Adolf Hitler (VI)

HITLER
VI

Hitler i la Guerra

Hitler és el culpable de la Segona Guerra Mundial. És la visió oficial, clàssica i acceptada de manera gairebé unànime. I la citació de frases textuals de Hitler no ajuda precisament a pensar el contrari. Frases com ara ‘Els exèrcits no hi són per fer bonic, sinó per a l'exercici victoriós de la guerra' més aviat deixen Hitler com un bel·licista compulsiu.

Alhora, deixen atònit discursos com ara el que va pronunciar tot just començada la guerra:

‘Si el poder jueu que governa les potències occidentals s'entesta a dur Alemanya a una nova guerra a Europa, us aviso, aquesta serà la fi dels jueus d'Europa!'

Frases com aquesta causen repugnància. Però Hitler era sincer quan les pronunciava. Ell no tenia cap mena de dubte sobre la seva pròpia innocència. Hitler havia volgut restaurar Alemanya com a potència dominant a Europa; almenys a l'Europa continental. No havia volgut un cataclisme bèl·lic generalitzat que destruís Europa, encara que les imatges de les ciutats bombardejades per la Luftwaffe indiquin el contrari. Per ell, els moviments de l'Alemanya nazi previs al desencadenament de la guerra no demostraven cap voluntat bel·licista per part d'Alemanya, sinó només la voluntat de restablir l'statu quo previ al tractat de Versalles. Alemanya va ocupar la Renània, es va annexionar Àustria i Txecoslovàquia i, finalment, Polònia. Per ell, això no era una guerra europea. Una guerra europea volia dir una guerra contra els aliats: França i la Gran Bretanya. I no fou Alemanya qui va declarar la guerra als aliats, sinó els aliats els qui van declarar la guerra a Alemanya. Un detall que, des del punt de vista del règim nazi, era extremadament rellevant.


U. Esborrar Versalles

Im kriege unbesiegt! Mai vençuts en la guerra. Un lema que va acompanyar els soldats alemanys que tornaven a casa després de la Primera Guerra Mundial. I que, com vam comentar en una Cort anterior, va donar peu a un malentès terrible. Molts alemanys assumien com un fet que, des d'un punt de vista militar, Alemanya no havia perdut la guerra. Potser l'havia perdut en l'aspecte econòmic, però no pas al camp de batalla. Com també vam comentar, era un error immens. L'Alemanya del kaiser Guillem II va capitular no només perquè al seu interior era a punt d'esclatar una revolució, sinó perquè als diferents fronts, i especialment a l'occidental, davant els aliats, havien patit desfetes gegantines que no es podien reparar de cap manera. L'exèrcit del kaiser s'enfonsava, literalment. I abans que aquest esfondrament es produís, els caps de l'exèrcit van saber maniobrar perquè bona part de l'exèrcit que els quedava pogués tornar a casa, raonablement sans i estalvis. Sens dubte que això fou bo per la moral del país, però va tenir alguns efectes perversos. Un d'ells, la creença, arrelada en molts alemanys, que veritablement no havien perdut la guerra.

Aquest sentiment feia que la població esclatés de ràbia davant el tractat de Versalles, un tractat que suposava per Alemanya – sentien – una humiliació de proporcions col·losals. El lema Esborrar Versalles va esdevenir leit-motiv de bona part de la intel·lectualitat i de la classe política alemanya. Per dividida que es trobés, per moltes que fossin les opcions que oferissin als alemanys per triar, es pot dir que pràcticament ningú no volia deixar les coses com estaven. Al llarg de la dècada dels 20, la nova República de Weimar ben rarament tindrà un paper submís i passiu davant els aliats victoriosos. Incomplirà les reparacions de guerra imposades pels aliats, per exemple – fet que, com ara veurem, tindrà conseqüències greus. I Esborrar Versalles també va ser una de les frases estel·lars de Hitler, un objectiu que l'obsedia i al qual es va dedicar des dels primers anys del seu govern. Per adonar-nos de fins a quin punt era per ell una obsessió, podem recordar la capitulació de França, el 1940. Hitler va imposar que la signatura de la rendició es fes al mateix vagó de tren on els dirigents alemanys havien capitulat davant els aliats, a la fi de la I Guerra Mundial; un vagó de tren que havia estat custodiat com una peça de museu pels diferents governs francesos. Un cop signada la capitulació francesa, Hitler va ordenar destruir aquell vagó, aquell record maleït de la humiliació alemanya del 1918.


DOS. El jugador de póquer

Mein Kampf és l'obra que molts biògrafs de Hitler i molts estudiosos del nazisme analitzen amb tota cura per establir la ideologia de Hitler; el pla vital que duia al cervell i que el va guiar al llarg de tota una vida. Però els estudiosos més crítics – el mateix Ian Kershaw, i sobretot A.P. Taylor – van amb molt de compte a donar-li més importància de la que toca. Per començar cal recordar que, estrictament parlant, Hitler no va escriure Mein Kampf. A la presó de Landsberg, a petició de Rudolf Hess, Hitler va escriure un esborrany de l'obra; un esborrany que va horroritzar els seus mateixos companys, que hi van veure – paraules de Georg Strasser – un veritable caos de banalitats, prejudicis, fòbies i odis primaris. Van ser els seus companys els que, amb paciència, van compondre a partir de tot allò un cos doctrinari mínimament coherent i un text mínimament publicable. En aquest text hi trobem, desenvolupats amb més o menys consistència, conceptes com la necessitat per Alemanya d'espai vital, un antisemitisme ferotge i pretesament científic, la glorificació de l'acció, i tot allò que, ben amanit posteriorment, esdevindrà la ideologia nazi tal com ha quedat en la ment popular. Una ideologia no gaire sòlida intel·lectualment parlant, però més o menys coherent. Una ideologia per a un partit, el NSDAP.

Allò que és més discutible, a parer de molts, és suposar que això reflecteix que en la ment de Hitler hi havia una ideologia coherent i consistent; un pla de treball que el guiaria al llarg de tota una vida. I l'anàlisi a fons dels fets fa planar dubtes seriosos sobre el tema. I això afecta el tema d'aquesta Cort d'Apel·lació: la qüestió de si el desencadenament de la Segona Guerra Mundial, o almenys de la guerra a Europa, era part del – diguem-ne – pla vital de Hitler. Aquesta és la tesi que llegim reiteradament als manuals d'història per als estudiants de batxillerat; i avalada per historiadors com Eberhard Jackel, a l'obra Hitler idéologue, on destaca la coherència doctrinal del govern de Hitler amb les tesis desenvolupades a Mein Kampf. Però això suposa donar a Mein Kampf una importància potser excessiva.

