Hitler (VII)

Capítol VI (i darrer)
 

L'antisemitisme

Abans de res, ens cal deixar clar que aquí no farem una història detallada de la persecució dels jueus, ni dels camps de mort del règim nazi; tot això ha estat tractat de manera prou extensa en documentals, articles i llibres que són ben a l'abast. Comentarem alguns aspectes de l'antisemitisme, com a força poderosíssima que movia la ment de Hitler.

En la ment de molts l'odi contra els jueus, i llur extermini sistemàtic, han quedat com els trets més essencials de la ideologia hitleriana. És una simplificació, però cal reconèixer que no del tot equivocada. Hitler no va inventar l'antisemitisme, però amb ell va assolir una dimensió inèdita fins aleshores. L'antisemitisme, molt present a tot Europa durant la segona meitat del segle XIX i primera meitat del XX, en Hitler pren un caire especial. Ell l'anomenava – d'una manera que avui ens sembla increïble – ‘antisemitisme de la raó'. Per qualsevol observador imparcial és més aviat un antisemitisme embogit.

U. Un antisemitisme especial

L'antisemitisme en general – no diguem el de Hitler – és un dels sentiments més difícils d'entendre per un europeu d'avui. Bona part de l'opinió pública europea és molt crítica envers l'estat d'Israel, però manté una diferenciació escrupolosa entre la nefasta política de l'estat (l'aparell estatal) i el poble jueu. Però és un sentiment nascut de la visió horroritzada de les cambres de gas, de les instal·lacions d'Auschwitz, Treblinka, Dachau, Matthausen i tants altres camps d'extermini, veritables monuments a la mort. Abans de la II Guerra Mundial tot aquest arxipèl·lag de camps no existia, ningú no podia ni tan sols imaginar quin seria l'estadi final d'aquell odi racial, i l'antisemitisme era un costum, quelcom d'assumit per bona part de la població europea. Inclosos els mateixos jueus. Stefan Zweig ens recorda a les seves memòries (El món d'ahir, Ed Quaderns Crema en l'edició catalana) com van reaccionar els jueus de Viena davant els primers avalots seriosos de les SA, després de l'Anschluss: paciència, resignació i tranquil·litat. No era la primera vegada que hi havia onades d'aquesta mena; al final tot el resoldria amb uns quants vidres trencats, alguna porta esbotzada, potser algun cop de puny pel carrer, però al cap de poc la gent violenta se'n cansaria i tot tornaria a la normalitat. Els vidres trencats es substituirien per vidres nous, les portes esbotzades es repararien, una mica de guix ça i llà, es replantarien els geranis arrencats, i llestos. L'infern que s'arribaria a desencadenar no se l'imaginava ningú, perquè era – realment – inimaginable. D'atacs violents – pogroms – contra els jueus, n'hi havia hagut per tot Europa; i Alemanya i Austria no van ser precisament els indrets on aquests atacs van ser més violents. Només se n'havien salvat els països on la població jueva era nul·la o irrellevant de tan petita, com ara Espanya. A Rússia els pogroms van ser especialment salvatges. És a l'Imperi dels tsars on cal parlar d'una política coherent d'eliminació dels jueus: metòdica, sistemàtica i dictada des del poder.

L'antisemitisme no és un element més en el pensament de Hitler. N'és l'element central. Només cal recordar les darreres paraules del testament de Hitler, dictat al búnker de la cancelleria, poc abans del seu suïcidi:

‘Declaro una obligació dels governs de la nació i del partit, d'observar escrupolosament les lleis racials, i la resistència sense pietat al judaïsme internacional, enverinador mundial de tots els pobles'.

Donat el paper dominant que l'antisemitisme va acabar tenint en la política de Hitler, fins al punt d'esdevenir-ne l'autèntic motor, val la pena de parlar-ne amb cert detall.

DOS. Els orígens

No és fàcil establir l'origen de l'antisemitisme ferotge de Hitler. És cert que a Mein Kampf es dóna una visió retrospectiva detallada dels seus sentiments envers els jueus, i situa la seva estada a Viena (1906-1913), que ell mateix anomena ‘la millor escola, i la més dura que mai va tenir', com el punt d'arrencada on es va començar a gestar la seva concepció del món. Però cal anar amb compte amb l'elaboració dels records a posteriori, on els fets de vint o trenta anys enrere són interpretats d'acord amb els interessos i els sentiments de molts anys després. Els testimonis més estrictament contemporanis no ho tenen tan clar.

Per exemple, el seu amic de joventut August Kubizek (al llibre Hitler, el meu amic de joventut), que fou pràcticament l'únic amic que Hitler va tenir de 1905 a 1908, que l'acompanyava arreu i escoltava amb paciència/admiració totes les diatribes que Hitler deixava anar en relació a gairebé tot, esmenta explícitament que no pot recordar cap exemple concret, cap annècdota que exemplifiqui un odi antisemita en Hitler. Els testimonis dels anys posteriors, de quan Hitler va caure en la misèria – Reinhold Hanish, per exemple, o els que el van conèixer a l'alberg de Meldemannstrasse on es va hostatjar diversos anys – recordaven perfectament Hitler com un subjecte que pontificava molt convençut sobre tots els temes de política, economia, història i tot allò que calgués; però no recordaven cap annècdota concreta que retratés un antisemitisme ferotge, ni que fos latent. Això ha fet concloure alguns crítics que l'origen de l'antisemitisme de Hitler s'ha de buscar més endavant en el temps.

Probablement és una conclusió equivocada. Com esmenta Kershaw, gran biògraf de Hitler, el més probable és que ja en la seva joventut Hitler fos un antisemita convençut. Només que el seu antisemitisme no cridava l'atenció, perquè a la Viena d'aleshores antisemita ho era gairebé tothom – llevat dels jueus, òbviament. Si no n'han quedat annècdotes concretes deu ser perquè el seu antisemitisme es confonia amb la mar de fons antisemita que dominava bona part de la societat europea. És ben possible que mai no ho sapiguem del cert. Després,  Hitler deixa anar ça i llà annècdotes – posteriorment recopilades a Mein Kampf – que miren de retratar el seu despertar a un antisemitisme més conscient i (a parer seu), molt més sòlid i elaborat. És coneguda l'annècdota de la seva reacció en veure un jueu abillat amb la vestimenta tradicional, el barret jueu, els rínxols jueus. És això, un alemany? – es va preguntar. Una annècdota repetida fins a la sacietat i molt possiblement inventada.

Queda, finalment, el seu darrer ‘període formatiu': la seva estada a l'exèrcit alemany, durant la I Guerra Mundial. Novament, no tenim annècdotes d'aquell període que ens orientin sobre la qüestió del seu antisemitisme: com va evolucionar, quines experiències concretes o quines elucubracions li van sorgir, que expliquin la posterior ferocitat dels seus sentiments. És ben possible que en plena guerra estigués massa enfeinat – i massa eufòric per la joia de formar part finalment d'alguna cosa, l'exèrcit en el seu cas – per parar atenció a res més. Si hagués estat observador hauria vist que dins l'exèrcit hi havia molts jueus, que lluitaven per Alemanya tant com ell, o més. Però sens dubte el xoc de la derrota d'Alemanya, que com ja vam explicar en una Cort anterior el va trastocar profundament, el va fer reprendre l'uragà de cavil·lacions a l'entorn del que ell anomenava la qüestió jueva. Recordem també que tot just acabada la guerra hi hagué, a Baviera, una autèntica revolució socialista, els protagonistes de la qual – el  president del consell revolucionari Kurt Eisner, la líder del moviment espartaquista Rosa Luxemburg – eren jueus. Per altra banda era absolutament cert que tots ells havien participat en moviments antibel·licistes des de 1917, una posició que avui ens sembla molt lloable però que per Hitler i pels comandaments de l'exèrcit alemany era un crim. La recerca ferotge d'algun culpable de la desfeta alemanya havia de dur Hitler – i no només Hitler – a identificar els jueus com a culpables principals del que es va anomenar la Dolchtoss, la punyalada per l'esquena, la gran traïció dins el Reich que va fer que un exèrcit que no havia perdut la guerra es rendís als aliats. 

Sobre la rellevància dels seus sentiments hi ha el fet que el 1919, quan els comandaments de la Reichswehr van organitzar la Bayerische Reichswehr Gruppenkommando nº 4 (abreujadament: ‘Grucko'), un conjunt d'unitats encarregades entre altres coses de fer cursos d'indoctrinament a la tropa, van incorporar Hitler a aquests grups, on ja era conegut com a (textual) ‘expert en la qüestió jueva'. Hitler no tenia títols universitaris de cap mena per ensenyar; hem de concloure que si era conegut com a expert en el tema dels jueus era perquè en parlava constantment. En tot cas, els temes que després seran recurrents en l'oratòria antisemita de Hitler no apareixen abans de 1919; tot suggereix que fou l'experiència de la derrota d'Alemanya allò que va desencadenar dins el seu cervell una transformació del seu antisemitisme, fins aleshores un sentiment sòlidament arrelat però malgrat tot difús, que va esdevenir un odi obsessiu i al capdavall la força que el feia tirar endavant els vint-i-sis anys que va viure després de deixar l'exèrcit.

Jueus apilonant-se en un tren de càrrega, camí del camp de concentració. Lloc i data exactes no identificats. Les necessitats logístiques de transport, vigilància i alimentació d'aquestes poblacions suposaven un llast enorme per la capacitat operativa de la Wehrmacht; però per Hitler l'extermini dels jueus passava davant de les operacions militars sensu stricto.

TRES. Senyals

El 16 de setembre de 1919 Hitler va respondre una enquesta feta pels comandaments de la Reichswehr. La carta que va enviar es considera com el seu primer escrit polític, i no ens sorprèn que en el seu primer escrit polític tracti, precisament, del problema jueu. L'interessant és que ja en aquest primer escrit exposa un dels puntals del seu antisemitisme particular:

‘L'antisemitisme, fundat sobre motius purament sentimentals, s'expressarà finalment en forma de pogroms. En canvi, l'antisemitisme de la raó ha de dur a una lluita legal metòdica, i a l'eliminació dels privilegis dels jueus, a diferència dels altres estrangers que viuen entre nosaltres (legislació d'estrangers). Però el seu objectiu final i immutable ha de ser l'eliminació genèrica dels jueus'.

