Ché, no se si fue bueno qué viniste!!!!

En el capítol anterior veiem històries d’entrenadors i futbolistes argentins que han passat per la lliga espanyola intentant deixar el segell del bon gust pel futbol. En aquest capítol veurem el cas d’altres actors que en el seu pas, han protagonitzat actuacions poc esportives i lamentables sobre el terreny de joc, que van clarament més enllà dels límits del reglament.

Carlos Salvador Bilardo, “El Narigón”.
Entrenador de llarguíssima trajectòria, arriba al càrrec de seleccionador de l’albiceleste desprès del Mundial de 1982. Quatre anys més tard, al Mundial de Mèxic 1986, aconsegueix la gesta de guanyar el màxim trofeu mundial de seleccions per a Argentina, amb un equip que pivotava al voltant de la seva estrella, Diego Armando Maradona. Deixa la selecció però l’AFA (Associació de Futbolistes Argentins), el torna a repescar per a competir al Mundial d’Itàlia 1990, on perd la final davant Alemanya.
La seva concepció del futbol s’enfronta de forma clara i vehement amb la de César Luis Menotti, arribant a generar dues corrents conceptuals (gairebé religioses) sobre el futbol a Argentina: Menottistes (defensors del futbol de toc per arribar a obtenir el resultat) i Bilardistes (defensors del resultat, aconseguit pels mitjans que sigui – si fa falta destrals, tambè!-).
La temporada 1992-93 aterra a la lliga espanyola, concretament al Sevilla FC. Històrics, per la tensió ambiental que es va generar, són els seus enfrontaments amb el Tenerife (llavors dirigit per Jorge Valdano, entrenador del bàndol menottista): Bilardo VS Valdano a la banqueta, i Simeone VS Redondo, dos migcampistes argentins de sang calenta sobre el terreny de joc.
(Enllaç: http://elpais.com/diario/1993/01/05/deportes/726188403_850215.html)

I per a la història queda un episodi lamentable protagonitzat a l’estadi de Riazor, quan desprès d’una topada amb Maradona, el defensa de l’equip gallec, Albistegui queda mig estabornit i amb la cara ensangrentada davant la banqueta del Sevilla. El fisioterapeuta del Sevilla acull a socórrer al jugador del Dépor davant els crits de Bilardo que diu: “Los nuestros son los morados; a este písalo”.
Enllaç: http://www.youtube.com/watch?v=rvB-8tTphws


Diego Pablo Simeone, “El Cholo”.
Migcampista de llarga trajectòria a la Lliga Espanyola als anys 90, on fa carrera
al Sevilla (1992-1994) i l’Atlético de Madrid (1994-1997), equip on guanya Lliga i Copa del Monarca la temporada 1995-1996. Destaca per la seva arribada a l’àrea que el converteix en un migcampista golejador però també el seu joc dur, al límit del reglament, i el seu caràcter temperamental, trets que el fa ser un assidu de totes les batusses entre jugadors.
Destaca el cop de puny que va rebre de Romario la temporada 1993 -94, al camp del Sevilla, i que va comportar una sanció de 3 partits per al brasiler. Simeone havia estat provocant tot el partit Romario que va explotar donant-li un bon mastegot.
Enllaç: http://www.youtube.com/watch?v=9osUAHdtQbA

L’any 1996, a San Mamés, en una de les accions més lletges de la història de la Lliga, Simeone va clavar tots els tacs de la bota sobre la cama de Julen Guerrero, sense que hi hagués sanció per part de l’àrbitre. Fora del terreny de joc mai volia parlar del que passava sobre la gespa “Lo que ocurre en la cancha se queda ahí, no hay nada que decir”, era la seva frase preferida, que li va estalviar haver de donar moltes explicacions.
Com entrenador deixa bones sensacions als equips argentins que entrena (Racing Club, Estudiantes de la Plata, River Plate), i el 23 de desembre de 2011 arriba a l’Atlético de Madrid. Des de llavors, als colchoneros només els hi ha marcat 5 gols en contra i només el Barça ha estat capaç de guanyar-los. El seu caràcter i capacitat de mentalització dels jugadors és la gran esperança de l’afecció atlètica per a retornar un caràcter competitiu en els duels amb el Reial Madrid, i trencar la ratxa de 19 anys sense que l’Atlético guanyi als merengues.

Share this: