Nicolau II Romanov, assassinat el 1918 juntament amb tota la seva família i alguns servidors, fou el darrer tsar de Rússia. El 1981 va ser reconegut com a màrtir per l'Església russa a l'exili, i fou canonitzat el 2000 juntament amb tota la seva família: una canonització molt discutida per l'església (tant la catòlica com l'ortodoxa), fet que no ens ha d'estranyar si tenim en compte que pels seus súbdits fou Nicolau el sanguinari.
Haver estat ‘el darrer de' sempre dóna a un personatge certa aurèola tràgica, i encara més el fet d'haver estat assassinat. Un no pot evitar certa aprensió davant l'escena: tota la família és reunida als soterranis d'un casalot a Ekaterinburg, i allà un grup d'homes armats els maten a trets. Maten el tsar Nicolau (de 50 anys), la tsarina Alexandra (46), les seves filles Olga (22), Tatiana (21), Marie (19), Anastàssia (17) i el tsarèvitx Alexis (13). Després, rematen els cossos a cops de baioneta, i segons alguns testimonis amb trets al cap (els detalls són discutits). Juntament amb la família reial maten també la gent que aleshores acompanyava la família del tsar: el doctor Ievgeni Botkin, la minyona Anna Demidova, el criat Alosisius Trupp i el cuiner Ivan Kharitonov. La història és farcida, malauradament, de personatges que ha patit morts tràgiques, que eren ben innocents, i que no per això han estat canonitzats. És clar que no eren Tsars...
La Rússia actual és una república, si més no formalment, però no es pot evitar la sensació que és una república que enyora l'època que tenia una família reial. Com moltes altres repúbliques, d'altra banda. Si encertadament o equivocadament, és tot un altre afer. La pregunta és, doncs, si Nicolau és un personatge digne de ser enyorat.
Un viatge a Rússia fet fa un parell d'anys, que va incloure una visita al Palau de Sant Petersburg (el Peterhof), em va deixar bastant parat. No per la profusió d'ostentació de la riquesa del tsar – que podia arribar a extrems extravagants – sinó per l'atmosfera de recuperació del personatge a nivell popular. L'època soviètica no s'estava de qualificar el personatge com un autèntic enemic del poble rus. Ara, el poble rus sembla entestat a redimir-lo. La botiga de souvenirs era farcida de tassetes, platets, records amb l'anagrama imperial i l'escut dels Romanov, reproduccions de la vaixella del palau. També, llibres en anglès i també en rus (lectura per als propis russos, per tant!), àlbums de fotografies de la darrera família imperial. En tinc un a casa, i llegir-se'l deixa bastant atònit; no pas pels detalls que explica de la vida familiar del tsar – molts d'ells bastant normals i casolans, llevat naturalment dels que fan referència a l'hemofília del tsarèvitx Alexis –, sinó més aviat pel to general. El lector té la sensació de llegir un ‘Hola!' a la russa, una mena de reportatge de la casa d'Isabel Preysler però amb els personatges canviats. Les qualitats humanes de tots i cadascun dels membres de la família reial hi són descrites abastament; en surt un quadre de conjunt que cal qualificar d'encisador. Però llavors, per què la revolució de 1917? Tots els fets explicats pels panegiristes de la família reial són coneguts i comprovats, i de les qualitats humanes del tsar no en dubta ningú; la qüestió és com fer-ho encaixar amb el sobrenom de Nicolau el sanguinari, que li van donar els russos de la seva època.
Els historiadors actuals estan dividits. Tots estan d'acord a qualificar-lo de personatge obtús i inadequat per al càrrec. Tothom li reconeix les seves qualitats humanes – de les quals també parlarem –, però insisteixen que per un historiador són irrellevants davant el fet que fou un mal Tsar, i el seu regnat una època de sofriments per al poble rus. De fet, els testimonis contemporanis de Nicolau II eren molt durs amb el seu monarca.
‘Què serà de mi? I què serà de la pobra Rússia?'
Consta que aquestes van ser les paraules que va exclamar Nicolau II quan, el 1984, es va veure convertit en tsar, per la mort del seu pare, Alexandre III. Com si s'adonés del pes immens que li acabava de caure al damunt. Potser al capdavall, malgrat la seva intel·ligència tirant a mitjaneta, era conscient que havia heretat un país que es trobava en una situació molt dura. Per jutjar un rei sempre cal parlar de quina herència ha rebut. I això que és vàlid per a qualsevol rei, ho és encara més per Nicolau II. Podríem arribar a la conclusió que difícilment se'l pot acusar de res, atès que va rebre un país que ja no tenia solució, un país en allò que ara anomenaríem un punt de ‘no-retorn'. Més aviat seria just dir que no havia heretat una situació fàcil; però va tenir autèntiques oportunitats per redreçar el seu país, que va desaprofitar d'una manera estúpida.
U. Una herència dramàtica
La Revolució Francesa es pren normalment como el començament de l'anomenada Edat Contemporània, l'edat de la industrialització, del proletariat, del maquinisme i del desenvolupament científic i tecnològic. L'Edat en la qual (almenys a Occident) l'Església ha vist desaparèixer bona part del seu poder temporal, si no tot, i on – encara més important, encara que molts no se n'adonin – ha crescut més que en qualsevol altra època un segment de la població per al qual el mot Déu no té cap significat.
A aquesta Edat, els diferents països d'Europa hi han arribat més o menys preparats. D'alguns països es pot ben dir que la seva entrada en aquesta era ha estat sobtada i dolorosa, en el sentit que els seus habitants s'han trobat de sobte amb un món que no entenien, del tot diferent del que els seus pares i avis havien conegut i per al qual els havien preparat. Rússia n'és un exemple. Un país que entrava al segle XIX amb un fort endarreriment respecte dels seus veïns europeus – França, Anglaterra, Holanda, Itàlia –, no només pel que feia a l'economia sinó també pel que feia a la seva estructura social i política. Tan europeu en tantes coses – una noblesa refinada i afrancesada –, tan medieval en altres – per exemple, encara existien els serfs de la gleva. Un país marcat per una religió pròpia – el cristianisme Ortodox – que el feia independent de les autoritats eclesiàstiques de la resta d'Europa, començant pel papat, l'autoritat del qual no era reconeguda per cap rus, i menys pel Tsar. Un país amb una estructura social esclerotitzada, del tot inadequada per enfrontar-se als reptes d'aquella nova època. I al capdamunt de tot, un autòcrata amb poders absoluts, que precisament garantia de continuïtat d'aquell ordre social i econòmic responsable de l'endarreriment del seu país.
Els primers emperadors russos del segle XIX no van fer altra cosa que empitjorar-ho tot. Alexandre I, vencedor de Napoleó, estava impregnat d'ideals liberals i humanitaris, però només com a impuls humà i sobretot estètic: mai no va dur aquests ideals a la pràctica. En molts aspectes fa pensar en Carles III d'Espanya, un altre monarca impregnat d'una modernitat més estètica que no pas real. Rússia era alguna cosa més que un dels països més endarrerits d'Europa, social i econòmicament: era, a més, un autèntic estat policial. Alexandre I compartia la paranoia – magistralment retratada per Stendhal, sobretot a El Roig i el Negre – que a tot Europa feia veure al poder polític, nobles i clergat, conspiracions revolucionàries a cada cantonada. Però mentre que a Europa les tensions es van traduir en canvis polítics, a Rússia no. Un canvi polític és una esperança de millora, la plasmació que treballar per millorar les coses té eventualment alguna utilitat. Un nou règim promet llibertat i justícia, i sobretot pa. Potser després no voldrà – o no podrà – complir del tot el programa; però la impressió generalitzada que un país va endavant, encara que no es converteixi en Xauxa, és un antídot contra la desesperació col·lectiva. França va patir diversos canvis de règim el segle XIX, i no diguem Itàlia o Alemanya, que es van crear com a estats precisament durant aquest segle. Anglaterra gaudí d'una estabilitat remarcable, però es tracta d'un cas apart: amb totes les limitacions que vulguem, es tractava d'una monarquia parlamentària, on els diferents actors dels conflictes socials (almenys, molts d'ells) tenien vies d'expressió. Aquest no fou el cas de Rússia, país immens on l'immobilisme polític, la repressió policial sistemàtica, impossibilitaven els canvis i s'oposaven a la resolució dels problemes del país.
Nicolau I (regnat: 1825-1855), germà petit d'Alexandre I (que no va deixar cap fill legítim), fou el paradigma d'aquesta manera de governar. Tot just arribat al poder va haver de reprimir una revolta. Durament, és clar. La por paranoica a la Revolució (en sentit ampli: qualsevol ànsia de canvi) el feu crear un cos policial, l'anomenada Tercera Secció de la Cancelleria, que controlava des de l'alta política fins la correspondència privada dels ciutadans. Una mena de Stasi, en definitiva. El cap d'aquesta policia era un dels personatges polítics més poderosos del país. Nicolau I buscava l'aïllament del seu país respecte d'idees revolucionàries o liberals provinents d'Europa, i la manera més òbvia de fer-ho era mitjançant l'aïllament físic, pur i simple.Va restringir fortament l'entrada d'estrangers, i va reduir-ne dràsticament el nombre a les universitats. La censura fou fortíssima, no només pel que feia a les idees (quelcom que fou catastròfic per a universitats, diaris i revistes), sinó també pel que fa a la religió. Ortodòxia, autocràcia, nacionalisme, fou el lema d'aquest rei. La implantació forçosa del cristianisme ortodox a un país tan catòlic com Polònia va provocar en els polonesos un ressentiment ferotge. Pel que fa al nacionalisme, no cal dir que es va expressar en forma d'expansionisme militar. Guerres contra Pèrsia, contra Turquia, guerres per afavorir la revolta grega (cal recordar que culturalment parlant la Rússia ortodoxa era la gran hereva de l'Imperi Bizantí), i després, el 1853, la Guerra de Crimea, també contra Turquia. Però aquesta vegada havia anat massa lluny: Anglaterra, França i Austria es van alarmar, i van recolzar Turquia en contra de les aspiracions hegemòniques del Tsar. Aquesta guerra va tenir un aspecte interessant: fou la primera on es va evidenciar que l'exèrcit rus era d'una qualitat més que discutible. Un anunci premonitori dels desastres militars que costaran la corona al seu besnét, Nicolau II.
La construcció dels primers ferrocarrils russos fou potser l'únic fet positiu (per als russos) del regnat de Nicolau I. Per la resta, fou un tsar desastrós. I va deixar al seu successor una Rússia que era el més semblant que puguem imaginar a una olla a pressió. Un país esgotat de guerres (la guerra de Crimea encara no s'havia acabat quan Nicolau I va morir), esclerotitzat per una repressió brutal que havia buidat les universitats, amb una majoria de la població a la misèria, amb tensions als països ocupats (Polònia, països bàltics, Finlàndia), sotmesos a una russificació forçada i ferotge.
Haver estat ‘el darrer de' sempre dóna a un personatge certa aurèola tràgica, i encara més el fet d'haver estat assassinat. Un no pot evitar certa aprensió davant l'escena: tota la família és reunida als soterranis d'un casalot a Ekaterinburg, i allà un grup d'homes armats els maten a trets. Maten el tsar Nicolau (de 50 anys), la tsarina Alexandra (46), les seves filles Olga (22), Tatiana (21), Marie (19), Anastàssia (17) i el tsarèvitx Alexis (13). Després, rematen els cossos a cops de baioneta, i segons alguns testimonis amb trets al cap (els detalls són discutits). Juntament amb la família reial maten també la gent que aleshores acompanyava la família del tsar: el doctor Ievgeni Botkin, la minyona Anna Demidova, el criat Alosisius Trupp i el cuiner Ivan Kharitonov. La història és farcida, malauradament, de personatges que ha patit morts tràgiques, que eren ben innocents, i que no per això han estat canonitzats. És clar que no eren Tsars...
La Rússia actual és una república, si més no formalment, però no es pot evitar la sensació que és una república que enyora l'època que tenia una família reial. Com moltes altres repúbliques, d'altra banda. Si encertadament o equivocadament, és tot un altre afer. La pregunta és, doncs, si Nicolau és un personatge digne de ser enyorat.
Un viatge a Rússia fet fa un parell d'anys, que va incloure una visita al Palau de Sant Petersburg (el Peterhof), em va deixar bastant parat. No per la profusió d'ostentació de la riquesa del tsar – que podia arribar a extrems extravagants – sinó per l'atmosfera de recuperació del personatge a nivell popular. L'època soviètica no s'estava de qualificar el personatge com un autèntic enemic del poble rus. Ara, el poble rus sembla entestat a redimir-lo. La botiga de souvenirs era farcida de tassetes, platets, records amb l'anagrama imperial i l'escut dels Romanov, reproduccions de la vaixella del palau. També, llibres en anglès i també en rus (lectura per als propis russos, per tant!), àlbums de fotografies de la darrera família imperial. En tinc un a casa, i llegir-se'l deixa bastant atònit; no pas pels detalls que explica de la vida familiar del tsar – molts d'ells bastant normals i casolans, llevat naturalment dels que fan referència a l'hemofília del tsarèvitx Alexis –, sinó més aviat pel to general. El lector té la sensació de llegir un ‘Hola!' a la russa, una mena de reportatge de la casa d'Isabel Preysler però amb els personatges canviats. Les qualitats humanes de tots i cadascun dels membres de la família reial hi són descrites abastament; en surt un quadre de conjunt que cal qualificar d'encisador. Però llavors, per què la revolució de 1917? Tots els fets explicats pels panegiristes de la família reial són coneguts i comprovats, i de les qualitats humanes del tsar no en dubta ningú; la qüestió és com fer-ho encaixar amb el sobrenom de Nicolau el sanguinari, que li van donar els russos de la seva època.
Els historiadors actuals estan dividits. Tots estan d'acord a qualificar-lo de personatge obtús i inadequat per al càrrec. Tothom li reconeix les seves qualitats humanes – de les quals també parlarem –, però insisteixen que per un historiador són irrellevants davant el fet que fou un mal Tsar, i el seu regnat una època de sofriments per al poble rus. De fet, els testimonis contemporanis de Nicolau II eren molt durs amb el seu monarca.
‘Què serà de mi? I què serà de la pobra Rússia?'
Consta que aquestes van ser les paraules que va exclamar Nicolau II quan, el 1984, es va veure convertit en tsar, per la mort del seu pare, Alexandre III. Com si s'adonés del pes immens que li acabava de caure al damunt. Potser al capdavall, malgrat la seva intel·ligència tirant a mitjaneta, era conscient que havia heretat un país que es trobava en una situació molt dura. Per jutjar un rei sempre cal parlar de quina herència ha rebut. I això que és vàlid per a qualsevol rei, ho és encara més per Nicolau II. Podríem arribar a la conclusió que difícilment se'l pot acusar de res, atès que va rebre un país que ja no tenia solució, un país en allò que ara anomenaríem un punt de ‘no-retorn'. Més aviat seria just dir que no havia heretat una situació fàcil; però va tenir autèntiques oportunitats per redreçar el seu país, que va desaprofitar d'una manera estúpida.
U. Una herència dramàtica
La Revolució Francesa es pren normalment como el començament de l'anomenada Edat Contemporània, l'edat de la industrialització, del proletariat, del maquinisme i del desenvolupament científic i tecnològic. L'Edat en la qual (almenys a Occident) l'Església ha vist desaparèixer bona part del seu poder temporal, si no tot, i on – encara més important, encara que molts no se n'adonin – ha crescut més que en qualsevol altra època un segment de la població per al qual el mot Déu no té cap significat.
A aquesta Edat, els diferents països d'Europa hi han arribat més o menys preparats. D'alguns països es pot ben dir que la seva entrada en aquesta era ha estat sobtada i dolorosa, en el sentit que els seus habitants s'han trobat de sobte amb un món que no entenien, del tot diferent del que els seus pares i avis havien conegut i per al qual els havien preparat. Rússia n'és un exemple. Un país que entrava al segle XIX amb un fort endarreriment respecte dels seus veïns europeus – França, Anglaterra, Holanda, Itàlia –, no només pel que feia a l'economia sinó també pel que feia a la seva estructura social i política. Tan europeu en tantes coses – una noblesa refinada i afrancesada –, tan medieval en altres – per exemple, encara existien els serfs de la gleva. Un país marcat per una religió pròpia – el cristianisme Ortodox – que el feia independent de les autoritats eclesiàstiques de la resta d'Europa, començant pel papat, l'autoritat del qual no era reconeguda per cap rus, i menys pel Tsar. Un país amb una estructura social esclerotitzada, del tot inadequada per enfrontar-se als reptes d'aquella nova època. I al capdamunt de tot, un autòcrata amb poders absoluts, que precisament garantia de continuïtat d'aquell ordre social i econòmic responsable de l'endarreriment del seu país.
Els primers emperadors russos del segle XIX no van fer altra cosa que empitjorar-ho tot. Alexandre I, vencedor de Napoleó, estava impregnat d'ideals liberals i humanitaris, però només com a impuls humà i sobretot estètic: mai no va dur aquests ideals a la pràctica. En molts aspectes fa pensar en Carles III d'Espanya, un altre monarca impregnat d'una modernitat més estètica que no pas real. Rússia era alguna cosa més que un dels països més endarrerits d'Europa, social i econòmicament: era, a més, un autèntic estat policial. Alexandre I compartia la paranoia – magistralment retratada per Stendhal, sobretot a El Roig i el Negre – que a tot Europa feia veure al poder polític, nobles i clergat, conspiracions revolucionàries a cada cantonada. Però mentre que a Europa les tensions es van traduir en canvis polítics, a Rússia no. Un canvi polític és una esperança de millora, la plasmació que treballar per millorar les coses té eventualment alguna utilitat. Un nou règim promet llibertat i justícia, i sobretot pa. Potser després no voldrà – o no podrà – complir del tot el programa; però la impressió generalitzada que un país va endavant, encara que no es converteixi en Xauxa, és un antídot contra la desesperació col·lectiva. França va patir diversos canvis de règim el segle XIX, i no diguem Itàlia o Alemanya, que es van crear com a estats precisament durant aquest segle. Anglaterra gaudí d'una estabilitat remarcable, però es tracta d'un cas apart: amb totes les limitacions que vulguem, es tractava d'una monarquia parlamentària, on els diferents actors dels conflictes socials (almenys, molts d'ells) tenien vies d'expressió. Aquest no fou el cas de Rússia, país immens on l'immobilisme polític, la repressió policial sistemàtica, impossibilitaven els canvis i s'oposaven a la resolució dels problemes del país.
Nicolau I (regnat: 1825-1855), germà petit d'Alexandre I (que no va deixar cap fill legítim), fou el paradigma d'aquesta manera de governar. Tot just arribat al poder va haver de reprimir una revolta. Durament, és clar. La por paranoica a la Revolució (en sentit ampli: qualsevol ànsia de canvi) el feu crear un cos policial, l'anomenada Tercera Secció de la Cancelleria, que controlava des de l'alta política fins la correspondència privada dels ciutadans. Una mena de Stasi, en definitiva. El cap d'aquesta policia era un dels personatges polítics més poderosos del país. Nicolau I buscava l'aïllament del seu país respecte d'idees revolucionàries o liberals provinents d'Europa, i la manera més òbvia de fer-ho era mitjançant l'aïllament físic, pur i simple.Va restringir fortament l'entrada d'estrangers, i va reduir-ne dràsticament el nombre a les universitats. La censura fou fortíssima, no només pel que feia a les idees (quelcom que fou catastròfic per a universitats, diaris i revistes), sinó també pel que fa a la religió. Ortodòxia, autocràcia, nacionalisme, fou el lema d'aquest rei. La implantació forçosa del cristianisme ortodox a un país tan catòlic com Polònia va provocar en els polonesos un ressentiment ferotge. Pel que fa al nacionalisme, no cal dir que es va expressar en forma d'expansionisme militar. Guerres contra Pèrsia, contra Turquia, guerres per afavorir la revolta grega (cal recordar que culturalment parlant la Rússia ortodoxa era la gran hereva de l'Imperi Bizantí), i després, el 1853, la Guerra de Crimea, també contra Turquia. Però aquesta vegada havia anat massa lluny: Anglaterra, França i Austria es van alarmar, i van recolzar Turquia en contra de les aspiracions hegemòniques del Tsar. Aquesta guerra va tenir un aspecte interessant: fou la primera on es va evidenciar que l'exèrcit rus era d'una qualitat més que discutible. Un anunci premonitori dels desastres militars que costaran la corona al seu besnét, Nicolau II.
La construcció dels primers ferrocarrils russos fou potser l'únic fet positiu (per als russos) del regnat de Nicolau I. Per la resta, fou un tsar desastrós. I va deixar al seu successor una Rússia que era el més semblant que puguem imaginar a una olla a pressió. Un país esgotat de guerres (la guerra de Crimea encara no s'havia acabat quan Nicolau I va morir), esclerotitzat per una repressió brutal que havia buidat les universitats, amb una majoria de la població a la misèria, amb tensions als països ocupats (Polònia, països bàltics, Finlàndia), sotmesos a una russificació forçada i ferotge.
La família del tsar Alexandre II (avi de Nicolau II). El tsar és assegut. El seu hereu Alexandre III és el segon començant per la dreta. Mentre que Alexandre II va intentar conduir Rússia cap a una via de reformes (que incloïa una Constitució), Alexandre III fou decididament retrògrad, i va fer marxa enrere a pràcticament totes les iniciatives del seu pare. Alexandre II va morir en un atemptat, fet que Nicolau II no va oblidar mai.
DOS. Una oportunitat per a Rússia
Però amb el seu fill, Alexandre II (1855-1881), va semblar que el país s'auto-concedia una oportunitat de sortir del cul de sac on estava ficat. L'exèrcit rus havia estat derrotat a Sebastopol el 1855, l'any de la mort de Nicolau I, i Alexandre III es va adonar que el país estava literalment exhaust. Va signar la pau de París (1856), amb el resultat humiliant que Rússia no estava autoritzada a tenir flota de guerra al Mar Negre; va renunciar a totes les conquestes del seu pare. Al capdavall, quin sentit tenia tenir un imperi tan gran si el país es trobava al límit del col·lapse econòmic? Alexandre II es va adonar que calia ocupar-se del país, d'una vegada.
Era un home benvolent; sembla que de jove va anar a Sibèria, on es va entrevistar amb exiliats de tota mena; és possible que aquest viatge el fes adonar-se que el seu país es trobava en un carreró sense sortida. El problema era que el país estava en una tensió tal que qualsevol moviment en el sentit que fos podia desencadenar una tragèdia. Va oferir a Polònia certa autonomia, però era massa tard, i per als polonesos era massa poc: no volien només una mica d'autonomia, sinó treure's del damunt el jou rus. Una llei de reclutament forçós dels joves polonesos per incorporar-los a l'exèrcit rus fou el detonant: Polònia es va revoltar, i Alexandre II va haver d'abocar-se a fons a la repressió subsegüent.
Però llevat d'aquest fet lamentable, en conjunt el regnat d'Alexandre II fou un intent de millorar les coses a Rússia, acostant-la als models europeus. La paranoia policial es va moderar molt, i això es traduí en un esclat de la premsa i de la creació literària. Les universitats van revifar, i es van crear noves escoles superiors, on per primera vegada s'admetien noies. El país es va obrir: permisos per viatjar a l'estranger, autoritzacions dels estrangers per viatjar a Rússia, i quedar-s'hi una bona temporada si calgués – quelcom de molt important per a les universitats, no cal dir-ho. Conscient de la debilitat econòmica de Rússia, el tsar va reduir l'exèrcit, una de les despeses més oneroses de l'estat. Sobretot, va intentar una veritable reorganització de l'estat en el sentit de descentralitzar-lo: la creació dels Zemstvos, assemblees de districte, fou el fet essencial d'aquesta política.
La més rellevant de totes les reformes d'Alexandre II fou l'alliberament dels serfs. Cal recordar que Rússia era l'únic país europeu (o que pretenia ser europeu) on encara existia la servitud de la gleba, estructura social netament medieval (feudal, caldria dir) que fixava la pagesia a un tros de terra propietat d'un noble. El noble no només posseeix la terra: també posseeix els pagesos (mujiks), que poden ser objecte de compra, venda o cessió – com ens retrata Gogol a la seva obra mestra Les Ànimes Mortes. L'alliberament d'aquests serfs, als nostres ulls, és un gran què. Però als ulls dels mateixos serfs no ho va ser. Els alliberava de l'obligació de treballar la terra dels senyors, però no els donava terres pròpies. Si en volien les havien de comprar al senyor, que n'era el propietari. Però amb quins diners? Davant la impossibilitat de gestionar les seves terres com havien fet fins aleshores, bona part dels propietaris les van vendre a nous rics, als membres de les noves classes mitjanes que aleshores començaven a treure el cap en la societat russa. Difícil d'imaginar el daltabaix que tot plegat va provocar en la pagesia; i un exemple aclaparador que les reformes mal fetes, o no prou ben pensades, poden resultar pitjors que la malaltia.
Alexandre II no era un home d'una voluntat de ferro com ho havien estat Ivan IV, el Terrible, o Pere I, el Gran. Per dur a terme totes les reformes que havia engegat hauria calgut algú d'aquesta mena, qui sap. El fet és que les reformes tenien sovint resultats negatius. Alexandre II es va crear enemics pertot arreu, tant de la banda dels ultraconservadors com dels revolucionaris. Fou objecte de diversos intents d'assassinat, i finalment un d'aquests intents va reeixir. El 1881 una bomba el va destrossar. I cal esmentar que els revolucionaris que van dur a terme el magnicidi tenien totes les simpaties de la població. Per nosaltres, vist amb perspectiva, això fou una tragèdia per a Rússia, que amb aquest tsar reformista perdia la seva darrera oportunitat d'encarrilar-se en un camí de futur que li estalviés la radicalitat d'una revolució com la de 1917.
TRES. Alexandre III
Alexandre III, fill d'Alexandre II, va succeir el seu pare al tron, el 1881. I d'Alexandre III cal parlar-ne: fou el pare de Nicolau II, i involuntàriament, un dels causants de la seva desgràcia.
Alexandre III estava ben lluny del tarannà del seu pare, Alexandre II. Ja ho havia estat quan encara era tsarèvitx, l'hereu imperial, i havia manifestat la seva oposició a moltes de les mesures reformistes. Quan es va trobar al tron, no va anar amb contemplacions. S'havia acabat el bròquil de les polítiques diguem-ne progressistes, i el seu regnat fou una marxa enrere generalitzada en tots els àmbits. Alexandre II havia deixat a punt una constitució per a Rússia: Alexandre III la va arxivar sense pensar-s'ho. Ortodòxia, autocràcia, nacionalisme, van tornar a ser la columna vertebral de la política imperial. Seria injust no reconèixer-li algun mèrit: lleis per alleujar la situació de la pagesia, fundació del Banc de la Pagesia (1882), abolició de taxes, lleis que limitaven les hores de treball per hores i nens (1882). Però altres disposicions eren decididament retrògrades: abolició de l'autonomia de les universitats, intensificació de les mesures policials – fet en part comprensible, degut al trist final del seu pare –, abolició de bona part de les capacitats d'actuació de les assemblees locals, els Zemstvos. Algunes de les seves mesures provoquen certa repugnància: per exemple, la prohibició als fills dels criats domèstics d'estudiar a les escoles, decisió d'Ivan Delyanov, ministre d'Educació. O, per posar un altre exemple, la creació d'un cos de vigilància, els anomenats capitans de la terra, que tenien com a missió controlar la població camperola, i que van ser una arma de repressió formidable en mans dels terratinents.
Alexandre III fou, a més, un individu decididament obtús. Digne pare del seu fill, avancem-ho. Estava obsessionat amb l'ortodòxia religiosa: creia que no hi havia salvació possible fora d'aquí. Es va entestar a perseguir els catòlics (polonesos, sobretot), a russificar les nacionalitats que havien caigut sota el jou rus, i sobretot a perseguir els jueus. Els pogroms massius que hem vist retratats a El Violinista a la Teulada són d'aquesta època. Sovint eren increïblement violents, i no eren producte de la ignorància de quatre eixelebrats, sinó resultat de plans meticulosament establerts per l'autoritat imperial. L'emigració massiva de jueus russos cap a Amèrica fou precisament a l'època d'aquest tsar.
Va enviar el seu hereu, el futur Nicolau II, a fer un viatge pel món, per instruir-se, a bord del vaixell El record d'Azov. Però atenció, un viatge controlat. El tsarèvitx anava acompanyat del seu germà petit (malalt), d'altres joves aristòcrates i de tot un seguici de criats i assistents. Arreu on anava, el tsarèvitx trobava que l'ambaixador o el cònsol rus havien rebut instruccions detallades sobre quines diversions li eren permeses al tsarèvitx: què podia veure i què no podia veure. Fins i tot els discursos que el tsarèvitx havia de fer en actes oficials havien estat escrits o supervisats pel seu pare.
L'interès, en el nostre context, és observar que Nicolau II va fer estades a països europeus, i concretament va assistir a sessions del Parlament britànic. Per altra banda cal recordar que Nicolau II era, per família, parent de la família reial anglesa: el príncep George, que després fou el rei George V (avi de l'actual reina d'Anglaterra), era el seu cosí germà. Aquesta experiència potser l'hauria hagut de fer veure que una monarquia parlamentària com l'anglesa no era quelcom tan terrorífic com semblava als aristòcrates russos, principal garant del règim autocràtic tsarista. Però si hem de jutjar pel seu comportament posterior, totes aquelles influències el van deixar indiferent. En tot cas, Nicolau va tornar a casa després d'haver patit un intent d'atemptat al Japó. Un altre intent d'atemptat que segurament el va reafirmar en les seves conviccions: fora del puny de ferro per als subversius, cap altra política no era possible.
Un cop a casa, li quedava una llarga vida com a tsarèvitx: una bona vida, certament, perquè al capdavall el seu pare era fort com un brau, tenia molt bona salut, i no era previsible que morís abans de molts anys. Però s'esdevingué l'inesperat. L'octubre de 1888, el tren imperial amb tota la família reial a dins va descarrilar quan viatjava a gran velocitat cap a Sant Petersburg. Un atemptat? Sembla que no: la causa fou més aviat que el tren imperial era immens, amb més vagons dels que permetia la norma de seguretat, i que a més anava remolcat per dues màquines de tren, quelcom que provocava vibracions excepcionals al conjunt del comboi que, a més, anava a una velocitat excessiva, més pròpia d'un exprés. Una acumulació d'imprudències. Hi va haver 21 morts i un nombre indeterminat de ferits, però miraculosament cap membre de la família imperial no va patir cap rascada. O sí, perquè es va explicar que el tsar, amb la seva força hercúlia, havia aguantat el pes d'un vagó accidentat per permetre que la seva família pogués sortir a l'exterior. Segurament és exagerat – potser no era un vagó sinó un munt de ferralla que obstruïa el pas. No cal dir que la història es va explotar dins una campanya propagandística en favor de la família imperial. Però el tsar en va sortit afectat: sembla que va patir lesions musculars que el van afectar per sempre. No s'ha pogut demostrar mai. El fet és que va morir amb tot just 47 anys.
El seu hereu, ai las, encara no havia fet els trenta, i aquest era un detall rellevant. Perquè Alexandre III va tenir una gran influència sobre el seu fill Nicolau, no només en l'aspecte ideològic – el fill fou tan retrògrad i obtús com el seu pare – sinó també en un aspecte addicional: la decisió de mantenir Nicolau fora de responsabilitats públiques fins als 30 anys. Serguei Witte, ministre de finances, insistia davant el Tsar perquè aquest donés responsabilitats al seu fill, a fi que es comencés a entrenar en la tasca diària de gestionar la cosa pública; però fou debades. No sabem el motiu. Potser recordava que ell, quan era tsarèvitx, havia tingut aquesta mena de responsabilitats, s'havia enfrontat a les polítiques reformistes del seu pare, i no volia que l'experiència es repetís amb el seu fill. Comptava amb la seva fortalesa física – formidable, segons tots els testimonis –, una bona salut que li permetia de viure prou anys per poder llegar al seu fill un imperi sòlid i en pau. Si aquesta era la seva estratègia, va fallar: el Tsar va morir molt abans que ningú no hauria pensat.
Nicolau II sempre va parlar del seu pare amb una gran dosi d'enyorança. Però a nosaltres se'ns fa difícil fer una valoració positiva del regnat d'Alexandre III. Fou, per Rússia, una època (dues dècades) de retrocés en tots els aspectes socials i polítics, una època que si d'alguna manera es pot definir és com un temps en el qual el Tsar va optar, davant els reptes als quals el seu país s'havia d'enfrontar, per una política de tancament total, d'una fugida cap endavant (mes aviat caldria dir fugida cap enrere) basada en la repressió policial i l'anorreament de qualsevol iniciativa presa per allò que ara anomenaríem la societat civil – per diferenciar-la de la societat diguem-ne ‘oficial', dirigida directament i personalment per les autoritats polítiques. Una època de persecució contra jueus, contra catòlics, contra intel·lectuals i escriptors. Certament que la repressió policial ferotge va acabar amb el terrorisme nihilista; però aquest fou un dels pocs resultats de la seva política que es poden qualificar de positius. Llegava al seu fill un país desesperançat, esgotat del tancament total imposat des del règim autocràtic.
Però amb el seu fill, Alexandre II (1855-1881), va semblar que el país s'auto-concedia una oportunitat de sortir del cul de sac on estava ficat. L'exèrcit rus havia estat derrotat a Sebastopol el 1855, l'any de la mort de Nicolau I, i Alexandre III es va adonar que el país estava literalment exhaust. Va signar la pau de París (1856), amb el resultat humiliant que Rússia no estava autoritzada a tenir flota de guerra al Mar Negre; va renunciar a totes les conquestes del seu pare. Al capdavall, quin sentit tenia tenir un imperi tan gran si el país es trobava al límit del col·lapse econòmic? Alexandre II es va adonar que calia ocupar-se del país, d'una vegada.
Era un home benvolent; sembla que de jove va anar a Sibèria, on es va entrevistar amb exiliats de tota mena; és possible que aquest viatge el fes adonar-se que el seu país es trobava en un carreró sense sortida. El problema era que el país estava en una tensió tal que qualsevol moviment en el sentit que fos podia desencadenar una tragèdia. Va oferir a Polònia certa autonomia, però era massa tard, i per als polonesos era massa poc: no volien només una mica d'autonomia, sinó treure's del damunt el jou rus. Una llei de reclutament forçós dels joves polonesos per incorporar-los a l'exèrcit rus fou el detonant: Polònia es va revoltar, i Alexandre II va haver d'abocar-se a fons a la repressió subsegüent.
Però llevat d'aquest fet lamentable, en conjunt el regnat d'Alexandre II fou un intent de millorar les coses a Rússia, acostant-la als models europeus. La paranoia policial es va moderar molt, i això es traduí en un esclat de la premsa i de la creació literària. Les universitats van revifar, i es van crear noves escoles superiors, on per primera vegada s'admetien noies. El país es va obrir: permisos per viatjar a l'estranger, autoritzacions dels estrangers per viatjar a Rússia, i quedar-s'hi una bona temporada si calgués – quelcom de molt important per a les universitats, no cal dir-ho. Conscient de la debilitat econòmica de Rússia, el tsar va reduir l'exèrcit, una de les despeses més oneroses de l'estat. Sobretot, va intentar una veritable reorganització de l'estat en el sentit de descentralitzar-lo: la creació dels Zemstvos, assemblees de districte, fou el fet essencial d'aquesta política.
La més rellevant de totes les reformes d'Alexandre II fou l'alliberament dels serfs. Cal recordar que Rússia era l'únic país europeu (o que pretenia ser europeu) on encara existia la servitud de la gleba, estructura social netament medieval (feudal, caldria dir) que fixava la pagesia a un tros de terra propietat d'un noble. El noble no només posseeix la terra: també posseeix els pagesos (mujiks), que poden ser objecte de compra, venda o cessió – com ens retrata Gogol a la seva obra mestra Les Ànimes Mortes. L'alliberament d'aquests serfs, als nostres ulls, és un gran què. Però als ulls dels mateixos serfs no ho va ser. Els alliberava de l'obligació de treballar la terra dels senyors, però no els donava terres pròpies. Si en volien les havien de comprar al senyor, que n'era el propietari. Però amb quins diners? Davant la impossibilitat de gestionar les seves terres com havien fet fins aleshores, bona part dels propietaris les van vendre a nous rics, als membres de les noves classes mitjanes que aleshores començaven a treure el cap en la societat russa. Difícil d'imaginar el daltabaix que tot plegat va provocar en la pagesia; i un exemple aclaparador que les reformes mal fetes, o no prou ben pensades, poden resultar pitjors que la malaltia.
Alexandre II no era un home d'una voluntat de ferro com ho havien estat Ivan IV, el Terrible, o Pere I, el Gran. Per dur a terme totes les reformes que havia engegat hauria calgut algú d'aquesta mena, qui sap. El fet és que les reformes tenien sovint resultats negatius. Alexandre II es va crear enemics pertot arreu, tant de la banda dels ultraconservadors com dels revolucionaris. Fou objecte de diversos intents d'assassinat, i finalment un d'aquests intents va reeixir. El 1881 una bomba el va destrossar. I cal esmentar que els revolucionaris que van dur a terme el magnicidi tenien totes les simpaties de la població. Per nosaltres, vist amb perspectiva, això fou una tragèdia per a Rússia, que amb aquest tsar reformista perdia la seva darrera oportunitat d'encarrilar-se en un camí de futur que li estalviés la radicalitat d'una revolució com la de 1917.
TRES. Alexandre III
Alexandre III, fill d'Alexandre II, va succeir el seu pare al tron, el 1881. I d'Alexandre III cal parlar-ne: fou el pare de Nicolau II, i involuntàriament, un dels causants de la seva desgràcia.
Alexandre III estava ben lluny del tarannà del seu pare, Alexandre II. Ja ho havia estat quan encara era tsarèvitx, l'hereu imperial, i havia manifestat la seva oposició a moltes de les mesures reformistes. Quan es va trobar al tron, no va anar amb contemplacions. S'havia acabat el bròquil de les polítiques diguem-ne progressistes, i el seu regnat fou una marxa enrere generalitzada en tots els àmbits. Alexandre II havia deixat a punt una constitució per a Rússia: Alexandre III la va arxivar sense pensar-s'ho. Ortodòxia, autocràcia, nacionalisme, van tornar a ser la columna vertebral de la política imperial. Seria injust no reconèixer-li algun mèrit: lleis per alleujar la situació de la pagesia, fundació del Banc de la Pagesia (1882), abolició de taxes, lleis que limitaven les hores de treball per hores i nens (1882). Però altres disposicions eren decididament retrògrades: abolició de l'autonomia de les universitats, intensificació de les mesures policials – fet en part comprensible, degut al trist final del seu pare –, abolició de bona part de les capacitats d'actuació de les assemblees locals, els Zemstvos. Algunes de les seves mesures provoquen certa repugnància: per exemple, la prohibició als fills dels criats domèstics d'estudiar a les escoles, decisió d'Ivan Delyanov, ministre d'Educació. O, per posar un altre exemple, la creació d'un cos de vigilància, els anomenats capitans de la terra, que tenien com a missió controlar la població camperola, i que van ser una arma de repressió formidable en mans dels terratinents.
Alexandre III fou, a més, un individu decididament obtús. Digne pare del seu fill, avancem-ho. Estava obsessionat amb l'ortodòxia religiosa: creia que no hi havia salvació possible fora d'aquí. Es va entestar a perseguir els catòlics (polonesos, sobretot), a russificar les nacionalitats que havien caigut sota el jou rus, i sobretot a perseguir els jueus. Els pogroms massius que hem vist retratats a El Violinista a la Teulada són d'aquesta època. Sovint eren increïblement violents, i no eren producte de la ignorància de quatre eixelebrats, sinó resultat de plans meticulosament establerts per l'autoritat imperial. L'emigració massiva de jueus russos cap a Amèrica fou precisament a l'època d'aquest tsar.
Va enviar el seu hereu, el futur Nicolau II, a fer un viatge pel món, per instruir-se, a bord del vaixell El record d'Azov. Però atenció, un viatge controlat. El tsarèvitx anava acompanyat del seu germà petit (malalt), d'altres joves aristòcrates i de tot un seguici de criats i assistents. Arreu on anava, el tsarèvitx trobava que l'ambaixador o el cònsol rus havien rebut instruccions detallades sobre quines diversions li eren permeses al tsarèvitx: què podia veure i què no podia veure. Fins i tot els discursos que el tsarèvitx havia de fer en actes oficials havien estat escrits o supervisats pel seu pare.
L'interès, en el nostre context, és observar que Nicolau II va fer estades a països europeus, i concretament va assistir a sessions del Parlament britànic. Per altra banda cal recordar que Nicolau II era, per família, parent de la família reial anglesa: el príncep George, que després fou el rei George V (avi de l'actual reina d'Anglaterra), era el seu cosí germà. Aquesta experiència potser l'hauria hagut de fer veure que una monarquia parlamentària com l'anglesa no era quelcom tan terrorífic com semblava als aristòcrates russos, principal garant del règim autocràtic tsarista. Però si hem de jutjar pel seu comportament posterior, totes aquelles influències el van deixar indiferent. En tot cas, Nicolau va tornar a casa després d'haver patit un intent d'atemptat al Japó. Un altre intent d'atemptat que segurament el va reafirmar en les seves conviccions: fora del puny de ferro per als subversius, cap altra política no era possible.
Un cop a casa, li quedava una llarga vida com a tsarèvitx: una bona vida, certament, perquè al capdavall el seu pare era fort com un brau, tenia molt bona salut, i no era previsible que morís abans de molts anys. Però s'esdevingué l'inesperat. L'octubre de 1888, el tren imperial amb tota la família reial a dins va descarrilar quan viatjava a gran velocitat cap a Sant Petersburg. Un atemptat? Sembla que no: la causa fou més aviat que el tren imperial era immens, amb més vagons dels que permetia la norma de seguretat, i que a més anava remolcat per dues màquines de tren, quelcom que provocava vibracions excepcionals al conjunt del comboi que, a més, anava a una velocitat excessiva, més pròpia d'un exprés. Una acumulació d'imprudències. Hi va haver 21 morts i un nombre indeterminat de ferits, però miraculosament cap membre de la família imperial no va patir cap rascada. O sí, perquè es va explicar que el tsar, amb la seva força hercúlia, havia aguantat el pes d'un vagó accidentat per permetre que la seva família pogués sortir a l'exterior. Segurament és exagerat – potser no era un vagó sinó un munt de ferralla que obstruïa el pas. No cal dir que la història es va explotar dins una campanya propagandística en favor de la família imperial. Però el tsar en va sortit afectat: sembla que va patir lesions musculars que el van afectar per sempre. No s'ha pogut demostrar mai. El fet és que va morir amb tot just 47 anys.
El seu hereu, ai las, encara no havia fet els trenta, i aquest era un detall rellevant. Perquè Alexandre III va tenir una gran influència sobre el seu fill Nicolau, no només en l'aspecte ideològic – el fill fou tan retrògrad i obtús com el seu pare – sinó també en un aspecte addicional: la decisió de mantenir Nicolau fora de responsabilitats públiques fins als 30 anys. Serguei Witte, ministre de finances, insistia davant el Tsar perquè aquest donés responsabilitats al seu fill, a fi que es comencés a entrenar en la tasca diària de gestionar la cosa pública; però fou debades. No sabem el motiu. Potser recordava que ell, quan era tsarèvitx, havia tingut aquesta mena de responsabilitats, s'havia enfrontat a les polítiques reformistes del seu pare, i no volia que l'experiència es repetís amb el seu fill. Comptava amb la seva fortalesa física – formidable, segons tots els testimonis –, una bona salut que li permetia de viure prou anys per poder llegar al seu fill un imperi sòlid i en pau. Si aquesta era la seva estratègia, va fallar: el Tsar va morir molt abans que ningú no hauria pensat.
Nicolau II sempre va parlar del seu pare amb una gran dosi d'enyorança. Però a nosaltres se'ns fa difícil fer una valoració positiva del regnat d'Alexandre III. Fou, per Rússia, una època (dues dècades) de retrocés en tots els aspectes socials i polítics, una època que si d'alguna manera es pot definir és com un temps en el qual el Tsar va optar, davant els reptes als quals el seu país s'havia d'enfrontar, per una política de tancament total, d'una fugida cap endavant (mes aviat caldria dir fugida cap enrere) basada en la repressió policial i l'anorreament de qualsevol iniciativa presa per allò que ara anomenaríem la societat civil – per diferenciar-la de la societat diguem-ne ‘oficial', dirigida directament i personalment per les autoritats polítiques. Una època de persecució contra jueus, contra catòlics, contra intel·lectuals i escriptors. Certament que la repressió policial ferotge va acabar amb el terrorisme nihilista; però aquest fou un dels pocs resultats de la seva política que es poden qualificar de positius. Llegava al seu fill un país desesperançat, esgotat del tancament total imposat des del règim autocràtic.
QUATRE. A la fi, Tsar
I el primer senyal d'aquest esgotament fou que tot just coronat, el nou tsar va rebre una delegació dels Zemstvos, les assemblees rurals. Alexandre III les havia tractat amb gran duresa, tot desposseïnt-les de bona part de les atribucions concedides pel seu pare, Alexandre II. Malgrat tot, eren el més semblant que hi podia haver a un òrgan representatiu de la pagesia, del món rural – que representava, cal recordar-ho, la majoria del poble rus. Aquest consell de Zemstvos es presentava com una institució fidel al Tsar, lleial al país i al seu règim, de cap manera un grup de revolucionaris que amenacés el tron. Però proposaven reformes, reformes tendents a convertir el règim autocràtic en una monarquia constitucional semblant a les d'Europa occidental, reformes també tendents a millorar la situació econòmica i social de la pagesia. La resposta de Nicolau no podia ser més desmoralitzadora:
‘M'han arribat notícies que els darrers mesos s'ha sentit en algunes assemblees dels Zemstvos la veu d'aquells que es permeten el somni absurd que els zemstvos podrien participar en el govern de Rússia. Vull que tothom en aquest país sàpiga que dedicaré tots els meus esforços a mantenir, pel bé del país sencer, el principi de l'autocràcia absoluta, tan fermament i tan resoludament com ho va fer el meu pare enyorat.'
És molt possible que la sort del Tsar – i del règim autocràtic a Rússia –, quedés segellada des d'aquest moment. El moment en el qual pagesos, escriptors, intel·lectuals, la Intelligentsia en conjunt, es van adonar definitivament que no era possible reformar el règim tsarista.
Només quedava la Revolució, per tant.
Podríem tenir la temptació d'excusar Nicolau dient que al capdavall no feia sinó allò que havia vist fer sempre al seu pare, l'únic que coneixia. Però no seria exacte. Sabem que Nicolau II va donar aquesta resposta als Zemstvos en contra de l'opinió de membres de la família Imperial, que li recomanaven una actitud més positiva. Com veurem més endavant, aquesta no fou l'única vegada que membres de la seva família li demanaven un canvi en la manera de governar, més oberta. El perquè d'aquesta actitud immobilista potser cal buscar-lo en una barreja de la seva pòpia manca d'intel·ligència política i en algun trauma familiar. Cal recordar que Nicolau II ja era un minyó de catorze anys quan, el 1881, el seu avi fou assassinat. Van dur el cos a Sant Petersburg, on tota la família imperial s'hostatjava en aquell moment. Tots plegats van ser testimonis de la mort del tsar, destrossat per les ferides. La impressió devia ser inoblidable. Difícilment podia veure els opositors al règim tsarista com altra cosa que criminals. Un polític clarivident s'hauria adonat que els atemptats terroristes potser eren èticament indefensables – i de fet fins i tot això es podria discutir en un país com la Rússia d'aleshores –, però que en definitiva no eren sinó un símptoma dels problemes greus del país, que s'havien d'afrontar d'una vegada. Alexandre II tenia idees obertes, i la voluntat de fer canvis, però li mancava caràcter i autoritat. Alexandre III tenia caràcter i autoritat (va gairebé eliminar el terrorisme, amb una política repressiva ferotge), però era decididament obtús, i no tenia cap intenció de reformar res si no era per fer marxa enrere. Nicolau II ni tenia caràcter ni tampoc cap intenció de reformar res: era tan obtús com el seu pare. La pitjor combinació possible.
I el primer senyal d'aquest esgotament fou que tot just coronat, el nou tsar va rebre una delegació dels Zemstvos, les assemblees rurals. Alexandre III les havia tractat amb gran duresa, tot desposseïnt-les de bona part de les atribucions concedides pel seu pare, Alexandre II. Malgrat tot, eren el més semblant que hi podia haver a un òrgan representatiu de la pagesia, del món rural – que representava, cal recordar-ho, la majoria del poble rus. Aquest consell de Zemstvos es presentava com una institució fidel al Tsar, lleial al país i al seu règim, de cap manera un grup de revolucionaris que amenacés el tron. Però proposaven reformes, reformes tendents a convertir el règim autocràtic en una monarquia constitucional semblant a les d'Europa occidental, reformes també tendents a millorar la situació econòmica i social de la pagesia. La resposta de Nicolau no podia ser més desmoralitzadora:
‘M'han arribat notícies que els darrers mesos s'ha sentit en algunes assemblees dels Zemstvos la veu d'aquells que es permeten el somni absurd que els zemstvos podrien participar en el govern de Rússia. Vull que tothom en aquest país sàpiga que dedicaré tots els meus esforços a mantenir, pel bé del país sencer, el principi de l'autocràcia absoluta, tan fermament i tan resoludament com ho va fer el meu pare enyorat.'
És molt possible que la sort del Tsar – i del règim autocràtic a Rússia –, quedés segellada des d'aquest moment. El moment en el qual pagesos, escriptors, intel·lectuals, la Intelligentsia en conjunt, es van adonar definitivament que no era possible reformar el règim tsarista.
Només quedava la Revolució, per tant.
Podríem tenir la temptació d'excusar Nicolau dient que al capdavall no feia sinó allò que havia vist fer sempre al seu pare, l'únic que coneixia. Però no seria exacte. Sabem que Nicolau II va donar aquesta resposta als Zemstvos en contra de l'opinió de membres de la família Imperial, que li recomanaven una actitud més positiva. Com veurem més endavant, aquesta no fou l'única vegada que membres de la seva família li demanaven un canvi en la manera de governar, més oberta. El perquè d'aquesta actitud immobilista potser cal buscar-lo en una barreja de la seva pòpia manca d'intel·ligència política i en algun trauma familiar. Cal recordar que Nicolau II ja era un minyó de catorze anys quan, el 1881, el seu avi fou assassinat. Van dur el cos a Sant Petersburg, on tota la família imperial s'hostatjava en aquell moment. Tots plegats van ser testimonis de la mort del tsar, destrossat per les ferides. La impressió devia ser inoblidable. Difícilment podia veure els opositors al règim tsarista com altra cosa que criminals. Un polític clarivident s'hauria adonat que els atemptats terroristes potser eren èticament indefensables – i de fet fins i tot això es podria discutir en un país com la Rússia d'aleshores –, però que en definitiva no eren sinó un símptoma dels problemes greus del país, que s'havien d'afrontar d'una vegada. Alexandre II tenia idees obertes, i la voluntat de fer canvis, però li mancava caràcter i autoritat. Alexandre III tenia caràcter i autoritat (va gairebé eliminar el terrorisme, amb una política repressiva ferotge), però era decididament obtús, i no tenia cap intenció de reformar res si no era per fer marxa enrere. Nicolau II ni tenia caràcter ni tampoc cap intenció de reformar res: era tan obtús com el seu pare. La pitjor combinació possible.
Cambra particular de la Tsarina, Alexandra Fiodorovna. Observeu la profusió d'icones, imatges de sants, objectes religiosos i creus. La vivència religiosa de la Tsarina fou més i més essencial a partir del naixement d'Alexis, afectat d'hemofília.
CINC. Nicolau i Alexandra
Nicolau II va tenir, al llarg del seu regnat, una obsessió única: llegar al seu hereu el mateix país que havia heretat del seu pare. Un desig que era plenament compartit per la tsarina, Alexandra Fedorovna.
‘Al tsar li agradava passar el temps a casa, amb la seva família, tallant llenya, netejant de neu l'entrada de casa o fent llargues passejades a peu. (...) L'únic que li desagradava era governar – a diferència de la seva dona, que interferia constantment en afers d'estat, amb conseqüències desastroses.'
[Citació de Boris Antonov: Russian Tsars: The Rurikinds & the Romanovs]. Una cita que ens recorda que Alexandra Fedorovna, la tsarina, serà un personatge essencial en el drama de Nicolau II, i per tant un personatge del qual cal parlar extensament.
Bé que de molt jove (quan encara era tsarèvitx) Nicolau II havia tingut un afer amb una ballarina anomenada Mathilda Kschessinska, prima donna del teatre Mariinsky, en un dels seus viatges va conèixer la princesa Alix de Hesse-Darmstadt, i se'n va enamorar intensament. El seu pare s'oposava del tot a aquesta relació: ell més aviat volia casar Nicolau amb una princesa francesa – en quedaven, encara que França fos una república! –, amb la finalitat d'enfortir l'aliança político-militar amb França. No veia gens clara una unió matrimonial amb una princesa alemanya, sobretot tenint en compte que veia a venir futurs problemes a la frontera amb Prússia. Com ara sabem, en aquest aspecte la desconfiança d'Alexandre III estava plenament justificada. Però no avancem esdeveniments. Que per aquest afer Nicolau II gosés enfrontar-se al seu pare, un individu certament imposant segons tots els testimonis, ens ha de fer pensar que els seus sentiments devien ser molt forts. Hi havia altres motius d'oposició per part d'Alexandre III: Alix era protestant – luterana –, i la tsarina havia de ser forçosament ortodoxa, puix que l'ortodòxia religiosa era un dels fonaments ideològics de l'autocràcia russa. La mare de Nicolau II, Maria Fedorovna, era danesa d'origen, no pas russa: es va haver de convertir al credo ortodox per poder-se casar amb Alexandre III. Alix de Hesse era en aquest aspecte molt més tossuda: creient devota, no podia abandonar el luteranisme així com així. Finalment (fins aquí arribava el poder del Tsar) es va apamar una solució de compromís, per la qual Alix podia abraçar la fe ortodoxa sense renunciar a la seva fe luterana.
Resolt aquest tema espinós, i rendits els tsars (Alexandre III i Maria Fedorovna) a l'evidència que no podrien dissuadir el seu fill, el casament de Nicolau i Alix de Hesse va tenir lloc, amb tota la pompa habitual, el novembre de 1894. Alix va adoptar el nom d'Alexandra Fedorovna per resultar més tolerable als ulls del poble rus. No era una bona traducció, perquè Alix més aviat s'ha de traduir per Alicia; però ja va fer el fet. El casament fou una gran festa pública, que va acabar en tragèdia quan es van començar a repartir els petits souvenirs per al poble que s'havia congregat al camp de Khodynka: una allau humana – que devia ser gegantina – va provocar 1300 morts per esclafament. Fou, per als lectors de la bonaventura, un primer senyal que aquell regnat era certament malastruc.
Nicolau II va tenir, al llarg del seu regnat, una obsessió única: llegar al seu hereu el mateix país que havia heretat del seu pare. Un desig que era plenament compartit per la tsarina, Alexandra Fedorovna.
‘Al tsar li agradava passar el temps a casa, amb la seva família, tallant llenya, netejant de neu l'entrada de casa o fent llargues passejades a peu. (...) L'únic que li desagradava era governar – a diferència de la seva dona, que interferia constantment en afers d'estat, amb conseqüències desastroses.'
[Citació de Boris Antonov: Russian Tsars: The Rurikinds & the Romanovs]. Una cita que ens recorda que Alexandra Fedorovna, la tsarina, serà un personatge essencial en el drama de Nicolau II, i per tant un personatge del qual cal parlar extensament.
Bé que de molt jove (quan encara era tsarèvitx) Nicolau II havia tingut un afer amb una ballarina anomenada Mathilda Kschessinska, prima donna del teatre Mariinsky, en un dels seus viatges va conèixer la princesa Alix de Hesse-Darmstadt, i se'n va enamorar intensament. El seu pare s'oposava del tot a aquesta relació: ell més aviat volia casar Nicolau amb una princesa francesa – en quedaven, encara que França fos una república! –, amb la finalitat d'enfortir l'aliança político-militar amb França. No veia gens clara una unió matrimonial amb una princesa alemanya, sobretot tenint en compte que veia a venir futurs problemes a la frontera amb Prússia. Com ara sabem, en aquest aspecte la desconfiança d'Alexandre III estava plenament justificada. Però no avancem esdeveniments. Que per aquest afer Nicolau II gosés enfrontar-se al seu pare, un individu certament imposant segons tots els testimonis, ens ha de fer pensar que els seus sentiments devien ser molt forts. Hi havia altres motius d'oposició per part d'Alexandre III: Alix era protestant – luterana –, i la tsarina havia de ser forçosament ortodoxa, puix que l'ortodòxia religiosa era un dels fonaments ideològics de l'autocràcia russa. La mare de Nicolau II, Maria Fedorovna, era danesa d'origen, no pas russa: es va haver de convertir al credo ortodox per poder-se casar amb Alexandre III. Alix de Hesse era en aquest aspecte molt més tossuda: creient devota, no podia abandonar el luteranisme així com així. Finalment (fins aquí arribava el poder del Tsar) es va apamar una solució de compromís, per la qual Alix podia abraçar la fe ortodoxa sense renunciar a la seva fe luterana.
Resolt aquest tema espinós, i rendits els tsars (Alexandre III i Maria Fedorovna) a l'evidència que no podrien dissuadir el seu fill, el casament de Nicolau i Alix de Hesse va tenir lloc, amb tota la pompa habitual, el novembre de 1894. Alix va adoptar el nom d'Alexandra Fedorovna per resultar més tolerable als ulls del poble rus. No era una bona traducció, perquè Alix més aviat s'ha de traduir per Alicia; però ja va fer el fet. El casament fou una gran festa pública, que va acabar en tragèdia quan es van començar a repartir els petits souvenirs per al poble que s'havia congregat al camp de Khodynka: una allau humana – que devia ser gegantina – va provocar 1300 morts per esclafament. Fou, per als lectors de la bonaventura, un primer senyal que aquell regnat era certament malastruc.
SIS. O.T.M.A plus Alexis
Una família reial té com a missió primera procrear. I pel que fa a aquest tema, certament que Nicolau i Alexandra es van posar a la feina ben aviat. Es van casar el mateix any de la seva coronació (1984), i la primera filla, Olga, va néixer un any més tard, el novembre de 1895. Al cap d'un any i mig (juny de 1897) neix la segona filla, Tatiana. Amb la tercera filla, Maria (juny de 1899), la parella imperial es comença a posar nerviosa, perquè els calia un hereu masculí, un tsarèvitx. El naixement d'una quarta filla, Anastàssia (juny de 1901), fa que la preocupació començi a ser seriosa. Els anys de màxima fertilitat de la tsarina passaven, i l'hereu es feia pregar.
Han quedat molts testimonis del tarannà de les quatre filles de Nicolau II, per part dels seus antics preceptors, criats, o amics de la família. Totes quatre duien el títol de ‘grans duquesses', puix que a Rússia el títol de ‘príncep' no tenia la mateixa rellevància que a altres Corts d'Europa; era un títol menor. Els preceptors (per exemple, Pierre Gilliard) parlen d'Olga com la més intel·ligent de tota la família, una alumna excel·lent que ho captava tot a la primera, creativa i brillant. Tatiana, la segona, era més bonica que la seva germana gran, menys brillant, però ho compensava amb un caràcter molt més pacient i perseverant; tenia un caràcter molt equilibrat, i sembla que era la preferida dels seus pares – bé que s'esforcessin a no expressar-ho mai. Maria, la tercera, era d'una gran bellesa; arreu la bellesa física ha estat prou per obrir moltes portes al cor dels altres, i sembla que per ella això ja era prou. Era, com ara diríem, un tros de pa, i les seves germanes se n'aprofitaven. Anastàssia, la quarta filla, era l'enfant terrible de la família, una adolescent molt temperamental, orgullosa i tossuda, que feia anar de corcoll els seus pares; sembla, però, que amb els anys aquest caràcter se li va assuaujar molt. A totes quatre els agradava molt escriure cartes, que solien signar totes juntes amb el mot ‘OTMA', fet amb les inicials dels noms (Olga, Tatiana, Maria, Anastàssia). Quan, més tard, el tsarèvitx sigui prou gran per unir-se a aquest joc, signaran ‘OTMA plus Alexis'. El clima familiar era, segons els testimonis que ens n'han quedat, francament idíl·lic; i no és estrany que fos en aquest ambient on Nicolau mirés de passar el màxim de temps possible.
Però quedava la qüestió del tsarèvitx, imprescindible per a la continuïtat de la dinastia. O això pensava Alexandra. Estrictament no hauria estat cert; Nicolau tenia un germà petit, el gran duc Mikhail Alexandrovitx, que hauria pogut heretar el tron en cas que l'hereu masculí no arribés. I a la història russa bé hi ha exemples de tsarines que van ocupar el poder absolut i no se'n van sortir precisament malament – Caterina II, La Gran, per exemple. Però el fet era que per Alexandra tenir un hereu masculí va esdevenir una obsessió. Penetrar en el rerafons psicològic i anímic de l'emperadriu donaria per tot un llibre de psicologia. Abans d'esdevenir Alexandra Fiodorovna, Alix de Hesse havia estat educada a Anglaterra, a la cort de la reina Victòria, i havia estudiat filosofia a la universitat de Heidelberg. Provenia, per tant, d'una monarquia parlamentària, i sabia què era un estat democràtic – amb totes les limitacions que vulgueu, però en tot cas molt diferent de la Rússia autocràtica. ¿Com explicar la seva conversió a tsarina fanàtica de l'absolutisme? Podria tenir a veure amb la seva tendència molt forta al misticisme. Era una dona molt religiosa, profundament creient, i devia trobar-se molt a gust en un règim polític on l'autoritat imperial estava tan lligada a la religió. Les fotografies del seu dormitori particular impressionen força, no pas pel luxe – tampoc res de l'altre món, ben mirat – sinó per la sobreabundància d'icones russes, creus i figures de sants.
La religiositat i la tendència al misticisme li farien més d'una mala jugada. El problema no és que fos creient, sinó que era, a més, crèdula. L'envoltava una munió de místics, stàrets, i individus de tota mena amb suposats contactes al més enllà en les mans dels quals ella es llançava amb gust sempre que l'ajudessin a concebre un fill. Un d'aquests místics era un tal Mitka el boig, que anava acompanyat d'un tal Elpifidor, que ‘interpretava' les seves follies. Després va venir una tal Daria Osipovna, suposadament posseïda pel dimoni. Fins aquí, místics russos. També n'hi va haver d'estrangers. Papus, un especialista en ocultisme de París, el vienès Schenk, van seguir en la llista. Podem imaginar l'ambient místico-religiós que impregnava l'entorn de la tsarina; pintoresc, si volem, però que podia ser perillós en la mesura que la tsarina tenia influència en el seu marit, i el seu marit casualment tenia el poder absolut sobre Rússia. Per tant, tenir una influència real en la tsarina no era cap bestiesa. En aquest ambient, el 1902 un nou favorit va passar a formar part del cercle íntim de la Tsarina: Philippe de Lyon, un francès que s'havia fet una reputació curant malalties dels nervis mitjançant hipnosi. No tenia estudis regulars de medicina, i a França se'l perseguia precisament per exercir la medicina sense títol; allà hi era vist com un xarlatà, però per a la cort russa era un místic. S'ho va manegar per convèncer la Tsarina que infantaria un hereu si seguia els seus consells.
Fou en aquest ambient de tensió mística que Alexandra va tenir els primers senyals d'un nou embaràs, seguit amb ànsia per Nicolau i per tota la cort. Finalment, res:
‘Des del 8 d'agost, hem estat esperant cada dia amb ànsia la confirmació de l'embaràs de l'Emperadriu. Avui hem sabut sobtadament que no està embarassada, de fet no ho ha estat mai, sinó que tots els símptomes d'embaràs de fet eren senyals d'anèmia! Quina decepció per al Tsar i la Tsarina! (...) Alix va plorar molt quan els doctors Ott i Gunst, que finalment van ser autoritzats a visitar-la, van determinar que no només no estava embarassada, sinó que aquest suposat embaràs mai no havia succeït...' [Dietari del gran duc Konstantin Konstantinovitx, agost de 1902]
El to retrata força la mena d'ambient que devia envoltar la tsarina, fet d'ansietat, una mica d'histèria, i més confiança en els seus místics que no pas en els metges que, finalment, "van ser autoritzats a visitar-la", quan de fet ho haurien d'haver fet des dels primers suposats símptomes. Després d'aquest ensurt, Philippe de Lyon va tornar a la càrrega. Va convèncer Alexandra que infantaria un nen si invocava la protecció de Sant Serafí de Sarov. Alexandra va buscar qui era aquest sant, i es va trobar que no formava part del santoral rus ortodox. Però va trobar que hi havia hagut un monjo que havia adoptat el nom de Serafí, que havia mort amb fama de santedat, i a qui ja havien atribuït algun miracle... Immediatament, el Tsar va demanar al Sant Sínode ortodox la canonització del pare Serafí. El procurador del Sant Sínode, Pobedonostsev, va explicar al Tsar i la Tsarina que un home no podia ser proclamat sant simplement per ordre imperial. La Tsarina va respondre de seguida: ‘El Tsar pot fer allò que vulgui!'. Tota una declaració ideològica, per part d'una persona educada en una Monarquia constitucional (l'anglesa) però que s'havia impregnat de l'autocràcia russa. Com calia esperar, el monjo va ser canonitzat, el 1903. El fet que aquell mateix any Alexandra tornés a quedar embarassada – i aquesta vegada de debò – no es pot dir precisament que l'ajudés a despertar de la seva credulitat en místics de tota mena.
Una família reial té com a missió primera procrear. I pel que fa a aquest tema, certament que Nicolau i Alexandra es van posar a la feina ben aviat. Es van casar el mateix any de la seva coronació (1984), i la primera filla, Olga, va néixer un any més tard, el novembre de 1895. Al cap d'un any i mig (juny de 1897) neix la segona filla, Tatiana. Amb la tercera filla, Maria (juny de 1899), la parella imperial es comença a posar nerviosa, perquè els calia un hereu masculí, un tsarèvitx. El naixement d'una quarta filla, Anastàssia (juny de 1901), fa que la preocupació començi a ser seriosa. Els anys de màxima fertilitat de la tsarina passaven, i l'hereu es feia pregar.
Han quedat molts testimonis del tarannà de les quatre filles de Nicolau II, per part dels seus antics preceptors, criats, o amics de la família. Totes quatre duien el títol de ‘grans duquesses', puix que a Rússia el títol de ‘príncep' no tenia la mateixa rellevància que a altres Corts d'Europa; era un títol menor. Els preceptors (per exemple, Pierre Gilliard) parlen d'Olga com la més intel·ligent de tota la família, una alumna excel·lent que ho captava tot a la primera, creativa i brillant. Tatiana, la segona, era més bonica que la seva germana gran, menys brillant, però ho compensava amb un caràcter molt més pacient i perseverant; tenia un caràcter molt equilibrat, i sembla que era la preferida dels seus pares – bé que s'esforcessin a no expressar-ho mai. Maria, la tercera, era d'una gran bellesa; arreu la bellesa física ha estat prou per obrir moltes portes al cor dels altres, i sembla que per ella això ja era prou. Era, com ara diríem, un tros de pa, i les seves germanes se n'aprofitaven. Anastàssia, la quarta filla, era l'enfant terrible de la família, una adolescent molt temperamental, orgullosa i tossuda, que feia anar de corcoll els seus pares; sembla, però, que amb els anys aquest caràcter se li va assuaujar molt. A totes quatre els agradava molt escriure cartes, que solien signar totes juntes amb el mot ‘OTMA', fet amb les inicials dels noms (Olga, Tatiana, Maria, Anastàssia). Quan, més tard, el tsarèvitx sigui prou gran per unir-se a aquest joc, signaran ‘OTMA plus Alexis'. El clima familiar era, segons els testimonis que ens n'han quedat, francament idíl·lic; i no és estrany que fos en aquest ambient on Nicolau mirés de passar el màxim de temps possible.
Però quedava la qüestió del tsarèvitx, imprescindible per a la continuïtat de la dinastia. O això pensava Alexandra. Estrictament no hauria estat cert; Nicolau tenia un germà petit, el gran duc Mikhail Alexandrovitx, que hauria pogut heretar el tron en cas que l'hereu masculí no arribés. I a la història russa bé hi ha exemples de tsarines que van ocupar el poder absolut i no se'n van sortir precisament malament – Caterina II, La Gran, per exemple. Però el fet era que per Alexandra tenir un hereu masculí va esdevenir una obsessió. Penetrar en el rerafons psicològic i anímic de l'emperadriu donaria per tot un llibre de psicologia. Abans d'esdevenir Alexandra Fiodorovna, Alix de Hesse havia estat educada a Anglaterra, a la cort de la reina Victòria, i havia estudiat filosofia a la universitat de Heidelberg. Provenia, per tant, d'una monarquia parlamentària, i sabia què era un estat democràtic – amb totes les limitacions que vulgueu, però en tot cas molt diferent de la Rússia autocràtica. ¿Com explicar la seva conversió a tsarina fanàtica de l'absolutisme? Podria tenir a veure amb la seva tendència molt forta al misticisme. Era una dona molt religiosa, profundament creient, i devia trobar-se molt a gust en un règim polític on l'autoritat imperial estava tan lligada a la religió. Les fotografies del seu dormitori particular impressionen força, no pas pel luxe – tampoc res de l'altre món, ben mirat – sinó per la sobreabundància d'icones russes, creus i figures de sants.
La religiositat i la tendència al misticisme li farien més d'una mala jugada. El problema no és que fos creient, sinó que era, a més, crèdula. L'envoltava una munió de místics, stàrets, i individus de tota mena amb suposats contactes al més enllà en les mans dels quals ella es llançava amb gust sempre que l'ajudessin a concebre un fill. Un d'aquests místics era un tal Mitka el boig, que anava acompanyat d'un tal Elpifidor, que ‘interpretava' les seves follies. Després va venir una tal Daria Osipovna, suposadament posseïda pel dimoni. Fins aquí, místics russos. També n'hi va haver d'estrangers. Papus, un especialista en ocultisme de París, el vienès Schenk, van seguir en la llista. Podem imaginar l'ambient místico-religiós que impregnava l'entorn de la tsarina; pintoresc, si volem, però que podia ser perillós en la mesura que la tsarina tenia influència en el seu marit, i el seu marit casualment tenia el poder absolut sobre Rússia. Per tant, tenir una influència real en la tsarina no era cap bestiesa. En aquest ambient, el 1902 un nou favorit va passar a formar part del cercle íntim de la Tsarina: Philippe de Lyon, un francès que s'havia fet una reputació curant malalties dels nervis mitjançant hipnosi. No tenia estudis regulars de medicina, i a França se'l perseguia precisament per exercir la medicina sense títol; allà hi era vist com un xarlatà, però per a la cort russa era un místic. S'ho va manegar per convèncer la Tsarina que infantaria un hereu si seguia els seus consells.
Fou en aquest ambient de tensió mística que Alexandra va tenir els primers senyals d'un nou embaràs, seguit amb ànsia per Nicolau i per tota la cort. Finalment, res:
‘Des del 8 d'agost, hem estat esperant cada dia amb ànsia la confirmació de l'embaràs de l'Emperadriu. Avui hem sabut sobtadament que no està embarassada, de fet no ho ha estat mai, sinó que tots els símptomes d'embaràs de fet eren senyals d'anèmia! Quina decepció per al Tsar i la Tsarina! (...) Alix va plorar molt quan els doctors Ott i Gunst, que finalment van ser autoritzats a visitar-la, van determinar que no només no estava embarassada, sinó que aquest suposat embaràs mai no havia succeït...' [Dietari del gran duc Konstantin Konstantinovitx, agost de 1902]
El to retrata força la mena d'ambient que devia envoltar la tsarina, fet d'ansietat, una mica d'histèria, i més confiança en els seus místics que no pas en els metges que, finalment, "van ser autoritzats a visitar-la", quan de fet ho haurien d'haver fet des dels primers suposats símptomes. Després d'aquest ensurt, Philippe de Lyon va tornar a la càrrega. Va convèncer Alexandra que infantaria un nen si invocava la protecció de Sant Serafí de Sarov. Alexandra va buscar qui era aquest sant, i es va trobar que no formava part del santoral rus ortodox. Però va trobar que hi havia hagut un monjo que havia adoptat el nom de Serafí, que havia mort amb fama de santedat, i a qui ja havien atribuït algun miracle... Immediatament, el Tsar va demanar al Sant Sínode ortodox la canonització del pare Serafí. El procurador del Sant Sínode, Pobedonostsev, va explicar al Tsar i la Tsarina que un home no podia ser proclamat sant simplement per ordre imperial. La Tsarina va respondre de seguida: ‘El Tsar pot fer allò que vulgui!'. Tota una declaració ideològica, per part d'una persona educada en una Monarquia constitucional (l'anglesa) però que s'havia impregnat de l'autocràcia russa. Com calia esperar, el monjo va ser canonitzat, el 1903. El fet que aquell mateix any Alexandra tornés a quedar embarassada – i aquesta vegada de debò – no es pot dir precisament que l'ajudés a despertar de la seva credulitat en místics de tota mena.
La familia imperial, poc després del naixement d'Alexis (1904). La nena de la dreta (agafada al braç del seu pare) és Olga. Assegudes a terra, d'esquerra a dreta: Marie i Anastàssia. A l'esquerra, recolzada al braç de la Tsarina: Tatiana.
El tsarèvitx Alexis – un fill mascle, per fi – nasqué el 1904. La joia per a la família reial fou indescriptible. Un salut de 301 salves de canó al nou hereu. Alegria a totes les corts europees (ben documentada, no ho dic per dir), ben pintoresca si tenim en compte que deu anys més tard es llançarien al coll, a la Primera Guerra Mundial. En tot cas, a la parella imperial l'alegria li va durar ben poc:
‘'8 de setembre de 1904... l'Alix i jo ens hem preocupat molt, perquè el petit Alexis ha començat a sagnar a bord, i ha seguit sagnant fins a la nit.' [Dietari de Nicolau II]
Ben aviat els tsars es van adonar del problema. Alexis patia hemofília, una malaltia que el marcaria fins a la fi, i que tindria conseqüències, fins i tot polítiques – com veurem més endavant.
SET. Hemofília
El gran dubte que podem tenir, és si Nicolau, i/o Alix, i/o els tsars d'aleshores (Alexandre III i Maria Fedorovna) eren conscients que Alix podia ser portadora de l'hemofília. L'hemofília es va estendre per totes les cases reials europees degut al casament amb fills o néts de la reina Victòria d'Anglaterra, que és, segons sembla, qui la va introduir. És possible que fos en ella precisament on es va produir la mutació fatídica, que inutilitzava el sistema de coagulació de la sang. Alix de Hesse era filla de la princesa Alice, filla de Victòria d'Anglaterra: per tant, descendent molt directa per línia femenina. El risc que fos portadora de l'hemofília era molt gran: són les dones les portadores, però és als individus masculins on es manifesta.
‘La sang forta dels Romanov va caure derrotada davant la sang malalta de la línia Hesse-Darmstadt, i aquell nen innocent va patir les conseqüències de la negligència de la cort de Rússia en la tria de núvia per a Nicolau II'
[Memòries de V.N. Voyeikov, comandant del palau imperial] Aquests comentaris ens fan pensar que ja durant el prometatge de Nicolau amb Alix de Hesse tothom era conscient que Alix podia ser portadora de l'hemofília. De fet, la seva família havia estat afectada per aquesta malaltia: Leopold, fill de la reina Victòria d'Anglaterra i per tant oncle d'Alix, havia patit l'hemofília, i també altres membres de la família reial britànica. El mateix germà d'Alix també l'havia patida, i alguns nebots seus. Voyeikov, doncs, tenia prou motius per parlar de ‘sang malalta' – bé que aquest llenguatge de 'puresa de sang' ens repugni una mica. I és impossible no donar-li la raó quan critica els pares de Nicolau per no haver-se oposat més resoltament al prometatge amb una noia d'aquella família tan afectada per la malaltia, tenint en compte que no només es tractava que tingués dona; es tractava també d'assegurar l'estabilitat del país i la continuïtat de la dinastia.
‘'8 de setembre de 1904... l'Alix i jo ens hem preocupat molt, perquè el petit Alexis ha començat a sagnar a bord, i ha seguit sagnant fins a la nit.' [Dietari de Nicolau II]
Ben aviat els tsars es van adonar del problema. Alexis patia hemofília, una malaltia que el marcaria fins a la fi, i que tindria conseqüències, fins i tot polítiques – com veurem més endavant.
SET. Hemofília
El gran dubte que podem tenir, és si Nicolau, i/o Alix, i/o els tsars d'aleshores (Alexandre III i Maria Fedorovna) eren conscients que Alix podia ser portadora de l'hemofília. L'hemofília es va estendre per totes les cases reials europees degut al casament amb fills o néts de la reina Victòria d'Anglaterra, que és, segons sembla, qui la va introduir. És possible que fos en ella precisament on es va produir la mutació fatídica, que inutilitzava el sistema de coagulació de la sang. Alix de Hesse era filla de la princesa Alice, filla de Victòria d'Anglaterra: per tant, descendent molt directa per línia femenina. El risc que fos portadora de l'hemofília era molt gran: són les dones les portadores, però és als individus masculins on es manifesta.
‘La sang forta dels Romanov va caure derrotada davant la sang malalta de la línia Hesse-Darmstadt, i aquell nen innocent va patir les conseqüències de la negligència de la cort de Rússia en la tria de núvia per a Nicolau II'
[Memòries de V.N. Voyeikov, comandant del palau imperial] Aquests comentaris ens fan pensar que ja durant el prometatge de Nicolau amb Alix de Hesse tothom era conscient que Alix podia ser portadora de l'hemofília. De fet, la seva família havia estat afectada per aquesta malaltia: Leopold, fill de la reina Victòria d'Anglaterra i per tant oncle d'Alix, havia patit l'hemofília, i també altres membres de la família reial britànica. El mateix germà d'Alix també l'havia patida, i alguns nebots seus. Voyeikov, doncs, tenia prou motius per parlar de ‘sang malalta' – bé que aquest llenguatge de 'puresa de sang' ens repugni una mica. I és impossible no donar-li la raó quan critica els pares de Nicolau per no haver-se oposat més resoltament al prometatge amb una noia d'aquella família tan afectada per la malaltia, tenint en compte que no només es tractava que tingués dona; es tractava també d'assegurar l'estabilitat del país i la continuïtat de la dinastia.
El tsarèvitx Alexis. Fotografia de 1907 (devia tenir tres anys).
L'hemofília era en aquell temps una malaltia molt greu, que es traduïa en la impossibilitat (o la gran dificultat) d'aturar les hemorràgies; això ja era greu en ferides externes (rascades als genolls, un petit tall), però era molt pitjor en ferides internes, perquè l'hemorràgia interna podia ser literalment imparable. La sang vessada a les cavitats del cos es podia acumular i pressionar els òrgans interns, desencadenant crisis de dolor intens, especialment quan era el cervell l'òrgan afectat. El dolor també podia ser terrible quan la sang s'acumulava a les articulacions (hemartrosi). A començament del segle XX es tractava d'una malaltia incurable. Els individus masculins que la patien no podien esperar viure molts anys: per un hereu d'un tron autocràtic com el rus, on el tsar no era una figura purament simbòlica sinó que governava de debò, les conseqüències eren impredictibles.
Com calia suposar, l'hemofília patida pel tsarèvitx va esdevenir gairebé un secret d'estat; l'opacitat informativa era total, i era ben possible que personal generalment ben informat, com el diplomàtic estranger, no tingués informació sobre el tema. Lockhart, per exemple, cònsol anglès a Moscou els darrers anys del regnat del tsar, no ho esmenta en cap moment en les seves memòries. Fora de la família imperial i del cercle íntim més estricte, ningú no sabia què li passava exactament al tsarèvitx – bé que tothom sabia que n'hi passava alguna.Hi havia diverses raons per aquesta opacitat. Saber que el tsarèvitx estava afectat per l'hemofília – i que, per tant, era ben probable que les duquesses Olga, tatiana, Maria i Anastàssia en fossin portadores, el mateix que la seva mare – hauria estat un hàndicap insuperable a l'hora d'establir futures aliances matrimonials amb altres famílies reials d'Europa. Allò que era impossible d'amagar, però, és el trauma que tot plegat va provocar en la Tsarina. Saber que ella havia transmès la malaltia al seu fill la va afectar profundament. I si abans ja havia estat víctima fàcil de xarlatans i místics que li prometien un contacte amb l'Altíssim, des d'aleshores tot va empitjorar. Bé que al començament es van posar en mans de metges, l'evidència que la ciència d'aleshores podia fer ben poc la va fer tornar a la seva devoció per visionaris, místics, ocultistes i per qualsevol que pogués fer alguna cosa pel seu fill. Cada vegada més la Tsarina defugia la vida pública; es va traslladar amb la seva família a Tsarskoe Selo, i des d'aleshores hi va passar bona part del seu temps, dedicada a les seves filles i, sobretot, a vetllar pel seu fill.
Alexis va créixer envoltat d'una atmosfera de devoció, avesat a ser el centre de tot: la casa, la família. Era – sembla – un nen molt intel·ligent, i molt individualista. Sentia una devoció pel seu pare, a qui procurava imitar en tot, i sembla que era al capdavall l'única persona a qui obeïa. Era, segons tota la documentació fotogràfica que ens n'ha arribat, un nen d'una gran bellesa. En tot cas, res no li estalviava els sofriments associats a la seva malaltia. Un nen tard o d'hora es fa una rascada, alguna ferida, i Alexis no era cap excepció.
La tragèdia va arribar, finalment, el 1912. Alexis tenia vuit anys. La família havia anat a caçar a Spala, una localitat avui polonesa. Havia anat a passejar amb una barca, i en saltar al moll va caure. La patacada no hauria estat res rellevant per un nen sa; en el seu cas, va desencadenar una tragèdia. L'hemorràgia interna va començar aquella tarda mateix; els metges li van detectar l'hematoma, que no parava de créixer. Alexis es va allitar immediatament, però aquesta vegada semblava que no hi havia manera d'aturar l'hemorràgia. La pressió de l'hematoma sobre els òrgans interns va començar a provocar-li dolors espasmòdics molt intensos. Només asseure's al llit ja li provocava uns dolors tan forts que havia de cridar. Van passar els dies: 2, 3, 4, i l'hemorràgia no s'aturava. El nen ara dormia, ara cridava de dolor, ara delirava. Finalment ja no tenia forces ni per cridar, i només gemegava ‘Senyor, tingueu pietat de mi'. L'escena, recollida per testimonis presencials, i pel dietari personal del mateix Nicolau II, havia de ser literalment dantesca. Podem imaginar també la desesperació d'Alexandra, sempre al costat del llit d'Alexis, sense dormir, mirant de calmar-li el dolor com bonament podia – de fet, no podia. La consciència del sofriment d'Alexis, i la consciència afegida que havia estat ella qui li havia transmès la malaltia – sabent perfectament que n'era portadora, atenció al detall – la devien mig trastocar. El 10 d'octubre de 1912 fou la data fatídica: el tsarèvitx havia perdut la consciència, l'hemorràgia no s'aturava després de més de cinc dies. Se li va administrar l'extremaunció, puix que el final semblava imminent
Llavors, la nit del 10 d'octubre arriba a Spala un telegrama per a la Tsarina; un dels telegrames més famosos de la història:
'Déu ha vist les vostres llàgrimes i ha sentit les vostres pregàries. No patiu. El petit no morirà. No deixeu que els metges el masseguin gaire. Que el deixin descansar.'
L'endemà mateix, l'hemorràgia es va aturar. El nen es va recuperar al cap de poc. Un miracle? L'autor del telegrama era un monjo d'origen siberià, anomenat Grigori Ieffímovitx. Passarà a la història conegut sobretot com a Rasputin. Una de les figures més enigmàtiques, més desconcertants, més apassionants d'aquella època. La Tsarina Alexandra Fedorovna, en tot cas, profundament afectada (físicament i psicològicament) per aquella crisi terrible de la malaltia del seu fill, no oblidarà mai el telegrama, i res ni ningú no li podrà treure del cap que aquell home és un veritable home sant, un enviat de Déu per alleujar els seus sofriments com a mare i vetllar pel seu fill malalt.
D'ell, i de la seva part en el drama de Nicolau II, en parlarem al proper CriTeri.
Pere Rovira
Rasputin, degut a la seva enorme influència sobre la Tsarina, va arribar a ser un dels personatges més poderosos de Rússia. Fou acusat de totes les depravacions possibles, i objecte d'odi popular (i per part de molts aristòcrates) com poques vegades s'havia vist a Rússia. Se'l sol acusar tradicionalment de ser un dels causants de l'esfondrament del règim autocràtic. Com veurem a la propera Cort d'Apel·lació, res no és tan senzill.
Com calia suposar, l'hemofília patida pel tsarèvitx va esdevenir gairebé un secret d'estat; l'opacitat informativa era total, i era ben possible que personal generalment ben informat, com el diplomàtic estranger, no tingués informació sobre el tema. Lockhart, per exemple, cònsol anglès a Moscou els darrers anys del regnat del tsar, no ho esmenta en cap moment en les seves memòries. Fora de la família imperial i del cercle íntim més estricte, ningú no sabia què li passava exactament al tsarèvitx – bé que tothom sabia que n'hi passava alguna.Hi havia diverses raons per aquesta opacitat. Saber que el tsarèvitx estava afectat per l'hemofília – i que, per tant, era ben probable que les duquesses Olga, tatiana, Maria i Anastàssia en fossin portadores, el mateix que la seva mare – hauria estat un hàndicap insuperable a l'hora d'establir futures aliances matrimonials amb altres famílies reials d'Europa. Allò que era impossible d'amagar, però, és el trauma que tot plegat va provocar en la Tsarina. Saber que ella havia transmès la malaltia al seu fill la va afectar profundament. I si abans ja havia estat víctima fàcil de xarlatans i místics que li prometien un contacte amb l'Altíssim, des d'aleshores tot va empitjorar. Bé que al començament es van posar en mans de metges, l'evidència que la ciència d'aleshores podia fer ben poc la va fer tornar a la seva devoció per visionaris, místics, ocultistes i per qualsevol que pogués fer alguna cosa pel seu fill. Cada vegada més la Tsarina defugia la vida pública; es va traslladar amb la seva família a Tsarskoe Selo, i des d'aleshores hi va passar bona part del seu temps, dedicada a les seves filles i, sobretot, a vetllar pel seu fill.
Alexis va créixer envoltat d'una atmosfera de devoció, avesat a ser el centre de tot: la casa, la família. Era – sembla – un nen molt intel·ligent, i molt individualista. Sentia una devoció pel seu pare, a qui procurava imitar en tot, i sembla que era al capdavall l'única persona a qui obeïa. Era, segons tota la documentació fotogràfica que ens n'ha arribat, un nen d'una gran bellesa. En tot cas, res no li estalviava els sofriments associats a la seva malaltia. Un nen tard o d'hora es fa una rascada, alguna ferida, i Alexis no era cap excepció.
La tragèdia va arribar, finalment, el 1912. Alexis tenia vuit anys. La família havia anat a caçar a Spala, una localitat avui polonesa. Havia anat a passejar amb una barca, i en saltar al moll va caure. La patacada no hauria estat res rellevant per un nen sa; en el seu cas, va desencadenar una tragèdia. L'hemorràgia interna va començar aquella tarda mateix; els metges li van detectar l'hematoma, que no parava de créixer. Alexis es va allitar immediatament, però aquesta vegada semblava que no hi havia manera d'aturar l'hemorràgia. La pressió de l'hematoma sobre els òrgans interns va començar a provocar-li dolors espasmòdics molt intensos. Només asseure's al llit ja li provocava uns dolors tan forts que havia de cridar. Van passar els dies: 2, 3, 4, i l'hemorràgia no s'aturava. El nen ara dormia, ara cridava de dolor, ara delirava. Finalment ja no tenia forces ni per cridar, i només gemegava ‘Senyor, tingueu pietat de mi'. L'escena, recollida per testimonis presencials, i pel dietari personal del mateix Nicolau II, havia de ser literalment dantesca. Podem imaginar també la desesperació d'Alexandra, sempre al costat del llit d'Alexis, sense dormir, mirant de calmar-li el dolor com bonament podia – de fet, no podia. La consciència del sofriment d'Alexis, i la consciència afegida que havia estat ella qui li havia transmès la malaltia – sabent perfectament que n'era portadora, atenció al detall – la devien mig trastocar. El 10 d'octubre de 1912 fou la data fatídica: el tsarèvitx havia perdut la consciència, l'hemorràgia no s'aturava després de més de cinc dies. Se li va administrar l'extremaunció, puix que el final semblava imminent
Llavors, la nit del 10 d'octubre arriba a Spala un telegrama per a la Tsarina; un dels telegrames més famosos de la història:
'Déu ha vist les vostres llàgrimes i ha sentit les vostres pregàries. No patiu. El petit no morirà. No deixeu que els metges el masseguin gaire. Que el deixin descansar.'
L'endemà mateix, l'hemorràgia es va aturar. El nen es va recuperar al cap de poc. Un miracle? L'autor del telegrama era un monjo d'origen siberià, anomenat Grigori Ieffímovitx. Passarà a la història conegut sobretot com a Rasputin. Una de les figures més enigmàtiques, més desconcertants, més apassionants d'aquella època. La Tsarina Alexandra Fedorovna, en tot cas, profundament afectada (físicament i psicològicament) per aquella crisi terrible de la malaltia del seu fill, no oblidarà mai el telegrama, i res ni ningú no li podrà treure del cap que aquell home és un veritable home sant, un enviat de Déu per alleujar els seus sofriments com a mare i vetllar pel seu fill malalt.
D'ell, i de la seva part en el drama de Nicolau II, en parlarem al proper CriTeri.
Pere Rovira
********
Al proper CriTeri:
Nicolau II
Segona part: l'Imperi de Rasputin
Al proper CriTeri:
Nicolau II
Segona part: l'Imperi de Rasputin
Rasputin, degut a la seva enorme influència sobre la Tsarina, va arribar a ser un dels personatges més poderosos de Rússia. Fou acusat de totes les depravacions possibles, i objecte d'odi popular (i per part de molts aristòcrates) com poques vegades s'havia vist a Rússia. Se'l sol acusar tradicionalment de ser un dels causants de l'esfondrament del règim autocràtic. Com veurem a la propera Cort d'Apel·lació, res no és tan senzill.
.JPG)
genial com sempre !!! Gràcies !
ResponEliminaUn petit error:
ResponElimina‘Què serà de mi? I què serà de la pobra Rússia?'
Consta que aquestes van ser les paraules que va exclamar Nicolau II quan, el 1984, es va veure convertit en tsar, per la mort del seu pare, Alexandre III.
Allà on diu 1984 vol dir, naturalment, 1894.
Gràcies per la teva secció !