Adolf Hitler (III)

Hitler i Alemanya

Tercer capítol dedicat al Führer del Tercer Reich, on parlarem del tercer dels components que van donar com a resultat una ment com la seva: l'Alemanya que ell tenia al cap, i el contrast amb l'Alemanya real que es va trobar.

Als dos capítols anteriors vam retratar dues de les baules de la cadena de fets que ens conduirà al Führer. Al primer capítol, un nen consentit, no especialment intel·ligent però tampoc cap ximple, caracteritzat per damunt de tot per una obstinació ferotge en tot allò que feia, una obstinació que el feia del tot incapaç de canviar d'opinió sobre absolutament res, un jove sense sentit de l'humor, insensible al caliu humà, notable tant per les seves obsessions en positiu – l'art, Wagner, Alemanya – com per allò que odiava profundament – tot allò que fos modern, tot allò que ell veia com a mediocritat, el funcionariat. Al segon capítol, la Viena on va passar uns anys crucials de la seva joventut, on sens dubte van prendre cos bona part de les seves conviccions: l'antisemitisme, l'antisocialisme, les conviccions antidemocràtiques i antiparlamentàries, el menyspreu per la monarquia dels Habsburg que regnava a Austria, la importància de l'ús controlat però decidit de la violència física com a eina d'imposició, la manipulació de les masses que tan bé va posar en pràctica Karl Lueger, l'alcalde de Viena que Hitler tant va admirar.

Però amb tot això no n'hi ha prou per fer un Führer. Calen més components.

Som a 1913. Hitler devia tenir si fa no fa l'aspecte de la fotografia de dalt (la foto no té data, però). Adolf, entusiasmat, s'acomiada dels seus companys a l'alberg de Viena on havia viscut els darrers anys. Se'n va a Munic. Una ciutat que per ell esdevé de sobte el resum de tot allò que ha desitjat durant tant de temps, l'Alemanya dels seus somnis. Alemanya serà per ell una obsessió tota la seva vida; de fet ja ho havia estat abans de marxar a Munic. Fet essencial: tot just instal·lat a Munic, amb prou feines un any més tard, comença la Primera Guerra Mundial. Hitler s'enrolarà amb entusiasme a l'exèrcit alemany; no pas a l'austríac (com hauria d'haver estat, en principi). La guerra farà Hitler. La guerra serà una baula essencial en tot el procés, com ara veurem.

U. Els prolegòmens

Alemanya: un país ètnicament molt més homogeni que no pas l'Imperi Austríac. Mentre que a l'Imperi Austro-Hongarès el govern imperial havia renunciat de manera més o menys tàcita a la germanització generalitzada del país – senzillament perquè les nacionalitats eslaves eren majoria –, l'Alemanya del kàiser Guillem II era un estat germànic fins al moll de l'os. Aquest senzill fet havia de ser prou perquè algú com Hitler decidís que era allà on volia viure.

I entre la població austríaca hi havia molts admiradors d'Alemanya. Ho era bona part de la població que hem anomenat, a l'anterior Cort, austroalemanys; una població que se sentia amenaçada per la puixança de les nacionalitats eslaves. De fet el sentiment mutu entre alemanys i austríacs era complex. Un testimoni d'excepció, Stefan Zweig, parla de l'admiració que entre els austríacs causaven la disciplina i l'ordre prussians, dues qualitats que havien transmès a tot l'estat alemany, un país disciplinat com pocs n'hi podia haver a Europa. Però a aquelles virtuts els austríacs, i específicament els vienesos, oposaven altres virtuts: un art de viure, un savoir vivre comparable al dels francesos; un gust per l'art i per l'avantguarda que feien d'Austria – i especialment de Viena – una capital cultural que superava Berlín, llevat potser dels camps científics. El complex de superioritat dels alemanys respecte dels austríacs era correspost amb un cert complex d'inferioritat per part dels austríacs, però un complex tenyit de malfiança. Els austroalemanys de classe humil no podien evitar d'admirar la força del Reich de Guillem II; però els de classe mitjana o, en general, les classes cultes, veien les coses de manera una mica diferent. Sentien que la disciplina i la força militar no ho eren tot; i que dutes a l'extrem que ho havien dut els aristòcrates prussians que formaven l'èlit de l'estat alemany, tenien un preu que ells, potser, no estaven disposats a pagar.

Aquest, no cal dir-ho, no era el cas de Hitler. Per ell la relació amb Alemanya anava més lluny: era el país del qual volia formar part. Menyspreava Austria; menyspreava la Viena multiètnica i cosmopolita, massa poc germànica (per ell) que havia conegut. Alemanya era el seu paradís somniat. I ho havia estat d'ençà que era petit. Hitler havia nascut a Braunau am Inn, una petita ciutat fronterera entre Alemanya i Austria, i de fet durant un petit període de temps (entre els tres i cinc anys) va viure a Alemanya mateix, a Passau. Es tracta de l'edat a la qual els nens acostumen a aprendre de parlar, i sembla que allà Hitler va agafar el dialecte bavarès, en lloc del dialecte austríac que per família hauria calgut esperar. És molt improbable que Hitler hagués recollit d'aquesta edat tan tendra cap record gaire significatiu; però és segur que dintre seu va magnificar el fet d'haver estat a Alemanya alguna vegada. La seva estada a Linz, molt més llarga – de fet Hitler sempre va considerar que era a Linz on tenia els seus orígens – fou molt més determinant, i no és estrany que l'amor de Hitler per Linz vingui entre altres coses del fet que era una ciutat molt germànica: dins Àustria, però prop de la frontera amb Alemanya. Ell mateix parlava de Linz com d'una de les ciutats més alemanyes d'Austria. Una ciutat ben diferent de la Viena que després va menysprear tant.

Triar Alemanya i rebutjar Àustria era, en certa manera, la continuació lògica del seu rebuig envers la figura paterna. Alois Hitler era un marit desconsiderat i un pare brutal i violent; Hitler va comentar alguna vegada que idolatrava la seva mare, Klara Pölzl, mentre que temia (físicament) el seu pare, Alois Hitler. Alois era un devot funcionari d'aduanes de l'Imperi Austro-Hongarès, i per tant un fidelíssim servidor de l'emperador Francesc-Josep. Per Hitler, menysprear el funcionariat, l'emperador Francesc-Josep i Àustria, tot embolicat en un conjunt únic, era una resposta que no deixava de tenir certa lògica.

I és absolutament lògic que marxés d'Austria – i, molt específicament, de Viena – per anar-se'n a la seva Alemanya somniada.

DOS. Adolf se'n va a Munic

El maig de 1913 Hitler marxa de Viena. Tot just havia fet vint-i-quatre anys: per nosaltres seria una edat ben juvenil, però en aquell temps se suposava que a aquella edat un jove ja havia d'estar mínimanent situat. Hitler estava, en canvi, més penjat que un clau, que diríem avui. No vivia en la misèria, però tot just anava tirant i poc més. Era un no-ningú. Es va acomiadar dels seus companys de l'alberg de Meldemannstrasse, als quals havia parlat de les meravelles de Munic, la ciutat on aniria, del futur gloriós que l'esperava a Alemanya. Del seu paradís somniat. I amb una senzilla maleta i la companyia d'un tal Rudolf Häusler, a qui havia conegut poc abans a l'alberg, se'n va anar.

Però la història de la seva estada a Munic és absolutament anodina. Va repetir l'esquema de la seva estada a Viena, després de separar-se de Kubizek. De seguida que va arribar a Munic es va procurar els estris que li calien per pintar: paper, pinzells, aquarel·les... i es va dedicar a pintar estampes de la ciutat, aquarel·les generalment copiades de fotografies i de postals, que venia a cerveseries i restaurants entre la clientel·la. Era una ocupació típica dels estudiants d'art de la ciutat: res de gaire brillant però tampoc res de sòrdid. En treia prou per viure; no es podia permetre gaires luxes, però no passava gana. Les aquarel·les que venia, correctes però fredes i sense massa interès artístic, objectivament no eren pas pitjors que molt del material que es venia per aquells vorals.

Hitler gaudia de les passejades per la ciutat, on admirava la pintura dels museus, i sobretot l'arquitectura oficial, pomposa i representativa de la segona meitat del segle XIX. El seu gust per les formes neoclàssiques, robustes, majestuoses – que després, amb el seu arquitecte favorit Albert Speer, seran l'estil arquitectònic oficial del III Reich – va prendre cos en aquella ciutat meravellosa. Però allò ja no era el que interessava els muniquesos d'aleshores. Munic era la ciutat de Thomas Mann i del seu germà Heinrich (avui menys conegut), de Paul Klee, de Rainer Maria Rilke, de Franz Wedekind. Una ciutat on, segons deia Lovis Corinth, ‘allò nou i allò vell topen amb una força que no té parío a tot Alemanya'. Munic s'havia beneficiat del seu estatus: era una ciutat potent, compacta, una capital regional però no pas la capital del Reich de Guillem II, cosa que en aquella època era un gran què. El clima opressiu, tens, policial que es vivia a Berlín, on el control de la població era una qüestió d'estat, havia fet fugir d'aquella gran capital bona part dels seus creadors artístics i literaris, bona part dels quals veien Munic com una taula de salvació, una ciutat molt més oberta i tolerant que no pas la capital Imperial. Una situació semblant a la que es vivia a Espanya fins fa uns trenta anys (Madrid versus Barcelona), o a la Rússia tsarista (Petersburg versus Moscou). El Munic on Hitler va anar a parar, i molt en particular el barri de Schwabing, era una ciutat en plena efervescència artística, camp adobat per a les avantguardes que hi florien. Però Hitler rebutjava frontalment l'art modern, i tenint en compte que era precisament aquest art el que il·luminava la vida cultural de la ciutat, un individu com ell, solitari compulsiu i sense facilitats per tenir relacions humanes, i que a més feia una mena de pintura acadèmica (però d'un academicisme vulgar i barroer), passada de moda, sense res a veure amb els corrents moderns, per força havia de quedar aïllat de tot i de tothom.

Hitler no va mantenir amistats ni tampoc contactes artístics de cap mena. Tenint en compte l'entusiasme amb el qual havia vingut, el contrast és punyent. La seva manca d'encaix no era només un problema de gust o de tendències artístiques. En molts aspectes, Munic no era el que Hitler s'esperava. Certament que Munic no era una capital tan cosmopolita com Viena: era més homogènia des del punt de vista ètnic, una ciutat alemanya, germànica, com Hitler desitjava. Però Baviera havia estat el darrer land a incorporar-se al Reich, i era el land que tenia una personalitat pròpia més acusada, el més diferent de la Prússia que marcava el to a tot Alemanya. País catòlic fervent, la seva germanicitat era perfectament compatible amb certa malfiança envers el govern Imperial del Reich – precisament una de les coses que Hitler admirava més! Hitler es va trobar, a més, que a Munic hi havia corrents d'opinió favorables a la unió amb Austria, el país que ell menyspreava tant. Atès el personatge, és força evident que a Berlín hauria estat molt més feliç.

Tenim poquíssimes dades sobre què va fer a Munic el temps que s'hi va estar. Algun testimoni escadusser d'algú que ocasionalment hi tractava – per exemple, la portera del pis on vivia –, i poc més. Però hi ha un fet essencial: que la seva estada a Munic només va durar un any. Massa poc perquè un subjecte solitari, obtús i introvertit com ell prengués contacte amb l'Alemanya real, un país infinitament més complex que el paradís purament germànic, disciplinat i obedient al kàiser que ell havia somniat. Hitler idolatrava Alemanya, però no la coneixia realment.

TRES. A les armes!

Vegeu a sota una fotografia molt famosa.


Manifestació d'entusiasme a l'Odeonsplatz de Múnic, tot just després de la proclamació de l'estat de guerra entre Alemanya i els aliats. Enmig de la gentada, Hitler.


Ja és oficial: Alemanya ha declarat la guerra als aliats (França, Gran bretanya, Rússia), i una multitud entusiasmada omple l'Odeonsplatz de Múnic. És una fotografia que té certa història. Heinrich Hoffmann, que anys a venir seria el fotògraf semi-oficial del III Reich, la va fer quan una multitud eufòrica cridava Deutschland Über Alles pel Feldherrnhalle. Al cap de molts anys, Hitler la va veure, i li va comentar alegrement que, casualment, ell era allà aquell dia. Hoffmann va resseguir les fotografies que havia fet, amb la lupa, i en una de les fotografies, enmig de la multitud hi troba la imatge d'un jove bigotut, alegre i eufòric: Hitler! No cal dir que va fer més còpies de la fotografia, amb l'ampliació del tros on apareix el Führer. La venda de còpies d'aquesta fotografia li va proporcionar uns bons guanys.

Ben cert: al bell mig d'aquella multitud, Adolf Hitler. Preparat per enrolar-se a l'exèrcit i fer les heroïcitats que calgués per la seva pàtria. Només hi havia un però: que la seva pàtria de sentiment podia ser Alemanya, però la seva pàtria oficial era Austria, un país que menyspreava i pel qual no estava en absolut disposat a lluitar.

De fet, poc abans de l'esclat de la guerra havia rebut visites oficials relatives a aquest problema. En principi, Hitler s'hauria d'haver inscrit a Linz (Austria) per fer el servei militar; però abans Hitler havia marxat (fugit?) a Munic. Legalment era deserció, i deserció volia dir presó. La policia de Linz li seguia la pista, i a través dels seus amics de l'alberg de Meldemannstrasse de Viena, als quals havia explicat, imprudentment, els seus plans, la policia va arribar aviat a Munic. El gener de 1914 un agent de la policia es va presentar a la casa on vivia Hitler (la residència de Frau Popp) amb una citació judicial perquè es presentés immediatament a Linz per inscriure's per al servei militar, sota amenaça de multa i presó. Sembla que a Hitler l'incident el va afectar molt. Això fou una sort perquè l'agent, que devia ser un bon jan, no va poder evitar de mirar-se'l amb certa simpatia.

Al capdavall, el consolat austríac a Múnic fou conscient que era impossible per Hitler presentar-se a Linz amb tan poc de temps (només dos dies). De fet ja hi havia hagut endarreriments en tota la tramitació. Per exemple, Hitler havia rebut anteriorment un telegrama on li ordenaven de presentar-se a Linz, però el telegrama va arribar l'endemà del dia que s'havia de presentar (!). Va redactar una carta exculpatòria, humil, explicant que havia fet els possibles per complir amb les seves obligacions però que un seguit de circumstàncies li ho havien impedit. Hitler es va presentar a Salzburg, i no a Linz, amb les despeses de viatge pagades pel mateix consolat: allà els examinadors van arribar a la conclusió que era de constitució massa dèbil, i el van deixar estar com a inútil per al servei militar. Finalment tot havia estat només un bon ensurt.

Però quan Alemanya va declarar la guerra als aliats, de sobte totes les seves prevencions contra el servei militar van desaparèixer per art de màgia. Ell estava totalment disposat a lluitar pel Reich germànic del kàiser Guillem II, de cap manera per un Imperi Austro-Hongarès que sentia que es rendia al poder de les nacionalitats eslaves que el formaven, que renunciava a ser un imperi germànic. De fet es va alegrar de l'assassinat de l'arxiduc Franz-Ferdinand i la seva esposa, el magnicidi que va desencadenar la I Guerra Mundial, perquè l'arxiduc era ferm seguidor de la política del seu pare, l'emperador Francesc-Josep, i era vist pels austroalemanys com un pro-eslau, com algú que traïa la causa de la germanització de l'Imperi. De fet quan es va saber que l'autor del magnicidi era un serbi de Bòsnia, a Sarajevo, hi va haver certa estupefacció generalitzada: tothom havia suposat de primer que els autors havien de ser estudiants alemanys.

En tot cas, la reacció de Hitler a la declaració de guerra fou de joia. En paraules seves,

‘...vaig caure de genollons, i vaig agrair al cel haver tingut la sort de viure en aquella època. (...). Llavors començava el període millor i més inoblidable de la meva existència terrenal.'

Hitler explicava que havia escrit una carta al rei Ludwig III de Baviera demanant-li autorització perquè ell, un austríac, s'enrolés a l'exèrcit bavarès. Probablement és fals. Més senzillament, Hitler fou un més dels moltíssims joves arrauxats que es van inscriure com a voluntaris als centres de reclutament. En aquells dies caòtics ningú no filava massa prim, i sembla que la qüestió de la nacionalitat de Hitler no es va arribar ni a plantejar. Els oficinistes que miraven de controlar aquell allau de gent i ordenar-lo mínimament per distribuir-lo en regiments i companyies tenien altra feina. I aquesta vegada, ves per on, ningú no va considerar que aquell jove bigotut no fos apte per al servei.

QUATRE. El caporal del bigoti

La guerra fou per a la majoria de les tropes que hi van prendre part una època d'horror, sòrdida, aterridora. Rússia va sortir de la guerra – i es va carregar el tsar, de passada – per la pressió immensa de la població, que volia la pau amb Alemanya al preu que fos. La vida a les trinxeres, monòtona i dura, les càrregues d'infanteria que es traduïen en matances immenses per conquerir unes poques hectàrees de terreny, van causar en la població europea un sentiment de rebuig cap a la guerra que al capdavall va resultar una força dominant per aturar-la.


Soldats anglesos caminant pel camp de batalla de Passchendaele (actual Passendale), prop d'Yprès. Un bon resum de la destrucció massiva que suposava una gran batalla a la I Guerra Mundial, molt més catastròfica que qualsevol batalla de qualsevol guerra anterior.


Hitler no formava part d'una unitat d'infanteria o cavalleria diguem-ne normal: era un membre del cos de missatgers (Meldegänger). I en aquest punt caldria esmentar que la història que aquí expliquem és, en certa manera, la història oficial del personatge, en gran part explicada per ell mateix. Recerques recents indiquen que podria ser falsa, i que Hitler en realitat va formar part d'un cos de missatges de reraguarda: mai no va córrer perill real. De moment preferim mantenir en quarentena aquesta visió alternativa, perquè és en franca contradicció amb molts dels fets coneguts – per exemple, les fotografies preses en plena trinxera, o el fet que fou realment ferit a la fi de la guerra, afectat per gas mostassa.

El cos de missatgers era un personal de tropa que duia les ordres del quarter a la trinxera, les informacions de la trinxera al quarter. Les línies de telègraf i telèfon podien quedar tallades durant la batalla (de fet, eren un objectiu obvi del foc enemic), i les companyies de missatgers que duien les ordres del quarter al front, i la informació del front al quarter, eren una peça crucial. Quan al front no hi havia activitat la vida dels missatgers era relativament còmoda; no estaven obligats a viure contínuament a la trinxera. En plena batalla, la seva vida corria un risc molt real, puix que havien de deixar la cobertura de la trinxera i córrer camps a través duent els missatges. Les baixes eren freqüents, i de fet normalment els missatgers anaven en parelles, precisament per augmentar la probabilitat que el missatge arribés a destí – assumint que almenys un dels dos sobreviuria. Hitler va ser ferit més d'una vegada, i els testimonis que en tenim diuen que la seva preocupació principal era que allò el separés de la seva unitat, amb la qual s'hi sentia molt fortament lligat. Fou ascendit a caporal, fou condecorat amb la creu de ferro de segona classe (i a la fi de la guerra, també amb la de primera classe), i va arribar a ser proposat per un ascens, que ell va rebutjar sempre per por que això signifiqués veure's separat del seu batalló.

Però sentir-se unit al seu batalló no és el mateix que estar-hi integrat humanament. Els testimonis que ens han arribat de la seva estada en aquell cos diuen que era un subjecte molt estrany, solitari i taciturn. No participava de la camaraderia amb els companys, no fumava ni bevia; no els acompanyava quan se n'anaven al poble a la recerca de sexe. La visió que molts d'ells en tenien era la d'un subjecte que es passava les hores en un racó llegint un llibre. Més rellevant que cal altra cosa és el fet que no participés mai de la barrila ni de les bromes de la tropa, sobretot quan es referien a la guerra. Alguna vegada havia esclatat de fúria quan sentia que feien broma sobre la guerra, sobre Alemanya, sobre el kàiser; és un humor irònic que no ha d'estranyar en soldats que després d'anys de guerra es pregunten seriosament per quina raó (o per culpa de qui) són allà, i no a casa amb la família. Hitler era insensible a tota mena de dubtes: ell no dubtava sobre les raons supremes que obligaven a ser allà cada alemany en edat d'agafar un fusell.


Hitler (a la dreta) amb dos companys i el gos 'Foxl'. Sense data, probablement 1916.



















El Nadal de 1914, els soldats alemanys i anglesos van pactar tàcitament una treva, van sortir de les trinxeres i es van trobar en ‘terra de ningú', entre les dues línies del front; es van desitjar bon Nadal, es van donar la mà i van cantar nadales junts. Hitler es va enfurismar; per ell qualsevol consideració de l'enemic com un ésser humà a respectar era intolerable. Sovint els seus companys el provocaven amb comentaris derrotistes que el treien de polleguera. L'Alemanya que Hitler havia somniat era bàsicament un exèrcit, i ara es trobava que aquell exèrcit revelava una Alemanya real molt més complexa, menys homogènia, molt més farcida de dubtes sobre si mateixa del que ell hauria pogut sospitar (i suportar). El contrast entre aquell caporal (austríac) tan devot de les autoritats, tan disciplinat i obedient, tan religiosament lligat al Reich del kàiser, i la tropa (alemanya) que després de la mort i l'horror propis d'una guerra es permetia de tenir tants dubtes sobre tot allò que per Hitler era poc menys que religió, devia ser punyent.

A les fotografies que ens han arribat de la seva estada a l'exèrcit, Hitler apareix com un individu prim i sempre molt seriós, tibat; el bigoti és un veritable mostatxo com el dels germans Dupond & Dupont, res del bigotet retallat que després el caracteritzarà. Al seu costat, els companys que hi apareixen tenen una expressió molt més relaxada, i de vegades fins i tot somrient: cal recordar que les fotografies són preses en moments de calma, no pas en plena batalla. És interessant de veure que en algunes fotografies Hitler apareix amb un gos, ‘Foxl', que fou – sembla – l'únic ésser pel qual va arribar a tenir veritable afecte. Ens han arribat annècdotes de com el gosset s'esperava Hitler a la trinxera pacientment, com li feia festes quan arribava el seu ‘amo', i com el seu ‘amo' estava encantat de jugar amb ell una estona. En canvi, ben poques annècdotes tenim de cap senyal de camaraderia o afecte pels seus companys. L'annècdota del gos és una premonició del futur: quan, ja Führer, es trobi al capdamunt d'un país que literalment l'adora, el seu afecte més aparent serà per un gos que l'acompanyava a tot arreu, amb el qual jugava i parlava. Cap altre ésser humà no gaudirà d'aquest afecte, llevat potser d'Eva Braun. Hem esmentat la seva fèrria fidelitat al seu batalló, però la manca de relacions humanes amb els seus companys suggereix que es tractava d'una fidelitat a un batalló en abstracte. De la mateixa manera que la seva Alemanya era ideal i metafòrica (no era pas l'Alemanya real), el seu batalló també era ideal i metafòric (no incloïa una amistat ni una unió profunda amb els seus companys). Incloïa, però, una devoció pels seus comandaments, de vegades fins a extrems servils. S'oferia per rentar-los la roba, per exemple.

Malgrat tots aquests peròs, no hi ha dubte que per a Hitler la guerra fou una experiència màgica. Ell mateix no es cansava de repetir que van ser uns anys molt feliços. Té certa lògica. A l'exèrcit Hitler va trobar, potser per segona vegada a la seva vida – després dels anys d'infantesa, amb la seva mare – la sensació de pertinença a un cos, un cos que vetllava per ell, que l'alimentava i li donava un sostre. Hitler recordava aquells anys com anys sense preocupacions; no havia de pensar com es guanyaria les garrofes, sinó que només havia d'obeir ordres. No calia que pensés gaire, puix que no va passar del grau de caporal. Unes ordres, a més, que no li costava d'obeir, perquè assumia plenament les raons del comandament: ell no havia estat reclutat per la força, era allà perquè volia, i deixant de banda els moments inevitables de duresa de la vida militar, se sentia plenament identificat amb el batalló del qual formava part. Molts anys després, al Congrés del partit nazi (el NSDAP) a Nüremberg, el 1934 (filmat per Leni Riefenstahl), els batallons de les SA onejaran les banderes en record del que anomenaven ‘els dies de glòria' a Verdun, al Marne, a tots els camps de batalla del front oest, on la guerra de trinxeres havia estat precisament més brutal.

Hitler amb alguns companys i el gos 'Foxl'. Aquesta fotografia és una de les poques on Hitler apareix amb una expressió menys seriosa que en altres imatges, més o menys relaxada, però sense arribar realment a somriure. Noteu el contrast amb les expresions dels companys.


Novament, i com ja vam esmentar en una Cort d'Apel·lació anterior, cal esmentar el paral·lelisme amb Franco. El general Franco també fou un jovenet insegur i poca-cosa, que va trobar en l'exèrcit un cos on integrar-se de cor, una rutina militar dins la qual se sentia segur – més enllà de les inseguretats de la vida civil –, un uniforme que el feia sentir superior als civils sobre els quals creia tenir el comandament legítim.

CINC. La derrota

Alemanya va perdre la guerra; sobre aquest punt, cap dubte. La va perdre econòmicament: fou el país, esgotat de l'esforç bèl·lic, qui va forçar la capitulació. Sobre aquest punt tampoc no hi ha dubtes. Però una altra cosa és si la va perdre militarment. És un detall molt rellevant, perquè bona part del ressentiment de la postguerra es justificava en les penalitats imposades pels aliats (Estats Units, Gran Bretanya, França) a una Alemanya que en realitat, segons sentien molts alemanys, en realitat no havia perdut la guerra.

Un cop d'ull als fets, però, ens diu que aquest sentiment era totalment equivocat. Alemanya no va perdre només la guerra econòmicament; també la va perdre militarment. De fet els primers senyals de dificultats per als alemanys van començar molt abans. Una annècdota interessant és que en les darreres ofensives alemanyes que van tenir èxit en terreny francès, els soldats alemanys es llançaven furiosos a saquejar les botigues de queviures, a la recerca de menjar. Un observador militar perspicaç ho havia d'interpretar com un senyal d'un exèrcit que tenia problemes de proveïment molt seriosos.

Les darreres grans batalles van ser desastroses per l'exèrcit alemany. La segona gran batalla del Marne, el juliol de 1918, fou una gran ofensiva curosament planificada, que de primer va tenir un èxit important, però que finalment es va estavellar davant una resistència ferotge de francesos, anglesos i els seus nous aliats, els americans. Quan a la fi el front alemany es va desintegrar, deixava un exèrcit totalment desmoralitzat. El comandament militar havia de reconèixer que Alemanya no podia guanyar la guerra de cap manera; podia anar aguantant, però res més. Després, també l'aliat austríac va patir l'esfondrament militar: va patir una greu derrota a Vittorio Veneto, el 23 d'octubre. El 3 de novembre el govern austro-hongarès demanava un armistici. Els mesos següents les tensions ètniques desintegraran l'Imperi. L'important, en tot cas, és que Alemanya es quedava sola. Tot estava perdut.

Soldats alemanys presoners dels aliats després de la batalla de Marne. La immensitat del nombre és indicatiu de la gravetat de la derrota, i fa pensar en quants deurien haver estat els morts.



























Amb una mentalitat d'avui se'ns fa difícil fer-nos càrrec de la magnitud de la carnisseria que suposava cada batalla. A la fi de la guerra ja no hi havia escaramusses ràpides, sinó enfrontaments entre exèrcits immensos que s'ho jugaven tot a una carta. A la batalla de Marne els alemanys van perdre 800.000 homes, que es diu aviat. A la batalla de Vittorio Veneto es van oposar, d'una banda, 52 divisions italianes, dues de franceses i tres de britàniques (57 divisions en total), amb 7700 peces d'artilleria; de l'altra banda, els austríacs oposaven 52 divisions i 6030 peces d'artilleria: el carnatge fou terrorífic. En aquestes condicions del final de la guerra, perdre una batalla d'aquestes dimensions podia ser decisiu, per la dificultat enorme de reposar les pèrdues. Però a més, l'espectacle de mort massiva havia de tenir un impacte gegantí en una opinió pública que, d'una banda i l'altra, volia la pau al preu que fos. Cal observar que els quatre darrers mesos de guerra l'exèrcit alemany havia patit més baixes que durant tota la guerra anterior. I malgrat tot, encara l'octubre de 1918 l'alt comandament seguia emetent propaganda amb aires de triomf.

El mateix Hitler recordava anys a venir quan va gaudir d'un permís al front, i va aprofitar per visitar Munic. L'experiència el va deixar atònit. Fins i tot tenint en compte que ell havia conegut ben poc el Munic real, veure una ciutat tan desmoralitzada el va afectar profundament. Hi va veure, sobretot, una misèria que contrastava amb la ciutat pròspera i opulenta que ell havia conegut; però si hem de jutjar per la seva reacció sembla que no se li va acudir pensar que precisament la guerra en fos la causa. El va exasperar, sobretot, que els bavaresos critiquessin tant Prússia i l'esperit prussià, militarista i ultranacionalista, que feien responsable de la guerra. Certament que a Baviera la tírria contra els prussians tenia arrels profundes, però la veritat és que aquesta vegada no s'equivocaven gaire – tot i que, per ser justos, hauria calgut recordar als bavaresos les manifestacions d'entusiasme que hi va haver a Munic mateix quan es va saber que Alemanya estava en guerra. En un altre permís va visitar Berlín, on òbviament l'ambient era força diferent – però tampoc gaire optimista.

Les experiències dels permisos van ser determinants, perquè Hitler va agafar l'obsessió que el clima derrotista de la reraguarda estava enfonsant el front; no va trigar gaire a barrejar jueus i socialistes dins el pot dels culpables. En realitat, era a l'inrevés: el fracàs militar era el responsable del derrotisme a la reraguarda. Els darrers mesos de la guerra el mateix Hitler havia de veure per força que l'exèrcit alemany no podria aguantar gaire temps més. La seva unitat va patir atacs ferotges (a Wytschaete, a Messines, a Werwick...), que es traduïen en morts massives, desmoralització, necessitat de tropes de refresc – d'on treure-les, però? A la fi del conflicte la guerra va esdevenir més brutal per l'ús indiscriminat de gasos mortífers com a arma, molt concretament el famós gas mostassa. No hi havia cap defensa eficaç contra aquesta arma; les mascaretes antigàs eren ben primitives. El fet és que la nit del 13 d'octubre, prop d'Ypres, el regiment de Hitler fou atacat, i ell i alguns companys seus van caure víctimes del gas. Ultra els atacs de nervis i el pànic, van patir una ceguesa parcial (o total, en alguns casos concrets). Es van salvar de miracle: un dels companys havia quedat una mica menys afectat, i hi podia veure prou per arrossegar els companys cap a un refugi on el gas no hi arribava. Agafant-se els uns als altres, es van salvar; ferits però vius. Hitler fou objecte de primeres cures a la reraguarda, i després fou evacuat a Pasewalk, a Pomerània.

Per ell, la guerra es va acabar aquí.

SIS. Dolchtoss

Hitler – i no només Hitler – va estar sempre convençut que la guerra s'havia perdut perquè des de la reraguarda els enemics d'Alemanya l'havien traïda. Tot depèn, òbviament, de què s'entengui per enemics d'Alemanya. Certament que el 1917 el partit socialdemòcrata (MSPD), i els grups liberals i catòlics es van unir en un manifest per demanar la pau; però és que l'octubre de 1918 ja eren els mateixos membres del govern imperial els que ho feien: van contactar amb el president america Woodrow Wilson per demanar-li un armistici digne. I caldria recordar que el general Ludendorff, que després fou l'heroi del mateix Hitler, en definitiva fou qui va reconèixer que el front militar era insostenible, després de les derrotes patides l'estiu de 1918.

Però atenció a les seves paraules:

‘Ara veurem aquests senyors entrar als ministeris. És feina seva gestionar la pau que cal aconseguir. Ara s'hauran de prendre la sopa que ens han preparat...'

Es referia als autors del manifest de 1917, dient implícitament (i injustament) que ells havien preparat la derrota d'Alemanya. Oblidava que era l'aristocràcia mitarista prussiana qui comandava l'exèrcit, no pas el partit socialdemòcrata. El mot Dolchtoss – punyalada per l'esquena – va començar a circular abans i tot de l'armistici. Atesa la devoció de bona part de l'exèrcit pèls seus comandaments, era obvi que les paraules de Ludendorff esdevindrien poc menys que dogma. Ludendorff demostrava tenir una memòria molt selectiva: oblidava que si havia estat destituït, el 26 d'octubre de 1918, era precisament perquè havia suggerit que Alemanya havia de negociar un armistici, en clara contradicció amb l'opinió del mariscal Paul von Hindenburg, partidari de seguir endavant.

El mariscal Ludendorff, partidari de buscar un armistici amb els aliats, convençut que l'esforç militar era insostenible. Fou, paradoxalment, un dels promotors de la ideal de la 'punyalada per l'esquena' com a explicació de la derrota alemanya.


















Objectivament bona part de l'obsessió per la Dolchtoss venia del fet que el comandament militar va saber maniobrar les tropes – retirada aquí, moviment allà – per donar la impressió que l'exèrcit maniobrava, no es retirava, ni molt menys fugia o es rendia. Un contrast gegantí amb la fi de la II Guerra Mundial, quan l'exèrcit alemany resistia els russos a l'est, però literalment fugia i deixava entrar americans i anglesos per l'oest com si el país fos de mantega. Un observador imparcial i objectiu no s'hauria deixat enganyar; l'exèrcit alemany abandonava el front perquè no podia mantenir-lo, i això tècnicament era una derrota. Però a nivell col·lectiu les sensacions que es dónen a la població poden ser tan objectivables com les dades sobre pèrdues al camp de batalla. Per bona part dels alemanys, Alemanya no havia perdut la guerra, militarment. Però això no vol dir que el desig de pau no fos sincer. I no només entre la població civil, sinó dins mateix de l'exèrcit.

L'octubre de 1918, l'almirall Franz von Hipper suggereix que la flota faci un darrer atac semi-suïcida contra la flota britànica, que ja havia demostrat la seva superioritat sobre la flota alemanya i de fet havia provocat el quasi-col·lapse de la indústria alemanya per la impossibilitat d'importar matèries primeres. Un atac d'aquesta mena hauria suposat la mort inútil de molts mariners, quelcom que tothom sabia prou bé. Era el detonant: el 29 d'octubre 40.000 homes de la flota s'amotinen a Kiel, i prenen la ciutat el 4 de novembre. La revolta no s'atura aquí, i s'estén per tot el país. Al govern s'estén el pànic. El mateix 7 de novembre, una delegació alemanya presidida per Mathias Erzsberger s'entrevista amb el mariscal Ferdinand Foch per demanar un armistici. Les condicions imposades per Foch són molt dures. Però en aquell moment la roda dels esdeveniments ja era imparable.

El partit Socialdemòcrata, majoritari al parlament – cosa que no volia dir tenir poder real, puix que el kàiser feia el cas que volia del parlament, que no era gaire – havia patit algunes escissions, degut entre altres fets a la seva adopció d'una posició de compromís, de col·laboració amb el govern del kàiser, fins al punt d'entrar a formar part del govern. Però per la seva banda, socialistes radicals i espartaquistes ja havien pres la iniciativa de derrocar el règim imperial de Guillem II. I en aquest punt tenien el recolzament de la immensa majoria de la població. No només la guerra estava perduda: la monarquia també. Sabien que Liebcknecht, líder (juntament amb Rosa Luxemburg) de la Lliga Espartaquista estava a punt de proclamar la república socialista dels dels mateixos balcons del Reichstag; i van decidir avançar-se als esdeveniments. El 9 de novembre els líders del Partit Socialdemòcrata, Ebert i Scheidemann, surten als balcons del Reichstag i proclamen la fi de la monarquia. El mateix dia, el kàiser abdica. Una revolució amb tots els ets i uts.

Rosa Luxemburg, líder (jundament amb Liebcknecht) de la Lliga Espartaquista, partit socialista radical i oposat del tot a la guerra. L'abdicació del kàiser i la fi de la guerra seran una victòria per al seu partit, bé que fou el Partit Socialista qui va prendre el control de la situació. Serà assassinada el 1919, l'any següent de l'armistici.

















Encara avui impressiona que un estat aparentment tan fort, sòlid i disciplinat, que causava a tot Europa una barreja d'admiració (per la disciplina) i repulsió (per la manca de llibertats), s'esfondrés de manera tan completa en poc més d'una setmana: no feia ni quinze dies de la insurrecció de la flota a Kiel. Però de fet l'esfondrament del règim del kàiser feia temps que es covava. El govern no havia sabut aturar l'enriquiment dels especuladors que s'aprofitaven de la guerra per acumular fortunes immenses mentre la població s'enfonsava en la misèria. És difícilment imaginable l'odi que aquests nous rics inspiraven a la població. El govern tampoc no havia sabut aturar l'expansió incontrolada d'un funcionariat que dia rera dia complicava la vida quotidiana de la població fins extrems ridículs, una població ja prou esgotada de la guerra. Tancats en llur torre de vori, els aristòcrates prussians que envoltaven el kàiser no havien volgut escoltar els murmuris que s'aixecaven al camp i a les ciutats, que cridaven pau i que no estaven disposats a pagar qualsevol preu per aconseguir un domini alemany sobre Europa. Caldria ser justos, però, i esmentar que aquest desig de supremacia germànica no era exclusiu del kàiser i els seus acòlits: bona part dels partits polítics alemanys hi estava d'acord, inclòs el mateix partit socialdemòcrata. En tot cas, el Partit Socialdemòcrata va saber fins a cert punt controlar aquella revolució i impedir que la situació de'ls escapés de les mans.
Tothom a Alemanya tenia la sensació d'haver vençut, d'una manera o altra. S'havien tret del damunt el govern del kàiser i, a més, sentien que no havien estat derrotats al camp de batalla. Quan el líder socialdemòcrata va donar la benvinguda a les tropes que tornaven del front, el 1918, els va rebre amb una frase històrica: In Kriege Unbesiegt!, invictes en la guerra. Aquesta frase va quedar gravada en la ment de molts alemanys que, després, veien atònits com uns aliats – que, segons ells, no els havien derrotat – els imposaven reparacions de guerra.


SET. La ràbia

Hitler va saber que Alemanya havia capitulat mentre es recuperava de les ferides patides pel gas mostassa. La impressió que això li va causar fou terrible. Va patir ceguesa total i pèrdua de la parla durant molts de dies. Els metges estaven atònits, puix que no trobaven cap raó orgànica que ho justifiqués – els símptomes del gas mostassa havien entrat, sembla, en fase de regressió quan va patir aquest sobtat agreujament del seu estat. Es va arribar a la conclusió que es tractava d'una reacció histèrica, i de fet durant algun temps el seu cas fou considerat tan ‘de llibre' que s'exposava a les facultats de medicina com a exemple paradigmàtic de la malaltia.

Cal observar que en termes psiquiàtrics la ‘histèria' no és allò que es coneix popularment. Parlem d'histèria en persones que criden, gesticulen, perden totalment els papers... però en psiquiatria la histèria es la somatització d'una impressió psicològica molt forta en una malaltia real. Davant un fet molt impactant, el cervell reacciona convertint la tensió psíquica en una malaltia orgànica. Una malaltia real, no pas simulada – i aquesta és la diferència principal amb els ‘comportaments histèrics' tal com s'entenen popularment. Davant la tensió d'uns exàmens, una persona pot simular estar malalta, però una altra pot posar-se malalta de debò, amb símptomes reals i no fingits. La ceguesa, el mutisme, la paràlisi de Hitler en saber que Alemanya havia capitulat, eren ben reals, no pas fingits. Un malalt que fingeixi ceguesa i mutisme pot enganyar la iaia que el va a visitar, no pas un metge professional que té moltes maneres de saber si el malalt està simulant o no. La reacció histèrica depèn de la fortalesa psíquica del subjecte, i també de la intensitat del trauma. En el cas de Hitler, tots dos eren molt grans. Que després de quatre anys de guerra i de perills Hitler encara conservés intacte el seu fanatisme en positiu per la guerra ens diu que les seves conviccions eren molt profundes. Per provocar-li una reacció histèrica d'aquell calibre calia que el trauma fos realment terrible.

Un trauma que només és explicable en una persona que es nega a veure la realitat. Hitler es va enrolar a l'exèrcit farcit d'entusiasme per una Alemanya irreal. Que els anys de guerra, de veure sofriments a les trinxeres, mort massiva, desesperança en la població civil, no l'haguessin fet dubtar ni un bri de les seves conviccions inicials, és coherent amb la característica principal de la personalitat de Hitler, que ja ens havia avançat el seu amic August Kubizek: que Hitler, senzillament, no podia canviar d'opinió. Més enllà d'aquest entossudiment, impressiona la seva insensibilitat pels sofriments de la població. Semblava incapaç d'assumir que la població civil tingués cap raó seriosa per estar desmoralitzada. No veia cap problema moral a desencadenar una ofensiva completament inútil que costés centenars de milers de morts; veia inacceptable, en canvi, qualsevol rebel·lió contra el poder que decidís aquesta ofensiva.

‘Per tant, tot havia estat en va... Tot allò havia passat només perquè a la fi una trepa de delinqüents miserables reeixissin a apoderar-se de la pàtria?... Aquelles nits l'odi va créixer dins meu, l'odi envers els responsables que allò hagués passat.'

A Mein Kampf, Hitler va resumir d'aquesta manera els seus sentiments a la fi de la guerra. Hitler va insistir, anys més tard, que fou la impressió rebuda com a conseqüència de la derrota d'Alemanya allò que el va fer decidir a entrar en política. És dubtós. Després de la guerra Hitler va passar força temps vegetant, sense fer res de positiu, i les dades que tenim suggereixen que la seva entrada en política fou sobretot per casualitat. Però del que no hi ha dubte és que les seves experiències de la guerra, i el trauma final, van ser decisius en la construcció de la seva personalitat com a futur Führer. Van ser, com hem dit en la introducció, la tercera baula. El Hitler que va sortir de l'hospital, recuperat de les ferides patides pel gas mostassa, ja és el Hitler que passarà a la història.
Queden, si de cas, un parell de detalls, les cireretes del pastís. Els detalls que ens falten per a la construcció d'un Führer. Una, la seva oratòria. Vulgar, incomparable, genial, barroera...? L'altre, el seu antisemitisme dut a l'extrem. Terrorífic, però que ell entenia com a científic. Dos detalls dels quals parlarem a les properes Corts.


Pere Rovira

*****


Al proper CriTeri

Hitler (IV)
L'orador incomparable

Hitler no era l'únic alemany (si no d'origen, d'adopció) dominat per la ràbia. Però era un alemany amb una característica peculiar: que parlant en públic tenia una força abassegadora. Un orador genial segons alguns, lamentable segons altres. Interessant en opinió meva. Parlar de la seva oratòria és obligat per entendre que un modest caporal llicenciat de l'exèrcit esdevingués governador suprem i indiscutit d'Alemanya.

Share this: