Ramon Margalef és el punt d'arrencada de la reflexió que proposo en aquest Batiscaf. Es tracta de la figura científica més important de la segona meitat del segle XX a Catalunya. Sobre aquest punt hi ha pocs dubtes, jo crec. Els darrers anys que exercia com a professor van coincidir amb els meus anys d'estudiant; i vaig arribar a veure'l en actiu els anys de la seva post-jubilació, alliberat d'obligacions docents i gaudint d'una llibertat per fer el què volgués que abans només tenia en part. Òbviament, seguia anant a la Facultat de Biologia; havia renunciat al despatx de director del departament d'Ecologia, i en un de més modest seguia treballant en les seves coses. Mai no va perdre el contacte amb els investigadors més joves, o per ser més exactes, els investigadors més joves procuraven de no perdre-hi el contacte. Per auto-suficient que un sigui a partir de certa edat o – si es vol – a partir de cert nivell de formació, les opinions d'algú més auto-suficient i més format que un mateix tenen sempre un valor al qual es fa difícil de renunciar.
U. El cervell d'un científic
Jo formava part, el mateix que una bona colla, de la redacció d'una revista que fèiem els estudiants de Biologia. La revista es deia El Conill d'Índies, i havia quedat més o menys establert que per cada número faríem una entrevista llarga (i enteníem que profunda, encara que això ara ho discutiria) a un científic de renom, que a la pràctica acabava essent sovint un dels catedràtics de la nostra facultat. Em va tocar a mi de fer l'entrevista a Ramon Margalef, justament l'any que seria el meu darrer com a estudiant de grau.
Vam estar enraonant una bona estona al seu despatx, mentre la cinta de cassette anava gravant la conversa. Cap a la fi de l'entrevista, el tema va derivar cap a la qüestió de l'ecologisme. No cal dir que aquells anys a la Facultat de Biologia la majoria dels estudiants vivien de ple el moviment ecologista. Ben mirat, estudiàvem la natura, i el procés de destrucció del patrimoni natural que patia el país el sentíem com una agressió a nosaltres mateixos. Però en una facultat on els debats entre estudiants apassionats eren un fet quotidià, era inevitable que el debat ecologista es traslladés a una esfera més conceptual: la de quina mena de vida volem, a nivell col·lectiu. El lema aleshores era que l'objectiu no era viure amb més, sinó viure millor: la demanda d'una qualitat de vida, per damunt de l'abundància pura i simple. A tots plegats ens incomodava la visió de Margalef, molt més escèptica que la visió apassionada que teníem molts de nosaltres sobre el problema. Potser tenia simpatia per la passió juvenil que veia en molts militants ecologistes o simpatitzants del moviment – com ho érem gairebé tots els estudiants de Biologia –, però no veia clares moltes actituds, començant per la visió d'un passat preindustrial excessivament romàntica, o la visió de l'espècie humana com una mena d'infestació antinatural, com un monstre destructor i prou. S'entestava a veure l'home com un component més de la biosfera, algú que hi intervenia, i de manera no necessàriament negativa. Un inquilí potser incòmode, però no necessàriament un monstre.
El problema és que a vint-i-un anys un és més tossut que una mula. I jo no volia cedir. La qüestió de les necessitats excessives d'energia, el malbaratament dels recursos, el disseny d'una societat basada en el consum massiu, era un tema recurrent en el debat ecologista d'aleshores; i la demanda d'una millor qualitat de vida, enfront d'una quantitat de vida (= nivell de consum), havia esdevingut un lema, un eix al voltant del qual es vertebrava tota una filosofia. Ho vaig plantejar en aquests termes. I va resultar que ell hi estava diguem que mig d'acord, però amb l'afegitó d'un petit detall:
— ...estic d'acord a prioritzar la qualitat de vida. Però primerament, definim amb precisió què entenem per qualitat de vida. I quan ens posem a parlar-ne, el més probable és que ens trobem que no coincidim en aspectes molt rellevants. I que tampoc no ens posem d'acord en la manera com la quantifiquem. Llevat d'una sola cosa, l'únic indicador objectiu en el qual tothom hi estaria d'acord: la durada de la vida, allò que en demografia s'anomena esperança de vida. I si apliquem aquest indicador, ens trobarem que, de fet, l'esperança de vida ha pujat el darrer segle de manera important. I per tant, la qualitat de vida també.
Bé que vaig dissimular prou bé, la resposta de Margalef em va agafar totalment desprevingut. Sobretot, perquè més enllà de qui dels dos tenia més o menys raó (ell, òbviament), vaig ser conscient que havia assistit a una petita lliçó sobre què volia dir ser un científic, o més ben dit, què volia dir tenir una actitud de científic a l'hora d'enfrontar-se a un problema de concepte. A més, una lliçó particular, perquè en aquell despatx només hi érem ell i jo. Ni massificació ni punyetes, doncs. Sempre més he recordat aquesta anècdota com un punt d'arrencada: vaig pensar durant alguns dies aquella resposta de Margalef, i de fet encara avui hi penso, de vegades. Per exemple, a l'hora d'escriure aquest Batiscaf.
DOS. Les respostes incòmodes
La ciència inclou un seguit de tècniques, de mètodes, de teories, però per damunt de tot és el producte d'una actitud davant la realitat. Alguna vegada he pensat que la ciència és per damunt de tot l'art de fer preguntes de tal manera que admetin una resposta clara. Donar per bona una resposta (o un grup de respostes) i descartar-ne una altra (o un altre grup de respostes). La segona és, de fet, la més important.
És admissible la resposta 'no tenim prou informació (= dades) per respondre la pregunta'. Allò que no és admissible, és el 'depèn de com es miri': si és la resposta, implica que la pregunta no ha estat ben formulada. La no-acceptabilitat del depèn de com es miri implica que les visions massa personals no tenen futur: la manera que tingui un científic d'enfocar una qüestió, d'enfrontar-se a un problema, no pot ser tan personal que no pugui ser assumida i continuada per un altre científic. I la validesa d'una manera d'enfrontar-se a un problema és avaluable de manera objectiva: per la seva capacitat d'explicar fets, senzills o complexos, i encara millor, per la seva capacitat de generar prediccions verificables. La teoria de la Relativitat va triomfar no pas per la seva bellesa conceptual, sinó perquè permetia explicar fets inexplicables per la teoria gravitatòria clàssica de Newton, com per exemple detalls estranys de l'òrbita de Mercuri. La teoria de cordes, que intenta descriure l'estructura de la realitat física a una escala molt inferior a la d'una partícula subatòmica, és un autèntic monument conceptual; però des de fa almenys una dècada pateix una crisi seriosa, i ha estat abandonada per molts investigadors per la senzilla raó que després de trenta anys no ha estat capaç de generar cap predicció – predicció no òbvia ni trivial, s'entén – que puguem comprovar experimentalment.
La qüestió de fer les preguntes que admetin una resposta concreta i objectiva té una derivació important, i és que la resposta pot no ser la que es desitjava. Un dels experiments més famosos de la història, el de Michelson & Morley (1887), tenia com a objectiu estudiar el moviment de la Terra respecte de l'èter: la conclusió de l'experiment fou, inesperadament, la inexistència d'aquest èter. Mireu a internet per més detalls... ;-D.
 |
| Werner Heisenberg, un dels pares de la Mecànica Quàntica, i pare del principi d'indeterminació, un concepte teòric fonamental que fou rebutjat de pla per Einstein i que fou un dels causants del seu posterior aïllament dins el món científic. |
L'acceptació de les respostes incòmodes, inesperades o no desitjades, és allò que determina si la visió científica del món ha penetrat de debò en la mentalitat d'una persona. I d'exemples de no-acceptació en podem trobar no només en persones alienes al món de la ciència, sinó també en científics de renom que un bon dia topen amb un resultat que no poden admetre: no per motius racionals, sinó per un rebuig íntim irracional. Einstein, per posar un exemple, mai no va acceptar com a vàlid el principi d'incertesa de Heisenberg: la seva famosa frase 'Déu no juga als daus!' es refereix precisament a això. No l'acceptava per les conseqüències que tenia, però no descobria on era l'error. Pel que sabem fins ara, no hi havia error: el principi d'indeterminació és, de fet, un dels puntals de la nostra visió del món físic. Però la seva correspondència amb altres científics (Niels Bohr, Max Born, Schrödinger...) revela motius més íntims que tenen poc a veure amb les raons científiques:
‘La meva ment es rebel·la contra una concepció com aquesta'
‘La idea d'un electró que pugui triar lliurement a quin orbital es posa em resulta insuportable. Si fos així, m'estimaria més haver estat pastisser o sabater, abans que no pas físic...'
Einstein fou un dels fundadors de la física quàntica, havia obtingut el premi Nobel no pas per la Teoria de la Relativitat (contràriament als que molts pensen) sinó per la seva interpretació de l'efecte fotoelèctric en termes quàntics, i fou el primer a proposar una visió integrada de les interaccions entre llum, matèria, energia, moviment, etc., en termes purament quàntics. Justament per això, els físics que van fundar la Mecànica Quàntica – Max Born, Niels Bohr, Werner Heisenberg, Paul Dirac, Wofgang Pauli... – eren grans admiradors d'Einstein, i no entenien que rebutgés les seves propostes basant-se en intuïcions o en fòbies personals que no es basaven en arguments convincents, sinó en afirmacions del tipus 'alguna cosa em diu que'. El debat, que va durar ben bé una dècada, va acabar amb l'acceptació dels principis de la Mecànica Quàntica – sobretot la indeterminació, que duia aparellada la desaparició de la causalitat com a eina d'explicació dels fenòmens – per part de la immensa majoria dels físics de l'època, amb algunes poques excepcions, entre elles la d'Einstein. Fou pràcticament la fi de la seva vida com a científic actiu. A Princeton, on es va establir en exiliar-se als Estats Units, va treballar anys mirant de construir una física alternativa a la Mecànica Quàntica que altres anaven construint, i que ell rebutjava; no se'n va sortir.
El cas d'Einstein no és únic. Tothom té Isaac Newton a la boca quan es tracta de lloar un dels pares de la ciència moderna. Però no massa gent coneix que a la fi de la seva vida rebutjava del tot els progressos matemàtics – per exemple, la geometria analítica cartesiana, amb el seu sistema de coordenades avui admès com una eina essencial – que en definitiva donaven un marc ideal per a l'estudi de la seva pròpia mecànica celeste. Newton adorava la geometria euclidiana clàssica, basada en regle, escaire, cartabó, compàs... i on l'aritmètica hi tenia ben poca presència. I els seus darrers anys fou, bàsicament, un alquimista, adherit a visions medievals que fonien l'estudi experimental de la matèria amb visions místico-religioses. De cap manera el científic avantguardista de dècades anteriors.
Els científics són humans. I com qualsevol humà, poden fer-se enrere quan troben que la resposta no només no és la que voldrien, sinó que els obliga a repensar tot allò que ha estat la clau de l'ordre, les creences i els principis de tota una vida. De la mateixa manera que alguns sacerdots han abandonat l'Església i s'han secularitzat, també alguns científics han patit crisis serioses quan han sentit que l'evolució pròpia de la seva disciplina els duia a posicions que els semblaven intolerables des d'un punt de vista ètic, cultural o fins i tot psicològic.
 |
| Deixant de banda l'esteticisme de la imatge, el risc de desertització d'àrees immenses al món és una de les conseqüències esperables del Canvi Climàtic. |
TRES. El cosí de Rajoy
Si hi ha hagut recentment un exemple clar de fins a quin punt els científics poden ser incòmodes per al poder, el tenim en la qüestió del Canvi Climàtic.
Fa poc, la revista New Scientist va publicar un dossier especial. El tema era, curiosament, quins eren els temes sobre els quals ara per ara al món de la ciència hi ha una certesa més gran. Dic ‘curiosament' perquè precisament el punt central de la ciència és el dubte. Però per molt que dubtar sigui consubstancial a la recerca, hi ha fets sobre els quals hi ha tants fets a favor que es pot dir que estan fora de dubte, si més no actualment. Un dels fets fora-de-dubte recollits per aquella revista és el Canvi Climàtic. El món globalment esdevé més càlid i, a bona part de la geografia terrestre, més àrid. Pot haver-hi dubtes sobre els detalls: el grau d'augment de l'aridesa o com canviaran les precipitacions en un indret determinat. Però no sobre el fet global.
El Canvi Climàtic és un dels fets més incòmodes per a aquells que actualment es troben al cim del poder, perquè és la conseqüència d'un seguit de pràctiques que són precisament allò que els ha dut on són. Les receptes principals per, almenys, reduir la dimensió del Canvi Climàtic – reduir les emissions de gasos hivernacle – van directament en contra de llurs interessos. I els pocs compromisos internacionals que s'ha aconseguit d'implantar posen a molts països obligacions – pel que fa a la reducció d'emissions de gasos amb efecte hivernacle – que són un fre per a l'ànsia d'enriquiment d'alguns poders molt concrets. En certa manera, la lluita per evitar una catàstrofe global es redueix a implantar el principi que no podem fer allò que ens doni la gana, com hem fet fins ara. Amb l'afegit que allò que hem fet fins ara ha enriquit alguns poders que no poden renunciar-hi com si res.
La solució òbvia és negar l'existència del Canvi Climàtic. El problema és que qui ho fa s'arrisca a fer el ridícul, almenys a Europa. Molts recordem la cèlebre anècdota del cosí de Rajoy. L'any 2007 – llavors encara no era president sinó només cap de l'oposició a Les Corts espanyoles –, en un esdeveniment públic a Palma de Mallorca (el ‘X Congreso Nacional de la Empresa Familiar'), Rajoy va donar una conferència. I a la fi, hi va haver roda de premsa. Quan se li preguntava pel compliment dels compromisos del protocol de Kyoto, fa alguns anys, la seva resposta va ser antològica:
"Yo de este asunto sé poco, pero mi primo supongo que sabrá. Y me dijo: ‘Oiga, he traído aquí a diez de los más importantes científicos del mundo y ninguno me ha garantizado el tiempo que iba a hacer mañana en Sevilla'. ¿Cómo alguien puede decir lo que va a pasar en el mundo dentro de 300 años? Por ello, no podemos convertir esta cuestión en el gran problema mundial...".
(Per la filmació completa: https://www.youtube.com/watch?v=iENpwqNU9-I)
La barrila que es va fer als mitjans de comunicació va fer entendre els assessors d'imatge del Partit Popular que no havien de seguir per aquest camí. Que un cap d'estat d'un país en teoria civilitzat parlés en aquests termes no contribuïa precisament a crear per a Espanya una imatge de país europeu avançat, sinó més aviat de república (bé, monarquia) bananera.
QUATRE. L'estratègia Trump
Però llavors, va arribar Trump. El contra-exemple que ho capgira tot. És interessant que el fenomen Trump hagi aparegut en un país que és precisament un dels puntals de la recerca sobre Canvi Climàtic, a nivell internacional.
 |
| Donald Trump ho té clar: el Canvi Climàtic és un bluff inventat per debilitar la indústria dels estats Units i fer-la menys competitiva respecte de la de països emergents. I contra aquest complot, cal lluitar-hi. |
El problema de Trump no és només que negui el Canvi Climàtic – cadascú té dret de decidir en què creu i en què no, en definitiva –, sinó que opta per criminalitzar els que hi creuen. Manifestar que el Canvi Climàtic és una falòrnia inventada pels malvats inversos xinesos (per obligar els pobres industrials americans a invertir en polítiques d'estalvi energètic i fer-les menys competitives respecte dels competidors xinesos) té una derivació lògica: converteix els científics que investiguen el Canvi Climàtic en còmplices d'aquest complot. No es tracta només d'una qüestió semàntica, sinó d'una acusació que ja està donant fruits.
Els primers twits de Trump sobre el canvi climàtic es remunten al 2012, i ja aleshores manifestava que l'escalfament global era un bluff creat per la Xina per destruir la indústria americana. Un cop al govern, ha triat Rick Perry, conegut negador del Canvi Climàtic, com a cap de l'EPA (Environmental Protection Agency): tota una declaració d'intencions, tenint en compte que aquest subjecte va arribar a proposar-ne el desmantellament.
El problema del govern Trump és que no en té prou amb debilitar la lluita contra el Canvi Climàtic, sinó que es planteja la persecució d'aquells que treballen per limitar-ne els efectes, començant pels científics que treballen a l'EPA mateixa. Així, s'ha sabut que l'equip de transició de Trump (l'equip de tècnics que va fer la transició entre l'anterior administració d'Obama i la nova de Trump) va demanar una llista dels empleats del DOE (Department of Energy) que treballaven sobre el Canvi Climàtic o bé que haguessin assistit a algun congrés sobre el tema. El DOE s'hi va negar. Però l'avís era clar, i va causar nerviosisme en la comunitat científica que als Estats Units treballa sobre el Canvi Climàtic, bona part de la qual ho fa des d'agències públiques.
Cal observar aquesta paradoxa: els EEUU, el país que més contribueix a l'escalfament global – al costat de la Xina i la Índia – és també el que més contribueix al coneixement científic sobre què està passant arreu – fauna, vegetació, sòls, oceans, meteorologia –, incloent una recopilació gegantina de dades que al capdavall seran essencials. Aquesta recopilació es fa en gran part des d'administracions públiques que ara es troben a l'ull de l'huracà, començant per la mateixa NASA, que va rebre l'avís que havia de deixar de treballar en temes de ‘vigilància ambiental políticament correcta' [sic]. Més enllà del fet que la recerca en aquest camp pot quedar aturada, i del fet que els Estats Units poden perdre la situació capdavantera en molts camps científics – no només Canvi Climàtic –, a molts responsables d'agències públiques els preocupa un abandó massiu de personal de les seves agències, que tindria conseqüències molt greus: ho va resumir molt bé Peter Frumhoff, director de la Union of Concerned Scientists (UCS) a Cambridge, Massachussets, quan suplicava als científics que no marxessin:
‘Si marxeu, perdrem la vostra capacitat d'explicar-nos què està passant'.
Però quedar-se és arriscat. Peter Fontaine (Climate Science Legal Defense Fund) ofereix consell legal als investigadors d'universitats públiques – també amenaçats! – en cas de persecució. Impressiona descobrir que una de les coses que recomana és ser extremadament curós amb el correu electrònic: mesurar molt bé què es diu, a qui, i amb quines paraules exactes. Però tot s'explica quan es descobreix que en alguns casos legals contra científics del Canvi Climàtic les autoritats han exigit accés lliure al seu correu electrònic personal, com és el cas de Michael Mann, un científic embrancat en un cas legal contra l'estat de Virgínia.
 |
| Trofim Lissenko alliçonant pagesos russos sobre nous mètodes de producció de blat. Lissenko fou un dels puntals de la ciència a l'URSS de l'època de Stalin, i fou molt actiu en combatre idees i conceptes que no estaven d'acord amb la seva visió de la biosfera. Incloent l'empresonament pur i simple de científics dissidents. |
Deixant de banda que Trump sigui negacionista respecte del Canvi Climàtic, per als científics dels Estats Units és especialment aterridor el fet que els mètodes de l'administració Trump s'assemblen sospitosament als de l'URSS de Stalin, i més específicament les polítiques de Trofim Lissenko, l'enginyer agrònom que esdevingué un dels grans dirigents de la ciència soviètica: repressió absoluta de la dissidència científica, quan aquesta no encaixava bé amb les interpretacions en termes marxistes de l'evolució biològica. Repressió que incloïa no només la pèrdua de càtedres i llocs de professor a les universitats, sinó també l'empresonament pur i simple. Fins on arribarà el trumpisme en ciència encara és un enigma; però potser la seva simpatia declarada per Vladimir Putin i les seves polítiques, ben poc democràtiques en cap aspecte, suggereixen que l'empatia entre Trump i Putin no es limita a dos mascles alfa que es reconeixen i es respecten mútuament, sinó que ateny també aspectes ideològics molt subtils i perillosos.
CINC. ...I torna al Born
Els anys que vaig coincidir amb Margalef a la Facultat de Biologia eren d'una gran efervescència en molts aspectes. Un d'aquests aspectes era la discussió inacabable sobre la reforma del pla d'estudis de la carrera de Biologia. Els estudiants teníem l'obsessió que calien assignatures més atractives i – crèiem – actuals, como ara l'etologia – ciència del comportament animal –, per la qual molts tenien una obsessió que ara veig excessiva. A tots ens semblava increïble que la majoria dels catedràtics no veiessin gens clars aquells canvis. Margalef, particularment, era molt escèptic sobre plans d'estudis revolucionaris. S'oposava a especialitzar els estudiants des de massa aviat: volia un cos comú de coneixements, sòlid i ‘a la clàssica' (zoologia, botànica, geologia, i tots aquells noms que semblen bandejats de tots els plans d'estudi d'avui dia): quatre anys troncals, i al cinquè curs, no pas abans, deixar total llibertat als estudiants perquè triessin les optatives que volguessin, i que fos allà con comencés de debò l'especialització. Però abans, una base ben sòlida.
Potser avui hauria quedat horroritzat de veure com els adolescents són obligats ja de ben joves (a l'institut) a triar camins (batxillerat de ciències, artístic, tècnic, humanístic...) que els poden marcar per sempre, degut a la dificultat de fer marxa enrere i triar una altra especialitat. Potser també hauria quedat horroritzat amb els plans d'estudi actuals a les facultats, tan obsedits amb l'especialització que obliden matèries basals abans tingudes per fonamentals. Però potser no. Tenia una manera de mirar-se les coses des d'una distància prudencial, com si al capdavall pensés que els detalls superficials no són tan rellevants com pensem. Una vegada ho va resumir en una frase:
‘L'home és un animal capaç de sobreviure als disbarats pedagògics més absurds, i malgrat tot seguir donant exemples admirables...'
Estic segur que ho hauria aplicat als Estats Units, avui sotmesos a una de les presidències més absurdes dels darrers decennis. Després d'un individu tan nefast com Ronald Reagan, creia que no hi podia haver un president pitjor, però òbviament m'equivocava. Però la contestació que rep actualment em fa pensar que la partida tot just acaba de començar. I que, tornant als científics – perdoneu que escombri cap a casa –, als EEUU en tenen una comunitat tan forta i ben preparada que per força sobreviurà a l'experiment al qual Trump els vol sotmetre. Allò que es fa més difícil de dir, és quant de temps li caldrà per recuperar-se del tot de les ferides que patirà.
Pere Rovira