Però el credo particular és una cosa, i el de l'organització política on un s'integra n'és tota una altra. Hitler va ingressar al partit nacionalsocialista dels treballadors alemanys d'Anton Drexler (NSDAP: Nazional Sozialist Deutsche Arbeiter Partei), un partit que tenia una ideologia on certament l'antisemitisme era un component – no admetia jueus entre la seva militància, per exemple. Però el mot ‘eliminació' no formava part del seu programa. El programa que es va imprimir el febrer de 1920 incloïa (i) retirar als jueus la nacionalitat alemanya, (ii) col·locar els jueus sota la legislació dedicada als ‘estrangers', (iii) impedir-los d'accedir a càrrecs o llocs de treball públics de cap mena. També incloïa (iv) mesures d'expulsió dels estrangers (on els jueus quedarien inclosos) en cas que es veiés necessari per assegurar l'alimentació de la població autòctona. Altres mesures es referien a expulsions i a impedir la immigració d'estrangers. Mesures certament rebutjables, però més aviat suaus si les comparem amb l'infern que es va desencadenar un cop Hitler va accedir al poder.

En els seus primers discursos públics Hitler bàsicament repetia el programa del NSDAP. Però de mica en mica va començar a afegir-hi punts de vista propis, molt més radicals. Mots com ‘extirpar', ‘eliminar', ‘mantenir la puresa de la raça', comencen a ser habituals:

‘No volem ser antisemites sentimentals ni provocar una mentalitat de pogroms, ben al contrari, ens anima la resolució de prendre el mal per la rel i extirpar-lo radicalment' [abril de 1920]

‘Que s'impedeixi als jueus de parasitar el nostre poble, si cal tancant els agitadors en camps de concentració' [març de 1921]

‘No ens podem purificar interiorment de l'esperit jueu. Això no és possible d'una manera platònica, perquè l'esperit jueu és producte de la personalitat del jueu. Si no ens centrem a perseguir el poble jueu, aquest ben aviat haurà anorreat el nostre poble' [gener de 1923]

Tot són declaracions força anteriors a la presa del poder pel NSDAP, i certament que en conjunt suposen un enduriment de la posició inicial del partit. Cal recordar que Hitler n'esdevingué el líder absolut, tot defenestrant-ne el seu fundador Anton Drexler, també antisemita però ni de bon tros tan fanàtic. Les posicions de Hitler encara s'enduririen més arran de la seva presó a Landsberg, el 1923, com a punició per l'intent de cop d'estat a Baviera (el famós Putsch de la cerveseria). Fou durant el seu empresonament a Landsberg que es va gestar el llibre Mein Kampf, on la qüestió jueva apareix sovint, sempre sota un llenguatge extremadament dur i insultant. L'antisemitisme havia estat un tema important durant tota la vida política anterior de Hitler; a partir de Landsberg i amb Mein Kampf, n'esdevé el tema central. La seva concepció messiànica s'accentua:

‘Així doncs, des d'avui crec que actuo segons l'esperit del Creador totpoderós: defensant-me dels jueus, lluito per l'obra del Senyor'

La qüestió jueva esdevé el mòbil central de la seva missió messiànica per a Alemanya. Un detall rellevant és que aquesta missió és vista com exclusivament alemanya; no es concep una internacional antisemita per contraposar-la a la mena d'internacional semita que ell veia pertot arreu. Per exemple, a Mein Kampf esmenta

‘Si el jueu, mercè a la seva confessió de fe marxista, estén la seva victòria sobre els pobles d'aquest món, la seva corona serà la corona mortuòria de la humanitat'

La identificació judaïsme-marxisme, curiosíssima als nostres ulls, rau no només en el fet que Marx era d'origen jueu (malgrat que fos un ateu declarat), sinó també en el caràcter internacionalista de tots dos, com a ideologies que intenten trascendir els fets nacionals. Com veurem després amb més detall, el nazisme rebutja tota mena d'internacionalismes, i identifica tots els internacionalismes com obra del judaïsme universal.

QUATRE. Germànics versus jueus

Al llarg de la seva vida Hitler va poder diverses vegades testar l'abast del sentiment antisemita dels seus compatriotes. Que la rel de l'antisemitisme era ben profunda, era ben conegut de tothom. Però altra cosa era fins on es podia arribar, a l'hora de traduir aquells sentiments en fets. El 1919 havia fet un comentari en un tramvia de Múnic, dient en veu ben alta que calia penjar tots els jueus, perquè eren els culpables de la guerra. Un comentari que ara ens sembla repugnant però que en aquell moment fou aplaudit per tothom que anava en aquell tramvia. De fet la majoria d'observadors assenyalen que els sentiments antisemites ferotges, on es culpava els jueus de la derrota d'Alemanya, eren ben estesos entre la població i sobretot entre la soldadesca. El discurs ferotgement antisemita de Hitler, doncs, queia en terreny ben adobat.

Però quan calia passar de les paraules als fets, aquella mar de fons no es traduïa fàcilment en res de concret; sobretot, no es traduïa en una violència sistemàtica i generalitzada. Durant els primers anys del govern del NSDAP, el degotall de mesures legals i governamentals contra els jueus fou constant; i les salvatjades dels membres de les SA – i després de les SS – van ser abastament recollides en documentals que encara avui podem veure a la televisió. Però els informadors que arreu copsaven els sentiments i la reacció de la població davant d'aquells fets observaven (sorpresos?) que la gent no s'apuntava a la festa; de fet aquella violència gratuïta en general causava repugnància a nivell ciutadà. Les crides al boicot de botigues regentades per jueus (1933) van tenir, al començament, ben poc ressò; fou només al cap de mesos d'insistència, de propaganda ferotge i abassegadora i, sobretot, de por i d'intimidacions, que la gent es va adonar que allò anava de veres i que corrien el risc de rebre si seguien ignorant la prohibició de mantenir cap relació amb jueus. Un fet tan dramàtic com la ‘nit dels vidres trencats' (Reichskristallnacht: novembre de 1938), un pogrom gegantí contra cases i botigues de jueus arreu d'Alemanya, va provocar reaccions negatives en la majoria de gent, que s'escandalitzaven d'aquella violència, i es van documentar episodis de compassió envers els jueus agredits – bé que tampoc no hi va haver una reacció massiva en contra d'aquella salvatjada; la gent, més aviat, va optar per tancar-se a casa. El fet és que majoritàriament els alemanys no volien participar en els pogroms ni en els actes de violència de les SA o de les joventuts hitlerianes.

La radicalització de la propaganda antisemita – fins a extrems esperpèntics – s'ha d'entendre com una fugida cap endavant ideològica per part del règim, davant l'evidència que els discursos estridents, les diatribes ferotges del Führer, potser arrencaven aplaudiments entusiastes per part dels assistents als actes públics, però no implicaven una acceptació real i sense fissures de tot allò que Hitler hagués dit (bramat) dins el recinte. Calia anar més enllà, doncs. Publicacions com Der Sturmer o Völkischer Beobachter s'omplien de reportatges suposadament científics, o de narracions farcides de jueus malvats que violaven dones alemanyes àries, robaven, estafaven, s'enriquien a costa de la salut o de la feina dels alemanys aris. Propaganda barroera i d'una vulgaritat extrema, que causava rebuig en bona part de la població però que al capdavall algun efecte devia tenir.

En tot cas, Hitler i els dirigents nazis més compromesos amb la qüestió antisemita van entendre ben aviat que per atacar el problema jueu calia disposar de cossos específicament ensinistrats en aquesta tasca; no es podia confiar en el poble alemany. Quan la guerra es desencadeni, sobretot a l'Est d'Europa – on la violència fou terrorífica – seran els membres de les SS, disciplinats, d'una obediència cega a qualsevol ordre vinguda de les autoritats nazis, els que s'encarregaran de l'extermini dels jueus. En aquesta tasca tindran prioritat sobre qualsevol altra consideració: estratègica, bèl·lica o de la mena que fos.

Reinhardt Heydrich, l'organitzador de la conferència de Wansee, on es va decidir la 'solució final' al problema jueu, i la construcció de la xarxa de camps d'extermini.

CINC. Cap a la ‘solució final'

A l'Oest i al Nord d'Europa – França, Holanda, Bèlgica, Dinamarca, etc – l'actuació de l'exèrcit alemany d'ocupació fou relativament light, en comparació amb la violència extrema desfermada a l'Est d'Europa. En això hi havia consideracions de tipus racial: els països de l'oest i nord d'Europa no eren països eslaus, sinó germànics i/o amb un substrat celta, dignes de cert respecte per part del conqueridor alemany. Però hi havia factors addicionals, relacionats – novament! – amb la qüestió jueva. Els països de l'Oest s'estaven relativament quiets; no hi havia (fins el 1942) grans desplaçaments de població, deportacions massives ni activitat bèl·lica forta, llevat d'alguna acció esporàdica de la Resistència. En aquelles condicions no era difícil per a la Intel·ligència britànica i/o americana de tenir informadors entre la població que documentessin les activitats de l'ocupant, inclòs un possible extermini dels jueus – més enllà de les discriminacions i humiliacions habituals. Hitler estava obsedit pel que ell anomenava la influència jueva sobre personatges com Churchill i Roosevelt; i abans de 1942 el seu objectiu era d'arribar a un acord de pau amb la Gran Bretanya, que evités que finalment els Estats Units entressin a la guerra. Un extermini massiu de jueus a l'Europa de l'Oest – Alemanya inclosa – no hauria pogut passar desapercebut a la Gran Bretanya, ni tampoc als EEUU. En aquestes condicions, cap pacte no hauria estat possible, i l'entrada dels EEUU a la guerra, al costat de la Gran Bretanya, hauria estat només qüestió de temps.

El disseny de l'anomenada ‘solució final', l'extermini massiu en camps com Auschwitz, Treblinka, Matthausen, i un llarg etcètera, fou establert en la cèlebre conferència de Wansee, el 1942. Reinhard Heydrich en fou el portaveu principal, bé que finalment, degut a la seva mort prematura al cap de poc – en una operació de comando de tropes txeques –, fou Adolf Eichmann qui prengué les regnes d'aquella operació. Hi ha força unanimitat entre els historiadors (Eberhard Jackel, Sebastian Haffner, Ian Kershaw) a recalcar la importància de la data. La conferència de Wansee fou l'any després del primer any de guerra a Rússia. La gran aposta de Hitler en atacar Rússia es basava en l'esperança de poder esclafar el poder soviètic ràpidament, d'una manera que convencés la Gran Bretanya que establir un acord de pau amb Alemanya era la seva única sortida – una sortida honorable, d'altra banda, puix que Alemanya no volia pas destruir l'Imperi Britànic. Sobretot, calia que això succeís abans que els EEUU haguessin tingut temps de decidir si s'embolicaven o no en aquella guerra. Però el desembre de 1941 una contraofensiva ferotge de l'exèrcit rus havia fet retrocedir la Wehrmacht i havia salvat Moscou; una victòria-llampec sobre Rússia ja no seria possible, i Haffner és explícit a destacar que fou aleshores que Hitler va prendre consciència que, probablement, Alemanya no podria guanyar aquella guerra. Jo diria que és una afirmació exagerada, atesos els esforços titànics de la Wehrmacht els anys 1942 i 1943. Però certament els revessos militars a Rússia devien tenir un efecte doble. D'una banda, per força havien de tenir un gran impacte en l'opinió pública britànica, que finalment descobria que ells no eren pas els únics que resistien Hitler i, sobretot, que la Wehrmacht no era invencible en combat terrestre. De l'altra, van fer despertar Hitler del somni d'una pau negociada amb una Gran Bretanya amb els ànims reviscolats. Si aquesta pau negociada ja no era possible, llavors quin sentit tenia seguir reprimint aquells instints que demanaven al cos que d'una vegada es procedís a l'extermini dels jueus d'Europa?

Si bé l'assetjament dels jueus havia tingut lloc a tot Europa, Est i Oest, abans de 1942 una política d'extermini sistemàtic només havia tingut lloc a l'Est: Polònia, Ucraïna, i sobretot Rússia. En aquests països el camp de batalla era mòbil i actiu, els desplaçaments de població constants, i la manca de testimonis imparcials deixava planar dubtes sobre si les històries d'assassinats massius eren creïbles o contes de la vora del foc. Durant la postguerra, polítics britànics no s'estaven de reconèixer que les primeres notícies relatives als assassinats massius de jueus – i no només jueus – a Polònia, Rússia, Ucraïna, eren tan horribles que molts d'ells senzillament no se les podien creure. A partir de 1942 s'esdevé la fugida cap endavant: cap restricció per a l'extermini massiu, metòdic i científic dels jueus, tant a l'Est com a l'Oest d'Europa. Fou a partir d'aleshores que a França, Holanda, Bèlgica, Itàlia, i a la mateixa Alemanya, s'esdevenen les grans deportacions de jueus cap als camps de concentració. La cambra de gas i el forn crematori substituiran el mètode emprat fins aleshores, primitiu i poc eficient – l'escamot d'afusellament i l'enterrament dels cossos en rasses prèviament excavades per les mateixes víctimes.

Heinrich Himmler, cap suprem de les SS, i encarregat per Hitler de la resolució del problema jueu. L'historiador anglès David Irving l'identifica com el principal responsable de l'Holocaust, que segons ell s'hauria produït a esquena de Hitler, que no en coneixia els detalls. És una afirmació insostenible.

SIS. El paper de Himmler

A nivell popular, el nom que ha quedat associat a l'extermini dels jueus és el de Himmler, més i tot que el del mateix Hitler. En realitat, algun historiador anglès (David Irving) ha anat a l'extrem de dir que fou Himmler, i no pas Hitler, l'autèntic artífex de l'extermini dels jueus durant el III Reich. Segons aquest historiador, bona part de la política d'extermini fou duta sense participació directa de Hitler, i sovint a esquena seva. És una afirmació insostenible. Després de 1939, i sobretot després de 1941, són constants als discursos de Hitler els seus exabruptes on parla obertament d'extermini dels jueus, no pas de simple deportació. Himmler parlava sovint amb orgull de la tasca realitzada, però era en el sentit d'auto-compassió, el compliment d'una ordre dura i poc decorosa del Führer que ell havia complert amb diligència:

‘Us adonareu de com fou dur per mi dur a terme aquesta ordre militar que se'm va donar, una ordre que he seguit i dut a terme amb un absolut sentit de l'obediència i des de la convicció més profunda' [maig de 1944]

‘Fou la tasca més terrible, i la instrucció més terrible que es podia haver donat a una organització: la de resoldre el problema jueu' [juny de 1944]

Atès el rang de Himmler dins la jerarquia nazi, una ‘ordre' d'aquesta mena només podia provenir de Hitler. No hi havia cap altre ‘superior': ni Goering, ni Goebbels, ni Bormann, ni cap altre no pot ser el ‘superior' que li va donar aquesta ordre. Que Himmler seguia instruccions directes de Hitler, no en dubta gairebé ningú fora de David Irving. Que les instruccions no fossin detallades, és a dir, que Hitler no entrés en els detalls del com s'havia de fer, no afecta el fet que fou ell personalment qui va ordenar l'extermini dels jueus. Que no hi hagués cap ordre escrita ni signada per ell personalment, és irrellevant: de fet, la darrera ordre escrita de Hitler – pel que fa a aquesta mena d'actes brutals d'extermini – fou la que va signar l'1 de setembre de 1939, ordenant el començament de l'extermini de malalts mentals, disminuïts físics i invàlids de diversa mena, dins Alemanya – ‘boques inútils', en la seva terminologia. Després d'aquesta ordre no en va signar cap més; però les seves instruccions, bé que purament orals, eren dictades de manera contundent a la persona adequada, i tenien la mateixa força que si fossin signades per la seva mà. Quan els alts comandaments de la Wehrmacht demanaven ordres escrites – que els traguessin almenys en part la responsabilitat dels crims que cometien a Polònia, i encara més a Rússia – rebien una amonestació seriosa. Heydrich, per exemple, esmentava en un memoràndum de juliol de 1940 les ordres ‘extremadament radicals' de Hitler referents al tracte que havien de rebre els polonesos per part de la Wehrmacht. Ordres orals, no escrites, però no per això menys reals – bé que el fet que no fossin escrites ni seguissin el curs normal per una ordre militar podia tenir com a resultat que no tots els comandaments alemanys n'estiguessin assabentats: fet que explica les reaccions d'horror que alguns comandaments alemanys, com ara el general Blaskowitz, van mostrar davant l'actuació de les tropes alemanyes amb la població civil.

Himmler complirà l'ordre d'extermini d'una manera metòdica, calculada, perseverant, científica. Paradoxalment, Hitler va acabar tenint raó en la seva afirmació que, en comparació amb el seu antisemitisme, l'antisemitisme anterior havia estat més sentimental i romàntic que altra cosa, un antisemitisme de pogrom que causava danys i dolor però que tenia uns resultats pràctics com a mínim discutibles – perquè, si deixem de banda la pràctica expulsió dels jueus de Rússia, arreu la població jueva seguia sent abundant. La fonamentació de l'antisemitisme nazi era absolutament barroera, com hem vist; però la seva traducció a fets pràctics no ho va ser: es tractava de l'extermini més elaborat i calculat que mai s'ha dut a terme. L'eliminació dels jueus d'Europa era l'objectiu declarat, i si no es va aconseguir fou per ben poc. De fet, l'entestament de Himmler i els seus SS en la prosecució de l'extermini, quan els exèrcits alemanys estaven arreu en franca retirada, és sorprenent. Una ment calculadora que no fos la de Himmler hauria entès de seguida que, atesa la derrota inevitable d'Alemanya, i la possibilitat (més exactament: seguretat) de ser sotmès a judici pels vencedors, més aviat li interessava l'eliminació de tota mena d'evidències de la seva actuació, inclosa la destrucció de tot rastre dels camps d'extermini. Ben al contrari, aquests camps van ser mantinguts en ple funcionament fins a gairebé la fi de la guerra. De fet, fou cap al final del conflicte que llur activitat destructora d'éssers humans esdevingué veritablement frenètica, com si les SS tinguessin por de no poder enllestir la feina abans que els aliats ocupessin els camps.

Per al desenvolupament de la guerra, la política d'extermini dels jueus tindrà conseqüències nefastes, en la mesura que esdevingui l'activitat principal de bona part de les unitats militars alemanyes; sobretot les SS. De fet es pot dir que l'extermini dels jueus fou una de les causes de la derrota de la Wehrmacht. A mesura que la guerra avanci i el resultat sigui cada vegada més i més negatiu per Alemanya, les SS i la Wehrmacht es trobaran que competeixen pels transports, pels trens, pels avions, pels mitjans econòmics, per tot l'aparell logístic. Trens que haurien hagut d'anar cap a l'est carregats de canons, artilleria, municions, metralladores, a l'hora de la veritat van cap a l'oest carregats de carn humana amuntegada en vagons de bestiar, per alimentar cambres de gas i forns crematoris. El 1944, en un moment que les necessitats d'abastiment per al front són dures i haurien de tenir una prioritat absoluta, els generals de la Wehrmacht es troben que els trens de Himmler tenen prioritat sobre les necessitats d'avituallament del front rus. Als darrers mesos de la guerra, enmig del marasme, les unitats de les SS no afluixaran en la seva tasca d'extermini; Himmler mateix els exhortava a no descansar, a finalitzar la tasca que tenien encomanada: una tasca crucial per al futur d'Alemanya, d'Europa, de la humanitat sencera.

Per entendre aquesta follia ens cal tornar enrere. Donar un cop d'ull més en detall a l'antisemitisme de Hitler revela que per ell no era un simple component més en la seva concepció del món. Era la peça que donava sentit a tot. I, un cop desencadenada la guerra, aquest antisemitisme va acabar essent allò que, per Hitler, justificava tot el conflicte bèl·lic en el seu conjunt.

Portada de la revista 'Time' de 1942. El gran extermini de jueus als camps de concentració encara no havia començat, però la identificació del règim nazi com a intrínsecament criminal feia impossible qualsevol acord de pau amb britànics o americans. Només quedava, per al règim, la fugida cap endavant.

SET. Hitler s'explica

Hitler va fer al llarg de la seva vida centenars de discursos. No tots s'han conservat – ni com a fragments –, però podríem esperar que almenys en algun d'ells, apart de les seves expressions d'odi primari contra els jueus, hi hagués alguna cosa més, una mena d'explicació del perquè d'aquelles posicions tan radicals. Durant els anys 30 i durant tota la guerra els seus discursos sobre el tema empraven un llenguatge terrorífic. A Mein Kampf per parlar dels jueus empra expressions com ara cuc dins un cos putrefacte, una pestil·lència pitjor que la pesta negra d'altres temps, un portador de bacils de la pitjor mena, l'esquizomicet (?) etern de la humanitat, una banda de rates que es banyen en sang, un paràsit dins el cos d'altres pobles, la sangonera eterna, el vampir dels pobles... Tot un llenguatge tret de la biologia que deia clarament que per ell els jueus no podien ser classificats entre els éssers humans. Els seus discursos durant la guerra no eren pas menys terrorífics:

‘Potser encara recordareu l'acte del Reichstag, quan vaig declarar: En cas que el judaisme pensi que pot desencadenar una guerra mundial per a l'extermini de les races europees, llavors el resultat no serà pas l'extermini de les races europees, sinó l'extermini dels jueus d'Europa. Sempre s'han rigut de mi com a profeta. Entre els que han rigut, un nombre incomptable avui ja no riuen, i tots aquells que encara riuen potser no ho podran seguir fent d'aquí a ben poc.'

El fragment és d'un discurs de 1942, després del començament de la ‘solució final'. En aquesta etapa de la seva vida política Hitler ja no es preocupava gens de convèncer ningú: era el Führer, i no podia esperar altra cosa que una ovació després de cada paraula. Per trobar una argumentació més seriosa de les seves posicions ens cal tornar a l'època que encara era un no-ningú, tot just un agitador polític que podia trobar-se que algú li duia la contrària i/o que no tothom es deixés intimidar pels seus crits. Algun text que ens doni una pista de què tenia Hitler contra els jueus, concretament.

Potser l'exposició més completa del tema és la que va donar en un discurs d'agost de 1920, on durant dues hores ben bones va parlar de la qüestió jueva. El títol ja ens ho diu tot: ‘Perquè estem en contra dels jueus'. Es tracta del primer discurs de Hitler que ens ha arribat complet, almenys pel que fa al text mecanografiat (i amb notes a mà) que ell mateix havia preparat – i que, ens cal pensar, deu correspondre força exactament al seu discurs real. En aquest discurs reprèn una argumentació ja coneguda: el rebuig d'un tractament diguem-ne ‘romàntic' de la qüestió, el seu rebuig de l'antisemitisme clàssic, sentimental, de pogrom, i la seva opció per un antisemitisme que ell anomena científic, que ha de dur no pas a atacs aïllats contra jueus, ça i llà, sinó a una eliminació radical i metòdica dels jueus d'Europa. Segons Hitler, és la visió del treball allò que separa radicalment jueus i no-jueus. El treball és un valor social per als homes del Nord, puix que en un ambient fred i hostil a l'home els homes han descobert el valor del treball com a bé social necessari per garantir la supervivència del grup. Ben al contrari, per als jueus el treball és un càstig diví. Òbviament en aquest punt es basa en el llibre del Gènesi, la punició pel pecat original, etc. En tot cas, si la cultura del treball ha dut els pobles del Nord d'Europa a crear l'estat com a màxima expressió d'una activitat col·lectiva, la cultura del rebuig del treball ha dut els jueus a la impossibilitat de crear un estat propi. El sionisme – el moviment de creació d'un estat jueu – no era segons ell altra cosa que una comèdia sense sentit.

Aquesta argumentació no era nova, era habitual en molta de la literatura antisemítica de la que havia abundat a l'antic Imperi Austro-Hongarès – d'on provenia Hitler –, i a la qual Hitler havia tingut accés durant els seus anys a Viena. Però Hitler hi afegeix un detall que serà crucial: el caràcter internacional del judaisme. Amb la diàspora, els jueus esdevenen un poble repartit pertot arreu, i acaben essent presents a tots els estats europeus creats durant l'Edat Moderna, fora que n'hagin estat explícitament expulsats – com fou el cas d'Espanya. Hitler veia en els jueus una força internacional que uneix els seus membres, els fa solidaris entre ells i els converteix en un poder a l'ombra, paral·lel al dels estats on viuen. La solidaritat entre ells és un pas obvi cap a la igualtat de tots els pobles i la solidaritat internacional, quelcom que per força havia de topar amb les concepcions nazis referents a l'existència de races superiors que per dret propi han de dominar les altres. I amb això arribem a l'equació essencial del nazisme. Una doctrina basada en la preponderància natural del més fort – Alemanya, teòricament – no pot acceptar com a vàlida cap concepció que digui que tots els pobles, grans o petits, tenen el dret d'existir, i que cap poble no té el dret de suprimir-ne un altre. L'internacionalisme és l'alternativa – i per tant, l'enemic – de les concepcions nazis. Arreu hi havia jueus, i per Hitler era innegable que, en paral·lel a llur identitat ‘nacional' (polonesos, alemanys, francesos, holandesos...), tenien també una altra identitat, jueva, una identitat internacional en la mesura que trascendia les fronteres dels estats.

Què més és ‘internacional'? El socialisme i el capital – dos pols ben antagònics. Cal recordar que la ideologia nacionalsocialista, tal com al començament l'exposava Anton Drexler, fundador del NSDAP, era tant anticapitalista com antisocialista. Entre els socialistes i els capitalistes hi havia molt jueus. No era difícil per un personatge obtús com Hitler associar tots tres conceptes. Certament, tant en els cercles socialistes com en el món del capital la presència de jueus era important; però també ho era la presència de no-jueus. Davant les coaccions – que esdevenien expulsions – de què eren objecte en àrees rurals, els jueus d'arreu d'Europa van esdevenir classes urbanes, i eren abundants de primer a tots els oficis manuals i, finalment, a les professions liberals i a la universitat. La nòmina de grans intel·lectuals i creadors europeus d'origen jueu és enorme – Einstein, Freud, Wittgenstein, Chagall, Mahler, Mendehlsson, Marx... – i per tant és lògic que tinguessin influència. Una influència vista com negativa per bona part dels europeus, que veien en la filosofia moderna, en la matemàtica moderna, en la física moderna, en l'art modern, un conjunt de forces que trastocaven la cultura preexistent i la substituïen per un món nou, on molts europeus no es reconeixien.

El pas essencial de Hitler fou el de fondre-ho tot en una qüestió única. La qüestió social, la qüestió econòmica – quin havia de ser el paper d'Alemanya dins Europa –, la qüestió racial – millora de la raça germànica –, tot es reduïa finalment a una sola cosa: la qüestió jueva, que per ell era la causa última de tot i el problema real, no només d'Alemanya sinó de tot Europa. La seva obsessió per purgar de tots els estrats de la vida econòmica, social i intel·lectual qualsevol rastre de judaïsme, diu clarament que havia identificat la simple presència de jueus a Europa amb la rel de tots els problemes. L'antisemitisme rabiós no era en Hitler una peça més de la seva concepció del món; era la peça que donava a tot plegat una coherència i un sentit, i per força havia d'esdevenir la part central dels seus objectius polítics. I a la fi, quan es va fer evident que Alemanya no podria guanyar la guerra, els objectius inicials de tornar a Alemanya el paper preponderant a l'Europa continental que havia tingut en temps del kàiser Guillem II van anar quedant aparcats en favor d'un nou objectiu, que en principi havia estat colateral dins la guerra però que finalment va esdevenir per Hitler l'autèntic motiu de la guerra: l'extermini dels jueus d'Europa.

Aquest és un punt crucial, perquè explica l'entestament de Hitler i l'aparell nazi en l'extermini dels jueus, en un moment que la guerra anava de mal borràs per a Alemanya i on qualsevol comandament militar amb cara i ulls hauria decidit que les necessitats del front eren prioritàries i que la qüestió jueva podia esperar. Per Hitler – i, darrere seu, Himmler i Goebbels – la qüestió jueva no podia esperar, perquè era la guerra de debò, l'autèntica guerra on estaven lluitant: els camps de batalla no eren sinó la visualització per a les masses d'un conflicte molt més profund, la lluita per extirpar d'Europa la rel de tots els mals, i aquesta guerra no es lluitava a les planes de Rússia sinó a les cambres de gas d'Auschwitz.

 

Pila d'ulleres confiscades als presos jueus, abans de ser enviats a la cambra de gas. Pràcticament qualsevol objecte que les víctimes duguessin damunt podia ser reaprofitada.

VUIT. La paradoxa

La paradoxa més sorprenent de tot aquest afer és que l'antisemitisme ferotge és el que finalment fou fatal per Hitler. Sense el seu entestament a l'extermini dels jueus, Alemanya tampoc no hauria guanyat la guerra finalment, però n'hauria pogut sortir d'una manera força menys dolorosa. Si la Wehrmacht hagués pogut actuar sense haver de competir amb les SS a l'hora de disposar de mitjans de transport, logística, i sobretot si s'hagués pogut treure de sobre el pes ideològic del nazisme i limitar-se a plantejar la guerra en termes estrictament bèl·lics, Alemanya n'hauria sortit amb una derrota militar, no pas amb el desastre absolut que va haver de patir. N'hi ha prou d'observar l'enorme inversió en material militar, armament, homes, oficials i simples soldats, que en lloc de ser destinats al front militar eren ocupats en tasques de deportació i extermini, absolutament irrellevants des del punt de vista bèl·lic. L'arribada a la Gran Bretanya i EEUU de notícies sobre els genocidis comesos pel règim nazi fou allò que finalment feia impensable cap armistici honorable.

La paradoxa de la paradoxa és que per Hitler l'alliberament d'aquests condicionants fou un alliberament moral. Un cop els aliats s'havien posat d'acord a exigir una rendició incondicional, un cop havien fet públic (1942) que l'objectiu de la guerra era no només derrotar Alemanya sinó sotmetre els jerarques nazis a un judici públic i sumaríssim pels seus crims, a què treia cap seguir dissimulant? Dedicar esforços immensos en homes i material al genocidi dels jueus era equivalent a renunciar a tota possibilitat d'una pau negociada. Però els alts jerarques nazis van tenir clares les seves prioritats. La guerra de debò, la guerra contra el judaïsme, era allò que comptava. L'annecdotari al respecte és tan abundant com absurd. Cap a la fi de la guerra, Himmler va voler saber les xifres de jueus morts com a resultat de l'activitat dels camps de concentració i les SS; li van oferir el càlcul de sis milions de morts. Es va quedar atònit. Li van semblar pocs. I, convençut que havien de ser més, va organitzar una unitat estadística que fes de nou el recompte. Tot això, quan l'exèrcit rus ja era a tocar...

Pere Rovira

****************

Al proper CriTeri

Al proper CriTeri no hi haurà Cort d'Apel·lació.

Aquesta secció s'acomiada dels seus lectors, almenys per ara. La necessitat de recuperar l'alè s'ha acabat imposant a qualsevol altra consideració. Però no volia dir ‘fins aviat' sense agrair als que comanden aquest blog l'entusiasme que m'han anat encomanant cada mes. I també, els lectors que opinaven i, en general, m'animaven a seguir amb la secció. A tots vosaltres, moltes gràcies!

Share this: