Digueu-me, qui de vosaltres mai ha mirat la Lluna com si
res més existís al seu voltant? Rodona, brillant, afilada, present, per sobre,
presidint, la nit, una nit, moltes nits,…
I ai..! Ai! Poca gent s’imagina que la Lluna s’allunya!
On se’n va? Ningú ho sap, però qualsevol de nosaltres es podria inventar el seu
destí. Gràcies a la mecànica dels cels, als oceans, i als resultats de la
gravetat, el nostre únic satèl·lit s’allunya, sense que puguem fer res més que
mirar-la, i per què no? Intentar parlar amb ella, abans que ja no ens senti.
Així neix una nova conversa amb la Lluna. Avui hi ha lluna
plena, la lluna plena de maig de 2013.
- Lluna
llunera! Que bonica que estàs! Quin goig de mirar-te!
- Sí?
T'agrado? Celebro que t'agradi la imatge que la nit d'avui ofereix!
- Com
podria ser d’altra manera? Estàs gran! Rodona! Propera! – Mires la Lluna amb
entusiasme i alegria – Fins i tot reflecteix un color trencat que sembla un intent
de fugida: no ets pas blanca i immaculada, ets agosarada i presideixes la nit!
I és
veritat. La Lluna, avui es veu més gran que l’habitual, i dibuixa unes faccions
quasi exagerades, que recorden a una dona que acaba de menjar pastís de poma, i
és amable, i és pacient.
- I tot i
així, jo ho sé… te'n vas Lluna! – Ho acabes de recordar… quin disgust!
- Però a poc
a poc, no tinc molta pressa. – La Lluna respon.
- Ja, però
la qüestió és que ho sé. Cada dia estàs una mica més lluny, i tot i que els
meus ulls no ho veuen, jo sé que cada dia ets més inassolible, i
inevitablement, segueixes el teu camí, fugint qui sap a on. – Els llavis… se
t’han aprimat. Dibuixen una fina línia que t’enfosqueix el rostre.
- No fujo.
No marxo. Només continuo, tal i com tu has dit, el meu camí. I per cert, com ho
saps?
- Has vist
els miralls que uns intrèpids tripulants van plantar-te fa molt anys?
- Sí,
encara no entenc qui ha de venir a mirar-se aquí a dalt.
- No
Lluna! No són per a presumits! Són per a què, gràcies a uns làsers reflectits,
uns intel·ligents astrònoms demostrin que t’allunyes uns 4 centímetres l’any!
I efectivament,
la Lluna marxa. I? No us pica la curiositat? El perquè! És que potser aquell 20
de juliol de 1969, Neil Amstrong la va xafar amb tanta força, que va començar a
desplaçar-se cap a la immensitat de l’univers? Doncs podria ser… però no.
Aquest desplaçament es produeix per la fricció de les marees que exerceix la
Lluna sobre la Terra.
I així és!
Cada vegada que la Lluna passa per sobre d’un oceà, la seva atracció és prou gran
com per fer pujar la marea, i fins i tot, com per fer canviar lleugerament la
posició absoluta del centre de massa de la Terra respecte la de la Lluna. Vaja,
per compensar la pèrdua de moment angular, la Lluna s’allunya una mica cada
vegada que això passa. Llavors... la Terra gira una mica més! I la Lluna queda
per sobre d’un continent! I la marea baixa… i el centre de massa de la Terra,
recupera la seva posició original. Però amics meus, la Lluna no és tan forta
com per atraure els continents - ja fa prou amb els oceans - i ja no pot tornar
a la seva posició original… i es queda en aquesta nova òrbita, lleugerament més
lluny que en l’última volta.
- Però tot i així, continua sent bonic mirar-te, Lluna. Jo no
aprecio tan delicat moviment, els meus ulls no ho veuen. I em poso a imaginar… et
puc imaginar la superfície...
- Sí? I què
imagines? Què hi faries?
- Castells
de sorra!
- Castells
de sorra?
- Sí! Ben
alts! Ben plantats! Ben bonics! I... també ben fràgils! D'una glopada d'aire,
els podria fer caure...!
- I un cop
a terra... a la terra de la superfície lunar...
-...a la
terra de la superfície lunar es fondrien. Com els somnis desvetllats per un
raig de Sol, que per molt que els vulguis definir, només s’insinuen translúcids
en el record.
I després
de tants dies, amb tants núvols, que deixaven caure tanta pluja, el cel s'ha obert,
per poder mostrar una lluna plena radiant, realment gran en les primerenques
hores de la nit, I després de tants dies sense veure-la, s’ha relaxat un anhel
quotidià. Bona nit!
La gata llunàtica
.JPG)
Preciós!
ResponEliminaGràcies per fer-nos aturar i admirar les meravelles de la Terra.
I a tu Lluna, per seguir brilant...