BATISCAF

BATISCAF

El batiscaf Trieste, al moment de ser dipositat al mar per començar la seva immersió. Any 1960. L'aventura no s'ha repetit mai més. Cap altre ésser humà no ha tornat a les profunditats assolides en aquella immersió (11000 metres, si fa no fa).

U. El mot

El mot ‘batiscaf', per mi, és màgic. Recordo haver-lo llegit (no pas sentit) per primera vegada quan tenia cosa de vuit anys, a casa els avis. L'avi col·leccionava els fascicles de l'enciclopèdia Monitor, de l'editorial Salvat. Tota una època en la qual col·leccionar coses era una afecció per molta gent – jo mateix inclòs. La darrera pàgina s'arrencava, i amb aquesta pàgina es feien uns llibres més petits, que s'enquadernaven apart: una col·lecció de quatre llibrets que s'anomenava Historia de Las Comunicaciones. Va ser allà on, en un capítol dedicat a l'obsessió humana per buscar nous racons inexplorats, vaig saber que hi havia un individu anomenat Auguste Piccard, i una andròmina anomanada batiscaf, dissenyada per baixar fins a les profunditats més pregones de l'oceà. 


    La vinyeta que acompanyava el text era brutal, perquè ensenyava els diferents estadis de l'invent: des de la Batisfera – una mena de càpsula esfèrica, derivada d'una càpsula que ja havien emprat per pujar en globus fins l'estratosfera –, fins al darrer disseny del Batiscaf, que van anomenar Trieste, amb el qual el seu fill Jacques Piccard i un oficial de la marina dels EEUU anomenat Don Walsh es van submergir fins més enllà dels 10000 metres.
 

Auguste Piccard (esquerra) i el seu fill Jacques Piccard (dreta), dissenyador i tripulant del batiscaf Trieste, respectivament.




















    El nom d'Auguste Piccard és màgic per un altre motiu. És el model en el qual es va inspirar Georges Rémi (Hergé) per crear el professor Tornassol, que apareixia per primera vegada a El Tresor de Rackham el Roig, dibuixat en plena guerra mundial (1943). Havia vist fotografies de Piccard quan era nen, però reconec que quan vaig veure la seva fotografia emparellada amb un dibuix del professor Tornassol em vaig preguntar com podia ser que no m'hagués adonat abans de la semblança dels dos personatges. No és que la figura d'Auguste Piccard hagués inspirat la fesomia de Silvestre Tornassol (Triphon Tournessol, a la versió original): és que Tornassol és un retrat gairebé exacte d'Auguste Piccard. Per més semblança, a l'àlbum El Tresor de Rackham el Roig el paper del professor Tornassol és, precisament, el d'un inventor d'un giny submarí, en forma de tauró. Una de les imatges més famoses de tota la història del repòrter del tupè.

Vinyeta d'El Tresor de Rackham el Roig (1943). El professor Tornassol ensenya casa seva a Tintin i els seus amics. La casa, farcida d'andròmines i invents força surrealistes, respon al tòpic de l'inventor mig sonat, que fa riure però alhora desperta admiració. En posteriors aventures el treball del professor Tornassol es veurà menys caricaturesc, i la seva feina, com ciència amb tots els ets i uts (molt especialment, a les aventures d'anada a la Lluna). L'aspecte del professor Tornassol està clarament inspirat en Auguste Piccard.

DOS. Sobre l'audàcia

Batiscaf, a la fi, ha acabat essent un nom aplicat a tots els submergibles que volen assolir grans profunditats, bé que alguns enyingers refusen aquest nom i s'estimen més que es respecti el nom que donen a cadascun dels seus ginys particulars.

    El darrer dels batiscafs de Piccard, batejat com a Trieste, es va submergir el 1960 a la fossa de les Mariannes, fins als 11521 metres, bé que correccions posteriors han arribat a la conclusió que el límit de fondària de la fossa de les Mariannes és 'només' de 10911 m. Poca broma, de tota manera. Darrerament han sortit a la pantalla (gran o petita) imatges de submarins ultramoderns, amb sistemes de propulsió avançats, mètodes de navegació submarina sofisticats, amb els quals entren dins el Titanic (recordeu el film de James Cameron) o bé exploren la vida a les profunditats abissals (documental de la sèrie ‘Els Oceans', de la BBC, magnífic per cert). Però molts només es submergeixen fins a uns 2000-3000 metres. No pas més. La segona versió del batiscaf ja va arribar a aquesta profunditat. Cap d'aquests submarins ultramoderns no s'ha ni acostat a la marca que va obtenir Auguste Piccard. El submarí Alvin, per exemple, una joia tecnològica (no ho dic per mofa, ho és realment) arriba als 6000-6500 metres. El submarí MIR, de disseny bàsicament rus però de construcció finlandesa, també arriba si fa no fa a aquesta profunditat. Cosa que no ens ha d'estranyar perquè de fet la majoria dels fons marins no van més enllà d'aquesta fondària. Els únics ginys que han repetit la proesa de Piccard i Walsh són aparells automàtics no tripulats: el Kaiko (1995) i el Nereus (2009).
 
    El paral·lelisme amb altres aspectes de la tecnologia actual és prou interessant. Per exemple, les càpsules Apol·lo són, en comparació amb els transbordadors espacials, ferro vell; però l'Apol·lo va arribar a la Lluna, i els transbordadors no. Potser diran que mai no van tenir aquest objectiu; però queda el fet que l'època de màxima possibilitat tècnica ha coincidit amb una època de menor audàcia, almenys pel que fa a l'exploració. Més tecnologia, menys ambició. Quan Kubrick, a la seva immensa pel·lícula 2001, Una odissea de l'espai, va recrear colònies humanes, laboratoris, estacions científiques a la Lluna, no pensava que res d'allò fos inimaginable: si l'home estava a punt d'arribar a la Lluna el 1966, bé calia esperar que vint-i-cinc anys més tard, el 2001, hi hagués a la Lluna alguna cosa més que petjades humanes. Segurament era massa optimista en el sentit de no preveure que hi hagués obstacles econòmics per a la construcció de tota aquella infrastructura tan immensa que va imaginar. Però no deixa de ser incòmode pensar que no és que a la Lluna hi hagi menys del que tothom s'imaginava. És que no hi ha res, senzillament.

    Hi ha la qüestió econòmica, sens dubte. Però alguna cosa més. Sovint es repeteix la qüestió de per quina raó hi hauríem d'anar una altra vegada. Amb quina finalitat, per obtenir-ne què, exactament. Una pregunta que Hillary i Tensing no s'haurien plantejat mai abans d'enrolar-se a l'expedició que va coronar l'Everest per primera vegada. La muntanya era allà; calia anar-hi. La pregunta, si de cas, hauria estat per quins set sous no hi haurien d'anar.

    L'orgull pels èxits obtinguts amb la tecnologia actual fa oblidar sovint que molts d'aquests èxits no són massa superiors a d'altres aconseguits amb molta menys tecnologia, però molta més audàcia. Sens dubte Armstrong, Aldrin i Collins tenien clar que, malgrat tots els vols anteriors de prova i tota l'experiència acumulada en el programa Apol·lo, un repte de la magnitud d'arribar a la Lluna implicava necessàriament un cert risc, i l'acceptaven. Però tècnics de la NASA han repetit més d'una vegada que amb els estàndards actuals de seguretat, el vol a la Lluna no s'hauria autoritzat. El batiscaf de Piccard potser tampoc.

Jacques Piccard, fill d'Auguste Piccard (dissenyador del batiscaf) i Don Walsh, dins la cabina del Trieste.
 



















    El món evoluciona cap a una societat ultracomunicada, dominada per poders globals davant dels quals els poders tradicionals (els estats) tindran ben poc a dir; aquesta és una predicció repetida fins a la sacietat, i probablement encertada. Però una possibilitat addicional és que el món evolucioni cap a quelcom de gris i insípid per la supressió de l'audàcia. No perquè sigui extirpada del programa genètic dels homes, sinó perquè haurà estat il·legalitzada. Parlo d'una audàcia individual, física: l'audàcia de l'espeleòleg, del saltador en parapente o de l'equilibrista sobre una corda. A Memòries d'Àfrica, Dennis Finchhutton (Robert Redford) esmenta – recordeu l'escena on acaba de salvar Meryl Streep d'una lleona – que no hi ha cap mal a arriscar-se; sempre que sigui un mateix qui en pagui les conseqüències. És una audàcia que no té res a veure amb la pretesa audàcia d'un alt membre del FMI o de la UE que imposa mesures econòmiques audaces a països en crisi: seran els països afectats qui en pagaran les conseqüències d'aquesta audàcia si s'equivoca, no pas ell. Per aquesta banda, el mèrit és nul.
 
    L'audàcia és vital en situacions que han esdevingut un autèntic cul-de-sac, per als punts morts on no hi ha manera d'arribar enlloc i no hi ha cap altra perspectiva que esllanguir-se en la repetició dels mateixos tòpics i errors. Hi va haver audàcia en el jove Einstein que va publicar un article anomenat ‘Sobre l'electrodinàmica dels cossos en moviment' el 1905, pedra fundacional de la Teoria de la Relativitat. N'hi va haver en Darwin, en Planck, en Lemaître – pare de la teoria del Big Bang –, en Iuri Gagarin, i en Jacques Piccard i Don Walsh, que van tripular el Trieste.


TRES. Silenci: ens submergim

Més enllà de la qüestió de l'audàcia, la segona reflexió ve a tomb de preguntar-se com es va submergir el batiscaf. M'agrada pensar que va ser en silenci, a poc a poc i pertorbant el medi tan poc com era possible, però temo que no va ser de manera tan pacífica. El batiscaf es comunicava amb el vaixell de superfície per sònar, i per tant era impossible que els bancs de peixos del voltant no s'adonessin que aquella baluerna era allà. Només cal recordar que als senyals de sònar se'ls atribueix la desorientació dels bancs de balenes que els fa embarrancar a les platges: el batiscaf, per tant, pertorbava allò que pretenia estudiar.

    Es tracta d'un problema molt interessant: estudiar un ecosistema implicar freqüentar-lo, i la freqüentació afecta l'ecosistema que s'intenta estudiar. Pot ser un problema greu quan s'estudien les zones de nidificació d'ocells, on la freqüentació per humans acaba introduïnt en la colònia nidificant un stress que afecta el comportament de pares i polls, i per tant afecta l'èxit reproductor de la colònia. Encara és més greu en les comunitats de protozous, que només es poden estudiar sota el microscopi, estri que necessita il·luminar intensament allò que es vol observar: el protozoòleg pot fer moltes elucubracions sobre les giragonses que ha vist fer a un Paramecium sota el microscopi, però sempre li quedarà el dubte de si aquestes giragonses reflecteixen el seu comportament en condicions diguem-ne normals: la immensa majoria dels protozous no estan mai sotmesos a una llum tan intensa, i els que viuen al sòl estan acostumats a la foscor total.
 
    El batiscaf es va submergir a una profunditat diabòlica, i els seus tripulants van veure coses que abans cap ésser humà no havia vist. Però per veure-ho van haver d'il·luminar un ecosistema on la foscor és total: la reacció que van provocar en els animals – pocs – que hi havia sens dubte va afectar allò que van observar. Alguns animals es devien sentir atrets per la llum del batiscaf, altres en devien fugir: els tripulants del batiscaf sens dubte van veure un ecosistema bentònic apassionant, però fins a quin punt la seva visió es corresponia amb la realitat física d'aquell ecosistema, és dubtós.
 
    De fet, aquest problema és insoluble. Kant hauria dit que vivim en un univers fenomènic, on coneixem els fets a partir dels fenòmens que provoquen, i que nosaltres captem. No podrem saber mai res d'algun ésser que no provoqui cap fenomen físic: que no generi llum, o que la reflecteixi en part, que l'absorbeixi en part, que no generi fluxos d'aire o d'aigua en moure's, que no generi calor o n'absorbeixi, que no provoqui alguna cosa que puguem almenys captar d'alguna manera. Recordem el cas extrem del neutrino, partícula que durant molt de temps fou purament teòrica, i que no hi havia manera d'estudiar en profunditat perquè degut a la seva massa (inexistent o extremadament minúscula) i a la seva manca de càrrega elèctrica per definició pràcticament no interactuava gens ni mica amb res, no topava amb res, no escalfava res, no il·luminava res, en una paraula, no generava cap fenomen observable; s'ha pogut començar a estudiar (i conèixer experimentalment) en la mesura que s'han anat trobant compostos químics amb els quals el neutrino interactua, ni que sigui mínimament. Allà on anem, tindrem alguna interacció amb el medi físic, amb els éssers vius que hi visquin, i allò que observem serà diferent del que hi havia abans que hi arribéssim.

    Que acceptem que el problema és insoluble no vol dir que haguem de renunciar a res. Tenir una visió esbiaixada del fons del mar és millor que no tenir ni la més remota idea de què hi ha. Per altra banda, sempre es pot avançar en el sentit de posar a punt mètodes d'observació que suposin una intervenció mínima en l'ambient que volem estudiar. Els submergibles més moderns poden anar equipats amb visors que necessiten molt poca llum, o amb sensors d'infra-roig que permeten d'obtenir informació de l'entorn amb ben poca interacció física. Però el dubte quedarà sempre. Fins i tot el sensor més innocu, submergit a l'aigua, ocupa un espai, pot ser detectat pels animals, i aquests animals modificaran el seu comportament en funció d'aquell intrús. Podem estar raonablement segurs que cada vegada ens acostem més al punt omega, però mai no sabrem fins a quin punt hi som a prop. El noumen, la cosa-en-si que diria Kant, és inabastable per definició.


QUATRE. El biaix és múltiple

Tot submergible donarà una visió esbiaixada del fons que estudia. Fins i tot un detall aparentment tan idiota com el color amb el qual es pinta el casc del submergible pot ser rellevant: no podem saber a priori si una espècie nova de peix, totalment desconeguda, és indiferent al color blau o se sent atret pel groc, o si fuig del vermell per alguna raó evolutiva que ara no podem ni sospitar – o potser per cap raó, atès que l'estat normal del fons és la foscor total. L' Ictineu 3, actualment en construcció per enginyers catalans, apareix de color groc a les fotografies. Per què no blanc, o blau fosc? Cada nou submergible tindrà un nou disseny, diferent del d'altres submergibles; cada submergible tindrà una interacció pròpia i particular amb el medi. Per tant, el biaix de la visió serà diferent per a cada submergible. I el biaix serà més gran com més gran sigui la interacció: si ens limitem a mirar a través del vidre, el biaix serà molt inferior a si el submergible duu incorporat un braç mecànic amb el qual recollim mostres, manipulem algun corall o remenem el sediment del fons.

L'Ictineu 3, actualment en fase final de disseny i construcció. En aquesta versió, de color groc llampant. De quina manera la fauna del fons del mar reaccionarà davant d'aquest color, davant la forma d'aquest giny, no ho podem saber a priori. Però no és obvi que hi sigui indiferent. La presència del submarí modifica l'ecosistema que vol estudiar.

    La conclusió és incòmoda: el biaix serà més gran – o el risc de biaix, si ho voleu – com més gran sigui la nostra ambició. És gairebé impossible que un estudiós del fons marí es resisteixi a la temptació de prendre mostres, recollir espècimens, intervenir físicament i d'una manera conscient al medi que estudiem, en una paraula. I la visió del fons serà particular en funció de l'equip que hagi arribat a cada fons particular: de l'equipament científic – inclòs el model de batiscaf –, del grau de manipulació del medi, i qui sap si fins i tot en funció de l'actitud mental dels oceanògrafs que tripulin l'aparell.

    No crec que cap biòleg se senti incòmode amb cap d'aquestes reflexions. La gran diferència entre un enginyer i un científic és que els enginyers són formats per prendre decisions, mentre que els científics són formats per a dubtar de les coses. Fins i tot de les que semblen més ben establertes, perquè el dubte és el primer pas cap a l'obtenció de coneixement nou.


CINC. Arribar al fons

La meva intuïció és que bona part de la reflexió anterior es pot aplicar al món de les idees, i de fet és aplicable a qualsevol reflexió humana. Per arribar al fons calen eines (un mínim de cultura, un mínim de capacitat d'anàlisi), certa audàcia (no sabem si trobarem quelcom d'inesperat), cert estoïcisme (què passa si resulta que al fons només hi ha llim?), i una mínima dosi d'humilitat (no perdre de vista que després de molts d'esforços, inversió i risc físic al capdavall no podrem estar segurs de la realitat d'allò que hem vist).

    Cada pensador arriba al fons, o més exactament fins allà on pot, amb les seves eines i la seva tecnologia. Una tecnologia feta no pas d'estris mecànics sinó d'esquemes mentals que de vegades no seran sinó prejudicis, maneres de pensar pròpies de cada època, limitacions del llenguatge, de vegades orgull nacional, o de pors no necessàriament irracionals. Heidegger deia als seus deixebles que l'alemany era la llengua de la filosofia, i que calia aprendre alemany per fer filosofia. Dubto que cap francès hi estigués d'acord. Bertrand Russell es presentava sovint com un antinacionalista convençut, però a la seva Història de la Filosofia els filòsofs alemanys són tractats amb un menyspreu que trobo irritant, en contrast amb els anglesos que són presentats – fins i tot quan hi discrepa – amb un respecte sospitós: un orgull nacional inconfessable? ¿Què passa si arribem a conclusions políticament poc correctes, com ara que principis avui acceptats per gairebé tothom esdevenen molt discutibles quan els analitzem amb rigor, o fins i tot ens apareixen com a absolutament insostenibles?

    És possible que el mateix batiscaf ens doni la resposta: cal estar segurs que el casc resistirà la pressió de les profunditats on volem arribar. No és cap vergonya aturar-se a 6000 metres si el nostre batiscaf no pot submergir-se més enllà. Un oceanògraf mort, esclafat per la pressió brutal d'aquestes profunditats, ben poc podrà explicar del que hi ha vist. Si ho deixa córrer i viu, com a mínim ens podrà explicar què hi ha a 6000 metres. Cada batiscaf oceanogràfic té un límit; cada batiscaf mental, també.

    Però tard o d'hora caldrà submergir-se, és clar. Amb l'afegitó final que podria ser que amb un estri antiquat com el Trieste arribem molt més lluny, molt més al fons de les coses que amb un giny ultramodern, extremadament complex i només a l'abast de molt pocs. Perquè al capdavall el component més important d'aquesta aventura és l'audàcia de voler arribar fins al fons.


Pere Rovira

**********

Proper CriTeri

Primera immersió:

La Via Bàltica

Si tot va bé, l'onze de setembre proper es farà una cadena humana que travessarà Catalunya de Nord a Sud. Una rèplica de la cadena humana que van formar estonians, letons i lituans per exigir la seva sobirania en una època que la Unió Soviètica era ben viva i encara poderosa. Val la pena recordar i reflexionar, des de la comoditat de la cabina del batiscaf.

Share this: