El 1920, a la Universitat de Munich, un tal Rudolf Hess guanya un premi amb un assaig titulat La natura de l'home que pot tornar a Alemanya la seva antiga glòria. S'inspirava clarament en El Príncep de Maquiavel; però es referia al seu heroi, a qui havia conegut no feia gaire: Adolf Hitler... aleshores virtualment desconegut.
Fa una descripció de les aptituds de l'heroi, que no detallarem. Llevat d'una, que és molt important per a aquesta Cort d'Apel·lació:
Fa una descripció de les aptituds de l'heroi, que no detallarem. Llevat d'una, que és molt important per a aquesta Cort d'Apel·lació:
‘L'heroi, per complir amb el seu deure, ha d'estar disposat si cal a enganyar els seus íntims amics, fins i tot a aparèixer als ulls de la majoria com un traïdor.'
Parlava de Hitler. Però en principi retrata com ha de ser un heroi veritable: el seu personatge ideal. Vint anys més tard tindria l'oportunitat de dur a la pràctica aquest ideal. Sabia que el prendrien per boig, fins i tot ho va recolzar amb fets i amb els seus escrits. Però ell estava convençut que feia allò que calia; sacrificava la seva reputació, el seu futur i, si calia, la seva vida, per un ideal superior. Només hi havia un petit detall en l'equació que no encaixava bé. Hess es feia el boig, però alhora, estava mentalment malalt de debò. I el seu acte més foll i temerari va ser en definitiva un acte de pau – que ni britànics ni nazis van entendre. I són aquests dos darrers fets els que fan de la seva figura quelcom d'extremadament interessant, tràgic, digna de ser tractada en aquesta Cort d'Apel·lació.
Rudolf Hess, en l'epoca del judici de Nuremberg.
El III Reich fou un règim ple de personalitats lamentables., poc o gens interessants com a éssers humans. Goebbels, Himmler, Ribbentrop, Rosenberg, Heydrich, difícilment poden despertar cap mena de simpatia. Un sonat com Hitler és apassionant sobretot com a tema psiquiàtric. Però hi ha excepcions. Ja vam parlar en una Cort d'Apel·lació anterior d'Albert Speer, l'arquitecte favorit de Hitler i ministre d'armaments, individu extremadament intel·ligent, reprovable en alguns aspectes però salvable en molts altres; en el món nazi era el personatge que no hi acabava d'encaixar. Rudolf Hess és un cas molt diferent: és, en aquest escenari, el personatge tràgic. Condemnat a cadena perpètua en el Judici de Nuremberg, aïllat a la presó de Spandau fins la seva mort, no va arribar a saber que arreu d'Europa es constituïen comitès que pressionaven per al seu alliberament. No només a Alemanya, perquè un dels més importants es va constituir a Anglaterra mateix – i no precisament per simpatitzants nazis. Un fet extremadament significatiu és que el mateix fiscal anglès del tribunal de Nuremberg, Hartley Shawcross, fou un dels que van recomanar el seu alliberament:
Rudolf Hess, en l'epoca del judici de Nuremberg.El III Reich fou un règim ple de personalitats lamentables., poc o gens interessants com a éssers humans. Goebbels, Himmler, Ribbentrop, Rosenberg, Heydrich, difícilment poden despertar cap mena de simpatia. Un sonat com Hitler és apassionant sobretot com a tema psiquiàtric. Però hi ha excepcions. Ja vam parlar en una Cort d'Apel·lació anterior d'Albert Speer, l'arquitecte favorit de Hitler i ministre d'armaments, individu extremadament intel·ligent, reprovable en alguns aspectes però salvable en molts altres; en el món nazi era el personatge que no hi acabava d'encaixar. Rudolf Hess és un cas molt diferent: és, en aquest escenari, el personatge tràgic. Condemnat a cadena perpètua en el Judici de Nuremberg, aïllat a la presó de Spandau fins la seva mort, no va arribar a saber que arreu d'Europa es constituïen comitès que pressionaven per al seu alliberament. No només a Alemanya, perquè un dels més importants es va constituir a Anglaterra mateix – i no precisament per simpatitzants nazis. Un fet extremadament significatiu és que el mateix fiscal anglès del tribunal de Nuremberg, Hartley Shawcross, fou un dels que van recomanar el seu alliberament:
‘Quan se li va imposar la cadena perpètua, va ser per donar un escarment. Suposàvem que després la pena s'alleujaria...'
Sorprèn: és un argument semblant al de molts jutges americans, que condemnen a mort amb la idea que el governador de l'estat commuti la pena. I d'alguna manera ve a dir que el mateix fiscal era conscient que si no fos per la ‘necessitat d'escarmentar', potser a aquell reu li haurien imposat una pena força inferior – diguem vint anys de presó, com a Speer – que, molt probablement, no hauria complert en una presó tan dura com Spandau, sinó en una institució psiquiàtrica.
U. Els orígens
Hess va formar part del moviment völkisch des de ben jove. I potser caldria començar per explicar a què ens referim amb aquest terme. Völkisch es pot traduir per ‘populista', i fa referència a tot un magma d'ideologies més o menys elaborades (més aviat menys) que reunien un nacionalisme dut a l'extrem, de tipus exclusivista – en el sentit de buscar una homogenització radical de la societat –, racista en general i ferotgement antisemita en particular, tot plegat combinat amb un rebuig radical del capitalisme i del poder dels grans grups industrials i comercials, de la banca, de l‘aristocràcia terratinent. Però alhora combinat amb un rebuig del marxisme i de la revolució soviètica. El moviment völkisch volia una revolució, però en la forma d'un retorn a uns orígens pre-capitalistes, a una vida més natural, a una religiositat pre-cristiana, a un ideal de puresa que incloïa el rebuig de la barreja racial – no només amb jueus, sinó també amb altres races vistes per força gent com a inferiors. Entenc que algú hagi quedat una mica marejat, però observem que no parlem d'una ideologia, sinó d'un ‘món': un pout-pourri de dotzenes de sectes, grups polítics i religiosos, cercles intel·lectuals, que generalment tenien entre ells ben poca relació i mai coincidien en tot. Uns posaven més èmfasi en les qüestions racials, altres en qüestions econòmiques, altres en temes de decadència cultural. El nazisme va néixer aquí, dins el món völkisch. I seria un error enorme creure que tots aquests temes – l'antisemitisme, el gust per una vida pretesament més natural, l'obsessió per la puresa racial, el rebuig de la democràcia, el rebuig del marxisme, el culte de l'heroi i molts d'altres – són una invenció del règim i/o de la ideologia nazi. El món völkisch ja existia abans, i hauria seguit existint encara que Hitler no hagués nascut. Es cert, però, que fou al si del nazisme que bona part d'aquestes obsessions völkisch van poder finalment traduir-se en quelcom de real en el sentit de guiar polítiques d'estat.
Per una mentalitat actual, entendre l'efervescència völkisch és molt difícil. I caldria tota una Cort d'Apel·lació per intentar-ho. Podem esmentar, si de cas, la sensació estesa per tot l'univers germano-parlant de fi d'època, d'enfonsament de tota una societat, de fi d'un món. Sobretot a l'imperi Austro-hongarès – d'on provenia Hitler, cal recordar-ho –, però també, i de retruc, a Alemanya. Ja en temps del kàiser Guillem II, malgrat el poder enorme del Reich, la sensació que una catàstrofe amenaçava Alemanya, que el món germànic estava amenaçat fins al moll de l'os, estava molt estesa entre els alemanys. Els orígens ideològics del nazisme són un tema que justifica llibres sencers – n'hi ha força, de fet.
Qualsevol partit völkisch tenia un potencial de creixement important. Només calia remenar en les aigües fangoses de l'Alemanya d'aleshores. Un país vençut a la Primera Guerra Mundial, humiliat pels vencedors, sotmès a un Tractat de Versalles vergonyant, arruïnat i econòmicament enfonsat. I alhora, detall important, un país que no tenia en absolut la sensació d'haver perdut aquella guerra; si més no militarment. Quan Alemanya es va rendir, per exemple, ocupava ben bé un terç de França, i les darreres batalles entre Alemanya i els aliats van ser guanyades pels soldats alemanys. La derrota fou per causes econòmiques: el col·lapse d'Alemanya era imminent, la fam era ben real. Però l'estament militar – i molts alemanys – això no ho entenien de cap manera. Sentien, ben al contrari, que van ser traïts; que un govern dèbil es va rendir quan, de fet, estaven guanyant. Alhora, un país que buscava els culpables de la situació. Alhora, un país sotmès a transformacions econòmiques i culturals a una velocitat de vertigen, on molts estaments veien veritablement amenaçada en la seva supervivència. Era el país dels grans monopolis industrials, però alhora el país on l'agitació anticapitalista era més ferotge – llevat de Rússia, és clar, on la revolució havia triomfat. L'agitació de l'esquerra radical era vista com una amenaça no només pels grans industrials i banquers, sinó per sectors sencers de la població – petits industrials, artesans, pagesos, classes mitjanes en sentit ampli – que buscaven desesperadament alguna resposta a la seva angoixa. Qui vulgui entendre com podia ser que un país culte i modern caigués en mans d'un partit com el nazi ha de fer l'esforç de col·locar-se en aquest ambient, en aquesta època i en aquesta situació.
U. Els orígens
Hess va formar part del moviment völkisch des de ben jove. I potser caldria començar per explicar a què ens referim amb aquest terme. Völkisch es pot traduir per ‘populista', i fa referència a tot un magma d'ideologies més o menys elaborades (més aviat menys) que reunien un nacionalisme dut a l'extrem, de tipus exclusivista – en el sentit de buscar una homogenització radical de la societat –, racista en general i ferotgement antisemita en particular, tot plegat combinat amb un rebuig radical del capitalisme i del poder dels grans grups industrials i comercials, de la banca, de l‘aristocràcia terratinent. Però alhora combinat amb un rebuig del marxisme i de la revolució soviètica. El moviment völkisch volia una revolució, però en la forma d'un retorn a uns orígens pre-capitalistes, a una vida més natural, a una religiositat pre-cristiana, a un ideal de puresa que incloïa el rebuig de la barreja racial – no només amb jueus, sinó també amb altres races vistes per força gent com a inferiors. Entenc que algú hagi quedat una mica marejat, però observem que no parlem d'una ideologia, sinó d'un ‘món': un pout-pourri de dotzenes de sectes, grups polítics i religiosos, cercles intel·lectuals, que generalment tenien entre ells ben poca relació i mai coincidien en tot. Uns posaven més èmfasi en les qüestions racials, altres en qüestions econòmiques, altres en temes de decadència cultural. El nazisme va néixer aquí, dins el món völkisch. I seria un error enorme creure que tots aquests temes – l'antisemitisme, el gust per una vida pretesament més natural, l'obsessió per la puresa racial, el rebuig de la democràcia, el rebuig del marxisme, el culte de l'heroi i molts d'altres – són una invenció del règim i/o de la ideologia nazi. El món völkisch ja existia abans, i hauria seguit existint encara que Hitler no hagués nascut. Es cert, però, que fou al si del nazisme que bona part d'aquestes obsessions völkisch van poder finalment traduir-se en quelcom de real en el sentit de guiar polítiques d'estat.
Per una mentalitat actual, entendre l'efervescència völkisch és molt difícil. I caldria tota una Cort d'Apel·lació per intentar-ho. Podem esmentar, si de cas, la sensació estesa per tot l'univers germano-parlant de fi d'època, d'enfonsament de tota una societat, de fi d'un món. Sobretot a l'imperi Austro-hongarès – d'on provenia Hitler, cal recordar-ho –, però també, i de retruc, a Alemanya. Ja en temps del kàiser Guillem II, malgrat el poder enorme del Reich, la sensació que una catàstrofe amenaçava Alemanya, que el món germànic estava amenaçat fins al moll de l'os, estava molt estesa entre els alemanys. Els orígens ideològics del nazisme són un tema que justifica llibres sencers – n'hi ha força, de fet.
Qualsevol partit völkisch tenia un potencial de creixement important. Només calia remenar en les aigües fangoses de l'Alemanya d'aleshores. Un país vençut a la Primera Guerra Mundial, humiliat pels vencedors, sotmès a un Tractat de Versalles vergonyant, arruïnat i econòmicament enfonsat. I alhora, detall important, un país que no tenia en absolut la sensació d'haver perdut aquella guerra; si més no militarment. Quan Alemanya es va rendir, per exemple, ocupava ben bé un terç de França, i les darreres batalles entre Alemanya i els aliats van ser guanyades pels soldats alemanys. La derrota fou per causes econòmiques: el col·lapse d'Alemanya era imminent, la fam era ben real. Però l'estament militar – i molts alemanys – això no ho entenien de cap manera. Sentien, ben al contrari, que van ser traïts; que un govern dèbil es va rendir quan, de fet, estaven guanyant. Alhora, un país que buscava els culpables de la situació. Alhora, un país sotmès a transformacions econòmiques i culturals a una velocitat de vertigen, on molts estaments veien veritablement amenaçada en la seva supervivència. Era el país dels grans monopolis industrials, però alhora el país on l'agitació anticapitalista era més ferotge – llevat de Rússia, és clar, on la revolució havia triomfat. L'agitació de l'esquerra radical era vista com una amenaça no només pels grans industrials i banquers, sinó per sectors sencers de la població – petits industrials, artesans, pagesos, classes mitjanes en sentit ampli – que buscaven desesperadament alguna resposta a la seva angoixa. Qui vulgui entendre com podia ser que un país culte i modern caigués en mans d'un partit com el nazi ha de fer l'esforç de col·locar-se en aquest ambient, en aquesta època i en aquesta situació.
[Esquerra] Rudolf Hess amb el seu professor Klaus Haushofer, amb qui estudiava economia política i història, a la Universitat de Munich.DOS. Neix el partit nazi
Hess havia nascut el 1894 a Alexandria, dins una família alemanya. El 1908 la família es va traslladar a Berlín. El 1918, un Hess ben jove (24 anys) ja és membre de l'anomenada ‘Societat Thule', un club völkisch d'intel·lectuals ben menut, que de fet es va crear a partir d'una altra societat preexistent, la Germanen Orden, creada el 1912 – abans de la guerra, atenció – a Leipzig, amb l'única idea d'unificar tot un magma caòtic de petites organitzacions antisemites. Entre els (pocs) membres de la Societat Thule trobem Rudolf Hess, Alfred Rosenberg, Hans Frank, Dietrich Eckart... tot de noms que ens seran familiars com a membres prominents del règim nazi, i que s'asseuran al banc dels acusats al Judici de Nuremberg. Però no avancem esdeveniments. El cap de la Societat Thule era Rudolf Freiherr von Sebottendorff, un aventurer que havia fet fortuna amb negocis a Turquia... i un bon casament! El diner aportat per aquest subjecte va permetre a aquest ínfim grupuscle un privilegi increïble: tenir un diari propi, el Münchener Beobachter, on podien expressar de manera regular els seus punts de vista sobre societat, política, economia. Al cap de pocs anys el diari es va rebatejar com a Völkischer Beobachter, i amb el temps esdevingué un dels principals òrgans de la premsa nazi.
Quan la I Guerra Mundial es va acabar – com sabem, amb la derrota d'Alemanya i el desmembrament de l'Imperi Austro-Hongarès –, apareix al món völkisch l'obsessió per influir en la classe obrera. Era imprescindible perquè Alemanya semblava anar de dret cap a una revolució semblant a la soviètica. Però els membres de la Societat Thule no eren obrers. Com establir un pont amb el món obrer? Karl Harrer, un periodista esportiu i membre de la Societat Thule, coneixia un manyà ferroviari anomenat Anton Drexler. Drexler era un nacionalista extrem – fet comú en una Alemanya estabornida per una derrota inesperada i humiliada pel tractat de Versalles –, però alhora era un anticapitalista furibund, partidari d'una acció draconiana contra els estraperlistes i especuladors que s'enriquien amb la misèria d'Alemanya, de manera molt semblant a la de la postguerra a Espanya. Harrer va convèncer Drexler de crear el Politischer Arbeiterzirkel, Cercle Polític de Treballadors, que havia de ser una mena de versió obrera de la Societat Thule. Però aquest cercle de discussió mai no va arribar a reunir ni deu assistents a les seves reunions. Drexler tenia molt clar que el país no estava per la discussió teòrica inacabable: volia acció. Calia un veritable partit polític, no un cercle reduït d'obrers-intel·lectuals. Així, el 5 de gener de 1919 Anton Drexler funda el Nazional Sozialist Deutsche Arbeiter Partei, partit nacional-socialista dels treballadors alemanys, NSDAP, que reunia els membres de la Societat Thule i el Cercle Polític de Treballadors. De bon començament el nou partit no admetia jueus entre la seva militància. Tot un preludi.
El 17 de maig, primer míting del partit, l'assistència fou tot just de deu persones. El següent, l'agost de 1919, trenta-vuit. Són xifres que podrien fer somriure. Però cal no precipitar-se a donar per fet que les idees de Drexler i tota la penya (Hess inclòs) no tenien audiència. En tenien. El problema era que el món völkisch estava fragmentat en un gran nombre d'associacions, com hem esmentat més amunt. I de fet, les idees völkisch tenien una penetració important entre els treballadors, perquè l'anticapitalisme era un dels components d'aquesta ideologia – si és que se'n pot dir tal cosa –, que feia que no es trobés tan allunyada del socialisme com avui podríem pensar.
De mica en mica, l'assistència creixia, però mai arribava a ser remarcable. Finalment, al míting del NSDAP del 12 de setembre de 1919, entre els quaranta-un assistents hi havia un subjecte ben peculiar, un tal Adolf no-sé-què, que havia estat caporal a l'exèrcit, on feia d'enllaç missatger a les trinxeres.
TRES. L'herald del Messies que vindrà
Aquell tal Adolf (Hitler) es va fer militant del NSDAP al cap de pocs mesos d'aquell míting, el gener de 1920. El carnet original dóna com a número de militant el 555. Podem dubtar que realment el partit tingués més de cinc-cents militants; potser la numeració no era correlativa. Anys a venir, Hitler explicarà que ell era el membre nº 7 del partit; mentia, és clar.
Quan Hitler va ingressar al NSDAP, aquest era un partit sense importància, patètic pel que fa a l'organització. El 16 d'octubre de 1919, el míting es feia davant de poc més de 100 assistents en una cerveseria de Munich. Que un míting es faci en una cerveseria pot fer riure més d'un; de fet, les cerveseries eren establiments de planta i un o dos pisos, on la planta baixa servia de bar-pub-taverna i els pisos superiors eren llogats per actes socials, celebracions i també per mítings polítics. No era, per tant, una tria absurda ni tampoc inusual en aquella època. L'important, en tot cas, és que en aquell míting Hitler havia de parlar en públic per primera vegada. Era un nouvingut al partit, ni tan sols n'era militant – recordem que se'n va fer el gener de l'any següent – i no havia de fer res d'important, només una alocució curta de vint minuts. A l'hora de la veritat, s'hi va estar més de mitja hora, i va electritzar l'auditori. El 24 de febrer de 1920, també a Munich, va omplir tota la cerveseria. Al NSDAP, molts començaven a pensar que aquell subjecte del bigoti podia ser un actiu important per al partit...
Hess llavors estudiava geopolítica sota la direcció de Karl Haushofer. Tots els testimonis el descriuen com un idealista introvertit. I tots, també, coincideixen a dir que fou un dels primers a quedar extasiat de l'oratòria de Hitler. Quan, al llarg dels anys següents, s'esdevingui la crisi d'identitat del NSDAP, Hess no dubtarà pel que fa al bàndol. La crisi fou de lideratge, però alhora de concepte. El NSDAP, tal com l'havia creat Drexler, era un partit assembleari on les decisions es prenien per votació després de discussions inacabables, i bastant inútils (atès que pel que feia a la ideologia no hi havia a penes discussions). ¿Havia de ser així, o podia, ben al contrari, redefinir-se com una força disciplinada que recolzés i obeís de manera incondicional un líder reconegut per tots? Si l'opció era la segona, el líder no podia ser Anton Drexler, personatge poc carismàtic, que no havia estat a l'exèrcit durant la guerra del 14, i que per tant tenia dificultats per connectar amb ex-soldats amargats i ressentits per la derrota, que eren part important de l'electorat völkisch i font inesgotable de potencials militants. Només podia ser Hitler, la posició del qual dins el partit s'afermava cada dia més: s'afermava a cada míting on la sala s'omplia només per sentir-lo a ell. Hess n'era un admirador fervent, si ens guiem pels seus textos:
‘Hitler és un personatge d'una sinceritat i una honradesa excepcionals, ple de bondat, religiós, un bon catòlic'.
‘El benestar del país és el seu únic objectiu'.
La primera frase com a mínim reflecteix que en la ment de Hess l'admiració per Hitler l'ofuscava totalment. Quan, més endavant, Hitler prengui el poder al partit, Hess ho descriurà ben clar en un article al Völkischer Beobachter, l'agost de 1921:
‘Que potser no veieu que aquest home és l'única personalitat dirigent capaç de dur endavant la lluita? Us penseu que, sense ell, les masses s'apinyarien al Circus Krone?'
Amb prou feines dos anys després de la seva entrada com a militant al NSDAP, Hitler n'havia esdevingut l'amo absolut. El partit assembleari s'havia convertit en una força disciplinada que seguia un líder carismàtic. I Hess n'era un dels seguidors més fervents i fidels. Quina mena de líder, però? En aquella època Hitler mateix no es veia com un messies salvador d'Alemanya, sinó com un agitador polític, un activista que despertava les consciències dels seus conciutadans i preparava el terreny per quan el veritable messies arribés. Als ulls de Hitler, aquest líder no podia ser altre que el seu ídol absolut d'aleshores, el general Ludendorff. De fet havia estat el mateix Hess qui va posar en contacte Hitler i Ludendorff. El recolzament de Ludendorff, personatge molt important a l'Alemanya d'aleshores, va obrir moltes portes a Hitler, i de retruc a tot el NSDAP. Les declaracions de Hitler, en aquesta època, són ben clares:
‘Jo no sóc sinó un timbal, un agitador...' (1922)
‘La nostra tasca és que, quan el dictador arribi, el poble estigui preparat per a ell!' (1923)
El canvi de ‘timbal anunciador' a messies per Alemanya s'esdevingué a partir de 1924, arran de l'empresonament a la presó de Landsberg de Hitler i part de la cúpula del NSDAP, Hess entre ells. La causa: un intent fracassat de cop d'estat a Baviera.
Aquell tal Adolf (Hitler) es va fer militant del NSDAP al cap de pocs mesos d'aquell míting, el gener de 1920. El carnet original dóna com a número de militant el 555. Podem dubtar que realment el partit tingués més de cinc-cents militants; potser la numeració no era correlativa. Anys a venir, Hitler explicarà que ell era el membre nº 7 del partit; mentia, és clar.
Quan Hitler va ingressar al NSDAP, aquest era un partit sense importància, patètic pel que fa a l'organització. El 16 d'octubre de 1919, el míting es feia davant de poc més de 100 assistents en una cerveseria de Munich. Que un míting es faci en una cerveseria pot fer riure més d'un; de fet, les cerveseries eren establiments de planta i un o dos pisos, on la planta baixa servia de bar-pub-taverna i els pisos superiors eren llogats per actes socials, celebracions i també per mítings polítics. No era, per tant, una tria absurda ni tampoc inusual en aquella època. L'important, en tot cas, és que en aquell míting Hitler havia de parlar en públic per primera vegada. Era un nouvingut al partit, ni tan sols n'era militant – recordem que se'n va fer el gener de l'any següent – i no havia de fer res d'important, només una alocució curta de vint minuts. A l'hora de la veritat, s'hi va estar més de mitja hora, i va electritzar l'auditori. El 24 de febrer de 1920, també a Munich, va omplir tota la cerveseria. Al NSDAP, molts començaven a pensar que aquell subjecte del bigoti podia ser un actiu important per al partit...
Hess llavors estudiava geopolítica sota la direcció de Karl Haushofer. Tots els testimonis el descriuen com un idealista introvertit. I tots, també, coincideixen a dir que fou un dels primers a quedar extasiat de l'oratòria de Hitler. Quan, al llarg dels anys següents, s'esdevingui la crisi d'identitat del NSDAP, Hess no dubtarà pel que fa al bàndol. La crisi fou de lideratge, però alhora de concepte. El NSDAP, tal com l'havia creat Drexler, era un partit assembleari on les decisions es prenien per votació després de discussions inacabables, i bastant inútils (atès que pel que feia a la ideologia no hi havia a penes discussions). ¿Havia de ser així, o podia, ben al contrari, redefinir-se com una força disciplinada que recolzés i obeís de manera incondicional un líder reconegut per tots? Si l'opció era la segona, el líder no podia ser Anton Drexler, personatge poc carismàtic, que no havia estat a l'exèrcit durant la guerra del 14, i que per tant tenia dificultats per connectar amb ex-soldats amargats i ressentits per la derrota, que eren part important de l'electorat völkisch i font inesgotable de potencials militants. Només podia ser Hitler, la posició del qual dins el partit s'afermava cada dia més: s'afermava a cada míting on la sala s'omplia només per sentir-lo a ell. Hess n'era un admirador fervent, si ens guiem pels seus textos:
‘Hitler és un personatge d'una sinceritat i una honradesa excepcionals, ple de bondat, religiós, un bon catòlic'.
‘El benestar del país és el seu únic objectiu'.
La primera frase com a mínim reflecteix que en la ment de Hess l'admiració per Hitler l'ofuscava totalment. Quan, més endavant, Hitler prengui el poder al partit, Hess ho descriurà ben clar en un article al Völkischer Beobachter, l'agost de 1921:
‘Que potser no veieu que aquest home és l'única personalitat dirigent capaç de dur endavant la lluita? Us penseu que, sense ell, les masses s'apinyarien al Circus Krone?'
Amb prou feines dos anys després de la seva entrada com a militant al NSDAP, Hitler n'havia esdevingut l'amo absolut. El partit assembleari s'havia convertit en una força disciplinada que seguia un líder carismàtic. I Hess n'era un dels seguidors més fervents i fidels. Quina mena de líder, però? En aquella època Hitler mateix no es veia com un messies salvador d'Alemanya, sinó com un agitador polític, un activista que despertava les consciències dels seus conciutadans i preparava el terreny per quan el veritable messies arribés. Als ulls de Hitler, aquest líder no podia ser altre que el seu ídol absolut d'aleshores, el general Ludendorff. De fet havia estat el mateix Hess qui va posar en contacte Hitler i Ludendorff. El recolzament de Ludendorff, personatge molt important a l'Alemanya d'aleshores, va obrir moltes portes a Hitler, i de retruc a tot el NSDAP. Les declaracions de Hitler, en aquesta època, són ben clares:
‘Jo no sóc sinó un timbal, un agitador...' (1922)
‘La nostra tasca és que, quan el dictador arribi, el poble estigui preparat per a ell!' (1923)
El canvi de ‘timbal anunciador' a messies per Alemanya s'esdevingué a partir de 1924, arran de l'empresonament a la presó de Landsberg de Hitler i part de la cúpula del NSDAP, Hess entre ells. La causa: un intent fracassat de cop d'estat a Baviera.
QUATRE. El messies i el seu herald
El famosíssim putsch de Munich s'esdevingué el 1923. No en farem aquí una descripció detallada; diguem senzillament que fou un intent de cop d'estat dins el Land de Baviera, que va partir d'una cerveseria – previsible! – i que es va acabar com el rosari de l'aurora, amb alguns morts i un fracàs absolut. El resultat final fou que Hitler, Hess i la resta del NSDAP van estar empresonats 13 mesos a Landsberg.
L'estada a Landsberg fou crucial, tant per Hitler com pels que l'envoltaven. Fou allà on Hitler es transfigurà: de simple anunciador del dictador que vindrà (Ludendorff, com hem dit) a messies esperat. Durant aquest temps Hitler va escriure Mein Kampf. Fou en aquest llibre on Hitler s'esforçà a racionalitzar – per dir-ho d'alguna manera – les seves idees polítiques; entre d'altres, la seva convicció messiànica. Hitler es presenta com el gran cabdill que Alemanya estava esperant. Era inevitable que arribés a aquesta conclusió, perquè el clima d'adulació dins el seu entorn havia arribat a ,l'extrem: ‘personatge profètic', ‘geni', ‘personatge religiós', ‘humil', ‘lleial', ‘home de voluntat', ‘cabdill polític', ‘educador', ‘el que fa despertar', ‘l'alliberador', eren alguns dels elogis (alguns dels quals avui fan riure) de Georg Schott publicats el 1924 al llibre Das Volkbusch vom Hitler. I cal dir que l'adulació no era exclusiva dels seus companys, perquè sembla que fins i tot entre els guardians que els custodiaven hi havia una atmosfera de gran respecte i certa admiració: potser molts d'ells haurien desitjat que el ‘pusch' triomfés.
També ve d'aquesta època l'apel·latiu de Führer, el conductor. Sembla cert que fou Hess qui li va aplicar aquest apel·latiu, que finalment quedà establert com el seu títol principal. Un pas més en la quasi-deïficació del personatge. No és exacte, però, que fos Hess qui va encunyar el mot (contràriament al que he vist escrit en algunes fonts). L'origen cal buscar-lo en Georg Ritter von Schönerer, un vienès nascut el 1842, que no va pair la derrota d'Àustria davant de Prússia el 1866 a la batalla de Königgratz, i encara menys l'exclusió d'Àustria de la Federació Germànica creada sota el lideratge de Bismarck. La seva evolució ideològica és interessant perquè ja prefigura el nazisme: rebuig del capitalisme, antisemitisme ferotge, agitació en favor de la reunificació d'Àustria amb el Reich alemany del kaiser Guillem II, i el rebuig frontal d'allò que s'oposava a aquests somnis: la monarquia dels Habsburgs, i concretament l'aleshores kàiser de l'Imperi Austro-hongarès, Francesc-Josep I. El seu rebuig del capitalisme no era el dels intel·lectuals socialistes, sinó el dels petits propietaris agrícoles i artesans tradicionals, escanyats per la pressió dels grans propietaris aristocràtics i dels capitalistes i banquers de Viena. A Linz, ciutat natal de Hitler, la penetració de les idees de Schönerer era molt gran. I sens dubte fou allà on Hitler va sentir per primera vegada els mots Heil!, característic dels seguidors de Schönerer, i Führer, un títol que en principi es referia al mateix Schönerer.
La participació de Hess en la redacció de Mein Kampf fou notable, i no només pel fet d'haver estat qui va mecanografiar el text, al dictat del Führer. Encara que el text es deu a Hitler pel que fa a l'ànima i al to, tots els que a Landsberg l'envoltaven van posar el seu gra de sorra a posar una mica d'ordre en aquell galimaties. Georg Strasser, membre destacat de les SA i un dels que foren assassinats la ‘Nit dels Punyals', no s'estava de dir que
‘la primera versió del text no era sinó un veritable caos de banalitats, reminiscències del col·legi, judicis subjectius i odi personal'
Que un nazi convençut com Strasser digués això fa sospitar que devia ser un primer esborrany veritablement terrorífic. Hess, Strasser, Max Amann, Ernst Haufstaengl i Adolf Müller es van encarregar de fer-li al text una bona repassada. Capítols sencers van ser totalment re-escrits: tal com Hitler els havia dictats eren senzillament inintel·ligibles. Malgrat tot, l'estil final és ben hitlerià; senyal inequívoc que els que van corregir el text compartien del tot l'ideari del seu líder. Mein Kampf consta com a obra de Hitler, però Hess – o qualsevol altre dels membres del NSDAP – l'hauria pogut escriure perfectament. I cal que recalquem aquest punt, perquè la intenció d'aquesta Cort d'Apel·lació no és en absolut fer de Hess un sant baró als ulls del lector: l'ideari de Hess era el de Hitler, en el sentit que allò que Hitler digués esdevenia immediatament dogma, però també perquè Hitler era una veu que expressava allò que Hess volia sentir.
‘Fins a Landsberg, no havia entès plenament el significat poderós de la personalitat de Hitler'
Després, Hitler caurà en contradiccions immenses: com recalca Kershaw, era home d'uns poques idees bàsiques repetides fins a la sacietat, i prou. Les subtileses teòriques o les discussions ideològiques que tenien altres membres del NSDAP el deixaven indiferent. Però de mica en mica això deixarà de tenir importància perquè la voluntat de Hitler acabarà essent l'única ideologia que valgui al si del NSDAP. I l'evolució de Hess serà representativa de la de la majoria dels militants del partit.
El famosíssim putsch de Munich s'esdevingué el 1923. No en farem aquí una descripció detallada; diguem senzillament que fou un intent de cop d'estat dins el Land de Baviera, que va partir d'una cerveseria – previsible! – i que es va acabar com el rosari de l'aurora, amb alguns morts i un fracàs absolut. El resultat final fou que Hitler, Hess i la resta del NSDAP van estar empresonats 13 mesos a Landsberg.
L'estada a Landsberg fou crucial, tant per Hitler com pels que l'envoltaven. Fou allà on Hitler es transfigurà: de simple anunciador del dictador que vindrà (Ludendorff, com hem dit) a messies esperat. Durant aquest temps Hitler va escriure Mein Kampf. Fou en aquest llibre on Hitler s'esforçà a racionalitzar – per dir-ho d'alguna manera – les seves idees polítiques; entre d'altres, la seva convicció messiànica. Hitler es presenta com el gran cabdill que Alemanya estava esperant. Era inevitable que arribés a aquesta conclusió, perquè el clima d'adulació dins el seu entorn havia arribat a ,l'extrem: ‘personatge profètic', ‘geni', ‘personatge religiós', ‘humil', ‘lleial', ‘home de voluntat', ‘cabdill polític', ‘educador', ‘el que fa despertar', ‘l'alliberador', eren alguns dels elogis (alguns dels quals avui fan riure) de Georg Schott publicats el 1924 al llibre Das Volkbusch vom Hitler. I cal dir que l'adulació no era exclusiva dels seus companys, perquè sembla que fins i tot entre els guardians que els custodiaven hi havia una atmosfera de gran respecte i certa admiració: potser molts d'ells haurien desitjat que el ‘pusch' triomfés.
També ve d'aquesta època l'apel·latiu de Führer, el conductor. Sembla cert que fou Hess qui li va aplicar aquest apel·latiu, que finalment quedà establert com el seu títol principal. Un pas més en la quasi-deïficació del personatge. No és exacte, però, que fos Hess qui va encunyar el mot (contràriament al que he vist escrit en algunes fonts). L'origen cal buscar-lo en Georg Ritter von Schönerer, un vienès nascut el 1842, que no va pair la derrota d'Àustria davant de Prússia el 1866 a la batalla de Königgratz, i encara menys l'exclusió d'Àustria de la Federació Germànica creada sota el lideratge de Bismarck. La seva evolució ideològica és interessant perquè ja prefigura el nazisme: rebuig del capitalisme, antisemitisme ferotge, agitació en favor de la reunificació d'Àustria amb el Reich alemany del kaiser Guillem II, i el rebuig frontal d'allò que s'oposava a aquests somnis: la monarquia dels Habsburgs, i concretament l'aleshores kàiser de l'Imperi Austro-hongarès, Francesc-Josep I. El seu rebuig del capitalisme no era el dels intel·lectuals socialistes, sinó el dels petits propietaris agrícoles i artesans tradicionals, escanyats per la pressió dels grans propietaris aristocràtics i dels capitalistes i banquers de Viena. A Linz, ciutat natal de Hitler, la penetració de les idees de Schönerer era molt gran. I sens dubte fou allà on Hitler va sentir per primera vegada els mots Heil!, característic dels seguidors de Schönerer, i Führer, un títol que en principi es referia al mateix Schönerer.
La participació de Hess en la redacció de Mein Kampf fou notable, i no només pel fet d'haver estat qui va mecanografiar el text, al dictat del Führer. Encara que el text es deu a Hitler pel que fa a l'ànima i al to, tots els que a Landsberg l'envoltaven van posar el seu gra de sorra a posar una mica d'ordre en aquell galimaties. Georg Strasser, membre destacat de les SA i un dels que foren assassinats la ‘Nit dels Punyals', no s'estava de dir que
‘la primera versió del text no era sinó un veritable caos de banalitats, reminiscències del col·legi, judicis subjectius i odi personal'
Que un nazi convençut com Strasser digués això fa sospitar que devia ser un primer esborrany veritablement terrorífic. Hess, Strasser, Max Amann, Ernst Haufstaengl i Adolf Müller es van encarregar de fer-li al text una bona repassada. Capítols sencers van ser totalment re-escrits: tal com Hitler els havia dictats eren senzillament inintel·ligibles. Malgrat tot, l'estil final és ben hitlerià; senyal inequívoc que els que van corregir el text compartien del tot l'ideari del seu líder. Mein Kampf consta com a obra de Hitler, però Hess – o qualsevol altre dels membres del NSDAP – l'hauria pogut escriure perfectament. I cal que recalquem aquest punt, perquè la intenció d'aquesta Cort d'Apel·lació no és en absolut fer de Hess un sant baró als ulls del lector: l'ideari de Hess era el de Hitler, en el sentit que allò que Hitler digués esdevenia immediatament dogma, però també perquè Hitler era una veu que expressava allò que Hess volia sentir.
‘Fins a Landsberg, no havia entès plenament el significat poderós de la personalitat de Hitler'
Després, Hitler caurà en contradiccions immenses: com recalca Kershaw, era home d'uns poques idees bàsiques repetides fins a la sacietat, i prou. Les subtileses teòriques o les discussions ideològiques que tenien altres membres del NSDAP el deixaven indiferent. Però de mica en mica això deixarà de tenir importància perquè la voluntat de Hitler acabarà essent l'única ideologia que valgui al si del NSDAP. I l'evolució de Hess serà representativa de la de la majoria dels militants del partit.
Rudolf Hess dirigint-se a la militància nazi dins el Congrés del Partit, a Nuremberg, el 1934. Temps feliços...
CINC. El poder
Cal recalcar que Hess era militant del NSDAP abans que Hitler, i que ja abans formava part de la Societat Thule: el seu punt de partida era, doncs, una ideologia, per barroera que ara ens sembli. L'evolució de la dècada dels vint es podia resumir en una frase: la devoció pel líder substitueix la ideologia. Certament el líder (Hitler) té una certa ideologia: però es pot dir que esdevé l'únic que té dret a tenir-ne; per als seus seguidors no queda sinó seguir les seves consignes.
La història de l'ascens del NSDAP al poder absolut, després de l'empresonament de la cúpula del parttit a Landsberg el 1924, és un llarg seguit de petits i grans èxits i de petits i grans fracassos: de cap manera un procés lineal del tipus ‘sempre cap amunt'. No podem fer-ne aquí una descripció detallada – que, d'altra banda, és a l'abast en dotzenes de llibres. Però podem esmentar que quan Franz von Papen, president del Reich, va convidar el NSDAP el 1932 a entrar al govern, el nazis estaven en davallada pel que fa al suport popular, i sabem que Papen els va oferir el govern en gran part amb la seguretat que l'enfrontament amb el dia-a-dia de l'administració, la necessitat de pactar per tirar endavant projectes de llei, l'enfrontament amb la realitat dels pressupostos, tot plegat baixaria el NSDAP de l'olimp radical on es situava i el faria baixar a la terra del realisme polític, la moderació i el pacte. No fou així. De fet, el mateix Von Papen fou a la fi fagocitat pel moviment nazi, va arribar a tenir-hi responsabilitats de govern, i ho va pagar ocupant un dels seients dels acusats al Judici de Nuremberg, el 1945-46. El NSDAP, un cop al poder, va escombrar tot l'arc parlamentari, va anihilar la vida democràtica i es va establir com a poder únic. La candidesa de Von Papen és increïble, tenint en compte els precedents:
‘L'opinió de Herr Hitler és que, després de l'entrada al Parlament en contra de la seva voluntat, participar-hi s'ha de considerar com un dels diversos mètodes de combatre el sistema actual, incloent-hi el parlamentarisme. Però la participació no ha de ser a través de la ‘cooperació positiva' com la que van fer els parlamentaris völkisch amb un èxit escàs, sinó mitjançant l'oposició i obstrucció més ferotges, a través de la crítica constant del sistema existent al parlament. El parlament, més ben dit, el parlamentarisme, s'hauien de dur fins a l'absurd dins el parlament mateix.'
Són declaracions de Hess. Exercint com a portaveu de Hitler, evidentment, però sens dubte plenament identificat amb allò que deia.
La història de l'ascens del NSDAP al poder absolut, després de l'empresonament de la cúpula del parttit a Landsberg el 1924, és un llarg seguit de petits i grans èxits i de petits i grans fracassos: de cap manera un procés lineal del tipus ‘sempre cap amunt'. No podem fer-ne aquí una descripció detallada – que, d'altra banda, és a l'abast en dotzenes de llibres. Però podem esmentar que quan Franz von Papen, president del Reich, va convidar el NSDAP el 1932 a entrar al govern, el nazis estaven en davallada pel que fa al suport popular, i sabem que Papen els va oferir el govern en gran part amb la seguretat que l'enfrontament amb el dia-a-dia de l'administració, la necessitat de pactar per tirar endavant projectes de llei, l'enfrontament amb la realitat dels pressupostos, tot plegat baixaria el NSDAP de l'olimp radical on es situava i el faria baixar a la terra del realisme polític, la moderació i el pacte. No fou així. De fet, el mateix Von Papen fou a la fi fagocitat pel moviment nazi, va arribar a tenir-hi responsabilitats de govern, i ho va pagar ocupant un dels seients dels acusats al Judici de Nuremberg, el 1945-46. El NSDAP, un cop al poder, va escombrar tot l'arc parlamentari, va anihilar la vida democràtica i es va establir com a poder únic. La candidesa de Von Papen és increïble, tenint en compte els precedents:
‘L'opinió de Herr Hitler és que, després de l'entrada al Parlament en contra de la seva voluntat, participar-hi s'ha de considerar com un dels diversos mètodes de combatre el sistema actual, incloent-hi el parlamentarisme. Però la participació no ha de ser a través de la ‘cooperació positiva' com la que van fer els parlamentaris völkisch amb un èxit escàs, sinó mitjançant l'oposició i obstrucció més ferotges, a través de la crítica constant del sistema existent al parlament. El parlament, més ben dit, el parlamentarisme, s'hauien de dur fins a l'absurd dins el parlament mateix.'
Són declaracions de Hess. Exercint com a portaveu de Hitler, evidentment, però sens dubte plenament identificat amb allò que deia.
[Esquerra] Fotografia oficial de Rudolf Hess com a cap del NSDAP, partit nacionalsocialista, després de l'ascens d'aquest partit al poder. Quan, anys després, el psiquiatre anglès va visitar Rudolf Hess, només a primer cop d'ull i en veure la mirada del personatge el va diagnosticar com a esquizofrènic.
La seva identificació amb Hitler es mantindrà, inexpugnable, arran de la gran crisi que culminarà amb l'anomenada ‘Nit dels Punyals', on bona part de la cúpula de les SA fou exterminada. Les SA, Seccions d'Assalt, havien estat creades com a força de protecció dels líders del NSDAP, quelcom de ben necessari en una Alemanya on la vida política era molt radicalitzada i on els mítings polítics podien acabar a garrotades si eren visitats per militants radicals d'un partit contrari. Les SA havien estat essencials per aconseguir el poder, mitjançant les seves demostracions de, diguem-ne, força i energia juvenils – i també, un cop al poder, per eliminar l'oposició a garrotades. I que quedi clar que aquí el terme garrotades no és cap metàfora. Però un cop al poder, quina havia de ser la funció d'unes SA violentes, disciplinades i organitzades i, sobretot, armades? Els caps i molts membres prominents de les SA – Ernest Röhm, Georg Strasser – eren membres del NSDAP des de feia molts anys, i no s'hi havien incorporat (o no únicament) per l'atracció d'Adolf Hitler, sinó per la ideologia que el NSDAP ja tenia abans que el caporal del bigoti s'hi fiqués; i per molt que la fidelitat al Führer fos per tots ells religió, no per això oblidaven que el NSDAP era (o se suposava que havia de ser) alguna cosa més que senzillament cridar Sieg Heil. I aquesta ideologia topava del tot, òbviament, amb els grans grups industrials que serien imprescindibles si el país havia d'entrar en guerra – com Hitler tenia al cap des del començament, això sembla prou clar. Alhora, l'existència d'un grup armat, organitzat i jerarquitzat, fora de l'exèrcit, era insuportable per l'exèrcit – els alts caps del qual eren sobretot membres de l'antiga aristocràcia prussiana, dels quals el NSDAP també n'era enemic, almenys en teoria. Les SA sentien que eren el cor del moviment hitlerià, els portaveus del seu autèntic esperit revolucionari, i suportaven malament els intents de domesticació de què eren objecte per part de la jerarquia del partit (Hitler inclòs):
‘La SA i la SS no deixaran que la revolució alemanya s'adormi o sigui traïda a mig camí pels no combatents. (...) Els agradi o no, la nostra lluita seguirà. Si per fi s'adonen de què va, amb ells! Si no, sense ells! I si cal, en contra d'ells!'
Són frases d'un article de Röhm a la Nationalsozialistische Monatshefte, una de les diverses publicacions nazis. Llavors les SA tenien més de quatre milions de membres; per tant la idea de Röhm que podien forçar el rumb polític de Hitler no era tan absurda com podríem pensar. Com es va acabar tot, tots ho sabem: els caps i els membres més radicals de les SA, Röhm i Strasser entre ells, van ser empresonats per sorpresa i morts. Bona part dels seus seguidors més exaltats van ser executats sense contemplacions, en l'anomenada Nit dels Punyals, magistralment retratada per Luchino Visconti a La Caiguda dels Déus. La resta de les SA, un cop recuperades de la sorpresa i l'esbalaïment, van tornar a la disciplina: la fidelitat a Hitler era quelcom de massa assumit, un sentiment massa poderós per oposar-s'hi. Les SA van ser domesticades, van perdre bona part del seu poder, la seva activitat es va fer més anodina, i tot el bagatge ideològic que poguessin dur es va reduir a obeir el Führer. I de retruc, tot el NSDAP – bé que el procés per arribar fins aquí havia començat força anys abans.
El paper de Hess en aquest fet fou ben radical: ell havia estat un dels primers militants del NSDAP (per antiguitat), feia anys que coneixia Röhm i Strasser, i hauria pogut fer de mitjancer per alleujar aquelles tensions. Ben al contrari, fou l'herald de la fúria de Hitler. Va demanar tenir honor de matar personalment Ernest Röhm, encara que després algun membre furiós de les SA el matés a ell en venjança. Finalment Röhm fou mort en una cel·la per Theodor Eicke i Michael Lipcke, dos membres de les SS. El nombre de morts sembla que fou d'uns 150-200, difícil de saber amb exactitud perquè els expedients van ser cremats.
La brutalitat de l'acció va horroritzar Europa. Després, va venir una purga de les SA, aquesta vegada sense morts, però que va tenir com a resultat que el nombre de membres es va reduir d'un 60%, i que va deixar l'organització en un estat més decoratiu que altra cosa, poc més que un òrgan d'instrucció i esports en paraules d'Ian Kershaw. La revolució nacionalsocialista s'havia acabat: la ideologia es reduïa a les consignes d'Adolf Hitler, i a una fidelitat total al personatge com a Führer d'Alemanya. I Hess, que havia conegut el NSDAP des dels seus orígens, fou també un dels màxims heralds d'aquesta renúncia. El paral·lelisme amb la Falange de José Antonio Primo de Rivera, destruïda ideològicament per Franco i domesticada del tot, amb els líders empresonats (Hedilla), és frapant.
SIS. Un personatge anodí
El càrrec concret de Rudolf Hess dins l'organigrama de l'estat nazi era el de cap del NSDAP, el partit polític de Hitler, que esdevingué partit únic a mesura que tota la resta de partits van ser ilegalitzats. A primer cop d'ull es tractaria d'un càrrec important. No és obvi que ho fos, però. Perquè un cop el partit va haver complert la seva funció de dur Hitler al poder, va perdre bona part de la seva finalitat. Quan el NSDAP no era al poder, pujar graons dins l'estructura del partit era la manera òbvia de ser prop del gran líder i gaudir del seu favor; ara que era al poder, hi havia altres maneres: mitjançant relacions personals amb algun dels grans líders, o per vies indirectes. El partit era una estructura a l'ombra, que existia malgrat tot, però que tenia una importància molt minvada. Era útil en tasques de propaganda i d'ideologia, i de fet Hess va tenir una participació directa en l'elaboració de les lleis de Nuremberg, el 1935, columna vertebral ideològica del nazisme. Però més enllà de l'àmbit de la ideologia, el partit servia per ben poca cosa més.
En realitat, fins a quin punt Hess era un personatge rellevant dins el règim nazi és quelcom extremadament discutible. Certament, poc abans de la invasió de Polònia (1939) Hitler va declarar que en cas que ell patís alguna mena d'accident o malaltia i morís, la cadena de successió quedava establerta com (1) Göring, i (2) Hess. Cosa que convertia Hess en el tercer home dins la jerarquia del règim. Fins a quin punt era una posició real, però, és confús. En part perquè la manera de governar de Hitler era absolutament caòtica. No hi havia una estructura de govern clarament definida: el poder d'una persona podia pujar o baixar en funció de decisions del Führer preses sobtadament, que podien crear tensions amb altres membres del govern en la mesura que es produïen solapaments d'autoritat entre uns i altres. Així, Rudolf Hess era el cap del partit; però Hitler havia posat a Robert Ley, cap del Front del Treball, com a cap de temes organitzatius del partit. Les topades entre Ley i Hess eren inevitables. Hess tenia també ben poca autoritat davant els Gauleiter – caps del partit que governaven cadascuna de les diguem-ne províncies del Reich, o Gaus –, i en definitiva, sense acabar de ser del tot una figura purament decorativa, no era de cap manera un personatge amb poder real. Tothom li reconeixia la seva fidelitat absoluta, la seva veneració pel Führer; però la seva posició dins l'estructura del Reich era molt secundària en comparació amb la de Göring, Himmler o Goebbels.
El tarannà de Hitler agreujava la situació, perquè no era un cap de govern en el sentit que podríem suposar. El seu govern era de fet una mena de no-govern. Hitler era mandrós i escassament sistemàtic; la feina burocràtica de govern – que de fet sol ser una part substancial de la feina d'un governant – el cansava, i tots els testimonis coincideixen que el seu dia-a-dia era una mena de vacances en companyia d'un seguit d'amics per enraonar, passejar, fer broma, dinar, sopar, veure una pel·lícula al cinema privat de casa seva, i poc més. Aquest ritme quotidià es va accentuar en instal·lar-se a l'Obersaltzberg, la seva casa a les muntanyes, on passava bona part del temps. El govern anava sol; els ministres ‘treballaven en la direcció del Führer' (un eslògan que va fer fortuna, i que fou assumit per bona part del funcionariat i la intel·lectualitat alemanya), i per tant només calia donar alguna ordre molt de tant en tant. L'única activitat en la qual Hitler esmerçava esforços de debò era en la preparació dels seus discursos. Encara falten alguns anys perquè la guerra comenci: llavors, canviaran moltes coses. Però per ara la vida quotidiana del führer ens hauria semblat insuportablement avorrida – unes vacances perpètues, o gairebé. El problema era que Hitler reclamava la presència d'algú o algú altre pel motiu que fos, i la persona reclamada no podia negar-s'hi com si res. Anar allà era imprescindible per gaudir del favor de Hitler, i ser-hi present de manera regular, senyal inequívoc que es gaudia del seu favor. Talment com avui per un polític és imprescindible aparèixer al Guignol de la televisió (a Polònia, en el cas català), per qualsevol càrrec alemanya que volgués ser tingut en compte pel Führer havia d'anar a l'Obersälzberg amb regularitat.
Hess tenia molt poca presència a l'Obersaltzberg. Speer, que hi anava molt – i finalment a desgrat, perquè a la fi del dia estava 'esgotat de no fer res', segons confessió pròpia – només l'esmenta accidentament (mentre que esmenta extensament altres membres de l'entorn de Hitler). Una annècdota és força reveladora del problema. Hess hi acudia cridat per Hitler, i suposant que l'estada duraria tot el dia, es va dur el seu propi dinar, amb fiambreres, cuinat segons tot un seguit d'exigències macrobiòtiques, naturistes i de molt diversa mena. Hitler se'n va riure (o es va enfadar, segons altres versions), i li va dir que en el futur, si tenia algun problema concret amb la dieta, digués a la cuinera de l'Obertsältzberg quina mena de menjar li havia de fer i com, que ella ho faria de bon grat. En tot cas, que si volia seure a taula amb tothom no tornés a fer la bestiesa de dur-se el menjar preparat de casa. La resposta de Hess fou deixar d'anar a l'Obertsältzberg gairebé del tot. En lloc seu, a la casa de la muntanya hi havia el seu segon en la cadena de comandament del partit: Martin Bormann. Ben poc podia sospitar que Bormann esdevindria a la fi el secretari personal de Hitler, i l'home de més confiança pel senzill motiu que sempre era allà. Bormann era tot allò que no era Hess: un grimpador nat, un personatge sense escrúpols, expert a obrir-se pas en la xarxa d'amiguismes, favoritismes, rivalitats, odis i menyspreus mutus entre els diferents membres de l'entorn de Hitler: justament tot allò que Hess no sabia (o no volia) fer.
Fins i tot un personatge raonable com Speer no pot evitar, en les seves memòries, d'esmentar – de passada, com si fos un comentari banal – que Hess era, políticament, una nul·litat.
Era impossible que Hess no se n'adonés. I cal preguntar-se què devia representar aquest tracte per algú que formava part del moviment völkisch i del NSDAP mateix des d'abans de l'ingrés de Hitler. En comparació amb ell, personatges com Himmler, Göring, Goebbels, Bormann, eren nouvinguts. Però sembla que Hess no era un home particularment ambiciós a títol personal. Semblava raonablement satisfet amb el seu status. Hess apareix de manera rellevant en documents (escrits o filmats) on el partit com a tal té una presència important. Per exemple, al film Triumph des Willens (El triomf de la voluntat), de Leni Riefenstahl, que retrata en un panegíric increïble el Congrés del NSDAP a Nüremberg, el 1934, Rudolf Hess és el segon personatge públic que apareix més temps en pantalla, molt per darrere del primer, que òbviament és Hitler. Göring, Himmler, Ley, Frank, Darré... només apareixen en moments puntuals. Lògic, perquè Hess era el cap del partit. Però quan el tema no era el partit, sinó l'entorn on es prenien les decisions, Hess surt molt de tant en tant, i de manera annecdòtica, com ara per esmentar que era present a tal o tal altra reunió. Els llibres que tracten sobre la història del III Reich – el d'Ian Kershaw, per exemple – l'esmenten molt poc: cal rastrejar el seu nom amb lupa entre els milers de pàgines, sobretot després que el NSDAP hagué conquerit el poder.
Després, la guerra. I amb la guerra, la preponderància de l'exèrcit i dels ministres immediatament relacionats amb la guerra. El partit, el NSDAP, quedava a la reraguarda, ocupat en temes de propaganda però com a una institució de fons, mai com una força humana rellevant en cap aspecte. Quan al film Triumph des Willens, Rudolf Hess crida davant una massa electritzada per un discurs de Hitler que Die Partei is Hitler, Hitler is Deutschland! potser no era conscient que en definitiva constatava la mort d'un partit i de tota la seva estructura ideològica i de poder. El nom de Hess desapareix de la història. Era el fidelíssim invisible.
Fins que el 10 de maig de 1941, el fidelíssim invisible esdevingué visible.
El càrrec concret de Rudolf Hess dins l'organigrama de l'estat nazi era el de cap del NSDAP, el partit polític de Hitler, que esdevingué partit únic a mesura que tota la resta de partits van ser ilegalitzats. A primer cop d'ull es tractaria d'un càrrec important. No és obvi que ho fos, però. Perquè un cop el partit va haver complert la seva funció de dur Hitler al poder, va perdre bona part de la seva finalitat. Quan el NSDAP no era al poder, pujar graons dins l'estructura del partit era la manera òbvia de ser prop del gran líder i gaudir del seu favor; ara que era al poder, hi havia altres maneres: mitjançant relacions personals amb algun dels grans líders, o per vies indirectes. El partit era una estructura a l'ombra, que existia malgrat tot, però que tenia una importància molt minvada. Era útil en tasques de propaganda i d'ideologia, i de fet Hess va tenir una participació directa en l'elaboració de les lleis de Nuremberg, el 1935, columna vertebral ideològica del nazisme. Però més enllà de l'àmbit de la ideologia, el partit servia per ben poca cosa més.
En realitat, fins a quin punt Hess era un personatge rellevant dins el règim nazi és quelcom extremadament discutible. Certament, poc abans de la invasió de Polònia (1939) Hitler va declarar que en cas que ell patís alguna mena d'accident o malaltia i morís, la cadena de successió quedava establerta com (1) Göring, i (2) Hess. Cosa que convertia Hess en el tercer home dins la jerarquia del règim. Fins a quin punt era una posició real, però, és confús. En part perquè la manera de governar de Hitler era absolutament caòtica. No hi havia una estructura de govern clarament definida: el poder d'una persona podia pujar o baixar en funció de decisions del Führer preses sobtadament, que podien crear tensions amb altres membres del govern en la mesura que es produïen solapaments d'autoritat entre uns i altres. Així, Rudolf Hess era el cap del partit; però Hitler havia posat a Robert Ley, cap del Front del Treball, com a cap de temes organitzatius del partit. Les topades entre Ley i Hess eren inevitables. Hess tenia també ben poca autoritat davant els Gauleiter – caps del partit que governaven cadascuna de les diguem-ne províncies del Reich, o Gaus –, i en definitiva, sense acabar de ser del tot una figura purament decorativa, no era de cap manera un personatge amb poder real. Tothom li reconeixia la seva fidelitat absoluta, la seva veneració pel Führer; però la seva posició dins l'estructura del Reich era molt secundària en comparació amb la de Göring, Himmler o Goebbels.
El tarannà de Hitler agreujava la situació, perquè no era un cap de govern en el sentit que podríem suposar. El seu govern era de fet una mena de no-govern. Hitler era mandrós i escassament sistemàtic; la feina burocràtica de govern – que de fet sol ser una part substancial de la feina d'un governant – el cansava, i tots els testimonis coincideixen que el seu dia-a-dia era una mena de vacances en companyia d'un seguit d'amics per enraonar, passejar, fer broma, dinar, sopar, veure una pel·lícula al cinema privat de casa seva, i poc més. Aquest ritme quotidià es va accentuar en instal·lar-se a l'Obersaltzberg, la seva casa a les muntanyes, on passava bona part del temps. El govern anava sol; els ministres ‘treballaven en la direcció del Führer' (un eslògan que va fer fortuna, i que fou assumit per bona part del funcionariat i la intel·lectualitat alemanya), i per tant només calia donar alguna ordre molt de tant en tant. L'única activitat en la qual Hitler esmerçava esforços de debò era en la preparació dels seus discursos. Encara falten alguns anys perquè la guerra comenci: llavors, canviaran moltes coses. Però per ara la vida quotidiana del führer ens hauria semblat insuportablement avorrida – unes vacances perpètues, o gairebé. El problema era que Hitler reclamava la presència d'algú o algú altre pel motiu que fos, i la persona reclamada no podia negar-s'hi com si res. Anar allà era imprescindible per gaudir del favor de Hitler, i ser-hi present de manera regular, senyal inequívoc que es gaudia del seu favor. Talment com avui per un polític és imprescindible aparèixer al Guignol de la televisió (a Polònia, en el cas català), per qualsevol càrrec alemanya que volgués ser tingut en compte pel Führer havia d'anar a l'Obersälzberg amb regularitat.
Hess tenia molt poca presència a l'Obersaltzberg. Speer, que hi anava molt – i finalment a desgrat, perquè a la fi del dia estava 'esgotat de no fer res', segons confessió pròpia – només l'esmenta accidentament (mentre que esmenta extensament altres membres de l'entorn de Hitler). Una annècdota és força reveladora del problema. Hess hi acudia cridat per Hitler, i suposant que l'estada duraria tot el dia, es va dur el seu propi dinar, amb fiambreres, cuinat segons tot un seguit d'exigències macrobiòtiques, naturistes i de molt diversa mena. Hitler se'n va riure (o es va enfadar, segons altres versions), i li va dir que en el futur, si tenia algun problema concret amb la dieta, digués a la cuinera de l'Obertsältzberg quina mena de menjar li havia de fer i com, que ella ho faria de bon grat. En tot cas, que si volia seure a taula amb tothom no tornés a fer la bestiesa de dur-se el menjar preparat de casa. La resposta de Hess fou deixar d'anar a l'Obertsältzberg gairebé del tot. En lloc seu, a la casa de la muntanya hi havia el seu segon en la cadena de comandament del partit: Martin Bormann. Ben poc podia sospitar que Bormann esdevindria a la fi el secretari personal de Hitler, i l'home de més confiança pel senzill motiu que sempre era allà. Bormann era tot allò que no era Hess: un grimpador nat, un personatge sense escrúpols, expert a obrir-se pas en la xarxa d'amiguismes, favoritismes, rivalitats, odis i menyspreus mutus entre els diferents membres de l'entorn de Hitler: justament tot allò que Hess no sabia (o no volia) fer.
Fins i tot un personatge raonable com Speer no pot evitar, en les seves memòries, d'esmentar – de passada, com si fos un comentari banal – que Hess era, políticament, una nul·litat.
Era impossible que Hess no se n'adonés. I cal preguntar-se què devia representar aquest tracte per algú que formava part del moviment völkisch i del NSDAP mateix des d'abans de l'ingrés de Hitler. En comparació amb ell, personatges com Himmler, Göring, Goebbels, Bormann, eren nouvinguts. Però sembla que Hess no era un home particularment ambiciós a títol personal. Semblava raonablement satisfet amb el seu status. Hess apareix de manera rellevant en documents (escrits o filmats) on el partit com a tal té una presència important. Per exemple, al film Triumph des Willens (El triomf de la voluntat), de Leni Riefenstahl, que retrata en un panegíric increïble el Congrés del NSDAP a Nüremberg, el 1934, Rudolf Hess és el segon personatge públic que apareix més temps en pantalla, molt per darrere del primer, que òbviament és Hitler. Göring, Himmler, Ley, Frank, Darré... només apareixen en moments puntuals. Lògic, perquè Hess era el cap del partit. Però quan el tema no era el partit, sinó l'entorn on es prenien les decisions, Hess surt molt de tant en tant, i de manera annecdòtica, com ara per esmentar que era present a tal o tal altra reunió. Els llibres que tracten sobre la història del III Reich – el d'Ian Kershaw, per exemple – l'esmenten molt poc: cal rastrejar el seu nom amb lupa entre els milers de pàgines, sobretot després que el NSDAP hagué conquerit el poder.
Després, la guerra. I amb la guerra, la preponderància de l'exèrcit i dels ministres immediatament relacionats amb la guerra. El partit, el NSDAP, quedava a la reraguarda, ocupat en temes de propaganda però com a una institució de fons, mai com una força humana rellevant en cap aspecte. Quan al film Triumph des Willens, Rudolf Hess crida davant una massa electritzada per un discurs de Hitler que Die Partei is Hitler, Hitler is Deutschland! potser no era conscient que en definitiva constatava la mort d'un partit i de tota la seva estructura ideològica i de poder. El nom de Hess desapareix de la història. Era el fidelíssim invisible.
Fins que el 10 de maig de 1941, el fidelíssim invisible esdevingué visible.
[Esquerra] Estat en què va quedar l'avió Messerschmidt en el qual Hess va fer el seu famosíssim vol en solitari cap a Escòcia.
SET. Vol a Anglaterra
La matinada del dia 11 de maig de 1941, un individu es presenta davant Martin Bormann, el secretari de Hitler. Vol lliurar personalment una carta al Führer, per encàrrec de Rudolf Hess, el cap del NSDAP. Bormann era famós per l'arbitrarietat amb què permetia que algú accedís (o no) a veure Hitler. Com molts anys després explicà Albert Speer en una entrevista televisiva, Bormann era potser l'home més poderós del III Reich, perquè era qui decidia qui s'entrevistava amb Hitler, i quan. I la confiança que Hitler tenia en ell el feia inexpugnable. Però per un miracle, aquell dia Bormann sembla de bon humor, i li permet d'entrar al despatx de Hitler a les onze del matí. Hitler obre el sobre segellat, i queda paralitzat. "On és, Hess?" demana. El missatger, Karlheinz Pintsch, li respon que la nit del 10 de maig ha volat cap a Escòcia, per entrevistar-se amb el duc de Hamilton. Hitler demana immediatament, per l'intèrfon, que vinguin Göring i Ribbentrop.
La carta de Hess explicava les raons essencials de la seva decisió. Volaria a Escòcia, on intentaria entrevistar-se amb lord Hamilton, vell conegut a través del qual podria contactar amb el govern anglès. L'objectiu no era altre que mirar de convèncer els anglesos de fer la pau amb Alemanya. En això Hess estava convençut – i hi ha arguments de pes al seu favor, com ara les manifestacions repetides de Hitler en aquest sentit – que interpretava la veritable voluntat de Hitler. El III Reich estava a punt de llançar-se a l'assalt de Rússia, i una guerra en dos fronts era un risc enorme. Hitler menyspreava mig món, però sentia un gran respecte pels anglesos – al capdavall, també descendents en gran part de poblacions d'origen saxó –, i no volia de cap manera la desaparició de l'imperi britànic: el veia com un contra-poder de Rússia, i un baluard contra l'expansió del bolxevisme. En algun moment d'arravatament sentimental Hitler (i amb ell Hess) havia lamentat les morts d'anglesos, la destrucció de ciutats angleses (en contrast amb la seva indiferència absoluta pel que fa a la destrucció de ciutats poloneses, posem per cas). En tot cas, cal concloure que en decidir de fer aquell viatge semi-suïcida Hess sentia que interpretava la voluntat íntima de Hitler. La seva comunió amb el líder era – ell ho sentia així – absoluta. No calia que el Führer l'hi digués: ell l'havia entès. I assumia el risc de quedar com un traïdor... si la jugada no sortia bé. Però si sortia bé, si el govern anglès era raonable, la guerra es podia aturar.
La reacció dels membres del govern del III Reich fou de declarar la follia de Hess, i que aquest havia fet el vol en un estat mental pertorbat. Hess no havia de ser admès de cap manera com a ambaixador del III Reich; el govern no es feia responsable de cap bestiesa que hagués pogut oferir als anglesos. Quina era, però, l'oferta de Hess? Sobre aquest punt s'ha especulat força, i s'ha arribat a dir que de fet Hitler estava al corrent de l'intent de Hess i que el recolzava. Cal dir que encara hi ha força documentació secreta sobre aquest afer en mans del Foreign Office britànic, que no serà feta pública fins el 2016. Per tant encara hi ha dubtes. De tota manera, en tota la informació que he remenat no he vist ni un sol indici que això fos cert. El trasbals increïble que Hitler i tota la cúpula nazi van patir en assabentar-se del vol de Hess no encaixa gens amb la hipòtesi que Hess tingués el vist-i-plau de Hitler (ni que fos secretament) per fer el seu vol. Cal pensar, per exemple, que és extremadament dubtós que Hitler enviés Hess a Escòcia en aquestes condicions: l'hauria fet acompanyar per un pilot expert, que donés més garanties que aquell vol tindria èxit, i hauria fet guiar el seu vol per estacions de ràdio alemanyes, que el guiessin en la direcció correcta.
Objectivament, el vol fou d'una audàcia increïble. Hess havia fet greixar les metralladores per inutilitzar-les: per tant, si tenia la mala sort de ser interceptat per un caça anglès, no tenia cap possibilitat de sortir-se'n. No tenia cap guia radiofònica alemanya per orientar-se enmig de la nit; només podia confiar en una estació noruega. I malgrat tot, va reeixir. El seu testimoni posterior és d'una joia gairebé d'adolescent. Explicava que havia gaudit de cada instant d'aquell viatge, sobretot de la part final, quan havia de volar baix i seguir el terreny ondulat d'Escòcia, i la sensació d'alegria indescriptible quan va arribar el moment de l'ascensió per guanyar alçada i poder-se llançar en paracaigudes.
El seu ajudant, Karlheinz Pintsch, fou menys afortunat. Va ser detingut i empresonat pels nazis, sota acusació de deslleialtat envers l'estat. Finalment fou enviat al front de l'Est, on va caure presoner dels russos. Una altra història també tràgica: al capdavall ell només duia un missatge del seu superior al Führer... Un Führer que declarava com s'estimava Hess, el dolor que li havia causat aquella imprudència, però que va fer desposseir Hess de tots els seus càrrecs i va ordenar que fos afusellat immediatament si aconseguia de tornar. De tota manera, la seva dona i el seu fill van ser respectats: no van patir cap represàlia i se'ls va concedir una pensió.
VUIT. Presó i judici
Hess s'imaginava que en arribar a Escòcia aconseguiria d'entrevistar-se amb Hamilton per exposar-li els seus punts de vista, i convèncer-lo perquè fes entendre al govern britànic de la conveniència de fer una pau amb Alemanya. No ho va aconseguir, per diverses raons. Quan havia d'abandonar l'avió i llançar-se en paracaigudes, la cabina de l'avió no es va obrir. Se'n sortí finalment després d'alguns intents, però el resultat fou que no va fer terra al punt exacte que tenia pensat, sinó força lluny; va saltar amb paracaigudes massa precipitadament, en el salt es donà un cop al turmell amb la cua de l'avió, i sembla que la trompada a terra fou prou important per perdre el coneixement. Tot plegat suposarà una pèrdua de temps preciosa.
Hess és fet presoner per milicians locals, davant els quals es presenta com a capità Horn. De moment, un detall crida l'atenció dels milicians anglesos que han investigat les restes de l'aparell alemany: les metralladores han estat inutilitzades amb greix, cosa que indica que no tenia intencions hostils. I aquell estrany presoner també va desarmat... L'escorcollen. L'individu no duu identificació de cap mena: només fotografies seves i del seu fill i, detall curiós – revelador? – molts medicaments, entre ells un xarop provinent d'un monestir budista del Tibet. Ningú no sap exactament què fer; i de fet algun dels captors, que l'apunta constantment amb una pistola, està ben embriac – cosa que posa Hess en perill, puix que el gallet es podia deixar anar per error. La ferida al turmell es va agreujant, puix que ha de caminar al costat dels seus guardians. Sense deixar d'identificar-se com a capità Horn, insisteix a ser rebut pel duc de Hamilton. Quan ho aconsegueix, revela la seva identitat veritable. I el motiu del seu viatge: convèncer amb la seva presència – tot un ministre del III Reich, ni més ni menys que la tercera autoritat d'Alemanya, almenys teòricament! – el govern anglès de la necessitat d'aturar la guerra entre els dos països i d'establir un acord de pau. Tenint en compte que ha vingut sol, voluntàriament, desarmat i com a portador d'un acord de pau, demana immunitat. Per reblar el clau, ensenya al duc de Hamilton les targetes dels professors alemanys Karl i Albert Haushofer, amics comuns de Hess i del duc de Hamilton, i que ja havien escrit dues cartes al duc preparant el terreny per aquesta entrevista, bé que sembla que el duc només en va rebre una.
L'estupefacció de Hamilton és comprensible, i també les precaucions del govern anglès. Churchill demana abans de res que l'individu sigui identificat com a Rudolf Hess sense cap mena de dubte; estar segurs que no és cap sonat, impostor, o algú que els pogués deixar en ridícul. Hi envien Sir Ivone Kirkpatrick, que havia estat secretari de l'ambaixada anglesa a Berlín i, per tant, havia conegut Hess personalment. Llavors es dóna la notícia a Alemanya que Rudolf Hess ha desaparegut. Tot encaixa. De tota manera els alemanys no diuen encara res del vol a Escòcia: s'imaginen que si hagués aconseguit d'arribar-hi, els anglesos n'haurien informat, però encara ningú a Anglaterra no ha dit ni piu. Però quan el govern anglès decideix passar a l'acció, no serà en el sentit que vol Hess: una entrevista amb Churchill, o amb el rei mateix, i en tot cas immunitat diplomàtica. Ben al contrari, Hess serà tractat com un presoner més, sotmès a interrogatoris com qualsevol altre, i sempre per personatges de rang ínfim, que amb prou feines – segons ell sentia – podien comprendre les motivacions del seu vol.
És en aquest punt on apareixen les consideracions psiquiàtriques de tot l'afer. Quan el govern del III Reich va tractar l'afer, no es va cansar de referir-se a l'estat d‘alienació de Hess, individu segons ells no en possessió de totes les seves facultats mentals. Com ja hem vist, el mateix Hess havia suggerit a Hitler que donés aquesta explicació en cas que la seva aventura no reeixís. Però certament els anglesos no podien ignorar aquesta possibilitat. Churchill va donar ordres expresses que Hess fos aïllat, sense cap contacte amb altres presoners, que no tingués accés a la ràdio ni a cap diari, sotmès a interrogatoris per treure'n tota la informació possible, i que en cap cas rebés cap altra visita que no fos la dels enviats pel Foreign Office. Churchill veia clar el final d'aquella història: es tractava d'un ‘presoner de guerra i, cosa més important, un potencial criminal de guerra, que a la fi del conflicte podia ser condemnat en judici'.
La matinada del dia 11 de maig de 1941, un individu es presenta davant Martin Bormann, el secretari de Hitler. Vol lliurar personalment una carta al Führer, per encàrrec de Rudolf Hess, el cap del NSDAP. Bormann era famós per l'arbitrarietat amb què permetia que algú accedís (o no) a veure Hitler. Com molts anys després explicà Albert Speer en una entrevista televisiva, Bormann era potser l'home més poderós del III Reich, perquè era qui decidia qui s'entrevistava amb Hitler, i quan. I la confiança que Hitler tenia en ell el feia inexpugnable. Però per un miracle, aquell dia Bormann sembla de bon humor, i li permet d'entrar al despatx de Hitler a les onze del matí. Hitler obre el sobre segellat, i queda paralitzat. "On és, Hess?" demana. El missatger, Karlheinz Pintsch, li respon que la nit del 10 de maig ha volat cap a Escòcia, per entrevistar-se amb el duc de Hamilton. Hitler demana immediatament, per l'intèrfon, que vinguin Göring i Ribbentrop.
La carta de Hess explicava les raons essencials de la seva decisió. Volaria a Escòcia, on intentaria entrevistar-se amb lord Hamilton, vell conegut a través del qual podria contactar amb el govern anglès. L'objectiu no era altre que mirar de convèncer els anglesos de fer la pau amb Alemanya. En això Hess estava convençut – i hi ha arguments de pes al seu favor, com ara les manifestacions repetides de Hitler en aquest sentit – que interpretava la veritable voluntat de Hitler. El III Reich estava a punt de llançar-se a l'assalt de Rússia, i una guerra en dos fronts era un risc enorme. Hitler menyspreava mig món, però sentia un gran respecte pels anglesos – al capdavall, també descendents en gran part de poblacions d'origen saxó –, i no volia de cap manera la desaparició de l'imperi britànic: el veia com un contra-poder de Rússia, i un baluard contra l'expansió del bolxevisme. En algun moment d'arravatament sentimental Hitler (i amb ell Hess) havia lamentat les morts d'anglesos, la destrucció de ciutats angleses (en contrast amb la seva indiferència absoluta pel que fa a la destrucció de ciutats poloneses, posem per cas). En tot cas, cal concloure que en decidir de fer aquell viatge semi-suïcida Hess sentia que interpretava la voluntat íntima de Hitler. La seva comunió amb el líder era – ell ho sentia així – absoluta. No calia que el Führer l'hi digués: ell l'havia entès. I assumia el risc de quedar com un traïdor... si la jugada no sortia bé. Però si sortia bé, si el govern anglès era raonable, la guerra es podia aturar.
La reacció dels membres del govern del III Reich fou de declarar la follia de Hess, i que aquest havia fet el vol en un estat mental pertorbat. Hess no havia de ser admès de cap manera com a ambaixador del III Reich; el govern no es feia responsable de cap bestiesa que hagués pogut oferir als anglesos. Quina era, però, l'oferta de Hess? Sobre aquest punt s'ha especulat força, i s'ha arribat a dir que de fet Hitler estava al corrent de l'intent de Hess i que el recolzava. Cal dir que encara hi ha força documentació secreta sobre aquest afer en mans del Foreign Office britànic, que no serà feta pública fins el 2016. Per tant encara hi ha dubtes. De tota manera, en tota la informació que he remenat no he vist ni un sol indici que això fos cert. El trasbals increïble que Hitler i tota la cúpula nazi van patir en assabentar-se del vol de Hess no encaixa gens amb la hipòtesi que Hess tingués el vist-i-plau de Hitler (ni que fos secretament) per fer el seu vol. Cal pensar, per exemple, que és extremadament dubtós que Hitler enviés Hess a Escòcia en aquestes condicions: l'hauria fet acompanyar per un pilot expert, que donés més garanties que aquell vol tindria èxit, i hauria fet guiar el seu vol per estacions de ràdio alemanyes, que el guiessin en la direcció correcta.
Objectivament, el vol fou d'una audàcia increïble. Hess havia fet greixar les metralladores per inutilitzar-les: per tant, si tenia la mala sort de ser interceptat per un caça anglès, no tenia cap possibilitat de sortir-se'n. No tenia cap guia radiofònica alemanya per orientar-se enmig de la nit; només podia confiar en una estació noruega. I malgrat tot, va reeixir. El seu testimoni posterior és d'una joia gairebé d'adolescent. Explicava que havia gaudit de cada instant d'aquell viatge, sobretot de la part final, quan havia de volar baix i seguir el terreny ondulat d'Escòcia, i la sensació d'alegria indescriptible quan va arribar el moment de l'ascensió per guanyar alçada i poder-se llançar en paracaigudes.
El seu ajudant, Karlheinz Pintsch, fou menys afortunat. Va ser detingut i empresonat pels nazis, sota acusació de deslleialtat envers l'estat. Finalment fou enviat al front de l'Est, on va caure presoner dels russos. Una altra història també tràgica: al capdavall ell només duia un missatge del seu superior al Führer... Un Führer que declarava com s'estimava Hess, el dolor que li havia causat aquella imprudència, però que va fer desposseir Hess de tots els seus càrrecs i va ordenar que fos afusellat immediatament si aconseguia de tornar. De tota manera, la seva dona i el seu fill van ser respectats: no van patir cap represàlia i se'ls va concedir una pensió.
VUIT. Presó i judici
Hess s'imaginava que en arribar a Escòcia aconseguiria d'entrevistar-se amb Hamilton per exposar-li els seus punts de vista, i convèncer-lo perquè fes entendre al govern britànic de la conveniència de fer una pau amb Alemanya. No ho va aconseguir, per diverses raons. Quan havia d'abandonar l'avió i llançar-se en paracaigudes, la cabina de l'avió no es va obrir. Se'n sortí finalment després d'alguns intents, però el resultat fou que no va fer terra al punt exacte que tenia pensat, sinó força lluny; va saltar amb paracaigudes massa precipitadament, en el salt es donà un cop al turmell amb la cua de l'avió, i sembla que la trompada a terra fou prou important per perdre el coneixement. Tot plegat suposarà una pèrdua de temps preciosa.
Hess és fet presoner per milicians locals, davant els quals es presenta com a capità Horn. De moment, un detall crida l'atenció dels milicians anglesos que han investigat les restes de l'aparell alemany: les metralladores han estat inutilitzades amb greix, cosa que indica que no tenia intencions hostils. I aquell estrany presoner també va desarmat... L'escorcollen. L'individu no duu identificació de cap mena: només fotografies seves i del seu fill i, detall curiós – revelador? – molts medicaments, entre ells un xarop provinent d'un monestir budista del Tibet. Ningú no sap exactament què fer; i de fet algun dels captors, que l'apunta constantment amb una pistola, està ben embriac – cosa que posa Hess en perill, puix que el gallet es podia deixar anar per error. La ferida al turmell es va agreujant, puix que ha de caminar al costat dels seus guardians. Sense deixar d'identificar-se com a capità Horn, insisteix a ser rebut pel duc de Hamilton. Quan ho aconsegueix, revela la seva identitat veritable. I el motiu del seu viatge: convèncer amb la seva presència – tot un ministre del III Reich, ni més ni menys que la tercera autoritat d'Alemanya, almenys teòricament! – el govern anglès de la necessitat d'aturar la guerra entre els dos països i d'establir un acord de pau. Tenint en compte que ha vingut sol, voluntàriament, desarmat i com a portador d'un acord de pau, demana immunitat. Per reblar el clau, ensenya al duc de Hamilton les targetes dels professors alemanys Karl i Albert Haushofer, amics comuns de Hess i del duc de Hamilton, i que ja havien escrit dues cartes al duc preparant el terreny per aquesta entrevista, bé que sembla que el duc només en va rebre una.
L'estupefacció de Hamilton és comprensible, i també les precaucions del govern anglès. Churchill demana abans de res que l'individu sigui identificat com a Rudolf Hess sense cap mena de dubte; estar segurs que no és cap sonat, impostor, o algú que els pogués deixar en ridícul. Hi envien Sir Ivone Kirkpatrick, que havia estat secretari de l'ambaixada anglesa a Berlín i, per tant, havia conegut Hess personalment. Llavors es dóna la notícia a Alemanya que Rudolf Hess ha desaparegut. Tot encaixa. De tota manera els alemanys no diuen encara res del vol a Escòcia: s'imaginen que si hagués aconseguit d'arribar-hi, els anglesos n'haurien informat, però encara ningú a Anglaterra no ha dit ni piu. Però quan el govern anglès decideix passar a l'acció, no serà en el sentit que vol Hess: una entrevista amb Churchill, o amb el rei mateix, i en tot cas immunitat diplomàtica. Ben al contrari, Hess serà tractat com un presoner més, sotmès a interrogatoris com qualsevol altre, i sempre per personatges de rang ínfim, que amb prou feines – segons ell sentia – podien comprendre les motivacions del seu vol.
És en aquest punt on apareixen les consideracions psiquiàtriques de tot l'afer. Quan el govern del III Reich va tractar l'afer, no es va cansar de referir-se a l'estat d‘alienació de Hess, individu segons ells no en possessió de totes les seves facultats mentals. Com ja hem vist, el mateix Hess havia suggerit a Hitler que donés aquesta explicació en cas que la seva aventura no reeixís. Però certament els anglesos no podien ignorar aquesta possibilitat. Churchill va donar ordres expresses que Hess fos aïllat, sense cap contacte amb altres presoners, que no tingués accés a la ràdio ni a cap diari, sotmès a interrogatoris per treure'n tota la informació possible, i que en cap cas rebés cap altra visita que no fos la dels enviats pel Foreign Office. Churchill veia clar el final d'aquella història: es tractava d'un ‘presoner de guerra i, cosa més important, un potencial criminal de guerra, que a la fi del conflicte podia ser condemnat en judici'.
VUIT. Condemnat
Acaba la guerra. Es prepara el judici a Nuremberg. Es fa una llista d'acusats: tots els alts càrrecs del govern del III Reich, llevat dels que s'havien suïcidat – Hitler mateix, Himmler, Goebbels, Bormann, i alguns dels generals que es van suïcidar al búnker de la Cancelleria, davant la imminent arribada dels soldats russos. Els jutges, americans, anglesos, francesos i russos. Els jutges russos no dubten en cap moment que tots han de ser condemnats a mort. L'obsessió personal de Stalin per fer executar tots els que haguessin tingut cap relació amb el govern nazi és ben coneguda. Hi ha, però, un obstacle: cal que no hi hagi dubtes sobre la plena possessió de les facultats mentals dels acusats, si més no per guardar les aparences. Sobre la plena possessió de les facultats per part de Göring, Keitel, Jodl, Ribbentrop, Frank, i no diguem de Speer, no hi havia discussió. Però quedava Hess; havia estat qualificat de boig pel mateix govern del III Reich, i calia un dictamen psiquiàtric que digués que aquell home podia seure al banc dels acusats, el mateix que tots els altres.
I aquí comença el problema. La majoria dels psiquiatres que estudien Hess arriben a la conclusió que el seu estat mental és clarament anormal, fet molt significatiu perquè tots els psiquiatres havien rebut pressions en el sentit que diagnostiquessin en el sentit contrari. Cal pensar que els símptomes són tan clars que la dignitat professional dels psiquiatres s'imposa a les pressions rebudes per part del premier britànic. Churchill s'enfureix. No es pot penjar un malalt mental; per tant per nassos Hess no estava malalt. Envia un amic seu a entrevistar-se amb Hess, lord Beaverbrook. Li demana que diagnostiqui si Hess hi és tot, basant-se en el seu sentit comú i deixant-se de tecnicismes. Beaverbrook no és psiquiatre; és dubtós que tingués capacitat per discernir una malaltia mental – que, atenció, no sempre és aparent al primer cop d'ull. Beaverbrook en té prou amb una xerrada d'una hora per decidir que Hess hi és tot. És el que Churchill volia, i per tant serà el diagnòstic que valdrà: l'exploració meticulosa que han fet els psiquiatres professionals quedarà en no res. Anys a venir, Churchill tindrà temps de penedir-se d'aquesta decisió seva.
La malaltia mental de Hess, de fet, era evident per tots els psiquiatres que el van estudiar, i que es van veure obligats per pressions dels aliats – sobretot de Churchill, com ja hem dit – a suavitzar el diagnòstic, que finalment malgrat tot insistia a declarar l'estat mental anormal del subjecte. Hess podia insistir que només semblava boig, però això no enganyarà un psiquiatre competent, que sap perfectament que un personatge pertorbat no tindrà inconvenient a dir que sembla pertorbat, però rarament admetrà que ho estigui realment. Els símptomes psicòtics de Hess ja havien estat observats els anys ‘feliços' del III Reich; les seves obsessions amb l'astrologia, l'ocultisme, les paranoies que el feien rebutjar qualsevol menjar que no hagués estat cuinat per la seva dona, per ell personalment, o pel seu cuiner particular, eren símptomes que alguna cosa no funcionava bé: que aquestes prevencions fossin més importants que la seva devoció a Hitler i que li impedissin d'anar a l'Obersältzberg, és tot un senyal que quelcom no anava a l'hora. En caure presoner dels anglesos, el metge general que el vigila emet un informe molt clar:
(i) el pacient mostra una personalitat anormal;
(ii) té tendències hipocondríaques molt greus, paranoides, deliri persecutori;
(iii) la seva missió a Escòcia és el resultat d'un estat mental anormal.
Un informe que no agrada les autoritats angleses, perquè converteix Hess en un malalt, fet que faria difícil jutjar-lo. Els experts següents seran forçats a concloure que Hess es troba perfectament. Però malgrat tot en els seus informes no poden evitar que ça i llà apareguin frases molt reveladores. Els símptomes que esmenten – perquè no poden ignorar, de tan evidents com són – estan en contradicció oberta amb el diagnòstic de ‘normalitat' que es veuen quasi obligats a escriure: símptomes clarament paranoics, episodis d'amnèsia, histèria. Hi ha, també intents de suicidi clarament patològics: una matinada (16 de juny de 1941), quan feia relativament poc que era presoner, es llança pel forat de l'escala: té la ‘mala sort' d'ensopegar amb la barana, i només es fractura una cama.
Un dels metges que el van visitar durant el seu captiveri a Anglaterra, abans de Nuremberg, fou el doctor Rees. El seu testimoni és molt eloqüent:
‘Al primer cop d'ull, Hess produeix una reacció immediata: típicament esquizofrènic'
‘El diagnostico, de moment, com una personalitat psicopàtica, paranoide, del tipus esquiofrènic, és a dir, amb tendència al desdoblament de la personalitat. Com molts pacients d'aquesta mena, és propens a reaccions histèriques (...). És probable que faci algun intent de suicidi, malgrat que hagi promès al Führer de no fer-ho.'
Malgrat tot, aquest metge serà obligat a concloure en el seu informe que Hess no és boig. Ho fa d'una manera ben curiosa:
‘No és un boig en el sentit estricte de poder certificar la seva pertorbació mental, encara que sí que és mentalment malalt...'
Ben incoherent. Tant li fa: diu que Hess no és boig, i això és tot el que volen les autoritats britàniques. Amb el temps, el captiveri a Anglaterra agreujarà les coses. Quan sigui traslladat a Nuremberg per al judici, hi anirà amb la maleta carregada de restes de menjar: ha guardat una mostra de molts dinars que ha tingut, per fer que siguin analitzats per un expert i li confirmin que ha estat emmetzinat de manera continuada. Sembla que havia arribat a intentar subornar el metge que el vigilava, Dr. Dicks, perquè impedís que l'emmetzinessin. L'obsessió per l'emmetzinament és molt patent. Sovint no tasta ni un mos del menjar que li duen, fins que algun dels guardians no el tasta davant seu: llavors menja fins afartar-se'n. Un dia fa davant els guardians anglesos una exhibició del pas de l'oca. Sovint s'estira al llit amb els dits índexs ficts a l'orella, dient que així pensava millor. Extravagàncies que, posades en conjunt, indicaven que en aquell subjecte hi havia quelcom que no anava a l'hora.
Acaba la guerra. Es prepara el judici a Nuremberg. Es fa una llista d'acusats: tots els alts càrrecs del govern del III Reich, llevat dels que s'havien suïcidat – Hitler mateix, Himmler, Goebbels, Bormann, i alguns dels generals que es van suïcidar al búnker de la Cancelleria, davant la imminent arribada dels soldats russos. Els jutges, americans, anglesos, francesos i russos. Els jutges russos no dubten en cap moment que tots han de ser condemnats a mort. L'obsessió personal de Stalin per fer executar tots els que haguessin tingut cap relació amb el govern nazi és ben coneguda. Hi ha, però, un obstacle: cal que no hi hagi dubtes sobre la plena possessió de les facultats mentals dels acusats, si més no per guardar les aparences. Sobre la plena possessió de les facultats per part de Göring, Keitel, Jodl, Ribbentrop, Frank, i no diguem de Speer, no hi havia discussió. Però quedava Hess; havia estat qualificat de boig pel mateix govern del III Reich, i calia un dictamen psiquiàtric que digués que aquell home podia seure al banc dels acusats, el mateix que tots els altres.
I aquí comença el problema. La majoria dels psiquiatres que estudien Hess arriben a la conclusió que el seu estat mental és clarament anormal, fet molt significatiu perquè tots els psiquiatres havien rebut pressions en el sentit que diagnostiquessin en el sentit contrari. Cal pensar que els símptomes són tan clars que la dignitat professional dels psiquiatres s'imposa a les pressions rebudes per part del premier britànic. Churchill s'enfureix. No es pot penjar un malalt mental; per tant per nassos Hess no estava malalt. Envia un amic seu a entrevistar-se amb Hess, lord Beaverbrook. Li demana que diagnostiqui si Hess hi és tot, basant-se en el seu sentit comú i deixant-se de tecnicismes. Beaverbrook no és psiquiatre; és dubtós que tingués capacitat per discernir una malaltia mental – que, atenció, no sempre és aparent al primer cop d'ull. Beaverbrook en té prou amb una xerrada d'una hora per decidir que Hess hi és tot. És el que Churchill volia, i per tant serà el diagnòstic que valdrà: l'exploració meticulosa que han fet els psiquiatres professionals quedarà en no res. Anys a venir, Churchill tindrà temps de penedir-se d'aquesta decisió seva.
La malaltia mental de Hess, de fet, era evident per tots els psiquiatres que el van estudiar, i que es van veure obligats per pressions dels aliats – sobretot de Churchill, com ja hem dit – a suavitzar el diagnòstic, que finalment malgrat tot insistia a declarar l'estat mental anormal del subjecte. Hess podia insistir que només semblava boig, però això no enganyarà un psiquiatre competent, que sap perfectament que un personatge pertorbat no tindrà inconvenient a dir que sembla pertorbat, però rarament admetrà que ho estigui realment. Els símptomes psicòtics de Hess ja havien estat observats els anys ‘feliços' del III Reich; les seves obsessions amb l'astrologia, l'ocultisme, les paranoies que el feien rebutjar qualsevol menjar que no hagués estat cuinat per la seva dona, per ell personalment, o pel seu cuiner particular, eren símptomes que alguna cosa no funcionava bé: que aquestes prevencions fossin més importants que la seva devoció a Hitler i que li impedissin d'anar a l'Obersältzberg, és tot un senyal que quelcom no anava a l'hora. En caure presoner dels anglesos, el metge general que el vigila emet un informe molt clar:
(i) el pacient mostra una personalitat anormal;
(ii) té tendències hipocondríaques molt greus, paranoides, deliri persecutori;
(iii) la seva missió a Escòcia és el resultat d'un estat mental anormal.
Un informe que no agrada les autoritats angleses, perquè converteix Hess en un malalt, fet que faria difícil jutjar-lo. Els experts següents seran forçats a concloure que Hess es troba perfectament. Però malgrat tot en els seus informes no poden evitar que ça i llà apareguin frases molt reveladores. Els símptomes que esmenten – perquè no poden ignorar, de tan evidents com són – estan en contradicció oberta amb el diagnòstic de ‘normalitat' que es veuen quasi obligats a escriure: símptomes clarament paranoics, episodis d'amnèsia, histèria. Hi ha, també intents de suicidi clarament patològics: una matinada (16 de juny de 1941), quan feia relativament poc que era presoner, es llança pel forat de l'escala: té la ‘mala sort' d'ensopegar amb la barana, i només es fractura una cama.
Un dels metges que el van visitar durant el seu captiveri a Anglaterra, abans de Nuremberg, fou el doctor Rees. El seu testimoni és molt eloqüent:
‘Al primer cop d'ull, Hess produeix una reacció immediata: típicament esquizofrènic'
‘El diagnostico, de moment, com una personalitat psicopàtica, paranoide, del tipus esquiofrènic, és a dir, amb tendència al desdoblament de la personalitat. Com molts pacients d'aquesta mena, és propens a reaccions histèriques (...). És probable que faci algun intent de suicidi, malgrat que hagi promès al Führer de no fer-ho.'
Malgrat tot, aquest metge serà obligat a concloure en el seu informe que Hess no és boig. Ho fa d'una manera ben curiosa:
‘No és un boig en el sentit estricte de poder certificar la seva pertorbació mental, encara que sí que és mentalment malalt...'
Ben incoherent. Tant li fa: diu que Hess no és boig, i això és tot el que volen les autoritats britàniques. Amb el temps, el captiveri a Anglaterra agreujarà les coses. Quan sigui traslladat a Nuremberg per al judici, hi anirà amb la maleta carregada de restes de menjar: ha guardat una mostra de molts dinars que ha tingut, per fer que siguin analitzats per un expert i li confirmin que ha estat emmetzinat de manera continuada. Sembla que havia arribat a intentar subornar el metge que el vigilava, Dr. Dicks, perquè impedís que l'emmetzinessin. L'obsessió per l'emmetzinament és molt patent. Sovint no tasta ni un mos del menjar que li duen, fins que algun dels guardians no el tasta davant seu: llavors menja fins afartar-se'n. Un dia fa davant els guardians anglesos una exhibició del pas de l'oca. Sovint s'estira al llit amb els dits índexs ficts a l'orella, dient que així pensava millor. Extravagàncies que, posades en conjunt, indicaven que en aquell subjecte hi havia quelcom que no anava a l'hora.
Hermann Göring (a l'esquerra) i Hess (a la dreta) durant el judici de Nuremberg. Göring, exasperat pel comportament embogit de Hess, arribarà a demanar que a la banqueta dels acusats Hess sigui posat en un racó on no molesti ningú, cosa que no se li concedirà.
Al judici de Nuremberg Hess s'asseurà al banc dels acusats, i al llarg del procés donarà més d'un senyal de la seva anormalitat. Però sovint eren senyals que provocaven el tribunal, i que a la llarga foren contraproduents. S'adormia mentre els testimonis exposaven les atrocitats del règim nazi, llegia novel·les distretament, no escolta (de manera clara i notòria, en una provocació al tribunal). Quan tocava llegir les sentències per als acusats, aquests havien d'entrar a la sala del tribunal un per un, escoltar la sentència, i després sortir per deixar pas al següent. Cadascun ho va fer amb més o menys dignitat. Hess va rebutjar despectivament els auriculars de la traducció simultània, i tots els testimonis insisteixen que estava totalment absent. Mentre el jutge llegia la sentència – cadena perpètua – estava tens, recolzat sobre la punta dels peus, mirant fixament al sostre i aparentment a punt de començar a xiular. Un cop llegida la sentència, va caldre que el guardià li tustés l'esquena perquè s'adonés que ja se'n podia anar. Un cop a la cel·la, reia, aliè a tot. Sembla que veritablement no s'havia assabentat de res.
NOU. L'ancià solitari de Spandau
La presó de Spandau fou el destí de tots els condemnats a penes de presó. El règim imposat semblava especialment dissenyat per fer embogir els presos. Però els que van ser condemnats a penes de presó (Dönitz, Speer, Schirach...) eren personatges de prou entitat per sobreposar-s'hi. Van suportar la duresa del règim penitenciari que els van imposar, van complir la condemna i en van sortir prou sencers.
Hess, no. El seu estat mental sembla que es va agreujar encara més com a conseqüència de la duresa del règim penal imposat. Es negava a treballar al jardí, es negava sovint a passejar quan tocava, patia sovint tancaments en cel·la de càstig. S'ha conservat el nom d'alguns vigilants que van ser amb ell especialment brutals – per exemple, l'anglès Cuthill. Speer, al seu Diari de Spandau, explica diversos exemples de l'embogiment de Hess. Sovint es quedava arrupit sota un arbre, gemegant i ploriquejant. L'havien gairebé d'arrossegar per fer el centenar de metres que hi havia entre la porta del pati i l'hort on els presos treballaven. El grau de deshumanització dels guardians no ajudava precisament a millorar el seu estat mental. Speer explica l'exemple de desembre de 1950: Hess ploriquejava al seu llit, semblava que no es podia llevar. El seu mal, per molt psicosomàtic que fos, no era pas menys real. Els guardians agafen el matalàs, el sacsegen i sense contemplacions llancen Hess a terra, on aquest queda arrupit i ploriquejant. Speer protesta per aquest tracte; els guardians se'n mofen. El progressiu empitjorament de l'estat mental de Hess fou resultat directe del tracte que va rebre a Spandau, durant dècades. Sembla, a més, que alguns dels presos – en particular, els almiralls Dönitz i Rees – no podien evitar de sentir hostilitat envers Hess, segurament perquè els seus estirabots provocaven els guardians i finalment ho pagaven tots plegats.
La presó de Spandau fou el destí de tots els condemnats a penes de presó. El règim imposat semblava especialment dissenyat per fer embogir els presos. Però els que van ser condemnats a penes de presó (Dönitz, Speer, Schirach...) eren personatges de prou entitat per sobreposar-s'hi. Van suportar la duresa del règim penitenciari que els van imposar, van complir la condemna i en van sortir prou sencers.
Hess, no. El seu estat mental sembla que es va agreujar encara més com a conseqüència de la duresa del règim penal imposat. Es negava a treballar al jardí, es negava sovint a passejar quan tocava, patia sovint tancaments en cel·la de càstig. S'ha conservat el nom d'alguns vigilants que van ser amb ell especialment brutals – per exemple, l'anglès Cuthill. Speer, al seu Diari de Spandau, explica diversos exemples de l'embogiment de Hess. Sovint es quedava arrupit sota un arbre, gemegant i ploriquejant. L'havien gairebé d'arrossegar per fer el centenar de metres que hi havia entre la porta del pati i l'hort on els presos treballaven. El grau de deshumanització dels guardians no ajudava precisament a millorar el seu estat mental. Speer explica l'exemple de desembre de 1950: Hess ploriquejava al seu llit, semblava que no es podia llevar. El seu mal, per molt psicosomàtic que fos, no era pas menys real. Els guardians agafen el matalàs, el sacsegen i sense contemplacions llancen Hess a terra, on aquest queda arrupit i ploriquejant. Speer protesta per aquest tracte; els guardians se'n mofen. El progressiu empitjorament de l'estat mental de Hess fou resultat directe del tracte que va rebre a Spandau, durant dècades. Sembla, a més, que alguns dels presos – en particular, els almiralls Dönitz i Rees – no podien evitar de sentir hostilitat envers Hess, segurament perquè els seus estirabots provocaven els guardians i finalment ho pagaven tots plegats.
[Esquerra] Una de les darreres fotografies de Rudolf Hess, quan ja era l'únic pres a Spandau.
Quan, el 1966, Baldur von Schirach i Albert Speer van ser alliberats de Spandau, Hess va quedar com l'únic presoner. Tota una presó per un sol presoner: una despesa econòmica intolerable. La solitud extrema va fer empitjorar encara més l'estat mental de Hess. El testimoni del que fou el seu vigilant durant molts anys, Eugene K. Bird, és d'una tristesa immensa. El 1974 va publicar un llibre famós, L'home més solitari del món: la història dels 30 anys d'empresonament de Rudolf Hess, on retratava la seva relació amb el seu presoner. Llavors Hess ja era un ancià que havia perdut bona part de la memòria.
‘Ara que reflexiono sobre la història en conjunt, m'alegro de no ser responsable de la manera com Hess fou tractat i com està essent tractat. (...) Va venir a nosaltres per pròpia voluntat i, encara que sense autoritat, d'alguna manera tenia la categoria d'un missatger. Era un cas mèdic, no un cas criminal, i s'hauria de considerar d'aquesta manera.'
Escrit per Winston Churchill, a The Second World War Part III. Un cinisme increïble. Però en definitiva defineix la clau del problema, la qüestió ètica subjacent.
Nazi o no, Hess era un missatger que anava amb un missatge de pau, desarmat i sol; si el govern britànic rebutjava l'oferiment, el pas següent correcte era tornar Hess a Alemanya. L'empresonament era equivalent a agafar presoner un enviat de l'enemic que va a parlamentar amb la bandera blanca. Aquest és un detall que Churchill tenia ben clar, i que sempre més va tenir present. Hess no podia ser acusat de la major part dels crims de guerra alemanys per la senzilla raó que havia passat quatre dels sis anys que va durar la guerra com a presoner dels britànics. Després, la qüestió psiquiàtrica: Churchill era ben conscient que si Hess es trobava empresonat a Spandau era perquè el premier britànic s'havia entestat a obligar els psiquiatres a donar el diagnòstic que ell volia.
Tota aquesta corrua de fets van fer que, passats els anys, i quan Hess ja era l'únic presoner de Spandau, el mateix Churchill fou un dels que públicament van demanar que Hess fos alliberat. De fet, a començament de la dècada dels 70, els governs francès i anglès estaven d'acord que Hess havia de ser alliberat, per qüestions estrictament humanitàries. Richard Nixon, aleshores president dels EEUU, hi va estar d'acord. Potser encara té més valor el fet que un altre dels que públicament van demanar l'alliberament de Hess fou Sir Hartley Shawcross, que havia estat precisament el cap dels fiscals anglesos al Judici de Nuremberg. Aquest personatge va declarar el 1977 que l'empresonament de Hess era ‘un escàndol'. El jutge principal del tribunal de Nuremberg també va insistir que Hess havia de ser alliberat, atès el seu estat de salut molt delicat, la seva malaltia mental i la seva edat tan avançada (aleshores, ja més de 80 anys). La insistència franco-anglo-americana, però, va topar sempre amb el tancament absolut del govern soviètic: cap canvi permès en el règim penitenciari de Hess. El grau de deshumanització dels governants soviètics abans de Gorbatxov és certament corprenedor, però és coherent amb un règim que mantenia un Gulag al seu teritori.
L'any 1987, finalment, un personatge amb un mínim de categoria humana ocupava el Kremlin: Mikhaïl Gorbatxov. Les autoritats russes es declaren disposades a revisar el cas d'aquell ancià de 93 anys que vegetava sol en aquella presó immensa que, de fet, existia només per a ell. Però ja era massa tard. El 17 d'agost d'aquell mateix any Hess va fer un nou intent de suïcidi (no era pas el primer); però amb la diferència que aquesta vegada se'n va sortir. El seu cos va ser trobat amb un fil elèctric entortolligat al coll. Sempre hi ha hagut la hipòtesi que algú el va 'ajudar' a suïcidar-se.
Fou enterrat a Wunsiedel, en un terreny que la família Hess havia comprat especialment. Poc després la presó de Spandau fou enderrocada. Amb la mort de Hess i l'enderrocament de Spandau s'acabava una tragèdia i també s'acabava una vergonya. Que cadascú triï quina és cadascuna.
Pere Rovira
Per saber-ne més:
Joe J. Heydecker & Johannes Leeb. 1958. Der Nürnberger Prozess. Verlag Klepenhener. Hi ha una edició en castellà molt antiga (El proceso de Nuremberg), de l'editorial Bruguera, 1965, reeditada moltes vegades. Reflecteix part dels interrogatoris del fiscal, la defensa, les declaracions dels acusats, llista completa de les condemnes, càrrecs concrets contra cadascun d'ells, etc. Dóna també informació sobre els fets succeïts amb les detencions i abans (per exemple, el suicidi de Himmler).
Ian Kershaw, 2000. Hitler (2 vols). Allen Lane-The Penguin Press. Edició en castellà: Editorial Península, 2000. Moltes reedicions. Biografia extremadament completa de Hitler; interessant pels orígens del NSDAP, i també com a indicador del paper escàs de Hess en el moviment nazi.
Albert Speer, 1969. Erinnerungen (edició en castellà: Memorias, ed. El Acantilado, Quaderns Crema, Barcelona, 2002. No conec cap edició en català [prego que em corregiu si m'equivoco]. Òbviament parcial i auto-justificatòria. Interessant per les escasses referències que dóna de Hess, malgrat estar en contacte directe amb Hitler de manera més o menys contínua.
Albert Speer, 1975. Spandauer Tagebücher (El diari de Spandau). Hi ha traducció al castellà força antiga , de Plaza & Janés. No sé si hi ha una edició més recent.
Ferran Gallego, 2003. De Munich a Auschwitz. Plaza & Janés, Barcelona. Anàlisi detallada del règim nazi, les seves bases, i de com aquestes bases havien de resultar finalment en l'Holocaust i en l'apocalipsi final. Molt recomanable pels orígens ideològics del nazisme.
José Antonio Vallejo-Nájera. 2002. Locos egregios. Ed. Planeta, Barcelona. Dedica un capítol força extens a Rudolf Hess; especialment imprescindible per tot el que fa a la qüestió psiquiàtrica del personatge, amb molta informació.
FILMS
Leni Riefenstahl. 1935. Triumph des Willens, El triomf de la voluntat. Restaurada recentment, disponible en DVD a Espanya amb subtítols en castellà. Documental sobre el congrés del NSDAP de 1934; un dels pocs moments on la presència de Hess fou important pel fet de ser el cap del partit. Estèticament extraordinària, ideològicament repugnant (per exemple, els discursos on Hitler justifica a posteriori l'extermini dels seus antics camarades de les SA, malgrat que aquests no fossin en absolut uns angelets).
Dono per fet que cap dels que llegeixin aquesta secció tindrà ni la més remota idea de qui era aquest personatge. La injustícia més gran que s'ha fet a Luis de Ortiz (o Luis Ortiz, segons algunes fonts), contemporani de Felip II, és el seu desconeixement per la posteritat. Perquè fou un home que hauria pogut canviar de manera radical (i per bé) la història d'Espanya - i la de Catalunya, de retruc. Però no va ser escoltat. Quatre segles més tard, he cregut que valia la pena presentar-lo en aquesta Cort d'Apel·lació.
‘Ara que reflexiono sobre la història en conjunt, m'alegro de no ser responsable de la manera com Hess fou tractat i com està essent tractat. (...) Va venir a nosaltres per pròpia voluntat i, encara que sense autoritat, d'alguna manera tenia la categoria d'un missatger. Era un cas mèdic, no un cas criminal, i s'hauria de considerar d'aquesta manera.'
Escrit per Winston Churchill, a The Second World War Part III. Un cinisme increïble. Però en definitiva defineix la clau del problema, la qüestió ètica subjacent.
Nazi o no, Hess era un missatger que anava amb un missatge de pau, desarmat i sol; si el govern britànic rebutjava l'oferiment, el pas següent correcte era tornar Hess a Alemanya. L'empresonament era equivalent a agafar presoner un enviat de l'enemic que va a parlamentar amb la bandera blanca. Aquest és un detall que Churchill tenia ben clar, i que sempre més va tenir present. Hess no podia ser acusat de la major part dels crims de guerra alemanys per la senzilla raó que havia passat quatre dels sis anys que va durar la guerra com a presoner dels britànics. Després, la qüestió psiquiàtrica: Churchill era ben conscient que si Hess es trobava empresonat a Spandau era perquè el premier britànic s'havia entestat a obligar els psiquiatres a donar el diagnòstic que ell volia.
Tota aquesta corrua de fets van fer que, passats els anys, i quan Hess ja era l'únic presoner de Spandau, el mateix Churchill fou un dels que públicament van demanar que Hess fos alliberat. De fet, a començament de la dècada dels 70, els governs francès i anglès estaven d'acord que Hess havia de ser alliberat, per qüestions estrictament humanitàries. Richard Nixon, aleshores president dels EEUU, hi va estar d'acord. Potser encara té més valor el fet que un altre dels que públicament van demanar l'alliberament de Hess fou Sir Hartley Shawcross, que havia estat precisament el cap dels fiscals anglesos al Judici de Nuremberg. Aquest personatge va declarar el 1977 que l'empresonament de Hess era ‘un escàndol'. El jutge principal del tribunal de Nuremberg també va insistir que Hess havia de ser alliberat, atès el seu estat de salut molt delicat, la seva malaltia mental i la seva edat tan avançada (aleshores, ja més de 80 anys). La insistència franco-anglo-americana, però, va topar sempre amb el tancament absolut del govern soviètic: cap canvi permès en el règim penitenciari de Hess. El grau de deshumanització dels governants soviètics abans de Gorbatxov és certament corprenedor, però és coherent amb un règim que mantenia un Gulag al seu teritori.
L'any 1987, finalment, un personatge amb un mínim de categoria humana ocupava el Kremlin: Mikhaïl Gorbatxov. Les autoritats russes es declaren disposades a revisar el cas d'aquell ancià de 93 anys que vegetava sol en aquella presó immensa que, de fet, existia només per a ell. Però ja era massa tard. El 17 d'agost d'aquell mateix any Hess va fer un nou intent de suïcidi (no era pas el primer); però amb la diferència que aquesta vegada se'n va sortir. El seu cos va ser trobat amb un fil elèctric entortolligat al coll. Sempre hi ha hagut la hipòtesi que algú el va 'ajudar' a suïcidar-se.
Fou enterrat a Wunsiedel, en un terreny que la família Hess havia comprat especialment. Poc després la presó de Spandau fou enderrocada. Amb la mort de Hess i l'enderrocament de Spandau s'acabava una tragèdia i també s'acabava una vergonya. Que cadascú triï quina és cadascuna.
Pere Rovira
***********
Per saber-ne més:
Joe J. Heydecker & Johannes Leeb. 1958. Der Nürnberger Prozess. Verlag Klepenhener. Hi ha una edició en castellà molt antiga (El proceso de Nuremberg), de l'editorial Bruguera, 1965, reeditada moltes vegades. Reflecteix part dels interrogatoris del fiscal, la defensa, les declaracions dels acusats, llista completa de les condemnes, càrrecs concrets contra cadascun d'ells, etc. Dóna també informació sobre els fets succeïts amb les detencions i abans (per exemple, el suicidi de Himmler).
Ian Kershaw, 2000. Hitler (2 vols). Allen Lane-The Penguin Press. Edició en castellà: Editorial Península, 2000. Moltes reedicions. Biografia extremadament completa de Hitler; interessant pels orígens del NSDAP, i també com a indicador del paper escàs de Hess en el moviment nazi.
Albert Speer, 1969. Erinnerungen (edició en castellà: Memorias, ed. El Acantilado, Quaderns Crema, Barcelona, 2002. No conec cap edició en català [prego que em corregiu si m'equivoco]. Òbviament parcial i auto-justificatòria. Interessant per les escasses referències que dóna de Hess, malgrat estar en contacte directe amb Hitler de manera més o menys contínua.
Albert Speer, 1975. Spandauer Tagebücher (El diari de Spandau). Hi ha traducció al castellà força antiga , de Plaza & Janés. No sé si hi ha una edició més recent.
Ferran Gallego, 2003. De Munich a Auschwitz. Plaza & Janés, Barcelona. Anàlisi detallada del règim nazi, les seves bases, i de com aquestes bases havien de resultar finalment en l'Holocaust i en l'apocalipsi final. Molt recomanable pels orígens ideològics del nazisme.
José Antonio Vallejo-Nájera. 2002. Locos egregios. Ed. Planeta, Barcelona. Dedica un capítol força extens a Rudolf Hess; especialment imprescindible per tot el que fa a la qüestió psiquiàtrica del personatge, amb molta informació.
FILMS
Leni Riefenstahl. 1935. Triumph des Willens, El triomf de la voluntat. Restaurada recentment, disponible en DVD a Espanya amb subtítols en castellà. Documental sobre el congrés del NSDAP de 1934; un dels pocs moments on la presència de Hess fou important pel fet de ser el cap del partit. Estèticament extraordinària, ideològicament repugnant (per exemple, els discursos on Hitler justifica a posteriori l'extermini dels seus antics camarades de les SA, malgrat que aquests no fossin en absolut uns angelets).
**********
Al proper CriTeri:
LUIS (DE) ORTIZ
LUIS (DE) ORTIZ
Dono per fet que cap dels que llegeixin aquesta secció tindrà ni la més remota idea de qui era aquest personatge. La injustícia més gran que s'ha fet a Luis de Ortiz (o Luis Ortiz, segons algunes fonts), contemporani de Felip II, és el seu desconeixement per la posteritat. Perquè fou un home que hauria pogut canviar de manera radical (i per bé) la història d'Espanya - i la de Catalunya, de retruc. Però no va ser escoltat. Quatre segles més tard, he cregut que valia la pena presentar-lo en aquesta Cort d'Apel·lació.
.JPG)
ENORME ! Molt interessant. Felicitats. Espero que continuïs regalant-nos i il·il·luminant personatges. Gràcies
ResponEliminaAl respecte de Bormann i la seva mort, he trobat això a Wikipedia:
ResponEliminaEn 1999, a petición de la familia, se realizaron pruebas de ADN a los restos encontrados en Berlín en 1972, confirmando que eran los de Martin Bormann, poniendo así fin al misterio.
[Resposta al segon comentari]
ResponEliminaLa informació que tenia era anterior a aquests anys, sobretot de recerques dutes a terme pel Centre Simon Wiesentsthal als anys 60-70. Gràcies per aquesta informació. Ja he corregit aquest detall al text.