Per altres historiadors (per exemple, A.J.P. Taylor, a la seva obra The Origins of the Second World War) els fets són molt més rellevants. Passen per davant de discursos, i analitzats fredament, no permeten concloure que Hitler busqués conscientment i deliberadament la guerra. Perquè el fet és que Hitler no va preparar seriosament Alemanya per a cap guerra. Taylor insisteix que el famós rearmament alemany de la dècada dels 30 és més un mite que altra cosa, almenys fins 1936. Llavors Hitler va donar instruccions a Goebbels perquè preparés el país – concretament, l'exèrcit i l'economia – per a una guerra en un futur indeterminat; però van ser instruccions vagues i molt poc específiques, no pas diferents de les instruccions que donaven els primers ministres de França i Gran Bretanya als seus generals, davant l'eventualitat que la situació a Europa es tornés a emmerdar. Si hem de jutjar per la posterior evolució de la guerra entre 1939 i 1941 – que comentem més avall –, en el cas d'Alemanya aquesta preparació per a la guerra no es va complir.

Abans de 1938, la Wehrmacht no es podia enfrontar de cap manera amb l'exèrcit britànic, molt més fort i poderós. I encara menys amb un exèrcit combinat franco-britànic. Els generals alemanys s'oposaven a la guerra; i s'hi oposaven amb més força com més alt era el rang del general. Estaven a favor d'un rearmament alemany que els permetés sortir de l'estat de prostració en què sentien que els havia deixat el tractat de Versalles, però eren conscients que reconstruir un exèrcit que, arribat el moment, es pogués enfrontar de nou a britànics i francesos no era cosa de quatre dies. Al llarg de la dècada dels 30 diverses vegades la Wehrmacht va enviar memoràndums referents a quan l'exèrcit podria estar a punt; i mai donaven dates anteriors a 1943. I sovint se n'anaven a 1945. De fet, algunes xifres són molt suggeridores. Per exemple, en començar la Segona Guerra Mundial, el 1939, la Wehrmacht tenia 3500 carros de combat. Els aliats, Gran Bretanya i França, en tenien 3850. La Wehrmacht superava els aliats pel que fa a caces: en tenia 1450, mentre que els aliats només en tenien 950. Però estava en clar desavantatge pel que feia a bombarders: 800 enfront dels 1300 dels aliats. El darrer any abans de la guerra – 1938-1939 – Alemanya va invertir en la preparació i l'equipament de l'exèrcit el 15% del seu producte interior brut: exactament el mateix percentatge que el Regne Unit, no pas més.

El gran problema de la formació que reben els militars, és que mai cap guerra s'assembla a l'anterior. Almenys, d'ençà que la part tecnològica – més enllà de les garrotades pures i simples – és crucial per guanyar una guerra. L'experiència de la guerra anterior no val. A títol d'exemple, durant la Primera Guerra Mundial el paper de l'aviació no va ser molt rellevant: fou essencialment una guerra terrestre i, en menor mesura, marítima. Però al llarg de la dècada dels 20, quan el desenvolupament de l'aviació era vertiginós, els teòrics de la guerra van començar a ser conscients que els bombarders serien una arma formidable. No semblava que hi hagués defensa possible contra una esquadreta de bombarders enviada per destruir una ciutat, Manchester posem per cas. Els canons antiaeris eren d'una eficàcia dubtosa; no n'encertaven ni una, i si tots els exèrcits en tenien era perquè els calia fer veure a la població que alguna cosa feien. L'alt comandament britànic va fer les seves previsions: preveien que un cop una guerra a Europa comencés, la majoria de ciutats europees serien destruïdes en poques setmanes. Les previsions de víctimes mortals que van fer per a Londres durant els primers mesos de guerra van ser finalment superiors a totes les baixes britàniques durant tota la guerra, militars i civils. Avui podem somriure davant aquests errors d'apreciació; és molt (massa) fàcil saber a posteriori que anaven errats. Però recordar-los és útil per posar-nos a la pell d'uns polítics que volien evitar la guerra de la manera que fos.

Hitler no era cap excepció. Per estrany que ara ens sembli – i més encara després de documentals i més documentals, pel·lícules i més pel·lícules on és presentat com un sonat assedegat de guerra –, Hitler no tenia una pressa especial per començar cap guerra: tenia sempre davant la taula els informes dels seus generals que li deien clarament que l'exèrcit alemany no estava preparat per enfrontar-se als exèrcits combinats de França i la Gran Bretanya, i no era tan ximple d'ignorar l'opinió dels seus experts. Alhora, estava fermament decidit a tornar a Alemanya el paper de potència dominant al continent; i la seva decisió es va demostrar molt més ferma que els dubtes i les desavinences entre els aliats. Hitler era, per altra banda, un jugador per temperament. No era un diplomàtic de carrera sinó un jugador de póquer, preparat per una guerra de nervis on la seva decisió fèrria podia triomfar sobre els dubtes dels altres. Ho havia demostrat arran del putsch de 1927, a Múnic, que li va costar la presó. Certament que ell també era, en certs moments, un individu extremadament dubitatiu. Però un cop havia arribat a alguna conclusió clara, no ho era pas. Sobretot, quan sentia, o creia que sentia, la seva famosa ‘veu interior', que per ell no era altra cosa que un missatge directe de la providència:

‘...fins que no arribo a la convicció absoluta que la solució és aquesta, no actuo. Encara que tot el partit m'hi obligui. Passi el que passi. Ara: quan em parla la veu...'

Una de les condicions importants d'un bon jugador de póquer és saber presentar un bon farol als seus contrincants. L'exèrcit alemany no superava el dels aliats, ni en equip ni en homes. Però Hitler s'ho va fer per fer-los creure que sí: que la maquinària de guerra alemanya estava a punt, greixada i preparada per la guerra que calgués, i que ell mateix no dubtaria a posar-se en marxa. Hitler, essencialment, jugava a posar cara ferotge davant l'enemic, perquè aquest cedís sense necessitat de cap guerra de debò. L'ocupació de la Renània no fou violenta. L'annexió d'Austria, tampoc: coincidia amb la voluntat de la majoria del poble austríac – ens agradi o no. La qüestió de Txecoslovàquia ja va ser més arriscada; però a la fi se'n va sortir: el país fou annexionat sense guerra. Amb Polònia la guerra era, ara sí, inevitable: però Hitler estava convençut – i els seus generals també – que l'exèrcit Polonès no podria res davant la Wehrmacht. L'error fou que Hitler estava convençut que els aliats protestarien i prou. Fou aquesta jugada, la quarta, la que li va sortir malament.

Com explicarem tot seguit.



Un soldat francès amenaçant un alemany de la concva del Ruhr, durant l'ocupació d'aquesta zona pels exèrcits francès i belga. Fotografia de 1923. L'ocupació del Ruhr, desmilitaritzat per imposició del tractat de Versalles, va impactar profundament l'opinió pública alemanya.


TRES. Primera jugada: la Renània

Entre 1923 i 1925 França, amb la col·laboració de Bèlgica, havia ocupat militarment – en breu: s'havia annexionat – la conca de Rhin de manera unilateral, com una manera de cobrar-se les reparacions de guerra que Alemanya li devia. Unes reparacions que Alemanya deia que no podia pagar. I de fet la informació que tenim ens diu que, essencialment, no volia pagar. Els incompliments per part alemanya, constants durant els primers anys 20, eren interpretats pels aliats com una prova de força: la República de Weimar, militarment molt dèbil, posava a prova la decisió o indecisió dels aliats, llur voluntat d'actuar. Aquesta vegada la jugada de póquer va sortir malament, perquè els aliats, i específicament França i Bèlgica, van actuar.

El desencadenant van ser els impagaments en matèria de provisió de fusta, que de fet es basaven en les pròpies estimacions de producció de fusta del mateix govern alemany. Però hi va haver altres fets desencadenants. Per exemple, el fet que Gran Bretanya i França tenien posicions molt diferents relatives a l'actitud que calia tenir amb Alemanya. França havia patit la guerra al seu propi territori, econòmicament havia perdut molt i era òbviament molt el que volia recuperar. Gran Bretanya havia perdut homes, vaixells i avions, però no havia patit els terribles combats terrestres al seu propi sòl. No podia tenir envers Alemanya els mateixos sentiments que tenien els francesos. I sobretot, no volia enfonsar la República de Weimar. Al llarg dels primers anys de la post-guerra, la diplomàcia de la Gran Bretanya anirà assuaujant les exigències sobre l'Alemanya vençuda, i les famoses reparacions de guerra que després van ser acusades de provocar el caos econòmic a Alemanya – la famosa hiperinflació – en realitat van quedar reduïdes a una petita part de les exigències inicials. Amb un gran desesper per part francesa, no cal dir-ho.

Quan, finalment, el 1923 el cap d'estat francès, Poincaré, decideixi l'ocupació del Ruhr, el motiu adduït per part francesa serà cobrar-se en espècie les reparacions. El marc alemany estava tan devaluat que les reparacions monetàries eren impossibles: França anava a buscar les reparacions en forma de carbó i acer.

Aquella mutilació territorial va tenir un impacte profund en la mentalitat dels alemanys: una frustració profunda davant del fet de trobar-se a la mercè de les potències aliades. I el que és més important – i que a França no es va saber copsar en el seu moment – un corrent de simpatia a tot Europa envers Alemanya. Els anys 1923-1925 Alemanya tenia un exèrcit reduït al mínim: al mínim que els aliats li havien permès, després d'obligar la República de Weimar a gairebé liquidar l'exèrcit. Era molt difícil evitar la impressió que França, que sí que tenia un exèrcit potent i operatiu, abusava de la seva força després d'haver suprimit la de l'adversari.

Finalment res no va anar del tot com els francesos esperaven. Durant l'ocupació, la hiperinflació va devastar Alemanya encara més, i també França va patir el seu propi col·lapse econòmic. Les pressions combinades dels EEUU i la Gran Bretanya sobre França van fer efecte. França es va retirar el 1925, després que Alemanya hagués acceptat – per l'anomenat ‘Pla Dawes' – una revisió de les reparacions de guerra que les deixava molt per sota de les quantitats pactades inicialment al tractat de Versalles. Fou una victòria per la República de Weimar, ni que fos moral: el camí cap a la revisió de facto del tractat de Versalles quedava obert. Mentrestant els alemanys havien respost l'ocupació amb moviments de resistència passiva i sabotatge; l'ocupació va deixar 130 morts entre la població alemanya, que no està malament tenint en compte que tècnicament França i Alemanya estaven en pau.

Després de 1925, la conca del Rhin sempre va ser per als dirigents alemanys – no només per Hitler; també per als anteriors – una obsessió. Certament que les tropes franco-belgues se n'havien retirat, però aquella ocupació havia estat per a tots els alemanys un recordatori de fins a quin punt es trobaven a la mercè dels aliats. El tractat de Versalles es trobava darrere bona part del problema. El tractat permetia que els aliats s'annexionessin parts del territori alemany, ni que fos temporalment, com a cobrament de les indemnitzacions de guerra imposades a Alemanya. Alhora, el tractat prohibia a l'exèrcit alemany – reduït a ben poc després de les mutilacions que va patir com a conseqüència del tractat – tenir presència a la riba oest del Rhin, i fins a 50 km a l'est. Bé que s'adduís que la intenció original era reduir la possibilitat d'un atac alemany cap a França des d'aquesta zona, l'efecte colateral – o el volgut? – era que l'exèrcit francès podia penetrar per allà en territori alemany. I en ocupar el Ruhr entre 1923 i 1925, França havia establert un precedent insofrible per als alemanys; no només per a Hitler. Oi més perquè aquell status especial de la Renània havia estat ratificat posteriorment en un altre tractat, el de Locarno (1925), signat també pel govern de la República de Weimar.

El 1936, Hitler donà a la Wehrmacht – l'exèrcit alemany, reconstituït al llarg dels anys anteriors – l'ordre d'ocupar militarment la zona que, segons els tractats de Versalles i de Locarno, tenia prohibit d'ocupar: la conca del Rhin. Tota.

Certament que Alemanya ja havia incomplert abans el tractat de Versalles. El tractat, per exemple, ordenava la destrucció de tota la força aèria alemanya, i li prohibia de tenir aviació en un futur; en canvi, des de feia anys Goering havia anunciat a ambaixadors estrangers i diplomàtics que Alemanya estava construint una nova Luftwaffe. Fet consumat: francesos i britànics, fora que estiguessin disposats a ocupar militarment Alemanya, hi podien fer ben poc, apart de protestar diplomàticament. Per altra banda, entre francesos i britànics feia temps que es covava el sentiment que el tractat de Versalles era certament injust i humiliant, i a la llarga insostenible. Però l'ocupació de la conca del Rhin era per part del règim nazi una declaració pública d'intencions, un avís que per ell el tractat de Versalles era paper mullat, i que aquesta vegada no es trobaven davant un diplomàtic educat sinó davant un cap d'estat plenament decidit a actuar per resituar Alemanya al lloc que li corresponia, segons ell. I també segons la majoria dels polítics europeus, que així ho reconeixien soto voce.

El cop fou realment impactant, teatral; per Hitler la teatralitat era un element important de la política. Detalls interessants: les tropes alemanyes tenien ordre de Hitler de retirar-se immediatament si detectaven per part francesa cap intenció hostil – és a dir, cap voluntat de tornar a penetrar a la Renània. L'exèrcit francès, però, finalment es va mantenir dins les seves fronteres, quiet. En aquella jugada de póquer hi havia hagut un cert risc, bé que tampoc no cal exagerar-lo. Per altra banda, el 1936 es començava a detectar en capes força extenses de la població alemanya els primers senyals de desencís en relació al règim nazi. Per Hitler era important proporcionar als alemanys raons per a l'eufòria, ni que fossin temporals i momentanis. Fet addicional, per Hitler aquella primera jugada de póquer va ser un test, per avaluar fins a quin punt els seus contrincants – fonamentalment, França i la Gran Bretanya – estaven disposats a actuar. En aquell moment no van actuar; entre altres raons perquè, com retrata molt bé Ian Kershaw en la seva biografia de Hitler, ells mateixos no estaven gens segurs que l'ocupació militar de la Renània, al capdavall territori alemany, pel mateix exèrcit alemany, no fos quelcom lògic i esperable.

La primera jugada de póquer havia sortit bé. Valia la pena seguir jugant.


QUATRE. Segona jugada: Austria

La segona jugada fou l'Anschluss, l'annexió d'Austria per Alemanya. Quelcom prohibit expressament pel tractat de Versalles, però que objectivament coincidia amb els desitjos de la majoria dels austríacs. Quan les tropes del III Reich van penetrar en territori austríac i van desfilar pels carrers de Viena, l'entusiasme popular no era fingit, ens agradi o no. Entendre la posició de la majoria dels austríacs es mereix un petit esforç. L'Imperi Austro-Hongarès, cal recordar-ho, havia perdut la majoria del seu territori com a resultat del tractat de Versalles. Les nacionalitats no germàniques que en formaven part havien esdevingut estats independents; Austria havia quedat reduïda al territori estrictament de població austroalemanya; i de fet ni tan sols això, perquè als territoris dels nous estats independents havien quedat bosses de població germanoparlant: unes poblacions que de sobte es trobaven que ja no eren la nacionalitat dominant, quelcom que per molts d'ells era intolerable. Molt especialment a Txecoslovàquia, la qüestió dels Sudets generava tensions molt fortes entre la població austroalemanya (germanoparlant) i la població txeca, majoritària al nou país (Txecoslovàquia) però minoritària als Sudets.

La població austroalemanya, en conjunt, havia quedat profundament desmoralitzada; sentien que com a país havien perdut la raó d'ésser, i la posició de reunir-se amb els altres alemanys en un país únic, fort i unit, era compartida per molta gent. Certament que també hi havia austríacs – Stefan Zweig ens ho fa notar a les seves memòries – que se sentien prou a gust amb el nou estat: sentien que Austria havia perdut l'imperi, però que d'aquesta manera s'havia alliberat d'un pes gegantí que li impedia de retrobar-se ella mateixa. Però per molts altres la sensació de debilitat, de desempar, d'aïllament, era intolerable. I mentre la República de Weimar fou un estat dèbil, podríem dir que a la recerca d'ell mateix, la unió d'Austria amb Alemanya no va ser una perspectiva gaire seductora per ningú. Però quan entre els austríacs va créixer la sensació que a Alemanya hi havia per fi un govern fort i poderós, la nostàlgia de formar part d'un país fort i poderós va predominar.

El problema era que el tractat de Versalles prohibia expressament la unió política d'Alemanya i Austria o, més exactament, la incorporació d'Austria al nou estat alemany. Una prohibició imposada per França, que temia que el nou estat alemany que sortís d'aquesta unió fos encara més fort que l'anterior; però una prohibició que exasperava alemanys i austríacs perquè al capdavall significava que un país estranger – França, essencialment – els impedia de decidir el seu futur.
Schusschnigg, canceller d'Austria al moment de l'annexió al III Reich. És paradoxal que en el fons no es trobava gaire lluny del nazisme alemany; de fet generalment se l'ubica dins el nazisme, ideològicament. Però volia un estat austríac independent.



















No podem aquí explicar en detall l'Anschluss, el procés d'annexió. Recomanem la lectura d'alguna de les biografies de Hitler, o la consulta de la Viquipèdia – l'article que dedica a l'Anschluss està molt bé, ben documentat i detallat; almenys a la Viquipèdia en anglès. Per nosaltres, de cara a aquesta Cort, ens interessa recalcar un parell de fets essencials. Primer, que els primers moviments en favor de l'annexió d'Austria van venir de la mateixa Austria, no pas d'Alemanya: els nazis austríacs foren els que van començar els moviments. Segon, que de bell antuvi Hitler no va fer cas d'aquests moviments; més aviat els va desaprovar. Encara no feia prou temps que havia arribat al poder; tenia nervi però poca (cap) experiència en política internacional i, sobretot, sabia prou bé que el seu exèrcit no estava preparat per enfrontar-se als aliats. La història de l'Anschluss és la d'un estira-i-arronsa per part de tots, amb un progressiu envalentament de les posicions de Hitler a mesura que comprovava que els desacords entre els aliats francesos i britànics eren profunds, que aquests desacords es traduïen en una indecisió absoluta, i que – per estrany que ara ens sembli – en bona part de la classe política francesa i britànica s'establia l'acceptació que aquesta annexió no era un fet antinatural; que al capdavall tenia una lògica absoluta. Els fets, vistos amb una perspectiva actual, són extremadament desagradables. Les pressions cada vegada més violentes per part de Hitler envers el canceller austríac Kurt Schuschnigg, obligant-lo a cedir parcel·les de poder cada vegada més grans als membres del partit nazi austríac, ens resulten avui repugnants. Però això no ens ha de fer perdre de vista que quan, el març de 1938, la Wehrmacht entri en territori austríac i es produeixi l'annexió, no serà pas amb l'oposició de la població ni la protesta muda de la població austríaca, sinó enmig d'un gran entusiasme popular. Un entusiasme que els aliats no podien ignorar de cap manera. Al referèndum que hi va haver posteriorment, on la població havia de ratificar – o rebutjar – l'annexió, més del 99% de la població hi va votar a favor. Les pressions en favor del ‘sí' van ser molt fortes; amb detencions prèvies d'elements de l'esquerra i – no cal dir-ho – jueus. Però tot i admetent la manipulació de vot, es fa molt difícil pensar que el percentatge de població austríaca contrari a l'Anschluss fos gaire rellevant.

Tercer fet a recalcar, és que l'annexió d'Austria batia tots els rècords pel que feia a la voluntat d'esborrar Versalles. I aquest fet va reportar a Hitler un triomf en política interior abassegador. Prou fer donar-li ànims i decisió per la següent jugada de póquer, encara més atrevida.


CINC. Tercera jugada: Txecoslovàquia

La qüestió dels Sudets – una bossa de població alemanya, força extensa, en territori de la nova república de Txecoslovàquia – fou el detonant de l'annexió de Txecoslovàquia. També aquí el detonant van ser les activitats dels líders nazis locals, en aquest cas Konrad Henlein. També aquesta vegada, al començament Hitler va refusar d'embolicar-s'hi – detall no esmentat a tot arreu, per cert; per exemple, no apareix a l'article de la Viquipèdia. També aquesta vegada, a mesura que la tensió anava pujant i que la indecisió dels aliats s'anava fent evident, la decisió de Hitler s'anava afermant. Taylor ens recorda que l'augment de la tensió no només fou cosa de Hitler: el mateix Beneš va fer esforços considerables per pujar-la, però amb la idea que així forçaria els aliats, França i Gran Bretanya, a actuar d'una vegada per frenar les ambicions de Hitler, tot fent honor als pactes de mútua defensa que tenien establerts amb la república de Txecoslovàquia. Degué ser terrible per ell anar comprovant de mica en mica que ni Gran Bretanya ni França tenien cap intenció de tenir amb Alemanya un conflicte bèl·lic de grans dimensions per culpa d'aquell nou país tan estrany, ficat com una falca en territori germànic.
Beneš, president de la República de Txecoslovàquia al moment de la seva annexió forçosa el III Reich. Va resistir fins al darrer moment les pressions d'Alemanya, però també de França i Gran Bretanya. Paradoxalment, la seva rendició va salvar Txecoslovàquia de la destrucció que van patir altres països durant la guerra.












En la crisi de Txecoslovàquia hi va haver altres factors, que avui són convenientment recollits als llibres d'història però que en pel·lícules de l'època són curosament obviats. Per exemple, que Alemanya no era l'únic país que tenia reivindicacions territorials sobre Txecoslovàquia: Polònia també volia un tros del pastís, i de fet el va tenir, perquè mentre Alemanya s'annexionava gairebé el 40% del territori de Bohèmia, Moràvia i Silèsia, Polònia s'annexionava algunes regions de l'actual Eslovàquia, on certament hi havia població polonesa però de cap manera majoritària. Hongria també es va apuntar a la festa, i es va annexionar bona part del territori de l'actual Eslovàquia. En aquest cas la reivindicació tenia més fonament: Hongria havia estat literalment esquarterada com a resultat del tractat de Versalles, i tots els països que l'envoltaven es van trobar de sobte que s'havien apropiat d'àrees extenses on la població era majoritàriament hongaresa, i de vegades gairebé exclusivament. En tot cas, ens ha de quedar el fet que la zona era un vesper farcit de conflictes potencials, conflictes resultat de l'estupidesa absoluta d'uns polítics – els que havien redactat el tractat de Versalles – que creien que podien fer i desfer nacions com si res, en funció d'un nou dibuix de les fronteres dels estats que a ells els semblava prou bonic. I en aquest vesper Hitler s'hi movia la mar de bé.

Bona part d'aquesta història avui és ignorada pel públic; a les pel·lícules de la II Guerra Mundial, Polònia és una víctima del nazisme, i no quedaria bé fer observar que l'any anterior a l'esclat de la guerra la seva actuació no va ser del tot presentable. En tot cas, el resultat final de tot el procés fou que tot Txecoslovàquia, i no només la regió dels Sudets, va quedar annexionada a Alemanya. Beneš, el canceller de l'estat txecoslovac, va resistir fins al darrer moment. Es diu que quan finalment va cedir davant les pressions – terrorífiques – dels enviats del III Reich, que l'amenaçaven amb una guerra total que literalment destruiria el seu país, va sortir al carrer i en un rampell va exclamar,

‘No és bonica? L'única ciutat d'Europa Central que no serà destruïda. I tot és obra meva.'

Tenia part de raó. Certament, la rendició de Txecoslovàquia fou una tragèdia per a aquella república; però els va estalviar la guerra que al cap de poc devastaria Europa. Els txecs van patir l'opressió nazi; però no pas la guerra. Gràcies a la capitulació del seu canceller, Beneš.
I és especialment il·lustratiu el missatge de Chamberlain a Hitler, poc després de l'annexió de Txecoslovàquia per Alemanya, el 30 de setembre de 1938:

‘Hem decidit que el mètode de consultes hauria de ser l'adoptat per tractat qualsevol altra qüestió que puguin afectar els nostres dos països, i estem decidits a seguir els nostres esforços per suprimir possibles fonts de discrepàncies, a fi de contribuir a assegurar la pau d'Europa'

Hitler va rebre el missatge amb entusiasme. L'actitud quasi servil d'un dels països vencedors de la I Guerra Mundial no podia sinó convèncer-lo que en aquella partida de póquer destinada a esborrar del tot el tractat de Versalles era ell, Hitler, qui tenia tots els trumfos. I que podia arriscar-se a fer una nova aposta amb la seguretat total que, una altra vegada, els aliats farien proclames i més proclames, protestarien enèrgicament, però al capdavall es retirarien de la partida i renunciarien a jugar. Objectivament, només es va equivocar en part.


SIS. Quarta jugada: Danzig

La quarta jugada de pòquer fou la que va sortir malament. No pas pel que fa al resultat militar – Alemanya es va annexionar Polònia –, però sí pel que fa al resultat posterior. Hitler estava convençut que ocuparia Polònia i, de nou, no passaria res. I aquesta vegada es va equivocar.

La qüestió de Polònia era essencialment el problema de Danzig. Una metròpoli alemanya que havia quedat isolada, lluny del territori de l'estat alemany, i envoltada de territori del nou estat, Polònia, l'existència del qual fou un dels resultats del tractat de Versalles. Danzig – avui, Gdansk – era un focus de tensió clar, i molt específicament la qüestió de la seva comunicació amb la resta del territori del Reich. La majoria dels historiadors reconeixen que, si alguna cosa hi havia en la qual Alemanya tenia raó de no voler acceptar el tractat de Versalles, era en la qüestió de Danzig. Després de la Renània, d'Austria, dels Sudets – que finalment havia dut a l'annexió de Txecoslovàquia –, Danzig era l'última baula, l'última peça que acabaria de deixar el tractat de Versalles en no res.

El final de tot plegat el sabem tots; per tant pot resultar sorprenent descobrir que a començament de 1939 Hitler no tenia un interès especial a destruir l'estat polonès. L'escalada de tensió que es va produir al llarg del darrer any abans de la guerra va obeir a un seguit de factors, entre ells l'obsessió dels aliats – França i Gran Bretanya – que ja no podien cedir més. I a l'entrada en joc d'un actor que fins aleshores s'havia quedat al fons del decorat: la Unió Soviètica. I d'un polític que serà important des d'ara: Molotov. Fins aleshores, el càrrec de ministre d'afers estrangers – sota denominacions diverses – havia estat ocupat per personatges de poca entitat dins la jerarquia del Kremlin; era la primera vegada que el càrrec era ocupat per un pes pesant: Molotov era el segon dins la jerarquia del Kremlin, només darrere Stalin. Fet que tots els historiadors interpreten com un senyal que el govern bolxevic, fins aleshores voluntàriament auto-marginat de totes les tensions i maniobres diplomàtiques d'Europa, finalment es prenia seriosament la política exterior. Senzillament perquè aquesta vegada en podia quedar afectada directament.

Era, al capdavall, pura geografia. Si Alemanya s'annexionava aquesta vegada Polònia, Alemanya i la URSS tindrien una frontera directa. L'exèrcit soviètic era enorme però havia quedat seriosament debilitat per les purgues gegantines de Stalin, que pràcticament havien destruït l'oficialitat per damunt del grau de capità. Els russos temien Alemanya; però alhora sentien la necessitat d'un canvi en l'statu quo en què es trobaven: no en tenien prou amb quedar-se tranquils on eren. Abans del tractat de Versalles, humiliant per Alemanya, hi havia hagut la pau de Brest-Litovsk (1917) entre el Reich del kàiser Guillem i la nova URSS de Lenin: una pau que Lenin havia considerat, segurament amb raó, com totalment imprescindible per poder tirar endavant la seva revolució, però que havia estat humiliant per a Rússia. I els resultats de Brest-Litovsk eren ben presents.

La geografia era també essencial per altres raons, tan òbvies com les anteriors. Els aliats eren conscients que cedir una vegada més significava la pèrdua total del seu prestigi en política internacional. El seu compromís amb la integritat territorial de Polònia fou proclamat. Però de fet, què podien fer? Un simple cop d'ull a un mapa d'Europa anterior a la II Guerra Mundial ja ens diu que ben poc. Tropes de reforç franco-britàniques només podien arribar a Polònia pel Bàltic, un mar aleshores totalment dominat per Alemanya. Alternatives? Dur tropes pel Sud d'Europa tenia l'inconvenient que caldria passar per Hongria, país aliat d'Alemanya. És més que obvi que l'única manera viable que tenien francesos i britànics de donar a Polònia alguna garantia era comptar amb l'ajut rus. Això tenia problemes per una altra banda. Recordem que Polònia devia la seva recuperada independència al tractat de Versalles. Abans havia estat una possessió russa; i en la memòria del poble polonès havia quedat gravada amb foc la resistència als intents – molt seriosos – d'anihilació cultural i de russificació forçada del país. La Rússia dels tsars havia estat un imperi dur i opressor, i Polònia servava de Rússia una imatge clara: l'antic amo i opressor. Que la seva integritat quedés confiada a aquest antic enemic era poc menys que tabú.
Signatura del pacte Molotov-Ribbentrop (1939), que implicava per part d'Alemanya i l'URSS un compromís de no-intervenció mútua en cas que qualsevol dels dos països ataqués un tercer país. Un pacte que de fet deixava Polònia indefensa, que fou molt mal rebut pels aliats franco-britànics però que, objectivament, responia del tot a les preocupacions de l'URSS.



















Alhora quedava la qüestió de què es podia oferir a Rússia – bé, l'URSS – a canvi d'un compromís d'intervenció en cas que Alemanya ataqués Polònia. Concessions territorials? (Òbviament aquest era un possible aspecte d'un possible tractat que provocava pànic a Polònia). En tot cas les negociacions entre els aliats i Molotov aviat es van començar a embolicar. Cadascun dels actors – Rússia, Gran Bretanya, França – tenia les seves raons i, no cal dir-ho, els seus interessos; i no tots eren sumables. Punt essencial: ningú no volia la guerra a Europa: ni Alemanya, ni Rússia, ni França, ni Gran Bretanya ni, és clar, Polònia. Gran Bretanya i França buscaven algú que els tragués les castanyes del foc; algú que arribat el moment actués militarment i, per tant, els tragués a ells la responsabilitat de fer-ho. Rússia per la seva banda volia garanties d'ajut aliat en cas d'atac alemany. Atès l'estat lamentable de l'exèrcit rus, Stalin i la resta de jerarques soviètics eren conscients que els calia temps per posar dempeus una força militar capaç, arribat el moment, d'enfrontar-se a la Wehrmacht. Mentrestant, els calia pau al preu que fos. Una aliança amb França i Gran Bretanya era per ells un regal del cel, sempre que aquesta aliança inclogués per part franco-britànica un veritable compromís d'intervenció en cas d'atac alemany. I als diplomàtics francesos i britànics els costava sospitosament molt fer aquest pas. Quan finalment es va anunciar el pacte Molotov-Ribbentrop, un pacte de no-agressió mútua en cas d'atac alemany a Polònia, les reaccions entre els aliats foren d'estupor, ràbia i indignació: Lord Chamberlain ho va qualificar de ‘punyalada per l'esquena'. Però com recalca Taylor, revisant els fets d'aquells dies un té la sensació que als diplomàtics de les potències aliades, Gran Bretanya i França, els costava molt d'entendre que Rússia també tenia els seus propis interessos, les seves pròpies pors i les seves pròpies prioritats. Certament que era una jugada que deixava Polònia a punt per l'escorxador. Amb la neutralitat de Rússia, no hi havia ajut possible per a la república polonesa: ni Gran Bretanya ni França podien enviar tropes de reforç.

Com així fou. El 9 de setembre de 1939, amb l'excusa d'assegurar la comunicació entre Danzig i la resta d'Alemanya, la Wehrmacht travessa els posts fronterers entre Alemanya i Polònia. És la data que se sol prendre com a començament de la II Guerra Mundial. L'exèrcit polonès era, en homes, gairebé tan gran com l'alemany; però no tenia un equipament comparable a les divisions pànzer motoritzades de la Wehrmacht. Ni Hitler ni cap dels seus generals tenia cap dubte sobre quin seria el resultat final – i ràpid – de l'enfrontament. Però fins i tot en aquestes circumstàncies podem preguntar-nos si realment l'ocupació de Polònia era un pla premeditat i estudiat amb cura o bé el resultat d'un rampell de ràbia del Führer. Taylor no es cansa de recalcar que a començaments de 1939 Hitler no tenia cap intenció d'assaltar Polònia. De fet volia l'existència d'un estat polonès, per raons òbvies: com a coixí entre Alemanya i l'URSS, a fi d'assegurar que no hi havia entre els dos països una frontera per on algun dia es pogués desencadenar un conflicte militar seriós. I el mateix Ian Kershaw, molt més procliu a suposar en Hitler un pla militar concebut a llarg termini, no es pot estar de comentar amb certa estupefacció el fet que a la fi de la blitzkrieg germano-polonesa, la majoria del parc mòbil de la Wehrmacht estava avariat i inutilitzat. Malgrat la victòria abassegadora alemanya, una sensació de gran improvisació plana quan s'analitza a fons la batalla de Polònia.

En tot cas, Hitler creia fermament que a l'hora de la veritat les potències aliades farien el mateix que havien fet amb Renània, amb Austria i amb Txecoslovàquia: res. Tenien un pacte amb Polònia pel qual esdevenien els garants de la integritat territorial i del simple fet de l'existència d'aquell estat recuperat; però l'ajut militar era impossible. Per tant, els agradés o no acceptarien el fet consumat. No se li acudia l'existència d'una segona possibilitat. Gran Bretanya i França no van ajudar Polònia; però un cop ocupat el país, van declarar la guerra a Alemanya. Ha quedat per a la història la reacció de Hitler, una reacció extremadament significativa a parer meu. Va rebre per telèfon la notificació de guerra per part de les potències aliades; es va girar cap a Ribbentropp, que en aquell moment era amb ell, i li va preguntar, amb una veu espantada i sense energia:

— I ara, què?

Era la reacció d'un nen enxampat en haver comès una malifeta; de cap manera la reacció forta i orgullosa d'un líder que, havent buscat conscientment una guerra, es troba que finalment en té una a les mans.


SET. Guerra, però no
Avui hi ha força consens a reconèixer que Hitler no volia una guerra generalitzada a Europa. Almenys, no encara. I potser no l'hauria volguda mai. Un cop assegurat Danzig i eliminat l'estat polonès, Alemanya tornava a ser si fa no fa la mateixa que era abans de la fi de la I Guerra Mundial. Versalles havia estat suprimit. ¿Podria haver estat que, si França i Gran Bretanya no haguessin declarat aleshores la guerra a Alemanya, Hitler s'hagués aturat aquí? La història-ficció, malauradament, no és història: només és ficció.
El mateix desenvolupament immediat de la guerra, un cop declarada, deixa sorprès un observador imparcial. En començar 1940, els aliats (França i la Gran Bretanya) estaven en guerra amb Alemanya però, de fet, no passava res. Tant a França com a la Gran Bretanya hi havia una mobilització massiva de la població, l'enquadrament dels nous reclutes en unitats de l'exèrcit, en una paraula el mateix que havia passat al començament de la Primera Guerra Mundial. Però cap escaramussa, cap fet militar, cap atac ni cap defensa. Com si cap dels dos bàndols volgués començar de debò. Aquest període fou batejat com ‘La Guerra Falsa', perquè aquesta fou la impressió que en van tenir les opinions públiques dels països implicats. No hi havia pau, però de fet tampoc no hi havia guerra.

No cal dir que fou Hitler qui, finalment, va prendre la decisió de tirar endavant. Una vegada més, un afer de decisió. L'ocupació d'Holanda i Bèlgica, aliats de França i Gran Bretanya, era un pas absolutament lògic des d'un punt de vista militar. L'única línia de frontera directa entre França i Alemanya estava defensada per la línia Maginot, una formidable construcció equipada amb artilleria de tota mena, molt difícil de superar per un cos expedicionari de terra. Però que al capdavall fou inútil: l'exèrcit alemany va travessar Bèlgica i va envair França pel nord. Per als francesos, sorpresa total; i diguem que també ho va ser per als generals alemanys, que havien presentat a Hitler un pla d'invasió de França que bàsicament repetia el de la Primera Guerra Mundial; pla que Hitler va rebutjar tot exigint-los una mica més d'imaginació.

L'exèrcit aliat franco-britànic no era inferior a l'alemany. Ni en equipament ni en armament. Va resultar ser inferior en la qualitat dels seus comandaments, que van cometre un error militar rere l'altre. La victòria relativament fàcil sobre l'exèrcit francès va sorprendre els mateixos alemanys, inclòs Hitler. Però no es pot deduir de cap manera que Alemanya s'hagués rearmat de manera espectacular per esclafar els exèrcits aliats. Senzillament, els exèrcits aliats no van saber què fer davant la blitzkrieg de la Wehrmacht. La blitzkrieg – guerra llampec – ha esdevingut també un mite per als historiadors. Una prova del poder militar alemany. Però l'anàlisi de la reraguarda no dóna resultats tan espectaculars. La blitzkrieg va començar a fallar en el cas de la Gran Bretanya; en aquest punt es va fer evident que per l'exèrcit alemany no era tan fàcil derrotar un país a qui no havien pogut derrotar de manera ràpida en poques setmanes – com havia estat en tots els casos anteriors. Quan es tractava de fer un esforç bèl·lic continuat i metòdic, pacient i sostingut, les mancances de l'economia alemanya, no preparada per una guerra sostinguda, van quedar en evidència.

Gran Bretanya no es va rendir a l'exèrcit alemany, però l'estiu de 1940 es trobava contra les cordes i no podia fer gran cosa davant la plenitud del poder que Alemanya havia aconseguit a Europa. L'objectiu essencial de Hitler i del seu partit, reinstaurar Alemanya com a potència dominant a l'Europa continental, tot deixant gentilment a la Gran Bretanya el govern dels mars, s'havia complert. Quan parts substancials de l'exèrcit alemany van tornar a casa després d'un any de guerra-llampec, victoriosos, van ser rebuts amb un entusiasme gegantí per la població. Sobretot perquè sentien que la guerra s'havia acabat. Quedava Gran Bretanya, certament; però en aquest punt Hitler comptava amb una peça al tauler: el que havia estat rei Eduard VIII, ara ‘simplement' duc de Windsor després del seu matrimoni amb Wallis Simpson i la seva abdicació forçada, era pro-nazi, admirador de Hitler, i partidari de fer un tractat de pau obert i generós amb el III Reich. Churchill l'havia tret fora de joc tot enviant-lo com a ambaixador a unes illes irrellevants dels tròpics. Però avui sabem – un cop els arxius britànics s'han obert, dècades després dels fets – que la idea que Eduard tenia in mente era tornar a Anglaterra com a rei reinstaurat, després que els britànics es cansessin d'un primer ministre, Winston Churchill, entossudit en una guerra que esgotava el seu país.

Pel cantó est, els alemanys tenien un tractat de pau amb l'URSS i tractats comercials perquè els subministressin matèries primeres i carburants, tractats que els soviètics complien escrupolosament. La perspectiva per als alemanys, doncs, era força còmoda. L'agost de 1940, Hans Kehrl, ministre d'economia del Reich, va rebre ordre de reduir al mínim la producció de material bèl·lic i armament: la guerra s'havia acabat. Posteriorment ell mateix va declarar que mai no s'havia cregut que tot plegat s'hagués acabat: creia que els britànics resistirien fins al final i que, tard o d'hora, els nord-americans els recolzarien militarment, o se'ls unirien de fet. Però queda el fet que l'esforç bèl·lic – que, com hem remarcat, tampoc no havia estat gegantí, en tot cas no pas més que l'esforç bèl·lic de britànics i francesos – es va aturar, si no totalment almenys en gran part.

La data és important. Som al 1940, l'any abans que l'exèrcit alemany es llanci a la conquesta de Rússia. ¿Com encaixa tot plegat amb la creença d'una guerra mundial planificada pels nazis des del començament? Convinguem que no gaire. Per molt que a Mein Kampf es parli de la necessitat per Alemanya de conquerir espai vital – Lebensraum –, i que s'identifiqui Rússia en general i Ucraïna en particular com possibles territoris a considerar, si l'atac a Rússia hagués estat quelcom planificat de feia temps, de cap manera s'hauria aturat l'esforç en armaments. La retòrica és una cosa; la política real n'és una altra. És molt més raonable pensar en l'atac a Rússia no pas com quelcom planificat amb temps i que entrava dins la lògica del nazisme, sinó com quelcom decidit de sobte, en un dels rampells tan típics de Hitler. Sembla que fou després d'una visita a Alemanya de Molotov, ministre d'afers estrangers de l'URSS, i després de discussions fortes entre Hitler i Molotov referents a Finlàndia, un aliat vital per Alemanya que Rússia sempre havia vist com una possessió natural i que havia ocupat parcialment tot just després que els alemanys s'anexionessin Polònia. Fou just després d'aquesta visita – i no abans – que Hitler va ordenar els seus generals que comencessin a pensar en un pla per envair Rússia. I la informació que tenim ens diu que al si d'Alemanya ben poca gent pensava en una guerra amb Rússia. Kehrl recordava, en una entrevista televisiva, que el 1941, just abans que l'exèrcit alemany creués la frontera amb l'URSS per envair-la, ell tenia plans per vendre a Rússia una partida de telers de fibra sintètica; ja tenien les comandes i havien preparat els primers lliuraments. Tot se'n va anar en orris d'un dia per l'altre. I és un exemple de fins a quin punt la majoria d'alemanys, inclosos molts alts càrrecs – recordem que Kehrl era ministre d'economia –, no preveien cap conflicte militar amb l'URSS. La decisió de Hitler va agafar per sorpresa la majoria.

Les victòries abassegadores de la Wehrmacht contra l'exèrcit roig, els primers mesos de l'ofensiva, no ens han de fer perdre el món de vista. L'exèrcit roig havia patit moltíssim sota el règim de Stalin, amb purgues polítiques que havien suposat l'extermini de bona part dels seus caps i oficials. Els experts parlen d'un exèrcit mutilat. Quan la Wehrmacht travessi la frontera, la manca de caps i oficials preparats es notarà pertot arreu. Derrota rere derrota, pèrdues massives de soldats i armament, el món assistia estupefacte a l'esclafament total de l'exèrcit roig. Semblaba impossible que cap exèrcit, cap país es pogués refer després de rebre una pallissa militar d'aquella dimensió. Però això no ens ha de fer concloure que l'atac a Rússia era quelcom ben estudiat i preparat des de feia temps. La improvisació, de vegades a nivells increïbles, fou la norma.

Les victòries alemanyes inicials es poden atribuir sobretot a l'empenta d'un exèrcit motivat, tècnicament ben entrenat i amb una moral molt alta després d'haver apallissat els francesos; enfront d'un exèrcit soviètic desmotivat per les purgues constants, amb un equipament antiquat i mal comandat. Però a la llarga la manca de preparació dels alemanys per aquella guerra s'havia de fer evident. Que a la tardor les carreteres russes esdevenen un fangar intransitable, on un exèrcit motoritzat es podia quedar encallat, era quelcom que qualsevol aprenent d'espia els podia haver dit – i, de fet, els ho havien dit. Que l'hivern rus és molt dur i que els lubricants normals per als motors es poden congelar (com va passar), era quelcom previsible – i no haver pensat en aquells detalls, una imprevisió notable per part alemanya. Sobretot, allò que encara avui ens sembla increïble és que el comandament alemany – i Hitler al capdamunt – pensés que podia enviar un exèrcit immens a un país on l'hivern és terrorífic, pràcticament sense cap provisió d'equips d'hivern, roba d'abric, calçat adequat per a nits on la temperatura podia baixar per sota dels -30 graus. La crida de Goebbels perquè tots els alemanys donessin roba d'abric, esquís, equipament per zones nevades, per a proveir l'exèrcit alemany atrapat a les neus de Rússia, reproduïda en molts documentals emesos per TV, és una escena patètica. Consta que quan un coronel va enviar un missatge al quarter general preguntant quan els arribarien els equips per l'hivern, va rebre com a resposta que no tenien prevista cap tramesa en aquest sentit, i que fes el favor de no fer-los perdre el temps amb missatges estúpids com aquell.

L'atac a Rússia no va ser quelcom de premeditat, preparat amb temps, part integrant d'una política a llarg termini del partit nazi. Fou un rampell improvisat, una nova jugada de póquer. Quan també aquesta jugada va sortir malament, els caps nazis es van adonar de sobte que Hitler no tenia per aquesta avinentesa cap ‘pla B'. Ara haurien de lluitar contra l'URSS tant sí com no. Com tots sabem, la batalla de Rússia – la més gegantina que hi ha hagut mai, almenys pel que fa al combat terrestre – fou la que finalment va decidir el resultat de la guerra.


VUIT. Guerra, ara sí

En aquestes condicions de guerra de debò – i no simplement la blitzkrieg, sinó una guerra llarga, de desgast, on tot l'aparell productiu del país i la capacitat de resistir es posarien a prova – es farien evidents les insuficiències d'un país que s'havia llançat a una guerra sense estar-hi realment preparat. La guerra no podia durar gaire.

Però s'esdevingué el miracle. Fritz Todt, cap suprem de l'esforç bèl·lic a la reraguarda – des de producció d'armaments fins a construcció de fortificacions – va morir en un accident d'aviació, el 1942. Ja era el segon any de la guerra amb Rússia. Dins el seu equip hi havia algú prou conegut nostre, perquè li vam dedicar una Cort d'Apel·lació: Albert Speer. I Hitler va nomenar Speer successor de Todt en tots els càrrecs. Speer no havia ocupat mai cap càrrec semblant: ell havia estat sempre l'arquitecte del Reich, l'encarregat de dissenyar i construir els edificis emblemàtics del nou règim, des de l'estadi pels Jocs Olímpics de Berlín fins la nova Cancelleria del Reich. No sabia res d'armament. Però això potser fou precisament providencial, perquè en ser un home ‘nou' per aquestes funcions, era totalment aliè als cercles d'interessos que s'havien format a l'entorn de Hitler, a les tensions internes entre els grans caps del nazisme i a tot l'aparell burocràtic, immens, que s'havia aixecat durant els anys de govern de Hitler. Un aparell burocràtic que ofegava qualsevol iniciativa i que feia extremadament lenta no només la presa de decisions sinó també la seva aplicació pràctica. Speer va eliminar bona part de l'aparell burocràtic, va imposar una racionalització radical de l'esforç bèl·lic, i va aconseguir multiplicar la producció pràcticament en tots els camps. No va tenir èxit en tot, certament. Per exemple, no va aconseguir el permís de Hitler per integrar les dones a l'esforç de producció – Hitler s'entestava a dir que el paper de les dones alemanyes era la llar, i fer de bones mares per als seus fills –, cosa que hauria estalviat a Alemanya la necessitat d'importar mà d'obra dels països ocupats. Tampoc no va aconseguir racionalitzar tots els aspectes de la producció, com ara unificar els tipus de canons, tancs, vehicles blindats, etc., cadascun dels quals tenia unes necessitats pròpies pel que feia a la munició que feien molt complicat que, davant d'una batalla, totes les armes tinguessin munició a l'abast. I això era degut al fet que cada fabricant era un món, tenia els seus propis interessos i sovint els feia valer davant les exigències d'aquell nouvingut que gosava dir-los coses com ara que els calibres de les armes s'havien d'estandaritzar. Ell mateix recorda a les seves Memòries que sovint no aconseguia que s'obeïssin les seves ordres: els diferents Gauleiter de cadascun dels Länder – una mena de governadors civils – tenien poders amplis, només retien comptes al Führer, i si volien ignorar olímpicament alguna directriu de Speer, ho feien.

Malgrat tot, amb Speer per Alemanya començà la guerra de debò, entesa en el sentit que tot l'aparell productiu és posat al servei de l'esforç bèl·lic, d'una manera organitzada, racional i metòdica. Amb Speer els alemanys descobreixen que estan en guerra de debò. I és a causa de Speer que la guerra va durar fins al 1945. Sense ell, hauria acabat molt abans. És paradoxal pensar que aquell que no volia la guerra ni va preparar-la (Hitler) al capdavall fou qui la va provocar; mentre que aquell que per pròpia inclinació no l'hauria provocat mai (Speer) fou qui finalment es va encarregar de preparar el país per a la guerra.

Però llavors ja era massa tard.



Pere Rovira

**********************

Propera Cort

Hitler VII (i darrer)

L'antisemitisme

Hitler no va inventar l'antisemitisme; ni tampoc el va dur a l'extrem, afirmació que pot resultar sorprenent. Però el va – per dir-ho d'alguna manera – industrialitzar. Sota el seu règim la violència gratuïta, pura i dura i immediata contra els jueus va quedar substituïda per una maquinària estatal freda i eficient. Analitzar-ne les arrels suposa penetrar als racons més desagradables de la ment d'un individu extremadament limitat en molts aspectes, però prou llest per dissimular-ho.

Share this: