ALBERT SPEER
(Mannheim 1905 - Londres 1981)
Portar a aquesta secció un dels grans jerarques de l’Alemanya nazi pot ser un xoc per a molts lectors. Però Albert Speer bé s’ho mereix. Qui conegui el personatge sap prou que no va ser en absolut un subjecte sinistre de la mena de Himmler, un pallasso fatxenda com Göring o un trepador com Ribbentrop. Fou lamentable a la seva manera, però l’interès per mi és que la seva ‘manera’ de ser lamentable fou compartida per la majoria dels alemanys.
Un dels riscos d’aquesta secció, que ja vaig comentar al número anterior, és que la voluntat de revisar amb justícia un personatge es converteixi (per allò de passar d’un extrem a un altre) en una beatificació. Procuraré que aquest no sigui el cas. Bertrand Russell, en la seva Història de la Filosofia, quan parla de Plató ho fa en aquests termes: en lloc de deificar-lo, intentarem entendre’l. Em sembla l’actitud correcta, i és la que intentarem seguir en aquest text. I cal no oblidar el perill d’ aquesta actitud: que degut al nostre intent d’entendre el personatge, acabem entenent-lo més que no voldríem. Cosa que pot ser desagradable per a molts progres acostumats a veure’s en un nivell moral superior, donar per fet que són immunes a les temptacions populistes i que a ells no els hauria passat mai allò que va passar al poble alemany. Però criticar l’entrenador després que el partit s’ha acabat és massa fàcil. Quan Albert Speer i tants altres alemanys es van afiliar al partit nazi, no pas forçats sinó per convenciment, Auschwitz no existia: un detall a no oblidar. I si a cap alemany d’aleshores li haguessin dit que això era el que es preparava, no s’ho hauria cregut. Després, fer-se enrere (corrent el risc de formar part, com a presoner, d’aquells Auschwitz, Büchenwald, Treblinka) per a la majoria era impossible. Són detalls que cal tenir presents quan, en sentit simulat, fem a Speer la pregunta crucial: què hi feia, un noi com tu, en un lloc com aquell? – tot rejovenint el títol d’una cançó prou coneguda.
U. L’Alemanya de Speer
La majoria dels alemanys d’aleshores havien nascut al si del Reich del Kaiser Guillem II, molt marcat pel caràcter prussià del Kaiser mateix i de l’aristocràcia que l’envoltava, terratinent i militarista. Un país ben poc democràtic (pels nostres estàndards), i insuportable per molts esperits llibertaris. Bakunin l’esmenta amb fàstic a Déu i l’Estat, com un dels països on viure és més insofrible, alhora que lloa Itàlia, país menys fort econòmicament però on la vida quotidiana era molt més agradable. A Sota les Rodes, Hermann Hesse retrata de manera molt crítica el sistema educatiu de les futures èlits alemanyes. Però davant d’aquests esperits rebels, una majoria de la població s’adaptava a aquesta estructura de poder i l’acceptava de manera més o menys tàcita. Els èxits d’Alemanya com a potència industrial, i la seva preeminència, especialment pel que feia a la ciència i la tecnologia (la llista de premis Nobel alemanys anteriors a la dècada dels 30 és impressionant), eren deguts en gran part a l’estat, i una majoria d’alemanys se’n sentien orgullosos. El militarisme prussià fou un dels grans culpables de la Primera Guerra Mundial, però bona part dels alemanys no ho van veure així al començament. Només cap a la fi, amb el col·lapse econòmic imminent i la fam a l’interior del país, la població del Reich es va revoltar i Guillem II va perdre el tron.
Cal recordar un detall de la I Guerra Mundial que sovint s’oblida. Malgrat que a la fi de la guerra l’exèrcit estava esgotat, militarment parlant Alemanya no va patir una derrota clara. L’exèrcit no es fa enfonsar ni va fugir davant l’enemic; fou el país allò que es va enfonsar pel col·lapse de l’economia. El rencor dels alemanys davant els aliats fou en part per haver-los imposat, al Tractat de Versalles, una pau ignominiosa quan de fet els alemanys no tenien la sensació que els aliats els haguessin guanyat, militarment parlant. Però els havien guanyat, de fet. La Guerra de 1914 fou la primera guerra moderna en el sentit econòmic del terme: un cop els exèrcits arriben a un punt mort (una trinxera davant d’una altra, ambdues inexpugnables), guanya qui aguanta més el desgast en homes, matèries primeres, equipament, municions, armament. S’enfronten dos exèrcits i dues economies. Fou el patiment de la població civil dins el país allò que va desencadenar moviments pacifistes massius que, finalment, amenaçaven d’esdevenir una veritable revolució. La caiguda de la monarquia era inevitable, i per altra banda era una de les exigències dels aliats: El president americà, Woodrow Wilson, ja havia respost, davant d’una petició d’armistici alemanya, que la presència d’autòcrates reials era un obstacle per a la pau. Més clar no es podia dir.
Del resultat polític de la capitulació alemanya i la caiguda de la monarquia, l’anomenada República de Weimar, es fa difícil parlar-ne amb objectivitat. S’assumeix tradicionalment que els alemanys la van rebutjar com un règim imposat pels aliats, però també hi ha estudiosos (p. ex., Ferran Gallego) que no s’estan d’esmentar l’alt suport popular amb què va arrencar la seva existència. En tot cas, els seus poc menys de quinze anys d’existència (de 1918 a 1933) no van ser prou per generar en els alemanys una adhesió clara a aquella nova Alemanya. Les divisions internes van arribar a ser tan profundes que vorejaven l’absurd (multiplicació de partits polítics ad infinitum: els forners tenien el seu propi partit, els pagesos el seu, etc), i sobretot l’època de la hiperinflació (mitjana dècada dels 20) i la crisi econòmica del 29, van acabar enfonsant l’economia, ja prou debilitada pel pagament forçós de les reparacions de guerra. Només cal afegir a això la humiliació patida per Alemanya durant el tractat de Versalles (els representants alemanys van ser obligats a signar un document on reconeixien que Alemanya era la culpable única de la guerra), el fet que França va decidir ‘cobrar-se’ el deute de guerra annexionant-se per la força el Ruhr, i les dificultats de tota mena patides per la població, per entendre l’estat d’ànim absolutament enfonsat dels alemanys. És força comú exclamar-se del fet que un país tan culte com Alemanya caigués embadalit davant l’oratòria del subjecte bigotut; però una anàlisi més desapassionada faria veure que les idees pronunciades en una aula universitària tenen el deure de traduir-se, finalment, en quelcom de pràctic i positiu per la població: també per aquella part de la població que no està preparada per entendre-les. Deia Indro Montanelli que les revolucions no triomfen pas per la força de llurs idees, sinó perquè imposen una classe dirigent millor que l’anterior. Frase discutible, però potser no del tot equivocada. La classe dirigent de Weimar, en tot cas, no va saber (o no va poder) dur als alemanys un estat raonablement pròsper, estable, ni fiable.
‘És possible que ens calgui l’aparició d’algú que pensi de manera senzilla. Pensar s’ha fet massa complicat. Un home sense formació, un vilatà en certa manera, solucionaria els problemes de manera prou senzilla, precisament perquè encara no estaria corromput. Aquest home també tindria prou energia per fer realitat els seus conceptes senzills.’
La cita és de cap a 1931, de Heinrich Tessenov, un dels professors d’arquitectura d’Albert Speer, i precisament el que ell esmenta com el seu mestre principal. Com Speer explica en les seves memòries, no era en absolut un nazi: els menyspreava. Però hi coincidia de manera inconscient en molts aspectes. I aquesta cita en revela una: l’esgotament de bona part de la població (culta o no) davant la impotència d’un país que no sortia del pou.
Llavors, apareix Hitler.
Spengler, autor de La Decadència d’Occident, tenia una influència important en la joventut universitària d’Alemanya: era un dels grans retratistes de l’enfonsament anímic de les democràcies occidentals i un profeta de la seva fi, però no admirava Hitler. La seva opinió sobre el Führer no podia ser més clara: un somniador, un ximplet, un home sense idees, sense resolució, en un mot, un imbècil. Speer, però, en recordar les seves sensacions després d’un miting del partit nazi, discurs de Hitler inclòs, dóna una imatge força diferent:
‘Em va semblar que s’obria una esperança, un ideal nou, una nova comprensió de les coses, missions noves. Les fosques prediccions de Spengler semblaven rebatudes...’
Les desfilades dels SA estaven perfectament dissenyades i tenien un objectiu clar: donaven als espectadors una imatge d’energia, vitalitat, determinació i sobretot ordre, que impactaven una població que veia en el règim republicà, no del tot justament, una barreja de caos i impotència. La mare d’Albert Speer es va inscriure al partit nazi després d’haver vist una marxa de les SA pels carrers de Heidelberg, sense haver llegit cap dels escrits del partit nazi ni haver assistit a cap míting. Impressiona saber que el pare de Speer era un liberal, de cap manera un reaccionari. Cal observar que, llevat potser de Goebbels – subjecte prou misteriós, al capdavall – cap dels jerarques del partit no inspirava cap simpatia entre la població alemanya. Himmler, Goering, Ribbentrop, Rosenberg i altres jerarques eren odiats o menyspreats en diversa mesura. Certament que cap a la fi de la guerra l’odi dels alemanys contra tot l’aparell del partit era evident, però l’antipatia pels personatges importants del règim va començar ben al principi, abans i tot que el partit assolís el poder:
‘El 30 de gener de 1933 vaig llegir que Hitler havia estat nomenat canceller del Reich, però ni tan sols aquella notícia no va em dir gran cosa. Al cap de poc vaig participar en una reunió del grup local de Mannheim. Em va sorprendre la poca qualitat espiritual i personal dels membres del Partit. “Amb aquesta gent no es pot governar un Estat”, vaig pensar.’
I malgrat tot, s’havia inscrit al partit nazi (el NSDAP) el gener de 1931, és a dir, abans de la seva pujada al poder. Com ell mateix comenta, era la figura de Hitler allò que l’atreia, més que no pas el partit en si mateix. En aquest punt, Speer és un alemany més: un entre tants milers que es van incorporar al NSDAP.
DOS. L’arquitecte del Partit
Speer havia estudiat arquitectura brillantment... i estava gairebé a l’atur. Feia de professor ajudant a l’escola Superior de Berlín, però no aconseguia encàrrecs com a arquitecte, llevat de petites feines molt puntuals. La crisi d’Alemanya feia extremadament difícil la feina de la majoria dels arquitectes del país, inclosos els consagrats. Tot el país estava a l’espera de veure on pararia aquella crisi (la del 29) que esclafava un país ja prou desfet per l’etapa d’hiperinflació.
Speer formava part del NSDAP com a militant de base. Era un dels pocs membres del partit que tenia cotxe propi; per tant, la seva col·laboració era important en tasques de propaganda que impicaven visites a pobles dels voltants. Aquest fet fou crucial, perquè Karl Hanke, cap de l’associació de conductors del partit (NSKK), va recordar que tenia un arquitecte entre els seus, i li va encarregar la reforma de la seu de Berlín. Cap arquitecte en situació de semi-atur no s’hauria resistit a un encàrrec com aquell. Molts anys després, a les seves memòries Speer recorda aquesta annècdota, en principi insignificant, com el fet que va determinar tota la seva vida posterior. Hanke el va recomanar a Goebbels. Els encàrrecs van seguir. El binomi feina = partit fou crucial, de cara a la seva implicació en l’estructura del NSDAP. Finalment, un dels seus projectes (una decoració per un acte de masses del partit) arribà a mans de Rudolf Hess, que va decidir que només Hitler en persona podia prendre una decisió sobre tot allò. Va enviar Speer a ensenyar el projecte personalment. L’escena fou pintoresca: Speer va trobar Hitler netejant la seva pistola, desmuntada damunt la taula. Féu la pistola a banda, li va ordenar que posés allà damunt els seus esbossos, hi va donar un cop d’ull ràpid, va dir simplement d’acord, i va seguir netejant la seva pistola, sense fer-ne més cas. Speer va sortir estupefacte.
Fou el començament d’una relació molt estreta amb Hitler. Speer mateix no es va estar de dir, molts anys després, que ‘si alguna vegada Hitler va estar prop de tenir un amic, aquest vaig ser jo’. Speer va esdevenir un alter ego per Hitler en un aspecte molt important: la seva passió per l’arquitectura. Abunden els testimonis que diuen que Hitler era particularment feliç quan anava a l’estudi de Speer. No s’estava de fer algún esbós de tant en tant, de comentar algun aspecte d’algun projecte en marxa. És curiós el comentari de Speer, sobre les aptituds de Hitler: els seus esbossos eren força bons! Qui sap si el món no s’hauria estalviat la Gran Guerra si Hitler hagués pogut exercir professionalment com a pintor o arquitecte. És probable que Speer esdevingués important en la psicologia personal de Hitler perquè era una de les poques persones amb les quals podia parlar en un pla d’igualtat – quan l’arquitectura era el tema de conversa, és clar. Speer esmenta a les seves memòries que Hitler va acabar acceptant gairebé sempre el seu parer d’arquitecte, sense que mai (o molt rarament) mirés d’imposar-li una opció per un disseny, enfront d’un altre.
Alhora, Speer no s’enganya sobre els límits d’aquella relació:
‘De vegades em preguntava: ¿Què em falta, realment, per poder dir que Hitler és amic meu? Sempre em trobava prop seu, al seu cercle íntim m’hi trobava gairebé com a casa i, a més, era el seu col·laborador principal en el seu camp preferit: l’arquitectura. De fet, em faltava tot. Mai no he conegut ningú que tan rarament mostrés els seus sentiments veritables: si ho feia alguna vegada, no trigava a tancar-se en si mateix, una altra vegada. Durant el temps que vaig passar a Spandau vaig parlar amb Hess d’aquesta peculiaritat de Hitler. Tots dos opinàvem que hi havia moments que un podia suposar que s’havia apropat a ell. Però mai no era veritat. Si algú deixava de banda la cautela, perquè Hitler semblava més cordial, de seguida tornava a aixecar un mur insalvable. (...) Quan va morir Dietrich Eckardt, el 1923, ja només van quedar quatre homes que tractessin de ‘tú’ a Hitler: Esser, Weber, Streicher i Röhm. Després de 1933, Hitler va aprofitar una avinentesa perquè el primer el tornés a tractar de vostè; el segon, l’evitava; el tercer, el tractava de manera impersonal; el quart, el va fer executar. Tampoc no es mostrava mai relaxat ni humà amb Eva Braun: mai no va desaparèixer la distància que hi havia entre el cap de la nació i la noia senzilla.’
