou un dels emperadors més cultes de la història de l'antiga Roma – l'empenyia cap a una posició particular, barreja d'estoïcisme i escepticisme. Cal aturar-se una mica en aquest punt, perquè explica bona part de la relació de Tiberi amb els que l'envoltaven. L'estoic perfecte era un dels ideals humans de part de les classes cultes romanes. L'estoic no buscava un món millor, sinó una progressió personal envers la virtut. La virtut no s'entenia com una característica activa del personatge, sinó com un estat d'ànim, un estat d'equilibri que el permetés de situar-se per damunt de l'annècdota quotidiana: l'estoic podia quedar arruïnat, sol, haver caigut políticament en desgràcia. Tot això importava ben poc, perquè només afectava la seva disfressa mortal. En la mesura que la seva ànima fos aliena a aquestes foteses, el seu posat no s'havia de moure gens, la seva expressió facial no havia de canviar, la seva serenor s'havia de mantenir incòlume, la seva superioritat – ja és hora que emprem aquesta paraula – havia de ser evident per als que l'envoltaven, fins i tot en la desgràcia. El posat distant, l'aire de superioritat, era un dels trets més característics de Tiberi. Sembla també que no estalviava els gestos despectius envers els que l'envoltaven, sobretot quan es tractava d'aduladors, un detall que no contribuïa precisament a despertar simpatia envers la seva persona. Quan fou august – càrrec que comportava de manera gairebé permanent estar envoltat de redactors de panegírics – el seu menyspreu envers els aduladors es va exacerbar, i va contribuir a fer-lo encara més impopular, atès que a Roma l'adulació era la manera habitual d'acostar-se a algú poderós per demanar-li alguna gràcia.
Alhora, Tiberi era un escèptic en temes de religió. Tenia molt poca fe en la religió romana tradicional, i està documentat el seu desinterès pels rituals i pels detalls dels cultes als diferents déus. Fet incòmode quan fou emperador, puix que el càrrec d'august incloïa també el de Pontifex maximus. Encara rebutjava més la idea de ser deïficat; el culte religiós a l'emperador el repugnava profundament. Consta que quan una delegació li va demanar de consagrar-li estàtues com a déu no només s'hi va negar, sinó que els va amenaçar amb executar-los si ho tiraven endavant. El seu ego no li impedia de tenir clars alguns principis: com a august era el primer ciutadà de Roma, no un déu. Eren habituals les estàtues de l'emperador arreu de l'Imperi, perquè tothom a les províncies tingués ben clar qui ocupava el poder a la capital; hi havia un cert culte a la figura de l'emperador, però no encara un culte de tipus religiós: august era un càrrec, senzillament. Aquesta concepció del poder com un honor i alhora com un servei humans, no pas com un atribut diví, es mantindrà encara fins l'època dels Antonins, començarà a estar en perill amb els Severs – Heliogàbal, el primer emperador-déu – i finalment caurà fet a miques durant el període de l'Anarquia Militar, quan els emperadors seran proclamats i executats en a penes un any per una soldadesca descontrolada: llavors, per als emperadors serà urgent de proclamar-se encarnacions d'algun déu (Júpiter, Hèrcules...), o fills d'aquest déu, com a recurs per fer creure els seus propis soldats que matar-los era un sacrilegi. Però a mitjan segle I d.C. encara som lluny de tot això – per sort per als romans d'aleshores, no cal dir-ho.
Finalment, una altra característica de Tiberi que l'acosta molt a nosaltres, però el distanciava enormement dels seus contemporanis, era el seu gust escàs – per no dir disgust – pel Circ. En comparació amb els regnats d'Octavi August, Cal·lígula, Neró, Vespasià o la majoria d'altres emperadors, el regnat de Tiberi fou una relativa mala època per al circ. I aquest no era un afer menor perquè aquests espectacles havien esdevingut la manera habitual de guanyar-se el favor de la plebs. En l'època de Tiberi ja estaven plenament desenvolupades les masses humanes que, a falta de possibilitats reals de progrés social, no volien altra cosa que pa i circ. Tiberi els donava pa – el blat d'Egipte –, però era garrepa amb el circ, i això la gent no ho perdonava fàcilment. El seu menyspreu pel teatre també és ben conegut, bé que això no ens ha d'estranyar. Les obres teatrals de l'època que han arribat fins a nosaltres són tragèdies escrites per ser llegides als salons aristocràtics, no pas les obres que es representaven públicament, i que consistien bàsicament en una pantomima barroera, sovint molt obscena – molt ben retratada a la sèrie Roma, per cert –, pensada per fer riure una massa inculta i semianalfabeta però que difícilment podia atreure un personatge culte com ho era Tiberi.
Cal parlar, en conjunt, d'un personatge fred, distant, i mancat de caliu humà. Algú que podia dedicar sumes enormes a finançar obres de caritat – tot seguint els seus principis filosòfics –, però insensible al sofriment d'algú que tingués a la vora. Segons l'anàlisi de Marañón, el mot que defineix Tiberi és ressentiment. Tiberi era, essencialment, un home ressentit. El ressentiment és una forma particular d'amargor, que apareix en personatges intel·ligents que senten que no són valorats com es mereixen. Persones intel·ligents, però no pas molt intel·ligents. Un personatge poc intel·ligent rarament serà un ressentit: acceptarà sense problemes que és algú senzill, i no esperarà honors especials ni ser aclamat pel carrer al seu pas. A l'altre extrem, un personatge molt intel·ligent – i amb capacitat per traduir aquesta intel·ligència en quelcom de palpable – serà més propens a tenir una actitud més positiva, una confiança que tard o d'hora els mèrits li seran reconeguts, o bé, cas que això no arribi, una certa actitud de distanciar-se dels propis mèrits i de relativitzar el valor de la seva obra. L'autèntic ressentit és conscient dels seus mèrits – que poden ser ben reals, atenció – però no és prou crític amb els seus propis defectes, ni està disposat a admetre que és parcialment culpable de la seva mala sort.
Contra el ressentiment hi ha antídots: l'autocrítica, però també el sentit de l'humor i la capacitat de no prendre's un mateix gaire seriosament. També, és clar, saber-se poc estimat per uns però molt estimat per altres. Tiberi no tenia res de tot això. Alhora, hi ha fets que poden agreujar el problema del ressentiment, com ara el fet de ser una persona notòriament mancada de caliu humà, d'empatia pels altres. Stalin, Franco o Tiberi encaixen bé en aquesta descripció – no pas Hitler, personatge totalment diferent. L'instint venjatiu és una de les característiques dels ressentits, i aquest instint és perillosíssim quan el subjecte assoleix un poder absolut. Tiberi el va exercir amb abundància els darrers anys del seu govern.
SET. Un personatge repulsiu
Hi ha un detall, referent a Tiberi, que cal esmentar perquè explica en part l'amargor que el rosegava. A més de ser un personatge poc agradós pel que fa al tracte personal i la seva actitud envers els altres, Tiberi causava repulsió física. Això no era degut al seu físic ni a les seves faccions – les estàtues i busts que ens n'han arribat retraten unes faccions no especialment majestuoses però tampoc desagradables – sinó a una malaltia que afectava la seva pell. Fonts clàssiques suggereixen que era una conseqüència de la seva vida sexual depravada. D'això, res: es tractava d'una malaltia infecciosa que es va estendre per Roma com una epidèmia, i que Tiberi va tenir la desgràcia de contraure. Atesa la seva escassa promiscuïtat, és molt improbable que es tractés d'una malaltia de transmissió sexual.
Encara avui no se sap quina malaltia era. Però atesos els símptomes que coneixem, es podria tractar d'una forma benèvola de lepra. El símptoma més visible era l'aparició a la pell de clapes d'un aspecte de podridura, flonges i de color fosc; aquestes taques sovint supuraven un líquid que feia molt mala olor. Afectava també gent de classes altes, que disposaven de banys a llurs mansions; per tant no era un problema d'higiene – com ho era la pesta, per exemple. Com podem suposar, no hi havia cap remei conegut contra aquesta malaltia. Alguns metges miraven de curar-la cauteritzant les taques, procediment molt dolorós que potser eliminava les males olors però que substituïa les taques de podridura per cremades tout-court. Un personatge com Tiberi, ben format en filosofia, devia buscar consol més aviat en l'exaltació de l'ideal estoic i el menyspreu del món exterior. Però no hi ha dubte que s'adonava de la repulsió que causava en els altres, per molt que aquests s'esforcessin a dissimular-la, i això devia ser un factor afegit a la seva actitud d'amargor.
Afegim a més que aquesta malaltia no li va aparèixer a una edat avançada, sinó quan era relativament jove. Sembla que encara no la patia quan estava casat amb Vipsània, sinó que li va aparèixer a l'època del seu matrimoni amb Júlia, i és versemblant de suposar que era una de les raons de la seva timidesa sexual i, en general, de la seva retracció personal.
VUIT. August i (contra?) Tiberi
Hi ha tota una llegenda de tibantors entre Octavi August i Tiberi; una llegenda que diu que August no podia sofrir el seu fillastre. Certament, Octavi sempre va tractar molt més afectuosament Drus que no pas Tiberi. Potser pel caràcter més alegre i extrovertit de Drus, o potser – recordem la hipòtesi de Marañón, molt raonable – senzillament perquè Drus era fill biològic seu i Tiberi no. El fet que Tiberi fos una persona difícil i de tracte desagradable no hi devia ajudar gaire.
Octavi August sempre va tenir en Tiberi un col·laborador excel·lent, fidel i submís. Però també conflictiu. El projecte d'August era la institució d'una monarquia, potser no de nom – l'estructura del poder, amb els seus tribuns, cònsols, pretors, etc., es va mantenir, almenys formalment – però sí de fet, puix que ningú no s'enganyava sobre qui tenia el poder polític. Aquest projecte implicava fer del Senat una institució més decorativa que altra cosa, fet que podia no molestar els senadors de nou encuny, aquells que formaven part del Senat perquè August els havia nomenat directament en premi a la seva fidelitat; però que podia resultar dura d'admetre pels membres de les grans famílies senatorials, els darrers representants d'aquella gran aristocràcia que havia governat Roma durant l'època republicana: els Junis, els Emilis, els Cornelis, els Catons, els Gracs... i, és clar, els Claudis. Totes aquestes famílies no podien evitar mirar-se de reüll August, un subjecte d'origen no del tot aristocràtic que havia usurpat el poder per un cop d'estat i que havia posat un gran interès a foragitar de Roma (i/o exterminar físicament) aquella aristocràcia, sobretot durant l'època que fou triumvir amb Antoni i Lèpid. I Tiberi era un Claudi, plenament conscient del seu origen. No podia sinó sentir orgull pel seu cognom, i precisament per això la seva submissió a August havia de tenir un límit. Estudiosos com Roland Syme parlen obertament d'un cert republicanisme de Tiberi; pot ser una exageració, però el que és probable és que com a membre d'una gens aristocràtica poderosa i antiga Tiberi se sentís força incòmode en el projecte polític d'August – la monarquia hereditària.
El seu exili a Rodes (6 a.C) ha estat esmentat sovint com la prova més palpable de l'antipatia profunda que August sentia per Tiberi; a Jo, Claudi, Robert Graves retrata aquest exili com a forçat per August, rabiós perquè en un atac d'ira Tiberi donà un cop de puny a Júlia. No és impossible, però de fet tota la informació que tenim suggereix que l'exili a Rodes fou voluntari. S'ha d'entendre com un rebuig de la situació personal on tot plegat l'havia dut. El cansament del seu ridícul constant degut a la disbauxa total de Júlia (banyes de dimensió notable), el fet d'haver estat dut a aquest matrimoni per la força i el fet que, malgrat tot aquest sacrifici, la seva posició dins la família imperial fos precària, tot aquest conjunt de fets devia donar com a resultat una veritable ànsia de fugir de tot plegat i retirar-se de la vida pública.
Lluny de Roma, Tiberi es va dedicar sobretot a l'estudi de la filosofia, i a consultar els astres: l'astrologia sembla que fou una de les seves obsessions. Per ell devien ser uns anys tranquils, però res no podia amagar que l'exili a Rodes fou una autèntica caiguda en desgràcia. Quedar fora de joc, encara que fos per decisió pròpia, era molt arriscat, perquè Tiberi era un perill potencial per a altres candidats a heretar l'Imperi. Durant l'exili a Rodes no només la seva posició era compromesa, també la seva vida va arribar a estar amenaçada més d'una vegada. Consta que els Julis tenien a llur disposició voluntaris preparats per eliminar-lo si calia. I que, en tot cas, la seva nova posició el feia blanc fàcil de tota mena d'humiliacions. Mentre ell era a Rodes, els fills de Júlia i Agripa – néts d'August, per tant – eren exaltats políticament, rebien càrrecs de ben jovenets (i per tant, amb una preparació nul·la o en tot cas insuficient) i eren confirmats com a futurs candidats a cònsols quan tot just eren adolescents. Ell, Tiberi, també havia estat proposat pel consolat abans dels trenta anys, però això fou quan ell ja tenia una gran experiència com a general i havia dut els exèrcits romans de victòria en victòria. La diferència de tracte amb aquells dos marrecs – Gai i Luci – devia ser certament humiliant.
Fins i tot quan Tiberi va haver tornat a Roma, i es va haver reintegrat a les seves obligacions a la família imperial, la fredor de tracte entre ells dos es va mantenir. Era impossible d'arreglar; les arrels eren massa profundes. Però és cert que finalment Octavi August va haver d'adoptar Tiberi com a fill perquè al capdavall després de la mort de Gai i Luci ja no quedava ningú més – llevat de Pòstum Agripa i Germànic, dos nens –, i era la persona més fiable a qui confiar un imperi no precisament fàcil de governar.
Els darrers anys de la vida d'August, Tiberi era el seu principal col·laborador. August va adoptar com a fill Pòstum Agripa, però alhora també va adoptar com a fill Tiberi, un fet la trascendència del qual tothom va entendre. Tiberi, per la seva banda, va adoptar com a fill Germànic: els lligams de la família sencera quedaven aparentment segellats. El 13 d.C., tot just un any després del seu retorn de Germània, August va renovar per a Tiberi el càrrec de tribú per deu anys més. Alhora, fou nomenat procònsol. Aquesta acumulació de càrrecs no era decorativa. Els darrer any de vida d'August, es pot dir que el poder era compartit entre ell i Tiberi. Quan, a la fi, August va morir, el 14 d.C., ningú no dubtava que Tiberi el succeïria.
I el va succeir.
NOU. A la fi, emperador
Quan Tiberi va agafar les regnes de l'imperi, ningú no dubtava que el govern estava en bones mans. Tiberi havia ocupat tants de càrrecs i en tots havia estat tan competent que era obvi que era l'elecció correcta. Tenia davant seu encara molts anys per demostrar que en designar-lo successor August no s'havia equivocat.
Però del Tiberi emperador en parlarem a la propera Cort d'Apel·lació. I haurem de parlar dels dos Tiberis: un governant molt competent, de vegades veritablement savi, i alhora el tirà terrible. Tots dos són certs. I del depravat sexual de Capri, que avui s'accepta que no és cert.
Pere Rovira
Voldria avisar que al llarg d'aquesta Cort d'Apel·lació faré esment més d'una vegada de Jo, Claudi, tant la novel·la original de Robert Graves com la sèrie de televisió de la BBC (de manera més o menys indistinta, puix que la sèrie segueix fidelment la novel·la), per la senzilla raó que el Tiberi que apareix a Jo, Claudi, és finalment el que bona part de la gent coneix. I és un Tiberi molt parcial. Aquesta sèrie televisiva, tot seguint la novel·la de Robert Graves, una mica simplificada, retratava un Tiberi rossegat pel rencor, l'enveja i el ressentiment, cruel, depravat i, en definitiva, malvat. Cal·lígula era boig; Tiberi era malvat. Lívia apareixia com el súmmum de la dona intrigant, manipuladora, una autèntica governant a l'ombra; però sempre apareixia el bé de Roma com a finalitat última de les seves intrigues. A Jo, Claudi, se'ns retrata un Tiberi indiferent al bé de Roma; pervers, senzillament. Un Tiberi que la historiografia actual no accepta, o que almenys matisa molt.
Un personatge tan discutit i discutible com Tiberi era un candidat obvi a venir a la nostra Cort d'Apel·lació. Com ja hem fet alguna vegada (en el cas d'Hergé, per exemple), dividirem aquesta Cort en dues parts. En aquesta primera part ens centrarem en la psicologia i els trets del personatge, i la seva evolució personal abans de ser emperador. La segona part es centrarà en la seva etapa com a emperador, des dels primers anys – lloats pels historiadors – fins als darrers, en que fou, segons tots els testimonis, un tirà terrible.
U. Compte amb els clàssics...
Les dues fonts clàssiques més importants per al coneixement de Tiberi són Suetoni i Tàcit. També – no tant – les obres de Dió Cassi i Plini el Vell.
Suetoni és autor de la Vida dels dotze cèsars, on fa una biografia dels dotze Cèsars anteriors a la dinastia dels Antonins: des del mateix Juli Cèsar (que estrictament no arribà a ser emperador) fins Domicià, el tercer i últim emperador de la dinastia dels Flavis. Tàcit té una obra cabdal, els Annals, on es centra en la família d'emperadors Júlia-Claudia. Tots dos comparteixen un fet fonamental: van viure sobretot durant l'època dels emperadors Antonins (Nerva, Trajà i Adrià, sobretot), i no poden fugir dels punts de vista propis de l'època ni de les conveniències polítiques que hi dominaven. No podien ser imparcials. L'època dels Antonins fou (llevat de l'època final, sota l'emperador Còmmode) una època de plenitud per a l'Imperi, i sobretot una època on els emperadors governaven en bona harmonia amb el Senat. L'ideal imperial semblava haver-se assolit: era normal, per un intel·lectual romà, exaltar el present pel mètode de satanitzar el passat. El contrast entre un present (suposadament) brillant i un passat (suposadament) farcit de corrupció, degradació moral i perversions de tota mena havia de ser per força un afalac important per uns emperadors que, com tot aquell que gaudeix d'un poder absolut, necessita legitimar-lo mitjançant el fervor popular.
Ni Tàcit ni Suetoni eren contemporanis d'August, Tiberi, Cal·lígula, Claudi, Neró, ni de la majoria dels personatges que retraten. Suetoni va néixer el 70 d.C., i es creu que va morir cap al 130 d.C. Per tant començà a escriure aquesta obra quan feia uns seixanta anys que Tiberi havia mort. Tàcit és, sembla, una mica anterior, però en tot cas va néixer cap a l'any 53 a 57 d.C., uns 20 anys després de la mort de Tiberi. Podem postular, per tant, que quan va començar a escriure la seva obra feia almenys 40 anys que Tiberi havia mort. Cap dels dos no podia parlar per experiència pròpia, i s'havien de basar en fonts no sempre fiables.
Bé que en ocupar diversos càrrecs en l'administració de Trajà i Adrià devien tenir accés als arxius imperials i a fonts oficials d'informació, avui sembla clar que només van tenir un accés limitat als arxius imperials de l'època Júlia-Claudia o dels Flavis. Però aquestes fonts, imprescindibles a l'hora de documentar la tasca diplomàtica i de govern d'un emperador, no haurien donat una informació massa valuosa pel que fa a la personalitat del personatge que s'estigui estudiant (llevat del cas que els fets nus palesin la bogeria de l'emperador, com fou el cas de Cal·lígula). A l'hora de presentar annècdotes que retratin un emperador poc accessible – com fou el cas de Tiberi, que va passar llargues temporades retirat a Capri, lluny de Roma – hi ha el perill de col·leccionar-ne de poc documentades, degudes purament a la fantasia popular, o bé que, essent certes en principi, hagin estat exagerades amb el temps fins a fer-les irreconeixibles. També cal tenir en compte el perill d'utilitzar fonts d'una fiabilitat més que discutible. Per exemple, Agripinil·la, l'última esposa de l'emperador Claudi i mare del següent emperador, Neró, a la fi de la seva vida, reclosa per ordre del seu propi fill, va escriure una autobiografia que, atesa la personalitat intrigant i assassina de l'autora – no oblidem que va matar l'emperador Claudi, marit seu, emmetzinant-lo amb un plat de bolets mortals – no es pot suposar que sigui gaire digna de crèdit. Però escriptors posteriors com Tàcit o el mateix Suetoni s'hi van abraonar a la recerca de detalls escabrosos.
Fins i tot Robert Graves cau en l'error de creure's massa Tàcit i Suetoni. Potser era en gran part inevitable, puix que Graves era un especialista dels clàssics greco-llatins. De tota manera cal reconèixer que l'escriptor anglès va amb compte amb retratar de manera explícita un Tiberi degradat en perversions sexuals o plaers inimaginables; els personatges que duen el pes de la narració – el mateix Claudi – parla de rumors, ‘es diu que', i ben poca cosa més. En tot cas, la historiografia actual utilitza els clàssics d'una manera crítica. Així, Crescente López de Juan, al seu pròleg de la seva pròpia traducció dels Annals de Tàcit, esmenta que el seu Tiberi és una gran creació literària, no historiogràfica.
Molts anys després de Tàcit i Suetoni, en ple segle XVIII, va començar una tendència cap a la recuperació del personatge. No calia esforçar-s'hi massa, perquè enmig d'un text extens com el que Tàcit dedica a Tiberi als seus Annals, apareixen ça i llà decisions de govern, problemes quotidians de la ciutat de Roma als quals l'emperador s'havia d'enfrontar, i com s'hi enfrontava, que suggerien que aquell individu tan menyspreat no era, objectivament, un governant incompetent. Voltaire fou un dels intel·lectuals que amb més força van reivindicar el personatge. Bona part de la llegenda negra associada a Tiberi va quedar descartada: per exemple, tota la història de les seves perversions sexuals. Alhora, avui s'admet que en la seva recuperació els pensadors europeus il·lustrats van anar un pèl massa lluny: van proposar un Tiberi gairebé angelical, que no encaixa amb molts fets històrics plenament comprovats, que parlen d'un subjecte que a voltes podia ser realment molt dur. La visió actual del personatge intenta ser equànim: no presenta Tiberi com un depravat, però tampoc no pot presentar-lo com un governant angelical. Sobretot, en la part psicològica es fa un esforç per entendre'l.
DOS. El context familiar
Qui hagi vist la recent sèrie de televisió Roma, justament lloada, n'haurà tret una imatge inexacta del començament de la relació entre Octavi i Lívia. En aquesta sèrie, Lívia és casada amb Tiberi Claudi Neró [a qui des d'ara anomenarem Claudi, per no confondre'l amb Tiberi, el seu fill], de la família dels Claudi. Quan Octavi va conèixer Lívia aquesta ja havia tingut un fill, el futur emperador Tiberi, i quan Octavi i Lívia es van casar Lívia estava embarassada. Res de tot això apareix a la sèrie de televisió ‘Roma', on Lívia apareix com una noia jove i sense cap fill.
Lívia. Bust sense datar, però que ens retrata una dona d'uns quaranta anys. Mare de Tiberi i esposa d'August, màxima responsable de col·locar un membre de la gens Claudia al capdamunt de l'imperi. Acusada popularment d'haver enverinat o d'haver-se desfet de tots els candidats a la successió de la gens Júlia; probablement en la majoria dels casos es tracta d'una acusació sense fonament.La versió oficial diu que Octavi va conèixer Lívia quan aquesta estava embarassada del seu segon fill, Drus. Se'n va enamorar, va convèncer el marit de Lívia que se'n divorciés, aquest hi va consentir, i llavors Octavi va poder casar-se amb la seva estimada. Altres autors (per exemple, Marañón, vegeu a sota) creuen que la versió més raonable és que en realitat Drus fos fill d'Octavi, no pas de Claudi: Lívia hauria estat infidel al seu marit, i aquesta hauria estat la raó que Claudi s'avingués al divorci sense massa problemes. Si l'amant de la dona hagués estat un altre potser hi hauria hagut sarau, però Octavi tenia tot un exèrcit darrere, era l'hereu de la fortuna del Cèsar, cònsol, triumvir i malgrat la seva joventut un autèntic tirà dedicat a destruir la República i construir-se un poder absolut: buscar-hi raons hauria estat suïcida. Sembla a més que Claudi era home reservat, taciturn, retret i solitari, característiques que com veurem el seu fill Tiberi va heretar. Pel que fa als motius de Lívia, no cal tenir gaire imaginació. Les perspectives polítiques d'Octavi eren més que optimistes, i de fet ja era el personatge polític més important de Roma. Lívia tenia un caràcter fred i calculador; unir el seu destí a Octavi era obrir unes perspectives inimaginables amb Claudi, home molt menys ambiciós, i a més molt més vell que no pas Lívia.
El fet essencial és que Lívia va abandonar la casa de la gens Claudia i va marxar a viure a la casa de la gens Júlia, embarassada del seu segon fill (Drus) que sembla que ja no va arribar a conèixer personalment Claudi. Tiberi, que llavors tenia quatre anys, es va quedar a casa del seu pare, i fou testimoni del dolor que aquest divorci li havia causat. Pare i fill van estar molt units els cinc anys següents, fins que Claudi va morir. Tiberi no va oblidar mai el seu pare humiliat. Tenia nou anys quan fou acollit a casa dels Julis, i no podia veure en Octavi August altra cosa que l'home que havia enfonsat el seu pare, i en Lívia la dona que havia abandonat la seva família (els Claudis) per desig de poder. En potència, un conflicte molt perillós.
TRES. Julis contra Claudis
Hi ha un fet que sovint s'oblida, i que és clau per entendre els conflictes posteriors que afectarien tota la família: que Lívia també formava part, per dret propi, de la gens Claudia. Era una Claudia per origen familiar i pel primer matrimoni. A Roma, i entre l'aristocràcia, la gens a la qual pertanyia un noble era un fet extremadament important; al capdavall moltes d'aquelles grans famílies patrícies eren més antigues que no pas la mateixa ciutat de Roma. El mot pietas, que finalment ha acabat significant compassió, originalment es referia a la devoció dels nobles romans per la seva pròpia gens, el seu honor, el seu patrimoni, el seu prestigi i la fidelitat als vincles de sang. La fidelitat dels nobles romans a la seva família era per molts més important que no pas la fidelitat a la pàtria romana; de fet sovint vetllar pels interessos de la pròpia família s'identificava amb vetllar pels interessos de la mateixa Roma. Octavi no va dubtar a violar totes les lleis romanes que calgués i dur un exèrcit a la ciutat mateixa per venjar la memòria del seu oncle adoptiu, Juli Cèsar. I Lívia, casada amb un membre de la gens Julia i vivint a la casa dels Julis, va vetllar pels interessos de la gens Claudia dins la mansió dels Julis. Bona part de la guerra familiar posterior s'entén per l'ambició de Lívia de situar un Claudi al capdamunt de l'Imperi, alhora que Octavi lluitava per situar-hi un Juli.
Abans de casar-se amb Lívia, Octavi havia estat casat amb una dona anomenada Escribònia, i d'ella n'havia tingut una filla: Júlia. Júlia havia estat casada amb Marcel, un jove sembla que sa i ben plantat, fill d'Octàvia, germana d'Octavi August. Era, per tant, un Juli de cap a peus. Marcel fou el favorit d'August, i abundaven els signes que aquest el considerava el seu successor. Però va morir sobtadament, i la rumorologia popular no va dubtar a acusar Lívia d'haver-lo enverinat. Llavors August va casar Júlia amb el seu gran amic (i gran general) Marc Vipsani Agripa. La parella va tenir diversos fills: Gai, Luci, Pòstum, Agripina i Júlia II. Tota una prole. Agripa era home d'orígens humils, i no podia adduir avantpassats famosos: els nens s'havien de considerar, per tant, cadells de la gens Julia, i per tant als ulls d'August anaven en primera posició pel que fa a la futura herència imperial. L'herència de la gens Júlia semblava assegurada.
Per la banda dels Claudis la situació era menys afalagadora. Drus era, oficialment, un Claudi, però probablement era fill biològic d'Octavi, i segurament tant Octavi com Lívia el veien més com un Juli. Tiberi era l'únic membre jove de la família que es podia considerar com un Claudi de cap a peus, i de moment quedava força lluny de l'herència imperial, no només perquè els Julis tenien preferència sinó també perquè entre Tiberi i Octavi hi havia una aversió mútua. A l'hora de prometre Tiberi i Drus en matrimoni, els van triar parelles que eren tota una declaració de principis: van casar Drus amb Antònia, filla de marc Antoni i per tant dona de llinatge poderós, mentre que Tiberi fou casat amb Vipsània, filla d'Agripa i per tant dona de llinatge humil: una plebea. La baixa posició de Tiberi en les preferències d'August quedava clara. Curiosament, tots dos germans es van enamorar sincerament de les parelles que els havien tocat; ambdós matrimonis van ser feliços.
Agripa va morir el 12 a.C. La rumorologia popular va culpar Lívia d'haver-lo enverinat, com sempre, però sembla que sense cap base. El gran general va morir d'un atac de gota, i punt. Llavors, inesperadament – i sembla que això és rigorosament cert – a la mort d'Agripa Júlia s'encaterina de Tiberi. Aquest és obligat a separar-se de Vipsània, i quasi-obligat a casar-se amb Júlia. Aquesta separació fou una de les grans tragèdies de la vida de Tiberi, i una de les que el van afectar més profundament.
El matrimoni de Tiberi amb Júlia, que unia de nou les dues línies familiars, Julis i Claudis, no tenia altre objecte que fer pujar graons a Tiberi, en l'escala de candidats a l'herència imperial. És molt probable que Lívia fos darrere d'aquesta maniobra, que al capdavall va sortir malament perquè Tiberi i Júlia eren mútuament incompatibles. Júlia era dona molt promíscua, mentre que Tiberi era molt tímid en qüestions sexuals – no pas impotent, però, puix que la parella va arribar a tenir un fill, que va morir de menut. La incontinència sexual de Júlia, dona extremadament sensual que cercava el plaer arreu i amb qui fos – la llista dels seus amants era inacabable – era una font d'historietes divertides per a la plebs, que sentia una simpatia instintiva per aquella dona, però òbviament també era una font d'escàndols i d'amargor per Tiberi, que indirectament en resultava objecte de burla popular – el marit cornut.
L'exili a Rodes (6 a.C) fou una fugida d'aquella situació absurda. Va significar també una caiguda en desgràcia, i la pèrdua de tota posició dins l'estructura de poder de la família imperial. Drus havia mort a Germània, d'una fatídica caiguda de cavall. Novament els rumors van acusar Lívia, novament sense fonament. La casa familiar d'Octavi i Lívia ja només tenia descendència ‘Júlia'. Octavi havia adoptat com a hereus els dos fills grans de Júlia i Agripa, Gai i Luci, i els cobria d'atencions. Un tracte que contrastava amb la brutalitat amb què va tractar la seva filla Júlia, desterrada a l'illa de Pandatària el 2 a.C, quatre anys després que el seu marit Tiberi fugís d'ella. El perquè d'aquest tracte tan bèstia s'ha discutit; podria ser que hi hagués alguna cosa més que un simple càstig per la seva promiscuïtat.
Com va acabar aquesta història, tots ho sabem: Gai i Luci van morir. Els rumors populars ho atribuïen, com sempre, a maquinacions de Lívia, i Robert Graves, a Jo, Claudi, no dubta a seguir aquesta teoria. Però de fet no hi ha cap fonament per atribuir a Lívia la mort de Gai i Luci, dos germans sembla que força dèbils físicament. Luci va morir el 2 d.C., en un viatge a Marsella. El cas de Gai és més curiós; August el va enviar a Orient perquè s'exercités en el futur ofici de governant; i en una aventura amb una patrulla romana va caure en una emboscada. En va sortir viu, però ferit. Sembla que l'aventura el va mig trastocar, perquè immediatament va renunciar a tots els honors i va demanar humilment ser admès en un vaixell de càrrega. En el viatge de tornada a Roma va morir, prop de Rodes. Era l'any 4 d.C. La desolació d'August fou immensa.
L'herència de la gens Júlia s'havia reduït dràsticament. Quedava Pòstum Agripa, certament, germà petit de Gai i Luci, però aquest encara era menut; de cap manera no podia heretar l'imperi, en cas que August morís – cosa no impensable, puix que ja era gran i mai no havia tingut bona salut. Quedaven els fills masculins de Drus, també menuts – Germànic i Claudi. Li agradés o no, August no tenia altre remei que tornar a cridar Tiberi al seu costat.
De nou, un Claudi tornava a estar en primera posició pel que fa a la possible successió d'August.
Tiberi. Bust sense datar, probablement de quan tenia al voltant de trenta anys.QUATRE. La plebs, contra els Claudis
Hi ha una preguntar que val la pena de plantejar. Per quina raó la plebs sempre suposava maquinacions de Lívia, enverinaments, maniobres fosques? Més endavant veurem que Tiberi era una persona molt desagradable i que una certa tírria contra ell era comprensible; però per què contra Lívia? La sèrie de televisió Jo, Claudi ens retrata un Tiberi repulsiu mentre que els altres membres masculins de la família, els de la gens Júlia (Pòstum, Gai, Luci) són presentats sota un prisma angelical: sembla que realment aquesta era la imatge que els romans en tenien. En canvi, força testimonis que ens n'han quedat indiquen que cap d'aquests joves no era particularment virtuós. Per què aquesta diferència de tracte entre els Claudis – sempre bescantats – i els Julis – sempre lloats i/o estimats?
Aquesta pregunta admet dues respostes. Hi havia una antipatia personal contra Tiberi, per les raons que detallem més avall. Però també contra Lívia, per raons semblants. Lívia representava la virtut absoluta; no era promíscua ni havia estat mai infidel a August. Dirigia la casa dels Julis amb mà de ferro i era un exemple per totes les altres dones de la seva família – un exemple que no seguien, però aquest és un altre tema. Les persones perfectes poden ser objecte d'admiració, però l'afecte, impuls humà irracional, sol estar dirigit cap als éssers imperfectes, perquè en les imperfeccions dels altres els homes troben un mirall de les pròpies. Mentre que Lívia podia inspirar admiració des d'un punt de vista fredament intel·lectual, Júlia inspirava un afecte sincer. La disbauxa dels joves de la família Júlia, les seves nits desenfrenades als bordells o a les tavernes de Roma, inspiraven molta més simpatia que la superioritat estoica i distant de Tiberi, personatge molt cast.
Però hi havia aspectes addicionals, tant o més importants. Les dues famílies (Julia i Claudia) representaven coses força diferents. Què representava la gens Claudia? Una de les millors famílies aristocràtiques, amb una llarga llista de cònsols, pretors, questors i càrrecs importants, civils i militars, i una llarga història de servei a Roma. I, com moltes altres famílies aristocràtiques, profundament odiada per la plebs, que se sentia molt més identificada amb la gens Julia. La família Julia no podia presumir ni de bon tros d'un pedigree comparable als Claudis, ni als Emilis, ni als Catons, ni als Aelis, ni a cap de les grans famílies aristocràtiques. En la seva genealogia hi havien introduït la deesa Venus com a origen de la família, però és dubtós que ells mateixos s'ho prenguessin seriosament. Eren, dins l'aristocràcia, una família de baixa estofa. I fou precisament d'aquella família – nadius o per adopció – d'on en van sortir els generals i els campions de les causes populars. Màrius, i el seu nebot Juli Cèsar, foren dos exemples cabdals de generals que van defensar els drets de les classes populars davant el domini de l'aristocràcia. Observem que a Roma els conflictes entre patricis i plebeus van assolir una dimensió i un grau de violència terrible, autèntiques guerres civils que van deixar una empremta profunda en la població, i un record llarg i dolorós d'execucions, proscripcions, confiscacions de béns, pèrdues de posició social. I un odi de classes que malgrat la pax augusta es va mantenir viu, perquè tant de dolor acumulat no s'esbandia tan fàcilment.
Potser en aquesta identificació cal buscar-hi la raó profunda de la simpatia popular pels membres de la casa Júlia, i la tírria contra els Claudis. En els Julis hi devien veure la seva gent, o almenys algú que desitjava representar-los, mentre que en els Claudis hi veien l'aristocràcia odiada. I cada mort d'un Juli que afavorís la posició d'un Claudi no podia ser vist d'altra manera com una batalla perduda, dins una guerra a molt més llarg termini. Juli Cèsar, i després Octavi August, s'havien imposat al Senat, i per a la plebs això no significava altra cosa que mantenir a ratlla aquella aristocràcia orgullosa, rica i vista com a opressora. Allò no podia acabar; havia de seguir: i la millor manera era assegurar que un membre d'aquella família menor – un Juli – heretés el poder.
CINC. Tiberi, militar incompetent?
A Roma, qualsevol membre de la família imperial que volgués fer-se un nom havia de passar per l'exèrcit. La sèrie de televisió Jo, Claudi no deixa en gaire bon lloc la capacitat militar de Tiberi: el presenta com un professional competent però sense imaginació, rutinari i cruel amb els seus homes. Els fets, però, diuen una altra cosa: la simple enumeració de les campanyes militars de Tiberi només deixa una successió de victòries, una rera l'altra, que al capdavall van fer que el mateix August el tingués com el primer de la llista dels seus consellers militars. La seva primera campanya fou a Armènia, el 20 a.C., quan només tenia 22 anys. Cinc anys més tard (15-14 a.C.), juntament amb el seu germà Drus – també gran militar – va conquerir el territori dels Alps, que fins aleshores havia estat un niu d'amenaces per part de tribus germàniques cap a Itàlia. Aquesta successió d'èxits millitars, que enfortien la posició de Roma i n'asseguraven la seguretat davant els atacs de tribus bàrbares, van fer que August el fes cònsol dues vegades, la segona el 7 a.C. Tot seguit va tornar a muntar a cavall per fer-se càrrec altra vegada de l'exèrcit d'Armènia, on havia esclatat una altra insurrecció. La seva darrera tasca fou la repressió de les tribus germàniques de l'altra banda del Rin, on Varus havia estat massacrat juntament amb tres legions. En aquesta darrera campanya també hi va tenir una participació destacada Germànic, fill de Drus i nebot de Tiberi; però cap historiador romà discuteix els mèrits de Tiberi, autèntic comandant en cap dels exèrcits romans a Germània.
Atesos aquests precedents, cal preguntar-se el perquè de l'hostilitat de molts historiadors cap a Tiberi, en l'aspecte purament militar. Sens dubte no era un cap militar de la mena que molts desitjaven: era eficient, tenaç i silenciós, no s'arriscava a una batalla si ho veia innecessari i la seva tàctica preferida era posar les coses tan difícils a l'enemic que aquest es desintegrés tot sol. Fins a cert punt semblava com si un dels seus principis fos reduir les pèrdues de legionaris al mínim. Era una estratègia molt assenyada per un general romà, atès que cap altre exèrcit al món – i encara menys les tribus germàniques o celtes – no podia competir amb les legions romanes pel que feia a perseverança i disciplina. Sens dubte tenia ben presents els exemples de Pompeu, que tenint l'exèrcit de Cèsar assetjat, en inferioritat numèrica i de condicions, i en estat de semidesintegració, es va arriscar a enfrontar-s'hi: la batalla de Farsàlia fou un desastre per als pompeians, i la batalla que al capdavall va decidir la sort de la guerra entre Cèsar i Pompeu. O, per posar un altre exemple, Haníbal, a qui els romans no van poder derrotar a Itàlia. Poc després de la batalla de Trasimè, Haníbal estava en una situació desesperada, i però el Senat va insistir en l'honor de Roma i va exigir als seus generals que, en lloc d'esperar pacientment que l'exèrcit d'Haníbal es desintegrés, s'hi enfrontessin en una batalla decisiva: fou la batalla de Cannas, desastrosa per als romans. Tiberi sens dubte coneixia aquests precedents; i era de l'opinió que si una guerra es pot guanyar sense batalles espectaculars, i reduint les pèrdues humanes – romanes, és clar – al mínim, era això el que calia fer. Cosa que no vol dir que defugís la batalla quan calia.
Aquella estratègia de l'eficiència sense espectacularitat innecessària no era del gust dels romans, gent necessitada de contes per explicar i batalles de les quals enorgullir-se. Drus, o el seu fill Germànic, eren generals d'una altra mena, més del gust d'una plebs que sempre es delia per assistir a un triomf que inclogués jocs i abundants presoners de guerra – mà d'obra esclava. També August gaudia dels triomfs dels seus exèrcits; i el favor que va dispensar a Drus – fins la seva mort –, i també a Germànic, són senyals de fins a quin punt apreciava aquesta manera de fer. Però l'emperador, home intel·ligent, no podia limitar-se a actuar com la plebs, sinó que estava obligat a mirar els fets de cara. Les guerres de Germània eren ruïnoses per l'estat, pel gran nombre de soldats que calia enviar-hi amb freqüència i pels escassos resultats positius, econòmicament parlant. Cap al final de la seva vida – i sobretot després del desastre de Varus – veia clar que Germània era un objectiu inassolible, i va optar per una política de contenció i negociació amb les tribus germàniques de l'altra banda del Rin. El limes de l'imperi en aquella zona va anar fluctuant, però Roma no es va llançar seriosament a la conquesta de l'actual Alemanya, gaire més enllà del Rin. I sembla clar que en aquest aspecte de la seva política Tiberi hi va tenir una gran influència. Quan, ja emperador, Tiberi va insistir a mantenir el limes amb la Germània allà on era, sense entestar-se a dur-lo més enllà, sempre va invocar com a guia per al seu comportament el criteri d'August – criteri que en definitiva era també el seu.
SIS. Un home poc atractiu
Tots els testimonis són unànims sobre aquest punt: Tiberi no era un home atractiu ni seductor – en el sentit ampli de la paraula, no necessàriament sexual. Per als seus contemporanis no era un personatge que seduís pel seu tracte bondadós i dolç, com haurien estat Antoní Pius o Marc Aureli, ni com un personatge envoltat d'una aurèola d'enginy i atractiu personal, com per exemple Adrià. Era home fred i distant, amb un aire d'amargor i de desdeny pels altres que feia difícil que els que l'envoltaven sentissin per ell cap mena d'afecte genuí. És molt possible que una certa malenconia innata – heretada del seu pare Claudi, com hem dit – fos agreujada per la manca de simpatia que August li va demostrar sempre, juntament amb la pressió de Lívia, que l'empenyia cap al poder polític en lloc de la filosofia, que era potser allò que l'interessava de debò.
La seva formació com a filòsof – Tiberi fou un dels emperadors més cultes de la història de l'antiga Roma – l'empenyia cap a una posició particular, barreja d'estoïcisme i escepticisme. Cal aturar-se una mica en aquest punt, perquè explica bona part de la relació de Tiberi amb els que l'envoltaven. L'estoic perfecte era un dels ideals humans de part de les classes cultes romanes. L'estoic no buscava un món millor, sinó una progressió personal envers la virtut. La virtut no s'entenia com una característica activa del personatge, sinó com un estat d'ànim, un estat d'equilibri que el permetés de situar-se per damunt de l'annècdota quotidiana: l'estoic podia quedar arruïnat, sol, haver caigut políticament en desgràcia. Tot això importava ben poc, perquè només afectava la seva disfressa mortal. En la mesura que la seva ànima fos aliena a aquestes foteses, el seu posat no s'havia de moure gens, la seva expressió facial no havia de canviar, la seva serenor s'havia de mantenir incòlume, la seva superioritat – ja és hora que emprem aquesta paraula – havia de ser evident per als que l'envoltaven, fins i tot en la desgràcia. El posat distant, l'aire de superioritat, era un dels trets més característics de Tiberi. Sembla també que no estalviava els gestos despectius envers els que l'envoltaven, sobretot quan es tractava d'aduladors, un detall que no contribuïa precisament a despertar simpatia envers la seva persona. Quan fou august – càrrec que comportava de manera gairebé permanent estar envoltat de redactors de panegírics – el seu menyspreu envers els aduladors es va exacerbar, i va contribuir a fer-lo encara més impopular, atès que a Roma l'adulació era la manera habitual d'acostar-se a algú poderós per demanar-li alguna gràcia.
Alhora, Tiberi era un escèptic en temes de religió. Tenia molt poca fe en la religió romana tradicional, i està documentat el seu desinterès pels rituals i pels detalls dels cultes als diferents déus. Fet incòmode quan fou emperador, puix que el càrrec d'august incloïa també el de Pontifex maximus. Encara rebutjava més la idea de ser deïficat; el culte religiós a l'emperador el repugnava profundament. Consta que quan una delegació li va demanar de consagrar-li estàtues com a déu no només s'hi va negar, sinó que els va amenaçar amb executar-los si ho tiraven endavant. El seu ego no li impedia de tenir clars alguns principis: com a august era el primer ciutadà de Roma, no un déu. Eren habituals les estàtues de l'emperador arreu de l'Imperi, perquè tothom a les províncies tingués ben clar qui ocupava el poder a la capital; hi havia un cert culte a la figura de l'emperador, però no encara un culte de tipus religiós: august era un càrrec, senzillament. Aquesta concepció del poder com un honor i alhora com un servei humans, no pas com un atribut diví, es mantindrà encara fins l'època dels Antonins, començarà a estar en perill amb els Severs – Heliogàbal, el primer emperador-déu – i finalment caurà fet a miques durant el període de l'Anarquia Militar, quan els emperadors seran proclamats i executats en a penes un any per una soldadesca descontrolada: llavors, per als emperadors serà urgent de proclamar-se encarnacions d'algun déu (Júpiter, Hèrcules...), o fills d'aquest déu, com a recurs per fer creure els seus propis soldats que matar-los era un sacrilegi. Però a mitjan segle I d.C. encara som lluny de tot això – per sort per als romans d'aleshores, no cal dir-ho.
Finalment, una altra característica de Tiberi que l'acosta molt a nosaltres, però el distanciava enormement dels seus contemporanis, era el seu gust escàs – per no dir disgust – pel Circ. En comparació amb els regnats d'Octavi August, Cal·lígula, Neró, Vespasià o la majoria d'altres emperadors, el regnat de Tiberi fou una relativa mala època per al circ. I aquest no era un afer menor perquè aquests espectacles havien esdevingut la manera habitual de guanyar-se el favor de la plebs. En l'època de Tiberi ja estaven plenament desenvolupades les masses humanes que, a falta de possibilitats reals de progrés social, no volien altra cosa que pa i circ. Tiberi els donava pa – el blat d'Egipte –, però era garrepa amb el circ, i això la gent no ho perdonava fàcilment. El seu menyspreu pel teatre també és ben conegut, bé que això no ens ha d'estranyar. Les obres teatrals de l'època que han arribat fins a nosaltres són tragèdies escrites per ser llegides als salons aristocràtics, no pas les obres que es representaven públicament, i que consistien bàsicament en una pantomima barroera, sovint molt obscena – molt ben retratada a la sèrie Roma, per cert –, pensada per fer riure una massa inculta i semianalfabeta però que difícilment podia atreure un personatge culte com ho era Tiberi.
Cal parlar, en conjunt, d'un personatge fred, distant, i mancat de caliu humà. Algú que podia dedicar sumes enormes a finançar obres de caritat – tot seguint els seus principis filosòfics –, però insensible al sofriment d'algú que tingués a la vora. Segons l'anàlisi de Marañón, el mot que defineix Tiberi és ressentiment. Tiberi era, essencialment, un home ressentit. El ressentiment és una forma particular d'amargor, que apareix en personatges intel·ligents que senten que no són valorats com es mereixen. Persones intel·ligents, però no pas molt intel·ligents. Un personatge poc intel·ligent rarament serà un ressentit: acceptarà sense problemes que és algú senzill, i no esperarà honors especials ni ser aclamat pel carrer al seu pas. A l'altre extrem, un personatge molt intel·ligent – i amb capacitat per traduir aquesta intel·ligència en quelcom de palpable – serà més propens a tenir una actitud més positiva, una confiança que tard o d'hora els mèrits li seran reconeguts, o bé, cas que això no arribi, una certa actitud de distanciar-se dels propis mèrits i de relativitzar el valor de la seva obra. L'autèntic ressentit és conscient dels seus mèrits – que poden ser ben reals, atenció – però no és prou crític amb els seus propis defectes, ni està disposat a admetre que és parcialment culpable de la seva mala sort.
Contra el ressentiment hi ha antídots: l'autocrítica, però també el sentit de l'humor i la capacitat de no prendre's un mateix gaire seriosament. També, és clar, saber-se poc estimat per uns però molt estimat per altres. Tiberi no tenia res de tot això. Alhora, hi ha fets que poden agreujar el problema del ressentiment, com ara el fet de ser una persona notòriament mancada de caliu humà, d'empatia pels altres. Stalin, Franco o Tiberi encaixen bé en aquesta descripció – no pas Hitler, personatge totalment diferent. L'instint venjatiu és una de les característiques dels ressentits, i aquest instint és perillosíssim quan el subjecte assoleix un poder absolut. Tiberi el va exercir amb abundància els darrers anys del seu govern.
SET. Un personatge repulsiu
Hi ha un detall, referent a Tiberi, que cal esmentar perquè explica en part l'amargor que el rosegava. A més de ser un personatge poc agradós pel que fa al tracte personal i la seva actitud envers els altres, Tiberi causava repulsió física. Això no era degut al seu físic ni a les seves faccions – les estàtues i busts que ens n'han arribat retraten unes faccions no especialment majestuoses però tampoc desagradables – sinó a una malaltia que afectava la seva pell. Fonts clàssiques suggereixen que era una conseqüència de la seva vida sexual depravada. D'això, res: es tractava d'una malaltia infecciosa que es va estendre per Roma com una epidèmia, i que Tiberi va tenir la desgràcia de contraure. Atesa la seva escassa promiscuïtat, és molt improbable que es tractés d'una malaltia de transmissió sexual.
Encara avui no se sap quina malaltia era. Però atesos els símptomes que coneixem, es podria tractar d'una forma benèvola de lepra. El símptoma més visible era l'aparició a la pell de clapes d'un aspecte de podridura, flonges i de color fosc; aquestes taques sovint supuraven un líquid que feia molt mala olor. Afectava també gent de classes altes, que disposaven de banys a llurs mansions; per tant no era un problema d'higiene – com ho era la pesta, per exemple. Com podem suposar, no hi havia cap remei conegut contra aquesta malaltia. Alguns metges miraven de curar-la cauteritzant les taques, procediment molt dolorós que potser eliminava les males olors però que substituïa les taques de podridura per cremades tout-court. Un personatge com Tiberi, ben format en filosofia, devia buscar consol més aviat en l'exaltació de l'ideal estoic i el menyspreu del món exterior. Però no hi ha dubte que s'adonava de la repulsió que causava en els altres, per molt que aquests s'esforcessin a dissimular-la, i això devia ser un factor afegit a la seva actitud d'amargor.
Afegim a més que aquesta malaltia no li va aparèixer a una edat avançada, sinó quan era relativament jove. Sembla que encara no la patia quan estava casat amb Vipsània, sinó que li va aparèixer a l'època del seu matrimoni amb Júlia, i és versemblant de suposar que era una de les raons de la seva timidesa sexual i, en general, de la seva retracció personal.
VUIT. August i (contra?) Tiberi
Hi ha tota una llegenda de tibantors entre Octavi August i Tiberi; una llegenda que diu que August no podia sofrir el seu fillastre. Certament, Octavi sempre va tractar molt més afectuosament Drus que no pas Tiberi. Potser pel caràcter més alegre i extrovertit de Drus, o potser – recordem la hipòtesi de Marañón, molt raonable – senzillament perquè Drus era fill biològic seu i Tiberi no. El fet que Tiberi fos una persona difícil i de tracte desagradable no hi devia ajudar gaire.
Octavi August sempre va tenir en Tiberi un col·laborador excel·lent, fidel i submís. Però també conflictiu. El projecte d'August era la institució d'una monarquia, potser no de nom – l'estructura del poder, amb els seus tribuns, cònsols, pretors, etc., es va mantenir, almenys formalment – però sí de fet, puix que ningú no s'enganyava sobre qui tenia el poder polític. Aquest projecte implicava fer del Senat una institució més decorativa que altra cosa, fet que podia no molestar els senadors de nou encuny, aquells que formaven part del Senat perquè August els havia nomenat directament en premi a la seva fidelitat; però que podia resultar dura d'admetre pels membres de les grans famílies senatorials, els darrers representants d'aquella gran aristocràcia que havia governat Roma durant l'època republicana: els Junis, els Emilis, els Cornelis, els Catons, els Gracs... i, és clar, els Claudis. Totes aquestes famílies no podien evitar mirar-se de reüll August, un subjecte d'origen no del tot aristocràtic que havia usurpat el poder per un cop d'estat i que havia posat un gran interès a foragitar de Roma (i/o exterminar físicament) aquella aristocràcia, sobretot durant l'època que fou triumvir amb Antoni i Lèpid. I Tiberi era un Claudi, plenament conscient del seu origen. No podia sinó sentir orgull pel seu cognom, i precisament per això la seva submissió a August havia de tenir un límit. Estudiosos com Roland Syme parlen obertament d'un cert republicanisme de Tiberi; pot ser una exageració, però el que és probable és que com a membre d'una gens aristocràtica poderosa i antiga Tiberi se sentís força incòmode en el projecte polític d'August – la monarquia hereditària.
El seu exili a Rodes (6 a.C) ha estat esmentat sovint com la prova més palpable de l'antipatia profunda que August sentia per Tiberi; a Jo, Claudi, Robert Graves retrata aquest exili com a forçat per August, rabiós perquè en un atac d'ira Tiberi donà un cop de puny a Júlia. No és impossible, però de fet tota la informació que tenim suggereix que l'exili a Rodes fou voluntari. S'ha d'entendre com un rebuig de la situació personal on tot plegat l'havia dut. El cansament del seu ridícul constant degut a la disbauxa total de Júlia (banyes de dimensió notable), el fet d'haver estat dut a aquest matrimoni per la força i el fet que, malgrat tot aquest sacrifici, la seva posició dins la família imperial fos precària, tot aquest conjunt de fets devia donar com a resultat una veritable ànsia de fugir de tot plegat i retirar-se de la vida pública.
Lluny de Roma, Tiberi es va dedicar sobretot a l'estudi de la filosofia, i a consultar els astres: l'astrologia sembla que fou una de les seves obsessions. Per ell devien ser uns anys tranquils, però res no podia amagar que l'exili a Rodes fou una autèntica caiguda en desgràcia. Quedar fora de joc, encara que fos per decisió pròpia, era molt arriscat, perquè Tiberi era un perill potencial per a altres candidats a heretar l'Imperi. Durant l'exili a Rodes no només la seva posició era compromesa, també la seva vida va arribar a estar amenaçada més d'una vegada. Consta que els Julis tenien a llur disposició voluntaris preparats per eliminar-lo si calia. I que, en tot cas, la seva nova posició el feia blanc fàcil de tota mena d'humiliacions. Mentre ell era a Rodes, els fills de Júlia i Agripa – néts d'August, per tant – eren exaltats políticament, rebien càrrecs de ben jovenets (i per tant, amb una preparació nul·la o en tot cas insuficient) i eren confirmats com a futurs candidats a cònsols quan tot just eren adolescents. Ell, Tiberi, també havia estat proposat pel consolat abans dels trenta anys, però això fou quan ell ja tenia una gran experiència com a general i havia dut els exèrcits romans de victòria en victòria. La diferència de tracte amb aquells dos marrecs – Gai i Luci – devia ser certament humiliant.
Fins i tot quan Tiberi va haver tornat a Roma, i es va haver reintegrat a les seves obligacions a la família imperial, la fredor de tracte entre ells dos es va mantenir. Era impossible d'arreglar; les arrels eren massa profundes. Però és cert que finalment Octavi August va haver d'adoptar Tiberi com a fill perquè al capdavall després de la mort de Gai i Luci ja no quedava ningú més – llevat de Pòstum Agripa i Germànic, dos nens –, i era la persona més fiable a qui confiar un imperi no precisament fàcil de governar.
Els darrers anys de la vida d'August, Tiberi era el seu principal col·laborador. August va adoptar com a fill Pòstum Agripa, però alhora també va adoptar com a fill Tiberi, un fet la trascendència del qual tothom va entendre. Tiberi, per la seva banda, va adoptar com a fill Germànic: els lligams de la família sencera quedaven aparentment segellats. El 13 d.C., tot just un any després del seu retorn de Germània, August va renovar per a Tiberi el càrrec de tribú per deu anys més. Alhora, fou nomenat procònsol. Aquesta acumulació de càrrecs no era decorativa. Els darrer any de vida d'August, es pot dir que el poder era compartit entre ell i Tiberi. Quan, a la fi, August va morir, el 14 d.C., ningú no dubtava que Tiberi el succeïria.
I el va succeir.
NOU. A la fi, emperador
Quan Tiberi va agafar les regnes de l'imperi, ningú no dubtava que el govern estava en bones mans. Tiberi havia ocupat tants de càrrecs i en tots havia estat tan competent que era obvi que era l'elecció correcta. Tenia davant seu encara molts anys per demostrar que en designar-lo successor August no s'havia equivocat.
Però del Tiberi emperador en parlarem a la propera Cort d'Apel·lació. I haurem de parlar dels dos Tiberis: un governant molt competent, de vegades veritablement savi, i alhora el tirà terrible. Tots dos són certs. I del depravat sexual de Capri, que avui s'accepta que no és cert.
Pere Rovira
************************
.JPG)
 Segon emperador romà PRIMERA PART ){kind=link}
Publica un comentari a l'entrada