Don Carlos

Cada any, arreu del món es representa l'òpera Don Carlos, de Verdi. Cada any, arreu del món els espectadors reben un bany d'imatges romàntiques d'aquest príncep malaurat, fill del totpoderós Felip II, aquell monarca del qual es deia que als seus dominis el sol no s'hi ponia mai. Sempre es vol confiar que els espectadors seran prou cultes i racionals per tenir present que han vist un conte molt bonic que té poc a veure amb la realitat del personatge. Però aneu a saber... El príncep Carlos, tal com és present a la ment de bona part del públic, és una creació del romanticisme. I el romanticisme fou una època on molts autors es van especialitzar a reescriure la història segons els venia de gust, per poder utilitzar un o altre personatge com a símbol d'alguna cosa que els convenia, com una eina per dir allò que volien dir. Pel camí, el pobre personatge era tergiversat de tal manera que quedava amb prou feines reconeixible. I de vegades això era ben injust.

El príncep Carlos, fill de Felip II, és un exemple d'aquesta qüestió. En molts aspectes és l'antítesi d'Antonio Salieri, el personatge amb el qual vam iniciar la Cort d'Apel·lació. Per exalçar Mozart com a arquetip d'un artista genial que va dur una vida d'artista genial – turmentada i plena de dificultats – Pushkin va construir un Salieri aburgesat, mediocre, envejós i intrigant, entestat a enfonsar la carrera del seu rival: per aquesta via el públic es va perdre el veritable Salieri, un músic excel·lent i gran professor de música, no un geni absolut com Mozart però de cap manera el ximple obtús que se'ns retrata a l'Amadeus de Milos Forman. Un personatge molt interessant quedava convertit en un personatge lamentable. El cas de Don Carlos és tot el contrari: un personatge lamentable va quedar convertit en un heroi romàntic. Per exalçar els ideals de llibertat i l'amor romàntic per damunt de raons d'estat, Schiller i Verdi ens presenten un príncep Carlos lluitador, enamorat de la seva madrastra Isabel de Valois (que li correspon, atenció), campió de les llibertats del poble holandès en la lluita contra el seu pare tirànic, Felip II, que no dubta a posar-lo en mans de la Inquisició per desfer-se'n: per aquesta via ens perdem el Don Carlos real, un personatge patètic, lamentable, tan tràgic com el de Verdi però de cap manera un personatge admirable.

Ideal per una Cort d'Apel·lació, en definitiva.


U. Al començament fou la llegenda negra

Felip II fou un monarca tan discutible com el seu pare, l'emperador Carles V. És a dir, molt discutible. Però cal parar compte al fet que bona part de la llegenda negativa sobre el personatge prové dels que van ser els seus adversaris i enemics a Europa. Un lector d'avui que tingui la intenció de ser imparcial — o mirar de ser-ho, almenys — no oblidarà que bona part de les fonts d'informació no són imparcials en absolut.

Però sobretot, són fonts interessades. Aquest és el cas de Guillem d'Orange, personatge principal de la rebel·lió dels Països Baixos que va acabar amb la independència d'Holanda. Objectivament Felip II era el seu monarca legítim, a qui devia fidelitat, i en canvi es va rebel·lar en contra seva. D'una manera o altra ho havia de justificar. Podia recórrer a les necessitats econòmiques i comercials de Flandes, al dret dels holandesos a ser protestants si així ho volien. Però tenir a mà una bona col·lecció de fets atroços que podia atribuir a Felip II era una arma ben útil en algú que volia treure's de sobre aquell jou. Guillem d'Orange fou un dels que van fabricar tota una llegenda sobre Felip II que es va estendre per tot Europa, i es va acceptar com a fet incontestable. De fet, era una bona col·lecció de mentides. Però van ser útils. L'Apologie de Guillem d'Orange és ben bèstia. Acusa el rei Felip II de ser l'autor de la mort de Don Carlos i d'Isabel de Valois. Motiu: es volia casar amb Anna d'Austria, dona de la qual s'havia enamorat. Anna d'Austria era la seva neboda carnal, calia una dispensa de Roma, i la millor manera d'aconseguir-la era adduïnt viduïtat (que implicava matar Isabel de Valois, la seva esposa aleshores) i manca de successió masculina (que implicava matar el seu fill, el príncep Carlos). Monstruós, i totalment fals, és clar: però era allò que el públic d'Europa desitjava sentir.

Schiller va prendre la història del príncep Carlos i Isabel de Valois com a tema central d'una de les seves obres més conegudes, Don Carlos. En aquesta obra es retrata aquesta parella com la representació de l'amor pur i sincer enfront dels interessos polítics; Felip II és el Vell Món, xaruc i caducat. Carlos i Isabel representen una nova època. Som — recordem-ho — al començament del Romanticisme; i l'amor d'una parella per damunt de tabús i l'oposició de la societat era el tema central de moltes de les obres de l'època. L'obra, estrenada el 1804, va tenir un èxit immediat. I la visió romàntica del personatge es va començar a imposar.


DOS. El Don Carlo de Verdi

Fou Verdi qui va reblar el clau, en prendre l'obra de Schiller com a base d'una de les seves òperes més conegudes, Don Carlo, un dels cims del romanticisme operístic. I com en d'altres òperes de Verdi, un pretext per una obra amb segones intencions. Cal recordar el marc polític: Verdi representava una Itàlia que frisava per treure's del damunt el jou político-militar de l'Imperi Austrohongarès — on, per cert, i no era casualitat, regnava un Habsburg, la mateixa dinastia de Felip II. L'òpera fou inicialment escrita i estrenada en francès, però no hi fa res.