Parlar de l’estil de Speer com a arquitecte donaria per tot un article. S’associa aquest estil a l’arquitectura del feixisme, però de fet es tractava d’un estil neoclàssic que en aquell moment estava molt de moda per tot Europa i Estats Units. A aquest neoclassicisme ell hi va afegir un gust pel dòric més sobri, despullat de qualsevol element ornamental que no fos una necessitat estructural de l’edifici. La paret llisa i nua era una constant en els seus dissenys. Aquest gust per la sobrietat i la manca d’ornamentació supèrflua no era nazi en sentit estricte: era una herència de Tessenov, que l’havia inculcada als seus deixebles, a l’escola d’arquitectura de Berlín. Les fotografies que han quedat de les obres de Speer deixen un regust estrany; però per valorar-les estrictament com a obres arquitectòniques cal fer l’esforç d’oblidar per a qui van ser construïdes. És una arquitectura oficial i representativa. Tant com avui ho és, per exemple, el complex de l’aeroport de Barajas – grandiós i impressionant, mostra de puixança econòmica i imatge d’un país que es pretén avançat i, dins dels seus límits, poderós.
Però a més del seu talent (més que no pas geni) per l’arquitectura, allò que començà a impressionar els caps del partit fou la seva eficiència a l’hora d’organitzar les obres. Un plànol pot ser molt bonic, però després allò s’ha de dur a terme en un temps raonablement curt i amb un pressupost raonablement correcte. A mesura que els encàrrecs eren més monumentals i la direcció d’obres esdevenia més complexa, Speer es va revelar com un geni de l’organització. Un fet que va marcar la seva activitat posterior al si del partit.
TRES. El problema de l’ambivalència
Speer no compartia el menyspreu de Hitler per l’art modern. I, per les annècdotes que explica dels primers anys del NSDAP al poder, sembla que bona part dels jerarques nazis tampoc. S’hi van anar adaptant en veure les reaccions que Hitler tenia davant d’obres modernes que penjaven de les parets de les cases dels seus col·laboradors. Aquestes obres anaven desapareixent, substituïdes per d’altres que anessin més d’acord amb els gustos del Führer. Speer havia dissenyat l’interior de la casa particular dels Goebbels, i va penjar-hi unes aquarel·les de Nolde: tant Goebbels com la seva dona n’estaven encantats. Però quan Hitler les va veure, no va amagar la seva repulsió. Goebbels va decidir immediatament que aquelles aquarel·les eren horribles, i va ordenar a Speer que hi posés alguna altra cosa.
‘Aquell temps, em preocupava la superposició de poder i submissió. També trobava sinistra l’autoritat incondicional que Hitler podia exercir, fins i tot en qüestions de gust personal, damunt d’homes que havien col·laborat amb ell estretament durant anys. Goebbels es mostrava submís a Hitler de manera incondicional. A tots ens passava el mateix. Jo mateix, prou familiaritzat amb l’art modern, vaig acceptar en silenci la decisió de Hitler...’
No hi estaven d’acord, però s’hi adaptaven. Aquest patró de comportament es pot aplicar a la majoria dels alemanys d’aquella època.
Aquesta submissió en el desacord, que acabava sent a efectes pràctics un acord tout court, deixa estupefacte el lector d’avui. Oi més perquè en altres moments de la seva autobiografia Speer observa que en aquella època, abans de la guerra, Hitler no era massa perseverant a l’hora de mantenir una opinió, si veia que l’interlocutor es mantenia ferm en la seva pròpia. Però la devoció que tots sentien per aquell subjecte era total. Cal recordar, a més, que no es tractava d’un règim democràtic. L’episodi de la nit dels punyals, on bona part de l’estructura de les SA (Röhm, Strasser) fou exterminada sense contemplacions, era un senyal inequívoc per qui tingués una família per qui vetllar i poca pasta d’heroi. Aquells que no ratificaven la condemna de l’art modern eren desplaçats a tasques subalternes irrellevants, o bé despatxats... de moment. A mesura que el règim es llançava cap a una furiosa fugida cap endavant, i sobretot després que la guerra comencés, ser dissident al règim, des de dins o des de fora del govern, anava esdevenint un risc enorme.
Malgrat tot, és irritant el reconeixement del mateix Speer, a les seves memòries, de l’actitud aliena davant dels fets vergonyosos dels quals els alemanys anaven essent testimonis. Els atacs a les sinagogues, el bandejament d’intel·lectuals i artistes que no combregaven amb les directrius del partit, el tancament de tots els mitjans de comunicació poc o gens afins al règim. Un comentari constant a l’autobiografia de Speer és que tot això irritava, molestava, preocupava... però que finalment s’imposava que cadascú s’ocupés de la seva feina i que s’oblidés de la resta.
‘L’exigència que cadascú limités la seva responsabilitat al seu terrenya encara era més perillosa. Cadascú es movia en el seu cercle: arquitectes, metges, juristes, tècnics, soldats o agricultors. (...) A mesura que el règim de Hitler s’allargava en el temps, l’aïllament ideològic d’aquelles cambres estanques creixia. Si aquella pràctica s’hagués mantingut durant generacions, crec que hauríem esdevingut una mena d’éssers etiquetats, incapaços de pensar per nosaltres mateixos, cosa que hauria provocat la ruïna del sistema.’
La connivència de Speer amb el règim només es pot entendre recordant que els encàrrecs oficials van acabar essent la part més substancial de la seva feina. És fàcil d’entendre què suposa això per un arquitecte. Un pintor en té prou amb una tela i pintura per donar quelcom al món: pot pintar un quadre encara que no tingui cap comprador a priori. Van Gogh mai no va arribar a vendre cap quadre, i malgrat tot deixà una obra extensa. Un arquitecte no es troba en aquesta posició: allò que ell ha dibuixat en un paper necessita un pressupost i un contractista per esdevenir realitat. Un quadre ho és tot, un plànol no és res. Per un arquitecte relativament jove com era ell (no arribava als trenta), que no havia tingut temps de fer-se un nom entre clients privats – va passar de no tenir cap encàrrec a tenir-ne un munt, però sempre de tipus oficial i/o per a alts càrrecs del règim – no devia ser fàcil l’alternativa, sobretot tenint en compte que degut al domini que el NSDAP exercia sobre totes les àrees abandonar el lloc que tenia podia comportar no poder tornar a treballar mai més a Alemanya. En tot cas, en cap punt de la seva autobiografia no esmenta que aquell abandó de si mateix (bona part dels jerarques nazis li semblaven repulsius) li fos especialment dolorós, i és això el que resulta particularment irritant per a una mentalitat actual. Però la mentalitat d’aquell moment era ben diferent, sobretot a Alemanya:
‘Encara que avui soni molt diferent, la frase que deia que el Führer pensa i dirigeix no era un simple eslògan de propaganda. La nostra predisposició a acceptar aquell estat de coses ens havia estat transmès des de la infantesa. Els nostres principis venien d’un estat autoritari, amb una exigència de subordinació que s’havia acceptuat degut a les lleis de guerra. (...) Dúiem a la sang la rigidesa de l’ordre; al costat d’allò, la liberalitat de la República de Weimar ens semblava relaxada, sospitosa, gens desitjable.’
Els alemanys que formaven part de cossos tan sinistres com les SA, les SS o la Gestapo eren una minoria. Però la majoria dels alemanys no se’ls va oposar d’una manera seriosa. Por, però també convenciment. Si no tots, la majoria dels testimonis presencials de la vida quotidiana a l’Alemanya nazi coincideixen a dir que la devoció que la població sentia pel seu Führer no era forçada ni simulada: era un sentiment autèntic, només compensat pel menyspreu que molts sentien per la resta de membres del partit. En una sèrie documental de televisió prou famosa (vide infra), un ancià que recordava haver vist una de les nombroses manifestacions espontànies que es produïen al llarg del passeig de Hitler:
‘en veure la seva alegria, la seva joia, la felicitat que sentien de ser governats per un home com aquell, el meu desig més profund hauria estat ser un d’ells! Però no podia. Perquè sóc jueu...’
QUATRE. Què hi feies, en un govern com aquell...?
La implicació de Speer en tasques de govern va començar molt abans de la guerra. El 1934 fou incorporat a l’organització de Fritz Todt, ministre del Reich per a l’armament. Quan Alemanya va envair Polònia, Speer es va trobar que formava part del festival, per dir-ho d’alguna manera. El paper de Todt i la seva organització havien esdevingut tan essencials per l’esforç de guerra que la implicació de Speer en les tasques governamentals era absoluta. Des del començament de la guerra es va ocupar, com a arquitecte, de les obres demanades pels exèrcits de Terra i Aire, incloent residències de construcció ràpida per als exèrcits d’ocupació de Rússia i Ucraïna, refugis antiaeris i tota manera de treballs d’infrastructura. Llavors, el 1942, Todt mor en un accident d’aviació. Hitler nomena Speer com a successor de Todt a tots els efectes.
Speer suposava que heretaria, de la feina de Todt, les tasques de construcció i urbanisme; no pas totes les funcions, incloses les que tenien més a veure amb la indústria de guerra, tema en el qual Speer era força ignorant. De canons antiaeris, tancs, camions i tot l’etcètera que vulgueu hi entenia ben poc... Però fou precisament aquella ignorància el seu punt fort. Va arribar a aquell terreny sense cap contaminació prèvia, sense vicis burocràtics ni prejudicis, i va aportar a la indústria de guerra una racionalitat que havia esdevingut una necessitat urgent.
La visió dels uniformes militars omnipresents podria fer pensar que Alemanya era un país ben organitzat, on tot funcionava com un rellotge suís. Fals. L’esforç de guerra – de fet, tot el govern del país – era absolutament ineficient i hiperburocratitzat, de vegades fins a extrems absurds. L’obtenció de matèries primeres, els processos de fabricació en massa, la producció de munició, tot era caòtic. Speer s’hi va abocar amb energia, va eliminar bona part de la burocràcia, va establir lligams de col·laboració directa amb els industrials... i va tenir un èxit aclaparador en l’augment de la producció d’armament. Hi ha un acord tàcit a dir que va retardar en anys la derrota d’Alemanya: sense ell, la guerra hauria durat ben bé dos anys menys. Un detall que, vist amb perspectiva històrica, el fa culpable. Però per entendre el personatge cal posar-se en la seva pell. Alemanya havia començat la guerra, que – sobretot a Rússia – estava essent duríssima: perdre hauria estat una catàstrofe encara pitjor que la derrota de 1918, i per als militars i governants alemanys allò era senzillament impensable. Hauria estat millor no començar la guerra, i de fet una majoria d’alemanys hi estava en contra; un cop començada, però, no es podia perdre. Una mena d’empat tècnic, que hagués conduït a un armistici acceptable per Alemanya, era l’ideal per bona part de l’exèrcit alemany.
Ni Speer ni bona part dels tècnics d’aquell govern no es feien il·lusions sobre si Alemanya podia guanyar la guerra:
‘La tardor de 1941 vaig visitar la fàbrica Junker de Dessau, a fi de coordinar amb el director general Koppenberg els nostres programes constructius amb els seus plans de producció. Em va dur a un local tancat i em va ensenyar un gràfic que comparava la previsió americana de producció de bombarders els propers anys, amb la nostra. Vaig preguntar-li què deien els nostres comandaments en veure aquelles xifres depriments. No s’ho volen creure, va respondre, i tot seguit va arrencar a plorar.’
L’annècdota és anterior a la mort de Todt. Un cop al poder, Speer va corregir una mica la situació, però no tenia un poder tan gran com hauria volgut. Com ell mateix explicava en una sèrie documental (vide infra), el Reich estava organitzat en regions, cadascuna de les quals estava sota el govern d’un Gauleiter, que tenia sobre la seva regió un poder molt gran. Speer tenia dificultats serioses a fer-se obeir, perquè cada jerarca estava gelós de la seva parcel·la de poder – on sovint hi tenia també els seus propis interessos econòmics personals – i podia ignorar-lo impunement. Finalment, hi havia l’alta jerarquia nazi: Goering, Goebbels, però sobretot Bormann, no s’estaven de sabotejar els esforços d’aquell individu un xic dubtós que molt rarament feia el salut nazi, i que podia passar-los per davant en el favor del Führer si tenia gaire èxit en la seva missió. Bormann particularment – imbècil rematat, però molt hàbil a l’hora de vetllar per la seva posició – va acabar essent un dels màxims responsables de la derrota d’Alemanya, perquè com a secretari personal de Hitler decidia qui seria rebut pel Führer i qui no. Detall rellevant, perquè Hitler no cedia parcel·les de poder que permetessin als seus subordinats prendre decisions importants. Ni Speer ni els generals més experts i preparats (Keitel, Jodl, Guderian...) no podien prendre decisions importants de tipus militar ni sobre l’esforç de guerra, que Hitler havia acumulat en les seves mans, inexpertes i sovint poc entenimentades. L’annecdotari sobre aquest tema és immens. Hitler tenia una obsessió pels bombarders: volia arrasar Londres, quan de fet allò que era urgent era disposar d’una bona flota de caces que pogués aturar les onades de bombarders que arrassaven les ciutats alemanyes i destruïen la seva indústria. Un bon dia l’home va tenir un rampell, va ordenar a Speer aturar immediatament la producció d’avions, i que tots els homes que hi treballaven fossin dedicats a fabricar artilleria antiaèria – d’una eficàcia molt dubtosa. Aquestes annècdotes són dels darrers mesos de la guerra, quan la derrota era imminent; però de fet molt abans les decisions de Hitler havien començat a arruïnar els esforços dels seus generals. La batalla de Kursk, per exemple, es va perdre perquè Hitler no va fer cas dels seus generals ni del mateix Speer, que li remarcaven que els nous carros de combat alemanys (els famosos Tiger i Panther) encara no estaven prou rodats per provar-los massivament en una batalla d’aquella magnitud. Efectivament, la majoria dels tancs alemanys van quedar avariats abans d’acabar la batalla, i abandonats al bell mig de l’estepa russa. La derrota va significar el començament de la retirada de Rússia de la Wehrmacht. Speer podia dur al límit la capacitat productiva de la indústria militar alemanya, però no podia fer miracles.
CINC. La part fosca
El punt que a la fi de la guerra va provocar la condemna de Speer és la qüestió del treball esclau. La sentència de Nuremberg el va declarar culpable d’haver participat en el reclutament forçat d’obrers. N’eren importats en quantitats immenses d’Ucraïna, de les zones ocupades de Rússia, de Polònia... Darrere de cadascun d’ells hi ha un drama privat, perquè tots els testimonis indiquen que els SS no anaven amb miraments a l’hora de reclutar personal: encerclaven barris sencers i en deportaven els homes adults, sovint també les dones. Aquest reclutament horrible obeïa, però, a una lògica implacable.
Bona part de la població masculina adulta alemanya era al front. La mà d’obra que havia quedat era insuficient per les necessitats bèl·liques, oi més quan l’economia alemanya va trigar força a adoptar les formes d’una economia de guerra. El règim era conscient que la guerra era impopular, i va adoptar durant els primers anys una política interior tendent a fer entendre la població que tot anava bé: músiques alegres, estímul del consum d’articles de luxe, augment de la natalitat (fet rar quan un país està en aquesta situació). Mobilitzar massivament la població per a la producció d’armament era reconèixer que aquella guerra no era cap broma, que podia acabar malament i que acabaria implicant patiment per a la població. Així fou finalment, però el 1942 encara era impensable. Speer va suplicar l’autorització per incorporar massivament la dona al treball industrial, per compensar la pèrdua de mà d’obra masculina mobilitzada a l’exèrcit. La resposta fou una negativa tossuda. Hitler veia la dona com una dipositària de valors immortals, la llar, la reproducció, la maternitat. Una dona que treballés en una fábrica no podia ser alhora una bona mare: el tema quedava tancat.
Speer es desesperava, perquè sabia que els adversaris d’Alemanya – Anglaterra, Rússia, i després els EEUU – no havien dubtat a incorporar la dona massivament a llurs indústries: això els feia independents de la necessitat de mà d’obra forana. Alemanya no tenia alternativa. Ben aviat, milers de treballadors presoners (russos, ucranians, francesos, polonesos...) van envair les fàbriques alemanyes.
Les actes del procés de Nüremberg són aterridores a l’hora de descriure com es feia el reclutament. Només cal dir que foren les SS les encarregades de fer-ho; no calen més detalls. L’actuació de Speer es limitava a fer previsions de necessitat de mà d’obra, que feia arribar a Fritz Sauckel, comissari anomenat per al reclutament i individu particularment brutal. Sauckel finalment va ser condemnat a mort al procés de Nuremberg. Speer va tenir una condemna més suau (vint anys) perquè van quedar documentats els seus esforços per millorar les condicions infrahumanes dels obrers deportats – esforços que li van provocar més d’un conflicte amb la resta de jerarques nazis. En aquests esforços s’hi barrejava un impuls humanitari i una necessitat pràctica: s’havia arribat a situacions tan greus de maltractaments que els obrers estaven massa dèbils i extenuats per treballar. Els esforços de Speer per crear una certa xarxa de protecció d’aquests obrers van aconseguir alguna cosa. Per exemple, la creació de Sperbetriebe, centres de treball dels quals els obrers no podien ser deportats. Es tractava de fer treballar els obrers dels països ocupats als mateixos països ocupats, evitant llur deportació a Alemanya. És irònic que, cap a la fi de la guerra, la mobilització massiva que demanava Speer es va produir: joventuts hitlerianes, dones, vells, mutilats de guerra, van ser incorporats massivaments a les mines, a la indústria i a la defensa mateixa. Massa tard. La sentència de Nüremberg esmenta que Speer no era culpable de l’existència del treball esclau, però que n’estava al corrent.
Un exemple de les tensions tingudes per aquests temes és l’incident del refugi de Dora-Mittelbau. L’agost de 1943, Hitler va sotmetre a Speer i Himmler el projecte de construcció d’un enorme refugi subterrani. L’objectiu era proporcionar a Wernher von Braun un lloc on fabricar les V-2, perquè el lloc de producció anterior (Peenemünde) havia estat bombardejat i destruït. Speer hi posaria els tècnics (des de Berlín), mentre que Himmler hi posaria la mà d’obra: treta dels camps d’extermini, òbviament. Quan Speer va visitar les obres, per supervisar-ne la part tècnica, es va quedar horroritzat en veure les condicions de vida dels presoners. Va ordenar la millora de les condicions sanitàries, va fer construir per als presoners barracons a l’exterior dels túnels, i va exigir una millora de les condicions de treball. El cap dels treballs era el brigada de les SS Hans Kammler. Kammler es va queixar a Himmler, i Himmler va informar Hitler de l’estranya actitud del ministre d’armament. Com esmenta Speer, dins mateix del partit Himmler tenia fama de cruel, fred i consegüent: ningú no s’atrevia a enfrontar-s’hi seriosament. El canvi d’actitud de Hitler envers Speer fou fulminant. Havia caigut en desgràcia.
Aquest fet, segurament amb l’afegit de l’esgotament provocat pels anys de tensions amb la resta de jerarques nazis, va fer caure Speer en una depressió aguda. Com explica ell mateix a les seves memòries, posar-se malalt essent ministre era un problema greu. Donada l’atmosfera de tensions, odis i competència entre jerarques pel favor del Führer, era inevitable que els membres de l’entorn aprofitessin l’avinentesa per fer-lo caure encara més als ulls de Hitler. Speer fou hospitalitzat i posat sota la custòdia del doctor Karl Gebhardt, que diagnosticà reumatisme muscular. Gebhardt es va guardar per a ell mateix altra informació que hauria indicat que el diagnòstic real era un problema cardíac seriós. Annemarie Kampf, la secretària de Speer, va sentir casualment una conversa entre Himmler i Gebhardt, on Himmler li donava instruccions per agreujar la malaltia de Speer i provocar-ne la mort. L’esposa de Speer es va esverar, es va posar en contacte amb Brandt (curiosament, metge de capçalera de Hitler), que va fer cridar Friedrich Koch, internista reconegut de Berlín. Brandt va prohibir a Gebhardt prendre cap decisió mèdica. Per ordre del dr Brandt, Koch va prendre una cambra al mateix hospital, amb l’ordre d’ocupar-se de Speer en tot moment. Gebhardt va exigir a Koch que practiqués a Speer una operació extremadament arriscada; Koch s’hi va negar. Speer es va recuperar, però tant Koch com l’informador que havia avisat Brandt d’aquell complot van suplicar-li discreció: temien ser deportats a un camp de concentració. Aquest incident és il·lustratiu de l’ambient que es respirava fins i tot dins el cercle més proper al poder nazi, i de com els membres d’aquest mateix cercle (llevat, potser, de Himmler, Bormann, Goebbels i Goering, intocables) estaven obligats a mesurar molt bé les seves paraules, fets i propostes. L’atmosfera empitjorà després de l’atemptat de Von Stauffenberg, que va submergir Hitler en un estat de suspicàcia extrema envers tot el seu entorn.
Cal tenir present aquest detall quan es parla de l’altre gran tema, sobre el qual la posició de Speer no va quedar clara: mai no es va aclarir, al judici de Nuremberg, si estava al corrent de què passava als camps d’extermini. Se’n va sortir prou bé, donant de si mateix una imatge força evasiva. Però sabem que n’estava al corrent, almenys els darrers anys de la guerra. En declaracions posteriors reconeix que alguns oficials nazis li havien parlat amb horror de què succeïa dins els camps. Per altra banda, ell havia visitat Mauthausen. Segons les seves declaracions a Nuremberg, no havia visitat tot el camp: només havia vist allò que els SS li havien deixat veure, tot estalviant-li la part més brutal. És possible.
‘La meva ceguesa voluntària contrarresta tot allò que vaig fer de positiu, o que hauria d’haver fet, al darrer període de la guerra. En comparació amb aquesta ceguesa, les meves activitats no són res. Precisament perquè llavors vaig fallar, encara avui em sento personalment responsable d’Auschwitz.’
Sentiments a banda, crec que és gairebé segur que no hi hauria pogut fer res. L’extermini dels jueus (i d’altres ètnies: gitanos, per exemple) no era, dins el règim nazi, un fet accessori: era una obsessió personal i radical de Hitler, i reialme de Himmler i les SS: territori intocable. Per altra banda, la intensificació de l’Holocaust va coincidir amb el període en el qual Speer havia caigut en desgràcia, i on tenia ben poc marge de maniobra. Speer podia actuar en determinats camps, relacionats amb la producció industrial. L’extermini de jueus, gitanos i altres ètnies no tenia a veure a priori amb les seves àrees de responsabilitat. Tampoc no cal ser gaire llest per adonar-se que insistir en aquest tema l’hauria posat en una posició extremadament perillosa.
De mica en mica Speer es va anar reincorporant a les tasques de govern: era massa imprescindible per al bon funcionament de la indústria militar. Però mai va recuperar el tracte personal amb Hitler que havia arribat a tenir.
SIS. Speer i Walkiria
El film recent protagonitzat per Tom Cruise ha tornat a la vida la famosa ‘operació Walkiria’, un dels diversos complots que es van ordir per acabar amb la vida de Hitler, i el que va estar més a prop de reeixir. El coronel Von Stauffenberg va aconseguir fer entrar una petita maleta que contenia una bomba dins l’anomenat ‘cau del llop’, quarter general de Hitler, on es reunia amb els seus generals i des d’on dirigia la guerra. Va anar d’un pèl, però Hitler no va morir en l’atemptat. Objectivament, l’atemptat fou una barreja de perfecció i de barroeria. D’una banda, alguns dels components del trenca-closques havien estat treballats meticulosament, però alhora els conjurats van cometre errors infantils. Un exemple: abans que se sabés que Hitler havia sobreviscut a l’atemptat, els conjurats havien arrestat Goebbels i l’havien tancat en una habitació vigilada… però no se’ls havia acudit tallar-li el telèfon! El doctor (com l’anomenaven) va poder fer les trucades que calien per assegurar-se la lleialtat dels caps locals de les SS, i per fer girar la truita: abans d’un dia havien recuperat el control de la situació. Els implicats van ser detinguts massivament. Molts van tenir la sort de ser afusellats sense més tràmits (Stauffenberg entre ells), altres van patir interrogatoris violents, judicis públics surrealistes (són famoses les imatges del jutge escridassant els acusats que exposaven amb una dignitat increïble les raons per decidir-se a executar l’atemptat) i, els que quedaven, morts d’una manera brutal. En la conjura hi havia implicats molts alemanys, militars i civils: entre els executats hi havia un dels fills de Max Planck.
En la seva autobiografia, Speer parla de Stauffenberg i d’altres conjurats, però diu que no sospitava les seves intencions. Altres estudiosos assenyalen que Speer no era aliè a la conjura. És sorprenent, atesa la seva condició de Ministre d’Armament i Municions: si ho era, era perquè era fidel al seu führer, i en aquest cas hauria d’haver denunciat la conjura immediatament. Si, en canvi, estava d’acord amb Stauffenberg, la seva col·laboració efectiva hauria pogut assegurar l’èxit final de l’operació. Que els conjurats s’atrevissin a parlar amb Speer del complot és senyal que el veien com un dels pocs membres del govern (potser l’únic) amb qui es podia parlar d’una manera franca sobre la necessitat d’acabar amb aquell règim d’una manera o altra. És probable que Speer no pogués oblidar els intents d’eliminació de què havia estat objecte. Els fets indiquen que possiblement Speer estava al corrent de l’operació (no pas dels detalls), que no hi va participar directament, però que tampoc no s’hi va oposar, ni tampoc va denunciar la conjura. ¿Com encaixa tot? És probable que es trobés atrapat entre dues fidelitats. D’una banda, la seva fidelitat personal a Hitler, de l’altra la consciència que aquell home duia Alemanya directament a la catàstrofe. Podia estar íntimament d’acord amb l’atemptat, però no voler participar-hi directament. En aquest aspecte la seva posició seria idèntica a la de Rommel. Per l’arxiu secret d’un dels conjurats, Friedrich Fromm, sabem que el seu nom havia estat esmentat com a possible membre d’un govern de transició que s’encarregués de negociar una pau amb els aliats, al preu que fos: sabien que seria una pau molt dura, però en tot cas preferible a l’apocalipsi que Hitler semblava voler provocar.
Un cop l’atemptat va haver fracassat, l’ambivalència irritant de Speer reapareix: va col·laborar amb Goebbels en la repressió del complot i en el restabliment de l’ordre anterior. Probablement per por. Atesa la seva relació personal amb alguns dels conjurats (era sabut que havia estat visitat per Stauffenberg) havia de deixar clar de quina banda es trobava. Bormann era enemic personal seu; el risc que aprofités l’avinentesa per eliminar-lo, adduint sospites de connivència amb els conjurats, era enorme. Cal recordar que no només van ser morts els implicats en el complot: també les famílies dels conjurats van ser exterminades. I molts innocents els noms dels quals van aparèixer casualment durant els interrogatoris. Speer tenia dona i sis fills: es fa difícil de saber què hauria fet un altre en la seva situació.
Cap a la fi de l’Alemanya nazi, Speer esmenta que va considerar seriosament d’assassinar Hitler injectant gas tabun al sistema de ventilació del búnker de la cancelleria; va arribar a parlar-ne amb alguns col·laboradors (Dieter Stahl), però finalment la vigilància extrema que hi havia per tots els racons de l’edifici el va fer desistir. No s’està d’esmentar la por de ser descobert: els darrers mesos de la guerra, la psicosi de complots pertot arreu duia de corcoll l’entorn més immediat de Hitler. Aquesta annècdota, esmentada per Speer com poc menys que una dèria temporal, no ha pogut ser comprovada per cap font independent. El seu enfrontament final al règim – extremadament arriscat – es va deure a altres fets.
SET. La rebel·lió final
Les ordres de Hitler davant l’avenç dels aliats dins mateix d’Alemanya eren ben clares: política de terra cremada.
‘Liebel va resumir els propòsits de Hitler dient que a cap alemany se l’havia de permetre de viure en territoris ocupats per l’enemic. I qui malgrat tot s’hi quedés, no hauria de trobar res sinó un desert sense cap rastre de civilització. No només calia destruir les indústries i les centrals d’aigua gas, electricitat i telèfons, sinó també tot allò que cal per seguir vivint: la documentació de les targetes de racionament, les actes del Registre Civil, les llistes d’empadronament, les relacions de comptes bancaris; també calia destruir les reserves d’aliments, incendiar les granges i matar el bestiar. Ni tan sols de les obres d’art que havien sobreviscut als bombardeigs n’havia de quedar res: els edificis representatius i els monuments, castells, palaus, esglésies i teatres havien de ser destruïts.’
Era un veritable final wagnerià, el Crepuscle dels Déus. El mateix Hitler va dictar les ordres, que van ser publicades al Völkischer Beobachter. Helmut Sündermann, segon cap de premsa del Reich, lamentava l’ordre, que va ser dictada per Hitler paraula per paraula. Aquesta annècdota il·lustra que força gent estava en desacord amb el Führer, fins i tot entre els fidels. Ningú (ni el mateix Hitler) dubtava de la derrota d’Alemanya; però aquella política significava no només la derrota, sinó la desaparició pura i simple. Cap país no podria mantenir-se en una terra erma com la que Hitler desitjava. Schmeer, cap comarcal d’Aachen, no va emprar tots els mitjans coercitius que tenia per evacuar la seva zona d’autoritat: Hitler el va fer desposseir del càrrec, el va expulsar del NSDAP i el va enviar al front com a soldat ras. Calia atrevir-se a desobeir, però fer-ho de manera prudent i cauta. Speer ho va fer, i aquest fet crucial fa recuperar la seva imatge per molts dels alemanys posteriors i per molts dels seus crítics, que reconeixen que sense ell Alemanya hauria quedat literalment arrassada.
Al començament es va valdre d’un argument que va convèncer el mateix Hitler. Els exèrcits alemanys no havien estat derrotats del tot: podien reconquerir territoris perduts. Si es trobaven que tota la indústria del lloc havia quedat destruïda, no en podrien treure profit. Va convèncer Bormann de reconvertir les mesures de destrucció en mesures de paralització: les instal·lacions havien de quedar sabotejades temporalment, prou temps perquè els aliats no se’n poguessin aprofitar fins que la Wehrmacht hagués pogut reconquerir el territori perdut. Speer era prou conscient que això era una pura entel·lèquia; però va poder salvar part de la indústria. Increïblement, aquesta vegada el mateix Bormann va col·laborar amb Speer. L’ordre de Hitler va ser donada quan Alemanya encara ocupava Holanda, Bèlgica i part de França. L’ordre de Speer, ratificada per Bormann, feia extensiva l’ordre d’aturar la destrucció també en aquests territoris. Speer ho recorda amb certa sorpresa, com si el secretari personal de Hitler finalment hagués posat seny:
‘Bormann mateix havia col·laborat. Semblava que entenia millor que Hitler les conseqüències devastadores que tindria la destrucció total dels territoris que calia abandonar.’
El perill que corria es féu evident un dia que Hitler va esmentar en una reunió una notícia de la premsa estrangera. La producció bèl·lica de França, ara ja en mans dels aliats, s’acostava al seu nivell anterior a la guerra. ¿Com podia ser, si s’havien donat ordres de destrucció total? Speer estava en un embolic. Se’n va sortir adduint que segurament es tractava de propaganda de l’enemic. Hitler s’ho va creure, i de moment la situació va quedar salvada. Durant els mesos següents Speer va parar poc al quarter general de Berlín. Va viatjar per Alemanya, verificant l’estat de les infrastructures, i donant ordres contràries a les de Hitler: respectar les instal·lacions ferroviàries, els ponts i els ports. Els ponts eren crucials, perquè Alemanya està farcida de rius cabalosos, i sense els ponts les comunicacions entre ciutats i el transport de matèries entre elles quedava anul·lat. Això provocaria l’enfonsament total de l’economia. Ningú no s’atrevia a desobeir les ordres de Hitler. Per fer respectar les infrastructures a la zona est, calia la complicitat de l’exèrcit. Va proposar unes directrius de destrucció mínima, que impedissin l’avenç de l’enemic però que fossin més aviat poc rellevants quan calgués refer l’economia de les zones perdudes. Speer en va parlar amb Guderian, Guderian amb Jodl, i Jodl amb Keitel. Keitel va dir que allò ho havia de discutir amb Hitler. El resultat fou l’esperable: el Führer, furiós, va ratificar totes les seves ordres de destrucció, i es va mostrar molt irritat amb l’actitud de Guderian. Impressiona, en tot cas, saber quina va ser la reacció de l’almirall Dönitz, aleshores cap suprem de la marina alemanya. Speer intentava convèncer-lo d’aturar aquella destrucció suïcida. La resposta fou lacònica: no era feina seva. Ell era l’almirall, i prou. L’actitud de mirar cap a la seva banda i prescindir de la resta, tan característica de l’Alemanya de l’època, seguia imperant fins i tot aleshores.
La política de Speer, contrària a la destrucció de l’economia alemanya, va continuar fins al final, però durant força temps fou prou hàbil per evitar de parlar-ne directament amb Hitler. El temps jugava a favor seu: n’hi havia prou d’aturar la destrucció fins que els aliats (a una banda o a l’altra) arribessin i fessin impossible complir les ordres. En això es va trobar amb la complicitat tàcita de bona part dels industrials, que de fet feia molt de temps que havien assumit la derrota. Finalment, Hitler es va assabentar que les seves ordres de destrucció només eren obeïdes de manera molt parcial. Bormann l’havia denunciat. Speer va tenir una conversa molt tensa amb Hitler. Va oferir deixar el càrrec de Ministre d’Armament; Hitler va refusar, conscient com era de fins quin punt aquell home era imprescindible. Davant d’allò, Speer li va demanar de ser mantingut al càrrec amb la mateixa autoritat. Cosa que significava que seguiria actuant com fins aleshores.
El film El Hundimiento (en la versió en castellà) retrata prou bé els darrers dies a la cancelleria. Per un arquitecte, veure la destrucció de tot allò que havia construït els anys anteriors a la guerra devia ser molt dur. En tot cas, va voler anar-hi per acomiadar-se de Hitler. Hitler només li va dir:
‘Per tant, marxeu, no? Bé... bon viatge.’
L’escena on li explica que havia desobeït les seves ordres, no és impossible, però no és gaire creïble; de fet, com ja hem dit, Hitler sabia que Speer l’havia desobeït.
Això fou tot. No es va quedar al bunker fins a la fi. Va intentar fer desistir Magda Goebbels de matar els seus fills, va intentar convèncer Eva Braun de fugir d’allà, va parlar amb les secretàries (Traudl Jünge, en particular) perquè marxessin, ja que Hitler els havia donat llibertat per fer-ho. Però la majoria dels presents al bunker eren massa fidels al seu Führer per anar-se’n –encara que alguns, finalment, després del suïcidi de Hitler van optar per sortir d’aquell catau. Per exemple, Traudl Jünge, el general Möhnke i molts d’altres: la majoria van caure en mans de les tropes russes.
El govern provisional, dirigit per Dönitz, es va reunir a Flensburg, nord de Schleswig-Holstein, una ciutat ben insignificant. Speer va continuar al govern, com a ministre d’Economia i Producció. Però era ben clar que allò era un govern de pantomima. S’hi va quedar uns dies, fins que finalment els exèrcits aliats hi van fer acte de presència. Després que el govern de Dönitz va haver capitulat, era habitual trobar-se amb oficials anglesos i americans a la zona; sovint s’aturaven a parlar amb els oficials alemanys; i amb Speer mateix, més d’una vegada. Un dia, després de llargues converses amb Speer sobre els efectes dels bombardeigs dels aliats, el general Anderson li féu un comentari curiós:
‘Si haguéssim sabut abans quina era la vostra capacitat, hauríem enviat la VIII Flota Aèria només per eliminar-vos’.
Un afalac. Per sort, diu Speer, no ho sabien: la VIII Flota tenia més de dos mil bombarders...
VUIT: Nüremberg
Speer va marxar al castell de Glücksburg, on el duc Von Holstein li havia ofert d’establir-hi la residència. La seva família s’havia instal·lat en una casa prop d’allà. Per estrany que sembli, durant els primers dies de l’armistici al bàndol aliat ningú no tenia clar quines ordres hi havia, referents als governants alemanys, i per tant ell va poder circular amb cotxe amb relativa llibertat, per la zona. S’hi va quedar, tot esperant que el detinguessin – tenia molt clar que això havia de passar tard o d’hora.
Heidecker i Leeb descriuen Speer com un home tranquil i una persona sensata, amb una visió molt realista de la seva situació. Quan el van anar a detenir no s’hi va resistir gens. Només va dir
‘És la fi, doncs. Val més així. De tota manera, tot això ja no era sinó una òpera’.
L’oficial anglès li va preguntar si volia dir una òpera còmica, i Speer féu que sí en silenci.
La resta, és història. Speer consta com un dels pocs acusats del règim que es va mostrar penedit de la seva pertinença al règim nazi. Sobre la seva sinceritat cadascú n’ha de treure les seves conclusions. En tot cas, tenia assumit que seria executat, com la majoria dels acusats. La condemna fou per ell una relativa sorpresa: fou declarat culpable d’haver gestionat el treball dels treballadors esclaus a Alemanya; però innocent dels sofriments patits per aquests treballadors. No es va demostrar cap participació directa en l’holocaust, bé que sempre va quedar el dubte de què en sabia exactament: si era culpable fou per omissió, com ell mateix reconeix. Va ser condemnat a vint anys de presó a Spandau. Llavors, el món el va oblidar. Una annècdota impressiona particularment. La presó de Spandau era vigilada per una guàrdia anglesa, una d’americana, una de francesa i una de russa, que es rellevaven cada mes. Quan, l’any 1953 (és a dir, només vuit anys després de la fi de la guerra) un destacament anglès anava a prendre possessió del lloc, l’oficial va preguntar als soldats si sabien què era aquella presó, qui hi havia pres, i què havia fet. Cap dels soldats en tenia ni la més petita idea.
Speer va complir els vint anys a Spandau, íntegrament. En sortir, es va establir a Anglaterra. Tothom sabia què faria en sortir: escriuria unes memòries prou dignes de ser llegides, una font documental extraordinària per als estudiosos del III Reich, i sobretot una font extremadament interessant per conèixer la psicologia de Hitler, de mans d’un dels que hi van ser més a prop, físicament i humanament. Malgrat tot, després d’haver llegit les Memòries de Speer (lectura molt recomanable), el petit caporal del bigoti seguirà tan impenetrable com sempre.
Speer va morir a Londres, el 1981. Potser els darrers moments es seguia preguntant què hi feia, un noi com ell, en un lloc com aquell. O com hauria estat la seva vida si no s’hagués afiliat al NSDAP – com van fer tants i tants alemanys, al capdavall.
Pere Rovira
………………………………………………………………………………………………………………………………...............…………………
FONTS
Llibres:
(Nota: la bibliografia és increïblement abundant. Només esmento llibres molt interessants i/o relativament fàcils de trobar).
Albert Speer, 1969. Erinnerungen (edició en castellà: Memorias, ed. El Acantilado, Quaderns Crema, Barcelona, 2002. No conec cap edició en català [prego que em corregiu si m’equivoco]. De lectura obligada per al coneixement del personatge, que pot haver amagat fets comprometedors, òbviament.
Joe J. Heydecker & Johannes Leeb. 1958. Der Nürnberger Prozess. Verlag Klepenhener. Hi ha una edició en castellà molt antiga (El proceso de Nuremberg), de l’editorial Bruguera, 1965, reeditada moltes vegades. Reflecteix part dels interrogatoris del fiscal, la defensa, les declaracions dels acusats, llista completa de les condemnes, càrrecs concrets contra cadascun d’ells, etc. Dóna també informació sobre els fets succeïts amb les detencions i abans (per exemple, el suicidi de Himmler).
Ian Kershaw, 2000. Hitler (2 vols). Allen Lane-The Penguin Press. Edició en castellà: Editorial Península, 2000. Moltes reedicions. Biografia molt completa de Hitler, però no dóna massa dades sobre Speer. L’autor no amaga la seva antipatia pel personatge; és, per tant, un contrapès interessant per l’autobiografia de Speer. Poques dades sobre l’Alemanya durant la guerra, perquè es centra sobretot en els fets del personatge principal (Hitler) en si.
Antonio Ansuátegui. 1945. Los cien últimos días de Berlín. Ed. Mateu, Barcelona. Interès especial per tractar-se d’un testimoni presencial del darrer any del III Reich, sobretot pel que fa a vivències de la gent del carrer, i el seu rebuig del règim a la darrera època, combinat amb una fidelitat patològica per part d’alguns combatents que creien en la victòria final, inexplicablement. Impressionant, en certs moments. Hostil al nazisme, però no amaga la seva simpatia pels alemanys.
Ferran Gallego, 2003. De Munich a Auschwitz: Una historia del nazismo. Plaza & Janés, Barcelona. Anàlisi detallada del règim nazi, les seves bases, i de com aquestes bases havien de resultar finalment en l’Holocaust i en l’apocalipsi final. Molt recomanable si es tracta de conèixer l’interior de l’Alemanya nazi, més que no pas la figura de Hitler.
Pel·lícules i DVDs:
Olivier Hirshbiegel (director). 2004. Der Untergang (El Hundimiento). 150 minuts. Bruno Ganz (Hitler), Alexandra Maria Lara (Traudl Jünge). Heino Ferch fa el paper d'Albert Speer (no s'hi assembla gaire, físicament). Reconstrucció magnífica, molt detallada i rigorosa, bé que amb alguna petita inexactitud (per exemple, la mort de Fegelein no va ser al mig del carrer, sinó al búnker de la cancelleria). Extraordinari retrat de Hitler, amb tots els seus aspectes agradables (extraordinària delicadesa amb les secretàries) i els més repulsius (tracte ignominiós envers els generals, idees repulsives sobre la força i l'extermini dels dèbils...). Recomano especialment sentir-la en alemany amb subtítols: Bruno Ganz fa una creació de Hitler extraordinària. L'actitud de Traudl Jünge és força semblant a la de Speer; amb la perspectiva dels anys es penedeix de molt del que va viure.
Leni Riefenstahl, 1935. Triumph des Willens (El triunfo de la voluntad, en versió castellana). Recentment restaurada i reeditada en DVD. L'interès per nosaltres és que bona part de l'escenografia fou dissenyada per Speer. L'estètica dels focus engegats cap amunt és idea seva, segons sembla. Pel·lícula ideològicament exasperant, estèticament extraordinària. Va guanyar molts premis, no només a Alemanya: també a estats Units, França i Suècia.
Jeremy Isaacs (coordinador). 1973. The World at War (El Mundo en Guerra). Sèrie de televisió de Thames Television. Considerat un dels millors programes de televisió de la història. Veu en 'off' original de Laurence Olivier. Amb l'interès extraordinari que molts ex-nazis encara eren vius, i van poder parlar en persona dels seus records, fet que dóna a la sèrie un valor documental afegit. Parlen en primera persona antics guardians de camps de concentració, la secretària de Hitler (Traudl Jünge), antics resistents alemanys, soldats anglesos, americans, russos. Interès històric extraordinari. Speer apareix en quatre episodis. Recentment ha estat remasteritzada i reeditada en DVD.
_____________________________________________________________________________________
Proper número
AKHEN-ATON
El faraó heretge Amenofis IV ha passat a l’imaginari popular com un home d’una gran espiritualitat que es va enfrontar al poder omnímode de la casta sacerdotal. Novel·les com Sinhué l’Egipci, de Mika Waltari – i la pel·lícula que se’n va fer – han col·laborat molt a aquesta imatge, molt probablement falsa. El faraó heretge és un personatge molt més complex, amb una vessant simpàtica – només cal recordar els relleus de Tell-el-Amarna – alhora que una altra vessant molt discutible: un mal governant, un tirà terrible...
(Mannheim 1905 - Londres 1981)
Portar a aquesta secció un dels grans jerarques de l’Alemanya nazi pot ser un xoc per a molts lectors. Però Albert Speer bé s’ho mereix. Qui conegui el personatge sap prou que no va ser en absolut un subjecte sinistre de la mena de Himmler, un pallasso fatxenda com Göring o un trepador com Ribbentrop. Fou lamentable a la seva manera, però l’interès per mi és que la seva ‘manera’ de ser lamentable fou compartida per la majoria dels alemanys.
Un dels riscos d’aquesta secció, que ja vaig comentar al número anterior, és que la voluntat de revisar amb justícia un personatge es converteixi (per allò de passar d’un extrem a un altre) en una beatificació. Procuraré que aquest no sigui el cas. Bertrand Russell, en la seva Història de la Filosofia, quan parla de Plató ho fa en aquests termes: en lloc de deificar-lo, intentarem entendre’l. Em sembla l’actitud correcta, i és la que intentarem seguir en aquest text. I cal no oblidar el perill d’ aquesta actitud: que degut al nostre intent d’entendre el personatge, acabem entenent-lo més que no voldríem. Cosa que pot ser desagradable per a molts progres acostumats a veure’s en un nivell moral superior, donar per fet que són immunes a les temptacions populistes i que a ells no els hauria passat mai allò que va passar al poble alemany. Però criticar l’entrenador després que el partit s’ha acabat és massa fàcil. Quan Albert Speer i tants altres alemanys es van afiliar al partit nazi, no pas forçats sinó per convenciment, Auschwitz no existia: un detall a no oblidar. I si a cap alemany d’aleshores li haguessin dit que això era el que es preparava, no s’ho hauria cregut. Després, fer-se enrere (corrent el risc de formar part, com a presoner, d’aquells Auschwitz, Büchenwald, Treblinka) per a la majoria era impossible. Són detalls que cal tenir presents quan, en sentit simulat, fem a Speer la pregunta crucial: què hi feia, un noi com tu, en un lloc com aquell? – tot rejovenint el títol d’una cançó prou coneguda.
U. L’Alemanya de Speer
La majoria dels alemanys d’aleshores havien nascut al si del Reich del Kaiser Guillem II, molt marcat pel caràcter prussià del Kaiser mateix i de l’aristocràcia que l’envoltava, terratinent i militarista. Un país ben poc democràtic (pels nostres estàndards), i insuportable per molts esperits llibertaris. Bakunin l’esmenta amb fàstic a Déu i l’Estat, com un dels països on viure és més insofrible, alhora que lloa Itàlia, país menys fort econòmicament però on la vida quotidiana era molt més agradable. A Sota les Rodes, Hermann Hesse retrata de manera molt crítica el sistema educatiu de les futures èlits alemanyes. Però davant d’aquests esperits rebels, una majoria de la població s’adaptava a aquesta estructura de poder i l’acceptava de manera més o menys tàcita. Els èxits d’Alemanya com a potència industrial, i la seva preeminència, especialment pel que feia a la ciència i la tecnologia (la llista de premis Nobel alemanys anteriors a la dècada dels 30 és impressionant), eren deguts en gran part a l’estat, i una majoria d’alemanys se’n sentien orgullosos. El militarisme prussià fou un dels grans culpables de la Primera Guerra Mundial, però bona part dels alemanys no ho van veure així al començament. Només cap a la fi, amb el col·lapse econòmic imminent i la fam a l’interior del país, la població del Reich es va revoltar i Guillem II va perdre el tron.
Cal recordar un detall de la I Guerra Mundial que sovint s’oblida. Malgrat que a la fi de la guerra l’exèrcit estava esgotat, militarment parlant Alemanya no va patir una derrota clara. L’exèrcit no es fa enfonsar ni va fugir davant l’enemic; fou el país allò que es va enfonsar pel col·lapse de l’economia. El rencor dels alemanys davant els aliats fou en part per haver-los imposat, al Tractat de Versalles, una pau ignominiosa quan de fet els alemanys no tenien la sensació que els aliats els haguessin guanyat, militarment parlant. Però els havien guanyat, de fet. La Guerra de 1914 fou la primera guerra moderna en el sentit econòmic del terme: un cop els exèrcits arriben a un punt mort (una trinxera davant d’una altra, ambdues inexpugnables), guanya qui aguanta més el desgast en homes, matèries primeres, equipament, municions, armament. S’enfronten dos exèrcits i dues economies. Fou el patiment de la població civil dins el país allò que va desencadenar moviments pacifistes massius que, finalment, amenaçaven d’esdevenir una veritable revolució. La caiguda de la monarquia era inevitable, i per altra banda era una de les exigències dels aliats: El president americà, Woodrow Wilson, ja havia respost, davant d’una petició d’armistici alemanya, que la presència d’autòcrates reials era un obstacle per a la pau. Més clar no es podia dir.
Del resultat polític de la capitulació alemanya i la caiguda de la monarquia, l’anomenada República de Weimar, es fa difícil parlar-ne amb objectivitat. S’assumeix tradicionalment que els alemanys la van rebutjar com un règim imposat pels aliats, però també hi ha estudiosos (p. ex., Ferran Gallego) que no s’estan d’esmentar l’alt suport popular amb què va arrencar la seva existència. En tot cas, els seus poc menys de quinze anys d’existència (de 1918 a 1933) no van ser prou per generar en els alemanys una adhesió clara a aquella nova Alemanya. Les divisions internes van arribar a ser tan profundes que vorejaven l’absurd (multiplicació de partits polítics ad infinitum: els forners tenien el seu propi partit, els pagesos el seu, etc), i sobretot l’època de la hiperinflació (mitjana dècada dels 20) i la crisi econòmica del 29, van acabar enfonsant l’economia, ja prou debilitada pel pagament forçós de les reparacions de guerra. Només cal afegir a això la humiliació patida per Alemanya durant el tractat de Versalles (els representants alemanys van ser obligats a signar un document on reconeixien que Alemanya era la culpable única de la guerra), el fet que França va decidir ‘cobrar-se’ el deute de guerra annexionant-se per la força el Ruhr, i les dificultats de tota mena patides per la població, per entendre l’estat d’ànim absolutament enfonsat dels alemanys. És força comú exclamar-se del fet que un país tan culte com Alemanya caigués embadalit davant l’oratòria del subjecte bigotut; però una anàlisi més desapassionada faria veure que les idees pronunciades en una aula universitària tenen el deure de traduir-se, finalment, en quelcom de pràctic i positiu per la població: també per aquella part de la població que no està preparada per entendre-les. Deia Indro Montanelli que les revolucions no triomfen pas per la força de llurs idees, sinó perquè imposen una classe dirigent millor que l’anterior. Frase discutible, però potser no del tot equivocada. La classe dirigent de Weimar, en tot cas, no va saber (o no va poder) dur als alemanys un estat raonablement pròsper, estable, ni fiable.
‘És possible que ens calgui l’aparició d’algú que pensi de manera senzilla. Pensar s’ha fet massa complicat. Un home sense formació, un vilatà en certa manera, solucionaria els problemes de manera prou senzilla, precisament perquè encara no estaria corromput. Aquest home també tindria prou energia per fer realitat els seus conceptes senzills.’
La cita és de cap a 1931, de Heinrich Tessenov, un dels professors d’arquitectura d’Albert Speer, i precisament el que ell esmenta com el seu mestre principal. Com Speer explica en les seves memòries, no era en absolut un nazi: els menyspreava. Però hi coincidia de manera inconscient en molts aspectes. I aquesta cita en revela una: l’esgotament de bona part de la població (culta o no) davant la impotència d’un país que no sortia del pou.
Llavors, apareix Hitler.
Spengler, autor de La Decadència d’Occident, tenia una influència important en la joventut universitària d’Alemanya: era un dels grans retratistes de l’enfonsament anímic de les democràcies occidentals i un profeta de la seva fi, però no admirava Hitler. La seva opinió sobre el Führer no podia ser més clara: un somniador, un ximplet, un home sense idees, sense resolució, en un mot, un imbècil. Speer, però, en recordar les seves sensacions després d’un miting del partit nazi, discurs de Hitler inclòs, dóna una imatge força diferent:
‘Em va semblar que s’obria una esperança, un ideal nou, una nova comprensió de les coses, missions noves. Les fosques prediccions de Spengler semblaven rebatudes...’
Les desfilades dels SA estaven perfectament dissenyades i tenien un objectiu clar: donaven als espectadors una imatge d’energia, vitalitat, determinació i sobretot ordre, que impactaven una població que veia en el règim republicà, no del tot justament, una barreja de caos i impotència. La mare d’Albert Speer es va inscriure al partit nazi després d’haver vist una marxa de les SA pels carrers de Heidelberg, sense haver llegit cap dels escrits del partit nazi ni haver assistit a cap míting. Impressiona saber que el pare de Speer era un liberal, de cap manera un reaccionari. Cal observar que, llevat potser de Goebbels – subjecte prou misteriós, al capdavall – cap dels jerarques del partit no inspirava cap simpatia entre la població alemanya. Himmler, Goering, Ribbentrop, Rosenberg i altres jerarques eren odiats o menyspreats en diversa mesura. Certament que cap a la fi de la guerra l’odi dels alemanys contra tot l’aparell del partit era evident, però l’antipatia pels personatges importants del règim va començar ben al principi, abans i tot que el partit assolís el poder:
‘El 30 de gener de 1933 vaig llegir que Hitler havia estat nomenat canceller del Reich, però ni tan sols aquella notícia no va em dir gran cosa. Al cap de poc vaig participar en una reunió del grup local de Mannheim. Em va sorprendre la poca qualitat espiritual i personal dels membres del Partit. “Amb aquesta gent no es pot governar un Estat”, vaig pensar.’
I malgrat tot, s’havia inscrit al partit nazi (el NSDAP) el gener de 1931, és a dir, abans de la seva pujada al poder. Com ell mateix comenta, era la figura de Hitler allò que l’atreia, més que no pas el partit en si mateix. En aquest punt, Speer és un alemany més: un entre tants milers que es van incorporar al NSDAP.
DOS. L’arquitecte del Partit
Speer havia estudiat arquitectura brillantment... i estava gairebé a l’atur. Feia de professor ajudant a l’escola Superior de Berlín, però no aconseguia encàrrecs com a arquitecte, llevat de petites feines molt puntuals. La crisi d’Alemanya feia extremadament difícil la feina de la majoria dels arquitectes del país, inclosos els consagrats. Tot el país estava a l’espera de veure on pararia aquella crisi (la del 29) que esclafava un país ja prou desfet per l’etapa d’hiperinflació.
Speer formava part del NSDAP com a militant de base. Era un dels pocs membres del partit que tenia cotxe propi; per tant, la seva col·laboració era important en tasques de propaganda que impicaven visites a pobles dels voltants. Aquest fet fou crucial, perquè Karl Hanke, cap de l’associació de conductors del partit (NSKK), va recordar que tenia un arquitecte entre els seus, i li va encarregar la reforma de la seu de Berlín. Cap arquitecte en situació de semi-atur no s’hauria resistit a un encàrrec com aquell. Molts anys després, a les seves memòries Speer recorda aquesta annècdota, en principi insignificant, com el fet que va determinar tota la seva vida posterior. Hanke el va recomanar a Goebbels. Els encàrrecs van seguir. El binomi feina = partit fou crucial, de cara a la seva implicació en l’estructura del NSDAP. Finalment, un dels seus projectes (una decoració per un acte de masses del partit) arribà a mans de Rudolf Hess, que va decidir que només Hitler en persona podia prendre una decisió sobre tot allò. Va enviar Speer a ensenyar el projecte personalment. L’escena fou pintoresca: Speer va trobar Hitler netejant la seva pistola, desmuntada damunt la taula. Féu la pistola a banda, li va ordenar que posés allà damunt els seus esbossos, hi va donar un cop d’ull ràpid, va dir simplement d’acord, i va seguir netejant la seva pistola, sense fer-ne més cas. Speer va sortir estupefacte.
Fou el començament d’una relació molt estreta amb Hitler. Speer mateix no es va estar de dir, molts anys després, que ‘si alguna vegada Hitler va estar prop de tenir un amic, aquest vaig ser jo’. Speer va esdevenir un alter ego per Hitler en un aspecte molt important: la seva passió per l’arquitectura. Abunden els testimonis que diuen que Hitler era particularment feliç quan anava a l’estudi de Speer. No s’estava de fer algún esbós de tant en tant, de comentar algun aspecte d’algun projecte en marxa. És curiós el comentari de Speer, sobre les aptituds de Hitler: els seus esbossos eren força bons! Qui sap si el món no s’hauria estalviat la Gran Guerra si Hitler hagués pogut exercir professionalment com a pintor o arquitecte. És probable que Speer esdevingués important en la psicologia personal de Hitler perquè era una de les poques persones amb les quals podia parlar en un pla d’igualtat – quan l’arquitectura era el tema de conversa, és clar. Speer esmenta a les seves memòries que Hitler va acabar acceptant gairebé sempre el seu parer d’arquitecte, sense que mai (o molt rarament) mirés d’imposar-li una opció per un disseny, enfront d’un altre.
Alhora, Speer no s’enganya sobre els límits d’aquella relació:
‘De vegades em preguntava: ¿Què em falta, realment, per poder dir que Hitler és amic meu? Sempre em trobava prop seu, al seu cercle íntim m’hi trobava gairebé com a casa i, a més, era el seu col·laborador principal en el seu camp preferit: l’arquitectura. De fet, em faltava tot. Mai no he conegut ningú que tan rarament mostrés els seus sentiments veritables: si ho feia alguna vegada, no trigava a tancar-se en si mateix, una altra vegada. Durant el temps que vaig passar a Spandau vaig parlar amb Hess d’aquesta peculiaritat de Hitler. Tots dos opinàvem que hi havia moments que un podia suposar que s’havia apropat a ell. Però mai no era veritat. Si algú deixava de banda la cautela, perquè Hitler semblava més cordial, de seguida tornava a aixecar un mur insalvable. (...) Quan va morir Dietrich Eckardt, el 1923, ja només van quedar quatre homes que tractessin de ‘tú’ a Hitler: Esser, Weber, Streicher i Röhm. Després de 1933, Hitler va aprofitar una avinentesa perquè el primer el tornés a tractar de vostè; el segon, l’evitava; el tercer, el tractava de manera impersonal; el quart, el va fer executar. Tampoc no es mostrava mai relaxat ni humà amb Eva Braun: mai no va desaparèixer la distància que hi havia entre el cap de la nació i la noia senzilla.’
Parlar de l’estil de Speer com a arquitecte donaria per tot un article. S’associa aquest estil a l’arquitectura del feixisme, però de fet es tractava d’un estil neoclàssic que en aquell moment estava molt de moda per tot Europa i Estats Units. A aquest neoclassicisme ell hi va afegir un gust pel dòric més sobri, despullat de qualsevol element ornamental que no fos una necessitat estructural de l’edifici. La paret llisa i nua era una constant en els seus dissenys. Aquest gust per la sobrietat i la manca d’ornamentació supèrflua no era nazi en sentit estricte: era una herència de Tessenov, que l’havia inculcada als seus deixebles, a l’escola d’arquitectura de Berlín. Les fotografies que han quedat de les obres de Speer deixen un regust estrany; però per valorar-les estrictament com a obres arquitectòniques cal fer l’esforç d’oblidar per a qui van ser construïdes. És una arquitectura oficial i representativa. Tant com avui ho és, per exemple, el complex de l’aeroport de Barajas – grandiós i impressionant, mostra de puixança econòmica i imatge d’un país que es pretén avançat i, dins dels seus límits, poderós.
Però a més del seu talent (més que no pas geni) per l’arquitectura, allò que començà a impressionar els caps del partit fou la seva eficiència a l’hora d’organitzar les obres. Un plànol pot ser molt bonic, però després allò s’ha de dur a terme en un temps raonablement curt i amb un pressupost raonablement correcte. A mesura que els encàrrecs eren més monumentals i la direcció d’obres esdevenia més complexa, Speer es va revelar com un geni de l’organització. Un fet que va marcar la seva activitat posterior al si del partit.
TRES. El problema de l’ambivalència
Speer no compartia el menyspreu de Hitler per l’art modern. I, per les annècdotes que explica dels primers anys del NSDAP al poder, sembla que bona part dels jerarques nazis tampoc. S’hi van anar adaptant en veure les reaccions que Hitler tenia davant d’obres modernes que penjaven de les parets de les cases dels seus col·laboradors. Aquestes obres anaven desapareixent, substituïdes per d’altres que anessin més d’acord amb els gustos del Führer. Speer havia dissenyat l’interior de la casa particular dels Goebbels, i va penjar-hi unes aquarel·les de Nolde: tant Goebbels com la seva dona n’estaven encantats. Però quan Hitler les va veure, no va amagar la seva repulsió. Goebbels va decidir immediatament que aquelles aquarel·les eren horribles, i va ordenar a Speer que hi posés alguna altra cosa.
‘Aquell temps, em preocupava la superposició de poder i submissió. També trobava sinistra l’autoritat incondicional que Hitler podia exercir, fins i tot en qüestions de gust personal, damunt d’homes que havien col·laborat amb ell estretament durant anys. Goebbels es mostrava submís a Hitler de manera incondicional. A tots ens passava el mateix. Jo mateix, prou familiaritzat amb l’art modern, vaig acceptar en silenci la decisió de Hitler...’
No hi estaven d’acord, però s’hi adaptaven. Aquest patró de comportament es pot aplicar a la majoria dels alemanys d’aquella època.
Aquesta submissió en el desacord, que acabava sent a efectes pràctics un acord tout court, deixa estupefacte el lector d’avui. Oi més perquè en altres moments de la seva autobiografia Speer observa que en aquella època, abans de la guerra, Hitler no era massa perseverant a l’hora de mantenir una opinió, si veia que l’interlocutor es mantenia ferm en la seva pròpia. Però la devoció que tots sentien per aquell subjecte era total. Cal recordar, a més, que no es tractava d’un règim democràtic. L’episodi de la nit dels punyals, on bona part de l’estructura de les SA (Röhm, Strasser) fou exterminada sense contemplacions, era un senyal inequívoc per qui tingués una família per qui vetllar i poca pasta d’heroi. Aquells que no ratificaven la condemna de l’art modern eren desplaçats a tasques subalternes irrellevants, o bé despatxats... de moment. A mesura que el règim es llançava cap a una furiosa fugida cap endavant, i sobretot després que la guerra comencés, ser dissident al règim, des de dins o des de fora del govern, anava esdevenint un risc enorme.
Malgrat tot, és irritant el reconeixement del mateix Speer, a les seves memòries, de l’actitud aliena davant dels fets vergonyosos dels quals els alemanys anaven essent testimonis. Els atacs a les sinagogues, el bandejament d’intel·lectuals i artistes que no combregaven amb les directrius del partit, el tancament de tots els mitjans de comunicació poc o gens afins al règim. Un comentari constant a l’autobiografia de Speer és que tot això irritava, molestava, preocupava... però que finalment s’imposava que cadascú s’ocupés de la seva feina i que s’oblidés de la resta.
‘L’exigència que cadascú limités la seva responsabilitat al seu terrenya encara era més perillosa. Cadascú es movia en el seu cercle: arquitectes, metges, juristes, tècnics, soldats o agricultors. (...) A mesura que el règim de Hitler s’allargava en el temps, l’aïllament ideològic d’aquelles cambres estanques creixia. Si aquella pràctica s’hagués mantingut durant generacions, crec que hauríem esdevingut una mena d’éssers etiquetats, incapaços de pensar per nosaltres mateixos, cosa que hauria provocat la ruïna del sistema.’
La connivència de Speer amb el règim només es pot entendre recordant que els encàrrecs oficials van acabar essent la part més substancial de la seva feina. És fàcil d’entendre què suposa això per un arquitecte. Un pintor en té prou amb una tela i pintura per donar quelcom al món: pot pintar un quadre encara que no tingui cap comprador a priori. Van Gogh mai no va arribar a vendre cap quadre, i malgrat tot deixà una obra extensa. Un arquitecte no es troba en aquesta posició: allò que ell ha dibuixat en un paper necessita un pressupost i un contractista per esdevenir realitat. Un quadre ho és tot, un plànol no és res. Per un arquitecte relativament jove com era ell (no arribava als trenta), que no havia tingut temps de fer-se un nom entre clients privats – va passar de no tenir cap encàrrec a tenir-ne un munt, però sempre de tipus oficial i/o per a alts càrrecs del règim – no devia ser fàcil l’alternativa, sobretot tenint en compte que degut al domini que el NSDAP exercia sobre totes les àrees abandonar el lloc que tenia podia comportar no poder tornar a treballar mai més a Alemanya. En tot cas, en cap punt de la seva autobiografia no esmenta que aquell abandó de si mateix (bona part dels jerarques nazis li semblaven repulsius) li fos especialment dolorós, i és això el que resulta particularment irritant per a una mentalitat actual. Però la mentalitat d’aquell moment era ben diferent, sobretot a Alemanya:
‘Encara que avui soni molt diferent, la frase que deia que el Führer pensa i dirigeix no era un simple eslògan de propaganda. La nostra predisposició a acceptar aquell estat de coses ens havia estat transmès des de la infantesa. Els nostres principis venien d’un estat autoritari, amb una exigència de subordinació que s’havia acceptuat degut a les lleis de guerra. (...) Dúiem a la sang la rigidesa de l’ordre; al costat d’allò, la liberalitat de la República de Weimar ens semblava relaxada, sospitosa, gens desitjable.’
Els alemanys que formaven part de cossos tan sinistres com les SA, les SS o la Gestapo eren una minoria. Però la majoria dels alemanys no se’ls va oposar d’una manera seriosa. Por, però també convenciment. Si no tots, la majoria dels testimonis presencials de la vida quotidiana a l’Alemanya nazi coincideixen a dir que la devoció que la població sentia pel seu Führer no era forçada ni simulada: era un sentiment autèntic, només compensat pel menyspreu que molts sentien per la resta de membres del partit. En una sèrie documental de televisió prou famosa (vide infra), un ancià que recordava haver vist una de les nombroses manifestacions espontànies que es produïen al llarg del passeig de Hitler:
‘en veure la seva alegria, la seva joia, la felicitat que sentien de ser governats per un home com aquell, el meu desig més profund hauria estat ser un d’ells! Però no podia. Perquè sóc jueu...’
QUATRE. Què hi feies, en un govern com aquell...?
La implicació de Speer en tasques de govern va començar molt abans de la guerra. El 1934 fou incorporat a l’organització de Fritz Todt, ministre del Reich per a l’armament. Quan Alemanya va envair Polònia, Speer es va trobar que formava part del festival, per dir-ho d’alguna manera. El paper de Todt i la seva organització havien esdevingut tan essencials per l’esforç de guerra que la implicació de Speer en les tasques governamentals era absoluta. Des del començament de la guerra es va ocupar, com a arquitecte, de les obres demanades pels exèrcits de Terra i Aire, incloent residències de construcció ràpida per als exèrcits d’ocupació de Rússia i Ucraïna, refugis antiaeris i tota manera de treballs d’infrastructura. Llavors, el 1942, Todt mor en un accident d’aviació. Hitler nomena Speer com a successor de Todt a tots els efectes.
Speer suposava que heretaria, de la feina de Todt, les tasques de construcció i urbanisme; no pas totes les funcions, incloses les que tenien més a veure amb la indústria de guerra, tema en el qual Speer era força ignorant. De canons antiaeris, tancs, camions i tot l’etcètera que vulgueu hi entenia ben poc... Però fou precisament aquella ignorància el seu punt fort. Va arribar a aquell terreny sense cap contaminació prèvia, sense vicis burocràtics ni prejudicis, i va aportar a la indústria de guerra una racionalitat que havia esdevingut una necessitat urgent.
La visió dels uniformes militars omnipresents podria fer pensar que Alemanya era un país ben organitzat, on tot funcionava com un rellotge suís. Fals. L’esforç de guerra – de fet, tot el govern del país – era absolutament ineficient i hiperburocratitzat, de vegades fins a extrems absurds. L’obtenció de matèries primeres, els processos de fabricació en massa, la producció de munició, tot era caòtic. Speer s’hi va abocar amb energia, va eliminar bona part de la burocràcia, va establir lligams de col·laboració directa amb els industrials... i va tenir un èxit aclaparador en l’augment de la producció d’armament. Hi ha un acord tàcit a dir que va retardar en anys la derrota d’Alemanya: sense ell, la guerra hauria durat ben bé dos anys menys. Un detall que, vist amb perspectiva històrica, el fa culpable. Però per entendre el personatge cal posar-se en la seva pell. Alemanya havia començat la guerra, que – sobretot a Rússia – estava essent duríssima: perdre hauria estat una catàstrofe encara pitjor que la derrota de 1918, i per als militars i governants alemanys allò era senzillament impensable. Hauria estat millor no començar la guerra, i de fet una majoria d’alemanys hi estava en contra; un cop començada, però, no es podia perdre. Una mena d’empat tècnic, que hagués conduït a un armistici acceptable per Alemanya, era l’ideal per bona part de l’exèrcit alemany.
Ni Speer ni bona part dels tècnics d’aquell govern no es feien il·lusions sobre si Alemanya podia guanyar la guerra:
‘La tardor de 1941 vaig visitar la fàbrica Junker de Dessau, a fi de coordinar amb el director general Koppenberg els nostres programes constructius amb els seus plans de producció. Em va dur a un local tancat i em va ensenyar un gràfic que comparava la previsió americana de producció de bombarders els propers anys, amb la nostra. Vaig preguntar-li què deien els nostres comandaments en veure aquelles xifres depriments. No s’ho volen creure, va respondre, i tot seguit va arrencar a plorar.’
L’annècdota és anterior a la mort de Todt. Un cop al poder, Speer va corregir una mica la situació, però no tenia un poder tan gran com hauria volgut. Com ell mateix explicava en una sèrie documental (vide infra), el Reich estava organitzat en regions, cadascuna de les quals estava sota el govern d’un Gauleiter, que tenia sobre la seva regió un poder molt gran. Speer tenia dificultats serioses a fer-se obeir, perquè cada jerarca estava gelós de la seva parcel·la de poder – on sovint hi tenia també els seus propis interessos econòmics personals – i podia ignorar-lo impunement. Finalment, hi havia l’alta jerarquia nazi: Goering, Goebbels, però sobretot Bormann, no s’estaven de sabotejar els esforços d’aquell individu un xic dubtós que molt rarament feia el salut nazi, i que podia passar-los per davant en el favor del Führer si tenia gaire èxit en la seva missió. Bormann particularment – imbècil rematat, però molt hàbil a l’hora de vetllar per la seva posició – va acabar essent un dels màxims responsables de la derrota d’Alemanya, perquè com a secretari personal de Hitler decidia qui seria rebut pel Führer i qui no. Detall rellevant, perquè Hitler no cedia parcel·les de poder que permetessin als seus subordinats prendre decisions importants. Ni Speer ni els generals més experts i preparats (Keitel, Jodl, Guderian...) no podien prendre decisions importants de tipus militar ni sobre l’esforç de guerra, que Hitler havia acumulat en les seves mans, inexpertes i sovint poc entenimentades. L’annecdotari sobre aquest tema és immens. Hitler tenia una obsessió pels bombarders: volia arrasar Londres, quan de fet allò que era urgent era disposar d’una bona flota de caces que pogués aturar les onades de bombarders que arrassaven les ciutats alemanyes i destruïen la seva indústria. Un bon dia l’home va tenir un rampell, va ordenar a Speer aturar immediatament la producció d’avions, i que tots els homes que hi treballaven fossin dedicats a fabricar artilleria antiaèria – d’una eficàcia molt dubtosa. Aquestes annècdotes són dels darrers mesos de la guerra, quan la derrota era imminent; però de fet molt abans les decisions de Hitler havien començat a arruïnar els esforços dels seus generals. La batalla de Kursk, per exemple, es va perdre perquè Hitler no va fer cas dels seus generals ni del mateix Speer, que li remarcaven que els nous carros de combat alemanys (els famosos Tiger i Panther) encara no estaven prou rodats per provar-los massivament en una batalla d’aquella magnitud. Efectivament, la majoria dels tancs alemanys van quedar avariats abans d’acabar la batalla, i abandonats al bell mig de l’estepa russa. La derrota va significar el començament de la retirada de Rússia de la Wehrmacht. Speer podia dur al límit la capacitat productiva de la indústria militar alemanya, però no podia fer miracles.
CINC. La part fosca
El punt que a la fi de la guerra va provocar la condemna de Speer és la qüestió del treball esclau. La sentència de Nuremberg el va declarar culpable d’haver participat en el reclutament forçat d’obrers. N’eren importats en quantitats immenses d’Ucraïna, de les zones ocupades de Rússia, de Polònia... Darrere de cadascun d’ells hi ha un drama privat, perquè tots els testimonis indiquen que els SS no anaven amb miraments a l’hora de reclutar personal: encerclaven barris sencers i en deportaven els homes adults, sovint també les dones. Aquest reclutament horrible obeïa, però, a una lògica implacable.
Bona part de la població masculina adulta alemanya era al front. La mà d’obra que havia quedat era insuficient per les necessitats bèl·liques, oi més quan l’economia alemanya va trigar força a adoptar les formes d’una economia de guerra. El règim era conscient que la guerra era impopular, i va adoptar durant els primers anys una política interior tendent a fer entendre la població que tot anava bé: músiques alegres, estímul del consum d’articles de luxe, augment de la natalitat (fet rar quan un país està en aquesta situació). Mobilitzar massivament la població per a la producció d’armament era reconèixer que aquella guerra no era cap broma, que podia acabar malament i que acabaria implicant patiment per a la població. Així fou finalment, però el 1942 encara era impensable. Speer va suplicar l’autorització per incorporar massivament la dona al treball industrial, per compensar la pèrdua de mà d’obra masculina mobilitzada a l’exèrcit. La resposta fou una negativa tossuda. Hitler veia la dona com una dipositària de valors immortals, la llar, la reproducció, la maternitat. Una dona que treballés en una fábrica no podia ser alhora una bona mare: el tema quedava tancat.
Speer es desesperava, perquè sabia que els adversaris d’Alemanya – Anglaterra, Rússia, i després els EEUU – no havien dubtat a incorporar la dona massivament a llurs indústries: això els feia independents de la necessitat de mà d’obra forana. Alemanya no tenia alternativa. Ben aviat, milers de treballadors presoners (russos, ucranians, francesos, polonesos...) van envair les fàbriques alemanyes.
Les actes del procés de Nüremberg són aterridores a l’hora de descriure com es feia el reclutament. Només cal dir que foren les SS les encarregades de fer-ho; no calen més detalls. L’actuació de Speer es limitava a fer previsions de necessitat de mà d’obra, que feia arribar a Fritz Sauckel, comissari anomenat per al reclutament i individu particularment brutal. Sauckel finalment va ser condemnat a mort al procés de Nuremberg. Speer va tenir una condemna més suau (vint anys) perquè van quedar documentats els seus esforços per millorar les condicions infrahumanes dels obrers deportats – esforços que li van provocar més d’un conflicte amb la resta de jerarques nazis. En aquests esforços s’hi barrejava un impuls humanitari i una necessitat pràctica: s’havia arribat a situacions tan greus de maltractaments que els obrers estaven massa dèbils i extenuats per treballar. Els esforços de Speer per crear una certa xarxa de protecció d’aquests obrers van aconseguir alguna cosa. Per exemple, la creació de Sperbetriebe, centres de treball dels quals els obrers no podien ser deportats. Es tractava de fer treballar els obrers dels països ocupats als mateixos països ocupats, evitant llur deportació a Alemanya. És irònic que, cap a la fi de la guerra, la mobilització massiva que demanava Speer es va produir: joventuts hitlerianes, dones, vells, mutilats de guerra, van ser incorporats massivaments a les mines, a la indústria i a la defensa mateixa. Massa tard. La sentència de Nüremberg esmenta que Speer no era culpable de l’existència del treball esclau, però que n’estava al corrent.
Un exemple de les tensions tingudes per aquests temes és l’incident del refugi de Dora-Mittelbau. L’agost de 1943, Hitler va sotmetre a Speer i Himmler el projecte de construcció d’un enorme refugi subterrani. L’objectiu era proporcionar a Wernher von Braun un lloc on fabricar les V-2, perquè el lloc de producció anterior (Peenemünde) havia estat bombardejat i destruït. Speer hi posaria els tècnics (des de Berlín), mentre que Himmler hi posaria la mà d’obra: treta dels camps d’extermini, òbviament. Quan Speer va visitar les obres, per supervisar-ne la part tècnica, es va quedar horroritzat en veure les condicions de vida dels presoners. Va ordenar la millora de les condicions sanitàries, va fer construir per als presoners barracons a l’exterior dels túnels, i va exigir una millora de les condicions de treball. El cap dels treballs era el brigada de les SS Hans Kammler. Kammler es va queixar a Himmler, i Himmler va informar Hitler de l’estranya actitud del ministre d’armament. Com esmenta Speer, dins mateix del partit Himmler tenia fama de cruel, fred i consegüent: ningú no s’atrevia a enfrontar-s’hi seriosament. El canvi d’actitud de Hitler envers Speer fou fulminant. Havia caigut en desgràcia.
Aquest fet, segurament amb l’afegit de l’esgotament provocat pels anys de tensions amb la resta de jerarques nazis, va fer caure Speer en una depressió aguda. Com explica ell mateix a les seves memòries, posar-se malalt essent ministre era un problema greu. Donada l’atmosfera de tensions, odis i competència entre jerarques pel favor del Führer, era inevitable que els membres de l’entorn aprofitessin l’avinentesa per fer-lo caure encara més als ulls de Hitler. Speer fou hospitalitzat i posat sota la custòdia del doctor Karl Gebhardt, que diagnosticà reumatisme muscular. Gebhardt es va guardar per a ell mateix altra informació que hauria indicat que el diagnòstic real era un problema cardíac seriós. Annemarie Kampf, la secretària de Speer, va sentir casualment una conversa entre Himmler i Gebhardt, on Himmler li donava instruccions per agreujar la malaltia de Speer i provocar-ne la mort. L’esposa de Speer es va esverar, es va posar en contacte amb Brandt (curiosament, metge de capçalera de Hitler), que va fer cridar Friedrich Koch, internista reconegut de Berlín. Brandt va prohibir a Gebhardt prendre cap decisió mèdica. Per ordre del dr Brandt, Koch va prendre una cambra al mateix hospital, amb l’ordre d’ocupar-se de Speer en tot moment. Gebhardt va exigir a Koch que practiqués a Speer una operació extremadament arriscada; Koch s’hi va negar. Speer es va recuperar, però tant Koch com l’informador que havia avisat Brandt d’aquell complot van suplicar-li discreció: temien ser deportats a un camp de concentració. Aquest incident és il·lustratiu de l’ambient que es respirava fins i tot dins el cercle més proper al poder nazi, i de com els membres d’aquest mateix cercle (llevat, potser, de Himmler, Bormann, Goebbels i Goering, intocables) estaven obligats a mesurar molt bé les seves paraules, fets i propostes. L’atmosfera empitjorà després de l’atemptat de Von Stauffenberg, que va submergir Hitler en un estat de suspicàcia extrema envers tot el seu entorn.
Cal tenir present aquest detall quan es parla de l’altre gran tema, sobre el qual la posició de Speer no va quedar clara: mai no es va aclarir, al judici de Nuremberg, si estava al corrent de què passava als camps d’extermini. Se’n va sortir prou bé, donant de si mateix una imatge força evasiva. Però sabem que n’estava al corrent, almenys els darrers anys de la guerra. En declaracions posteriors reconeix que alguns oficials nazis li havien parlat amb horror de què succeïa dins els camps. Per altra banda, ell havia visitat Mauthausen. Segons les seves declaracions a Nuremberg, no havia visitat tot el camp: només havia vist allò que els SS li havien deixat veure, tot estalviant-li la part més brutal. És possible.
‘La meva ceguesa voluntària contrarresta tot allò que vaig fer de positiu, o que hauria d’haver fet, al darrer període de la guerra. En comparació amb aquesta ceguesa, les meves activitats no són res. Precisament perquè llavors vaig fallar, encara avui em sento personalment responsable d’Auschwitz.’
Sentiments a banda, crec que és gairebé segur que no hi hauria pogut fer res. L’extermini dels jueus (i d’altres ètnies: gitanos, per exemple) no era, dins el règim nazi, un fet accessori: era una obsessió personal i radical de Hitler, i reialme de Himmler i les SS: territori intocable. Per altra banda, la intensificació de l’Holocaust va coincidir amb el període en el qual Speer havia caigut en desgràcia, i on tenia ben poc marge de maniobra. Speer podia actuar en determinats camps, relacionats amb la producció industrial. L’extermini de jueus, gitanos i altres ètnies no tenia a veure a priori amb les seves àrees de responsabilitat. Tampoc no cal ser gaire llest per adonar-se que insistir en aquest tema l’hauria posat en una posició extremadament perillosa.
De mica en mica Speer es va anar reincorporant a les tasques de govern: era massa imprescindible per al bon funcionament de la indústria militar. Però mai va recuperar el tracte personal amb Hitler que havia arribat a tenir.
SIS. Speer i Walkiria
El film recent protagonitzat per Tom Cruise ha tornat a la vida la famosa ‘operació Walkiria’, un dels diversos complots que es van ordir per acabar amb la vida de Hitler, i el que va estar més a prop de reeixir. El coronel Von Stauffenberg va aconseguir fer entrar una petita maleta que contenia una bomba dins l’anomenat ‘cau del llop’, quarter general de Hitler, on es reunia amb els seus generals i des d’on dirigia la guerra. Va anar d’un pèl, però Hitler no va morir en l’atemptat. Objectivament, l’atemptat fou una barreja de perfecció i de barroeria. D’una banda, alguns dels components del trenca-closques havien estat treballats meticulosament, però alhora els conjurats van cometre errors infantils. Un exemple: abans que se sabés que Hitler havia sobreviscut a l’atemptat, els conjurats havien arrestat Goebbels i l’havien tancat en una habitació vigilada… però no se’ls havia acudit tallar-li el telèfon! El doctor (com l’anomenaven) va poder fer les trucades que calien per assegurar-se la lleialtat dels caps locals de les SS, i per fer girar la truita: abans d’un dia havien recuperat el control de la situació. Els implicats van ser detinguts massivament. Molts van tenir la sort de ser afusellats sense més tràmits (Stauffenberg entre ells), altres van patir interrogatoris violents, judicis públics surrealistes (són famoses les imatges del jutge escridassant els acusats que exposaven amb una dignitat increïble les raons per decidir-se a executar l’atemptat) i, els que quedaven, morts d’una manera brutal. En la conjura hi havia implicats molts alemanys, militars i civils: entre els executats hi havia un dels fills de Max Planck.
En la seva autobiografia, Speer parla de Stauffenberg i d’altres conjurats, però diu que no sospitava les seves intencions. Altres estudiosos assenyalen que Speer no era aliè a la conjura. És sorprenent, atesa la seva condició de Ministre d’Armament i Municions: si ho era, era perquè era fidel al seu führer, i en aquest cas hauria d’haver denunciat la conjura immediatament. Si, en canvi, estava d’acord amb Stauffenberg, la seva col·laboració efectiva hauria pogut assegurar l’èxit final de l’operació. Que els conjurats s’atrevissin a parlar amb Speer del complot és senyal que el veien com un dels pocs membres del govern (potser l’únic) amb qui es podia parlar d’una manera franca sobre la necessitat d’acabar amb aquell règim d’una manera o altra. És probable que Speer no pogués oblidar els intents d’eliminació de què havia estat objecte. Els fets indiquen que possiblement Speer estava al corrent de l’operació (no pas dels detalls), que no hi va participar directament, però que tampoc no s’hi va oposar, ni tampoc va denunciar la conjura. ¿Com encaixa tot? És probable que es trobés atrapat entre dues fidelitats. D’una banda, la seva fidelitat personal a Hitler, de l’altra la consciència que aquell home duia Alemanya directament a la catàstrofe. Podia estar íntimament d’acord amb l’atemptat, però no voler participar-hi directament. En aquest aspecte la seva posició seria idèntica a la de Rommel. Per l’arxiu secret d’un dels conjurats, Friedrich Fromm, sabem que el seu nom havia estat esmentat com a possible membre d’un govern de transició que s’encarregués de negociar una pau amb els aliats, al preu que fos: sabien que seria una pau molt dura, però en tot cas preferible a l’apocalipsi que Hitler semblava voler provocar.
Un cop l’atemptat va haver fracassat, l’ambivalència irritant de Speer reapareix: va col·laborar amb Goebbels en la repressió del complot i en el restabliment de l’ordre anterior. Probablement per por. Atesa la seva relació personal amb alguns dels conjurats (era sabut que havia estat visitat per Stauffenberg) havia de deixar clar de quina banda es trobava. Bormann era enemic personal seu; el risc que aprofités l’avinentesa per eliminar-lo, adduint sospites de connivència amb els conjurats, era enorme. Cal recordar que no només van ser morts els implicats en el complot: també les famílies dels conjurats van ser exterminades. I molts innocents els noms dels quals van aparèixer casualment durant els interrogatoris. Speer tenia dona i sis fills: es fa difícil de saber què hauria fet un altre en la seva situació.
Cap a la fi de l’Alemanya nazi, Speer esmenta que va considerar seriosament d’assassinar Hitler injectant gas tabun al sistema de ventilació del búnker de la cancelleria; va arribar a parlar-ne amb alguns col·laboradors (Dieter Stahl), però finalment la vigilància extrema que hi havia per tots els racons de l’edifici el va fer desistir. No s’està d’esmentar la por de ser descobert: els darrers mesos de la guerra, la psicosi de complots pertot arreu duia de corcoll l’entorn més immediat de Hitler. Aquesta annècdota, esmentada per Speer com poc menys que una dèria temporal, no ha pogut ser comprovada per cap font independent. El seu enfrontament final al règim – extremadament arriscat – es va deure a altres fets.
SET. La rebel·lió final
Les ordres de Hitler davant l’avenç dels aliats dins mateix d’Alemanya eren ben clares: política de terra cremada.
‘Liebel va resumir els propòsits de Hitler dient que a cap alemany se l’havia de permetre de viure en territoris ocupats per l’enemic. I qui malgrat tot s’hi quedés, no hauria de trobar res sinó un desert sense cap rastre de civilització. No només calia destruir les indústries i les centrals d’aigua gas, electricitat i telèfons, sinó també tot allò que cal per seguir vivint: la documentació de les targetes de racionament, les actes del Registre Civil, les llistes d’empadronament, les relacions de comptes bancaris; també calia destruir les reserves d’aliments, incendiar les granges i matar el bestiar. Ni tan sols de les obres d’art que havien sobreviscut als bombardeigs n’havia de quedar res: els edificis representatius i els monuments, castells, palaus, esglésies i teatres havien de ser destruïts.’
Era un veritable final wagnerià, el Crepuscle dels Déus. El mateix Hitler va dictar les ordres, que van ser publicades al Völkischer Beobachter. Helmut Sündermann, segon cap de premsa del Reich, lamentava l’ordre, que va ser dictada per Hitler paraula per paraula. Aquesta annècdota il·lustra que força gent estava en desacord amb el Führer, fins i tot entre els fidels. Ningú (ni el mateix Hitler) dubtava de la derrota d’Alemanya; però aquella política significava no només la derrota, sinó la desaparició pura i simple. Cap país no podria mantenir-se en una terra erma com la que Hitler desitjava. Schmeer, cap comarcal d’Aachen, no va emprar tots els mitjans coercitius que tenia per evacuar la seva zona d’autoritat: Hitler el va fer desposseir del càrrec, el va expulsar del NSDAP i el va enviar al front com a soldat ras. Calia atrevir-se a desobeir, però fer-ho de manera prudent i cauta. Speer ho va fer, i aquest fet crucial fa recuperar la seva imatge per molts dels alemanys posteriors i per molts dels seus crítics, que reconeixen que sense ell Alemanya hauria quedat literalment arrassada.
Al començament es va valdre d’un argument que va convèncer el mateix Hitler. Els exèrcits alemanys no havien estat derrotats del tot: podien reconquerir territoris perduts. Si es trobaven que tota la indústria del lloc havia quedat destruïda, no en podrien treure profit. Va convèncer Bormann de reconvertir les mesures de destrucció en mesures de paralització: les instal·lacions havien de quedar sabotejades temporalment, prou temps perquè els aliats no se’n poguessin aprofitar fins que la Wehrmacht hagués pogut reconquerir el territori perdut. Speer era prou conscient que això era una pura entel·lèquia; però va poder salvar part de la indústria. Increïblement, aquesta vegada el mateix Bormann va col·laborar amb Speer. L’ordre de Hitler va ser donada quan Alemanya encara ocupava Holanda, Bèlgica i part de França. L’ordre de Speer, ratificada per Bormann, feia extensiva l’ordre d’aturar la destrucció també en aquests territoris. Speer ho recorda amb certa sorpresa, com si el secretari personal de Hitler finalment hagués posat seny:
‘Bormann mateix havia col·laborat. Semblava que entenia millor que Hitler les conseqüències devastadores que tindria la destrucció total dels territoris que calia abandonar.’
El perill que corria es féu evident un dia que Hitler va esmentar en una reunió una notícia de la premsa estrangera. La producció bèl·lica de França, ara ja en mans dels aliats, s’acostava al seu nivell anterior a la guerra. ¿Com podia ser, si s’havien donat ordres de destrucció total? Speer estava en un embolic. Se’n va sortir adduint que segurament es tractava de propaganda de l’enemic. Hitler s’ho va creure, i de moment la situació va quedar salvada. Durant els mesos següents Speer va parar poc al quarter general de Berlín. Va viatjar per Alemanya, verificant l’estat de les infrastructures, i donant ordres contràries a les de Hitler: respectar les instal·lacions ferroviàries, els ponts i els ports. Els ponts eren crucials, perquè Alemanya està farcida de rius cabalosos, i sense els ponts les comunicacions entre ciutats i el transport de matèries entre elles quedava anul·lat. Això provocaria l’enfonsament total de l’economia. Ningú no s’atrevia a desobeir les ordres de Hitler. Per fer respectar les infrastructures a la zona est, calia la complicitat de l’exèrcit. Va proposar unes directrius de destrucció mínima, que impedissin l’avenç de l’enemic però que fossin més aviat poc rellevants quan calgués refer l’economia de les zones perdudes. Speer en va parlar amb Guderian, Guderian amb Jodl, i Jodl amb Keitel. Keitel va dir que allò ho havia de discutir amb Hitler. El resultat fou l’esperable: el Führer, furiós, va ratificar totes les seves ordres de destrucció, i es va mostrar molt irritat amb l’actitud de Guderian. Impressiona, en tot cas, saber quina va ser la reacció de l’almirall Dönitz, aleshores cap suprem de la marina alemanya. Speer intentava convèncer-lo d’aturar aquella destrucció suïcida. La resposta fou lacònica: no era feina seva. Ell era l’almirall, i prou. L’actitud de mirar cap a la seva banda i prescindir de la resta, tan característica de l’Alemanya de l’època, seguia imperant fins i tot aleshores.
La política de Speer, contrària a la destrucció de l’economia alemanya, va continuar fins al final, però durant força temps fou prou hàbil per evitar de parlar-ne directament amb Hitler. El temps jugava a favor seu: n’hi havia prou d’aturar la destrucció fins que els aliats (a una banda o a l’altra) arribessin i fessin impossible complir les ordres. En això es va trobar amb la complicitat tàcita de bona part dels industrials, que de fet feia molt de temps que havien assumit la derrota. Finalment, Hitler es va assabentar que les seves ordres de destrucció només eren obeïdes de manera molt parcial. Bormann l’havia denunciat. Speer va tenir una conversa molt tensa amb Hitler. Va oferir deixar el càrrec de Ministre d’Armament; Hitler va refusar, conscient com era de fins quin punt aquell home era imprescindible. Davant d’allò, Speer li va demanar de ser mantingut al càrrec amb la mateixa autoritat. Cosa que significava que seguiria actuant com fins aleshores.
El film El Hundimiento (en la versió en castellà) retrata prou bé els darrers dies a la cancelleria. Per un arquitecte, veure la destrucció de tot allò que havia construït els anys anteriors a la guerra devia ser molt dur. En tot cas, va voler anar-hi per acomiadar-se de Hitler. Hitler només li va dir:
‘Per tant, marxeu, no? Bé... bon viatge.’
L’escena on li explica que havia desobeït les seves ordres, no és impossible, però no és gaire creïble; de fet, com ja hem dit, Hitler sabia que Speer l’havia desobeït.
Això fou tot. No es va quedar al bunker fins a la fi. Va intentar fer desistir Magda Goebbels de matar els seus fills, va intentar convèncer Eva Braun de fugir d’allà, va parlar amb les secretàries (Traudl Jünge, en particular) perquè marxessin, ja que Hitler els havia donat llibertat per fer-ho. Però la majoria dels presents al bunker eren massa fidels al seu Führer per anar-se’n –encara que alguns, finalment, després del suïcidi de Hitler van optar per sortir d’aquell catau. Per exemple, Traudl Jünge, el general Möhnke i molts d’altres: la majoria van caure en mans de les tropes russes.
El govern provisional, dirigit per Dönitz, es va reunir a Flensburg, nord de Schleswig-Holstein, una ciutat ben insignificant. Speer va continuar al govern, com a ministre d’Economia i Producció. Però era ben clar que allò era un govern de pantomima. S’hi va quedar uns dies, fins que finalment els exèrcits aliats hi van fer acte de presència. Després que el govern de Dönitz va haver capitulat, era habitual trobar-se amb oficials anglesos i americans a la zona; sovint s’aturaven a parlar amb els oficials alemanys; i amb Speer mateix, més d’una vegada. Un dia, després de llargues converses amb Speer sobre els efectes dels bombardeigs dels aliats, el general Anderson li féu un comentari curiós:
‘Si haguéssim sabut abans quina era la vostra capacitat, hauríem enviat la VIII Flota Aèria només per eliminar-vos’.
Un afalac. Per sort, diu Speer, no ho sabien: la VIII Flota tenia més de dos mil bombarders...
VUIT: Nüremberg
Speer va marxar al castell de Glücksburg, on el duc Von Holstein li havia ofert d’establir-hi la residència. La seva família s’havia instal·lat en una casa prop d’allà. Per estrany que sembli, durant els primers dies de l’armistici al bàndol aliat ningú no tenia clar quines ordres hi havia, referents als governants alemanys, i per tant ell va poder circular amb cotxe amb relativa llibertat, per la zona. S’hi va quedar, tot esperant que el detinguessin – tenia molt clar que això havia de passar tard o d’hora.
Heidecker i Leeb descriuen Speer com un home tranquil i una persona sensata, amb una visió molt realista de la seva situació. Quan el van anar a detenir no s’hi va resistir gens. Només va dir
‘És la fi, doncs. Val més així. De tota manera, tot això ja no era sinó una òpera’.
L’oficial anglès li va preguntar si volia dir una òpera còmica, i Speer féu que sí en silenci.
La resta, és història. Speer consta com un dels pocs acusats del règim que es va mostrar penedit de la seva pertinença al règim nazi. Sobre la seva sinceritat cadascú n’ha de treure les seves conclusions. En tot cas, tenia assumit que seria executat, com la majoria dels acusats. La condemna fou per ell una relativa sorpresa: fou declarat culpable d’haver gestionat el treball dels treballadors esclaus a Alemanya; però innocent dels sofriments patits per aquests treballadors. No es va demostrar cap participació directa en l’holocaust, bé que sempre va quedar el dubte de què en sabia exactament: si era culpable fou per omissió, com ell mateix reconeix. Va ser condemnat a vint anys de presó a Spandau. Llavors, el món el va oblidar. Una annècdota impressiona particularment. La presó de Spandau era vigilada per una guàrdia anglesa, una d’americana, una de francesa i una de russa, que es rellevaven cada mes. Quan, l’any 1953 (és a dir, només vuit anys després de la fi de la guerra) un destacament anglès anava a prendre possessió del lloc, l’oficial va preguntar als soldats si sabien què era aquella presó, qui hi havia pres, i què havia fet. Cap dels soldats en tenia ni la més petita idea.
Speer va complir els vint anys a Spandau, íntegrament. En sortir, es va establir a Anglaterra. Tothom sabia què faria en sortir: escriuria unes memòries prou dignes de ser llegides, una font documental extraordinària per als estudiosos del III Reich, i sobretot una font extremadament interessant per conèixer la psicologia de Hitler, de mans d’un dels que hi van ser més a prop, físicament i humanament. Malgrat tot, després d’haver llegit les Memòries de Speer (lectura molt recomanable), el petit caporal del bigoti seguirà tan impenetrable com sempre.
Speer va morir a Londres, el 1981. Potser els darrers moments es seguia preguntant què hi feia, un noi com ell, en un lloc com aquell. O com hauria estat la seva vida si no s’hagués afiliat al NSDAP – com van fer tants i tants alemanys, al capdavall.
Pere Rovira
………………………………………………………………………………………………………………………………...............…………………
FONTS
Llibres:
(Nota: la bibliografia és increïblement abundant. Només esmento llibres molt interessants i/o relativament fàcils de trobar).
Albert Speer, 1969. Erinnerungen (edició en castellà: Memorias, ed. El Acantilado, Quaderns Crema, Barcelona, 2002. No conec cap edició en català [prego que em corregiu si m’equivoco]. De lectura obligada per al coneixement del personatge, que pot haver amagat fets comprometedors, òbviament.
Joe J. Heydecker & Johannes Leeb. 1958. Der Nürnberger Prozess. Verlag Klepenhener. Hi ha una edició en castellà molt antiga (El proceso de Nuremberg), de l’editorial Bruguera, 1965, reeditada moltes vegades. Reflecteix part dels interrogatoris del fiscal, la defensa, les declaracions dels acusats, llista completa de les condemnes, càrrecs concrets contra cadascun d’ells, etc. Dóna també informació sobre els fets succeïts amb les detencions i abans (per exemple, el suicidi de Himmler).
Ian Kershaw, 2000. Hitler (2 vols). Allen Lane-The Penguin Press. Edició en castellà: Editorial Península, 2000. Moltes reedicions. Biografia molt completa de Hitler, però no dóna massa dades sobre Speer. L’autor no amaga la seva antipatia pel personatge; és, per tant, un contrapès interessant per l’autobiografia de Speer. Poques dades sobre l’Alemanya durant la guerra, perquè es centra sobretot en els fets del personatge principal (Hitler) en si.
Antonio Ansuátegui. 1945. Los cien últimos días de Berlín. Ed. Mateu, Barcelona. Interès especial per tractar-se d’un testimoni presencial del darrer any del III Reich, sobretot pel que fa a vivències de la gent del carrer, i el seu rebuig del règim a la darrera època, combinat amb una fidelitat patològica per part d’alguns combatents que creien en la victòria final, inexplicablement. Impressionant, en certs moments. Hostil al nazisme, però no amaga la seva simpatia pels alemanys.
Ferran Gallego, 2003. De Munich a Auschwitz: Una historia del nazismo. Plaza & Janés, Barcelona. Anàlisi detallada del règim nazi, les seves bases, i de com aquestes bases havien de resultar finalment en l’Holocaust i en l’apocalipsi final. Molt recomanable si es tracta de conèixer l’interior de l’Alemanya nazi, més que no pas la figura de Hitler.
Pel·lícules i DVDs:
Olivier Hirshbiegel (director). 2004. Der Untergang (El Hundimiento). 150 minuts. Bruno Ganz (Hitler), Alexandra Maria Lara (Traudl Jünge). Heino Ferch fa el paper d'Albert Speer (no s'hi assembla gaire, físicament). Reconstrucció magnífica, molt detallada i rigorosa, bé que amb alguna petita inexactitud (per exemple, la mort de Fegelein no va ser al mig del carrer, sinó al búnker de la cancelleria). Extraordinari retrat de Hitler, amb tots els seus aspectes agradables (extraordinària delicadesa amb les secretàries) i els més repulsius (tracte ignominiós envers els generals, idees repulsives sobre la força i l'extermini dels dèbils...). Recomano especialment sentir-la en alemany amb subtítols: Bruno Ganz fa una creació de Hitler extraordinària. L'actitud de Traudl Jünge és força semblant a la de Speer; amb la perspectiva dels anys es penedeix de molt del que va viure.
Leni Riefenstahl, 1935. Triumph des Willens (El triunfo de la voluntad, en versió castellana). Recentment restaurada i reeditada en DVD. L'interès per nosaltres és que bona part de l'escenografia fou dissenyada per Speer. L'estètica dels focus engegats cap amunt és idea seva, segons sembla. Pel·lícula ideològicament exasperant, estèticament extraordinària. Va guanyar molts premis, no només a Alemanya: també a estats Units, França i Suècia.
Jeremy Isaacs (coordinador). 1973. The World at War (El Mundo en Guerra). Sèrie de televisió de Thames Television. Considerat un dels millors programes de televisió de la història. Veu en 'off' original de Laurence Olivier. Amb l'interès extraordinari que molts ex-nazis encara eren vius, i van poder parlar en persona dels seus records, fet que dóna a la sèrie un valor documental afegit. Parlen en primera persona antics guardians de camps de concentració, la secretària de Hitler (Traudl Jünge), antics resistents alemanys, soldats anglesos, americans, russos. Interès històric extraordinari. Speer apareix en quatre episodis. Recentment ha estat remasteritzada i reeditada en DVD.
_____________________________________________________________________________________
Proper número
AKHEN-ATON
El faraó heretge Amenofis IV ha passat a l’imaginari popular com un home d’una gran espiritualitat que es va enfrontar al poder omnímode de la casta sacerdotal. Novel·les com Sinhué l’Egipci, de Mika Waltari – i la pel·lícula que se’n va fer – han col·laborat molt a aquesta imatge, molt probablement falsa. El faraó heretge és un personatge molt més complex, amb una vessant simpàtica – només cal recordar els relleus de Tell-el-Amarna – alhora que una altra vessant molt discutible: un mal governant, un tirà terrible...
.JPG)
 Portar a aquesta secció un dels grans jerarques de l’Alemanya nazi pot ser un xo...){kind=link}
Impressionant. Llarg però val molt la pena !!!
ResponEliminaMoltes gràcies!
Armando
Excel·lent article!
ResponElimina