Un peuple de martyrs
lève les bras vers vous...

Paraules de Rodrigue (sic) al príncep Don Carlos a l'òpera de Verdi. Demana al príncep que sigui el pal·ladí de les aspiracions de llibertat de Flandes. Quan, a l'òpera, el príncep Carlos es presenta davant el seu pare al capdavant d'una representació de prohoms holandesos que clamen llibertat, respecte i justícia, Verdi escrivia per a un públic que estava perfectament preparat per entendre el missatge subliminal que hi havia darrere.

Don Carlos arriba a demanar al seu pare que li confii el govern de Flandes; davant la negativa del seu pare proclama que serà el salvador d'aquella terra. En una escena força dramàtica desembeina l'espasa i arriba a amenaçar el seu pare i rei. Pel mig, una Inquisició omnipresent, i un país enfonsat en l'obscurantisme, les intrigues de la cort, un rei xaruc i amargat, desesperat i gelós en adonar-se que la seva esposa no l'estima.

L'obra estava farcida de veritats a mitges i d'inexactituds flagrants, però al capdavall el públic tampoc no entenia gaire del tema — gens ni mica, de fet — i en tenia prou de gaudir d'una història vibrant i emotiva. Val la pena de donar-hi un cop d'ull: hi ha força versions en disc i DVD, en versió original en francès i en versió italiana. És un espectacle magnífic, una de les òperes més importants de Verdi, i un dels cims del Romanticisme operístic. I el més important de tot, el seu Don Carlos és el que ha quedat gravat al cor del públic d'Europa.

Una de les moltes versions operístiques en disc. N'hi ha a dojo, perquè és una de les òperes més populars de Verdi. Observeu com l'escenografia usa i abusa en els aspectes més obscurs de la Castella del segle XVI: fanatisme religiós, foscor, Inquisició... Mentre que, com veurem, en el drama del príncep Carlos ni Església ni Inquisició hi van tenir cap paper.

TRES. La realitat sempre és més interessant

Ara ens toca parlar del Don Carlos real. Un personatge molt més interessant que no pas el Don Carlos literari, bé que òbviament molt menys admirable. Era un malalt mental, fet no inusual en els Habsburg espanyols, que ho van heretar dels Trastàmares, la família reial castellana amb la qual van emparentar per la unió entre Felip el Bell i Juana La Loca.

Potser al segle XVI la genètica encara no havia nascut com a ciència, però feia molt de temps que s'havia observat l'efecte desastrós de les unions continuades entre parents massa propers. I cal observar que totes les societats han desenvolupat un alfabet de relacions socials ple de tabús i reglamentacions tendents a evitar aquestes unions. L'incest, per exemple, és tabú a gairebé totes les societats. L'església del segle XVI ja havia establert clarament normes eugenèsiques per deixar clar qui estava autoritzat a procrear amb qui. I és interessant de comprovar que arreu han estat les classes dominants les que s'han saltat les normes, sempre per interessos pecuniaris – mantenir o engrandir la riquesa d'una família, tot impedint-ne la dispersió en una miríada de sub-famílies colaterals. En el cas de les famílies reials, aquesta excepció ha quedat sacralitzada en convertir les nissagues reials en quelcom de sagrat, i convertint en un fet inusual el seu contacte amb nissagues tingudes per inferiors. Les conseqüències d'aquesta política han estat sovint la degeneració de les nissagues reials o nobles: ho van tastar força dinasties egípcies, els reis de Hawaïi, la noblesa europea. Els Habsburg en són, potser, un cas paradigmàtic. I tot i que Carles II n'és vist com l'exemple més clar, cal dir que el problema d'aquesta família va començar molt abans.

El príncep Carlos nasqué el 1545, en ple regnat de l'emperador Carles V. Era el primogènit de Felip II (aleshores només príncep Felip) i Maria-Manuela de Portugal. La mare de Felip era Isabel de Portugal, dona intel·ligent i de gran bellesa; el pare de Maria-Manuela era Joan III de Portugal, germà d'Isabel de Portugal. Per tant el príncep Felip i Maria-Manuela eren cosins germans. Però a més, el pare de Felip II era Carles V, l'emperador, fill de Felip el Bell i Juana la Loca, mentre que la mare de María-Manuela era Catalina, també filla de Felip el Bell i Juana la Loca. Per tant, el príncep Felip i Maria-Manuela de Portugal eren també cosins germans per aquesta altra banda. Un doble parentiu molt estret, realment perillós. I si observem que per aquesta altra banda els dos joves consorts eren néts de Juana la Loca, no cal dir que la combinació era certament explosiva. Cal recordar que la família dels Trastàmares tenia una bona col·lecció de precedents de desequilibri mental seriós: a més de Juana la Loca, també Isabel de Arévalo (mare d'Isabel La Catòlica) hagué de ser internada. De cara a la salut de la dinastia, la unió de Felip i Maria-Manuela era un veritable suïcidi.

Fou l'emperador qui va imposar aquest matrimoni al seu fill. El motiu era doble. D'una banda, anar fent més i més estrets els lligams entre les corones castellana i portuguesa, amb la visió a llarg termini de la seva fusió en una línia dinàstica única: en aquest punt l'èxit fou total, perquè finalment Felip II heretà la corona portuguesa – això fou més endavant, però. I sobretot, un motiu econòmic: al segle XVI Portugal era un país puixant i econòmicament pròsper, un país que tenia un imperi no gaire més petit que l'espanyol però que per altra banda no tenia el llast de les guerres contínues a Europa que dessagnaven la corona de Castella. Carles V es passava la vida fent la guerra per mig Europa; per fer la guerra calen diners, i ja en aquella època Castella estava en situació de ruïna econòmica. La dot sucosa que una núvia reial portuguesa podia aportar seria molt benvinguda. Però fou la descendència de Felip i Maria-Manuela qui en va pagar les conseqüències.

QUATRE. Infantesa

Diu l'adagi popular que Déu té un bastó que pega sense fer remor. En el nostre cas, va pegar prou per atenuar el drama que en potència queia sobre la dinastia. Felip i Maria-Manuela només van arribar a tenir un fill, el príncep Carlos, perquè Maria-Manuela va morir al cap de pocs dies d'infantar-lo, l'any 1545.

Cal parar atenció al fet que Felip va tenir el seu primer fill amb tot just disset anys. Pare i fill no es duien gaires anys de diferència. I això seria un problema molt greu de cara a la successió. Si Felip II vivia molts anys – com així va ser – el príncep s'hauria de conformar gairebé tota la vida amb un paper de príncep a la reserva; una mica com li ha passat al príncep Carles d'Anglaterra, que als seus gairebé seixanta anys segueix essent només príncep (i no és clar que mai arribi a ser rei). Per un príncep impacient la situació pot ser molt dura. I si a més se sent deixat de banda pel seu pare i rei, encara pitjor. Però no avancem esdeveniments. Som el 1545 i el príncep tot just acaba de néixer i de quedar orfe de mare. Tant Carles V com Felip II van estar absents força anys: el primer fent la guerra, com sempre, i el segon casant-se en segon matrimoni amb Maria Tudor d'Anglaterra, filla d'Enric VIII i Catalina d'Aragó – tieta seva, per tant! El matrimoni entre Felip i Maria Tudor durarà poc, perquè aquesta mor al cap de tres anys. El 1554 Felip torna a Espanya, d'on tornarà a marxar fins al 1559. Els primers catorze anys de la seva vida, per tant, el príncep Carlos veurà ben poc el seu pare i el seu avi; quedarà sota la custòdia de dues tietes seves, doña María i doña Juana d'Habsburg. I tampoc per gaire temps, perquè María es casa el 1548 amb Maximilià d'Àustria, i Juana el 1552 amb Joan-Manuel de Portugal. El príncep es quedava sol, amb només set anys:

‘¿Qué va a ser del niño, aquí solo, sin padre ni madre, su abuelo en Alemania y su padre en Monzón?'

Atenció a la frase: és transcripció (feta per Luis Sarmiento, preceptor del príncep) d'una frase textual del mateix príncep. Reflecteix un costum que li atribueixen diverses fonts: parlar de si mateix en tercera persona. Aquesta mania tenia força espantats els qui l'envoltaven, que de vegades tenien la impressió que era algú altre – un àngel? – qui parlava per boca del nen. També és força coneguda l'annècdota dels crits que acostumava a proferir – No hagáis daño al niño, no le hagáis daño! – cada vegada que es negava a prendre's algun remei per un refredat o un mal de panxa.

Els símptomes de desequilibri mental ja van començar a aparèixer quan el príncep era ben menut, abans dels sis anys. Una cosa no hi ajudava gens, i és el fet que després d'haver marxat les tietes i el preceptor, i lluny de pare i avi, no hi havia al voltant del príncep ningú que tingués una autoritat que ell reconegués. Va créixer envoltat de minyones i criades, com un nen consentit, superb – era príncep, ben mirat – i intractable. Els testimonis que n'han quedat expliquen que tenia l'obsessió d'auto-lesionar-se (esgarrapant-se la cara, per exemple) i d'organitzar escenes molt desagradables cada vegada que algú el renyava o li denegava el que fos. Els costums de l'època tampoc no hi ajudaven: l'infant era esquerrà, i això en aquella època era vist com un error de la natura, un signe de mal averany. Quan encara es trobava sota la tutela de tietes i preceptor, aquests anaven per la via expeditiva: la tieta doña Juana dinava amb ell ben armada d'un ganivet, amb el qual li punxava la mà esquerra cada vegada que intentava utilitzar-la per agafar alguna cosa. Altres minyones recorrien a lligar-li la mà esquerra a l'esquena, per impedir-li d'utilitzar-la. No cal dir que aquestes mesures, aplicades a un infant tossut i rebec, devien fer més mal que bé. És molt possible que agreugessin els problemes mentals del príncep. En tot cas, no servien de gaire: segons el testimoni de Luis Sarmiento, el preceptor,

‘Agora, muy izquierdo está'

Era un nen malaltís que de manera periòdica patia febres que el debilitaven molt. Avui es fa difícil saber exactament quina mena de febres eren. Però en una època amb pocs coneixements de medicina, sense antibiòtics, on un xarampió podia ser prou per enviar algú a l'altre barri, la debilitat congènita deguda a la consanguinitat dels seus pares no era precisament un ajut.


CINC. Isabel de Valois

Cal parlar breument d'aquesta dama, co-protagonista del drama de Schiller i Verdi. A l'òpera de Verdi, Carlos i Isabel (Elisabeth) es coneixen de nit al bosc de Fontainebleau, s'enamoren, i tot just apuntat el primer flirt s'assabenten que s'ha signat la pau de Cateau-Cambrésis, tractat pel qual (entre altres coses) Felip II es prometia en matrimoni a Isabel de Valois. Tot just saber-ho, tant Carlos com Isabel renuncien al seu amor, pel bé dels seus respectius països, Espanya i França.

Molt romàntic; però de tot això, res. El príncep Carlos va veure Isabel de Valois per primera vegada el 1560, a Toledo, quan aquesta acabava d'arribar a la Cort. I llavors el príncep era un adolescent de tot just catorze anys. No és impossible que s'enamorés (com s'enamora un adolescent) d'aquella princesa vinguda de França, entre altres raons perquè els testimonis que en parlen i els retrats que ens n'han arribat la presenten com una dona d'una gran bellesa. Però que ella s'enamorés d'ell és força més improbable: com veurem més endavant, Carlos era estrafet, geperut, malaltís i malcriat, ben poc atractiu físicament, i de fet ben poc atractiu en cap aspecte. En canvi el seu pare, Felip II, llavors era un home de tot just trenta-dos anys, força ben plantat, de cap manera el vell amargat i ressentit que Verdi ens pinta a la seva òpera. El contrast entre un i altre devia ser punyent. No hi ha cap fet que indiqui que entre Carlos i Isabel hi va haver res, més enllà d'una relació correcta però distant. Atesos els fets, suposar una relació romàntica és bastant impensable.

De fet Isabel de Valois fou el gran amor de Felip II; i una reina que es va adaptar perfectament a la Cort castellana. La seva vida al costat de Felip II fou tot menys tràgica. Llevat de la seva mort, és clar, com veurem.

Isabel de Valois, tercera esposa de Felip II. El matrimoni amb Felip II es va negociar com a part de la pau de Cateau-Cambrésis. Només era una mica més gran que Don Carlos: aquest només tenia 14 anys quan la va veure per primera vegada, i això fou quan Isabel va arribar a Toledo. Dona d'una gran bellesa; no seria estrany que el príncep se n'enamorés, però que Isabel s'enamorés d'ell és força més improbable.

SIS. Joventut

El 1562, amb tot just setze anys, el príncep fou enviat a estudiar a la Universitat Complutense, títol aquest (complutensis) que aleshores tenia la universitat d'Alcalá de Henares, fundada no gaire abans pel cardenal Cisneros. Llavors anar a Alcalá era ben bé anar al camp: els metges ho veien com un canvi d'aires necessari. Allunyar-lo de la Cort, sotmès a la disciplina d'una universitat força estricta, no era objectivament mala idea.

Però s'esdevingué la desgràcia. El mateix any 1562, al cap de poc d'arribar a Alcalá, pateix un accident quan anava a una cita galant. Una caiguda fortuïta per una escala que acaba en un fort cop al cap. De seguida el porten a la seva residència, i el tracten segons els coneixements de l'època, no massa espectaculars d'altra banda. Cap millora. Alguns detalls del tractament són força curiosos: per exemple, van ficar-li al llit la mòmia d'un frare (un tal Diego de Alcalá) tingut per sant, per veure si allò feia algun miracle. Força lamentable. Finalment la cosa es va resoldre amb una trepanació — feta, per cert, per Andrea Vesalio, un dels pares de la medicina moderna, autor d'un tractat d'anatomia humana que fou molt de temps d'una autoritat incontestable. La trepanació – o potser senzillament el mateix organisme del príncep, que finalment es va decidir a reaccionar – va tenir èxit: el príncep va sobreviure.

Però ja no era el d'abans. Si abans d'aquest accident el seu caràcter era dur, tirànic, capriciós, de nen malcriat, tot plegat va empitjorar.

El retrat que ens ha arribat del príncep en la seva joventut no és gens excitant. El 1564, als divuit anys, el jove príncep va patir l'escrutini del baró de Dietrichstein, ambaixador austríac enviat precisament per informar sobre el príncep: l'emperador havia pensat a casar el príncep amb la seva filla, l'arxiduquessa Anna d'Austria. L'informe de l'ambaixador, però, sembla que fou suficient perquè l'emperador canviés d'opinió. Els informes d'altres ambaixadors i visitants de la cort també són una bona font d'informació, i el fet que siguin coincidents en molts de detalls els fan molt fiables. Al retrat que encapçala aquesta Cort d'Apel·lació, Claudio Coello va endolcir algunes de les seves característiques, però malgrat tot l'artista no pot presentar un príncep fet i dret. Carlos era deforme i estrafet. La cama esquerra, força més llarga que la dreta. Una de les espatlles més llarga que l'altra. El pit enfonsat. Una mica geperut. Veu fina i cridanera. Tenia dificultats per parlar, però sobre aquest punt hi ha certa confusió: potser només era quequeig, però algunes fonts diuen també que el que deia no tenia massa sentit.

Aquest físic poc atractiu no era compensat per altres qualitats humanes, o de noblesa de caràcter. Els testimonis parlen d'una intel·ligència raonablement desenvolupada en alguns moments, però que molt sovint raonava i actuava com un nen petit. Sobretot – i en això era un típic nen consentit – que no semblava tolerar cap límit per a la seva voluntat, amb el problema afegit que semblava incapaç de discernir el bé del mal. Un altre problema afegit era una gula embogida; menjava amb una desesperació que als que van assistir a algun dels seus àpats els semblava increïble,

‘Al poco tiempo de haber acabado ya está dispuesto a comenzar de nuevo'

Els testimonis no dubtaven que aquests excessos eren una de les raons de la seva mala salut. Sens dubte a més de la quantitat de menjar també era un problema la mena de menjar amb què s'atipava: una dieta decididament carnívora, amb força salses i en general una cuina força pesant, que acabava derivant en gota – bona part dels reis en van patir.

La imatge que apareix del príncep potser és tràgica, però de cap manera l'heroi romàntic de Schiller i Verdi.


SET. Maria Estuard

Arriba finalment una autèntica oportunitat per al matrimoni del príncep Carlos. Maria Estuard, reina d'Escòcia, havia quedat vídua del seu primer marit, Francesc II de França. Això era el 1560, el mateix any que Isabel de Valois arribava a la Cort espanyola. Per tant, el príncep Carlos tot just tenia catorze anys. No hi feia res; els moviments diplomàtics per al casament de Carlos amb Maria Estuard van començar de seguida. Com veurem, fou el mateix rei Felip II qui els va desfer, tot deixant aquells projectes en no-res i privant el príncep Carlos de la possibilitat d'esdevenir rei consort d'Escòcia. Quelcom que el príncep mai no va perdonar al seu pare; fou un dels orígens de la rancúnia ferotge que li va professar fins a la fi dels seus dies.

De tota manera, l'anàlisi freda dels fets fa molt comprensible la decisió de Felip II.

Quin era el principal motiu pel qual Maria Estuard tenia interès a establir un parentiu amb el rei Felip II? Felip II era el campió reconegut del catolicisme, i Escòcia derivava perillosament cap al protestantisme, una evolució que esverava Maria Estuard, catòlica fervent. Un rei-consort catòlic, fort i poderós, era una crossa formidable en la qual ella es podria recolzar per impedir que el seu país es desviés de l'obediència al papa. Raons poderoses certament, per un rei catòlic fervent com era Felip II. Però el rei va tenir la sort de tenir al seu costat consellers de l'alçada d'un duc d'Alba, que li van fer mirar les coses des d'una altra perspectiva. Els equilibris a Europa eren delicats: ell ja era rei d'Espanya, Flandes, tenia el ducat de Milà, el Sud d'Itàlia, Portugal estava a punt de caure... Si a més tenia cert poder sobre Escòcia, no seria estrany que Anglaterra se sentís envoltada, s'esverés de debò i busqués aliances militars per Europa. Les aliances podien ser imprevisibles, però podia estar segur que totes serien en contra seva. Tampoc no es podia descartar que el mateix emperador d'Austria, per molt que fos el seu cosí, un Habsburg, comencés a estar neguitós davant el poder enorme que el rei Felip II tindria a Europa. Pel duc d'Alba, posar la mà sobre Escòcia era jugar amb foc.

Per altra banda, seria Don Carlos un rei-consort ideal? Felip II recordava molt bé els seus anys a la cort anglesa com a rei-consort de Maria Tudor, i sabia bé fins a quin punt era una situació difícil en un país en tensió. La posició de Don Carlos a la cort escocesa no seria fàcil: assetjat probablement per intrigues en un país hostil, del qual no coneixia la llengua ni els costums, joguina de cortesans anglesos, escocesos i de tota mena, ¿com se'n sortiria un príncep que mai no havia donat senyals de ser massa llest? Per importants que fossin els interessos de Felip II, tenia prou informes sobre el seu fill per saber que no podria mai enfrontar-se a un repte d'aquella envergadura: hauria estat un rei desastrós, tant per Escòcia com per al prestigi de la seva nissaga. Per altra banda, cal parar atenció a les dates. El projecte de casament va durar de 1560 a 1564: pel mig, el 1562, s'havia esdevingut el malaurat accident a Alcalá, del qual el príncep no n'havia sortit ben parat.

Finalment, el 1565 Maria Estuard es casa amb lord Darnley. S'havia cansat d'esperar. El príncep Carlos havia estat prou assabentat dels plans de matrimoni, i va atribuir-ne el fracàs – encertadament – a les maquinacions del seu pare. Mai no l'hi va perdonar.


VUIT. El príncep traïdor...?

La rancúnia que Don Carlos sentia contra el seu pare va començar a prendre proporcions serioses. Els testimonis d'ambaixadors estrangers esmenten que el príncep no feia gens de cas de ningú, i menys del seu pare, el rei. I que l'aversió per tot allò que agradava al rei era ben patent. Un dels problemes era que el príncep s'adonava que el seu pare no li volia confiar tasques de govern. El rei va nomenar un home de la seva confiança, Ruy Gómez de Silva, com a majordom en cap de la casa del príncep. No cal dir que els informes que aquest home enviava puntualment al seu rei, referits al comportament, tarannà i capacitat del príncep, eren determinants en la seva decisió – per nosaltres, molt assenyada – de no confiar-hi.

El 1566 comença a haver-hi problemes seriosos a Flandes. El rei no sembla tenir intenció d'anar-hi en persona. Don Carlos, per bé que deforme, viciós i malaltís, tenia una set de glòria i reconeixement que no podia dissimular, com a nét que era de l'emperador Carles V, gran home d'armes més que no pas bon governant dels seus reialmes. Felip II era un rei ben diferent, més centrat a governar com un bon buròcrata que no pas a manar exèrcits — tasca que deixava als seus col·laboradors: el duc d'Alba, don Juan de Austria, Alejandro Farnesio... El príncep Carlos no amagava el seu menyspreu per la mena de rei que era el seu pare.

La situació a Flandes exigia que hi anés el rei en persona, a apaivagar la situació, o bé que hi enviés algú de gran importància — i qui millor que el príncep? Però el problema era enviar-hi aquell príncep. I Felip II va decidir que hi enviaria el duc d'Alba. Per a Don Carlos el cop fou terrible. Però a més, va anar acompanyada d'una escena penosa. El rei estava reunit amb el seu consell d'estat, per tractar del tema de Flandes, reunió a la qual el príncep Carlos no havia estat convocat. No se li va acudir res més que posar-se a espiar a la porta de la cambra, parant l'orella al pany per veure si podia sentir què deien, com un col·legial. I el pitjor era que ho feia amb tan poca astúcia que tothom el podia veure: les dames des del pis de dalt, els criats des del pis de sota. Un cortesà anomenat Diego de Acuña finalment es va decidir a recomanar-li que se n'anés, perquè tothom podia veure què estava fent, i a més el rei podia sortir de sobte de la cambra de la reunió i sorprendre'l en aquella posició ridícula. El príncep, furiós, va estomacar aquell pobre individu a cops de puny. Quan el rei es va assabentar d'aquell fet, es va enrabiar de valent.

Però s'imposa una pregunta. Per què espiava, exactament? Cal dir que coneixem aquesta annècdota a través de la correspondència entre personatges compromesos amb la causa holandesa, fet que ha suggerit que de fet Don Carlos espiava per als rebels flamencs. Objectivament, aquests contactes són possibles. Gachard, el gran historiador belga i autor d'una monografia sobre Carlos i Felip II, no creu que hi hagués cap contacte entre els rebels flamencs i el príncep Carlos, però el professor Fernández Álvarez, autor del que per ara és el text de referència sobre Felip II, no hi està massa d'acord. Objectivament és molt raonable pensar que els flamencs, tement el diluvi que estava a punt de caure'ls al damunt, busquessin aliats on fos, fins i tot dins la mateixa família reial. Es devien aplicar la coneguda màxima que diu que l'enemic del meu enemic és el meu amic. Però d'aquí a identificar el príncep com un campió de la llibertat dels Països Baixos, com fa Schiller/Verdi, hi ha molta diferència. El caràcter que hem descrit fins ara no encaixa gens amb la idea d'un príncep preocupat pels seus súbdits, amant de la justícia i del bé. La idea que Don Carlos pogués erigir-se en representant d'un poble holandès oprimit i assedegat de llibertat és bastant impensable. En tot cas, es pot assegurar que els rebels de Flandes van treure'n ben poc, del príncep, cosa lògica ateses les característiques del personatge.


NOU. El príncep embogit

El 1567, l'any següent dels fets que hem esmentat (l'annècdota de l'espieta a la porta), l'estat mental del príncep empitjora. Furiós per no haver estat ell l'escollit per anar a Flandes, va arribar a agredir físicament el duc d'Alba, i amenaçar-lo de mort:

‘¡Vos no iréis a Flandes, porque os mataré!'

Cada vegada més el seu comportament habitual era apallissar els seus subordinats, o qualsevol que li fos molest per alguna raó. Va apallissar en un atac de fúria el seu criat personal, un tal Estébez de Lobón. Una annècdota pintoresca retrata el seu caràcter. Anant pel carrer se sent un crit característic de l'època: ¡Agua va! I algú des d'una finestra d'un primer o segon pis aboca un cubell d'aigua bruta, que malauradament va embrutar els vestits del príncep. Don Carlos va embogir de ràbia, i la seva reacció fou manar al cap de la guàrdia que l'acompanyava que calessin foc a aquella casa. Una ordre que, molt encertadament, fou desobeïda.

Don Carlos tenia raó en sentir que el seu para el deixava de banda; però també és evident per nosaltres que el rei Felip II de cap manera podia confiar cap afer públic important a un subjecte com aquell, per molt que fos el seu fill. Aquella certesa de bandejament, de ser deixat de banda, feia covar al príncep una rancúnia contra el seu pare, rabiosa i violenta, que aviat va arribar a extrems perillosos. El príncep no s'estava de fer mofa pública del seu pare com a rei, un rei buròcrata ben allunyat de l'emperador-guerrer que havia estat el seu avi (Carles V) i que ell admirava tant — i l'autor d'aquesta secció tan poc, diguem-ho clarament. Qualsevol altre hauria hagut d'anar amb molt de compte a parlar públicament en aquests termes; però Don Carlos era fill del rei. Què fer? Un senyal de la desesperació de Felip II és el fet que va projectar casar el seu fill amb doña Juana, germana del rei i per tant tia carnal del mateix príncep: un casament entre tia i nebot, que ens semblaria inconcebible. De tota manera Carlos s'hi va oposar ferotgement: doña Juana ja no era verge, i això en aquella època era una raó de pes. Doña Juana, malgrat ser la seva tia, només era deu anys més gran; però sobretot era una dona molt intel·ligent i sensata. Felip II la devia veure com un remei desesperat per mirar de controlar ni que fos mínimament el perill que veia en un príncep que era ja, de fet, enemic seu, i que no semblava conèixer cap límit per al seu comportament i les seves excentricitats.

En tot cas, quan la crisi als Països Baixos es va desencadenar amb tota la violència, calia mirar bé de quina banda estava cadascú. I en aquells anys de tensió política suprema, el príncep fou capaç de dos actes de follia absolutament increïbles. El primer, prendre la decisió de matar el rei, el seu pare Felip II. El segon, encara més increïble, i d'una estupidesa absoluta: explicar-ho abans a algú altre. S'acostava Nadal, i per Nadal hi havia jubileu, un perdó especial dels pecats, quelcom de molt interessant per algú que anés a cometre'n un de molt greu. Don Carlos va anar a consultar amb el prior del convent d'Atocha si podia obtenir el jubileu després de matar un home, puix que aquesta era la seva intenció. El prior, esverat, no va parar fins aconseguir que el príncep li digués qui era l'home que volia matar. Podem imaginar fins a quin punt l'home es devia quedar atònit en sentir el nom de la víctima... Davant d'això, no cal dir que el secret de confessió era paper mullat. Al cap de ben poc el rei estava perfectament informat de tot. Felip II era ben conegut per ser un home de reaccions pausades, molt dubitatiu, fins a l'extrem de posar nerviós més d'una vegada els seus homes de confiança. Però aquesta vegada era evident que alguna cosa havia de passar.

El 18 de gener de 1568 el rei i el seu fill assisteixen junts a la missa matinal; però el príncep s'adona que alguna cosa no anava a l'hora. Cap a migdia, rep a les seves habitacions don Juan de Austria, gran capità i oncle seu, un dels homes de confiança del seu pare.Tanca la porta amb balda per impedir-li de marxar, i mira de treure'n informació: què sap el rei, exactament? Però don Juan és massa llest i molt discret: no en treu ni un borrall. Don Carlos, boig de ràbia, es treu l'espasa i amenaça el seu propi oncle. Don Juan, immediatament, treu la seva: ¡Téngase vuestra alteza! sembla que va dir. És obvi que l'hauria pogut trinxar sense massa problemes, però al capdavall era el fill del rei, el primer en la línia de successió: com se'n sortiria? Per sort, fora de les habitacions els criats vigilaven, ho van sentir tot i van poder obrir la porta perquè don Juan sortís de l'habitació ràpidament. No cal dir que l'annècdota va arribar aviat a l'oïda del rei. I aquesta vegada, Felip II es va decidir a actuar.


DEU. El príncep presoner

Fou un atac sorpresa. El rei, acompanyat de gent d'armes — i armada per l'ocasió —, i de dos fusters, es presenta de sobte a les habitacions del príncep, que en aquell moment estava relaxat, xerrant amb dos amics seus. Entren ràpidament a l'habitació, i sense dubtar s'apoderen d'un arcabús carregat que el príncep sempre tenia a mà per si de cas, i de la seva espasa. Tot fa pensar en una acció preparada minuciosament: com entrar, què cal anar a buscar, en quin ordre cal fer-ho tot. Res d'improvisacions. Aquesta preparació era necessària, puix que ja hem vist que el príncep era capaç, en un arravatament, de provocar alguna mort — començant per la seva pròpia. La guàrdia ocupa l'habitació del príncep. Don Carlos, atònit, pregunta qui hi ha, qui són tota aquella gent:

— ¡El Consejo de Estado! — li responen.

Llavors entra el rei en persona. I quan el príncep li pregunta què vol, el rei li respon simplement que ara ho veuria. I tot seguit, fusters i manobres comencen a tapar finestres, a segellar portes, i en definitiva a convertir les habitacions del príncep en una presó. Una presó confortable, però presó al capdavall. El príncep ho entén de seguida, i demana al seu pare que el mati allà mateix, perquè si no ell mateix ho faria: ¡Máteme Vuestra Majestad y no me prenda, porque es grande escándalo para el Reino! ¡Y si no, yo me mataré!, sembla que van ser les paraules textuals. El rei capta de seguida el perill, i dóna instruccions ben precises: cap mena d'arma, ni d'objecte que pogués ser utilitzat com una arma, no pot haver-hi en aquelles habitacions. Res de ganivets: la vianda l'hi portaran ben tallada a trossos, que ho pugui menjar directament. I, lògicament, vigilància contínua per evitar cap temptativa de suïcidi. No volia matar el seu fill; volia simplement neutralitzar-lo. I aquell mètode li va semblar el millor.

El fet va tenir un impacte extraordinari a la cort. Els testimonis parlen del plor de les dones de la Cort, començant per la reina mateixa, Isabel de Valois (fet que els romàntics van interpretar com ja sabem...). El mateix don Juan de Austria es va posar vestits de dol, fins que el rei li ho va prohibir. L'impacte que va causar el fet sembla suggerir que per a la majoria dels personatges de la Cort la reacció del rei havia estat excessiva. Felip II havia passat d'un extrem a l'altre: de no fer res a fer-ne un gra massa. És inevitable tenir la sensació que la majoria dels que envoltaven el príncep no el devien creure capaç de cap manera de fer allò que havia dit que pensava fer: tot plegat, bravates de nen malcriat que sens dubte no anirien més enllà. Però és evident que Felip II pensava de manera ben diferent.

Que el rei hagués d'escriure cartes i més cartes, rebre ambaixadors i enviar-ne per explicar arreu d'Europa què havia passat i per què havia fet allò que havia fet, indica que el fet també va deixar atònites les corts de tot Europa. Algunes de les cartes que s'han conservat són autògrafes del rei mateix, i per alguns detalls sembla que el rei dubtava molt sobre les paraules exactes amb les quals explicaria als altres reis d'Europa què havia passat exactament. És molt probable que una de les raons dels seus dubtes fos què podia explicar exactament: si explicava massa coses quedaria ben clar que el príncep era un malalt mental, i atesos els precedents (Juana la Loca) això era molt perillós de cara a intentar establir futurs lligams matrimonials amb altres cases reials d'Europa. Si hem de jutjar per la llegenda negra que finalment fora d'Espanya es va imposar arreu, llegenda que el presentava com un monarca dur i tirànic, capaç de provocar la mort del seu propi fill, és obvi que no se'n va sortir. I aquí cal dir que el malestar general no fou només a Europa; també a Castella mateix, la gent es feia creus de tot el que havia passat, i la rumorologia es va disparar de mala manera. Felip II, esmentem-ho també, no era un rei popular; i la història d'un príncep víctima d'un pare dur, fanàtic i intransigent, tenia molts punts per esdevenir font de rondalles populars. Els que havien patit directament la violència i el caràcter rebec i intractable del príncep òbviament pensarien ben diferent; però aquests només serien una minoria.

Diuen els cronistes — concretament, Cabrera de Córdoba (citat per Fernández Álvarez) — que tot es pot reduir a una sola cosa:

‘...el padre se afligió, pero el rey se aquietó"

Per al rei la presó del seu propi fill era una solució molt dolorosa; però una solució al capdavall. Del seu dolor patern, en tot cas, en podem tenir pocs dubtes.


ONZE. Mort d'un príncep

Presoner al palau, el príncep va caure en una desesperació que va fer empitjorar el seu estat. Mai no havia tingut una vida ni un comportament gaire mesurat, però la presó sembla que el va fer perdre l'oremus de manera definitiva. De primer va començar una vaga de fam, que va abandonar ben aviat: recordem que tots els testimonis el retraten com un individu donat a tots els excessos en el menjar, i és obvi que una vaga de fam no feia per ell. Va optar per la via contrària: donar-se a tota mena d'excessos en el menjar i beure. Endrapava fins a límits increïbles, que si ja haurien estat difícils d'aguantar per una persona normal, pitjors havien de ser per algú que no tenia bona salut, com era el seu cas. Entre altres bestieses que va fer, fou de cobrir el seu llit de trossos de gel, per mirar d'alleujar la calor que feia a les seves habitacions l'estiu de 1568.

Era cosa cantada que un cos com el seu, malaltís, dèbil i escanyolit, no suportés aquella mena d'autoflagel·lació. Si el seu objectiu era accelerar la seva pròpia mort, certament se'n va sortir. Va caure malalt; se sentia morir, i va demanar la presència paterna per rebre el perdó del rei. Felip II no era persona massa sensible a aquesta mena d'escenes; li va donar la benedicció, però ben cobert darrere tot un cos de guàrdia. Reconeguem que negar aquest darrer consol al seu fill moribund no diu gaire en favor d'aquest rei, si més no com a ésser humà.

Don Carlos va morir el 24 de juliol de 1568. No havia pogut aguantar ni un any de captiveri. Per molt que la llegenda negra hi insistís, no hi ha cap indici que el rei hagués fet res en concret per accelerar-li la mort. Els excessos del mateix príncep en semblen haver estat la causa única. Però als ulls de la gent això va tenir ben poca importància, sobretot a Europa. La llegenda negra sobre el rei Felip II, ja prou estesa, prengué volada; i el príncep Carlos fou un peó més en la batalla propagandística que els enemics de Felip II van dur a terme a totes les corts d'Europa, a les ciutats, als cercles intel·lectuals. Una llegenda negra de la qual l'obra de Schiller i l'òpera de Verdi no en són sinó fruits tardans.

Quant a Felip II, alleujat com a rei per haver acabat d'una vegada amb aquell problema, com a pare va haver de viure la resta dels seus dies sota el pes d'aquella tragèdia familiar. I potser el fet més revelador fou que, en encarregar el grup escultòric que hauria de presidir la seva tomba, va decidir que havia d'incloure els retrats d'ell mateix (el rei), les seves quatre esposes... i el seu fill primogènit, Don Carlos. Afegim també que 1568 fou un any tètric per Felip II, perquè el mateix any va morir la reina Isabel de Valois. No pas pel dolor de la mort de Don Carlos — contràriament a la llegenda romàntica — sinó senzillament per un embaràs que va acabar amb un avortament, còlics, i molt probablement la intervenció dels metges de la cort que amb els seus tractaments ben cafres — sagnies a dojo — devien agreujar els problemes de salut, més que no pas alleujar-los. El 1568 fou un dels anys més tràgics del regnat de Felip II; i no se'n va recuperar mai. Esdevingué més i més taciturn, greu i reservat. El color negre de la seva vestimenta va esdevenir un uniforme diari; uniforme que al capdavall va acabar retratant una època ben negra per a la seva dinastia.



Pere Rovira

******************

Al proper CriTeri:

CATÓ

Delendha est Carthago. Aquesta frase tan contundent resumeix per molts aquest personatge; el representant de l'aristocràcia romana més estricta, fanàtic, l'exemple per antonomàssia de la intolerància i la visió retrògrada de tot un món. Un personatge ben poc atractiu, i de fet caldria dir repulsiu per a la majoria dels que tenen alguna idea, ni que sigui vaga, de la història de Roma.

Però el personatge és molt més complex que això. I quan gratem sota el vernís de duresa i intolerància que ens n'ha arribat, trobem un personatge sorprenentment interessant, repugnant per moltes raons — que no defugirem, ja ho aviso — però molt atractiu, i fins i tot diria admirable en d'altres aspectes. Un personatge que es va trobar en un punt crucial de la història de Roma, el punt on es van establir les rels de la seva decadència i caiguda. I Cató fou un dels pocs que en van ser conscients.

Digne de ser protagonista d'una Cort d'Apel·lació.

Share this: